Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.
Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:
Hospitals d’aguts
Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.
En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.
Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.
Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).
Sociosanitaris
Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.
Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.
Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària
S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.
Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.
“Vaig venir a la consulta de la doctora per depressió, havia perdut la feina, tenia més de cinquanta anys, vaig passar d’estar tot el dia a fora de casa a no moure’m del sofà. Em sentia molt malament”, explica l’Ana María Martínez, veïna del barri de la Torreta del municipi de La Roca del Vallès.
Aquesta situació li provocava a l’Ana María malestar, un fet que la va portar a visitar a la seva metgessa de capçalera. Allí, la seva doctora, la Maria Cruz Moreno, especialista en medicina familiar i comunitària, va arribar a la conclusió, després de fer-li preguntes i descartar qualsevol problema orgànic, que el que li passava a l’Ana Maria era un problema d’arrel social, que en cap cas es podia resoldre des de la consulta mèdica o a casa amb medicació.
“La doctora em va proposar participar en un cafè tertúlia que feien al barri amb altres dones. Vaig anar-hi un dia i em vaig enganxar. Vaig començar a parlar amb la gent i a veure que no estava sola, que no era l’única que tenia aquell problema”, relata l’Ana María. El que havia fet la seva doctora era prescriure-li, en lloc de medicament pel seu estat depressiu, una activitat social. Aquesta prescripció social li va solucionar el malestar a aquesta pacient.
El 80% dels factors que determinen la salut es troben fora del sistema sanitari, i per tant, millorar-los o solucionar-nos necessita també solucions socials fora d’aquest àmbit sanitari. Aquesta és la intenció que persegueix el projecte COMSalut, posat en marxa fa una mica més d’un any, i que té com a objectiu anar més enllà de les prescripcions mèdiques tradicionals i promoure hàbits saludables per prevenir malalties i millorar les condicions de vida de les persones, dotant-los de més control dels determinants de la seva pròpia salut.
El projecte, que vol potenciar la prescripció d’activitats socials entre els metges i la implicació de tota la comunitat en la salut de les persones, es va aplicar de forma inicial en 16 àrees territorials, que d’alguna manera ja estaven treballant la salut comunitària des d’aquesta perspectiva. El que es pretén ara és estendre’l a tot el territori.
La pacient i la metgessa al centre de La Roca del Vallès / SANDRA LÁZARO
És el cas de l’àrea bàsica de La Roca del Vallès, que depèn del Consorci Sanitari de Catalunya (CSC) i en concret del barri de la Torreta que té 2.700 pacients de referència, on des de fa 12 anys el seu CAP i juntament amb la comunitat, ja treballa l’atenció primària des d’aquesta perspectiva.
“Fins ara ho hem fet de forma més ‘casolana’, a partir d’ara, amb el projecte COMSalut podrem fer-ho de forma més reglada i podrem enregistrar els resultats i avaluar-los”, comenta la doctora Cruz, una de les impulsores d’aquest tipus de medicina en aquest barri.
Diagnosticar malestars d’arrel social
“Des de la consulta vèiem que ens arribaven pacients amb problemes de malestar, cansament, o insomni, per exemple, i quan fèiem la història clínica ens adonàvem que no es podien solucionar amb una pastilla. A vegades són qüestions socials les que provoquen això. Problemes a la feina, una separació, problemes de conciliació familiar o avis sobrecarregats”, explica la doctora.
Veient que el problema tenia una arrel social aquest equip va decidir impulsar una sèrie de recursos socials que els permetessin treballar aquestes qüestions des del barri. És així com, juntament amb entitats del barri, com l’AMPA, el casal dels avis i l’associació de veïns, i l’ajuntament van crear el Pla de Desenvolupament Comunitari (PDC).
“El PDC és una associació entre sanitat, ajuntament, associacions, entitats, tot junt. I liderat, sobretot, pels veïns”, explica Verònica Ferrer, la directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de La Roca del Vallès. “Al començament vam fer un diagnòstic comunitari i van sortir uns ítem que s’havien de tractar i es van muntar una sèrie d’activitats”, afegeix. D’aquí va néixer el cafè tertúlia, on un cop a la setmana una persona (la metgessa del CAP, una sanitària, una de les participants o un tècnic social) fa una xerrada sobre un tema: millorar l’autoestima, converses sobre com cuidar les cuidadores o empoderament dels pacients. També el programa “Benvingut nadó”, la comissió d’infància, la d’adolescència, el programa “Temps de Dones” dirigit a dones joves, o d’altres com “Coneixement de l’entorn” destinat als infants per conèixer els casals de gent gran i les activitats que realitzen els avis. És així com van crear una xarxa comunitària per enfortir la salut dels seus ciutadans, amb l’objectiu d’abordar la salut des d’un punt de vista intergeneracional i de forma comunitària.
L’Ana Maria a la consulta de la seva doctora la CAP de La Torreta / SANDRA LÁZARO
L’Ana María va començar participant al cafè tertúlia, i ara, arran d’aquesta activitat, fa voluntariat, pintura un dia a la setmana i patchwork els divendres. “Fa més de 20 anys que sóc al barri i ara he conegut a molta gent amb qui no havia parlat abans. Treballava i anava cap a casa, ara en canvi he conegut moltes veïnes, m’ha anat molt bé”, assegura aquesta pacient.
“Per qüestions de temps acabes medicalitzant malestars de vida, del dia a dia, situacions ciutadanes. Acabes receptant ansiolítics o antidepressius quan probablement el que necessiten els pacients són activitats com el cafè tertúlia. Un espai on tractem malestars del dia a dia”, apunta Cruz.
Estan actiu socialment i fent coses pots treballar l’autoestima, la motivació, aprens a relativitzar, i a afrontar el què et passa, diu la doctora. “La història de tot això és empoderar al pacient perquè valori el que té i que cregui que fer això és el que funciona”, explica Cruz. Qui a més afegeix que no només es prescriuen activitats d’oci als qui pateixen problemes d’arrel social, sinó també a pacients diabètics o hipertensos, pacients crònics que necessiten exercici. “És complicat dir-li a un pacient ves i camina, perquè fer-ho sol costa, però si tens una activitat per caminar amb grup és diferent”, assegura la doctora.
Canvi de paradigma en la medicina familiar
Aquesta manera d’entendre la medicina, implica, com explica Verònica Ferrer, directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de la Roca, empatia i molta escolta. “Fa temps una dona va venir a la meva consulta dient que s’havia engreixat i es preguntava si tenia un problema de salut, al final parlant amb ella una estona em vaig assabentar que s’havia quedat sense feina, que no tenia diners per menjar, que estava tot el dia a casa. Al final el motiu de la consulta és el menys important dels motius, perquè quan rasques el que et surt és un: “et fa mal l’ànima”, i cal anar a veure com abordar això”, relata Ferrer.
Això com explica aquesta experta implica un canvi de 360 graus en la forma d’entendre la medicina, un canvi dràstic. Implica, segons explica, deixar de fer el que sempre s’ha fet per fer-ho millor.
“Buscar una solució ràpida amb una pastilla és molt fàcil, però no és la solució” assegura per la seva banda la doctora Cruz, que explica que s’intenta solucionar la depressió amb antidepressius però no s’ataca l’arrel del problema, que pot ser estar a casa sense feina.
Per acabar Ferrer apunta que: “Una persona sola a casa emmalalteix. Surts, et relaciones, comparteixes problemes, fas xarxa. I qui té una xarxa està d’alguna manera protegit”.
Quatre promocions d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària, més de 80 professionals acreditades amb aquesta especialització a Catalunya, 800 a tot l’estat espanyol. Però la categoria professional d’infermera d’atenció primària encara no està regulada a Catalunya. Això provoca que les infermeres, una vegada obtenen el certificat d’especialització no trobin treball en la categoria pertinent, així ho denuncien des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
“Les infermeres especialitzades en família i comunitat estan al carrer, no s’adeqüen les places a nivell laboral a la formació que s’ofereix”, explica Alba Brugués, la presidenta de la AIFiCC i tutora de les estudiants d’infermeria. Aquesta queixa és la que van manifestar, tutors i alumnes, la setmana passada durant la IV Jornada d’Infermeres especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària.
El 2005 es va aprovar el Reial Decret que regula les especialitats infermeres. Des d’aquell moment la Infermeria Familiar i Comunitària va ser reconeguda com a especialitat. El 2011 es va iniciar la formació a Catalunya per aquesta especialitat. Aquesta rama educativa i professional la poden triar els alumnes un cop han passat el IIR, l’examen que realitzen els estudiants un cop finalitzats els estudis generals i que els permet triar l’especialitat. Després les infermeres faran dos anys d’especialització i un cop acabin obtindran una acreditació.
Més enllà de la formació però, a Catalunya l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) no està reconeguda, encara, com una categoria professional, i per tant això fa que la majoria d’estudiants que surten de la facultat amb el títol sota el braç no puguin incorporar-se al lloc de treball més adequat. En l’actualitat les infermeres dels Centres d’Atenció Primària (CAP) són professionals sense especialització o professionals provinents d’altres especialitzacions.
“Si volem un model basat en la competència, volem que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes”, explica Brugués. Que totes les professionals que treballen als CAP siguin especialistes, s’aconsegueix a través d’aquesta especialització o a través de la via competencial excepcional. Aquest darrer mètode és al que opten les infermeres que ja porten temps treballant en aquest sector i que no tenen acreditació, aquesta mesura els permet presentar-se a un examen per poder optar també a la titulació.
Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
Lorena Villa, especialista en IFiC i vocal dels residents de l’AIFiCC apunta també que això genera un dèficit pel país. “Estem gastant uns recursos en formació que no repercuteixen en la salut de les persones a l’hora d’incorporar aquestes professionals”, senyala. I afegeix que l’objectiu de tot plegat no és prendre el lloc de treball a les infermeres que fa anys que treballen al sector, sinó generar model, a través de l’especialització i la categorització professional. “No venim a fer fora a totes aquestes infermeres que no tenen l’acreditació però si la competència”, remarca Villa.
Aquesta situació, alerta aquesta jove infermera provoca que moltes estudiants, un cop tenen el títol, marxin a treballar a una altra comunitat autònoma on aquesta especialitat ja està reconeguda.
Brugués és conscient que crear aquest model no es pot fer d’un dia per l’altre però assegura que és necessari que el lloc de treball “l’ocupi la persona més adequada per aquell lloc, perquè la ciutadania pugui rebre el millor producte possible de sanitat”.
Un altre fet que encara dificulta més la incorporació laboral d’aquestes infermeres al lloc adequat, és el trasllat d’infermeres des de l’hospital als centres d’atenció primària. “És un contra sentit, tenim infermeres formades i per temes laborals hi ha unes infermeres que no tenen expertesa en primària que se’n van a la primària”, manifesta Brugués.
“A un cardiòleg el portaries a treballar a l’atenció primària? Una infermera que tota la vida ha estat a una UCI, per temes laborals pot anar a la primària, no té sentit això quan tens infermeres especialitzades en aquest sector”, afegeix.
Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
La infermera Familiar i Comunitària
“El model d’atenció primària és infermer per excel·lència. Perquè engloba temes com la prevenció en salut, l’atenció domiciliària, el seguiment de la patologia crònica, el desenvolupament del nen sa, etc”, reivindica Brugés per posar de manifest la importància d’aquesta especialitat.
Per això pensa que el fet de què aquestes professionals estiguin formades en aquesta especialitat pot provocar una millor resolució dels problemes i per tant qui en surt beneficiat, segons Burgés, és la ciutadania.
“Prescrivim salut, donem eines perquè el ciutadà sàpiga cuidar de la seva salut”, apunta per altra banda la Lorena Villa. Brugés també creu que és essencial la figura d’aquesta professional precisament per oferir educació sanitària als pacients enfocada a l’autocura.
“El menyspreu cap a la regla acaba sent un menyspreu cap a les dones”, assegura la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. “Les nenes viuen el tema de la regla com una càrrega, una cosa pesada, pensem que s’ha de treballar per canviar-ho, i l’escola pot ser un lloc”, assegura Maria Àngels Coma, infermera de salut pública de l’Ajuntament de Granollers.
“Avui en dia hi ha molts tabús sobre el tema dels genitals, és deficient la informació que donen les famílies o les escoles als alumnes”, explica Gemma Falguera, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores. Són precisament aquestes professionals les encarregades de dur a terme el projecte “Tardes joves” que es desenvolupa en diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya. Es tracta d’un servei per joves, totalment confidencial, al qual poden accedir-hi sense demanar hora per preguntar o comentar temes relacionats amb la sexualitat. En moltes consultes, explica Falguera, s’apropen joves preguntant coses relacionades amb la menstruació.
“Ens fan consultes molt bàsiques com: quan dura la menstruació o sobre la quantitat de regla, no coneixen la seva fisiologia”, alerta aquesta professional, fet que manifesta la falta d’informació que tenen aquestes joves. “En altres consultes parlem de com se senten, del dolor, de la freqüència, etc, les joves desconeixen la seva fisiologia, tot el tema dels genitals”, explica.
El tabú de la menstruació
«Si al segle XXI parlar de la menstruació suposa ser trending topic i generar aquest enrenou vol dir que n’hem de parlar més», assegura la doctora Carrera. Pensa a més que no es parla d’aquests temes perquè sovint es dóna per fet que ja estan assumits, quan, tal com s’ha vist, no és així. “És un tema d’acceptació, el cicle menstrual és normal, no hem de pretendre que el cicle no existeix o que no és bo, la regla és normal”, assegura. El fet que de què segueixi havent-hi aquesta mena de secretisme al voltant d’aquestes qüestions opina que es deu a què la dona segueix estant infravalorada a la societat, això genera, creu, que s’acabi pensant que les coses que només afecten a elles no s’han de poder parlar.
Aquesta professional reivindica també la importància de què les dones coneguin la seva fisiologia i el seu cos. “Conèixer vol dir fer-se respectar. Combatre la violència de gènere passa per l’empoderament de la dona, i conèixer-se n’és una forma”, assegura.
Mètodes de recollida de sagnat
Un dels temes que més controvèrsia va generar després de l’anunci de la CUP va ser el que feia referència a parlar i proposar mètodes alternatius de recollida de sagnat, la copa menstrual va ser un d’aquests mètodes que més controvèrsia va generar. S’han donat diversos debats entorn a l’efectivitat, comoditat, cura del medi ambient i seguretat sanitària dels mètodes existents, però n’hi ha cap que sigui contraproduent?
“Riscos generals no n’hi ha, només en cas de què un tampó estigui a dins més de 24 hores. Poden donar-se problemes individuals, com al·lèrgies, que obliguen a canviar de mètode”, assegura la doctora Carreras.
En la moció de la CUP, el partit proposava crear una sèrie de tallers als instituts, on es parlés amb les adolescents sobre la menstruació i on es presentes els diferents mètodes. Des de fa uns anys l’Ajuntament de Granollers organitza precisament aquest tipus de tallers sobre temàtiques afectivo-sexuals. És a segon d’ESO on als tallers, que fa la Maria Àngels Coma, es parla sobre el tema de la menstruació amb les nenes i els nens per separat.
En aquestes sessions als instituts Coma presenta a les joves diversos mètodes: les compreses ecològiques, els tampons i la copa menstrual. “El 100% de les noies no coneixen la copa, ningú m’ha dit mai: ‘ja sé que és’”. Les tres expertes consultades per elaborar aquesta informació asseguren que el fet que no s’utilitzi tant la copa es deu a que es tracta d’un mètode més nou i per tant més desconegut. “Fa més anys que s’utilitzen compreses i tampons, però cada cop hi ha més adeptes a la copa menstrual. El que és important és que les sessions de formació a les escoles les faci personal sanitari i no empreses, perquè això genera un biaix, cal explicar els mètodes amb objectivitat perquè les joves puguin triar lliurement”, assegura la llevadora.
Coma s’ha donat compte que acaben utilitzant allò que els sembla més fàcil i sovint el que la mare els hi recomana. “Col·locar-se la copa els hi resulta incòmode, perquè no han explorat el seu cos, no el coneixen i no saben com fer-ho”, explica. Amb tot la doctora pensa que la copa és un dels mètodes que més permet conèixer el cos, perquè s’ha d’introduir i cal saber com funcionen els teus músculs, la vagina, per tant, requereix coneixement. “La copa possibilita un autoconeixement del cos de la dona que valorem molt positivament”, assegura aquesta professional.
