Just Deploy It!

Etiqueta: dones

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • Dones, joves i sanitaris: alguns dels col·lectius més afectats per la pandèmia

    L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.

    El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.

    El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.

    El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.

    Dones i cuidadores

    Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.

    Els professionals de l’àmbit de la salut

    El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.

    Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.

    Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.

    Els joves

    L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.

    Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.

    L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.

    Les persones en situació de precarietat socioeconòmica

    La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.

    Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.

    Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.

  • «Estic fallant com a investigadora i mare»: la COVID-19 amplia la bretxa de gènere en ciència

    «Quan acabi això els investigadors sense fills tindran escrits dos articles o un capítol de llibre. Els pares, el nostre nom amb macarrons de colors», es lamentava a Twitter el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Pau Alsina, director de la revista sobre art, ciència i tecnologia Artnodes.

    La crisi del coronavirus està impactant en la vida diària de milions de persones que cada dia han de conjugar teletreball, productivitat i eficiència amb cura de persones dependents, de nens i escola a casa; a més, a això cal sumar tasques domèstiques i un extra de cuina, la qual cosa repercuteix en nivells elevats de cansament, ansietat i estrès.

    Aquesta situació, a més de posar sobre la taula el (poc) valor que s’atorga a les cures en la societat, està exacerbant la desigualtat de gènere a tot Europa, alerten alguns estudis preliminars. Perquè, encara que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són pitjors per a aquells que tenen cura, tant homes com dones, són elles les que s’emporten la pitjor part. I això està reforçant la bretxa de gènere en tots els àmbits, també en el de la ciència i la investigació.

    «El meu marit té una feina totalment inflexible i es tanca al despatx de 9 a 6, gairebé tot el temps amb teleconferències. Jo tinc l’ordinador a la cuina i tres fills petits que m’interrompen cada cinc minuts perquè no entenen alguna cosa dels deures, tenen fam o volen que jugui amb ells. És impossible concentrar-se així per escriure un article», explica a SINC Roni Wright, investigadora postdoc al laboratori que dirigeix Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. «Estic exhausta i em sento desesperada perquè estic fallant com a científica i com a mare».

    No són casos anecdòtics

    El cas d’aquesta investigadora no és aïllat. A les xarxes socials nombroses acadèmiques, amb més o menys humor, estan denunciant que aquesta situació de crisi, amb fills petits a casa, està impactant en la seva investigació, cosa que també s’han observat editors d’algunes revistes científiques, que adverteixen que els enviaments d’estudis per part de dones s’han desplomat, mentre que els d’homes augmenten.

    Tot i que la majoria de les revistes no demanen als autors dels treballs ni als revisors que identifiquin el seu gènere -segons han al·legat Nature, Science, PlosOne i The Lancet a SINC-, recentment una metanàlisi sobre articles relacionats amb COVID a PubMed mostrava que hi ha un desequilibri entre la quantitat d’estudis publicats per ambdós sexes.

    En aquest sentit, l’editorial holandesa Elsevier ha anunciat que emprèn una ambiciosa anàlisi per saber l’impacte real que el confinament està tenint sobre la taxa d’enviaments de manuscrits i l’activitat de revisió per part d’acadèmiques en totes les seves publicacions.

    «Hi ha senyals inicials que les dones, en estar dedicant més temps a tenir cura i a l’educació dels fills a casa, estan publicant menys, el que a llarg termini impactarà en el desenvolupament de la seva carrera, ja que la publicació d’articles és la clau per obtenir finançament i promoció en la majoria d’àmbits», assenyala la investigadora Bahar Mehmani, que al costat d’altres tres membres de PEERE, entre ells Francisco Grimaldo, de la Universitat de València, portarà a terme aquesta empresa.

    «Les revistes científiques haurien de donar suport a ciència que progressa i això no passarà a plena capacitat sense introduir diversitat i inclusió», subratlla Mehmani, que explica que el projecte d’Elsevier persegueix, d’una banda, ajudar a conscienciar la comunitat acadèmica i als editors sobre aquesta qüestió; i de l’altra, empènyer a les institucions acadèmiques, entitats finançadores i legisladors a considerar aquest període excepcional en les seves decisions.

    A falta de conèixer els resultats d’aquest projecte holandès, les primeres anàlisis realitzades mostren que elles estan publicant menys preprints i arrencant menys nous projectes d’investigació que ells.

    Menys articles, menys diners i oportunitats

    L’ecòloga de la Universitat de Toronto Megan Frederickson va ser una de les primeres a donar la veu d’alarma. Va revisar els repositoris arXiv i bioRxiv i va comparar els noms dels autors de 36.529 estudis amb la base de dades de la seguretat social dels EUA, que registra nom i gènere. Va analitzar el període comprès entre el 15 de març i el 15 d’abril de 2019 i 2020, i va veure que el nombre de dones autores havia crescut un 2,7%, en comparació del 6,4% d’homes.

    Un altre estudi posterior va trobar una tendència similar: hi havia un decreixement en la proporció d’enviaments d’investigadores autores i la diferència era més acusada quan es tractava de primeres autores, que solen ser joves que estan començant la seva carrera.

    «La bretxa de gènere és molt important en tota la carrera investigadora, però sobretot en les primeres fases en què has de prendre el vol, que coincideix amb quan tens nens petits», apunta SINC Elisa López Álvarez, amb dos nens d’un i tres anys, investigadora d’ISGlobal que acaba de tornar de Sud-àfrica de realitzar un postdoc al Centre Desmond Tutu. «Treballar amb ells a casa és molt difícil i és possible que en sis o set mesos no aconsegueixi publicar el que s’espera, el que farà que no obtingui finançament i no aconsegueixi mantenir el track científic», es lamenta.

    «La manera d’avaluar a un científic és què pública i on el publica. Això té un impacte enorme alhora que li concedeixin una beca o li donin una promoció, o es col·loqui en el rànquing d’investigadors punters», remarca a SINC Isabelle Vernos, investigadora Icrea al CRG, qui fins fa poc presidia el grup de treball de gènere en el Consell Europeu de Recerca.

    Un estudi més exhaustiu realitzat per investigadors canadencs i nord-americans va analitzar 307.459 preprints i projectes enviats per més d’1,3 milions d’autors, van aconseguir assignar gènere al 92% i van comprovar que durant els mesos de març i abril menys dones havien enviat treballs a aquests servidors en comparació amb els dos mesos precedents i aquest mateix període el 2019.

    En fase de supervivència

    Aquests resultats es fan ressò de les conclusions d’altres informes que alerten que no només les dones estan publicant fins a un 20% menys sinó que, a més, estan participant menys que els homes en projectes relacionats amb la COVID.

    «Els meus companys estan començant investigacions noves relacionades amb coronavirus. Jo no puc, estic en fase de supervivència, i temo que això afecti la meva carrera perquè estic deixant passar oportunitats», comenta, preocupada, Cristina Villanueva, investigadora associada de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que compagina la cura de les seves filles, de tres i set anys, amb el seu marit.

    Que cuidar i criar passa factura als investigadors i sobretot a les acadèmiques no és nou. Fernanda Staniscuaski , investigadora de la Universitat Federal de Rio Gran del Sud (Brasil), va impulsar el 2017 un moviment mundial, Parent in Science (paternitat en ciència), precisament per alertar sobre això.
    «Un article a PNAS recent mostrava que tots dos pares es veuen impactats, per descomptat, per l’arribada d’un fill, però a l’acadèmia gairebé el 50% de les dones abandonen les seves posicions STEM després de ser mares, un percentatge que en el cas dels homes és del 23%. Els homes pateixen un impacte, sí, però no és comparable al de les dones», afirma.

    Mesures correctives

    Recentment, Staniscuaski al costat d’altres investigadores alertava en una carta a Science de la situació de desavantatge de les investigadores durant aquesta crisi i reclamava que es prenguessin mesures per pal·liar-la. «En els mesos vinents tindrem un munt d’articles signats per homes i no per dones. Quan aquests investigadors competeixin per beques, per finançament, per una promoció, hi haurà diferència. Les investigadores estan perdent competitivitat», assenyala a SINC.

    «La comunitat científica, les agències finançadores, han de pensar amb caràcter urgent formes de mitigar aquest impacte», reclama Christian Rutz, catedràtic de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i editor sènior de la revista eLife.

    «S’haurien de permetre permisos per aquesta manca d’oportunitats durant la pandèmia en sol·licituds de finançament, promoció, premis. Encara que sóc conscient que implementar aquestes mesures correctives pot ser increïblement difícil perquè la productivitat dels investigadors en condicions ideals varia de forma natural. Com estimar quants articles científics no ha escrit un pare o una mare durant el confinament? És igual tenir un o dos fills?», qüestiona Rutz.

    Per Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la Universitat Pompeu Fabra, «tot i que encara és d’hora i cal tenir més dades per avaluar la situació i poder aplicar ponderacions, una opció és fer constar en els currículums la situació familiar, perquè sigui un indicatiu de la productivitat i que es tingui en compte en les avaluacions. Els col·legis no obriran com a mínim fins al setembre, el que suposarà més de sis mesos d’aturada, un temps prou llarg perquè tingui efectes importants».

    Els centres de recerca i les agències finançadores també, reclamen els experts, haurien de ser molt flexibles a l’hora de concedir extensions per als projectes. Caldria negociar els resultats que s’esperen de les beques. I revistes i congressos d’implementar polítiques actives correctives, perquè no hi hagi col·lectius infrarepresentats.

    Perquè a la fi, que les dones tinguin menys presència en ciència no és un problema que els afecti només a elles. «Tots els actors de l’àmbit de la investigació i la ciència s’haurien de plantejar aquesta qüestió, perquè si només tenim un tipus de científics i un tipus d’investigació, correm el perill de deixar de banda dimensions essencials de la societat, possiblement les més vulnerables», reflexiona Sabine Oertelt-Prigione, catedràtica de gènere en medicina de la Universitat holandesa de Radboud.

    Per a aquesta investigadora, una manera eficient de trencar una llança a favor de la igualtat i de posar en valor les cures seria que també científics top fessin públic que només treballen cinc hores al dia perquè «la resta del temps estan cuidant als seus fills, perquè les seves parelles treballen i la seva carrera és tan important com la seva, en lloc de limitar-se a fer declaracions reconeixent que les dones estan en desavantatge», assenyala.

    «Això ens redueix a ‘pobres dones científiques’. I jo no sóc una pobra dona científica. El sistema ens empeny a certs rols», conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • «És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial»

    «La solitud pot ser viscuda com a metodologia, com a procés de vida. Tenir moments temporals de solitud a la vida quotidiana, moments d’aïllament en relació amb altres persones és fonamental», escrivia Lagarde a Soledad y Desolación fa dos anys, quan quarantenes i confinaments estaven lluny de ser una realitat. Avui, des de casa seva, a l’altre costat del telèfon, fa balanç del que la crisi sanitària global ha suposat per milers de dones del món, sobretot per les més vulnerables. Convençuda que la humanitat travessa un canvi de civilització, apunta els principals eixos del nou paradigma que creu que regirà el món.

    Què ha revelat la crisi de la Covid19 sobre la realitat que viuen les dones?

    Ha revelat moltes coses que s’havien tornat invisibles pel tractament que la societat els ha donat. La pandèmia ha tocat múltiples factors i relacions vinculades a la manera d’ordenar l’espai privat. La crisi s’ha aguditzat perquè dones i homes estaven organitzats per espais, horaris i calendaris que ara s’han modificat. El món privat, la vida quotidiana, de sobte ha estat ocupat pels homes. Estem en una campanya mundial de confinament. És la fórmula que han trobat perquè no ens contagiem, perquè no hi ha vacuna i no hi ha cura. Cal aïllar, s’ha adoptat aquesta forma, però els governs i institucions internacionals de salut han deixat a les dones i els homes que siguin ells mateixos els qui gestionin la crisi que s’ocasiona amb aquesta presència renovada dels homes en l’espai privat.

    En què s’ha traduït, això?

    En llocs com Mèxic, l’Índia, el Brasil i en països on hi ha una dominació patriarcal de gènere intensa, la presència dels homes en l’espai privat ha significat un increment de les trucades telefòniques de les dones que cerquen protecció. Hi ha moltes friccions per l’espai, les normes, qui fa que. Això ha evidenciat la crisi del sistema reproductiu, que deixa les dones a càrrec de la llar, la cura de nens, nenes, adolescents, gent gran, malalts o persones amb una discapacitat. Ara que estem passant per l’estretor de la vida quotidiana, s’ha comprovat el que hem dit sempre les dones: que aquest és un treball fonamental que ha estat invisibilitzat sempre, però que permet el desenvolupament i la reproducció mateixa de la societat, la cultura i del poder. S’ha assenyalat moltíssim aquesta injustícia i la falta de suport de les instàncies públiques. Moltes dones treballem pel nostre compte, com a emprenedores o assalariades. A més, ens fem càrrec de la casa i la família com podem. A Mèxic, per exemple, una gran quantitat de dones es constitueixen en famílies monoparentals. Si elles no treballen, ningú porta ingressos i aquí es produeix una crisi enorme. A la frontera nord veiem com una gran quantitat de migrants mexicanes van als Estats Units a fer el treball de la llar i tornen a Mèxic després de la seva jornada. Però ara, tots aquests treballs s’han suspès i també s’han suspès les indústries en les quals treballen les dones, a les quals no han lliurat salaris substitutius. Tampoc hi ha una renda bàsica.

    Com podrem revertir aquests efectes del confinament en les dones?

    Hauríem de tenir la claredat d’aprofitar aquesta onada enorme de confinament i alteració de les normes de convivència, sobretot en l’espai privat, per evitar tornar a relacions que ja coneixem perquè les vam tenir en el passat. Reforçar aquesta consciència social nova sobre el paper de les dones en la vida social privada i pública, fins i tot en la governança. Els 10 millors governs d’aquesta pandèmia són liderats per primeres ministres i presidentes dones. Fora de l’essencialisme, l’anàlisi és que elles han estat menys tocades per esquemes patriarcals i han lluitat pels drets, per la participació, amb una sensibilitat diferent i una visió feminista. Governen diferent per això, no perquè siguin naturalment així. No podem rebutjar l’oportunitat que tenim: estem vivint un gran canvi civilitzatori i per sortir d’aquesta crisi cal sintonitzar amb tots els subjectes socials, totes les alternatives progressistes, com la Internacional Progressista que s’ha format després de la crida feta per diversos intel·lectuals. Cal construir una opció de desenvolupament humà sostenible, verd i feminista. Hem d’aconseguir que la desescalada tingui un sentit humà, que tingui això que el feminisme sempre ha criticat a l’humanisme androcèntric que col·loca en el centre l’home i els homes, però no la humanitat i les persones.

    L’extrema dreta a Espanya ha acusat les organitzacions feministes, periodistes i convocants de les manifestacions del 8M de provocar la propagació de la pandèmia. Què n’opina?

    Les xarxes que van convocar el 8M no poden ser acusades de res, al contrari. La convocatòria va ser per avançar en la construcció dels drets humans i la democràcia des d’una perspectiva de gènere. És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial. Em sembla desproporcionat, amb falta de perspectiva i acientífic. Això no és possible provar-ho. No sols va haver-hi manifestacions feministes, va haver-hi partits de futbol amb molt de públic, cerimònies religioses, noces, misses, gent als carrers i en el transport públic. Necessitem un esforç de resiliència i no acceptar les acusacions gratuïtes contra les feministes. És central discutir com fer que en aquesta crisi la societat sigui coadjuvant i no només víctima. En comptes de culpar i acusar les dones d’expandir la pandèmia, cosa que és falsa, hauríem d’aprofitar la saviesa del moviment feminista per integrar el feminisme en la governança democràtica, en la participació de la societat civil, en la construcció d’un planeta verd. Hem d’enfrontar el que ve de manera complexa, sostinguda, professional i vetllant per l’interès de les persones, de les comunitats i del poble en general. Cal tractar que prevalgui l’ètica. La fi de la pandèmia està lluny, però tenim l’espai per col·locar en el centre del desconfinament un debat ètic sobre el nou paradigma que volem impulsar.

    Com fer que els partits d’ultradreta de tot el món no interfereixin en la construcció d’aquest nou paradigma?

    El primer és observar que la dreta en el món té els seus centres, la seva potència, els seus milions en joc, com està succeint als Estats Units amb el neofeixista president Trump. La gent progressista, les feministes, els ecologistes hem de ser conscients que ara és el moment. Al març es va produir un auge en l’onada actual del feminisme en la qual participen milions de dones i homes de diferents generacions que ja s’estan apropiant de la cultura feminista. Hem de difondre aquesta cultura. Convocar a la resiliència, a aconseguir capacitats de restauració, de conservació i d’innovació per apoderar el procés d’erradicació de la pandèmia. Hem d’escoltar als científics que mostren com estem destruint la terra, els territoris i que això ens portarà a tragèdies impensables. La desigualtat enorme que hi ha en el món es cobra vides amb l’epidèmia amb les persones de més risc, les comunitats més fràgils. Hem d’impulsar un sistema internacional, nacional i local de la cura per tenir una orientació de cures permanent i no sols per emergències, i que porti a cuidar, a reparar i a innovar amb llenguatges nous i acostaments diversos. Les feministes fa temps estem proposant com a alternativa una economia solidària, l’economia feminista, que posa en el centre les persones i que busca la qualitat de vida, la salut, l’educació, i tenir millors condicions de vida, de treball i de convivència amb els homes sense violència.

    Què ens deixarà aquesta crisi?

    D’aquesta crisi n’hem de sortir una mica millor. Al principi va ser resistir, com la cançó –Resistiré–, però ara, a més de resistir, ens hem proposat transformar el món per privilegiar l’ecosistema, el patrimoni històric i cultural i els drets humans. Estem accedint a un canvi cultural civilitzatori perquè per primera vegada podem parlar d’una crisi que afecta tots els territoris del món i totes les persones alhora, parlar d’humanitat. Això és un canvi paradigmàtic i exigeix que siguem capaços de portar aquest nou model a tots els espais i que la política es posi al servei de construir aquesta nova cultura de la cura pròpia i dels altres, del medi ambient, del patrimoni i de tot el que té un valor per nosaltres.

  • Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    L’Associació | Drets Sexuals i Reproductius treballa per aconseguir que aquests Drets Sexuals i Reproductius siguin efectius per a la població. En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones han volgut redactar i compartir un seguit de demandes

    Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal

    La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

    Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu.

    Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat

    La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta.

    La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement.

    L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

    Salut de les dones és eradicar la violència masclista

    La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública.

    El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur.

    Salut de les dones és posar les cures al centre

    Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.

    Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats. Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

    Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades.

    Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.

    La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.

  • Incorporar la mediació intercultural a la carta de serveis sanitaris per facilitar l’atenció de persones migrades

    El personal d’infermeria, comadrones, medicina i ginecologia, posseeixen un coneixement teòric i pràctic  que els permet acompanyar a les dones en els seus processos d’embaràs i part. No obstant, posseir un coneixement mèdic, per més exhaustiu que sigui, no implica automàticament saber proporcionar una atenció de qualitat. «L’escolta, l’empatia, l’evaluació de la situació global de la dona que acudeix a un servei sanitari de maternitat no són detalls insignificants, sinó elements fonamentals de l’art de cuidar».

    Aquestes afirmacions són algunes de les conclusions que recull l’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”. El treball sorgeix després d’haver treballat amb dones migrades i personal sanitari sobre l’atenció durant els processos d’embaràs i part.

    La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho a través de la inclusió de la mediació intercultural en la carta de serveis, major formació del personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris.

    En aquest sentit, amb l’objectiu de difondre els resultats de les recerques, així com obrir un espai de reflexió entre usuàries, professionals i institucions sobre les eines per a fer front a la realitat multicultural, Farmamundi ha llançat un portal web anomenat Raisa, que en àrab significa “dona conductora i sobirana”. La pàgina inclou, entre altres accions, unes càpsules audiovisuals amb entrevistes a llevadores i mediadores culturals, que donen veu a les usuàries, al voltant de temes com l’acompanyament o les diferents visions sobre l’embaràs i el part.

    “En l’actualitat, el servei de mediació intercultural és només ofert per alguns centres, no obstant això, tant usuàries com personal sanitari expressen la necessitat que s’incorpori a la carta de serveis sanitaris” afirmava Cecilia García, coordinadora de l’entitat a Catalunya, qui afegeix que “el 28% del total dels nadons nascuts a Catalunya durant el 2017 van ser de dones d’origen estranger, una xifra eloqüent sobre una realitat intercultural catalana”.

    La segona línia de millora que apunta la recerca és la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris. Aquest tipus de xarxes ja estan funcionant en barris com el Raval, on compleixen una funció indispensable per al benestar i la cohesió social.

    Finalment, la proposta de Farmamundi assenyala la necessitat expressada tant per usuàries com per llevadores d’una formació continuada en interculturalitat del personal en els centres, tant del personal de ginecologia com administratiu.

    L’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” forma part d’una línia de treball que l’entitat a Catalunya porta treballant des de fa quatre anys a través de tallers d’art-etnografia, recerques, jornades i formació per a entitats i professionals.

    El projecte ha passat per diverses fases: durant la primera fase es va dur a terme un procés d’art-teràpia en el qual es van treballar les vivències de dones migrades a Barcelona durant els seus processos d’embaràs i part amb l’objectiu d’identificar mitjançant aquestes vivències quins aspectes es podrien millorar des del sistema públic de salut i quins aspectes ja s’estaven treballant d’una forma reeixida.

    La segona fase del projecte va consistir a replicar aquest procés d’art teràpia amb les professionals del sistema públic de salut que atenen aquestes mateixes dones amb les quals es va treballar en la primera fase.

    La tercera fase ha analitzat els resultats obtinguts d’aquests dos processos d’artteràpia, així com algunes entrevistes en profunditat que s’han realitzat a les participants de les dues fases. El resultat d’aquesta anàlisi de les dades obtingudes és l’elaboració d’un document de propostes de millora que pugui servir de guia al sistema de salut públic a l’hora de dissenyar nous protocols o polítiques públiques en relació amb els drets reproductius des d’una mirada intercultural i de gènere.

    L’entitat presentarà els resultats de les recerques a diverses administracions públiques. A més, ha treballat en unes unitats formatives per a personal sanitari, que començaran a impartir durant el 2020.

  • «Necessitem estudiar la malaltia cardíaca amb models femenins»

    Sara Cogliati (Milà, 1982) treballa en el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), a Madrid, des de fa més de sis anys. Aquesta doctora en Biologia Cel·lular estudia com les mitocòndries -òrgans de les cèl·lules encarregats de subministrar-se a aquestes l’energia que necessiten- es comporten de manera diferent en homes i dones, la qual cosa determina una resposta diferent durant la insuficiència cardíaca. El seu projecte ha estat premiat en l’última edició del programa For Women in Science L’Oréal-Unesco.

    En la seva opinió, es tracta d’un enfocament clau perquè, segons comenta a SINC, les dones estan morint més que els homes per aquestes malalties i la raó és que fins ara els símptomes i tractaments s’han estudiat, sobretot, en models masculins.

    En què has estat investigant fins ara al CNIC?

    En el nostre grup estem centrats en l’estudi de les mitocòndries. Vam investigar el seu funcionament bàsic i la seva morfologia. En concret, jo treballo en l’estructura de la cadena respiratòria. [Entre els èxits del seu equip destaca el descobriment dels mecanismes que la regulen, que va ser publicat a Nature].

    El nostre focus és aplicar aquest coneixement a situacions patològiques com, per exemple, les malalties cardiovasculars, l’envelliment i també el metabolisme.

    Per què has triat aquest projecte per estudiar les característiques específiques del sexe en les malalties cardiovasculars?

    Les últimes dades sobre la incidència de les malalties cardiovasculars en dones són molt preocupants. A Europa una de cada cinc dones pateix aquestes malalties. És un problema molt greu que a mi m’interessa estudiar, sobretot tenint en explica que aquestes malalties tenen un pronòstic més negatiu en dones que en homes.

    I això per què és així?

    Per la senzilla raó que fins ara les malalties cardíaques i altres s’han estudiat usant models animals masculins, i hi ha moltes diferències biològiques, partint que cromosòmicament i hormonalment som diferents. Així, aquestes diferències fonamentals generen diferències biològiques a l’hora d’experimentar una malaltia i també en la forma de respondre als tractaments, que moltes vegades no funcionen tan bé en les dones com en els homes.

    De fet les dades apunten que la mortalitat per malalties cardiovasculars és major en dones que en homes.

    Sí, exactament. A Europa es calcula que la mortalitat afecta el 52% de les dones que pateixen malalties cardiovasculars, davant el 42% dels homes, segons dades de la Fundació Espanyola del Cor.

    Però d’això no se’n parla, tenim molta més informació sobre de càncer de mama, per què?

    No, no es parla i tampoc es diu que a Espanya la primera causa de mortalitat entre dones són les malalties cardiovasculars.

    Crec que falta consciència general. Fins ara, sí que és veritat que cridava molt més l’atenció el càncer de mama perquè moltes dones ho poden desenvolupar-una de cada sis-, però és específic de dones, mentre que les malalties cardíaques s’havien relacionat tradicionalment més amb homes i faltaven les estadístiques. Ara que tenim els números a la mà, podem entendre el problema en la seva plenitud.

    A més, abans algunes morts per problemes cardiovasculars no estaven ben diagnosticades. Una dona es moria i no se sabia bé la causa perquè un infart cardíac té característiques diferents en homes i en dones.

    Sara Cogliati al laboratori. / CNIC

    I quines són aquestes diferències?

    Per exemple, els típics símptomes de mal de pit i braç són molt prevalents en homes, però en dones es manifesta més amb una falta d’aire o nàusea. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran incloure en l’estadística casos que abans passaven desapercebuts.

    Els errors en el diagnòstic i en els tractaments tenen com a punt de partida el fet que en la investigació bàsica no s’hagin inclòs models animals femenins. Totes aquestes mancances vénen de la manca d’estudi específic de com es comporten aquestes malalties en la biologia femenina. Així que, un cop més, és un problema de desigualtat, de discriminació.

    Aquest plantejament sona molt nou, però no sé si ja en altres centres s’està tractant d’estudiar les malalties cardíaques específicament en dones.

    Estan començant a sortir treballs molt recents que investiguen si el problema de les diferències de gènere en moltes patologies, per exemple en el càncer de fetge. Hi ha alguns que han identificat algunes vies genètiques en alguns càncers. La comunitat científica s’està adonant.

    Quin és l’enfocament del projecte que desenvoluparàs i pel qual t’han premiat al programa For Women in Science L’Oréal-Unesco?

    El meu estudi estarà enfocat en la funcionalitat mitocondrial perquè -com ja hem mostrat amb animals mascles- les mitocòndries estan involucrades en la insuficiència cardíaca. I a més, sabent que l’estrogen influeix en la funcionalitat mitocondrial, uniré aquests dos aspectes utilitzant animals femenins. És a dir, que els estrògens modulen l’activitat mitocondrial i que les mitocòndries estan implicades en la insuficiència cardíaca.

    Jo crec, i els meus resultats preliminars ho avalen, que aniré identificant quines són les diferències mitocondrials entre mascles i femelles en la insuficiència cardíaca i esbrinant quins són els mecanismes moleculars bàsics que modulen aquestes diferències.

    Quin és el pròxim pas? L’aportació de la beca és bastant humil -són 15.000 euros-. No sé si et dóna per a molt.

    Jo ara em trobo en una fase intermèdia. Tinc un contracte Ramón y Cajal i estic buscant la possibilitat d’arrencar amb un grup nou i amb un projecte propi. També estic buscant una institució per fer-ho, que no seria el CNIC. Aquesta petit finançament em permetrà arrencar alguna cosa meva, començar amb el que tinc al cor.

    Estàs notant algun canvi per part de les agències de finançament per promoure projectes que tinguin en compte els models femenins de malalties?

    Queda encara molt per fer. És molt necessari introduir l’aspecte de les diferències sexuals en la investigació bàsica, però estem començant a percebre algun canvi. Per exemple, l’Agència Europea de Finançament i altres entitats estan demanant que cada vegada més s’incloguin models animals femenins en la investigació.

    Per què vas venir a Espanya?

    Perquè vaig conèixer el treball del grup del CNIC al qual després em vaig incorporar i em va encantar. Abans de venir vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ells. Així que vaig decidir, després del meu doctorat a la Universitat de Pàdua, venir a fer el postdoctorat aquí, al grup d’Antonio Enríquez.

    Les teves filles han nascut aquí.

    Sí. La gran té tres anys i la més petita, quatre mesos. Les dues han nascut a Madrid.

    I com portes això de ser mare i investigar?

    Ho porto molt bé perquè aconsegueixo conciliar. A mi la maternitat m’ha donat la possibilitat d’estar més enfocada. Quan sóc al laboratori treballo al màxim perquè sé que a certa hora he d’anar a recollir a les nenes i m’ha fet encara més eficaç en el meu treball. Després, és clar, he tingut la sort d’estar en una institució que m’ha permès compaginar bé la meva feina i la maternitat en un entorn laboral on m’he sentit recolzada en tots els aspectes.

    Aquesta pregunta no se li sol fer a un home.

    Exactament, aquesta pregunta no se’ls fa als homes i tant de bo que un dia puguem preguntar a ells també perquè significarà que estan més implicats en les tasques familiars.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC.

  • Les donants d’òvuls es queixen de manca de cures davant els canvis físics i psicològics del procés

    «Hola! Una de les nostres donants va tenir una sorpresa molt especial a una de les seves visites. Vols saber més?».

    Irene (tots els noms de donants seran ficticis) té ara 26 anys i en fa dos que va donar òvuls, però encara segueix rebent missatges de la clínica animant-la a tornar. En aquesta ocasió li arriba a través de Whatsapp juntament amb un vídeo en què un famós cantant de pop espanyol apareix, sense previ avís, en la consulta d’una noia. Com ella és el seu fan, li fa una il·lusió tremenda. El missatge acaba un comiat emotiu: «Agraïm un cop més la teva generositat. Donar és estimar».

    És una cosa habitual, les clíniques de reproducció basen el seu màrqueting -tant per captar donants d’òvuls, com perquè repeteixin les que ja ho van fer- a ressaltar que es tracta d’un acte d’amor desinteressat amb el qual ajudar a una altra dona a ser mare – «un gest teu pot canviar la vida d’una altra persona,» diu la clínica Barcelona IVF. Això, però, contrasta amb l’opinió generalitzada entre les donants: ningú se sotmetria a un procés com aquest si no fos pels diners que et donen en finalitzar: entre 600 i 1.000 euros.

    Entre elles hi ha dones com Carolina, que va donar òvuls quan tenia 18 anys per una simple raó: era estudiant, no tenia diners i li va semblar una forma fàcil de guanyar-lo. O Nerea, donant amb 23: «En aquell moment estava sense treballar i el que em va animar a fer-ho van ser els diners fàcils; em sortien moltíssimes publicacions en xarxes socials, sobretot a Instagram, on s’anunciava que seria un procés senzill i poc molest, i també que seria un bon gest que ajudaria a una altra dona».

    A més de potenciar el caràcter altruista del procés -les referències al tema econòmic únicament es fan a través del terme «recompensa» – també hi ha missatges que combinen una estètica juvenil amb la idea d’empoderament femení. Al web d’Eudona, per exemple, ens rep una dona amb els braços enlaire, i al seu costat llegim: «mai hi va haver un millor moment per ser dona». A continuació apareixen tres noies de festa, «únete a la revolución del…»; i en el slide final un hashtag: #YoDonoPorque, al costat d’un botó rosa on llegim la paraula donar amb majúscules.

    Flavia Rodríguez, directora mèdica d’aquest centre, explica que el que pretenen és «reflectir el perfil actual» de les dones que donen òvuls, mentre que la informació mèdica detallada s’ofereix de forma presencial a la primera consulta.

    Que aquestes fórmules puguin vorejar el purplewashing (estratègies de màrqueting que utilitzen eslògans feministes buidant-los de la seva reivindicació original) és problemàtic quan generen un sentiment de vergonya entre les donants; i fins i tot després, també de culpa, quan les seves experiències no es corresponen amb el relat publicitari.

    «Recordo que abans de començar el procés vaig anar a una xerrada informativa que donava la clínica a les futures donants, però més que informar-nos sobre el procés, no feien més que repetir-nos el feliç que anava a ser una altra persona gràcies a nosaltres, com si la felicitat d’altres dones fos la nostra responsabilitat», explica Carolina, que va viure tot el procés sola, i només ho va explicar a la seva mare la nit anterior a la punció perquè tenia por de l’anestèsia general. «Ella es va afartar de plorar», recorda.

    La seva experiència tampoc va millorar en rebre els diners: «Vaig sortir de la clínica, vaig ingressar els 900 euros al banc i em vaig comprar una bossa i una bufanda. En aquest ordre. Recordo que els dies posteriors a tot això em sentia tan bruta que em van passar a semblar poquíssims diners, no parava de menjar-me el cap amb què el que havia fet era la versió light dels ventres de lloguer i, en estar en contra, sentia que m’havia fallat com a dona. D’aquí ve la vergonya».

    Quan arriben a la clínica

    Un cop passat aquest primer filtre de captació, la llei actual de reproducció assistida obliga que a la primera visita la clínica informi amb claredat a les possibles donants sobre les proves a què s’han de sotmetre prèviament, les condicions del procés i els canvis físics que experimentaran. Tot això queda plasmat en un consentiment per escrit que la donant haurà de signar.

    Des de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia valoren positivament la rigorositat d’aquest procés: «La informació que es dóna les donants és estricta, concreta i veraç. Els consentiments donen informació fefaent del procés i els seus possibles riscos o complicacions. Totes les donants accepten conscientment i lliurement el procés», resumeix la doctora Corazón Hernández, secretària de la SEGO.

    En general, les donants també confirmen que van rebre una informació que es va ajustar als canvis que després van viure. «El primer dia van estar amb mi més de dues hores explicant-me tot amb detall, i en cada visita em van dir quines podrien ser les molèsties més comunes. A més em van oferir un número de Whatsapp a què podia enviar els meus dubtes», resumeix Tatiana, que va donar per primera vegada amb 24 anys i ja ho ha fet en tres ocasions més.

    Per això, els casos en què les seves experiències no van ser del tot positives, això no va tenir a veure tant amb la falta d’explicacions mèdiques, sinó amb l’absència d’un acompanyament emocional i d’un tracte més proper. «Les visites que feia a la clínica durant el procés seguien una dinàmica bastant estricta en què gairebé no hi havia marge per parlar sobre com m’havia sentit durant els dies que havien passat des de l’última revisió», explica Susana, que ha estat donant dues vegades, la primera amb 21 anys i la segona amb 22.

    «En la majoria d’ocasions només veia el ginecòleg quan era a la llitera nua de cintura cap avall i quant acabava de revisar-me se n’anava i ja no el veia fins a la pròxima revisió, de manera que no existia un espai en el qual almenys estigués completament vestida i relaxada per fer les preguntes que tenia. Quan em vestia de nou les infermeres em donaven la medicació, m’explicaven com prendre-la, em donaven cita i pràcticament m’acomiadaven en el moment».

    Mentre que la llei obliga que les donants passin una enquesta per comprovar que no tenen cap patologia mental prèvia, no preveu cap mesura respecte als aspectes psicològics involucrats en el procés de donació. Les clíniques no són alienes a aquest problema i per això en algunes, com és el cas del centre de reproducció assistida Juana Crespo a València, compten amb una psicòloga clínica que està amb elles en una segona visita per parlar del procediment i com els afectarà.

    La doctora Paloma Baviera, responsable del programa d’ovodonació, explica que tenen «una línia de telèfon de contacte directe amb les donants perquè elles puguin preguntar el que vulguin, abans i durant el procés». Admet que aquest procediment respon al fet que, tot i que sempre es dóna la mateixa medicació, els cossos responen de manera diferent, i també els estats d’ànims són molt variables. Es tractaria d’una atenció que no forma part de les obligacions legals i que, de fet, no és estandarditzable.

    «Fa set anys que treballo amb donants i és veritat que no en totes les clíniques es treballa igual i que l’acompanyament no és el mateix. Nosaltres les consentim molt i això fa que acostumin a repetir després de la primera vegada. Jo mateixa barallo perquè mai se’ls consideri pacients de segona, perquè estan fent una tasca imprescindible perquè funcioni l’altre costat de la clínica», explica Baviera.

    L’experiència de la Sandra, que ja ha donat en quatre ocasions -la primera amb 18 anys- i tornaria a fer-ho si tingués una necessitat econòmica, podria servir com a exemple des de l’altre costat: «Em van informar dels riscos que existien. Però més que explicar-me’ls de viva veu em van donar un dossier perquè m’ho llegís i firmés a casa i després van respondre totes les meves preguntes». Per això afirma també que no té cap queixa en aquest sentit: «van ser súper propers i em van tractar amb la màxima amabilitat i atenció en tot moment».

    Després de donar

    Un cop realitzada la punció (mètode d’extracció d’òvuls), el més habitual és que es citi a la donant uns dies després, quan ve la regla, per tal de comprovar que l’estimulació ovàrica no ha produït cap dany i els ovaris han recuperat la seva grandària. No obstant això, aquestes cures es consideren un extra i no sempre es donen: la primera vegada que Claudia va donar òvuls tenia 21 anys i es va despertar després de la punció amb molt de dolor en els ovaris, gairebé sense poder aixecar-se.

    Però com aquest mateix dia li van dir tot havia anat segons el previst, va donar òvuls una segona vegada quan va necessitar els diners. «Vaig tenir una experiència molt dolenta, molt pitjor que la primera, després de la punció vaig perdre molta sang i tenia molts dolors, no podia aixecar-me i en la mateixa clínica em van haver de fer una endoscòpia. Després d’unes hores només em van dir que podria ser al·lèrgica a l’anestèsia general, que el meu cos no l’havia acceptat i no parava de moure’m durant la punció, però sense moltes més explicacions».

    I afegeix amb resignació: «El pitjor és que els vaig demanar una fitxa mèdica per tenir consciència de tot el que m’havia passat i la clínica no volia donar-me-la, no volien que comentés res perquè no hi hagués problemes amb les donants que estaven en el procés o aquelles que anaven a començar».

    Des del centre IVI a València, una de les clíniques amb més experiència en tractaments de fertilitat a Espanya, la doctora Pilar Alamá, responsable del programa de donació d’òvuls, entén que resoldre aquest tipus de complicacions i explicar-les ha de ser responsabilitat de la clínica. En aquest centre, a més de fer una crida per veure que estan bé a les 24 hores, i una altra als dos o tres mesos, sempre atenen de forma gratuïta les reclamacions post donació que pugui haver-hi per part de les donants. Així mateix, tenen en compte un altre tema d’especial preocupació per a elles com és la possibilitat que hi hagi efectes secundaris a llarg termini. «A IVI vam fer un estudi basat en el seguiment d’algunes de les seves donants, que confirma que el nombre repetit de donacions, a priori, i a curt termini,

    És una informació que també repeteixen des de la clínica Juana Crespo – «no hi ha cap evidència que a causa de l’augment d’estrògens es produeixin malalties, encara que som conscients d’aquestes denúncies» – i des de la SEGO: «L’estimulació ovàrica amb gonadotropines de forma controlada és un procés àmpliament estudiat en milions de dones, donants o no, sotmeses a tècniques de reproducció assistida, en cap cas s’han pogut observar riscos a mitjà o llarg termini relacionats amb ella».

    L’estudi més ampli a què es remeten és un que va dur a terme mitjançant el seguiment a dones que s’han sotmès a un o dos cicles d’estimulació ovàrica -el mateix tractament pel qual passa una donant però fins en sis ocasions- per poder ser mares mitjançant fecundació in vitro, i que efectivament, nega que a llarg termini hi hagi evidències que provin la relació entre aquest tractament i l’aparició de càncer de còlon o càncer de mama.

    Però si algunes donants segueixen tenint dubtes sobre els efectes secundaris és perquè els seus períodes no han tornat a ser iguals, o fins i tot han tingut complicacions més greus que altres especialistes han atribuït a la donació. Entre elles està Elena, donant amb 18 anys, que va ser diagnosticada amb ovaris poliquístics i un ovari gandul just un any després de la donació: «En preguntar-li a la ginecòloga de la seguretat social si podia ser conseqüència de la donació, em va dir que, si bé no s’ha establert que la hiperestimulació causi aquest tipus de malalties, si es creu que estan relacionades». Tot i que no recorda haver llegit res d’ovaris poliquístics o mandrosos en la informació que li van donar a la clínica – «i sé que no patia de cap d’aquestes patologies perquè em faig revisions habitualment».

    Per altres, no són les molèsties o canvis físics el que els recorda que van donar òvuls, sinó un sentiment de penediment. «A nivell personal, m’he replantejat sovint la moralitat del que vaig fer i la veritat és que encara no he arribat a una conclusió clara. No em refereixo al fet de donar òvuls en si -això no em genera cap debat, ja que va ser una decisió que vaig prendre lliurement (encara que per diners) – sinó a contribuir, d’alguna manera, al fet que només les persones que sí que tenen els diners suficients per fer-ho s’ho puguin permetre», explica Maria, l’experiència (amb 21 anys) no va ser complicada, però admet que li costaria molt tornar a donar. «El debat amb mi mateixa ha anat en aquesta direcció. És la transacció de diners i el negoci a què contribuïm el que em genera dubtes».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un programa d’exercicis curt i el seguiment al Centre d’Atenció Primària permet reduir més d’un 38% les caigudes en dones grans

    Professionals de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) han portat a terme un estudi pioner en el seu gènere per conèixer l’efectivitat del programa d’exercicis OTAGO en la reducció de caigudes. En total, s’ha monitoritzat més de 400 pacients de 10 Centres d’Atenció Primària (CAP) de l’Àrea Metropolitana Nord.

    La investigació ha consistit en una primera fase d’entrenaments grupals amb exercicis físics adaptats per a la gent gran i guiada per un fisioterapeuta. Durant 12 sessions (dues per setmana), 401 persones d’entre 75 i 90 anys han estat guiades en els exercicis OTAGO. Després, durant un any s’ha fet el seguiment trimestral d’aquestes persones a través del servei d’infermeria dels centres de salut.

    L’estudi té el nom d’Estudi PRECIOSA i ha estat finançat pels fons europeus FEDER a través de l’Institut de Salut Carlos III, amb suport als investigadors de l’IDIAP Jordi Gol i l’AGAUR.

    En global, les caigudes es redueixen un 20% en persones grans

    Les primeres fases de l’estudi es van iniciar el 2015, i han conclòs recentment amb la fase de seguiment d’un any. Amb el programa, s’ha reduït la incidència de caigudes un 20% en la població participant d’entre 75 i 90 anys. Tenint en compte els resultats per gènere, en el cas de les dones la reducció arriba fins al 38,2%. Per grups d’edat, en persones d’entre 80 i 84 anys la disminució és del 49,3%. Aquesta reducció s’ha trobat en comparar les persones que han seguit el programa amb aquelles més grans de 75 anys que no l’han seguit i que han continuat amb les seves activitats habituals.

    L’estudi ha estat liderat pel Dr. Rafael Azagra, investigador principal del grup de recerca GROIMAP de l’IDIAPJGol, professor de Medicina de Família a la Universitat Autònoma de Barcelona i metge de família del CAP de Badia del Vallès. Juntament amb altres investigadors, ha coordinat a un equip que ha comptat amb la col·laboració de 139 investigadors associats entre metges i infermeres, 7 fisioterapeutes i 3 monitores externes.

    L’estudi s’ha coordinat des del Centre d’Atenció Primària de Badia del Vallès. La resta de centres on s’ha dut a terme l’estudi són: Creu Alta Sabadell, Canaletes Cerdanyola, Centre Sabadell, ca n’Oriac Sabadell, La Llagosta, Castellar del Vallès, Sud Sabadell, Sant Miquel Granollers i Can Rull Sabadell. Nou d’aquests centres pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS) i el desè, i l’equip de fisioterapeutes, al Consorci Sanitari Parc Taulí.