L’hospital de referència de Sant Cugat tindrà un 88,3% dels llits convencionals disponibles durant l’agost així com la resta de mesos de l’estiu –aquest mes de juliol i la primera quinzena de setembre. Aquest és el compromís del Departament de Salut, que a la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord preveu una disponibilitat de llits variable: 88,7% durant aquesta quinzena, 80,5% a l’agost i 87,8% la primera quinzena de setembre.
La regió sanitària respon així a la petició d’aquest mitjà arran de les crítiques de Marea Blanca i altres entitats i partits per la reducció de l’atenció sanitària durant l’estiu. La Marea Blanca de Terrassa, acompanyada pel Síndic de Greuges egarenc, Mustapha Ben el Fassi Mezouar, es van trobar amb la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, per advertir de la “greu situació de la sanitat pública a Terrassa, especialment pel que fa a la salut mental tant d’adults com d’infants i adolescents”. Segons fonts de la plataforma, la síndica es va mostrar disposada a recollir i transmetre les demandes: “Cal prendre mesures urgentment, Terrassa i els seus habitants no poden esperar més”.
A més, durant les darreres setmanes hi ha hagut mobilitzacions per demanar un alleugeriment de les condicions de treball del personal de l’Hospital, on, denuncien, la pressió assistencial i la pèrdua de personal i d’espais ha obligat a atendre pacients al passadís del centre. “La resposta ha estat obrir l’àrea polivalent i recuperar dos dels quatre professionals, però és insuficient”, explica Viky Ortega, infermera del servei d’urgències del centre i membre del comitè d’empresa, “ens falta recuperar una infermera i un metge que vam perdre amb el tancament de l’àrea respiratòria”.
Mobilització a Terrassa per demanar l’obertura de la nova àrea i el retorn de tot el personal després del tancament de l’àrea respiratòria | Cedida per la Marea Blanca de Terrassa
En una entrevista a Malarrassa, Ortega també va denunciar que el tancament de l’àrea respiratòria suposa un repte davant del repunt de Covid-19: “No es podrà garantir realitzar els aïllaments aeris correctament segons els protocols i això pot provocar l’increment en el nombre de contagis, complicant encara més la situació”. Ara s’empren 11 boxs de l’àrea u i quatre de la set. També denuncia que falta obrir una àrea nova, amb l’obra finalitzada, que no ha entrat en funcionament perquè la Generalitat no finança el personal al conveni amb la mútua. Considera que els donen llargues fins a l’octubre pel dubte d’una possible repetició electoral.
“Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”
“Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”, denuncia la infermera a l’entrevista al mitjà egarenc, tot denunciant que l’atenció d’urgències empitjorarà perquè ara compartiran espai les urgències pediàtriques i les d’adults, “ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal”. Reconeix que aquest estiu no s’ha tancat cap planta completa però que ni la planta set, ni la de salut mental ni la UCI tenen tots els llits operatius.
Mentrestant, la Marea Blanca de Sant Cugat s’ha sumat, juntament amb la Plataforma de Pensionistes, a la campanya Més i millor Atenció Primària!, impulsada per Amnistia Internacional amb l’objectiu de recollir experiències positives i negatives dels pacients per posar en valor l’atenció als CAPs. Demanen que sigui una atenció accessible, longitudinal, global i coordinada que permeti que les demandes d’assistència sanitària no urgent es resolguin en menys de 48 hores. També insten la Generalitat perquè asseguri la transparència i accessibilitat a les dades del Departament, per poder conèixer així la situació real de l’Atenció Primària i perquè reforci, valori i cuidi els professionals redimensionant els equips en funció de les necessitats de la població.
Paral·lelament el Fòrum Català d’Atenció Primària ha denunciat que “les direccions dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut han rebut la consigna, des de la Gerència Territorial, de no fer cap contractació que no estigui en relació a permisos de maternitat/paternitat, prestació per risc d’embaràs o reduccions de jornada per conciliació a partir de l’1 de juny d’enguany i sense informar de la durada d’aquesta mesura”. És una informació que ha posat en alerta el moviment per la sanitat pública de qualitat, que ha convocat diverses mobilitzacions al Departament.
“Que no es cobreixin les vacances de metgesses i infermeres als CAP malauradament no és res nou; sí que ho és amb el personal administratiu”, denuncia el Fòrum en un comunicat, “tenint professionals disponibles, aquests no es contracten per la manca d’aprovació dels pressupostos, segons argumenta l’Institut Català de la Salut (ICS); una justificació econòmica sorprenent si tenim en compte que el Parlament de Catalunya no va aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per als exercicis de 2013, 2016, 2018, 2019, 2021 i 2024, i per tant es van prorrogar els pressupostos dels anys anteriors”.
Roda de premsa de la CUP a la seu de la Regió Sanitària | Jordi Pascual Mollá
Aquest afer va ser denunciat per Laia Estrada, diputada de la CUP, en una roda de premsa a Sant Cugat, on es troba la seu de la Regió Sanitària: “És un sistema molt tensionat arreu del país amb el personal desbordat i amb les usuàries perdent accessibilitat”. La cupaire proposa que, aprofitant el venciment dels contractes amb Mútua Terrassa, es treballi en la reversió de l’externalització i els consorcis perquè el conjunt de l’atenció sanitària pública es presti directament per l’ICS.
Per contra, el Conseller de Salut, Manel Balcells, ha defensat les accions impulsades per la Conselleria i, en una roda de premsa al juny, va anunciar que l’atenció primària es reforçaria en 253 professionals durant l’estiu: “Garantim a la ciutadania una atenció sanitària plena, com cada estiu, tant a la primària com a l’hospitalària”. Fonts de la Regió Sanitària expliquen que el reforç de l’Atenció Primària es produeix “a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu”.
Rodoreda-Pallàs ha liderat un treball de recerca –iniciat l’any 2018 i conclòs el 2023– que s’ha consolidat en una guia pionera que registra fins a 17 determinants socials de la salut (DSS) en la història clínica digital dels pacients amb l’objectiu d’ajudar a valorar cada persona abans de fer un diagnòstic a les consultes d’atenció primària.
Com va sorgir aquesta iniciativa?
Tot va començar l’any 2018 quan, juntament amb un company de Medicina de Família i una companya de Treball Social, vam veure que no hi havia cap registre de determinants socials a la història clínica. I vam pensar “ostres, amb l’important que és tenir això present a l’hora d’avaluar a cada persona per intervenir”… I vam decidir fer-hi alguna cosa; durant sis mesos ens vam reunir els tres amb l’objectiu de treballar cinc determinants socials de la salut (DSS): atur, horari laboral estressant, dificultats per aculturació, problemes relacionats amb l’entorn més proper i problemes relacionats amb viure sol.
Per què cinc DSS i per què aquests en concret?
Perquè hi ha molts estudis, i quan es demanen molts determinants de vegades la gent es bloqueja, però vam pensar que, si en potenciàvem cinc, començaríem a introduir aquesta temàtica, ja que estem molt immersos encara en aquest model biomèdic, en el qual tot és curar o receptar, i nosaltres volíem donar aquesta altra visió. I per què aquests cinc? Doncs perquè els tres professionals implicats estàvem especialitzats en assistencial i teníem molta visió psicosocial, i també perquè eren els determinants que crèiem que podien ser més útils de registrar. Vam fer un estudi experimental i els resultats van ser molt satisfactoris: els diferents professionals van passar de dos a nou registres de mitjana. Aquest estudi va interessar molt als companys, i es van formar gairebé 600 professionals.
I aleshores?
Com que l’estudi experimental va ser força favorable, vam concloure que no ho podíem deixar aquí, que havíem de seguir, i abans de la pandèmia vam ampliar el grup de treball de tres a quinze professionals de diversos equips d’atenció primària de la Catalunya Central, en el qual hi havia representació de tot el territori (Anoia, Bages, Berguedà, Osona). El nou equip estava format per tres metges, set infermeres i cinc treballadores socials. Tots els professionals eren experts en comunitària i treballaven en l’àmbit de primària. L’objectiu era desenvolupar una guia útil i pràctica, en la qual finalment es van incloure 17 DSS, que ajudés a la tasca diària dels professionals del centres d’Atenció Primària.
“La història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la.” | ICS
A la gent li costa respondre a la pregunta de determinants concrets, com podrien ser els ingressos de què disposa o el nivell d’alfabetització que té?
És informació sensible, sí, però també ho és registrar un VIH o sida, o registrar hepatitis B… En aquest sentit, hem de recordar que la història clínica és individual i confidencial i, per tant, un pacient que jo atengui, la meva companya no hi ha d’entrar, això en primer lloc. En segon, la història clínica ha d’estar molt ben documentada, perquè com més informació tingui el professional, més probabilitats tindrà d’adequar el tractament. És a dir, si una persona es visita per ansietat o per angoixa, el més fàcil és medicar-la i citar-la en sis setmanes per avaluar-la. Però si jo sé que és una noia que està a punt de perdre l’habitatge, és normal que tingui ansietat, i això no vol dir que no s’hagi de medicar, perquè probablement sí, però també se li ha de fer una mica de seguiment… I aquí entra el tema de la prescripció social: que no tot són només fàrmacs o no tot és social. Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri, i d’aquí la importància d’aquesta guia.
Els DSS són circumstàncies, condicions de vida i factors que no són en si cap malaltia, però els professionals sanitaris els han de tenir molt presents perquè influeixen en l’estat de salut de la persona i poden propiciar el desenvolupament d’una malaltia; quan comences la patologia, això ja no són determinants, però el determinant pot ser patologia.
Pot modificar molt un diagnòstic el fet de conèixer un determinant social concret?
Moltíssim. Tú, com a professional coneixes la persona, i si creus que l’ansietat li està afectant molt la seva salut i que necessita medicació, doncs la mediques amb seguiment, però això no vol dir que l’hagis de medicar i adéu; també pots fer la prescripció social; és a dir, no li pots solucionar el fet que tingui ingressos baixos, o que es baralli amb el seu home, però li pots donar alguna eina que la comunitat ofereixi amb la qual ella s’hi trobi bé. Per exemple, aquesta persona que està a punt de perdre la casa, potser jo no la puc ajudar, però si a aquesta noia li agrada fer patchwork o anar a caminar i a la comunitat hi ha un grup que ho fa i li recomano, qui et diu que no comenci a fer una mica de relació social i això la faci sentir bé. O potser parlant troba noves oportunitats, qui et diu que no se li obri una porta… quan vas a algun lloc i fas un vincle, o et trobes amb persones que estan en la mateixa situació que tu, sense patologia, és molt útil, perquè un dia t’envia un missatge, un altre dia et desperta un whatsapp… I és com un acompanyament continu.
Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri.
Els sanitaris ajudem i som la cohesió de tota la comunitat, som necessaris, però no som la part central; la gent té salut fora del sistema sanitari. Recordem que el 89% dels determinants es troben fora del sistema. Aleshores, es tracta d’utilitzar el registre dels determinants per a que, a l’hora d’adequar el tractament, tinguis present l’esfera psíquica, la física, però la social també, perquè si no tens present la social això que comença essent una condició de risc acabarà desembocant en una malaltia. Llavors, els professionals ho han de tenir present per no patogenitzar, per no fer aquest model tan biomèdic que de vegades és tot curació i paliació… No fa falta que la salvis, la pots ensenyar a nedar… donar-li eines perquè ell/-a pugui viure amb aquesta situació tan complexa que té.
Els determinants socials temporals desapareixen de la història clínica del pacient un cop ja no els té?
Sí, tota història clínica necessita una revisió, però no només aquests condicionants socials, que són diagnòstics no clínics, també tots els altres condicionants, perquè molta gent ha passat per exemple d’obesitat a sobrepès o d’obesitat a obesitat mòrbida. A la historia clínica electrònica és molt important que tot professional de referència revisi sempre tots els diagnòstics, perquè si no ens trobem pacients amb 30 diagnòstics la meitat dels quals ja no els té actius. Dins del programa es pot classificar la prioritat (molt alta, poc alta, baixa…), i és responsabilitat del professional tenir aquella història clínica actualitzada i ben codificada, ben triada, ben graduada, classificada, perquè el dia que la meva companya visiti a aquest pacient sàpiga tot el context.
Explicaré un cas que em va passar. Estava d’urgències i em va venir un xicot que tenia el dit amb inici de necrosis, que vol dir que el dit comença a morir-se i el seu tractament acaba essent amputació. Aquest noi havia vingut a urgències feia tres dies i li van receptar un antibiòtic. Li vaig preguntar si s’havia pres l’antibiòtic i em va fer un assentiment estrany… La següent pregunta va ser: “t’has pogut pagar l’antibiòtic?” I va dir que no; està vivint en un cobert amb altres nois que no tenen recursos… La meva reflexió és: si el primer sanitari que va atendre aquest xicot hagués disposat de la informació, que tenia ingressos baixos, li podria haver posat l’antibiòtic en vena i no haver arribat a aquesta situació… S’ha de tenir present que la història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la, perquè si no entrem en un cicle on tot és medicar i medicar, per solucionar –o no–, però sense saber què hi ha al darrere.
El 89% dels determinants socials es troben fora del sistema sanitari
Els cinc determinants inicials han acabat essent 17…
Vam començar l’estudi quasi experimental, que va ser com l’estudi pilot de la guia, amb cinc determinants i, com que va ser beneficiós, amb el grup de treball en vam treballar 17. Per què només 17? Perquè havia de ser una guia útil, viable, pràctica, i si s’inclouen molts determinants la guia s’hagués quedat dins d’un calaix… però això no vol dir que la guia no pugui ser revisable, ni que no es puguin augmentar… això només obre una porta a tenir aquesta visió tan necessària, que ajuda tant a la ciutadania com al professional. Partim de la visió que quan més sé de la persona, més la puc ajudar. I l’avantatge és que a la primària tu coneixes la vida de les persones, perquè és una atenció amb longitudinalitat (que consisteix a fer el seguiment de deteminats problemes de salut i mantenir una relació estable entre el mateix metge i els seus pacients); per això som els agents clau per codificar els determinants socials de la salut, perquè som les persones que estem a primera línia de carrer, som els que estem més pròxims a la població. L’atenció primària ens diferenciem de l’hospitalària perquè coneixes la persona que tens al davant, i ets el seu referent, i tú vetllaràs per a les necessitats d’aquella persona. Aquesta és la màgia de la primària, l’assistència contínua amb aquesta persona, que serveix per a què molts pacients no arribin a hospitalària.
Si són determinants puntuals que el metge no té controlats, com ara que un pacient té un fill amb càncer i ho està passant malament… com ho gestioneu?
A primària tot se sap, que és la gràcia, i aquella persona que ho passa malament vindrà al metge, a la infermera o a treball social, i se’t posaran a plorar, per exemple, per una ungla encarnada, i nosaltres, com a bons professionals, estarem al seu costat i li demanarem què li està passant, i aleshores t’ho explicarà… Estem parlant d’infermeria, de medicina i de treball social… que som tots els professionals que podem codificar la història clínica, perquè si només miràvem una disciplina et quedaves curta.
“La màgia de la primària és l’assistència contínua amb les persones”. | ICS
Aquest estudi que es va iniciar a la Catalunya Central, creieu que és extrapolable arreu?
L’estudi inicial es va fer només a la Catalunya Central, però un cop evaluat –amb un resultat molt positiu, ja que amb tres mesos es va passar de 300 a 1.300 registres– la guia s’està implementant des de finals de maig a tot Catalunya, i és consultable per qualsevol professional d’atenció primària de tot el país. Creiem que ara s’extrapolarà, perquè ja ho han demanat diverses comunitats, com Navarra, i l’objectiu és que passi a nivell estatal.
Per últim, quines diria que són les conclusions principals de la recerca?
Que és una eina útil per als professionals de l’atenció primària, pel registre dels determinants; i que és una eina que afavoreix el model biopsicosocial de la persona, que és aquest model tan necessari que mira de forma holística a la persona, i que és a extrapolable a tots els territoris. Perquè la salut no només depèn de si tinc o no una malaltia, sinó de moltes circumstàncies que m’envolten: si tinc benestar a casa, si tinc bons amics i amigues… i això és l’estudi d’aquesta guia de condicionants socials que de vegades se’ns obliden perquè només veiem la punta de l’iceberg, que són els símptomes. Aquesta visió de la salut està molt inculcada a l’atenció primària; per això és tant important la primera línia sanitària: nosaltres hi som, nosaltres ho veiem, nosaltres ho podem registrar… Perquè la salut és l’equilibri entre el físic, el psíquic i el social.
El Centre d’Atenció Primària (CAP) de La Granja tancarà tots els caps de setmana del 15 de juliol a l’1 de setembre. Fins ara, en caps de setmana i festius, el centre de salut oferia servei d’urgències de vuit del matí a vuit del vespre. El tancament, anunciat pel departament de Salut, no ha estat ben rebut per part del consistori, que va emetre una declaració institucional en contra de la decisió de la Generalitat. Molins de Rei, però, no és l’únic municipi del Baix Llobregat afectat, fet que va provocar la convocatòria d’una reunió del consell d’alcaldes del Consell Comarcal del Baix Llobregat en la qual també es va redactar una declaració en rebuig de les retallades sanitàries als centres d’atenció primària de la comarca durant l’estiu.
A la reunió hi van assistir una trentena d’alcaldes i alcaldesses dels diferents municipis del Consell Comarcal i es va abordar la qüestió del tancament dels serveis d’urgències; també es va redactar una declaració conjunta en contra de la decisió de la Generalitat, on es mostra el rebuig i es demanen solucions a la mesura. Principalment, la demanda és que el departament es repensi la mesura adaptada i no tanqui els serveis que ara mateix té previstos als diferents municipis. El consell d’alcaldes del Consell Comarcal està format per alcaldes de tots els colors polítics.
Una mesura que afecta a la població més vulnerable
En el text, de fet, es denuncia que la manca d’activitat durant el període d’estiu –argument que defensen des de la Generalitat per fer aquestes reduccions de jornades als centres d’atenció primària– no justifica de cap manera la falta d’atenció sanitària a les persones. A més, s’apunta que el tancament durant l’estiu “afecta principalment les persones més vulnerables”, és a dir aquelles que no fan vacances ni tenen capacitat per desplaçar-se a altres municipis en vehicle privat. En aquest aspecte, el consell d’alcaldes i alcaldesses del Baix Llobregat exigeix a la conselleria de Salut “que faci les accions necessàries per garantir els serveis sanitaris durant l’estiu a la nostra comarca”.
A la declaració conjunta, a més, els alcaldes i alcaldesses del consell apunten que la salut “ha de ser present a totes les polítiques públiques” i denuncien que la realitat actual respon a “una situació de precarietat per mancances en diversos aspectes”, com ara la reducció de personal o la d’horaris i serveis als centres. En aquest punt, apunten que aquestes mesures tenen un impacte directe sobre la ciutadania, a qui remarquen “que volem protegir”.
Traslladar-se a municipis propers per rebre atenció sanitària
Durant el període de tancament dels caps de setmana d’estiu, les persones que visquin a Molins de Rei i que pateixin urgències menors s’hauran de traslladar a altres municipis per rebre atenció sanitària. En concret, segons afirma la Generalitat, es podran traslladar durant el dia al Punt d’Atenció Continuada (PAC) de Sant Feliu de Llobregat que romandrà obert els dissabtes, diumenges i festius de vuit del matí a vuit del vespre.
A més de Sant Feliu, a la comarca, concretament a la regió sanitària metropolitana sud, també romandran oberts Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) situats a Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca i Cornellà de Llobregat, que mantindran l’obertura 24 hores. Els pacients també es podran adreçar a l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí, tot i que aquesta última opció està teòricament reservada per atencions més greus.
Aquesta notícia ha sortit publicada originalment al diari Viu Molins de Rei
Les competències de les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària han anat creixent els darrers anys, i actualment resolen entre el 70-80% dels casos que arriben als CAP. Aquest increment de les competències, però, no ha anat acompanyat d’un major reconeixement, ni professional ni econòmic. Amb aquest context, el malestar del col·lectiu és evident, i es va posar de manifest a finals de l’any passat, quan el sector va convocar una vaga que es va acabar allargant un mes i mig, entre aturades i protestes.
En el Congrés que comença avui s’abordaran aspectes que preocupen i impacten a la professió, com “el lloc que volem ocupar dins del sistema sanitari, com augmentar la nostra visibilitat a la societat, com augmentar el coneixement de la població de la infermera especialista en familiar i comunitària, el rol que tenim dins del sistema sanitari, de la necessitat d’ocupar llocs a les taules de decisió de les institucions i, sobretot, d’aconseguir el reconeixement com a professió», apunta la infermera i presidenta del Congrés, Irene Prat. També es duran a terme tallers pràctics i necessaris per a l’exercici de la professió de temàtica ben diversa, com ara sobre l’exploració neurològica básica; el lideratge de la Infermera Familiar i Comunitària : com sobreviure sense morir en l’intent; l’aproximació a l’exploració ecogràfica per infermeria; el document de voluntats anticipades; embenats funcionals i sobre actualització en cura de ferides. Demà s’organitzaran dues taules de debat; la primera sobre el “Futur de la Infermeria: reptes i oportunitats” i l’altra que abordarà l’especialitat concreta de “Familiar i Comunitària: la nostra especialitat”. També es presentaran un parell de guies de salut de l’AIFiCC, i es faran defenses dels projectes de recerca –se n’han presentat uns 300– més destacables.
Irene Prat considera que el col·lectiu d’Infermeres «hem d’ocupar més càrrecs de direcció en els equips, però també a les institucions, i que aquestes ens incloguin dins de les taules negociadores de salut, on es debaten les línies fonamentals del sistema sanitari. Tenint en compte que les infermeres som el col·lectiu més nombrós, i que podem aportar una visió holística i global, voldríem ser incloses dins d’aquests debats per a poder aportar la nostra expertesa i opinió». Prat és del parer que, malgrat la seva especialització i la seva capacitat resolutiva dins del sistema de salut, les infermeres de familiar i comunitària estan lluny dels reconeixements merescuts. En aquest sentit, destaca que actualment, si una persona té un problema agut de salut i es dirigeix al CAP, l’atén una infermera, qui resol al voltant del 70-80% dels casos. A més, les infermeres del CAP lideren el control del pacient crònic estable amb patologies com: diabetis, hipertensió, la malaltia respiratòria crònica, entre d’altres, i també atenen a la població pediàtrica amb el protocol del nen sa i el programa Salut i Escola als instituts.
Un dia qualsevol, arriba una pacient al CAP de la Sagrera. La Isabel, que forma part del personal GIS –informalment conegudes com a admnistració, la primera persona que veus quan arribes al teu Centre d’Atenció Primària–, atén a algú que diu: “aquest matí m’he deixat les claus i a mi això no em passa mai”. Ella, que té força experiència, es queda sobtada pel que d’entrada ni tan sols sembla un cas clínic. Tot i això, no ho deixa passar, i acaba parlant amb una infermera que ja coneix a aquesta persona perquè també és pacient. Comencen a sospitar, perquè habitualment aquesta persona parla en castellà i s’estava adreçant a tothom en català. Finalment, li van diagnosticar un ictus que van poder agafar a temps i van poder derivar a l’hospital de referència de la zona.
Aquesta anècdota, que no té per què significar res, és només un exemple del que està passant amb l’Atenció Primària a Catalunya i Barcelona. Pot semblar que només exemplifica el cas de dues treballadores fent la seva feina correctament, però és molt més que això. És la necessitat de cursos professionals que siguin facultatius; és la necessitat que aquests treballadors puguin veure reflectit en el seu contracte la seva veritable categoria professional i no una més baixa per tal que l’ICS (Institut Català de Salut) i l’empresa gestora del CAP la Sagrera) es puguin estalviar uns diners.
La Nau Bostik, un espai on la cultura i l’art escala els murs d’aquesta nau industrial en forma de murals reivindicatius, és el lloc escollit per un grup d’infermeres, GIS i TCAE (tècnic d’auxiliar d’infermeria) per denunciar una situació que s’està allargant ja més de 50 dies. En una de les primeres pintures que trobes en una de les parets d’aquest complex de diferents sales hi diu: “Totes les revolucions van juntes”.
A la Sala Bostik Central, en forma de rotllana, hi ha vint cadires negres col·locades en ordre. A la part que està més enganxada a un petit escenari s’asseuen la Marta, el Juanjo, la Rosalía, la Isabel i l’Elena, personal sanitari d’un CAP que fa molts dies que està en vaga i que veu la situació lluny de solucionar-se. Els motius d’aquesta vaga no són una cosa recent, sinó que ve de molt lluny; però sí que destaquen un clar detonant: la signatura del Tercer Acord. El sou d’aquest personal depèn directament d’aquest. És precisament en aquest acord on s’havien de complir moltes promeses que, a l’hora de la veritat, no s’han complert.
Un dels problemes d’arrel és el pla Bolònia, segons el qual en funció del teu nivell d’estudis tens un sou o un altre. Un dels principals problemes rau en el fet que les infermeres d’aquest CAP estan categoritzades com A2 en comptes de com A1, tot i fer tasques de molta responsabilitat, que corresponen a una categoria superior. I no només es tracta d’una qüestió salarial: es tracta d’una qüestió de dignitat. És personal que arrisca molt fent tasques que no els correspon.
Un altre gran problema és la quantitat de pacients que atenen per dia. El barri de la Sagrera està creixent cada cop més, i cada vegada té una població més envellida, que requereix de tractaments de salut que es proveeixen als centres d’atenció primària. No hi ha un control sobre la quantitat de pacients que poden atendre, provocant una gran quantitat d’estrès sobre aquests professionals, perjudicant-los a ells i a les persones que acaben rebent una atenció mèdica de menor qualitat. “Durant l’epidèmia de grip d’aquest passat Nadal, pensava que anava a la mort en comptes d’anar a treballar”, exclama la Rosalía, qui explica també la forta angoixa que sent quan no pot atendre el volum de gent, que de vegades poden arribar a esperar més d’una hora a la consulta per a ser atesos. “Ni els professionals, ni les persones en són culpables; però algú s’ha de fer càrrec d’aquesta situació”.
A la Sala Bostik Central, en forma de rotllana, hi ha vint cadires negres col·locades en ordre. | Yeray García
El Juanjo, que és infermer i que ha treballat també l’equip directiu del CAP, posa més llum a la situació: “quan s’implanta el (pla) Bolònia i comença a considerar-se l’infermeria com a grau, es comença a construir la casa per la finestra. Saben que l’impacte econòmic de canviar la categoria és enorme. Les nostres retribucions haurien canviat significament. Primer, perquè curricularment estem capacitats per a fer tasques de més responsabilitat i segon perquè som el futur de l’Atenció Primària, ja que serem nosaltres –el personal d’infermeria– qui la gestionarem en un 80%. Tot i això, no ens paguen d’acord amb el nostre nivell de responsabilitat, i tampoc amb el de possible responsabilitat legal”.
En un moment donat d’aquest diàleg entre veïns del barri i el personal sanitari, l’Elena (TCAE) mostra un cartell on explica com s’ha repartit el pastís amb el Tercer Acord. Dels 320 milions a repartir, els metges es queden amb un 57%, infermeria amb un 32% i, molt més a baix, les auxiliars amb un 1,3% i els tècnics amb només un 0,18%. Aquesta és només una de les moltes causes que ha provocat que el CAP porti més d’un mes sense realitzar analítiques de sang que no siguin de caràcter molt urgent.
Tots coincideixen: estan duent a terme tasques que no es corresponen amb el nivell assignat. No els importa fer-les, no és només una qüestió econòmica, però aquest esforç no es veu representat en un recolzament, ni econòmic ni legal. Ells tenen la vida de pacients a les seves mans i, si succeeix qualsevol desgràcia, són els responsables d’aquesta negligència.
Aquí és quan expliquen que la major part de la publicitat positiva envers la sanitat pública la genera l’atenció hospitalària, i és aquí on es destinen els recursos. La sanitat ‘de tu a tu’, com defineixen la primària, queda en un segon pla. Les infermeres estan assumint ocupacions de metges, i les auxiliars, tasques d’infermeres. El personal administratiu ha de decidir si un pacient ha de visitar a l’infermer o al metge, persona sense formació sanitària i que ho fa sota criteri d’un suposat protocol que ha de funcionar per a tothom. I és en aquest punt on ressona l’anècdota del principi: Què hauria passat si la Isabel no hagués prestat atenció a un “m’he oblidat les claus a casa i això no em passa mai”?
L’Elena (TCAE) mostra un cartell on explica com s’ha repartit el pastís amb el Tercer Acord. | Yeray García
A més a més, hi ha un gran problema de contractació. Han de fer torns interminables que després no es paguen com a hores extres, sinó amb dies lliures sota conveniència de l’empresa. Al CAP de la Sagrera, per exemple, han tancat les urgències, però continuen atenent emergències (el que ells coneixen com codi 0). Quan arriba algú que s’ha d’atendre en el moment perquè està en situació greu, el personal sanitari ha de deixar les seves agendes penjades i els pacients poden quedar-se esperant més d’una hora, o el temps que calgui, provocant un gran malestar.
Quan es parla d’agressions en l’àmbit sanitari, destaquen que han augmentat més d’un 40%, i cada any creix una mica més. Tots els sanitaris a l’espai somriuen i aixequen la mà: tots i totes han patit una agressió –física o verbal– en el seu espai de treball.
Per acabar, tots han destacat les grans mesures de pressió a les que s’han d’enfrontar. Ells parlen de la DPO (direcció per objectius), on els hi posen unes fites concretes que han de complir, i de les quals se n’assabenten a mitjans d’any, per poder aconseguir una major retribució salarial. Si no les compleixes, perden una part del sou, i moltes vegades per assolir-les han de sacrificar qualitat en l’atenció al pacient. Un exemple d’aquesta DPO és si l’infermer aconsegueix resoldre el problema del pacient abans que aquest hagi de passar per un metge.
Per cloure l’acte, han destacat dues dades fonamentals: “a l’estat espanyol falten 25.000 infermeres” i “que la realitat del CAP de la Sagrera només és una mostra del que passa a altres centres de la ciutat de Barcelona, una situació que acabarà per contagiar-se a la resta de l’àrea metropolitana”.
Després de quasi dues hores d’acte, la gent està exhaurida, però més combativa que mai. Reparteixen fotocòpies amb informació per als veïns sobre la situació i sobre per què estan en vaga i demanen que, quan tinguin una queixa, possin un full de reclamacions. A més a més, tenen convocada una nova manifestació amb representació d’entitats socials pel dia 27 de gener. Aquesta situació no només afecta els professionals de la salut, també als pacients, que poden veure molt reduïda la qualitat del servei. Per això és una lluita conjunta, per això totes les revolucions van juntes.
La vaga indefinida convocada pel sindicat Infermeres de Catalunya el passat 12 de desembre en contra del Tercer Acord de l’Institut Català de la Salut sembla haver-se convertit en una pedra a la sabata per al Departament de Salut, i la força del col·lectiu d’infermeres i infermers de Catalunya continua imparable.
Després d’un mes de vaga i de la manifestació multitudinària d’aquest passat dissabte, que va mobilitzar a Barcelona a més de tres mil cinc-centes infermeres i llevadores, segons dades de l’Ajuntament, per reivindicar els seus drets, el col·lectiu d’infermeres es manté ferm i ha convocat una manifestació a Madrid el proper 2 de febrer, que és el dia que el conseller de Salut, Manel Balcells, té previst reunir-se amb la ministra de Sanitat, Mónica García, i abordar algunes de les reivindicacions del sector que depenen del ministeri, com la requalificació professional de les infermeres a la categoria A1 (actualment les infermeres es troben a la categoria professional A2, tot i que fa més de deu anys que són graduades). Una altra de les principals demandes del col·lectiu en vaga són el reconeixement de les diferents especialitats “en condicions”.
A banda del desplaçament a Madrid, les infermeres catalanes tenen previst anar a treballar dilluns amb una mascareta de color fúcsia (el color corporatiu del sindicat Infermeres de Catalunya) i informar als ciutadans i usuaris beneficiaris del sistema de salut sobre aquestes demandes unitàries del sector de la infermeria.
En aquest sentit, diumenge també es va impulsar una procés digital de recollida de signatures que vol implicar i fer partícep a la ciutadania; en aquest document hi ha un manifest de suport a la convocatòria de vaga i a les reivindicacions que es fan des del sector, i es preveu portar-lo al departament de Salut i al Parlament durant la negociació dels pressupostos 2024, per a què es tinguin en compte les peticions signades. Entre elles, es demana a l’executiu que classifiqui les infermeres al grup professional A1, que destini una partida dels pròxims pressupostos per reconèixer econòmicament aquesta nova classificació com a facultatives i que es reconeguin les especialitats infermeres amb el nivell salarial corresponent. Sota el lema Les infermeres diem prou! Uneix-te a nosaltres!, aquesta iniciativa ja havia comptabilitzat més de 25.000 signatures en només tres dies.
A les diferents accions impulsades per Infermeres de Catalunya, cal sumar-hi també les protestes liderades per la plataforma sindical Vaga Unitària contra el Preacord ICS –formada per organitzacions sindicals com la CGT, la Intersindical o CATAC-CTS entre d’altres–, que ha convocat una manifestació a Barcelona el proper 27 de gener.
Totes aquestes mobilitzacions posen encara més en evidència la precarietat laboral dels professionals de la salut a Catalunya.
Són les 8 del matí. Al costat de l’entrada de l’Equipament d’Atenció Primària (EAP) Besòs, una cua formada majoritàriament per persones que sobrepassen els setanta-cinc anys es comença a formar davant del mòdul d’extraccions. “El matí al CAP comença així”, explica la Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”.
Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”. | Pol Rius
Amb energia, a l’entrada del mòdul, la seva companya Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten. Avui està especialment carregada de feina, perquè ningú cobreix la baixa de la seva companya. “Aquests mòduls temporals van ser construïts per fer front a la crisi de la COVID i ara s’utilitzen per extraccions”, explica Sánchez, mentre envia un pacient cap a la sala d’extraccions i en crida a un altre de la cua. Al dia poden arribar a fer entre 80 i 100 extraccions.
Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten | Pol Rius
Patricia Serrano, infermera pediàtrica: “Aquí puc ser més autònoma que a un hospital”
Dins del mòdul, la Patricia Serrano ensenya a la Katy Pacheco, alumna de tercer d’infermeria, com fer extraccions de sang. “Normalment som quatre, i una cinquena s’encarrega de les extraccions a domicili”, explica, després de presumir de la seva bata, decorada amb petits dibuixos que semblen extrets dels quadres de Miró. És infermera pediàtrica, i en acabar amb les extraccions, es dedica a passar consulta a infants.
La seva jornada és de 8 a 2 de la tarda, i entre les dues i les tres, normalment tenen reunió d’equip o realitzen formacions. La rutina canvia segons el dia de la setmana, ja que es tornen en fer dies d’urgències i dies de consultes nominals, quan fan seguiment dels infants dels 0 als 15 anys. “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat”, destaca Serrano, mentre lliga la tira de goma al voltant del braç de la usuària per palpar la vena i remarca que, sobretot, el que necessiten és un reconeixement institucional i més personal. “
Patricia Serrano: “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat” | Pol Rius
La plantilla de l’EAP Besòs està conformada per 85 professionals a temps complet i 5 a temps parcial, el 80,2% de les quals són dones, mentre que també formen cinc residents de medicina i una d’infermeria. A banda, 12 professionals d’àrees d’especialitats com ginecologia, urologia, traumatologia o dermatologia venen des de l’Hospital del Mar a passar consulta a l’equipament. Aquesta vuitantena de professionals que treballen a l’EAP s’organitzen en 19 Unitats Bàsiques d’Atenció (UBA) d’adults i 4 UBAs de pediatria. Cadascuna d’aquestes unitats es conforma d’un professional d’infermeria, un altre de medicina i un tercer de l’atenció administrativa.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana. El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, que s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals. Una de les victòries va ser la instal·lació d’un equipament d’atenció primària al barri, que es va situar a l’edifici d’una antiga escola del barri a principis dels anys 2000. Avui dia, l’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa, amb un taulell d’admissions reblert de missatges reivindicatius. I ara, després de quinze anys d’insistència, finalment tindrà una aplicació de tres plantes, actualment en procés de construcció.
’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa | Pol Rius
Sergi Castellà, referent de la UAC: “Si tens un bon equip administratiu, tot roda”
El Sergi Castellà és el referent de la Unitat d’Atenció al Ciutadà (UAC), que a dia d’avui compta amb 22 professionals administratius que fan tasques rotatives. “L’administració és la base, clau pel bon funcionament. Si tens un bon equip administratiu, tot roda”, emfatitza. Són la porta d’entrada a l’atenció primària tant física com figurada, i en els darrers anys han anat ampliant competències, alhora que l’atenció s’ha anat digitalitzant. “Hem passat a fer la gestió total de les consultes i les derivacions, fer un seguiment a l’atenció continuada domiciliària (ACD), gestionar altes i la targeta sanitària individual (TSI)”, explica Castellà, que aprofita per apuntar que aquesta expansió en les funcions “no s’ha vist degudament reflectida als sous”.
Sense aquesta tasca organitzativa i administrativa, dividida en el taulell, el back office i l’atenció telefònica, l’engranatge de l’EAP no funciona. “Hem aconseguit que el temps d’espera sigui de 3 a 5 dies de mitjana, sobretot gràcies a la tasca d’infermeria, que assumeix moltes de les consultes”, explica Castellà, “tot i que hi ha professionals que poden arribar a tenir temps d’espera de fins a dotze dies; és per això que reclamem ampliar el personal per aconseguir la 20a Unitat Bàsica d’Atenció”.
Sergi Castellà: “L’administració és la base, clau pel bon funcionament» | Pol Rius
De mitjana, cada infermera té assignats uns 1.400 adults al seu càrrec, amb xifres similars per als metges i metgesses de medicina familiar, mentre les infermeres pediàtriques tenen a càrrec uns 700 infants i els i les pediatres uns 1.000. Ràtios que tot i que s’encabeixen dins del màxim de 1.500 habitants assignats per infermera segons la llei, superen els 1.300 pacients que organitzacions sindicals com el Sindicat d’Infermeres reclamen com a límit de contingent d’infermeria en la primària. Alhora, això es tradueix en una pressió assistencial mitjana de més de 27 pacients atesos al dia per metge o metgessa de família, més de 17 usuaris per infermera i 20 per pediatre, d’acord amb les dades recopilades per la Fundació CIVIO. Dades que situen el barri per sota de la mitjana barcelonina de pressió assistencial en la medicina comunitària, però amb un servei d’infermeria més tensat que la mitjana catalana i una pediatria que es troba just en la forquilla d’un màxim de 20-25 pacients al dia recomanat per l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària.
Roser Masa, doctora de família i directora de l’EAP Besòs: “La longitudinalitat redueix la mortalitat un 25%”
A la tercera planta, calendaris, horaris, organigrames i missatges motivadors revesteixen les parets de la sala de direcció, que el Sergi comparteix amb la Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs, al costat de la Begoña Cañas, infermera i adjunta a la direcció. “Tot i les mancances estructurals de recursos, l’equipament funciona molt bé perquè es treballa en equip i amb el valor de la longitudinalitat al centre”, destaca Masa, recalcant que aquest van ser els motius pel qual va decidir quedar-se al centre.
Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs | Pol Rius
“Hi ha estudis que demostren que la longitudinalitat, és a dir, tenir el mateix doctor i infermera per usuari, redueix la mortalitat un 25%. Perquè es coneix la persona i es construeix un vincle de confiança que és essencial per tractar correctament la salut de les persones”, explica la Roser, que fa més de quinze anys que porta els mateixos pacients i assegura que, quan entren per la porta, ja sap si estan bé o malament. “Hi ha dies que duc tres hores de consulta i no he fet servir el fonendo per res”, continua, emfatitzant la gran quantitat de patologies derivades de la situació socioeconòmica complexa del barri. Però ara són les onze, i toca esmorzar. És el moment de distendre’s i planejar sopars de Nadal amb un cafè, un entrepà i els raigs de sol que s’escolen entre les torres d’habitatges.
Montserrat Povedano, infermera pediàtrica: “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”
Després d’esmorzar, a la planta 2, la Montserrat Povedano espera els usuaris a la consulta d’infermeria pediàtrica. “És freqüent que hi hagi famílies que no anul·len la visita i no es presenten, i la puntualitat també és relativa”. Finalment, arriba el torn de l’Enrique, el segon fill de la Gabriela, que viu a la frontera entre la Mina i el Besòs. Avui li toca la revisió d’un any: mesurar, pesar, comprovar les habilitats psicomotrius, resoldre dubtes que sorgeixen en el procés de criança i el més temut per la mare: les vacunes de la meningitis i la triple vírica. “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa, excepte quan es tracta de nouvinguts, que ho fem en conjunt amb la doctora” – explica Povedano. “En quant veiem quelcom que es pot sortir de la normalitat, ho derivem a medicina pediàtrica, com ara”. En un moment, l’infermera truca a la porta contigua i la metgessa pediàtrica, Elena Cresto, entra a la consulta per fer la inspecció necessària.
Montserrat Povedano: “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa” | Pol Rius
Durant la consulta, la Montse va més enllà de preguntar únicament sobre l’Enrique. S’interessa per la salut global de la Gabriela, el seu marit i els seus fills. I els usuaris i usuàries agraeixen aquest tractament personalitzat. “Se hacen colas que no son su culpa, les faltan manos. Pero se tiran el tiempo que haga falta tirarse para atenderte”, destaca la Gabriela. “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”, explica la infermera, que destaca que a banda de passar consultes també impulsen grups de criança i promoció de la lactància materna i altres activitats preventives.
“El més gratificant de la feina és quan pots veure com les famílies fan petits grans canvis i evolucionen en les cures amb els diferents fills, de mica en mica augmentant la confiança en tu i en el sistema sanitari”, reflexiona Povedano, que lamenta que aquestes petites millores no estiguin reconegudes en el sistema informàtic d’indicadors de qualitat assistencial, mentre critica l’excés de treball burocràtic que han de realitzar. “La nostra feina és cuidar, però a vegades no ens deixen perquè hem de fer altres funcions”, etziba la infermera pediàtrica. Abans d’acomiadar-se de la Gabriela, li diu que cal començar a rentar les dents incipients de Enrique i li dona hora amb odontologia pediàtrica: ara es fan revisions a l’any.
Reivindicació dins i fora de l’equipament d’atenció primària
A les 12 del migdia, un avís retransmès pels altaveus i les pantalles de torns avisa als i les usuàries que el personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS, tal com fan des de principis de desembre, com molts altres centres sanitaris del país. En els darrers anys, un dia a la rutina d’un professional sanitari no només és atenció al pacient, sinó reivindicar millores laborals. Puntuals, una desena de professionals surten de les consultes al carrer, i tallen la carretera de la rambla de Prim, entre crits de «No estem d’acord amb el tercer acord” i “Prou desigualtat, tots som sanitat«. De moment, les aturades diàries estan convocades de manera indefinida. Abans de reprendre el seu camí, el conductor de la furgoneta de neteja que havia estat bloquejat sona el clàxon en suport als sanitaris.
El personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS | Pol Rius
Anna Huerta, treballadora social sanitària: “No donem l’abast”
Després de la breu aturada, l’Anna Huerta torna a la seva consulta de la planta 3, porta 8, on revisa expedients d’usuaris. Ella és la treballadora social sanitària, ua figura clau en equipaments sanitaris d’especial complexitat social com el Besòs. Les dades mostren com en aquest barri, problemes de salut relacionats amb estils de vida i condicions socioeconòmiques com l’obesitat, la hipertensió, la diabetis, o situacions d’especial vulnerabilitat com la soledat no volguda són més prevalents que a la mitjana de població a què dona servei l’Institut Català de la Salut.
La figura del/la treballadora social sanitària es va introduir als EAP amb el Decret Marc de la reforma d’Atenció Primària, l’any 1984, i es van anar desplegant progressivament pels centres d’atenció primària. Actualment, n’hi ha unes 400 a tota Catalunya. “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem, i les nostres visites requereixen temps. Però no donem l’abast”, destaca l’Anna. Des que van reduir l’horari de la mediadora cultural, la seva feina encara s’ha complicat més. El percentatge de població immigrada del barri arriba al 34% – gairebé el doble que la mitjana barcelonina-, majoritàriament d’origen pakistanès i llatinoamericà. “Hi ha una barrera lingüística que a vegades ens impedeix poder fer la nostra feina: necessitem una mediadora a temps complet”, reclama Huerta.
Anna Huerta: “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem» | Pol Rius
Treball social sanitari en comunitat
Tot i que parla en plural, a l’EAP Besòs la major part del temps fa la seva feina sola. Només alguns dies a la setmana té el suport de dues altres treballadores socials que van rotant per diferents equipaments. En el seu dia, Huerta fa 7 o 8 visites de mitja hora i un o dos domicilis. “A vegades ve el pacient, i d’altres persones del seu entorn com familiars o veïns. Alguns exemples de casos que atenem són un recent diagnòstic de demència o una patologia crònica. Nosaltres ens encarreguem de l’acompanyament psicosocial a l’usuari i a l’entorn, que sovint ha de reestructurar els rols de cura a la llar, i els vinculem amb recursos de la comunitat”.
En aquest sentit, l’Anna destaca que el Besòs és un barri especialment ric en recursos sociocomunitaris, molts d’ells autogestionats i impulsats pel veïnat. “Una atenció psicològica a una dona en una situació de risc lleu de violència de gènere a un PIAD (Punts d’Informació i Atenció a les Dones) pot arribar a demorar-se un any. Per això, busquem altres vies i derivem a associacions del barri”. Fora del seu horari, l’Anna també treballa amb aquestes entitats del barri en diferents taules per enfortir la xarxa de cures comunitàries.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana | Pol Rius
Nous perfils professionals a l’atenció primària
Amb l’objectiu d’aconseguir una atenció més global, al llarg dels darrers dos anys s’han anat incorporant nous professionals al CAPs. A l’EAP Besòs, s’han sumat a l’equip una referent de benestar emocional comunitari (RBEC en l’argot sanitari), una nutricionista, una higienista dental – “molt necessària a aquest barri”, emfatitza la Roser – i tres fisioterapeutes a temps parcial, incorporades fa mig any.
L’Estela Gómez és la “RBEC” del centre. Forma part de la primera promoció de referents de benestar emocional, és coordinadora de la zona litoral i integra el grup motor d’aquesta figura a nivell català. “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat”, explica Gómez. A la planta 2, comparteix despatx i alguns projectes amb la Marta Lloret, nutricionista. Totes dues també duen a terme altres grups de teràpia multidisciplinària amb l’Anna i les fisioterapeutes, “com per exemple el grup de suport a les persones cuidadores d’aquest matí”, comenta Gómez. Altres dels grups que es promouen des del centre són els grups de prevenció de la fibromiàlgia, els grups d’insomni o el treball amb joves i a les escoles.
Estela Gómez: “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat” | Pol Rius
“L’objectiu d’aquesta figura és desmedicalitzar, fer més tasques de prevenció i donar-nos a conèixer més enllà dels CAPs, treballant amb les eines de salut comunitària que la població ja té: fa poc vam fer una sessió per abordar la soledat no desitjada a la parròquia”, explica Gómez. A les sessions hi solen venir una desena d’usuaris de mitja, però Gómez reconeix que hi ha una major dificultat d’aconseguir una constància en l’assistència entre la gent gran. “Després de dos anys, finalment un home ha començat a venir a un dels grups”, destaca Gómez, que espera que progressivament el boca-orella faci arribar el nou recurs a una major part de la població.
“Som metges de persones, no de malalties”
Precisament, un home d’edat avançada espera davant la consulta de la porta 8. Dins hi ha la Meritxell Sànchez, doctora de medicina familiar i comunitària, antiga directora del centre i expresidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que està a punt de finalitzar la seva jornada. Es declara “activista de l’atenció primària”, i encara no s’ha cansat de repetir que “tenir una bona atenció primària allarga la vida de qualitat”.
Meritxell Sànchez: “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides» | Pol Rius
Dècades de treball en la medicina comunitària han proporcionat a Sànchez una perspectiva especialment afinada a l’hora d’analitzar la salut de la població. “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides. Moltes afeccions estan relacionades amb causants laborals privacions socioeconòmiques. Nosaltres les escoltem i acollim amb un enfocament global, perquè som metges de persones, no de malalties”, reflexiona. Per això, lamenta que a vegades els professionals de l’atenció primària no s’acabin de creure la seva importància. En aquesta línia, Sànchez denuncia que “tot i que se’n parli més, el pressupost en atenció primària és d’aproximadament el 17% del pressupost en sanitat de la Generalitat”. Encara lluny del 25% que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per tenir uns serveis sòlids i garants del dret a la salut de la població.
Com molts altres metges de família, Sànchez està especialment desgastada per la dificultat que suposa “fer equilibris entre donar l’espai que l’usuari necessita i alhora garantir l’accessibilitat al sistema”. “A vegades, ho soluciones a costa del teu propi temps”, es plany la metgessa. “Però la relació amb les persones nodreix molt: veus el sentit, el retorn. Perquè, en una paraula, l’atenció primària és vincle”, conclou Sànchez. Un vincle que és apreciat de manera recíproca pel personal sanitari i la ciutadania.
El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals | Pol Rius
El sistema sanitari català està realment al límit. Mentre els centres d’atenció primària (CAP) atenen el pic de contagis d’infeccions respiratòries –grip i còvid majoritàriament–, les infermeres reprenen les jornades de mobilitzacions de la vaga indefinida convocada el passat 12 de desembre, i s’hi afegeixen els tècnics sanitaris d’hospital i d’atenció primària, que treballen a urgències, laboratoris i quiròfans.
Tot i haver tingut un primer contacte directe amb el conseller de Salut, Manel Balcells, el passat 4 de gener, Infermeres de Catalunya continua endavant la vaga indefinida iniciada abans de festes. Segons la presidenta del sindicat organitzador, Núria Guirado, «han de succeïr coses tangibles per a poder aturar aquesta vaga”. “El dia 4 estàvem citats representants dels sindicats d’Infermeres de Catalunya en una reunió institucional per part del departament de Salut on vam poder expressar les nostres reivindicacions de primera mà. El conseller es va mostrar coneixedor d’aquestes reivindicacions i ens va oferir formar part d’una taula tècnica de millora de la professió, juntament amb consell de col·legis professionals i societats científiques, i hem d’acabar d’estudiar aquesta oferta; també vam poder obrir un espai de diàleg, però en cap cas la reunió era de caràcter negociador, sinó que era institucional, per a posar-nos cara i per a conèixer les reivindicacions”, explica Guirado. Tanmateix, la presidenta d’Infermeres per Catalunya va apuntar que «a nivell autonòmic, si hi ha voluntat de govern, hi ha coses que es poden començar a fer, no cal esperar».
Alguna de les pancartes reivindicatives.
Una setmana plena de mobilitzacions
La jornada d’ahir va portar a mig miler d’infermeres des de la plaça Universitat i la plaça Tetuan (hi havia dos punts de sortida) fins a les portes de la Generalitat a ritme de #lesinfermeresdiemprou; aquest matí hi ha prevista una concentració davant del departament de Salut i demà Infermeres de Catalunya s’adhereixen a les concentracions que diferents entitats i moviments socials –com ara Marea Blanca– han organitzat a favor de la sanitat pública. Per al proper dissabte dia 13 hi ha prevista una gran mobilització a Barcelona, de caire més festiu i familiar, que pretén incloure a tota la ciutadania.
Pel que fa a la vaga anunciada pels tècnics que treballen a urgències, laboratoris i quiròfans, Núria Guirado, considera que «els tècnics sanitaris han anunciat una vaga indefinida a banda, però en el tema de la recategorització, per exemple, ens uneix el mateix; en aquest aspecte estaríem aliniats, i no descartem fer accions conjuntes. Al final, ens uneix molt més del què ens separa, i el problema dels professionals sanitaris de Catalunya no és només de les Infermeres. Nosaltres som un sindicat professional i defensem a les infermeres, però ens sumarem sempre a qualsevol company o professional que defensi una millora de les condicions laboral, perquè això impacta directament en una millor salut per a tots”. El col·lectiu de tècnics sanitaris al·lega que l’acord de l’ICS signat recentment pel departament de Salut i els sindicats majoritaris no els té en compte i sosté que se’ls invisibilitza; reclamen que se’ls reconegui la vàlua professional i que se’ls pagui proporcionalment la feina que fan. Les protestes que es van iniciar ahir a les portes de l’hospital de la Vall d’Hebron afecta a tot el personal tècnic superior sanitari, tècnics en cures d’infermeria i tècnics de farmàcia i parafarmàcia de l’Institut Català de la Salut de Catalunya. Els tècnics sanitaris inclouen també personal d’urgències, laboratoris i quiròfans i podria haver afectacions en serveis com proves d’imatge, analítiques, electrocardiogrames o biòpsies.
Elles, en concret, són dues de les infermeres que reclamen una millora del sistema sanitari. Les reivindicacions parteixen de dos eixos. D’una banda, el reconeixement legal de les professionals com a persones graduades. I, d’altra banda, una compensació econòmica per aquelles feines que fan, però que no corresponen estrictament a la infermeria.
Dels dies de vaga, però, els queda una espina: “Tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència”.
Quin balanç feu del primer mig mes de vaga?
Laia: per mi és històric. Hi ha hagut vagues de metges i a escala general, però és la primera indefinida exclusivament d’infermeres.
Núria: tot va començar abans de la convocatòria de vaga. Hi va haver moviment en els grups de WhatsApp, ens vam posar d’acord. Vam veure que, al global de Catalunya, les infermeres estem molt d’acord en la injustícia que percebem. És un malestar conjunt als Centres d’Atenció Primària (CAP), als hospitals, per part de les llevadores…
Com heu gestionat la vaga entre el personal del CAP Rambla i El Pla?
L: els serveis mínims per a vagues indefinides és del 25%. Hi ha gent que ha fet més dies o menys perquè, al final, repercuteix econòmicament. Entre els treballadors, hem definit les tasques que hem de fer i quines deixem de fer; hem fet un treball col·laboratiu.
N: el nostre cap diu qui està de mínims i qui ha de venir a treballar. Som tres treballadors al matí i tres a la tarda. S’intenta que hi hagi algú per domicili, urgències i suport. Cada tres dies, n’hem de venir un. Estem fent les cures i els tractaments que no es poden endarrerir. Fins fa un mes, les infermeres hem assumit feines que anys enrere havien estat del metge, com la gestió de principi a final de refredats, grips, infeccions d’orina, ull vermell… Com que aquests temes són mèdics.
L: la primera setmana va haver-hi més mobilitzacions programades i més companyes van fer vaga.
N: a l’hospital es queixaven que no han pogut fer vaga perquè, en situació normal, ja són mínims. Les que sortien a les manifestacions era perquè no els tocava treballar.
Com definiríeu els eixos bàsics de les reivindicacions?
L: l’últim acord del Departament de Salut, previ al que s’ha iniciat ara, és del 2006, i estem al 2024. Aproximadament des del 2012 existeixen graus universitaris; van desaparèixer les llicenciatures i les diplomatures. Jo sóc diplomada, però amb el canvi de sistema equival a un grau. Tots els infermers, psicòlegs, nutricionistes… són graus universitaris; és la mateixa titulació. Ara bé, de cara a l’administració, es continua classificant amb el sistema d’abans: el que abans eren llicenciats tenen un nivell i, els diplomats, un per sota. Era i és molt jeràrquic. Nosaltres demanem que, si tot són graus, tothom tingui la mateixa classificació.
N: el 2023 s’ha fet el nou acord i hi ha hagut canvis pel mig, cal actualitzar-ho.
L: una altra qüestió són les especialitats. Des que apareixen els graus, també hi ha les especialitats. Abans, tu feies la diplomatura i un postgrau o màster per especialitzar-te, però ara es fa amb els exàmens EIR (Infermers Interns Residents). Però les companyes que ho fan no tenen garantit que tinguin feina de la seva especialitat. És a dir, no reivindiquem només que se’ns reconegui econòmicament, també és el fet que, si m’he format en un camp, pugui treballar-hi exclusivament.
N: en altres paraules, si tens l’especialitat de primària (CAP), no és perquè vagis a l’hospital.
«Nosaltres fem l’exploració, però no diagnostiquem ni tractem. Fins ara ho hem fet sense que se’ns reconegués laboralment i econòmicament». | Guillem Mendoza
Vosaltres treballeu en la vostra especialitat?
N: sí, les dues som de família comunitària.
L: en el meu cas, que sóc de diplomatura, l’any 2010 ens van donar la possibilitat d’apuntar-nos a un examen. Podíem presentar-nos les que teníem certa experiència i un màster o postgrau. L’examen el vam fer fa 1 any i mig. Qui no ha aprovat l’examen, no tindrà possibilitat de tenir especialitat.
N: era un examen d’anivellació, amb només una revàlida. Està bé que la professió evolucioni, però també ho han de fer els reconeixements legals i econòmics. Si agafes una responsabilitat que abans no tenies, com ha succeït fins fa un mes, el normal és que tinguis recompensa.
Hi ha molta gent que no pot dedicar-se a la seva especialitat?
L: cada any surten a Espanya unes 2.000 places de residència (EIR) per a infermeria, però en aquest camp hi ha 300.000 persones. Perquè tothom tingui possibilitat han de passar molts anys.
N: i les especialitats que més criden l’atenció a infermeria són llevadora, pediatria i salut mental. És més difícil accedir-hi.
En l’actualitat, ja hi és el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS), que injectarà 320 milions d’euros. Quina valoració en feu?
L: és molt poc equitatiu, no només per a les infermeres, sinó per a tothom que treballa en un ambulatori, hospital, presons… en algun lloc on hi ha una secció de salut. Les infermeres hi apareixem, però hi ha gent que no. Per exemple, manteniment.
N: el que ens va sobtar és la diferència de sou. A un metge se li ha incrementat en 20.000 euros anuals, cosa que ens alegra. Però aleshores et fixes en les infermeres i són uns 1.500 – 1.700 d’augment. Hi ha molt poca equitat.
L: s’hauria d’haver repartit d’una altra manera.
A un metge se li ha incrementat en 20.000€ anuals, cosa que ens alegra. Però et fixes en les infermeres i a elles només uns 1.500 – 1.700€ anuals.
Calen més diners?
N: és més la distribució.
L: els diners sempre ajuden, però, al cap i a la fi, cal el reconeixement de la feina i la definició de tasques. A més, a primària hi ha cada cop més manca de professionals; ens hem d’organitzar les que som. Al preacord he trobat a faltar una visibilització real del que fem i de com ens organitzem amb el que trobem, que és una població cada cop més vella.
En termes de personal, quina situació teniu al CAP Rambla?
L: som uns 15 treballadors. Aquest assumeix més població i, per això, n’hi ha més que al Pla. Pediatria, per exemple, està aquí i tots els infants s’atenen en aquest. El que condiciona més és que els treballadors siguin fixes o eventuals. Si som sempre els mateixos, ens podem organitzar i avançar. En canvi, és més complicat si els canvis són constants.
N: més enllà de Sant Feliu, els CAPs també són diferents en funció del barri. El pacient, la procedència… són petits canvis dins de la mateixa professió.
Hi ha un problema de recursos humans?
N: falten infermeres i metges.
L: en pocs anys s’ha jubilat molta gent de la generació del babyboom. També, hi ha molta gent que acaba la carrera i marxa a l’estranger perquè té altres inquietuds, millor recompensa o per qüestió del reconeixement de la feina.
N: la primària potser no és tan lluïda com una altra especialitat, però és necessària, perquè és la porta d’entrada al sistema sanitari. Si hi hagués una bona base a l’assistència primària, no hauria de passar tanta gent a l’hospital. Socialment, però, no està tan reconeguda.
Pancartes reivindicatives als carrers de Sant Feliu. | Guillem Mendoza
Hi ha una bona base a l’atenció primària?
N: falten recursos de diagnòstic, sobretot de personal especialitzat. Hi ha molta llista d’espera i no és el que voldríem com a pacients ni el que volem com a infermeres. Al CAP Rambla, està tot cobert al 100%. Ens caldria un metge més perquè les urgències estan atapeïdes cada dia. Potser la percepció de l’usuari no és la mateixa, però ho veiem així. Les llistes per a alguns especialistes també són llargues.
L: i falten altres professionals. De treballadors socials, només hi ha 1 persona.
N: és una figura indispensable, només en tenim una i no creiem que estigui valorada com hauria d’estar.
L: de TCAE (Tècnics de Cures Auxiliars d’Infermeria) només en tenim dos, un al matí i l’altre a la tarda. El volum de personal que hi ha més és metges, infermers i administratius. Trobo que hi ha dificultat per trobar personal. Cal donar un impuls a la primària des de les facultats, tant de medicina com d’infermeria. Per exemple, a l’últim repartiment de l’examen MIR no es van omplir totes les places de primària; vol dir que caldria fer algun canvi perquè fos més interessant de cara enfora. També hi influeix la temporalitat. No hi ha continuïtat laboral. Pots estar 3 anys treballant al mateix centre i no t’asseguren que t’hi quedis.
El 2021 es va aprovar un Reial Decret Llei per garantir estabilitat en els contractes. Quins canvis heu percebut?
L: al món de la sanitat el personal pot ser suplent, interí o fix. Periòdicament, es fan oposicions perquè l’interí passi a fix. Són processos molt lents. Quan es fa l’examen, fins que acaba el procés poden passar 3 o 4 anys. Les últimes oposicions d’infermeria van trigar 5 anys.
N: nosaltres vam fer l’examen l’any 2019 i ens han donat plaça fixa aquest any. Ara, el que també fan és que les persones que tenen més temps treballat els donen la plaça per mèrits. És com si fos una convalidació. No són funcionaris però tenen la feina indefinida.
Quines considereu que són les línies de futur de la vaga?
N: al principi era molt optimista. Veia alguna cosa que no havia passat mai. Anàvem totes a una. Pensava “aquest cop sí, ens faran cas perquè som imprescindibles en el sistema”. Ara la cosa va afluixant i no ho veig tan positivament.
L: comences animada, però una cosa indefinida a escala econòmica és complicada. Les infermeres tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència. Queda molt per fer a les diferents professions que treballen a la salut. Continua sent un sistema classista. La gent del carrer no sap el que fem les infermeres o les treballadores socials. Hi ha un rol autònom que no es coneix.
A partir d’ara seran els equips d’atenció primària (EAP) qui atendrà directament les persones de les residències, segons ha anunciat el conseller de Salut,Manuel Balcells. Balcells ha destacat que aquest canvi millorarà de forma evident la qualitat residencial: «Tots aquests pacients tindran accés, no a una visita reactiva i fragmentada quan toca, quan hi ha una descompensació, sinó al seguiment de les seves patologies cròniques, una resposta proactiva, amb un pla d’atenció únic, també des del punt de vista de drets socials. Per tant, no hi haurà diversos plans d’intervenció i de medicació, sinó que tot estarà més protocolitzat per millorar el resultat en salut».
El nou model es començarà a aplicar a partir del mes de gener de l’any vinent. Inicialment, durant els primers mesos del 2024, s’implementarà en el 72% dels EAP, que són els equips que ja compten amb un grau de coordinació elevat amb el conjunt de residències del país. El 28% restant seguirà amb el sistema actual fins al segon semestre de l’any, moment en el qual el nou pla ja s’extendrà a tota la xarxa de residències per a gent gran de Catalunya. Tant residències com CAPs tindran tota la història clínica dels usuaris compartida per a que constin les prescripcions i els plans de medicació, entre d’altres, i oferir una resposta adient als residents.
Per a dur a terme aquest nou model organitzatiu i d’assistència sanitària, es reforçaran els EAP que tinguin un major volum de pacients d’edat avançada que viuen en centres residencials amb 117 metges i 130 infermers, fet que suposarà una inversió adicional d’uns 15 milions d’euros. A més, s’oferirà la possibilitat als metges i metgesses que actualment estan treballant en residències de gent gran d’incorporar-se als EAP. L’objectiu és un model col·laboratiu que es basi en l’atenció i l’actuació conjunta dels professionals de l’EAP i els professionals propis de les residències (infermeres, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, treballadors socials, educadors socials i gericultors). En aquest sentit, cal ressaltar que les persones residents solen presentar necessitats significatives d’atenció sanitària: tenen una mitjana de 9,2 malalties cròniques (amb una prevalença del 57% de demència); una mortalitat anual del 20% (el 50% té necessitats d’atenció pal·liativa); gairebé el 90% es classifica en les categories de màxima complexitat clínica o d’alt risc i el 97% té un elevat grau de dependència. D’aquí la necessitat de dotar amb més recursos el seu seguiment assistencial.
Actualment, a Catalunya hi ha 1.042 centres residencials per a la gent gran (RGG) —951 residències i 91 llars-residència — amb un total de 61.498 places que ocupen persones amb una important quantitat de malalties i un alt grau de dependència. Del total de 376 EAP, 317 (84,3%) tenen almenys una RGG assignada a la seva àrea d’influència. El rol dels EAP en l’atenció de les persones que viuen a les residències ja va anar agafant forma durant la pandèmia de COVID-19, i durant els darrers anys s’han realitzat millores i s’ha constatat que, en molts casos, equips i residències ja treballen de forma conjunta. Així, en els darrers dotze mesos el 92% de residents ha estat visitat presencialment per la seva infermera de l’EAP, i el 65% pel seu metge. S’ha elaborat un cens específic de residències i de residents, que abans de la pandèmia no existia, i s’ha fet formació conjunta a 15.532 professionals de les residències i els equips de primaria.
Amb la implementació d’aquest nou model, els departaments de Salut i de Drets Socials fan un pas decisiu en l’atenció integrada social i sanitària a les residències de la gent gran (RGG) del Catalunya.
