Just Deploy It!

Etiqueta: escepticèmia

  • Desconfiança i desafecció

    La confiança en els mitjans de comunicació s’està ensorrant. Als Estats Units, el país que marca el pas en tantes qüestions relacionades amb la informació mediàtica, el percentatge de persones que confia molt o força en els mitjans ha anat caient en l’últim mig segle alhora que creixia el dels que no hi confien en absolut, fins que aquests últims van acabar superant els primers el 2022 i, de nou, el 2023 (39% davant del 32%), segons dades de Gallup.

    El problema de la pèrdua de confiança en els mitjans no és exclusiu dels Estats Units. El Digital News Report (DNR) del 2023, l’informe anual de l’Institut Reuters i la Universitat d’Oxford, confirma la desconfiança creixent en les notícies a nivell global. Aquest informe, basat en una enquesta de YouGov amb més de 93.000 entrevistes fetes en 46 països diferents, assenyala que, de mitjana, amb prou feines un 40% de la població confia en la majoria de les notícies la major part del temps, amb diferències entre països que van des del 69% de Finlàndia al 19% de Grècia.

    En conjunt, el consum de notícies als mitjans tradicionals, com la premsa i la televisió, segueix també disminuint en la majoria dels països analitzats al DNR del 2023. A més, aquest descens no es compensa amb l’augment del consum de notícies digitals i a través de les xarxes socials. Salvant l’interès excepcional suscitat per la pandèmia, menys de la meitat (48%) dels enquestats als 46 països van dir que estaven extremadament o molt interessats en les notícies, quan el 2017 ho estava el 63%. A Espanya, en els darrers sis anys, es va passar del 55% al ​​33%, i a l’Argentina, del 77% al 43%.

    El públic no només llegeix menys notícies i amb menys interès que en el passat, sinó que també les evita. Segons el darrer DNR, el 36% de la població procura evitar totes les fonts de notícies o bé tracta de limitar-ne el consum a certs moments o temes. No és fàcil precisar quan es va iniciar aquesta desafecció, però podem identificar una fita en l’article Les notícies són dolentes per a tu, i deixar de llegir-les et farà més feliç, publicat el 2013 a The Guardian per Rolf Dobelli. El 2019, aquest escriptor i editor suís va desenvolupar els seus arguments al llibre Stop reading the news, on adduïa diverses raons per evitar el rum-rum notíciós, entre elles la distorsió de la realitat, l’addicció i la pèrdua de temps que provoca.

    La qüestió és per què evitem les notícies. Una anàlisi recent, publicada a la revista El Profesional de la Información, ha intentat respondre aquesta pregunta a partir d’una enquesta realitzada a Espanya el 2022. I la primera raó que esgrimeixen els entrevistats és perquè no confien en els mitjans, especialment en els digitals (més de la meitat no hi confia). Altres raons de pes són la sobrecàrrega o la fatiga informativa i el fet que s’hagi de pagar per les notícies.

    El fenomen de la desafecció per les notícies és lluny de ser ben entès. Però si les generacions més joves ja presten més atenció i credibilitat als influencers que als periodistes, com indica el DNR del 2023, els mitjans de comunicació i els mateixos periodistes tenen un problema. Tampoc no sabem fins a quin punt la desafecció afecta les notícies de ciència. Tot i que potser aquí les coses podrien ser diferents, tenint en compte el prestigi social de què gaudeixen els científics i que bona part d’aquestes notícies són positives i tenen un tractament periodístic més profund. Ja ho veurem.

  • Infàncies trencades

    Fins fa tot just un parell de segles, pràcticament un de cada dos infants moria abans d’assolir la pubertat i poder-se reproduir, una proporció molt similar a la d’altres espècies de primats. Aquesta tragèdia universal s’ha suportat amb resignació durant mil·lennis, sense que el coneixement humà ni la medicina hagin estat capaços de posar-hi remei.

    A totes les èpoques, en civilitzacions i països dels quals s’han pogut fer estimacions, la taxa de mortalitat dels menors de 15 anys ha rondat el 50%. A les societats de caçadors recol·lectors, un 49%; a l’Imperi romà, un 50%; al Japó medieval, un 48%, i a l’Europa del segle XVIII, un 40% a Suècia, un 45% a França i un 50% a Baviera (Alemanya), segons dades reunides i resumides gràficament per Our Word in Data (OWID). Tot i l’elevat nombre de fills per parella, aquesta enorme pressió evolutiva ha estat una de les raons del lent creixement de la població humana, fins que es va començar a disparar pels vols del 1950.

    Una anàlisi de la mortalitat infantil i juvenil de 20 societats de caçadors recol·lectors i de 43 societats històriques, publicada a Evolution and Human Behavior, mostra que el 27% dels lactants no aconseguia superar el seu primer any de vida, mentre que el 47,5 % dels infants no sobrevivia fins a la pubertat. Aquestes taxes de mortalitat infantil, segons destaquen els autors d’aquest estudi, han estat molt similars a les dels micos del Vell Món, i fins i tot superiors a les dels orangutans i bonobos, i possiblement superiors a les de goril·les i ximpanzés.

    El 1950, la taxa de mortalitat infantil global era encara del 27%. Però des de llavors el progrés ha estat molt important. El 2020 havia baixat fins al 4%, tot i que amb sensibles diferències entre països. Al grup que tenia millors taxes, com ara el Japó, Finlàndia o Noruega, la mortalitat infantil arribava al 0,3%, mentre que en alguns països africans superava el 10%, segons dades d’OWID. A Espanya, era del 0,4% i a l’Argentina, del 0,8%.

    Com passa amb molts indicadors de salut i benestar, el progrés global ha estat enorme des de mitjans del segle XX. A més a més, la millora no s’ha aturat. On avui hi ha els països amb pitjors indicadors és on hi havia els països més avançats fa només unes poques dècades. Fins fa ben poc, pràcticament tots els pares veien morir algun dels seus fills, però aquesta circumstància ja és molt minoritària a nivell global. Amb tot, actualment uns sis milions d’infants moren abans dels 15 anys, més o menys uns 16.000 cada dia.

    Conèixer les causes necessàries d’aquest peatge de mortalitat és de gran ajuda per reduir-lo. Un primer pas necessari ha estat la definició precisa dels períodes clau de la infància amb finalitats estadístiques, tot i que encara no els segueixen tots els països, com el de nounat (fins als 28 dies), el de bebè (fins a 1 any) o el de menors de 5 anys. Aquest darrer és molt utilitzat per entendre i poder reduir la mortalitat infantil. Dels 5 milions de morts anuals de menors de 5 anys, més de 2 milions es deuen a infeccions, cosa que suggereix que encara hi ha molt marge de millora amb aquestes malalties. També n’hi ha, per exemple, amb altres causes menors però rellevants: 570.000 morts per asfíxia i traumatismes; 237.000 per accidents i violència, i 97.000 per malnutrició.

    La bona notícia és que moltes d’aquestes morts es poden prevenir. Certament, com li agradava dir a l’epidemiòleg suec Hans Rosling, les coses estan malament, però han millorat i estan millor del que ens indueix a creure la nostra inclinació natural al dramatisme i el negativisme de les notícies.

  • Patògens i evolució

    La genòmica ens permet veure l’evolució en acció i representa un salt qualitatiu respecte a la genètica. L’estudi de la diversitat del genoma humà ha permès respondre preguntes importants en els últims anys, no sols sobre antropologia i història, sinó també sobre la salut. En comparar genomes humans moderns i antics, s’han pogut identificar algunes regions genòmiques implicades en l’adaptació evolutiva al mitjà i la resposta a malalties. D’aquesta manera, contemplades a la llum de l’evolució genètica, la salut i la malaltia van adquirint una nova dimensió que ajuda a comprendre-les i manejar-les millor.

    Els patògens han estat probablement el primer factor de mortalitat de la nostra espècie fins al descobriment de la higiene, els antibiòtics i les vacunes. A més, han modelat profundament el genoma humà i la resposta immunitària, com explica el biòleg i genetista Lluís Quintana-Murci en el seu llibre Humanos, on sosté que els gens implicats en la resposta immunitària i les relacions entre hoste i patogen són les dianes preferides de la selecció natural.

    Encara que la selecció natural és la matèria primera de l’evolució, la seva acció és molt lenta. En canvi, el mestissatge és un recurs adaptatiu més ràpid. Si l’home modern s’ha convertit en una espècie capaç de colonitzar tot el planeta és, en certa manera, per les contínues migracions humanes i el mestissatge, fins i tot amb altres espècies d’homes ja desaparegudes.

    L’encreuament de l’home modern amb els neandertals, abans de l’extinció d’aquests últims fa uns 40.000 anys, va millorar la nostra capacitat defensiva enfront de les malalties infeccioses, sobretot víriques, a les quals els neandertals estaven més ben adaptats. Quan es van barrejar amb els humans moderns, els neandertals ja portaven a Europa i Àsia més de 200.000 anys, la qual cosa els havia permès adaptar-se també a les condicions climàtiques i els recursos alimentosos locals. Com ens mostra la genòmica, el mestissatge amb aquests parents arcaics ens ha aportat també avantatges adaptatius al fred, a més de beneficis relacionats amb la pigmentació del pèl i la pell i amb el catabolisme dels lípids.

    Els beneficis del mestissatge amb els denisovans són menys coneguts, però també rellevants. A més de l’adaptació a les altures, la incorporació en el nostre genoma de fragments d’aquesta altra espècie humana ja desapareguda es relaciona amb una gran varietat de característiques, com la diferenciació del teixit adipós i la distribució del greix corporal, l’alçada, la pigmentació del cabell i el desenvolupament de l’esquelet.

    No obstant això, el que en el passat era un avantatge adaptatiu pot convertir-se, amb el canvi de les condicions de vida milers d’anys després, en una mala adaptació. La genòmica ens mostra que el llegat arcaic presenta ara danys col·laterals en forma d’obesitat, al·lèrgies i malalties autoimmunes. Recentment, en investigar els factors genètics de la gravetat de la COVID-19 greu, es va descobrir que una regió del cromosoma 3 heretada dels neandertals s’associava amb un risc més gran d’hospitalització, segons una recerca publicada a Nature, encara que els mateixos investigadors van descriure després a PNAS  una regió del cromosoma 12, heretada també dels neandertals, que s’associava amb un menor risc de desenvolupar la malaltia.

    L’evolució genètica acaba aportant solucions per a combatre les infeccions, però funciona a molt llarg termini i té un elevat cost en vides. En canvi, la medicina ofereix solucions a les malalties infeccioses i autoimmunes de forma molt més ràpida i eficaç, si bé encara bastant imperfectes, com hem pogut constatar amb la COVID-19. La creixent informació genòmica ajudaria a individualitzar millor els tractaments i pot convertir-se en un motor important de la medicina del futur.

  • Paleogenètica

    La història de la humanitat s’inicia molt abans del que ens ensenya la historiografia. La peripècia de l’home anatòmicament modern, des dels seus orígens a Àfrica fa uns 200.000 anys, no pot entendre’s totalment sense les recents aportacions de la genètica evolutiva. Amb l’anàlisi de l’ADN de restes humanes de fa milers d’anys, s’han pogut resoldre alguns interrogants sobre els quals l’arqueologia només podia aportar conjectures. Aquestes noves troballes, que se succeeixen vertiginosament, estan ajudant a situar i datar algunes fites prehistòriques i aclarir qüestions com les migracions, la domesticació d’animals i plantes, o les relacions amb els neandertals i altres parents genètics.

    L’auge de la paleogenètica es basa en el fet que l’ADN pot “sobreviure” en fragments de teixit biològic de fa milers d’anys, ser analitzat i comparat amb altres mostres. Amb les dades genètiques de molts humans antics i moderns s’han pogut confirmar la hipòtesi migracionista. La població europea, per exemple, està formada pels descendents d’una primera onada de caçadors-recol·lectors que van abandonar Àfrica fa més de 60.000 anys i es va dispersar per gairebé tothom; una segona onada d’agricultors que van sortir del Pròxim Orient (on es va inventar l’agricultura) fa uns 10.000 anys, i una tercera de pastors nòmades que van emigrar de l’actual Kazakhstan i les estepes russes fa uns 5.000 anys. Aquests últims van estendre per Europa i Àsia les llengües indoeuropees que avui parla la meitat de la població, juntament amb algunes innovacions com el bronze, l’ús del cavall i la roda, els teixits de llana o el comerç a llarga distància, a més de nous déus, mites i regles per a l’herència.

    L’anàlisi de l’ADN ha revelat, entre altres coses inesperades, que quan els primers homes moderns van arribar al Pròxim Orient, els nostres cosins neandertals ja eren allà des de feia diversos centenars de milers d’anys. Totes dues espècies es van creuar i, per això, pràcticament tots els humans actuals tenim en el nostre genoma al voltant un 2% d’origen neandertal i, en el cas d’altres poblacions, principalment asiàtiques, també d’altres cosins genètics, com són els denisovans. Totes aquestes troballes estan tirant per terra algunes idees preconcebudes i ajudant a reescriure la història de l’espècie.

    La periodista científica sueca Karin Bojs ha escrit una documentada i amena història, Mi gran familia europea, que es remunta a uns 54.000 anys, data en la qual els genetistes daten que els humans moderns es van trobar i van barrejar amb els neandertals en algun lloc del Pròxim Orient. Encara que una de les línies conductores del llibre és la cerca dels seus ancestres, la història que ens explica Bojs té un focus més ampli i està teixida amb les dades de més de dos centenars d’articles de paleogenètica i 70 entrevistes a científics per a interpretar tota aquesta informació. Gràcies a l’anàlisi de l’ADN es pot saber, per exemple, que els humans moderns ja van sortir de l’Àfrica amb robes (la prova, en aquest cas, és indirecta, a través de l’anàlisi genètica dels polls, que mostra que el vestit humà existeix des d’almenys 107.000 anys). També s’ha pogut calcular que els gens i les poblacions humanes es van desplaçar a una velocitat d’un quilòmetre per any, encara que les migracions es van produir a salts. I, gràcies a la seqüenciació de milers de genomes, l’immens puzle de l’aventura humana es va completant amb peces que l’arqueologia i la lingüística no poden aportar. El Nobel de Fisiologia i Medicina atorgat el 2022 al genetista Svante Pääbo, que va ser qui va completar el genoma dels neandertals, entre altres fites, no fa sinó reconèixer tot el que està aportant la paelogenètica a la medicina, i també a la història.

  • Prevenció quaternària

    El terme prevenció quaternària no ha fet fortuna més enllà d’alguns cercles de la medicina familiar i generalista, on va sorgir i té potser més sentit. Si ens atenim a la seva presència en la literatura mèdica, no arriben a un centenar els articles en PubMed que esmenten aquest concepte. Molta gent probablement no n’ha sentit parlar, encara que potser tampoc li resulten familiars els altres tres elements de la prevenció. Però, més enllà de la seva bona o mala estrella, la idea que tracta de recollir aquest concepte és de la màxima importància, i on ha d’estar sobretot és en la ment dels professionals sanitaris, perquè del que es tracta és de protegir les persones dels excessos i perjudicis de la medicina.

    El concepte de prevenció quaternària s’atribueix al metge generalista belga Marc Jamuille, que el va proposar el 1986. El 1999 va ser acceptat per l’Organització Mundial de Metges de Família (WONCA), que el va incorporar al seu diccionari el 2003. Allà es defineix com l’»acció implementada per a identificar un pacient o una població en risc de sobremedicalització, protegir-los d’intervencions mèdiques invasives, i proposar-los procediments de cures ètica i mèdicament acceptables». La principal novetat, com veiem, està en el terme, perquè el que es fa és descriure amb paraules noves una vella preocupació de la medicina.

    Efectivament, els danys causats per les intervencions de metges i tot tipus de guaridors es coneixen des d’antic, un risc del qual ja advertia l’aforisme hipocràtic “primun senar nocere”. Així mateix, l’expressió “ser pitjor el remei que la malaltia” al·ludeix a aquest efecte perjudicial dels tractaments, un mal que a vegades és més gran que el benefici, la qual cosa desaconsellaria el seu ús. Aquest balanç negatiu entre beneficis i danys és precisament el focus de la prevenció quaternària, una idea que també està molt relacionada amb el sobretractament, la medicalització, la desprescripció i altres conceptes afins.

    La definició original de prevenció quaternària ha estat revisada recentment, proposant-se actualitzar-la com l’»acció adoptada per protegir els individus (persones/pacients) de les intervencions mèdiques que probablement causen més mal que benefici». Aquesta nova definició té interès perquè posa èmfasi en el balanç entre beneficis i danys, però també perquè parla de persones i pacients, reconeixent que molts tractaments s’apliquen en persones sanes. L’adverbi “probablement” té també el seu interès, perquè al·ludeix a la necessitat de tenir un suficient grau de certesa sobre els efectes de les intervencions.

    Però, més enllà dels termes i les seves definicions, la prevenció quaternària és important perquè existeix abundant evidència del mal que causa la medicina. Aquesta iatrogènia és la tercera causa de mort als Estats Units, el país amb més despesa en sanitat. I això que els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries s’estudien molt menys que els efectes beneficiosos, i queda molt per saber sobre els efectes del sobrediagnòstic i sobretractament. Conèixer millor els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries i abandonar les que produeixen més danys que beneficis és, per tant, un plantejament sanitari molt necessari.

    Aquesta desprescripció és igualment necessària en les activitats preventives, que també consumeixen molts recursos i causen danys, una cosa de la qual probablement es té menor consciència. Prevenir no sempre és millor que curar, perquè no totes les intervencions preventives tenen la mateixa importància ni estan basades en evidències sòlides. Fa falta, per tant, conèixer millor el balanç de beneficis i danys de les accions preventives. I, sobretot, fa falta que aquesta prevenció quaternària, o com vulgui dir-se, sigui un assumpte rellevant no sols per als professionals sanitaris, sinó també per als pacients i ciutadans en general.

  • Tractaments sense proves

    Fa temps que se sospita que hi ha molts tractaments que s’estan usant sense proves de qualitat que funcionin, encara que realment no es coneix bé la gravetat del problema. Alguns estudis han apuntat que podria afectar més del 75% dels tractaments de tota mena, no sols fàrmacs. Però un estudi publicat enguany ha confirmat que és molt més greu: més de 9 de cada 10 intervencions de salut no estan sostingudes per proves d’alta qualitat o de certesa alta. I el que és pitjor: els danys d’aquests tractaments es mesuren molt més rarament que els beneficis, tan sols en la tercera part dels casos.

    Els resultats d’aquest estudi, liderat per Jeremy Howick i amb autors de tant prestigi com John Ioannidis, són preocupants. Per a usar un tractament és essencial que metges i pacients sàpiguen fins a quin punt es coneixen els seus efectes, i estar raonablement segurs que els beneficis superen als danys. El que ocorre amb bona part dels tractaments, segons aquest estudi, és que no se sap amb certesa si funcionen ni s’han mesurat els seus possibles danys.

    Fins fa poc no existia una definició clara i consensuada de l’evidència d’alta qualitat. En alguns estudis s’usava una escala de sis punts o s’acceptava com a bona evidència la dels assajos clínics. Però a partir de 2001 es va començar a desenvolupar i implantar un sistema, el GRADE, que estableix de manera transparent quatre nivells de certesa de l’evidència: alta, moderada, baixa i molt baixa. Encara que aquest sistema ha estat considerat per alguns crítics com a massa exigent, ja ha estat adoptat per més 100 organitzacions científiques i sanitàries de tot el món, incloent Cochrane i l’Organització Mundial de la Salut.

    L’estudi de l’equip de Howick ha analitzat una gran mostra aleatòria de totes les revisions Cochrane publicades des del 2008, quan es va introduir el sistema GRADE en aquestes revisions. De les 1567 revisions analitzades, 158 (10,1%) tenien algun desenllaç amb evidència de qualitat alta; 106 (6,8%) tenien a més resultats significatius, i només 87 (5,6%) havien estat a més considerades efectives pels revisors.

    A part d’aquestes, els autors van trobar 31 revisions (2%) amb proves d’alta qualitat en algun desenllaç que no era el principal. Així doncs, de les 1567 revisions analitzades, el nivell més alt de certesa d’algun desenllaç era alt en 189 (12,1%). En les restants revisions, el grau més elevat de certesa d’algun desenllaç era moderat en 472 (30,1%), baix en 533 (34%) i molt baix en 373 (23,8%). Pel que respecta als efectes adversos, només van ser quantificats en 577 (36,8%) revisions.

    En la mostra hi ha intervencions de tota mena, encara que més de la meitat de les analitzades eren farmacològiques (52,3%). La resta eren psicològiques o conductuals (15,8%), exercici (3,6%),  dieta 4%), quirúrgiques (6,4%), teràpies alternatives (2,4%), teràpies manuals (2,4%) o d’un altre tipus (12,6%). Segons els autors, aquestes “dramàtiques” dades mostren que, al marge de les limitacions de l’estudi, no hi ha bona evidència sobre els beneficis o danys de les intervencions més habituals.

    Tots els estudis tenen limitacions i és important que altres estudis tractin de superar-les. En aquest cas, que aclareixin, per exemple, fins a quin punt les revisions Cochrane són fiables i representatives del conjunt de les intervencions de salut, i si el sistema GRADE és massa exigent, i en aquest cas hauria de perfeccionar-se. Quant a la falta d’informació sobre els perjudicis de les intervencions, queda bastant per fer per a millorar la recerca i la divulgació de la cultura del risc, entesa com el balanç entre beneficis i danys.

  • Estudis problemàtics

    Quan la gent rep un tractament, el que espera és que funcioni. Però si les dades científiques que sostenen la seva eficàcia han estat inventades o no són fiables, el tractament podria no funcionar i causar un mal innecessari. Aquesta situació no és en absolut imaginària o rara. Un 14% dels estudis de biomedicina inclou dades falsificades i hi ha un percentatge molt més gran amb resultats dubtosos o poc fiables. Si es tenen en compte aquestes dades, la pràctica mèdica resultant és incorrecta.

    Un exemple recent de dades falsificades que van trastornar l’assistència sanitària és el d’un influent estudi (ja retirat) sobre la hidroxicloroquina per tractar la COVID-19. Aquest estudi contenia dades inventades i, fins que es va detectar el frau, va condicionar l’ús d’un tractament que, com després es va constatar, no funciona.

    Encara que hi ha una gran diferència entre el frau a consciència i les males pràctiques en recerca, el resultat pràctic és similar. Cap estudi amb dades inventades o poc fiables hauria de tenir-se en compte per a avaluar els efectes d’un tractament. No obstant això, aquests estudis problemàtics, com es denominen una miqueta suaument, són difícils d’identificar per evitar que es publiquin o per retirar-los si ja estan publicats. Diguem que el sistema de publicació no ha estat dissenyat ni està preparat per a detectar l’engany i la falta d’actitud científica dels investigadors.

    L’actitud científica, aquest compromís insubornable amb la veracitat dels qui es dediquen la ciència, és una cosa que es dona per feta, però la realitat és ben diferent. La desballestada pressió per publicar el més possible per desenvolupar una carrera professional és una de les aberracions del sistema que facilita la publicació d’estudis no fiables. Els beneficis professionals i econòmics han ajudat a crear una inflació d’articles i revistes “depredadores” l’únic sentit de les quals és publicar una recerca, per sobre de la seva necessitat, rigor metodològic i qualitat.

    El problema de la creixent mala ciència en biomedicina, a més de distorsionar el coneixement sobre els efectes dels tractaments, amenaça amb minar la confiança del públic en la recerca científica. Davant l’absència de guies pràctiques eficaces i consensuades per atallar-ho, un grup d’investigadors ha elaborat un compendi de senyals d’alerta de potencials estudis problemàtics amb una llista de comprovació per detectar-los.

    Aquesta eina, publicada en el Journal of Clinical Epidemiology pel grup de Lisa Bero, ha estat desenvolupada amb les aportacions de 30 experts de 12 països: metainvestigadors (experts en metodologia i pràctiques de la recerca), autors de revisions sistemàtiques, personal de les revistes científiques i reconeguts investigadors del frau, incloent-hi acadèmics, periodistes i detectius de dades.

    L’eina inclou una taxonomia amb exemples concrets d’11 males pràctiques habituals en els estudis problemàtics, com l’anàlisi de dades inapropiat, el plagi, la discrepància entre com es va realitzar l’estudi i com s’explica o el fet de treure conclusions que no es deriven dels resultats. A partir d’aquests senyals d’alerta, els autors han desenvolupat una llista de comprovació preliminar amb preguntes com l’estudi té l’aprovació d’un comitè ètic?, té finançament independent en comptes de per l’empresa el producte de la qual s’està provant?, està registrat l’assaig clínic? o els resultats semblen plausibles?

    Com explica en un article a The Conversation la mateixa Lisa Bero, editora d’integritat de la recerca en Cochrane, encara que aquesta eina de detecció de la mala recerca està dissenyada principalment per a autors de revisions sistemàtiques, algunes preguntes poden ajudar els investigadors i el públic general a llegir críticament els resultats de les últimes recerques. L’objectiu és augmentar la conscienciació i la massa crítica per minimitzar el problema i el perjudici dels estudis problemàtics.

  • Històries de ciència

    L’art de contar històries no està ni més ni menys de moda que en la profunda prehistòria. Contar històries és una habilitat que ens ve de sèrie i que s’ha valorat des de sempre. Els relats van ajudar a modelar el cervell de la nostra espècie i a convertir-nos en el que som. Això és una cosa que tenen cada vegada més clar paleontòlegs, biòlegs evolucionistes, genetistes i altres científics que tracten de conèixer els nostres orígens. El que està de moda no és, per tant, aquesta habilitat, sinó més aviat els seus nous usos i escenaris, o potser tan sols les noves denominacions.

    L’storytelling, un nou nom per al vell art d’explicar històries, ha viscut un cert auge amb les sèries de televisió i per vendre tot tipus de béns i serveis. Els relats personals ajuden a cridar l’atenció, despertar emocions, recordar el missatge i diferenciar-se de la competència. Els storytellers i els copywritters, redactors de textos persuasius que inclouen històries personals i usen eines com l’email màrqueting, són dos dels nous perfils del narrador d’històries, encara que la novetat tingui més a veure amb el nom i els canals i eines que usen.

    Conec un periodista freelancer que, fart de la precarietat i frustrat pel declivi dels mitjans, va començar a fer servir el seu talent per explicar un altre tipus d’històries, no necessàriament basades en fets. En la seva targeta professional va canviar el devaluat perfil de periodista pel de storyteller, i va començar a veure com se li obrien més portes i perspectives laborals. Aquest podria ser material per a una bonica història de frustració i penalitats amb un cop de sort i final feliç, però no és qüestió de generalitzar amb una anècdota.

    En el periodisme, allà per la dècada del 1960, molts reportatges de l’emergent informació mèdica arrencaven amb una història personal, generalment d’algú amb una malaltia greu o desconeguda. La fórmula incloïa testimoniatges i aportava aquest factor humà que desperta emocions i empeny a continuar llegint. El problema d’aquest recurs, utilitzat després en altres tipus de periodisme i del qual potser s’ha abusat, està precisament en la seva eficàcia emocional, la qual cosa pot desenfocar la realitat i magnificar un problema si no s’aporten dades de context per quantificar-ho.

    L’storytelling ha arribat també a la comunicació científica. En principi, és una bona notícia, perquè l’eficàcia comunicativa d’una bona història està fora de dubtes. Però el repte no està només en que la història sigui bona i ajudi a comunicar, sinó sobretot en què ens expliqui la veritat científica i no una altra cosa. En ciència hi ha alguna cosa per sobre del poder de les històries, que són les dades objectives i els fets. Introduir un relat per a comunicar temes de ciència massa tècnics o complexos pot ser una tasca gairebé impossible. Però sempre queda l’eficaç recurs de l’analogia per explicar alguna cosa complexa en termes de coses més familiars. Tampoc és fàcil trobar una comparació adequada, però el repte és estimulant i hi ha cursos sobre com crear analogies per comunicar conceptes científics complexos.

    Potser cal repensar la comunicació per integrar els relats. Però la veritat és que encara no es coneix bé l’eficàcia real de les històries en la comunicació científica. Alguns estudis ja apunten que són necessaris assajos controlats a doble cec per conèixer l’eficàcia de diferents estructures informatives. La comunicació científica pretén transferir una imatge clara d’un aspecte concret de la ciència a la ment d’una altra persona. I qualsevol recurs narratiu per aconseguir-ho, siguin històries, analogies o altres, pot ser vàlid, però sempre que la imatge sigui veraç.

  • L’iceberg de l’evidència

    La investigació en salut és un immens iceberg del qual no veiem la seva part submergida. Les decisions de salut es basen només en la investigació visible, però sabem que hi ha una part oculta, de dimensions importants, que distorsiona la imatge global de l’evidència i les decisions de salut. Encara que en les darreres dècades s’ha fet un gran pas en la visibilitat i l’accessibilitat de la investigació, queda molt per fer-la completament transparent.

    A la dècada de 1990, la digitalització de la investigació va fer possible per primera vegada l’accés ràpid i massiu a bona part de l’evidència. La possibilitat de cercar i consultar l’evidència a través d’internet va permetre avaluar els beneficis i els perjudicis de les intervencions de salut amb una solidesa i seguretat desconegudes fins aleshores. La base per prendre les decisions de salut es va anar desplaçant progressivament des de les opinions dels experts i els estudis aïllats cap al conjunt de l’evidència i l’avaluació global de riscos.

    La irrupció de la medicina basada en l’evidència, com es va anomenar aquest nou marc conceptual, va aportar tranquil·litat, confiança i transparència a l’assistència sanitària. Però amb el temps es va anar constatant que aquesta transparència era més un desig que no pas una realitat. Si una part important de l’evidència sobre una pregunta de salut està oculta, l’avaluació de riscos queda esbiaixada i es prenen decisions dolentes. Aquests forats en l’evidència no només alteren i retarden el coneixement, sinó que es cobren un peatge elevat en forma de malalties i morts evitables, a més de ser un malbaratament de recursos en investigacions duplicades.

    Els assaigs clínics aleatoritzats estan considerats com la millor manera de conèixer els efectes d’una intervenció de salut. Quan hi ha prou assaigs de qualitat, és possible treure una conclusió global sobre aquests efectes amb un grau de certesa alt o almenys moderat. Encara que hi pugui haver una certa disparitat entre els resultats dels diferents assaigs, el que compta és si els resultats globals apunten clarament en una mateixa direcció. El problema és que, si una part d’aquests resultats és invisible, la síntesi de l’evidència es distorsiona. Si, per exemple, s’han fet 50 assaigs sobre una intervenció, dels quals 30 ofereixen resultats negatius i 20 positius, però en queden ocults 20, el balanç global podria donar un resultat falsament positiu.

    Aquesta manca de transparència, bé perquè no es publiquen els resultats o perquè s’amaguen o tergiversen, no és una disquisició teòrica, sinó una greu amenaça que afecta bona part de la investigació. S’estima que al voltant de la meitat dels assaigs clínics es mantenen ocults i que els resultats negatius tenen el doble de possibilitats de no ser publicats que els positius. El biaix de publicació, que es defineix com la publicació o no publicació de les troballes de la investigació, segons la naturalesa i la direcció dels resultats, és un problema de causes complexes que encara no s’ha encarat amb prou resolució.

    Gràcies a la tasca d’organitzacions no governamentals com All Trials, Cochrane, TranspariMed i altres es van fent petits passos per millorar la transparència, però cal un compromís més decidit dels grans centres i xarxes de recerca, els governs i el conjunt de la comunitat científica perquè es coneguin els resultats de tots els assaigs clínics que es realitzen. També cal que s’involucrin al debat els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat. Mentre les dades de milers de persones que van participar desinteressadament en els assaigs clínics es continuïn ocultant, el coneixement científic seguirà llastat i se seguiran prenent decisions de salut innecessàriament equivocades.

  • La mala cita

    El recurs a la cita d’autoritat, un reconeixement intel·lectual a un treball d’un altre, està estès des d’antic a les humanitats i s’incorporà també més tard a la ciència moderna. A les revistes acadèmiques juga un paper fonamental per mesurar la influència de les publicacions i els seus autors. Però aquesta vara de mesurar té les seves limitacions i fins i tot les seves perversions. Entre les primeres, hi ha la manca de discriminació entre cites positives i negatives; i entre les segones, hi ha les incorreccions en les seves diverses modalitats i intencions, un terreny poc explorat que ens endinsa pels camins de la mala ciència.

    Més enllà dels errors en les referències bibliogràfiques (citation), que dificulten identificar el treball esmentat, hi ha els errors més greus en citar el contingut (quotation), que tergiversen el coneixement i poden perpetuar inexactituds. Aquests últims afecten la cinquena part dels articles de recerca de les revistes biomèdiques, segons estimacions recollides en una revisió metodològica Cochrane. Però el que és realment preocupant d’aquestes males pràctiques són les possibles conseqüències i la situació en alguns camps de recerca.

    Un estudi recent sobre l’exactitud de les cites de protocols (documents amb els procediments per realitzar les investigacions) de revisions sistemàtiques i metanàlisi sobre acupuntura ha posat el dit a la nafra. Aquest treball ha constatat en els darrers anys una sospitosa explosió d’aquests protocols, més del 95% dels quals després no s’associen amb la publicació de les metanàlisis i revisions sistemàtiques corresponents. I, el que és més anòmal i greu, dels 248 protocols identificats, la meitat (124) van ser citats com si fossin feines amb resultats originals i en el 31% dels casos amb inexactituds.

    L’estudi planteja algunes preguntes inquietants: A què es deu aquesta inflació de protocols en acupuntura que després no culminen en la publicació de les previstes metanàlisis i revisions sistemàtiques? És per rebuig de les revistes o perquè aquests protocols es publiquen simplement per ser citats? És que la cita del protocol és la llicència per donar suport a algunes afirmacions? Quines són les conseqüències?

    Els autors assenyalen en un article periodístic que no tenen respostes clares a aquests interrogants. Després d’escriure als signants dels 124 protocols que no havien publicat revisions i metanàlisi, només un va respondre per dir que la publicació estava en marxa. Van trobar, a més, que alguns grups van publicar en un any fins a quatre protocols sense revisió per parells. La seva primera hipòtesi per explicar aquesta explosió de literatura científica que no aporta nou coneixement seria fer currículum.

    Però el problema és més complex, ja que «en la seva immensa majoria, els protocols s’utilitzen per reafirmar o justificar idees favorables a l’ús de l’acupuntura en diferents àmbits de la salut», assenyala José María Morán, professor de Metodologia de la Investigació a la Universitat d’Extremadura i primer autor de l’estudi. De fet, afegeix, el 86% de les cites de protocols es donen a la Xina, on hi ha un clar biaix positiu respecte al valor d’aquestes teràpies: més del 99% dels treballs que s’hi publiquen mostren resultats beneficiosos.

    La mala ciència té mil màscares, però el rostre que hi ha sota totes és el de la manca d’actitud científica, el compromís insuficient amb l’objectivitat i la recerca de la veritat científica. La pressió per publicar per desenvolupar una carrera acadèmica és un poderós element facilitador, però cal no oblidar les motivacions ideològiques i econòmiques. Garantir que les cites dels treballs de recerca són fidels, oportunes i necessàries és un pas tant imprescindible com difícil de fer per evitar el coneixement esbiaixat i el descrèdit de la ciència.