Etiqueta: emergència climàtica

  • Catalunya i les ciutats davant el canvi climàtic

    Moviments com el Fridays for future ens plantegen la necessitat d’abordar sense complexos un canvi climàtic que segons tots els experts comença a ser irreversible. El model econòmic actual, basat en un dogma desenvolupista i d’excessiu consum energètic, ha de donar pas a un model de sostenibilitat que avantposi la necessitat de conservació del planeta i una redistribució entre les rendes del capital i les del  treball. Davant la crisi climàtica que ja és aquí, des de les ciutats i les institucions tenim l’obligació de fer tot el possible per a preparar-nos i tractar de pal·liar els seus efectes.

    Parlar d’ecologia és parlar d’un nou model de societat. Aquest model ha de ser transversal i incloure diverses esferes a més d’un retorn cap a espais de reconstrucció del sentiment comunitari fora de la lògica de l’actual societat de consum i una relació diferent amb la naturalesa.

    No es tracta de tornar a l’Edat Mitjana, ni de convertir el món en una comuna hippie, ni molt menys. Però sí que des de posicions progressistes tenim l’obligació d’esbossar models de societat assumibles i esperançadores perquè el model de creixement continuat que proposa el capitalisme ens porta a esgotar en pocs anys els recursos que té el planeta. Hem d’avantposar, davant la por i la resignació, la valentia i l’esperança, perquè d’una altra manera anem abocats a un futur distòpic com a Mad Max. Un horitzó que al cinema pot semblar molt xulo, però que no li desitjo a ningú viure’l.

    Catalunya té una llarga tradició industrial, però no obstant això, està situada en la zona baixa de les regions més industrialitzades de la UE pel fet que ha anat cedint protagonisme al sector serveis. Això ha comportat, d’una banda, una devaluació de les condicions laborals i salarials i un empobriment de les condicions ambientals, així com una dependència excessiva de la importació de béns.

    Per tot això, el futur de Catalunya ha de passar necessàriament per ampliar el ventall industrial amb models emergents i sostenibles com les tecnologies de la informació i la comunicació o els videojocs. El futur passa també per actualitzar les indústries existents com la tèxtil, de gran tradició al nostre país, i repensar el model dels actuals polígons industrials per a adaptar-los a la realitat de la digitalització i l’eficiència energètica. Hem d’apostar per un model de turisme interior, rural i cultural, en contraposició a l’actual, tan depredador del medi ambient. Necessitem, per tant, avançar a un model de producció ecològic i el més eficient possible des del punt de vista energètic, que deixi la mínima petjada ambiental possible, alhora que sigui capaç de donar sortida laboral a tota una nova generació que ve darrere nostre.

    El transport, tant en l’àmbit públic com el privat, ha d’experimentar fortes transformacions, potenciant el primer i transformant el segon. Efectivament, els recursos del planeta són limitats i per tant caldrà compartir-los. El carsharing serà cada vegada més freqüent, perquè la cada cop més escassa energia farà que necessàriament haguem de prioritzar els nostres desplaçaments personals. D’altra banda, el transport públic haurà de fer un esforç per cobrir eficaçment àrees que ara mateix no es troben prou cobertes, com els polígons industrials, i arribar més i millor a tots els racons del territori avançant cap a sistemes de transports d’emissió zero.

    Per tant, hem de caminar cap a una societat més responsable en la despesa, més conscient del cost ambiental que suposen els hàbits actuals per a dibuixar-ne de nous. En la qüestió energètica es veu clarament, ja que pensar que amb les renovables podrem mantenir el mateix ritme de consum energètic que l’actual no sembla possible, malgrat promeses com l’hidrogen verd. El futur ha de passar per edificis més eficients energèticament, capaços de captar la llum solar i fer servir altres elements de construcció que redueixin la petjada ecològica i disminueixin el consum. També haurem d’aprofitar tot l’espai possible en els nuclis urbans per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, en la línia dels projectes que s’estan desenvolupant sobre comunitats energètiques locals en diversos ajuntaments com el del Prat de Llobregat.

    Perquè caldrà aprofitar-ho tot. Farà falta que avancem a reutilitzar, reparar i compartir tot el que es pugui, des de roba fins a electrodomèstics, fent un ús responsable del que tenim i ser conscients que allò que no fem servir, potser ho pot utilitzar una altra persona. Hem de sortir de la cultura de l’acumulació gratuïta per a tenir tot el que faci falta per no caure en aquesta espècie de síndrome de Diògenes en què estem immersos.

    Les ciutats, en la mesura de les seves possibilitats, hauran d’avançar en mètodes de recaptació i reutilització de recursos naturals com l’aigua, ja que els propis edificis hauran de tenir o millorar els sistemes de recol·lecció de l’aigua de pluja i la gestió de l’aigua corrent i les aigües grises. Els municipis hauran de continuar fent esforços en aquest sentit, ja que la quantitat de pluja és previsible que minvi i no podem, necessàriament, exhaurir encara més els aqüífers i els rius.

    Els municipis hauran de canviar el seu paisatge renaturalitzant els seus espais. El model del ciment ha de donar pas a places més verdes i augmentar la vegetació per tot arreu amb jardins verticals o la introducció dels boscos urbans. La vegetació capta el CO₂, redueix la temperatura i pot acollir fauna que ha estat expulsada del seu hàbitat natural.

    Serà necessari que les ciutats estiguin també al servei de les persones, afavorint les relacions col·lectives i el retorn a la comunitat com és el cas de la pacificació de carrers i de les superilles a Barcelona, alhora que potencien el comerç de quilòmetre 0.

    I, finalment, haurem de ser més curosos amb els nostres espais naturals. Durant molts anys, hem envaït i destruït territoris habitats per fauna i flora local. Tendim a pensar que tot és nostre i a no donar importància a l’ecosistema que ens envolta, però és imprescindible perquè es desenvolupi la vida, també la nostra. Vivim dins d’un planeta on tot està connectat i, per tant, cal preservar i cuidar la nostra flora i la nostra fauna perquè preservar-la i cuidar-la és preservar-nos a nosaltres mateixos.

    Aquestes mesures han d’anar acompanyades per polítiques redistributives i del repartiment del treball. Hem de sortir de la lògica de la productivitat i acostar-nos a una de la felicitat. Una lògica on no ens definim exclusivament pel treball i el que tenim, sinó pel que som i on la individualitat doni peu a un retorn del sentiment comunitari.

    Cal avançar cap a un model de consum de proximitat, on no hi falti res, però res sigui excessiu, i on la consciència de ser i d’estar dins d’un ecosistema avanci. Compartir, responsabilitat i sobrietat seran les paraules del futur, perquè aquest no està escrit tal com ens diuen. És a la nostra mà afrontar-ho amb valentia, confiança i esperança.

  • Les resistències a la ZBE són contràries a la salut

    L’etern debat entre el liberalisme radical i el bé comú. Entre la llibertat individual (de fer el que es vulgui) i les normes socials per preservar la seguretat, la salut, l’equitat, els drets de tothom. Aquest debat (moltes vegades lluita), amb falses opinions no científiques i mentides per interessos personals o corporatius, és constant en la història. Recordem, per exemple, el tema del tabac en els establiments públics o les limitacions de velocitat i altres en la conducció (radars, telèfon mòbil, nivells de drogues, retirada de punts…), que han fet baixar dràsticament els accidents. O bé la regulació del nivell de sorolls i tantes coses que, amb la seva regulació (i sanció), han millorat la salut de la ciutadania, malgrat la limitació de la llibertat individual, a favor de la solidaritat i l’equitat.

    Ara en trobem que, quan les bones administracions públiques volen regular l’urbanisme i la mobilitat, també hi ha resistències per interessos (o opinions) econòmics, ideològics o polítics. S’ha donat en el tema de les superilles, el tramvia i, ara, en la Zona de Baixes Emissions de Barcelona (ZBE), totes elles planificades amb els valors de la salut de totes les persones, la seguretat i la lluita contra l’emergència climàtica.

    Aquesta història comença amb els recursos judicials d’unes entitats opositores a aquestes mesures: Plataforma Afectats per Restriccions Circulatòries (PARC), l’Associació de famílies nombroses de Catalunya, el Gremi Provincial de Tallers de Reparació d’Automòbils, la Federació Empresarial Catalana d’Autotransports de Viatgers, l’Associació d’Empresaris de Transport Discrecional de Catalunya i l’Associació d’autònoms-Pimes de transport de Catalunya.

    Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), decreta anul·lar l’ordenança municipal de ZBE, manifestant algunes raons com l’escassa memòria econòmica, l’àmbit geogràfic, el tipus de vehicles exclosos (referint-se a l’etiquetatge de la DGT) i els perjudici pels més desfavorits econòmicament. El tribunal no fa balanç de cost-beneficis d’aquesta mesura. Enfront d’això, cal recordar les obligacions que tenim per la Directiva Europea sobre la Qualitat de l’Aire, que Europa ja hi ha 300 ciutats amb les seves ZBE i que la llei recent de trànsit que incorpora sancions de fins a 200 euros per incomplir les normes de les ZBE.

    Davant la sentència del TSJC, professionals del món de la salut i el municipalisme han volgut donar resposta. S’han pronunciat 78 professionals de salut en contra de la sentència per motius de salut i emergència climàtica. A part, el prestigiós institut IsGlobal ha nodrit de coneixements científics els valors, plans i propostes ambientals de la ciutadania i les institucions.

    També s’han pronunciat en contra de la sentència 112 professionals de salut de 40 entitats sanitàries assistencials i de recerca de Catalunya. També els ajuntaments de Londres, París, Roma i Milà han fet manifesta la seva solidaritat amb el de Barcelona en les mesures de la ZBE i en contra de la sentència.

    Finalment, cal dir que si es considera que alguna causa de les mencionades, més o menys dubtosa de la seva eficiència o equitat, sembla que la més discutida és l’afectació dels propietaris de vehicles afectats amb condicions econòmiques més precàries. Aquests es poden acollir a ajudes per canvi de vehicle no contaminant i així, entre tots, solidàriament, treballem per una millor salut i un millor clima.

  • La natura és la nostra salvació, però només si la preservem

    El 28 de febrer es va presentar el segon informe parcial del sisè informe d’avaluació de l’IPCC, el del Grup II, titulat ‘Impactes, adaptació i vulnerabilitat’. La primera evidencia és que, tal i com pronostica des de fa temps en Ferran Puig Vilar, tot és pitjor del que no pas s’esperava. Els efectes del canvi climàtic es produeixen abans i són més pronunciats del que del s’havia pronosticat de bon començament. Tots els desastres que s’havien de produir quan la temperatura fos 4ºC més alta que a l’època preindustrial, ara esdevindran quan superem els 2ºC.

    La temperatura, segons l’IPCC, ha augmentat en el període 2011/2020 entre 0,95 i 1,20ºC des de 1850/1900. La qual cosa ens fa pensar que ja hem arribat a l’augment d’1,2ºC. O s’actua ara o aquests efectes seran molt evidents (i fatals) en el decurs de les dues properes dècades.

    Estem a 10 anys que s’iniciï un desastre climàtic calamitós. Amb el ritme actual d’emissions, falta ben poc per assolir l’increment d’un grau i mig. Els + 1,5ºC se sobrepassaran cap a 2030 (si no abans), i si roman (i tot fa pensar que així serà), generarà múltiples esdeveniments (de fet ja han començat) que afectaran els ecosistemes i la humanitat. La intensitat a cada lloc dependrà de la vulnerabilitat, l’exposició, el nivell de desenvolupament socioeconòmic i de les polítiques d’adaptació.

    Hi ha identificats 127 riscos que provocaran múltiples perills climàtics simultàniament, que a més interactuaran amb altres riscos no climàtics, i en conseqüència, incrementaran el perill d’esdeveniments en cascada, de perill global. De fet, correm el risc que generi impactes irreversibles en determinats ecosistemes amb poca resiliència (molt probablement, alguns estan ja succeint), com ara els ecosistemes polars, de muntanya i costaners, afectats per la fusió de la capa de gel, la de les glaceres, o per l’acceleració de l’augment del nivell del mar (més enllà del previst). Molts d’aquests esdeveniments alliberaran gasos amb efecte hivernacle i alguns seran irreversibles encara que posteriorment es reduís l’escalfament global.

    I si perquè tot aquests advertiments i realitats es consumin s’han de superar els +2ºC, tampoc haurem “d’esperar” gaire. Esdevindrà, si continuen augmentant les emissions de CO2, prou abans de mitjan segle. Estem doncs, a entre 10 i 25 anys (segons l’optimisme) del ‘tipping point’ global. A 10 anys que s’iniciï un desastre irremeiable si no actuem ara mateix, de manera dràstica, i anteposant  els interessos de la humanitat als interessos econòmics del capital.

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau, i és a punt de superar (si no ho ha fet ja) els 2 graus d’augment. La previsió ens apunta a un augment de 3ºC en menys de 20 anys. La projecció  d’aquesta dada suposa temperatures de 50ºC a les comarques de la Catalunya Central i a la Plana de Lleida. Això, diu Francisco Doblas, investigador de l’ICREA, director del Centre de la Terra del Super Computing Center de Barcelona, i autor de l’IPCC, afectaria la humitat que conserven els sòls, és a dir, la humitat que permet a les plantes créixer. Quan augmentin les temperatures, afirma Doblas en el documental ’50 graus’, encara que no canviï el règim de precipitacions, suposarà que hi haurà menys aigua disponible perquè incrementarà també l’evaporació. Això impediria a les plantes créixer. Si passa a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrible. Doblas, però, no creu que això hagi de passar abans de mitjan segle.

     

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau

    En tot cas, caldria decidir què plantem i on, preveure com evolucionarien els ecosistemes que haurien d’anar adaptant-se al nou règim de temperatures i de disponibilitat d’aigua, investigar de quanta aigua es disposaria per a ús agrari, de boca, domèstic, industrial, i a través que quin barem de prioritat es reparteix. Tot plegat, tenint en compte que si continuem malgastant aigua com fins ara, ben aviat arribarem a un nivell insostenible.

    Al conjunt de la Mediterrània, la temperatura ha pujat 1,5ºC de promig per sobre del període 1850/1900. Més a la riba sud que a la nord, la qual cosa comporta un augment de les migracions. I no cal dir que l’aigua minva a marxes forçades i que el futur de l’agricultura perilla. Aquest efecte és multiplica tal i com anem cap al sud.

    Al conjunt de la Mediterrània, l’augment de la temperatura comporta més migracions perquè l’aigua minva a marxes forçades i el futur de l’agricultura perilla

    Segons l’IPCC, l’augment del nivell dels oceans/mars significa un greu desafiament, ja que suposa fer front a l’increment, en freqüència i magnitud, d’esdeveniments extrems provocats pel col·lapse del gel, tant marí com continental, causat per l’escalfament de les aigües. Això implica tenir en compte l’elevació contínua del nivell del mar, i concloure que s’han de cercar solucions per als habitants de les poblacions costaneres ubicades en cotes baixes de tot el món, o en les petites illes, que hauran de migrar, perquè els seus assentaments seran engolits per les aigües.

    I cal afegir-hi els efectes de les tempestes, cada cop més imprevisibles i radicals: les onades seran més altes i augmentaran el nivell de les aigües, com també incrementen significativament, si la pressió atmosfèrica és baixa o sobretot, molt baixa. I si dos i més fronts de tempesta  coincideixen en un punt de la costa, com fou el cas del Glòria, aleshores els efectes poden ser terribles (durant el Glòria el nivell de les aigües davant el litoral del Delta del Llobregat, fou de 3 metres per sobre de l’habitual).

    Calor acumulada als oceans

    Les temperatures oceàniques més altes de la història es van registrar el 2021 en els primers dos mil metres de fondària. Per sisè any, consecutiu s’ha batut el rècord. L’aigua, cada cop més calenta, augmenta i ocupa més espai, fent pujar el nivell de les aigües i menjant-se capes de gel de l’Antàrtica i Grenlàndia, territoris que conjuntament perden 1 bilió de tones de gel a l’any. Actualment, més del 90% de la calor generada per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbida pels oceans, que, mentre es continuïn cremant, continuaran acumulant calor. El resultat és la

    salinització i acidificació de les aigües, que degraden, per exemple, els esculls de corall i d’altres ecosistemes, amb conseqüències funestes per a la fauna i la flora marina.

    Antonio Turiel, investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, deia el proppassat octubre a una entrevista a ‘Sobrevivir al Descalabro’: “Treballo al Departament d’Oceanografia Física i Tecnològica de l’Institut de Ciències del Mar. La meva especialitat és l’oceanografia per satèl·lit. Els oceans són el gran reservori de calor, el gran reservori del sistema termodinàmic del planeta Terra. Això va fer que la temperatura de l’atmosfera no augmentés tant com els models preveien a primers de segle, perquè els oceans retenien una gran part d’aquesta calor. Amb l’observació satel·lital podem contemplar en pocs dies el conjunt dels oceans i saber com es comporta la part superficial, que és la que interactua més amb l’atmosfera. I ens està donant senyals que s’estan produint canvis molt importants. Des de 2016 s’ha desencadenat un fenomen d’acceleració: la temperatura està començant a pujar més ràpidament. És un canvi molt brusc que fa més de cinc anys que dura i es manifesta en totes les seves variables: salinitat, elevació del nivell del mar, probablement en la producció primària dels oceans, la clorofil·la (quantes algues hi ha), i per suposat, en l’increment de la temperatura”.

    Quan veus canvis ràpids als oceans, que són molt lents en reaccionar, has de pensar que l’atmosfera experimentarà canvis molt més veloços. Si aquests canvis que estem guaitant es mantenen, i fins ara així sembla ser, s’anticipen canvis dràstics pel que fa al clima del planeta, i fins i tot, del temps meteorològic. Ara mateix estem veient petites manifestacions parcials, com ara al corrent termohalí, que és el gran redistribuidor de calor i humitat cap a Europa, que s’està frenant: si s’aturés l’Europa central es refredaria i el temps seria més sec la qual cosa afectaria i molt, a les collites.

    En general, el fet que els oceans s’estiguin sobreescalfant i s’estigui incrementant la quantitat d’energia que estan absorbint, ens pot indicar que els patrons de circulació de l’atmosfera es trastornaran. En altres paraules, que s’haurien acabat les estacions meteorològiques . Un exemple el tenim en la caiguda del vòrtex polar sobre Texas on feia més fred que a Alaska. El perill és que extrems com el de Texas, esdevinguin amb freqüència i que, en contrapartida, masses d’aire calent es traslladin cap els pols i acabin de desfer el gel. Si no hi ha un canvi de tendència en pocs anys, podria tenir lloc una desestabilització climàtica irreversible de tot el planeta.

    Desenvolupament insostenible

    La natura pot ser la nostra salvació, però només si la preservem, diu IngerAndersen, la directora del Programa de l’ONU per al Medi Ambient PNUMA. En aquest sentit, l’IPCC demana que entre el 30 i el 50% de la superfície de la Terra, ja sigui terrestre, oceànica, o d’aigua dolça, ha d’estar protegida i lliure de noves explotacions si de veritat volem protegir la biodiversitat, i assegurar els serveis essencials que ens ofereixen els ecosistemes (Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones, per exemple la provisió: fusta, bolets…; la regulació: quan carboni orgànic hi ha al sòl, quan n’ha absorbit i emmagatzemat…; la biodiversitat: quantes espècies hi viuen…; culturals: beneficis que la societat obté…) I ho demana perquè ara mateix s’està fent tot el contrari. Els patrons de desenvolupament insostenible actuals, diu l’IPCC, estan augmentant l’exposició dels ecosistemes i de les persones als perills climàtics.

    Natura, éssers humans, infraestructures, res s’escapa a l’acció destructiva del canvi climàtic causat per l’home. La desforestació té impactes devastadors en la biodiversitat, la seguretat alimentària i l’escalfament global. S’han perdut 420 milions d’hectàrees de boscos des de l’any 1990 (boscos que no només emmagatzemen carboni sinó que refreden fins a mig grau la temperatura de la biosfera), amenaçats, com la biodiversitat, pels incendis forestals que hauran augmentat d’un 30% a mitjan segle; tan sols un 15% del sòl té alguna mena de protecció contra el desenvolupament o l’explotació, mentre que només està protegida en un 21% l’aigua dolça i en un 8% els oceans. Des de 1970 les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils, ha disminuït arreu del món, en un 68%, i un 44% d’espècies estan amenaçades d’extinció en els punts més crítics (hotsspot).

    A Catalunya, s’han perdut una quarta part de les espècies en els darrers 20 anys, segons l’informe l’Estat de la Natura.

    El canvi climàtic també ha augmentat el nombre de morts en incrementar les malalties transmeses per l’aigua i els aliments; malalties diarreiques, entre les quals el còlera i d’altres afeccions gastrointestinals. Malalties derivades de l’increment de la temperatura i la contaminació, especialment cardiorespiratòries. També de tropicals, com el dengue que s’escampa (ja s’han detectat casos de dengue autòcton a España) o el chikungunya. I altres malalties víriques, com el SARS-CoV2. Diu Mònica Vargas, investigadora al TransnationalInstitute, al documental ‘50 graus’: “Si una cosa han deixat clara els canvis en els usos del sòl a tot el planeta és la interconnexió entre la salut humana i els Drets Humans, amb la salut del medi ambient. Ara ho hem vist amb la pandèmia del Covid-19, abans amb la de la grip porcina o l’aviar”.  I afegeix, “el conjunt de devastacions planetàries causades pel sistema econòmic dominant ha suposat la generació del canvi climàtic, que ha ocasionat una profunda injustícia pels éssers humans. Així doncs, quan parlem de desforestació, de canvis d’usos del sòl, o de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH)…, estem parlant d’una profunda devastació també dels cossos. Una devastació dels territoris, de la biosfera, dels cossos, que segueixen una mateixa lògica d’explotació i d’espoli, característiques del capitalisme”.

    Mala salut planetària

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents, que depenen de la biosfera. El canvi climàtic interacciona amb tendències globals com l’ús insostenible dels recursos naturals, la creixent urbanització, les pertorbacions econòmiques i socials, les pèrdues i els danys per esdeveniments extrems i una pandèmia, posant en perill el desenvolupament futur.

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen, o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents

    Durant decennis, l’escalfament global antropogènic ha estat perjudicant la salut de les persones i de les societats. Continuar per aquest camí, inestabilitzar el clima, destruir els ecosistemes, significa que la biosfera pot arribar a ser letal per a la  majoria d’espècies que l’habitem.

    El canvi climàtic, diu l’IPCC, ha afectat la salut física i mental de les persones a tot el món i ha incrementat tant la mortalitat com la morbilitat , i sentencia: mantenir la salut del planeta és essencial per a la salut humana.

    La salut i la civilització humanes depenen de la salut dels ecosistemes (riquesa i abundància d’espècies…) i de la seva sàvia gestió. La degradació del planeta, el seu escalfament originat per l’ús massiu de combustibles fòssils, per l’extracció desaforada dels seus recursos, per la boja explotació del sòl, per la desmesurada agricultura i ramaderia industrial, per considerar que la natura està al servei de l’home i no entendre que la humanitat forma part de la natura i en depèn, tot i que aparentment ens dona riquesa, ens fa més pobres com espècie i ens roba la salut. En definitiva, que la salut humana només és salut de debò si és planetària i beneficia a tots els éssers vius que habitem la biosfera.

    Vivim una destrucció accelerada, molt perillosa, i de gran abast de la natura, que afecta els entorns de vida de milers de milions de persones: entre 3.300 i 3.600 milions que viuen en regions greument afectades. I un altra quarta part ha de tenir en compte, des de ja mateix, els canvis dràstics que causa l’escalfament global.

    Cal deduir, doncs, que alguns d’aquests impactes sobre les poblacions i els ecosistemes ja són irreversibles per l’augment del nivell de mar. Hi ha zones submergides, deltes – Nil, Ebre – que estan perdent terres productives i estan amenaçats de desaparèixer, desplaçant les persones i destruint la seva manera de viure. A Catalunya també podem observar aquest augment del nivell de les aigües a la costa del Maresme on platges, tren i passeigs acabaran sent engolits pel mar. Les glaceres, que contenen el 70% de l’aigua dolça de què disposa el planeta, es fonen arreu (al Pirineu català no en queden). I sense que hi hagi unanimitat, també amb molta probabilitat, haurien superat el punt de capgirell a Groenlàndia.

    A l’Àrtic, aquests dies de març, estan 30ºC per sobre de la temperatura habitual (en aquestes latituds, la temperatura ha augmentat de promig en 4ºC graus des de l’era preindustrial). Que hi hagi menys banquisa (gel marí) a l’Àrtic, genera més onades, que contribueixen a erosionar la costa, que en determinades zones esta perdent entre quatre i cinc metres a l’any, i tot plegat fa que el permagel es desfaci més de pressa (com ja passa amb el de Sibèria i territoris sòlids del Cercle Àrtic – es preveu que el 2040 ja no quedarà terra congelada a la península escandinava-). A l’Antàrtica Occidental, a finals de març de 2022 s’estan batent rècords de temperatura (Vostok, amb un temperatura de -12,2ºC, 40ºC per sobre de la mitjana, Cúpula CII, D47, i Terra Nova Base, on la temperatura ha estat més de 7ºC per sobre de l’habitual).

    Postil·la Olga Margalef, geògrafa, professora a la Universitat de Barcelona, investigadora al CREAF: “Aquests sòls congelats durant milers d’anys, permagel, són un gran reservori de carboni. Contenen més carboni que tots els boscos del planeta i el doble de carboni que hi ha avui dia a l’atmosfera. Si es desglaça, part d’aquesta matèria orgànica es degrada i es produeix diòxid de carboni i metà que passen del sòl congelat a l’atmosfera. Això ja està passant i la magnitud del vessament dependrà de l’augment de la temperatura i el desglaç. El canvi climàtic ens demostra que tot està relacionat perquè l’atmosfera és comuna per a tots els éssers humans”.

    Escassetat d’aigua dolça

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua: nord i sud d’Àfrica, Pròxim Orient, la Xina i els Estats Units. Ara mateix, el 12% de la població no beu aigua potable. La falta d’aigua es notarà sobremanera a la Mediterrània, més intensament  a la riba sud, però també a la nord. La lluita per aconseguir aigua augmentarà els conflictes/guerres i multiplicarà el neocolonialisme. Per posar uns exemples: els alemanys volen construir un embassament al riu Congo – Inga 3 – dedicat a fabricar hidrogen, espoliant els congolenys.  O que passarà amb l’embassament Renaixement, ja inaugurat i camí d’omplir-se, construït per Etiòpia i que reté aigua del Nil Blau, que abans compartia amb Sudan i Egipte? I que ocorrirà amb els territoris colonitzats per la Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, per a la fabricació d’aliments que s’emporten cap els seus països (una manera indirecte d’endur-se l’aigua)?

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua

    Espanya ha perdut més d’un 20% de l’aigua que tenia fa 30 anys. I es preveu una pèrdua addicional del 25% en els propers anys que el MITECO no concreta quants seran. Contràriament, el regadiu està augmentant i consumeix el 80,5% de l’aigua disponible (el consum del cicle urbà és del 15,5%). Alhora els pous que esgoten el freàtic, es reprodueixen sense control a tot el territori. I per augmentar la productivitat s’estan regant conreus de secà (també a Catalunya, on es reguen ametllers que es beuen 12.000 metres cúbics d’aigua per hectàrea/any. Conreus, propietat de multinacionals que es dediquen a l’exportació). I per acabar-ho d’adobar, les pèrdues a la xarxa d’aigua potable ja tractada, són del 23%. Tot plegat, un disbarat.

    Al sud d’Europa, set milions de persones poden patir set. Els aqüífers estan en perill. I les sequeres seran cada cop més freqüentes, llargues i dures. A Catalunya, som víctimes d’una sequera que, segons informa el Servei Meteorològic, va començar a les comarques litorals i prelitorals, la primavera de 2021, que s’ha estès amb rapidesa pel nord-est, plana de Lleida i Catalunya Central i que s’ha intensificat excepcionalment a comarques com el Vallès Oriental, l’Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat i l’Alt Empordà. Les pluges d’aquests dies, diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, segurament aturaran la sequera a l’Alt Empordà i a l’extrem sud de Catalunya. Al litoral central, al prelitoral, i a la Catalunya interior cal molta més aigua per acabar amb la sequera.

    Som davant d’un canvi climàtic radical, diu Robert Savé, emèrit de l’IRTA. L’augment de la temperatura provoca canvis en el comportament de les plantes. El perill rau en que la pluja que ha caigut faci brotar les plantes i que després no es puguin desenvolupar per la manca d’aigua en romandre els efectes de la sequera. Hi ha dues solucions: o es deixa que la natura faci la seva feina amb el risc de produir fruits petits i no acceptats pels mercats, o es poden les plantes perquè siguin més petites i brotin menys fruits però de la qualitat i calibre habituals. En tot cas, sempre hi hauria pèrdues. Però el temps meteorològic és cada cop més imprevisible i la gran amenaça pels conreus és una onada de fred que glaçarà l’Europa del Sud, Catalunya inclosa, a primers d’abril.

    Europa ha de fer front a aquests efectes del canvi climàtic: onades de calor i sequeres (en especial al sud); alteracions dels ecosistemes marins i terrestres, escassetat d’aigua a múltiples sectors interconnectats; risc per a les persones, les economies i les infraestructures a causa de les inundacions costaneres i interiors (les inundacions van causar 15 vegades més morts als països costaners pobres que no pas als rics); augment de les temperatures que per l’estrès de calor aniran causant més víctimes mortals, cultius alimentaris estressats per la calor (en un dels escenaris l’informe conclou que 183 milions de persones addicionals podrien patir desnutrició a mitjan segle) que provocaran la pèrdua de conreus a causa de la sequera i el clima extrem (els incendis forestals seran més intensos i augmentaran en més d’un terç en aquest començament de segle).

    Segons l’IPCC, els punts calents amb alta vulnerabilitat, estan situats a l’Àfrica de l’Oest, la Central i la de l’Est. Igualment a l’Àsia del sud i Amèrica Central i del Sud. I també a l’Àrtic (la temperatura ha augmentat mes de 4ºC des de 1850/1900) i als petits estats insulars. Per suposat, la vulnerabilitat és més alta quan més intensa és la pobresa, quan no es pot accedir als serveis bàsics, als recursos, quan hi ha conflictes violents , manca de governabilitat. També on els mitjans de vida són més sensibles al clima: petits agricultors, pastors, comunitats de pesca… S’ha de tenir en compte que en aquesta mateixa dècada, la mortalitat per inundacions, tempestes i sequeres serà quinze vegades més alta a les regions més vulnerables que no pas a les de baixa vulnerabilitat. La vulnerabilitat es multiplicarà amb la inequitat, la discriminació de gènere, la procedència ètnica, i els baixos ingressos.

    Crisi humanitària

    El canvi climàtic està contribuint així, a crisis humanitàries on els perills climàtics interactuen. La inseguretat alimentària aguda està augmentant a l’Àfrica, Centreamèrica i Amèrica del Sud. I si bé és cert que els factors no climàtics són els impulsors dominants dels violents conflictes entre estats i dins dels propis estats, en algunes regions avaluades, els fenòmens meteorològics i climàtics extrems, han tingut un impacte advers pel que fa a la durada, duresa, i freqüència. En tot cas, els fenòmens meteorològics extrems estan impulsant cada cop més el desplaçament de persones. En especial les comunitats locals, col·lectius de persones bàsicament del sud però també del nord (el procés migratori pel canvi climàtic també es una realitat de Centreamèrica cap els Estats Units, i del sud dels propis Estats Units cap el seu nord) que no es podran adaptar i hauran de migrar. I d’altres que no disposaran de capacitat econòmica ni per adaptar-se ni per fugir (un 32% de persones addicionals cauran en la pobresa extrema l’any 2030 si es continua com ara). I les comunitats indígenes, més de 400 milions de persones, estan sent molt perjudicades (suposen el 6% de la població mundial i són el 15% més pobre. Ocupen la quarta part de la superfícies de la terra i tenen cura del 80% de la biodiversitat, però, contràriament, només són els propietaris de l’11% d’aquestes terres).

    Les dades expliciten l’acceleració i la magnitud dels canvis que s’acosten. Les desigualtats augmentaran i els rics seran més rics, multiplicant les seves opcions i oportunitats, i els pobres seran més pobres i quedaran extremadament sotmesos a les amenaces immediates, que ja són aquí. Tot plegat, és aprofitat per les grans corporacions per engrandir el seu patrimoni, acumulant bens i capital procedent de les classes treballadores i les antigues classes mitjanes. Res passa per casualitat. Ni la inacció per combatre el canvi climàtic, ni la despossessió programada dels més empobrits. El capitalisme necessita els recursos per créixer i considera les persones una mercaderia prescindible.

    Accedeix al primer capítol de la sèrie «Emergència climàtica: una guerra contra la vida»

  • La ciència clama contra la supressió judicial de les zones de baixes emissions

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar l’ordenança de Zona de Baixes Emissions (ZBE) el 21 de març. Immediatament, van saltar totes les alarmes i es van començar a sentir múltiples veus en defensa d’una mesura que busca reduir la contaminació de l’aire. A partir de la data d’anul·lació, l’Ajuntament compta amb trenta dies per apel·lar la sentència, i els demandants poden sol·licitar-ne l’execució provisional.

    El TSJC argumenta que «ha resolt anul·lar l’Ordenança Municipal relativa a la restricció de la circulació de determinats vehicles a la ciutat de Barcelona aprovada al Ple del Consell Municipal en sessió de 20 de desembre de 2019, per entendre que té deficiències en la seva elaboració, manca d’informes determinants i perquè és excessiu en l’àmbit geogràfic d’aplicació i en el tipus de vehicles exclosos, entre d’altres».

    Membres de la comunitat científica i personal de salut, ajuntaments d’altres ciutats europees i l’Institut de Salut Global de Barcelona van mostrar-ne el desacord amb la resolució judicial. El 25 de març, més de cent científics i professionals de l’àmbit de la qualitat ambiental i la salut van plantejar el seu posicionament davant de la mesura del TSJC, a través d’una carta oberta. El comunicat ressalta el greu problema que suposa la contaminació de l’aire per a la salut pública i recorda que la Comissió Europea ja havia denunciat les conurbacions de Barcelona i Madrid per incompliment de la normativa, que ja de per si era menys estricta del que indica guies de l’OMS. A més, afegeixen, es tracta d’una normativa que funciona a moltes ciutats d’Europa, i que en moltes és, fins i tot, més exigent que a Espanya.

    D’aquesta manera, la carta finalitza assenyalant que l’abolició de la ZBE implica una vulneració del dret a la salut: «En conclusió, les ZBE són acceptades àmpliament a l’Europa urbana com a mesura per millorar la qualitat de l’aire i avançar cap a ciutats més saludables, gràcies al seu impacte per evitar diverses malalties greus i les seves conseqüències. Per totes aquestes i fonamentades raons científiques, considerem que la sentència del TSJC lesiona de debò el dret a la salut i a respirar un aire net a la població de Barcelona i l’àrea metropolitana.»

    En una carta oberta titulada «Zones de baixes emissions que salven vides», els ajuntaments de Londres París, Roma i Milà van destacar que ja són més de 300 les ciutats europees que compten amb una Zona de Baixes Emissions, pel fet que hi ha àmplia evidència científica que assenyala que és una mesura que salva vides.

    «Segons la Directiva Europea sobre Qualitat de l’Aire, la implementació de polítiques que protegeixin la salut és una obligació, no pas una opció. Per això, els països que no estan seguint aquestes directrius estan rebent múltiples sancions. Prioritzar el dret a la salut és el nou sentit comú que comparteixen les grans ciutats europees i la comunitat científica», assenyala la carta en un dels paràgrafs.

    Els ajuntaments sustenten la seva postura en la perspectiva d’organismes internacionals, com ara la Unió Europea i l’OMS: «Es tracta d’una resolució que va contra les directives de la Unió Europea i de l’OMS, del consens científic i, sobretot, del sentit comú internacional que entén la importància de protegir la salut pública. Enmig d’una emergència climàtica i sanitària, els jutges no poden obligar els governs a recular», esmenten en aquest aspecte.

    Per tancar, ressalten que és un assumpte que toca un dels drets humans fonamentals, que és el dret a la salut: «L’aire que respirem i la nostra salut estan en joc. Com a representants de les ciutats europees, tenim la responsabilitat de protegir la salut pública i garantir el dret de respirar un aire net».

    L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) també va expressar la seva postura a través d’un comunicat on els integrants de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut de l’organisme van exposar perquè l’establiment d’una ZBE és una mesura necessària. Entre les raons, assenyalen que, a Barcelona, la contaminació de l’aire és molt pronunciada, i que això no només és nociu per a la salut dels seus habitants, sinó que també contribueix a l’escalfament global.

    Com la carta oberta dels ajuntaments europeus, el comunicat esmenta que la presència d’una ZBE ha demostrat tenir bons resultats a altres ciutats, on s’aplica des de fa més d’una dècada. També assenyala que no és una mesura que generi desigualtats socials. «Hem observat – afirmen – que els beneficis de la millora de la qualitat de l’aire són universals, independentment de l’edat, la classe social o l’estat de salut».

    D’altra banda, ISGlobal destaca els estudis que demostren que, “si es compleixen les recomanacions internacionals de salut sobre qualitat de l’aire, activitat física, accés a espais verds i temperatura, la ciutat de Barcelona podria representar un benefici en termes de salut pública xifrat en 9.300 milions d’euros”. I adverteixen que aquest tipus de mesures són ambicioses i han de ser abordades a través de múltiples dimensions a escala urbanística i de mobilitat. «Més enllà dels canvis als hàbits de la ciutadania, són necessàries també múltiples mesures a escala urbanística i polítiques de mobilitat, incloent-hi la promoció del transport públic a escala supramunicipal», reclama l’entitat.

  • La sentència de la ZBE o com hipotecar el futur del jovent

    Segons l’Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de 2022, el canvi climàtic és inequívocament una amenaça pel benestar humà i la salut del planeta. Si els poders públics apliquen les polítiques actuals, el món anirà a un escalfament d’entre 2,3 i 2,7 °C el 2100. És per això que és més necessari que mai actuar amb mesures immediates i ambicioses per evitar que aquesta generació condemni a la següent.

    La sentència 969/2022 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·la l’Ordenança de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Barcelona ha tingut molta repercussió mediàtica. I no és d’estranyar, perquè gran part de la societat no pot entendre com una mesura avalada per la Unió Europea, replicada a les ciutats europees més grans del món i que ara s’aplicarà als municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya, a Barcelona quedi qüestionada per un Tribunal. En aquest article us intentaré explicar algunes claus d’aquesta sentència.

    Primerament, el Tribunal entén que la capacitat econòmica, és a dir, la renda de la persona és un obstacle per poder aconseguir una etiqueta ambiental que circuli per la ZBE -sent aquestes ECO, C i B-. No entén, o millor dit, no li interessa pronunciar-se, sobre si la renda ja és un obstacle econòmic pels ciutadans que vulguin comprar-se un vehicle, contaminant o no.

    A la ciutat de Barcelona, els barris que més s’han vist afectats per la prohibició de circulació només dels cotxes de gasolina amb més de 20 anys han sigut Sant Gervasi – Galvany (2.056 turismes), la Nova Esquerra de l’Eixample (1.508) i la Dreta de l’Eixample (1.502). En canvi, a barris de renda baixa com Ciutat Meridiana (229), Vallbona (50), el Bon Pastor (238) o la Marina del Prat Vermell (162) l’afectació ha sigut més baixa. Com podem veure en aquestes dades, l’afectació de la ZBE és desigual entre barris. Però no és cert que l’afectació repercutí més a aquelles zones on hi ha menys renda, sinó el contrari. Aquelles persones amb rendes més baixes ni tan sols tenen cotxe perquè no s’ho poden permetre econòmicament i per aquest motiu no es poden veure afectats per aquesta mesura.

    L’altra gran qüestió que el Tribunal afirma és que la documentació aportada per l’Ajuntament de Barcelona no justifica el fet d’haver limitat «el dret a la mobilitat en general» a la zona afectada per la ZBE. Paraules majors. No sabíem que el dret a moure’s pel territori només inclou la circulació amb un vehicle motoritzat amb una etiqueta ambiental A.

    Però parlem de la documentació que suposadament no justifica la ZBE. Segons l’Avaluació de la Qualitat de l’Aire de 2020 publicada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’any 2019 es va superar el límit legal europeu de 40 µg/m3 de NO2, un contaminant estretament relacionat a les emissions del trànsit. El Tribunal entén que l’informe presentat per l’Ajuntament era el de 2017 i no el del 2018, el qual presentava dades d’aquest contaminant menys nocives que l’any passat -però igualment majors que el nivell establert per la normativa europea-.

    Per altra banda, la sentència també critica l’abast territorial que la ZBE té. Aquesta comprèn cinc municipis, a més de Barcelona: L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. La titlla de «desproporcionada», a la vegada que normalitza les altres dades -encara- il·legals de contaminació diària que provoquen els vehicles que hi circulen.

    Com a conclusió, aquesta sentència de 56 pàgines, a banda de no esmentar ni un sol cop el dret a la protecció de la salut, ve a demostrar com és d’ambiciosa una mesura com la ZBE. Malgrat les seves mancances, s’ha demostrat efectiva i ha permès reduir 4,3 μg/m3 de NO2 arribant a una reducció de 8,6 a l’Eixample. I no només això, també s’ha reduït un 40% la circulació dels vehicles més contaminants respecte al 2017. Concretament 26.000 desplaçaments menys des de 2017. Aquests canvis han impactat directament en les nostres vides, evitant 125 morts a l’any vinculades a la pol·lució, és a dir, un 0,8% de la mortalitat anual. I també s’han evitat 110 casos nous a l’any d’asma infantil i un 1% de nous casos de càncer de pulmó.

    L’esmentat «dret a la mobilitat en general» estarà en col·lisió permanentment amb el «dret a la protecció de la salut» i el «dret al medi ambient», els quals són principis rectors reconeguts en la nostra Constitució, com també ho és la «llibertat econòmica» que han argumentat els magistrats.

    Només el 58% del jovent nascut a partir de l’any 1995 té carnet de conduir a l’Estat espanyol. Una xifra que contrasta clarament amb el 81% de conductors que hi havia a la generació dels seus pares i mares. I la davallada s’accentua quan comparem les dades de nombre de conductors el 2017, 18,9 milions de conductors, i el 2020 amb poc més de 16,3 conductors.

    Els i les joves no veiem com una prioritat tenir un vehicle privat, en primer lloc, perquè les despeses que té la seva adquisició i manutenció són inassumibles per un col·lectiu que té un atur juvenil del 29%. En segon lloc, perquè cada vegada estem més conscienciats amb l’emergència climàtica i, per això, no volem contribuir a la contaminació del nostre planeta. I, per últim i a diferència dels magistrats, nosaltres si creiem que el transport públic és una alternativa a l’ús del vehicle privat contaminant.

    És tasca del poder judicial interpretar la normativa de manera adient en l’actualitat. I això comporta prioritzar sempre el dret a la salut abans que el dret a moure’s en un vehicle contaminant. I entendre, per part dels magistrats, que la mobilitat sostenible -bicicleta, busos, metro, tramvia, VMP’s, anar a peu- són una alternativa viable socioeconòmica i ambientalment.

    Dit això, no podem fiar-ho tot a una altra possible pandèmia per reduir la contaminació als carrers del nostre país. Hem d’actuar. De manera coordinada per part de totes les administracions implicades -Ens Locals, AMB, Generalitat, Estat i UE- i decididament. Aquesta mesura és necessària però no suficient. Cal anar més enllà i ara s’ha obert la possibilitat de millorar-la.

    El jovent no ens mereixem que se’ns negui l’esperança de tenir un futur més net, més sostenible i més saludable.

  • Emergència climàtica: una guerra contra la vida

    Guerra. Aquest és el mot omnipresent aquests dies als mitjans. L’apliquen a l’ominós atac de Rússia a Ucraïna. Contràriament, són incapaços d’aplicar el vocable a l’atac constant i terminal de la humanitat contra la natura, de nefastes conseqüències: escalfament global, clima inestable, esgotament dels recursos, desertificació, degradació dels sòls, pèrdua de massa boscosa, disminució de l’aigua disponible (descens de les precipitacions), degradació dels oceans, pèrdua de pesqueries, dels ecosistemes, pèrdua de biodiversitat,  pandèmies , pèrdua de salut (també mental/ansietat causada per l’augment de temperatura, el trauma pels fenòmens meteorològics i climàtics extrems, i la pèrdua de mitjans de subsistència), de salut planetària. En definitiva, crisi climàtica camí de ser irreversible.

    Veiem imatges del dramàtic èxode d’ucraïnesos (els originaris del Sud global, del Pròxim Orient i d’altres, no tenen el mateix tracte) ens escandalitzem amb les víctimes de la guerra (en especial nenes i nens), satisfent-nos, alhora, en comprovar que la solidaritat europea funciona.  En canvi, restem indiferents a la fugida constant de persones i persones del sud global que han de migrar perquè les han desplaçat a benefici de multinacionals de l’alimentació. O per culpa de guerres causades per l’extractivisme dedicat a l’espoli de l’energia i materials/minerals que el Nord global no té. Colonialisme que afavoreix l’existència de grups paramilitars i governs corruptes dirigits per elits que manen en benefici propi i dels països/poders que els paguen, i escampen el terror i divideixen el país, convertint territoris en estats fallits en guerra permanent (com ara el Congo). O pel canvi climàtic, del qual en són poc o gens responsables, que ha convertit les terres que conservaven i conreaven en sequerals, o per causa d’inundacions catastròfiques  que, com les sequeres, cada any són més intenses i freqüents.

    Migrants forçats, que quan decideixen abandonar els camps de refugiats on els han ubicat (camps de concentració?), i deixar enrere el país i el continent on han nascut per no morir-se de gana, comproven com el Nord els rebutja, els nega el dret a migrar que hauria de ser un dret inalienable, i els deixa morir a la sorra del desert o a les aigües de la Mediterrània. Només a l’Àfrica Oriental, 28 milions de persones estan en risc de passar fam. La regió viu la pitjor sequera en 40 anys. 13 milions de persones s’han vist obligades a abandonar casa seva. El rucs han mort o estan massa febles per tibar dels carros. Els governs africans no poden fer front als preus tan alts de les matèries primeres. Correran els governs europeus a socórrer els africans orientals? O miraran cap a un altre cantó. Àfrica, ho veiem cada dia amb les polítiques migratòries repressives, no és Ucraïna.

    La crisi i la guerra han multiplicat els efectes perversos de l’agricultura industrial i d’un sistema econòmic basat en l’especulació i el benefici. I que s’acarnissa especialment en les dones. Segons Nacions Unides, la desigualtat de gènere i l’exclusió social augmenten encara més els efectes negatius d’una gestió mediambiental insostenible i especialment destructiva per a les dones i nenes. De fet, el 80% dels desplaçats per desastres relacionats amb el clima són elles.

    I no se n’escapa Europa. Les màfies ja s’han instal•lat en els corrents migratoris ucraïnesos i ofereixen a dones, que desesperades fugen de la guerra, futurs esperançadors que amaguen la prostitució. També passa amb nenes i nens, a qui les famílies, aclaparades, pugen a vehicles, conduïts per suposades bones persones, que en realitat són mafiosos, que els utilitzaran com a mercaderia per vendre’ls al millor postor (en el «millor» dels casos, famílies que els puguin pagar, però també n’hi haurà que es destinin al tràfic d’òrgans o a la prostitució). També és una guerra, o no?

    I preocupats per l’obtenció d’energia i indignats amb la pèrfida Rússia, proposem alliberar-nos del jou que suposa aconseguir l’energia (gas, petroli, dièsel) procedent d’aquest país. Però no ens preocupem d’on l’obtindrem, ni a qui perjudicarem. El sentiment colonial extractivista està arrelat en la nostra consciència i no importa d’on vingui el gas o el petroli, o l’urani (també l’aigua per fabricar hidrogen) si així podem moure el cotxe o escalfar la casa. Agredir els interessos econòmics i el dret al desenvolupament (supervivència) a tercers, no és també un acte de guerra?

    I us heu preguntat d’on venen els materials i minerals que calen per construir els molins i plaques solars necessaris per a desenvolupar les energies renovables (Europa és en un 85% deficitària)? O d’on traurem l’aigua per produir hidrogen? I els aliments, d’on venen, de quina dictadura favorable a occident procedeixen, a quins grups empresarials pertanyen? S’ha fet fora a les persones originàries de les seves terres per implementar monocultius? Se les ha esclavitzat desplaçant-les  o imposant-los-hi preus de misèria, migració o mort? A qui beneficia el comerç d’aliments imperant, que perjudica la salut planetària en moure persones i mercaderies amunt i avall sense tenir em compta els GEH produïts en cremar fòssils? Per què s’ha impedit el desenvolupament de la sobirania alimentària tant al Nord (la pagesia europea també és víctima del canvi climàtic i la guerra) com al Sud global? A benefici de qui?

    I què me’n dieu guerra de la despossessió per acumulació, accelerada pel canvi climàtic? Les guerres, la crisi econòmica, el canvi climàtic, la injustícia social, el colonialisme, la governança, augmenten les desigualtats, la despossessió, la marginació… Una majoria de persones, que creix dia a dia, són més pobres, i una minoria de rics es fan més rics. A totes les guerres, a les convencionals, però també a la guerra contra la natura, o a la guerra pel control econòmic i l’acaparament, els més pobres han de romandre als seus pobles i ciutats sota la pluja de bombes de l’enemic, els estralls climàtics, o la pluja àcida de la manca de feina i de perspectives de futur. Els no tan pobres agafen el que poden i migren quedant-se sense res o amb ben poc, i si no moren pel camí, s’incorporen a la tropa dels desplaçats i desposseïts (on  els esperen els marginats econòmics del nord), restant dependents de les ajudes dels països d’acollida, si és que els acullen, i per quant de temps. I exposats a la ira dels marginats i més pobres, que els veuen com a lladres que els prenen allò que entenen és seu. En canvi, els desplaçats més adinerats transfereixen els seus diners i poden iniciar una nova vida, traslladats però rics. Ningú els posa pegues amb la cartera plena.

    Anàlogament, restem així mateix indiferents a d’altres guerres que considerem llunyanes. Per posar un exemple, segons les Nacions Unides, al Iemen hi ha la crisi humanitària més greu del món.  La guerra fou desencadenada per l’Aràbia Saudita (un aliat occidental regit per una dictadura, amb la sort de disposar de petroli i tenir butlla) contra els xiïtes houthis, que tenen el suport de l’Iran (un enemic d’Occident). Al Iemen, a finals de 2021 havien mort 377.000 persones, el 60% de les quals per causes indirectes com ara la manca d’aigua, aliments i les malalties. L’altre 40%, morts provocades per les bales i les bombes (algunes fabricades a Espanya). I els nens? Cada 9 minuts mor un menor de 5 anys. Més de 10.000 nens morts a finals de 2021. I tot això per no parlar de Palestina, o el Congo, o Birmània.

    De quines guerres parlem i de quines no? Guerra a Europa. No és una guerra europea l’atac a la natura? No és una guerra la lluita contra la pandèmia? Explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’: l’explotació de més àrees naturals, les desforestacions, i les infeccions víriques estan relacionades. El traspàs de noves fronteres i la colonització de territoris inhòspits relacionen humans amb animals amb els quals no hi havia contacte. Ha estat el desenvolupament de la indústria agropecuària qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s‘hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat la indústria agropecuària – les granges de producció intensiva d’animals – qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de malalties víriques.

    Explotació, colonialisme, extractivisme… no són guerres europees encaminades a assolir els materials, els minerals, l’energia que la UE no té? No serà també, doncs, una guerra? I no em digueu que no origina morts! Hi ha víctimes mortals, tot i que no morin per l’efecte de les bombes i les bales. Moren per la fam, la deshidratació, les malalties  derivades de l’apropiació de terres i recursos en territoris ignots.  (Augmentar les terres de conreu, en especial en els països en vies de desenvolupament,  no tan sols posa en risc la biodiversitat sinó que incrementa la probabilitat de noves malalties, com ara la pandèmia que encara patim), i de l’acció del canvi climàtic provocat per la humanitat, molt especialment pel Nord global. No serà convencional, però també és una guerra.

    I no és també una guerra especular amb els necessitats bàsiques de les persones que han estat privatitzades: aire, aigua, aliments, habitatge, salut/sanitat, energia, medi ambient, treball?  No és una guerra abaixar salaris i robar a les persones el futur explotant-los fins a no tenir ni temps per descansar? O deixar-los sense temps per l’oci i la cultura o privant-los d’accés a la participació política convertida en un lloc exclusiu de les elits? Una guerra quotidiana contra la natura i la vida, per tal de mantenir en funcionament un sistema econòmic, social i cultural com és el capitalisme, encara que se l’adjectivi de verd. No ens maten amb bales de foc ni amb bombes, sinó que es violenten els ecosistemes i a les persones que habitem la biosfera. Ens maten en contaminar l’atmosfera amb tota mena de gasos, de residus, en benefici de grans corporacions econòmiques  i industrials que tenen captius a polítics i governs en controlar els diners que fabriquen els bancs. Diners que també s’han privatitzat. Guerra per altres vies, guerres que exhaureixen la biosfera. Sumades, ens donen una única guerra, l’adreçada contra la vida.

  • La contaminació a Mollet és insostenible

    Mollet del Vallés és una de les ciutats amb un índex més alt de contaminació. Així ho corroboren els últims mesuraments i estudis d’entitats solvents. Alguns estudis fins i tot plantegen que som la tercera ciutat de l’estat espanyol quant a índexs de contaminació, la segona de Catalunya i entre les primeres d’Europa, al costat de Barcelona.

    Fa uns mesos que s’ha constituït la nostra plataforma per a lluitar per un Mollet lliure de contaminació i respirable. A part de la contaminació atmosfèrica, lluitem també per l’eliminació de l’amiant en canonades d’aigua i edificis públics i privats, un material molt tòxic i que provoca milers de morts cada any.

    És necessari que l’Ajuntament de Mollet del Vallés prengui mesures eficaces per reduir dràsticament els nivells de contaminació a la nostra ciutat, com pot ser continuar convertint en zona de vianants els carrers i fer «superilles», crear un veritable carril bici segur, potenciant la bicicleta, i crear un sistema de bicicletes compartides. També és necessari ampliar el servei de transport públic i instar a la Generalitat de Catalunya a limitar la velocitat als vehicles a 80 km/h en autovies i autopistes.

    Cal limitar el creixement urbanístic i, per això, diem NO al nou Barri del Calderi i diem NO a la construcció de centenars de pisos al costat de l’Hospital de Mollet del Vallés. NO AQUEST POUM.

    Cal assegurar a la ciutat una circulació de màxim 30 km/h i cal crear aparcaments dissuasius, entre altres mesures necessàries per a aconseguir una ciutat saludable i deixar de ser una de les ciutats amb més mortalitat per contaminació de Catalunya, Espanya i Europa.

    #FEMMOLLETSALUDABLE

  • La contaminació de l’aire s’associa a un major risc de patir Covid greu

    L’exposició prolongada a la contaminació de l’aire no s’associa a un major risc d’infecció per Covid-19, però sí a emmalaltir més greument d’aquesta malaltia, segons un estudi coliderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i pel projecte GCAT de Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) de Badalona.

    En l’estudi, publicat a Environment Health Perspectives, es van mesurar un seguit d’anticossos antivirals en una cohort d’individus residents a Catalunya (la cohort COVICAT), amb informació sobre l’exposició d’aquests individus als contaminants atmosfèrics NO2, PM2.5, sutge i ozó.

    La investigació va incloure 9.605 participants, entre els quals hi havia 481 casos confirmats de Covid (5%). A més, es van prendre mostres de sang a poc més de 4.000 participants per determinar la presència i quantitat d’anticossos IgM, IgA i IgG davant de cinc antígens virals.

    Els resultats no revelen una relació entre exposició a la contaminació i infecció, però sí que es va trobar una associació entre una major exposició a diòxid de nitrogen (NO2) i partícules fines (PM2.5) i nivells més elevats d’IgG contra els cinc antígens virals, la qual cosa indica una major càrrega infecciosa o gravetat dels símptomes.

    Segons Manolis Kogevinas, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi, la investigació proporciona l’evidència més contundent fins ara sobre l’associació entre contaminació de l’aire i Covid-19. “Els resultats van en línia amb l’associació entre contaminació i hospitalització que s’ha descrit per a d’altres infeccions respiratòries com ara la grip o la pneumònia”, assenyala.

    L’equip investigador subratlla que la contaminació també podria contribuir afavorint condicions cròniques, com les cardiovasculars o les respiratòries, que augmenten el risc d’emmalaltir greument per Covid-19. Així doncs, els resultats de l’estudi proporcionen un argument addicional en relació als beneficis per a la salut pública de reduir els nivells de contaminació atmosfèrica i posen en evidència l’impacte dels factors ambientals sobre les malalties infeccioses.

  • Les ciutats europees podrien evitar fins a 43.000 morts a l’any si complissin amb les indicacions de l’OMS d’accés a espais verds

    Els espais verds s’associen amb diversos efectes beneficiosos per a la salut, entre els quals destaquen una menor mortalitat prematura, una esperança de vida més elevada, menys problemes de salut mental, menor incidència de malalties cardiovasculars i una millor funció cognitiva en infants i gent gran. Així mateix, ajuden a mitigar la contaminació atmosfèrica, la calor i el soroll i faciliten la pràctica d’exercici i la interacció social. Basant-se en aquests beneficis, l’OMS recomana l’accés universal als espais verds i estableix la meta que hi hagi un espai verd d’almenys mitja hectàrea a una distància de no més de 300 metres en línia recta des de cada domicili.

    Un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», ha elaborat un rànquing de les ciutats europees amb major i menor mortalitat atribuïble a la manca d’espais verds. La investigació, que ha analitzat més de 1.000 ciutats de 31 països europeus, ha conclòs que entre totes elles podrien evitar fins a gairebé 43.000 morts prematures cada any si complissin amb la recomanació de l’OMS pel que fa a proximitat i accessibilitat a espais verds. Les dades s’han donat a conèixer a través d’una publicació a The Lancet Planetary Health i la llista elaborada es pot consultar a través del web www.isglobalranking.org.

    Per calcular l’espai verd existent en cada ciutat, l’estudi ha utilitzat l’Índex de Vegetació de Diferència Normalitzada (NDVI) com a indicador principal. Aquest índex té en compte qualsevol tipus de vegetació i s’obté a partir d’imatges capturades per satèl·lit. Donat que el tipus de vegetació és variable entre ciutats i regions i no totes tenen el mateix tipus de verd, l’equip va traduir la recomanació de l’OMS a un valor de NDVI específic per a cada ciutat.

    Usant una metodologia d’anàlisi quantitativa de l’impacte en salut i en base a les dades sobre associació entre espais verds i mortalitat proporcionades per grans meta-anàlisis publicades amb anterioritat, l’equip investiagador va estimar el nombre de morts per causes naturals que podria ser evitat en cas que cada ciutat complís amb la recomanació de l’OMS.

    Manca d’accés als espais verds

    Els resultats generals per a l’indicador de vegetació (NDVI) mostren que el 62% de la població estudiada viu en àrees amb menys espais verds dels recomanats. «Els resultats mostren que la distribució dels espais verds és molt desigual entre les ciutats a Europa, ja que la mortalitat atribuïble a l’exposició insuficient a espais verds oscil·la entre el 0% i el 5,5% del total de les morts naturals, segons la ciutat», comenta Evelise Pereira, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. L’impacte desigual, a més, no és només entre ciutats, sinó també entre les diverses àrees i barris d’una mateixa ciutat.

    La llista de ciutats amb majors índexs de mortalitat atribuïble a la manca d’espais verds inclou ciutats de Grècia, Europa de l’Est, les repúbliques bàltiques, Itàlia, així com la majoria de capitals del continent. Entre aquestes darreres, les que mostren major mortalitat són Atenes, Brussel·les, Budapest, Copenhaguen i Riga.

    «Les ciutats europees han d’apostar per la recuperació d’àrees urbanes per convertir-les en àrees verdes, per solucions basades en la naturalesa, com les teulades verdes o els jardins verticals, i altres mesures com reubicar el trànsit i reemplaçar asfalt per espais i corredors verds, arbrat urbà o parcs», assenyala Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal.

  • La contaminació atmosfèrica s’associa amb el deteriorament cognitiu en homes d’edat avançada

    Les últimes dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) indiquen que gairebé tots els europeus pateixen els efectes de la contaminació atmosfèrica, que provoca unes 400.000 morts prematures al continent, on Madrid és una de les ciutats amb més morts associades als alts nivells de diòxid de nitrogen. Les partícules fines (PM2.5, és a dir, d’un diàmetre inferior a 2,5 micres) suposen el contaminant més perillós per a la salut, amb un origen principalment antropogènic.

    Diverses investigacions han examinat des de fa anys com aquest material respirable pot perjudicar el rendiment cognitiu. El 2019, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per «la Caixa», ha apuntat que l’exposició a les partícules fines durant la gestació i els primers anys de vida s’associa amb una reducció en habilitats cognitives fonamentals, com la memòria de treball i l’atenció executiva.

    L’augment dels nivells de partícules fines fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que se solen considerar perillosos.

    Però no és l’única etapa sensible a aquests efectes adversos. La contaminació de l’aire és un dels riscos ambientals més freqüents que afecta des del desenvolupament intrauterí fins a la mort, encara que es requereixen més estudis que examinin els seus efectes a curt termini.

    Ara, un pioner treball publicat a la revista Nature Aging ha comprovat l’associació en un breu període de temps de les PM2.5 amb el deteriorament de la funció cognitiva en 954 homes blancs d’edat avançada (mitjana de 70 anys). Els resultats indiquen que, si bé aquest desgast és comú entre els adults d’edat avançada, es pot veure accelerat per factors ambientals, com les partícules fines.

    Així, els autors, de la Xina i els EUA, van descobrir que l’augment dels nivells d’aquest material contaminant fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que solen considerar-se perillosos (aproximadament ≤10 mg m-3).

    «El nostre estudi és el primer que demostra que aquesta exposició, fins i tot durant unes poques setmanes, pot perjudicar el rendiment cognitiu», explica a SINC Xu Gao, primer autor de la investigació i professor a la Universitat de Pequín (Xina).

    «De la mateixa manera, quan les PM2.5 es trobaven en nivells inferiors als que solen considerar perillosos, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’efecte advers seguia existint. Això suggereix que no hi ha una zona segura per a aquestes partícules», afegeix.

    Antiinflamatoris, possible protector?

    Estudis anteriors també han investigat l’ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE), destinats a reduir el dolor i la inflamació, com l’aspirina, com a possible tractament de la deterioració cognitiva i la demència. No obstant això, fins ara no s’havia examinat el seu ús com a possible intervenció per limitar l’impacte de la contaminació atmosfèrica en la salut cognitiva.

    El nou treball suggereix que l’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns. «Aquests efectes adversos van disminuir en les persones que prenien aquests medicaments antiinflamatoris», subratlla Gao.

    L’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns, però calen més estudis per corroborar-ho.

    Això sí, les troballes només insinuen que aquest tipus de fàrmacs poden ser un «potencial protector» per a aquest efecte advers de la contaminació atmosfèrica. Els autors insisteixen en la necessitat d’estudis més amplis per validar les relacions entre aquesta exposició i la funció cognitiva, així com el possible efecte modificador dels AINE.

    «Ha de ser validat; aquests fàrmacs tenen efectes secundaris que no som capaços d’esbrinar en la nostra anàlisi transversal. Per tant, no podem dir que les persones hagin de prendre’ls per protegir-se específicament de la contaminació atmosfèrica», conclou l’investigador xinès.

    Referència:

    Short-term air pollution, cognitive performance and nonsteroidal anti-inflammatory drug use in the Veterans Affairs Normative Aging Study. Nature Aging DOI 10.

    Aquesta és un article traduït de l’Agència SINC