Just Deploy It!

Etiqueta: fàrmacs

  • Sanitat prepara un pla per a potenciar els medicaments genèrics amb l’oposició de la patronal farmacèutica

    El nou pla del Govern per al foment dels medicaments genèrics i biosimilars planteja una bateria de mesures per a millorar la seva posició en el mercat, entre les quals destaquen reforçar la prescripció per principi actiu i posar en marxa d’una política de preus més avantatjosa per a aquests productes, totes dues eliminades o diluïdes durant els últims anys. L’esborrany, al qual ha tingut accés eldiario.es, reconeix l’existència de barreres a l’entrada dels genèrics a Espanya, una situació que pot tenir conseqüències «especialment negatives» per al Sistema Nacional de Salut i ha deslligat un encreuament de declaracions entre diferents sectors de la indústria farmacèutica.

    El moviment del Ministeri de Sanitat, dirigit per Luisa Carcedo, es produeix pocs mesos després que es publiquessin les dades oficials sobre la venda de fàrmacs a Espanya, que mostraven com el mercat de genèrics s’ha estancat durant els últims anys, amb un volum en unitats venudes que se situa entorn d’un 46%, un valor superior al de França (30%) o Itàlia (20%), però molt allunyat d’Holanda (70%), Alemanya (80%) o Regne Unit (83%).

    L’esborrany del pla es recolza en un estudi publicat l’any passat per la Comissió Europea i l’OCDE en el qual es recomanen una sèrie d’estratègies per a reduir la despesa farmacèutica i s’assenyala l’entrada de genèrics i biosimilars com la mesura amb «el benefici més gran possible». A més, el document també apunta a un informe de la UE que estima un estalvi d’un 33% de la despesa farmacèutica si la quota de genèrics aconseguís el 80%.

    Fàrmacs de marca a preu de genèrics

    Després de la filtració de l’esborrany, Farmaindustria –la patronal farmacèutica– ha assegurat que, encara que la quota de genèrics no arriba al 80%, els «medicaments a preu de genèric» sí que sobrepassen aquesta quota, «amb més d’un 82 per cent de les dispensacions», ja que «a Espanya les marques estan a preu de genèric». Conclouen que «les mesures de foment de genèrics i biosimilars que no suposen estalvi per al SNS no tenen sentit i provocarien un clar perjudici per a la indústria farmacèutica innovadora».

    Des de l’Associació Espanyola de Medicaments Genèrics (AESEG), el seu Secretari General, Ángel Luis Rodríguez, ha qualificat el concepte de «medicaments a preu de genèric» com un «eufemisme» i afirma que «el genèric és fonamental per al Sistema Nacional de Salut perquè és un regulador del mercat, ja que, si no hi hagués genèrics, cap marca abaixaria els preus».

    A més, Rodríguez critica la visió «curtplacista» de Farmaindustria, en destacar que en aquest moment els fàrmacs de marca estiguin al mateix preu que els genèrics, una situació que es deu a diverses modificacions legislatives introduïdes en els últims anys, durant els governs del PP, i que han provocat que els medicaments de marca hagin d’abaixar obligatòriament el seu preu al nivell dels genèrics una vegada acabada la patent.

    «Això anul·lava el concepte de genèric, la utilitat del qual és tenir un preu menor que el medicament de marca», assegura Rodríguez, que considera que «aquest tipus de polítiques aconsegueixen un estalvi a curt termini, però desincentiven als laboratoris de genèrics i són contraproduents a mitjà i llarg termini».

    L’esborrany del pla s’ha fet eco d’aquesta situació i proposa una fixació de preus que estableixi «un preu menor per al medicament biosimilar i el medicament genèric respecte al corresponent original de referència», amb l’objectiu d’»afavorir la seva entrada i utilització tant en l’àmbit hospitalari com en l’àmbit de recepta oficial».

    Es reforça la prescripció per principi actiu

    Una altra de les mesures més criticades per la indústria dels genèrics i per diverses associacions civils va ser l’eliminació de la discriminació positiva cap al genèric per la qual s’afavoria la seva dispensació en lloc del de marca. Aquesta mesura es va establir l’any 2011, però el 2012, en la primera legislatura de Mariano Rajoy, va ser eliminada.

    «El que feia l’anterior llei és donar-li preferència al genèric en cas d’igualtat de preu», assegura a eldiario.es Juan José Rodríguez Sendín, vicepresident de l’Associació Accés Just al Medicament, «però aquesta mesura va ser eliminada per al Partit Popular, perquè es poguessin prescriure també els de marca, la qual cosa suposa deixar sense oportunitats el genèric».

    El mateix esborrany assenyala aquest canvi legislatiu com «una de les causes que es pot relacionar directament» amb l’estancament del mercat de genèrics dels últims anys, per la qual cosa proposa que «les prescripcions de medicaments inclosos en la prestació farmacèutica del SNS s’efectuïn, de forma general, per principi actiu», recuperant així l’esperit de la normativa de 2011 i seguint la línia de les recomanacions internacionals, tant de l’Organització Mundial de la Salut, com de la Unió Europea.

    Rodríguez Sendín coincideix amb el secretari de l’AESEG que «els genèrics són una estratègia per a obligar les marques a abaixar els preus» i, «si no es dóna cap avantatge als genèrics i aquests desapareixen, les marques es quedaran soles i sense competència».

    En qualsevol cas, el pla és un esborrany que encara està en desenvolupament, per la qual cosa Rodríguez assegura que «no cal avançar esdeveniments i caldrà esperar que el Ministeri publiqui el document definitiu». Segons han informat fonts del Ministeri de Sanitat a eldiario.es, «s’estan analitzant les aportacions realitzades pel Comitè Assessor per al finançament de la Prestació Farmacèutica per a, si escau, incorporar-les al document».

    La incorporació o no de les mesures proposades per aquest comitè es decidirà en el si de la Comissió Permanent de Farmàcia del SNS, integrada pel mateix Ministeri, les comunitats autònomes i l’Agència Espanyola del Medicament i, després d’això, el document passarà a fase d’exposició pública, durant la qual es podran afegir noves aportacions.

    Genèrics i biosimilars

    Un medicament genèric és una còpia exacta que posseeix la mateixa concentració i dosatge que un medicament de marca la patent de la qual ja ha caducat i que, per tant, produeix els mateixos efectes que aquest últim, ja que posseeixen el mateix principi actiu.

    Un medicament biosimilar és un producte biològic molt similar a un altre producte biològic de referència. A diferència dels medicaments convencionals, els productes biològics són més complexos de reproduir, per la qual cosa un biosimilar no es pot considerar un duplicat exacte del producte de referència, com succeeix amb els genèrics, encara que les diferències que es presenten es consideren acceptables.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • «Molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió»

    Durant les últimes setmanes, tant l’Organització Mundial de la Salut, com el Centre de Control de Malalties de la Unió Europea han alertat sobre l’augment del nombre de casos de xarampió en tota Europa i, dimarts passat, el Comissari de Salut i Seguretat Alimentària de la UE, Vytenis Andriukaitis, qualificava la situació com a inacceptable, «sobretot tenint en compte que existeix una vacuna eficaç contra la malaltia des dels anys seixanta».

    Encara que els majors brots s’han produït en països que tenen important bosses d’exclusió social i no existeix un accés adequat a les vacunes, en altres països de major poder adquisitiu, com França o Itàlia, la caiguda s’ha associat fonamentalment a una pèrdua de confiança respecte a les vacunes.

    Parlem sobre la importància d’aquest tipus d’intervencions i la desconfiança que s’ha generat entorn d’elles en els últims anys amb Raquel Carnero, coautora -al costat del farmacèutic Luis Marcos i al dibuixant Íñigo Ansola- del llibre Vacunant Dos segles i sumant! (Edicions Universitat de Salamanca, 2019). Carnero treballa per a una consultora de serveis per a la indústria farmacèutica i és col·laboradora de l’ONG de cooperació al desenvolupament Farmacéuticos Mundi (Farmamundi), dedicada a la promoció de la salut i l’ajuda farmacèutica en països menys afavorits.

    Què li sembla la situació que es viu ara a Europa amb el xarampió?

    La propagació d’aquesta malaltia ha estat un efecte de la caiguda de les taxes de vacunació. S’ha perdut l’efecte ramat, amb el que aquelles poblacions que no es poden vacunar, com els nens menors d’un any, que no poden rebre la majoria d’aquestes vacunes, acaben exposats al virus. Al final, molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió.

    A què creu que es deu el problema?

    Als països industrialitzats, on no hi ha una falta d’accés generalitzada, és per una pèrdua de confiança. D’una banda s’ha reduït la percepció del risc, perquè són malalties que han estat pràcticament erradicades. Ningú es recorda ja de les seqüeles que deixava la pòlio i gairebé ningú ha sofert la desgràcia de veure morir a un bebè per xarampió, amb el que s’ha abaixat la guàrdia. D’altra banda, està el corrent antivacunes, que és una altra part del problema.

    No se li dóna massa importància als antivacunes?

    En països com Espanya els antivacunes són un moviment residual, però hi ha uns altres com Itàlia o França en els quals s’han estès més i la cobertura de la triple vírica, que cobreix xarampió, rubèola i galteres, ha baixat moltíssim. Encara així, hi ha un altre terme que s’utilitza actualment en lloc d’antivacunes, que és el de vaccine hesitancy, que es refereix de forma genèrica als dubtes que poden sorgir a l’hora de vacunar. L’OMS acaba de publicar les 10 amenaces globals de salut i els dubtes o el rebuig a la vacunació és una d’elles.

    Quins factors han influït en la pèrdua de confiança?

    Els dubtes sobre les vacunes s’estenen per molts motius, per exemple, la falta d’unificació dels calendaris vacunals genera desconfiança, perquè la població no té clar per què en uns llocs es recomanen unes vacunes i en uns altres no. Afortunadament, a Espanya, des de gener ja tenim un calendari únic comú, la qual cosa servirà per a tenir una imatge més clara de què és el que es recomana. També estan els dubtes que es plantegen sobre la seva seguretat o eficàcia o els missatges del corrent antiglobalització, que culpen a les grans multinacionals del preu de les vacunes o del desproveïment. Moltes d’elles no han estat ben resoltes, la qual cosa ha acabat generant desconfiança.

    És aquest l’objectiu del llibre, respondre als dubtes de la població?

    El llibre tracta d’abordar la pregunta de per què hi ha tants dubtes si fa dos segles que vacunem. És cert que en els inicis van sorgir molts dubtes, perquè era una societat que no estava preparada per a comprendre aquest tipus d’intervenció sanitària, però que existeixin dubtes avui dia, més de 200 anys després, té molt menys sentit.

    El que volem és llançar un missatge científicament rigorós, però que pugui arribar a tothom de forma senzilla, perquè tothom pugui tenir aquestes respostes. Fins ara pot ser que no hagin tingut fàcil respondre als seus dubtes de forma senzilla i per això molts pares han acabat recorrent a internet i xarxes socials, on pots trobar de tot.

    Per això el projecte també té presència en xarxes socials?

    No es pot lluitar contra els bulos i els mites si no entrem en el lloc on es generen i on es promouen. Hem de buscar diferents vies per a arribar a l’objectiu i no quedar-nos només en el missatge institucional de «vacuna’t».

    Un dels mites més freqüents és el de considerar que és millor que els nens s’immunitzin passant la malaltia què li sembla?

    El problema és que no s’estan tenint en compte les possibles conseqüències. Cal no oblidar que el xarampió també pot provocar sordesa o una meningitis que pugui deixar greus seqüeles neurològiques. Encara que el nen no arribi a morir, se li està exposant a un risc massa alt. No crec que cap mare, amb tota aquesta informació, estigués disposada a assumir aquest risc.

    Creu que els fiascos d’algunes vacunes modernes, com la del dengue, poden justificar els temors de part de la població?

    Les vacunes per a malalties tropicals o malalties oblidades són relativament recents i moltes d’elles són experimentals. No és el mateix parlar d’una vacuna candidata per a l’Ebola, que de les quals s’utilitzen a Europa de forma sistemàtica des de fa més de 30 anys i la seguretat dels quals i eficàcia està fora de tot dubte. Hem de tenir en compte que ara mateix s’administren milions i milions de dosis de la triple vírica, amb la qual cosa tenim informació més que suficient sobre aquesta vacuna. A més, tenim un sistema de farmacovigilància mitjançant el qual es recullen tots els possibles efectes adversos que es puguin produir.

    Creu que s’hauria de canviar la legislació perquè la vacunació sigui obligatòria?

    No crec que sigui la millor manera. En una societat madura com la que tenim a Espanya, el que cal oferir és més informació accessible i clara i no pensar a fer obligatòria la vacunació. A més, a Espanya tenim un programa de vacunació molt complet, que és dels millors del món, i una taxa de vacunació elevada, amb el que introduir l’obligatorietat probablement generaria un rebuig encara major.

    El llibre també dedica un capítol a les dones en la història de les vacunes per què?

    Sí, hem volgut donar visibilitat a les dones que han contribuït al desenvolupament de les vacunes perquè no sempre han rebut el reconeixement que mereixien, perquè han estat a l’ombra d’altres investigadors o perquè han treballat en èpoques on les dones no tenien visibilitat. Moltes de les quals esmentem són americanes, però hi ha una espanyola que ha estat reconeguda per l’OMS com la primera infermera de la història en missió internacional. Isabel Zendal va participar, al costat del metge militar Xavier Balmis, en una expedició que va recórrer Llatinoamèrica per a expandir la vacuna de la verola. La missió es considera una fita a nivell internacional i és una cosa del que ens hauríem de sentir orgullosos.

    Aquesta és una entrevista original d’eldiario.es

  • El doble tall de l’ibuprofè i altres antiinflamatoris

    Fa uns dies, l’agència francesa del medicament (ANSM) va llançar un advertiment a metges i pacients a causa dels riscos que han detectat per l’ús d’ibuprofèn i ketoprofèn. Concretament, van constatar que aquests antiinflamatoris poden agreujar certes infeccions com otitis, amigdalitis, rinofaringitis, infeccions pulmonars i de la pell, així com la varicel·la. L’ANSM ha sol·licitat, a més, una recerca europea sobre aquests medicaments per a aclarir els seus efectes i aconsella que es prioritzi la presa de paracetamol enfront de l’ibuprofèn en casos de febre o dolor (excepte el d’esquena).

    L’alerta de l’agència francesa no està basada en una cosa inesperada ni desconegut, sinó que es basa en un estudi que va començar l’any 2000 i que ha permès conèixer amb major profunditat l’aparició de complicacions infeccioses causades per l’ibuprofèn i el ketoprofèn. En realitat, que els medicaments de la família dels antiinflamatoris no esteroidals (AINE) podien entorpir la recuperació enfront de certes infeccions era alguna cosa que se sospitava des de fa més de mig segle i que se sap amb certesa des de fa diversos anys (encara que encara desconeixem la magnitud d’aquest fenomen).

    Ja existien estudis des de 1966 que avisaven sobre una associació entre l’administració d’AINE i complicacions en la pell i els teixits tous de nens que sofrien varicel·la. D’altra banda, en 2013, un assaig clínic britànic publicat en la revista mèdica the British Medical Journal va detectar que els pacients amb certes infeccions respiratòries tenien un pitjor pronòstic, amb pitjors símptomes o símptomes nous, quan se’ls receptava ibuprofèn (20% dels pacients) o ibuprofèn amb paracetamol (17%) en comparació amb els pacients que només prenien paracetamol (12%). A més, era més probable que els pacients que prenien només ibuprofèn o ibuprofèn combinat amb paracetamol haguessin de tornar a la consulta del metge. També sabem, per múltiples estudis en ratolins i altres animals de laboratori, que la ingesta d’AINE afavoreix el desenvolupament de certes infeccions (com Clostridium difficile) o el seu empitjorament.

    Quina nova informació aporta l’estudi al qual es refereix l’ANSM? L’estudi del British Medical Journal es va realitzar sobre 889 pacients amb infeccions respiratòries i l’absoluta majoria de complicacions d’infeccions que es van detectar van ser lleus, excepte un reduït nombre de casos de pneumònia, meningitis i amigdalitis. L’estudi recent de l’ANSM s’ha realitzat sobre una població molt major, la qual cosa ha permès detectar 337 empitjoraments d’infeccions en persones sota tractament amb ibuprofèn i 49 amb ketoprofèn. Aquestes complicacions es tractaven principalment d’infeccions greus de la pell i els teixits tous, pulmonars i neurològiques que van portar a hospitalitzacions, seqüeles i fins i tot la mort. Els bacteris que causaven aquestes complicacions eren, en la majoria dels casos, estreptococs i pneumococs.

    A què es deu aquest efecte indesitjat dels AINE per al tractament de les infeccions? Encara que no sabem amb detall els mecanismes pels quals es produeix, sí que existeix una hipòtesi que cobra força amb el pas del temps: els AINE interfereixen, fins a cert punt, amb el sistema immunitari. Es tracta d’una hipòtesi lògica, coneixent com actuen els AINE. Aquests medicaments es caracteritzen per tres efectes típics: acció antiinflamatòria, analgèsica i antipirètica (contra la febre).

    Durant molt de temps s’ha considerat a la febre i a la inflamació com a enemics a combatre costi el que costi, perquè desencadenen com a efectes indesitjats malestar general i dolors. No obstant això, mai hauríem de perdre de vista que són mecanismes de defensa naturals enfront de les infeccions per infinitat de microorganismes. Sabem, per exemple, a través de múltiples estudis, que la febre dificulta la proliferació de virus i bacteris i que millora la resposta del sistema immunitari de múltiples maneres. Així, en administrar AINE per a combatre la inflamació i la febre, es corre també el risc de dificultar la nostra resposta immunitària enfront de les infeccions, afavorint l’aparició de complicacions.

    De fet, diversos estudis experimentals han mostrat que l’ús d’antitèrmics eleva el risc de mort en animals que sofrien grip o pneumònies. En humans no coneixem tan bé com en animals les conseqüències, però sí que existeixen diversos estudis clínics que ens indiquen que obstinar-nos a rebaixar la febre i la inflamació podria no ser tan bona idea. En aquest sentit, una metanàlisi publicada el 2017 que analitzava els resultats de 16 estudis sobre pacients amb sèpsies (una resposta immunitària desproporcionada a una infecció greu generalitzada) recolzava aquesta idea: la febre no només no incrementava el risc d’efectes adversos, sinó que el control de la febre no reduïa el risc que apareguessin aquests efectes ni tampoc millorava la supervivència. Resultats similars s’han trobat en altres estudis, com un enfocat en el tractament d‘infeccions cutànies amb ibuprofèn, sense evidències de millora per aquest tractament.

    Per què l’agència de medicaments francesa ha aconsellat prioritzar el paracetamol enfront de l’ibuprofèn o al ketoprofèn? Perquè el paracetamol no és un AINE i, a diferència d’aquests, posseeix un efecte antiinflamatori molt feble, pràcticament inexistent. És aquesta raó la que podria explicar per què s’observen menys complicacions per infeccions en pacients que prenen paracetamol en lloc d’AINE.

    En medicina, qualsevol tractament amb efecte terapèutic té també possibles efectes adversos. D’aquesta manera, la balança de beneficis enfront de riscos sempre està present. El quid de la qüestió està a conèixer i valorar adequadament quina és la millor estratègia terapèutica basada en l’evidència científica actual per a incrementar els beneficis terapèutics i disminuir els efectes negatius el màxim possible.

    Els AINE estan entre els fàrmacs més segurs en el mercat, però també posseeixen efectes adversos (irritació i sagnat del tracte gastrointestinal, hipertensió, complicacions d’infeccions…). Gràcies als estudis clínics i a l’avanç de la medicina, podem tenir una visió més àmplia i correcta del que està ocorrent de debò en la balança d’aquests i molts altres medicaments. Si les últimes dades ens fan ser més conscients del preu que es paga per alleujar la inflamació i el dolor per l’ús d’AINE, el lògic és prioritzar el paracetamol o limitar el consum d’AINE a certs casos. En qualsevol cas, en els pròxims anys sabrem amb més certesa fins a quin punt el consum d’AINE podria complicar les infeccions en pacients. Com en molts altres àmbits de la vida, cal evolucionar per a millorar.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Les funcionàries amb mútua paguen fins a 36 vegades més pels fàrmacs de la reproducció assistida si són lesbianes o no tenen parella

    Puregon i Ovitrelle és el nom de dos medicaments prescrits amb freqüència en els tractaments de reproducció assistida. Amb recepta costen exactament 8,48 euros, però part de les funcionàries, jutgesses, fiscals, militars i guàrdies civils que siguin lesbianes o no tinguin parella home han de pagar 298,37 euros per ells, encara que estiguin en la sanitat pública. Muface, Isfas i Mugeju, les mútues a les quals pertanyen obligatòriament aquest tipus de treballadores, no financen aquestes hormones. Això és així perquè apliquen l’ordre ministerial aprovada pel PP el 2014, encara vigent, que va excloure a les lesbianes i dones sense parella de la reproducció assistida i a les quals, en aquests casos, obliga a abonar per aquests fàrmacs un preu 36 vegades major que si no ho fossin. És un càlcul fet a partir del cost d’aquests dos fàrmacs, però l’import pot canviar depenent de cada dona i de cada tractament, que sol incloure més medicaments.

    Li ha ocorregut a Carmen (nom fictici), una funcionària de 38 anys a la què Muface, a la qual pertany obligada, li ha denegat el finançament de dos dels fàrmacs que li han indicat per al tractament de reproducció assistida que segueix a la Fundació Jiménez Díaz de Madrid. Aquesta situació es dóna perquè Muface dóna a triar als beneficiar-vos entre sanitat pública o privada a través de diverses entitats amb concert i Carmen ha triat la primera. Així, el centre mèdic públic li ha autoritzat el tractament en si (el cicle d’inseminació) perquè pràcticament totes les comunitats autònomes han revertit l’ordre del PP amb el pas dels anys. No obstant això, les mútues són estatals i es regeixen per la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut.

    Tal com marca el procés, encara que els beneficiaris triïn la sanitat pública, compten amb un talonari especial de receptes –no és el mateix paper que el de qualsevol altre ciutadà– i per a alguns tractaments precisen que la mútua els autoritzi l’anomenat «visat de receptes» si volen optar al finançament públic dels medicaments. És el cas de la reproducció assistida. Per a alguns d’aquests medicaments també és necessari que la sanitat pública autoritzi un visat, però és habitual que en aquests casos el faci i no depèn que la dona sigui lesbiana o no tingui parella. És precisament aquest procés el que Muface li ha denegat a Carmen, segons una resolució datada el passat 3 d’abril a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    «Pel fet que, amb la informació mèdica aportada, no es compleix cap dels requisits s’informa com a DESFAVORABLE el finançament de medicació per a la tècnica d’inseminació artificial amb semen de donant», conclou el dictamen. Els condicionants als quals fa referència són els que va introduir la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, en l’ordre ministerial, que es basen en l’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva» o «absència de consecució de l’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal sense ús de mètodes anticonceptius». Són aquests dos requisits, que en la pràctica exclouen a dones amb parella dona i a dones sense parella, els que va establir la norma per a accedir a la reproducció assistida en el sistema públic.

    La resolució ha obligat a Carmen a finançar íntegrament els dos fàrmacs –Puregon i Ovitrelle–, que li han indicat per a l’estimulació ovàrica durant el tractament de reproducció assistida. Li han costat 247,74 i 50,63 euros, respectivament. En el cas que el primer cicle d’inseminació, al qual s’ha sotmès la dona, no sigui fructífer, haurà de tornar a pagar-los fins a un màxim de sis intents, que són els que es preveuen. Amb recepta, aquests dos mateixos medicaments costen 4,24 euros cadascun. Els fàrmacs indicats poden variar per a cada dona segons les seves circumstàncies i el metge que els prescriu.

    Tant la Federació de Serveis a la Ciutadania de Comissions Obreres com a CSIF consideren aquesta situació una discriminació i una injustícia que ha de revertir-se.

    No descarta denunciar

    El seu cas és paradigmàtic, ja que ella és funcionària en l’àmbit de l’ensenyament de la Comunitat de Madrid i, per tant, mutualista obligatòria de Muface. Segons la seva pàgina web, tenen aquesta imposició els funcionaris de carrera de l’Administració civil de l’Estat i, encara que per regla general queden exclosos els d’Administració Local i Autonòmica, «els cossos docents són cossos estatals i tots pertanyen a Muface», expliquen fonts del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, del qual depèn la mútua. Sobre l’exclusió de les dones com Carmen, apunten al fet que Muface no té molt de marge, ja que «aplica la cartera bàsica del Sistema Nacional de Salut».

    Les comunitats autònomes han anat revertint la norma, però encara no està modificada a nivell estatal. El Govern de Pedro Sánchez va anunciar el mes de juliol passat que retornaria aquest dret a aquestes dones, però és previsible que no li doni temps a consumar la reforma abans de les eleccions generals. A pesar que ara fonts del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’actual Executiu descarten pronunciar-se sobre això, el mes de febrer passat les mateixes fonts van informar aquest mitjà que quedaven cinc mesos de tràmit. Per això, Muface, Isfas i Mugeju continuen aplicant aquesta ordre ministerial. A més, el PSOE porta la mesura en el seu programa electoral de cara a les generals del pròxim 28A.

    Al mateix que Muface al·ludeixen el Ministeri de Defensa, del qual depèn Isfas, i el Ministeri de Justícia, del qual depèn Mugeju. La primera és obligatòria per a militars i guàrdies civils, mentre que la segona ho és per a un ampli ventall de professionals de l’Administració de Justícia: jutges, fiscals, els funcionaris de carrera del Cos de Secretaris Judicials, de Mèdics Forenses o els lletrats de carrera del Cos de Lletrats del Tribunal Constitucional, entre altres. Fonts de tots dos ministeris al·ludeixen al fet que la causa mèdica és l’únic requisit actualment vigent per a finançar fàrmacs associats a la reproducció assistida.

    Carmen assegura que quan va rebre la notificació no havia sentit parlar de l’ordre i ningú li havia indicat que podia ser exclosa del finançament. La seva germana, a més, s’havia sotmès a un tractament en el mateix servei i en el mateix hospital i no havia tingut cap problema, explica. «Al principi va ser una impotència i una baixada total», diu a eldiario.es abans d’afegir que recorrerà el dictamen i que no descarta denunciar, ja que a més la norma «no parla específicament de fàrmacs». «És una doble discriminació: com a dona sola i com a funcionària», apunta.

    Encara que la norma que va modificar la cartera de serveis va entrar en vigor el novembre de 2014, des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van anar deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla i Múrcia. Durant anys, la sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs.

    De fet, el mateix hospital en el qual Carmen està seguint el tractament, la Fundació Jiménez Díaz, va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, el centre mèdic també li va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social núm.18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El polèmic fàrmac contra l’osteoporosi, el segon que més factura en la mútua dels funcionaris

    L’empresa farmacèutica Amgen va facturar el 2017, l’últim exercici amb dades consolidades, més de 7,6 milions d’euros per la prescripció de denosumab, el polèmic fàrmac contra l’osteoporosi batejat com la droga dels ossos, en la Mutualitat General de Funcionaris Civils de l’Estat (Muface), un organisme que aglutina a més d’1,4 milions de persones, entre titulars i beneficiaris. Aquesta xifra situa al medicament comercialitzat per la societat de biotecnologia estatunidenca com el segon per import en consum de principis actius, per darrere de l’atorvatastina i per davant de la rosuvastatina, dos fàrmacs per a reduir el colesterol.

    Els efectes adversos detectats després de la interrupció dels tractaments amb denosumab (un anticòs monoclonal) han generat un debat entre la comunitat científica. Els defensors del medicament, amb la mateixa farmacèutica al capdavant, sostenen que els riscos després de deixar de prendre les dosis, entre ells l’increment de fractures vertebrals múltiples, són inferiors als seus beneficis i que l’efecte reboti es pot mitigar amb l’administració d’altres medicaments després de la suspensió.

    En el costat oposat se situen organismes com l’Institut Català de Farmacologia o la revista francesa Prescrire, que recomanen que es deixi de prescriure en considerar «molt modesta» la seva eficàcia enfront d’uns efectes adversos «desproporcionats». Consideren a més que a penes hi ha evidències que acreditin l’efectivitat dels fàrmacs alternatius, els denominats bifosfonats, per a pal·liar la pèrdua de densitat mineral òssia després de la interrupció del tractament amb denosumab, un fàrmac que, alerten, crea dependència.

    Al mig se situen publicacions com Current Osteoporosis Reports, que aconsella relegar el seu ús com a medicament de segona línia, indicat per a casos concrets, a causa de les complicacions detectades en els estudis.

    Malgrat aquests recels, la facturació de Prolia (nom comercial de Denosumab) no ha parat de créixer en la mútua dels funcionaris. Segons les dades publicades en les memòries de l’organisme estatal, el fàrmac d’Amgen se situava el 2013 com el quinzè en el llistat de més venuts per aquesta via, amb 3,38 milions d’euros. Quatre anys després, aquesta xifra s’ha elevat fins als 7,61 milions, més del doble. L’increment respecte a 2016, on es col·locava en el tercer lloc, és del 9,22%. El 2015 i 2014 va ocupar la sisena plaça en el consum per import i principi actiu.

    Les dades recollides en l’últim anuari de Muface revelen que els fàrmacs per al tractament de malalties òssies representa una despesa total de 9,5 milions d’euros, la qual cosa situa a denosumab com un fàrmac de primera línia en la prescripció d’aquest tipus de productes en una mútua que atén a prop d’un milió de funcionaris com a titulars, sent els més nombrosos els de més alt escalafó, els denominats A1 (diplomàtics, inspectors d’Hisenda, catedràtics i professors d’universitat i d’ensenyament secundari, enginyers, lletrats, comissaris…) i A2 (mestres, tècnics d’Hisenda, aparelladors, sotsinspectors de la Policia Nacional…) A més es beneficien de les seves prestacions mig milió de persones amb algun tipus de parentiu amb els titulars.

    Prolia també es troba entre els medicaments més venuts en farmàcies el 2017. L’última publicació de la Federació Empresarial de Farmacèutics Espanyols (FEFE) ho situa en el setè lloc, amb una facturació de 116,8 milions d’euros durant l’exercici 2017.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Què hauria passat si….? Per una transició necessària dels sistemes sanitaris

    Alguns teòrics de la història de la medicina situen l’any 1914 com clau per a la medicina al·lopàtica moderna. En aquesta data es va ordenar, uniformar i regular l’educació mèdica als EEUU i Canadà que fins aleshores estava bastant desorganitzada i era molt heterogènia amb enfocaments diferents segons cada universitat.

    La Fundació Rockefeller va participar en la creació d’institucions educatives per a professionals de la salut i va impulsar un procés de selecció entre diferents propostes. Se’n varen presentar i competir tres de molt diferents: un model de caràcter ambientalista presentat per la Universitat de Harvard, un enfocat als determinants sociopolítics que defensava la Universitat de Columbia, i una proposta biomèdica presentada per la Universitat Johns Hopkins i basada en l’informe Flexner elaborat als EUA el 1910. La Fundació Rockefeller va intervenir a favor d’aquesta última i des de llavors aquest enfocament, que va actuar com ordenador de la formació mèdica, presideix els sabers, les pràctiques i la recerca en els sistemes sanitaris de tot el món.

    No sabem si el magnat dels negocis era molt partidari de la medicina al·lopàtica, que com anècdota va morir acompanyat del seu metge homeòpata, però sí que va ser un visionari del gran camp de negoci que s’obria amb aquesta elecció. Va posar el coneixement biomèdic al servei del sistema econòmic i social dominant de manera coherent amb els seus interessos comercials.

    L’informe Flexner va significar una millora important a l’ensenyament i pràctica de la medicina, però posava tot l’èmfasi en l’origen biològic de la salut i la malaltia, en la malaltia com a fet individual, en la cerca de diagnòstics biològics, en l’especialització (versus la visió holística i generalista), i en la productivitat.

    Des de 1914 les tendències sorgides del model Flexner (del qual la sanitat dels EUA en seria la màxima expressió), i que han inspirat els sistemes sanitaris a occident, no han fet més que créixer i créixer. I avui aquest enfocament està esdevenint un autèntic problema. Per primera vegada es comença a pensar, quan es valoren globalment els beneficis i els riscs de la medicina actual, si el mal causat pot ser superior al benefici obtingut.

    Les intervencions mèdiques poden ser beneficioses, però totes tenen també riscos i poden produir danys i ser perjudicials per a la salut. Si a això hi sumem que centrar-se en la malaltia, la superespecialització i la cerca tossuda dels diagnòstics està provocant un important sobrediagnòstic i sobretractament, podem entendre que a EUA els efectes perjudicials de l’actuació dels serveis sanitaris assistencials es considerin actualment la tercera causa de mort.

    La cerca incansable dels diagnòstics ha sobrepassat els sistemes sanitaris i ha arribat als imaginaris socials i col·lectius en una lluita imparable contra la malaltia i la mort. Així, ens passem la vida preocupats per estar sans, visitant serveis sanitaris i consumint medicaments. Tal con escriu en Pep Martí a l’article La despesa en medicaments no pot millorar amb les polítiques sanitàries actuals i el farmacòleg Joan Ramon Laporte en un comentari al mateix escrit, un sistema sanitari que dedica als medicaments gairebé el 30% del seu pressupost no pot ser sa. Perquè “el problema no és “pressupostari”. Més de la meitat dels medicaments que es prescriuen i es consumeixen són innecessaris, però causen important iatrogènia. Des de finals dels anys 80 hem passat de 10 prescripcions per habitant i any al doble, 20 per habitant i any. Els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort“.

    Què hagués passat si en comptes d’una fundació d’empresaris hagués decidit el model de pensament sanitari un equip de salubristes? Què hauria passat si la Fundació Rockefeller hagués triat un altre model, o si la seva opció no s’hagués imposat en tots els sistemes sanitaris occidentals?

    Què hauria passat si el model triat hagués estat el basat en la salut comunitària i en els condicionants sociopolítics de la salut? Potser avui els serveis sanitaris assistencials, i molt específicament l’atenció primària, estarien més preocupats pel benestar de les comunitats i de les persones que per les malalties, potser els professionals d’atenció primària estarien detectant els seus pacients que viuen al carrer (avui sabem que la pobresa escurça la vida més que l’obesitat, l’alcohol i la hipertensió, i que les persones sense llar tenen una esperança de vida inferior a 60 anys), les persones en risc de desnonament, amb pobresa energètica, les dones que pateixen o han patit violència masclista, els nens que viuen en llars pobres…, i potser el diagnòstic de l’osteoporosi, la hipertensió, el càncer de pròstata, etc., ocuparien un lloc secundari. La intervenció en salut comunitària, el benestar i l’abordatge del patiment de les persones enteses com a subjecte social i col·lectiu serien l’eix del sistema.

    Què hauria passat si s’hagués triat un model ambientalista i ecològic de la salut? Potser avui estaríem parlant de si al barri en el qual viuen la comunitat i les persones que atenem s’utilitza molt plàstic, sobretot en els productes alimentaris, si l’aire està molt contaminat, si s’utilitza molt el vehicle privat perquè no es té un bon transport públic…, i ens preocuparíem menys del diagnòstic precoç de la demència (que sigui dit de passada no té tractament ni es pot prevenir).

    Potser encara podem canviar i fer una transició en el sistema sanitari, i molt especialment a l’Atenció Primària. Una transició des de la malaltia cap a la salut tant individual com comunitària. Una preocupació primordial pels determinants socials i ambientals de la salut i per l’atenció i cura del patiment i no per la cerca incansable d’un diagnòstic i l‘obsessió pels fàrmacs. Potser només són somnis, però somiar és necessari. Algunes iniciatives com ara de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’abordatge comunitari que estan fent alguns equips d’Atenció Primària ens fa pensar que a vegades els somnis es fan realitat. Potser també és somniar que l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC) assumeixi aquests principis?

    Perquè com diu la famosa frase de Michael Marmot si els principals determinants de la salut són socials, socials han de ser també les solucions.

  • Mites i realitats del vídeo viral sobre el negoci de les farmacèutiques

    «Hola, em dic Marta Sibina, sóc infermera, diputada al Congrés i gravo aquest vídeo perquè necessito ajuda per destapar un escàndol del qual ningú vol parlar». Divendres passat, una diputada d’En Comú Podem publicava un vídeo per denunciar «l’atracament de les farmacèutiques al nostre sistema sanitari, amb la complicitat del PP i del PSOE». El vídeo, que al moment de publicació d’aquesta notícia ha estat reproduït més de 800.000 vegades i té més de 23.000 valoracions positives, fa una sèrie d’afirmacions sobre la fixació de preus dels medicaments i sobre les diferències de preus entre els fàrmacs a Espanya i altres països del nostre entorn. Repassem algunes d’aquestes afirmacions.

    Paguem preus més cars que altres països pels mateixos fàrmacs?

    En primer lloc, Sibina compara el preu de dos medicaments entre Regne Unit i Espanya, com l’Herceptin (nom comercial del trastuzumab) i l’Avastin (bevacizumab), tots dos de la farmacèutica Roche. La diputada assegura que, el primer, costa a Espanya 597 euros, pels 478 que es paguen a Regne Unit, mentre que el segon costaria 1.273 euros, pels 894 euros a les illes britàniques.

    Aquestes dades semblen haver estat obtinguts d’un informe de la campanya No Es Sano publicat a l’abril d’aquest mateix any i que mostra com els espanyols paguem més per alguns fàrmacs contra el càncer que els nostres veïns anglesos o francesos. No obstant això, el preu que es paga per l’Avastin a Regne Unit és de 1.085 euros i no 894, que és el preu d’un medicament situat en la fila inferior de la taula.

    Comparativa de preus de diversos medicaments contra el càncer / NO ES SANO

    A part d’aquest error, cal destacar que es desconeixen els preus reals que paguen els diferents països pels fàrmacs, alguna cosa que reconeixen els mateixos autors de l’informe, que adverteixen de «les limitacions degudes a la dificultat en l’accés a informació relativa a preus reals» i aclareixen que «els resultats no pretenen ser extrapolables a tots els fàrmacs actuals».

    De fet, altres medicaments com el sofosbuvir, indicat per a l’hepatitis C, pot arribar a costar a Espanya entorn de 47.000 euros per tractament, segons els preus publicats pel Ministeri de Sanitat el mes passat, mentre que en altres països europeus com França, Regne Unit o Alemanya s’estima que aquests tractaments poden arribar a costar aproximadament el doble.

    Finalment, els preus mostrats en l’informe per a tots dos fàrmacs són els de 2013 i ja no apareixen en el nou llistat publicat pel ministeri. A més, corresponen al que es coneix com a Preus de Venda de Laboratori (PVL), que tampoc és necessàriament el preu final dels mateixos, sinó que són el valor màxim a partir de com les comunitats autònomes i els hospitals podran negociar a la baixa amb les farmacèutiques, encara que amb poc marge. De fet, el 2013 la Junta d’Andalusia va aconseguir rebaixar lleugerament el preu de l’Avastin fins als 1.224 euros.

    Per tant, no es pot afirmar que Espanya pagui més pels seus medicaments que altres països del nostre entorn. El fet que diferents països i fins i tot diferents hospitals dins d’una mateixa ciutat aconsegueixin preus diferents per als fàrmacs depèn de molts factors, inclosa la capacitat de negociació o el nombre de tractaments necessaris.

    No se sap com es negocia el preu d’un fàrmac

    Sibina també denuncia l’opacitat respecte a la negociació dels preus, el que és cert en el cas dels PVL. Aquests preus inicials són establerts per la Comissió Interministerial de Fixació de Preus dels Medicaments després de negociar amb la indústria farmacèutica. No obstant això, el govern segueix sense publicar els criteris seguits per aquesta comissió, a pesar que és alguna cosa que diverses organitzacions porten anys exigint.

    Segons va explicar a eldiario.és la portaveu de No Es Sano, Eva Iráizoz, en una entrevista realitzada el mes passat, «la fixació dels preus ha de venir determinada pels costos de producció i de desenvolupament del medicament, més un benefici raonable, però desconeixem si la Comissió té en compte o no aquests factors, perquè no es coneixen els criteris en els quals es basen aquestes negociacions».

    Es desconeix el cost de desenvolupament d’un medicament

    Precisament la determinació dels costos de desenvolupament d’un fàrmac és una altra de les qüestions plantejades per Sibina i, de nou, la diputada té raó, atès que no se sap quin tipus d’informació comparteixen les farmacèutiques amb els membres de la Comissió de Fixació de Preus i històricament els laboratoris han estat poc inclinats a especificar els costos, adduint riscos amb la competència.

    Sibina conclou que «les farmacèutiques ens estan cobrant molt més del que valen realment els medicaments» i, malgrat desconèixer els costos de desenvolupament d’un fàrmac, la diputada arriba fins i tot a posar xifres, assegurant que el que inverteix la indústria farmacèutica per desenvolupar un fàrmac és amb prou feines un 16% del preu final del producte o que els preus de molts medicaments estan un 1000% per sobre del seu cost.

    No obstant això, la realitat és que no existeixen dades amb els quals es pugui fer un càlcul precís sobre aquesta qüestió i és difícil saber d’on han sortit les dades esmentades per Sibina. El que sí que se sap, segons la informació publicada per la Federació Europea d’Associacions de la Indústria Farmacèutica, és que, globalment, les farmacèutiques dediquen a recerca un 16% del total de facturació per vendes i un 21% a producció.

    També diversos estudis han mostrat com els costos d’alguns fàrmacs són molt inferiors al seu preu de mercat, com el cas del sofosbuvir, el tractament del qual pot produir-se per poc més de 100 dòlars, segons un estudi recent, en comparació dels 47.000 euros de preu de sortida que ha marcat la Comissió Interministerial.

    L’informe de No Es Sano també destaca el cas de la Lemtrada (nom comercial de l’alentuzumab), pel qual la indústria solament va aportar el 13% dels 156 milions de dòlars que van costar els assajos clínics, mentre que les vendes del primer semestre del passat any van ascendir a més de 249 milions de dòlars.

    L’afany de lucre de les farmacèutiques

    Sibina també critica l’afany de lucre de les farmacèutiques i fa referència a unes declaracions d’un directiu de Gilead que va assegurar que demanarien tot el que el client pogués pagar. No és l’únic empresari del sector que ha mostrat públicament la seva opinió sobre aquest tema. El passat mes de setembre el director executiu de la farmacèutica Nostrum, Nirmal Mulye, assegurava que és «un requisit moral vendre un producte al preu més gran possible».

    No obstant això, més enllà dels excessos puntuals, el problema no sembla estar en el legítim afany de lucre de les farmacèutiques, sinó en una regulació que no ofereix un marc de protecció per als productes sanitaris. Segons va explicar el mes passat la directora de la plataforma Salud por Derecho, Vanessa López, «el problema és que es tracta als fàrmacs com si fossin un producte de consum qualsevol», en lloc de ser «tractats com un ben públic, ja que d’ells depèn la vida de les persones».

    Les patents no protegeixen a les farmacèutiques

    Finalment, Sibina assenyala com a base del problema el fet que les farmacèutiques estiguin «protegides per les patents» que «els concedeixen els governs». No obstant això, aquestes no són concedides pels governs, sinó per les oficines de patents nacionals o supranacionals, com l’Oficina Europea de Patents. També existeixen acords internacionals per a la validació d’una patent, amb el que el procediment no és alguna cosa tan lineal.

    Malgrat això, no són pocs els analistes que consideren que el sistema actual de patents ha de ser revisat. Segons un estudi publicat el passat any en una de les revistes de l’Associació Mèdica Americana, les farmacèutiques segueixen diverses estratègies per allargar les patents i mantenir el monopoli, com «patentar aspectes perifèrics d’un medicament o formulacions modificades que no agreguen valor clínic», una pràctica coneguda com perennització de les patents.

    A més, Sibina associa la capacitat d’una farmacèutica per «fer xantatge» a un govern amb el fet de tenir una patent. Encara que és innegable que la patent ofereix un avantatge negociador important, la fixació de preus és més complexa. De fet, el 2015 Roche va perdre la patent del primer fàrmac esmentat per Sibina en el vídeo, l’Herceptin, i actualment hi ha dues farmacèutiques que ja estan comercialitzant fàrmacs similars a Espanya. S’estima que els medicaments biosimilars són fins a un 30% més barats, però, de nou, es desconeix el preu al qual s’estan venent aquestes noves versions.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • “Cal que els pacients siguin visibles i que els metges prenguin consciència: hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i això no es frenarà”

    La Fundació ICEERS (International Center forEthnobotanical Education, Research & Service), formada per experts i més de 200 malalts, reclamen continuament al Gobierno que reguli l’ús terapèutic del cànnabis a Espanya per donar resposta a una realitat existent, la de persones amb malalties cròniques que ho utilitzen per millorar la seva qualitat de vida.

    Ho han fet en el marc del II Congrés Cannabmed que es va celebrar a la sala d’actes del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

    ICEERS defensen que més d’un centenar d’assaigs clínics amb cànnabis i cannabinoides avalen la seguretat en l’ús d’aquesta planta. De fet, explicaven que funciona en persones malaltes de càncer que ja la utilitzen per prevenir certs efectes secundaris de tractaments de quimioteràpia, com nàusees i vòmits, però també per alleujar el dolor. També hi ha mostres del seu ús per ajudar a disminuir els símptomes de malalties neurològiques com la Síndrome de Tourette, Parkinson, crisis convulsives de l’epilèpsia i altres malalties autoinmunes com les malalties inflamatòries intestinals, el dolor i la rigidesa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple. Hi ha persones que pateixen totes aquestes afeccions que estan fent un ús terapèutic de la planta.

    La Fundació ICEERS, fent ús del nom que se li ha donat al congrés, busca crear ponts entre el coneixement tradicional sobre l’ús de les plantes medicinals, la pràctica terapèutica i la ciència actual, amb l’objectiu de treballar per a la integració d’aquestes plantes com a instruments terapèutics.

    Parlem amb José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, és llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid i doctor en Farmacologiaper la Universitat Autònoma de Barcelona. En ICEERS desenvolupa estudis sobre l’estat de salut i la qualitat de vida de persones amb malalties cròniques que utilitzen cànnabis ambfins d’automedicació.

    Què buscàveu amb el congrés?

    La finalitat del Congrés era doble. D’una banda, allà al Col·legi de Metges actualitzar la informació i el coneixement científic que es té en relació al cànnabis medicinal perquè els metges, que seran qui algun dia si s’instaura un programa de cànnabis medicinal hauran de prescriure, tinguin la informació més actualitzada, rellevant, de rigor i de qualitat. L’altre doble objectiu al CCCB era visibilitzar als pacients que utilitzen cànnabis amb finalitats medicinals i als cuidadors d’aquests pacients. Treure’ls de les consultes, de l’estigmatització en la qual viuen a les seves cases.
    Als que estem sans sempre ens produeix certa vergonya l’exhibicionisme d’una malaltia però no preteníem exhibir gens. Volíem que els pacients expliquessin les seves històries de superació i que expliquessin com amb el cànnabis estan millorant en la seva qualitat de vida, en la seva autocura. Vam aprofitar també aquest espai perquè metges i pacients es trobessin fora de l’entorn on es troben sempre, les consultes. L’objectiu final és seguir empenyent perquè arribi una regulació i s’instaurin programes de cànnabis medicinal.

    Com està ara la regulació? Parleu de copiar idees del model d’Holanda.

    No és copiar a Holanda… Nacions Unides en els convenis de 1961 fiscalitzen el cànnabis. Quan creen la primera prohibició d’estupefaents inclouen tres plantes: la fulla de coca i la rosella de l’opi són les altres dues. Una cosa insòlita perquè ho dóna la naturalesa… les engloben dins del terme estupefaents encara que farmacològicament no tinguin res a veure gens una amb una altra.

    Determinen llavors que l’únic ús lícit dels estupefaents és l’ús amb finalitats mèdiques i científiques. Espanya en el 1967 ratifica mitjançant la llei d’estupefaents aquest conveni i manté els únics usos lícits. Per gestionar el comerç i la venda controlada es crea l’Oficina de Control d’Estupefaents: controla la venda i la prescripció per exemple de la morfina o altres fàrmacs d’ús quotidià en medicina.

    Tant la legislació espanyola com la internacional reconeixen que el cànnabis té usos mèdics i científics. De fet el 2014, Nacions Unides publica quins són els requisits que han de complir els països per aplicar programes de cànnabis medicinal i no van més enllà del que s’ha dit el 1961. Holanda va ser el primer país a implantar-ho. Ja hi ha desenes de països al món de molt diferent condició econòmica i social que ho fan. Des dels Estats Units, on hi ha més de 30 estats amb lleis específiques per a l’ús medicinal i unes altres per a ús recreatiu, a Itàlia, Finlàndia, Alemanya, Canadà, Zimbàbue…

    Són programes en els quals es donen llicències de cultiu de diferents varietats de cànnabis que tenen qualitat farmacèutica que després es venen a les farmàcies per a aquelles malalties on els metges creguin que poden ser beneficioses.

    José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS / Carla Benito

    No existeix una xifra oficial sobre l’ús del cànnabis per a usos terapèutics, però l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal parla d’entre 50.000 i 100.000 persones que ho estarien utilitzant. Com se sap si no està regulat?

    No es pot saber. Les dades que nosaltres manegem les tenim per treballar amb pacients en associacions. Depenent del tipus d’associació, si és més comercial o menys, però en les que tenen una fi més social hi ha entre un 6 i un 10% de socis que són terapèutics. Però d’aquí a extrapolar una xifra…

    Clar. Com no està regulat tampoc pot comptabilitzar-se. Es podria dir que les persones que fan un ús medicinal s’ho «autorecepten»?

    Sí. Qui ho pren s’està automedicant. Hi ha metges vinculats a associacions que ho aconsellen però no prescriuen ni recepten perquè no poden. Els pacients que utilitzen cànnabis o bé la conreen o bé l’aconsegueixen del mercat negre o bé l’obtenen de clubs cannàbics.

    A Espanya l’únic que hi ha és el Sativex, que és un spray sublingual d’ús hospitalari com a segona línia de tractament per l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple i alguns usos compassius com dolor neuropàtic o dolor oncològic. Això depèn del comitè d’ètica de referència. Hi ha persones que vivint a la mateixa ciutat tenen accés i unes altres que no depenent de si el comitè d’ètica ho ha autoritzat o no.

    La realitat és aquesta: que la legislació reconeix l’ús medicinal però no s’ha implementat. La paradoxa és que l’Agència Espanyola del Medicament ha atorgat llicències de cultiu de cànnabis a algunes empreses amb la fi que aquestes ho exportin a aquells països amb programes medicinals.

    En què consistiria el programa pilot que voleu començar a implementar?

    Primer demanar a l’administració que d’algú amb una llicència de cultiu i amb coneixements suficients s’extregui una quantitat de cànnabis i que es proveeixi un tractament de cànnabis a un nombre reduït de persones i es faci un seguiment per anar a poc a poc desenvolupant un programa més general.

    Tu has treballat amb persones que consumeixen cànnabis amb finalitats medicinals. Quines són les seves pors, com fan el pas o es decideixen veient que està fiscalitzat?

    Si autocultives, si la policia et detecta les plantes, t’exposes a unes multes que poden anar de 6.000 a 8.000 euros. Si vas a l’associació i la policia et para pel carrer i vas amb una bosseta de marihuana doncs també t’exposes a una multa de 600 a 6.000 euros. Hi ha una inseguretat jurídica bastant manifesta. I una indefensió. A més trobant-nos amb la paradoxa que les persones que utilitzen cànnabis, tot i que no sempre el cànnabis funciona per a les malalties que tenen, milloren la seva qualitat de vida i redueixen la prescripció farmacèutica. Això vol dir que fan una menor despesa sanitària tant a despesa farmacèutica com en visites al metge.

    Es redueix el consum d’ansiolítics, de fàrmacs per dormir i d’analgèsics. Fins i tot també d’antidepressius. Una malaltia crònica s’acompanya amb un grau d’ansietat important. Tota malaltia crònica té unes repercussions psicològiques per les quals sembla que el cànnabis és beneficiós. No funciona per a totes les persones però a qui li funciona, li funciona molt bé.

    La por que tindria el govern per no desenvolupar aquesta regulació, quina seria?

    Hi ha una guerra entre els diferents partits per veure qui es fa la foto. Ciutadans aposta pel cànnabis medicinal exclusivament. Podemos vol una regulació integral que inclou també el cànnabis medicinal. El PSOE viu en la seva esquizofrènia on uns volen i uns altres no i no es posen d’acord i el PP té molt clar que no vol una cosa ni una altra. Encara que d’altra banda el PP està donant llicències als seus amics perquè conreïn marihuana per exportar fora.
    Després hi ha uns problemes polítics que estaran sempre per sobre de la regulació del cànnabis medicinal. Mentre no hi hagi incidència política suficient perquè els polítics considerin que és un problema que han d’encarar no faran res. Vivim en una situació d’una insolidaritat extrema. Els partits han perdut tota responsabilitat que tenen amb la ciutadania.

    Avui en dia, com a mínim en aquesta legislatura, no veig solució. Però les lleis ja estan fetes, només s’han d’implantar.

    Què s’ha de fer en l’àmbit social per trencar l’estigma associat al cànnabis?

    Que els pacients siguin visibles, que els metges vagin prenent consciència que hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i que això no es frenarà. No ho farà perquè són experiments que si no haguessin funcionat, no s’haurien seguit expandint. L’exemple és la proliferació en els diferents estats dels Estats Units. Ha d’estar funcionant.

    A nivell social, des d’ICEER intentem visibilitzar als pacients i tractar que es reconegui el que estan fent i també donar informació objectiva i científica sobre l’ús del cànnabis medicinal.

    José Carlos Bouso durant l’entrevista a la seu d’ICEERS / Carla Benito

    També ha d’haver-hi una guerra dialèctica amb metges que no creuen en l’ús per no ser un fàrmac pròpiament dit.

    Clar. El problema del cànnabis és que trenca amb una regla bàsica de la medicina: tenir un fàrmac aïllat que actuï de forma específica sobre els òrgans diana i que l’efecte terapèutic sigui exclusivament això. Sabem que és una fantasia, que els fàrmacs tenen efectes secundaris, que quan es toca una cosa s’alteren unes altres… Aquest és el joc de la farmacologia: tractar de ser cada vegada més específics i amb menys efectes secundaris.

    El cànnabis trenca això perquè té més de cinc cannabinoides, més de 400 compostos diferents i trenca amb aquesta especificitat i amb aquesta puresa. El sistema cannabinoide (SEC) és redundant, això vol dir que per diferents vies s’activen diferents processos. Per a ells és aprendre un llenguatge nou.

    En què consisteix aquest sistema?

    El sistema endocannabinoide és un sistema fisiològic bàsic que està en tot el nostre organisme. Es va trobar en els anys 90 i està en tots els mamífers. És un sistema encarregat de mantenir l’equilibri fisiològic. Moltes malalties tenen una alteració patològica del SEC i utilitzant cannabinoides exògens, bé per mitjà de la planta o mitjançant sintètics, es pot ajudar a modular aquest sistema en els processos on està involucrat.

    Hi ha molta aversió a les pseudoteràpies o pseudociències. S’encaixa el cànnabis dins d’aquests àmbits?

    El cànnabis té aquesta peculiaritat. És un producte herbal amb una evidència científica clara però no compleix amb els criteris específics dels fàrmacs aïllats. Llavors està en una terra incòmoda per a l’ortodòxia. Crec que en el moment que es va començar a conèixer com funcionava el cànnabis… parlar que el sistema endocannabinoide obeeix a una pseudoteràpia… doncs la veritat, seria d’una gran ignorància.

    La literatura sobre el SEC, sobre propietats terapèutiques del cànnabis, sobre efectes dels programes de cànnabis medicinal sobre la salut pública és inabastable.

    És una qüestió d’haver relacionat sempre el cànnabis a l’ús recreatiu i per raons sociopolítiques haver anat acorralant la part biomèdica. Però que en els 90 es descobrís el SEC és el que fa que cada vegada estigui més acceptat dins de la medicina. Segueix havent-hi reticències; probablement els que més en tenen són els psiquiatres pel fet que el cànnabis produeix psicoactivitat. La veritat, els programes que hi ha i els estudis que s’han fet amb cannabinoides, quan hi ha un control mèdic, donen bons resultats.

    A més, després a sobre es donen fàrmacs psicoactius com el metilfenidat a nens que es diagnostiquen d’hiperactivitat i aquests són fàrmacs molt més perillosos que el cànnabis… La por o respecte suposo que té a veure amb el fet d’estar prohibit i de tenir aquest estigma. Cada vegada es va trencant més. Ja no és una qüestió de si passarà o no, la qüestió és quan.

  • Els alcaldes de Barcelona uneixen forces en la carrera per l’Agència Europea del Medicament

    Els tres últims alcaldes de Barcelona s’han reunit aquest divendres per reclamar que la capital catalana aculli l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les seves sigles en anglès), quan solament falten tres dies per a la votació que decidirà la propera seu de l’organisme. Ada Colau (Bcomú), Xavier Trias (CiU) i Jordi Hereu (PSC), els regidors de l’última dècada, han afirmat que la ciutat es troba davant un dels seus desafiaments històrics, com el d’acollir els Jocs Olímpics de 1992 o el del Mobile World Congress més recentment.

    Colau ha agraït la seva implicació a tot l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona i especialment a Jaume Collboni, tinent d’alcalde que fins al moment assumia el desenvolupament del projecte. També ha tingut paraules per a la Ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, i per al conseller de Salut cessat, Toni Comín. «Malgrat la complexitat del moment polític, ningú ha titubejat mai per estar dins d’aquest projecte», ha dit, elogiant no haver entrat «en el joc partidista quan parlem de projectes de ciutat» ja que això «afavoreix el treball».

    Xavier Trias, per la seva part, ha reconegut estar vivint un déjà-vu que el retorna a l’any 92. Ha afegit que Barcelona és l’opció ideal per acollir la seu i ha assegurat que així seria si fos la gent qui l’escollís. Ha ressaltat però que el problema està en el fet que «no és una decisió tècnica, és una decisió política». Així, al seu entendre, «la torre de les Glòries té unes opcions infinites de futur».

    #BCN4EMA: Els últims tres alcaldes de Barcelona defensen la candidatura a l’Agència Europea del Medicament / © SANDRA LÁZARO

    Xavier Trias ha opinat que seria responsabilitat del president del Govern, Mariano Rajoy, apostar també per l’EMA. «Quan tens gent a la presó i gent fora del país que no pot tornar per por d’acabar pres el mínim que pots fer és un gest de distensió», ha dit dirigint-se al president.

    Jordi Hereu ha ressaltat per la seva part que aquesta candidatura és forta perquè està defensada per gent diferent que busca el millor per a Barcelona. Hereu ha remarcat que Barcelona ha intentat tenir, a part d’estructures sanitàries, també un bon model. A més, ha comentat que Barcelona «sempre ha tingut vocació europea» i, com a gran aposta, «voldrà també ser en un futur una gran capital europea».

    Dilluns que ve, 20 de novembre, el Consell Europeu decidirà quina de les 19 candidates serà la seu europea de l’EMA. Barcelona partia com una de les preferides, però el projecte s’ha refredat després que el Financial Times, citant fonts diplomàtiques, afirmés la setmana passada que la ciutat havia quedat fora de la carrera per la «tensió política».

    La candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’EMA es va impulsar conjuntament des del Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona l’abril passat. Des de llavors, la campanya per acollir la seu de l’EMA no ha cessat.

    Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta ha presentat l’acte d’aquest divendres, que s’ha celebrat en el teatre El Molino, mentre el director de La Vanguardia, Marius Carol, ha estat l’encarregat de moderar les intervencions de l’alcaldessa i els exalcaldes. Carol ha comparat la carrera per la seu de l’EMA amb Eurovisión: «Pots tenir el millor cantant, que si no et voten guanyarà Bielorusia».

    Ada colau, Xavier Trias i Jordi Hereu a l’acte en defensa de #BCN4EMA / © SANDRA LÁZARO

  • El més nou no sempre és millor

    El més nou no és necessàriament millor, encara que acostuma a resultar més car. En el cas dels nous medicaments contra el càncer, la constatació de la veracitat d’aquesta afirmació resulta demolidora per als sistemes sanitaris públics, per als pacients amb càncer i les seves famílies, per als metges, per al sistema regulador dels fàrmacs, per a la recerca biomèdica i per a la societat. Per a tots excepte per a la «indústria del càncer» (les companyies farmacèutiques i tot el seu entorn que obté algun benefici econòmic o professional). El tractament mitjà anual amb un medicament contra el càncer costa 85.000 euros (100.000 dòlars) per pacient. Tenint en compte la població potencialment afectada (gairebé la meitat dels homes i més de la tercera part de les dones patiran un càncer al llarg de la seva vida), no cal fer càlculs complexos per veure que això és insostenible. Però el pitjor és que segueixen sortint nous i més cars fàrmacs al mercat, que la meitat d’ells no funcionen i que, en el millor dels casos, aporten un benefici clínicament insignificant.

    La recent publicació en el BMJ d’un estudi sobre el benefici dels 48 nous fàrmacs contra el càncer aprovats per a un total de 68 indicacions terapèutiques per l’agència del medicament europea (EMEA) entre 2009 i 2013 mostra que la majoria dels tractaments (39 de 68 indicacions, 57%) van sortir al mercat sense haver demostrat cap benefici quant a supervivència o millora de la qualitat de vida. Transcorreguts almenys 3,3 mesos des de la seva comercialització (5,4 mesos de mitjana), 33 de les 39 indicacions aprovades seguien sense haver aconseguit demostrar cap benefici sobre la supervivència o la qualitat de vida dels pacients tractats. Dels 23 fàrmacs que finalment van funcionar, solament 11 (48%) aportaven algun benefici clínic apreciable, d’acord amb les escales validades.

    Aquestes desastroses dades se sumen a altres similars sobre els tractaments oncològics aprovats per l’agència nord-americana del medicament (FDA) entre 2008 i 2012, segons un estudi publicat a JAMA el 2015. Durant aquests cinc anys, la FDA va aprovar 54 indicacions per a tractaments oncològics, d’elles 36 (67%) sense evidències sobre la millora de la supervivència o la qualitat de vida del pacient. I d’aquestes 36 autoritzacions, solament 5 (14%) van acabar demostrant, després de 4,4 anys de mitjana al mercat, algun petit benefici.

    Tant l’agència nord-americana com l’europea solen aprovar fàrmacs i indicacions oncològiques que inicialment no han demostrat un benefici clínic clar (millora de la supervivència o qualitat de vida), confiant que el suposat benefici terapèutic s’acabi confirmant. Donada la gravetat d’alguns tipus de càncer i la urgència del tractament, se solen autoritzar indicacions a partir de resultats positius amb marcadors indirectes (surrogate outcomes), com per exemple la reducció de la grandària del tumor, i de vegades fins i tot basant-se en estudis sense un grup control. Però aquest procediment d’autorització urgent i basat en proves indirectes i provisionals, com mostren els dos estudis esmentats, posa en el mercat fàrmacs que no acaben demostrant els seus suposats beneficis. Com sosté el BMJ en un editorial, l’aprovació basada en estudis no controlats o amb marcadors indirectes hauria de ser l’excepció i no la norma com és ara. Les anàlisis citades mostren que l’actual procediment regulador no aconsegueix incentivar el desenvolupament dels fàrmacs que necessiten els pacients. I el problema, com subratlla en el BMJ la representant dels pacients Emma Robertson, podria ser més profund, doncs segons el butlletí independent Prescrire, solament el 7% d’1.345 fàrmacs avaluats entre 2000 i 2013 aporten un benefici real en comparació dels fàrmacs disponibles.