Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Doctora Conangla, capdavantera en ecografia pulmonar als ambulatoris durant la covid

    La doctora Laura Conangla havia acabat la residència i havia començat a treballar al CAP Doctor Robert de Badalona, en l’especialitat de medicina familiar i comunitària, el 2014, quan buscava un camp innovador en què investigar. Havia fet ecografies de tiroides, d’abdomen, i veia que tot just es començaven a fer en l’àmbit pulmonar, sobretot a persones en estat crític o amb pneumònia a les Unitats de Cures Intensives i a Urgències. “Són patologies que també veu el metge de família, vaig pensar que havíem d’intentar detectar-les a temps perquè no empitjoressin”, explica Conangla. “Pràcticament, no hi havia res publicat, vaig començar a formar-me per veure què podia aportar, i vaig haver d’anar a l’estranger, a Itàlia, que era on estaven els grans referents”.

    Uns anys abans, un metge d’urgències de Torí, Giovanni Volpicelli, havia liderat un consell d’experts i havia capitanejat aquesta nova tècnica. Encara no hi havia unes pautes a nivell mundial i s’havia de fer un mapa de ruta comú per estandarditzar les bases. Conangla va aprendre de Volpicelli i d’altres professionals de renom, com la doctora Luna Gargani, que era cardiòloga a Pisa, i el doctor Peiman Nazerian, metge internista a Florència.

    Conangla va estar diversos mesos a Itàlia. En tornar a Badalona, va començar a aplicar la nova tècnica. “Estava acabant la residència, estava en una situació inestable, però em feia molta il·lusió. Vaig anar a Can Ruti i vaig parlar amb el cap de Cardiologia, el doctor Antoni Vallès, i li vaig dir: ‘M’agradaria fer un estudi sobre ecografia pulmonar amb pacients amb insuficiència cardíaca’. Ell és una eminència. Es va quedar descol·locat, i em va dir: ‘No n’he sentit parlar d’ecografia pulmonar en cardiologia. Pot ser útil’”.

    El doctor li va demanar bibliografia, i aquell mateix dia li va contestar: “Tens el suport de cardiologia de l’hospital, i dirigiré la teva tesi doctoral”. La metgessa va fer un primer estudi sobre persones amb insuficiència cardíaca ateses a la primària i va demostrar com es millorava el diagnòstic i com es diagnosticava abans. L’equip de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol també ho va començar a fer, i la Laura Conangla es va doctorar.

    “A la primària vam seguir fent ecografia pulmonar amb persones que tenien insuficiència cardíaca i que patien diferents patologies pulmonars, com vessaments, pneumònia, embòlia pulmonar o pneumotòrax. Quan va esclatar la covid, es va demostrar que era molt útil per al diagnòstic i l’estratificació del risc del pacient. Ens vam adonar de seguida i, des del grup d’ecografia de la Societat de Medecina Familiar, vam impartir cursos on line, primer als companys d’Igualada, per ser la zona que primer es va confinar, i després a professionals d’atenció primària”.

    La importància dels ecògrafs quan no hi havia ni PCR

    L’ecografia pulmonar pràcticament no es feia quan va començar la pandèmia, per això, la doctora, amb el suport de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i la compra d’ecògrafs que havia fet anteriorment el Servei Català de la Salut (CatSalut) va poder formar els professionals, primer telemàticament i després en terreny, mentre els CAP rebien els aparells.

    “Al principi, érem pocs els que ho fèiem. Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris. I es van repartir. I, de cop i volta, més del 80% de l’atenció primària de Catalunya disposava d’ecografies. Aquestes màquines també serveixen per a abdomen, tiroides… però, en aquell moment, era especialment rellevant per als pulmons de les persones amb sospita de covid, perquè encara no hi havia ni proves PCR ni test d’antígens”, recorda la metgessa, i és que era l’època en què fins i tot faltaven mascaretes i encara s’estava investigant sobre possibles futures vacunes.

    Doctora Conangla: «Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris»

    Els mesos d’abril i maig van anar arribant els ecògrafs als ambulatoris, mentre la doctora Conangla impartia des de casa seva classes virtuals en català i castellà per arribar al màxim de metges i metgesses, sobretot de Catalunya, Espanya i Sudamèrica, com Colòmbia, Argentina i Xile.

    La formació era totalment gratuïta, Conangla no va rebre cap retribució per això. El pagament era el nivell de satisfacció: “Com a metge, ets conscient que a altres llocs estaven patint la pandèmia com nosaltres, i que podien tenir aquests coneixements per saber quin pacient podia tenir més risc i havia d’hospitalitzar-se, i qui no tenia tant de risc”.

    Al juny, va començar a anar presencialment als CAP per tot Catalunya, fins a arribar a més de 200 centres. I així ho va fer aproximadament durant un any i mig: “Vam arribar a tot arreu perquè els metges de família es formessin en ecografia pulmonar i ho poguessin fer servir. L’ecografia és una tècnica i és millor tenir algú al teu costat que et digui com posar la sonda o com col·locar millor la mà”.

    En total, es van formar 12.214 professionals en els cursos on line i 1.731 en els tallers presencials.

    El millor premi, impactar en la salut de les persones

    La doctora Conangla ha estat guardonada per la seva tasca durant la covid-19. L’abril del 2022 va rebre el Premi a la Tasca innovadora de medecina familiar per part de CAMFiC, on li van arribar a dir que era una visionària. “Jo crec que va haver-hi un factor sort. Soc la cara visible d’aquest canvi, d’aquesta revolució. Vaig estar en el lloc adequat en el moment adequat”.

    El més emotiu d’aquella entrega de premis al Palau de Congressos de Girona va ser quan, des de l’organització, van demanar a l’auditori ple de metges i metgesses quantes persones havien sentit parlar de l’ecografia pulmonar abans de la covid. Van aixecar la mà tres persones, una d’elles la Laura Conangla. “I quantes heu fet després el curs d’ecografia pulmonar?”, van preguntar. Gairebé tothom va aixecar la mà, i la majoria coneixia la doctora perquè l’havia vist a través de l’ordinador.

    Entrega de premis de CAMFiC

    “És llavors quan dius: ‘Que bé!’ Jo em gravava, sense recursos, a la nit, des de casa, després de treballar 14 o 15 hores a l’ambulatori. Això és el que t’emociona, saber que tot el que has fet ha impactat en la salut de les persones. Gràcies a un millor diagnòstic, hem pogut salvar vides o millorar la qualitat de vida, hem estat més a sobre, hem estratificat millor, hem prioritzat i hem fet seguiment en condicions”.

    El passat mes d’octubre va rebre el Premi a l’Excel·lència Professional 2022 per part del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per haver compaginat una tècnica molt pionera amb l’atenció primària. Aquesta és una de les seves reivindicacions: demostrar que des de la primària també es pot apostar per la innovació.

    “És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”

    Més que els premis tangibles, que són d’agraïment pel reconeixement per part de companys i companyes de professió, Conangla guarda moments d’afecte, com quan, mesos després de l’època forta de la pandèmia, una veïna d’Igualada li va dir: “És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”.

    “Això és el més important, i aquest és el motiu pel qual fem medecina, que hi hagi un impacte positiu en els pares i les mares de totes nosaltres”, assegura Conangla.

    Una altra vegada, en unes jornades a Saragossa, una companya de Madrid se li va apropar i li va explicar: “A mi em van enviar a Ifema, gràcies al curs d’ecografia pulmonar vam poder gestionar i fer triatge en un moment en què no teníem res”.

    “Ara, fent mirada enrere, penso, que bé que hagi arribat a tants llocs. Com a professional, el que més en satisfà és la satisfacció dels pacients, saber que estem fent una bona feina o tot el millor que podem fer, i que les inversions públiques que s’han fet amb diners públics, com la compra d’ecògrafs, estiguin ben aprofitades i exprimides al màxim en benefici de les persones que estan malaltes”.

    Ara, la Laura Conangla dirigeix el mateix CAP en què va exercir per primera vegada com a metgessa i, des de fa dos mesos, és mare. Continua treballant en el sector que li va interessar fa vuit anys i lidera un document de consens d’ecografia en atenció primària a escala europea.

  • Falten pediatres en l’atenció primària

    L’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPAP) alerta de la manca de professionals en el sector i de les dificultats per cobrir les baixes davant les complicacions per trobar persones que els substitueixin.

    Dels 6.000 pediatres que hi ha a l’atenció primària a Espanya, menys de la quarta part rep una compensació adequada per substituir els companys i les companyes. Aquesta és una de les principals queixes de l’AEPAP, que considera que “totes les baixes dels pediatres han de ser substituïdes per millorar l’atenció sanitària, però en cas de no trobar substituts, la feina extra hauria de ser compensada econòmicament”.

    Els pediatres als ambulatoris tenen una mitjana de visites d’entre 20 i 40 infants al dia i a cada centre de salut hi ha entre dos i cinc pediatres. “A causa de la manca de pediatres i de les retallades que pateix l’atenció primària des de fa decennis, quan un professional d’aquesta especialitat està de baixa o absent, l’administració no cobreix habitualment la seva absència, de manera que obliga els pediatres a duplicar o triplicar les seves consultes”, denuncia l’AEPAP en un comunicat.

    Això, afegeix l’associació, suposa una sobrecàrrega i un estrès addicional per als especialistes, que no ho veuen recompensat econòmicament. El vicepresident d’AEPAP, Pedro Gorrotxategi, afirma que “dels 6.000 pediatres que hi ha en atenció primària, només 1.400 reben una compensació adequada per la substitució dels seus companys”.

    Segons les dades de l’entitat, en la totalitat de les comunitats autònomes se substitueix menys del 25% de les absències. Per a la doctora Marianna Manbié, pediatra, presidenta de l’associació a les Illes Balears i coordinadora autonòmica, “la conseqüència principal d’aquesta situació és la sobrecàrrega de les consultes perquè els pediatres han d’atendre nens d’una o més quotes a més dels propis, per la qual cosa és molt difícil que l’atenció sigui de qualitat”.

    El sector de la pediatria remarca que el sistema de salut en el conjunt de les autonomies “evita els diners de la substitució” de manera que la remuneració que hauria de donar a la persona que duplica o triplica la feina és molt menor del que hauria costat contractar un substitut.

  • SOS Atenció Primaria

    Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’una altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.

    Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari. La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins a fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.

    La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries

    Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà, s’ha endut la pitjor part, ja que es mou en torn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan l‘OMS recomana que s’hi assigni el 25%.

    Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.

    S’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització

    Paral·lelament, s’estan desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats, troben molt millors condicions laborals exercint a l’estranger. Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb presses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.

    A més a més, les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització. Cal recordar que:

    – A Catalunya s’està dedicant 1.246 € per habitant i any, quan la mitjana de l’estat és de 1.478 €. Només Madrid queda per sota, amb 1.179€ per habitant i any.

    – Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.

    – Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).

    Amb aquest panorama, el futur és molt incert.

    Les mesures que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:

    – Incrementar el nombre de professionals per habitant.

    – Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).

    – Dotar el sistema dels recursos necessaris i adients per atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…

    – Crear òrgans de participació ciutadana on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.

    La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets. Ara cal, amb urgència, que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És a dir, recuperar un servei públic on l’especulació no tingui cabuda.

  • És l’hora de l’Atenció Primària

    La gran preocupació i sensibilitat social entorn de l’AP es pot veure en l’èxit de la campanya Volem el 25% per l’AP JA, impulsada per Amnistia Internacional, Fòrum Català d’Atenció Primària, Marea Blanca, Medicus Mundi Mediterrània, Metges de Catalunya i Rebel·lió Atenció Primària, que ha recollit l’adhesió de més de 100 entitats, 30 ajuntaments i més de 2500 signatures individuals.

    L’AP pateix un dèficit pressupostari històric. Des del 2013 el percentatge que s’hi dedica és del voltant del 15%, amb excepció del 2020 que va baixar al 12%. En xifres absolutes estem parlant de 1.880 milions d’euros l’any 2021, enfront dels 8.031 milions d’euros que es van destinar a l’atenció especialitzada. L’asfíxia econòmica de l’AP impacta en els serveis que presta, que han esdevingut menys accessibles i de pitjor qualitat, fet que té a veure amb l’empitjorament de les malalties, els retards diagnòstics i l’increment de la mortalitat evitable.

    Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats

    La satisfacció de la ciutadania ha caigut un 9% respecte als resultats del 2018 i entre els professionals impera el desgast i el desànim. Segons un estudi fet per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol), un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats. Una enquesta realitzada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (AIFICC) posa de manifest que el 52% de les infermeres s’ha plantejat abandonar la sanitat.

    Elaboració pròpia basada en les memòries anuals del CatSalut

    La situació és greu i pot empitjorar encara més si no es prenen mesures decidides i ben fonamentades. Com es pot veure en el gràfic, en els últims vuit anys s’ha produït un increment espectacular de la despesa del Departament de Salut, un 60%, que ha anat a parar en la seva major part a l’atenció especialitzada. Aquesta inversió no s’ha correspost amb millors resultats globals en salut ni en la qualitat del sistema, que té unes llistes d’espera més llargues que mai.

    Es pot parlar de si es necessiten encara més recursos o no, però s’ha de reconèixer que hi ha molt marge de millora en la gestió dels que ja tenim. Fa uns anys, es reclamaven 5.000 milions d’euros per tenir un finançament suficient. Des d’aleshores en tenim 4.000 més i poc s’ha notat. Les despeses que ha comportat la COVID no justifiquen la manca d’impacte de l’augment pressupostari. El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir des del deure de la bona administració dels recursos públics. Ineficiències en serveis terciaris, en l’ús dels fàrmacs, en proves i diagnòstics innecessaris o en una mala distribució de tasques per col·lectius professionals o àmbits assistencials.

    El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir

    Des de fa anys estan ben documentats els beneficis de l’AP amb investigacions molt sòlides. I s’han identificat les característiques que es relacionen amb aquests beneficis, que són l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació de totes les accions que rep la persona malalta per part del sistema sanitari. Quan una AP és forta en aquestes quatre dimensions aconsegueix disminuir malalties, complicacions, morts, ingressos hospitalaris i consultes a especialistes focals i serveis d’urgències. La reducció de malaltia i de càrrega assistencial fa que el sistema en conjunt sigui més sostenible i que la inversió pública tingui una elevada rendibilitat social.

    En els últims anys s’han anat perdent els atributs definitoris de l’AP, si bé de manera desigual segons equips i territoris. És tan poc accessible que només el 35% de les consultes es fan en 48 hores i ja no és la principal porta d’entrada al sistema, que ara són el 061 o els serveis d’urgències. Els professionals referents, de capçalera, són cada vegada més un miratge del passat perquè moltes persones no saben ja qui és la seva metgessa o la seva infermera, i si ho saben, sovint no la troben a la consulta. La visió de la persona i de la seva salut en massa ocasions es fa per parts, una professional per a cada problema. I de la capacitat de coordinació només cal dir que alguns especialistes focals es neguen a visitar malalts derivats per la seva metgessa de família.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient si no s’acompanya d’un canvi de paradigma que passi d’un sistema centrat en els hospitals, la tecnologia i els medicaments a un sistema centrat en l’AP.

    El conseller Balcells ha anunciat un increment pressupostari que es concretarà en els pressupostos de la Generalitat que s’estan preparant. I ja sonen cants de sirena per atraure diners en forma de nous equips, nous programes i noves concertacions, que es vendran com a innovació necessària. Però se sap que no tot val, no tot és beneficiós, per això les inversions han d’estar basades en el millor coneixement científic, en desenvolupar els atributs determinants de l’AP: garantir la longitudinalitat, millorar l’accessibilitat als referents, potenciar els professionals troncals i donar més capacitat de decisió a l’AP dins del sistema.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient

    Les inversions que necessita l’AP són bàsicament en professionals i en equipaments. Els professionals són el capital més important de l’AP, que amb la seva «tecnologia tova» (el coneixement de la persona i la comunitat, l’escolta, l’acompanyament, l’exploració física), són capaços de dur a terme les millors intervencions per a cada persona i moment. Per aquest motiu és clau la longitudinalitat que poden oferir només els professionals amb formació generalista, metgesses, infermeres i les sovint oblidades administratives, que constitueixen el «tronc» o nucli de l’AP.

    En Pep Martí denunciava que es van poder aixecar en pocs mesos cinc hospitals que han servit de poca cosa (una altra ineficiència!) quan hi ha una llarga llista de CAP que porten anys esperant ser ampliats o construïts. L’abandonament dels equipaments de l’AP no té justificació i només es pot explicar per l’escàs valor que se li dona i per la fuita de diners cap al sector privat, com és el cas dels serveis informàtics, el 061 o les centrals telefòniques.

    És l’hora de l’AP, d’enfocar el sistema cap a ella, de donar-li oxigen i poder clínic, de reorientar el paper de l’atenció especialitzada, de fer canvis valents que donin la màxima utilitat als 14.000 milions d’euros que poden arribar a contemplar els pressuposts de Salut per al 2023.  Aquesta seria la veritable innovació, posar els diners allà on més útils són, fer canvis conseqüents en la distribució dels recursos i posar l’AP al capdavant del sistema. Perquè, tal com diu el cardiòleg Gonzalez-Juanatey: «Sin atención primaria liderando la medicina no habrá buena medicina en ningún caso».

  • Fèrria defensa de la primària a la relació continuada amb la persona atesa

    Les paraules del conseller de Salut, Manuel Balcells, segons les quals l’atenció longitudinal formava part d’un paradigma que havia quedat “antic” han aixecar polseguera en tot el sector de la primària, que defensa amb fermesa que conèixer la persona atesa és la base d’un bon servei de salut gràcies a tota la informació i confiança que aporta, més enllà dels coneixements mèdics. Així ho remarquen des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    “La longitudinalitat és una característica de la primària que té efectes positius a la salut de la població, des de la millora del control de patologia crònica fins a la reducció de la mortalitat. Si tens 15 anys el mateix metge, es redueix la mortalitat un 25%”, assegura la Meritxell Sánchez-Amat, presidenta de FoCAP. “Hi ha evidència científica que confirma que el fet que professional i pacient es coneguin des de fa temps fa que l’atenció millori».

    Sánchez-Amat fa referència a un estudi fet a Noruega a 4,5 milions de persones l’any 2021 segons el qual la continuïtat de l’atenció amb un metge o metgessa de capçalera fa va baixar fins a un 30% les taxes de mortalitat, un 28% els ingressos hospitalaris i un 30% les consultes a urgències.

    La presidenta  de FoCAP ho té clar: “El coneixement entre les persones aporta molt, és molt efectiu. Quan el conseller va dir que era un paradigma antic, ho va dir sense dades que ho corroboressin. La longitudinalitat molesta perquè fa que hagis d’organitzar equips en base a ella, i no en base a la contractació o l’organització de l’equip”.

    Sosté que establir el vincle amb les persones que van a la consulta no es fa en un dia i que és especialment important en l’atenció domiciliària. Si bé el conseller es va desdir dies després de les polèmiques declaracions, Sánchez-Amat considera que “ja fa temps que es prenen decisions que atempten contra la longitudinalitat” i posa com a exemples “la creació d’unitats de cures pal·liatives que acaben substituint els equips de referència al final de la vida”.

    Ho relaciona amb la manca de recursos a l’atenció primària per atendre tota la població perquè “ningú ha fet una aposta per la primària ni els seus valors, ni aquesta conselleria ni les anteriors. En el moment en què estàs traient personal de l’atenció primària i pressupostos, l’estàs fent més dèbil en lloc de reforçar-la”.

    Sánchez-Amat ha assenyalat que dies després de la compareixença del 8 de novembre, Balsells va contactar amb la FoCAP i va dir que no s’havia explicat prou bé, però les explicacions no han estat suficients: “Seguim estant en alerta. Va parlar de ‘flexibilitat’. La flexibilitat has de saber molt bé en què l’apliques, has de ser molt curós per no perdre solidesa. Amb la longitudinalitat, és molt fàcil crear invents que se la carreguin sense dir que se l’estan carregant. El més clar és l’atenció domiciliària: als CAP de Les Corts, Casanova i Compte Borrell les metgesses de referència han deixat de fer-la i ho fa un metge que ho ha assumit”.

    La FoCAP ha elaborat un decàleg sobre què cal fer per innovar en la primària i alerta que els canvis no han d’anar en detriment de la qualitat assistencial i de les bones condicions laborals.

    Proximitat i confiança

    Per al president de la CAMFiC, Antoni Sisó, “la longitudinalitat, en primer lloc, salva vides i, en segon lloc, és la relació més eficient que hi ha. És la que permet sostenir el sistema sanitari. Hem d’apel·lar als valors de proximitat, accessibilitat i confiança del metge o metgessa de referència”.

    “La vocació del metge de família és establir el vincle, conèixer el malalt més enllà de la malaltia, perquè el seu context és important. Això és el que evita proves complementàries innecessàries i duplicitats”, afegeix.

    Sisó també considera que, més enllà de les rectificacions, “el conseller té la pilota al seu terrat”. En una reunió recent, CAMFiC li va fer arribar a Balcells el seu malestar i les seves propostes, com augmentar el nombre de professionals i oferir-los un pla d’estabilitat, traspassar algunes tasques hospitalàries a l’atenció primària garantint els recursos necessaris i fer una llei d’Atenció i Salut Comunitària amb l’objectiu d’oferir més garanties a la ciutadania.

    Compareixença del conseller Manel Balcells

    Al CAP Les Corts, en què treballa Sisó, la xifra de nonagenaris s’ha duplicat en 10 anys, i aquesta tendència obliga a replantejar quina atenció es necessita donar des del sistema sanitari en general i des dels ambulatoris en particular.

    Des de CAMFiC, advoquen perquè hi hagi més recerca en l’àmbit de la primària i que totes les universitats tinguin una assignatura de medecina comunitària: “Cal crear estructures docents dins de les universitats, discriminar de forma positiva la recerca de l’atenció primària i instar l’agència de qualitat universitària a crear criteris inclusius i realistes perquè hi hagi metges de família a la universitat”.

    Infermeria de referència

    Des del punt de vista de la infermeria, la presidenta d’AIFiCC, Ester Giménez, també subratlla els estudis realitzats segons els quals “hi ha evidència científica que demostra que, el fet que tu atenguis una persona tota la seva vida, millora la qualitat de vida, allarga la vida a la persona i evita possibles errors”.

    “És la base de l’atenció primària. Coneixes la persona i el seu entorn, i tot té a veure amb la salut, no només de la persona sinó de la família. Moltes vegades no atens només la persona, sinó tres generacions i el coneixement que et dona tot això a l’hora d’abordar els problemes de salut millora molt les cures”.

    Giménez explica que, sovint, amb l’experiència i amb els anys de conèixer la persona atesa, és més fàcil detectar si està bé o no fins i tot abans de preguntar-li. “Des d’infermeria fem seguiment de patologies cròniques, de persones a domicili… Fem molta prevenció, i conèixer la persona i l’entorn social i familiar et dones unes eines i una confiança que fan que la persona t’expliqui moltes coses. Aquesta continuïtat i visió de la persona t’ajuda a veure quines són les actuacions que has de fer perquè siguin més efectives”.

    La infermera reconeix que a AIFiCC tampoc no s’esperaven les afirmacions de Balcells. “Ens va sorprendre molt. No pots dir que una cosa és antiquada quan hi ha evidència científica que millora la cura, que és una forma d’atenció de qualitat i que dona salut. Això ens ha costat molt d’aconseguir i no es pot qüestionar. És la base de l’atenció primària: conèixer la persona i el seu entorn al llarg de la seva vida”.

    Giménez insisteix: “La persona truca al CAP i demana pel metge o metgessa de capçalera, perquè li agrada que sigui la mateixa persona, espera que l’atengui el seu metge. Per molt que en la història clínica estigui tot escrit, hi ha temes que ja els coneixes i és més efectiu”.

    A més, destaca que s’hauria de parlar de l’equip de primària i que als domicilis es desplacen més des de l’àmbit de la infermeria que dels facultatius: “Les persones tenen la infermera de referència igual que tenen una metgessa de referència. Això és important que no sàpiguen per no saturar la metgessa. La infermera de família pot resoldre moltes coses”.

    “Volem cuidar, i ho volem fer bé”

    Són moltes més les veus de professionals que s’han aixecat en els últims dies i setmanes per defensar el model de proximitat durador amb les persones ateses, com el personal d’infermeria del CAP Horta de Barcelona, que en aquest article deien: “Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé”.

    També metges i metgesses, ja jubilades o en actiu, defensaven a ultrança aquest model: “Les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les”, signaven quatre professionals del sector.

    “Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables”, recordaven dos companys en aquest altre article.

    Des de la Conselleria de Salut, a qui se li ha preguntat sobre el present i futur de la longitudinalitat per a l’elaboració d’aquest reportatge, no hi ha hagut resposta.

  • Com està la sanitat pública en altres comunitats governades pel PP?

    Que l’atenció primària en particular, i la sanitat pública en general, presenta enormes mancances en tota Espanya és ja, a aquestes hores de partit, un tòpic. L’objectivitat de les dades ho constata. Però aquestes mateixes xifres i percentatges també revelen una altra realitat inqüestionable: està pitjor en uns territoris que en uns altres.

    Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso al comandament, és l’exemple paradigmàtic de mala praxi, entenent per bona la defensa i la protecció de la sanitat pública. Però, segueixen una política comuna altres comunitats governades pel PP? O la mala gestió s’accentua especialment en la madrilenya, la presidenta de la qual lidera l’ala ideològica més extrema del partit?

    Això és el que diuen les dades, analitzats des d’onze variables, sobre l’estat de la sanitat a Galícia, Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Andalusia. Cap arriba al nivell tan desastrós de Madrid. Però, de les quatre estudiades, és Andalusia la que té unes xifres més negatives, que, en molts casos, s’arrosseguen de les quatre dècades de governs socialistes. No obstant això, el PP no sols no ha millorat la situació, sinó que l’ha empitjorada i ha accelerat el procés privatitzador.

    Castella i Lleó és la que més ben posicionada està en els rànquings, i destaca, principalment, per la despesa sanitària i les ràtios de professionals. Galícia, també en una intensa deriva privatitzadora, és la que menys inverteix en atenció primària després de Madrid (encara que destaca en altres apartats), i Múrcia es manté en un terme mitjà continu, com pot observar-se en aquests gràfics.

    Galícia: la comunitat amb menor inversió en atenció primària després de Madrid

    La inversió sanitària pública en el bastió de l’ara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, (habitualment denominada despesa) és de 1.755,11 euros per habitant i any, segons les últimes dades de l’INCLASNS (Indicadors Claus Sistema Nacional de Salut). Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana de tota Espanya (1.701,47) i molt més alta que la de Madrid (1.521,86). Només hi ha cinc comunitats autònomes que inverteixen menys.

    L’atenció primària ha estat la principal pagana d’anys de retallades en sanitat. Galícia, on el PP porta governant des de 2009, és la segona que menys percentatge de la despesa sanitària total dedica a atenció primària, un 11,62%, únicament per darrere de Madrid.

    Quant a la ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants (amb dades del Ministeri de Sanitat actualitzades amb data del 2021), a Galícia és de 3,6. Lleugerament per sobre de la mitjana (3,5) i, com a excepció en aquest cas, inferior a la de Madrid (3,7). Sis territoris estan per sota. És important aclarir que en aquesta estadística es tenen en compte tots els professionals, també els qui exerceixen en la privada.

    Si només es contemplen els metges o metgesses d’atenció primària, Galícia té una ràtio de 0,82 per cada 1.000 pacients, superior a la mitjana de l’Estat (0,76) i amb només quatre comunitats per damunt. Una dada positiva que, no obstant això, xoca amb el fet que el nombre de facultatius hagi disminuït: eren 2.216 el 2009 i 2.206 el 2021. La ràtio, tanmateix, ha augmentat, ja que la població de Galícia ha decrescut: 2.796.089 habitants el 2009 i 2.695.645 el 2021, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    També està ben situada quant a la ràtio de personal mèdic d’atenció especialitzada (2,1), que és més alta que la mitjana (2,02). Set comunitats la tenen millor. Respecte al personal d’infermeria, la ràtio és de 0,7, mentre que la mitjana d’Espanya és de 0,66. De nou és més alta en set territoris.

    Dues estadístiques interessants més per a trobar el nivell qualitatiu de la sanitat són els temps d’espera. A Galícia, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica és de 77 dies. En només dues comunitats (entre elles, Madrid), és inferior. Destaca també la xifra sobre el temps d’espera per a una primera consulta en atenció especialitzada: 56 dies, la quarta amb millors dades.

    Una denúncia habitual en aquells governs autonòmics liderats pels populars és la progressiva privatització de la sanitat. A Galícia, el percentatge de la despesa sanitària que s’empra per a concerts amb la privada és del 4,45%. Està en la meitat de la classificació.

    I dues dades més extretes de l’informe La privatització sanitària de les CA 2022, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). La despesa en assegurances privades per càpita a Galícia és de 155 euros a l’any. És el sisè més alt, encara que està per sota de la mitjana (157,29). El percentatge de llits hospitalaris privats sobre el total és del 4,5%, la quarta comunitat que més té.

    Amb aquestes variables, i alguna més, la Federació elabora un rànquing amb el grau de privatització de la sanitat en cada comunitat autònoma. Galícia està en el primer lloc de les quals es considera que tenen un grau intermedi de privatització, i molt prop d’ascendir a la divisió d’“elevat grau de privatització”, on, actualment, es troben Madrid, Catalunya, Balears i Canàries.

    Andalusia: la comunitat amb menor despesa en sanitat pública i pitjor ràtio de professionals de la medicina

    Conegut com a «moderat», en contraposició a Ayuso, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP) és el president d’Andalusia des del 2019, i governa amb majoria absoluta després de les eleccions del 19 de juny del 2022. La situació, per tant, de la sanitat andalusa (per a bé o per a mal), és en gran part imputable als més de 40 anys de govern del PSOE, encara que, com es veurà posteriorment, algunes coses estan canviant per a pitjor.

    La inversió sanitària pública a Andalusia per habitant és de 1.459,43 euros anuals, la més baixa de tota Espanya. Va aconseguir el seu punt inferior el 2014 (1.109,66) i, des de llavors, ha anat augmentant fins a la xifra comentada (referent al 2020). Antagònica és la seva posició respecte a la part de la despesa sanitària que es dedica a atenció primària: és el 17,66%, la que més a Espanya, encara que ha baixat respecte al 2019, quan era del 18,01%.

    Andalusia també està a la cua quant a la ràtio total de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants, que és de 3. La mateixa que a Balears i Canàries.

    La ràtio de professionals mèdics de l’atenció primària ha descendit des del 2019: la que el PP es va trobar era de 0,76 i la del 2021 és de 0,73. La quantitat de facultatius ha augmentat (6.252 el 2019 i 6.262 el 2021), però no en la mateixa proporció que el nombre d’habitants d’Andalusia: 8.414.240 el 2019 i 8.472.407 el 2021.

    Preocupant és la ràtio de professionals d’atenció especialitzada: 1,51, la més baixa de l’Estat. Va caure considerablement de 2018 (1,62) a 2019 (1,47) i ara es tracta de recuperar. A més, té la tercera ràtio més baixa en personal d’infermeria: 0,6, la mateixa que en 2019, i només superior a la de Madrid i Múrcia.

    Una mica millor (encara que no massa) està quant a temps d’espera per a una intervenció quirúrgica (128 dies, la vuitena comunitat amb més demora). I és la quarta amb més espera per a les consultes d’atenció especialitzada (105 dies).

    La despesa dedicada a concerts és del 3,98%, el quart més baix. El que no vol dir que Andalusia no estigui accelerant en el seu procés de privatització de la sanitat: ha pujat 10 llocs en el rànquing entre els dos últims informes de la FADSP. Actualment està, darrere de Galícia, encapçalant el grup de nivell mitjà.

    La despesa per càpita dels andalusos en assegurances sanitàries privades (un paràmetre clau per a saber quantes persones renuncien a la sanitat pública) és de 155 euros anuals (el sisè més alt). I el percentatge de llits privats (sobre el total) és de 10,9%, el tercer, únicament per darrere de Catalunya (39,2%) i Madrid (13,6%).

    Castella i Lleó: la comunitat amb més mèdics d’atenció primària i una de les de major temps d’espera

    El 1987, José María Aznar va inaugurar l’estirp de governs del Partit Popular a Castella i Lleó. Són, per tant, 35 anys amb el PP al capdavant; i ara, a més, amb VOX. La despesa sanitària pública és de 1.936,35 euros per habitant i any, el més alt entre totes les comunitats. De la mateixa manera, el 16,13% es dedica a atenció primària, la segona amb un percentatge més gran, per darrere d’Andalusia.

    La ràtio total de professionals de la medicina és de 4,1, només per darrere d’Aragó i Cantàbria, i igualada amb Navarra. Millor encara és la ràtio d’atenció primària, 1,06, la més alta d’Espanya. No obstant això, és menor que la que tenia el 2010 (1,09), i també ha baixat de manera considerable el nombre de metges (2.670 el 2009 i 2.535 en l’actualitat).

    Està ben situada, d’igual forma, quant a personal mèdic d’atenció especialitzada en la sanitat pública (2,12). Únicament és més alt en sis comunitats. Per a finalitzar l’anàlisi de l’atenció primària, és la tercera amb una ràtio més alta de personal d’infermeria (0,88).

    Pitjor està quant al temps d’espera per a una intervenció (144 dies): el sisè territori amb més demora. L’espera per a una primera consulta d’atenció especialitzada és de 77 dies (en la meitat del rànquing).

    Respecte a la privatització, només el 2,73% de la suma total es destina a concerts (la que menys en tota Espanya). Mentre que la despesa per càpita en assegurances privades és de 137 euros a l’any i el percentatge de llits privats ascendeix al 3,9%. En tots dos casos es troba en els llocs mitjans.

    Amb tot això, segons la FADSP, Castella i Lleó també està en el grup amb un grau intermedi de privatització, encara que lluny d’arribar al nivell elevat.

    Regió de Múrcia: la tercera amb pitjor ràtio de personal d’infermeria

    A la Regió de Múrcia, la inversió en sanitat pública per habitant és de 1.810,34 euros: és la vuitena comunitat amb més despesa i està per sobre de la mitjana espanyola (1.701,47). Destina, d’aquesta xifra total, el 14,86% a atenció primària, la qual cosa la converteix en el cinquè territori amb un percentatge més alt. És superior a la mitjana (13,92%) i també al que dedica Madrid (10,66%).

    Té una ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants del 3,7, igual que la de Madrid i un punt per sobre de Galícia. Octava en el rànquing. Pitjor és la comparació amb la resta pel que fa a professionals de la medicina en l’atenció primària de la sanitat pública: la seva ràtio és de 0,75 (únicament cinc tenen una ràtio menor). A diferència de Galícia i Castella i Lleó, a Múrcia sí ha augmentat la quantitat de facultatius: 1.058 el 2009 i 1.151 el 2021.

    Tampoc surt molt millor parada quant a metges i metgesses d’atenció especialitzada, ja que la seva ràtio és d’1,96 (la quarta més baixa). I pitjor encara està quant a personal d’infermeria: 0,58 per cada 1.000 habitants. Només és pitjor a Balears i Madrid.

    Més ben classificada està Múrcia respecte als temps d’espera per a una intervenció (94 dies): tenen una demora menor a Navarra, Galícia, Madrid i País Basc. En la meitat de la llista es troba respecte al que cal esperar per a una consulta d’atenció especialitzada.

    A Múrcia també hi ha un grau mitjà de privatització de la sanitat. El PP governa la regió des del 1995. Encara que cada vegada està més prop d’una  privatització més alta, ja que ha pujat quatre llocs entre els dos últims informes.

    Està en el centre del rànquing quant al percentatge de la inversió sanitària total que es dedica a concerts: 5,35%. Respecte a la despesa per càpita en assegurances privades és de 95 euros anuals (el tercer més baix d’Espanya) i els llits privats suposen el 3,2% sobre el total (en el centre de la llista).

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Longitudinalitat, la base de l’atenció primària

    L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després.

    Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé

    Qui no voldria que el seu professional de confiança el visités quan la seva fragilitat ja no li permetés desplaçar-se al centre de salut? Quan estigués a casa o a la residència? Quan el final dels seus dies arribés? Quan morir fos una elecció? D’això va la longitudinalitat i només amb un sistema sanitari que vetlli degudament per l’atenció primària i pels seus professionals es podrà permetre el contínuum assistencial.

    Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir.

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa?

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes

    Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent.

    Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots.

  • Longitudinalitat, visites domiciliàries i bona pràctica

    Com ens recordava recentment Ferran Cordón, cap d’estudis de la unitat docent d’Atenció primària i comunitària de Girona, l’any 1973 J.J. Alpert i Charney van adoptar el terme longitudinalitat per descriure la relació personal en el temps entre un pacient i un metge o equip mèdic, amb independència dels problemes que patís el pacient. Un concepte que l’Institute of Medicine definia com la «relació persistent entre professional i pacient en la qual es tracta la persona del pacient amb tota la seva complexitat, considerant-ne els valors i les preferències».

    I  li devem a la professora de l’escola de Salut Pública de la Universitat Jhons Hopkins Barbara Starfield la seva insistència en la importància del concepte, fent ben palesos els seus efectes benèfics, en reduir significativament la mortalitat d’aquelles poblacions que gaudeixen prou temps d’una atenció  amb aquesta propietat. Entre d’altres coses, probablement, perquè un període prou dilatat de seguiment del pacient  proporciona un coneixement més acurat dels seus problemes de salut i permet a més racionalitzar la utilització dels serveis sanitaris que sovint són fútils i mai del tot innocus.

    Una justificació aquesta que segons el conseller mateix hauria estat mal interpretada. Però sigui com vulgui, la qüestió és que la proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya i, pel que sembla, arreu de molts països considerats desenvolupats, és cada vegada més baixa.

    Una tendència que podria ser conseqüència de les transformacions experimentades per la nostra societat, particularment pel que fa a l’estructura familiar i a les activitats domèstiques. Perquè temps era temps els metges de capçalera visitaven sovint els pacients a casa seva i no només per les urgències.

    La proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya és cada vegada més baixa

    És clar que durant la nit de pedra del franquisme molts dels titulars de les places de metge general de la Seguretat Social rellogaven les visites domiciliàries a col·legues més necessitats. Una pràctica –la de la revenda — que la reforma de l’atenció primària va estroncar, sense incentivar però l’interès del metge de família per aquesta modalitat assistencial.

    Uns actes mèdics que proporcionaven als professionals una informació directa de les condicions de vida dels seus pacients; circumstàncies que, com és sabut i lògic, tenen molta transcendència sobre la pertinença i l’adequació de les prescripcions corresponents.

    És clar, però, que l’actitud dels professionals mateixos també pot jugar un paper a l’hora d’explicar aquesta tendència. Una actitud basada gairebé exclusivament en els factors més biològics de la fisiopatologia, relegant les altres facetes del paradigma bio-psico-social que caracteritza –o hauria de caracteritzar– l’atenció primària i comunitària.

    Actitud que la formació de grau i de postgrau de les titulacions sanitàries, sobretot de medicina, no fomenta. I que la pràctica professional més aviat promou, perquè els responsables polítics i de la gestió no incentiven les intervencions sanitàries modulades per les consideracions de caràcter mental i social que conformen indissociablement la naturalesa humana, la salut i les malalties de la ciutadania.

    Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient

    Una absència d’estímuls que accentua la influència  dels determinants sociològics i polítics que conformen les nostres societats, on predomina l’individualisme i la demanda de solucions immediates ni que siguin efímeres i superficials. Característiques que més aviat fomenten una enganyosa autonomia dels pacients, mitjançant el consum d’artefactes monitoritzadors de variables biològiques i d’altres fórmules consumistes.

    Una situació que fa que la longitudinalitat, entre d’altres característiques de l’atenció sanitària, sigui enyorada només per una petita part dels professionals. Enyorada autènticament, és clar. Sense menystenir, però, que per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables.

    Ni oblidar tampoc que el paper dels polítics potser hauria de ser comprometre’s  a trobar les millors solucions, facilitant el desenvolupament d’una sanitat més convenient per a protegir i promoure la salut de la població. Propòsit que passa per millorar les condicions de treball dels professionals de l’atenció primària però també per fomentar una bona pràctica sanitària no solament als denominats centres de salut, perquè la salut és conseqüència de molts altres determinants socials.

  • La primària resol el 60% de les consultes sobre dermatologia

    Les consultes sobre la pell suposen entre el 5% i el 22% de les visites als Centres d’Atenció Primària (CAP) i el grau de resolució en els ambulatoris és del 60%, segons dades de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    En l’actualitat, hi ha noves eines per diagnosticar lesions i patologies cutànies, com el cas de la tele dermatologia. En aquest sentit, la doctora Alba Martínez, membre del grup de Dermatologia de CAMFiC, explica que “hi ha estudis que estimen que més del 70% de totes les persones amb un problema cutani a l’AP podrien ser ateses mitjançant la tele dermatologia, un mètode viable de triatge, que evita desplaçaments innecessaris i que disminueix el temps d’espera, entre altres avantatges”.

    L’entitat argumenta també que el metge Josep Vidal Alaball, membre del grup de Salut Digital, va escriure en la seva tesi que la utilització del servei de tele dermatologia en lloc del presencial suposava un estalvi d’11,4 euros per persona atesa.

    Segons Alaball, el nou servei augmenta la resolució dels equips d’atenció primària, evitant derivacions al servei de dermatologia presencial, i millorant el temps del diagnòstic, sobretot a les zones rurals.

    A més de la tele dermatologia, una altra eina que s’està introduint per millorar el diagnòstic dermatològic és la intel·ligència artificial. La metgessa Anna Escalé, dels grups de Dermatologia i de Salut Digital de la CAMFiC, explica que a la Catalunya Central es va fer un estudi amb 100 persones que van consultar al CAP per una lesió cutània entre juny i octubre del 2021.

    Es van fer fotos anònimes i es van introduir al model ‘Machine Learnint’, donant una llista dels cinc diagnòstics més probables. Segons els resultats, el 92% dels professionals de la primària van considerar-lo d’ajuda per fer el diagnòstic, amb el consegüent plantejament terapèutic. Un 60% dels professionals van considerar-lo d’ajuda en el diagnòstic final de la lesió cutània.

  • L’Atenció Primària, Vergonya

    Aquest només és un exemple, que conec de prop, del que deu estar passant a la resta de Catalunya.

    D’aquests CAP de Ciutat Vella, recordem les llargues lluites i demandes de professionals i ciutadania del 2018 i 2019. Alguns d’ells ja tenen lloc assignat (excepte Barceloneta) des del 2019 i 2020, però, de moment, de projecte o obres no se’n sap res. Mentre, espantats per la maleïda Pandèmia, el CatSalut va programar i fer, en uns pocs mesos, cinc hospitals satèl·lit per uns 50 milions (varen dir) que no han servit per res més que per posar vacunes. Vergonya. No entenen els que han de prendre aquestes decisions. I no tenen Vergonya de la situació, portem quatre anys. Cal recordar-ho de cara a les eleccions del 2023.

    A més de millorar la qualitat i les condicions laborals de la Primària de manera urgent, que comportarà també un canvi de model i de valors de tot el sistema públic sanitari, passant de només l’atenció a la malaltia ja instaurada, la medicalització no desitjada, la despesa extraordinària en fàrmacs i altes tecnologies, a la prevenció, la promoció de la salut, la salut comunitària, l’atenció sanitària humanitzada (presencial) i de qualitat, sense llistes d’espera, integral, amb el nostre equip de Primària al llarg de la vida i amb les cures biopsicosocials. A més d’això, que no és poc, cal dotar els CAP de les condicions millors en qualitat i comoditat per als seus professionals i ciutadania; per això, també és urgent ressuscitar la vergonya dels centres  aturats.

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya, una llei que obligui d’una vegada, més enllà de comissions d’experts, plans i programes, a aquest canvi urgent i radical de la Primària i, per tant, també de tot el Sistema Públic de Salut. Farà 45 anys de la conferència d’Alma-Ata sobre Primària i 36 anys de la llei General de Sanitat a Espanya.

    Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

    Epidemiològicament, hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven. (Aquesta situació s’ha vist alterada per la Pandèmia i agreujada per l’emergència climàtica).

    L’entorn i els coneixements també han canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

    Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip. Ara no tenim només un metge, sinó metgessa, infermera i administrativa de família; tenen més feina, però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

    Apa, doncs, posem-nos-hi, que tot està per fer i tot és possible i és urgent. Salvem el Sistema Públic de Salut salvant la Primària com a primer pas i més important.