Just Deploy It!

Etiqueta: ciència

  • «Els científics hem marxat d’Espanya perquè no hi ha una trajectòria professional clara»

    Aquesta és una entrevista publicada a eldiario.es

    La revista científica Nature ha publicat la llista dels 10 científics més rellevants de l’any. Entre els noms dels investigadors hi ha el de l’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé (Terrassa, 1979), per haver liderat el descobriment del planeta habitable més proper a la Terra. Un món que va ser batejat com Próxima b i que podria estar cobert d’aigua. Parlem amb aquest professor de la Universitat Queen Mary a Londres sobre el seu descobriment i sobre la situació que viu la ciència al Regne Unit i Espanya.

    Un dels científics de l’any, com et sents?

    Doncs la veritat és que molt bé, encara que personalment prefereixo que se li doni més importància a l’equip i a tota la infraestructura científica de la qual depèn tot això. No vull que la gent s’emporti la idea equivocada que n’hi ha prou amb contractar un científic, quan en realitat és necessari l’esforç de molta gent.

    Però estareu contents?

    Sí, encara que per a nosaltres l’important era trobar aquest planeta al qual portàvem molt de temps buscant. Quan el vam trobar sabíem que era un resultat que tindria molt d’impacte. Espero que almenys això ens serveixi per aconseguir més finançament per a altres projectes que ja tinc en ment.

    Com quins?

    El que hem fet fins ara és detecció, però el que volem fer és caracterització, analitzar si aquests planetes tenen vida i per fer això necessitem instruments una mica millors dels que tenim ara. És el moment de desenvolupar noves tecnologies per poder tenir imatge directa d’aquests planetes i investigar les seves atmosferes.

    Però no podem viatjar. Per què busquem planetes tipus la Terra?

    Un dels objectius és entendre quin és el nostre lloc en el cosmos i entendre per què el nostre planeta és habitable i quant de temps ho serà. Intentar comprendre si és realment una cosa rara i preciosa o si els planetes habitables estan a tot arreu. D’altra banda també hi ha el component motivacional, perquè s’especula que podríem enviar sondes en algun moment a aquests planetes, sobretot als més propers a la Terra, i això ajuda a fixar un rumb a llarg termini. Sense un objectiu clar, sense un rumb no saps cap a on caminar.

    Creus que veuràs una sonda arribar a Próxima b?

    Serà difícil, però és plausible. Extrapolant tecnologies que tenim ara, potser d’aquí a 40 anys puguem fer alguna cosa. Ara sembla que hi ha una empenta que pot portar a una explosió d’una nova carrera espacial, només que en aquesta ocasió no són dues potències que competeixen, sinó que són els pioners, els exploradors, les empreses privades o la gent qui poden tirar això endavant. Hi ha coneixement acumulat suficient com perquè hi hagi petits grups que es puguin anar organitzant i de vegades això és més fàcil que fer-ho a través dels governs.

    Abans has parlat de finançament. Creus que el Brexit dificultarà l’accés a fons europeus?

    Sí, això és una cosa que ens preocupa moltíssim. Encara que l’avantatge de les ERC [beques del Consell Europeu de Recerca] és que les pots demanar i implementar-les en una altra institució i això és el que té pensat molta gent al Regne Unit. Hi ha molts científics que, si l’aconsegueixen, tal com pinten les coses, el més probable és que se les enduguin a altres països.

    Això serà un pal important per a la ciència britànica.

    Per descomptat, cal tenir en compte que el Regne Unit és un dels grans beneficiaris del programa ERC i el Brexit serà un cop de destral brutal. A més, les ERC són molt importants avui en dia perquè són l’única manera de fer recerca dinàmica, moderna i de reacció ràpida, perquè les agències d’investigació són molt programàtiques i no deixen gaire espai a la innovació.

    Però Theresa May ha promès més inversió en ciència.

    Aquí ningú ha celebrat aquesta informació perquè allò va ser simplement una constatació d’una cosa que ja se sabia, no ha estat una injecció nova de finançament deguda al Brexit. A més, tota la incertesa que es viu actualment està fent que es perdi frescor. És una mica el que ha passat a Espanya des del 2008, el que està signat i aprovat, es tira endavant, però el govern no està obert a comprometre’s a coses noves.

    Et planteges tornar a Espanya?

    Sí que m’ho he plantejat. La meva dona, que també és científica, i jo hem estat buscant coses, però és que en els últims tres anys no hi ha hagut res de res. A més, aquí tinc un grup muntat, tinc beques, diners per a projectes… Si l’oferta és anar-hi per començar de zero, seria una mica dur. I això si aconseguíssim alguna cosa, que tampoc està gens clar.

    Hi ha molta competència per tornar?

    Sí, la cua és molt gran ara mateix. Hi ha un tap de gent molt bona que no és fàcil de solucionar. La gent se n’ha anat perquè no hi ha una trajectòria professional clara, no hi ha un pla a llarg termini.

    El ministre d’Exteriors ha assegurat que «anar-se’n fora enriqueix».

    Sí, és clar, quan marxes t’ho venen com a formació, quan en realitat és un ves-te’n perquè aquí no hi ha res i ja veurem si en alguns anys surt alguna cosa. Però si no surt, gràcies i fins després. Fixa’t, l’altre dia ens van passar una enquesta en la qual preguntaven que com ens anava als espanyols científics que estàvem d’»estada» a l’estranger. A Espanya encara es té aquesta visió paternalista de «els nens que se’n vagin d’estada a veure com els va». No estem d’estada, estem vivint, treballant i produint fora d’Espanya.

    Què hauria de canviar perquè Espanya sigui un lloc més atractiu per als científics?

    Sobretot que hi hagi plans per mantenir projectes a llarg termini. No és només mantenir a un investigador, és un equip, els tècnics, les instal·lacions, tot això que ha d’estar assegurat i no ho està. Una de les coses en les que estic bastant ficat és en el projecte Cármenes. Un espectrògraf per buscar planetes que està funcionant a Calar Alto i que és igual de bo o millor que el que hem utilitzat. És un projecte hispà-alemany i quan es va acabar la construcció, com que no hi havia diners per a res més, els enginyers es van quedar al carrer. Alemanya ho va aprofitar i es van endur els millors. Això ha passat diverses vegades a Espanya, és una cosa bastant característica del model espanyol. Quan s’acaba un projecte, es lliura i els encarregats de les construcció se’n van al carrer.

  • Sense embargaments

    La paraula embargo és un dels préstecs de l’espanyol més universals. Hi és en molts idiomes, des de l’anglès, l’alemany, el francès, el finès, el polonès i el suec fins a l’indonesi, el kazakh, el croat, el tagal i el kurd. L’etimologia d’aquesta veu castellana remet al verb imbarricare del llatí vulgar o romanç primitiu de la península Ibèrica, que al seu torn es deriva probablement de barra. Actualment, embargar vol dir prohibir el transport i comerç de béns -o mals, com les armes-, però també el flux d’informació. El que potser no sap molta gent és que la major part de la informació mèdica i científica que difonen els mitjans de comunicació ha estat prèviament embargada. I que això és precisament el que potencia la seva enorme visibilitat.

    L’embargament que practiquen The Lancet, Science, JAMA, Nature i gairebé totes les principals revistes mèdiques i científiques consisteix a fer accessibles els seus estudis als periodistes acreditats durant uns dies abans que la publicació surti a la llum. I és llavors quan, en un dia i a una hora prefixats, les xarxes socials i els mitjans de comunicació de tot el món s’inunden de missatges similars sobre les mateixes investigacions, valorades sovint pels mateixos experts. Aquesta homogeneïtat informativa, tan sospitosa i poc periodística, és una de les principals senyes d’identitat de la comunicació i el periodisme científics. L’statu quo s’ha consolidat a partir de la dècada de 1990, probablement perquè ha estat beneficiós per a ambdues parts (revistes i periodistes). Però els seus avantatges inicials comencen a pesar menys que els seus inconvenients.

    La política de l’embargament instaurada per les publicacions científiques amb l’aprovació dels mitjans ha permès, sens dubte, donar més visibilitat a la ciència. Milers de periodistes de tot el món informen els dijous del que publica Science i els divendres del que explica el BMJ, per citar dos exemples. Però generalment es fan ressò només del que aquestes revistes els han seleccionat i servit en safata de plata (nota de premsa i article original) uns dies abans, perquè així tinguin més temps de preparar les seves informacions. Els periodistes han acceptat aquest acord perquè això els facilita el seu treball. El resultat és que més de les tres quartes parts de les notícies científiques se sustenten en comunicats de premsa embargats. Gràcies a aquest acord, portem diverses dècades amb un menú informatiu que controlen les revistes i confeccionen els seus gabinets de comunicació, i que no és el més saludable.

    La ciència s’ha fet d’aquesta manera molt visible, encara que pràcticament només veiem una part mínima dels dos milions llargs d’estudis anuals que publiquen les millors revistes. En la seva majoria, són missatges solts sobre investigacions puntuals i sense el context necessari. L’efecte comunicatiu s’assembla a quan escoltem frases soltes i no sabem de què va la conversa. I això és, en bona mesura, una conseqüència perversa de la política de l’embargament. «Periodistes, intenteu imaginar un món sense els embargaments», proclama el periodista metge Ivan Oransky, autor del bloc Embargo Watch i d’un recent manifest publicat a Vox en què explica per què els embargaments de les notícies científiques són dolents per al públic. Sense embargaments, la tasca del periodista seria menys previsible, però també més estimulant i orientada al públic, al no existir rutines imposades ni impediments informatius. Perquè, com bé il·lustra l’etimologia, però ve de barra, és a dir la tranca que reforça una porta per impedir el pas, en aquest cas de la informació científica. Sense embargaments, el periodisme seria senzillament més periodisme. I el públic en seria el gran beneficiat.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Més de 8.000 científiques signen un manifest contra Donald Trump

    “Som membres de grups minoritaris racials, ètnics i religiosos. Som immigrants. Som persones amb discapacitats. Som membres del col·lectiu LGTBQIA. Som científiques. Som dones”. Això es llegeix a la carta oberta que ja han signat més de 8.500 dones de l’àmbit universitari nord-americà i en la qual rebutgen les afirmacions racistes, misògines i anticientífiques que el guanyador de les eleccions als Estats Units, Donald Trump, va realitzar durant la campanya electoral. 

    Les investigadores asseguren que el seu treball per superar “la degradació del paper que juga la ciència en la societat no va començar amb aquestes eleccions”, tot i que reconeixen que el resultat els ha mobilitzat encara més. “El discurs d’odi cap a les minories, les dones, la comunitat LGTBQIA, els immigrants i les persones amb discapacitats, juntament amb l’allau d’afirmacions contràries a la ciència i el coneixement han estat difícils d’assumir”, asseguren les investigadores Jane Zelikova, Theresa Jedd  i Teresa Bilinski, tres de les primeres promotores de la carta.

    Després de la garrotada electoral “diverses col·legues i amigues científiques vam començar a valorar com podia afectar a la nostra feina la victòria de Trump”, asseguren les científiques. Al cap de poc temps més de 100 investigadores s’havien unit al grup de discussió i, finalment, van acabar redactant un manifest que assegura que “el sexisme, la desigualtat, la discriminació i l’antiintel·lectualisme amenacen el progrés de la societat” i que “la ciència està amenaçada”.

    Trump ha expressat repetidament opinions clarament contràries al consens científic, com que les vacunes causen autisme o que el canvi climàtic és una construcció política. “Aquestes creences són incorrectes i, el que és més important, són perilloses perquè soscaven el paper crític que juga la ciència en la nostra societat, en la innovació i en el nostre creixement econòmic”, afirmen les investigadores.

    A la recerca de la fi de la discriminació de gènere

    Les investigadores es refereixen a la discriminació existent cap a tot tipus de col·lectius, però recorden que “a tot el món, les dones científiques s’enfronten a la discriminació, salaris desiguals i tenen menys oportunitats” i insisteixen que s’ha de treballar diàriament “per demostrar a les nenes i les dones que són benvingudes i necessàries en la ciència”.

    Les investigadores fan una crida a la col·laboració i l’entesa perquè el progrés científic no es vegi obstaculitzat i perquè l’àmbit científic sigui més inclusiu. “Com a dones científiques hem de prendre mesures per augmentar la diversitat en la ciència i altres disciplines”. En aquest sentit la missiva demana que es prenguin mesures orientades a “identificar i reconèixer desigualtats estructurals i biaixos que afecten el potencial de tots els individus per complir les seves metes”.

    Crítiques al negacionisme climàtic de Trump

    Les investigadores també han fet especial èmfasi en les qüestions relacionades amb el canvi climàtic, un tema en el qual Trump s’ha mostrat especialment combatiu, i ha amenaçat en reiterades ocasions amb sortir de l’acord de París.

    Les científiques temen que “el progrés científic i l’impuls per fer front als nostres principals desafiaments, inclosa l’eliminació de les pitjors conseqüències del canvi climàtic, es vegin greument obstaculitzades durant el pròxim govern” i asseguren que “el nostre planeta no es pot permetre el luxe de perdre temps”.

    La missiva, que ha acumulat a dia d’avui 8.670 signatures, és una mostra més de la preocupació que regna en l’àmbit científic davant la victòria d’un candidat que ha donat mostres més que sobrades de la seva ignorància científica. “Ara, més que mai, és important que siguem capaços d’explicar clarament el que la ciència vol dir” i de com aquesta “pot ajudar a prioritzar objectivament els problemes, més enllà de la histèria i la por que ha permeat la nostra societat”, conclouen les científiques.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Ciència sense nord

    En ciència, com en totes les activitats humanes, no és or tot el que llueix. La investigació científica té una aurèola d’integritat i autenticitat que no es correspon amb les misèries que estan denunciant els mateixos científics. Hi ha massa mala ciència, vénen a resumir els protagonistes d’aquesta empresa global que persegueix la veritat i el coneixement per sobre de totes les coses. I hi ha mala ciència perquè hi ha incentius econòmics i professionals que estan pervertint el seu autèntic sentit: fer bones preguntes, respondre-les amb estudis i mètodes impecables, replicar, perfeccionar les explicacions teòriques i fer noves preguntes. Una enquesta realitzada pel mitjà digital nord-americà Vox ha propiciat entre els científics un saludable exercici d’autocrítica amb una senzilla pregunta: «Si pogués canviar una cosa sobre com funciona la ciència d’avui, quina seria i per què?»

    Encara que l’enquesta no té pretensions científiques, els 270 investigadors que han respost la pregunta, majoritàriament dels camps de la biomedicina i les ciències socials, airegen una sèrie de disfuncions que potser no eren conegudes pel gran públic. Els autors del reportatge resumeixen les queixes dels científics en set grans problemes, entre ells la manca de rigor metodològic i la manca de replicació. Encara que no tots són igual de greus, la majoria tenen un nexe comú: l’atzarós, conflictiu (pels conflictes d’interessos) i pervers finançament de la ciència. Més que l’escassetat de fons, el preocupant és que massa sovint es finança l’espectacularitat, el renom dels autors i la promesa de novetat en detriment de la qualitat. Els despropòsits en el finançament han portat alguns a proposar l’adjudicació de fons públics (el finançament privat és un altre problema afegit) mitjançant sorteig. Al cap i a la fi, es queixen, el sistema actual és en essència una loteria, però sense els beneficis de l’atzar. Així, almenys, es reduirien els estímuls més nocius.

    Alguns científics fa temps que denuncien que s’incentiven els resultats positius (encara que sovint s’aprèn més dels negatius); els estadísticament significatius (encara que moltes d’aquestes investigacions facin aportacions insignificants); els sorprenents i atractius per al públic (encara que la seva rellevància sigui escassa), i en general els nous abans que els confirmatoris. La manca d’estímuls per replicar les investigacions, quan no la impossibilitat material de reproduir-los per falta de transparència en els mètodes, estan soscavant un pilar bàsic de la ciència: la necessitat de replicar les investigacions i confirmar, o no, els seus resultats. No es tracta només que la ciència pugui ser falsable, que tot i ser important no deixa de ser un requisit entre d’altres, sinó que pugui avançar perfeccionant les explicacions científiques i renovant les preguntes de recerca gràcies als resultats negatius i no confirmatoris.

    Certament hi ha ara més científics de gran nivell i més ciència excel·lent que en cap altra època, però també és cert que mai com ara hi ha hagut tanta ciència mediocre i gairebé supèrflua. Molt probablement les relacions entre quantitat i qualitat són complexes, variables segons el camp de coneixement i no necessàriament directes. Així mateix, mai com ara hi ha hagut tantes mostres de periodisme científic de gran qualitat i, alhora, tal quantitat d’exemples de periodisme mediocre, enganyós i sensacionalista. Una de les «7 plagues» que denuncien amb raó els científics és precisament la deficient comunicació de la ciència. Però aquest excel·lent reportatge de Julia Belluz, Brad Plumer i Brian Resnick a Vox mostra que el bon periodisme científic segueix sent necessari i no té res a veure ni amb la complaença ni amb la veneració d’una activitat, la ciència, que també té les seves misèries i perversions.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Medicina i literatura

    La setmana passada vaig dictar una conferència als estudiants que s’incorporen al primer any dels estudis de Biologia Humana de la UPF i als estudis de Medicina UPF-UAB sobre com hem anat entenent el cos humà, des del punt de vista de les ciències empíriques, des Vesalio a Crick, Krebs i Medawar. Els comentava que malgrat la seva suposada asèpsia científica, els millors investigadors dels últims quatre segles han estat personatges immersos en la cultura del moment i que la seva concepció de l’anatomia i la fisiologia del cos humà va estar sempre impregnada dels paradigmes de la seva època . A títol d’exemple els vaig comentar que el cèlebre quadre de Vermeer «L’astròleg» representa, molt probablement, a Anton von Leeuwenhoek, inventor del microscopi, que va posar per al gran artista de Delft. En mostrar-los el quadre en una diapositiva vaig preguntar a la nombrosa audiència de més de 120 joves, tots propers als vint anys, si reconeixien el pintor. Ningú va aixecar la mà. Per a ells, potser també per als seus pares, Vermeer era un perfecte desconegut.

    És una pena que els estudiants que accedeixen a uns dels estudis més exigents i que han obtingut notes espectaculars en les proves d’accés a la universitat, desconeguin les principals fites de la història de l’art. La literatura, la filosofia, l’art, les humanitats en general són, també, una forma de coneixement. De fet, la seva pròpia raó de ser és, entre moltes altres, oferir diversos punts de vista sobre la realitat, complementaris als del coneixement empíric, a la ciència que, com qualsevol altra aventura de l’esperit humà, no es pot entendre fora del seu marc cultural.
    Aquesta anècdota i aquesta introducció vénen al cas arran d’una iniciativa que s’ha endegat en els estudis de Medicina UPF-UAB en incorporar en una assignatura de cada curs una pinzellada humanista, pinzellada feble, això sí, però pinzellada al cap i a la fi.

    Per iniciativa d’alguns alumnes motivats i amb el suport de diversos professors sensibles, se’ls ha proposat als estudiants que llegeixin algun llibre o fragment literari que tingui a veure amb les matèries que estan estudiant. Per una petita contingència en la nota final, els estudiants es comprometen a una lectura crítica del text i posteriorment a redactar unes línies sobre l’opinió que els ha merescut que seran puntuades pel professor de l’assignatura. És una proposta que s’ofereix de forma voluntària però que té un alt valor simbòlic.

    La introducció d’activitats humanístiques en les facultats de Medicina té una llarga història d’iniciatives i d’oblits. Els estudiants de la primera promoció de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1974) a la qual pertanyo, vam promoure l’anomenada Comissió d’Humanitats que va organitzar diversos actes a l’Hospital de Sant Pau per dinamitzar i reivindicar el punt de vista cultural sobre la Medicina. Recordo, entre d’altres, una conferència de Xavier Rubert de Ventós que en aquell moment acabava d’arribar de Califòrnia immers en Marcuse (recorden Eros i Civilització?) I ens explicava que allà els joves conduïen amb els peus nus per sentir millor l’emoció de rodar a la carretera. Un bon grup o, més ben dit una troupe, de companyes de Filosofia, que estudiaven a Sant Cugat, ens van portar unes magnífiques Troianes que es van representar sobre la tarima on habitualment dissertaven anatomistes, bioquímics o cardiòlegs. Aquesta iniciativa va quallar a la institució i des de llavors i fins ben entrats els anys 90, les unitats docents de Medicina de la UAB van tenir les seves respectives comissions d’humanitats que amb menor o major fortuna van tractar de cultivar les ments d’estudiants cada vegada més focalitzats i competitius. A l’Hospital del Mar, per exemple, vam celebrar esdeveniments memorables amb Fernando Savater (sobre «Montaigne»), els germans Claret (sobre «El violí»), Rubert de Ventós ( «Funció d’amor») i els cinefòrums organitzats pel meu bon amic i gran cinèfil José María Garcés que ha vist Blade Runner una vintena de vegades.

    La present iniciativa per introduir textos literaris en el programa d’estudis de Medicina UPF-UAB és una reaparició molt oportuna després de gairebé dues dècades de desert cultural a la majoria de les facultats del nostre entorn; desertització de la qual en són responsables a parts iguals els estudiants unidimensionals i els professors hiperespecialitzats i de perfil biologista la qual cosa ha donat com a resultat promocions poc crítiques i amb una visió reduïda del sentit i els condicionaments externs del seu treball. Apropar els estudiants els textos inspirats en la malaltia i la medicina que van escriure Bernhard, Balzac, Tolstoi, Soljenitsin, Bulgàkov, Martín-Sants o Sachs, entre moltíssims altres, hauria de contribuir a formar els joves estudiants i futurs metges en dimensions complementàries a el seu treball i mostrar nous punts de vista sobre la salut diferents dels exclusivament científics que, a fi de compte, són els únics que els va a procurar la carrera que han escollit.

    Idealment, i tant de bo sigui així en el futur, els estudis de Medicina haurien d’estar impregnats de substància humanista promovent, per exemple, que els professors coneguessin i relatessin les vicissituds històriques de la matèria que expliquen o donessin a conèixer els principals protagonistes del coneixement i les controvèrsies que s’han originat al voltant d’una docència que per regla general s’imparteix de manera dogmàtica. Seria desitjable aconseguir una major transversalitat dels coneixements humanístics al llarg de tota la carrera afavorint que la docència incorporés no tan sols propostes puntuals, com la que ha motivat aquest article, sinó més «humanitat» en cadascuna de les assignatures.

    Al final del dia, el que desitgen els ciutadans és saber-se en bones mans, és a dir, no només en mans d’especialistes monotemàtics, sinó de metges amb criteri capaços de diferenciar les modes de les evidències més sòlides, resistents als cants de sirena de la indústria i el lucre, crítics amb les innovacions precipitades, i comprensius davant el dolor dels altres. La literatura, les humanitats, incloent l’art, s’han ocupat sovint d’aquestes qüestions i han produït obres tan dignes de figurar en el programa dels estudis de Medicina com qualsevol altra disciplina científica.

  • Ciència i pseudociència de la felicitat

    La felicitat passa per ser un objecte científic. Una legió d’investigadors s’ocupa d’estudiar aquesta sensació subjectiva d’estar a gust amb la pròpia vida. A PubMed hi ha milers de treballs sobre les bases, els paràmetres, els requisits i altres aspectes de la felicitat i els seus contorns físics, psicològics i socials. No només es difonen en publicacions de psicologia i ciències socials, sinó també en revistes del màxim nivell, com Science o PNAS; hi ha fins i tot algunes consagrades a la matèria, com el Journal of Happiness Studies. Aquests estudis fan gala d’usar el mètode científic, quan no tecnologies tan sofisticades com la ressonància magnètica funcional (MRI) o tècniques genètiques. El resultat de tanta perquisició és un devessall d’informació que es perllonga en llibres, xerrades i altres materials que conformen una autèntica indústria de la felicitat. El problema és que els secrets de la felicitat que venen experts i xarlatans diversos estan trufats de ciència i pseudociència. I no sempre és fàcil distingir-les.

    Què és la felicitat? Com es pot mesurar? Quins són els seus ingredients? És hereditària o adquirida? Com varia en les diferents cultures i països? Fins a quin punt depèn de l’economia? La ciència de la felicitat vindria a ser el conjunt d’aportacions científiques realitzades des de la psicologia, la biologia i l’economia, principalment, per respondre a aquestes i altres preguntes. Si ens atenim als resultats de tanta investigació, hi ha patates respostes, que no és fàcil resumir-les. Una idea essencial és que la felicitat se sustenta en les relacions interpersonals i socials, incloent aquí les sexuals i les familiars. Una altra idea clau és que la felicitat depèn de l’economia i, per tant, pot comprar-se, encara que només fins a cert punt. Així, als països rics hi ha més gent que es considera feliç que als països pobres. Però la geografia de la felicitat té les seves singularitats, com l’anomenat «bonus llatinoamericà», que aporta un plus de felicitat als llatins i que no s’explica per la renda. Per més que alguns dels principals ingredients de la felicitat siguin gratuïts, és a dir, el sexe, la música, l’exercici físic i la conversa, el seu gaudi té molt a veure amb els usos socials i la psicologia individual. Per això, entendre la felicitat en clau científica no és tan senzill com pot desprendre’s d’algunes respostes, per més científiques que semblin i més números que les recolzin.

    No és ciència tot el que llueix amb nombres. La ciència té unes condicions que van més enllà de l’aplicació d’una metodologia més o menys ajustada al mètode científic. El plantejament d’hipòtesis, la formulació de teories, la verificabilitat, la capacitat predictiva i la falsabilitat són algunes de les característiques pròpies de la ciència que no es compleixen en moltes de les investigacions sobre la felicitat. La ciència, analítica per definició, es defensa malament amb els objectes complexos, i la felicitat, com l’amor o l’amistat, és un d’ells. Per això, bona part de l’anomenada ciència de la felicitat no va molt més enllà del sentit comú i es recolza en idees sense confirmar que difonen alguns gurus, per als que la felicitat pot ser una sensació, un sentiment, un procés, un camí i tantes altres coses, segons convingui per les seves receptes. Però, si es pretén estudiar-la científicament, cal poder definir amb precisió i descompondre-la en ingredients susceptibles de ser analitzats. Sigui el que sigui la felicitat, sigui o no sigui un assumpte científic i independentment dels ingredients, el que està clar és que procurar aquest benestar subjectiu no és l’objectiu de la medicina, que s’ocupa tan sols d’un dels seus components: la salut.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • El ‘brexit’, un gran sotrac per a la ciència

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Malgrat els sondejos previs que indicaven la possible victòria de la permanència, el Regne Unit ha escollit abandonar la Unió Europea. Tot i que encara és aviat per valorar l’impacte que pot tenir aquesta decisió per a la ciència britànica i europea, el que és segur és que, amb aquesta sortida, la UE perd un dels seus principals bastions en recerca i desenvolupament.

    El país de Darwin i Newton ha decidit abandonar la UE i amb ell se’n va un dels que més contribueix al desenvolupament científic a Europa. Amb tan sols l’1% de la població mundial, el Regne Unit té el 4% dels científics del planeta i és el país en què s’escriuen més articles per investigador. A més, posseeix 4 de les 10 universitats més prestigioses del món.

    Però la sortida del Regne Unit no només suposa un revés per a la maquinària científica de la UE, sinó que també posa en risc seriós la pròpia ciència britànica, que podria perdre prop de 370 milions d’euros anuals en fons d’investigació provinents de la UE.

    Les dades que va presentar el comitè científic de la Cambra dels Lords aquest mateix mes mostren que el Regne Unit és un receptor net de fons d’investigació, el ​​segon per darrere d’Alemanya. Els britànics van contribuir amb prop de 5.400 milions d’euros per a projectes científics de la UE entre 2007 i 2013, però en el mateix període van rebre uns 8.800 milions.

    Pèrdua de fons i d’influència

    A més, un informe publicat el mes de maig passat estima que el Brexit tindrà un cost per a la ciència britànica d’uns 1.260 milions d’euros anuals, el que suposa més d’un 20% de la inversió total del país en ciència, i assenyala que les àrees d’economia, nanotecnologia i biologia evolutiva seran les que estaran en més risc.

    Per no perdre els fons europeus, el Regne Unit haurà de negociar l’estatus amb el qual accedirà als principals programes de finançament de la UE, tal com han fet altres països no comunitaris, com Israel o Suïssa. No obstant això, cal recordar que Europa pot limitar els seus drets de participació en aquests programes, tal com va fer amb Suïssa per les seves polítiques antiimmigració, en restringir-li l’accés als ajuts d’Horitzó 2020, principal programa de finançament científica de la Unió.

    A més, els britànics perdran la seva capacitat d’influència a l’hora d’orientar les polítiques científiques europees i es veuran obligats a assolir nous acords per poder continuar en grans projectes europeus, com el Human Brain Project, un projecte gegantí en el qual s’han invertit  uns 1.000 milions  d’euros i l’objectiu del qual és crear un model computacional detallat del cervell que permeti entendre el seu funcionament.

    El nou estatut del país també farà necessari renegociar la seva presència a l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear, més coneguda com el CERN, que disposa de l’accelerador de partícules més gran del món, el gran col·lisionador d’hadrons o LHC, per les sigles en anglès.

    Preocupació a les universitats britàniques

    Conscients d’aquesta situació, la majoria dels científics britànics havien expressat de forma inequívoca la seva oposició al Brexit. L’última crida a favor de la permanència per part de les institucions científiques britàniques es va produir aquest mateix dilluns, a través d’una carta signada pels rectors de més de 100 universitats. “Cada any, les nostres universitats generen més de 73.000 milions de lliures per a l’economia del Regne Unit, de les quals 3.700 milions estan generades per estudiants i investigadors de països de la UE”.

    “No és estrany que siguin precisament les universitats les que estiguin més preocupades, ja que fins al 30% del seu personal prové de fora del Regne Unit, dels quals un 16% arriben de la UE”, explica Lorenzo Melchor , coordinador científic de l’Oficina per a Assumptes Culturals  i Científics de l’Ambaixada d’Espanya a Londres. I precisament aquestes institucions han estat les primeres a reaccionar al resultat del referèndum.

    Mitjançant un comunicat, el vicerector de la Universitat de Cambridge ha afirmat estar “decebut” amb el resultat i ha assegurat que treballaran per intentar abordar les “implicacions d’aquest resultat”. Per la seva banda, el rector de l’Imperial College, James Stirling, ha estat més contundent en la seva declaració  i ha afirmat que l’”Imperial és, i seguirà sent, una universitat europea, sigui quin sigui el resultat del referèndum”. Stirling també s’ha mostrat preocupat per les possibles conseqüències d’aquesta decisió i ha  anunciat que exigiran “un aclariment urgent al govern sobre els visats i les quotes d’estudiants que vinguin de la Unió Europea”.

    La presidenta de l’associació que representa les universitats del Regne Unit, Julia Goodfellow, també s’ha mostrat preocupada per la possible pèrdua d’estudiants i investigadors estrangers. Mitjançant un comunicat ha assegurat que la seva “primera prioritat serà la de convèncer el govern que adopti mesures per assegurar que el personal i els estudiants de països de la UE puguin seguir treballant i estudiant a les universitats britàniques a llarg termini”.

    Futur incert per a estudiants i científics

    La preocupació que mostren les universitats coincideix amb la dels prop de 3 milions de ciutadans europeus que viuen a la Gran Bretanya, dels quals uns 200.000 són espanyols. Referent a això, l’Ambaixada Espanyola a Londres ha assegurat que “el resultat del referèndum no suposa cap canvi per a la situació legal dels ciutadans espanyols i de les companyies del nostre país al Regne Unit, durant un període de fins a dos anys que pot ser prorrogat”. Tot i que els drets d’aquests treballadors, inclosos els científics, dependran de les futures negociacions entre el Regne Unit i la UE.

    Per Melcior, “estem en un escenari totalment inèdit” i reconeix que “s’obre un període d’incertesa per als investigadors”, que pot afectar la mobilitat dels científics. “Abans si aconseguies un contracte, només havies d’agafar un avió, ara és probable que hi hagi unes traves burocràtiques addicionals”. Tot i així, Melcior insisteix que “encara no se sap el que passarà” i que “al Regne Unit li interessa seguir sent un pol d’atracció de talents”.

    Tot i que no hi ha dades oficials, en l’actualitat s’estima que hi ha al voltant d’uns 2.000 científics espanyols treballant al Regne Unit i molts d’ells pertanyen a la Societat de Científics Espanyols al Regne Unit, on també es mostren preocupats. El seu president, l’investigador de l’Imperial College, Eduardo Oliver, ha assegurat que “la investigació no entén de fronteres i el Brexit podria haver traçat ja la primera”.

    Sens dubte, el resultat del referèndum suposa un seriós revés per a la ciència britànica i europea, especialment en un escenari on països emergents, com la Xina, l’Índia o el Brasil, cada vegada atrauen més talent científic. Els investigadors europeus presumeixen de tenir unes sòlides xarxes de col·laboració i tot fa suposar que suportaran l’impacte. No obstant això, caldrà esperar per veure com es desenvolupen les negociacions i comprovar si aquest sotrac acaba provocant un descarrilament de la locomotora científica europea.

     

  • Ètica pública, medicina i consciència

    El passat dimarts 7 de juny es va presentar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre Per una ètica pública a Catalunya, al que vaig contribuir en el capítol sobre Medicina: un breu assaig sintètic que reflexiona sobre la salut, el sistema sanitari i el rol de la medicina en la societat actual. El llibre ha estat fruit de la col·laboració de nombrosos experts en diverses àrees de la cultura com ara Medi Ambient, Política, Educació, Economia o Energia, coordinats pel filòsof Josep M. Esquirol, professor de Filosofia de la UB, que recentment ens ha regalat el seu magnífic La resistència intima (Acantilado), el qual us convido a llegir.

    Conflicte d’interessos a part, el capítol dedicat a la Medicina em sembla una de les reflexions més lúcides que s’hagin fet recentment sobre aquesta part integrant i integral de la cultura post-moderna. El text posa el dit a la nafra d’algunes de les qüestions més punyents pel que fa a l’exercici de la medicina tal com l’entenem avui. En voldria destacar alguns paràgrafs:

    1) Sobre el marc en el qual cal endegar les reformes del nostre sistema sanitari: Cal analitzar bé dos fenòmens que s’han donat en les darreres dècades i que han influït molt en l’increment de la despesa sanitària. Ens referim a la tecnificació de la salut i a la patologització i a la medicalització de la vida.

    2) Sobre la medicalització social: La medicina ha de tenir com a fita la promoció de la salut i la lluita contra la malaltia. Però ho ha de fer sense pretendre que tot problema humà pertanyi al seu àmbit i sense crear expectatives falses respecte a allò que d’ella hom pot esperar. No s’ha de confondre salut amb felicitat, ni amb joia, ni amb benestar complet i perfecte.

    3) Sobre la medicina preventiva: Hi ha pràctiques generalitzades de certs cribratges amb resultats molt minsos i, tanmateix, amb efectes iatrogènics considerables. La qual cosa duu a reconèixer que, si bé la medicina preventiva repercuteix positivament en la salut de la població, cal estar sempre atent a la seva definició i al seu abast, controlant que els seus efectes beneficiosos superin amb escreix els adversos.

    4) Sobre la medicina pública: És per justícia que hem de mantenir un sistema públic d’assistència sanitària universal i de qualitat. No hi ha prioritat més gran que aquesta. Després ve l’educació. I després tota la resta. Tenir clar aquest ordre implica moltes coses i posa de manifest la feblesa de molts discursos i de propostes polítiques.

    5) Sobre la tecnologia: s’hauria d’avaluar molt bé el cost de l’adquisició i del manteniment de noves tecnologies; el període i la corba d’aprenentatge que requereixen; els beneficis que aporten (i la relació cost-efectivitat); els escenaris a mitjà termini que es preveuen i les aliances estratègiques per a optimitzar-les.

    6) Humilitat i discreció: La medicina és una lluita que, finalment, té anunciada la derrota. La consciència clara d’aquesta situació la fa més humana, més assenyada, més decididament tossuda en la lluita contra la malaltia, però alhora menys procliu a les evasions i a les retòriques del progrés il·limitat, més frustrants que no pas alliberadores.

    Malauradament els presentadors del llibre no van entendre res ja no del contingut dels textos inclosos sinó, i això em sembla més rellevant i lamentable, de la intenció i el mètode seguit pels autors i l’editor Esquirol. Per començar el President de l’IEC, el senyor Joan Domènech Ros, va centrar el seu discurs inaugural sobre l’entrevista que havia mantingut al matí amb el president de la Generalitat: un exercici d’autobombo, com prodiguen en abundància tants científics sense consciència (com diria Edgar Morin), en el que va reivindicar més poder per a la ciència (com no!) insinuant-se com a futur ministre de la República de les Mil Meravelles (només faltaria!). Després va lloar el seu pròleg al llibre en qüestió insistint en la barbàrie de la religió. En resum, es va oblidar completament del text que suposadament havia de presentar i del propòsit i intenció de l’IEC quan fa vora de quatre anys va realitzar i finançar aquest encàrrec.

    El segon orador, el senyor Joan Antoni Solans, actual president de la secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, va carregar contra el coordinador i editor de l’obra titllant-lo d’escolàstic, retrògrad, conservador i anticientífic. Un altre científic, doncs, sense consciència, al capdavant d’una institució que, suposadament, hauria de ser la consciència del país. Com ja és de rigor sempre que escoltem aquests preveres de la religió del progrés (per cert, rica en barbàries), el senyor Solans va fer un discurs d’autoexaltació dient que ell era l’expert en Territori i Medi Ambient i que no li havia agradat gens el capítol sobre aquest tema. En lloc de presentar el llibre, doncs, ens va propinar un discurs sobre el molt que sap sobre sostenibilitat.

    Quan el senyor Solans feia deu minuts que es dedicava a la seva autoritat com a expert, no vaig poder més i vaig marxar. Humiliant. Humiliant també que l’actual directiva de l’IEC presentés el llibre sense la presència i les reflexions, que tant els haguessin ajudat a entendre el món, del coordinador Esquirol. Sentint els seus discursos em vaig adonar que l’encertada feina del filòsof tenia poca cabuda entre la intel·lectualitat amb aclucalls en què s’ha convertit l’irreflexiu món de l’així denominada «ciència». Cal que l’IEC es pregunti pel sentit de la seva existència i miri d’enriquir-se d’aquell pensament crític que potser encara és a temps de reorientar el desnortat món de la tecnociència i la tecnolatria.