Hi havia una vegada una noia del barri del Centre que quan va conèixer la història de la Marie Curie va pensar que també volia ser científica i, qui sap, guanyar també un premi Nobel. La segona part de la proposició, de moment, no s’ha produït, però la Sandra Acosta Verdugo sí que ha complert el seu somni vocacional de ser científica. Com tanta altra gent de ciència, va haver de marxar als Estats Units, però ja fa uns anys que va tornar a casa per ser investigadora de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i de l’IDIBELL, l’institut de biomedicina de Bellvitge, on estudia com conèixer a fons l’entrellat del cervell pot ajudar a frenar malalties com l’Alzheimer.
Estudieu els organoides cerebrals; què son, concretament, els organoides?
El nostre objectiu és analitzar i modelar patologies del sistema nerviós central, tant infantils, com les epilèpsies infantils. I també malalties que tenen a veure amb la neurodegeneració. Actualment, tenim projectes per mirar d’entendre com progressa, per exemple, l’Alzheimer. I per poder estudiar això necessitem una eina que sigui capaç de reproduir allò que està passant al cervell humà. Normalment, tradicionalment, la recerca s’ha fet amb animals i altres tipus de model, però tenen la limitació que aquelles cèl·lules no són humanes i, si volem apujar el grau d’especificitat, necessitem un model més proper. I això són els organoides, uns conjunts de cèl·lules que nosaltres fem créixer a partir de cèl·lules que provenen de pacients i les modifiquem perquè puguin convertir-se en tots els tipus de cèl·lules que té el cervell humà.
I a partir d’aquí?…
Doncs, d’aquesta manera, amb aquests organoides, som capaços de veure les interaccions per exemple entre les neurones i la glia, les neurones entre elles… i així podem resseguir què passarà, quins seran els següents passos d’una malaltia com l’Alzheimer o les epilèpsies, que son malalties que progressen en el temps, és a dir, no son malalties agudes, són malalties cròniques.
Feu servir, doncs, mostres humanes…
Sí, les traiem de pacients voluntaris que accedeixen a cedir cèl·lules de la seva sang i llavors nosaltres purifiquem un cert tipus de cèl·lules de glòbuls blancs i les tornem a un estat immadur, és a dir, que aquestes cèl·lules llavors ja tenen la capacitat de generar qualsevol altre tipus de cèl·lula del cos, com si fossin d’un embrió, tot i que, evidentment, no són un embrió, són cèl·lules separades. A partir d’aquí, nosaltres hi afegim uns còctels específics de productes químics als cultius cel·lulars i li podem dir a aquestes cèl·lules que es converteixin en neurona, en glia, en pulmó o converteix-te en pàncrees… I en el nostre cas, doncs ho fem amb el cervell humà.
I en aquesta mena de projecció de l’evolució d’una malaltia, per què són tan importants i útils aquests mini òrgans, els organoides? I quins aspectes, pistes o senyals teniu en compte per saber-ho?
Nosaltres, en el nostre argot, parlem de biomarcadors. I ens basem en els mateixos que fa servir el diagnòstic clínic. Segur que algú ha sentit a parlar d’una proteïna, l’amiloide, que es recargola malament en un cervell que pateix Alzheimer i no pot ser alliberada cap al torrent sanguini i llavors es torna tòxica i pot ser l’inici de la patologia. Doncs nosaltres busquem justament aquesta conformació de l’amiloide. O en el cas de les epilèpsies, busquem la seva activitat elèctrica anòmala. I al meu laboratori ens interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia. I en aquesta direcció fem tot un seguit d’anàlisis experimentals per veure com ha canviat el genoma de conformació i d’expressió.
Al meu laboratori interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia
El cervell és clau només en malalties neurodegeneratives o també en malalties que afecten altres òrgans?
Entenc que vols dir sí podem predir també com serà la relació entre el cervell i els altres òrgans, no?
Justa la fusta…
Amb aquest model que tenim al laboratori, no. Perquè nosaltres, els organoides que fem, aquestes boles, són purament neuronals, neurals, més aviat, perquè tenen neurona i glia, llavors aquesta interacció amb el sistema d’un cos no la tenim. Per estudiar això hi ha altres equips d’investigació arreu del món que posen en relació diversos tipus d’organoides. En un estudi de Covid que ens van finançar tot just a l’inici de la pandèmia vam fer organoides de pulmó, i allà teníem un sistema que ens hagués pogut permetre saber con era aquella interacció, però llavors la pregunta que ens interessava respondre amb el model era provar els fàrmacs antivirals, ja que estàvem en la fase aguda de la pandèmia, on la prioritat era curar els pacients. Però sí que hi ha grups que ho fan, li diuen sistemes organ-on-chip. I en el nostre cas, el que busquem no és tant la interacció amb el sistema, sinó la interacció del sistema al cervell.
Com ara..?
Per exemple, se sap que la diabetis és un dels factors de risc de l’Alzheimer, llavors si nosaltres sabem que tenim una mala gestió de tot el metabolisme de la glucosa i sabem quins gens han estat modificats per donar un risc de diabetis, llavors podem incidir genèticament sobre l’expressió d’aquests gens a dins de les neurones, aquest és el tipus d’interacció que nosaltres busquem, és on anem a buscar possibles noves dianes terapèutiques. Tots aquells factors de risc que nosaltres trobem al nostre cos que poden fer que la malaltia avanci més ràpid o que el propi cos es protegeixi contra aquesta malaltia. I el mateix plantejament serveix per les epilèpsies.
I en quin moment us trobeu en aquestes investigacions?
Nosaltres som un laboratori d’anàlisi preclínic i ens centrem en tota aquella part que genera coneixement. Si bé és cert que hem desenvolupat tecnologia que estem intentant de transferir a la societat per a que pugui ser emprada en assajos de nous medicaments. Però sovint aquest tipus de recerca pre clínica acaba propiciant unes tecnologies que permeten transferir aquests coneixements. Però nosaltres no treballem directament amb pacients, més enllà de les persones voluntàries que ens faciliten mostres. Els assajos clínics d’aplicació directa sobre pacients els fan altres grups, altres companys i companyes d’altres institucions, com l’ICO i l’IDIBELL.
La Covid creus que ha servit per prestigiar socialment la recerca científica? O ja ens n’hem oblidat?
Jo crec que, en gran mesura, tothom ens hem oblidat una mica de com de dramàtics van ser els primers mesos de la Covid. Però sí que crec que ha quedat un petit romanent pel que fa a la necessitat de poder disposar d’un gran coneixement de base per a poder desenvolupar vacunes en poc més d’un any, com ha passat amb la Covid. Jo crec que això s’ha fet palès i ha arribat a la societat. Jo sóc científica i hi estic predisposada, perquè sé com és la vida del científic i el seu entorn proper, però crec, igualment que, tret de la poca gent que et trobes que és antivacuna, posem per cas, la majoria de la gent cada vegada és més conscient de la necessitat de la recerca.
És cert que fem servir un percentatge reduït de tot el potencial de pensament i raonament del nostre cervell? Sabrem mai com és l’estructura total i tot l’entrellat de funcionament del cervell?
Això que fem servir un percentatge petit del cervell és un mite. Sí que és cert que el nostre cervell té un potencial molt més gran, però no pas perquè no el fem servir tot, fem servir tot el cervell, el 100%. Si de cas, el que passa és que no es fa servir de forma sincronitzada en tot moment. Per exemple, quan dormim s’activen unes zones del cervell diferents a quan estem estressats. És a dir, el cervell està dividit en regions i cadascuna d’aquestes regions s’activa en els moments que calen. Així que es fa servir tot el cervell, no hi la possibilitat d’apagar una part del cervell. Així que el cervell funciona i funciona com un tot, una altra cosa és que funcioni prou bé (riu).
Vas marxar a l’estranger per completar la formació i trobar nous horitzons. Sovint es diu que a Espanya malbaratem talent científic perquè no trobeu prou expectatives aquí, hi estàs d’acord?
Vaig acabar la tesi doctoral l’any 2009 i està clar que l’estat de la ciència llavors a casa nostra no era, ni de lluny, el que tenim ara, que hem esdevingut un referent fort de recerca biomèdica, que és de la que puc parlar específicament. I fa 15 anys, no era el cas. Però una de les coses que els científics tenim clara és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món, per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat. El problema de malbaratament del coneixement científic no és tant que marxis, ja que marxar no és imprescindible, però és un avantatge perquè amplies molt la teva xarxa de coneixements i t’amplia el camp de mires; el problema, i crec que és on es dóna el malbaratament, és que les condicions que s’ofereixen perquè els investigadors que s’han format fora puguin retornar no son equiparables, ni de bon tros.
I com va ser que vas tornar?
Doncs fins i tot m’havien ofert una plaça de professora, però en aquell moment Donald Trump havia guanyat les eleccions, i la meva parella i jo vam decidir que no era un entorn en el qual volíem que creixés el nostre fill, i vam tornar a Catalunya, però assumint un cost en molts sentits, tan vitals com econòmics, molt gran. Estem molt feliços aquí, però de ben segur que la nostra guardiola seria molt més àmplia, per dir-ho amb elegància (riu), si estiguéssim als Estats Units, com era el pla inicial. Sí bé, també és cert que a Barcelona es pot fer recerca d’una qualitat molt alta, i l’evidència són les coses que passen al meu laboratori i a d’altres laboratoris de l’IDIBELL.
Una de les coses que els científics tenim clares és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món; per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat.
Per cert, en termes neuronals o cerebrals, què és el talent, en quina àrea del cervell es localitza?
Jo crec que el talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents. I és una cosa que es dóna en tot el nostre procés d’aprenentatge, no només escolar, sinó que durant el nostre desenvolupament es generen xarxes entre totes les nostres neurones…, les nostres neurones de base, pel motiu que sigui, s’han format en una xarxa concreta, i això fa que tinguem uns determinats interessos. El cervell no aprèn del no-res, el talent el guanyes contínuament amb l’adquisició de qualitats que et permeten desenvolupar aquell talent i per això cal constància. I llavors la plasticitat de les àrees de cervell que hi intervenen afavoreixen que allò que fas de bon gust es desenvolupi com un talent.
Va ser així en el teu cas?
Jo quan era petita ja feia experiments i coses rares a casa meva, barrejava potingues i sempre estava emmerdant, i suposo que aquesta necessitat de barrejar cosetes fa que els pares et portin un llibre d’allò que t’interessa i així… I aquesta és la funció dels pares, dels educadors, de l’escola, afavorir aquests talents. Però en realitat el talent és una qualitat guanyada, en gran mesura.
Creus que arribarà el dia que la IA podrà reproduir el talent específic d’una persona? I la IA, creus que podrà reproduir el talent, o el talent és allò tan singular de cada persona que no es pot imitar?
Al 100%, no, el talent de cadascú de nosaltres és allò que ens farà singulars per sempre. La IA, fins i tot la creativa, és un mètode predictiu i no deixa de ser una base estadística, per tant, no son neurones.
El talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents.
Quines han estat les teves referències en el camp de la ciència, homes o també hi va haver dones?
És cert que calen referents. Ho explico des de la meva experiència concreta: el dia que vaig decidir ser científica estava a 5è d’EGB i vam fer un dictat que ens explicava la vida de la Marie Curie, la gran científica de referència, i vaig dir “Ostres, també les dones són científiques”. I quan vaig arribar a casa li vaig dir a la meva mare que jo també volia guanyar el premi Nobel, com la Marie Curie. El fet és que la descoberta que una dona científica havia que estat capaç de trobar la solució a un problema tan difícil és una cosa que t’anima a seguir. I allò va ser el que se’n diu un punt d’inflexió, tot i que la llavor ja pogués ser-hi en mi. Després, evidentment, els meus referents han estat masculins, perquè fins ara el coneixement científic ha estat aportat de forma més notòria per homes. I això vol dir que sí, que els referents femenins a la ciència són necessaris, i cal que les dones científiques surtin a la tele i que els mitjans de comunicació facin parlar les dones per impulsar i esperonar totes aquelles nenes que voldrien ser científiques.
Sempre el biaix de gènere…
Tot i això, crec que tot ha canviat molt, veig les generacions actuals i copso que les nenes tenen referents femenins en qualsevol àmbit, i que també estan acostumades a dir “per aquí no hi passo”. I aquest context, quan jo començava, no te’l trobaves tan fàcilment. I ja no tan sols la meva generació, sinó sobretot les generacions anteriors, que van haver de lluitar moltíssim per anar trencant aquest sostre de vidre, que encara hi és però que cada vegada està més amunt, o potser apareix més tard. Però crec que sobretot en etapes més primerenques de les carreres professionals hi ha moltes més dones i homes que ja no tolerem certes actituds o comentaris esbiaixats.
I tu, et consideres referent d’algú? A banda de celebritats, calen referents més quotidians, com puguis ser tu per a joves de l’institut de Bellvitge, amb qui a l’IDIBELL feu un programa Tàndem…
Jo crec que són necessàries totes dues modalitats. Dirigeixo un equip, faig de mentora dels meus estudiants de la Facultat de Medicina de la UB, faig tasques de divulgació, faig participar canalla de diferents edats… I, evidentment, veure que una persona t’explica coses, doncs sí que ajuda a normalitzar la situació. Però no em considero un referent, com jo considero la Marie Curie o l’Ada Lovelace o tantes dones que han trencat motllos, perquè, en el fons, jo no he trencat motllos. Crec que les persones, no només les dones, sinó les persones que trenquen motllos són necessàries, i entre aquestes persones hi ha d’haver segur una quota mínima de dones, perquè les dones també trenquen motllos i les mentores del dia a dia hi hem de ser, perquè és en el dia a dia on es fa el camí. Jo vaig dir que volia un premi Nobel quan vaig conèixer la història de la Marie Curie, però, evidentment, sense l’acompanyament de la meva profe de Ciències Naturals, dels meus profes de l’institut Mercè Rodoreda segur que no hagués arribat enlloc.
Tenir registrades al cervell des d’edats primerenques referents relatius a la ciència, afavoreix la vocació posterior o això es va desenvolupant durant el procés d’aprenentatge? Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, que ja són icones mundials, impulsaran més futures dones futbolistes?
Està clar que les dones que trenquen motllos, com aquest any les futbolistes, o la doctora Katalin Karikó, l’autora de la vacuna contra la Covid, són necessàries, perquè tu pots tenir una vocació, però aquell foc necessita brasa perquè continuï bullint. I si tenim bons referents atraurem persones que potser no haguessin vingut a la ciència. Però, tot i que el talent i la curiositat són inherents de cada persona, cal desenvolupar-los. Hi ha qui cuina perquè no li queda més remei, i hi ha qui cuina perquè en gaudeix i se li dóna bé i fa uns àpats que són la repera, però també li caldrà consultar coses als llibres de cuina. Així que, al final, cal una mica de tot.
Quin tret diries que defineix més bé una científica, la curiositat de les preguntes o trobar respostes?
No pot haver-hi un científic que no es faci preguntes ni un científic que no sigui perseverant. Hi ha qui podrà acceptar fer-se preguntes i no trobar respostes, però si et fa nosa no tenir una resposta insistiràs fins al final. I això és la perseverança, no hi ha un científic sense les dues qualitats.
Una cosa que em fascina de vosaltres és la capacitat per a fer-vos preguntes intuïtives, que poden semblar estrambòtiques, però que investigant i raonant us poden portar a descobrir alguna cosa…
El cervell humà és curiós, i l’espècie humana és curiosa per natura. De fet, els primats superiors ja ho som tots, som curiosos. Llavors et fas una pregunta i de vegades trobes una resposta ràpida i ja ho tens. Però, de vegades, aquesta resposta no apareix i et piques perquè no trobes la resposta. Llavors et fas una altra pregunta, del tipus “Per què això, que jo esperava que fos així, resulta que és d’una altra manera?”. Llavors, com que et quedes a quadres i no ho entens, estudies i llegeixes més, apliques les passes del mètode científic i hi tornes amb una altra pregunta. I t’hi capfiques molt. A tall d’exemple, l’altra dia estava aparcant el cotxe a la plaça de l’Ajuntament i, en sortir, em va saludar una veïna, però no la vaig reconèixer perquè jo estava al meu món… Però és que jo crec que una de les qualitats que tenim els científics és que ens capfiquem fàcilment. I això pot ser bo o dolent, segons com t’ho miris perquè, ja dic, entres en bucle.
Has participat en Slam de Ciència que es fa a la ciutat ja fa uns quants anys; t´ho prens com una diversió o com una oportunitat per a continuar fent divulgació però en un to més informal, més lúdic? Fer divulgació científica és part essencial de la teva, la vostra feina o t’ho prenscom un complement?
Una de les gran qualitats que pot tenir un científic és transmetre coneixement, perquè si te’l quedes només per a tu, aquest coneixement morirà amb tu. I el coneixement ho és perquè s’amplia i s’expandeix. Les teories i les tecnologies que ens han fet arribar fins aquí no haurien estat possibles si els científics, al llarg de la història, no haguessin transmès aquesta informació. I quan la transmetem, nosaltres ja tenim codis i estratègies per fer-ho. També ens motiva el suport de la societat, que la gent es pugui beneficiar de tot aquest flux d’informació i coneixement. I, en el meu cas, a més, com que sóc professora, transmetre coneixement és el súmmum, així que dona’m corda (riu).
Doncs, per la meva experiència a les activitats de Pessics de Ciència, la gent que us dediqueu a la ciència teniu una gran capacitat de comunicació i de transmetre la informació de forma amena…
Bé, no m’ho havia plantejat mai en aquests termes, però està bé saber-ho… No hi havia reflexionat, però sí que és cert que la nostra matèria potser pateix el prejudici social de ser avorrida. I potser per això acostumem a tenir aquest vessant teatrer, perquè suposo que el que vols és que el missatge arribi, i som ben conscients que si expliques alguna cosa per a la qual necessites una coneixement específic i ho expliques de forma avorrida, doncs no arribarà a ningú, perquè als dos minuts la gent ja haurà desconnectat i avui tothom estarà pendent del mòbil…
Per cert, en termes de divulgació, com va ser que un dels vostres organoides es va exposar a l’exposició del CCCB sobre el cervell? I, sobretot, què ha representat això per a tú i el teu equip?
Fa Just un any i escaig, al CCCB van fer l’exposició Brains, sobre els cervells i els diferents tipus d’intel·ligències, la natural, l’artificial, la robòtica, i els organoides no deixen de ser un model sintètic de cervell. Sense ser un cervell, tenen funcions bàsiques que cobreixen les neurones, però sent unes boletes de la mida d’una llentia, a tot estirar. Poder posar en perspectiva la nostra feina del laboratori, acompanyant llibres de grans neurocoientífics, com Ramón y Cajal i Willis, és un orgull per al nostre equip. I crec que és important que la tècnica dels organoides derivats de pacients guanyi visibilitat, perquè en els propers anys de ben segur que sentirem a parlar d’un canvi de paradigma en la generació de noves teràpies, en part, gràcies a l’ús d’organoides.
Aplicant el mètode científic ens podries esmentar les 5 grans qualitats del científic i la científica?
Les primeres, la perseverança i la paciència, que van juntes, perquè les preguntes sorgeixen de forma innata i calen per acabar trobant respostes. Després diria que la cura, el rigor, en la feina. També la passió per la feina que fas, perquè hi ha dies dolents i bons, però si tens molts dies dolents, voldrà dir que no estaràs fent allò que t’agrada, i això crema molt, i aquí la passió és vital. I també cal una miqueta d’ego, d’ego ben entès, perquè has de ser capaç de defensar la recerca que estiguis fent i, per tant, hem de ser bons comunicadors, i això requereix d’una bona dosi d’autoconfiança, de creure en un mateix. I quan ets capaç d’explicar un projecte a moltíssimes persones i aconsegueixes que et parin atenció, siguin de l’entorn que siguin, ostres, te’n vas a casa amb un subidón, com si fossis Bruce Springsteen, i aquesta sensació és molt xula, a això em refereixo quan parlo de la dosi d’ego…, perquè si no se’t mengen (riu).
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a Districte 7
La ciència viu dies esplendorosos, d’una esplendor que mou l’adoració als seus nombrosos fidels i que casa molt malament amb la actitud científica genuïna. El prestigi de la ciència és fins i tot més gran entre els seus nous adeptes que entre els autèntics i més ferms científics. Mentre aquests últims són conscients de les grans limitacions del coneixement científic i de les dures exigències de la investigació rigorosa, la legió de seguidors ingenus confonen la ciència amb el cientificisme, creient que és ciència tot allò que tingui aparença de ser-ho.
Aquest fenomen de mitificació i mistificació de la ciència té múltiples manifestacions. Cientificisme és, per exemple, creure que la ciència pot oferir i ofereix respostes a qüestions que se li escapen, com ara la predicció de crisis econòmiques o socials, o aspectes de l’experiència humana que no es poden mesurar fàcilment, en particular les experiències mentals. És creure ingènuament que un escàner pot llegir la ment o que les sofisticades imatges dinàmiques del cervell ens estan mostrant emocions i sentiments complexos, com l’amor o la lleialtat, i que això permet entendre’ls científicament. I, en general, és fer servir la ciència fora dels dominis en què els seus mètodes es poden aplicar amb garanties.
El cientificisme és també moneda corrent a la mala ciència. Entre els cada cop més nombrosos estudis inservibles per defectuosos i intranscendents, abunda l’ús d’estimacions estadístiques i altres eines matemàtiques sense solta ni volta, de manera inapropiada o on no són necessàries, simplement per donar-los més aparença científica. La complexitat innecessària, que no aporta res més que soroll i pompositat, és una altra característica de l’actitud cientifista d’alguns autors que se les donen de científics sense ser-ho cabalment. Aquestes pràctiques, relacionades amb l’actual pressió per «publicar o perir» en l’àmbit acadèmic, acaben inflant la bombolla del cientificisme.
Una altra nota reveladora del cientificisme és la manca de consideració de la incertesa dels resultats de moltes investigacions. Això es manifesta, per exemple, quan es donen per definitius resultats que procedeixen de pocs estudis, realitzats sense prou rigor i que a més poden ser contradictoris. La il·lusió de creure que aquests estudis aporten respostes satisfactòries, sobretot quan són qüestions complexes, és pròpia d’una mentalitat cientificista. Abunda en les ciències socials i en la investigació de qüestions sobre estils de vida i l’alimentació, que solen ser massa complexes i donen lloc a notables cops d’opinió, com el paper dels greixos i el sucre a la salut.
Aquesta confiança ingènua en la ciència, que confon el coneixement científic amb la seva vestidura externa, està sent aprofitada per tota mena de mercaders i publicistes per vendre els seus productes o serveis. Tot el que soni a ciència es ven millor i ajuda que el cientificisme es vagi infiltrant i calant a la ciutadania, que es va fent una idea distorsionada del que és i no és ciència.
Bona part d’aquestes manifestacions cientificistes tenen a veure amb la manca de comprensió de la ciència com un procés de reducció progressiva de la incertesa i com un tipus de coneixement amb uns límits estrets del que escapen moltes de les qüestions que ens interessaria conèixer. La ciència només pot oferir respostes per a unes poques preguntes i, a més, les seves respostes són probabilístiques i provisionals, encara que unes més que les altres.
Tot i que el concepte de cientifisme s’ha associat generalment a un excés de purisme, menyspreant el coneixement de les humanitats i altres activitats, l’excés de relaxació en què gairebé tot s’hi val com a ciència no és sinó l’altra cara de la mateixa moneda. I amb aquesta moneda d’or fals del cientificisme és que estem comprant i venent massa coses en aquests temps.
Una hipòtesi tan sols és científica si conté els elements que permetin rebutjar-la experimentalment, és a dir si és falsable tal i com ho va descriure el filòsof Karl Popper. El mètode científic es basa doncs en plantejar una hipòtesi, realitzar l’experimentació adequada per corroborar-la o rebutjar-la, i finalment publicar articles científics descrivint els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts. Un exemple, l’any 1964 els físics Higgs i Englert van proposar l’existència d’una partícula subatòmica anomenada bosó de Higgs. Només molts anys després, els avenços científics i tecnològics van permetre fer un experiment, que l’any 1964 no era possible, per determinar si aquesta partícula existia o no. Va ser el quatre de juliol de 2012 que al CERN de Ginebra es va confirmar l’existència d’aquesta partícula amb una probabilitat superior al 99.99994%. Van caldre 48 anys des del plantejament de la hipòtesi teòrica fins la seva confirmació experimental. Higgs i Englert van rebre el Premi Nobel de Física l’any 2013. El plantejament de la hipòtesi, així com els experiments realitzats i els resultats obtinguts han donat lloc a nombrosos articles científics. Una part essencial del treball científic és doncs publicar, en forma d’articles, els resultats de les investigacions i descriure com s’han obtingut, per posar-los a l’abast de la comunitat científica.
Abans de ser publicats, els articles s’envien a una revista que nomena un editor, que acostuma a ser un científic amb coneixements del tema. L’editor encarrega a un mínim de dos revisors (revisió per parells), també científics, que analitzin l’article, suggereixin canvis, nous experiments etc, i finalment decideixin si l’article reuneix les garanties per ser acceptat. Si no és així, l’article és rebutjat i la revista no el publica. A la majoria de revistes els revisors fan la seva tasca de forma altruista, és a dir, fan la revisió de l’article sense cobrar res, i sovint hi ha més d’una ronda de revisions. Un cop un article ha estat acceptat i publicat, queda a l’abast de la comunitat científica, que pot qüestionar els mètodes i resultats, i fins i tot repetir l’experimentació. Aquests controls de qualitat, són sovint força estrictes, però no són infal·libles. Algunes vegades s’ha publicat algun article que no hauria d’haver passat els controls de qualitat, com va passar durant la pandèmia de COVID on, degut a la urgència per tenir tractaments útils, revistes de gran prestigi van haver de retirar alguns articles que havien publicat per no presentar prou rigor científic.
Aquesta introducció serveix per entendre com es fa ciència. Ara bé, cal també tenir present que els científics són persones que han de fer valer els seus coneixements per obtenir finançament per a les seves investigacions i per accedir a places de treball estables. Com es quantifica el “valor” d’un científic? Amb el seu currículum, on juguen un paper essencial els articles científics que ha publicat. Imaginem el cas de científics que volen concursar a places de professor universitari. A les nostres universitats, d’entre les diferents categories de professorat, n’hi ha quatre que podem considerar de “plantilla”, dues de professorat funcionari estatal (Titular d’Universitat i Catedràtic d’Universitat) i dues de professorat contractat (Professor Agregat i Catedràtic Contractat). Les persones que volen concursar a places de Titular d’Universitat o de Professor Agregat, han d’acreditar prèviament una sèrie de requisits mínims en recerca i docència, els primers a l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad de la Acreditación (ANECA) i els segons a l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Els requisits són públics i contenen una part important dedicada a la recerca, en que s’estableix un nombre mínim de publicacions científiques amb una sèrie de requisits pel que fa a la seva qualitat i a l’ordre dels autors signants. Per les places de Catedràtic, els requisits són, lògicament, més exigents. Un cop s’ha obtingut l’acreditació, per guanyar una plaça de les descrites, l’investigador ha de presentar-se a unes oposicions i guanyar-les. Sense l’acreditació corresponent no és possible presentar-se a cap oposició.
L’eina més utilitzada per avaluar la qualitat dels articles científics és el Factor d’Impacte (IF) de la revista on s’ha publicat l’article. L’IF és un valor publicat a Journal Citation Reports, que és una eina d’anàlisi de les revistes científiques que, mitjançant dades quantificables, permet determinar de forma sistemàtica i objectiva la importància de les revistes científiques per àrees temàtiques. L’IF d’una revista es calcula dividint el nombre de vegades que s’han citat articles d’aquesta revista en publicacions d’un any concret (p. ex. 2022), pel nombre d’articles publicats per la revista els dos anys anteriors (2020 i 2021). Això dona temps a que els articles de la revista siguin utilitzats com a bibliografia, és a dir citats, per altres investigadors. Com més gran sigui el nombre de cites, major és l’IF. Hi ha àrees temàtiques, per exemple relacionades amb salut, que solen tenir un elevat IF. Aquest, varia anualment i pot veure’s afectat per circumstàncies concretes. Per exemple, 6 revistes científiques de l’àmbit de la medicina que van publicar recerca sobre la COVID, van incrementar l’IF significativament. D’altres àrees temàtiques on investiguen menys científics i, per tant, no hi ha tantes revistes tenen habitualment menors IF, doncs el nombre de cites és menor. Això no implica que la recerca sigui de menor qualitat, i per tant, la utilització de l’IF com a factor de qualitat es sol referir a l’àrea temàtica on està inclosa la revista. Per avaluar la qualitat d’una revista en una àrea temàtica, s’estableix una classificació de les revistes de major a menor IF, i es divideix aquesta classificació en quatre parts iguals anomenades quartils (també s’utilitzen de vegades tercils enlloc de quartils). Si tenim 100 revistes en una àrea temàtica, les 25 de major IF estan en el primer quartil, les següents 25 pel que fa a l’IF estan al segon quartil i així successivament. Per tant, a part del nombre de publicacions, també es pot utilitzar la distribució de les publicacions d’un investigador en els diferents quartils com a eina per a avaluar la qualitat de la seva producció científica. El nombre i l’IF de les publicacions no són els únics elements utilitzats en l’avaluació de la qualitat científica d’un investigador, però sens dubte, fins ara, han jugat un paper primordial.
Fins ara hem vist la part seriosa de la recerca científica, però, en els darrers anys la utilització amb fins comercials que alguns fan de les publicacions científiques està causant un greu perjudici a la credibilitat de la ciència.
Abans de l’aparició d‘Internet, setmanalment es publicava (encara es publica online) una revista en paper anomenada Current Contents on hi havia, per revistes, el títol i autors dels articles científics. Si la temàtica d’un article semblava que podia interessar a un investigador, i la biblioteca d’una universitat o centre de recerca proper estaven subscrits a la revista, l’article es podia consultar. Si això no era possible, s’enviava una postal al primer autor de l’article per a que li enviés una còpia del mateix. Estava prohibit que els autors enviessin fotocòpies. De fet, la publicació dels articles era gratuïta pels autors i sols se’ls cobrava per les còpies de l’article que encarregaven per repartir entre els sol·licitants de l’article. Les editorials es mantenien per les subscripcions de les universitats i centres de recerca a les revistes que publicaven, i per les còpies que encarregaven els autors dels articles. En aquell temps les editorials tenien persones que maquetaven els articles i fins i tot els corregien gramaticalment. Amb la possibilitat de publicar revistes online, es va revolucionar aquest segment. Durant un temps les universitats i centres de recerca mantenien la subscripció a edicions en paper però, amb el temps, van arribar a acords amb les editorials per tenir únicament subscripcions online a lots de revistes. Durant els darrers 10-15 anys hi ha hagut una creixent pressió cap els investigadors per que els articles es publiquin “en obert”, és a dir, per que tothom, científic o no, hi tingui accés. La conseqüència ha estat que les editorials cobren per publicar els articles “en obert”, un import que sovint ronda els 2000 euros o més i que varia segons la revista, que ja no necessita maquetar (hi ha un format preestablert), ni correctors gramaticals, ni paper, ni impremta. Els investigadors han de pressupostar en els projectes de recerca una part no menyspreable de diners per publicar els articles de recerca.
Aquesta mesura “democratitzadora” de la ciència presenta una cara més fosca, ha obert la veda al comerç amb les publicacions científiques amb resultats descoratjadors i de vegades fraudulents. Està explicat amb molts detalls en un excel·lent article de Manuel Ansede a El País. Segons es desprèn de l’article, en els darrers 7 anys s’ha disparat el nombre de megarrevistes (de 10 a 55) que publiquen milers d’articles l’any i ara abasten gairebé el 25% del total dels articles científics publicats. Cobrar per publicar, no imprimir, no maquetar ni corregir gramaticalment, un negoci rodó que ha despertat l’avarícia d’algunes editorials que publiquen aquestes megarrevistes, i que ja no tenen com a principal objectiu l’avenç científic, els interessa principalment guanyar diners. D’altra manera no s’entendria la dimissió d’editors d’alguna revista, en protesta per les pressions editorials per acceptar articles de dubtosa qualitat científica. No seria just que aquestes pràctiques poc ètiques d’alguns esquitxin a moltes editorials i revistes que realitzen la seva feina correctament, però calen accions decidides per posar límits a aquestes pràctiques fraudulentes, com ja ha començat a fer la Web of Science, que ha expulsat més de 80 revistes científiques de les seves bases de dades, d’entre elles 15 megarrevistes. Com reflecteix l’article d’Ansede abans mencionat, a les universitats espanyoles les publicacions en una d’aquestes editorials, que està a l’ull de l’huracà, han passat de ser el 0,9% del total d’articles científics el 2015 al 15% el 2021. Utilitzant aquestes eines fraudulentes, alguns “investigadors”, si se’ls pot anomenar així, han multiplicat el nombre de publicacions científiques de manera absolutament inversemblant, publicant un article científic gairebé cada dos dies, com si fos una columna d’opinió al diari. A aquest ambient, a sobre s’ha d’afegir que: 1.- l’Aràbia Saudí ha pagat a almenys 19 investigadors espanyols per declarar falsament que treballen en aquell país i aconseguir incrementar, de forma fraudulenta, el ranking de les seves universitats. Algun d’aquests investigadors ja ha abandonat els seu lloc de treball; 2.- empreses de l’Índia ofereixen a investigadors, previ pagament, ser autor d’articles preelaborats per l’empresa i 3.- s’han creat “granges de cites” que permeten a alguns investigadors escalar fraudulentament en els rankings de cites, cosa que també s’ha observat a determinades universitats, com algunes asiàtiques de segon ordre, que han desplaçat dels rankings de cites a universitats molt mes prestigioses.
De ben segur les agències com l’ANECA i l’AQU, que acrediten els investigadors per a que es puguin presentar a unes oposicions a professorat de “plantilla” de la Universitat, hauran de modificar els criteris d’avaluació dels currículum per evitar el frau en les acreditacions, i hauran d’establir també criteris per guiar els tribunals que finalment atorguen aquestes places a les oposicions.
Aquest article s’ha escrit de forma clàssica, sense utilitzar la IA.
Amb la nova llei de ciència en vigor des del passat dimecres, 7 de setembre, Espanya vol posar fi a la fugida dels científics a altres països per les males condicions laborals que acumulen des de 2010. Opta pel model indefinit i es compromet a una major inversió en R+D+I.
La llei s’aprovava definitivament després que en primera volta al Congrés rebés unanimitat de vots favorables a reformar el sistema científic públic espanyol que es veia ofegat per processos burocràtics i tenia precaritzats als científics menors de 45 anys. El consens va saltar pels aires al Senat amb l’aprovació d’una esmena del Partit Popular que defensava mantenir els contractes temporals en casos concrets. Va rebre el suport de Vox, PNB, Junts i Esquerra Republicana.
Els populars van fer seva la demanda d’alguns referents de la ciència espanyola com: Luis Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica; Nuria Rius, directora de l’Institut de Física Corpuscular; Vicente Andrés, director d’investigació bàsica del Centre Nacional d’investigacions Cardiovasculars; Lluis Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques; José Manuel Torralba, director d’IMDEA Materials i Josep Tabernero, director de la Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. El grup de científics va demanar per carta a tots els diputats que es mantinguessin els contractes temporals per als projectes europeus per evitar “una bossa de falsos indefinits”.
En la segona votació al Congrés i després d’arribar a un acord in extremis entre ERC i la mateixa ministra de Ciència, Diana Morant, l’esmena del PP va decaure amb 189 vots contraris, els 108 vots favorables de PP, PNB i Junts i les 52 abstencions de Vox.
Des de CCOO es valora positivament l’aprovació de la nova llei de ciència considerada com a “un avenç contra la precarietat en el sistema públic de recerca” i recrimina als partits favorables a l’esmena l’actitud “feudalista”.
La ciència espanyola acumulava retallades des del 2010 que van propiciar una fugida de científics a l’estranger, que mantenien plantilles envellides i joves precaritzats. Amb la nova llei es pretén establir el contracte indefinit adaptat a les singularitats del sistema R+D+I, en la línia de la reforma laboral de la ministra de Treball, Yolanda Díaz. El model de contractació ja estava en vigor des del 5 d’abril, aprovat per un reial decret llei, on la indemnització ha passat de 12 dies per any treballat a 20. A més, des del ministeri de Ciència han justificat que no es crearan falses bosses d’indefinits, ja que “un contracte indefinit no és fix, sinó que la seva durada no ve predeterminada”. A més, la norma estableix contractes temporals de quatre anys per als investigadors predoctorals, fins a la presentació de la tesi, i d’entre tres i sis anys per als postdoctorals.
La nova legislació també incorpora nous drets laborals per als joves científics amb una indemnització per finalització de contracte predoctoral i postdoctoral i estableix per primera vegada arribar al 2030 a una inversió pública en R+D+I de l’1,25%. Actualment es troba en el 0,58%. Morant, assegura que el Govern està compromès amb la ciència, ja que té el pressupost més elevat de la història, més de 3.800 milions d’euros, quasi el doble que l’últim govern de Rajoy.
Pla per retenir el talent científic
El ministeri de Ciència i Innovació anunciava la setmana passada 76 milions d’euros dels fons europeus en el marc del Pla d’atracció i retenció de talent científic i innovador dirigit a personal espanyol o per a qui vulgui retornar.
Morant va afirmar que “es dotarà de 200.000 euros a 375 joves investigadors perquè puguin desenvolupar ciència d’excel·lència al nostre país”. També ha recordat l’esforç del Govern en ciència: “en moments de crisi s’ha demostrat que necessitem coneixement i científics. Han estat ells qui ens han donat solucions per a salvar-nos durant la pandèmia”.
#SinCienciaNoHayFuturo. És el hashtag amb el qual els treballadors i treballadores de la ciència porten manifestant-se en les xarxes des de fa diverses setmanes. Però no és una protesta nova. La reivindicació d’una investigació de qualitat i una aposta clara i rotunda per la ciència podria qualificar-se ja d’històrica a Espanya.
La COVID-19 ha posat en evidència, com en molts altres sectors, la precarietat i l’estat dramàtic d’un sector vital per a la societat. Passen els anys, passen els governs i, com denuncien els investigadors i investigadores, ningú fa res. Això escrivia el científic Luisma Escudero, un actiu seguidor del hashtag: «Benvolgut @astro_luque, els problemes que tenim en ciència són tan greus que, només amb els tres eixos dels que va parlar, no anem a cap lloc. Si us plau, escolta a les associacions que porten molt de temps identificant i proposant solucions #SinCienciaNoHayFuturo».
En aquesta entrevista es parla amb diversos col·lectius afectats: PIF Unizar, Investigal, JINTE. Assemblea Dignitat Investigadora UAM, PDDI-UR, Pirates de la ciència, FPU investiga, CCOO i AEAC.
Quina és la principal dificultat a la qual s’enfronta la ciència a Espanya?
El sistema presenta multitud de problemes: un finançament escàs, excés de burocràcia, precarització constant de la situació dels seus treballadors, endogàmia, etc. És difícil assenyalar només un d’ells com el principal, encara que sí es poden relacionar entre ells. Probablement, la principal dificultat sigui semblant a la de molts altres sectors productius a Espanya, com el de la cultura, o el de molts sectors de treballadors de base. Estem sotmesos a una precarització estructural, no només per falta de suport econòmic, que és una falta molt important si la comparem amb els països del nostre entorn europeu, sinó també per les condicions en què treballem i per la falta d’oportunitats i de continuïtat del nostre treball en la ciència.
Ser científic, ser investigador, arribar a condensar tota una història de formació acadèmica, d’especialització i de destreses, hauria de ser una de les peces destacades per construir una societat de el coneixement i poder fer front a molts dels reptes que tenim com a societat avui en dia. No obstant això, la realitat mostra que, a Espanya, hem de barallar entre nosaltres per recursos que són sempre insuficients, fins i tot per als afortunats/es que surten elegits en les diferents convocatòries ultra-competitives.
Estem tancant la porta del futur a persones que han acumulat experiències molt riques i molt destacades, amb la conseqüència immediata de bloquejar la nostra participació directa en el futur de la societat. Quan diem que sense ciència no hi ha futur, el missatge és explícit. En el fons, es podria dir que el gran problema de la ciència a Espanya ha estat la deixadesa per part de les administracions, que a més han vingut considerant la injecció de capital econòmic en el sistema com una despesa en lloc de veure-ho com el que realment és: una inversió que beneficia tota la societat.
Quan diem que sense ciència no hi ha futur, el missatge és explícit. En el fons, es podria dir que el gran problema de la ciència a Espanya ha estat la deixadesa per part de les administracions
Altres dificultats, entre tantes, són els sostres pressupostaris que no deixen marge de maniobra, la divisió del Ministeri que resta eficiència i coordinació en les decisions polítiques i en la pròpia gestió i, com no, el coronavirus, un exemple palpable de les mancances de un sistema envellit i precari que, sense una contrapart industrial potent, no és capaç de produir la vacuna que sí que podrien comercialitzar països amb sistemes productius i científics més eficients.
En el vostre dia a dia, ¿quina és la principal dificultat a la qual s’enfronten els investigadors/es predoctorals?
Cal tenir en compte que en l’etapa predoctoral convivim doctorands sense contracte de treball i investigadors predoctorals amb contracte, tots dos amb una problemàtica similar. Les dificultats a què s’enfronten els dos pel que fa a les condicions en què desenvolupen la seva recerca són les mateixes, però el propi sistema deixa en una situació encara més precària als que no tenen contracte.
Dit això, cal dir que la nostra figura ha experimentat molts problemes, des de l’absència inicial d’una regulació clara als retards en l’aplicació de l’Estatut del Personal Investigador en Formació (per exemple, pel que fa a l’actualització salarial, que va romandre sense canvis entre les convocatòries de 2013 i l’aprovació de l’EPIPF el 2019). Un altre dels grans problemes a què ens enfrontem els investigadors predoctorals és la concepció general que som «els becaris» i, per tant, fa la sensació que ens costa molt més entendre i fer entendre que som treballadors de ple dret.
Un dels problemes importants és que la ciència necessita personal en formació. Per poder treballar en un laboratori es necessita persones que organitzen i coordinen equips, però, sobretot, personal en formació que dugui a terme experiments i anàlisi de les dades. Aquesta comunitat forma un dels cors més importants de la investigació científica. Són bàsicament les persones que ocupen la major part del seu temps en els laboratoris. Un dels motors, si no el principal motor de la investigació.
No obstant això, el sistema, tal com està muntat, es basa en esprémer a aquestes persones obligant-les a treballar en jornades maratonianes, afectant la seva salut física i mental, i en una grandíssima majoria pagats amb uns sous que són escassos, o fins i tot pot arribar a donar-se la situació de treballar sense sou, per un suposat amor a la ciència o una falsa i enganyosa crida a la vocació científica. El resultat és que, en lloc de protegir, cuidar i respectar a aquest grup de persones tan importants per al desenvolupament de la ciència, és un col·lectiu explotat, marginat i precaritzat.
Pot arribar a donar-se la situació de treballar sense sou, per un suposat amor a la ciència o una falsa i enganyosa crida a la vocació científica
El sistema, tal com funciona, no té gran problema amb plantejar aquest desequilibri. D’una banda, s’ha venut molt bé la imatge positiva de la ciència, principalment a través de grans programes de divulgació que s’han convertit en focus de captació de personal. En aquests programes no s’expliquen les enormes dificultats estructurals contingudes en el desenvolupament de la carrera científica, si no només aquests aspectes atractius i enlluernadors de la ciència. D’aquesta manera s’ha aconseguit formar una comunitat interessada i motivada d’estudiants, disposats a començar una carrera en la ciència, però sense tenir consciència dels riscos implícits que conté la seva decisió.
A les universitats o els centres de recerca això els va molt bé, perquè tenen una gran pedrera de «treballadors» (entre cometes, perquè moltes vegades ni tan sols se’ls paga) per sostenir el sistema de recerca. El que no saben, o del que no se’ls informa detalladament, és que molts cauran pel camí. Uns ho faran per les grans pressions mentals associades a una feina que els explota però alhora els responsabilitza de la seva explotació; altres per no poder mantenir-se econòmicament; altres per no poder complir les exigències d’un mercat ultra-competitiu, etc.
El resultat és que el col·lectiu d’investigadors predoctorals, com hem dit abans, el motor principal que mou el treball en els laboratoris, un col·lectiu que en essència hauria de ser protegit amb suport, amb formació i amb transferència gradual de responsabilitat, s’ha convertit en una de les comunitats més vulnerables en la ciència i en la societat general.
A nivell laboral, hi ha quatre fronts oberts després de l’aprovació de l’EPIPF. D’una banda, no estem inclosos en els convenis col·lectius de les universitats o centres de recerca, el que apuntala la nostra figura com precària. Aquest fet no ajuda a resoldre les tres reivindicacions laborals dels investigadors predoctorals que són: la indemnització per finalització de contracte; el reconeixement de l’complement d’antiguitat per triennis; i mitjans suficients per a l’exercici de les tasques investigadores.
És això exactament el que li demanen a Govern?
A el Govern li demanem que entengui que els desafiaments que tenim tots trucant a la porta del present, com el canvi climàtic, com el desafiament de la transició a les noves formes de treball en els sectors productius, com el desenvolupament imminent de noves tecnologies i la seva incorporació a la societat com la Intel·ligència Artificial, la remodelació dels sistemes educatius, o, sense anar més lluny, el desenvolupament de vacunes, com podria ser la pròpia vacuna per a la COVID-19, tots aquests desafiaments i molts passen per enfortir el sistema de recerca.
En qualsevol dels entorns geopolítics que pensem, com podria ser la Xina, els EUA o la mateixa Europa liderada per Alemanya, les crisis de l’última dècada han significat un augment de la inversió en recerca. És fàcil entendre per què això és així. Ningú pot imaginar que es pugui sortir d’una nova situació crítica, com va ser la crisi de 2008, o l’actual iniciada per la COVID-19, usant velles eines, o precisament mecanismes que directament han estat ineficaços per prevenir les crisis. Calen nous pensaments, noves relacions, es necessiten noves eines, noves aproximacions, es necessita actuar de forma creativa i innovadora per abordar tots aquests reptes. Això és precisament el que ofereix la investigació.
El que resulta paradoxal, fora de tota lògica, és l’estratègia que ha seguit i vénen seguint els diferents governs espanyols. La seva resposta és: davant les crisis, menys investigació. Sembla que hi ha la idea dins del sector polític institucional que augmentar el suport al turisme, per exemple, ens traurà de les crisis. O al menys és un imperatiu urgent. El suport al sector del turisme es pot entendre perquè avui en dia és un gran i potent sector de la nostra economia. No fer-ho pot significar que molts treballadors perdin el seu sosteniment, però sobretot que grandíssimes corporacions i empreses hoteleres perdin els seus marges de benefici.
La resposta que vénen donant els diferents governs abans les crisis és paradoxal: menys investigació
Però seríem molt imprudents si no entenguéssim alhora que aquest sistema basat en turisme i hostaleria no es va a poder sostenir sol. Forma un ecosistema econòmic que, necessàriament, patirà grans modificacions i adaptacions, com acaba de succeir avui en dia a causa de la crisi de la pandèmia. El turisme, tal com està formulat avui, forma un sistema productiu pensat en condicions socials que ja són terreny de l’immediat passat, mentre que la investigació sempre obre les portes de el futur.
Per això demanem a Govern que vagi augmentant de forma progressiva però immediata seu suport a la investigació, als i les investigadores, no només amb un augment apreciable de finançament, de contractes i d’estabilització de la carrera investigadora, sinó també amb un programa estatal transversal, amb un pacte d’Estat per iniciar la transició necessària del nostre teixit productiu. Sabem que no és una reclamació senzilla, ni un problema menys, però també sabem que les condicions laborals i els drets de moltíssima gent van lligades a això. No només la dels mateixos investigadors, sinó la de qui vol poder viure amb una feina estable que quedi ben inserit i cohesionat en un sector productiu adaptat a el futur. Un futur que ja truca a la nostra porta.
El 2017 hi va haver una gran manifestació amb el mateix lema: «Sense ciència no hi ha futur». No ha millorat res des d’aleshores? Què ha passat des de llavors fins avui? A part d’un govern nou i de diferent color polític…
La resposta curta seria «poc», o sent realistes «res». Cal tenir en compte que aquest problema de la investigació és un problema estructural. No és un problema iniciat per un partit polític, o un color específic. És una deficiència estructural que Espanya porta a la motxilla des de fa moltes dècades. Fent una analogia mèdica, és una «malaltia crònica» del nostre país. Els diferents governs han jugat a pintar els seus discursos amb paraules més o menys boniques. Resulta tan obvi que la investigació és una de les claus principals per a «assaltar els cels del futur», que al cap polític se li ocorre no fer res més que elogiar el sector de la recerca i de el coneixement. Però la realitat és que són sempre paraules buides.
Aquestes paraules han vingut acompanyades per retallades i per un deteriorament de les condicions del nostre treball, amb programes infrafinançats. No és només un problema econòmic. El resultat d’aquestes deficiències estructurals augmenta la corrupció en forma d’endogàmia, amiguismes i l’enginyeria d’influències. El problema és gran i necessita un consens ampli. Potser el sistema polític que treballa amb terminis tan retallats, que a més cada vegada s’estrenyen més i més, vivint en un presentisme que cada vegada es torna més i més perillós, amb menys marge de maniobra i menys capacitat d’anticipació, pateixi la seva pròpia malaltia.
Però ni tan sols aquesta altra gran deficiència estructural de la nostra actualitat, que ens accelera en l’instant present aniquilant la possibilitat de reflexionar cap a terminis mitjans o llunyans, justifica que no s’abordi el problema de la investigació, perquè, cada dia que passa, la solució es fa més difícil i el cop es preveu més dur. Som una generació que ha vist explotar diverses bombolles, com la financera i la immobiliària de 2008 i 2009, i les conseqüències d’aquestes explosions han fet trontollar fins a caure tros a tros a sectors com el de l’arquitectura. Avui un arquitecte ha deixat de ser un professional de prestigi, per esdevenir un treballador precari, moltes vegades desplaçats a la marginalitat i il·legalitat dels falsos autònoms, havent perdut, com en molts altres casos de treballadors, la majoria de drets laborals.
L’estat de la ciència és una ‘malaltia crònica’ del nostre país. Els diferents governs han jugat a pintar els seus discursos amb paraules més o menys boniques
El sector de la ciència a Espanya està sotmès a moltíssimes tensions, i la bombolla que manté el funcionament pot estar a punt d’explotar. O entenem que necessitem anar traient l’aigua d’aquest vaixell que s’enfonsa, amb un pacte d’estat per la ciència, que vehiculi el sector productiu amb la investigació, que teula una comunitat d’investigació cada vegada més fort i més cohesionada amb els diferents espais socials, o la bombolla explotarà. El temps es tira a sobre, i ja són massa les explosions que s’han dut per davant les esperances de tantes i tantes famílies treballadores a Espanya.
No crec que ningú qüestioni tot això, ni els governs. Llavors, ¿per què no acaba de fer-se? Quina explicació li donen?
Al que hem comentat més amunt sobre la pròpia mecànica de l’activitat de la política d’avui, podríem afegir que, paradoxalment, el món en què vivim, que cada vegada és més i més tecnològic, no necessàriament es fa més lògic o més raonable. Vivim un temps on fenòmens com la postveritat guanyen terreny a aquesta veritat de tota la vida, treballada amb cura sota estudis i debats dialogats entre experts i entre les diferents comunitats. El nostre temps també és un temps de velocitat gairebé infinita, on l’instant es posiciona com l’únic temps possible. No hi ha altra cosa més important que el «ara» o el «ja». La política institucional és un exemple d’aquesta pressió per la immediatesa.
En aquests contextos, on la veritat es comença a entendre com un producte més de mercat, venudes al millor postor, on la reflexió detinguda no es contempla com a possible, no és tan estrany contemplar com un aparent suport a la investigació esdevé un continuat i històric i efectiu plantada a la investigació. En el cas de països com EUA, amb Trump al seu cap, aquest desvergonyiment es converteix en un xou mediàtic més que en una altra cosa, perquè ningú nega el gran suport que hi ha als EUA a la investigació en ciència (és un dels pilars fonamentals de la seva economia).
No obstant això, en el nostre territori, l’abast d’aquestes noves formes de vida regides per la immediatesa, els rumors, la pantomima mediàtica o l’etern xou, poden afectar molt més a l’entorn d’investigació, que, com dèiem abans, pateix de deficiències estructurals de llarg recorregut. Com a país, som molt més vulnerables a aquest tipus de noves agressions actuals. Però per això mateix hauríem de ser més conscients i més seriosos davant aquest greu problema. No ens podem permetre banalitzar el problema de la ciència, perquè especialment nosaltres ens hi juguem molt com a societat.
El ministre Pedro Duque també s’ha sumat al hashtag. ¿S’ha posat en contacte amb vostès?
No. Aquest tipus de declaracions no valen precisament perquè són l’única cosa que, any rere any, s’ha rebut de qualsevol govern. D’aquesta i dels anteriors. Les declaracions són promeses de futur, bones paraules vestides amb bones intencions. Però, fent el nostre propi context de la immediatesa que viuen els polítics, volem que aquest greu i històric problema entre dins del seu terreny de joc. Sabem que qualsevol mesura que pretengui abordar aquest enorme problema ha de ser de llarg recorregut. S’ha de construir un full de ruta detallada, però les nostres paraules ja no poden ser desviades cap a un futur que mai arriba. Ja només ens val entrar a les seves agendes setmanals, entrar en els debats dels plens parlamentaris, entrar a la immediatesa que habita la política, però que decideix nostres futurs. No hi ha altra opció.
¿Caldria apropar d’alguna manera més la ciència a la societat? En el sentit que la gent comprengui realment per què és tan important la investigació científica.
Aquesta ha de ser una de les línies principals de lluita i de conscienciació. I no es limita a implementar cicles de divulgació científica per captar nova mà d’obra, en molts casos precària, com dèiem. És important destacar que la ciència no és només una activitat realitzada per científics. La ciència és de tots. Es finança principalment amb diners públics de tots els contribuents, i això es fa perquè és un bé públic. Moltíssims dels avenços de la investigació reverteixen en nous coneixements que tots fem servir. Ningú pensaria que escriure i llegir és un valor, per exemple, dels escriptors, sinó que els escriptors escriuen llibres que el públic general llegeix i tots dos es beneficien d’aquesta interacció mútua.
La ciència és de tots. Es finança principalment amb diners públics de tots els contribuents, i això es fa perquè és un bé públic. El problema de la ciència és que potser s’entengui com una activitat d’elits, o només d’experts
El problema de la ciència és que potser s’entengui com una activitat d’elits, o només d’experts. Per descomptat que els experts tenen molt, tant, que dir en la ciència i en la investigació, ningú ho posa en qüestió. Sense expertes no hi ha desenvolupament de la ciència. Però el públic general també pot participar de la ciència i la investigació. Per exemple, hi ha societats d’astronomia amateur que col·laboren amb centres o programes d’investigació. També hi ha laboratoris ciutadans de química i biologia que serveixen d’enllaç entre els centres d’investigació per revisar possibles problemes de salubritat pública. La ciència i la investigació són un bé públic que tots i totes podem utilitzar. Això és fonamental, tot i que hem avançat respecte de l’imaginari col·lectiu que existia sobre els investigadors, com científics bojos, i existint una major consciència de la població respecte a la importància de la investigació, aquesta no és suficient.
No només cal que la gent comprengui la importància de la investigació com a font de coneixement i com una cosa que tingui una potencial utilitat en un mitjà-llarg termini; sinó que a més la gent ha de ser conscient, i més després d’aquesta crisi, que una injecció momentània de recursos econòmics no va a solucionar res, que la investigació requereix d’una inversió fluida i constant al llarg de el temps, que garanteixi el correcte desenvolupament dels projectes d’investigació -que en ciència, per exemple, consumeixen una enorme quantitat de recursos-, assegurant la seva continuïtat en el temps. Tampoc hem d’oblidar-nos que aquesta inversió és necessària no només per l’anteriorment citat, sinó perquè els treballadors i treballadores de recerca tinguin unes condicions laborals dignes i no precàries.
Saber proporciona poder, i poder transferir aquest poder a la ciutadania també és una responsabilitat dels experts i els investigadors. Empoderar la ciutadania fent-la partícip de la investigació ha de ser una de les nostres preocupacions. En realitat, hi ha una frontera difusa entre ciutadania i comunitat experta científica, perquè el futur de la ciència depèn de la ciutadania. Però no només el futur, sinó també el present.
Aquestes manifestacions sabem que no arribaran molt lluny si no aconseguim que la ciutadania general les recolzi, les entengui i les faci seva. Per descomptat, això només pot passar si entenem que sense ciutadania no hi ha ciència, que els laboratoris i la investigació són espais per compartir públicament, i que a més, fer-ho així significarà fer millor ciència, més cohesionada, més diversa i més enriquidora. Entendre la investigació com una activitat d’elits redueix les seves possibilitats, perquè la circumscriu a un espai merament econòmic.
Si ampliem els dominis de la investigació cap a la cultura general, l’educació i la responsabilitat ciutadana, la repercussió de la innovació i el desenvolupament de coneixement tindrà menys límits i servirà per augmentar i eixamplar les nostres capacitats democràtiques. Tots sabem que aquest és també un dels reptes immediats del nostre futur més proper. Finalment, cal conscienciar la gent que la investigació no abasta únicament les ciències naturals, les ciències socials no són una excepció i la tasca que compleixen els investigadors i investigadores d’aquestes branques de coneixement són tan importants com la que realitzen els metges , biòlogues, físics, químiques etc.
«Quan acabi això els investigadors sense fills tindran escrits dos articles o un capítol de llibre. Els pares, el nostre nom amb macarrons de colors», es lamentava a Twitter el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Pau Alsina, director de la revista sobre art, ciència i tecnologia Artnodes.
La crisi del coronavirus està impactant en la vida diària de milions de persones que cada dia han de conjugar teletreball, productivitat i eficiència amb cura de persones dependents, de nens i escola a casa; a més, a això cal sumar tasques domèstiques i un extra de cuina, la qual cosa repercuteix en nivells elevats de cansament, ansietat i estrès.
Aquesta situació, a més de posar sobre la taula el (poc) valor que s’atorga a les cures en la societat, està exacerbant la desigualtat de gènere a tot Europa, alerten alguns estudis preliminars. Perquè, encara que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són pitjors per a aquells que tenen cura, tant homes com dones, són elles les que s’emporten la pitjor part. I això està reforçant la bretxa de gènere en tots els àmbits, també en el de la ciència i la investigació.
«El meu marit té una feina totalment inflexible i es tanca al despatx de 9 a 6, gairebé tot el temps amb teleconferències. Jo tinc l’ordinador a la cuina i tres fills petits que m’interrompen cada cinc minuts perquè no entenen alguna cosa dels deures, tenen fam o volen que jugui amb ells. És impossible concentrar-se així per escriure un article», explica a SINC Roni Wright, investigadora postdoc al laboratori que dirigeix Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. «Estic exhausta i em sento desesperada perquè estic fallant com a científica i com a mare».
No són casos anecdòtics
El cas d’aquesta investigadora no és aïllat. A les xarxes socials nombroses acadèmiques, amb més o menys humor, estan denunciant que aquesta situació de crisi, amb fills petits a casa, està impactant en la seva investigació, cosa que també s’han observat editors d’algunes revistes científiques, que adverteixen que els enviaments d’estudis per part de dones s’han desplomat, mentre que els d’homes augmenten.
Tot i que la majoria de les revistes no demanen als autors dels treballs ni als revisors que identifiquin el seu gènere -segons han al·legat Nature, Science, PlosOne i The Lancet a SINC-, recentment una metanàlisi sobre articles relacionats amb COVID a PubMed mostrava que hi ha un desequilibri entre la quantitat d’estudis publicats per ambdós sexes.
En aquest sentit, l’editorial holandesa Elsevier ha anunciat que emprèn una ambiciosa anàlisi per saber l’impacte real que el confinament està tenint sobre la taxa d’enviaments de manuscrits i l’activitat de revisió per part d’acadèmiques en totes les seves publicacions.
«Hi ha senyals inicials que les dones, en estar dedicant més temps a tenir cura i a l’educació dels fills a casa, estan publicant menys, el que a llarg termini impactarà en el desenvolupament de la seva carrera, ja que la publicació d’articles és la clau per obtenir finançament i promoció en la majoria d’àmbits», assenyala la investigadora Bahar Mehmani, que al costat d’altres tres membres de PEERE, entre ells Francisco Grimaldo, de la Universitat de València, portarà a terme aquesta empresa.
«Les revistes científiques haurien de donar suport a ciència que progressa i això no passarà a plena capacitat sense introduir diversitat i inclusió», subratlla Mehmani, que explica que el projecte d’Elsevier persegueix, d’una banda, ajudar a conscienciar la comunitat acadèmica i als editors sobre aquesta qüestió; i de l’altra, empènyer a les institucions acadèmiques, entitats finançadores i legisladors a considerar aquest període excepcional en les seves decisions.
A falta de conèixer els resultats d’aquest projecte holandès, les primeres anàlisis realitzades mostren que elles estan publicant menys preprints i arrencant menys nous projectes d’investigació que ells.
Menys articles, menys diners i oportunitats
L’ecòloga de la Universitat de Toronto Megan Frederickson va ser una de les primeres a donar la veu d’alarma. Va revisar els repositoris arXiv i bioRxiv i va comparar els noms dels autors de 36.529 estudis amb la base de dades de la seguretat social dels EUA, que registra nom i gènere. Va analitzar el període comprès entre el 15 de març i el 15 d’abril de 2019 i 2020, i va veure que el nombre de dones autores havia crescut un 2,7%, en comparació del 6,4% d’homes.
Un altre estudi posterior va trobar una tendència similar: hi havia un decreixement en la proporció d’enviaments d’investigadores autores i la diferència era més acusada quan es tractava de primeres autores, que solen ser joves que estan començant la seva carrera.
«La bretxa de gènere és molt important en tota la carrera investigadora, però sobretot en les primeres fases en què has de prendre el vol, que coincideix amb quan tens nens petits», apunta SINC Elisa López Álvarez, amb dos nens d’un i tres anys, investigadora d’ISGlobal que acaba de tornar de Sud-àfrica de realitzar un postdoc al Centre Desmond Tutu. «Treballar amb ells a casa és molt difícil i és possible que en sis o set mesos no aconsegueixi publicar el que s’espera, el que farà que no obtingui finançament i no aconsegueixi mantenir el track científic», es lamenta.
«La manera d’avaluar a un científic és què pública i on el publica. Això té un impacte enorme alhora que li concedeixin una beca o li donin una promoció, o es col·loqui en el rànquing d’investigadors punters», remarca a SINC Isabelle Vernos, investigadora Icrea al CRG, qui fins fa poc presidia el grup de treball de gènere en el Consell Europeu de Recerca.
Un estudi més exhaustiu realitzat per investigadors canadencs i nord-americans va analitzar 307.459 preprints i projectes enviats per més d’1,3 milions d’autors, van aconseguir assignar gènere al 92% i van comprovar que durant els mesos de març i abril menys dones havien enviat treballs a aquests servidors en comparació amb els dos mesos precedents i aquest mateix període el 2019.
En fase de supervivència
Aquests resultats es fan ressò de les conclusions d’altres informes que alerten que no només les dones estan publicant fins a un 20% menys sinó que, a més, estan participant menys que els homes en projectes relacionats amb la COVID.
«Els meus companys estan començant investigacions noves relacionades amb coronavirus. Jo no puc, estic en fase de supervivència, i temo que això afecti la meva carrera perquè estic deixant passar oportunitats», comenta, preocupada, Cristina Villanueva, investigadora associada de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que compagina la cura de les seves filles, de tres i set anys, amb el seu marit.
Que cuidar i criar passa factura als investigadors i sobretot a les acadèmiques no és nou. Fernanda Staniscuaski , investigadora de la Universitat Federal de Rio Gran del Sud (Brasil), va impulsar el 2017 un moviment mundial, Parent in Science (paternitat en ciència), precisament per alertar sobre això.
«Un article a PNAS recent mostrava que tots dos pares es veuen impactats, per descomptat, per l’arribada d’un fill, però a l’acadèmia gairebé el 50% de les dones abandonen les seves posicions STEM després de ser mares, un percentatge que en el cas dels homes és del 23%. Els homes pateixen un impacte, sí, però no és comparable al de les dones», afirma.
Mesures correctives
Recentment, Staniscuaski al costat d’altres investigadores alertava en una carta a Science de la situació de desavantatge de les investigadores durant aquesta crisi i reclamava que es prenguessin mesures per pal·liar-la. «En els mesos vinents tindrem un munt d’articles signats per homes i no per dones. Quan aquests investigadors competeixin per beques, per finançament, per una promoció, hi haurà diferència. Les investigadores estan perdent competitivitat», assenyala a SINC.
«La comunitat científica, les agències finançadores, han de pensar amb caràcter urgent formes de mitigar aquest impacte», reclama Christian Rutz, catedràtic de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i editor sènior de la revista eLife.
«S’haurien de permetre permisos per aquesta manca d’oportunitats durant la pandèmia en sol·licituds de finançament, promoció, premis. Encara que sóc conscient que implementar aquestes mesures correctives pot ser increïblement difícil perquè la productivitat dels investigadors en condicions ideals varia de forma natural. Com estimar quants articles científics no ha escrit un pare o una mare durant el confinament? És igual tenir un o dos fills?», qüestiona Rutz.
Per Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la Universitat Pompeu Fabra, «tot i que encara és d’hora i cal tenir més dades per avaluar la situació i poder aplicar ponderacions, una opció és fer constar en els currículums la situació familiar, perquè sigui un indicatiu de la productivitat i que es tingui en compte en les avaluacions. Els col·legis no obriran com a mínim fins al setembre, el que suposarà més de sis mesos d’aturada, un temps prou llarg perquè tingui efectes importants».
Els centres de recerca i les agències finançadores també, reclamen els experts, haurien de ser molt flexibles a l’hora de concedir extensions per als projectes. Caldria negociar els resultats que s’esperen de les beques. I revistes i congressos d’implementar polítiques actives correctives, perquè no hi hagi col·lectius infrarepresentats.
Perquè a la fi, que les dones tinguin menys presència en ciència no és un problema que els afecti només a elles. «Tots els actors de l’àmbit de la investigació i la ciència s’haurien de plantejar aquesta qüestió, perquè si només tenim un tipus de científics i un tipus d’investigació, correm el perill de deixar de banda dimensions essencials de la societat, possiblement les més vulnerables», reflexiona Sabine Oertelt-Prigione, catedràtica de gènere en medicina de la Universitat holandesa de Radboud.
Per a aquesta investigadora, una manera eficient de trencar una llança a favor de la igualtat i de posar en valor les cures seria que també científics top fessin públic que només treballen cinc hores al dia perquè «la resta del temps estan cuidant als seus fills, perquè les seves parelles treballen i la seva carrera és tan important com la seva, en lloc de limitar-se a fer declaracions reconeixent que les dones estan en desavantatge», assenyala.
«Això ens redueix a ‘pobres dones científiques’. I jo no sóc una pobra dona científica. El sistema ens empeny a certs rols», conclou.
Francis Collins, el científic «caçador de gens» que va liderar la seqüenciació del genoma humà en 2003, està ara al capdavant del major consorci mundial de centres de recerca que treballa darrere d’una vacuna per a la COVID-19. Els Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, que dirigeix des de 2009, són per pressupost i capacitat investigadora el primer candidat a desenvolupar-la. Collins està bolcat en aquesta tasca i només descansa per a anar a missa virtual els diumenges a través de Zoom, segons informa The Economist. Considera que «la ciència és una forma d’adoració» i urgeix als creients al fet que confiïn més en el poder de la ciència (la ciència s’ocupa de respondre els «coms» i la religió els «perquès», explica). Però la fe en la ciència, tant de creients com d’agnòstics, pogués haver-se afeblit amb aquesta pandèmia o, més ben dit, amb la sobreexposició del ritual de la ciència al focus mediàtic des de fa alguns mesos.
30 d’abril, a les 8 del matí, en una emissora espanyola: «Biaix rere biaix, l’evidència científica es va esvaint. Igual és hora de preguntar-se què entenen els governants quan diuen «la ciència». O què entenem tots. La ciència com a veu uniforme i infal·lible és un mite. O millor: és un conte. La ciència és el que van sabent els científics. La ciència és el coneixement que a cada moment s’ha aconseguit i la interpretació que, d’aquest coneixement, fa cada científic». Així reflectia el seu desconcert el periodista Carlos Alsina en el seu programa de ràdio. Les seves paraules expressen el que molts han pogut pensar i sentir: una certa decepció pels titubejos, incerteses i febleses de la ciència i la tecnologia (vacunes i tractaments no són ciència sinó tecnologia). Quanta gent creia que la ciència i la medicina eren més poderoses del que realment són, i ara, amb el coronavirus, han caigut del ruc. Significa això una pèrdua de confiança o potser una pèrdua de la innocència?
Possiblement, totes dues coses. L’ocasió és propícia per a preguntar-se què és la ciència, sense concessions a la mitificació i a creences infundades. «La ciència com a veu uniforme i infal·lible és un mite». Efectivament: la ciència són idees, coneixement que costa molt esforç assentar, qüestionable, provisional i amb major o menor grau de certesa. La ciència és un procés per a reduir la incertesa o augmentar la certesa de les evidències, i pot ser bona, regular o dolenta. I això és una cosa que ha quedat en evidència per a molts amb aquesta pandèmia. La qual cosa és, sens dubte, un avanç. Estem assistint a un curs en viu i en directe sobre el mètode científic i la interpretació de les proves, que va arribant amb desfasaments i distorsions als diferents públics, però va calant en molta gent.
El cas de la hidroxicloroquina, un conegut tractament contra la malària i altres malalties, és molt il·lustratiu. Sense tenir evidències clíniques, tan sols troballes indirectes de laboratori que podia funcionar contra el coronavirus, es va començar a usar en pacients de COVID-19. A part del cas singular de Trump, molts metges l’han pres de manera preventiva, tal era la fe d’alguns i la general falta de proves. Però aquestes han anat arribant, primer en grans estudis observacionals, que comencen a suggerir alguna cosa, encara que encara sense confirmar res; i després, a poc a poc, amb els resultats d’alguns experiments (assajos clínics), que comencen a aportar evidències en contra. Així, estem passant del no saber si és beneficiós o «absència d’evidència» a l’»evidència d’absència», això és, l’aparició de proves que el fàrmac no és beneficiós per als pacients amb COVID-19. Però el curs de ciència sobre la pandèmia no ha acabat.
Hi ha moltes opinions sobre la conveniència d’utilitzar la metàfora de la guerra quan es parla de la COVID-19. Poca gent estarà en contra, però, d’acceptar que el coronavirus planteja una carrera colossal pel que fa al coneixement: sobre les seves causes, la seva propagació, les característiques, la possibilitat d’un tractament, l’esperança d’una vacuna.
Aquesta cursa tensiona fins a l’extrem el món de les publicacions científiques, acostumades a un ritme ostensiblement menor. El temps mitjà entre que s’envia un article científic i es publica -entre que la informació es genera i el món pot accedir a ella- oscil·la entre set mesos i un any, si no més.
Entre altres passos, en aquest temps s’inclou l’anomenada revisió per parells (peer review), l’avaluació per part d’altres experts sobre el seu contingut. Un judici sobre la seva qualitat, la conveniència de la seva publicació, el lloc on fer-ho o els aspectes a millorar.
Aquests temps són inassumibles en temps de coronavirus. Tot i que les revistes acceleren, la seva capacitat de fer-ho és limitada. Paral·lelament existeixen els anomenats preprints, repositoris gratuïts on els científics poden enviar els seus treballs i compartir-los amb la resta de món.
Gairebé sense filtres. Sense el judici previ d’altres experts i sense les pistes que pugui donar el teòric nivell de la revista en què (encara) no han estat publicats. Molt assentats en el món de la física, funcionen des de fa uns anys en la biologia i tan sols des de fa uns mesos en la medicina.
Aquesta és una prova de foc per a ells, un gegantí examen en directe per valorar els avantatges i els riscos. Per valorar si poden ser perjudicials per a la ciència o si, en canvi, el que resulta és que són perillosos per al periodisme.
La prova és d’aquest calibre: mentre s’editen aquestes línies, les revistes han publicat un total de 1106 articles sobre la pandèmia, molts dels quals són opinions i recomanacions. Entre els dos principals repositoris de preprints s’han publicat 1257, majoritàriament amb informació original.
Tots pendents dels preprints
El món està vigilant ara mateix el que es puja en aquests servidors, però la seva història no és nova. La física i les matemàtiques es mouen en gran part al voltant d’arxiv, un repositori que porta gairebé 30 anys funcionant i en el qual han publicat ja més d’un milió i mig d’articles.
A ell s’han afegit diversos més en diverses disciplines. Entre d’altres, el 2013 va debutar bioRxiv -centrat en la biologia- i fa tot just uns mesos, el juny de 2019, ho va fer medRxiv, per a la investigació clínica en medicina.
Tots ells són plataformes sense ànim de lucre. Les dues últimes han estat fundades pel Cold Spring Harbor Laboratory, la Universitat de Yale i BMJ, un grup que, entre altres, publica la prestigiosa revista The BMJ.
Els avantatges que proposen són dos. Una és que el coneixement es comparteix de forma molt més ràpida (algunes estimacions optimistes apunten que aquests repositoris podrien accelerar la investigació fins a cinc vegades en deu anys).
Una altra és que és una oportunitat per als autors de millorar el seu treball abans d’enviar-lo a una revista. Com diu Richard Server, un dels seus fundadors: «Normalment hi ha tres persones que revisen el teu article. Si ho penges en un servidor de preprints podries de rebre un feedback de… bé, quatre milions de persones consulten bioRxiv cada mes. No tots llegiran tots els articles, però bastants més de tres sí que ho faran». Els autors poden revisar i millorar els treballs les vegades que vulguin abans d’enviar-los a una revista oficial.
Els riscos evidents d’aquestes prepublicacions vénen de la manca de filtre i avaluació prèvia. Hi podrà haver treballs mal plantejats o mal executats o amb conclusions errònies, entremesclats amb altres molt millor desenvolupats o amb altres que es milloraran substancialment abans de publicar-se en la revista que els accepti.
El perill de la informació sobre salut
Un totum revolutum que potser els científics de camp estiguin preparats per discriminar, però un perill evident per a una ciutadania àvida d’esperances i per uns mitjans de comunicació de vegades no suficientment especialitzats, sotmesos a gran pressió i no sempre immunes a la dictadura del clic.
Això explica que medRxiv hagi estat l’últim repositori a aparèixer. Poques persones es veuran afectades per la informació que vingui d’un article mediocre sobre física o biologia bàsica, però sí que poden fer-ho si es tracta d’un tema de salut.
A la presentació a BMJ es reconeixia que «els investigadors clínics han estat més lents a l’hora d’abraçar els preprints per por al seu potencial de causar dany (…) Pot la necessitat de velocitat de ser equilibrada amb salvaguardes que protegeixin a la gent?»
Entre les mesures que han pres hi ha demanar als autors informació sobre el seu treball: sobre conflictes d’interès o permisos ètics, així com realitzar una revisió per assegurar-se que el treball no posa en risc la salut dels pacients o de la ciutadania. I, sobretot, insten fefaentment a considerar que «les prepublicacions són articles preliminars que no han estat certificats per revisió per parells. No haurien de guiar pràctiques clíniques ni ser publicats en els mitjans com informació establerta».
MedRxiv ja és aquí, i també el coronavirus. Amb totes les pors i les urgències.
En temps de pandèmia
En les epidèmies anteriors pels virus del Zika i l’Ebola, els preprints van augmentar la velocitat amb què es compartia la informació, però encara no de forma definitiva. Tot i que la majoria d’ells van aparèixer més de cent dies abans que una revista els publiqués, en total menys del 5% dels treballs es van enviar abans de forma preliminar.
Ara, la presència del coronavirus i de medRxiv han fet un salt substancial als preprints. Per Ismael Ràfols, investigador de la Universitat de Leiden i expert en l’ús d’indicadors per a l’avaluació de ciència, «és molt positiu el desenvolupament de publicacions preprint que facilitin la comunicació. Davant d’una crisi, aquest sistema és excel·lent per difondre ràpidament la informació i els avenços», declara a SINC.
Juntament amb tots els avantatges, també s’han destapat els riscos. A finals de gener, 1 preprint publicat en bioRxiv va alertar que el coronavirus amagava unes «misterioses» seqüències similars a les de virus de la sida, i els mateixos autors suggerien que el virus podria haver estat dissenyat pels humans.
La tempesta conspirativa va esclatar. Mentrestant, i en només dos dies, l’article va rebre gairebé cent crítiques científiques. Les seqüències trobades no eren més que les esperades per atzar, i fins i tot molts virus naturals les contenen.
Les xarxes cremaven, però al mateix temps la comunitat científica reaccionava, i en tot just 48 hores els mateixos autors van retirar l’article. Poques setmanes després, les teories sobre la seva suposada fabricació han estat desmantellades.
Com escriu Ivan Oransky, vicepresident editorial del portal Medscape, «molts investigadors es van queixar que el que aparegués aquest treball de pacotilla en un servidor de preprints sense haver estat vetat per revisors és precisament la raó per la qual el vell i canós model de publicacions és millor a l’hora de deixar fora a la ciència escombraries. Només que això no és veritat».
Per Oransky, aquesta rapidesa en retirar l’article va ser en realitat «un bon moment per a la ciència». I recorda que la revista The Lancet va trigar dotze anys a retirar l’article en el qual Andrew Wakefield es va inventar que les vacunes provocaven autisme. O que es van trigar cinc anys a retirar un article en el qual es deia que el virus VIH no causava la sida, entre molts altres exemples.
Un problema per a la premsa
El problema dels preprints sembla més preocupant per a la premsa que per a la ciència. Així ho veu Javier Carmona, editor de la revista Nature Medicine: «Possiblement, la manca de control que permeten aquests repositoris fa que els autors es permeten més llicències a l’hora de treure conclusions, posar títols enganyosos o escriure de manera sensacionalista. Veig més probable que un periodista sense molt coneixement científic es guiï erròniament per aquest tipus de treballs que un científic amb una visió més crítica, que traurà conclusions al marge d’allò que l’autor intenti vendre».
Segons explica a SINC Carmona, en els manuscrits que es reben a les revistes «hi ha molta exageració, i gràcies al procés de peer review es corregeix de manera que les conclusions siguin molt més fidedignes».
Així ho veu també Fiona Fox, directora de l’Science Media Center britànic, en un article titulat: El dilema preprint: ¿bo per a la ciència, dolent per al públic? «La revisió per parells pot no ser perfecta, però molta gent està d’acord en el fet que una de les coses bones que té és que tendeix a rebaixar el to dels descobriments i a filtrar les declaracions excessives». Aquestes exageracions poden ser molt suculentes per a una premsa sense temps o amb ganes d’epatar.
De la mateixa opinió és Luis Querol, responsable de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, i recent premi de la Societat Espanyola de Neurologia: «Els preprints són especialment perillosos per a la premsa. Els científics d’un camp reconeixem de pressa la qualitat d’un article, i la revisió per parells tendeix a rebaixar les conclusions inicials», indica a SINC.
Però afegeix: «Dit això, també sóc escèptic respecte a la capacitat real que tenim els revisors per detectar tots els problemes d’un treball». Al cap i a la fi, la ciència viu una crisi de reproductibilitat que s’ha desenvolupat en temps anteriors.
Els preprints han arribat per quedar-se. La gran majoria de les revistes els accepten i fins i tot animen els autors a usar els repositoris per millorar els seus articles. La convivència sembla assegurada, però hi ha qui fins i tot planteja que arribin a substituir-les.
Una de les grans crítiques a sistema de publicació actual és el de l’hegemonia del factor d’impacte, una puntuació de cada revista en funció de les cites que han aconseguit els seus articles. El procés no permet la valoració posterior de la comunitat, l’anomenat post peer review, com sí que podrien fer els repositoris.
A més, la probabilitat que un estudi no sigui reproduïble sembla ser més gran en les revistes d’alt impacte. «Només un neci confon el valor i el preu o el valor de la investigació i el seu factor d’impacte, tot i que les burocràcies anquilosades que regeixen la ciència continuïn utilitzant-«, apunta Ràfols.
Sobreviuran les revistes al coronavirus?
«Estic d’acord que el sistema actual té moltes deficiències, però no crec que el sistema de preprints vagi a substituir l’actual, almenys en la investigació biomèdica», opina Carmona. «Crec que se segueix valorant que el procés de peer review per a la revista X o Y li dóna cert segell de garantia de validesa».
Per Ràfols, «les revistes arbitrades són importants perquè fan una tasca de selecció per interès, de filtre de rigor metodològic i, per tant, de segell de credibilitat. El que no és cert és que les revistes amb factors d’impacte més alt tinguin més credibilitat o rigor».
Querol també creu que sobreviuran, «però els pot donar un cop important. S’està demostrant que hi ha altres formes de publicar i hauran de redefinir el seu paper. No tant com els guardians de la porta , decidint qui entra o qui surt, sinó com els que ordenen i assignen rellevància a posteriori a una informació que ja ha estat compartida. Crec que perdran aquesta capacitat que ara tenen en exclusiva».
Hauran d’adaptar-, no només pel coronavirus. «El model actual canviarà amb la implantació del pla S (una iniciativa d’accés obert a les publicacions promogut pel Consell Europeu de Recerca). Les revistes hauran de buscar formes creatives de seguir aportant valor i informació fiable», refexiona Carmona.
Querol traça un paral·lelisme amb el món de la música. «Ara mateix hi ha una indústria que es resisteix a morir i un esforç amateur per eliminar-la. És una cosa equivalent al que va succeir amb Napster i que va acabar resultant en Spotify. Acabarà apareixent un model nou, encara que segurament capitanejat per les mateixes editorials».
Errors en les revistes
Tornant al coronavirus, no només els preprints han comès equivocacions. Una carta acceptada per la revista New England Journal of Medicine, la de major impacte en medicina, va suggerir que una persona asimptomàtica havia contagiat a diverses a Alemanya. Tot i que les conclusions poden ser certes (sembla que els asimptomàtics sí que són capaços de contagiar), els autors no havia parlat tan sols amb la dona, que en realitat sí que hi havia tingut símptomes.
Quant als tractaments, un dels més esperançadors ara mateix és la combinació de cloroquina i l’antibiòtic azitromicina. Ho és en gran mesura per un article publicat en medRxiv i tuitejat pel mateix Donald Trump. Però la feina és encara molt petit, rudimentari i ple d’imprecisions. Encara que sigui esperançador no passa de ser una hipòtesi inicial.
Era un preprint, però va ser publicat en tot just 24 hores per la revista International Journal of Antimicrobial Agents. L’editor en cap de la revista és un dels autors de l’article.
Diu Ivan Oransky que «igual que en política, potser és hora d’acordar que el procés de publicació és complicat i deixar de fer servir episodis únics, sense context, per sumar punts contra els rivals».
Quan tot això acabi, hi haurà moltes coses de revisar.
El passat 14 de març, quan es va decretar l’estat d’alarma, el paleontòleg Adam Pérez García havia d’estar a Jerusalem buscant fòssils de cocodrils. Uns dies abans, però, Israel va tancar les seves fronteres per als viatgers procedents de diversos països, inclòs Espanya. Adam es va quedar a casa.
«L’estudi de rèptils fòssils d’Israel haurà d’esperar fins que les condicions siguin propícies per reprendre-ho», explica a SINC l’investigador del Grup de Biologia Evolutiva de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). L’única alternativa va ser reorganitzar la seva agenda pel tancament dels centres d’investigació.
A més del seu viatge, hauran d’esperar la preparació de les restes fòssils i el seu estudi en laboratori, així com les campanyes en els jaciments. «Però això no impedeix continuar, ni molt menys. Els treballs de camp i de laboratori són imprescindibles per a l’execució de diverses etapes de la nostra investigació, però no suposen la major inversió en temps de la nostra feina», explica el paleontòleg.
Ciència sense laboratori
No obstant això, sí que ho són per altres científics, com Marta Barluenga, vicerectora d’investigació i científica titular del CSIC en el Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN).
La investigadora treballa amb peixos d’aigua dolça en un projecte del Pla Nacional espanyol per estudiar com es formen les espècies des de la base genètica de l’aparició de novetats evolutives en els animals. El seu treball se centra en una regió tropical a Nicaragua, en uns llacs «on aquestes espècies són especialment abundants», detalla a SINC.
La crisi de la COVID-19 l’ha sorprès analitzant en laboratori les mostres de camp recollides el novembre de 2019, l’època de reproducció. «Hem hagut de paralitzar tot el treball de laboratori, primer perquè hem donat tot el material bàsic a hospitals i hem deixat d’anar al centre de treball. Això ens suposa haver interromput la presa de dades», comenta.
Tots els científics i científiques que treballen amb organismes vius han detingut gran part de la seva activitat per les mesures d’aïllament, però han de seguir preocupant-se pels animals que tenien a càrrec seu.
«Els laboratoris que treballen amb organismes vius estan encarregant d’anar amb certa freqüència per alimentar els animals i netejar les seves instal·lacions. En general, s’han cancel·lat els experiments, excepte en algun cas concret», concreta Santiago Merino Rodríguez, director del MNCN.
A l’institut, Barluenga té peixos que ha mantingut amb vida, però «en altres institucions de manera obligada o voluntària s’han sacrificat els animals d’experimentació», subratlla la investigadora.
El mateix ha passat al Laboratori de Genòmica Evolutiva i Funcional de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) del CSIC-UPF, on treballa Josefa González Pérez amb mosques de la fruita (Drosophila melanogaster). «Hem hagut d’interrompre tots els experiments. Només accedim a laboratori per mantenir els organismes d’experimentació, però no podem fer cap experiment», declara a SINC.
Entre les anàlisis posposades està el seu projecte de l’European Research Council (ERC) que, per entendre com els organismes s’adapten a l’ambient, estudia diversos mutants a través de tècniques de seqüenciació massiva i d’edició genètica com CRISPR / CAS9. També han hagut d’interrompre el procés de creació de nous mutants.
Els experiments també han patit aturades en un dels centres més punters en nanociència. Per primera des de la seva inauguració, el centre d’investigació CIC Nanogune ha hagut de tancar les seves portes «només des del 30 de març fins al 9 d’abril, excepte per a serveis mínims de manteniment», declara SINC José María Pitarke, director de centre.
Tot i que en general els treballs s’han mantingut en la distància -fins i tot el microscopi electrònic ha operat en remot els dies del tancament-, alguns dels deu grups d’investigació, com el de Félix Casanova a nanodispositius, no poden realitzar nous experiments sense accedir als laboratoris.
Si és el cas, els projectes estan relacionats amb l’espintrònica, que fa servir l’espín de l’electró per codificar i transportar informació. Un d’ells és en col·laboració amb la multinacional americana Intel, líder mundial en microprocessadors. L’espintrònica permetrà millorar l’eficiència energètica dels futurs ordinadors.
«Tot el treball de laboratori està aturat i és la nostra matèria primera. Anirem aprofitant el que ja tenim fet per analitzar i publicar els resultats, però estem limitats», explica a SINC Casanova, que, com a investigador principal, té aquestes setmanes més feina de l’habitual per revisar treballs.
Com reprendre els experiments aturats
Alguns projectes de recerca s’han de prorrogar per no poder acabar-se a temps. «En el nostre camp -comenta Casanova- una aturada de dos mesos no és crític, ja que podem seguir just on estàvem en tornar a laboratori». Però sí que ho és en els grups de biologia on els temps de la mateixa naturalesa marquen el ritme.
Com si un ordinador s’hagués apagat abans de desar el document de treball, molts dels experiments que han patit una aturada no podran reprendre allà on es van quedar. «La paraula ‘irrecuperable’ la farem servir en alguns casos com els estudis amb embrions o sistema de gens. Sense continuació, l’estudi és irrepetible», lamenta a SINC José I. Capilla Roma, vicerector de recerca, innovació i transferència de la Universitat Politècnica de València (UPV).
En la seva universitat, davant el Reial decret llei que plantejava cessar totes les activitats no essencials, s’han estat autoritzant, de manera excepcional, entrades a centre amb rigorosos protocols de seguretat sanitària en el cas dels experiments de llarga durada. «Mantenim les coses perquè no caiguin, en realitat», indica Capilla Roma.
Deixar de ser «essencial»
El tancament de milers de laboratoris en tot el món, inclosos els que estaven centrats en la investigació d’altres malalties com el càncer, ha revelat una realitat encara més dura amb la crisi de la COVID-19: la seva investigació de cop i volta ja no és «essencial».
En un preprint publicat aquesta setmana, científics de l’MD Anderson Cancer Center de la Universitat de Texas (EUA) expliquen que els centres han parat els assajos clínics, algunes institucions han mantingut els experiments més irreemplaçables i altres els han detingut per complet, fins i tot eutanasiat a colònies senceres de ratolins.
«Tancar un laboratori experimental o una plataforma d’assajos clínics comporta enormes conseqüències per al futur de la ciència del càncer. Els reactius experimentals preciosos, com els xenoempelts derivats de pacients o els ratolins transgènics, poden portar anys en generar-se», apunten a la feina. Si és el cas, van trigar cinc anys a arribar a l’estat actual de la investigació.
Quan puguin tornar als seus laboratoris no començaran de zero, però trigaran dos anys a reprendre els estudis on els van deixar. Com ells mateixos diuen, la seva història no és única. És la realitat d’investigadors i investigadores de tot el planeta.
Josefa González necessitarà diverses setmanes per reprendre el seu treball de recerca en l’IBE. «Els terminis de lliurament es veuran afectats. Tots els organismes de finançament haurien de tenir això en compte i allargar els contractes amb el personal i els terminis de lliurament de resultats, o modificar les seves expectatives pel que fa als objectius a complir», assenyala a SINC.
Pròrrogues i flexibilitat
Des del Ministeri de Ciència i Innovació, arran de Reial decret llei 11/2020 del 31 de març es va anunciar, en aquest sentit, «la possibilitat de prorrogar els contractes de treball de durada determinada i finançats amb càrrec a convocatòries públiques de recursos humans en l’àmbit de la investigació, efectuades pels agents de finançament del Sistema Estatal de Ciència, Tecnologia i Innovació, entre les quals es troben les convocatòries de recursos humans de l’Agència Estatal d’investigació».
En el cas europeu no està tan clar. «Hi ha una preocupació molt gran ara mateix, sobretot en el cas dels projectes europeus. S’estan prenent algunes mesures, però s’estan demanant pròrrogues cas a cas a la Comissió», subratlla Capella, vicerector d’investigació de la UPV.
Per a la sol·licitud de nous projectes europeus els terminis s’han ampliat. Científics com Adam Pérez García, paleontòleg de la UNED, s’han presentat a aquestes convocatòries. «Aquesta crisi sanitària podria, per desgràcia, acabar afectant també a la convocatòria i finançament de nous projectes, el que podria implicar haver d’ajustar algunes línies de treball», assenyala.
En el cas de l’ERC, l’organisme ofereix flexibilitat en el termini de lliurament dels anomenats «entregables» (resultat tangible del projecte) i «fites» (mesurament del progrés del projecte) i dels informes. «El meu centre d’investigació, el CSIC, depèn del govern espanyol que ha obert la possibilitat d’estendre algun dels contractes que finalitzen aquest any», explica Josefa González. La contractació de personal investigador o de suport a la investigació és una altra de les principals preocupacions dels equips.
Retards a la vista
Als líders d’equip, com Marta Barluega del MNCN, també els preocupa el que passarà amb les oposicions convocades per a juny-juliol del 2020. Aquesta mateixa inquietud la viuen els que es presentaran.
De manera general, la comunitat científica està aprofitant el teletreball per analitzar les dades preses abans de la quarantena o per redactar tant tesi doctorals com els estudis. «Les tesis doctorals s’estan posposant majoritàriament tot i que les universitats estan tractant de facilitar la defensa telemàtica», recalca Barluenga.
Per ara, les editorials, tot i la situació, no estan retardant les sol·licituds ni els lliuraments dels articles revisats.
Félix Casanova, del CIC Nanogune, tenia justament un pendent en què es presenten els primers resultats de la col·laboració amb Intel. «No ens han informat de cap retard per la COVID-19, però com els temps de publicació poden ser molt diferents entre les revistes, és difícil dir si hi ha afectacions», recalca. S’ha publicat a la revista Nature Electronics.
Ho confirma la investigadora de l’MNCN, també editora de tres revistes: «Tot el treball editorial s’està mantenint sense massa canvis. Els articles que tinc sota revisió estan sent processats, els que he de revisar me’ls reclamen, i els que maneig com a editora els enviaments a revisors i els estan revisant», detalla.
No obstant això, a llarg termini i si la situació s’allarga, «veurem una bretxa en els nivells de producció científica deguda a la necessitat de posposar algunes investigacions en el temps», destaca Santiago Merino Rodríguez, director del MNCN, que espera que aquesta producció es recuperi amb rapidesa.
«Haurem de trobar fórmules per poder recuperar el temps perdut, garantint els protocols de prevenció i seguretat en el centre i en els laboratoris», manifesta José M. Pitarke, director del Nanogune.
Que la ciència segueixi després de la COVID-19
La crisi del coronavirus marcarà un abans i un després en molts àmbits, i la ciència possiblement no serà una excepció. Amb la crisi econòmica de l’any 2008 encara en ment, els científics temen les retallades en el finançament de l’R+D bàsica.
«Veig amb preocupació l’adveniment d’una recessió econòmica, sobretot pel que això implica a curt termini en la nostra societat, però també perquè volent resoldre el curt termini, es puguin veure afectats els recursos que es dediquen a la investigació», exposa a SINC Pitarke. «Sabem que en investigació el que es perd en poc temps costa molts anys a recuperar», afegeix.
Durant la quarantena, projectes d’universitats que tenien contractes amb empreses de l’àmbit privat s’han suspès. «Aquesta crisi replanteja els escenaris, i les empreses que tenien determinats projectes en marxa s’adonen que després d’això del que s’hauran de preocupar és de sobreviure cruament», explica José I. Capella, que ha detectat diversos casos a la UPV.
«Hi haurà un replantejament de prioritats per sortir a flotació i va fer que determinades investigacions o projectes caiguin. Això és inevitable, encara que crec que sempre és un error no apostar per l’R+D», continua el vicerector d’investigació.
La pandèmia de COVID-19 està demostrant, però, que són necessàries infraestructures científiques, personal i un mínim teixit empresarial per fer front als reptes d’ara i del futur pròxim «sense dependre completament d’altres països», comenta Josefa González de l’IBE. La crisi sanitària ha posat de manifest la importància de comptar amb una bona massa d’investigadors i d’equipament, que respondran també davant altres emergències com l’energètica i la climàtica.
«La nostra capacitat per afrontar les crisis del present depèn en gran manera de l’activitat investigadora del passat. La capacitat que tindrem per afrontar les crisis del futur dependrà en gran manera de l’activitat investigadora del present», raona Pitarke, director de centre CIC Nanogune.
Amb aquesta crisi, la comunitat científica espera que la ciència bàsica, la qual pretén conèixer els mecanismes que manegen el món, no quedi desprotegida. «És imprescindible per generar coneixement i aplicar-lo a millorar la nostra qualitat de vida», diu Marta Barluenga.
Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.
Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.
Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.
Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.
Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.
De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.
Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.
Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.
Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.
Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.
El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.
Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.
Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?
La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.
Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.
Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.
El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.
Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’
