Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Ester Giménez: «La infermera familiar ha ampliat molt les seves competències i pot resoldre moltes consultes que es fan a primària, però això requereix recursos»

    En el sistema sanitari públic, el col·lectiu d’infermeria -el més nombrós de la sanitat-, i concretament el sector d’infermeres familiars i comunitàries són la porta d’entrada als centres d’atenció primària i resolen molts dels motius de consulta de la població. Durant la pandèmia va ser un dels col·lectius més aplaudits per la societat i posteriorment també un dels més sobrecarregats de feina, liderant tot el calendari de vacunacions i posant al dia totes les visites aplaçades durant el confinament. Com veu ara el sector?

    Després de la pandèmia s’ha ampliat i reforçat el personal d’infermeria a l’atenció primària, però són encara recursos totalment insuficients; estem molt per sota de la ràtio europea en infermeria. La infermera ha ampliat molt les seves competències, i els centres de primària hem abarcat moltes feines que abans no es feien als CAPs, perquè hi ha molts processos ambulatoris que abans es feien als hospitals i ara es deriven cap als centres de primària… i tot això suposa més càrrega per al sector de la infermeria.

    Creu que els CAPs sobrepassen actualment les seves competències?

    No, hi ha problemes de salut que no són complexos i que els pot resoldre perfectament una infermera, tot i que la població encara no n’és massa conscient d’això, i quan es parla d’atenció primària encara es pensa en un metge; però tothom té una infermera assignada, i moltes de les consultes que es fan a primària les pot respondre una infermera. Ja ens sembla bé que tot allò que es pugui fer al domicili o al centre d’atenció primària es faci, és millor que fer-ho a l’hospital, però això requereix recursos.

    Quines característiques específiques ha de tenir la infermera familiar i comunitària?

    La diferència amb la resta d’infermeres és que se li assigna una població i actúa dins d’una comunitat; la infermera comunitària el que fa és proporcionar cures, compartides amb altres professionals, a les persones, a la família i a la comunitat durant tot el cicle vital, amb l’objectiu d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, sobretot amb tot allò què fa referencia a la promoció de la salut, a la rehabilitació i recuperació o en l’acompanyament al final de la vida.

    Cada equip format per metge i infermera (ara s’ha ampliat aquest equip també amb un administratiu) treballa amb unes 1.200-1.500 persones assignades, i la infermera ha de conèixer molt aquesta comunitat i l’entorn social i familiar de cada persona, així com la seva història de vida, que és el què la diferencia perquè, de vegades, quan atenem una persona, el problema de salut no és tant important però té d’altres dificultats.

    Què es reivindica des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que presideix?

    Defensem l’especialitat, que ara mateix no es té en consideració. En el grau d’infermeria hi ha 7 especialitats reconegudes en el decret de l’any 2005: salut mental, llevadora, pediátrica, geriatria, medicoquirúrgica, salut laboral i familiar i comunitària. L’especialitat està reconeguda a Catalunya, però la nostra reivindicació és que, des de l’any 2013 que és quan es graduen les primeres infermeres familiars i comunitàries que han fet el grau, encara no hi ha una sortida laboral específica per a aquest col·lectiu.

    A tota Espanya tenim actualment unes 3.500 infermeres especialistes formades via EIR (infermer intern resident) i 14.000 via excepcional, però a Catalunya no tenen creades les places de treball per a les especialistes, i això és un greuge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes, tenint en compte que Catalunya és la comunitat que més especialistes forma.

    Quina resposta rebeu de l’Administració a les vostres demandes?

    Ho hem parlat amb el Departament de Salut, i sembla que ara el fet de reconèixer laboralment la categoria professional de les infermeres ja és un tema que tenen sobre la taula; em consta que la fidelització dels professionals i la creació dels llocs de treball és prioritària, i esperem que durant el 2024 ja hi hagi el desplegament de la implantació de l’especialitat en els llocs de treball.

    Hi ha una manca d’especialistes en infermeria familiar i comunitària a Catalunya?

    En aquest moment hi ha una manca de professionals sanitaris en general; la gent continua marxant fora, perquè se’ls ofereixen unes millors condicions laborals. I la infermera, actualment, té un paper molt rellevant: és l’eix central de les cures a la població, perquè en definitiva el que fem a l’atenció primària és tot el tema de promoció i prevenció de cures a les famílies, i l’infermera és experta en aquest tema. Alhora, una població envellida requereix de més cures i té més problemes de salut.

    Les futures generacions d’infermeres es van incorporant a aquesta especialitat?

    Va creixent la demanda, tot i que és veritat que el fet que no hi hagi el lloc de treball reconegut ara mateix pot provocar que més d’una infermera, quan acabi els quatre anys de carrera, es desmotivi i no segueixi estudiant l’especialitat, a la qual hi ha de dedicar dos anys més per ampliar la seva formació, ja que després té les mateixes oportunitats laborals que una infermera generalista.

  • Atendre 45 pacients al dia o atendre’n 10: desequilibri en la pressió assistencial de la medicina familiar

    Atendre 45 pacients al dia o atendre’n 10: desequilibri en la pressió assistencial de la medicina familiar

    La fundació de periodisme per la transparència i la vigilància dels poders públics CIVIO porta mesos recopilant les dades de la pressió assistencial de la medicina familiar, la pediatria i la infermeria a tot l’Estat espanyol. És a dir, “la mitjana de pacients atesos al dia per cada professional sanitari d’atenció primària”, d’acord a la definició seguida pel col·lectiu de periodistes. 

    CIVIO ha demanat aquestes dades a les comunitats autònomes, que els calculen tenint en compte el nombre absolut de pacients atesos, dividint al seu torn aquesta xifra entre el total de professionals i els dies laborables de cada any.

    El Diari de la Sanitat ha analitzat aquestes dades, actualitzades per últim cop el 4 de juliol de 2023, posant el focus sobre el territori català. En aquesta entrega, ens centrem en la situació de la medicina familiar, mentre que la propera setmana analitzarem la pressió assistencial dels professionals de pediatria catalans, seguida de la situació del personal d’infermeria. Les dades parlen de sobrecàrrega de treball i de desequilibris de pressió entre CAP’s concrets, més que per àrees de salut.

    Els i les metges de família de Catalunya Central, els més pressionats a nivell català  

    A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut, set de les quals a Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya Central, Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu i Aran. Segons les dades de 2022, l’Àrea de Salut de Catalunya Central va ser la que va tenir una major pressió assistencial en medicina familiar.

    Aquesta àrea agrupa sis de les comarques centrals de Catalunya: Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès, Osona i Solsonès, i els professionals que hi treballen atenen 33,6 pacients al dia de mitjana. La van seguir l’Àrea de Salut de Terres de l’Ebre i la de Barcelona, totes dues també per sobre dels 30 pacients al dia. La menys pressionada va ser l’Àrea de Salut de l’Alt Pirineu i Aran (Lleida), on els i les metges de família de mitjana van atendre 26,5 pacients al dia.  

    A nivell espanyol, Andalusia i Galícia concentren les àrees de salut més saturades, mentre que l’àrea més pressionada del 2022 va ser la d’Albacete, on els i les metges de família van atendre a 43,3 pacients de mitjana al dia —deu més que a l’àrea catalana més tensionada— seguides de les Àrees de Salut d’Almansa i de Ciudad Real, també manxegues i properes als 40 pacients al dia.

    45 pacients al dia: la medicina familiar del CAP i Hospital Lleuger Gimbernat (Tarragona), la més tensionada de Catalunya l’any 2022

    Desglossant les dades a nivell de centres de salut, veiem com el Centre d’Atenció Primària (CAP) més tensionat del territori català va ser el CAP i Hospital Lleuger Gimbernat (a l’Àrea de Salut de Tarragona), on els metges de família van atendre, de mitjana, 45 pacients al dia. Aquesta xifra el va convertir en el 12è centre de salut més tensionat dels 2.021 centres que hi ha a tota Espanya. El segueixen els CAPs Montclar (Sant Boi de Llobregat), Joan Mirambell i Folch (Caldes de Montbui), Sant Feliu de Codines – Doctor de los Pinos (Sant Feliu de Codines) i Molí Nou (Sant Boi de Llobregat), tots ells amb una mitjana per sobre de les 41 visites per professional al dia i ubicats a l’àrea de salut de Barcelona. 

    A nivell estatal, el centre de salut on els i les metges de família van tenir una pressió assistencial més elevada va ser el Ponferrada IV, a El Bierzo (Castella i Lleó), on la mitjana de consultes per professional va superar els 50 pacients al dia. Altres centres de salut de Múrcia, Castella i Lleó i Extremadura, Astúries i Andalusia completen el rànquing dels 20 centres més tensionats, tots ells per sobre dels 45 pacients al dia.

    A l’altre extrem, els centres menys tensionats del Catalunya van ser el CAP Peralada (Girona), amb una mitjana de 9,9 pacients al dia, El Vendrell i Botafoc, ambdós amb 10,8 pacients, l’Arboç (12,9 consultes) i Torredembarra (14,2), tots ells de l’àrea de salut de Tarragona. I els aragonesos Centre de Salut Herrera de los Navarros i Villel (a Saragossa i Terol, respectivament) van ser els menys tensionats a nivell espanyol, amb mitjanes de 4,6 i 5,5 pacients per dia i metge de família. De fet, dels 20 centres menys tensionats de tot l’Estat, 17 es troben a l’Aragó i 3 a Càceres (Extremadura). 

    Pots esbrinar quina és la pressió assistencial del teu centre (CAP) i àrea de salut consultant el buscador desenvolupat per CIVIO. La propera setmana analitzarem la pressió assistencial dels professionals de pediatria catalans, seguida de la situació del personal d’infermeria.

    Sobre la metodologia i l’origen de les dades

    CIVIO ha obtingut les dades sobre pressió assistencial a través dels diferents portals de transparència i dades obertes de cada CCAA i realitzant nombroses peticions d’informació. A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut. La fundació ha aconseguit les dades totals de 141, mentre que només ha pogut accedir a dades parcials de les 29 àrees de salut de Castella-La Manxa, Galícia i Extremadura. El novembre de 2022, però, quatre regions van rebutjar concedir-los l’accés a les dades de pressió assistencial (Astúries, Cantàbria, Galícia i Catalunya). 

    A Catalunya, l’equip de CIVIO va aconseguir les dades de pressió per Equip d’Atenció Primària (EAP), que pot donar servei a un o diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) o consultori. En el cas que diversos EAP donin servei a un mateix CAP, van realitzar la mitjana de la pressió assistencial.

  • La descentralització i autonomia de l’atenció primària i comunitària a Catalunya

    Les polítiques públiques s’adrecen a la població, però sovint sense atansar-s’hi realment. Apropar les polítiques, la gestió i els recursos sanitaris a la gent  és clau  per facilitar l’accessibilitat de la ciutadania i per establir les prioritats més properes  a les necessitats dels potencials usuaris. Una característica que esdevé essencial i nuclear en el cas de l’atenció primària i comunitària (APiC). Perquè quan es tracta de definir els elements estructurals i organitzatius d’altres estaments de la sanitat, com ara els hospitals, quan són d’un nivell semblant de complexitat assistencial, docent i investigadora es poden seguir patrons comuns als diferents territoris, cosa que resulta inconvenient per a una APiC pertinent i equitativa.

    Entre els paradigmes essencials d’una APiC efectiva i eficient destaca que estigui dissenyada per poder actuar amb el grau més gran possible d’adaptació a les característiques de la cultura, recursos comunitaris, sociodemografia, distribució geogràfica i epidemiologia dels problemes de salut de la població i en el territori.

    Un model d’APiC dissenyada amb criteris centralistes estrictament homogeneïtzadors, posem com pel “cafè per a tothom”, mai no podrà assolir nivells òptims d’efectivitat i eficiència, ni respondre satisfactòriament a les necessitats i expectatives de la comunitat.

    Precisament un dels problemes més habituals dels múltiples plans de reforma/innovació de l’APiC dissenyats a Catalunya en els darrers 15 anys —mai implantats— ha estat l’absència, total o parcial, de propostes clares i decidides per assolir un grau òptim de descentralització territorial en l’àmbit de la planificació operativa, control, organització i gestió dels recursos.

    Ans al contrari, aquests plans no han servit per facilitar el desenvolupament de la capacitat d’autonomia i responsabilitat (amb el compromís efectiu de retre comptes) de gestors i professionals i, en conseqüència, han lesionat la capacitat resolutiva i d’adaptació al context que li cal a l’APiC.

    En aquest marc de descentralització de la planificació operativa, les institucions territorials, principalment els ajuntaments, haurien de jugar un paper protagonista, tal com ja passa en altres països, sobretot del nord d’Europa.

    Cal tenir en compte que cal evitar la potenciació de localismes injustificats que podrien afectar negativament la planificació i distribució territorial dels centres i serveis. I sense oblidar tampoc la influència paralitzadora dels corporativismes, les pors als canvis i a les singularitats.

    A Catalunya l’estructura territorial del sistema públic es basa en les Regions Sanitàries del CatSalut i dins d’aquestes en els Sectors Sanitaris. Però l’APiC solament té com estructura pròpia l’Àrea Bàsica de Salut (ABS).

    Per tal de reequilibrar el sistema i potenciar efectivament l’APiC en el conjunt de la sanitat  mitjançant la descentralització real de les competències de planificació operativa i gestió, caldria valorar la desaparició de les ABS. D’aquesta manera, els equips i els centres actuals dependrien d’una nova estructura organitzativa d’àmbit territorial que substituiria els sectors sanitaris, amb les modificacions d’abast territorial i d’organització pertinents, per tal que poguessin exercir amb efectivitat i eficiència les seves competències sobre el conjunt de professionals i centres, sempre a partir d’una àmplia autonomia en planificació i gestió. Aquesta estructura es podria anomenar Departament Territorial d’Atenció Primària i Comunitària (Figura 1) i hauria de garantir els mecanismes i procediments necessaris de participació de les institucions i organitzacions locals en la seva estructura de comandament. Els recursos d’internament de naturalesa comarcal o local (no de referència) passarien a dependre directament —des de la perspectiva CatSalut— de la Regió Sanitària.

    Una estructura com aquesta permetria l’acostament a les persones dels punts de decisió sanitària en APiC, facilitaria la coordinació funcional en termes de planificació i gestió del conjunt de professionals i recursos de la mateixa en el territori, així com les interaccions amb els seus actius comunitaris de salut. Significaria en definitiva dur a la pràctica les sempiternes declaracions teòriques sobre el paper fonamental de l’APiC. I altrament, possibilitaria l’assumpció d’una massa crítica que avui no tenen les ABS incrementant el seu pes específic com a sector o grup estructural en totes les negociacions sobre l’assignació de recursos professionals i econòmics. Permetria aglutinar des de les perspectives de planificació operativa, gestió i activitat i funcionament diari el conjunt de recursos sanitaris ambulatoris del territori i projectaria a tots els nivells, inclosa la mateixa societat, una imatge molt més potent de l’APiC. En aquest marc del Departament els seus equips d’atenció primària continuarien desenvolupant un paper nuclear, central, i es podrien potenciar molt més que fins avui els mecanismes de coordinació entre ells per una estructura de gestió dedicada exclusivament  a l’APiC.

    Som conscients de la dificultat que té una proposta d’aquest tipus, però també ho som que cal passar la pàgina de les anàlisis de les causes i de la descripció dels problemes de l’APiC i iniciar accions en la línia de “com” podem abordar des de diferents perspectives les innovacions que necessita.

  • Les revisions periòdiques, medicina per a persones sanes

    Una part important de la població consulta un metge, es fa alguna prova o pren algun producte farmacèutic encara que no estigui malalta, i és una pràctica habitual fer-se revisions de diversa mena: laborals, esportives, del «nen sa», ginecològiques, analítiques, etc., encara que no es tingui cap símptoma de malaltia. Per aquest motiu, el sistema sanitari dedica una part de la seva activitat a persones sanes. La pregunta que cal fer-se és: De què serveix? Quins beneficis aporta?

    No totes les intervencions sanitàries en persones sanes tenen la mateixa consideració; n’hi ha que estan plenament justificades i n’hi ha d’altres que són de dubtosa o nul·la utilitat i són potencialment perjudicials. Les que són motiu de reflexió en aquest escrit són les últimes. La raó que motiva a anar al metge tot i estar sa, és la creença que val més prevenir que curar i que la detecció precoç de certes alteracions pot evitar el desenvolupament de malalties i allargar la vida. Són hipòtesis que no s’han demostrat verídiques amb caràcter general i que han estat objecte d’estudi per la rellevància que tenen en la pràctica sanitària, tant pel volum d’activitat que representen com pels costos que suposen i pels efectes nocius que produeixen.

    Les revisions mèdiques i les analítiques de sang periòdiques a persones sanes són recomanades per les assegurances privades i, amb menys freqüència, pels professionals del sistema públic malgrat que fa temps que es qüestiona la seva utilitat. Un dels exemples més coneguts és fer una determinació de colesterol en la sang perquè s’ha fet creure que a partir d’unes determinades xifres és perjudicial per a la salut. Si bé aquesta afirmació és certa per a les persones que pateixen una malaltia isquèmica del cor, com l’angina de pit i l’infart de miocardi, no ho és per a la població general.

    La Fundació Cochrane ha actualitzat una revisió publicada l’any 2012 que tenia com a objectiu quantificar els beneficis i els danys dels reconeixements mèdics en adults sans en comparació amb no fer cap control. Els resultats van mostrar que no tenien cap efecte significatiu en les taxes de mortalitat general, per càncer o per malalties cardiovasculars ni en la presentació de cardiopatia isquèmica mortal o no mortal.

    Un altre estudi fet a l’entorn de l’atenció primària a càrrec del National Health Service a la ciutat de Liverpool va veure que les polítiques específiques com la millora de la dieta i la reducció del tabaquisme eren més rendibles que les revisions en la prevenció de la malaltia cardiovascular, primera causa de mortalitat en el món occidental.

    Organismes com la U.S. Preventive Service Task Force (USPSTF) o la Canadian Task Force fa anys que desaconsellen aquesta pràctica rutinària. Degut al sobreús sanitari han sorgit algunes iniciatives com la Choosing Wisely que emeten recomanacions de «No fer», cosa que també fa la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC), que s’afegeix a aquestes recomanacions. A Catalunya, el programa Essencial conclou en el mateix sentit que «no està indicat realitzar anàlisis de sang de manera rutinària anual en la població adulta sana i asimptomàtica, excepte en els casos en què existeixi un risc elevat per a alguna de les malalties que es pretenen cribrar, atès que no hi ha evidència dels seus beneficis i que existeixen riscos potencials que no han estat adequadament avaluats».

    Tot i que no es té massa en consideració, la pràctica d’anàlisis o d’altres proves comporta un risc que no s’hauria d’assumir quan es tracta de persones sanes. Sovint es detecten petites alteracions en algun o varis paràmetres que no es corresponen a cap trastorn però que porten a la repetició de proves o a realitzar-ne d’altres per descartar que realment no hi hagi alguna «cosa important». Moltes persones acaben amb diagnòstics fútils i tractaments innecessaris. Això comporta angoixa i un seguit de visites que no serien necessàries però que ocupen un temps considerable dels professionals. És el que s’anomena cost d’oportunitat, que vol dir que el temps i els recursos sanitaris que es dediquen a unes determinades intervencions no es poden dedicar a altres. Dit d’una altra manera, l’atenció a les persones sanes resta temps i recursos a l’atenció de les persones malaltes.

    Les persones que pertanyen a classes socials més afavorides acostumen a demanar i a realitzar exàmens de salut amb major freqüència que les persones de classe social menys afavorida. En canvi, alguns col·lectius amb major vulnerabilitat i alt risc d’emmalaltir tenen problemes per realitzar seguiments periòdics, a causa de la seva situació laboral, barreres administratives, o altres dificultats. És un exemple del que es coneix com a Llei de cures inverses, que significa que es dóna més atenció a qui més la demana, no a qui més la necessita.

    No cal dir que el cost econòmic de les revisions generals és no gens menyspreable. Als Estats Units (que els agrada comptabilitzar els costos) calculen que dediquen més de 5.000 milions de dòlars a fer un examen anual al voltant del 20% de la població adulta. Seria interessant conèixer les xifres de casa nostra.

    Les revisions periòdiques de salut s’ofereixen amb gran desplegament de propaganda per part d’assegurances i centres privats, fet que genera confusió i atrau a nombrosos «clients» que es pensen que per un preu mòdic se’ls valora el seu estat de salut, com si es fes una revisió de la caldera de la calefacció o del cotxe. La salut de les persones no funciona com una caldera o un cotxe i no se li pot aplicar la mateixa lògica. Potser el que es compra és una mica de tranquil·litat si les proves surten bé. Si no surten bé, aleshores el més probable és que s’ha creat un problema del no res. En un món en el que hem perdut el criteri sobre què és estar malalt o estar sa, i en el que sembla que la mort es pugui demorar indefinidament, es precisa que des del camp professional es doni la seguretat que de moment tot està bé, amb unes xifres que ho demostrin. Malauradament, la realitat és molt diferent.

    Gaudir d’una vida saludable i prevenir la malaltia està vinculat a les condicions de vida, no a la pràctica d’exàmens mèdics rutinaris. Més que esperar que des del punt de vista professional i biomètric ens diguin com estem, pot ser molt més interessant escoltar el nostre cos, percebre allò que funciona i allò que no i apropiar-nos de la nostra salut. I si tot funciona bé, dedicar els esforços a viure plenament, a dedicar el temps a allò que ens fa créixer com a individus i com a éssers socials i deixar que el sistema sanitari se centri en el benefici de les persones malaltes.

  • Ester Giménez: “Hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals”

    Com és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari. Ha de tenir capacitat per poder resoldre molts problemes i, clar, ara la població és cada cop més gran, més envellida… Tenen més necessitat d’assistència per part de l’atenció primària. Això col·lapsa les consultes i no arribes a tota l’activitat que has de fer. L’atenció primària hauria de tenir un percentatge molt elevat de recursos.

    Ens dediquem a la prevenció i la promoció de la salut: prevenir, per tal d’evitar la malaltia, i, clar, en aquest moment estàs atenent molta malaltia i et queda poc marge per fer tota la prevenció i la promoció de la salut que s’hauria de fer. Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008, que ha deixat molta cua. Es van retallar molts professionals, s’ha anat ampliant, però es va a un ritme que no s’arriba, a la mínima que augmenta l’activitat per algun motiu, ja es desborda tot perquè no hi ha capacitat de drenatge.

    Un altre tema que afecta l’atenció primària són les llistes d’espera als hospitals, ja que això suposa més visites perquè no li pots donar sortida a aquella persona que té la molèstia o problema de salut.

    Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008

    I pel que fa a la infermeria en concret?

    A escala d’infermeria, aquestes mancances es noten molt, ja que va ser un sector on es va retallar molt. Estem infradotades. En el cas de l’atenció primària cal moltes més infermeres pel fet que l’activitat consisteix en promoció i prevenció a la salut, què és una de les tasques clau de la infermeria: seguiment de patologies cròniques, cures de les persones (tant de la malaltia com de seguiment).

    Des de la pandèmia es va incorporar més personal perquè es va veure la necessitat, i també s’han incorporat altres perfils com higienistes dentals, nutricionistes, fisioterapeutes… Tot això està molt bé, però no s’ha reforçat la base, s’ha fet molt poc en comparació amb el que s’hauria d’haver fet. S’han d’augmentar les ràtios per tal que es pogués dedicar el temps al treball amb la comunitat.

    Què caldria reforçar per millorar les condicions laborals?

    Quant a condicions, amb el conveni [III Conveni SISCAT] s’ha millorat, ara el Departament de Salut està per la labor d’equiparar a tots els professionals, siguin d’ICS o no. Encara hi ha diferències notables amb els quals estan pel SISCAT. Les diferències de condicions laborals entre els serveis genera certa competència. En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat. Respecte condicions, un altre tema és el que comentava de les ràtios, hi ha poques infermeres per tot el que s’ha de fer, estem atenent només la malaltia com a tal i això va en detriment de les activitats de prevenció i promoció de la salut que hauríem de poder fer. En el sector de la infermeria, també cal esmentar que un altre problema és el del reconeixement de les categories, que no s’està duent a terme.

    En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat

    Què passa amb les categories?

    D’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista.

    S’ha de començar a treballar perquè aquesta situació no pot ser. Hi ha un pla de formació, s’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat. En teoria això s’ha de solucionar també amb el pla, ho tenen contemplat, esperem que es faci ràpidament perquè amb les oposicions de l’ICS del 2018 infermeres que portaven dècades a l’atenció primària s’han vist havent d’escollir plaça a un hospital perquè la convocatòria era única. Es va crear l’especialitat i d’altra banda es van unificar les convocatòries. Estem anant en direccions totalment oposades.

    S’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat

    La medicina ha de ser més especialitzada perquè l’atenció primària és molt complexa: s’atenen molts problemes de salut que abans no tenia, i això requereix una formació específica. No pots venir sense una formació bàsica a l’atenció primària perquè necessites un procés. I fins que aquella infermera, si comença a treballar a l’atenció primària, fins que et dona una atenció de qualitat que es pugui equiparar a una resident, passen més de dos anys. Hi ha un procés de formació del que surten les especialistes amb unes competències ja molt ben treballades i molt ben definides.

    Les infermeres sou també facultatives, us sentiu reconegudes com a tal?

    Ja fa molts anys que som facultatius. De fet, és un terme que s’utilitza només pels metges quan no és així. Això s’ha de reconèixer en aquest conveni i no s’ha reconegut. Relacionat amb això, cal més lideratge d’infermer en els centres: som el col·lectiu amb més volum i en percentatge ocupem molt pocs llocs de decisió.

    Sobre aquest tema, Metges de Catalunya presentava una demanda que s’ha resolt amb la cancel·lació del nomenament de dues infermeres com a directores de dos centres sanitaris…

    Fa anys que a les direccions hi ha infermeres. No són gaires, s’ha d’augmentar el nombre de professionals d’infermeria a direccions i llocs de decisió perquè s’ha de tenir visió global de tot el sistema. Els facultatius metges tenen una part de la visió, i les infermeres una altra: una visió global de la persona, no estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona. Amb això entra el context de la família, socioeconòmic… has de tenir en compte tot aquest ventall que acompanya a la persona.

    No estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona

    Els professionals de Medicina no ho han estudiat a la carrera, han estudiat la malaltia. Això és molt important, perquè has de tenir en compte tota aquesta part a l’hora d’oferir unes cures. Per exemple, un diabètic ha de fer una dieta, tu li poses, però aquella persona no té recursos per poder fer aquella dieta, o un celíac, que els productes són més cars, o una persona que estigui a l’atur i que tingui un problema, una depressió, altres malalties quedaran secundàries, perquè té un problema més rellevant en el qual ha d’estar bé per poder abordar altres temes. Emocionalment s’ha de tenir en compte, i això s’ha de considerar també des de dalt.

    Respecte al tema de la cancel·lació dels nomenaments de dues infermeres a càrrecs de direcció, amb tot això dic que és una llàstima aquest fet, la demanda és una cosa que no havia passat en tots aquests anys. I és una llàstima perquè hauríem de treballar tots a una, no pot anar un col·lectiu per separat i vetllar per si mateix. A la primària es treballa en equip. No podem anar l’un sense l’altre, i s’ha de pensar en la globalitat dels professionals: administratius, medicina, infermeria, odontòlegs, tothom. S’ha de pensar en tothom a l’hora de qualsevol acció.

    Arran les vagues de gener, es van iniciar negociacions. Al principi aquestes van ser bilaterals, entre Metges de Catalunya i Departament de Salut, però altres sectors sanitaris vau mostrar el vostre malestar i van incloure al sindicat infermer majoritari. Quina percepció hi ha sobre els pactes?

    Quan tu pactes el conveni és on s’ha de treballar tot. SATSE va signar i forma part de les negociacions. La percepció és que realment hi ha hagut una millora respecte als anys anteriors, però hi ha moltes coses a treballar. Cal una dotació de recursos humans urgent, recomptar: quants professionals calen per a l’atenció primària? Perquè una cosa són les condicions laborals i l’altra són els recursos en general. Hi ha molts centres que tenen molts anys, que estan envellits, que tenen problemes d’espai. Tot això també s’ha de tenir en consideració, perquè al final també respon a condicions laborals. En el pla també consta que es rehabilitaran centres, que s’obrirà de nous… hem de veure que tot això es materialitzi. Fa molts anys que l’atenció primària ha estat deixada, I s’hi ha anat sumant aquest desgast amb més activitat. Aquest fet s’ha de visibilitzar, perquè l’hospital atreu més, es visualitza més, però hi ha moltes intervencions que es fan a l’atenció primària, es fan moltes visites, i es ressolen molts problemes. Cal posar-la en valor.

    Més enllà del detriment de l’atenció al pacient, com afecta la tensió constant sobre l’atenció primària?

    Últimament, amb tots els problemes que hi ha, la percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut. Abans de la pandèmia ja hi havia problemes, però encara arrosseguem més a partir d’aquí.

    Després de la pandèmia hem hagut de recuperar tota l’activitat de les persones amb patologies cròniques i amb problemes de salut, és a dir, posar-te al dia de tot: contactar a les persones, reprendre tota aquella part. S’ha normalitzat el sobreesforç, hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals. Hi ha professionals sanitaris que han vist repercutida la seva salut mental per aquest motiu. Si estem fotuts, com hem de contribuir a la causa?

    Hi ha hagut moltes persones que han marxat a fora perquè no tenien les mateixes condicions que els metges. A Londres van marxar moltes, a Anglaterra, a França i a Alemanya. I hi ha infermers que es plantegen canviar de professió després de tot el que ha passat, de fet alguns han deixat l’ofici.

    La percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut

    Per on passa el futur de la infermeria a l’atenció primària?

    La infermeria és vocacional. Si no t’agrada la professió, no acabaràs la carrera. Des de la universitat s’hauria de treballar més l’atenció primària, s’hi hauria de donar més força, explicar-la més.

    Tant en medicina com infermeria, la gent de primeres vol «sang i fetge», I no s’explica bé tot el que es fa a l’atenció primària. Un problema també és l’especialitat, tenim moltes infermeres que són de fora del territori català, venen a formar-se aquí i marxen. I és normal, fer dos anys d’especialitat, cobrar menys I després optar igualment a les mateixes places de treball…

    Totes les infermeres de primària haurien de ser especialistes en infermeria comunitària en un futur, ser reconegudes com a tal.

     

  • Promoure millores al sistema sanitari a través de la investigació

    Investigar temes de salut des de l’atenció primària apropa molt les recerques al dia a dia dels pacients. Es poden enfocar amb molta més precisió entrebancs que les malalties amb les quals conviuen fan aparèixer. Un bon exemple d’això és l’estudi que ha dut a terme la investigadora Laura Medina Perucha de la Fundació Institut Universitari per a la recerca en Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol). Ha volgut conèixer i explorar en les implicacions que comporta viure amb endometriosi. Ho ha fet amb un estudi participatiu de dones afectades per la malaltia, en una recerca en col·laboració amb l’Associació d’Afectades d’Endometriosi de Catalunya (Endo&Cat), l’Institut Català de la Salut (ICS), l’Hospital Clínic de Barcelona i el Centre d’Anàlisi de Programes Sanitaris.

    Un dels aspectes que deixa en evidència aquesta investigació és el notable “impacte emocional i social en les dones que pateixen endometriosi, una patologia per al diagnòstic i tractament adequats de la qual poden haver de passar anys”, s’afirma en l’estudi. I la principal finalitat d’aquesta recerca amb perspectiva de gènere, precisament, era indagar i representar les vivències que la malaltia comporta, el procés de diagnòstic i l’accés als serveis de salut de les dones que viuen amb endometriosi a Catalunya.

    Mètode de fotoveu

    En sis sessions grupals, realitzades a les instal·lacions de l’IDIAP Jordi Gol, durant els mesos de maig i juny de l’any passat, nou dones varen participar activament en la investigació, aportant informació real de les seves experiències personals convivint amb els símptomes d’aquesta malaltia. El mètode de fotoveu utilitza fotografies per obtenir expressió d’emocions, punts de vista, valoracions, expressions de cada persona participant involucrada en una mateixa vivència, en aquest cas, l’endometriosi.

    Es diu entre altres conclusions de l’estudi que l’acceptació de les implicacions d’aquesta malaltia “és un procés llarg i esglaonat, amb diverses fases on sol haver-hi un component emocional pel qual no hi ha prou suport psicològic i social”. Les participants remarquen la importància de “disposar d’espais de suport i que s’avanci cap a un abordatge integral de l’endometriosi als serveis de salut. També incideixen en la necessitat d’un diagnòstic precoç i de la revisió de pràctiques que estigmatitzen i discriminen, des dels mateixos serveis de salut”. Precisament, la intenció de la Fundació IDIAPJGol és generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per augmentar l’eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.

    Una malaltia crònica

    L’endometriosi no té cura, és considerada una malaltia crònica. Es dona quan l’endometri, que és la capa que recobreix l’interior de l’úter, creix i s’escampa de manera anormal, envaint l’exterior de l’úter, cap a altres zones com són els ovaris, el múscul de la matriu, la bufeta urinària, els budells o els intestins. Ho explica el doctor en Ginecologia i Obstetrícia, Francisco Carmona, Cap del servei de Ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, i soci director de la clínica ginecològica Women’s CD. L’endometriosi és una de les seves principals àrees d’interès, juntament amb la patologia ginecològica benigna, les alteracions del sol pèlvic i la laparoscòpia ginecològica.

    Una regla dolorosa, dolor quan es mantenen relacions sexuals i problemes de fertilitat són tres símptomes, segons explica el Dr. Carmona, que requereixen sospita d’endometriosi i, aleshores, les pertinents proves d’imatge, com l’ecografia. El tractament de l’endometriosi consisteix en apaivagar l’afectació dels símptomes que se’n desprenen, és a dir: dolor menstrual agut i progressiu, dolor pelvià crònic, dolor en les relacions sexuals, dolor periovulatori, disquèzia (dolor en defecar) i infertilitat i o esterilitat. Per tot això, l’endometriosi incideix de manera directa en la qualitat de vida de les dones afectades, en la seva salut emocional, les relacions socials i sexuals, així com en l’àmbit laboral.

    Segons s’explica en l’estudi de la Fundació IDIAPJGol, “les estimacions sobre el total de dones afectades és poc precisa, però s’apunta entre un 10 i un 18% de les dones en edat fèrtil. Els principals símptomes i també els més freqüents són

    La diagnosi de l’endometriosi es realitza majoritàriament en l’edat adulta, encara que s’ha detectat casos de nenes i adolescents amb aquesta malaltia. No obstant, el 60% dels casos estan sense diagnosticar i triga una mitjana de 6-10 anys en diagnosticar-se, des de la primera consulta als serveis de salut. De fet, un estudi realitzat en l’àmbit català pel mateix equip de recerca a l’IDIAPJGol va identificar que els casos diagnosticats d’endometriosi a Catalunya l’any 2018 representaven només un 1,1% de la població en edat fèrtil. Aquesta dada no reflecteix l’abast d’aquesta afectació, fet que reforça la hipòtesi que és una malaltia infradiagnosticada.

    Per això, en les conclusions d’aquest estudi es posa de manifest la necessitat de potenciar la recerca social en l’àmbit de la salut, per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de l’endometriosi. En aquests processos, incideix l’informe, s’ha de comptar amb les pròpies afectades perquè puguin aportar les seves experiències en tot el procés de recerca, tal com han fet en aquest estudi.

  • L’atenció primària en el dia mundial de la salut

    Enguany el dia set d’abril que és el dia internacional de la salut ha fet setanta cinc anys de la fundació de la Organització Mundial de la Salut, que va produir-se l’any 1948 a San Francisco on va celebrar-se la primera assemblea mundial de la salut que va proclamar que la salut no és simplement la mera absència de malaltia i que cal desenvolupar conjuntament la dimensió física, la psíquica i la social.

    La commemoració anual que la OMS dedica a recordar el seu lema fonamental, la salut per a tothom, i ho fa reclamant l’enfortiment de l’atenció primària per tal d’incrementar la resiliència de les poblacions i de les persones davant les causes evitables de les malalties.

    Una atenció primària entre les característiques de la qual destaca el seu caràcter comunitari, atès el component social de la salut. Una faceta que és pròpia també de la naturalesa biològica de l’espècie humana i que és el motor del desenvolupament de les societats humanes, on vivim nosaltres.

    Qualitat que la pandèmia de la COVID-19 ha fet ben palesa a la vegada que també accentuava les deficiències que l’atenció primària del nostre sistema nacional de salut — inclosos els sistemes autonòmics com el català– arrossega des de fa temps sense que fins ara hagi merescut una reacció suficient ni per part dels responsables polítics, ni de les corporacions professionals ni, tampoc, de la població mateixa. Tot i que, com és obvi, la responsabilitat popular sigui només marginal.

    Unes limitacions i insuficiències que comparteix amb els dispositius de salut pública de les administracions — general, autonòmiques i locals– del país que són les encarregades de la protecció col·lectiva de la salut comunitària.

    El cas és, però, que la en altres temps no gaire llunyans, admirada i envejada atenció primària nostra acumula bona part de les crítiques i de les preocupacions de la gent. Entre altres raons i sobretot pel daltabaix que ha patit l’accessibilitat als seus serveis per part de la ciutadania. Que calqui esperar més de deu dies per rebre l’atenció sanitària del primer nivell i això si hi ha sort, és senzillament, inacceptable. Perquè així és impossible satisfer les funcions que li corresponen en el conjunt del sistema sanitari.

    Una incapacitat que explica — aparentment , al menys – la fugida cap a la sanitat privada que no és que, en general, ofereixi una millor atenció primària, sinó que simplement la ultrapassa deixant a les mans dels especialistes focals l’atenció de les persones sense longitudinalitat.

    Una tendència que precisament els països que envejaven l’atenció primària del país , haurien d’intentar evitar perquè, com reconeix la OMS mateixa, l’existència d’una atenció primària resolutiva i propera és cabdal per garantir uns serveis sanitaris pertinents, efectius, eficients i segurs, a més d’equitatius. Per a la qual cosa cal disposar d’una accessibilitat suficient, que requereix, això sí, una estratègia de política sanitària adequada i decidida.

    En aquesta perspectiva de l’OMS no es poden deixar de remarcar les visions limitatives que molts polítics, experts i professionals tenen de l’atenció primària i la seva inevitable projecció comunitària intentant reduir el seu marc d’actuació exclusivament a l’assistència clínica en les consultes dels centres de salut i considerant que els protagonistes pràcticament únics de les seves actuacions són els metges i les infermeres, amb un recolçament administratiu bàsic.

    L’atenció primària (i comunitària) que preconitza l’OMS és molt més que això i implica assumir que l’atenció clínica, liderada això sí pels metges i infermeres de família, s’ha de desenvolupar des de l’inici sense menystenir la perspectiva poblacional i incorporant elements provinents d’altres sectors no sanitaris però que formen part principal dels determinants de salut.

    És curiós com ens omplim la boca parlant teòricament de la importància d’aquests factors i desprès, en el moment d’assignar recursos i organitzar els serveis, ens oblidem del seu paper a l’atenció primària reduint-la a l’activitat dels metges i infermeres.

    Aquesta celebració del Dia Mundial de La Salut no podria finalitzar sense una breu reflexió sobre la necessitat de que tots(es) incorporem al nostre ideari i accions polítiques i sanitàries el concepte de la salut, no com una finalitat en ella mateixa si no com un mitjà, això sí nuclear i necessari, per aprofitar la vida, com ens animava la definició del Congrés de Perpinyà aviat farà quaranta set anys.

  • Atenció Primària a l’àrea metropolitana: la ventafocs del sistema

    Finals de gener d’enguany va ser una època convulsa per la sanitat. Les vagues convocades per la Mesa Sindical de Sanitat i Metges de Catalunya, i el seu seguiment aclaparador, van ser mostra del malestar generalitzat per part dels professionals de la salut catalana. La mateixa setmana, a Sentmenat, petit municipi del Vallès Occidental, s’arribava al límit. Marea Blanca i Plataforma en defensa de la Sanitat Pública, en conjunt amb entitats veïnals, convocaven una tancada al Centre d’Atenció Primària de la localitat.

    Denunciaven la deficient atenció sanitària que declaren fer anys que pateixen, i és que van arribar a tal punt en el qual no hi havia pediatre disponible al municipi: «ens trobem sense pediatre perquè està de baixa i la seva vacant no es cobreix, o només es fa de forma parcial. Tenint en compte que gairebé es dobla la ràtio que ens correspon pel que fa a atenció pediàtrica, això és inadmissible. Pel que fa a la situació dels metges de família estem igual, tenim un metge de baixa i la seva plaça només es cobreix de forma parcial», declaraven els convocants. A més, apuntaven a un altre tema clau, llast que acumula com a eix general l’Atenció Primària a l’àrea metropolitana: «aquesta manca de personal i d’atenció primària al nostre CAP fa que molts usuaris hagin d’anar a les Urgències del Parc Taulí de Sabadell, el que fa que es col·lapsin encara més els serveis ja saturats d’aquest centre hospitalari del Vallès».

    “L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut”

    El col·lapse del Parc Taulí de Sabadell és una problemàtica històrica. El centre hospitalari disposa de gairebé 500 llits —xifra que s’ha incrementat en unes cent més amb el nou edifici Ripoll— i es el centre de referència de 9 municipis del Vallès Occidental. És a dir, abasteix a més de 400000 persones. Les queixes dels usuaris i dels mateixos professionals —que el 2017 van arribar a situacions límit i van denunciar públicament la manca de recursos, protesta que amb la covid va retornar i va agreujar el panorama— són un secret a veus. «L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada», declarava Xavi Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat en el marc previ a les vagues de gener.

    Com en el cas de Sentmenat, la manca d’especialistes, personal i recursos als centres d’Atenció Primària als municipis de l’àrea metropolitana, encenen el foc del col·lapse als centres hospitalaris de referència: “acabem pràcticament fent fora als pacients i no hem estudiat per a això”, explica un pediatre del CAP de Molins de Rei, “tu compares la nòmina d’un pediatre d’Atenció Primària amb un que treballi per a la privada o per una mútua, el que els hi permet treballar en diversos llocs, doncs la comparació per a la càrrega de treball i l’horari…”, afegeix. L’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), alertava que “al voltant de dos milions de nens i adolescents de l’Estat no són atesos per pediatres, ja que no hi ha suficients especialistes en salut infantil, sobretot en els centres d’atenció primària”, segons recull Metges de Catalunya.

    Enrike Ilundain, infermer de SAP Litoral BCN i delegat sindical (responsable de secció BCN) de CATAC-CTS, explica com aquest problema endèmic a la pediatria, és una mostra concreta d’un problema universal. «Ens trobem amb el problema de què no hi ha professionals per cobrir els llocs de feina. Les condicions laborals estan millorant a la sanitat privada i concertada mentre a la pública empitjora. Encara tenim les conseqüències de la crisi, estem perdent drets. Les últimes incorporacions del 2018 venien amb quatre anys de retard, i ens trobem que hi ha plantilles d’atenció primària que fan curt perquè encara no s’han assentat ni estabilitzat aquestes places. Falta personal als ambulatoris. Això forma part d’un ventall de males decisions i gestions», fa saber l’infermer sindicalista.

    Diners públics, benefici privat: la fal·làcia del concertat

    Terrassa, capital del Vallès Occidental —títol d’eterna confrontació amb Sabadell, també capital— s’unia clamorosament a les protestes del passat gener. La Núria, infermera jubilada i extreballadora de Mútua Terrassa, apuntava a la Mútua com a problema per al sistema sanitari de la ciutat i rodalia, tal com recull Malarrassa: «Defensem que ha de passar a ser 100% pública [Mútua Terrassa]. Diuen que són molts diners i que no els tenen. Nosaltres diem, però, que encara més diners s’escolen per les juntures del mecanisme d’aquesta dita gestió publicoprivada. Si el focus es posa sobre les raons i motius reals dels problemes, les solucions hi són i no tan complicades ni cares, al contrari. Perquè hem demanat moltes vegades i, primer, que s’havia de controlar això per part del CatSalut, que no ho controla ni vol controlar, ja ho sabem. Llavors què? Només ens queda passar a la següent opció: que sigui 100% pública de pública de gestió i de tot. No tenim cap altra opció, o això o anar al metge privat qui el pugui pagar».

    El detriment de les condicions laborals, juntament amb l’enfortiment del sistema concertat-privat, incentiven aquesta derivació del sistema públic al privat: «amb un conseller i un nou director gerent de l’ICS que venen de la sanitat privada, resulta que cada cop comencen a ser més atractives les ofertes laborals als centres concertats», declara Enrike Ilundain, delegat sindical de CATAC-CTS, sobre el fenomen que es produeix amb els centres privats. «Si no es fa tot un seguit de millores laborals per al personal de sanitat pública, continuarem perdent treballadors, les condicions assistencials seran cada cop més complicades i hi haurà més desviacions cap a la xarxa de centres privats i concertats. En tot aquest embolic el sistema públic sortirà perdent mentre augmenten els beneficis del mercat privat, que a hores d’ara ja absorbeix més capital públic que el mateix sistema públic», conclou l’infermer.

    Aquest paradigma “publicoprivat” que acaba incentivant el teixit sanitari amb ànim de lucre es una realitat. L’Autoritat Catalana de la Competència, en el seu informe de 2018, datava que en la província de Barcelona, ​​com el mercat més estret de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​la quota dels hospitals concentrats al mercat de assistència sanitària privada de lliure elecció, en mesura en termes de llits disponibles, supera clarament el 40%.

    El binomi de la densitat poblacional i el col·lapse a urgències

    El total d’habitants a Catalunya són 7.710.136, la població de l’àrea metropolitana de Barcelona consta de 3.303.297 censats segons Idescat. Per tant, aquest territori acumula pràcticament el 43% del total de població catalana. La densitat a la qual està sotmesa aquesta zona esdevé un punt de complexitat a l’atenció sanitària, i és que, els diners i recursos que requereix han de ser equivalents al servei que cal donar. Es genera així un problema de tensió ja inherent al mateix territori. Badalona, gran ciutat de l’àrea metropolitana, té 217714 habitants i 7 Centres d’Atenció Primària, és a dir, cada CAP està sotmès —fent una mitjana— a una densitat de 31102 usuaris. La sobrecàrrega es evident, i com denuncia l’Independent de Badalona, “manquen almenys dos centres a la ciutat, el del Gorg, que està previst des de l’any 2017 quan es va posar la primera pedra i el del barri del Sant Crist molt reivindicat però sense un compromís oficial per tirar-lo endavant”. Can Ruti, hospital de referència per a 120000 persones —considerant Badalona i les altres poblacions a qui dona servei—, veu les seves urgències hospitalàries ressentides per la manca de recursos i la tensió assistencial. És a dir, es repeteix el patró del Parc Taulí, que més que excepció sembla norma.

    La precarietat dels Centres d’Atenció Primària i el respectiu col·lapse a les urgències hospitalàries, formen part d’un efecte papallona que s’arrossega després de les retallades durant la dècada passada. El 2017, després de cinc anys de minvar el sistema públic de sanitari, el Departament de Salut datava que el 52% de les urgències hospitalàries es podien haver resolt en un CUAP i el 12% en el CAP.

  • Acèrrim suport de sanitaris de tot Espanya a l’atenció primària de Madrid

    Organitzacions sanitàries de tot Espanya han mostrat el seu suport al personal mèdic i de pediatria de l’atenció primària a Madrid, que ha estat de vaga durant un mes, del 21 de novembre al 22 de desembre, i ha suspès les mobilitzacions temporalment fins a l’11 de gener.

    La plataforma Marea Blanca de Catalunya ha destacat que “davant l’atac que pateix la salut pública a Madrid i el dret a la salut de totes les persones” se solidaritza amb tot el personal “en la lluita per unes condicions laborals dignes”.

    “Només es pot garantir el dret a la salut amb caràcter universal a través dels sistemes sanitaris públics, i un servei públic mai podrà descansar sobre les espatlles d’uns treballadors i treballadores saturats i sobrecarregats”, afegeix.

    Per això, mostra el seu “suport fraternal” a les Marees Blanques de Madrid, la Coordinadora Estatal de Marees Blanques, la Mesa de Defensa de la Salut Pública de Madrid, així com el conjunt del moviment veïnal “perquè la seva lluita pel dret a la salut universal i a una salut pública de qualitat és també la nostra”.

    “Rebutgem l’accés del sector sanitari privat a l’historial clínic de les persones del sistema sanitari públic tal com promou la Comunitat de Madrid i desitja la IDIS”, remarca, en referència a l’entitat que aglutina el sector sanitari privat.

    Manifest

    Les 17 entitats que formen la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) i que representen uns 22.000 socis, han signat un manifest conjunt per donar suport a l’atenció primària de la Comunitat de Madrid en el marc de les negociacions per reclamar millores laborals.

    “El conjunt de persones que constitueixen l’atenció primària en aquesta comunitat han expressat pacíficament i de forma organitzada en les últimes setmanes d’una manera admirable”, defensa la semFYC, que posa de manifest la seva “indignació” per l’impediment del pas de menjar a les persones que es van tancar 36 hores a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid.

    “Sol·licitar mesures per esmenar la precarietat laboral del col·lectiu és només la punta de l’iceberg de la profunda reforma que requereix el model de gestió”, argumenta, i reclama un model de primària que tingui en compte la relació entre professionals i persones ateses perquè hi ha evidència científica que aquesta longitudinalitat augmenta l’esperança de vida i redueix ingressos hospitalaris.

    Caixa de resistència

    El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ha remarcat que “si cau l’atenció primària, caurà tot el sistema públic, com un dominó” i diu que a la resta de les comunitats autònomes hi ha la intenció d’acabar amb l’atenció primària entesa com a universal, accessible, longitudinal i de qualitat.

    Per això, la FoCAP anima a fer una donació a la caixa de resistència habilitada per fer una aportació de suport a la vaga de l’atenció primària.

  • La complexitat de l’Atenció Primària de Salut

    Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut (APS) com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén. La realitat és que l‘APS és la pràctica més complexa de tot el sistema sanitari. Les persones que hi acudeixen i les professionals que hi treballen saben com costa manegar el malestar, el dolor, els diagnòstics i els tractaments, tenint en consideració les realitats socials, biogràfiques i emocionals associades. En paraules de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath: «Els metges d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de tractar i alleujar l’angoixa i el patiment, que els malalts es beneficiïn de la ciència biomèdica al mateix temps que protegeixen les persones dels danys que aquesta pugui ocasionar. I que ho facin assumint els seus valors, aspiracions i context».

    El camp de coneixements d’un metge o d’una infermera d‘APS és molt ampli, necessiten saber sobre tots els òrgans i sistemes del cos, sobre una extensa gamma de medicaments, les seves propietats, interaccions i riscos i tenir una perspectiva de conjunt. La visió per parts és relativament senzilla; la visió global és molt més difícil. Receptar un antiinflamatori per una lumbàlgia en una consulta puntual és fàcil. Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil. Aquesta persona anirà amb freqüència al seu CAP perquè el dolor no millora, no pot dormir i té dificultats per treballar. I la metgessa de família l’escoltarà, farà equilibris amb els diferents medicaments, valorarà el benefici i el risc d’introduir un nou tractament i li donarà suport emocional. Farà seguiment de la hipertensió i la diabetis i també haurà d’estar atenta a si es presenten signes d’alarma i saber si està indicada, o no, una nova prova d’imatge o una consulta a un servei especialitzat. Pot ser que en algun moment s’hagi de desplaçar al domicili per empitjorament del dolor. I en tot moment prendrà decisions compartides en funció de les necessitats, possibilitats i preferències de la persona.

    Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca ni les proves diagnòstiques són infal·libles. La medicina ha intentat reduir la incertesa mitjançant l’especialització i l’elaboració de protocols. No obstant, la realitat de l‘APS sovint no s’ajusta als seus supòsits, perquè els símptomes no són específics, la resposta als tractaments és individual i les realitats personals no són mai les mateixes. L‘APS ha de treballar amb una població en la qual es presenten tot tipus de malalties i ha de ser capaç tant de diagnosticar i tractar una malaltia freqüent, com pot ser la diabetis, com sospitar la presència d’una malaltia poc habitual i saber dirigir el malalt al servei que disposa dels mitjans i els coneixements adequats per atendre-la. Gràcies a aquesta selecció, els serveis especialitzats treballen bé amb poblacions restringides, aquelles en què la probabilitat de tenir una determinada malaltia és més elevada. Una especialitat focal centra i profunditza el seu coneixement en una part del cos i les seves alteracions. En canvi, el generalisme té una visió extensa de la persona i les seves malalties, com també de la resta de condicions personals, familiars i comunitàries que la conformen, per això la intervenció comunitària i el treball social són components indestriables de l‘APS que permeten una comprensió àmplia dels processos de sanar i d’emmalaltir. S’acostuma a dir que les especialitats focals són expertes en malalties i l‘APS ho és en persones. Quan intervenen diferents serveis és clau el paper de coordinació que ha de fer l‘APS: entendre les parts com un tot i donar coherència a les intervencions que es fan des dels enfocaments parcials. Les dues visions, la generalista i la focal, són complementàries, però sense la primera, la segona és insuficient.

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca

    Coordinar és molt diferent a assumir allò que altres parts del sistema haurien de resoldre i no ho fan. Seguir, i reclamar quan cal, una derivació que tarda en ser programada i atendre les visites successives per aquest motiu, tot contenint els propis dubtes i pors quan apareix la sospita d’una malaltia greu. També toca informar sobre una prova que es farà en un hospital i ningú ha explicat en què consisteix, aclarir dubtes després d’un ingrés o conciliar els nous tractaments amb els previs. O, com passa últimament, explicar que l’especialista es nega a fer una visita i assumir tota la responsabilitat de l’atenció. Sovint es traslladen a l‘APS gestions derivades d’altres serveis: programar noves visites, demanar exploracions, resoldre dubtes, demanar transport, fer informes, fer receptes, de manera que els tràmits i la burocràcia recauen bàsicament en l‘APS.

    Si costa explicar la complexitat de l‘APS és perquè aquesta s’encarrega de múltiples funcions. Intervé en totes les fases de la malaltia: Prevenció, diagnòstic, tractament, seguiment i rehabilitació. Deriva quan cal, certifica l’estat de salut, concilia tractaments, fa baixes i altes laborals. Escolta, aconsella, acompanya, acull, valida… I ho fa tant en els centres com a domicili, de manera ordinària o urgent, presencial, telefònica o telemàtica. 30, 40 o 50 vegades cada dia, sense descans, sense respir. Es pot veure la diversitat i la intensitat de les consultes dels CAP en aquesta entrada al blog Diaris de trinxera que relata El meu dia d’avui a la consulta. «Fer de tot» requereix grans dosis de coneixements, habilitats i capacitat emocional que s’adquireixen amb la pràctica i temps d’ofici. Una activitat que no es pot mesurar ni avaluar segons el nombre de visites, que pot comptar les vegades que el pacient entra en contacte amb el sistema, però no les actuacions i menys els resultats. Per la seva complexitat, les consultes d‘APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient per a cada contacte amb el pacient i temps per revisar, pensar i planificar. I, a vegades, per pair l’impacte del patiment dels altres. Per això són insuportables les agendes carregades de visites, la majoria per més de dos motius de consulta, i de persones amb malestar emocional. Aquest és un dels motius pel qual molts metges i infermeres decideixen no treballar a l‘APS.

    Les consultes d’APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient

    La medicina i la infermeria familiar i comunitària són les especialitats més difícils. La revista Canadian Family Physician va publicar un article que reflexiona sobre les dificultats que comporta la pràctica generalista i el seu ensenyament en un sistema de formació en què preval el coneixement especialitzat. Arran d’aquest article, el FoCAP diu: «Els metges i metgesses generalistes tenen una pràctica d’un ampli abast: diagnostiquen i gestionen problemes clínics diversos, indiferenciats i sovint complexos, i proporcionen una àmplia gamma de serveis. La pràctica generalista s’associa amb la millora dels resultats dels pacients i l’ús eficient del sistema sanitari.»

    Precisament en la complexitat de l‘APS, del treball de tots i cadascun dels professionals que la formen, està la clau de la seva efectivitat, perquè les persones som un tot que actua, pensa, sent i pateix al mateix temps. Els problemes de salut i les malalties es manifesten també com un tot que requereix una mirada generalista, complexa, des de la qual adquireixen sentit i es coordinen totes les actuacions sanitàries.