Just Deploy It!

Blog

  • El 64,6% de malalties relacionades amb el treball del primer semestre del 2021 van afectar a dones

    Entre gener i juny de 2021 es van notificar al Sistema de Vigilància de Malalties Relacionades amb el Treball 147 casos, dels què el 64,6% van afectar a dones. Tot segons dades d’un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’edat mitjana va ser de 46,2 anys amb diferències significatives entre sexes (47,6 en dones i 43,7 en homes), i les ocupacions més freqüents van ser personal administratiu (19,6%), seguits de professionals de la ciència i intel·lectuals (16,8%) i de suport (16,1%). Respecte el país d’origen, un 21,8% havia nascut fora de l’Estat. La patologia més notificada va ser de tipus ansiósdepressiu (78,9% del casos notificats), de la qual el 66,4% va produir-se en dones. Els trastorns que van seguir en freqüència van ser els musculesquelètics (18,4%). El 21,8% de les persones afectades treballava en empreses de fora de Barcelona i la situació laboral més freqüent va ser la contractació indefinida (80,6%). Finalment, el 79,3% dels treballadors i treballadores estava en situació d’incapacitat temporal en el moment de la notificació.

    A l’inici de la pandèmia, quan l’objectiu era protegir la salut pública, les Incapacitats Temporals (IT) del sistema de Seguretat Social causades per períodes d’aïllament pel virus SARS-CoV2 es van considerar, amb caràcter excepcional, situacions assimilades a accident de treball, exclusivament per a la prestació econòmica. Amb posterioritat i coincidint amb el final de l’estat d’alarma, el Reial Decret 19/2020 de 26 de maig, va establir la consideració com a contingència professional derivada d’accident de treball, les malalties patides pel personal que prestava servei en centres sanitaris o sociosanitaris com a conseqüència del contagi del virus SARS-Cov2, en l’exercici de la seva professió, durant qualsevol fase de la pandèmia, sempre que així ho acreditessin els SPRL.

    El Reial Decret Llei 3/2021 de 2 de febrer estableix que des de la declaració de la pandèmia internacional per l’Organització Mundial de la Salut i fins que les autoritats sanitàries aixequin totes les mesures de prevenció adoptades per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la Covid-19, el personal que presta serveis en centres sanitaris o sociosanitaris, inscrits en els registres corresponents, i que en l’exercici de la seva professió, hagin contret el virus SARS-CoV2 per haver estat exposat a aquest risc específic durant la prestació de serveis sanitaris i sociosanitaris, quan així s’acrediti pel SPRL, tindrà les mateixes prestacions que el sistema de Seguretat Social atorga a les persones afectades per una malaltia professional. És a dir, si bé la contingència és considerada com a derivada d’accident de treball, les prestacions que reben aquestes persones treballadores són les que corresponen a una malaltia professional.

    Cal tenir present que aquestes prestacions no es consideraran pel personal que, treballant en centres sanitaris o sociosanitaris, exerceixi altres funcions diferents de la prestació de serveis sanitaris i sociosanitaris. Inclouen aquí el que seria el personal administratiu, el personal de neteja o zeladors, per exemple.

    Si bé les malalties patides pel personal sanitari o sociosanitari a causa del contagi del virus SARS-Cov2, en l’exercici de la seva professió són considerades accident de treball, les prestacions que reben aquestes persones treballadores són les corresponents a una malaltia professional.

    En el primer semestre de 2021 es van seguir les actuacions dirigides al control de la COVID-19 en l’entorn laboral, consistents essencialment en el contacte i assessorament a Serveis de prevenció de riscos laborals (SPRL) o empreses de Barcelona amb persones treballadores amb COVID-19 que havien treballat presencialment durant el període infectiu, per assegurar el compliment de mesures preventives i higièniques i les accions de control de la transmissió del SARS-Cov-2 dins els centres de treball. Entre gener i juny de 2021 es van rebre les notificacions de 5.943 casos de persones que havien estat treballant de manera presencial en període infectiu en 3.946 centres de treball diferents.

    Entre els sectors d’activitat econòmica on treballaven aquestes persones van destacar els següents: comerç a l’engròs i al detall, reparació de vehicles de motor i motocicletes (17,4% dels casos, a expenses majoritàriament de l’activitat de comerç al detall); activitats sanitàries i de serveis socials (15,5%); activitats professionals, científiques i tècniques (9,5%); educació (8,3%) i hostaleria (7,5%, a expenses majoritàriament de l’activitat de restauració).

  • L’infravalorat dolor crònic dels infants

    El dolor és una eina de supervivència, un senyal d’alerta. Ens avisa, ens fa moure, ens porta a cercar ajuda, a contactar als metges. De fet, n’és un dels principals motius de consulta. El dolor es pot classificar en agut i crònic, en funció del temps d’evolució, i en lleu o moderat, segons la seva intensitat. Crònic es considera el dolor que, més o menys, es perllonga més enllà dels tres mesos i pertorba la vida quotidiana, arribant fins i tot a interrompre algunes activitats.

    En el cas del dolor agut –fruit d’un traumatisme, lesió o dany opressiu, circumstància que malmet algun òrgan o teixit o situació postquirúrgica- acostuma a desaparèixer un cop reparada la lesió o cicatritzada la ferida. I és molt comprensible que sigui associat únicament a un factor físic. Però en el cas del dolor crònic, no necessàriament una causa física n’és la responsable o l’única causa. Segons la International Association for the Study of Pain, IASP, «el dolor és una experiència sensorial i emocional desagradable associada amb una lesió tissular real o potencial, o que es descriu com ocasionada per aquesta». I és en aquesta experiència sensorial i, sobretot emocional, on rau, en gran part, la complexitat del dolor crònic, la seva percepció i vivència subjectiva de no confort, individual e intransferible, i, en conseqüència, la dificultat del seu diagnòstic i tractament, encara més en el cas dels infants. En ells no sempre és fàcil entendre el dolor i la intensitat que pateixen, com el processen i quina és la millor manera d’ajudar-los.

    «Sabem, amb dades d’estudis fets aquí i a fora que la formació específica sobre dolor infantil a pediatres, metges de família, infermeres, fisioterapeutes… és escassíssima, dit pels mateixos professionals. Al voltant d’un 80% dels entrevistats ho admeten», confirma el director de la càtedra de Dolor Infantil de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Jordi Miró. «Som molts els que estem demanant que s’inclogui el dolor infantil en els programes de formació en general i de formació especialitzada, perquè si està infravalorat, en general, és per manca d’informació», expressa. Miró és catedràtic de Psicologia de la Salut i coordinador del Programa de Tractament del Dolor Crònic Infantil de l’Hospital Sant Joan de Reus, un programa pioner, creat l’any 2007 en col·laboració amb la Fundació Grünenthal, i amb ajuda de la Marató del 2006, que aquell any va estar dedicada al Dolor Crònic.

    En els infants no sempre és fàcil entendre el dolor i la intensitat que pateixen, com el processen i quina és la millor manera d’ajudar-los.

    Tal com detalla aquest especialista, «l’experiència de dolor en infants i adults, en essència, és la mateixa. Els factors que sabem que intervenen perquè s’experimentin d’una manera o altra són els mateixos. Però un nen de 6 anys, posem per cas, no té l’experiència o bagatge que té un adult. L’adult pot haver adquirit experiències, saber què ha de fer quan sent un cert dolor».

    La formació en dolor dins de la Psicologia de la Salut de Jordi Miró va ser de dolor en adults i recorda que, en iniciar-se en la seva especialització en dolor infantil, va sorprendre’l alguna important divergència. «Habitualment els adults quan tenen dolor busquen el que sigui perquè el mal desaparegui. Per exemple, ‘si tinc mal d’esquena, no em moc’. L’adult deixa de fer activitat perquè el dolor desaparegui, perquè el cos li demana o perquè ho ha après. En canvi, en nens, tot i amb intensitat de dolor, continuaven jugant com si no tinguessin cap problema. En termes generals, almenys en els més petits, procuren fer coses a pesar del dolor». Va constatar que, davant del mateix tipus d’experiència, factors d’aprenentatge històrics o de les mateixes característiques de cada infant donen un caire diferent i, a l’hora d’avaluar-ho i tractar-ho, això determina que s’hagi de fer de forma diferent segons característiques del seu desenvolupament.

    El dolor com a cinquena constant vital

    «Els professionals sanitaris hem de valorar el dolor amb la mateixa atenció amb la qual mirem la temperatura o la freqüència cardíaca», precisa la pediatra Laura Monfort des de la Unitat de Dolor Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu. «Tots ens hem de sentir interpel·lats a detectar el dolor en els nostres pacients i tractar-lo ràpidament dominant l’analgèsia bàsica i contemplant les opcions no farmacològiques», afegeix.

    La pediatra destaca també que «el dolor emocional i els aspectes psicosocials que l’acompanyen han de ser valorats i atesos, i fer-ho de forma òptima requereix una acurada valoració i registre que permeti detectar ràpidament les necessitats de cada pacient». Igual d’important és, segons ella, «l’anticipació i prevenció del dolor, així com atendre els aspectes emocionals que poden aparèixer com a causa i/o conseqüència d’aquest dolor, abordar tota la multidimensionalitat del dolor». Monfort explica que l’Hospital Sant Joan de Déu identifica el maneig del dolor com un dels aspectes fonamentals dins l’assistència integral al pacient i la seva família.

    Pel que fa a la valoració del dolor en el pacient pediàtric cal tenir en compte l’edat i el seu desenvolupament cognitiu, així com les experiències doloroses prèvies. Existeixen escales validades per a valorar la intensitat del dolor en diferents tipus de pacient (segons edats, maduració cognitiva, etc). Ho detalla així el Cap de la Unitat de Dolor del Vall d’Hebron i vocal de la Societat Catalana de Dolor, Javier Medel: «Disposem d’escales per a nadons, que ens aproximen als nivells de dolor pel comportament, el plor i el moviment de l’infant, i a les UVI per l’observació de la mateixa dinàmica del pacient. Fins als 16 o 17 anys, tenim escales visuals, amb expressió de diferents estats en cares dibuixades en targetes, però a patir dels 7 anys, els nens ja poden definir el dolor igual que els adults». Tot i que cal tenir en compte, però, que el component emocional és difícil identificar-lo amb dades biomèdiques.

    Malgrat que ja existeixen algunes unitats especialitzades en dolor infantil, en qualsevol hospital, tothom té en compte el dolor i tenen capacitat per valorar-lo i tractar-lo. «En la nostra unitat específica de dolor infantil intervenen els especialistes i la unitat també té funcions docents, formant constantment a les infermeres i altres professionals de diferents especialitats», comenta la doctora Laura Monfort, des de la Unitat de Dolor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Des d’ella fan xarxa, «per intentar mantenir la sensibilització a tot l’hospital observant les necessitats de cada àrea de l’hospital», diu. I ho explica: «La infermera del dolor passa per plantes i les companyes infermeres l’informen i, com que en el dolor sempre hi pot haver un component de por, es recomana a part de la farmacologia, un psicòleg, perquè molts cops el pacient necessita que li expliquem bé el que li hem de fer». El grup intenta instaurar la cultura que tot és important, tot suma per restar dolor. Tant de bo el dolor fos zero, però si no pot ser, cal minimitzar-lo al màxim i això és el que van introduint en els equips.

    Mètodes concrets

    En els pacients infants, a banda dels analgèsics que puguin reduir o eliminar el seu dolor, de la mateixa manera que es fa amb els pacients adults, tal com declara el Cap de la Unitat de Dolor del Vall d’Hebron i vocal de la Societat Catalana de Dolor, Dr. Javier Medel, «fem molta teràpia de distracció, per evitar pors i fer que el nen se senti més confortable, inclús amb la presència dels pares de vegades. En nadons, per exemple, l’alletament ens ajuda». I, encara més, la realitat virtual també ha esdevingut una útil eina de distracció que permeten intervencions o tractament del dolor amb ulleres que fan que el menor jugui mentrestant, perquè la seva atenció no estigui posada en el dolor o en la seva por a patir-lo. En aquest sentit, neuròlegs i pediatres investiguen sobre aquest ajut de la realitat virtual per ajudar el pacient infantil a transportar-lo imaginàriament a un escenari que li sigui agradable, perquè se sap que la por o una situació emocional adversa, qualsevol tensió, afavoreix que el dolor s’accentuï més. En la unitat de dolor infantil del Vall d’Hebron, segons explica el Dr. Medel, «una part d’activitat es fa a les consultes externes, amb psicòleg i anestesiòleg, i també es fa activitat en l’àmbit d’hospitalització, com ara el monitoratge de pacients postoperats, a diferents àrees de l’hospital.

    A l’Hospital Sant Joan de Déu també compten amb la figura del Childlife, una persona que ‘aplana el camí’ mentalment a la criatura sobre el que se li ha de fer sobretot, per afrontar, per exemple, l’anomenat dolor procedimental, aquell que resulta de procediments diagnòstics i terapèutics en la pràctica clínica. «Pot ser de diferent intensitat i pot també generar ansietat en els pacients i en les seves famílies», diu la pediatra de l’Hospital de Sant Joan de Déu. «Existeixen diferents estratègies, farmacològiques i no-farmacològiques per tal de reduir o eliminar el dolor i controlar l’ansietat amb l’objectiu de millorar l’experiència del pacient i la família», puntualitza Laura Monfort. Per exemple –tal com cita- «un nen autista acostuma a viure amb molta angoixa una intervenció odontològica o una analítica de sang, i la figura del Childlife el prepara perquè ho visqui de manera més amable i no generi més por per a pròximes ocasions, a banda que els professionals procedeixin de la manera menys agressiva possible». Montfort també exposa que ja existeix molta evidència arreu del món que el dolor infantil (o pre i adolescent) està infradiagnosticat i infratractat, de vegades, fins i tot, perquè costa quantificar-lo senzillament. Que això passi de vegades s’explica per les característiques dels nens, si parlen o no, i assumeix que als mateixos cuidadors els hi passa.

    L’objectiu principal és viure sense dolor, però mentre no és possible, cal ajudar-los a portar una vida el màxim de funcionals, anar a l’escola i fer les activitats extraescolars. I sempre en conjunt, nen i família, perquè un altre aprenentatge necessari és com viure amb un infant que té dolor, ni sobreprotegint-lo ni desatenent-lo.

    Com d’altres especialitats en infants, en el dolor crònic encara falta generar evidència i els tractaments en adults es van imitant en els nens. «Però el maneig no sempre és òptim i també cal tenir en compte que els nens van a l’escola i viuen amb els pares, és un context diferent del dels adults», precisa Monfort. «L’objectiu principal és viure sense dolor, però mentre no és possible, quan ja fa mesos que el pateixen, cal ajudar-los a portar una vida el màxim de funcionals, anar a l’escola i fer les activitats extraescolars i relacions socials, no quedar reclosos a casa. I sempre en conjunt, nen i família, perquè un altre aprenentatge necessari és com viure amb un infant que té dolor, ni sobreprotegint-lo ni desatenent-lo», assenyala. Per tot això cal comptar amb la intervenció de diferents especialistes, a banda de pediatres, anestesiòlegs, psicòlegs, metges rehabilitadors i la infermera del dolor, com tenen a la unitat del dolor de l’Hospital Sant Joan de Déu, per poder fer un abordatge i diagnòstic multidisciplinari.

    El dolor crònic en infants s’evidencia més en patologies osteomusculars, d’esquena, articulars, abdominals, lesions o cirurgies que deixen dolor latent que es perllonga en el temps, o en malalties oncològiques. Altres dolors crònics tenen el seu origen en l’afectació a un nervi (neuropàtics), i n’hi ha que tenen una etiologia més funcional i no s’hi acaba de trobar una causa orgànica, com certs mals de cap o de panxa o no poder moure una extremitat. Encara que no es trobi una causa evident o malaltia, si el símptoma hi és, s’ha de tractar i sobreposar-se. De vegades, el dolor és una expressió psicosomàtica i costa més de tractar. Aquest és, segurament, el dolor més descuidat i obviat, mèdicament i també per la societat en general.

    No només físic

    Segons Jordi Miró, director de la càtedra de Dolor Infantil de la Universitat Rovira i Virgili, «el tractament del dolor crònic s’ha de fer en l’àmbit psicosocial, que inclogui una reestructuració cognitiva per ajudar a entendre i valorar l’experiència del dolor. I en nens això implica una adaptació encara més gran perquè la seva capacitat de comprensió és limitada. Així ho fem nosaltres al Sant Joan de Reus, tal com hem vist al llarg dels anys que indiquen les guies internacionals de tractament del dolor crònic infantil». I, puntualitza, a més, que «és imprescindible que l’entorn de la persona que té dolor crònic entengui el problema i que no és només físic.

    En el cas del nen és important, a més, implicar pares, i de vegades els germans, per contrarestar la idea que si les proves no troben res, hauria de parar de queixar-se. És freqüent sentir dir que ‘el nen es queixa, però no té res’. I tenint en compte que la família també és un recurs terapèutic, si no entenen el problema, és difícil que el puguin ajudar», diu. D’aquí la importància cabdal d’entendre que el dolor crònic no és necessàriament físic. «Si fos estrictament físic, buscant la via de transmissió del dolor el problema quedaria resolt i això no passa».

    Els factors no estrictament físics contribueixen a construir l’experiència de dolor. I posa un senzill exemple per fer-nos una idea: «No és igual una plantofada al cul d’una criatura quan l’empaitem jugant, que després de rebre les males notes de l’escola. La mà pot haver fet la mateixa força, però el seu efecte no és el mateix. En el segon cas el dolor és molt més gran, per la connotació del context». Per això mateix –insisteix Miró- «qui vulgui tractar el dolor crònic només amb procediments únicament mèdics o físics està abocat al fracàs. Però el sistema, de moment, està preparat per tractar malalties, no persones i la societat no està preparada per entendre que els factors físics no són els més importants i els que sí importa és la intensitat del dolor, que ve determinada per la localització del dolor i altres factors psicosocials, emocions i pensaments».

    Banalitzar la queixa de dolor constant en les criatures pot comportar «riscos importants». «Si el dolor no desapareix mai, poden aparèixer idees suïcides, de la mateixa manera que passa en adults».

    Aquesta és una de les dificultats amb persones amb dolor crònic, quan no està associat a cap causa física orgànica fisiològica que el justifiqui. I, segons diu Jordi Miró, el dolor crònic infantil està augmentant. «No tenim la resposta de per què augmenta, però sí que sabem que la resposta hauria de ser complexa per la complexitat de la naturalesa del dolor i a l’hora de la pràctica, en els tractaments es deixen de banda molts aspectes perquè el dolor s’ha considerat estrictament físic, i això és un gran error». Banalitzar aquesta queixa de dolor constant en les criatures pot comportar «riscos importants», segons Miró. «Si el dolor no desapareix mai, poden aparèixer idees suïcides, de la mateixa manera que passa en adults».

    Prevalença

    Segons dades de la Sociedad Española del Dolor, el dolor crònic afecta al voltant del 30% de la població infantil i juvenil, i té conseqüències greus en molts casos, però hi ha molt desconeixement social i passa desapercebut als centres assistencials. La Càtedra de Dolor Infantil de la URV-FG treballa en diversos fronts per ajudar els malalts i les seves famílies. D’acord amb els resultats d’estudis fets per Jordi Miró, les unitats de tractament del dolor crònic infantil haurien de ser multidisciplinaris en l’abordament del dolor, oferir una àmplia gamma de tractaments, incloure la investigació, la formació clínica d’especialistes i l’educació a la població, així com la sensibilització social, com a part integral de les seves activitats.

    Des de la Unitat de Dolor Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu, la Dra. Monfort, apunta també que «el 35-73% dels nens amb dolor crònic tenen risc d’esdevenir adults amb dolor crònic i fins a un 5% de nens i adolescents pateixen un dolor que els incapacita. En aquest escenari és prioritari un tractament ràpid dels pacients amb dolor per evitar que aquest cronifiqui. I d’altra banda, en població amb patologia crònica complexa la prevalença de dolor augmenta. Per exemple en població amb paràlisi cerebral infantil se situa entre el 40 i el 70%.

    Segons dades de la Sociedad Española del Dolor, el dolor crònic afecta al voltant del 30% de la població infantil i juvenil, però hi ha molt desconeixement social i passa desapercebut als centres assistencials.

    Un altre factor diferencial, dins del grup de pacients que presenten dolor crònic –explica la pediatra Laura Monfort- són els pacients amb símptomes somàtics, és a dir, aquells en què la manifestació del malestar psicològic es realitza a través de símptomes físics, però que no és un dolor originat físicament. Són dolors que costen més de resoldre i que, habitualment, presenten més els adolescents entorn dels 10, 12 o 14 anys.

    Dolor oncològic

    La Dra. Monfort ens centra també en un dels dolors crònics entre infants: l’oncològic. «El dolor en els pacients amb càncer infantil o del desenvolupament pot presentar-se en qualsevol moment de la malaltia: al debut, durant els procediments diagnòstics, com a efecte advers o per toxicitat de fàrmacs, o bé com a símptoma de progressió/ infiltració tumoral».

    El dolor associat a malaltia oncològica pot ser tan agut com crònic –puntualitza Monfort-. Pot tenir característiques nociceptives o neuropàtiques i presentar una bona resposta a l’analgèsia convencional, o bé precisar una analgèsia multimodal i ús de tècniques analgèsiques intervencionistes.

    També elaborar estratègies per a reduir el dolor procedimental en els diferents àmbits de l’hospital. En la Unitat del dolor ho fa l’equip multidisciplinari integrat per professionals de pediatria, anestesiologia, rehabilitació, infermeria, psiquiatria i psicologia. En funció de les necessitats de cada cas, treballa de forma coordinada amb altres professionals.

    El dolor també pot estar present com un dels problemes principals en el procés de final de vida. Davant de l’amenaça més present de la mort, àmbits com l’oncologia i els pal·liatius integren la figura d’un psicòleg i psiquiatre que fan un acompanyament emocional, un nexe que, en tot dolor, sempre hi hauria de ser.

  • Límits de contaminació atmosfèrica per la salut

    El tema dels límits de concentracions a l’atmosfera de determinats contaminants per a la protecció de la salut de les persones i el medi és un tema important per legislar i complir. Històricament, sempre hi ha hagut més permissivitat per part de les legislacions que ens afecten: les directives de la Unió Europea, que són acordades pel Parlament Europeu, i són més permissives que les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. A més d’això, hi ha hagut una històrica permissivitat també per part de les administracions públiques (per interessos econòmics de grups de pressió i polítics) de poca vigilància i sanció dels incompliments d’aquesta legislació. Tant és així que la Unió Europea ha sancionat als nostres governs per aquest tema.

    Ara sembla que ens ho prenem més seriosament, però cal ser més ràpids i eficaços. Parlem d’algunes dades per conèixer el que l’OMS proposa (i recomana), ara de canvis de límits de contaminació (que, per cert, molts mitjans han explicat amb alguns errors). Recordem que la normativa dictada per la Unió Europea (UE) en referència a la contaminació atmosfèrica és d’obligat compliment per als Estats membres.

    Per una banda, la Directiva 80/779/CEE estableix valors de qualitat per a les partícules en suspensió i el diòxid de sofre. Va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1613/1985. Per altra banda, la Directiva 85/203/CEE, incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 717/1987, estableix valors de qualitat per al diòxid de nitrogen. Després tenim la Directiva 99/30/CEE, relativa als valors límit de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i òxids de nitrogen, partícules i plom en l’aire ambient. Aquesta va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1073/2002.

    Segons el Quadern del Col·legi de Metges de Barcelona «El medi ambient i la salut» redactat pel CAPS l’any 2012 i que jo mateix vaig coordinar, els límits mitjans anuals legislats per la Unió Europea i acceptats per Espanya d’Òxids de Nitrogen i Partícules eren:

    • Diòxid de Nitrogen NO2 (2002): Valor límit anual per a la protecció de la salut humana 1 any civil 40 µg/m3 de NO2
    • Partícules en suspensió inferiors a 10 micres PM10: Valor límit 1 any civil 40 µg/m3
    • Partícules en suspensió petites inferiors a 2,5 micres PM2,5 (2008): Valor límit 1 any civil 25 µg/m3

    L’OMS recomanava per NO2 una mitjana anual de 20 g i per a Partícules PM2,5 una mitjana anual 10 µg. La nova recomanació de l’OMS anunciada aquests dies és per NO2 una mitjana anual de 10 µg/m3 (la meitat de la recomanació anterior per l’OMS i 4 vegades menys de la Directiva de la UE) i per Partícules PM2,5 una mitjana anual de 5 µg/m3, també la meitat del recomanat fins ara.

    Són bones notícies per la nostra salut. Ara caldrà posar-se a la feina, superar reticències i protestes interessades d’uns quants i anar depresa, perquè pel que fa al canvi climàtic ja hem vist que se’ns acaba el temps i la contaminació ja provoca morts prematures.

  • Ivana Gallardo i Assumpta Ruiz, infermeres inesperades a l’hotel salut

    La Ivana Gallardo estava fent les últimes pràctiques d’Infermeria de quart de carrera a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona quan es va declarar l’estat d’alarma per la Covid a mitjans de març. «Em quedaven tres setmanes per acabar-les i, d’un dia per l’altre, ens van dir: ‘Demà no vingueu; de moment, quedeu-vos a casa’. Pensàvem que serien només dues setmanes, però després va ser més seriós».

    L’Assumpta Ruiz feia dos anys que s’havia jubilat i havia estat infermera a Can Ruti, com es coneix popularment l’hospital, des de la seva inauguració l’any 1983. «Quan va començar la pandèmia estàvem a casa. Estàvem seguint les normes que marcaven i estàvem una mica expectants. Tenia contacte amb l’hospital i tenia la sensació que volia fer alguna cosa perquè em sentia malament d’estar a casa mentre veia el que estaven fent les meves companyes. Tothom tenia por, tot era molt desconegut».

    Els hospitals es quedaven sense llits disponibles per atendre l’allau de malalts per coronavirus i els efectius sanitaris eren insuficients, al que cal afegir les baixes de personal per contagi del virus. Quan algun malalt millorava i havia de fer quarantena, moltes vegades no se’l podia enviar a casa, però tampoc hi havia espai al centre perquè venien persones que estaven pitjor, i així es va crear la solució temporal dels hotels salut, que posaven les seves habitacions i les seves instal·lacions a manera d’hospital. Allà derivaven persones tant dels centres sanitaris com del mateix domicili quan no hi havia possibilitat d’aïllament.

    La Ivana Gallardo i l’Assumpta Ruiz van ser cridades per anar a l’hotel salut Rafaelhoteles, que es va condicionar per alleugerir la situació a l’hospital. La Ivana va començar, amb supervisió de professionals titulats, quan encara no s’havia graduat, i l’Assumpta, que estava acostumada a obrir molts nous serveis durant la seva etapa laboral, es va encarregar de dirigir la logística de material sanitari i de material de suport, com cuina, neteja i bugaderia.

    Assumpta Ruiz, infermera jubilada / Cedida

    «No havia acabat la carrera i em sentia insegura»

    La Ivana Gallardo reconeix que, tot i que va acceptar la proposta de feina amb ganes, per a ella va ser un «xoc». «Ningú sabia com reaccionaria el virus, hi havia poca informació, no havia acabat la carrera i em sentia insegura. Vaig començar a treballar el dissabte 28 de març, amb torns de 12 hores, de 8 a 20 hores, dia sí i dia no».

    Els malalts eren, dins de la situació, estables i autònoms, però els inicis van ser intensos. «El primer dia va ser un caos, era quan havien d’entrar tots els pacients. S’havia d’organitzar la medicació, ens havíem d’organitzar nosaltres, però en poc temps ja ho portàvem per la mà, ens vam conèixer els companys i vam fer pinya». Després de l’ensurt inicial, la Ivana va treballar amb certa «facilitat», sempre amb l’assessorament i acompanyament d’infermeres veteranes i d’auxiliars.

    Com que les persones ingressades estaven contagiades i/o havien de fer quarantena, el personal d’infermeria entrava a l’habitació el mínim indispensable, sobretot per repartir àpats i estris per a la dutxa, i esdevenia el contacte humà amb l’exterior. «Aprofitaves i parlaves amb els pacients, perquè a més estaven sols i no podien rebre visites».

    Tot i que els ingressos no eren llargs i atenien moltes persones, hi ha casos que li van quedar més en la memòria. «Hi havia una senyora de 50 o 60 anys que era molt simpàtica i molt agraïda. No sé per què, però al final et quedes amb aquest tipus de persones. També hi havia una noia que tenia algun tipus de problema de desenvolupament i sempre ens feia dibuixos i donava molta alegria. En situacions com aquesta, hi ha gent molt resilient i aquesta actitud l’ajuda a recuperar-se».

    El mes de maig la incidència de la Covid va disminuir i l’hospital ja estava més descongestionat, així que la Ivana va tornar al Germans Trias, primer a l’UCI i després a diverses plantes, sempre relacionades amb el virus. A finals de juny, ja tenia el títol oficial d’infermera.

    «He crescut molt i molt ràpid»

    L’entrada de la Ivana al món laboral va ser «per la porta gran», amb un rodatge que no s’havia imaginat. «No m’he sentit angoixada. Quan veus gent que mor, sí que fa pena, però he tingut bones companyes, que en sabien més que jo i que eren molt accessibles. Va ser una evolució ràpida».

    Ella mateixa es va sorprendre en positiu de la seva reacció. «Jo sempre he pensat que començar a ser infermera em generaria molta ansietat, que tindria por a equivocar-me amb els malalts. Si em comparo amb la infermera que va començar, he crescut molt i molt ràpid professionalment i m’organitzo millor. A mi em va anar bé començar suau i pujar el nivell». El seu contracte finalitza al desembre i, si hagués d’escollir, es quedaria a l’àrea de pneumologia, si bé està oberta a rotar per més serveis.

    «No quedava pràcticament una infermera lliure»

    Per part seva, l’Assumpta Ruiz tenia un llarg recorregut en multitud de disciplines i, quan li van proposar reincorporar-se temporalment a la seva tasca d’infermera, no s’ho va pensar dues vegades. «He obert molts serveis i m’agrada fer coses. No quedava pràcticament una infermera lliure, la situació era molt complicada, i el repte de l’hotel em va semblar una tasca maca».

    «Em van trucar al març. Tot va anar molt de pressa. L’hospital estava organitzant la posada en marxa de l’hotel salut i no tenien personal per gestionar-lo. En una setmana ja estava tot en marxa i l’hotel va obrir a finals de març. Va haver-hi un moment que semblava que aquells dos anys de jubilació no havien existit».

    En el cas de l’Assumpta Ruiz, no va tenir contacte amb els pacients malalts de Covid, ja que era persona de risc per qüestió d’edat. Les dues primeres setmanes van ser complicades perquè, entre altres coses, els protocols canviaven constantment. «Els primers dies no tenies temps de pensar en res. Arribaves a casa i et ficaves al llit. Va ser una voràgine, va tenir el seu un moment complicat fer els equips assistencials i formar la gent. Els primers 15 dies van ser una mica difícils, la tensió assistencial era molt gran, però es van crear uns equips supermacos. Una de les coses boniques que recordo és la implicació de tothom».

    Aquesta infermera veterana recorda la resposta de les empreses a l’hora de facilitar el material, i com des de l’hospital es formaven els equips. «El més bonic va ser la gestió de personal. Hi havia sèniors i estudiants, i van treballar supercompenetrats. Era agradable veure com tothom treballava a una».

    L’Assumpta defineix la situació com «molt dura» i «molt intensa» fins a mitjans d’abril des del punt de vista de facultatius, zeladors, administratius i de tots els sectors, però el resultat final va ser enriquidor. «Nosaltres dèiem que l’hotel era una família. No hi havia conflictes, es feia el que s’havia de fer. En l’àmbit d’infermeria, l’atenció al malalt era complexa perquè només entraven a l’habitació un o dos cops al dia, i els malalts estaven sols, aïllats. Els pacients expliquen que veure els ulls dels professionals vestits amb els EPI creava una relació molt curiosa».

    El Rafaelhoteles va funcionar com a hospital més de dos mesos, fins que es va tancar com a hotel salut i es va preparar per a la seva activitat habitual. L’Assumpta no té cap dubte que, si fes falta, preferiria repetir l’experiència abans que quedar-se a casa: «Si em necessitessin, tornaria a fer-ho».

    Fent balanç prop d’un any i mig després, les imatges que li vénen al cap són les cares de por del principi, no per l’organització, sinó per la seguretat del personal davant un virus desconegut. Les escenes més emotives són les de les persones que sortien entre aplaudiments de l’hotel, un cop curades, cap a casa seva. «La cara de la gent quan sortia i es trobava amb un familiar, és de les coses més entranyables».

    «Tots sortien per la porta curats»

    Dintre de tot, l’Assumpta creu que va estar en un entorn privilegiat perquè «tots sortien per la porta curats». Només si alguna persona tenia alguna altra patologia diferent de la Covid i empitjorava, tornava a l’hospital Germans Trias.

    Des del seu punt de vista, l’experiència de la Covid hauria de servir per dignificar el sector de la infermeria. «Tot el personal estava cansadíssim, perquè la situació no era fàcil, però la resposta de l’equip va ser fantàstica. M’agradaria que es reforcés el paper de la infermeria, des de les ràtios entre professional i malalt, fins a les condicions laborals. Tenim un bon sistema sanitari i bons professionals, però la pandèmia ha posat en evidència que cal millorar les condicions d’infermeria».

  • La durada de la relació metge de capçalera-pacient està associada a menys mortalitat

    La sobrecàrrega del sistema públic de salut a causa de la pandèmia de Covid-19 ha comportat desatenció o retards diagnòstics d’altres malalties, fet que ha ocasionat molt patiment i, probablement, algunes morts que s’haurien pogut evitar, o com a mínim postergar, d’haver rebut l’atenció adequada de manera precoç. Anem llegint informacions sobre morts que s’atribueixen a retards en l’assistència o en la realització de proves complementàries. Les estadístiques de mortalitat per causes ens donaran idea de l’abast real del problema.

    Tanmateix, les demores per a les visites o exploracions no són l’única causa dels retards diagnòstics i de les males evolucions. Els processos assistencials són molt complexos i en cada cas intervenen múltiples factors, de manera que no es pot atribuir a una sola raó un mal resultat, tampoc un de bo. En una societat i un sistema sanitari que sobrevaloren la tècnica es tendeix a posar el pes dels arguments en els procediments que inclouen alguna tecnologia o prova d’imatge, oblidant que els resultats de l’atenció depenen també d’elements menys tangibles com pot ser l’organització del mateix sistema.

    L’accessibilitat a visites i proves és efectivament important, però per ella sola no garanteix uns resultats satisfactoris si no va acompanyada d’altres condicions. Una d’aquestes condicions és que existeixi una relació pacient-professional duradora en el temps. Valorar la presentació i l’evolució dels primers símptomes és fonamental per fer el diagnòstic d’una nova malaltia i aquesta valoració és més difícil de fer si cada contacte es produeix amb un professional diferent. La relació metge-pacient proporciona un coneixement que no es pot expressar en xifres o imatges. És la informació «tova» que proporcionen canvis que poden ser imperceptibles si no existeix un coneixement previ, o les impressions que genera la persona malalta, que seran més o menys riques en funció del lligam establert prèviament.

    A l’àmbit de l’atenció primària de salut, que és on s’han d’orientar els nous diagnòstics de malaltia, i des d’on s’ha de conduir el trànsit del malalt pel sistema, la relació en el temps i la confiança amb una professional, té un valor excepcional. Hi ha molts estudis científics que analitzen la influència de la durada de la relació entre un professional i un pacient en els resultats en salut. En una recent publicació al British Journal of General Practice es presenten els resultats d’una investigació feta a Noruega d’acord amb registres de més de 15 anys i conclou que la durada de la relació metge de capçalera-pacient està significativament associada amb un ús més baix de serveis d’urgències, hospitalitzacions agudes i una menor mortalitat. Sí, una menor mortalitat. I a més, en els tres aspectes s’observen més beneficis a major durada de la relació.

    Aquests resultats abunden en els trobats en múltiples estudis i revisions sistemàtiques realitzats arreu del món des que la investigadora Barbara Starfield, als anys 90, analitzés la rellevància de la relació continuada entre el metge de capçalera amb el pacient en els resultats de l’atenció primària de salut. A aquesta relació, produïda durant el temps, abordant totes les necessitats de salut, i basada en la confiança mútua, es coneix com a longitudinalitat. És una característica que només es pot donar en el marc de l’atenció primària, que proporciona una visió generalista dels problemes, la comprensió dels condicionants socials, així com la integració de tota la complexitat de les persones, inclosos els seus valors i preferències. Cal remarcar que la longitudinalitat ens parla de la relació d’un pacient amb un únic professional, que és la que té més impacte, no de la relació amb un equip, com a vegades es malinterpreta, i que entraria més en el concepte de continuïtat assistencial.

    Cal repetir-ho una i mil vegades, la longitudinalitat a l’atenció primària redueix la mortalitat. I aquest factor s’hauria d’introduir en l’anàlisi dels retards diagnòstics i en totes les estratègies de planificació, provisió i avaluació de serveis. Aquelles angines que van acabar sent manifestació d’una leucèmia, o aquell mal d’estómac causat per un càncer, i que es van diagnosticar després d’anar d’un metge a l’altre o d’un servei d’urgències a un altre, probablement haurien tingut un recorregut diferent si sempre els hagués vist el mateix metge.

    Si bé l’atenció primària a casa nostra ofereix, en principi, aquesta longitudinalitat tan valuosa, no tots els equips la garanteixen en el mateix grau, i a més s’ha vist molt perjudicada per l’organització adoptada durant la pandèmia. D’això parla un estudi realitzat en l’entorn de l’Institut Català de la Salut per membres dels Sistemes d’Informació dels Serveis d’Atenció Primària (SISAP) i publicat al BMC Family Practice. Comparant els indicadors de l’any 2019 amb els de 2020 troben que durant aquest últim any, és a dir, en plena pandèmia, es va produir una disminució important de la longitudinalitat i que, tot i que en general aquesta és bona, els equips que s’organitzen amb agendes d’urgència, agendes úniques o agendes per tasques o que afavoreixen l’atenció immediata presenten pitjors resultats.

    Malauradament, no totes les organitzacions, equips i professionals tenen clars els beneficis de la longitudinalitat. Són freqüents, encara, les consultes d’urgències als centres d’atenció primària, en les quals s’atenen els motius de consulta dels pacients que no s’han pogut programar amb la seva referent. O la realització de les visites domiciliàries per uns professionals concrets. O les agendes d’infermeria i medicina per tasques o tècniques (cures, injectables, electrocardiogrames, baixes, …). O l’atenció a la cronicitat i al final de vida per equips específics. O les recents agendes telefòniques unificades. O… En tots aquests casos la relació en el temps de la persona atesa amb la seva metgessa se’n va en orris i en aquest punt s’incrementen, segons ens diu l’evidència, les consultes als serveis d’urgències, els ingressos hospitalaris i la mortalitat.

    Hi ha molta preocupació per recuperar les visites presencials als centres d’atenció primària, que és molt important, però si no es recupera la longitudinalitat, la mateixa presencialitat perdrà valor. Els sistemes sanitaris, en les últimes dècades, com molts sectors de la societat, han donat massa valor a la immediatesa i a les respostes ràpides a qualsevol problema o desconfort, en detriment de dimensions assistencials molt més beneficioses, com és la relació de confiança i el vincle amb una professional. La represa de les consultes post pandèmia no pot obviar l’evidència i aplicar criteris arbitraris o «perquè sempre s’ha fet així».

    És cert que algunes direccions marquen de manera correcta el camí, però cal posar les condicions per fer-lo possible (personal suficient, contractes estables…) i consolidar-lo. Incentivar-lo, si cal. Consulta telefònica quan sigui útil, visita urgent quan sigui necessària, visita a domicili quan es requereixi, atenció a final de vida quan sigui el moment… sempre per la mateixa metgessa. També si es presenta un mal de cap, el sucre no va bé, o el mal d’esquena dura massa, quan hi ha problemes a casa o a la comunitat, quan els ànims van a la baixa o costa dormir… sempre per la mateixa metgessa.

    No oblidem que la relació estable amb el metge de capçalera aporta també beneficis per al sistema sanitari i tota la societat, en la mesura que optimitza la utilització dels serveis, tot incrementant la seva disponibilitat i la seva capacitat assistencial. Totes hi sortim guanyant.

  • Amnistia Internacional denuncia que les farmacèutiques productores de vacunes contra la Covid aviven «una crisi de drets humans sense precedents»

    Sis empreses que estan al capdavant de la distribució de les vacunes contra la Covid-19 aviven una crisi de drets humans sense precedents amb la seva negativa a renunciar als drets de propietat intel·lectual i compartir la tecnologia de les vacunes, i gairebé cap d’aquestes empreses dona prioritat als lliuraments als països pobres, segons Amnistia Internacional.

    Són les conclusions del nou informe Doble dosi de desigualtat: Les empreses farmacèutiques i la crisi de les vacunes contra la Covid-19, on l’organització ha avaluat sis de les companyies que produeixen vacunes contra la Covid-19: AstraZeneca, BioNTech, Johnson & Johnson, Moderna, Novavax, i Pfizer. Segons Amnistia, la «passivitat contant» de les farmacèutiques, que han monopolitzat la propietat intel·lectual i impedit la transferència de tecnologia, «ha perjudicat els drets humans dels milers de milions de persones que encara no poden accedir a una vacuna contra la Covid-19 que pot salvar-los la vida».

    Dels 5.760 milions de dosis administrades a tot el món, tan sols un 0,3% s’ha destinat als països d’ingressos baixos, i més del 79% va als països d’ingressos alts i mitjans-alts. Si ens fixem en els països d’ingressos baixos i mitjans-baixos, la realitat és que menys del 10% de la població d’aquests països està totalment vacunada, davant del 55% de la població dels països rics.

    «Les vacunes contra la Covid-19 han d’estar disponibles i ser accessibles per a totes les persones de forma immediata. Vacunar a tothom és l’únic camí per sortir d’aquesta crisi», ha declarat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. «En molts països de baixos ingressos ni tan sols el personal sanitari i la població en situació de risc han rebut la vacuna. Amb aquesta flagrant desigualtat com a teló de fons, BioNTech, Moderna i Pfizer hauran guanyat en conjunt 130.000 milions de dòlars nord-americans a finals de 2022», afegeix Callamard.

    Segons l’informe, Pfizer-BioNTech ha entregat el 99% de les seves dosis a països d’ingressos alts o mitjans-alts. Això suposa, per exemple, que Suècia ha rebut una quantitat de dosis nou vegades superior a la de tots els països d’ingressos baixos junts. Amnistia calcula que aquesta empresa haurà obtingut ingressos per valor de més de 86.000 milions de dòlars a finals de 2022.

    Per la seva banda, la farmacèutica Moderna encara no ha lliurat cap dosi de vacuna als països de baixos ingressos, ha facilitat només el 12% de les seves vacunes als països d’ingressos mitjans-baixos i no lliurarà la gran majoria de les seves comandes pel programa COVAX fins al 2022. Uns compromisos amb COVAX que tampoc complirà la farmacèutica Johnson & Johnson fins a l’any vinent.

    Compte enrere de 100 dies

    Coincidint amb la publicació d’aquest informe, Amnistia Internacional llança una campanya global amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als drets humans per demanar responsabilitats als Estats i les grans farmacèutiques. La campanya «Compte enrere de 100 dies: 2.000 milions de vacunes contra la Covid-19 ara!» exigeix que es compleixi l’objectiu de l’OMS de vacunar el 40% de la població dels països d’ingressos baixos i mitjans-baixos i que es reparteixin 2.000 milions de vacunes abans a aquests països abans que acabi aquest any.

    L’organització insta els Estats que redistribueixin amb urgència els centenars de milions de dosis sobrants que no s’estan utilitzant, i als desenvolupadors de les vacunes que garanteixin que almenys el 50% de les dosis produïdes es destinin a aquests països, ja que, segons diuen, si els Estats i les empreses farmacèutiques segueixen la seva trajectòria actual, no s’albirarà el final de la crisi de la Covid-19.

    «Per aconseguir una distribució ràpida i equitativa, els desenvolupadors de les vacunes han de donar prioritat als lliuraments destinats als països que més les necessiten i suspendre els drets de propietat intel·lectual que tenen, compartir els seus coneixements i la seva tecnologia i formar a fabricants qualificats per incrementar la producció de vacunes contra la Covid-19″, ha assenyalat Agnès Callamard.

  • La immunoteràpia s’obre camí per tractar el càncer de pulmó

    El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron, ha presentat al congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO) els resultats l’estudi IMpower010, que avancen en l’ús de la immunoteràpia per tractar el càncer de pulmó. La investigació ha aconseguit demostrar que l’ús d’atezolizumab, un anticòs monoclonal, millora la supervivència de malaltia en pacients de càncer de pulmó ressecat en estadi II-IIIA, PD-L1 positiu després de la cirurgia i quimioteràpia.

    «És la primera vegada que un assaig de fase III demostra que l’ús d’immunoteràpia després de la quimioteràpia adjuvant pot oferir una opció de tractament prometedora que estengui la supervivència lliure de malaltia en pacients amb càncer de pulmó no microcític ressecat en estadi II-IIIA, particularment en persones amb tumors que expressen PD-L1; això podria comportar un canvi en la pràctica clínica i una millora clínicament significativa per a aquests pacients», comenta la Dra. Enriqueta Felip, cap del Grup de Tumors Toràcics i Càncer de Cap i Coll del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i investigadora principal de l’assaig clínic.

    Els resultats de la investigació, publicats a la revista The Lancet, mostren que en el grup de pacients amb tumors que expressen PD-L1 es produïen recidives del tumor en un 29% dels casos, davant del 44,7% del grup de control. També es va observar que la supervivència lliure de malaltia millorava. Aquesta supervivència en aquests pacients després de dos anys va ser del 74,6% davant del 61% del grup de control. El major benefici amb ateolizumab s’ha observat en el grup de pacients amb tumors que expressen PDL1 en més del 50%.

    Segons l’equip investigador, aquests resultats són rellevants, ja que obren la porta a poder desenvolupar tractaments més eficaços per a pacients amb aquest tipus de càncer en fases més primerenques..

  • Covid-19 i vacunació infantil: un debat segrestat?

    El 65% dels adolescents catalans ja tenen la pauta completa de la vacuna de la Covid-19 i un 15% més té la primera dosi, segons les darreres dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Salut. La vacunació de la franja 12-18 s’ha executat sense gaire o cap debat, si bé abans de l’estiu algunes veus es qüestionaven la seva necessitat o fins i tot la seva idoneïtat. I la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ja ha avançat que molt probablement, a partir dels assajos que estan fent les farmacèutiques, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) autoritzi la vacunació dels infants de la franja 5 a 11 anys a partir del gener. Hi ha prou garanties? S’està fent una lectura acurada del balanç risc-benefici?

    Francis Garcia Collado, professor d’Ètica, psicologia i pensament científic de la UdG, opina que s’està corrent massa: “En ciència no es pot passar per alt el factor temps –explica–, el fet que una agència com la EMA o l’OMS digui que no hi ha riscos, i que algunes persones també ho considerin, no és una opinió científica degut a un concepte que en ciència és clau: la connectivitat epistèmica. Sembla evident que, observant què ha passat amb anterioritat en el desenvolupament d’aquests vaccins, per exemple en animals, cal ser prudent i conservador i encara més amb els més petits, com a societat no ens podem permetre errors greus”.

    Garcia Collado apunta que “cada cop són més els experts o institucions que, com el JCVI (Joint Committe on Vaccination and Immunisation) del Govern de Regne Unit, no recomanen la vaccinació universal per a menors de 16 anys sans. Es basen en l’inexistent risc pels menors en cas de contraure la malaltia. A banda, hi ha dues qüestions que no es poden menystenir: els estudis sobre efectes adversos apareixen progressivament, com per exemple un de recent als Estats Units sobre el risc postvaccinació en adolescents de patir problemes cardíacs sis vegades superior al d’emmalaltir a causa del SARS-CoV-2, entre altres”.

    La variant delta ho canvia tot?

    Des del Departament de Salut, en canvi, defensen la seguretat i la conveniència de la vacunació en menors. A preguntes d’aquest diari, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència, Laia Asso, assegura que a Catalunya no s’ha registrat cap efecte secundari significatiu entre els menors que s’han vacunat, més enllà dels que ha tingut la població adulta, com maldecaps i febre, i que la irrupció de la variant delta és el que ha fet canviar el parer científic inicial pel que fa a la vacunació d’infants i joves.

    Segons aquesta alt càrrec, “l’any passat diferents estudis van evidenciar que la covid es transmetia molt poc des dels infants, però la variant delta s’està comportant de manera molt diferent de les variants clàssiques, té una càrrega viral 1.200 vegades superior i provoca que el col·lectiu d’infants sí que tingui aquest potencial transmissor».

    Per Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, les coses s’estan fent ràpides però bé. “És la primera vegada que tota una indústria està treballant per una sola vacuna, i com passa amb tots els assajos clínics es comença amb adults, i quan hi ha evidència que no hi ha problema a poc a poc es va baixant a altres edats”, senyala Fumadó, per a la qual la població infantil s’haurà de vacunar sí o sí, ja que en cas contrari la malaltia es perpetuarà. “És veritat que els nens són menys transmissors, però si no tens aquest grup d’edat protegit mantens la transmissió, i el que també sabem és que la vacuna no és permanent, que no és infal·lible i que el virus va mutant, o sigui que quan abans tinguis protegida tota la població, millor”.

    Immunitat de grup, un mite?

    Però és possible tenir-la tota protegida? Garcia Collado cita unes declaracions fetes aquest estiu per Andrew Pollard, pediatra i director del Grup de Vacunes d’Oxford, segons el qual la variant delta ha convertit la immunitat de grup en un “mite”, és a dir, que el virus seguirà entre nosaltres, i que, “si es pertany a un grup sense risc com és el dels menors no té cap sentit assumir riscos potencials”. Aquest professor i membre del Comité avaluador d’ètica i bioseguretat de la UdG aclareix que no forma part de cap moviment antivacunes, “ben al contrari, qui defensa la ciència i les vacunes defensa un desenvolupament rigorós d’aquestes”, apunta Garcia Collado. “El que tampoc podem ignorar –afegeix– és que el vaccí encara és un fàrmac experimental, i parlar d’un fàrmac experimental com si no ho fos simplement el fa més perillós, la Declaració d’Helsinki ens recorda que les persones estan per sobre d’interessos socials o científics”.

    Tampoc ho veu clar el pediatre de l’Hospital Mutua de Terrassa Sergio Flores, que abans de l’estiu va publicar un article a The Conversation explícitament titulat: Por qué aún no tiene sentido vacunar a los niños frente a la COVID-19. En el seu article, Flores recorda que cap pediatra és antivacunes, ja que “la pediatria és la branca de la Medecina que més assentat té el concepte de vacunació universal”. Amb tot, en aquest cas considera que no té lògica buscar la immunitat de ramat amb la població infantil mentre hi ha països del nostre entorn amb taxes molt baixes de població vacunada.

    “Mentre hi hagi persones sense vacunar –escriu Flores–, la capacitat que té el virus de mutar generarà variants que poden reactivar noves pandèmies, i els països que avui dia tenen la capacitat de vacunar als nens podran patir noves pandèmies en el futur. El desequilibri en la vacunació a nivell mundial és un perill global que ens pot fer tornar a la casella de sortida”.

    És possible la immunitat per barris?

    En conversa amb aquest diari, Sergio Flores reitera que “s’ha de vacunar a tots els adults de tot el món i als nens deixar-los tranquils”, perquè “no serveix de res que a Espanya tinguis al 70% de la població vacunada i al Marroc no arribin al 30%”, i perquè “la teoria ens diu que no s’ha de vacunar als nens per un virus que no els fa res”. És molt lamentable, afegeix, veure que hi ha països que llencen vacunes mentre n’hi ha d’altres que no en tenen, i que de fet les que realment fa molts anys que necessiten són les de malalties com la pòlio, la varicel·la o el xarampió.

    Amb les dades demogràfiques de l’Idescat, Flores calcula que si a Catalunya es vacunés tota la població major de 12 anys s’arribaria al 93%, molt per sobre del 85% que ara es busca per assolir la desitjada (o tal vegada utòpica) immunitat de ramat, la qual cosa planteja un interrogant inquietant: ¿estem pensant a vacunar nens malgrat que no faria falta per compensar el tant per cent de la població adulta que es nega a posar-se la vacuna?

    En tot cas, per Flores el risc de la vacuna per a la salut dels infants i adolescent és mínim, ja que fins ara només s’han descrit alguns episodis de pericarditis i miocarditis “que són molt poc habituals i que amb un simple tractament antiinflamatori tenen bon pronòstic”, comenta. En aquest punt, Vicky Fumadó hi coincideix: “Pel tipus de vacuna i per l’enginyeria que s’ha fet servir no té per què haver-hi cap efecte a llarg termini, i en els assajos que s’estan fent en infants, malgrat que encara no s’han publicat les conclusions definitives, no s’està veient que hi hagi efectes diferents de la d’altres grups”.

    Però Garcia Collado insisteix en què aquests casos són la punta de l’iceberg, perquè «la connectivitat epistèmica ens adverteix que els veritables efectes adversos podrien aparèixer a partir de 3 anys de la vacunació, tal com ja ho suggereixen diferents CEO de farmacèutiques», i que per això s’han assegurat que, amb el vaccí del coronavirus, en cas d’efectes adversos inesperats, les indemnitzacions les pagaran els Estats.

  • Contra totes les loteries

    Ja ho diuen que les loteries són els impostos (voluntaris) a la pobresa. Aquí parlarem especialment de La Grossa, la loteria catalana, però està clar que els arguments que s’exposaran són equivalents o fins i tot més punyents per a la loteria espanyola, amb molta més tradició i recapta, o qualsevol altra rifa que en un altre nivell pugui existir.

    Mirem primer la Viquipèdia per repassar un xic la història. «La Grossa de Cap d’Any és una rifa creada per Loteria de Catalunya i que se celebra en Cap d’Any des de 2013. L’organisme que se n’encarrega és l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes (EAJA), creada l’any 1986. L’objectiu de la Generalitat de Catalunya amb aquest sorteig era atraure part dels beneficis que aconseguia la rifa espanyola, ja que se celebra entre la Grossa de Nadal (22 de desembre) i del sorteig del Nen (6 de gener). Iniciada el 2013, Catalunya es va convertir en la primera comunitat autònoma a tenir la seva pròpia loteria nadalenca».

    Des que van començar les apostes per internet, la conseqüència major de la digitalització del joc, lligades a jocs de cartes (pòquer), partits de futbol, carreres d’animals o de motor, aquest mercat s’ha disparat suposant una forta competició a altres formes d’aposta -tota loteria ho és- de promoció pública i on, se sap i així es predica amb insistència, part dels beneficis es destinen a accions socials. El cas més notori, que no és estrictament públic, és el de l’ONCE que repeteix insistentment, a part de destinar els beneficis a discapacitats, allò de «quan tu hi guanyes, guanyem tots».

    En l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions (OEDA) es pot trobar l’informe sobre addiccions comportamentals on es presenten dades del 2017, d’acord amb una enquesta en una mostra representativa de la població resident espanyola entre 15-64 anys, de la prevalença del joc amb diners, sigui en línia o presencial, així com la prevalença de l’anomenat joc problemàtic o del trastorn del joc. El joc online es dona més en els menors de 34 anys, mentre que el joc presencial en els majors de 35 anys. En tot cas, la prevalença en els darrers 12 mesos era de 3.5% en el joc online i de 59.5% en els que es jugaven els diners de manera presencial, cosa que permetia fer una estimació de més d’un milió de persones en el primer cas i de més de 18 milions de jugadors en el segon cas.

    El joc patològic

    Segons l’Informe de l’OEDA, quan el joc es converteix en el centre de la vida d’una persona, ocupant gran part de l’activitat diària, pensant en com jugar, quan o d’on treure els diners per poder jugar i s’és incapaç de deixar de jugar, tot i la conseqüències negatives que danyen seriosament les seves relacions familiars, laborals o personals, s’està davant del que es coneix com a trastorn del joc o joc patològic.

    Com bé diu l’Informe referit, «molts comportaments potencialment addictius, inclòs el trastorn de joc, troben la seva eina perfecta online. La immediatesa de la recompensa, la fàcil accessibilitat i accés 24 hores al dia, l’anonimat i l’entorn íntim que proporcionen les noves tecnologies, es converteixen en un instrument en el qual les persones donen curs a un comportament addictiu, facilitant el descontrol».

    Tant la Classificació Internacional de Malalties (CIM-10) com el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (en anglès la DSM–V, la bíblia de la psiquiatria) tenen criteris per la consideració del joc patològic, sigui dins dels trastorns del control d’impulsos o com, així ho fa la DSM-V, dins dels trastorns relacionats amb substàncies i trastorns addictius. El joc, però, ha de ser entès com un continu segons el grau d’implicació en el mateix, amb gent que juga molt ocasionalment i d’altres que ho fan amb més freqüència i més diners.

    Així, obtenir una puntuació d’1 a 3 en l’escala DSM-V porta a considerar el joc com a problemàtic (conducta de joc excessiva, experimentant algun problema derivat d’aquesta activitat, però sense un impacte molt significatiu, amb símptomes variats com tenir problemes familiars o sentir-se culpable per haver invertit massa temps o diners en un episodi de joc, etc.), amb una prevalença del 2%. Una puntuació ≥ 4 es consideraria trastorn del joc amb una prevalença del 0.5% en població 15-64 anys, podent diferenciar-se tres nivells: lleu (DSM-V≥4 i ≤5), moderat (DSM-V≥6 i ≤7) o greu (DSM-V≥8 i ≤9) amb prevalences 0.3%, 0.1% i 0.2% respectivament, xifres que s’han de considerar una infraestimació perquè no recull els ≥ 65 anys.

    Si considerem el joc al llarg d’aquest continu quant al grau d’implicació de l’individu, està clar que es poden experimentar conseqüències negatives, siguin financeres i socials. El dany pot coincidir amb altres situacions difícils de la vida o presentar-se en persones amb alguna mena de predisposició a les addiccions. Si més no, s’ha constatat un major consum d’alcohol i tabac en aquells individus que realitzen un possible joc problemàtic o patològic.

    Els danys pròpiament relacionats amb els jocs d’atzar poden afectar diversos dominis de la vida d’una persona, inclosos els financers i els problemes de salut, efectes psicològics (emocionals, angoixa, addicció) i conduir a un deteriorament de les relacions socials. Pot influir, doncs, en múltiples nivells, des dels danys relacionats amb el joc i restringits al jugador o la seva família fins a estendre’s als amics, el lloc de treball i sobre la comunitat i societat.

    A causa d’aquestes influències negatives i significatives en la salut de l’individu i en la salut de la població, el joc s’ha de considerar un problema important de salut pública. Tanmateix, l’impacte del joc sobre les societats pot ser tant positiu com negatiu, depenent de diversos factors, inclosos els entorns dels jocs d’apostes, la disponibilitat per jugar, les polítiques públiques sobre el joc i si els ingressos pel joc es deriven localment o en altres jurisdiccions i com s’utilitzin aquests guanys.

    De moment, no s’ha sabut trobar cap estudi en el nostre context sobre el cost sanitari del joc o, més rellevant encara, sobre el cost social del joc. Tan sols s’ha localitzat un estudi que, publicat en el Journal of Gambling Studies, i d’acord amb els estudis de prevalença a Espanya, examina més a fons els danys provocats per joc online, constatant-se que el joc en línia té un impacte significatiu en les probabilitats de patir un trastorn del joc i que aquest empitjora, com és d’esperar, a mesura que augmenta la participació en el joc online. Si veritablement els guanys (socials) són superiors a les pèrdues (personals i socials) sols es podrà determinar mitjançant un estudi econòmic apropiat que incorpori tots els impactes (positius i negatius) del joc.

    Les loteries públiques i algunes xifres

    Recuperem La Grossa i tornem a casa nostra. Diguem que en el cas català, amb aquesta loteria, han passat coses curioses, com que un any (2014) el primer premi quedés desert, la qual cosa va obligar a introduir correccions per evitar que es repetís un atzar com aquest. Diguem també que, com en els bons patriòtics, la fidelitat de la gent al país és extraordinària i molt meritòria, la qual cosa ha permès que s’introduís, a part de la Grossa de Cap d’Any, la Grossa de Sant Jordi (2017) i la Grossa de Sant Joan (2019). En faltava una com a data assenyalada, i enguany s’ha introduït La Grossa de l’Onze de setembre (2021).

    Aquesta Grossa catalana, no cal dir-ho, s’anuncia abundantment en els mitjans de comunicació, especificant-se sempre, com una virtut diferenciadora, que els seus guanys van destinats íntegrament a obres socials sense massa especificacions, però hom pot pensar que siguin serveis socials per la infància, persones grans o discapacitats. Sempre m’ha sorprès que, quan s’esmenten les bones causes que es financen amb les loteries, mai s’esmenti la cura dels ludòpates o, si més no, el suport econòmic a les unitats (d’aguts) de ludopatia que alguns hospitals públics mantenen. En aquest cas, el finançament d’aquests serveis que seríem més de caràcter sanitari correspon al Departament de Salut.

    Michael J Sandel, en el capítol dedicat a les loteries estatals americanes del seu llibre «Filosofia pública» (DEBATE, Barcelona, 2020), introdueix el que considera el canvi més transcendental produït en les finances públiques americanes d’ençà que es va introduir l’impost sobre la renda: la proliferació «desenfrenada» de les loteries estatals. Sandel afegeix que d’ençà de la seva legalització, aquestes loteries s’han convertit en la font d’ingressos de les administracions estatals que tenen un creixement més ràpid. Això als EUA i no sé si veritablement és aplicable en altres contextos, però si podem afirmar que aquí La Grossa ha passat d’efectuar-se un sol cop a l’any a quatre i això ha comportat, com no podia ser d’altra manera, una major recapta (39.449 milers d’euros el 2019), fora de l’ensopegada del 2020 (caiguda del 22%) explicable per la pandèmia. Per tant, si més no, l’afany recaptador -i les xifres no ho desmenteixen- segueix ben present.

    D’interessos, principis o valors

    Els promotors de les loteries i jocs d’atzar, diguem de caràcter públic, argumenten que suposen una forma indolora, voluntària, de recaptació de fons per a serveis públics necessaris i que així no s’ha de recórrer a apujar o introduir nous impostos. Hi ha també el vessant d’entreteniment, sempre lloable, fora de quan el joc passa a ser problemàtic. Després hi ha encara també l’argument d’arrossegament, en el sentit de generar negoci pels establiments que venen les butlletes o disposen de les terminals per jugar i l’impacte en llocs de treball (directes i indirectes).

    La memòria del 2020 d’EAJA, en el resum en xifres i pel conjunt de jocs que gestiona, anota la destinació dels beneficis, el 100% d’aquests, a programes socials a Catalunya. En aquesta síntesi numèrica i pel mateix any consta que a les arques públiques van a parar 3,5 milions € en impostos (IVA suportat) i 8,9 milions € que s’emporta el Departament de Treball, Afers Socials i Família. L’impacte laboral el xifra en 24 directes i 74 indirectes. Com bé recull la memòria 2020 recull, 27,6 milions d’euros són destinats a premis en jocs generalistes, el 54% del recaptat (el percentatge era més alt en anys anteriors).
    Les loteries estatals, diu Sandel, són monopolis i ho són perquè l’organització privada de jocs numèrics no està permesa als EUA. Per això, a Las Vegas, on hi ha una gran competició entre els casinos, les màquines escurabutxaques i les taules de blackjack, paguen al volant del 90% de la recaptació en premis. Les loteries estatals, als EUA, sent monopolis, paguen al voltant del 50%, molt proper al 54% d’aquí. Hom es pot preguntar, com es fa Sandel, que si la loteria és un negoci legítimament moral (com una tintoreria), per què no pot obrir-se a l’empresa privada? Ben cert que aquesta ja administra altra mena de jocs d’atzar. I si és un negoci moralment censurable (com la prostitució), aleshores com pot ser que l’estat sigui una part implicada tan important? Per què tanta promoció?

    Hi ha qui defensarà les rifes i loteries amb l’argument de les llibertats individuals (en adults capacitats, sense coacció de cap mena), etiquetant els seus contraris de paternalistes que tracten a la gent com infants. Obliden, però, el paper addictiu que hi ha al darrere i on, a més d’un possible perjudici a un tercer (parella, família), hi ha un perjudici sobre un mateix que pot arribar a ser -i no parlem metafòricament- ruïnós. L’addicció pot actuar independentment de la classe social a què es pertanyi, tot i que l’objecte de l’addicció pot diferir substancialment. Sempre s’ha fet broma que els més benestants juguen a borsa o al sofisticat casino -amb èpoques que semblava que no hi havia diferència entre l’una i l’altra- i els més -i molts més- malestants s’ho gasten en loteries i màquines escurabutxaques. El mateix passa amb les begudes alcohòliques i les drogues considerades il·legals on sempre hi ha, en qui consumeix, alguna distinció de classe.

    La loteria pot ser vista com un impost voluntari i que, a més, entreté, fins que s’examinen les conseqüències que se’n deriven. La mateixa publicitat de les loteries -n’hi ha prou amb veure els anuncis-, s’adrecen a la classe treballadora, com si amb elles la gent pogués realitzar el seu somni i sortir de la seva condició. Com quan et venen el somni que si guanyes no hauràs de treballar mai més, faràs la volta al món o et compraràs un d’aquells cotxes que fan aixecar els ulls i deixen a la gent bocabadada. Fins i tot, diu Sandel, els anuncis de les loteries solen concentrar-se en els primers dies de mes que és quan les pensions i els subsidis d’ajut social són abonats. No he comprovat si és així també aquí, però molt em temo que sí, doncs ja m’havien parlat d’una major afluència de gent als bingos a principis de mes. Si acceptem això, l’impost (voluntari) als pobres, aleshores les loteries i els jocs d’apostes públics, per molta finalitat social amb què es vulguin revestir al darrere, suposen un mode clarament regressiu de recaptació, és a dir, més perjudicial per qui menys té.

    Per acabar…

    Hi ha una loteria ineludible, la loteria natural. Ningú pot escollir els progenitors que les persones tenen, amb els gens que s’hereten, com tampoc el lloc de naixença. Natura (nature) i criança (nurture) estan estretament enllaçats. Sent una loteria inevitable no vol dir que els humans no puguin fer-hi res. Precisament és sobre aquesta loteria natural que els serveis sanitaris, socials i educatius, que entre tots ens dotem, han de fer els majors esforços procurant contrarestar els perjudicis en aquells que podríem considerar perdedors, els més desafavorits.

    Sandel argumenta que en seguir les administracions públiques publicitant el joc en el seu afany recaptador, malgrat que destinin una part dels ingressos a polítiques socials, s’està transmetent un missatge contrari a l’ètica, força calvinista tot sigui dit, del treball, del sacrifici i la responsabilitat. S’estan promovent uns valors completament oposats als que s’haurien de fomentar. Aquesta és la corrupció cívica que esmenta Snadel: la degradació de l’esfera pública.

    Algú defensarà que altrament, sense les loteries i les rifes d’aquí, de Catalunya, els diners sortirien per omplir altres arques, però els principis són els mateixos i, en tot cas, el greuge sols es fa encara més gran i perniciós en les loteries de major tradició i recapta com és el cas de l’espanyola. Les seves conseqüències, difícilment mesurables en tractar-se més que no pas de raons materials si no de valors poden ser extraordinàries, tant sobre els individus com sobre la col·lectivitat. Somiar, però, tenir esperances per molt improbables que siguin, fer-se (vanes) il·lusions, segueix sent un tret distintiu (fortalesa i debilitat) dels éssers humans.

    Referències

  • Sobre participació, transparència i responsabilitat en l’adjudicació del projecte per construir un CAP nou al Raval Nord

    No és acceptable que les treballadores del CAP i les veïnes, col·lectius i organitzacions ens assabentem per la premsa de la decisió sobre el concurs per adjudicar el projecte de Nou CAP al Raval Nord. Enteníem que a més de complir amb tots els protocols burocràtics, administratius i polítics, es tindria en consideració la participació de les treballadores i veïnes de Raval, i no ha estat així. Ara es convocarà en quinze dies una reunió, en què els responsables del Catsalut informaran sobre un procés decidit, sobre un projecte aprovat.

    Per si no n’hi hagués prou, s’informa sobre una fotografia del projecte guanyador que constarà de 2.500 metres quadrats, quan sempre s’havia parlat que fossin 3.000, espai mínim per poder desenvolupar en condicions l’atenció. S’informa sobre el Servei de pediatria, quan no existeix en l’actualitat. S’informa sobre la implementació de l’ASSIR quan ja està en funcionament des de fa dècades a la cartera de serveis del CAP.

    A la fotografia es veu la part de la Capella que es mantindrà, quan sempre havíem entès que es preservava el que tenia valor patrimonial, l’escala i l’absis. A part de judicis estètics, és important saber si implica pèrdua d’espai.

    Són preguntes, dubtes, necessitats parlades durant molt de temps que es podien haver tingut en compte i haurien ajudat al fet que tot fos millor, però no ha estat així, per la inèrcia burocràtica o per la voluntat de deixar-nos al marge i això fa mal i ens sembla inacceptable. Els processos han de ser transparents, rigorosos i de bona fe, i s’han de demostrar en els fets.

    Esperem que es donin les explicacions pertinents, que es puguin implementar les necessitats manifestades especialment per les treballadores del CAP i que es facin en els temps necessaris. La urgència és tenir un CAP a condicions i està a la mà fer-la sense moltes dificultats.

    Un cop més hem de dir: «Disculpin les molèsties, existim!!!». Han estat molts anys per saber com funcionen les coses i exigir respecte. Gràcies als protocols de suport mutu i solidaritat de veïnes i treballadores ocupant l’antiga capella, oposant-nos al projecte del cub i lluitant tossudament per tenir el Nou Cap és avui és possible que es concreti el projecte.

    La participació no és escoltar els que en saben, que prenen les decisions i després ens expliquen als que suposen que no sabem i ens concedeixen uns petits marges de decisió per deixar-nos satisfets. La participació és fer el seguiment, conèixer i donar la nostra opinió, abans de prendre les decisions. No és tan difícil d’entendre.

    Associació Cultural el Raval-El Lokal, una petita part de la lluita per un CAP Nou al Raval Nord.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de El Lokal-Raval