Just Deploy It!

Etiqueta: drets laborals

  • Les professions sanitàries: feminitzades però amb una profunda escletxa salarial

    Avui en dia, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha 1.572.100 professionals treballant a la sanitat pública i privada i el 77,69% són dones. A més, hi ha més del doble de dones que homes cursant carreres universitàries vinculades a l’àmbit de les Ciències de la Salut. Tot i ser un sector on predominen les dones, l’escletxa salarial és molt notable: elles cobren quasi 9.000 euros menys a l’any que ells segons un informe d’UGT. Així, mentre el salari mitjà de les dones sanitàries és de 23.889,48 euros a l’any, el dels homes és, de mitjana, de 32.830,89 euros.

    L’escletxa salarial a l’Administració Pública es situa en un 16% però en el cas de les treballadores de la sanitat aquest percentatge puja fins un 27,23%. Comptant que un 14% de les treballadores assalariades de tot l’estat espanyol es dediquen al món de la sanitat, aquesta escletxa afecta a una setena part del total de dones assalariades.

    Les dades de l’EPA en tancar el trimestre anterior mostraven que el 38,2% de les treballadores sanitàries a centres públics ho feien amb contractes temporals mentre que el percentatge d’homes amb contractes temporals és 11 punts inferior: un 27,4%. Pel que fa a l’atur, el 62,5% de les persones que en l’últim trimestre de 2017 van quedar-se sense feina eren dones: 21.700 dones van deixar de treballar en els últims tres mesos de l’any passat, enfront dels 12.800 homes que es van enfrontar a la mateixa situació.

    Un estudi sobre la situació laboral dels metges a Espanya realitzat l’any 2017 per l’Organització Mèdica Col·legial desglossava que els homes ocupen majoritàriament les especialitats millor pagades i amb majors complements salarials com seria el cas de la cirurgia o la traumatologia. El número més elevat de dones el trobem en especialitats com Atenció Primària i medicina familiar i comunitària, una especialitat que tracta molt més les cures i, com diuen, no és tan lucrativa com l’àrea sanitària més necessitada de tecnologia.

    Blanca de Gispert ens explicava a l’article On són les dones en el món científic sanitari? que en el món científic també hi ha un sostre de vidre tot i que donada la feminització de les professions relacionades amb la salut cada vegada es puguin trobar més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió. Sobre el sostre de vidre, un informe realitzat per Comissions Obreres deia que només el 25% de les gerències dels hospitals públics són dones: 58 de 229 centres. «A tall d’exemple», ens deia de Gispert, «dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones» i remarcava que «entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina a Catalunya no hi ha ni una sola dona». Denunciava que això es trasllada a l’àmbit de la recerca i que una manera de veure-ho era a través dels criteris i de les demandes que s’establien en els processos de selecció.

    La salut mental de les treballadores, en risc

    Símptomes depressius, ansietat, problemes socials i hipocondries derivats de l’estrès a la feina: aquest és el quadre clínic que presenten el 19,9% de les dones que treballen a l’Estat. El percentatge l’ha analitzat l’estudi «Desigualtats en salut mental en la població treballadora d’Espanya», basat en les dades de l’Enquesta Nacional de Salut.

    L’informe mostra que la prevalença de les malalties mentals és més alta entre les dones treballadores que entre els homes treballadors. L’edat i les variables socioeconòmiques en són les causes principals en el cas de les dones. Un factor de risc és la satisfacció amb la feina: en el cas de les dones que estan menys satisfetes professionalment, la prevalença de malalties mentals es dispara fins al 34,4%; en canvi, entre les que ho estan més l’afectació baixa fins al 17%. Estar menys satisfetes es relaciona en la majoria dels casos directament amb la desigualtat en el mercat laboral, la divisòria salarial o la manca de polítiques de conciliació, el que suposa una càrrega mental que té incidència sobre la salut.

    La infermeria, un dels col·lectius sanitaris més castigats

    Un estudi elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea indicava que un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc “ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son”. En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals.

    A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta un 27% del col·lectiu a Catalunya. També argumenten que “la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors” són situacions de risc.

    El mateix estudi també denunciava que el col·lectiu infermer ha patit una “baixada de sous generalitzada” que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.

  • Discriminada per l’embaràs després de més de vuit anys i més de 350 contractes com a infermera

    Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.

    Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.

    La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.

    Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.

    A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.

    No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el «favor» de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.

    Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.

    M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.

    A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.