Etiqueta: emergència climàtica

Vivim temps contradictoris. Les receptes contra les diferents crisis que conformen l’emergència global que vivim s’oposen les unes a les altres, i amenacen d’anorrear-se. També les necessitats que ens acuiten topen per antitètiques. Com els coneixements que sustenten les nostres vides i els que ens caldrien per viure diferent i assolir un nou estat de benestar. Matèria i antimatèria a punt de col·lisionar i desencadenar un col·lapse planetari: econòmic, ecològic, de salut global.

Recuperar el creixement reclamat per la majoria de persones com a salvavides de la inequívoca crisi socioeconòmica que patim, creixement convenientment reanomenat (el llenguatge importa) «recuperació de la normalitat», és la pitjor solució per a la crisi global que ja ens amenaçava abans de la pandèmia. Al cap i a la fi, és la ‘normalitat’ que ja habitava entre nosaltres i ens ha dut fins aquí.

Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. I el 2021 comença amb un mes de gener en què, mentre a l’Àrtic la temperatura s’ha situat 20 °C per sobre de la mitjana, i a Grècia han viscut una onada de calor amb Atenes a 22 °C i Creta a 28 °C, temperatures que van portar la gent a la platja, a Espanya, país també mediterrani, s’han produït onades de fred i nevades històriques, compatibles amb el canvi climàtic, que han col·lapsat la capital i causat temperatures extremes de fins a -25 °C. Un bon exemple del que està per venir i cal preveure.

A Catalunya, on la previsió tampoc abunda, any rere any, tempestes cada cop més fortes colpegen el litoral, s’emporten platges, deterioren infraestructures costaneres i es mengen el Delta de l’Ebre, un territori que expressa perfectament el que suposa el canvi climàtic associat a la mala gestió del riu (manca de cabal ecològic -excés de regadiu- i manca de sediments retinguts als embassaments).

Si mirem al sud global, observem com augmenten els processos migratoris a causa del canvi climàtic (més de 25 milions de desplaçades el 2019 per ciclons, tempestes, inundacions, esllavissades, sequeres, incendis forestals, pèrdua de territori per l’avançament del mar…), guerres pels recursos i la seva explotació a benefici dels països rics (extractivisme, apoderament energètic, exhauriment de la pesca…) que són, a més, els principals responsables de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH).

Segons Oxfam, el grup de països anomenats per Nacions Unides com menys desenvolupats, que inclou els 47 més pobres del planeta i amb menys desenvolupament humà, només és responsable d’un 0,8% de les emissions totals de GEH. En canvi, des de 1960, el 50% del CO₂ expulsat a l’atmosfera prové de països industrialitzats membres de l’OCDE.

La crisi global, doncs, està lligada a l’excessiu consum, derivada d’un estil de vida ric de persones que habiten països rics (no totes, perquè la desigualtat i la despossessió estan augmentant al nord global). Resultat: 46 milions de desplaçats a altres àrees dels seus propis països del sud global i fins a 80 milions de persones que han hagut d’abandonar el seu lloc de naixement. I augmentant.

Socialment, tot plegat suposa més diferències socials, més exclusió, que els rics siguin més rics i els pobres més pobres (antigues classes mitjanes incloses) i, en definitiva, més desigualtats, més despossessió i menys equitat. Desavantatges, totes ells, evitables. Més aguditzats al sud i cada cop més quotidians i durs al nord.

L’efecte hivernacle

Créixer, tal com es contempla en les polítiques empeses pel sistema econòmic vigent, significa reactivar l’ús de les energies fòssils i suposa abocar més quantitat de substàncies que, per si soles o per reaccions químiques, contaminen i escalfen la biosfera: litosfera (vivim a la superfície emergida de la capa sòlida més externa), hidrosfera (totes les aigües) i l’atmosfera (gasos que envolten la Terra i d’on obtenim l’aire per respirar), i tots els organismes vius. I maten prematurament.

La prova la tenim en el G20 (80% de les emissions mundials) que ha decidit dedicar, des del començament de la COVID-19 fins ara, 242.300 milions de dòlars en el foment de les energies fòssils, per tan sols 180.620 milions per a les renovables. Un total de 52,84 dòlars per càpita per energies fòssils, sense cap condició limitadora, enfront de tan sols 39,39 per renovables. [Dades proporcionades per EnergyPolicyTracker el 6/1/21]

Les partícules (PM2,5 – les pitjors – i PM10), l’ozó troposfèric (03), els òxids de Nitrogen (NOX) i diòxid de sofre (SO2), que es generen en cremar combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera i en afegir-se a l’aire que respirem, causen la mort prematura i evitable d’entre mig milió i 800.000 persones a Europa (30.000 a Espanya). Al món, on 9 de cada 10 persones respiren aire contaminat, només les partícules fines (PM2,5) causen set milions de morts abans d’hora. L’excés d’ozó troposfèric mata entre 1.500 i 1.800 persones cada any a Espanya. A Catalunya, afecta més de la meitat de la població i el 90% del territori. Podeu consultar l’estudi de ISGlobal sobre contaminació a les ciutats i morts evitables.

Els Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) han estat sempre presents en l’atmosfera i de manera natural. Són transparents a la llum solar: la radiació passa en la seva major part, a través de l’atmosfera i escalfa la superfície de la litosfera, energia que després emet parcialment en forma de radiació tèrmica. Els GEH acumulats impedeixen que l’energia torni a l’espai exterior, en absorbir-ne una bona part i reemetre-la en totes direccions, escalfant així la superfície de la terra i els oceans: és l’efecte hivernacle.

En cremar combustibles fòssils, aboquem més GEH a l’atmosfera (diòxid de carboni (CO₂), metà (CH4), gasos fluorats o generar ozó troposfèric) que se sumen a les emissions naturals – entre les quals el vapor d’aigua – i alterem l’equilibri que ha permès la vida tal com la coneixem, harmonia sustentada en els acollidors 15 °C de mitjana de l’atmosfera inferior.

Malgrat la disminució de CO₂ (d’un 7% aprox.), derivada de la baixa activitat econòmica causada per la pandèmia, els índexs de concentració de CO₂ a l’atmosfera han continuat pujant i aquest gener és de 2,20 ppm superiors a fa un any (+ 0,53%). El moment més alt fou el dia 1 de juny del 2020, amb 418,32ppm.

Recordem que el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient, en l’informe sobre la disparitat en les emissions, presentat el novembre de 2019, recomanava, per evitar l’augment d’un grau i mig de la temperatura mitjana del planeta, que les emissions s’havien de reduir d’un 7,6% cada any i fins a 2030. I que ha calgut un any com aquest 2020, amb l’aturada de l’economia per la pandèmia, per aconseguir-ho. Aquesta és la magnitud de l’esforç.

A la magnitud de l’esforç se li afegeixen dificultats objectives per aconseguir-ho. Jason Hickel, de la Goldsmits University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB, van publicar un article a ‘New Political Economy’ titulat: ‘És possible el creixement verd’? I es van respondre que no. Argumentaven: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura no pugi més de 2 ºC, el Producte Interior Brut (PIB) no pot créixer més de l’0,5%. (Percentatge insuficient per ser considerat creixement). Però si el que es vol és evitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC, llavors el decreixement és inevitable.

L’escalfament

L’any 2020 ha culminat el decenni més càlid des que es disposa de registres. Ara, la temperatura de la biosfera és 1,25 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial (promig 1850/1900). Si calculem que la temperatura està pujant un quart de grau cada decenni (+0,25 °C/decenni), estem, com a molt, a una dècada de superar el grau i mig (+1,5 °C) que mai s’hauria de sobrepassar. I a dues dècades d’excedir els + 1,7 °C, punt que l’Informe Especial de l’IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre del 2018 [apartat D.1,2] situava el Tipping Point, el punt de no retorn, aquell moment en què ja no hi ha capacitat de revertir: «Si la temperatura excedeix de 0,20 °C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, tornar enrere, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir». Els + 2 °C s’assoliran abans de mitjan segle.

A Catalunya (no pot ser massa diferent a Espanya) l’escalfament és summament preocupant. 2020 ha estat l’any més càlid de la història empatat, en aquest cas, amb 2017. La temperatura ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial de referència. Diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: «2020 ha tingut una anomalia de temperatura propera als 2 °C respecte de la mitjana del període preindustrial» I no és exagerat afirmar que s’incrementa a un ritme de 0,40 °C el decenni. (+ 3 °C poc després de 2040). Fa feredat!

Amb molta probabilitat, hem superat els ‘Tipping Point’, els llindars que si es depassen alteren l’equilibri de la biosfera, la gota que fa vessar el got en llenguatge popular, pel que fa al desglaç del permafrost de l’Àrtic en general i de Grenlàndia en particular. L’augment significatiu del nivell del mar és inevitable.

Augmentant com ho estem fent la temperatura mitjana de l’atmosfera i els oceans (absorbeixen el 90% de la calor addicional derivat de l’abocament de GEH), estem posant les bases d’un nou estadi climàtic ‘hivernacle’, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

L’alimentació

«La salut dels ecosistemes dels quals nosaltres i totes les altres espècies depenen s’està deteriorant a una velocitat mai vista. Estem erosionant els fonaments de les economies, els mitjans de vida, la seguretat alimentària, la salut i la qualitat de vida de tot el món».

Aquestes paraules les va pronunciar Robert Watson, president de la Plataforma Intergovernamental Independent de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics, IPBES. Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia real i la qualitat de vida de les persones.

Totes aquestes realitats s’agreujaran, remarca IPBES, tret que s’adoptin mesures per reduir dràsticament la intensitat dels impulsors de la pèrdua de biodiversitat (directament relacionada amb la pèrdua de salut): canvi d’ús de la terra i el mar, explotació directa dels organismes, canvi climàtic, contaminació, i l’ocupació per espècies invasores.
[IPBES] [Resum pels encarregats de formular polítiques]

La pandèmia i els ecosistemes

La pandèmia de COVID-19 té, molt probablement, el seu origen en la mala gestió dels ecosistemes. La colonització de nous territoris posa en contacte els animals amb virus amb els quals no havien interaccionat. Després, aquests animals infectats encomanen el virus als humans.

Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres, és autora principal de l’informe de Nacions Unides Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió, presentat el juliol de 2020. Delia Grace argumenta que en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19.

El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal – ous, pollastre, carn bovina, peixos – n’és una de les causes més importants.

La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives», conclou l’informe de Delia Grace. I afegeix: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

*Josep Cabayol Virallonga amb la col·laboració d’Ester González Garcia i Siscu Baiges Planas, en nom de Solidaritat i Comunicació.

La contaminació de l’aire a la ciutat és un greu problema de salut pública. És la conclusió de l’anàlisi de l’aire de 2019 que l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha publicat recentment, i en què avalua els valors contaminants i estima l’exposició de la població als seus efectes. El resultat és contundent: “La contaminació de l’aire és el principal risc ambiental per a la salut”, diu l’ASPB.

No en va, l’organisme sanitari xifra en 2.100 les morts anuals que causa la contaminació de l’aire a Barcelona, el que suposa un 13% del total de decessos. Arriben a aquesta xifra després calcular els nivells de diòxid de nitrogen, de micropartícules PM2,5 i de ponderar els casos en què els dos agents poden influir en la mort. La informació es compara amb els nivells de contaminació trobats a l’indret poblat d’Europa amb menys contaminació registrada.

Altrament, si el municipi de Barcelona tingués l’aire del Parc Natural del Montseny, es registrarien 1.500 morts menys a causa de l’aire contaminat. En un escenari menys favorable però més factible, si la capital catalana complís amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) referent als màxims dels dos agents contaminadors, hi moririen un miler menys d’habitants l’any. El descens seria del 7% en el total de morts naturals registrades a Barcelona.

Seguint el mateix patró, un aire el més net possible comportaria 210 menys casos de càncer de pulmó l’any (-22%) i 950 menys infants diagnosticats d’asma (-61%). La reducció seria de 150 càncers (-16%) i 725 asmàtics (-46%) si els nivells contaminants de l’aire registrat al Montseny s’apliquessin a la capital catalana. Per últim, amb els criteris màxims que aconsella l’OMS, 110 persones no patirien el càncer de pulmó (-11%) i 525 infants no serien diagnosticats d’asma (-33%).

L’estudi revela que els efectes nocius de la contaminació són més greus com més llarga és l’exposició. “Les dades indiquen que l’impacte en salut de l’exposició puntual a nivells elevats de contaminació atmosfèrica és molt menor que l’impacte de l’exposició continuada als nivells habituals a la ciutat”, redacten després de comparar els efectes dels episodis temporals amb més contaminació. “El principal impacte es produeix per l’exposició crònica i es tradueix en un augment a llarg termini de malalties cardiovasculars, respiratòries, càncer de pulmó i la mortalitat”, afegeixen.

En aquest sentit, les dades dels punts de mesurament revelen que a Barcelona se superen de forma recurrent els nivells màxims d’alguns elements contaminants. Per exemple, el total de la ciutadania barcelonina està exposada a nivells de micropartícules PM2,5 per sobre del valor que recomana l’OMS. Quant al diòxid de nitrogen (NO2), superen el límit legal de la UE el 26% de les escoles i un 35% de la ciutadania hi viu exposada.

Igualment, a la capital catalana se superen els valors de mitjana anual i de màxim diari de micropartícules PM10 que recomana l’OMS i el màxim diari legal de la Unió Europea alguns dies l’any. Barcelona també excedeix, en menor mesura, les recomanacions de l’OMS quant a l’ozó, el benzè i el benzo(a)pirè.

Desigualtat per districtes

L’exposició ciutadana als elements contaminants no és gens homogènia a la capital catalana. Amb les dades de les estacions fixes i amb estudis mòbils, l’ASPB disposa d’un mapa que xifra els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de micropartícules PM2,5. Després, les dades es ponderen amb la població que habita a cada districte.

Pel que fa al NO2, cada ciutadà barceloní està, de mitjana, està exposat a 39µg/m³, just una unitat per sota del límit legal fixat per la Unió Europea i recomanat per l’OMS. La meitat de la població, de fet, es troba exposada a una forquilla d’entre 33 i 42 µg/m³. Ara bé, es registren mínims a algunes llars de només 17 µg/m³ i un màxim al voltant de 85 µg/m³.

Si Barcelona complís amb les recomanacions de l’OMS, hi moririen un miler menys d’habitants l’any

L’enorme diferència es deu a la gran desigualtat de valors registrats entre els districtes. Mentre el 35% de la població barcelonina viu exposada per sobre del límit recomanat i legal, és el 94% d’habitants de l’Eixample els que pateixen aquest fet.

El mapa d’emissions mostra com els barris de l’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Dreta són els més afectats i exerceixen com a centre irradiador que s’escampa pels barris i districtes que l’envolten. Horta-Guinardó i Nou Barris, especialment els barris més propers a Collserola, són els que menys valors registren de diòxid de nitrogen. Els autors de l’estudi xifren en 5% “la mortalitat natural que es pot atribuir a la contaminació de NO2” a l’Eixample, mentre que el percentatge baixa al 2% als dos districtes menys afectats.

L’explicació és clara: «El diòxid de nitrogen és un contaminant molt relacionat amb les emissions del trànsit a la ciutat», diuen els tècnics que redacten l’informe. Asseguren que «el 60% de la concentració d’aquest contaminant a l’aire de la ciutat” en prové. Ho demostra el fet que les estacions de mesurament més properes al trànist acumulen, de mitjana, un 48% més de NO2 que les que es troben al fons urbà. També que hi hagi un clar creixement durant les hores pic del dia, quan més gent agafa el cotxe, i un notable descens els dies del cap de setmana.

La diferència és encara més gran en el cas de les micropartícules PM2,5, on entre el domicili que en registra més i el que menys hi ha un 258% de diferència. La meitat de la ciutadania barcelonina està exposada a uns nivells d’entre 14 i 18 µg/m³, per sobre dels 10 recomanats per l’OMS però encara lluny dels 25 que té com a objectiu màxim la Unió Europea.

Les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2,5), a més de tenir relació amb els vehicles motoritzats “de distribució urbana de mercaderies, dièsel i antics», provenen «d’activitats que generen pols com obres o explotacions ramaderes». En aquest cas, tot el municipi està per sobre dels nivells de l’OMS i per sota dels de la UE, tot i que on més se’n registren és a l’Eixample, a Sant Martí i a la zona més oriental de Sant Andreu i Nou Barris.

Els científics que han elaborat l’estudi van valorar la possible relació entre nivells d’exposició a la contaminació i altres aspectes socioeconòmics. Conclouen que hi ha una “certa relació positiva, del 0,36, entre el nivell de renda dels barris i el nivell de diòxid de nitrogen”. El 39% de població amb estudis universitaris està exposada a més de 40 µg/m³, mentre que el percentatge dels que tenen estudis primaris o menys es redueix lleugerament al 29%.

Tanmateix, la correlació és molt minsa i gairebé inexistent en els casos de les micropartícules PM2,5 i PM10. “No hi ha un patró comú de desigualtats en l’exposició a la contaminació de l’aire a les ciutats europees”, afegeixen.

Escoles exposades

La mala situació de l’aire a la capital catalana afecta, inevitablement, els centres educatius de la ciutat. Segons els càlculs de l’ASPB, “les escoles de Barcelona van estar exposades a un nivell mitjà de 37 µg/m³ de NO2 durant el 2019, dos punts per sota la mitjana als domicilis”.

La situació és greu al global del municipi, amb la meitat dels centres exposats a una forquilla d’entre 32 i 41 µg/m³ de NO2 quan el límit de l’OMS i el legal de la UE és de 40. Amb tot, és a l’Eixample on la situació és més crítica amb uns nivells mitjans a les aules de 49 µg/m³.

Amb els criteris de l’OMS, 110 persones no patirien càncer de pulmó i 525 infants no serien diagnosticats d’asma

En total, el 26% dels centres barcelonins es troben en carrers on la contaminació supera el límit legal. A més, n’hi ha 25 (7%) on se superen els 50 micrograms per metre cúbic. “Es troben gairebé tots al districte de l’Eixample”, diuen els experts que signen l’estudi.

L’ASPB insisteix en la diferència de nivells entre les escoles de diferents districtes i en l’impacte sobre la salut que comporta superar els límits de diòxid de nitrogen: “Cada augment d’exposició de 10 µg/m³ de NO2 suposa augmentar un 5% el risc de desenvolupar asma infantil», diu.

Reduir el trànsit motoritzat, la millor solució

“Els resultats indiquen que cal actuar amb mesures permanents i transversals, prioritzant les zones més afectades, per tal de protegir la salut de les persones” diu l’ASPB. Insten, en primer lloc, a una reducció del trànsit motoritzat perquè «és, amb diferència, la mesura més eficient per disminuir l’exposició i els efectes en salut de la contaminació de l’aire«. En aquest sentit, demanen que es fomenti el transport actiu i una millora del transport públic alhora que es restringeix el vehicle motoritzat privat. També demanen una actuació sobre altres fonts de partícules, com ara les obres, i un augment de les zones verdes i la vegetació urbana.

D’acord amb els resultats de l’estudi, recomanen una intervenció prioritària al districte de l’Eixample, així com actuacions a les escoles per protegir la infància de l’exposició a la contaminació. Proposen allunyar els nous equipaments del trànsit i augmentar la vegetació, assegurar la ventilació i la neteja de les aules ja construïdes.

La pandèmia de la Covid-19 ha donat al planeta Terra el respir més gran. Durant la primera meitat del 2020 hi ha hagut un “abrupte descens del 8,8%” de les emissions de diòxid de carboni (CO₂), d’acord amb un estudi que n’estima les xifres diàries a diferents països i sectors econòmics.

“La pandèmia està impactant en les activitats humanes, i al mateix temps sobre l’ús d’energia i les emissions de diòxid de carboni», resumeix el grup de científics, liderats per Zhu Liu, que ha publicat recentment l’article a la revista Nature Communications.

Aquesta no és la primera vegada que la societat pateix un canvi en el model de vida per un factor relativament aliè i sobtat. Amb tot, i segons les dades de l’informe, la Covid-19 ha provocat l’impacte més gran sobre les emissions de CO₂ en la història. El descens reportat durant la primera meitat de l’any, de 1.551 tones mètriques i d’un 8,8% respecte del mateix període de l’any anterior, no és comparable amb cap altra baixada des que hi ha dades.

“La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial”, insisteixen els investigadors. Com s’aprecia al següent gràfic, el descens en la primera part del 2020 és d’1,6 gigatones de diòxid de carboni. Aquesta baixada no té competidor en la història.

Des que es tenen dades, l’any 1900, només en 23 dels 120 anys s’ha registrat un descens d’emissions respecte de l’anterior. Amb tot, cap de les baixades és similar a la provocada per pandèmia de la Covid-19. Les 1,6 gigatones menys de CO₂ només s’apropen al descens de 0,8 que va haver-hi durant la II Guerra Mundial. En aquell cas es van emetre 790 tones mètriques menys, mentre que la baixada actual, de 1551, és de gairebé el doble.

Pel que fa a la disminució d’emissions per la crisi financera i econòmica de finals de la dècada del 2000, no suposa ni una cinquena part del descens de CO₂ expulsat entre el gener i el juny del 2020.

Els experts, això sí, matisen que “els primers mesos de 2020 van ser excepcionalment càlids a l’hemisferi nord”. Creuen que això pot explicar una part de la disminució d’emissions de CO₂ respecte del mateix període de l’any 2019 independentment de les mesures imposades per la pandèmia. Després de deslligar la variació de temperatures, una “anàlisi preliminar” els porta a pensar que l’hivern més càlid del normal suposa només un 15% de la baixada de les emissions. Així doncs, el 85% restant del descens sí que s’atribueix als efectes derivats de la Covid-19.

El treball de Liu i els seus col·legues es basa en nombroses fonts estadístiques. Entre d’altres, les emissions es van calcular a partir de dades de producció d’energia elèctrica, del trànsit diari de vehicles a les grans ciutats, dels vols o de la producció del sector industrial.

El transport terrestre, el respir més gran

Referent als diferents àmbits d’emissió analitzats, l’aviació internacional és la que ha tingut una baixada més destacada entre la primera meitat d’aquest any i la de l’anterior. El transport aeri, enfonsat per les restriccions de mobilitat entre Estats, ha reduït les seves emissions en un 52,4%. El segon lloc a la classificació és per a l’aviació nacional, que ha contaminat un 35,8% de CO₂ menys que el 2019.

Ara bé, el descens més notable en termes de tones de CO₂ es reporta en el transport terrestre, responsable del 18% de les emissions de diòxid de carboni cada any, segons l’estudi. «Les contribucions més importants a la disminució global de les emissions el 2020 provenen del transport terrestre», amb 613,3 tones mètriques menys. Altrament dit, la reducció del transport terrestre suposa un 40% de la reducció de les emissions de CO₂ provocada per la Covid-19.

La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial

La relació amb el confinament és total. En el cas concret de la Xina, les emissions de CO₂ del transport terrestre van decréixer el febrer un 53,8%, mentre que es van recuperar de mica en mica així com les restriccions es relaxaven, des del 25% negatiu del març al -4’2% del juliol.

Completen el podi de contribucions al descens d’emissions el sector elèctric (-341,4 tones mètriques que suposen el 22% del total de la reducció), el sector industrial (-263,5 Tm i 17%) i l’aviació nacional i internacional (-200,8 Tm i 13%).

Barcelona: menys trànsit, menys partícules

L’estudi estrenat a Nature és el més complet fins al moment. Els investigadors asseguren que abans de la seva publicació només existien suposicions sobre el descens d’emissions a causa de la Covid-19. Citen, per exemple, les projeccions de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) que estimava un descens del 5% entre el gener i l’abril del 2020 respecte dels mateixos mesos del 2019.

Un altre estudi el va aportar l’Agència de Salut Pública de Barcelona a finals del mes de juny. L’ASPB va mesurar les emissions en un seguit de partícules contaminants que afecten l’aire i la respiració dels humans. Des de l’estat d’alarma i fins al 18 de maig, poc més de dos mesos, van reportar una baixada del diòxid de nitrogen (NO2) del 55%, del 63% quant a carboni negre i del 39% de les micropartícules PM10.

Aquests resultats van molt lligats a la disminució del trànsit rodat que va patir la capital catalana durant el primer pic de la pandèmia i el confinament estricte. Segons les dades de l’organisme municipal, el trànsit es va reduir de mitjana en un 75% als accessos i a l’interior del municipi i en un 70% a les Rondes.

L’ASPB estima que amb aquesta reducció, durant els dos mesos estudiats, es van evitar 15 morts per contaminació. Segons l’informe, cada any s’evitarien 800 morts a la ciutat de Barcelona si la contaminació es mantingués en els nivells del període estudiat.

Fins quan durarà la baixada?

La gran pregunta a respondre, de cara al futur més proper, és si la disminució d’emissions es mantindrà constant durant el que resta d’any. Si bé podria ser una bona notícia pel planeta en el camí a evitar l’augment d’1,5ºC de temperatura, les dades més recents no semblen indicar que es tracti d’una tendència.

Res més lluny de la realitat, “els efectes de la pandèmia sobre les emissions van disminuir a mesura que es van relaxar els confinaments i es van reiniciar algunes activitats econòmiques, especialment a la Xina i a diversos països europeus”, expliquen Liu i companyia. De fet, les dades reporten que la baixada més pronunciada, amb un -16.9% respecte del 2019, va ser el mes d’abril, quan la Xina i Europa vivien la primera onada de ple.

Per posar un exemple concret, les emissions del sector energètic només van ser un 1,1% inferiors el juny del 2020 respecte del 2019, mentre que a l’abril la diferència negativa era de 9,7%. A la Xina, fins i tot, hi ha hagut un repunt d’emissions al mes de maig, superant la dada de l’any anterior. Només als països on encara hi havia un alt nombre de casos al juny, EUA, Brasil i l’Índia, els descensos es mantenien notables.

Però no tot és negatiu. Hi ha altres aspectes on la disminució sembla persistir. És el cas de la mobilitat, on el transport terrestre va suposar un 13% menys d’emissions el juliol d’aquest any respecte de l’anterior. Això sí, la retallada és inferior als mesos d’abril i maig, on van ser de 38,6% i 32,6% respectivament.

“Els efectes a llarg termini de la pandèmia sobre les emissions són encara incerts i depenen de factors com l’eficàcia i el rigor de les polítiques de salut pública, la recuperació de les economies i els canvis persistents en el comportament humà”, escriuen els científics que han fet el càlcul i l’estudi.

En aquest sentit, els experts recorden que si bé els canvis que hem dut a terme per aconseguir la reducció del 8,8% han semblat molt considerables, el canvi de paradigma necessari per assolir els objectius d’emissions baixes implicaran gestos encara més destacables. “S’han de basar en canvis estructurals i transformadors en els sistemes de producció d’energia, descarbonització del transport i millora de l’eficiència en l’ús energètic dels edificis”, escriuen. Amb aquestes mesures, asseguren, no hi hauria menys activitat humana, sinó un millor aprofitament dels recursos.

La transició energètica postpandèmia que molts líders polítics han anunciat, coneguda com la ‘Recuperació Verda’ o el ‘Pla Verd’, perilla si hi ha un “rebrot de carboni”, diuen els experts. “Les emissions podrien rebrotar i superar els nivells previs a la pandèmia si la recuperació i l’estímul depenen de la disponibilitat d’energia amb alt contingut de carboni”, sentencien.

Un estudi titolat Greenhouse Gases Emissions from the diet and risk of death and chronic diseases in the EPIC Spain cohort, publicat recentment a l’European Journal of Public Health i liderat per epidemiòlegs de l’Intitut Catala d’Oncologia, mostra resultats importants que reafirmen l’estreta relació entre el consum de la dieta, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants de l’canvi climàtic i el risc de mortalitat i de malalties cròniques. És una nova evidència de la profunda interrelació de la salut de la planeta amb la salut dels individus.

La investigació s’ha realitzat sobre la cohort EPIC d’Espanya, que reuneix 40.621 individus de cinc comunitats autònomes (Astúries, Granada, Múrcia, Navarra i País Basc), que han estat estudiats i seguits durant més de 15 anys. Els valors d’emissió de GEH de cada un dels aliments consumits s’han pres d’una revisió internacional, que representa la base de dades més completa existent fins a la data. El 41% de les emissions de GEH de la dieta de la cohort EPIC d’Espanya s’originen en el consum de carn vermella i carn preservada. Només el 11% s’originen en el consum conjunt de fruites, verdures, llegums i cereals.

Els resultats de l’estudi confirmen troballes prèvies d’altres estudis que han mostrat consistentment l’associació de el nivell de consum de carn vermella amb el nivell d’emissions de GEH. Les emissions de GEH de la dieta van ser 4,7 vegades més elevades en alts consumidors de carn vermella (més de 140g / dia) que en els baixos consumidors (menys de 70g/dia). Recordem que els organismes internacionals recomanen no consumir més de 70g / dia de carn vermella de mitjana.

D’altra banda, ha mostrat per primera vegada, que hi ha una associació directa i estadísticament significativa entre un alt nivell d’emissió de GEH de la dieta, respecte a un baix nivell d’emissions, amb el risc de mortalitat (augment del 10% de el risc de mortalitat), amb el risc de patir una malaltia coronària (augment del 26% del risc) i amb el risc de patir una diabetis tipus 2 (augment del 24% del risc).

La conclusió de l’estudi és que cal reduir el consum de carn vermella i preservada per reduir les emissions de GEH i millorar la salut del planeta i que això porta, a més, a millorar la nostra salut, reduint el risc de mortalitat, de malaltia coronària i de diabetis tipus 2.

Quan estem intentant sortir d’una pandèmia que ha originat més de 30 milions de casos infectats i gairebé 1 milió de morts pel Covid-19, hem de recordar que és urgent afrontar l’emergència climàtica, que afavoreix epidèmies com la que estem patint i l’extensió de malalties dels animals (zoonosis) que es transmeten a l’home. Cal impulsar un nou paradigma centrat en la nostra salut, canviant la nostra manera de vida, amb una dieta més saludable, com la mediterrània o la vegetariana, substituint productes d’origen animal per aliments d’origen vegetal, que són més saludables i tenen un menor impacte climàtic. Amb això millorarem la nostra salut i mitigarem el canvi climàtic. La teva salut i la de la planeta és cosa de tots.

Carlos A. González és epidemiòleg i Doctor en Medicina. En la seva dilatada trajectòria professional, ha estat cap de la Unitat de Nutrició, Ambient i Càncer de l’Institut d’Oncologia i president de la Societat Catalana de Salut Pública de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Coautor de més de 300 publicacions científiques en revistes internacionals i autor del llibre ‘Nutrició i Càncer’, ara presenta el seu llibre «Emergencia climática, alimentación y vida saludable». Parlem amb ell sobre els reptes de la humanitat en matèria de medi ambient i sobre la necessitat de prevenció davant les malalties. «En lloc de centrar-nos en el tractament de les malalties, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció», assenyala.

Quan va començar a gestar-se el llibre que ara es publica? Quin és l’objectiu?

Va començar a gestar-se en comprovar que existia abundant evidència a la societat sobre la necessitat de promoure les energies alternatives per mitigar el canvi climàtic, però no sobre la importància de canviar el model alimentari.

La pandèmia de la Covid-19 li ha fet introduir canvis en l’orientació del llibre o ha confirmat les tesis principals que volia exposar?

Ha confirmat les tesis principals, perquè és indubtable que l’emergència climàtica ha influenciat l’aparició i extensió de la pandèmia. Hi ha evidències que mostren que l’efecte de la pandèmia ha estat més gran en zones d’alta contaminació de l’aire i sobre l’extensió de les zoonosis.

Segons sembla, el coronavirus va saltar d’animals (el pangolí) a l’ésser humà, quines són les causes de les zoonosis?

Les zoonosis són malalties dels animals que es transmeten a l’home. Ja en 2016 un informe del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides assenyalava com a causes de les zoonosis la desforestació, la ramaderia industrial, la resistència antimicrobiana, el comerç il·legal d’animals salvatges i el canvi climàtic.

Vostè vincula en la seva obra l’emergència climàtica amb l’alimentació i la salut humana, quins són els principals elements d’aquesta connexió?

Un 30% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) que generen el canvi climàtic s’originen en l’agricultura i el canvi d’ús de la terra, i d’aquesta, el 80% a la ramaderia. El consum de carn, especialment de carn vermella (boví, porc, ovella) creix de manera insostenible. És excessiu no només a occident, sinó també en països en transició com la Xina, Índia o Sud-àfrica. L’excés de consum de carn i productes d’origen animal és alhora una de les causes de l’obesitat, la diabetis, les malalties cardiovasculars i diversos tipus de càncer. Per contra, la producció d’aliments d’origen vegetal (fruites, verdures, cereals, llegums) generen molt pocs gasos d’efecte hivernacle i són saludables. La salut del planeta i la dels humans està clarament interrelacionades.

És, per tant, el canvi climàtic i l’emergència climàtica un problema transversal que incideix en altres qüestions i preocupacions internacionals?

Si clar, per mitigar el canvi climàtic cal canviar la nostra manera de vida, de consum i d’alimentació. Això té profundes repercussions econòmiques, sobre la indústria del petroli, del carbó (subvencionades pels governs i els grans bancs) sobre la indústria de l’automòbil, de la indústria de la carn (Catalunya i Espanya són, de fet, dels principals criadors de porcs), les empreses elèctriques… Hi ha grans interessos econòmics que es resisteixen a acceptar que el model de creixement basat en energies fòssils barates està esgotat. Però les conseqüències del canvi climàtic afecten cada vegada més a la població: incendis, inundacions, sequeres, augment de temperatura de la terra i el mar, desgel de les glaceres i dels pols, pèrdua de la biodiversitat, augment de les desigualtats socials i la pobresa i la fam al món… i són cada vegada més les veus que exigeixen un canvi dràstic de rumb.

Aquestes preocupacions, ¿tenen també una perspectiva intergeneracional, pensant en les generacions futures?

Els joves estan demostrant massivament al món que són els més sensibles a l’emergència climàtica. Ha crescut molt el nombre de joves que adopten dietes veganes i vegetarianes. Molts ho fan perquè no accepten el patiment i maltractament animal de la ramaderia intensiva. Però en la mesura que s’alimenten majoritàriament de productes d’origen vegetal, milloren la seva salut i contribueixen a millorar la salut de la planeta.

Quins són, a parer seu, els problemes de salut més importants i, per tant, els que prioritàriament han de ser abordats?

Els problemes de salut més importants són les malalties cardiovasculars, l’obesitat, la diabetis i el càncer. Són malalties cròniques associades a la forma de vida i alimentació. Són majorment prevenibles. En lloc de centrar-nos en el tractament, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció, modificar els factors de risc per evitar la seva aparició. Cal crear un nou paradigma, posar en el centre no la malaltia, sinó la prevenció i la salut.

Vostè és especialista en epidemiologia del càncer i salut pública, és aquest coneixement mèdic el que l’ha portat a posar el focus en els determinants ambientals de la salut?

Si clar, perquè si bé en el càncer hi ha alteracions genètiques, aquestes estan majorment associades a exposicions relacionades amb la forma de vida i l’ambient: consum de tabac i alcohol, alimentació no saludable, obesitat, exposició solar, exposició a virus i bacteris, contaminació de l’aire… Tots aquests factors poden ser potencialment evitats. Per això el càncer és potencialment prevenible.

Després del que va costar arribar a l’Acord de París i el seu limitat abast i atenent a la posició de països com els Estats Units, com veu el futur de la lluita contra el canvi climàtic?

Veig el futur complicat i difícil. Fins i tot governs progressistes com el que tenim a Espanya proposen una llei de canvi climàtic amb objectius poc ambiciosos, el que ha portat a les principals ONG a presentar una querella contra el govern, que ha estat acceptada pel Suprem. El temps s’esgota i, si no s’actua radicalment, viurem canvis irreversibles que perjudicaran seriosament la vida de l’ecosistema.

En aquest sentit, quins reptes es plantegen en els pròxims anys respecte de l’emergència climàtica?

El principal repte és mantenir i ampliar la pressió i mobilització social contra l’emergència climàtica. Obligar els governs a actuar sense dilacions. Recordar, però, que no tot depèn dels governs, cada un de nosaltres s’ha de preguntar què pot fer per mitigar el canvi climàtic i fer-ho.

Durant els mesos més durs del confinament per la pandèmia de la Covid-19 van baixar de cop els nivells de contaminació en l’aire, però després d’aquests últims mesos ja tornen a estar com abans. És que no hem après res?

Alguns creien equivocadament que res seria com abans. Jo he estat més realista, i en molts aspectes veiem que hem tornat a la vella normalitat. La fase dura del confinament va demostrar, com en un estudi experimental, que si es restringia el trànsit, els gasos contaminants es reduïen dràsticament i podíem respirar un aire net i veure el cel clar a Barcelona i les grans ciutats. Però sembla que hem après molt poc i el trànsit torna a ser dens.

Iniciatives com les de l’Ajuntament de Barcelona, ​​de promoure els carrils bici i el tall d’algunes vies poden ser útils?

Clarament sí. Cal continuar promovent carrils bici i el seu ús, cal continuar reduint carrils per a cotxes, ampliant les illes amb trànsit reduït, guanyant espai urbà per a gaudi de la població, tot i la resistència d’organismes i veus que podrien estar promoguts pels interessos econòmics afectats. Però també cal ampliar el transport públic, especialment la connexió amb l’àrea metropolitana.

Com ens afecta la contaminació de l’aire a la salut de les persones?

La contaminació de l’aire, segons estimació de l’Agència Europea de Medi Ambient, genera a Espanya unes 25 mil morts prematures per any. Si afegim unes mil morts per malalties cardiovasculars i respiratòries i uns 2.600 casos de càncer de pulmó, el dany és terrible. Em pregunto si els que s’oposen a la restricció del trànsit en són conscients d’això.

En el llibre es refereix també al model alimentari. Com creu que hauria de canviar per ser més sostenible i produir menys impacte mediambiental?

El nostre model alimentari ha de canviar per ser més sostenible i saludable. Cal reduir el consum de carn vermella (a no més de 500 grams a la setmana) evitar el consum d’embotits i sucre refinat, reduir el consum de sal i augmentar el consum de fruites i verdures de tota mena, cereals integrals i llegums. Però per a això cal canviar la política fiscal, amb impostos que redueixin el consum d’aliments perjudicials per a la salut i subvencions per als aliments saludables. No és possible acceptar que un quilo de fruites costi més que un quilo de carn.

En la seva obra també es refereix als beneficis de la dieta mediterrània. Quins són?

La dieta mediterrània és una dieta a base de productes vegetals, és en aquest sentit relativament similar a una dieta vegetariana. Hi ha sòlides evidències que redueix el risc de patir una malaltia coronària, d’hipertensió arterial, diabetis, obesitat i diversos tipus de càncer. Desgraciadament, en la població s’està abandonant i s’imposa el menjar «escombraries» i prepreparat industrialment. Amb la dieta mediterrània millorem la nostra salut i la salut del planeta.