Just Deploy It!

Etiqueta: ciència

  • Recerkids, o quan fer ciència no vol dir només aprendre ciència

    “A mi m’agrada la ciència, però no quan et passes tot el dia estudiant davant un llibre”. Aquesta és l’opinió de la Júlia, alumna de 5è de primària de l’Escola Lavínia de Barcelona. Ella no vol ser científica però això no impedeix que se senti atreta, com molts infants, per la part més experimental i manipulativa lligada a la ciència. El problema, d’aquest àmbit i de moltes altres assignatures, és que sovint es basen en la memorització i l’estudi teòric més que no pas en la pràctica i en el desenvolupament d’habilitats.

    Aquesta escola del barri de Les Corts de Barcelona té experiència en l’Aprenentatge i Servei i en el treball per projectes: “tenim llibres, però els fem servir de consulta. Intentem que els alumnes aprenguin a partir de feines per grups que a més es caracteritzin per l’aprenentatge transversal”, explica la Teresa Rascón, tutora de 5è. Per això, porten des del febrer estudiant el sistema respiratori d’una manera que no surt als llibres, perquè “fer ciència no és només estudiar ciència”. Aquest és el lema de la segona edició de Recerkids, un programa que fomenta la recerca científica a grups de grau superior de primària, treballada des de l’aprenentatge per projectes.

    Respecte l’escola Lavínia, quan van veure la convocatòria de Recerkids, impulsat per la Direcció Catalana de Recerca i organitzat per Eduxarxa, van saber que aquell projecte era per a ells. Aquesta edició, en la que han participat més de 3.000 alumnes de 75 escoles de tota Catalunya, s’ha proposat el tema de la salut. “Són temes molt genèrics, però que es poden adaptar bé als interessos dels nens i nenes. Ells es fan preguntes respecte la seva salut a partir de la qual han de formular hipòtesis i idear experiments”, explica Anna Llucia, coordinadora de Recerkids a Eduxarxa.

    Els dubtes formulats pels alumnes respecte a la salut són diversos: per què ens vacunen a 6è? Per què ens posem morenos? O si mengen bé a l’escola. Els nens i nenes del Lavínia també es preguntaven moltes coses, com per què fem pipí? O per què hem de menjar tres vegades al dia? Però finalment, la pregunta que es va emportar el premi i sobre la que fa dos mesos que treballen és: “Tenim tots la mateixa capacitat pulmonar?”.

    D’aquesta pregunta naixeria tot un trimestre de feina en equip elaborant les hipòtesis, els experiments i, sobretot i per començar, una profunda anàlisi sobre el sistema respiratori que la Laia, la Laura i en Víctor expliquen de manera diligent davant la pissarra. “Estan encantadíssims amb aquest projecte, perquè els està donant molta autonomia per a investigar, per a pensar per ells mateixos, formular hipòtesis i descobrir si són o no són correctes”, apunta Rascón.
    Aquest procés de recerca és guiat pel material pedagògic que proporcionen des d’Eduxarxa, que proposa metodologies i explica les correspondències curriculars perquè “l’aprenentatge sigui transversal i, encara que les observacions i investigacions siguin casolanes, es basin en una metodologia científica rigorosa”, puntualitza Llucia.

    Precisament, la transversalitat del projecte de recerca és un dels punts més destacats, tant per Eduxarxa com per les escoles: “hi hem dedicat sobretot sessions de coneixement del medi, però també ho hem tractat a llengua, i a matemàtiques, on s’ha treballat l’anàlisi de dades i l’exposició i comunicació de les mateixes”, expliquen des de l’Escola Lavínia.

    Els alumnes de cinquè de l’escola Lavínia estudien el sistema respiratori | SANDRA VICENTE

    Dues garrafes d’aigua, un tub i un globus: “ja tenim respiròmetre”

    Els i les alumnes de cinquè de l’escola de Les Corts van plantejar dues hipòtesis que els semblaven bastant “òbvies”: els nens tenen major capacitat pulmonar que les nenes i el mateix passa amb els qui fan més esport. Doncs es van equivocar. I com ho van saber? Van construir un respiròmetre amb dues garrafes d’aigua, un tub i un globus. Es tracta d’un aparell molt simple que mesura la capacitat pulmonar d’acord amb l’aigua que es desplaça d’una garrafa a una altra després de bufar per un tubet.

    En Ricard fa una petita demostració de com funciona: agafa aire i omple bé les galtes mentre bufa a poc a poc al respiròmetre. Desplaça just 100 mil·lilitres d’aigua, poc per sota de la mitjana de tots els companys. I per sota de les seves companyes: “ens vam equivocar, les nenes tenen més capacitat pulmonar. No vam pensar que elles creixen abans que els nens i que són més altes i pesen més que nosaltres”, explica el Víctor. Però desmentir una hipòtesi forma part del procés científic, “l’important ha estat que han investigat per què s’han equivocat i han reformulat els experiments”, explica, orgullosa, la seva tutora.

    Un congrés amb científics, com a colofó del projecte

    L’Escola Lavínia forma part del grup de 9 centres que assistiran al congrés científic que se celebrarà el 31 de maig a Barcelona i Girona, en el qual els nens i nenes podran exposar els seus resultats davant científics professionals. A més de poder presentar els seus treballs, els alumnes tindran l’oportunitat de participar d’una activitat de recerca real per tal de “fomentar la vocació científica i despertar la curiositat intel·lectual dels joves”, afirma Llucia.

    Així, el congrés a Barcelona, realitzat en col·laboració amb la UPF, se celebrarà al Campus Mar i el grup de recerca Transnational Synthetic Biology organitzarà uns tallers en els quals els joves podran fer extracció i visualització d’ADN. Pel que fa a Girona, en col·laboració amb l’UdG, el congrés se celebrarà al Parc Científic i Tecnològic i es faran tallers sobre promoció de la salut, ADN i salut cardiovascular i sobre la màgia dels aliments.

    Els congressos, igual que tot el procés de recerca, es realitzarà sempre en equips i de manera col·laborativa, perquè “aquesta és una de les bases del treball científic. De vegades es té la sensació que la recerca es fa en solitari, però no és veritat: no pot ser si no és en equip”, explica Llucia. Així, aquest trimestre científic, per a les escoles participants ha estat un període per fomentar la cooperació i treballar la ciència des d’una altra perspectiva que també aporta a altres valors i habilitats.

    La Júlia, tot i haver gaudit molt d’aquests tres mesos de feina en equip, continua sense voler ser científica. Molts dels seus companys, que també s’han entusiasmat amb els experiments, sí s’ho plantegen. “Però sabeu que per ser científics cal estudiar molt i estar moltes hores llegint llibres, oi?”, els pregunta l’Alejandro, un dels professors que han ajudat a desenvolupar el projecte. “Sí, però també fan experiments i per saber si volem ser científics també hem d’experimentar i no només llegir!”, exclama un dels menuts. I, segurament, té raó.

  • “Per cada història d’un científic n’hi ha una d’una dona. No és que no existissin, és que les hem silenciades”

    Zoe Philpott s’asseu a la terrassa del CosmoCaixa de Barcelona i tanca els ulls mentre dirigeix el rostre al sol. És un dels primers dies càlids de l’any i per a ella, “una de les poques londinenques de naixement que viu a la capital britànica” el sol és un bé preuat. És una dona precedida pel seu somriure i la seva postura relaxada i expressiva, segurament conseqüència d’una de les seves grans passions i part de la seva professió: el teatre. Durant l’entrevista vesteix amb un discret vestit negre, que contrasta fortament amb l’atuell amb què la van conèixer els assistents al STEAMConf 2018. Philpott va realitzar una performance en què es va enfundar un vestit del segle XIX replet de bombetes. Concretament 4.400 llums led la van ajudar a fer un homenatge a la matemàtica i física Ada Lovelace.

    Es tracta d’una peça de vestir equipada amb Wi-Fi i amb totes les bombetes autònomes que es poden programar una a una. El show Ada.Ada.Ada és una mena d’interacció entre ella i el públic, que pot experimentar una sort de programació com el que va fer famosa Lovelace, autora del primer algoritme complet de la història. El vestit és, també, una manera de reconciliar-se amb la memòria perduda d’aquesta científica que, com la de moltes altres dones, “ha estat esborrada de la història”. Ara, Philpott, encarnant perfectament l’esperit STEAM (que fa referència al treball conjunt de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i l’art) dedica la seva vida a “explicar històries valuoses”. Històries de dones oblidades per a animar les nenes d’avui a convertir-se demà en dones que ningú no oblidarà.

    La teva feina té una base científica -en tant que rememores a científiques oblidades-, treballes amb tècnica i tecnologia i, tot plegat, des de el vessant d’explicar històries des del teatre. Com s’arriba a aquest esperit STEAM tant en estat pur?

    Crec que aquestes sinèrgies em vénen de manera natural, perquè els meus orígens són al teatre, que és un àmbit on combines tot d’elements per a crear una història. Comptes amb tècnics de llum, guionistes, sonidistes, fusters o enginyers que fan els escenaris… Val a dir que sempre vaig tenir una gran passió per la tecnologia, però qui m’havia de dir que l’acabaria convertint també en part de la meva feina? De fet, la meva feina no existia quan jo estudiava, així que no m’hi vaig poder preparar.

    A la universitat era molt curiosa; vaig fer teatre, italià, literatura txeca, filosofia, anglès, un munt de coses. I també volia estudiar informàtica, però aquí em van parar els peus. Creien que, sent tan creativa, la tecnologia no era per mi i jo, com que era jove, ho vaig acceptar. Però això no va parar la meva curiositat i vaig començar a entrar en contacte amb informàtics i enginyers per a començar a combinar habilitats que no sabíem que es podien combinar, per a crear projectes teatrals que no podrien ser si no sortien d’un equip multidisciplinari.

    Sempre he tingut una gran passió per l’educació així que un dels nostres grans projectes va ser crear eines pedagògiques a través de la gamificació en temàtiques tan diverses com l’educació religiosa, sexual, escriptura creativa… Era donar eines als nanos per apoderar-se i que aprenguessin de manera col·laborativa.

    Allò era a principis dels 2000, com va acceptar aquesta innovació la comunitat educativa?

    Era completament nou, explicar històries amb tecnologia! Havies d’estar molt segur que volies innovar en aquesta línia perquè era complicat trobar espais en què ho acceptessin de ple. I jo n’estava seguríssima, perquè amb aquests projectes feia el que realment m’agradava: ajuntar l’art, el disseny, el pensament creatiu amb tecnologia per a crear una manera atractiva d’explicar històries. I històries valuoses: ho fèiem a museus, a les classes, a les biblioteques, a qualsevol lloc on poguéssim involucrar a la gent.

    I com aquestes històries valuoses, que anaven de transmetre coneixements a través del teatre i les arts participatives, acaben incloent la vida d’Ada Lovelace i altres dones oblidades?

    Un dia estava caminant per Londres i vaig veure un grup de turistes posant davant una estàtua que havia estat allà sempre. I vaig pensar que no sabia qui era i per què la gent volia fer-se una foto amb ell? Probablement era famós per haver mort un munt de gent feia 200 anys. On estaven les estàtues de les persones amb les quals em podia sentir identificada? I llavors em vaig adonar que no hi havia dones.

    Vaig fer una cerca a Google del mot ‘estàtua’: pàgines i pàgines de senyors. Les úniques dones eren l’Estàtua de la Llibertat, un munt d’àngels o figures clàssiques. Idees del que és o ha de ser una dona, però no dones de veritat. La idea inicial, potser per l’escalfor del moment, va ser la de crear estàtues, però aquell no era el meu camp. Així que vaig decidir que començaria a explicar històries de dones que havíem oblidat a través de la tecnologia. I així vaig trobar una dona que, definitivament podia respectar, la primera dona en tecnologia. És com si l’univers em portés directa a Ada Lovelace.

    Zoe Philpott amb el vestit de la performance Ada.Ada.Ada

    I aquí neix el projecte Ada.Ada.Ada i el famós vestit?

    Volia crear quelcom que arribés a la gent, que fos excitant, interessant i accessible, que prengués fàcilment l’atenció de la gent. I volia usar una tecnologia que fes que l’Ada estigués orgullosa. Aquest vestit s’ha acabat convertint en un catalitzador que inspira al canvi sense que te n’adonis: és un cavall de Troya meravellós que portem a escoles, conferències, empreses o biblioteques. I el que és millor, atrau moltíssim l’atenció de les noies perquè, si ho penses, és el millor vestit de princesa del món!

    L’atrezzo és la manera creativa d’explicar la seva història però també els fonaments tècnics de la programació. Quan la gent interactua amb el vestit el que els estem dient és que ells també poden ser físics, enginyers o informàtics. I no només a través d’Ada Lovelace; no és que no hi hagués dones en ciència, és que les hem silenciat.

    Els estudis en aquestes àrees continuen apel·lant més els homes que les dones.

    És una qüestió cultural que cala a l’educació, però si hi penses, per cada història d’un home en tecnologia, també hi ha la d’una dona, encara que no la coneguem. Hem d’aconseguir que Einstein deixi de ser l’únic físic de referència i que parlem de Lisie Meitner, per exemple. El problema de l’educació és que està influenciada per les indústries, que busquen només treballadors. Necessitem potenciar l’aprenentatge creatiu, donar poder als joves perquè aprenguin el que volen aprendre, encara que no hi hagi cap feina existent avui en dia per al que ells els interessa. Les feines evolucionen amb la societat. En educació hem de deixar de demanar permís a les institucions, al currículum, per canviar i innovar.

    Està clar que prendre les regnes així costa…

    Perquè estem rodejats de dinosaures! Hem de deixar de memoritzar coses per a començar a aprendre coses. No necessitem saber quan es van extingir els dinosaures, sinó aprendre com evitar que ens passi a nosaltres. I la combinació que proposa l’STEAM és perfecte, perquè l’única manera d’arribar al futur és combinar els pensaments científics i artístics. No cal que siguem com Da Vinci, que sabia dibuixar, matemàtiques, construïa màquines i segurament també cantava o cuinava… Podem ser només una d’aquestes parts que, dins un equip de persones diferents, forma el millor Da Vinci. I això ens diu que a les aules hem de poder incentivar totes les habilitats que tinguin tots els alumnes, per inusuals que ens semblin, perquè totes tenen una sortida.

    Tornant a les nenes, com podem fer que s’interessin per les ciències i tecnologies?

    Com he dit, ha de canviar la cultura. A països com Rússia, Índia o la Xina no hi ha aquesta divisió per gènere. Hi ha moltes dones estudiant i treballant en aquestes àrees, per això és tan important com es parla a les noies. És important explicar-los que si podem volar és gràcies als càlculs d’Ada Lovelace o que qui va permetre que les càpsules arribessin a l’espai va ser Katherine Johnson. Dir-les que una sola persona pot marcar una gran diferència a la història.

  • Pel camí de la síntesi

    En el número del British Medical Journal del 5 de novembre de 1904, el professor de matemàtiques aplicades Karl Pearson va publicar un treball de síntesi sobre les estadístiques de vacunació enfront del tifus i de mortalitat per aquesta malaltia en diferents grups de soldats britànics a l’Índia i Sud-àfrica. En el seu Report on Certain Enteric Fever Inoculation Statistics va fer importants aportacions metodològiques per extreure conclusions sobre l’eficàcia de la vacuna, com són l’anàlisi de l’error de les correlacions entre tifus i mortalitat; l’observació de la irregularitat d’aquestes correlacions (el que actualment es diu heterogeneïtat), i la interpretació dels baixos valors de l’efecte conjunt de la inoculació. Aquest treball pioner passa per ser un metanàlisis avant la letre, el primer antecedent d’una de les grans aportacions de la ciència en les últimes dècades, tant en medicina com en altres disciplines, que és la clau per analitzar de forma transparent i objectiva l’eficàcia de les intervencions i per fer generalitzacions que permetin tenir una visió global en un camp determinat. El metanàlisis ha significat un canvi profund en la forma d’interpretar i contextualitzar els resultats d’una recerca concreta. Aquesta eina ha mostrat fins a quin punt i de quina manera la ciència és una acumulació constant de més i més proves, un treball continu per tenir una foto cada vegada més nítida d’un aspecte de la realitat.

    Quan es pensa en els grans assoliments de la ciència en l’últim mig segle és fàcil deixar-se seduir per l’espectacularitat dels avanços de la genètica, l’astrofísica o les nanociències, però rarament s’esmenta un avanç metodològic com és el metanàlisis. No obstant això, la creació dels mètodes estadístics per estandarditzar les mesures d’un efecte en diferents recerques i posar-les en una mateixa escala ha estat un assoliment d’allò més fructífer. El metanàlisis, encunyat el 1976 i aplicat poc després gairebé de forma simultània en medicina i en ciències socials, ha permès superar les limitacions de les habituals síntesis narratives de la recerca científica (clarament insuficients quant a objectivitat i quan hi ha centenars d’estudis) i asseure les bases per a la pràctica mèdica basada en proves i per aportar llum en recerques aparentment contradictòries. Ara, en un recent article publicat a la revista Nature es passa revista a les aportacions de 40 anys de metanàlisis alhora que es discuteixen les seves limitacions i el que poden considerar-se alguns signes de la «crisi de la mitjana edat» d’aquesta eina estadística que entra en la seva cinquena dècada de vida.

    «El metanàlisis és l’àvia dels moviments big data i open science«, escriuen els autors d’aquest article de revisió, reconeixent que el metanàlisis ha estat, d’una banda, el primer intent de síntesi de tot el treball acumulatiu que representen els estudis observacionals i experimentals desenvolupats durant molts anys; i, per un altre, un assoliment que deu molt a la publicació digital en obert dels treballs científics. Amb tot, com subratllen aquests autors, els metanàlisis i les revisions sistemàtiques poden treure a la llum les deficiències de la recerca en algunes àrees, però no poden esmenar-les. I, com també apunten els mateixos autors, l’èxit d’aquesta eina ha portat a una proliferació de metanàlisis de mediocre qualitat i d’estudis que es denominen com a tals sense realment ser-ho. Malgrat aquests preocupants senyals, la via de la síntesi científica liderada pel metanàlisis és un camí prometedor i de no tornada, perquè la ciència és un impuls constant d’avanç i recapitulació, de preguntes cada vegada més agudes i de respostes cada vegada més precises.

  • Els científics es llancen a la cerca dels 1,6 milions de virus desconeguts que amenacen a la humanitat

    La Xina ha confirmat el primer cas d’infecció per un nou virus de grip aviari, l’H7N4. Aquest virus és un dels poc més de 4.500 que s’han pogut identificar i dels quals tan sols 263 poden afectar els humans. No obstant això, la xifra real de virus que habiten el nostre planeta és molt major i podria superar el milió i mig segons un equip internacional de científics. Ara, aquests investigadors s’han reunit per tractar de lluitar contra aquesta amenaça oculta i han presentat un projecte per «ajudar a identificar la major part d’aquesta amenaça viral» i proporcionar dades que els permetin lluitar contra futures pandèmies. «Esperem que aquest projecte sigui el començament de la fi de l’era pandèmica», assegura a eldiario.es un dels líders del projecte, el president de l’organització EcoHealth Alliance, Peter Daszak.

    «Encara no coneixem molt bé al nostre enemic», asseguren els investigadors en un article publicat aquest dimecres a la revista Science. Segons aquest selecte grup de científics, que inclou a varis dels investigadors més reconeguts a escala mundial en l’àmbit de la virologia, «la nostra poca comprensió de la diversitat i l’ecologia de les amenaces virals i dels factors que impulsen la seva aparició limita la nostra capacitat per lluitar contra les malalties emergents».

    A més, els investigadors recorden que «la taxa de propagació viral en les persones s’està accelerant» i que s’està produint «un augment del risc pandèmic i un creixement exponencial dels seus impactes econòmics». «Les pandèmies estan sorgint amb major freqüència i s’estan estenent més ràpidament a través de les nostres xarxes globalitzades de comerç i viatges», explica Daszak.

    Per lluitar contra aquesta amenaça, els científics han desenvolupat el Global Virome Project (GVP), una iniciativa promoguda per l’Agència Per al Desenvolupament Internacional dels EUA (USAID) amb el suport de diverses organitzacions nacionals i internacionals i que està destinada a reduir el risc de futurs brots virals en els pròxims 10 anys. L’objectiu del projecte és identificar i catalogar les aproximadament 1,6 milions d’espècies víriques encara per descobrir que resideixen en mamífers i aus, de les quals entre 631.000 i 827.000 podrien tenir la capacitat d’infectar als humans.

    «Aquesta iniciativa pot suposar un canvi important en el camp de la virologia i per a la nostra capacitat de reacció davant les noves amenaces que provinguin de virus zoolítics», explica a eldiario.es Miguel Ángel Jiménez, investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal. «La informació que tindrem d’aquí a 10 anys gràcies a aquest projecte serà enorme i servirà per millorar les eines amb les quals avaluar la dinàmica dels virus que ens poden afectar».

    Vulnerabilitat davant malalties emergents

    Els investigadors asseguren que els brots vírics posen en relleu la vulnerabilitat mundial a les malalties emergents, ja que les eines que s’utilitzen per lluitar contra aquests brots «sovint són ineficaces, perquè el desenvolupament de les contramesures és superat per la velocitat d’aparició i propagació dels nous virus».

    «Cada vegada que sorgeix una nova malaltia, esperem que els científics desenvolupin bovines i medicaments per detenir-la, però quan això succeeix, ja tenim unes altres dues malalties noves que ens afecten», explica Daszak. «El GVP és un esforç per trencar aquest cicle descobrint exactament quin virus hi ha al planeta i identificant els que tenen potencial per infectar a les persones i prevenir la propera pandèmia abans que sorgeixi».

    No obstant això, un dels grans desafiaments de la virologia és predir la virulència a partir de les dades de seqüenciació d’un virus. «El punt realment clau en aquest projecte és si realment serà útil per predir els propers brots de virus emergents», assegura Jiménez. «Caldrà traduir la informació d’aquests nous virus en informació funcional, és a dir, saber de tots aquests virus quants ens poden afectar i aquí no s’ha avançat molt».

    Un projecte pilot va descobrir 1.000 nou virus

    El GVP no és la primera iniciativa destinada a millorar la nostra lluita contra els virus emergents. Des de 2009, la USAID ha dut a terme un projecte pilot a gran escala sobre amenaces pandèmiques emergents anomenat PREDICT i que s’ha desenvolupat en més de 35 països durant 8 anys. Fins avui, aquest programa ha descobert més de 1.000 virus que eren desconeguts, inclosos alguns implicats en brots recents, com el BASV, que va provocar un brot de febre hemorràgica a la República Democràtica del Congo.

    No obstant, «això encara no s’ha traduït en una major predictibilitat de brots de malaltia, ni s’espera que això ocorri pròximament», afirma Jiménez. «Descobrir centenars de milers de virus està a l’abast del projecte, però d’aquí a extreure la informació necessària per saber quins presenten un major risc hi ha un salt important».

    Sobre aquesta qüestió, Daszak assegura que estan treballant en diversos enfocaments per tractar de predir la virulència dels nous patògens, però insisteix que necessiten més dades per continuar el treball i aquest és l’objectiu del projecte. «Una vegada que el GVP comenci a oferir dades sobre nous patògens, podrem refinar els nostres models i estratègies d’avaluació de riscos per conèixer realment quin virus són els més amenaçadors».

    Un projecte milmilionari

    A més dels problemes tecnològics, el GVP també presenta un desafiament important pel que fa al finançament. El projecte PREDICT va tenir un cost d’uns 170 milions de dòlars, però el salt d’escala pel que fa a aquest programa pilot serà important i els responsables del nou projecte han estimat que «el descobriment de totes les amenaces virals i la caracterització del seu risc de propagació» tindria un cost de més de 7 mil milions de dòlars.

    Encara així, els científics recorden que el que realment augmentaria el cost seria la cerca dels virus més rars, a causa de la quantitat de mostres necessàries per trobar-los. No obstant això, aquests virus tan rars no suposen una amenaça tan gran, per la qual cosa estimen que el cost d’identificació dels més abundants seria d’uns 1.200 milions de dòlars. Un preu que els investigadors consideren raonable, si es té l’alt cost d’un sol esdeveniment epidèmic.

    L’última gran epidèmia d’ebola, que es va declarar oficialment el 2014, va deixar més d’11.300 morts i més de 28.000 afectats. D’acord amb les estimacions del Banc Mundial, solament en els tres principals països afectats (Libèria, Sierra Leone i Guinea) les pèrdues totals relacionades amb l’epidèmia van aconseguir els 2.200 milions de dòlars el 2015, mentre que el cost de la recuperació durant el període 2015-2017 s’estima en més de 4.500 milions.

    «O fem un esforç concertat en els pròxims 10 anys per descobrir aquests virus a través d’un GVP col·laboratiu internacional, o podem descobrir-los de la manera difícil, deixant que sorgeixin entre la població, causant morts i danys econòmics», conclou Daszak.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Per què neguen l’escletxa de gènere en ciència encara que la tinguin davant dels seus nassos?

    Aquest és un article d’Agència SINC

    En els últims anys, nombrosos estudis han analitzat l’existència, abast i causes de la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Hi ha menys investigadores que publiquen menys, obtenen menys finançament i progressen menys en la seva carrera. Les dades donen suport a l’existència d’un biaix del qual alguns encara dubten fins i tot dins de la comunitat científica. A què es deu aquest negacionisme?

    «Amb aquest tema als científics ens costa molt actuar com a científics, no com a persones, i reconèixer que els nostres biaixos són reals», comenta a Sinc la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) Teresa Valdés-Solís. «Com passarà això si la ciència és objectiva i els concursos de mèrits són tots iguals! És impossible que el meu judici sobre un currículum depengui del gènere!», bromeja aquesta doctora i enginyera química.

    L’escepticisme es diferencia del negacionisme en el fet que, mentre que el primer demana evidències, el segon les rebutja. Aquesta actitud ja ha estat estudiada en relació amb el canvi climàtic, el fracking, l’evolució biològica i l’energia nuclear. El 2015, un estudi en la revista The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science analitzava fins a quin punt la política domina les opinions sobre ciència. Els seus autors mostraven que el partit a qui votem, la nostra ideologia política, els valors personals i la religió exerceixen un paper fonamental per decidir quins fets acceptem i de quins dubtem.

    El negacionisme respecte a la bretxa de gènere en ciència i tecnologia també ha estat analitzat. Un treball publicat el 2015 en la revista científica PNAS va revelar que els homes són més crítics amb els estudis que recolzen la bretxa de gènere que amb aquells que la neguen.

    A l’estudi van participar més de 700 persones, homes i dones, de les quals unes 200 pertanyien a la comunitat científica. Cada voluntari va llegir o bé el resum d’un article científic real que demostrava l’existència d’una bretxa de gènere en ciència i tecnologia, o bé un resum modificat per negar aquest biaix. En tots dos casos, havien d’avaluar la qualitat de la recerca que tenia davant.

    Els resultats van mostrar una major falta d’objectivitat per part dels participants masculins. Els homes acceptaven els falsos treballs ‘antibretxa’, però eren molt més crítics amb aquells que la defensaven. Aquest biaix va resultar especialment fort entre els investigadors.

    Per a Valdés-Solís, a més d’existir un biaix de confirmació que fa que preferim els arguments que ens donen la raó, hi ha «cert menyspreu per estudis sociològics, sobretot entre els camps de ciències més dures que, al seu torn, són els més masculinitzats».

    Un 5% de canvis d’opinió

    Un altre estudi, publicat en la revista Psychology of Women Quarterly, va indagar sobre com reaccionen homes i dones davant les notícies relacionades amb la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Per a això, l’equip d’investigadores de la Universitat Skidmore (EUA) va fer allò que mai cal fer: llegir els comentaris d’internet.

    A partir de tres articles amb perspectiva de gènere publicats a The New York Times, Discover Magazine i IFL Science, van analitzar 831 comentaris per determinar el sexe del seu autor i el seu posicionament sobre el tema.

    El treball comptava amb limitacions evidents: és difícil determinar el sexe dels internautes i, a més, aquests només són representatius de la part de la població que escriu comentaris en internet; però també va extreure estadístiques interessants. Per exemple, que un 22% de comentaris justificava l’existència del biaix i, d’ells, entre un 79 i un 88% provenien d’homes. La majoria (59,8%) utilitzava explicacions biològiques per defensar el seu argument.

    També és cert que la majoria dels comentaris (67,4%) estava d’acord amb l’existència d’una bretxa de gènere, però d’aquests només el 29% pertanyia a homes. Un 5% del total va assegurar que havia canviat d’opinió després de llegir el text i d’aquesta minoria el 67% eren homes. Per l’altre costat, el 100% dels comentaris que mostraven gratitud per l’estudi van ser de dones.

    Mitjana mundial de la proporció d’homes (rosa) i dones (blava) en educació superior i recerca de 2008 a 2014. Les dades mostren que la proporció de dones cau en el doctorat i la carrera investigadora. / UNESCO

    El miratge de la biologia

    «Les dones són el 28% dels investigadors del món», recorda la responsable de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació «la Caixa», Sonia Garcinuño, citant dades de la UNESCO. Els números, en la seva opinió, poden enganyar si mirem carreres de domini femení com Biologia, Farmàcia i Medicina, quan «el problema està en Física, Matemàtiques i les enginyeries». També si ens centrem en països més equitatius com Espanya, on les investigadores aconsegueixen el 39% del total.

    El cas de la Biologia, amb més d’un 60% de biòlogues, no refuta l’existència d’una bretxa. «La gent vinculada a ciències de la salut sol argumentar que hi ha moltes professores de Biologia, però no es fixen que poques arriben a catedràtiques, rectores o directores d’Organismes Públics de Recerca», lamenta Garcinuño.

    La negació no és exclusiva dels homes. «Moltes dones diuen ‘jo no m’he sentit discriminada, les quotes són el pitjor, jo vull que em valorin per la meva capacitat’. Després t’adones que no són així les coses, que et valoren pel teu mèrit, però després tens unes dificultats afegides que ells no tenen», assegura Valdés-Solís. I posa com a exemple les dades del CSIC, el major organisme públic de recerca d’Espanya, que té un 35,7% de dones investigadores, «però la proporció no és la mateixa en ascendir en l’escala de poder», recorda. El 2017, aquest organisme va nomenar a la seva primera presidenta en els seus 78 anys d’existència.

    Com aconseguir que algú accepti l’existència de prejudicis? Un estudi publicat a la revista Journal of Experimental Social Psychology va demanar als seus participants que avaluessin una sèrie de currículums de camps científics i tecnològics. Quan els investigadors els van mostrar que havien avaluat negativament a una dona en comparació d’un candidat d’idèntic currículum, es van sentir culpables i van assegurar que tindrien en compte aquest biaix en el futur. La millor forma d’eliminar els prejudicis és ser conscient que existeixen.

    La bretxa en nombres

    En l’últim curs, el 54% dels estudiants que es van graduar en carreres de ciència a la universitat van ser dones, segons dades del Ministeri d’Educació que exclouen Psicologia, ciències socials i de la salut, així com enginyeries.

    Aquest percentatge varia molt segons l’especialitat. Un 64% de biòlogues, un 56% de químiques, un 47% de matemàtiques, un 37% de geòlogues i un 28% de físiques. Les diferències són majors en les carreres tecnològiques, amb un 16% d’informàtiques i un 31% d’enginyeres.

    La bretxa s’eixampla a mesura que avança la carrera científica. Segons la UNESCO, aquest 54% de graduades en ciència passa a un 49% futures doctores per acabar sent un 40% d’investigadores. Les catedràtiques de ciència són una mica més del 21% del total, menys del 13% si mirem en enginyeria i arquitectura.

    Aquestes diferències es mantenen en organismes públics com el CSIC. Les dones representen el 35,7% del personal investigador funcionari, però solament el 18,4% són directores.

    Garcinuño explica que aquests números promouen un efecte Mateo d’acumulació: «Per fer un projecte científic necessites finançament, que es dóna a qui té més publicacions. Com els homes tenen més publicacions perquè són més, obtenen el finançament, així que publiquen; com publiquen, obtenen més finançament… És un cercle».

  • La precarietat doblega als científics espanyols, que passen d’emigrar a abandonar la recerca

    Aquest és un article original de eldiario.es

    La setmana passada el líder de la Federació de Joves Investigadors ‘Precaris’ anunciava el seu abandonament definitiu de la carrera investigadora. En realitat, José Manuel Fernández va deixar la ciència el 2015. I el seu cas tampoc és únic. Cada any un nombre indeterminat d’investigadors acaba renunciant a la seva carrera. El problema és que ningú sap exactament quants són, en quin moment abandonen la recerca o a quins camps emigren. Només sabem, per un informe de la Comissió Europea, que Espanya ha perdut uns 12.000 científics des de l’inici d’aquesta dècada.

    La notícia publicada pel diari El País incideix en un fenomen que, per al portaveu de la plataforma Ciencia con Futuro, Javier Sánchez, és «alguna cosa molt habitual». «L’abandó de la carrera investigadora i els problemes de la ciència a Espanya no es van originar amb les retallades de 2010, solament es van incrementar», puntualitza. Sánchez recorda que ja el 2001 varis dels seus companys de tesis van abandonar la recerca, encara que creu que «avui dia la situació és molt més evident», ja que «ara hi ha persones que s’estan plantejant deixar la ciència, no recentment acabada la tesi, sinó en moments de la seva carrera molt més avançats».

    Un d’aquests investigadors és Enrique, un informàtic de 39 anys que després d’acabar la seva tesi va estar enllaçant contractes postdoctorals durant diversos anys. «Llavors vaig veure que no hi havia més opcions i vaig haver de dedicar-me a una altra cosa», assegura a eldiario.es.

    Avui Enrique és professor de secundària i, malgrat tenir l’acreditació que li valida per fer classe a la universitat, no es penedeix del canvi. «Ara mateix estic bé, m’agrada la docència, el sou és molt millor que a la universitat i estic sotmès a menys pressió», comenta. No obstant això, insisteix que va marxar «forçat». «Jo mai hauria deixat la universitat sinó fos per la falta d’oportunitats», sentència.

    Precarietat i competitivitat

    Existeixen molts factors que porten als investigadors a abandonar una carrera que cada vegada és més competitiva. «Ara mateix la competència comença fins i tot abans del primer contracte predoctoral», assegura Sánchez. «Gairebé s’està exigint tenir articles publicats a persones que encara no han començat la seva carrera científica».

    Davant aquesta situació, és habitual que els investigadors dubtin sobre les seves capacitats per continuar amb la seva vocació, tal com reflectia una enquesta realitzada per la revista Nature a la fi de 2016. Segons els resultats, gairebé dos terços dels investigadors enquestats (més d’un 60%) havia pensat alguna vegada a deixar la recerca.

    No obstant això, a Espanya «aquesta situació s’ha vist agreujada per la situació de precarietat de la ciència espanyola i per les retallades que s’han viscut des de 2010», assegura Sánchez. El passat any, Ciencia con Futuro va llançar una enquesta sobre la situació dels científics espanyols que mostrava que 7 de cada 10 investigadors havien considerat en alguna ocasió abandonar la ciència, una xifra que ascendia a 8 de cada 10 en el grup d’entre 25 i 35 anys. «La competitivitat que hi ha i l’escassetat de places fan que això es converteixi en alguna cosa impossible i estressant», assegura Enrique.

    A més, un 74% dels enquestats afirma sentir-se desprotegit pel sistema científic espanyol, un percentatge que aconsegueix el 84% entre les dones de 30 a 35 anys. Les diferències són també importants a l’hora de valorar la principal preocupació dels científics. Entre els lectors de Nature, un 44% considera que el desafiament més important al que s’enfronten és la lluita pel finançament, mentre que a Espanya la xifra arriba a un 59%.

    Un mercat incapaç d’absorbir el talent científic

    L’orientador laboral i caçatalents per a empreses d’R+D Manuel Castellano també es mostra crític amb la situació actual. «La ciència a Espanya no està en el seu millor moment i la meva sensació és que estem pitjor que fa cinc anys», assegura, encara que insisteix en la falta de dades reals sobre ocupació i en la necessitat de fer «un seguiment per saber què està ocorrent amb els científics».

    Castellano és un altre dels molts científics que ha abandonat la carrera investigadora. «Vaig estar set anys treballant com a investigador als EUA, però quan vaig tornar no em van sortir moltes opcions laborals», explica. «Finalment, vaig aconseguir un contracte de tres anys en una universitat, però abans d’acabar vaig veure que no tenia possibilitat de progressar professionalment, així que vaig buscar altres vies», sentència.

    No obstant això, Castellano no considera el canvi d’activitat com un problema, sinó com una oportunitat perquè els científics utilitzin les seves capacitats en altres sectors professionals, encara que assenyala la poca flexibilitat del sistema d’R+D espanyol. «Jo no vaig canviar de treball sol per la falta d’oportunitats, sinó també perquè em van començar a agradar altres camins». El problema, assegura, és que «abans de deixar la carrera investigadora vaig començar a preguntar què podia fer i ningú em sabia dir».

    Aquest doctor en neurobiologia també assenyala la falta de flexibilitat dels mateixos investigadors. «A Espanya, vam seguir pensant que la persona que entra en la carrera investigadora amb un contracte predoctoral arribarà a ser un cap de grup i això és un error», assegura, perquè «els científics poden liderar molts sectors professionals».

    No obstant això, el panorama al qual s’enfronten els investigadors que, com Castellano, volen canviar d’aires tampoc és molt encoratjador. Segons un informe elaborat per l’Observatori Social de la Caixa el passat mes de setembre, les empreses espanyoles destinen a l’R+D la meitat que la mitjana europea. «No té sentit seguir generant joves investigadors per a després no donar-los alternatives professionals. És un drama invertir tants diners a formar a una persona per a després no aprofitar aquest capital humà, que moltes vegades s’acaba marxant a l’estranger», conclou Castellano.

  • Teràpies digitals

    L’agència reguladora de medicaments dels Estats Units, la Food and Drug Administration, ha començat a avaluar i aprovar teràpies digitals per tractar malalties. El 14 de setembre de 2017 va donar llum verda a la comercialització del primer tractament basat en una aplicació mòbil, amb el seu corresponent programa, denominada Reset i indicada per tractar l’abús de substàncies. L’aprovació d’aquesta primera teràpia digital s’ha basat en similars criteris i procediments als empleats amb els fàrmacs: Reset ha hagut de demostrar no solament la seva seguretat sinó també la seva eficàcia mitjançant el preceptiu assaig clínic. Aquesta homologació en el procés regulador, que equipara en certa manera les teràpies digitals amb les farmacològiques, és el realment nou i fins a cert punt provocador, doncs obre la porta a la prescripció de productes informàtics com a alternativa o complement als fàrmacs per tractar algunes malalties.

    La companyia desenvolupadora de Reset, la nord-americana Pear Therapeutics, deixa clar a la seva pàgina web quin és el seu camp d’acció: «el nostre objectiu és el desenvolupament de teràpies digitals amb recepta mèdica per al tractament de malalties amb necessitats mèdiques no satisfetes». Pear ja ha remès una altra aplicació a la FDA per ser avaluada i té productes en diferents fases de desenvolupament per a l’esquizofrènia, l’esclerosi múltiple, l’insomni, la depressió i fins i tot el càncer. A més de Pear, hi ha moltes altres empreses en el sector de les teràpies digitals, com Virta, centrada en aplicacions per al tractament de la diabetis tipus 2, amb les quals afirma que reverteix la malaltia en el 60% dels pacients i elimina o redueix el tractament amb insulina en el 94% dels casos; Omada, centrada en la prediabetis i altres riscos, que assegura que el seu programa aconsegueix reduir en 12 mesos un 30% el risc de sofrir diabetis tipus 2, un 16% el risc d’ictus i un 13% el d’infart, i Akili Interactive, que ha desenvolupat un producte informàtic per al trastorn per dèficit d’atenció, i es defineix com «una companyia de medicina digital de prescripció que combina el rigor científic i clínic amb la inventiva de la indústria tecnològica per reinventar la medicina».

    L’orientació al tractament de malalties i al desenvolupament de productes de prescripció són dues de les característiques d’aquestes empreses que les equipara amb les farmacèutiques tradicionals. Posar en el punt de mira l’eficàcia terapèutica sobre desenllaços (outcomes) clínics concrets representa, sens dubte, un salt notable per a les aplicacions mòbils de salut i la salut electrònica (i-health) en general, però és encara aviat per saber fins a quin punt aquestes teràpies digitals (digital therapeutic o digiceuticals, com les hi denomina en l’argot del sector) poden ser tan eficaços com els fàrmacs o si més no merèixer la denominació de teràpia. El camí emprès per demostrar la seva eficàcia mitjançant assajos clínics apunta certament cap a la convergència, però queden encara molts passos fins que aquestes teràpies entrin en la rutina de metges i pacients, i puguin valorar-se els seus beneficis i els seus possibles efectes secundaris i reaccions adverses.

    Amb tot, l’entrada en escena de les teràpies digitals presenta ja alguns aspectes interessants. En primer lloc, la seva orientació cap a les complexes malalties cròniques, des de la diabetis a l’obesitat passant per les malalties mentals, totes elles de gran prevalença, difícils d’abordar i enormement costoses per als sistemes sanitaris. En segon lloc, l’oportunitat que representen per millorar participació del pacient en la gestió de la seva pròpia salut i la individualització dels tractaments. I, en tercer lloc, el revulsiu que pot significar per al sector farmacèutic la competència de tecnològiques i empreses emergents orientades a la terapèutica. D’entrada, l’oferta d’ocupació de la FDA ja inclou nombrosos enginyers.

  • Dia de la dona i la nena a la ciència: “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”

    Sònia Estradé forma part del 14% de dones científiques que, a nivell internacional, treballen en el camp de la neurociència i de la nanotecnologia, una especialitat altament masculinitzada. Avui dia la majoria de les persones que finalitzen estudis universitaris a Espanya i que obtenen les millors qualificacions són dones però la participació de les dones a l’activitat investigadora i docent està lluny de ser igualitària respecte de la dels homes i decreix notablement a les escales professionals més altes.

    Estradé, així com les seves companyes científiques i tecnològiques, es troben diàriament amb dos tipus de segregacions. La segregació horitzontal: les diferents dones que treballen en ciència es troben repartides en diferents camps. I la segregació vertical, el famós sostre de vidre, on les dones no ocupen ni el 20% dels càrrecs, “ni sumant els àmbits on hi ha molta feminització com la biomedicina”, comenta Estradé.

    L’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques (AMIT per les seves sigles en castellà), de la que forma part Estradé, vol ser “la veu i la xarxa de suport per a totes les investigadores i universitàries conscienciades a treballar juntes per aconseguir la plena participació de les dones en la Recerca, la Ciència i la Tecnologia”. En un món altament masculinitzat la sororitat pren molta importància. AMIT treballa per donar visibilitat a les dones científiques tant a la societat com als mitjans de comunicació.

    “La societat té unes expectatives i uns prejudicis que també es reflecteixen en la ciència”

    Justament en donar visibilitat treballa On Són les Dones, un col·lectiu que analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia l’absència. Isabel Muntané, coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre d’On Són les Dones i de la cooperativa feminista Almena, sentencia que “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”.

    Per Muntané, “opinar és crear un altre imaginari” i per això és important que els espais que generen opinió pública siguin espais on quedin reflectides totes les visions. “Això genera reflexió i la reflexió aporta eines a la ciutadania i cal assumir que les dones formen part d’aquesta ciutadania i que, a més, som el 51% d’aquesta”, creu Muntané que afegeix que obviar les dones d’aquests espais fa que sembli que les dones “no podem opinar, ni que tinguem pensament propi, ni que fem res”.

    En aquest sentit, Sònia Estradé considera que tot el que fan com a científiques torna a la societat a través de la premsa. “La proporció de dones i homes científics és de 40% – 60% respectivament, independentment de quins càrrecs ocupa cadascú, en premsa el 90% de les vegades apareixen senyors”, denuncia Estradé. A més a més, analitza que quan es realitza un reportatge on l’investigador és home, “es dibuixa més el personatge com a líder, gurú i la seva trajectòria mentre se’l qualifica”. En canvi, si el reportatge tracta un estudi realitzat per una dona científica, opina Estradé, aquest se centra purament en descriure el cas.

    Les tasques de divulgació són molt importants per revertir aquesta situació de desigualtat. Des d’AMIT emplacen als mitjans a veure com i quan tracten cada notícia científica però a banda també treballen amb joves. “Intentem arribar a la gent jove, a la societat en general i també treballem per canviar les polítiques universitàries”, explica Estradé que assenyala que “ara per ara, no hi ha polítiques de recerca en gènere”. Una de les iniciatives de l’Associació pel que fa a la divulgació entre els joves consisteix en una entrega de premis per a Treballs de Recerca de Batxillerat que porta com a títol Dones en Ciència i Tecnologia.

    “O els referents te’ls introdueixen els professors, o no els tindran”

    El que ve denunciant On Són les Dones és que aquestes no apareixen enlloc. Isabel Muntané diu que “ja des de la infantesa ho veiem: en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Ara per ara, amb els llibres de text que s’usen a les escoles, la responsabilitat recau en els programes escolars. Muntané opina al respecte que “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no els tindran”.

    Des de la cooperativa d’educació Eduxarxa també destaquen la importància dels referents, tant escolars com mediàtics: “quan preguntes als nens què volen ser de grans responen que policia o cuiner. Aquí veiem la importància dels mitjans i la televisió que, quan volen, poden influir molt”, assegura Àngela Garcia, sòcia d’Eduxarxa. Aquesta cooperativa va realitzar al novembre el programa STEMPreparades, en el qual científiques del Sincrotró ALBA -l’accelerador de partícules ubicat a Cerdanyola del Vallès- visitaven diversos instituts de Barcelona per a conscienciar els estudiants del paper de la dona a la ciència i es va realitzar un qüestionari abans i després dels tallers per veure com evolucionava la percepció dels joves respecte les dones a la ciència.

    “Vam veure que a les noies els agrada molt la ciència i els joves en general no tendeixen a masculinitzar la figura del científic quan se’ls pregunta explícitament, però per contra, inconscientment hi ha un biaix de gènere”. Es va donar la nota mitjana de les assignatures que es cursen en un institut, extretes d’un estudi desenvolupat pel grup de recerca GenTIC de ciències, separades per gènere, però sense especificar-los-hi i “tot i que les noies sempre estaven per sobre, la classe solia dir que els nois tenien més èxit. En tecnologia, per exemple, cap institut va considerar que les noies poguessin tenir una mitjana més alta”.

    Per Eduxarxa és estrany que els joves tinguessin una percepció d’inferioritat implícita de les noies en ciència quan, explícitament consideraven que eren iguals que els nois. Així, van voler esbrinar si a la seva infància se’ls havien marcat els rols de gènere a través del joc o els dibuixos que miraven. “Moltes noies havien jugat a futbol i molts nois havien jugat amb ninos. No hi havia aparentment uns rols marcats que justifiquessin aquestes percepcions”, comenta. Així que els ho van preguntar directament i la resposta els va sorprendre: “ens van dir que, a la societat, a la tele, als anuncis o les sèries no hi havia tants referents de dones exitoses en ciència com d’homes”.

    Així, Garcia diu que, si bé la resposta que els van donar els nens i nenes amaga una realitat que no els va agradar, van quedar gratament sorpreses que els “nanos fossin conscients del biaix al qual els exposa la societat”. Aquesta, segons Eduxarxa és la base per a canviar moltes coses i, com a prova, en acabar els tallers, un dels nois als que es va preguntar si havia canviat la seva percepció de la dona científica va respondre: “Sí, ara considero que les dones poden fer-ho tot”.

  • Decisions de salut

    Quan volem nomenar les principals amenaces per a la nostra salut, de seguida pensem en el tabaquisme, les males dietes, la falta d’exercici físic i altres hàbits poc saludables. Si ampliem una mica el focus, reparem en la importància que tenen els factors socials, com els recursos econòmics, les polítiques sanitàries i, en general, les desigualtats. Però hi ha un element transversal a tots aquests factors individuals i socials en el qual potser no reparem prou: l’accés a informació de qualitat i la capacitat d’interpretar-la per prendre decisions de salut. La situació és complicada perquè vivim envoltats de missatges d’allò més variat sobre tot tipus d’intervencions o tractaments per prevenir i tractar la malaltia, ja siguin proves diagnòstiques, dietes, medicaments, operacions quirúrgiques o senzillament canvis en l’estil de vida. Sabem que, al costat de la informació veraç, abunda la falsa i la no confirmada, i que per prendre bones decisions és crucial conèixer la veracitat de la informació que manegem. També sabem que, en matèria de salut, el problema de les males decisions és que impliquen malalties, mortalitat prematura, sofriment innecessari i un malbaratament de recursos. I, així mateix, podem reconèixer que la solució implica fomentar l’alfabetització en salut, perquè un nombre creixent de ciutadans tingui suficient capacitat crítica per interpretar els missatges de salut. La qüestió és com s’aconsegueix això, encara que sigui a petita escala, amb quines fórmules, qui pot participar i per on començar.

    Com tots els problemes complexos, el de la influència de la comunicació en la salut individual i col·lectiva està lluny de ser ben estudiat i comprès. Una premissa bàsica és que per triar els millors tractaments o intervencions de salut cal valorar, a partir de la millor informació disponible, els beneficis i perjudicis de les diferents opcions en cada persona concreta. Això és alguna cosa que fan els metges cada dia, sabedors que la salut dels seus pacients depèn de prendre les millors decisions, explicant sempre amb ells en la deliberació. Encara que els experts i autoritats sanitàries no estan a resguard d’equivocar-se, el risc dels ciutadans, quan han de decidir per si mateixos, és major. Les seves principals manques són dues: l’accés a informació de confiança en llenguatge assequible i la capacitat crítica per avaluar els missatges amb una certa autonomia.

    Salvar l’abisme que hi ha entre la informació experta i la informació per a llecs és una tasca que estan escometent nombroses iniciatives, encara que amb visibilitat molt diversa. Quant al pensament crític, una capacitat que està àmpliament descurada a l’escola, no hi ha solucions màgiques; no obstant això, les manques poden esmenar-se, i mai és tard per a això.

    Una ambiciosa i decidida iniciativa que ja ha desenvolupat eines concretes per fomentar les bones decisions en salut és Informed Health Choices, un projecte encapçalat per Andy Oxman, director de la Global Health Unit, a l’Institut de Salut Pública Noruec, i un dels investigadors més compromesos amb l’alfabetització en salut. Un dels eixos centrals del seu projecte és el desenvolupament de 36 conceptes clau amb els quals elaborar materials educatius per fomentar el pensament crític. Heus aquí solament mitja dotzena: els tractaments poden ser perjudicials; les anècdotes no són proves fiables; associació no és el mateix que causalitat; el més nou no és necessàriament millor; l’esperança pot despertar expectatives irreals, i els efectes espectaculars d’un tractament són molt rars. Ensenyant i difonent aquestes i altres idees bàsiques, els metges, juntament amb els periodistes, comunicadors i altres intermediaris de la informació mèdica, poden sens dubte ajudar a educar als ciutadans a interpretar millor els missatges de salut.

  • Les desigualtats econòmiques marquen el nivell de supervivència dels pacients de càncer

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

    «L’oncoplutocràcia ha de parar». Amb aquest terme, el professor del King’s College de Londres, Richard Sullivan, ha denunciat l’existència d’importants desigualtats en la lluita contra el càncer a escala mundial. «Solament els pacients i països rics s’estan beneficiant dels progressos que s’han aconseguit», assegura aquest oncòleg en un text que ha estat publicat en la revista mèdica The Lancet. Les afirmacions de Sullivan no són gratuïtes, ja que el seu article ve acompanyat de l’estudi més gran realitzat fins avui sobre la supervivència del càncer a tot el món.

    En 2016, l’OMS va recomanar l’enfortiment dels sistemes de salut per garantir un diagnòstic primerenc i una atenció accessible, assequible i d’alta qualitat per a tots els pacients amb càncer. Amb prou feines un any després, l’Assemblea Mundial de la Salut va emetre una resolució sobre el control del càncer, que incloïa recomanacions per intentar reduir els diagnòstics tardans i garantir el tractament i l’atenció adequats per als càncers potencialment curables.

    El nou estudi mostra que molts països han seguit les indicacions marcades i que la supervivència al cap de 5 anys, període a partir del que es considera superada la malaltia, està augmentant a tot el món, fins i tot per a alguns dels càncers més mortals. No obstant això, les taxes de supervivència difereixen molt entre els diferents països.

    Els investigadors assenyalen que existeixen «disparitats àmplies i persistents» per als tipus de càncer més habituals, com el de mama que té una taxa de supervivència superior al 90% als EUA, mentre que és solament del 66% a Índia o del 65% a Malàisia. De la mateixa manera, el càncer de pròstata té una taxa de supervivència a Espanya pràcticament del 90%, mentre que a Sud-àfrica és amb prou feines d’un 37%.

    Grans desigualtats en càncer infantil

    Les noves dades també indiquen que encara hi ha diferències importants en accessibilitat i diagnòstic per als càncers infantils, malgrat l’augment en les taxes de supervivència en la majoria dels països des de mitjan dècada de 1990. La supervivència a 5 anys per als nens diagnosticats amb el tipus més comú de càncer infantil (leucèmia limfoblàstica aguda) varia des del 95% a Finlàndia, a menys d’un 50% a l’Equador, la qual cosa, segons els autors de l’estudi, indica «deficiències importants en el diagnòstic i tractament d’una malaltia que generalment es considera com curable».

    També la supervivència dels tumors cerebrals en nens ha millorat en molts països, però s’ha mantingut estancada en uns altres i en l’actualitat és dues vegades més alta a Dinamarca i Suècia (al voltant del 80%) que a la Xina, Mèxic i Brasil, on amb prou feines aconsegueix el 41%, el 36% i el 29% respectivament.

    Els autors de l’estudi han demanat una millora dels registres de càncer a tot el món, ja que, malgrat les millores en els tractaments, el càncer segueix matant a més de 100.000 nens cada any. «Si volem garantir que més nens sobrevisquin al càncer per més temps, necessitem dades fiables sobre el cost i l’efectivitat dels serveis de salut en tots els països», ha assegurat un dels coautors de l’estudi, el professor de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres, Michel Coleman.

    Més de la meitat dels espanyols es guareixen

    A Espanya, mentre que els tipus de càncer amb taxes més altes de curació es mantenen estables, com els de mama (85%), pròstata (90%) o melanoma (87%), en uns altres s’ha detectat una millora substancial en la supervivència. En aquest sentit, destaquen els avanços en els pacients amb càncer de còlon, la supervivència del qual ha passat del 56% al 63%, i els que tenen de tumors cerebrals, que han passat del 21% al 27%.

    Entre els de pitjor pronòstic, com el càncer de pàncrees, també s’han detectat millores, amb un increment de la taxa de supervivència del 5,6% al 7,7%, o el càncer d’esòfag que ha passat del 9% al 13%.

    Els bons resultats d’Espanya ja van ser avançats ahir per la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica en la presentació del seu informe anual, Les xifres del càncer a Espanya 2018, que indica que la supervivència dels pacients amb càncer ha augmentat de forma contínua en els últims anys a Espanya, «situant-se en un 53% al cap de 5 anys», una xifra similar a la de la resta de països del nostre entorn.

    Els especialistes espanyols també han volgut incidir en l’alta taxa de càncers, fins a un 40%, que són evitables adoptant hàbits de vida saludables, per la qual cosa la SEOM ha iniciat una campanya amb el lema «Prevenir el càncer està a les nostres mans». Durant l’acte de presentació, la presidenta de la SEOM, Ruth Vera, ha assegurat que «9 de cada 10 persones desconeixen que beure o fumar augmenta el risc de desenvolupar un càncer i que 15 de cada 20 persones no saben que l’obesitat està associada a diversos tipus de tumors».

    L’estudi: CONCORD-3

    El CONCORD-3 ha realitzat una anàlisi global de 15 càncers comuns en adults i tres càncers comuns en nens, que representen el 75% dels càncers diagnosticats a escala global. Els investigadors han analitzat l’evolució de les taxes de supervivència al càncer durant en un període de 15 anys que abasta des de 2000 a 2014 i inclou dades de més de 37,5 milions de pacients diagnosticats en 71 països, que alberguen al 67% de la població mundial.