Just Deploy It!

Etiqueta: fàrmacs

  • «Fins a 2014 mai havia tingut casos d’addicció per analgèsics opioides»

    L’actual epidèmia d’addicció als opioides que sofreix EUA ha estat definida com la pitjor crisi de drogues en la història del país nord-americà. Una crisi que causa desenes de milers de morts cada any i que ha fet que les defuncions per sobredosis pràcticament hagin arribat a les que es produeixen per accidents de trànsit.

    L’epidèmia té el seu origen en l’ampli consum dels nous analgèsics opioides que han sorgit en les últimes dècades i en l’agressiva publicitat de les farmacèutiques, que sovint ometien o negaven el potencial addictiu d’aquests fàrmacs. Avui dia és àmpliament acceptat per la comunitat científica que els opioides són altament addictius i s’insta als professionals mèdics al fet que augmentin el control sobre aquests fàrmacs.

    Encara que la situació a Espanya està lluny de les xifres dels EUA, l’augment del nombre de casos d’addició en els últims anys ha portat a diverses organitzacions científiques a elaborar una Guia per al bon ús d’analgèsics opioides, que es va presentar el passat mes de juny en un simposi organitzat per la Societat Científica Espanyola d’Estudis sobre l’Alcohol, l’Alcoholisme i altres Toxicomanies (Sociodrogalcohol). Parlem amb la coordinadora científica d’aquesta guia, la responsable de la unitat de conductes addictives del complex hospitalari de Toledo, Ana Isabel Henche. «Estem davant la punta d’un iceberg d’un problema de salut pública», adverteix.

    Què són els fàrmacs opioides?

    Se sol parlar indistintament d’opiacis i opioides, encara que els primers són derivats de la rosella blanca, mentre que els opioides no deriven directament d’aquesta planta i són sintètics. Tots dos s’utilitzen generalment per a problemes relacionats amb el dolor, encara que alguns també s’utilitzen per al tractament de drogodependents, com la metadona. Generalment s’han utilitzat per als dependents a l’heroïna, però últimament també per als dependents als analgèsics opioides.

    Hi ha hagut un augment de casos d’addictes als analgèsics a Espanya?

    Sí, des de 2014 hem atès a uns 25 pacients a la nostra unitat. Fa més de 20 anys que treballo a la unitat de conductes addictives i abans d’aquesta data mai havia tingut un cas d’addicció per culpa d’opioides de prescripció. Sí que havia tingut alguns casos d’addictes a l’heroïna que es passaven a la codeïna, però el primer pacient addicte sense tenir cap antecedent de consum de tòxics no va arribar fins a finals de 2013.

    Als EUA s’ha assenyalat a l’oxicodona com a part important de la crisi, aquí també ha suposat un problema?

    No, l’oxicodona s’ha utilitzat bastant menys a Espanya que als EUA. Aquí la major part dels casos que tractem són pel fentanil d’acció ultraràpida i el tramadol, que són els que més casos d’addicció estan causant a Espanya. Abans, quan anaves al metge per a un mal de cap, o d’un altre tipus, et manaven ibuprofèn o paracetamol i ara és molt comú que et receptin tramadol, que no deixa de ser un altre opioide amb el que cal anar amb compte.

    Diversos països europeus també han aixecat les alarmes amb el fentanil

    Els fentanils d’acció ultraràpida s’estan utilitzant molt alegrement per tractar el dolor crònic, quan solament estan indicats per a pacients oncològics amb dolor irruptiu. A aquests pacients se’ls recepta un analgèsic continu per al dolor de base i quan apareixen pics de dolor molt intens és quan se’ls administra el fentanil d’acció ultraràpida.

    Quan es recepta a un pacient amb dolor crònic un fentanil d’aquest tipus, experimentarà una ràpida millorança, però és puntual, ja que no es pot mantenir un pacient amb dosis contínues d’aquest fàrmac. Aquests fàrmacs són molt potents i ràpids la qual cosa els fa més susceptibles de provocar addicció i en qüestió de poc temps es comença a abusar d’ell.

    Existeix el risc que hi hagi una epidèmia com als EUA?

    Descontrolar-se tant com a els EUA no, perquè allí no hi ha control sobre les receptes i un metge es considera bo com més gran satisfacció tingui el pacient, amb el que és fàcil que es receptin opioides de més. Aquí, encara que els metges tenen llibertat per prescriure, es té més control que a els EUA.

    En quin sentit?

    El nostre sistema de salut pública fa que hi hagi més control sobre certes prescripcions. Per exemple, una de les primeres pacients que vaig tenir em va arribar a través del servei de farmàcia, que és el que porta el control dels fàrmacs que es prescriuen. Era una senyora que tenia una despesa farmacèutica de 6.000 euros al mes en analgèsics opioides i això va fer saltar les alarmes.

    Llavors per a què s’ha fet la guia?

    Perquè hi ha altres analgèsics sobre els quals hi ha menys control i a vegades es generen problemes. No busquem demonitzar als analgèsics opioides, però hem detectat que la selecció actual d’aquests fàrmacs en el dolor crònic no és la més adequada. Les dosis que s’utilitzen són massa altes i la durada dels tractaments massa llarga. Cal tenir en compte que un tractament per opioides es considera de llarg termini quan supera els 3 mesos i a mi m’han arribat pacients que porten consumint opioides de prescripció de forma continuada des de fa 4, 5 i 6 anys.

    Per què succeeix això?

    Existeix un problema de coordinació entre primària i especialitzada. No pot ser que a un pacient se li receptin opiacis i després no se li faci un seguiment. La pressió assistencial és molt gran, però amb aquests fàrmacs cal tenir especial cura.

    A més, els metges estem preparats per detectar una dependència, però no una addicció, que són dues coses que cal diferenciar. La dependència ocorre quan fisiològicament el cos s’acostuma a la presència del fàrmac i és necessari per a que l’organisme funcioni adequadament. Nosaltres solem fer la comparació amb els diabètics, ja que aquests pacients són dependents de la insulina, però no són addictes a la insulina, és a dir, no busquen compulsivament una dosi d’insulina. Els pacients addictes acaben per desenvolupar una necessitat compulsiva de prendre opioides, sense que sapiguem precisar molt bé si el que busquen és alleujar el dolor, l’abstinència o el malestar psicològic.

    Llavors, l’abús pot començar per diferents motius

    Un pacient pot abusar dels opioides bé per dolor físic o per dolor emocional. Cal tenir en compte que els pacients amb dolor crònic tenen sovint problemes per desenvolupar una vida normal, treballar, relacionar-se socialment, etc. Tots aquests problemes generen símptomes de depressió i ansietat i els opioides també actuen a aquest nivell.

    I què es pot fer amb els pacients amb dolor crònic?

    En general, principalment no utilitzar opioides durant molt temps, ni a dosis elevades. A més, en els pacients amb dolor crònic de llarga durada és imprescindible realitzar una avaluació psicosocial per determinar el risc d’una possible addicció. Els opioides poden funcionar bé, però no en tots els pacients i s’ha d’avaluar el risc d’addicció.

    Com es tracta a un pacient amb una addicció d’aquest tipus?

    Primer s’ha de tractar la dependència amb un substitutiu, en els casos que ho requereixen. Els dependents moltes vegades ens arriben mig anestesiats i fins i tot cal ajudar-los a asseure’s a la cadira. No obstant això, una vegada que els retires l’opioide i els poses el substitutiu la millora és espectacular. Ara bé, això és solament la part fisiològica, el què és més difícil de tractar i porta molt més temps són els problemes que sorgeixen a nivell psicològic.t

  • Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen i Viena: principals candidates per allotjar l’Agència Europea del Medicament

    La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ofereix a la resta d’estats membres un pastís molt temptador: l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), la seu de la qual es troba des de 1992 a Londres i ara ha de ser reubicada arran del Brexit, previsiblement a l’abril de 2019.

    El pastís no és petit: segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.

    Fins a la data almenys una vintena de països han expressat la seva voluntat d’acollir l’agència, que té com a principal responsabilitat la protecció i promoció de la salut mitjançant l’avaluació i supervisió dels medicaments d’ús humà i veterinari.

    La llista encara no està tancada però a tan sols uns dies perquè es tanqui el termini de presentació de candidatures -acaba el 31 d’aquest mes- ja sonen els noms de les ciutats amb més possibilitats d’acollir l’EMA: Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen o Viena.

    Aquestes són les que treuen millor nota en els requisits tècnics. No obstant això, la decisió final que es prengui a la tardor serà política, en un procés de votació a l’estil ‘Eurovisió’. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    Brussel·les fixa cinc requisits tècnics

    A grans trets, les institucions europees fixen cinc requisits. El primer és garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència -la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori- i la seva posada en marxa dins el termini que duri el Brexit.

    El segon és l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El 2015 es van reservar fins a 30.000 nits d’hotel per visites de treball. «Al final, el que importa és que sigui una ciutat que estigui molt ben comunicada, la resta és una qüestió més política», asseguren a aquest mitjà fonts del sector de la investigació coneixedores del procés.

    El tercer i el quart tenen a veure amb el que s’ofereix als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills -648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys-. De l’altra, «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat el 2016.

    Barcelona: ben connectada i preferida per treballadors

    Més enllà dels requisits «objectius», el document elaborat per la Comissió Europea recomana tenir en compte l’esperit de descentralització adoptat per líders europeus el 2003 i 2008, segons el qual s’ha de prioritzar països que no alberguin cap altra agència.

    De prendre seriosament aquest criteri, Barcelona no estaria entre les primeres opcions, ja que a Espanya ja hi ha cinc agències europees (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) mentre que a Holanda, per exemple, n’hi ha dues (l’Europol i la Unitat de cooperació judicial), a Àustria una (Drets Fonamentals) i en altres cap. En total la UE compta amb 35 agències descentralitzades.

    No obstant això, Barcelona compta amb molts punts a favor seu. L’edifici que acolliria l’EMA és la Torre Glòries (antiga Torre Agbar), un edifici amb capacitat similar a la de l’actual seu i que ja compta amb oficines, un auditori i un pàrquing, entre d’altres. «Cap altra ciutat té un edifici a punt, a més d’icònic, per albergar l’EMA demà mateix, si cal», expressa Mateu Hernández, CEO de Barcelona Global.

    La ministra de Sanitat Dolors Montserrat amb el tinent d’alcalde Jaume Collboni i el secretari general del departament de Salut davant la Torre Glòries, il·luminada per l’EMA / AJUNTAMENT DE BARCELONA

    A més, Barcelona està ben connectada – l’aeroport del Prat és a 40 minuts i és el desè en trànsit de passatgers a la UE-. D’altra banda, Barcelona va quedar segona per darrere de Londres quan es va decidir la seva primera ubicació, a principis dels noranta, i des de llavors la ciutat ha guanyat fama internacional i prestigi.

    Segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.

    Un altre punt a favor és que és la favorita dels actuals treballadors, segons una enquesta interna a la qual ha tingut accés La Vanguardia. «La retenció del talent que treballa a l’EMA és clau, si es decideix una ciutat que no agrada als treballadors molts optaran per buscar una altra feina a Londres», vaticina Hernández. En contra seu juga el fantasma del «Procés», tot i que el Govern de Rajoy, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona exhibeixen unitat respecte a la candidatura.

    Amsterdam i Copenhaguen: ‘el model europeu’

    Segons l’expert en Farmacologia Joan Ramon Laporte, coneixedor de l’EMA i els requisits tècnics, Amsterdam i Copenhaguen són dues candidates fortes. Totes dues estan ben connectades -compten amb aeroport amb múltiples connexions internacionals- i es presenten com ‘el model europeu’ pel que fa a eficiència, serietat i innovació.

    «Els holandesos són molt bons a l’hora de treballar per obtenir fons comunitaris i en matèria de medicaments Holanda és un dels països que més diners s’endú. Tenen molts vincles amb la indústria i la bandera de la innovació», explica Laporte.

    «D’altra banda, Copenhaguen compta amb l’Agència Nacional Danesa, que col·labora habitualment amb l’EMA», apunta el farmacòleg. A la pàgina de promoció de la candidatura, Dinamarca presenta Copenhaguen com el lloc ideal per l’EMA però també per als seus treballadors i famílies, destacant la qualitat de vida del país. Destaquen «el gran nombre d’escoles internacionals i les altes competències lingüístiques dels danesos» així com que no s’espera «treballar com un esclau, de vuit a vuit».

    Mateu Hernández reconeix que Amsterdam i Copenhaguen són competidores potents. No obstant això, cap de les dues té a punt un edifici com la Torre Glòries. «Amsterdam ha ofert un edifici temporal mentre construeix un nou per l’EMA mentre que Copenhaguen, igual que Viena, tenen alguns suggeriments però cap determinant», explica.

    Viena, Lilla o Milà: amb possibilitats

    Altres ciutats com Lilla, Viena o Milà també tenen possibilitats. Viena té a favor seu la posició geogràfica i la bona comunicació. Al cor d’Europa, Àustria podria jugar també amb avantatge en cas de comptar amb el suport dels països de l’est, que podrien pactar votar en bloc en la decisió final que prenguin els 27.

    «Milà té possibilitats tècniques però està a prop de Parma, on ja es troba l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària», diu Mateu Hernández. En els mateixos termes s’expressa Joan Ramon Laporte, que tot i que destaca l’elevat consens al país i la transversalitat en el suport intern a la candidatura, descarta que Milà quedi entre les opcions finalistes.

    Pel que fa a Lilla, tant Hernández com Laporte coincideixen a excloure-la de la recta final, encara que per diferents motius. Laporte explica que encara que l’aeroport és molt més petit que altres com Amsterdam o Barcelona, en una negociació política França podria oferir, a canvi d’acollir la AME, renunciar a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg, que cada mes suposa el trasllat de més d’un miler de persones -entre eurodiputats, assistents i periodistes- des de Brussel·les fins a la ciutat francesa. Per la seva banda Hernández esmenta que el més probable és que França aposti més per quedar-se amb l’Autoritat Bancària Europea, que també ha de ser reubicada.

  • Sense son i sense bona informació

    La recent troballa de cinc gens i una secció del genoma relacionats amb l’insomni no millorarà el son dels insomnes, almenys a curt termini. L’assoliment, publicat a Nature Genetics, proporciona una nova visió de la complexa arquitectura genètica de l’insomni, segons els autors, però la seva possible transcendència és estrictament científica. Potser hi ha més de 1.000 milions d’insomnes a tot el món, la majoria d’ells, és clar, sense diagnosticar ni tractar. Però totes les xifres sobre l’insomni cal agafar-les amb pinces, en primer lloc perquè les nombroses classificacions i definicions de l’insomni compliquen el seu estudi i abordatge clínic. L’estudi de Nature Genetics arrenca afirmant que és «el segon trastorn mental més prevalent». No està malament com a primera frase d’una peça de literatura científica, per deixar ben clar que el problema que s’aborda és d’envergadura, però aquesta etiqueta no fa justícia al polimorf i esmunyedís problema de la manca de son.

    L’insomni és un dels problemes més freqüents en les consultes d’atenció primària. Però les dades de prevalença i incidència, molt escasses a Espanya i altres països, són molt variables. Als Estats Units, més de la meitat dels pacients que van al metge de capçalera es queixen d’insomni quan se’ls pregunta què tal dormen; el 30% es queixa per iniciativa pròpia, i només el 5% va al metge per aquest problema. La Guia de pràctica clínica per al maneig de pacients amb insomni en atenció primària, elaborada pel Sistema Nacional de Salut espanyol el 2009 -i, per tant, potser desfasada, ja que han transcorregut més de cinc anys des de la seva publicació-, ofereix aquestes dades de prevalença en la població general: el 30-48% es queixa de falta de son (el 16-21%, d’insomni habitual, i el 10-28%, d’insomni entre moderat i greu), el 9-15% es queixa d’insomni i pateix més les conseqüències durant el dia, i només el 6% està diagnosticat segons la definició i els criteris del DSM-IV. Tot i que les xifres no siguin necessàries, sí que permeten entreveure que l’insomni no només té graus, sinó que el diagnòstic depèn de la definició. Probablement molts casos es resolen o es podrien resoldre a l’atenció primària, la majoria d’ells sense recórrer a fàrmacs, amb mesures d’higiene del son, intervencions psicològiques o simple educació per a la salut, «receptant» webs de qualitat sobre l’insomni.

    Cada vegada és més habitual que els pacients, abans i després de consultar al metge, busquin informació a internet sobre el seu problema de salut. En el cas de l’insomni, la informació de qualitat podria ajudar a resoldre molts casos, almenys els aguts i menys greus. El problema és que molta de la informació disponible deixa molt a desitjar. Un estudi de maig de 2017 sobre la qualitat i llegibilitat dels recursos d’informació més populars a internet sobre l’insomni mostra que els millors recursos informatius no necessàriament apareixen en els primers llocs de les cerques a Google, on conviuen webs mèdiques, institucionals, comercials i no comercials. En conjunt, la seva qualitat és més aviat discreta, ja que el contingut és sovint incomplet i presenta altres deficiències, com els conflictes d’interessos i la manca d’autoria i data d’actualització. Però potser la principal aportació d’aquest estudi és que la majoria dels continguts sobre l’insomni superen la capacitat de comprensió del profà. Les més rigoroses solen ser, a més, les més difícils de llegir. Parlar clar sense perdre rigor és sens dubte el gran repte que tenen aquestes i altres webs sobre salut. Però també el que tenen tots els metges en tractar amb els seus pacients.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Evidències i realitat clínica

    De tant en tant, alguna autoritat mèdica ens recorda que la psiquiatria científica està encara molt poc desenvolupada en comparació amb altres disciplines i que això facilita enfocaments i intervencions amb escàs fonament científic. El psiquiatre Joel Paris va posar el dit a la nafra el 2013 amb el seu llibre Fads and Fallacies in Psychiatry, i ho va tornar a fer el 2015, amb el seu nou llibre Overdiagnosis in Psychiatry: How Modern Psychiatry Lost Its Way While Creating a Diagnosi for Almost All of Life ‘s Misfortunes. La crítica de Paris, professor de Psiquiatria a la prestigiosa Univeritat McGill (Montreal, Canadà), se centra en els excessos diagnòstics (en la depressió i el trastorn bipolar, entre d’altres) i terapèutics, que poden resultar perjudicials per als pacients.

    Però probablement el principal martell de la psiquiatria menys científica és Peter Gøtzsche, especialista en metodologia de la investigació clínica i director del Centre Nòrdic de la Col·laboració Cochrane. El 2015 va publicar un llibre de títol més que eloqüent: Deadly Psychiatry and Organised Denial (traduït com Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada) en el qual ataca els abusos de la psiquiatria i la indústria farmacèutica, i advoca per la reducció de l’ús de psicofàrmacs perquè, com diu en una entrevista a El País, «els fàrmacs psiquiàtrics ens fan més mal que bé». Gøtzsche no només irrita la indústria farmacèutica, sinó també a no pocs psiquiatres, que li repliquen que «no té formació ni experiència psiquiàtrica assistencial» i «no sap del que parla». Les seves afirmacions també han d’irritar a molts metges i familiars, que conviuen amb les devastadores malalties mentals. Però no convindria obviar-los, per més que hi pugui haver un abisme entre les evidències científiques i la crua realitat del malalt i la pràctica mèdica.

    Per contextualitzar el problema que denuncien, de manera diferent, Paris i Gøtzsche, convé tenir present alguns fets. El primer és gairebé una obvietat: tot i els avenços de la psiquiatria i la neurociència, les malalties mentals segueixen sent un misteri. Es desconeix el fonamental de la seva etiopatogènia i això és una trava per realitzar un diagnòstic més científic, superant les limitacions que molts atribueixen al Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM). El segon és la precarietat científica de la psicoteràpia i la psicofarmacologia. Certament, no cal conèixer el mecanisme d’acció d’un tractament per saber si funciona o no, però les teràpies de les malalties mentals deixen molt a desitjar. La seva eficàcia és més aviat discreta i, en alguns casos, amb prou feines superior a la del placebo. Els fàrmacs presenten, a més, importants efectes secundaris. En tercer lloc, cal recordar que la psiquiatria és una de les especialitats amb més conflictes d’interessos i major intervenció de la indústria farmacèutica. Finalment, tot un segle de neurociència des de Ramon i Cajal no ha servit per formular un paradigma científic de la ment. Els avenços de les dues últimes dècades han ajudat ben poc a comprendre i tractar malalties com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar (per no parlar de l’Alzheimer).

    En aquest context de precarietat científica, què poden i han de fer el psiquiatre i el metge? Els crítics com Gøtzsche poden estimular el seu escepticisme i la seva comprensió de la medina basada en l’evidència, però no els donaran solucions per gestionar els malalts. Deia Víctor Hugo que «la ciència té la primera paraula sobre tot i l’última de res». I, efectivament, la ciència ha de tenir la primera paraula per orientar l’abordatge d’un pacient psiquiàtric, i la primera responsabilitat del metge és conèixer-la. Però mentre la psiquiatria científica no es consolidi, el maneig dels malalts mentals seguirà sent incert i difícil.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • La prescripció de fàrmacs augmenta un 17% a Catalunya

    A Catalunya es prescriuen més fàrmacs ara que el 2013 -el darrer any amb dades disponibles- i el 2012. Si el 2013 la mitjana era de 22,5 receptes per usuari de l’Atenció Primària, al llarg del 2015 la prescripció de fàrmacs ha augmentat un 17% de mitjana, situant la mitjana de receptes per usuari en 27,1. És a dir, en dos anys la mitjana ha pujat entre 4 o 5 receptes per usuari.

    Aquestes dades es desprenen dels últims informes fets públics per la Central de Resultats de l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya), presentats aquest dilluns. La prescripció de medicaments per al sistema públic és precisament una de les partides més importants de la despesa sanitària. Dels 989 euros de despesa pública mitjana per habitant realitzada en salut, aproximadament 172 van ser en despesa farmacèutica.

    Mentre que el 2013 la despesa farmacèutica era de 216 euros per usuari, aquest 2015 ha augmentat fins a situar-se en 292. Aquest fet suposa un augment de la despesa en més del 35% respecte fa dos anys. Amb tot, el 2011 la despesa farmacèutica per usuari va ser encara més elevada assolint de mitjana els 302 euros per usuari.

    Pel que fa al context europeu, i en comparació amb d’altres països de l’OCDE, les dades indiquen que Catalunya supera en més d’un 10% la mitjana europea en consum d’antiulcerosos, ansiolítics i antidepressius.

    Segons l’informe presentat aquest dilluns, “les iniciatives de desprescripció, projectes com l’Essencial [iniciativa que identifica pràctiques clíniques de poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització], i els programes d’harmonització de la prescripció farmacèutica han de contribuir a la disminució del consum de fàrmacs inadequats”. Aquests projectes ajudarien, segons l’informe, a revertir la situació en la qual s’ha arribat el 2015, quan s’han superat els 200 milions de receptes a tot Catalunya, una xifra que supera els prop de 150 milions de receptes que els professionals van emetre el 2013.

    Precisament fa uns mesos el Fòrum Català d’Atenció Primària explicava que els motius de consulta que arriben als CAPs són generats sovint per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i alertaven que davant d’aquesta situació la manera d’afrontar-ho des de les consultes,  tendeix cada vegada més a una medicalització. En aquest sentit recomanaven en el document que els casos de malestar social s’han d’atendre “sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”.

  • La Medicalització III

    Uns primers agents de medicalització són els propis ciutadans amb la seva concepció de salut i malaltia, amb els seus valors actuals, d’immediatesa, consumisme, de confiança cega i desmesurada en la ciència mèdica, en la no acceptació de què el dolor, la discapacitat i la mort són consubstancials i inseparables de la vida. El que no podem dir és que aquests agents siguin la primera causa.

    Segons Ivan Illich el ciutadà ha estat expropiat de la gestió de la seva salut pel sistema sanitari i els seus professionals (això ha estat possible pel tipus i la ideologia de societat en què vivim, capitalisme, tecnologia, etc.). Ja en la introducció del seu llibre Illich acaba dient: «Analitzem l’expropiació de la salut i la forma en què el dolor, la discapacitat i la mort deixen de ser desafiaments personals i es transformen en problemes tècnics». Però, altres autors, com Vicente Navarro, fa una crítica a aquesta anàlisi causal d’Ivan Illich i defensa la teoria que la causa primera d’aquest procés de medicalització està en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim.

    Uns altres agents importants de la medicalització són els professionals, fonamentalment els metges, i també els professionals de la gestió sanitària. Aquests professionals, la gran majoria d’ells formats i motivats en la malaltia, uns cops per interessos econòmics, altres per prestigi científic, per augmentar el seu poder, i quasi tots influïts per la mateixa cultura que hem vist que tenen els ciutadans, contribueixen en gran mesura a aquest procés, incloent-hi factors de risc com a malalties, rebaixant els límits de «normalitat» per començar a tractar, oferint nous sistemes de detecció, noves prestacions i serveis, molts cops aliats, implícitament o explícitament, amb grups de pacients afectats i amb els interessos de determinada indústria farmacèutica o utillatge sanitari.

    No s’escapen d’aquest plantejament erroni, els professionals, gestors i polítics, que potser amb bones intencions, introdueixen en el sistema sanitari noves prestacions anomenades de prevenció i/o de promoció de la salut, molts cops d’efectes dubtosos quan no negatius. Andreu Segura ha treballat força aquest tema juntament amb altres autors, al nostre medi en tenim un exemple recent amb la introducció de la vacunació de les nenes del virus del papil·loma, a càrrec del sistema sanitari públic, mesura política que ha comportat crítiques per part d’especialistes de salut pública i una important crítica social.

    Altres agents, realment molt interessats en incrementar els seus guanys econòmics, és la indústria farmacèutica i la d’utillatge sanitari (pròtesis, implants, material fungible, aparellatge diagnòstic o d’intervenció i tractament, etc). Aquests interessos s’alien a vegades per obtenir «credibilitat científica» amb recerques, molts cops poc rigoroses o utilitzades parcialment, de professionals amb els mateixos interessos com ja hem vist.

    Tan és així que darrerament han començat a sortir veus que denuncien l’invent de noves malalties, ja no medicalitzant factors de risc, sinó entrant en la «fabricació» de malalties per després poder-les tractar, com és el cas de la «disfunció sexual femenina».

    El paper dels mitjans de comunicació en aquest procés també és molt important, ja que no es poden ser còmplices d’aquesta tendència a la medicalització, han de ser crítics i analitzar els possibles interessos ocults de noves recerques, noves prestacions de serveis i nous productes miraculosos. Ells, igual que el sistema educatiu, són agents fonamentals per retornar la salut al ciutadà.

    En resum:
    -S’etiqueten de malalts i se sotmeten a tractaments, no sempre innocus a persones sanes, s’expropien o es devaluen les formes no mèdiques de tractar amb la malaltia, restant coneixements i capacitats per valdre’s per si mateix.
    -En aquest procés els serveis sanitaris cada dia necessiten més recursos per donar resposta a aquesta creixent medicalització. Haurem de preguntar-nos si podrem arribar a pagar-los. Al final el món seria com un gran hospital on només hi hauria treballadors sanitaris i malalts (les dues coses a la vegada, és clar).
    -Cal preguntar-nos si volem un món de gent sana que creu que està malalta i pren pastilles per disminuir uns suposats riscos d’estar malalt, on tots els nens ja neixen per cesària, les persones robotitzades amb pròtesis, implants, amputacions preventives d’òrgans amb risc. En definitiva quanta més medicalització més malestar, dependència, angoixa i infelicitat.

    Què podem fer?:
    -Acceptar que la malaltia, el dolor i la mort formen part de la vida i que hi ha moltes incomoditats i problemes que no són malalties.
    -Que la medicina i la tecnologia tenen poders limitats i no poden solucionar molts problemes (malalties cròniques, malalties mortals, etc.), que moltes decisions mèdiques són preses en la incertesa i han de ser preses conjuntament amb el malalt informat. Saber a més, que moltes accions mèdiques suposen riscos i d’altres són innecessàries.
    -Cal no confondre malaltia com oposat a salut, la salut és una responsabilitat personal i col·lectiva, depèn més de la manera de viure, de treballar i de tots els determinants econòmics socials culturals ambientals de gènere, etc., que no dels serveis sanitaris. Ens cal treballar per l’autonomia, amb solidaritat i gaudint de la vida i del que tenim.
    -S’ha de donar poder als ciutadans com a primer pas per retornar-los la responsabilitat de la salut, però també donar formació i responsabilitat en els nous valors per no reproduir el model medicalitzat, per això hem de potenciar la democràcia sanitària, la participació real de la ciutadania en la governança del sistema.

  • «Les farmacèutiques inventen trastorns i malalties mentals per tenir gent addicta als seus productes»

    Aquesta és una entrevista publicada a ConsumoClaro

    El 2013 Peter C. Gøtzsche va publicar el llibre ‘Medicaments que maten i crim organitzat: com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut’ (Libros del Lince, 2014), on carregava durament contra el sector farmacèutic, que coneix com el palmell de la seva mà després d’haver-hi treballat vuit anys. L’obra, en la qual acusa les companyies farmacèutiques d’arreglar les conclusions de nombroses investigacions en benefici propi, va aixecar una gran controvèrsia en ser el professor Gotzsche una gran autoritat en matèria de disseny d’estudis científics.

    Fa pocs dies ha aparegut a Espanya el seu últim llibre, titulat ‘Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada’ (Libros del Lince, 2015), on Gotzsche aborda el camp de la psiquiatria moderna i assegura que aquesta s’ha simplificat fins a l’extrem de limitar-se a receptar els psicofàrmacs que la indústria va llançant al mercat. Sempre radical, advoca per abolir-los tots excepte en casos extrems, on realment es demostri la seva aportació a la cura del malalt. Per Gotzsche, ansiolítics, antidepressius i fins i tot antipsicòtics es recepten sense tenir en compte els seus efectes nocius.

    El professor Peter C. Gøtzsche es va graduar com a Màster de Ciència en Biologia i Química el 1974, i es va llicenciar com a metge el 1984. És especialista en medicina interna, va treballar en la indústria farmacèutica entre 1975 i 1983, i va exercir en hospitals de Copenhaguen entre 1984 i 1995. El 1993 va contribuir a la creació de la Cochrane Collaboration, una institució dedicada a revisar la veracitat de tots els estudis que es publiquen en l’àmbit de la salut i així filtrar els interessos de les diferents indústries en el negoci de la sanitat.

    El seu llibre descriu als psiquiatres com a professionals dedicats a receptar medicaments als pacients sense saber realment si funcionaran…

    Una raó important per la qual la psiquiatria moderna està tan centrada en els fàrmacs és que la gent no sap molt bé quins són ni els seus beneficis ni els seus danys. Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.

    No hi ha psicofàrmacs de beneficis comprovats?

    Mitjançant les revisions de moltíssims estudis he pogut comprovar que el benefici de molts psicofàrmacs és dubtós, però en canvi no hi ha dubte que poden causar danys greus, que poden incloure el suïcidi, l’homicidi o la mort per altres causes. Un altre problema és que probablement tots aquests fàrmacs són susceptibles de provocar danys permanents en el cervell quan s’usen a llarg termini, però els pacients que els volen deixar, generalment compten amb molt poc suport per part dels seus metges.

    La psiquiatria actual redueix els problemes psicològics a desequilibris químics que poden ser curats amb fàrmacs. Hi ha interessos de la indústria darrere d’aquesta gran simplificació?

    El conte sobre els suposats desequilibris químics va ser inventat per un metge fa 61 anys i la indústria farmacèutica el va abraçar immediatament. No he trobat cap investigació que acrediti científicament que un desequilibri químic és la causa de problemes psiquiàtrics. És més: els psiquiatres més rellevants són conscients que això és una mentida i no obstant això molts d’ells, potser la majoria, segueixen utilitzant-la per tal de persuadir els seus pacients a continuar amb la seva medicació.

    El somni d’una solució ràpida mai desapareix, però no hi ha solucions ràpides en psiquiatria i els fàrmacs són molt rares vegades la solució als problemes de la gent. La profunda ironia és que potser no hi hagi un desequilibri químic implicat excepte el que creen els propis psicofàrmacs, que en molts casos funcionen com a drogues addictives.

    Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.

    Podríem dir llavors que estem davant d’una indústria que inventa malalties per a crear addictes als seus productes?

    No és desencertat assegurar que la indústria farmacèutica inventa malalties per aconseguir gent enganxada als seus productes. Dit això, és cert que hi ha moltes persones que pateixen problemes mentals severs i necessiten en ocasions un suport en la medicació. Però crec que tractar aquests problemes sistemàticament amb psicofàrmacs només empitjora la situació. La forma en què fem servir les drogues psiquiàtriques avui dia sens dubte causa molt més mal que benefici.

    El ‘trastorn bipolar’, el ‘TDAH’, el ‘trastorn obsessiu compulsiu’, etc., són paraules que han entrat en el llenguatge comú. Són tals diagnòstics una simplificació dels problemes de la persona per adaptar-los a l’aplicació de certs medicaments?

    Una de les grans tragèdies de la psiquiatria moderna és que molts trastorns psiquiàtrics són causats pels psicofàrmacs que s’usen per tractar un altre trastorn anterior; és a dir, són danys col·laterals, o efectes secundaris si es vol. Per exemple, els efectes secundaris de la medicació per tractar el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció) coincideixen força amb el quadre de diagnòstic d’un trastorn bipolar.

    El mateix passa amb la depressió: els fàrmacs antidepressius poden provocar símptomes que compleixen amb els criteris per diagnosticar un trastorn bipolar, de manera que també en aquest cas moltes persones pateixen d’efectes secundaris dels antidepressius. Però això sovint no es detecta i, per tant, aquestes persones poden, a més, ser tractats amb medicaments antipsicòtics o de liti, o tots dos.

    En el meu llibre explico per què no hem de veure el TDAH com un trastorn psiquiàtric, i la raó per la qual la qual els psiquiatres s’haurien de centrar en els problemes de l’entorn dels nens (el TDAH és més freqüent entre nens) en lloc de dir que són els mateixos nens el problema. Els medicaments per al TDAH no resolen cap problema; de fet, semblen agreujar-lo a llarg termini.

    Vostè sosté que la gran majoria dels fàrmacs psicoactius haurien de ser abolits. Com es tractaria, en aquest cas, una psicosi greu?

    Hi va haver una revisió Cochrane que va comparar les benzodiazepines amb els antipsicòtics per tractar la psicosi aguda. La mateixa va mostrar que els pacients es van calmar més ràpid amb la benzodiazepina. El tractament estàndard és aplicar antipsicòtics, però he preguntat a molts pacients que han provat tots dos tipus de fàrmacs, quin preferirien en cas de patir un nou brot psicòtic.

    Tots els pacients, fins al moment, m’han dit que preferirien una benzodiazepina. I els comprenc, ja que les benzodiazepines no són tan tòxiques i perilloses com antipsicòtics. Però també és possible tractar la psicosi severa sense cap tipus de medicaments psiquiàtrics. Sé de psiquiatres eminents en diversos països que mai han fet servir un antipsicòtic per tractar una psicosi. Només han aplicat la psicoteràpia, l’empatia i l’amor.

    Mostren als pacients que es preocupen per ells, que els respecten i tenen un veritable interès en ells, i és ben sabut que aquest enfocament és eficaç. Antipsicòtic és un nom massa enganyós, ja que aquests fàrmacs no curen a ningú en contrast amb els antibiòtics, que realment poden salvar la vida de les persones si tenen una infecció bacteriana greu. No estic convençut que necessitem antipsicòtics en absolut, ja que són molt tòxics.

    De veritat creu que una persona amb una psicopatia severa pot tenir una bona qualitat de vida només amb teràpia i sense medicaments?

    Està perfectament documentat que moltes persones amb psicosi greus poden tenir una bona qualitat de vida sense psicofàrmacs. En realitat, la pregunta correcta és: Poden els medicaments psiquiàtrics empitjorar la qualitat de vida de les persones de mitjana? Actualment, el meu grup de recerca està estudiant la qualitat de vida amb i sense antidepressius.

    Hi ha molt pocs estudis publicats referent a això i no tenim accés als estudis no publicats per l’Agència Europea del Medicament, encara que sabem que no són pocs. En la nostra opinió, està clar per què tan pocs estudis han estat publicats: els seus resultats no deixen en bon lloc a la indústria farmacèutica.