Les dones grans tenen un risc més elevat de patir dolor que els homes de la mateixa edat. Explorar les causes d’aquest excés de risc en les dones ha estat l’objectiu d’un estudi desenvolupat per científics del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) en la Universitat Autònoma de Madrid, en el qual també han participat experts del CIBER de Fragilitat i Envelliment Saludable (CIBERFES).
Aquest treball, publicat al Mayo Clinic Proceedings i que ha estat destacat com a article del mes per aquesta revista, mostra que la major freqüència d’algunes malalties cròniques en les dones, un pitjor estat funcional, l’estrès psicològic i la menor activitat física poden explicar el seu major risc de patir dolor.
El dolor crònic és un problema creixent de salut pública, particularment en els adults majors. El 20% de la població sofreix dolor crònic (definit com a dolor en la majoria o tots els dies durant els últims 6 mesos). La prevalença del dolor crònic augmenta amb l’edat, afectant el 60% dels majors de 65 anys.
A més, el dolor crònic té una gran influència en la salut de les persones majors, perquè redueix l’activitat física i augmenta el risc de fragilitat, caigudes, discapacitat física i deterioració cognitiva. Com a resultat, el dolor crònic és la causa principal d’anys viscuts amb discapacitat en persones a partir dels 50 anys.
Recerques anteriors havien reportat un major risc de dolor crònic en les dones que en els homes. En aquest nou treball els investigadors del CIBERESP identifiquen els comportaments de salut i els factors clínics que poden estar associats a aquest major risc de dolor entre les dones. Per a això, van analitzar informació d’una cohort de 851 dones i homes de 63 anys o més, que inicialment no sofrien dolor i van ser seguits durant tres anys.
Una de cada quatre dones amb dolor d’intensitat alta
Segons Esther García Esquinas, investigadora principal del treball, els resultats d’aquesta anàlisi van mostrar una major incidència de dolor d’intensitat alta en dones (23%), enfront d’homes (13%). «Gairebé una de cada quatre dones que no patien dolor crònic inicialment va desenvolupar dolor d’intensitat alta durant el seguiment», explica l’experta.
Entre els factors lligats a l’excés de risc de sofrir dolor en dones «destaca la major freqüència de malalties cròniques, especialment malaltia osteomuscular, el pitjor estat de funció física, els majors nivells d’estrès psicològic i la menor realització d’activitat física», aclareix.
En concret, una freqüència més alta en dones que en homes de malaltia osteomuscular, problemes de mobilitat i agilitat van representar, respectivament, el 31%, 47% i 32% de l’excés de risc observat en les dones en comparació amb els homes.
Altres mediadors rellevants de l’excés de risc en dones van ser l’estrès psicològic (25%), la depressió (9%), la mala qualitat del somni (11%) i els baixos nivells d’activitat física recreativa (13%).
El treball incideix en la importància d’estudiar possibles factors biològics específics de sexe i la seva interacció amb els estils de vida per a comprendre millor les diferències de risc de dolor entre homes i dones.
«Les nostres conclusions també obren una nova via sobre l’efecte de l’exercici físic per a disminuir l’excés de risc de dolor observat en dones», conclou Esther García Esquinas.
El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.
Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».
En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.
Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.
Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS
En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».
Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».
La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.
Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.
Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.
Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió
Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.
Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.
L’esclerosi múltiple és la causa més freqüent de discapacitat no traumàtica en adults joves que afecta a més de 700.000 persones a Europa segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), l’esclerosi múltiple afecta a 47.000 persones a Espanya. Avui, 30 de maig, es commemora el seu Dia Mundial.
Cada setmana es diagnostiquen a Espanya uns 35 nous casos d’aquesta malaltia neurològica, uns 1.800 nous anuals. I encara que també pot afectar nens i persones majors, el 70% dels nous casos es detecten en persones de 20 i 40 anys d’edat i, en 3 de cada 4 pacients, en dones.
Les causes que originen aquesta malaltia autoimmune i crònica encara són incertes, però les últimes recerques apunten a factors genètics –però no hereditaris, ja que només el 15% dels pacients d’esclerosi múltiple tenen a un o més familiars afectats- en conjunció amb factors ambientals com el tabaquisme, el dèficit de vitamina D, l’escassa exposició a la llum solar i/o el canvi de dieta, entre altres.
«L’esclerosi múltiple és una malaltia molt heterogènia, tant en la presentació dels símptomes, com en el seu pronòstic. No obstant això, en un 85% dels casos, la malaltia es manifesta en forma del que denominem ‘brots’, és a dir episodis d’afectació neurològica que solen remetre parcial o totalment sobretot en les etapes inicials de la malaltia. Encara que, amb el temps –i en molts casos- la malaltia passarà a desenvolupar-se de forma progressiva i continuada provocant danys sensorials, físics i psíquics i produint diverses discapacitats», explica el Dr. MiguelÁngelLlaneza, coordinador del Grup d’Estudi de Malalties Desmielinitzants de la Societat Espanyola de Neurologia.
Pel fet que, en moltes ocasions, els símptomes inicials de l’esclerosi múltiple es passen per alt perquè desapareixen i tornen a aparèixer amb el temps, actualment existeix un retard en el diagnòstic i tractament d’aquesta malaltia d’1 i 2 anys.
«Presentar feblesa o rigidesa muscular, espasmes musculars dolorosos, problemes d’incontinència urinària, mareig permanent, dificultat per a mantenir l’equilibri i/o visió borrosa o doble, solen ser els primers símptomes de la malaltia més habituals i més fàcilment identificables. No obstant això, ja que la malaltia pot generar lesions en qualsevol part del sistema nerviós central, depenent de la zona que es vegi afectada, els símptomes poden ser molt variables», assenyala el Dr. MiguelÁngelLlaneza.
«Posteriorment, i quan la malaltia ja hagi avançat, és molt comuna que els pacients presentin feblesa muscular, sobretot a les cames, i/o rigidesa muscular, així com fatiga. Encara que, com deia, els símptomes d’aquesta malaltia són múltiples i cada pacient evolucionarà d’una forma molt diferent».
Àdhuc no existeix cap tractament que permeti curar l’esclerosi múltiple, però si existeixen tractaments que permeten retardar la progressió de la malaltia, així com diferents teràpies per a millorar els símptomes. A més, en els últims anys, han aparegut nous fàrmacs que són capaços de reduir considerablement el número i la severitat de les recaigudes i que retarden l’evolució a llarg termini de la malaltia d’una forma molt més efectiva. El que fa que, actualment, existeixi un número molt important de pacients que, després de patir la malaltia durant més d’una dècada, no presenten cap mena de discapacitat important. Per això, la utilització primerenca i adequada dels recursos terapèutics disponibles és un factor essencial per a millorar el pronòstic dels pacients.
«No obstant això, malgrat els avanços que s’han produït en el tractament de l’esclerosi múltiple, aquesta malaltia continua tenint un alt impacte personal, social i sanitari per la seva freqüència, la seva tendència a produir discapacitat, per la seva repercussió laboral i per les necessitats de cures i els costos associats. A més que és capaç de reduir significativament l’esperança de vida dels afectats», comenta el Dr. MiguelÁngelLlaneza. Més del 80% de les despeses que ocasiona l’esclerosi múltiple estan relacionats amb la discapacitat i no amb les teràpies perquè, aproximadament, un terç dels pacients necessita algun tipus d’ajuda per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, i en vuit de cada deu casos les cures els proporcionen familiars.
D’altra banda, els pacients amb esclerosi múltiple superen la taxa d’hospitalitzacions en la població general. Més d’un 25% dels pacients d’esclerosi múltiple han d’ingressar anualment a l’hospital. Les infeccions són la causa més freqüent d’hospitalització, encara que les recaigudes que provoca la malaltia o les complicacions relacionades, continuen sent les causes més importants de morbiditat.
A Catalunya hi ha unes 11.500 persones diagnosticades d’esclerosi múltiple de les quals un 67,6% són dones
El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha publicat un nou número d’Informes breus que analitza les persones amb esclerosi múltiple a Catalunya i l’evolució entre els anys 2013-2017, coincidint dijous 30 de maig, amb el Dia Mundial de l’Esclerosi Múltiple. S’estima que a Catalunya hi ha unes 11.500 persones diagnosticades d’esclerosi múltiple de les quals un 67,6% són dones. No hi ha diferències en les taxes de prevalença entre homes i dones fins als 20 anys, però entre els 30 i els 70 anys les taxes de prevalença de les dones són el doble que les dels homes. Les dones són, de mitjana, un any més joves que els homes en el moment del diagnòstic.
La taxa de mortalitat de les persones amb esclerosi múltiple durant l’any 2017 va ser d’11,2 per cada 1.000 persones i pel que fa al nivell de renda s’observa com la taxa de prevalença augmenta a mesura que disminueix el nivell de renda i aquesta diferència és més clara en dones que en homes. En aquest sentit, les dones amb renda molt baixa tenen una taxa de prevalença un 80% més alta que les dones amb renda alta.
L’informe també mostra que un 7% de les persones que pateixen esclerosi múltiple són pacients afectats d’altres malalties cròniques amb necessitats complexes d’atenció, mentre que en la població equivalent aquesta proporció és inferior al 2%. La incontinencia urinària és el primer problema de salut tant per als homes (15,2%) com per a les dones (18,0%).
L’estudi del CatSalut també ha analitzat la despesa sanitària i la utilització que fan aquests pacients dels recursos sanitaris. L’any 2017, les persones amb esclerosi múltiple van utilizar més els recursos sanitaris ambulatoris que la població equivalent per edat, sexe i nivell de renda. Així, per exemple, la mitjana anual de visites a l’hospital de dia (1,5 visites) és 7,5 vegades superior a la població equivalent; les visites a consultes externes (5,4%) van ser 3,6 vegades superiors i les d’atenció primària (8,6 visites) un 60% més que la població equivalent.
El nombre de fàrmacs diferents per persona també és un 65% superior en les persones amb esclerosi múltiple que en la població equivalent. I pel que fa a la despesa sanitària, les persones amb esclerosi múltiple tenen una despesa set vegades superior a les que no la tenen. Aquesta despesa és deguda principalment a la farmacèutica (75%), seguida de la despesa generada per les visites a les consultes externes (9,5%) i a l’hospitalització (6,4%).
Alicia Capilla és presidenta de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma i ahir, en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, va venir des de València per participar de l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut a la Bonnemaison.
La filla de l’Alicia va ser un dels casos de València de les primeres afectades per la vacuna del papiloma l’any 2009 després que l’any 2008 s’establís la seva obligatorietat. Va ser la mateixa nit de la vacuna que la filla d’Alicia Capilla va començar a trobar-se malament, a tenir convulsions, que després van saber que eren moviments tònico-clònics. Com no reaccionava, van anar corrents cap a l’hospital on la van ingressar a l’UCI pediàtrica on va haver d’estar 42 dies i després fins quasi 4 mesos a l’hospital.
Això va ser el 2 de febrer de 2009. El 4 de febrer, 2 dies que ella ingressés, va entrar una altra nena amb la mateixa simptomatologia. “Em van dir en diverses ocasions que es podia morir però ningú em reconeixia que fos per la vacuna”, explica Capilla. Va ser aleshores quan juntament amb l’altre família van escriure un comunicat de premsa preguntant a la comunitat científica, que als Estats Units ja s’havia iniciat amb anterioritat la vacunació, si podien donar tractament. Aquesta demanda es va fer mediàtica i van començar a reunir-se amb personalitats del Ministeri. El primer que els hi van dir és que els casos d’aquestes dues nenes eren únics. Va ser aleshores quan altres famílies es van posar en contacte amb aquestes dues famílies i, a més, van veure que hi havia més de 500 notificacions de convulsions en el registre dels EUA.
Des del Ministeri es va crear un comitè d’experts, “que mai va visitar a les nenes”, explica aleshores Alicia Capilla. “Van concloure que la vacuna no havia estat la causa, sinó un precipitant i ens van arribar a dir també que eren problemes psicològics, cosa impossible doncs van ser visitades per psiquiàtriques”. En el procés d’aquestes reunions, 4 nenes més van ser ingressades. L’associació es va fundar aleshores per poder ajudar-se mútuament i buscar conjuntament solucions.
10 anys després d’això, Capilla assegura que el Ministeri segueix dient que no va ser conseqüència de la vacuna però des de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma asseguren que les joves estaven sanes abans de vacunar-se, que molts efectes adversos estan recollits en literatura científica i en bases de dades de l’AEMPS o l’EMA, que hi ha milers de casos arreu del món similars i perquè no hi ha cap altra causa que expliqui els greus problemes de salut de les afectades.
La denúncia de l’associació és que la vacuna del papiloma no és necessària, que s’ha vulnerat el dret al consentiment informat, que no es vol reconèixer les reaccions adverses que algunes joves pateixen després de rebre la vacuna i que no s’està investigant els efectes i, per tant, no existeix un protocol d’actuació.
Sense cèl·lules cancerígenes, no torni, que ja està curada
Montserrat Domènech és la presidenta del Grup Àgata, l’Associació catalana de dones afectades de càncer de mama, i de FECMA, la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Ella va tenir fa 40 anys un càncer de mama i ara reconeix encara tenir uns efectes adversos a llarg termini: “em desconcentro i oblido paraules i m’he fet totes les proves d’Alzheimer, no us penseu!”, explica.
I és que per ella, “quan ens comuniquen que estem bé i ens diuen que ens veurem al cap de sis mesos, et comences a preocupar però quan et donen l’alta del tot encara és pitjor. Et sents abandonada”. “Hem superat un càncer, o això és el que sembla, però la pregunta que ens fem és: ara què fem si ens passa alguna cosa? Anem al metge de família o a l’oncòleg? Ens trobem deixades”. Davant d’això, la majoria de pacients pensen que el millor seria coordinar l’atenció oncològica i la primària. Des d’Àgata reconeixen que ara ja fa temps que el Departament hi treballa “però no s’acaba de posar d’acord perquè comporta moure molt a la primària”.
El que fan les dones aleshores és apropar-se a qualsevol associació com ara la seva per preguntar cada cosa que els hi passa si és normal. “Tinc 40 anys i ja estic menopàusica, això és normal?”, “No em concentro en llegir, això és normal?” i moltes de les respostes que reben dels metges són afirmatives. El problema és, explica Domenech, que post càncer de mama és normal, però que abans no ho era i aquest procés d’assimilació necessita informació i acompanyament: “les dones tenim dubtes després de passar un càncer de mama”.
I és que un cop curada, no és tant fàcil per les dones avançar sense suport. Des d’Àgata assenyalen molts dubtes i problemes: ansietat, por de recaure, depressió, cansament, dolors, problemes familiars, laborals, en la vida sexual, saber si després del tractament podrà ser mare, patir deteriorament cognitiu, pèrdua de cabell que a vegades no es recupera, què fer amb la reconstrucció mamària que pateix unes llistes d’espera molt llargues… “Algunes dones ens assenyalen que el nivell d’angoixa que motiva la demanda psicològica respon més a les carències d’informació que a les necessitats psicològiques en si”, explica Domenech.
Essure / Plataforma Essure en Lluita
No vol ser mare? La Bayer té un producte genial per vostè
Teresa Prados és coordinadora de la plataforma Libres de Essure a Barcelona, que ara es diu Essure en lluita, i comparteix com a dona afectada pel sistema sanitari el sentiment de les dues anteriors ponents: sentir-se soles, tractades de boges i per tant necessitar ajuntar-se entre dones per cuidar-se i ajudar-se.
“En aquest sistema capitalista patriarcal que ens vol sota la seva mà, també ens penalitzen per voler decidir sobre el nostre cos”, afirma Prados. I és que la seva història és la de 80.000 dones a l’estat espanyol. Van anar al ginecòleg buscant una lligadura de trompes convencional i el professional els hi ofereix el mètode Essure, un motlle que t’implanten a cada trompa. “És de titani, no té efectes secundaris, et prens un diazepan per relaxar-te, te’l posen, i al dia següent ja pots treballar. No hi ha baixes ni quiròfan. T‘ho venen així i et convencen”, explica Prados. Essure en lluita acusa d’aquesta proposta els interessos de les indústries farmacèutiques, “que viuen d’aquest sistema que han creat per lucrar-se”.
Prados segueix explicant que al cap d’un temps de la implantació de l’Essure, “comences a veure que el teu cos comença a fallar-te, tens metrorrees, dolors ovàrics i pèlvics, problemes intestinals o gàstrics, cansament només despertar-te, inflor, i ningú et dóna una explicació”. La reacció ràpida és assistir al teu metge de família o al ginecòleg en el seu defecte. Ho fas en una visita on expliques la simptomatologia, potser et fan una biòpsia per descartar si és càncer d’úter i un cop et surt negatiu, Prados explica que, com diuen que no tens res, et diagnostiquen premenopausa: “és el que passa per ser dona”. A banda d’això, “el teu cos cada cop va a pitjor i comença a afectar a la teva vida laboral, familiar, a tu mateixa i el teu entorn que t’acusa que sempre estàs cansada i malament”.
Davant d’això, l’any 2015 Prados es va ajuntar amb altres dones i van començar a pressionar el Ministeri perquè retirés el producte, informés i desimplantés els Essure a totes les dones de manera segura. Una manera que encara està per explorar doncs, per ara, com ha explicat, durant la tècnica de desplantació, “et trituren per dins i han reconegut que poden quedar trossos”. Cal, a més, fer estudis sobre els seus efectes i riscos un cop retirat l’Essure: “sabem els que hi ha portant-ho però no els que podrien venir… i porta niquel”.
En aquesta línia, ara, després que l’any passat l’Essure es retirés de la seva comercialització, la plataforma busca que no quedi cap dona amb efectes, que el Ministeri compleixi les seves promeses i presenti una demanda contra Bayer, que es garanteixi l’extracció gratuïta i des de la seguretat social i, a més, una indemnització econòmica. I és que com explica Prados, moltes dones són acomiadades o pateixen moobing a la feina. De fet, a ella mateixa van oferir-li que marxés després d’haver estat 10 mesos de baixa i, si no va passar, va ser gràcies a estar sindicada.
Prados recorda doncs que la lluita contra la Essure és una “lluita contra el masclisme al que estem sotmeses les dones treballadores per part d’institucions i empreses patriarcals i capitalistes com la Bayer”.
Alicia Capilla, Montserrat Domenech i Teresa Prados durant l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut
Des de la Xarxa de Dones per la Salut, amb aquest acte celebrat en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones apunten que la majoria de iatrogènia, definida com aquell dany que una persona no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’atenció mèdica, passa per menysprear les dones, no fer prou recerca sobre les malalties que només les afectin a elles i també per una medicina basada únicament en fonaments epistemològics que deixen de banda molta simptomatologia que no té evidència científica explicable de primeres.
López Carrillo apunta que la medicina convencional hauria de dedicar els seus esforços crítics cap a si mateixa molt més que en altres direccions que com se’n van més enllà del seu marc de comprensió les rebutgen. Afegeix que és d’aquesta supèrbia de la medecina i d’alguns dels seus professionals, del què s’està aprofitant la indústria mèdica.
Des de la Xarxa de Dones per la Salut demanen a més que es tingui en compte les associacions d’afectades i als col·lectius que treballen per la salut de les dones i que se les deixi formar part dels consells de salut on després es dóna la presa de decisions davant les línies d’actuació de l’administració.
Just a les 12 hores, el cel tapa el migdia de Barcelona, però vàries desenes de dones es concentren a les portes del consolat d’Argentina al Passeig de Gràcia. Un cel que s’adiu a la gravetat de les demandes que el grup exigeix: «anticonceptius per no avortar, avortament per no morir». Com? Fent que els avortaments siguin legals i es realitzin en els hospitals.
En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, una vintena d’entitats han donat suport a l’acció de la Marea Verda de Barcelona, una plataforma agermanada amb la Marea Verda que va néixer a Argentina per exigir el dret a un avortament legal, segur i gratuït. Que l’acció coincideixi amb aquest dia no és fortuït. Les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït a Argentina presentaran per vuitena vegada el projecte de Llei d’Interrupció Voluntària de l’embaràs al Congrés. I com la solidaritat travessa fronteres i mars, les seves companyes, juntament amb les dues regidores de la CUP Capgirem Barcelona, Maria Rovira i Eulàlia Reguant, han presentat també un seguit de demandes al consolat d’Argentina a Barcelona perquè les traslladin a l’ambaixada a Madrid i d’allà arribi també a Argentina.
El «pañuelazo» que s’ha realitzat a les portes del consolat s’ha gravat per retransmetre’s en directe aquesta tarda a Buenos Aires durant la presentació del projecte de llei al Congrés argentí. Des de la Marea Verda, apunten que «un dels majors fracassos de salut pública en Amèrica Llatina té el seu origen en la idea de la maternitat com mandat social i no com elecció». Aquesta manera de definir la maternitat i les prohibicions que es generen al seu voltant, fan que desenes de dones morin i desenes de milers siguin hospitalitzades cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos. Per elles, «definir així la maternitat alimenta la idea perversa del patriarcat que és poder legislar sobre els nostres cossos i com conseqüència d’això milers de persones amb capacitat de gestar moren a l’any degut a avortaments clandestins i no segurs». De fet, des la Marea Verda han apuntat que a Argentina l’avortament és la primera causa de mortalitat materna en més de la meitat de les províncies.
Avui aquest projecte de llei afronta el seu major repte. L’any passat, la darrera vegada que es va presentar, la llei es va aprovar al Congrés per 129 vots a favor, només 4 per davant dels 125 vots en contra. Després el Senat la va tirar enrere amb 38 vots en contra i 31 a favor. Ara, en aquest vuitè intent, el carrer vol que s’aprovi sigui com sigui. Passi el que passi, la Marea Verda ha assegurat que seguirà des dels carrers per matenir la pressió i exigir a legisladors i legisladores que permetin un avortament legal i sense riscos. «Exigim que legislin basats en la realitat i les necessitats dels seus votants i no en els dictamens dels fonamentalismes. La vida de milers de dones i persones gestants depen de la seva decisió. La sobirania en els nostres cossos és clau per la igualtat: la maternitat escollida i l’avortament com dret ple són eines d’equitat i salut pública», han declarat des de Barcelona a les portes del consolat. En aquest sentit, les demandes són clares i lògiques: «educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal per no morir».
La Marea Verde Barcelona es concentra a les portes del consolat argentí en el dia que es presenta el projecte de llei al Congrés coincidint en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones / Carla Benito
La concentració ha estat de caire reivindicatiu però no s’ha deixat de banda ni el ritme ni l’alegria. Així, amb el micròfon obert, han realitzat càntics diversos. Un d’ells, amb la melodia de Bella Ciao, deia: «Hoy las mujeres la voz alzamos, chao Macri chao Macri chao, chao, chao, contra el estado y el patriarcado, queremos aborto legal». I un altre que enviava als cures a treballar per quedar-se sense negoci en poder decidir i especular sobre els cossos de les dones.
I és que com ens explicava Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en aquesta entrevista, l’avortament és una eina de control i un negoci per altra banda: «els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners». Castañeda també apuntava que per molt que el patriarcat vulgui manar sobre el cos de les dones, «les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa». Afegia que, «com a feministes, el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat darrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis». Canvis que avui s’estan presentant per vuitena vegada al Congrés d’Argentina amb el suport de milers i milers de dones d’arreu del món.
La feminització de la professió mèdica és un fet. Les dones metgesses representen més del 50% dels facultatius en actiu a Catalunya i el 70% dels estudiants de medicina són noies. Però, tot i ser majoria, dins del sistema sanitari català hi ha una manca evident de metgesses que desenvolupen rols de lideratge o que ocupen posicions de decisió i/o de comandament. Existeixen moltes barreres per al desenvolupament professional de les metgesses i també per ocupar càrrecs de responsabilitat als equips de treball i a les organitzacions. Segons l’Estudi de la Professió del CoMB (2018), només el 4% de les metgesses tenen com a feina principal un càrrec de direcció, mentre que, en el cas dels homes el percentatge és del 14,5%.
Davant d’aquesta situació, un grup de metgesses ha impulsat la creació de l’Associació de Metgesses de Catalunya per donar veu a les professionals dins del sistema sanitari, promoure lideratges i impulsar la seva progressió cap a llocs de decisió i comandament.
En la carrera professional de les dones metgesses, els desequilibris de gènere comencen a fer-se evidents després d’una llarga formació, quan finalitzen el període MIR o després del doctorat, amb 28 o 30 anys. Just quan arrenca la seva carrera professional és el moment en què moltes professionals decideixen tenir fills i han de fer front a les necessitats de conciliació que se’n deriven. Un informe sobre necessitats socials i familiars dels metges publicat pel CoMB l’any 2014 mostra que el 41% de les dones amb fills menors de 3 anys s’acullen a reduccions de jornada o excedències per tenir-ne cura, mentre que només ho fan el 8,6% dels metges en la mateixa situació. Per altra banda, les tasques domèstiques suposen per les dones metgesses 5 hores més de feina a la setmana en comparació als companys metges.
La manca de cultura de conciliació dins de les organitzacions fa que no s’ofereixin a les dones metgesses llocs de decisió ni oportunitats de desenvolupar lideratges, perquè molts cops se pressuposa que la seva dedicació i implicació seran menors.
Però també hi ha barreres personals davant les oportunitats de progressió, ja que sovint les pròpies metgesses es culpabilitzen al pensar que ser bona mare alhora que bona professional és incompatible, o bé es creuen poc preparades per assumir els llocs de responsabilitat. Tot això fa que s’autoexcloguin i que no vulguin optar a aquestes posicions perquè ho veuen com un sacrifici més que com una oportunitat.
Hi ha encara poques metgesses referents dins del sistema sanitari que actuïn com a models de lideratge femení i que facin visible i potenciïn el talent i la capacitat de les professionals.
Havent fet un anàlisi acurat d’aquest context, Metgesses.cat es planteja treballar activament per assolir l’equitat i la igualtat entre metges i metgesses en tots els aspectes del seu desenvolupament professional, i fomentar polítiques de conciliació dins del sistema sanitari que ho permetin en igualtat de condicions. A més, impulsar la presència, la visibilitat i la participació de les dones als comitès de selecció i promoció, als congressos, a la producció científica, a les taules de debat o als mitjans de comunicació. Gràcies a això però també paral·lelament, es podrà promoure models i referents de lideratge femení i, conseqüentment perquè puguin tenir més interès i sensibilitat, potenciar la recerca en patologies que afecten de manera predominant les dones, o que tenen manifestacions o tractaments diferents segons el sexe.
L’Associació de Metgesses de Catalunya està formada per metgesses que exerceixen la professió a Catalunya i està oberta també a les estudiants de Medicina. La presentació pública de Metgesses.cat tindrà lloc avui mateix a les 18 hores a la sala d’actes del CoMB amb la celebració la Jornada “Ser dona i metgessa a Catalunya”.
Ser dona és un «factor de risc» que augmenta les possibilitats de morir a conseqüència d’un infart de miocardi: quan ho pateixen, elles tenen un 18% més de possibilitats que ells de morir. És la conclusió d’un estudi de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i de la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (IMAS) a partir del conjunt de tots els registres de les altes hospitalàries del Sistema Nacional de Salut entre l’any 2005 i 2015, de les quals es va seleccionar a 273.182 pacients (el 38,8%, dones).
El document es presentarà al setembre en el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia però les institucions responsables ja han avançat aquestes dades i algunes de les causes principals: es triga més a atendre les dones perquè retarden més la seva visita a la consulta, la qual cosa augmenta el perill sobre la vida. I, a més, perquè es donen més diagnòstics erronis, ja que els símptomes –com el dolor toràcic– són confosos amb més freqüència amb altres malalties com ansietat o artrosis.
Ho explica la Doctora Antonia Sambola, cardiòloga de l’Hospital Vall d’Hebron i directora de l’estudi: «En vigilància intensiva he trobat casos així de manera freqüent: pacients, sobretot dones, que prèviament a l’angina de pit o a l’infart han tingut símptomes, han anat al metge de capçalera o a algun altre professional i els han confós els símptomes amb ansietat. Amb aquest diagnòstic, han anat fent com han pogut. El dia que tenen un dolor semblant però més fort perquè es produeix l’infart o l’angina, aguanten i aguanten, i llavors arriben tard».
Una cardiopatia pot presentar símptomes diversos dies abans que es desencadeni i, en casos com els que remet Sambola, en acudir prèviament amb pressió en el pit o mareigs, en moltes ocasions passa que «el que se’ls recepta són ansiolítics». Això passa, estadísticament, més entre dones «per una qüestió: l’infart és més comú entre homes i es pensa més en ells. Però això no vol dir que no succeeixi entre dones. En totes les cardiopaties, la incidència femenina està entre el 30 i el 25%».
Per a Sambola la solució implica invertir l’»algorisme»: crear conscienciació i sensibilitat en tota la medicina perquè no es pensi en primer lloc en una malaltia psicosomàtica i després, si es torna amb símptomes o empitjora, passar a una major exploració, sinó «descartar les causes orgàniques amb exploracions científiques». «Ara, quan una dona ve amb dolor toràcic, es pensa gairebé en primer lloc en l’ansietat. Deu ser a l’inrevés: primer descartar altres causes i, després, pensar en la salut mental o en l’artrosi».
La doctora indica que aquest biaix invisible per als problemes del cor no radica únicament en l’Atenció Primària, «que és un pilar molt important en l’atenció diagnòstica. Per descomptat, no es pot culpar a l’Atenció Primària ni a la medicina familiar: és un problema general en la medicina clàssica, que requereix la conscienciació de professionals».
Simptomatologia similar
Una clau que s’ha esmentat tant en l’estudi com en altres ocasions és que les dones identifiquen pitjor els símptomes d’un infart: un altre informe de 2017 també de la SEC calculava en un 61% el nombre d’afectades que no reconeixia estar patint una cardiopatia, enfront del 43% d’homes.
Per això, al contrari que el que es comenta popularment, els professionals demanen prudència a l’hora de parlar de simptomatologia diferenciada entre homes i dones. «Els símptomes clàssics, pressió en el pit, sudoració o malestar general que va cap a coll, mandíbula o braços és típic en homes i dones. I també es pot confondre amb patologies de l’estómac. Les dones tenen altres símptomes associats amb més freqüència, com remetre molèsties en omplir el pit d’aire, però això no implica que no hagin de fer cas a la resta», raona Manuel Anguita, president d’IMAS i també col·laborador en l’estudi.
Anguita subratlla que barrejar els símptomes de salut mental i els orgànics, especialment entre dones, ha ocorregut sempre i així ho demostren les seves dades, «però clarament i afortunadament, passa cada vegada menys. Els tractaments precoços, durant els primers 90 minuts, estan augmentant. Totes les cardiopaties en general, gràcies a la implantació en totes les comunitats del Codi Infart, tenen millor resultat. És una crida que cal fer, electrocardiograma per a descartar problema coronari també en els símptomes menys sospitosos o evidents. Però això cada vegada més els metges ho saben».
Demanen més conscienciació, també, entre les mateixes pacients. «Les dones arriben més tard, retarden anar al metge per no donar importància als símptomes o per acabar les seves tasques, i potser en aquest moment ja el dolor està en una altra fase d’insuficiència cardíaca, en la sensació d’ofec o palpitacions. Cal sensibilitzar perquè vagin més al metge, i amb campanyes que no confonguin respecte als símptomes», deia també Sambola. «Al final», resumeix Anguita, «un estudi com aquest recalca la realitat de la salut i les malalties cardiovasculars a Espanya. Avancem, però continuen fent falta canvis en els tractaments, actituds i models organitzatius».
L’organització 500 Women Scientists, liderada per un grup d’investigadores dels EUA, va posar en marxa el gener de 2018 la base de dades Request a Woman Scientist, un registre públic que pretén incloure a dones científiques de tot el món, classificades per disciplina i regió geogràfica.
Segons comenta a Sinc Elizabeth A. McCullagh, investigadora del Departament de Fisiologia i Biofísica de la Universitat d’Acolorit-Anschutz i una de les impulsores del projecte, «el propòsit d’aquesta plataforma és augmentar la representació de les dones en els diferents camps científics. I també que serveixi com una eina perquè periodistes i organitzadors de conferències contactin amb científiques».
«Volem assegurar-nos –diu– que la gent no té excuses per a no incloure a més dones com a portaveus i protagonistes de notícies i esdeveniments relacionats amb la ciència».
McCullagh figura com a primera signant d’un article, publicat aquesta setmana a PLOS Biology, que fa un balanç del progrés de la base de dades des del seu llançament fa poc més d’un any.
En el moment de lliurament de l’article s’havien inscrit en la base de dades 7.500 dones de 174 disciplines científiques procedents de 133 països. Les últimes dades dels quals disposa McCullagh apunten al fet que aquest número s’ha incrementat fins a les 8.500 inscrites.
Segons es pot veure en el mapa interactiu, «a Espanya hi ha fins al moment 138 científiques en aquesta plataforma, la major part de Madrid i Barcelona», que procedeixen de camps com la bioquímica, la bioinformàtica, la neurociència, la geologia, la intel·ligència artificial i la robòtica, entre altres, indica a Sinc la biòloga i primatòloga estatunidenca Katarzyna Nowak, una altra de les autores.
Millorar la representació de les científiques
Les organitzadores assenyalen que, a més d’inscriure’s, les participants han expressat la seva voluntat de compartir la seva ciència i manifestat interès a participar en panells, en esdeveniments de difusió pública de la ciència i en intervencions en mitjans de comunicació.
De moment, les ciències biològiques i els Estats Units són la disciplina i el país que tenen major representació en la base de dades, però s’han previst activitats de divulgació específiques per a millorar la representació de dones d’altres àrees de coneixement i regions.
Per a saber com s’està duent a terme el registre, les organitzadores van enviar una enquesta electrònica a les científiques inscrites en la base de dades el novembre de 2018. De les 1.278 enquestades, 150 (l’11%) havien estat contactades per diverses raons, entre les quals s’inclouen comentaris d’experts en mitjans de comunicació, participació en conferències i difusió educativa.
Les autores creuen que aquestes xifres suposen una subestimació de quantes dones estan sent contactades, ja que la base de dades ha estat consultada més de 100.000 vegades, asseguren.
Amb les aportacions de les usuàries, l’equip està ara treballant per a millorar la funcionalitat, en àmbits com l’experiència d’usuari i en les tecnologies que permetin que la plataforma pugui continuar creixent sense problemes, per a satisfer la demanda de les científiques. A més, s’ha previst ampliar l’abast de la base de dades per a incloure també a les ciències mèdiques.
La finalitat del projecte és «acabar amb el predomini de les veus masculines en les notícies, panells i conferències relacionades amb la ciència. Nosaltres li ho posarem fàcil perquè tinguin a dones científiques interlocutores a les quals puguin recórrer com a fonts o com a protagonistes», conclou Nowak.
Una dona embarassada de 42 setmanes, malgrat haver estat corroborat un perfecte benestar fetal, ha estat duta per la policia prèvia ordre judicial a parir a l’hospital (més informació aquí).
El seu crim? Haver-se cregut una persona adulta i capaç i haver exercit els seus drets d’autonomia i consentiment informat, decidint-se per realitzar un maneig expectant en lloc d’una inducció tal com proposava l’hospital i per optar per un part domiciliari assistit per una llevadora, avalat per l’evidència científica en dones de baix risc.
Aquesta dona, que quan va ser arrabassada del seu domicili ja estava de part i dilatant, en arribar a l’hospital a causa de la tensió i la situació no només va deixar de dilatar, sinó que el seu cèrvix es va anar tancant, com succeeix en totes les mamíferes quan sentim una amenaça o no ens sentim prou còmodes per a parir.
El part va acabar en cesària per falta de dilatació. L’hospital, que va aplicar tota la violència institucional al seu abast en forma de policia i ordre judicial cap a una dona suposadament per a evitar un risc per al bebè, va acabar practicant una intervenció de cirurgia abdominal major que multiplica els riscos de mortalitat en mares i bebès (més informació aquí). Déu n’hi do.
Les respostes institucionals no s’han fet esperar i una vegada més, han posat de manifest el desconeixement científic i la falta de cultura de drets humans imperant a Espanya. La ministra de Sanitat Maria Luisa Carcedo compara part a casa amb moviment antivacunes, obviant tota l’evidència científica que demostra que parir a casa és una opció segura i en conseqüència directament promoguda per països del nostre entorn europeu.
Traslladant ara el focus cap al moviment feminista, aquest s’omple la boca amb el famós «no és no», «només sí és sí», «el meu cos la meva decisió»… però quan arriba el moment de defensar a les dones víctimes de violència obstètrica, notícies que haurien de fer-se virals no apareixen per cap costat, els suports brillen per la seva absència i el silenci feminista és aclaparador.
No només això, sinó que es posen de manifest les gastades fòbies cap a tot «allò maternal» i associacions de renom l’activitat de les quals es basa pràcticament íntegrament a criticar el fer judicial patriarcal, a protestar les sentències de Juana Rivas, del ramat, etcètera, en ser interpel·lades en casos com aquest a Oviedo, ofereixen per penosa resposta que «si hi ha una ordre judicial, per alguna cosa serà».
Una vegada més aquests fets posen de manifest la maternofòbia que permea el moviment feminista i la poca consciència en el mateix que la salut no és només sexual, també és reproductiva, i que a les dones no només se’ns impedeix no ser mares en llibertat (d’aquí la importància d’un avortament lliure, segur i gratuït) sinó que també se’ns impedeix ser mares en llibertat (en el cas que ens ocupa, mitjançant la violència obstètrica).
Faig una crida a una revisió profunda des del moviment feminista per a no deixar tirades a les dones que han triat ser mares de forma adulta i conscient i han decidit exercir els seus drets fonamentals humans a l’autonomia i al consentiment informat.
«No és no», «Si és sí», «El meu cos, la meva decisió» i «El meu part, la meva decisió».
«Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».
Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.
«Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.
Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.
Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.
Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.
Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.
«Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.
A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.
Assetjament, amenaça, denúncies…
Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.
Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.
De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.
«Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.
Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».
Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».
