Just Deploy It!

Etiqueta: escepticèmia

  • Gens i història

    Després de diverses dècades d’anàlisi i seqüenciació de centenars de milers de genomes humans, de manera cada cop més ràpida i precisa, ha arribat un primer gran exercici de síntesi científica que apel·la als humanistes del nostre temps. Es tracta del més gran i més detallat arbre genealògic del genoma humà realitzat fins ara, els detalls del qual s’han publicat a l’últim número de la revista Science. La investigació permet constatar com tots els individus estan emparentats, rastrejar la dispersió de les variacions genètiques i clarificar una mica més la història evolutiva dels humans i els seus moviments des de la sortida d’Àfrica.

    Aquest gran mapa genètic unificat integra més de 3.500 seqüències completes de genomes humans moderns i arcaics d’alta qualitat corresponents a més de 215 poblacions diferents procedents de vuit grans col·leccions de dades genòmiques. A tot això s’hi han afegit més de 3.500 genomes d’entre 1.000 i més de 100.000 anys d’antiguitat per millorar les inferències sobre la localització d’alguns esdeveniments de la història evolutiva. Això s’ha aconseguit gràcies a un nou mètode no paramètric, que no fa suposicions sobre les migracions humanes, sinó que deixa parlar les dades del genoma per elles mateixes. Així, s’ha pogut inferir, per exemple, que l’ancestre comú de totes aquestes mostres genètiques se situava al nord-est d’Àfrica fa 72.000 anys.

    El repte de sintetitzar tota l’allau de seqüències modernes i arcaiques de l’espècie no ha fet res més que començar. Aquest treball pioner mostra que amb creativitat científica i tecnologia és possible integrar i visualitzar la complexitat tremenda que suposa rastrejar l’evolució del genoma. Cada punt del genoma actual es pot concebre com un arbre genealògic que arriba fins als nostres ancestres i, alhora, integrar-se en un gran arbre unificat per conèixer la nostra història evolutiva. I tot això es pot visualitzar en un vídeo que recorre 2.043.000 anys i 81.700 generacions.

    Aquest èxit també mostra que els ràpids avenços de la genètica evolutiva genètica no poden quedar fora del camp d’acció de les humanitats per més temps. Des de la Il·lustració, la ciència i les humanitats han anat cadascuna pel seu camí, però la història no té gaire sentit sense la prehistòria, i la prehistòria té poc sentit sense la biologia, com advertia Edward O. Wilson, el pare de la sociobiologia i gran impulsor de la convergència de la ciència i les humanitats, recentment mort.

    Encara que la ciència i les humanitats estudien i descriuen l’espècie humana i les seves vicissituds de manera molt diferent, totes dues aspiren a adonar-se de la naturalesa humana aplicant la creativitat i els mètodes diferents. Però, a més, hi ha una diferència d’abast temporal. Les humanitats se centren en els 3.000 anys d’història i, sobretot, en els 10.000 anys de les civilitzacions humanes que van començar amb la revolució neolítica fa uns 10.000 anys. Però els 200.000 anys anteriors en què va sorgir l’Homo sapiens, i encara els milions d’anys en què es va desenvolupar el llinatge humà, són crucials per entendre com es va configurar el nostre cervell i quines són les bases biològiques del nostre comportament.

    Les dimensions individual i social, competitiva i cooperativa, emocional i racional, que cal tenir en compte per comprendre els fets històrics, els conflictes socials, els èxits artístics i les necessitats i aspiracions humanes, no es poden conèixer completament des de la sola perspectiva de les humanitats. Per això cal obrir les humanitats a la ciència, ampliar el seu horitzó a una escala biològica i començar a bastir ponts per a la seva integració amb algunes disciplines més properes, com la biologia evolutiva o la neurociència.

    Visualització dels llinatges ancestrals humans inferits al llarg del temps i l’espai. Cada línia representa una relació ancestro-descendent a la nostra genealogia inferida de genomes moderns i antics. L´amplada d’una línia correspon al nombre de vegades que s´observa la relació, i les línies estan acolorides en funció de l´edat estimada de l´ancestre. Font: Wohns et al. / Science

  • Més que claredat

    Al congestionat calendari de dies mundials, s’ha colat el 13 d’octubre com a dia internacional del llenguatge clar. La data commemora la signatura de la Plain Writing Act per Barack Obama el 2010. Aquesta llei, que obliga l’Administració nord-americana a comunicar-se amb els ciutadans en un llenguatge senzill i comprensible, venia a mirar de posar remei a aquesta mancança universal en la comunicació oficial. Però el problema de la manca de claredat va més enllà de l’argot administratiu i assoleix altres àmbits, com els de la medicina i la ciència. El comú de la gent pot ser i ha de ser comprensible una història clínica o el resum d’una investigació científica?

    El moviment pel llenguatge clar va irrompre a la dècada de 1970 als EUA, Canadà i altres països, amb el focus posat a la pomposa i fosca comunicació oficial. Davant les frases interminables i plenes de tecnicismes, aquest moviment proposava un estil de redacció senzill, concís i comprensible. Per aconseguir-ho, diversos països anglòfons i francòfons van elaborar recomanacions i lleis de llenguatge clar, que van ser imitades després en alguns països hispanoparlants, com Colòmbia (Llei 1712 de 2014) o Argentina (Llei 15184 de 2020). Sens dubte, aquestes dècades s’han fet avenços i s’han elaborat principis i pautes molt útils per escriure amb claredat. Però queda molt de camí per recórrer, ja que el repte és majúscul i exigeix ​​considerar molts aspectes.

    Una de les primeres constatacions és que la claredat i l’efectivitat no és només una qüestió de redacció. També importa l’estructura, l’edició del text i el disseny de la pàgina o la web. Hi ha ja nombroses guies, com les Federal Plain Language Guidelines dels EUA, que ensenyen no només a construir frases i paràgrafs senzills i eficaços, sinó també a posar els punts clau al principi, fer servir llistes i exemples, destacar alguna idea important, incloure taules i dissenyar el contingut perquè sigui fàcil de veure i comprendre per tothom, entre altres pautes que afavoreixen la claredat.

    Amb tot, la idea que cal escriure per a tothom té limitacions. El primer principi per comunicar amb claredat és saber qui és la teva audiència, per adaptar-hi el teu llenguatge. No és el mateix adreçar-se a escolars de 12 anys que a universitaris, a un públic general o a un especialitzat. A més, també és important comprovar amb alguns usuaris si la informació és realment clara, comprensible i s’ajusta al que esperen. Posar-se a la pell del receptor és essencial, però després cal comprovar amb gent real que les nostres suposicions funcionen.

    Són tants els avantatges de la claredat i tan alt el peatge de la foscor, que el llenguatge clar deixa de ser una opció. Fins i tot els científics agraeixen els resums en llenguatge clar a les revistes acadèmiques. Aquestes peces informatives són cada cop més habituals, com també comencen a ser habituals els resums visuals, que a més de llenguatge clar usen elements gràfics.

    Com passa amb tants altres principis valuosos, la claredat no és un valor absolut. D’entrada, cal conciliar-se amb un altre principi complementari: la precisió. O, si es vol, a més de clar i concís, cal ser precís. I, si cal triar entre precisió i brevetat, probablement val més allargar una mica la frase. La claredat a l’escriptura sol ser conseqüència de la claredat del pensament i d’observar algunes pautes com les comentades. Tot i això, seguir aquestes pautes no garanteixen que el que s’escriu, per més claredat i precisió que tingui el text, sigui interessant, útil i, ni tan sols, cert. Però això, ai, ja és una altra cosa.

  • La ciència com a coartada

    Després d’unes poques dècades d’intens escrutini científic de les possibilitats terapèutiques relacionades amb el microbioma i els probiòtics, pràcticament no hi ha malaltia aliena a aquest prometedor camp d’investigació. Per la seva banda, els mitjans de comunicació han acollit amb les mans obertes als «microbis amics». I les xarxes socials i tota mena de pàgines web són avui camp abonat d’ideologies, presumpcions i missatges falsos o exagerats sobre els seus beneficis per a la salut. Potser el terme «probiòtic» hagi propiciat aquesta escalada d’exageracions (no vindria malament un estudi sobre les expectatives de salut associades a la semàntica d’algunes substàncies, com les vitamines i els probiòtics). Però la veritat és que bona part d’aquesta retòrica invoca el nom de la ciència ignorant l’evidència científica, molt limitada en aquest camp.

    Encara que el focus està posat en les malalties intestinals (diarrea, malaltia inflamatòria intestinal, fetge gras, etc.), la panòplia de problemes de salut relacionats amb el microbioma i els probiòtics és amplíssima: obesitat, càncer, diabetis, depressió, aterosclerosi, asma , osteoporosi, autoimmunitat… sense faltar alguns clàssics de la literatura pseudocientífica com l’autisme o l’Alzheimer. En un recent estudi publicat en BMJ Open es van identificar fins a 138 suposats beneficis difosos en la premsa general que es llegeix als Estats Units i al Canadà.

    Dels 830 articles analitzats (publicats en 41 diaris: 18 canadencs, 18 nord-americans i 5 britànics), la majoria (62,2%) abordava un sol tema sobre el microbioma i la salut, mentre el 11,8% abastava quatre o més . El tema més freqüent era la salut en general (34,2%), seguit de la salut digestiva (15,2%) i la immunitat (12,7%). A la mostra, gairebé tots  els articles (89,2%) que tractaven dels beneficis associats al microbioma informaven a més d’accions que un pot realitzar per aconseguir-los. L’estudi detalla 87 accions, sent les quatre més esmentades prendre algun menjar o beguda (44,9%), prendre probiòtics (21,0%), evitar certs aliments (10,2%) i evitar l’ús d’antibiòtics (6, 6%).

    Una troballa rellevant d’aquest treball és que només una mínima part (19%) dels articles de la mostra periodística discutia les limitacions de la ciència sobre el microbioma o les seves aplicacions a la salut. Com era d’esperar, són menys els articles que inclouen informació sobre aquestes limitacions entre els que tracten el microbioma des d’un punt de vista general (15,7%) que entre els que aborden algun aspecte concret (30,0%). Tot i que els articles periodístics esmenten sovint investigacions i citen a científics i professionals de la salut, la representació general de la investigació sobre el microbioma «sembla estar massa simplificada o molt exagerada, i serveix més aviat com a mitjà per promoure i validar les idees i els productes sobre l’estil de vida continguts en els articles», segons els autors d’aquest estudi. També assenyalen amb encert que en gairebé la meitat (46,8%) dels articles en els quals era evident una crítica a la manca d’evidència es presentaves les limitacions com una simple qüestió d’investigació preliminar, el que pot donar peu a pensar que amb el temps acabarà arribant el suport científic.

    Si així estan les coses a la premsa, on hi ha un filtre professional per depurar la informació, en el conjunt d’internet i en les xarxes socials estan molt pitjor. Els missatges sobre microbioma i salut són generalment menys ajustats a l’evidència, per més que moltes d’aquestes informacions incloguin referències científiques i suposades cites d’autoritat. La ciència, certament, s’invoca en molts llocs, però aquesta invocació és més una coartada o un reclam per a «vendre» uns beneficis que, excepte en comptats casos, estan lluny d’haver estat provats.

  • Notícies falses i desmentits

    En resposta a l’allau de desinformació sobre la pandèmia, les verificacions de plataformes independents van augmentar un 900% entre gener i març de 2020, segons un informe del Reuters Institute for the Study of Journalism. En la mostra de 225 peces de desinformació, el 59% implica alguna forma de reelaboració o recontextualització de la informació existent, sovint veritable; el 38% és informació inventada, i el 3%, bromes; en les xarxes socials, els percentatges són el 87%, 12% i 1%, respectivament. A la mostra no es van trobar exemples de falsificacions profundes. L’informe parla només de desinformació i evita termes tan populars com fake news (notícies falses) i hoax (rumors). Però cal donar per bona aquesta categorització? Com classificar la desinformació en espanyol?

    En espanyol, la paraula bulo s’ha fet un lloc en el discurs públic i té el vent de cara per fer fortuna, per la seva brevetat (les paraules curtes s’usen més), el consens que suscita i la preocupació creixent sobre la desinformació. Tot i que la primera aparició registrada a les bases de dades de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) és de 1481 (“El que de Medina arranca/aunque lleve bulo y bula/si se le manca la mula/no dejará de ser manca”), no va entrar en el seu diccionari fins a 1992. La seva popularitat ha crescut en els últims anys, especialment amb la pandèmia de Covid-19. Com a mostra, l’eina Google Trends, que registra la freqüència de les cerques de Google i marca l’apogeu per bulo a l’abril de 2020.

    El terme sembla estar quallant gràcies al suport de les organitzacions de verificació i els mitjans de comunicació, que mai es van sentir molt a gust amb el terme fake news, i fins i tot dels investigadors en comunicació. La definició comuna del bulo com a «notícia falsa propalada amb algun fi» (RAE) ha estat precisada en un article del grup de Ramón Salaverría, de la Universitat de Navarra com «tot contingut intencionadament fals i d’aparença veritable, concebut per tal de enganyar la ciutadania, i difós públicament per qualsevol plataforma o mitjà de comunicació social». Les dues definicions tenen un clar matís finalista en la difusió de la falsedat, i això fa que el concepte tingui uns límits difusos.

    Assumir voluntarietat en la difusió de qualsevol falsedat implica ignorar que juntament amb l’engany deliberat pot haver-hi altres motius, com l’exageració, la broma o la simple redifusió ignorant i benintencionada. Per això, resulta encertada i benvinguda la proposta del grup de Salaverría de classificar els bulos en quatre tipus: broma, exageració, descontextualització (per exemple, difondre una imatge d’un succés en un altre context) i engany. Aquesta classificació té, a més, la virtualitat d’establir quatre graus de falsedat i voluntarietat, corresponent el més alt en les dues escales a l’engany i el més baix a la broma, encara que no sempre sigui fàcil enquadrar alguns rumors.

    L’anàlisi dels rumors sobre la Covid-19 detectats per tres plataformes de verificació espanyoles (Maldita, Newtral i EFE Verifica), del 14 de març a el 13 d’abril de 2020, mostra que la majoria (89,1) es van difondre per les xarxes socials, especialment per WhatsApp, i molt pocs (3,9%) per mitjans periodístics, sent el tipus més freqüent l’engany (64,4%). Certament, les organitzacions de verificació es centren més en desmentir el que té pinta de ser un engany que una broma. Està per veure quina és la freqüència d’aquests quatre tipus de rumors en el món real, sense el filtre de les organitzacions de verificació. Però, sigui quina sigui aquesta distribució, el que està clar és que el treball d’acadèmics i verificadors està contribuint a l’alfabetització de la ciutadania en mitjans de comunicació i en ciència i salut. I, de passada, aguditzant el seu sentit crític.

  • Prevenir o tractar la infodèmia

    La batalla per la qualitat de la informació de salut i ciència no està perduda, encara que l’evidència així ho suggereixi. No està perduda perquè hi ha moltes notícies rellevants, rigoroses i, a més, atractives i fàcils de llegir. Mai com ara hi ha hagut tants i tan bons exemples de periodisme explicatiu i de qualitat, sigui el que sigui aquesta qualitat, que aquesta és una de les claus per a l’anàlisi. Però el que motiva aquest comentari és que la primera revisió sistemàtica de la qualitat de la informació mediàtica sobre salut, en concret sobre tractaments (intervencions de salut, no només fàrmacs), conclou que hi ha molt marge de millora, una manera de dir educadament que hi ha massa notícies que no compleixen els criteris de qualitat.

    Mesurar la qualitat de les notícies de salut no és fàcil. El principal repte és decidir quina és la vara de mesurar-la. En aquesta revisió, s’han identificat centenars de criteris de qualitat en més de 2.000 estudis (investigacions que, al seu torn, són de qualitat científica molt diversa). Val la pena donar compte dels resultats, perquè aporten llum sobre el problema de la sobreabundància d’informació de salut, en part rigorosa i en part no, encunyada com a infodèmia per l’OMS el 2020.

    En aquesta revisió, els 108 criteris usats per fer un resum quantitatiu (metanàlisi) s’han agrupat en 19 criteris generals. Un d’ells és informar dels efectes perjudicials del tractament, cosa que només complia el 40% de les notícies. Poc més de la tercera part (36%) complia una altra condició important: informar de les alternatives disponibles a la intervenció. La informació sobre el cost del tractament només apareixia en el 18% dels casos i la discussió dels conflictes d’interessos en el 22%. Poc més de la meitat (53%) anava més enllà de la mera informació verbal per quantificar els efectes de les intervencions, i només un 17% aportava resultats en nombres absoluts i no només relatius, que solen ser més eloqüents i sovint enganyosos. Aquestes dades globals sobre notícies en mitjans impresos i digitals, ràdio i televisió mostren que el got de la qualitat informativa està més buit que ple.

    Amb tot, els 19 criteris generals presentats en la revisió no deixen de ser una mostra de la diversitat de criteris i al·ludeixen a només una part dels 44 conceptes clau del projecte Informed Health Choices, que és una referència internacional sobre la qualitat de la informació i el pensament crític sobre tractaments. El problema de la vara de mesurar, com veiem, està embullat i la investigació no acaba de desenredar-ho. A més, és raonable i pràctic que la informació periodística tingui en compte tal quantitat de criteris? Quins són els realment importants? I què pensen de tot això periodistes i ciutadans? Cal no oblidar que són els investigadors que estan definint la qualitat informativa, encara que alguns d’ells amb gran experiència periodística, com el pioner periodista australià Ray Moynham.

    En un escenari ideal, els periodistes haurien de tenir en compte alguna revisió sistemàtica actual sobre la intervenció de la qual informen, generalment centrada en un nou estudi. Però cal exigir-los això? Alguns, en certa mesura, ja ho fan oferint informació de context i opinions crítiques sobre el que aporta el nou estudi de qual es fan ressò. Sens dubte, el grup de periodistes ben formats podria ampliar una mica, però anar molt més enllà és difícil. La conclusió de la revisió assenyala amb encert que és més important promoure el pensament crític en els ciutadans. Com ja apuntaven Steven Woloshin i Lisa Schwartz el 2003, més val tractar en els ciutadans els efectes del que ara anomenem infodèmia que prevenir-la, ja que aquesta és una tasca gairebé impossible, perquè exagerar i distorsionar sempre beneficia a tots els que produeixen i recirculen la informació.

  • L’actitud científica

    La breu narració que fa la Wikipedia de la mort dels quatre presidents dels Estats Units que han estat assassinats és un bon exercici per a la memòria històrica de la medicina. Amb tots ells, Lincoln el 1865, Garfield el 1881, McKinley el 1901 i Kennedy el 1963, la medicina de l’època va fer tot el que va poder per salvar-los la vida. Dels quatre magnicidis, el més il·lustratiu és el de Garfield, que va rebre dos trets que no van afectar cap òrgan vital. L’il·lustre ferit va estar més de dos mesos en un llit a la Casa Blanca, mentre els metges -en el seu afany per trobar una de les bales- van anar convertint una ferida d’uns mil·límetres en una ferida greu. I va acabar morint «per culpa de la infecció i de l’hemorràgia interna que li van causar els metges».

    El cas pot sorprendre pel poc temps transcorregut. Però en aquest escàs segle i mig la medicina ha canviat profundament. El 1881, ja havia abandonat l’època precientífica de les sagnies, purgues, trepanacions i altres tractaments que mataven més que curaven. I, per primera vegada, tenia una explicació científica per a l’origen de moltes malalties, una vegada que Pasteur havia presentat en la dècada de 1860 proves que els microbis eren la causa d’infeccions. No obstant això, els metges seguien sense acceptar una cosa que no podien veure i es preguntaven «on són aquestes petites bèsties?», aferrats a una pràctica clínica sustentada en l’autoritat i la tradició. Mentre Garfield moria a mans dels seus metges, Koch mostrava aquestes petites bèsties en el seu microscopi, inaugurant la bacteriologia.

    La medicina es feia científica amb un retard de diversos segles respecte a la física o l’astronomia, però la immensa majoria dels metges ni estaven al cas de la ciència ni pensaven com a científics. En els 80 anys que van des de la teoria microbiana a l’ús mèdic de la penicil·lina el 1941, el progrés clínic no va ser realment apreciable. A partir de llavors, els avenços mèdics es van començar a disparar. Quan Kennedy va morir el 1963, els metges tampoc van poder fer res per salvar la vida d’un home amb el cervell destrossat, però la pràctica mèdica tenia ja unes sòlides bases científiques i s’havien aconseguit èxits com el dels trasplantaments d’òrgans. Els metges no eren científics -i la majoria d’ells segueixen sense ser-ho- però la medicina era ja plenament científica, perquè en la professió prevalia l’actitud científica, aquesta actitud que implica aprendre de l’evidència empírica, revisar-la contínuament i modificar d’acord a la pràctica i, si cal, les pròpies creences. Aquest ha estat el gran canvi.

    No sempre és fàcil diferenciar la ciència del que no ho és i de la pseudociència. Mario Bunge va proposar a Pseudociència i ideologia fins a 12 condicions necessàries que havia de complir un camp de coneixement per a ser considerat científic. Però l’aventura intel·lectual d’aconseguir una definició de ciència d’acord amb les lleis de la lògica sembla finalment en via morta davant la impossibilitat d’identificar les seves condicions necessàries i suficients. Alguns filòsofs de la ciència segueixen donant-li voltes al problema de la demarcació i reivindicant el mètode científic, però es van obrint camí idees més pragmàtiques com la de l’actitud científica que defensa el filòsof Lee McIntyre com el més genuí de la ciència i que implica un compromís col·lectiu ferm amb l’evidència. Aquest compromís no evita que hi hagi fraus, errors i exemples de mala ciència, però permet identificar-los, esmenar-los i avançar. 140 anys després de la mort de Garfield, els tractaments mèdics segueixen sent una causa de malaltia i mort gens menyspreable. Però la preeminència de l’actitud científica a la medicina és el que garanteix que cada vegada es conegui millor el que cal fer i el que no cal fer.

  • Confiança i transparència

    La confiança col·lectiva en els responsables directes de solucionar els efectes de la pandèmia de Covid-19 s’ha vist seriosament afectada. Després de més d’un any de crisi sanitària global, hi ha una sensació generalitzada -basada ja en molts dades- que les coses es podien haver fet molt millor, principalment en algunes democràcies occidentals. En el focus d’aquesta pèrdua de confiança estan molts polítics, però també molts científics que els assessoren, per la seva imprevisió, falta de reacció a temps, distanciament de les evidències científiques, i per haver subestimat la importància de la confiança i la comunicació transparent.

    Cada vegada hi ha més veus que demanen una avaluació profunda i independent del que ha fallat en la política i en la gestió de la ciència, no tant per buscar culpables com per extreure lliçons que permetin evitar els mateixos errors en el futur i superar aquesta sensació de fiasco col·lectiu. En l’esquerda entre l’evidència científica acumulada i la seva aplicació hi ha sens dubte moltes respostes. Mentre es fan, o no es fan, aquestes avaluacions en els diferents països, Richard Horton, el director de la revista The Lancet, ha avançat ja una actualització del seu primer anàlisi en forma de llibre. En la segona edició de Covid-19. La catasfrofe: Què vam fer malament i com impedir que torni a passar, recentment publicada en espanyol, analitza la fragilitat de les nostres societats al mateix temps que els errors comesos per alguns governs (entre ells el d’Espanya) i les mesures que caldria aplicar per no repetir-los en una pròxima pandèmia.

    «La resposta dels governs a la Covid-19 suposa el major fracàs polític de les democràcies occidentals des de la Segona Guerra Mundial», escriu Horton. «Els governs tenien la capacitat suficient per a haver evitat aquesta crisi humana. No ho van fer». Entre els errors que han conduït a tantes morts evitables, el director de The Lancet apunta la manca de lideratge polític i el fiasco en l’assessorament científic (per què països com EUA, Regne Unit, Itàlia, França o Espanya, tot i tenir destacats científics, van ser incapaços d’aprofitar els seus coneixements per fer les recomanacions oportunes?). I assenyala també la irresponsabilitat d’esperar una pandèmia de grip i no prendre seriosament la possibilitat que aparegués un nou SARS, la manca de preparació sanitària, la resposta tardana i errors greus en la comunicació.

    Ja després del primer confinament a la «primavera silenciosa» de 2020, una de les lliçons clares que es podien treure, en opinió de Horton, era que els governs necessiten generar confiança en la gent mitjançant una comunicació clara i transparent, però pocs ho han aconseguit. Generar confiança és clau per disseminar idees, com mostren alguns models de comunicació. Però els missatges escassos i tardans, les indicacions confuses i, de vegades, contradictòries, que no enganyoses (el cas de Donald Trump és paradigmàtic), han soscavat la confiança de la gent en la capacitat de donar resposta a un desafiament com aquest.

    La necessària avaluació que han de fer els països podria aclarir per què els governs no van ser capaços de donar una resposta eficaç. Horton afirma que el cúmul d’errors constitueix un «exemple extrem de negligència de l’Estat». Òbviament, no tot s’ha fet malament, ni tan sols en els països on les coses s’han fet pitjor, però el sentiment global de vulnerabilitat col·lectiva ha danyat la confiança en la política i en els mecanismes per aplicar de forma oportuna el coneixement. Horton creu que la crisi de la Covid-19 pot canviar per bé les societats, els governs, la medicina i la ciència. Per a això, bé es podria començar per exigir una comunicació basada en l’evidència i en la transparència que augmenti la confiança de la gent.

  • Els tests i la cultura de la incertesa

    «Tenim un missatge simple per a tots els països: test, test, test». Un any després de ser pronunciada, el 16 de març de 2020, la famosa recomanació de director general de l’OMS, Tedros Adhanom, ha pogut ser aplicada amb limitacions molt dispars en els diferents països. Ningú podia preveure que, a hores d’ara, conservés tota la seva vigència ni el desplegament de les diferents proves diagnòstiques. Hi ha països, com el Regne Unit i els Estats Units, que ja han realitzat més d’una prova per càpita; d’altres, com Alemanya, tot just arriben a la meitat i, en la majoria, la proporció és molt menor. Segueix fent falta fer més tests a tot el món, però sobretot cal usar-los eficientment, ja que no hi ha cap d’ideal. I, mentre no estigui vacunada una majoria suficient de la població, el control de la pandèmia passa per l’adequada gestió dels tests, cosa que no és gens senzill.

    Per sort, ja existia un test diagnòstic abans, fins i tot, que es declarés la pandèmia. Als pocs dies de publicar-se la seqüència genètica de virus al gener de 2020, ja estava disponible una prova PCR per detectar el virus en les persones infectades. En el cas de la sida, per exemple, es van trigar més de quatre anys a tenir una prova diagnòstica, després d’haver trigat el seu en descobrir el virus responsable. El problema amb la PCR no és de seguretat (és un test molt sensible que identifica pràcticament el 100% de les persones infectades), sinó que es tracta d’una prova sofisticada (només es pot realitzar en un laboratori d’una certa dimensió per tècnics ensinistrats) i lenta, ja que els resultats poden trigar un dia o més. Un problema afegit és que, tot i que permet identificar el virus des de poc després del contagi, no diu en quina fase està la infecció.

    L’arribada dels test ràpids va solucionar alguns d’aquests problemes. Els test d’antígens, que detecten proteïnes específiques del virus, són similars i tan senzills de fer com una prova d’embaràs disponible a un kit de plàstic, no exigeixen tècnics ni un laboratori i ofereixen resultats en mitja hora. El problema és que només detecten, de mitjana, el 72% dels infectats simptomàtics i al 58% dels asimptomàtics, segons una recent revisió sistemàtica, que ha avaluat els estudis disponibles sobre 16 models de test del més d’un centenar que hi ha a el mercat. La precisió de les diferents marques és molt variable i la majoria no arriba als estàndards mínims recomanats per l’OMS de ser capaços d’identificar correctament almenys al 80% dels positius. Com mostra aquesta revisió, la fiabilitat dels tests d’antígens és molt discreta i només uns pocs poden ser una alternativa real a la lenta PCR, quan aquesta prova no està disponible. A més, alguns dels tests comercialitzats no s’ajusten a la normativa (al web d’Agència Espanyola del Medicament hi ha una llista de test que no compleixen amb la regulació) i poden representar un risc per a la salut pública.

    Un test ideal hauria de ser capaç d’identificar amb precisió a les persones infectades que són contagioses, perquè això és el que facilitaria prendre les millors decisions sobre tractament i aïllament. Tant la PCR com els test d’antígens tenen les seves limitacions i incerteses, però l’adequada i oportuna administració d’ambdós tipus de proves és l’única via per identificar el més aviat possible a les persones infectades i els seus contactes. El que ens mostren totes aquestes complexitats sobre les proves de la Covid-19 és que vivim en una cultura de la incertesa i l’important que és conèixer-la, administrar-la i comunicar-la a la població.

  • La ciència per deixar de fumar

    Si el tabac és el principal enemic de la salut pública, és lògic i desitjable que hi hagi molta i bona ciència darrere. I efectivament n’hi ha. Les dades dels estudis sobre el cost en vides i patiment són aclaparadores; només cal recordar tres d’elles: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors. També són contundents les dades sobre els beneficis d’abandonar el tabaquisme: deixar de fumar abans dels 35 anys evita gairebé tota la mortalitat anticipada, fer-ho als 60 anys millora l’esperança de vida en tres bons anys i fins i tot passats els 60 segueix reduint la mortalitat i el risc de càncer i malalties cardiovasculars.

    Està clar que el millor que poden fer per la seva salut els 1300 milions de persones que fumen actualment, la majoria en països d’ingressos mitjans i baixos, és deixar de fer-ho. Però quines evidències científiques hi ha sobre tota la panòplia de mètodes per abandonar aquest hàbit? Hi ha infinitat d’estudis sobre l’efectivitat de fàrmacs, pegats i xiclets de nicotina, cigarrets electrònics amb o sense nicotina i altres mètodes que ofereixen resultats més aviat discrets quan es mesura la taxa d’èxit a partir dels sis mesos. Vèncer el desig de fumar associat a l’addicció que crea la nicotina és l’objectiu d’aquests mètodes, i el que se sap és que hi ha fàrmacs que ajuden i que els cigarrets electrònics probablement ajuden a deixar de fumar més que els pegats i els xiclets de nicotina. Però per aconseguir deixar de fumar hi ha un factor addicional determinant que està relacionat amb la voluntat i la motivació.

    Per reforçar la decisió de deixar de fumar s’han assajat infinitat d’intervencions de suport conductual (des de l’orientació i l’exercici fins a la hipnosi), qui l’administra, quins missatges d’ajuda es donen, per quin canal, amb quina freqüència, durant quant temps, etc. Les possibilitats són moltes i hi ha centenars d’assajos clínics sobre intervencions no farmacològiques que hi ha hagut de resumir en desenes de revisions sistemàtiques. Per destil·lar tot aquest coneixement s’ha fet recentment una revisió de revisions Cochrane (overview of reviews o revisió global), i els seus resultats permeten treure ja algunes conclusions. La primera és que l’assessorament conductual és una ajuda eficaç per deixar de fumar i que l’estratègia que millor reforça la voluntat és oferir una compensació econòmica a qui es manté ferm sense fumar. Això sí, aquest reforç només funciona si la retribució és a curt termini i està garantida.

    El conjunt de la investigació també va deixant clar que la combinació d’estratègies (per exemple, cigarret electrònic, assessorament i retribució econòmica) funciona millor que una intervenció aïllada. Queda encara molta investigació per fer, principalment per aclarir l’eficàcia de l’assessorament per deixar de fumar a través de mitjans electrònics, per exemple, mitjançant SMS, aplicacions de telèfons mòbils o vídeos en temps real, a més de seguir investigant si, com sembla, és més eficaç insistir en els com que en els perquès. Però el que ja està fora de tot dubte és que retribuir a qui deixa de fumar és efectiu, ja que el grau de certesa d’aquesta evidència és alt i no cal, per tant, seguir estudiant-ho. Potser tampoc calguin molts estudis sobre la rendibilitat de la intervenció, ja que el 5,7% de la despesa sanitària mundial és atribuïble al tabaquisme. I, si sumem les despeses sanitàries i les pèrdues de productivitat, el cost total del tabaquisme equival a l’1,8% del producte interior brut anual de tot el món. Déu n’hi do.

  • Wikipedia contra la infodemia

    El 22 d’octubre de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) anunciava un acord amb la Fundació Wikimedia, editora de la Wikipedia, per difondre informació rigorosa i actualitzada sobre la Covid-19. Aquesta col·laboració s’emmarca en la lluita de l’OMS contra la infodemia, definida com l’excés d’informació i la propagació ràpida de notícies, imatges i vídeos inventats o que porten a equívoc. L’acord implica no només reconèixer que la Wikipedia és probablement la font d’informació de salut més llegida del món per metges i pacients, sinó a més fiable, lliure d’algoritmes comercials i mantinguda al dia per milions de voluntaris, molts d’ells professionals sanitaris. La Wikipedia és una cosa rara, la singularitat mereix ser reconeguda ara que acaba de fer 20 anys.

    «Wikipedia no és una font fiable». Aquest paradoxal títol d’una de les seves entrades és molt revelador de la naturalesa d’aquest recurs, que té més de 6 milions d’articles en 300 llengües i creix a un ritme de dues edicions per segon. Els autors fan aquest advertiment perquè Wikipedia pot ser editada per qualsevol, i això vol dir que la informació pot ser falsa deliberadament, estar a mig elaborar o simplement contenir errors. No obstant això, una de les seves fortaleses és la seva capacitat d’autocorrecció, sobretot en les parts més populars i amb major nombre de editors. L’absència d’anuncis i d’inversors que exigeixin beneficis, el manteniment mitjançant donacions i el voluntarisme d’autors de tot el món mantenen viu un somni enciclopèdic construït no per màquines sinó per persones. I, a més, amb un nivell de rigor igual o major al de les enciclopèdies d’experts, com ja mostrava un article de Nature el 2005, segons el qual la Wikipedia era igual de fiable que la Britànica a les entrades científiques.

    En 10 mesos, s’han creat 6.950 articles sobre la Covid-19 en 188 llengües amb la col·laboració de 100.000 editors. Només les pàgines en anglès han estat vistes més de 330 milions de vegades, 10 vegades més que les publicades en espanyol, que és la segona llengua en nombre de pàgines vistes. Les desenes de milers d’articles sobre salut conformen tota una enciclopèdia mèdica dins de la Wikipedia. Aquests articles poden ser més divulgatius o tècnics, però tots solen estar ben referenciats. Els més 11.325 articles analitzats en un recent estudi incloïen 137.889 cites de revistes acadèmiques. La revista més citada és Cochrane Database of Systematic Reviews, seguida pel New England Journal of Medicine i The Lancet, i el temps mitjà en citar un article d’una revista acadèmica a la Viquipèdia és de 90 dies.

    Segons Alexa, una companyia d’anàlisi de continguts a internet, Viquipèdia ocupa el lloc 13 en la llista de llocs web més populars, encapçalada per Google i YouTube, i copada per les grans empreses tecnològiques i de comerç electrònic. Però l’enciclopèdia és un gegant d’una altra pasta, un supervivent de l’època més idealista d’internet, que manté viva la cultura de la informació basada en l’evidència, la raó i la bona fe per sobre d’altres consideracions. Per això Facebook i Google la fan servir com a font d’autoritat, i també Apple i Amazon, quan els seus respectius assistents de veu, Siri i Alexa, responen a preguntes consultant aquesta enciclopèdia. Segons un article a The Economist, la Wikipedia té la seva reputació més alta que mai. No és l’únic «guardià de la veritat», com la descriu Toby Negrin, de la Fundació Wikimedia, però sí que és el més accessible i amb més respostes a tot tipus de qüestions, incloent les de salut.