Just Deploy It!

Etiqueta: dones

  • Mar Serna: «Cal posar les cures al centre de la vida, al centre de l’economia»

    Mar Serna: «Cal posar les cures al centre de la vida, al centre de l’economia»

    Al jutjat 23 social, quins són els casos que es dirimeixen més habitualment en relació al treball de les dones?

    En general, als jutjats de Barcelona el que veiem amb més freqüència en el tema de la situació de la dona a la feina és, d’una banda, les discriminacions salarials -es cobra menys pel fet de ser dona i encara no es plantegen prou demandes tenint en compte la legislació que tenim- i, de l’altra, qüestions relacionades amb la conciliació de la vida personal i familiar. Normalment les cures, que són molt importants, continuen recaient en les dones, i els problemes d’adaptació i de reducció de la jornada plantegen problemes quan ho sol·liciten a l’empresa. O els acomiadaments de persones embarassades. Són els temes de desigualtat més comuns a l’àmbit de la jurisdicció social a Barcelona.

    La bretxa laboral de què parlem sovint es va corregint amb el pas del temps?

    Es va corregint de mica en mica, però quin és el problema? El problema no és que en una mateixa empresa es pagui menys a la dona que a l’home, -que sí, i per això hi ha els plans d’igualtat, per corregir aquestes desigualtats-, el problema és la discriminació que es dóna per sectors. Si comparem la retribució que té, per exemple, un conveni de la construcció, un sector majoritàriament masculinitzat, amb el conveni de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles, per a la mateixa formació, és molt més baix. El problema no només és intern dins de l’empresa, que ho és, però fonamentalment és que l’ocupació en aquests sectors feminitzats es valora menys a la societat i, per tant, té una retribució inferior. Això s’haurà d’anar corregint. Ja es parla de l’economia de les cures, posar al centre de la vida, al centre de l’economia, les cures. Comença a haver-hi instruments per anar reduint aquesta bretxa. Estem en vies de fer-ho, el que passa és que la legislació per ella sola no és suficient. S’han fet avenços importants en els darrers anys en matèria de legislació per a la igualtat, també en l’adaptació a la normativa comunitària, però el problema és que si no posem les cures al centre, si no valorem adequadament la importància que tenen les cures de la gent gran, dels fills, de les filles, continuarem tenint una economia sostinguda gràcies a l’esforç i a la menor retribució de les dones al mercat del treball. Aquest és un gran repte, no només a Catalunya, no només a Espanya, sinó a tots els nivells europeus.

    Si comparem la retribució que té un conveni com el de la construcció, majoritàriament masculinitzat, amb el de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles és molt més baix.

    Hi ha sectors en què es noti que el treball de la dona està sent cada cop més reconegut?

    Als sectors més professionalitzats te n’adones que fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona, està embarassada, cuidant les criatures… Aquí es comença a incrementar la bretxa. Sorprenentment, en aquestes edats els homes incrementen la retribució. Tenir fills i estar casats suposa tenir un increment de la retribució per a ells. En canvi, a les dones hi ha una parada important quan coincideix amb la maternitat.

    «Fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona… Aquí es comença a incrementar la bretxa». | Pol Rius

    Això té repercussió en la salut de les dones?

    Sí. Tenim el tema de l’estrès, els problemes ecosocials que generen a la dona. Si veiem el temps dedicat, per exemple, a la llar, de mitjana la dona suporta el doble de la feina a la casa, a la llar, que els homes. Arriba a tenir fins a 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada. Això recau fonamentalment en les dones, i afecta la seva salut. Si veiem les dades, qui està prenent més ansiolítics en aquest país són les dones. I té molt a veure amb aquestes dobles jornades, amb aquesta necessitat d’atendre la feina i d’atendre la família, d’atendre les cures.

    Sovint veiem queixes, informacions segons les quals la justícia és massa lenta. És així?

    És lenta. Hauríem de ser més ràpids en la solució dels problemes. Que per a un acomiadament es trigui nou mesos, un any, és molt de temps. Per una reclamació de quantitat es triga gairebé dos anys. Si crec que tinc una incapacitat permanent i no me l’han concedida i l’he de reclamar judicialment, també s’està trigant de mitjana un any i mig o dos anys. L’esforç no ha de recaure exclusivament sobre les persones titulars dels jutjats, sinó que, per una banda, cal potenciar els mecanismes de solució alternativa als conflictes -és a dir, la mediació, la conciliació, que ja hi ha elements al món laboral, però segurament hi ha possibilitats d’incrementar-ne l’eficàcia- i, per altra banda, cal dotar de més mitjans, de més jutgesses i jutges, al capdavant dels jutjats.

    Les dones arriben a tenir 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada i això afecta la seva salut.

    Va ser consellera de Treball entre el 2006 i el 2010. En aquest període, què va aconseguir fer?

    Al principi, jo era molt optimista en aconseguir reptes i tot en general, però va coincidir amb la crisi del 2008. El 2006 tot anava molt bé, el 2007 també, i el 2008 vam començar a veure l’hecatombe de la pèrdua d’ocupació majoritària. Cada dia a les oficines de treball de la Generalitat entraven mil persones que havien perdut la feina. Ara bé, per això vam deixar de fer actuacions en matèria d’igualtat? No. Vam seguir fent actuacions, vam crear una Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball i es van fer projectes interessants com, per exemple, amb un grup d’empreses vam comprovar que el nombre més gran de mesures de conciliació, la flexibilització de la jornada, aconseguia una reducció de l’absentisme. Moltes empreses es queixen que l’absentisme és molt important. L’absentisme pot ser important si hi ha aquesta rigidesa pel que fa a l’entrada i la sortida, poder anar a acompanyar els pares a la sanitat… Tot això jo crec que són elements que, si no es flexibilitzen, al final és més absentisme. Les persones hem de buscar els mitjans necessaris, no és que ho justifiqui però cal cercar-los. S’estan fent passes. Cada cop més les empreses són conscients de la importància d’aquesta qüestió. I després tenim una altra figura que, “gràcies” a la Covid s’ha incrementat, s’ha duplicat al nostre país, que és el teletreball. Només es facilita en un sector d’activitat, els professionals i similars. El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo. Perquè, al final, la conciliació és la que obliga i implica la no socialització de les dones. Per tant, és més difícil després per a la seva carrera professional. Cal tenir en compte que, després de la Covid, hem duplicat el percentatge de persones que fan teletreball. Aquesta pot ser una via, no teletreballar al 100%, però si un mecanisme particular de flexibilitat per a dones i homes que puguin atendre les responsabilitats personals, familiars, i coordinar-les amb la responsabilitat laboral.

    Han passat 13 anys des que va deixar de ser consellera. Què li sembla la gestió política del Departament de Treball de la Generalitat durant aquests anys?

    Quan entres en una responsabilitat política cal una certa estabilitat, un cert temps, no només per planificar les accions sinó per executar-les. Aquests anys hi ha hagut força canvis, força inestabilitat. S’han fet avenços importants, però, per exemple, trobo a faltar coses com la política de prevenció de riscos laborals. Pel nostre govern va ser molt important posar en evidència la quantitat de persones que perdien la vida o que perdien la salut fruit dels accidents de treball i de les malalties professionals. Trobo a faltar que la societat en conjunt estigui conscienciada sobre aquests temes, que el Departament de Treball lideri aquestes polítiques de lluita contra la sinistralitat. Ara hi ha una Conselleria d’Igualtat i Feminismes que podria tenir elements per impulsar projectes específics d’igualtat a la nostra societat.

    Trobo a faltar que Treball lideri polítiques de lluita contra la sinistralitat.

    Aquells anys eren de governs de tripartits d’esquerres. Després van venir molts anys de governs de dretes. Es nota la diferència entre un govern d’esquerres i un de dretes en l’àmbit laboral?

    Per descomptat. El govern que ara està en funcions a Espanya ha aprovat quantitat de normes importants en matèria laboral: Els plans d’igualtat, la qüestió d’equiparar els permisos iguals i intransferibles de pares i mares per naixement, els registres de jornada, establir registres de jornada diària per evitar l’ús abusiu de la realització d’hores extres, els riders, la lluita contra els elements de precarització que hi ha al mercat de treball… Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes. Això sens dubte, i a la història dels darrers deu-quinze anys em remeto.

    «El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo». | Pol Rius

    Per tant, a Yolanda Díaz li posa bona nota

    Crec que ha fet una bona feina. La història legislativa ens demostra que imposar normes de forma unilateral, sense el consens dels agents socials, fa que al final tinguem moltes normes, i és el que passa a Espanya i a Amèrica Llatina, però que hi hagi una bretxa entre llei i realitat . Aprovem normes, però no es compleixen. En canvi, quan aquestes normes les acordes amb els agents econòmics i socials, l’empresariat i els sindicats tenen més possibilitats de fer-se efectives, perquè vénen del consens. La ministra de Treball actualment en funcions ha fet una bona feina de diàleg social i també de modificacions normatives.

    Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes.

    Va ser consellera adjunta de l’OIT a Amèrica Llatina i Carib. Hi ha molta diferència entre la situació laboral de les dones allà i la que hi ha al nostre país o a Europa?

    Recentment vaig estar en un congrés de jutgesses i jutges a Amèrica Llatina, i la perspectiva de jutjar tenint en compte la perspectiva de gènere ha avançat molt a nivell penal. A l’àmbit penal sí que hi ha molta sensibilitat de les violències de gènere i violències contra les dones a Amèrica Llatina, i s’estan fent resolucions interessants. En canvi, en l’àmbit laboral, manca més conscienciació de la importància que té identificar els estereotips que hi ha quan nosaltres jutgem un assumpte, perquè estem a la societat, com qualsevol ciutadà o ciutadana, per eliminar-los i aplicar la llei sense aquestes diferències respecte a les dones i als homes. A Amèrica Llatina els vam transmetre molta part de la nostra cultura, la part dolenta diríem, en el sentit d’aquesta bretxa entre llei i realitat. Tenen aquest problema però també tenen normes interessants; hi ha sentències fantàstiques. En l’àmbit laboral s’hauria de donar més impuls a tot el tema de discriminacions respecte a la dona. És una assignatura pendent que estic convençuda que en els propers anys s’abordarà.

    Les jutgesses i els jutges estem per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política.

    Vostè va ser una de les fundadores de l’Asociación de Mujeres Juezas de España (AMJE). La primera jutge espanyola va ser nomenada el 1977. Molt tard. Com ha evolucionat aquesta qüestió?

    Al nostre país es va entendre que la sensibilitat de les dones podia quedar ferida en determinats assumptes si érem jutges. Això va ser el que va dir un decret que ens va prohibir exercir de jutges. El 1977-1978 va entrar la primera jutgessa que va venir a Barcelona, al jutjat social número 2: Josefina Triguero. Des de llavors, la situació ha canviat radicalment. El 56% de les jutgesses i jutges som dones, i si mires les darreres promocions, estem al voltant del 63-65% de dones que entrem en la carrera judicial. Les dones han portat la igualtat a la justícia. Anem escalant, anem pujant. Però si anem als càrrecs discrecionals, aquells que no són per l’antiguitat, als quals no s’hi accedeix per una oposició objectiva o per la mera antiguitat, veiem que les dones no hi estem ben representades. Si jo li pregunto que em digui el nom d’una dona del Tribunal Suprem segurament no en sabrà cap, però si li demano el d’un home segurament sí que en sabrà algun. Per què? Perquè el percentatge de dones és ínfim. Hi ha un 17-18% de dones al Tribunal Suprem. Som gairebé a la cua d’Europa. Som el tercer país per la cua en nombre de dones a la Cort Suprema, al Tribunal Suprem. És aquí on veiem aquestes diferències, aquest sostre de vidre o aquesta llosa de formigó que cau sobre nosaltres i ens impedeix l’accés. Tenim un pla d’igualtat de la carrera judicial, però costa molt impulsar-lo, que es posi en marxa, que s’adaptin mesures, hi ha moltes resistències. Per exemple, a la Sala Civil del Suprem, que és la que jutja temes tan importants com el dret de família, la custòdia, el dret d’aliments, totes aquestes qüestions, només hi ha una dona. La societat està composta per un 50% de dones i un 50% d’homes. S’han de fer esforços importants per equiparar la presència de dones i homes, i potser d’aquí dues dècades haurem de fer al revés, promoure que hi hagi més homes, perquè el nombre de dones que entra a la carrera judicial és molt important. Però, ara com ara, hi ha aquesta bretxa important també en la justícia.

    La no-renovació del Consell General del Poder Judicial és el pitjor tap que pateix avui l’administració de justícia a Espanya?

    Quan representants de determinats partits polítics parlen de la necessitat de complir la Constitució, cal recordar-los que tenim una Constitució que diu com es trien els vocals del Poder Judicial, i que dos terços dels vots del Congrés i del Senat trien els 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. El desembre farà cinc anys que aquest Consell no s’ha renovat. Hi ha hagut diversos intents. El primer ja estava tot acordat i hi va haver un famós tweet, o un whatsapp, no recordo què era, que deia que a la persona que aniria de president del Consell General del Poder Judicial l’estaven controlant per ‘la porta del darrera’ per la sentència del ‘procés’. Això no es pot permetre. La separació de poders ha de ser clara, i en aquest moment tenim un col·lapse de la Justícia. Hi ha 80 càrrecs discrecionals que no s’han renovat. El Tribunal Suprem està dictant menys sentències. La Sala Social està dictant moltíssimes menys sentències. Cal complir la Constitució, començar ja a complir-la, perquè complim algunes coses però fa cinc anys que esperem que es normalitzi aquesta situació. Al final, les persones no entenen, i és lògic, què és el Consell General del Poder Judicial i què és la Justícia. Mentrestant hi ha cinc mil jutgesses i jutges dictant justícia cada dia. Però aquest és l’òrgan de govern de les jutgesses i jutges, és l’òrgan, diríem, polític de la Justícia, que s’encarrega dels nomenaments discrecionals a què jo feia referència, i també s’encarrega de la formació o de la sanció de les persones de la carrera judicial. Les persones confonen una cosa amb una altra i, al final, la conclusió és que el poder judicial està polititzat. I no és això. Les jutgesses i jutges que cada dia fem la nostra tasca, no estem polititzats, estem complint el mandat constitucional d’aplicar la llei i la tutela judicial.

    Hi ha partits polítics que es diuen constitucionalistes però fa cinc anys que no permeten la renovació del Consell General del Poder Judicial que exigeix la Constitució.

    Quan sent parlar de desjudicialització de la política, què pensa?

    Últimament estem assistint a conflictes que són polítics, que són discordances polítiques i es decideix, per exemple, portar-los al Suprem o al Constitucional. L’última norma que es va impugnar per dos partits polítics -Vox i Partit Popular- era la dels riders, fer que aquestes persones que ens porten el menjar en una bicicleta, en una moto, tinguin una relació laboral que els reconegui. Dos partits polítics no hi estaven d’acord i què fan?: acudeixen al Tribunal Constitucional. Cal desjudicialitzar això, i que els conflictes no es resolguin a la sala Penal del Suprem, sinó que es resolguin políticament. El conflicte polític per a la política i el conflicte jurídic per a la justícia, que per això estem, per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política. I aquest és el problema, el desprestigi de la justícia. És un altre element més de desprestigi.

    Al debat sobre la independència de Catalunya s’ha parlat molt que es judicialitzava la política. Això ha passat?

    En part sí que ha passat. No és que hi hagi hagut manca d’objectivació, o que els acusats no tinguessin dret a un procés just. El Tribunal Europeu de Drets Humans dirà si van tenir dret a un procés just o no. Però potser les normes no eren justes. Era una normativa antiquada i pensada per a altres situacions. I l’activisme social, per sí sol, que hi va haver molt activisme social, no ha de suposar una condemna penal. Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això entra dins de la llibertat d’expressió i no hauria de ser punible. Una altra cosa són les normes que hi havia en aquell moment quan es va fer la sentència. Judicialitzant la política anem malament, no avancem. La nostra societat ha d’avançar ensenyant a nens i nenes que el consens és la manera de resoldre els conflictes, de resoldre les situacions que estem en desacord. Això encara no ha arribat a la política o se n’està anant de la política. I és una pena.

    Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això és llibertat d’expressió i no hauria de ser punible.

    Aquest consens, aquesta necessitat de pacificar el debat polític, justificaria una amnistia que tanqui una mica la crisi que hem viscut aquests anys?

    Des de l’any 2017 fins ara s’ha anat pacificant força. Els indults van contribuir a aquesta pacificació. Cal anar per aquí. Queden encara elements que s’han d’arreglar des del consens. Que se n’acordi la solució. L’amnistia és una decisió del legislatiu, no és una decisió de l’executiu. Així com l’indult és una decisió del poder executiu, l’amnistia és una decisió de l’òrgan legislatiu, de les cambres, del Congrés i del Senat. I és aquí on s’ha de buscar aquest consens i fer avançar la nostra societat. Catalunya ha perdut aquests anys. Ha perdut des del punt de vista econòmic. Ha perdut segurament des de les inversions. També ha perdut des de la fugida de determinats domicilis socials d’empreses importants de Catalunya. Cal recuperar aquest consens.

    «A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta». | Pol Rius

    Quina valoració fa de la llei del Sí és Sí i la polèmica que ha generat?

    Aquesta llei és una llei estupenda. Té molts articles, seixanta o setanta, però només s’han fixat en dos articles, que són els de les penes. En canvi, hi ha tot un conjunt de normes de prevenció i de reparació de la víctima i de casos de vulneració de la llibertat sexual de què no se n’ha parlat. Pel que fa a violacions, abusos, agressions sexuals, al tema penal segurament els va faltar posar un article, una disposició que totes les reformes penals tenen, dictant normes a aplicar en el trànsit de quan entrés en vigor aquesta nova llei. S’ha donat moltíssima importància a que unes persones surtin un mes abans de la presó, però la presó no soluciona, és el penalisme màgic. El que passa és que només es parla de les sentències que rebaixen les penes. No es parla de les sentències que confirmen les penes amb la nova llei orgànica de llibertat sexual. Convido a tothom que critica aquesta llei a llegir-la i vegi com hem estat un país pioner a adaptar-nos al conveni d’Istanbul, un conveni de la violència contra les dones. És que no val només reprimir aquestes conductes, cal prevenir-les. I, si es produeixen, cal reparar les víctimes i sensibilitzar la societat, l’educació, els mitjans de comunicació, absolutament a tothom per evitar aquestes conductes. El que passa amb l’agressió de menors en massa a nenes menors és una autèntica barbaritat. I aquí és on hem de posar totes les energies i totes les forces i mai en si hi ha un mes més de pena o un mes menys de pena. És important, però no és fonamental.

    La llei del Sí és Sí és estupenda. Convido a tothom que la critica a llegir-la. És pionera en la lluita contra la violència contra les dones.

    Quina és la seva opinió davant de l’escàndol que ha obert el petó que li va fer el president de la Federació Espanyola de Futbol a una jugadora de la selecció femenina que s’acaba de proclamar campiona del món?

    Crec que aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Fa anys que les futbolistes reivindiquen, primer, tenir un conveni. Ho van aconseguir. Però és clar, el salari garantit en conveni col·lectiu de les dones futbolistes, si no recordo malament, eren 10.000 euros anuals. D’un home futbolista, 100.000 euros anuals. Veiem les grans diferències. I després el tracte discriminatori. Hi ha algun reportatge d’un seleccionador anterior a aquest que parla del seu tractament a les dones futbolistes entre el paternalisme i els maltractaments i les agressions. Les dones futbolistes cada cop han estat més empoderades i han reaccionat, com ha reaccionat tota la societat, en contra d’aquest gest que sembla que sigui menor. Molts homes diuen que no n’hi ha per tant. Com que no n’hi ha per tant? A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta. Per què la Federació de Futbol ha d’estar al marge d’aquesta norma? Perquè és majoritàriament masculina? Crec que les dones s’han guanyat el dret que es reconegui la seva vàlua esportiva, però també el dret que es reconegui la igualtat i el respecte total als seus drets fonamentals, igual que qualsevol altra persona.

    Si hagués de donar algun consell a l’actual conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, què li diria?

    Això de donar consells és complicat, perquè no ets al comandament de la gestió, i cadascú té les seves circumstàncies. L’empresa és molt important perquè dóna llocs de treball però la feina digna, la feina de qualitat, també és molt important que es tingui en el mateix nivell. Segurament ho està fent. Que es percebi que els té al mateix nivell i que li importen tant les empreses que donen feina com els treballadors que generen riquesa per a aquestes empreses.

    Si hagués de demanar un desig perquè millori la situació laboral de les dones avui, quina seria?

    M’agradaria construir una nova societat, conjuntament amb els homes, i que, en aquesta societat, homes i dones siguem iguals, siguem feliços. Que creem una nova societat en què al món del treball el talent sigui igual el que aportem les dones que el que aporten els homes. Construir conjuntament una nova societat sense discriminacions, igualitària, comportarà necessàriament aquest treball igualitari, aquesta retribució igualitària, aquesta eliminació de les desigualtats i altres discriminacions que encara existeixen i persisteixen al món del treball.

     

  • Neix el moviment ‘Cor de dona’ per conscienciar sobre les malalties cardiovasculars

    ‘Cor de dona’ és un nou moviment nascut a Espanya i impulsat per metgesses que vol conscienciar sobre els riscos associats a les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort entre la població femenina.

    Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa. La xifra és de cada 60 segons als Estats Units. A Espanya, el mateix any van morir 265 dones per cada 100.000 habitants per aquestes malalties, enfront de 241 homes per cada 100.000 habitants.

    Arran d’aquesta realitat, ‘Cor de dona’ té com a objectiu crear hàbits de vida saludables per intentar reduir la mortalitat associada a les patologies cardíaques en dones. Està inspirat en el moviment ‘Go Red For Women’ de l’Associació Americana del Cor, creat el 2004, que ha aconseguit reduir la mortalitat cardiovascular als Estats Units en un 30%.

    Una de les impulsores de ‘Cor de dona’ i de ‘Go Red For Women’ és la doctora Malissa Wood, professora de la Facultat de Medecina de Harvard, cardiòloga clínica del Cardiac Ultrasound Laboratory al Massachusetts General Hospital de Boston i  codirectora del Programa Corrigan Women’s Heart Health al Massachusetts General Hospital Heart Center.

    Segons la doctora Wood, “gràcies a aquestes campanyes s’han assolit millores en el reconeixement dels riscos de la malaltia cardiovascular en dones i crear subvencions per millorar la salut cardiovascular femenina”.

    Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa | iStock

    ‘Cor de dona’ està liderat per la doctora Leticia Fernández-Friera, que és sòcia fundadora de la iniciativa i directora de la Unitat de Cardio-Dona a Atria Clinic. Segons afirma, “la creació de noves eines per a l’avaluació de risc, com l’ecografia vascular, la divulgació de directrius per al seu maneig i l’impuls de la investigació específica per sexe, constitueixen els objectius principals de ‘Cor de Dona’ al nostre país.”

    Riscos

    Les metgesses sostenen que les diferències basades en el gènere en la malaltia cardiovascular han estat tradicionalment poc apreciades i que les dones estan poc representades en la investigació i els assajos clínics. Així, Fernández-Friera remarca que “el risc en les dones sovint se subestima” i, per això, “és crucial un enfocament contemporani que se centri en la dona sana per a la identificació i el tractament precoç de les dones amb risc de malaltia cardiovascular”.

    Argumenten que les patologies cardíaques són la primera causa de mortalitat entre les dones. Als riscos tradicionals, com el tabaquisme, l’obesitat, el sedentarisme i la hipertensió, s’afegeixen d’altres com la hipertensió en l’embaràs, la diabetis gestacional o la menopausa precoç.

    Per a Fernández-Friera, “es coneixen poc els seus símptomes referencials, a més del típic dolor al braç i el pit, com són el dolor en la mandíbula, el decaïment, les molèsties a l’esquena i les dificultats per respirar”. “A més, acudeix més tard a l’especialista, fet que s’associa a una mortalitat més gran respecte als homes, ja que moren un 20% més després d’un infart”, afegeix la doctora.

    Revisions gratuïtes

    A més del nou moviment ‘Cor de dona’, hi ha campanyes que alerten que la majoria de les dones ignoren que poden patir patologies cardiovasculars greus. En aquest sentit, la fundació CardioDreams subratlla que un 11% de les dones que han participat en revisions cardiovasculars tenen alguna patologia greu que desconeixia. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn de les primeres 650 revisions gratuïtes que l’organització sense ànim de lucre ha realitzat en l’últim any a dones d’entre 50 i 70 anys amb motiu de la campanya ‘Directes al cor’, que va començar al setembre del 2021.

    Si es traslladen aquestes xifres al conjunt de la població espanyola femenina d’entre 50 i 70 anys, que és la franja d’edat més sensible a patir aquestes malalties, és probable que més de 700.000 dones estiguin afectades i no ho sàpiguen.

    “Aquestes dades són una mostra més de la necessitat  de sensibilitzar i divulgar entre la societat l’impacte que tenen les malalties cardiovasculars en la dona, en les quals representa la principal causa de mort, molt per sobre del temut càncer de mama. Cada vuit minuts mor una dona a Espanya per malalties cardiovasculars i ni la societat ni les dones en són conscients”, afirma el fundador de CardioDreams i cap del Servei de Cirurgia Cardiovascular de l’Institut del Cor Quirónsalud Teknon, el doctor Xavier Ruyra.

    La fundació indica que el 35% de les dones espanyoles moren per malalties cardiovasculars, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de la Societat Espanyola de Cardiologia, però només el 15% d’elles rep el tractament adequat. Davant aquesta realitat, CardioDreams, en col·laboració amb la fundació ‘la Caixa’, va posar en marxa la campanya ‘Directes al cor’, que preveu fer 2.000 revisions gratuïtes en tres anys.

    Hospitalitzacions

    Si bé les malalties cardiovasculars són especialment cruentes entre les dones, en el cas dels homes són la segona causa de mort. Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que, a la província, 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular, segons l’anàlisi de les dades dels municipis de més de 10.000 habitants, exclosa la ciutat de Barcelona.

    Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular | GettyImages

    En concret, van haver 50.000 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars. Les persones ateses tenien una mitjana d’edat de 71 anys en el cas dels homes i de 78 anys en el de les dones.

    Pel que fa a les principals patologies que causen l’ingrés, en les dones són la hipertensió (22%), les malalties cerebrovasculars agudes (20%) i la insuficiència cardíaca congestiva (17%). En canvi, entre els homes són les malalties cerebrovasculars agudes (19%), la hipertensió (14%) i l’infart agut de miocardi (13%).

    L’informe de la Diputació assegura que, en els últims 15 anys, tres de cada deu defuncions en dones i quatre de cada deu morts en homes es deuen a una malaltia cardiovascular. Per evitar-ho, es recomana mantenir una alimentació saludable i equilibrada, no fumar, eliminar o reduir el consum d’alcohol, fer exercici d’intensitat moderada, reduir l’estrès i controlar la pressió arterial i els nivells de sucre i colesterol en sang.

  • Concentració feminista a Barcelona després d’un desembre negre

    Tres- cents cinquanta persones, segons la Guàrdia Urbana es van concentrar ahir al vespre a la Plaça Sant Jaume com a resposta a un desembre negre que ha batut rècord de víctimes de violència masclista des que hi ha registres.

    “Ni una menys, ni una més” va ser el lema de la concentració convocada per Ca la Dona i Novembre Feminista, a la que també s’hi van sumar UGT i CCOO. Una concentració que va culminar amb un minut de silenci on hi van participar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i la tinent d’alcalde de Drets Socials i Feminismes, Laura Pérez.

    La consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, també hi va assistir com a membre del Govern de la Generalitat i va mostrar el seu suport a les víctimes: “no esteu soles”. A més, va recordar el telèfon d’atenció contra la violència masclista 900 900 120, operatiu les 24h per acompanyar a totes les víctimes i va afirmar que es tracta del “principal problema social i polític del país”.

    Des de les entitats organitzadores, Dolo Pulido, membre de Ca la Dona i Novembre Feminista va exigir a les administracions que “posin tots els recursos per ajudar a frenar els assassinats massius que vivim les dones” i va destacar la importància de la prevenció amb el focus en l’educació.

    D’altra banda, els sindicats criden a “l’autoorganització de les dones contra la complicitat de la societat i la permissivitat contra els atacs i menyspreu a les propostes feministes que fan que els agressors se sentin legitimitats i les dones més vulnerables”. Des de CCOO recorden que tenen implantades les Portes Violetes, on es posa al servei de la ciutadania els quaranta locals que tenen disponibles com a refugi per a les víctimes.

    Un desembre negre amb dinou víctimes

    Desembre ha estat un mes negre amb rècord de crims masclistes des que hi ha registres. Dinou dones han perdut la vida, víctimes de la violència de gènere. A Catalunya han estat disset les assassinades durant el 2022 mentre que a tot l’Estat han estat noranta-nou, quasi un 21% més que el 2021 i més d’un 40% havia interposat una denúncia prèvia contra el presumpte agressor.

    Un dels fets que més preocupa és l’augment de més del 70% de denúncies per violència de gènere interposades a menors d’edat i amb un augment del 28% de les víctimes menors d’edat.

  • Neix WGH Spain en defensa d’una salut global, feminista i igualitària

    El setembre del 2020 un grup d’investigadores i activistes, la majoria d’elles vinculades a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), van plantejar la creació a Espanya de Women in Global Health (WGH), una organització sense ànim de lucre que treballa des de diferents disciplines amb l’objectiu comú de promoure el feminisme, la justícia i l’equitat en tots els àmbits de la salut.

    Un any més tard, WGH va reconèixer el capítol espanyol, i el desembre del 2022 la nova entitat es presenta oficialment de la mà de quatre de les seves cofundadores: Neus Rosell, presidenta; Rosa Orriols, vicepresidenta; Laia Vázquez, coordinadora d’estratègia, i Núria Cortés, secretària.

    Rosell ha destacat davant la premsa que, si bé tres quartes parts de les persones que treballen en el món de la sanitat a Espanya són dones, molt poques arriben a alts càrrecs de responsabilitat. “Volem influir en les polítiques públiques”, ha dit Rosell, que ha remarcat que cal que els líders de les empreses i els òrgans de decisió garanteixin que hi hagi una presència més gran de les dones en les juntes directives.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicades l’any 2022, al sector hi ha unes 999.000 dones i 333.000 homes a Espanya. En canvi, la presència de dones a la Reial Acadèmia de Medecina i a la Reial Acadèmia de Farmàcia el 2021 era del 14% i del 22%, respectivament.

    Per part seva, Orriols ha incidit en la remuneració de les sanitàries a Espanya, de qui ha dit que estan “mal pagades”. Considera que les dones ocupen ara un espai que abans era més masculí i que la feminització de la professió porta darrere una davallada dels salaris. “El món sanitari ha de canviar”, ha remarcat, tot recordant els valors de l’organització basats en l’equitat i la justícia global.

    En aquesta mateixa línia, Vázquez ha posat èmfasi en que cal contribuir en les polítiques sanitàries des d’una mirada transversal i un component ètic perquè “la salut ha de ser global, justa i igualitària des d’una perspectiva de gènere i des de la solidaritat”. La coordinadora ha apostat per deixar enrere les estructures patriarcals i tirar endavant un model basat en la diversitat i la interculturalitat, acceptant la diferència i la convivència.

    WGH Spain té sis objectius bàsics. Tal com ha explicat Cortés, l’organització vol influir en les polítiques sanitàries i en la presa de decisions per reduir la bretxa de gènere; crear oportunitats de lideratge i reconèixer la feina de les dones en la salut i la ciència a nivell nacional i internacional; establir una mentoria entre científiques i professionals; formar les professionals i sensibilitzar l’opinió pública; fomentar la investigació i la innovació sobre gènere en salut global, i establir aliances i estratègies amb altres seccions de WGH, amb institucions, amb moviments socials i amb grups d’interès en salut global.

    L’entitat està formada per persones voluntàries i es divideix en diferents grups de treball sectorials que operen de  forma independent. En l’actualitat, hi ha 40 persones de perfils diversos, com investigació, direcció i gestió sanitària, assistència clínica, periodisme i activisme.

    La presentació oficial ha tingut lloc el 19 de desembre al CaixaForum Macaya de Barcelona i ha estat acompanyada de diverses taules rodones en què han participat personalitats com Fernanda Espinosa, expresidenta de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides i actualment a la junta de WGH; Helena Legido-Quigley, investigadora en salut publica i professora associada a la Universitat de Singapur, o Bombo Ndir, activista en drets humans i presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes.

    També han assistit la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa; la secretària de Feminismes de la Generalitat, Montserrat Pineda; la delegada del Govern a Catalunya, Maria Eugènia Gay; el director d’ISGlobal Barcelona, Antoni Plasencia, i l’exministra de Sanitat i directora de desenvolupament global d’ISGlogal, Leire Pajín.

  • Un estudi alerta que el suïcidi és la primera causa de mort de les dones sense llar

    El suïcidi és la primera causa de mort de les persones sense llar, seguit de la sida, malalties hepàtiques, malalties pulmonars, raons oncològiques, sobredosi, problemes cardiovasculars i infeccions. Així ho indica un informe realitzat en base a les dades de 562 dones sense llar ateses a centres d’acollida de Girona entre els anys 2006 i 2020.

    L’’Estudi de les causes de mort en dones en situació de sensellarisme’ està realitzat per personal de medecina i infermeria del CAP Santa Clara de Girona i per membres de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), amb participació del Grup de recerca en psicologia de la salut de la Universitat de Girona (UdG).

    Les conclusions de la investigació indiquen que el 15% de les 562 dones, un total de 82, van morir, i la causa en 34 d’elles va ser el suïcidi, mentre que 12 van morir de sida, 10 de malaltia hepàtica, 10 més de malalties pulmonars, 6 per raons oncològiques, 2 per sobredosi, 2 per problemes cardiovasculars, 2 per infeccions i 4 per causes desconegudes.

    Menys esperança de vida

    Rebeca Alfranca és metgessa de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la CAMFIC, i és la investigadora principal del projecte. Per a ella, “els resultats mostren que el sensellarisme provoca o incrementa els problemes de salut física i mental, disminueix dràsticament l’esperança de vida i augmenta la prevalença de suïcidi, entre d’altres”.

    En aquest sentit, fa referència a un altre estudi del 2021, ‘Evolució homeless de Girona: Seguiment longitudinal’, segons el qual la mitjana de mort de les persones en situació de sensellarisme va ser de 49 anys, mentre que l’esperança de vida mitjana de la ciutadania general supera els 80.

    Més vulnerabilitat

    Alfranca alerta que “les persones en situació de sensellarisme tenen més risc de patir malalties mentals, addiccions i altres malalties infeccioses. Això suposa que comencin a patir patologies orgàniques i deteriorament cognitiu abans o que s’incrementi la simptomatologia de les malalties que ja pateixen, i tot plegat fa que hi hagi més risc de mortalitat en edats més primerenques”.

    “El pacient en situació de sensellarisme amb patologia crònica és un pacient vulnerable i amb alta dependència que precisa més recursos dels ara disponibles, i per tant, cal seguir treballant i destinant recursos al seu seguiment i control”, afegeix.

    L’informe conclou que les dones en situació de sensellarisme “sovint pateixen malalties mentals, addiccions, violència i abusos. L’atenció a aquestes dones d’especial vulnerabilitat és un repte pels metges de família, al que s’ha de fer front conjuntament amb els serveis socials i els professionals de la Xarxa de Salut Mental”, tanca l’estudi.

  • La mutilació genital femenina: considerada violència sexual però lluny d’un tractament integral

    Amb l’entrada en vigor de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (coneguda com la llei del ‘Només sí és sí’), la mutilació genital femenina es comença a considerar oficialment com una violència sexual i de gènere, així com el matrimoni forçat, l’assetjament amb connotació sexual i la tracta amb finalitats d’explotació sexual. La prevenció, protecció, formació, assistència integral i la reparació són essencials per acompanyar a les dones víctimes d’aquestes violències.

    Així ho demanden les dones participants del Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF), celebrat a Madrid el passat 15 i 16 de novembre. “La mutilació genital femenina ve acompanyada de moltes altres violències, i és la gran desconeguda. En les violències de gènere no serveixen genèrics, fan falta tots els detalls”, comença una de les participants. Aquesta trobada és un espai de diàleg i d’intercanvi per al desenvolupament d’itineraris que comptin amb protocols que no revicitimizin a les dones que han sofert o sofreixen violència sexual, i per a garantir una atenció integral quan es requereixi. Es reuneixen dones migrants i entitats de Catalunya, Madrid, el País Basc, Aragó i València. Coincideixen en denunciar la desprotecció de les dones que han sofert la MGF i la necessitat de desvictimitzar-les; en la importància de garantir una atenció integral i promoure el paper de les mediadores culturals; i també manifesten la necessitat de formar al personal sanitari entorn les mutilacions genitals femenines per a prevenir múltiples violències més.

    Segons dades d’Amnistia Internacional, la MGF afecta a 200 milions de dones i nenes arreu del món, i quatre milions més de nenes estan en risc de sofrir-la. Aquesta pràctica és una expressió de violència de gènere i sexual que s’estén a 29 països de tot el món, tot i que on més es concentra és a l’Àfrica subsahariana, seguit de països de l’Orient Mitjà, Àsia, Llatinoamèrica i també Europa. En el cas africà, UNICEF recollia el 2020 que els sis països amb una prevalença de casos de MGF més elevats són Somàlia (98%), Guinea (95%), Djibouti (94%), Mali (89%), Egipte (87%) i Sudan (87%). Cal destacar que no totes les comunitats que habiten aquests països practiquen la MGF, i que els que la practiquen tampoc ho fan de la mateixa manera.

    Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan

    Atenció integral en els casos de MGF

    “L’atenció que s’ha de garantir a les dones que han sofert la MGF ha de ser integral: això significa que ha de tenir un enfocament de drets humans, interseccional, amb atenció individualitzada a cada dona i adaptada a les necessitats de la salut holística, és a dir, amb atenció física, psicològica, emocional i econòmica”, reclamen les participants de la trobada. Les mutilacions genitals femenines comporten greus implicacions sanitàries i psicosocials: posen en risc la seva integritat física i psicològica, a més de violar els seus drets com a dones i nenes. Comporten des d’hemorràgies prolongades, infeccions, dolor intens durant el cicle, infertilitat, la negació del plaer sexual i fins i tot la mort. A més, pot augmentar el risc de transmissió del VIH.

    El primer informe d’avaluació de l’aplicació d’Espanya del Conveni d’Istanbul, realitzat pel Grup d’Experts en Acció contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica (GREVIO) del Consell d’Europa, apunta la seva preocupació per la concentració d’esforços en la violència en el si de la parella i no tant en altres formes de violència, en particular la violència sexual, com són el matrimoni forçat i la mutilació genital femenina, qüestions que la llei de la Llibertat Sexual sí que recull.

    En concret, el GREVIO identifica una sèrie de qüestions que requereixen acció urgent, com ara enfortir les mesures per a prevenir i combatre la violència que afecta les dones exposades a discriminació interseccional. Pretén complir les obligacions globals en matèria de protecció dels drets humans de les dones, les nenes i els nens enfront de les violències sexuals, integrant-se també en la política exterior espanyola. I també, seguint el mandat de l’article 9.2 de la Constitució, pretén remoure els obstacles per a la prevenció d’aquestes violències, així com per a garantir una resposta adequada, integral i coordinada que proporcioni atenció, protecció, justícia i reparació a les víctimes.

    Tot i així, és important estudiar cada cas de manera individualitzada, per a entendre i aplicar els protocols adequats segons les necessitats de cada dona i la seva situació de vulnerabilitat. Nerea Sancho, membre de la Unión de Asociaciones Familiares (UNAF), expressa la voluntat i finalitat de la Red per a generar itineraris que ajudin a l’administració i als serveis públics a “no caure en la revictimització i la improvisació”, ja que en molts casos pot haver-hi dones que no requereixin d’una atenció integral, i en molts altres casos que sí, perquè “avui dia tot es redueix a la cremada i la cicatriu, no hi ha una atenció integral real”, matisa.

    Una pràctica que va evidenciar el doctor i coordinador de l’àrea de ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona durant el fòrum ‘La veu de les dones africanes contra la violència de gènere’, organitzat per Ahcama i celebrat a Barcelona a finals del mes d’octubre.

    Va explicar que el protocol d’atenció integral a les dones que han sofert la MGF es desenvolupa durant un sol dia. Un temps insuficient, segons Metges del Món, ja que és impossible prestar atenció completa en tan poc temps i complir el que significa la paraula integral: atenció mèdica, física, psíquica, emocional i social. Totes les participants posen en rellevància la necessitat de formar als professionals sanitaris específicament sobre mutilacions genitals, per a evitar revictimitzacions i assegurar les voluntats i necessitats de cada dona.

    Tenir referents comunitàries

    L’atenció integral està directament relacionada amb una atenció individualitzada amb la dona que ha sofert la MGF i/o altres violències de gènere, i per això és necessària la prevenció i detecció de les dones que l’han sofert. Les diferents associacions de l’estat que treballen en aquest camp, com per exemple Ahcama, Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, Asociación Karibu, Asociación de Mujeres de Guinea de Madrid o la Fundació Wassu-UAB, coincideixen en la necessitat de tenir referents comunitàries per a poder acostar-se a les dones vulnerabilitzades. Tot i així, en molts casos les referents són voluntàries, i denuncien una clara falta de recursos econòmics per a atendre els casos. “Si nosaltres i les nostres associacions són espais de referència, i som les responsables de derivar les dones a una atenció integral, llavors és necessari que comptem amb recursos econòmics, i que estigui pressupostat per l’administració”, puntualitza l’Aissa, membre d’Ahcama. Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, per la seva part, atribueix la falta de recursos a un racisme institucional imperant: “Si la mutilació genital femenina depengués de les subvencions, llavors no faríem res. Les demanes a l’inici de l’any i te les donen a finals d’any, si és que te les donen. És un treball purament militant.”

    Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan

    El paper de les mediadores interculturals

    L’article 22 de la llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual especifica la labor i responsabilitat per part de les administracions públiques per a establir protocols d’actuació que permetin la detecció i atenció de casos de mutilació genital femenina i de matrimoni forçat, per això es procurarà, apunta, la formació específica necessària per a l’especialització professional, podent incloure’s accions específiques en el marc de la cooperació internacional al desenvolupament.

    La mediació intercultural és un element clau per a la inclusió i l’accés a la informació de les persones migrants. A Espanya, es tracta d’un fenomen bastant recent, que no està del tot definit ni professionalitzat, tal com denuncien investigadors i entitats, encara que segons el Reial decret 638/2000, va quedar reconeguda pel Ministeri d’Interior. A efectes pràctics, la mediació intercultural sol estar relacionada amb l’àmbit de treball social, i les poques opcions formatives s’han dut a terme per organitzacions, i a la voluntat d’algun departament de serveis socials d’ajuntaments. La mediació intercultural implica la interpretació i facilitació del llenguatge, els codis comunicatius i el sistema de valors entre dues parts culturalment diferents que es vulguin i/o hagin de comunicar.

    A la trobada de la Red, es posa en valor el paper de les dones mediadores africanes com a facilitadores entre les dones migrants i professionals de serveis públics, així com receptores d’informació dins de la comunitat. Encara que denuncien la falta de reconeixement i fins i tot, a vegades, rebuig: “Sol passar que ens trobem a la consulta d’un metge, perquè la dona que ha de ser atesa ens ho ha sol·licitat, i hem de discutir amb el metge perquè ens deixi estar a la consulta. No sabem si per motius intencionats o per la falta de reconeixement.”

    Així ho confirma la investigadora i filòloga de la Universitat Alcalá de Henares de Madrid, Carmen Valero Garcés: “Una responsabilitat que va a càrrec d’iniciatives individuals, amb poc suport estatal, escassa remuneració, falta de formació i de coordinació, així com d’ètics estandarditzats.”

    Certificació MGF, què suposaria?

    El tercer eix que es debat a la trobada de la Red és la possibilitat de disposar d’una certificació mèdica MGF. Podria tenir un impacte directe en la facilitació del tràmit per a aconseguir l’asil, per exemple, així com també es reconeixeria una vegada més com una violència masclista i sexual. Les dones que han sofert la MGF no tenen per què denunciar, però l’han sofert igualment, amb el que si es disposés d’aquest certificat mèdic es podrien evitar altres violències afegides i facilitar processos burocràtics i d’estrangeria. Tot i així, manifesten la importància d’acompanyar la certificació mèdica amb un informe psicosocial de cada cas, per a garantir que sempre es compleixi un procés integral i individualitzat de cada dona.

    També cal destacar la importància de disposar d’unitats de referència a cada Comunitat Autònoma, liderades per entitats i persones especialitzades en la matèria. Fins al moment, no existeix una homogeneïtat de treball i protocol en aquests casos entre les diferents CCAA, i tampoc que garanteixi una atenció integral. L’estudi realitzat el 2020 sobre la mutilació genital femenina a Espanya per la Fundació Wassu-UAB, assenyalava el següent: “El Protocol comú per a l’actuació sanitària davant la MGF guia als professionals de la salut en la detecció, tractament i prevenció de la pràctica. El fet que aquest protocol només se centri en l’atenció mèdica no garanteix un enfocament integral del problema. A més, donada l’estructura política d’Espanya, existeix una falta d’homogeneïtat de polítiques i serveis públics entre les Comunitats Autònomes en matèria de prevenció, protecció i enjudiciament de casos de MGF”.

    “És necessari fer incidència en tots els estrats, de macro a micro: des del nivell estatal, fins a les Comunitats Autònomes, municipis, professionals i les dones afectades”, afegeixen. L’acompanyament requereix un enfocament de gènere, comunitari. Sense estigmatitzacions, sense racisme, sense revictimització, que les dones afectades siguin la veu activa i protagonista, més enllà del 6 de febrer.

  • Generem cooperatives des d’una mirada feminista

    Et van fer fora de la feina fa uns anys, portes ja temps amb feines intermitents o sense feina, cobrant una quantitat irrisòria que tot just et dona per alimentar als teus fills, i encara sort que tens una petita compensació per pagar el lloguer i els subministraments.

    Tens un somni de poder fer el que realment t’agrada, però ja l’has deixat enrere perquè tothom t’està dient que és impossible, o inclús tu, t’ho dius. I a més, no et queda temps per muntar el teu negoci, amb tot el que has de fer.

    Aquests pensaments podrien ser els de moltes de les dones que participen en els programes d’inserció laboral, orientació o emprenedoria de Surt o de moltes altres entitats que donen suport a la inserció laboral de persones en situació de vulnerabilitat. Sovint ens centrem en formar i orientar a les persones en la inserció laboral en l’empresa ordinària, però… què passa amb les dones que tenen poca o nul·la formació reglada? Que acaben, com sempre, sent contractades en feines altament feminitzades i, per tant, altament precàries: neteja, bugaderia, caixera… feines que a més, poc ajuden a la conciliació familiar i laboral, quan aquestes dones sovint es troben soles amb càrregues familiars.

    Per què no ens plantegem mai altres alternatives que la inserció laboral en l’empresa ordinària? Amb aquesta filosofia no sortirem mai de la reproducció dels mateixos rols i posicions en l’àmbit laboral, i per tant, poc ajudarem a l’empoderament real de les dones en feines no feminitzades, en feines que realment les motivin, o feines que realment siguin el seu projecte de vida laboral. No farem més que reproduir el que el sistema patriarcal vol que seguim reproduint.

    Des de la Fundació Surt creiem fermament en que volem i podem donar suport a les dones a fer realitat els seus projectes particulars, i per això hi ha altres sortides diferents a les d’inserir-se en l’empresa ordinària. Segurament no són sortides tan ràpides, però poden ser més segures, més a llarg termini, i sobretot, són sortides que donen resposta al desig i als projectes vitals de les dones. Estem parlant de donar suport a la creació de cooperatives de dones que, des d’una perspectiva feminista, busquen construir el seu projecte laboral i vital més enllà del que els hi ofereix el mercat. 

    Creant una cooperativa, les dones poden pensar de manera col·lectiva quin projecte engegar, fer-ho sense les barreres invisibles del mercat que els hi diu que pel fet de ser dones poden fer només un tipus de feines (feines que no volen fer els homes, i que els hi pertoquen a elles només pel fet de ser dones). Entre les dones organitzen quin és el seu projecte, què volen arribar a ser, i des de Surt els hi donem acompanyament i suport perquè puguin fer realitat els seus somnis.

    I per això creem Fem Coop, una generadora de cooperatives amb perspectiva de gènere. Per impulsar que les dones no tinguin por de somniar en el seu propi negoci col·lectiu, perquè saben que des de Fem Coop estarem darrere, donant suport en la formació i acompanyament, i en totes les gestions i aspectes que necessiten les cooperatives que acaben de néixer. Endegar un projecte nou no és fàcil, encara que sigui col·lectivament, però des de Surt volem poder fer-ho una mica més fàcil.

    Creiem que des d’entitats consolidades com nosaltres, i que treballen per la inserció laboral de les dones en situació de vulnerabilitat des d’una perspectiva feminista, formar part d’aquest projecte que vol ser Fem Coop és donar suport a una nova idea d’empoderament econòmic de les dones. Fem Coop serà una Cooperativa de serveis que donarà cobertura a les noves cooperatives de dones que es vulguin crear, però també ha d’estar sostinguda i impulsada per entitats consolidades que tinguin entre els seus objectius l’empoderament econòmic de les dones. Així, unint esforços i unint projectes i idees de les dones que atenem, aconseguirem que es generin més projectes col·lectius en forma de cooperatives de dones que, des d’una mirada feminista, volen trencar amb els estereotips que ens imposa el sistema patriarcal a l’hora d’assignar-nos un tipus de feina o unes altres.

    Animem, doncs, a totes les entitats que comparteixin aquests valors, que pugin al tren de Fem Coop per generar cooperatives amb una mirada feminista.

  • On són les directives en la sanitat?

    “Quan vaig acabar la carrera, vaig fer un MBA a ESADE. Tots els meus companys metges van trobar feina de seguida, i jo vaig trigar molts anys abans de ser gerent”, explica la Mònica Ballester Roca, que des del passat mes de març és directora mèdica de l’Hospital de Mataró. Anteriorment, havia estat gerent de la Clínica Diagonal i directora de Qualitat a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    “El nostre sector és molt femení”, continua Ballester. “Hi ha una pèrdua de talent a mesura que vas pujant de jerarquia. Es nota a altres sectors, però en el sanitari és més punyent. Hi ha vàries causes. Les dones tenim tot el tema de la maternitat, i encara avui les cures recauen en les dones. Arriba un moment en què les dones aturen la seva carrera professional per cuidar la família. Això ho veiem en recerca, en assistència, en docència… I els homes van ocupant més càrrecs de responsabilitat”.

    La metgessa, que participa en un programa de lideratge femení a la Unió Consorci Formació, en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), argumenta: “Jo estic mentoritzant tres dones. El problema principal que m’expressen és que tenen por al fet que dedicar-se a la gestió les tregui temps personal. Volen dedicar-se als fills, a la família, als viatges, i creuen que dedicar-se a la gestió és un factor limitant”.

    Un altre aspecte aturador, considera Ballester, és la “falta de models”: “Veuen el model de l’alta gestió molt dur. No veuen en les altes esferes els valors de respecte a les persones i de desenvolupar les persones del teu equip, i diuen ‘jo aquí no em vull posar’”.

    Els horaris i la xarxa de contactes són, per a la directora mèdica, un tercer factor que juga en contra de què les dones guanyin posicions en els alts càrrecs del món sanitari: “Els homes fan jornades més llargues, tenen més relacions entre ells. Les dones sortim d’hora de la feina per anar a buscar els nens, mengem ràpid per ocupar-nos dels nens, etc. Ells tenen uns àmbits de relació entre ells que fa que, quan han de promocionar algú, promocionen homes perquè es coneixen més, perquè han compartit més. Una de les coses que hauríem de fer les dones és fer més ‘networking’ entre nosaltres. Els homes cuiden més, o saben fer més, aquestes relacions informals”.

    La Mònica Ballester Roca confessa que li ha costat molt arribar on està laboralment, però no se sent desgastada, i aposta per incorporar no només les dones sinó el jovent. “També hi ha dones que han estat en entorns absolutament masculins i han adoptat estils de lideratge molt masculins. El discurs no és que nosaltres ho fem molt bé, sinó que potser tenim un estil de lideratge més de transformació, més valent, més d’incorporar els joves, que tenen uns valors completament diferents als nostres, i hem de saber gestionar les diferents expectatives i valors d’aquestes generacions. Hem de gestionar aquestes persones amb respecte, perquè puguin créixer, perquè puguin estar bé, o fracassarem”.

    “Hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”

    L’Alba Brugués és, des del 2013, adjunta a gerència del Consorci Castelldelfels Agents de Salut (CASAP), que gestiona el CAP Can Bou de Castelldefels i el Centre d’Urgències i Atenció Primària (CUAP) que dona servei a Castelldefels, Gavà i Begues. També havia sigut presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Ser adjunta no costa tant, la direcció o la gerència costen més per ser dona i infermera”, reconeix. “Hi ha moltes caps, però hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”.

    Brugués coincideix que els directius que estan a la part alta de la piràmide passen moltes hores a la feina: “Jo crec que el lideratge femení té una mirada de posar en valor tota la part familiar, que no està repartida de forma equànime. La part de la criança del fill no està del tot repartida. Les altes direccions han de canviar el rol, perquè estar més hores a la feina no vol dir ser més efectius”.

    / Adobe Stock

    La infermera adjunta remarca que no és només una qüestió de gènere, sinó que també “hi ha homes que tenen un lideratge femení i dones que tenen un lideratge masculí”, i s’ha de tenir en compte l’aspecte generacional: “Les noves generacions estan en el rol de no voler estar tot el dia a la feina. Tinc l’esperança que vagi canviant i que els càrrecs no hipotequin la vida personal i familiar”.

    No se sent sobrecarregada per la seva feina i mira d’aportar una visió “no tan dirigida als resultats i més centrada en el procés que la gent que estàs liderant se senti escoltada. Hem d’aportar una mirada més integradora i de canvi de valors. S’ha d’entendre que no tothom està al cent per cent sempre, has de poder integrar totes les casuístiques de la gent i reconèixer que ens equivoquem”.

    Brugués, que també ha estat adjunta de direcció del Centre d’Atenció Primària (CAP) Sant Martí de Provençals, adjunta de gerència del CAP Can Bou i directora de Cures de l’ICS, conclou que des de les altes esferes “ha d’haver-hi una mirada més plural i inclusiva”.

    Un lideratge ètic

    Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) comparteixen la idea que les organitzacions no han de fer cap tipus d’exclusió. El president de la SCGS, Ramon Cunillera, considera que “la gran majoria de professionals són dones, i això probablement farà que la seva incorporació en els equips d’alta direcció es produeixi de forma natural”.

    Segons dades de la Unió Catalana d’Hospitals i del Consorci Sanitari i Social de Catalunya, la presència de les dones en els alts càrrecs directius de les organitzacions sanitàries és actualment del 16,2%. En canvi, aglutinen el 75,8% de la plantilla. Hi ha càrrecs intermedis, com la direcció d’equips, on les dones suposen el 41% que gairebé arribaria a la  paritat.

    “Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària apostem per anar més enllà de l’equitat de gènere a les organitzacions, per garantir que siguin ètiques i sense cap tipus d’exclusió, perquè els directius s’incorporin a partir de les millors competències adquirides», assegura  Ramon Cunillera, per a qui “l’element del gènere no ha d’interferir ni afavorir”.

    “Moltes vegades, la presència de les dones en els càrrecs directius es tradueix en el fet que hi ha una forma de prendre decisions diferent, més propera a la realitat quotidiana de la vida de les persones. Per exemple, tenen més present la conciliació d’horaris familiars i laborals. Crec que faran canviar la manera d’organitzar-se de les organitzacions amb una nova mirada a la qual val la pena prestar atenció”.

    Cunillera ha participat en el I Congrés Català de Gestió Clínica i Sanitària com a president del comitè organitzador. L’acte s’ha celebrat a Sitges el 3 i 4 de novembre i ha comptat amb la participació de més de 850 persones. Els experts han debatut sobre com garantir el relleu generacional de la direcció sanitària, fent-la atractiva per a les persones més joves. També han tractat sobre la transformació digital, el lideratge ètic, les competències directives, les infraestructures sanitàries i la integració social.

  • Menys naixements que mai

    L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 varen baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.

    Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3245 criatures el 2020 i 3134, al 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.

    Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.

    Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62.90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10.26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a d’altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.

    Reproducció assistida

    Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser de 39 anys.

    Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món ha estat 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era el 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.

    Proves de fertilitat en un laboratori / iStock

    Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 comença a baixar la fertilitat, i a partir dels 35 acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per a quedar embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.

    Però no només que les dones tinguin més edat té a veure amb que hi hagi més dificultat per a la concepció. Les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia.

    En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.

    El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: la República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, les Filipines, la República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.

    Precarietat econòmica i incertesa

    La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat –paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.

    I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que frenen els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També –introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats, i entre aquestes destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I –afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè la dona pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.

    “La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir –a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.

    Precarietat laboral i incertesa

    Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares –als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. La taxa de desocupació és més alta. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.

    / Istock

    La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral, per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

    Precisament per això Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I si prèviament hi ha ja un trastorn mental, és la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup –uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.

    De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.

    En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per a les cures intrapart  per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.

    A Barcelona, l’Hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.

  • Atur, Covid i salut mental

    Actualment es fa més que evident que mai que l’atur i la precarietat laboral tenen un impacte directe i gravíssim sobre el benestar emocional de les persones. Diversos estudis associen aquestes qüestions a trastorns depressius i d’ansietat i, fins i tot, al suïcidi tal com destaca l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    L’impacte de la Covid-19 en l’economia ha estat devastador i qui més n’està patint les conseqüències són els col·lectius que ja es trobaven en situació de pobresa, en molts casos crònica, des de l’anterior crisi econòmica. Entre aquests col·lectius, les dones pateixen de manera molt dràstica els efectes de la crisi sanitària, social i econòmica i això té repercussions molt clares en la seva salut -apareixent símptomes i patologies relacionades amb trastorns de son, alimentaris, ansietat, esgotament- però també en la salut dels seus fills i filles que absorbeixin el clima de malestar emocional que es viu al nucli familiar.

    Al llarg dels darrers anys, s’ha detectat un clar increment del nombre de dones que arriben a la les entitats socials amb greus dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques: alimentació, habitatge, subministraments energètics, despeses d’escolarització o transport, entre d’altres. Des de la Fundació SURT, treballem per donar resposta a les, cada vegada més, complexes situacions de pobresa i emergència social en la qual es troben moltes dones i els seus nuclis familiars. «Obrint Portes» és un dels programes que treballa de manera integral totes les dimensions anteriors, atenent a les dones de forma holística i cercant l’empoderament personal i econòmic, a la vegada que intentem generar un espai segur per elles, de sororitat i de suport emocional que contraresti les situacions d’angoixa per les que estan passant moltes d’aquestes dones.

    Un dels obstacles més greus que afrontem a l’hora de donar respostes efectives i millorar el benestar psicoemocional és la baixa capacitat de les dones per sostenir la participació al llarg del temps en processos de recuperació emocional, a la vegada que compaginar-ho amb itineraris formatius i recerca activa de feina. L’exigència de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques és una preocupació constant que fa que moltes dones hagin d’abandonar i que la salut mental passi a un segon pla. Aquesta realitat se silencia constantment, la càrrega emocional i la somatització de les situacions d’estrès provocades per les situacions de vulnerabilitat econòmica i social de les dones acaben per provocar patologies físiques, com la fibromiàlgia, entre d’altres.

    També se silencia la manca d’atenció d’especialistes en psicologia en el sistema sanitari públic, les llistes d’espera dels departaments de salut mental, el preu dels medicaments i antidepressius, les conseqüències socials de la depressió i sobretot, les xifres de suïcidis que han augmentat un 3,7% segons les últimes dades de l’INE.

    La manca d’ajudes econòmiques, la saturació dels serveis socials, la precarietat dels sector social i la manca de respostes de les administracions fa que tota la responsabilitat recaigui en la capacitat de resiliència de les dones i de la comunitat a sobreposar-se a les situacions de crisi que ens colpeja. En aquest context, les xarxes comunitàries són els únics espais d’esperança per a moltes dones, on troben espais de suport mutu i d’expressió de les seves problemàtiques. Des de SURT, volem posar l’empoderament comunitari de nou al centre, acompanyant a les dones més vulnerables en un procés d’empoderament sanador i transformador, entès com la participació en espais de suport veïnals que generin xarxes socials, relacions de convivència i en conseqüència, una millora del benestar psicoemocional.

    El programa «Obrint Portes» té molts reptes per endavant aquest 2022, però no podem avançar sense una mirada de gènere i intercultural que posi la salut de les dones com a prioritat, treballant en xarxa amb les taules de salut i comunitàries del territori.