En plena tercera onada de la Covid-19, i enmig d’un encès debat sobre els grups prioritaris de vacunació, es fa necessari reflexionar al voltant de les condicions en què treballen els cuidadors i cuidadores de les residències, com han posat de manifest a Espanya diversos informes com el de l’Institut de Polítiques Públiques del CSIC, el de la Secretaria d’Estat de Drets Socials, o l’estudi de Zalakain i Davey (2020).
L’alta mortalitat, juntament amb les mesures d’aïllament que s’han implementat en aquests entorns, ha suposat un nou i complex escenari, tant per als treballadors com per als residents i les seves famílies.
Durant la crisi sanitària s’ha anat consolidant el debat sobre com s’està afrontant aquesta situació per part dels equips de treballadors en residències. És evident que estan exposats a un gran estrès, resultat de les situacions d’incertesa i perill que han de viure en primera persona dia a dia.
Incidir en la formació dels treballadors
A més d’un merescut reconeixement per la seva tasca, és hora de preguntar-nos com establir estratègies que permetin bregar amb aquesta situació de la millor manera, cosa que comporta beneficis, tant per a treballadors, com per als residents.
Encara que no siguin estratègies tan explícites com les que s’esmenten a continuació, hi ha un cert consens a considerar la formació dels treballadors com un mitjà per afrontar la pandèmia en residències de gent gran.
A través d’alguns exemples posats en marxa en països com els Estats Units o el Canadà, anem a explorar formes d’atenció als treballadors, que possibilitin major satisfacció i benestar entre el personal de les residències.
El primer exemple té a veure amb la posada en marxa de sessions didàctiques virtuals en què s’ofereix atenció psicològica als treballadors, que són els que en última instància s’han de fer càrrec de la solitud i el malestar dels residents, entre els que hi ha altes taxes de depressió arribant fins i tot a patir deliris com a conseqüència de la crisi sanitària.
A més d’aquest suport, es faciliten eines i claus que els permetin dur a terme intervencions segures amb els residents i més alleujar, fins a cert punt, els sentiments d’aïllament i solitud.
Un dels grans beneficis d’aquestes sessions és el de construir un espai on els treballadors puguin abocar les seves pors, inquietuds i dubtes de manera compartida i bidireccional, generant una millora en «els efectes psicosocials negatius de la Covid-19».
Un altre exemple el trobem de la mà de Lingum (2020), que aplica un programa que consisteix en sessions setmanals temàtiques relacionades amb l’atenció de llarga durada i les cures pal·liatives.
Després d’una introducció, en les sessions es fa una breu presentació didàctica, seguida d’un debat sobre un cas i finalment l’exposició dels aprenentatges. És interessant aquest model d’intervenció perquè els casos són trets d’exemples reals que viuen els treballadors participants, aportant experiència i realisme a aquestes sessions.
Els resultats van mostrar que la intervenció va proporcionar informació útil i precisa, una cosa molt valuosa en contextos de crisi, on hi ha una constant sobreexposició a informació i dades. A més, és un model que brinda un doble suport, tant als equips com als residents, generant millors intervencions en les que es vagi aprenent i debatent a el temps que es va vivint.
En definitiva, aquest tipus de plataformes didàctiques, amb un format proper al d’un fòrum de discussió, permeten alleujar les tensions, augmentar el benestar de treballadors i residents, i aplicar intervencions adaptades a les circumstàncies i meditades pel conjunt de l’equip.
Elevada feminització dels treballs de cures
Un altre aspecte relacionat amb el treball dins de les residències té relació amb les condicions sociològiques subjacents i que determinen el perfil mitjà del treballador, donant compte de realitats com ara l’elevada feminització dels treballs de cures remunerats i no remunerats. Les residències compten, a més de la infermeria i l’atenció mèdica, amb altres treballadors com netejadors, zeladors, rehabilitadors, recepcionistes… Tots ells són imprescindibles per al correcte funcionament dels centres, abans i durant la pandèmia, cosa que, sens dubte, hauria tenir-se en compte a l’hora d’establir les prioritats de vacunació.
En aquest sentit, ja s’ha investigat l’impacte del personal en les taxes de mortalitat dels centres residencials, quan s’apunta a la connexió entre les característiques dels barris on viuen els treballadors i la mortalitat a les residències. Això significa que la prevenció per evitar contagis procedents de l’exterior de la residència passa per atendre correctament al personal que atén a les mateixes.
Treballs amb elevada precarietat
La realitat és que, per norma general, aquest tipus de treballs estan fortament precaritzats i desprestigiats, cosa que impacta directament en la vida dels treballadors i els residents. Hi ha determinats condicionants que dificulten una prevenció exhaustiva, com pot ser la pluriocupació o l’alta freqüentació del transport públic.
Això, en canvi, no pot servir com a excusa per carregar el pes del procés de contagi al conjunt de treballadors, sinó que hauria d’usar com a impuls per tornar a prestigiar un sector durament castigat i oblidat com és el de les cures, entenent aquests en un sentit ampli i transversal.
Això obliga, com assenyala Karen Shen, a enfortir i possibilitar l’autocura per part dels treballadors, cosa que generalment sembla incompatible amb les seves condicions de treball, però que sens dubte és necessari per al benestar i la satisfacció tant de treballadors com de residents i famílies. Altres investigacions ja apunten a la precarietat com un factor d’estrès, sumat a una situació ja de per si complicada de gestionar per als treballadors i treballadores.
En conclusió, tots aquests exemples són formes d’atendre i valorar la feina que es desenvolupa dins de les residències, prestigiant tant a aquells que les habiten com a aquells que permeten que això passi. Amb programes adaptats a cada context i equip es podria aconseguir un canvi de paradigma en l’atenció i la cura a llarg termini, cosa que ha passat de ser important a ser necessari.
Altres estratègies per fer valer les condicions de la feina a les residències en el futur han de posar el focus en la implantació de tecnologies de suport a la cura, sense perdre de vista, d’una banda, la necessitat de millorar la situació laboral dels treballadors com a garantia de confiança en el sistema de cures i, de l’altra, la millora en la qualitat del servei a través de la formació dels treballadors.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat la demanda interposada pel Sindicat Independent de Treballadors d’Ambulàncies de Catalunya (SITAC) i condemna l’empresa a fer-se càrrec de la neteja, desinfecció i, si s’escau, destrucció de la roba de treball del personal dedicat al transport de malalts i accidentats.
El personal d’Ambulancias Domingo, dedicat al trasllat de persones malaltes o accidentades, no haurà de seguir portant la seva roba de treball a casa per rentar-la després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi apreciat un incompliment per part de l’empresa del seu deure de protegir la salut de la plantilla front als riscos professionals que té reconeguts derivats de l’exposició a agents biològics i patologies infeccioses. Fins ara, el mateix personal que opera les ambulàncies propietat de l’empresa s’emportava la roba de treball a casa per netejar-la mitjançant els seus propis mitjans, malgrat el risc que implica la possibilitat d’haver estat en contacte amb persones contagiades de coronavirus.
Els únics membres de la plantilla que a hores d’ara no havien de portar aquesta roba de treball a la seva llar, amb el risc que això suposa per a ells i l’entorn familiar, era el personal adscrit al centre de treball de Barcelona després que el passat mes d’abril, el Jutjat Social 32 de Barcelona dictés un auto de mesures cautelars obligant l’empresa a fer-se càrrec d’aquestes funcions davant el risc que suposava per a la plantilla fer-ho a casa seva i la manca de garanties que això comporta respecte la plena higienització de la vestimenta. Arran de la imposició cautelar d’aquesta mesura, l’empresa es feia càrrec de la neteja de la roba dels seus empleats a Barcelona, però no ho feia amb la roba dels treballadors dels altres dos centres de treball, ubicats a Esplugues i Montcada i Reixach.
Front a la demanda del SITAC, amb l’assessorament de Col·lectiu Ronda, Ambulancias Domingo assegurava que la seva actuació es trobava emparada pel polèmic article 40 del conveni col·lectiu del sector del transport sanitari que determina que la neteja de la roba de treball és responsabilitat dels propis treballadors tret que existeixi risc de contagi per fluids o contaminació per agents biològics. En aquest cas, argumentava l’empresa, i com a conseqüència dels protocols implementats per l’expansió de la Covid-19, els treballadors podien comunicar-ho a l’empresa mitjançant un formulari específic i deixar la seva roba de treball a les instal·lacions de la companyia per a la seva neteja.
La sentència del TSJC admet la validesa d’aquest controvertit article del conveni col·lectiu però considera que no és d’aplicació en relació al risc que suposa l’actual situació de pandèmia i l’expansió de la Covid-19. L’Alt Tribunal català recorda que és «plausible» que facin servir els vehicles sanitaris persones contagiades o portadores del virus que no siguin conscients de ser-ho i que la roba del personal sanitari pot veure’s contagiada sense que els treballadors ho sàpiguen.
Seguretat, prevenció i vaga del sector
Pau Estévez i Oriol Arechinolaza són els advocats de Col·lectiu Ronda que han assessorat el sindicat SITAC a l’hora d’interposar aquesta demanda. Estévez recorda que «una de les raons per les quals el sector del transport públic manté una vaga indefinida des del passat dia 9 d’octubre és, precisament, la manca de mesures de seguretat i prevenció que afecta aquesta professionals i que s’ha fet especialment palesa durant l’actual pandèmia, quan han realitzat les seves funcions en condicions deplorables pel que fa a les garanties respecte la pròpia salut i la de les seves famílies». I prova d’això, assenyala Estévez, és l’elevadíssima incidència de la Covid-19 entre el personal d’Ambulancias Domingo i altres empreses del sector.
«Aquestes persones han estat en contacte permanent amb persones malaltes, acudint una i altra vegada a centres hospitalaris i de salut on el risc de contagi és extrem i, en canvi, l’empresa es nega a fer-se càrrec de la neteja. Resulta intolerable», emfatitza l’advocat. Estévez remarca també la «irresponsabilitat per part de l’empresa de no estendre a la totalitat de la plantilla i centres de treball una mesura que un jutge ja va imposar pels treballadors adscrits a la base operativa de Barcelona».
Per la seva banda, des del sindicat SITAC, responsable de la demanda, es feliciten per una «sentència contundent que condemna una situació generalitzada al nostre sector i que els sindicats convocants de la vaga que es desenvolupa des del passat 9 d’octubre hem posat reiteradament sobre la taula com un dels punts a solucionar de forma urgent, perquè ens estem jugant la pròpia salut i la de les nostres famílies». Remarquen, però, que durant tot aquest temps no han aconseguit que ningú, ni des de la Conselleria de Salut, el SEM o la patronal «segui amb nosaltres amb un mínim de voluntat constructiva o, almenys, amb la disposició de valorar les nostres reivindicacions. Topem una i altra vegada amb un mur d’indiferència i mutisme», assenyalen.
«Esperem sincerament que aquesta sentència esdevingui un exemple per a les plantilles de moltes altres empreses que pateixen la mateixa situació que s’està vivint a Ambulancias Domingo i continuen treballant a les ordres del servei públic de salut en situació d’incompliment flagrant de la normativa estatal i comunitària en matèria de prevenció de riscos», conclou Estévez.
Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.
Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.
Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.
Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.
Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.
Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central
La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.
Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».
Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.
També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.
Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.
Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.
A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.
Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp
La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.
Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.
Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.
Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.
A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.
Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.
En el llistat de treballadors i treballadors que han plantat cara diàriament al coronavirus Covid-19, hi ha professions que molt sovint s’obliden. Potser una és la de les operàries i treballadors que sense falta han assegurat el proveïment d’aliments i productes de primera necessitat als supermercats del país.
Belén Cartagena és treballadora de la cadena de supermercats Lidl. «Faig el què toca, de vegades a caixes, altres cops reposant productes o rellevant alguna companya en altres llocs». A més, és delegada sindical de CCOO en la federació de comerç.
«La primera setmana va ser la més dura», explica. «Ens havíem preparat per tenir molta feina, una cosa com en el període de nadal, però va ser la guerra» diu. El cas va ser que els treballadors del comerç van patir la segona quinzena de març una barreja d’estrès, treball i nervis «amb molta preocupació per la família i per casa», explica.
Les treballadores del comerç mai havien pensat que la seva tasca seria considerada essencial i que haurien d’estar, a un altre nivell, en primera línia de la lluita contra la pandèmia. «Tenim clar que la nostra tasca no és tan arriscada com la de les sanitàries, perquè tractem amb els clients i no directament amb malalts, però el cert és que la situació d’incertesa acaba afectant», afirma aquesta treballadora.
«La primera setmana va ser la més dura», afirma Belén. Ni els treballadors ni l’empresa estàvem preparats per l’allau de clients, per la sensació d’inseguretat i per la manca de material de protecció. «Al principi només teníem guants de plàstic que aprofitàvem de la màquina de tallar pa», diu Cartagena. Així, els primers dies es va improvisar la protecció de treballadors i clients. Ni empresa ni treballadors havien pensat a enfrontar-se a una situació com l’epidèmia. Això va aguditzar la imaginació i la resposta dels treballadors. «Les primeres mascaretes les vam comprar nosaltres», diu. Van ser un parell de companys que, pel seu compte van adquirir mascaretes «de les que una cara és blanca i l’altra blava, i les van repartir entre la resta de treballadors», afirma.
Allau de compradors
Va coincidir que la primera setmana va ser quan la sensació d’inseguretat era més gran i una part de la clientela va acudir massivament als centres comercials. En aquells primers dies l’empresa, una multinacional alemanya, no havia reaccionat encara i feien falta Equips de Protecció Individual (EPIS). Després els productes van arribar fins a cobrir les necessitats. «El primer van ser gels, solucions per netejar les mans de treballadors i clients, mascaretes i fins i tot plaques de vinil per reforçar les mampares que ara serveixen per fixar una distància de seguretat entre usuaris dels supermercats i els treballadors. També s’han aconseguit tires de velcro que serveixen per mantenir les distàncies», diu.
El que habitualment no es feia en les botigues ara és imprescindible: «ens faltava un company perquè estava de vacances, i vam haver d’improvisar mecanismes perquè separar els clients a l’entrada», explica Belén. Aquesta circumstància va fer el treball els dies més crítics estigués marcada per la tensió.
Màxima seguretat
«Als centres treballem amb la màxima seguretat, però no sabem si la persona que tenim al davant pot estar infectada o no, i això ens causa tensió perquè podria passar que, sense voler, ens contaminéssim nosaltres o la nostra família», diu Belén, que recorda que a casa conviu amb els seus pares, que tenen una edat de risc, i amb la seva filla.
Entre les treballadores i els treballadors dels establiments de les empreses de distribució d’aliments i productes de primera necessitat s’han produït moments de certa inquietud. «Hem vist que hi havia algunes persones majors que venien molt sovint a la botiga. Pensàvem que podrien contaminar-se, i que no es prenien la situació amb la seriositat que cal». També en alguna ocasió les treballadores han hagut de cridar l’atenció als clients per no seguir les normes de separació personal o per no dur els guants en l’operativa de comprar. Ara bé, amb el temps aquestes normes han anat sent assumides i ara almenys a la seva empresa no hi ha sensació d’inseguretat, diu aquesta treballadora.
Per sort, en l’entorn de Belén no s’han donat casos de treballadors o treballadores afectats per la Covid-19. «Només un company d’un altre centre va tenir els símptomes, però no sabem si va ser per la feina perquè un altre familiar també tenia alguns dels símptomes», afirma. No obstant això Belén, igual com els seus companys i companyes sent que també ocupa la primera línia en la lluita contra l’epidèmia i intenta assumir aquesta responsabilitat amb la consciència «de què ens juguem la nostra salut i la dels nostres, però que aquesta feina també és essencial».
Cada vespre la gent surt als balcons de casa a aplaudir justament les treballadores de la sanitat pública. Però també hi ha altres treballadors, com els de la geriatria, amb comportament heroic en aquesta crisi als quals ningú en fa un reconeixement.
El daltabaix produït pel coronavirus ha agreujat la dramàtica situació de manca de personal de les residències geriàtriques. L’acarnissament de l’epidèmia amb els més grans ha posat el focus en l’estat de moltes instal·lacions i en les molt difícils condicions de treball que pateixen els professionals. El punt més dramàtic és que tot plegat havia estat anunciat pels treballadors i ningú els va fer cas.
La situació que pateixen les dones i homes que treballen a les residències geriàtriques de Catalunya és molt greu. Ho diu una responsable sindical de CCOO del ram: “falten Equips de Protecció Individual (EPIS) i els substituïm com podem”. El mecanisme concret ha estat demanar a persones conegudes que fabriquin mascaretes amb doble capa de cotó i aquesta responsable les reparteix a les residències on les treballadores i treballadors han de reciclar la roba i les mascaretes, cosa que fa perdre l’eficàcia.
Sense protecció
“Si no hi ha material de protecció per als hospitals, imagineu que és el que arriba a les residències”, assegura. De fet, entre les anècdotes que explica hi ha el fet que molts treballadors han cedit als avis dels quals tenen cura les poques mascaretes quirúrgiques que havien aconseguit pel seu compte.
En residències que han patit el flagell de Covid-19, com la de la població d’Àger, a la Noguera, l’única solució que s’ha trobat ha estat partir les instal·lacions en dos blocs, en un hi ha els interns i cuidadors que pateixen la infecció en un grau o altre i a l’altra banda les persones que no tenen símptomes del coronavirus.
Aquest diari ha pogut saber de casos esgarrifosos com el que ha passat a la residència situada al carrer Mare de Déu del Coll de Barcelona, on un resident ha donat positiu per coronavirus i ha estat confinat. Com altres avis han mostrat símptomes de la malaltia, la direcció els ha confinat a tots en les seves habitacions. A partir d’aquell moment molts han començat a plorar i a demanar que si els havien de mantenir en aquella situació, valia més que els deixessin morir, segons han explicat fonts de la plantilla, que també es queixa de la tensió que han de patir perquè són molt poques persones per atendre gairebé 30 residents sense mesures de protecció ni suport.
Només el poble salva el poble
Com els treballadors dels geriàtrics semblen ser els últims de la fila en les polítiques de protecció s’han hagut d’espavilar, diversos indrets la gent s’autoorganitza. A les comarques de Ponent ha sorgit una autèntica xarxa solidària que té com a objectiu proporcionar mecanismes de protecció casolans als treballadors que tenen cura de la gent gran: “a l’hostal Catalunya i Aragó, de Soses, com que han hagut de tancar, estan cosint material, també ho fan grups de dones de Les Borges i fins i tot consultes de dentistes o esteticistes estan facilitant mascaretes seves, i jo, quan vaig a les residències a donar ànims i ajudar en el que calgui, els hi porto”, diu la sindicalista.
Perquè una de les coses de les quals es queixen les treballadores i els treballadors de la geriatria a Catalunya és que: “Es fan moltes coses només per postureig, com quan s’ha anunciat que ens donen vestits de protecció d’un sol ús i en duen només un parell a cada residència”.
El fet que a Catalunya la majoria del servei de geriatria funcioni amb concertació amb la Generalitat i que des de fa anys els treballadors i les treballades tinguin els salaris pràcticament congelat ha implicat que, amb la tímida recuperació econòmica, molts operaris canviessin de feina. En uns casos cap a centres geriàtrics públics que paguen molt millor, i en altres cap a dependències de la sanitat pública. Per tant, molts centres i residències han vist en aquesta epidèmia com, de vegades un 50% dels treballadors havien de confinar-se per haver estat en contacte amb persones amb el coronavirus i la resta havien de doblar torns per cobrir l’emergència. Per això, no és d’estranyar que s’hagi flexibilitzat el requisit per accedir a la geriatria, si abans feia falta una formació especialitzada, ara ja no caldrà aquesta titulació.
Una altra queixa dels qui tenen cura de la gent gran era la dificultat de què els netegessin la roba de treball a la mateixa residència i així evitar, si passava, endur-se a casa el virus. Després de diverses queixes això s’està aconseguint, indiquen.
Servei públic del qual se’n fa negoci
Els problemes econòmics de la geriatria conviuen amb un fet indiscutible, la gran demanda de places fa que empreses, de vegades multinacionals, i de vegades d’altres àmbits com la construcció inverteixen en el sector, cosa que fa pensar que hi deuen veure negoci.
Igual com passa a la sanitat, les treballadores de les residències geriàtriques treballen sense tenir la seguretat que no s’han encomanat del Covid-19. No ho poden saber. No els fan els tests, perquè no n’hi ha. Això permet que persones amb símptomes molt lleus continuïn treballant i, potser, contagiant companys i usuaris, fins que apareixen les molèsties, llavors els envien a casa, però sense la seguretat que realment tenen el coronavirus.
Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies fins al 24 de març hi havia 212 persones ingressades en residències de gent gran que tenen diagnòstic de coronavirus. A Catalunya hi ha 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En total hi ha 70 residències amb persones diagnosticades de coronavirus SARS-CoV-2. El sistema català està format per 1.073 residències de gent gran.
Contra aquestes informacions les treballadores responen repetint que la manca de controls fa que hi pugui haver usuaris i també cuidadors encomanats però no comptabilitzats perquè no s’han fet els controls corresponents.
Des de l’inici de la crisi sanitària que ha comportat el COVID-19 professionals de diferents sectors del món de la salut a través de les diferents formes jurídiques que els representen han manifestat com a por principal no poder aturar la transmissió del virus i que el sistema sanitari es veiés superat. Les denuncies assenyalaven veure’s superats per no poder assumir els casos d’infectats, superats per no poder respondre amb recursos materials o físics pel que fa als espais o superats per quedar-se sense personal suficient.
Amb el confinament va arribar la cita de les 20h i els aplaudiments que dia rere dia es repeteixen. En alguns veïnats s’improvisen cançons. Aquest gest ha estat motiu d’alegria entre els professionals i totes aquelles persones dedicades al món sanitari. No obstant això, són moltes les persones que a través de xarxes expressaven que les felicitacions enorgulleixen però no salven vides, que estan molt bé els aplaudiments però que el què fa falta són recursos. Un discurs que es repeteix des de l’època de les retallades més dràstiques, retallades de les quals el sector no se n’ha sortit, com bé recordaven durant la vaga que es va convocar durant una setmana el novembre del 2018 contra la precarietat laboral i professional del sector. Una precarietat que es tradueix a nivell de càrrega i qualitat assistencial i en l’estat de les condicions laborals i retributives, Aquestes condicions, denuncien els professionals sanitaris avui, són les que ara han posat en perill la seva integritat.
Ahir, l’actualització de dades, situava en 5.400 els sanitaris contagiats arreu de l’estat espanyol. Un increment molt ràpid, doncs de dilluns a dimarts la xifra va incrementar en 1.490 casos nous. Mentre que l’increment de diumenge a dilluns va ser del 13%, la pujada de casos entre dilluns i dimarts va arribar a suposar un 38% més de casos. Un augment que representa més del doble de contagis que el dia anterior.
Durant la compareixença de Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministerio de Sanidad, aquest va explicar que les xifres de casos confirmats són desiguals entre comunitats autònomes però també entre hospitals.
Aquesta dada a Catalunya era de 1346 els professionals sanitaris diagnosticats amb positiu de coronavirus. I, del total, 140 concretament són professionals de l’Hospital d’Igualada.
Les dades, tan impactants i preocupants alhora, porten a qüestionar les condicions de treball dels professionals sanitaris. Després que sindicats, associacions, soscietats científiques i un gran número de professionals a través de totes les vies al seu abast denunciessin no disposar del material necessari, Simón reconeixia també en roda de premsa que “hi ha hagut moments puntuals en els quals l’accès al material de protecció ha estat difícil”.
El sindicat Metges de Catalunya exigeix aturar «la sagnia de contagis»
En conèixer aquestes dades, Metges de Catalunya exigia a les autoritats mesures urgents per aturar “la sagnia de contagis de professionals sanitaris”. El sindicat considerava “inadmissible i extremadament perillós” que, segons les dades aportades aquest dimarts pel Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, el col·lectiu de professionals de la salut acumuli un total de 5.400 persones contagiades pel coronavirus. Una xifra que a més, del total de contagiats, representa el 14% del total d’afectats en el conjunt de l’Estat i que, a més, afirmaven, supera percentualment a països amb molts més contagis, com la Xina i Itàlia. A Catalunya, el percentatge representa el 17% del total de la població infectada.
En la seva demanda, el sindicat Metges de Catalunya deien estar convençuts que el nombre real de professionals contagiats és superior, tal com demostren algunes dades territorials. En aquest sentit, el sindicat denúncia que en províncies com Girona el 37% dels infectats correspon a sanitaris, segons les dades oficials d’aquest dilluns.
Així, tal com va reconèixer també Simón, Metges de Catalunya vincula l’elevada quantitat de treballadors infectats de COVID-19 amb el desproveïment d’equips de protecció individual (EPI) que pateixen tant els centres hospitalaris com els centres d’atenció primària i sociosanitaris. “La manca d’EPI, que diuen que han d’arribar i no arriben, provoca que els facultatius hagin de prestar assistència amb molta menys seguretat de la que haurien”, assegura el sindicat que reitera que la protecció dels professionals és indispensable per acabar amb la pandèmia.
A banda d’aquest sindicat, sobre l’increment de casos constant i la falta de material s’han exclamat diverses plataformes. Per exemple, des de Marea Blanca de Catalunya explicaven en un comunicat que actualment a Catalunya s’estan tancant CAPs perquè existeixen sanitaris contagiats, com a Sabadell, el CAP Concòrdia, el CAP Gràcia i el Consultori de Poble Nou (també de Sabadell), o a Barcelona el CAP La Sagrera. En el CAP Sant Andreu de Barcelona van enviar a casa a la majoria de professionals i avisaven que això mateix està ocorrent a moltíssims altres centres com per exemple al Baix Vallés.
Marea Blanca de Catalunya també assenyala que “la falta de material de protecció i de recursos humans a causa de les baixes i els aïllaments pel contagi”, implica que “no s’està donant resposta ni tècnica ni política a fi de millorar aquesta situació”.
Els professionals de l’Hospital Clínic aplaudeixen a les portes del centre / Pol Rius
Els Col·legis, preocupats per la seguretat dels seus professionals
Més enllà dels professionals sindicats o organitzats en plataformes transversals, també els Col·legis oficials han demostrat la seva preocupació
El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) alerta de la falta de material d’equips de protecció individual (EPI) que estan patint molts centres. Això està fent que moltes vegades s’estiguin atenent pacients amb mitjans que no són adients, cosa que implica un risc per a la salut dels professionals i la de les persones que atenen. Des del COIB remarquen a més que resulta especialment preocupant la manca de dotació d’EPI en centres de fora de l’àrea metropolitana i institucions d’atenció geriàtrica i sociosanitària.
Els centres sanitaris tenen l’obligació de seguir els protocols establerts per l’autoritat competent en matèria sanitària. Els seus serveis de prevenció de riscos laborals estan obligats a garantir la seguretat dels professionals i han de vetllar pel compliment dels protocols.
La presidenta del COIB, Paola Galbany, es mostrava “molt preocupada per la salut de les nostres infermeres i infermers i de la resta de professionals assistencials, que estan fent front a aquesta situació tan excepcional amb mitjans de protecció que sovint no són els més adequats”.
Entenent la situació i per intentar pal·liar-la, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han volgut donar resposta als professionals, empreses, entitats i ciutadans que ofereixen material sanitari, equipament de protecció i altre tipus de donacions per ajudar els centres sanitaris, sociosanitaris i residències a fer front a la crisi sanitària causada per la pandèmia de COVID-19.
Per primera vegada l’Organització Mundial de la Salut (OMS), incorpora a la llista de les malalties laborals la síndrome del treballador cremat (burnout). Una patologia que sorgeix d’un estrès crònic al lloc de feina. Esgotament, manca de motivació i sensació d’ineficàcia en són els principals símptomes.
A l’Estat espanyol un 7% dels treballadors hi està afectat per aquesta malaltia. A banda del sou i els horaris són molts els factors que influeixen en el benestar laboral com la pressió, el mal ambient la rutina o la precarietat. De fet, l’estrès i la depressió seran la primera causa de baixa laboral al 2020.
Aquesta nova classificació, que dóna cabuda a 55 mil malalties, entrarà en vigor a partir de l’any 2022.
L’OMS -que ha celebrat aquests dies l’Assemblea Mundial de la Salut a Ginebra- defineix la síndrome d’esgotament professional com el resultat d’un “estrès crònic a la feina que la persona no sap gestionar de manera adient”. Els experts expliquen que la persona cremada en termes laborals experimenta una fase aguda i molt avançada d’estrès i que, per això, se sent exhausta, té sentiments negatius o cínics respecte a la feina i hi rendeix menys. Amb tot, encara que els factors personals afectin, el principal escull per a la salut dels empleats que desenvolupen el burnout és l’organització de l’empresa on treballen.
La meitat dels treballadors, afectats per l’estrès
L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball reconeix l’estrès com un dels pitjors riscos psicosocials al món laboral i calcula que prop de la meitat dels treballadors europeus consideren que aquesta reacció és una tònica permanent a la feina.
El reconeixement de la síndrome com una malaltia oficial, el que fa és facilitar el seu diagnòstic i la intervenció mitjançant un informe, cosa que hauria de permetre el tractament i la recuperació dels afectats, segons fonts sindicals.
Les conseqüències per a l’empresa es manifesten en un deteriorament de la comunicació i les relacions interpersonals (indiferència o fredor amb les persones amb qui treballa), disminueix la capacitat de treball, disminueix el compromís, baixen el rendiment i l’eficàcia, hi ha més absentisme i una major desmotivació, augmenten les rotacions i les sortides de l’organització,
baixa la qualitat dels serveis, surten sentiments de desesperació i indiferència davant el treball, es produeix un augment de queixes d’usuaris i clients, etc.
L’amiant descobert al Metro de Barcelona, concretament a la pintura bituminosa que protegeix els baixos dels trens, sembla amagar involuntàriament altres amiants, dels quals poc es parla als mitjans de comunicació. Aquests també es troben aquí, al suburbà: en equips d’alta tensió, en sostres de sales tècniques, en components elèctrics; tant de trens, com en sistemes de senyalització, i fins i tot, en sostres trencats d’alguna estació.
Però, sota el meu punt de vista, res d’això revesteix tanta importància i gravetat com l’”ús continuat i massiu en les dècades del 1950 al 1990 com a mínim, en les pastilles de fre amb amiant dels trens del Metro de Barcelona”. 40 anys, que probablement siguin més, en la forquilla de temps fins la seva total retirada i prohibició d’ús. No obstant això, hauran estat suficients com per escampar quantitats importants d’aquesta fibra en els túnels i estacions, resultat lògic de l’acció de frenada i del desgast en les pastilles que contenien aquest mineral.
Dit tot això, la paraula tècnica “friable, o no friable”; molt utilitzada a manera d’escut mediàtic per part de la direcció de TMB, es converteix en un simple joc de paraules per evitar l’inevitable: que es posi el focus on cal posar-lo quan ens referim a la capacitat de dispersió en els túnels de partícules microscòpiques sense cap control. I això no agrada. I menys a TMB.
Potser, els lectors pensin que en no utilitzar-se l’amiant en l’actualitat, el problema ja no existeix, però les fibres que han estat despreses en el passat no s’han convertit automàticament en biodegradables i tampoc han desaparegut dels túnels com per art de màgia. Aquests no han estat sotmesos a cap tipus de neteja, com podrien ser tècniques d’encapsulament en els llocs on ja estiguin posades aquestes fibres, i que així, no segueixin viatjant allà per on caiguin en funció del vent o del moviment mecànic per treballs diversos.
Per tant, les fibres d’amiant despreses dels antics frens haurien d’estar aquí, per on els trens del passat han viatjat durant 40 anys com a mínim, durant una mitjana de 16 hores diàries, els 365 dies de l’any. Es plantegen quantes vegades frena un tren en aquest termini de temps?. Doncs, sembla ser que aquestes fibres “no existeixen, no hi són, en no ser detectades”. TMB afirma que l’ambient que respirem al Metro de Barcelona és innocu, en no existir una suficient concentració en fibres d’amiant, basant-se en les dades obtingudes “amb el mètode que obliga la llei”.
Cal ressaltar, i posant en dubte aquesta última afirmació amb la qual es justifica una vegada i una altra TMB, que al Metro de Madrid la presa també va ser negativa en una cotxera després d’haver perforat sostres amb Amiant. No obstant això, en tornar a prendre mesures de mostres en sediments i pols de la zona on s’havien realitzat aquests treballs, sí que es va detectar la presència d’amiant, amb resultats totalment diferents, per desgràcia dels que hi el respiraven.
És evident, doncs, que unes partícules despreses dels frens entre els 50 ‘i els 90’ no estaran esperant a flotació constant per l’ambient fins deixar-se atrapar per uns aparells que només mesuren en l’aire. Per lògica i coherència això és pràcticament impossible, ja que estaran més que posades i instal·lades en l’entorn dels túnels i estacions: al balast, en el formigó, en els cables que recorren centenars de quilòmetres per parets laterals, en múltiples caixes d’equips, en ventilacions o en pous. Els múltiples racons existents al Metro de Barcelona poden ser la llar d’aquest fatal mineral per a la salut de qui el respiri, sobretot les més antigues (L1, L3, L4 i L5) mentre TMB tira pilotes fora.
L’Ajuntament de Nova York està preparant una normativa per afavorir que els treballadors, un cop acabin la feina, no estiguin obligats a atendre els missatges que els arribin als seus dispositius electrònics dels seus caps laborals. El projecte de llei preveu que les empreses privades amb més de deu empleats haurien de prohibir que els seus treballadors responguin a comunicacions electròniques de treball (correu electrònic, text i altres) després de les hores de treball, segons publica The New York Times. Les empreses serien multades almenys amb 250 dòlars per cada cas d’incompliment.
El diari cita el regidor responsable del projecte, Rafael Espinal, qui explica que «molts de nosaltres estem enganxats als nostres telèfons intel·ligents i els nostres ordinadors, i és important entendre que no hem de sentir-nos com si la nostra feina s’hagi d’abocar en la nostra vida personal». El projecte de llei no prohibeix que els empresaris es posin en contacte amb els treballadors després de la seva sortida, afirma Espinal, que s’ha inspirat en models legislatius similars a Europa. El regidor afegeix que «vostè, com a empleat, hauria de tenir el dret de no respondre la trucada o el correu electrònic, sense por a les represàlies».
França és l’exemple a Europa de regulació d’aquesta qüestió. L’1 de gener del 2017 va entrar en vigor una llei laboral que obliga les empreses i organitzacions amb més de 50 treballadors a impulsar negociacions per definir els drets dels empleats a ignorar els seus mòbils o altres dispositius electrònics. Els arguments utilitzats per promoure aquest tipus de legislacions és que l‘ús excessiu dels dispositius digitals ha provocat tota mena de trastorns, des del desgast físic i mental, insomni, problemes de relació, ja que molta gent no sap quan pot desconnectar-se.
L’objectiu és posar fi a la cultura de treball d’estar sempre atent, cosa que provoca un allargament de la jornada laboral no remunerada, mentre que per una altra banda dóna flexibilitat als empleats per treballar fora de l’oficina. La llei obliga les empreses a negociar amb els treballadors per establir els seus drets de desconnexió per tal que redueixin la intrusió de la feina en la vida personal o familiar. En cas que no es puguin assolir acords, l’empresa ha de publicar un document en el qual constin les demandes i els drets del seu personal fora de l’horari.
Un debat obert
El debat és obert a molts països. A Alemanya, a empreses com la Porsche s’han plantejat demandes similars. A Espanya tampoc hi ha cap llei que ho reguli, però l’asseguradora Axa va trencar motllos quan l’any passat va reconèixer el dret dels seus treballadors a desconnectar el mòbil un cop acabada la seva jornada laboral. Enrique Dans, professor d’Innovació a l’Institut Business School i expert en l’aplicació de noves tecnologies, apunta en un article al seu blog, que «un model legislatiu proteccionista que sembla estar posant-se de moda últimament, quan, en realitat, el problema no és el correu electrònic, el missatge o la trucada més enllà de les set de la tarda, sinó l’existència, en moltíssimes companyies, d’una cultura de treball 24/7 o d’estructures jeràrquiques piramidals i autoritàries que són les que realment justificarien una prohibició com aquesta. En la pràctica, es tracta d’una identificació incorrecta del problema, que no està en la tecnologia, sinó precisament en aquest tipus d’estructures, la qual cosa porta al fet que, en realitat, una legislació així acabi per crear més problemes dels quals realment soluciona».
A França, els sindicats es veuen com a guàrdies del lloc de treball altament protegit i de la setmana laboral de 35 hores fa temps que reclamen mesures en aquesta línia. De tota manera, la part més controvertida d’aquesta llei del dret de desconnexió, que forma part d’una reforma molt més àmplia i controvertida de la legislació laboral francesa, no preveu cap sanció per a les empreses que no ho defineixen o que no arribin a cap acord amb els sindicats. L’escriptor britànic Peter Fleming, en un article escrit l’11 d’octubre de 2016 i titulat «El camí cap a un millor equilibri entre la feina i la vida? Sindicats, no l’autoajuda», recorda que «és important adonar-se que el problema de tenir una relació de treball-vida incompatible no és nova. Quan el treball i la vida privada es van separar durant la revolució industrial, la primera lluita dels treballadors va ser reduir la durada de la jornada laboral oficial. La vida atrapada a l’interior d’una fàbrica durant 17 hores al dia, sis dies a la setmana no tenia cap vida».
Fleming constata que «la faceta més preocupant sobre la ideologia del treball és aquesta: ens hem d’esforçar encara que no sigui realment necessari en termes concrets i econòmics. Aparèixer super ocupat es converteix més a complir una expectativa social que fer alguna cosa útil per a la societat. Això pot provocar disfuncions importants.». Conclou l’escriptor: «vols un equilibri entre la vida laboral i la vida? Uneix-te a un sindicat.»
En els últims anys, nombrosos estudis han analitzat l’existència, abast i causes de la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Hi ha menys investigadores que publiquen menys, obtenen menys finançament i progressen menys en la seva carrera. Les dades donen suport a l’existència d’un biaix del qual alguns encara dubten fins i tot dins de la comunitat científica. A què es deu aquest negacionisme?
«Amb aquest tema als científics ens costa molt actuar com a científics, no com a persones, i reconèixer que els nostres biaixos són reals», comenta a Sinc la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) Teresa Valdés-Solís. «Com passarà això si la ciència és objectiva i els concursos de mèrits són tots iguals! És impossible que el meu judici sobre un currículum depengui del gènere!», bromeja aquesta doctora i enginyera química.
L’escepticisme es diferencia del negacionisme en el fet que, mentre que el primer demana evidències, el segon les rebutja. Aquesta actitud ja ha estat estudiada en relació amb el canvi climàtic, el fracking, l’evolució biològica i l’energia nuclear. El 2015, un estudi en la revista The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science analitzava fins a quin punt la política domina les opinions sobre ciència. Els seus autors mostraven que el partit a qui votem, la nostra ideologia política, els valors personals i la religió exerceixen un paper fonamental per decidir quins fets acceptem i de quins dubtem.
El negacionisme respecte a la bretxa de gènere en ciència i tecnologia també ha estat analitzat. Un treball publicat el 2015 en la revista científica PNAS va revelar que els homes són més crítics amb els estudis que recolzen la bretxa de gènere que amb aquells que la neguen.
A l’estudi van participar més de 700 persones, homes i dones, de les quals unes 200 pertanyien a la comunitat científica. Cada voluntari va llegir o bé el resum d’un article científic real que demostrava l’existència d’una bretxa de gènere en ciència i tecnologia, o bé un resum modificat per negar aquest biaix. En tots dos casos, havien d’avaluar la qualitat de la recerca que tenia davant.
Els resultats van mostrar una major falta d’objectivitat per part dels participants masculins. Els homes acceptaven els falsos treballs ‘antibretxa’, però eren molt més crítics amb aquells que la defensaven. Aquest biaix va resultar especialment fort entre els investigadors.
Per a Valdés-Solís, a més d’existir un biaix de confirmació que fa que preferim els arguments que ens donen la raó, hi ha «cert menyspreu per estudis sociològics, sobretot entre els camps de ciències més dures que, al seu torn, són els més masculinitzats».
Un 5% de canvis d’opinió
Un altre estudi, publicat en la revista Psychology of Women Quarterly, va indagar sobre com reaccionen homes i dones davant les notícies relacionades amb la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Per a això, l’equip d’investigadores de la Universitat Skidmore (EUA) va fer allò que mai cal fer: llegir els comentaris d’internet.
A partir de tres articles amb perspectiva de gènere publicats a The New York Times, Discover Magazine i IFL Science, van analitzar 831 comentaris per determinar el sexe del seu autor i el seu posicionament sobre el tema.
El treball comptava amb limitacions evidents: és difícil determinar el sexe dels internautes i, a més, aquests només són representatius de la part de la població que escriu comentaris en internet; però també va extreure estadístiques interessants. Per exemple, que un 22% de comentaris justificava l’existència del biaix i, d’ells, entre un 79 i un 88% provenien d’homes. La majoria (59,8%) utilitzava explicacions biològiques per defensar el seu argument.
També és cert que la majoria dels comentaris (67,4%) estava d’acord amb l’existència d’una bretxa de gènere, però d’aquests només el 29% pertanyia a homes. Un 5% del total va assegurar que havia canviat d’opinió després de llegir el text i d’aquesta minoria el 67% eren homes. Per l’altre costat, el 100% dels comentaris que mostraven gratitud per l’estudi van ser de dones.
Mitjana mundial de la proporció d’homes (rosa) i dones (blava) en educació superior i recerca de 2008 a 2014. Les dades mostren que la proporció de dones cau en el doctorat i la carrera investigadora. / UNESCO
El miratge de la biologia
«Les dones són el 28% dels investigadors del món», recorda la responsable de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació «la Caixa», Sonia Garcinuño, citant dades de la UNESCO. Els números, en la seva opinió, poden enganyar si mirem carreres de domini femení com Biologia, Farmàcia i Medicina, quan «el problema està en Física, Matemàtiques i les enginyeries». També si ens centrem en països més equitatius com Espanya, on les investigadores aconsegueixen el 39% del total.
El cas de la Biologia, amb més d’un 60% de biòlogues, no refuta l’existència d’una bretxa. «La gent vinculada a ciències de la salut sol argumentar que hi ha moltes professores de Biologia, però no es fixen que poques arriben a catedràtiques, rectores o directores d’Organismes Públics de Recerca», lamenta Garcinuño.
La negació no és exclusiva dels homes. «Moltes dones diuen ‘jo no m’he sentit discriminada, les quotes són el pitjor, jo vull que em valorin per la meva capacitat’. Després t’adones que no són així les coses, que et valoren pel teu mèrit, però després tens unes dificultats afegides que ells no tenen», assegura Valdés-Solís. I posa com a exemple les dades del CSIC, el major organisme públic de recerca d’Espanya, que té un 35,7% de dones investigadores, «però la proporció no és la mateixa en ascendir en l’escala de poder», recorda. El 2017, aquest organisme va nomenar a la seva primera presidenta en els seus 78 anys d’existència.
Com aconseguir que algú accepti l’existència de prejudicis? Un estudi publicat a la revista Journalof Experimental Social Psychology va demanar als seus participants que avaluessin una sèrie de currículums de camps científics i tecnològics. Quan els investigadors els van mostrar que havien avaluat negativament a una dona en comparació d’un candidat d’idèntic currículum, es van sentir culpables i van assegurar que tindrien en compte aquest biaix en el futur. La millor forma d’eliminar els prejudicis és ser conscient que existeixen.
La bretxa en nombres
En l’últim curs, el 54% dels estudiants que es van graduar en carreres de ciència a la universitat van ser dones, segons dades del Ministeri d’Educació que exclouen Psicologia, ciències socials i de la salut, així com enginyeries.
La bretxa s’eixampla a mesura que avança la carrera científica. Segons la UNESCO, aquest 54% de graduades en ciència passa a un 49% futures doctores per acabar sent un 40% d’investigadores. Les catedràtiques de ciència són una mica més del 21% del total, menys del 13% si mirem en enginyeria i arquitectura.
Aquestes diferències es mantenen en organismes públics com el CSIC. Les dones representen el 35,7% del personal investigador funcionari, però solament el 18,4% són directores.
Garcinuño explica que aquests números promouen un efecte Mateod’acumulació: «Per fer un projecte científic necessites finançament, que es dóna a qui té més publicacions. Com els homes tenen més publicacions perquè són més, obtenen el finançament, així que publiquen; com publiquen, obtenen més finançament… És un cercle».
