Just Deploy It!

Etiqueta: gènere

  • Miquel Missé i Noemi Parra: «L’experiència trans és un lloc d’exploració»

    Com entenem i com acompanyem els adolescents trans? Aquesta és la qüestió que es plantegen Miquel Missé i Noemi Parra al llibre Adolescentes en transición (Bellaterra Edicions). Les transicions de gènere dels adolescents han augmentat molt en els darrers temps. El debat social –sovint excessivament crispat– sobre aquest tema requereix una honestedat i un esforç d’anàlisi i comprensió que Missé i Parra aporten en aquest llibre.

    Per què tants adolescents trans? Per què ocupa avui aquest tema un lloc molt més destacat als mitjans de comunicació i al debat polític i social que fa uns anys?

    M.M. Hi ha una primera raó que és de sentit comú, que és que el nostre país en els darrers anys ha fet un enorme esforç per conquerir més drets per a gais, lesbianes i persones trans, i això ha anat sempre de la mà d’una forta onada de visibilitat. Hi ha una generació d’adolescents que neix en una societat espanyola on en molt poc temps la visibilitat ha augmentat molt respecte a les generacions anteriors, i ja es troben en un context en què hi ha no només referents gais i lesbianes, sinó també referents trans sobretot a les sèries, al cinema i a les xarxes socials on pugen contingut propi. Per a les generacions anteriors és una transformació molt sorprenent perquè tot ha anat molt ràpid, però la realitat és que per als adolescents d’avui la qüestió trans és una possibilitat que existeix al seu imaginari d’una manera més normalitzada. Això fa que més adolescents es preguntin sobre aquesta qüestió o l’explorin.

    N.P. L’experiència trans es planteja com un itinerari possible, i en l’adolescència s’obren preguntes importants sobre qui som. No és estrany que sigui en aquesta època vital quan aquesta pregunta pren una importància rellevant.

    En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més en els propers anys

    Afirmen que no hi ha una forma nítida i clara d’“habitar una transició de gènere”. Quina és la definició de transició de gènere en què basen la investigació que han fet?

    M.M. Jo diria dues coses. La primera, per evitar el relativisme, diria que una transició de gènere té a veure amb algú que es mou de la categoria de gènere a la que va ser assignada; quan algú deixa de nomenar-se en la identitat “noi” o “noia” amb què ha crescut. I la segona és que, més enllà d’aquesta definició que farem servir com a punt de partida, una de les coses que passen amb aquest fenomen és que nosaltres pensem que allò que entenem per transició es modifica en funció del seu context històric i cultural. El que a la nostra societat és avui una transició de gènere no significa el mateix que fa 20 anys o que en fa 50. Com que la societat es mou, el marc per interpretar-lo o les possibilitats de viure-ho també es pluralitzen. Per posar un exemple concret, fa 20 o 30 anys quan algú pensava en una transició –que en aquella època es diria un canvi de sexe– la gent pensava sempre en cirurgies, sobretot genital. Avui dia, en aquesta generació d’adolescents, la cirurgia és molt més secundària. Té més a veure amb altres exploracions. En funció del context, adquireix nous significats. I nosaltres diem que hem d’interpretar millor allò que aquesta generació d’adolescents està experimentant sota la idea de transició de gènere, que no necessàriament concorda amb el relat d’altres generacions.

    N.P. Una de les aportacions que fem al llibre té a veure precisament amb aquesta idea de la transició no com una cosa ja predeterminada o fixa. Els significats de la qüestió trans en 20 anys han canviat d’una idea fixa de passar d’un sexe a un altre, directament associat a la cirurgia, a una experiència més complexa. La resposta a què és una transició avui no és tan evident. S’obren noves preguntes i ens plantegen un repte molt important sobre com acompanyar aquests processos. El que sembla contradictori des del meu punt de vista és que es mou la manera de viure les transicions, però sembla que els qui estem cridats a fer aquests acompanyaments continuem treballant amb models o maneres d’entendre la transició força rígids que no ens permeten veure la complexitat d’aquests processos de transició actualment.

    Per als adolescents allò trans és una possibilitat que existeix de forma normalitzada

    Detecten que hi ha una proporció més gran de transicions a noi, a identitats masculines. Quina explicació en donen?

    M.M. No tenim la resposta de per què passa això, però sí que pensem que hauríem de pensar sobre aquest fenomen. La majoria de la literatura mèdica sobre transsexualitat històricament ha dit que hi havia el doble de dones trans que d’homes trans. I, efectivament, les dades que nosaltres presentem en aquest treball, a partir dels serveis d’acompanyament, diuen que en aquesta franja d’edat està passant el contrari. No sabem per què i hi pot haver moltes hipòtesis. Ens agradaria que altres investigadors i investigadores aportessin les seves reflexions, s’analitzés si passa de la mateixa manera en tots els contextos i veure quins elements comuns tenen aquests recorreguts. Hi podria haver dos recorreguts d’hipòtesis. El primer té a veure amb que potser no és que hi hagi més transicions a l’adolescència, sinó que probablement en altres franges d’edat és al revés, i llavors s’acaben compensant i l’únic que passa és que les transaccions a nois es donen més en l’adolescència per una sèrie de característiques d’aquesta etapa de la vida però que en termes globals més o menys tothom transita per igual. La segona hipòtesi té a veure amb el context d’aquesta generació, que ha assistit a un debat molt fort que ha sacsejat les normes de gènere, bàsicament amb la popularització del feminisme. Hi ha hagut fortes reivindicacions, sobretot pel que fa a la rigidesa de la categoria dona i feminitat. I ens preguntem si això podria explicar que li passi a més noies que a nois el fet de voler explorar i sortir de la seva categoria assignada. Hi ha altres veus que interpreten aquesta dada dient que hi ha una generació de noies que estan sent seduïdes per discursos molt perillosos i que cal impedir aquests recorreguts. Nosaltres pensem que no es tracta d’impedir, es tracta d’escoltar quin malestar intenten plantejar aquestes persones. Això és el més important. Si les persones s’identifiquen amb aquestes categories és perquè tenen algun tipus de malestar. I la pregunta és: Quin és aquest malestar? Quin n’és l’origen? I com ho acompanyem?

    Miquel Missé i Noemí Parra.

    N.P. Hi ha un altre aspecte que es relaciona amb aquest, que ens semblava rellevant als itineraris de transició que veiem, i és que el moviment de la categoria noia de vegades no és cap a noi sinó cap a una desidentificació de gènere. De vegades se simplifica també l’anàlisi d’aquesta dada, no complexitzant aquest element que ens sembla rellevant. No és que exactament es vulgui ser noi, sinó que potser el que hi ha és una impugnació al gènere, a la identitat de gènere en termes tradicionals. Les transicions no se’ns presenten com una cosa lineal, com una cosa que tingui un principi i un final, ni tampoc és evident que hi hagi d’haver determinats processos en el camí, i el que ens obren són preguntes importants respecte a l’experiència de gènere a l’adolescència actual.

    Un primer criteri que cal aplicar en l’acompanyament a la transició dels adolescents és que no es consideri la seva decisió com una cosa patològica. Se segueix veient la transició com una patologia, com una malaltia?

    M.M. Jo diria que hem superat el marc de la patologia en termes d’entendre que la transició ens diu d’aquesta persona que té un tipus de trastorn mental, però el que probablement no hem superat és allò que nosaltres anomenem l’essencialisme, que és considerar que l’experiència trans és innata, és una essència, és un fenomen biològic, i que hi ha gent que és clarament trans i una altra gent que no ho és, que és una cosa amb què neix i que en algun moment es dona a conèixer. En la nostra aproximació ens basem en una altra interpretació, que pensa allò trans com un fenomen cultural, no per això menys legítim, però que comprèn que la transició té principalment a veure amb la rigidesa de les normes de gènere. Jo diria que avui dia ningú no ho pensa com una patologia però que el discurs dominant a la nostra societat és que la qüestió trans té a veure amb alguna cosa amb què un neix. Nosaltres pensem que no té a veure amb això, té a veure amb que aquesta persona necessita explorar aquesta experiència i veure on el porta. I de vegades és una experiència productiva que serveix per comprendre coses i agafa un itinerari i d’altres no. Cal acompanyar tothom en aquesta exploració.

    N.P. A això s’afegeix que la qüestió trans s’entén com una cosa que requereix solucions mèdiques. El nostre plantejament és que no sempre els o les adolescents requeriran solucions mèdiques. Els processos d’acompanyament haurien d’estar als espais comunitaris, no estar exclusivament als centres mèdics. Als centres mèdics han d’estar només els processos que requereixin atenció mèdica, però allò trans tal com s’expressa actualment no és una realitat directament associada a la medicina.

    El llibre té el subtítol “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Que visquem en temps d’incertesa és un progrés o és un problema afegit per als adolescents?

    N.P. Fa temps que vivim en la incertesa. És molt important contextualitzar què és el que està passant actualment, com impacta en la nostra subjectivitat la pèrdua de grans relats que ordenen l’existència o la manca d’expectatives sobre el futur. Aquesta incertesa la vivim com a societat, però impacta especialment les persones adolescents en la dificultat de projectar el futur. Al final la vida és incertesa i apareixen possibilitats de pensar o experimentar la pròpia vivència relacionada amb el gènere, s’obren nous marcs, noves possibilitats… Les certeses són ideals, és difícil viure amb certeses constantment, però també és veritat que per a molta gent la pèrdua de certeses ha suposat molta desorientació, i en l’adolescència particularment, que és un moment clau en la construcció de la pròpia identitat i cal tenir certes idees a les quals agafar-se, aquesta desorientació de vegades reafirma posicions identitàries molt fixes. Aquesta necessitat de tenir certeses pot col·locar-nos en posicions molt rígides sobre què significa ser home, què significa ser dona, o fins i tot posicions molt polaritzades, com estem veient actualment.

    Se segueix pensant que quan algú és trans ha d’anar al metge

    Assenyalen tres protagonistes en l’acompanyament: adolescents, familiars i professionals. Hi ha consells adequats per a què els pares acompanyin de la millor manera els fills adolescents en transició?

    M.M. Les famílies han d’acompanyar un procés difícil, però també s’estan fent moltíssimes preguntes. El primer que veiem és que les famílies no tenen moltes vegades llocs on agafar-se per poder tenir la calma i serenitat per acompanyar. Per exemple, hi ha un relat molt fort sobre el suïcidi d’aquests adolescents si no s’atenen molt ràpid. És clar, les famílies s’espanten i com que no volen que passi cap desgràcia intenten trobar solucions molt ràpid. En aquest llibre algunes diuen que perden la capacitat de pensar perquè necessiten trobar una solució que atenuï el malestar dels seus fills ràpidament. La primera cosa és, doncs, com s’acompanya les famílies que acompanyen. Les idees que els podem aportar tenen a veure amb que escoltin, que no s’espantin i que no es precipitin perquè no passarà res dolent, ni greu, ni terrible. Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa. Bona part de les recomanacions se centren en el tema dels tractaments mèdics, però la majoria d’aquests processos no comencen amb un tractament mèdic, sinó amb algú que es fa preguntes i que necessita parlar-ne i moltes vegades aquí ja hi ha moltes famílies que senten molta inquietud. La primera qüestió és rebaixar aquesta ansietat. En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més els propers anys. Alguns adolescents seguiran aquesta trajectòria, d’altres l’exploraran i tornaran a la categoria anterior. Cal poder acompanyar-lo amb calma. És el fonamental ara mateix.

    N.P. En algun moment a les entrevistes a famílies deien com tot el discurs de la por portava a invalidar els seus propis recursos. Una mare en particular deia que “la por no et permet aplicar tot allò que tu ja saps amb la teva criatura”. Tu has tingut una vida amb la teva criatura, l’has acompanyat, té una vida que tu coneixes, que no sap el psicòleg, la psicòloga, la treballadora social… Això em sembla que és clau. Quan entrem ens topem amb una realitat que no coneixem, les nostres pistes són grans relats socials sobre el que caldria fer. Al final moltes vegades esperem de les i els professionals que ens responguin a “què faig”. El més important és obrir l’espai de la conversa, no buscar algú que em digui què he de fer, sinó poder obrir la conversa i poder acompanyar aquest procés cap a on ens vagi portant. Ja tenim eines per a això com a família, tenim recursos que hem de posar en joc. Les famílies es pregunten: Qui ens acompanya? Necessitem que també ens escoltin, formar part d’aquesta tria d’acompanyament on moltes vegades estem fora. Necessitem entendre què és el que està passant i necessitem tenir eines per obrir aquesta conversa amb la nostra criatura, perquè al final som els qui ens quedem amb ella la resta del temps.

    Els professionals estan preparats? Cal aconsellar-los també?

    N.P. La nostra feina té una mirada molt localitzada a la ciutat de Barcelona, on hi ha diferents recursos que permeten, en certa manera, triar la trajectòria que es vol seguir. Això no passa de manera similar a totes les comunitats autònomes. Hi ha força inequitat pel que fa a això. Catalunya ha estat pionera en l’atenció a les persones trans i en la reivindicació per la despatologització d’allò trans. A mesura que hi ha diferents itineraris, veiem que hi ha diferents criteris i diferents models d’atenció. És important obrir converses amb diferents professionals. Els professionals que hi ha als serveis estan molt formats, però és important que obrim preguntes. I una de les coses que apareixen al treball que hem fet és la necessitat que els que acompanyen aquests processos tinguin espais de supervisió, d’intercanvi. Aquests espais són fonamentals per veure com està canviant la realitat i quines necessitats noves van apareixent.

    Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa

    M.M. Part del recorregut que hem de fer com a societats és desplaçar de l’àmbit mèdic com pensem allò trans i l’acompanyament a les persones trans. Tot i que ens hem mogut d’un paradigma patologitzant, se segueix pensant que, quan algú és trans, ha d’anar al metge. I aquí hi ha una cosa que no encaixa. Es va al metge per fer un tractament concret. Però que aquesta sigui la principal porta d’entrada per a algú que s’està preguntant si vol ser un noi o una noia en aquest món, que té dubtes, que hi ha coses que li generen incomoditat, no té gaire sentit. Probablement hem d’inventar altres llocs que no siguin els circuits mèdics. Ens estem movent, perquè partíem del fet que això era una malaltia i es tractava en psiquiatria. Tot i això ara tenim professionals mèdics amb una mirada molt despatologitzant, molt ben formats. Segurament haurem de fer algun pas més enllà i dir que acompanyar les persones que es pregunten sobre el gènere probablement no és una qüestió mèdica, sinó que té a veure amb com s’ordena la nostra societat i ha de ser escoltada des d’un context no medicalitzat, perquè si no no deixem d’estar en un espai simbòlic on hi ha una taula des de la qual s’aborden problemes de salut i on, al final, la qüestió anirà moltes vegades al voltant de la modificació corporal. Nosaltres pensem que cal obrir un camp perquè la gent pugui parlar del malestar que sent sense que això comporti necessàriament una modificació corporal o una transició de gènere. Aquesta és una de les hipòtesis més importants del llibre. Ens interessa comprendre com aquesta generació d’adolescents elabora els seus malestars. Especialment volem pensar com conviuen amb els malestars respecte a les normes de gènere o com expressen malestars que tenen altres orígens i que troben la via d’escapament a través del gènere. I aquestes preguntes interpel·len tota la societat, no només les persones que van fer transicions. Hi ha molts adolescents que tenen molt malestar amb el gènere i ho expressen d’altres maneres. El que passa és que la nostra societat es fixa en allò trans perquè és el més espectacular, però hi ha molts altres moviments que estan succeint amb els que aquests nois i noies tracten d’identificar-se o distanciar-se de les normes de gènere. Hi ha molta gent experimentant coses i per alguna raó només mirem allò trans, i des d’una perspectiva mèdica. Cal ampliar el focus. I en aquest canvi de perspectiva hem de sumar a la reflexió molts altres professionals que també estan acompanyant adolescents en relació amb diferents malestars.

    N.P. Aquest és el desafiament que tenim la propera dècada.

    Conclouen al llibre que cada grup protagonista de les transicions considera que els altres dos volen anar massa de pressa. Tots tenen raó? Sembla que no pot ser…

    N.P. Un dels professionals que vam entrevistar va dir que hi ha “apressament” per concloure, per arribar a un punt, a un lloc. Això està relacionat amb la idea tradicional de la transició, que se surt d’una categoria i s’ha d’arribar a l’altra amb tots els requisits complerts del que suposa estar a l’altra part del tauler. El que ens semblava més cridaner era la retrospectiva de les persones adolescents. Tant professionals com famílies tenen claríssim que els adolescents tenen moltíssima pressa, però quan les persones adolescents pensen en retrospectiva sobre aquells moments, el que demanen és haver tingut més temps per experimentar, per pensar. Tots els agents es van sorprendre quan l’altre diu: “però és que tothom corria! Per què no van donar una mica més de temps per explorar el que estava passant?”. El que veiem és que són processos força més oberts, que les necessitats de vegades són unes altres i els malestars són uns altres.

    «A la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat».

    Als centres educatius, als instituts, s’ha normalitzat el tema trans? O els adolescents i joves trans segueixen essent objecte de bullying?

    M.M. El nostre treball no és una investigació centrada en el context educatiu, però tenim la sensació que aquest context, l’ESO, els claustres dels instituts, s’han hagut de familiaritzar amb aquest fenomen a una velocitat de creuer, perquè a la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat. Tots els adolescents que vam entrevistar ens van explicar que al seu institut ja hi havia gent trans abans que ells, que havia fet la transició en anys anteriors. Això vol dir que és un fenomen molt present als instituts. D’altra banda, ens fa la sensació que, tret d’excepcions, la majoria dels claustres tenen una lògica de com donar un cop de mà a aquests xavals, a aquestes noies, com acompanyar-los bé i seguir els protocols que s’estableixen. Si hi ha una transició, es canvia el nom. Tothom està intentant fer-ho bé. Però alhora, tot va molt ràpid i molts professionals s’adonen que això és força més complex. No només és canviar el nom, sinó que hi ha més coses de fons que passen a l’entorn d’aquests adolescents que els han mogut a fer-se aquesta pregunta. La comunitat educativa, en els darrers anys, ha estat dels àmbits professionals més sensibles a la diversitat sexual i de gènere, amb diferència, segurament perquè treballen amb material sensible, amb persones que estan creixent i explorant qui són. Des de fa cert temps veiem molts claustres que volen parlar d’aquestes qüestions, lluiten per tenir educació sexual a l’escola, necessiten parlar de LGTB. Ens adonem que falta una conversa molt més complexa com a societat. Crec que aquest és un dels efectes més negatius de la polarització: si aquesta qüestió s’ha de pensar en termes de “a favor o en contra”, aleshores hi ha molt pocs matisos possibles. A més de que estiguem d’acord que les persones explorin el gènere, evidentment hi ha milions de matisos sobre com es pot acompanyar. I simplement això s’ha simplificat a “però hi estàs a favor o hi estàs en contra?”. A part de no estar-hi en contra, que evidentment no és el nostre cas i salta a la vista, pensem que després hi ha mil converses pendents que tenim com a societat, de per què això passa, què ho origina, com s’acompanya, i aquí ens falta molt múscul, valentia, no tenir por de pensar aquest fenomen amb complexitat.

    N.P. I fer-nos preguntes, no centrar-ho tot a aplicar un protocol, moltes vegades reduït a “digues-me què és el que he de fer en aquest cas”. Hi ha molta gent que es pregunta coses en els processos d’acompanyament que ens obliga a pensar, a fer-nos preguntes i fer més complex allò que significa acompanyar, que no és un protocol, ni una recepta que puguem aplicar en tots els casos de la mateixa manera.

    Hem entrat en una dinàmica de pensar en termes de “a favor o en contra” d’allò trans però hi ha molts matisos possibles

    Al llibre expliquen que el contacte amb adolescents trans a l’institut, a la vida quotidiana, provoca de vegades inseguretat en els seus companys sobre la seva pròpia identitat de gènere

    M.M. Com a mínim fa que et facis la pregunta. Si de sobte ve algú a la teva classe que té una religió que tu no coneixies, et preguntes “ah! però és que existeix aquesta religió? i de què va? i com la vas aprendre?”. I t’interesses. El mateix amb això. Si de sobte al teu voltant la gent comença a dir “jo no vull ser una noia”, potser et planteges: “és que jo no sabia que es podia no ser una noia”. És una cosa de sentit comú, que de vegades es caricaturitza o s’estigmatitza, es parla d’efecte contagi, de moda, però nosaltres simplement pensem que és allò que té viure en societats diverses. T’envoltes de gent amb experiències diferents que tenen un impacte en tu i et fan pensar sobre la teva trajectòria. I això en si no és dolent. L’adolescència és aquesta etapa de la vida on és molt important la comunitat, la pertinença, la identitat, saber qui s’és, separar-se de la família, trobar un altre grup que et representa, és un moment de descobriment de moltes coses. Aleshores, clar, la popularització del trans és una cosa que ha interessat molts adolescents. S’han fet moltes preguntes, i de vegades som els adults els qui vivim això amb dramatisme, quan en el fons és una experiència de la vida. Allò trans entès com una experiència de gènere, una exploració del gènere, és una de les moltes exploracions que es realitzen a l’adolescència. Aquestes persones estan explorant els seus jos del futur. El gènere és un lloc més on el busquen. Però a diferència d’altres exploracions, la nostra societat situa l’exploració amb el gènere en una mena d’excepcionalitat i s’enduu les mans al cap. En el fons és perquè el gènere es pensa com una essència, una veritat absoluta de l’individu, una cosa que se sap i té un recorregut clar. Amb qualsevol altra experiència de l’adolescència, entenem que estan explorant, que no ho han de decidir tot avui. Per això pensem que ens queda molta feina per fer assenyalant que el gènere té a veure amb normes socials i que valdria la pena relaxar-nos una mica davant les transicions a l’adolescència i entendre que estan explorant el gènere en una societat on fer transicions és una possibilitat que existeix. Es tracta d’acompanyar-los a trobar el seu lloc, aquell on se sentin més a gust.

    També afirmen que la transició no necessàriament resol els problemes que pateixen els adolescents. Després d’una transició, el noi o la noia poden continuar tenint problemes

    N.P. Té a veure amb un relat que interpreta els malestars com a conseqüència de la identitat de gènere i de la necessitat de transicionar. Nosaltres ho complexitzem. No sempre apareix l’equació així, no sempre que tinguis un malestar està vinculat amb que no has pogut fer la transició i quan facis la transició t’alliberaràs d’aquest malestar. Hi ha vegades que sí, però pensar sempre en aquests termes el que fa és col·locar-nos en una visió també una mica idealitzada del que significa transicionar, que no té en compte que hi ha altres elements que són presents a la vida de les persones adolescents i altres malestars que es creuen amb el gènere, però que no sempre hi tenen a veure. Això ho diuen clarament persones adolescents a qui entrevistem; diuen “jo estava malament, però no estava malament perquè fos trans, sinó perquè estava malament amb altres coses”. De fet, fins i tot pot ser que obrir la pregunta a l’experiència de gènere i buscar llocs on col·locar-s’hi, per a moltes persones ha estat també un alleugeriment d’aquest malestar, els han permès una manera de gestionar aquests altres malestars que tenen, però que no són malestars que tinguin un focus en ser trans ni que se solucionen quan fas la transició o respecten la teva identitat. Aquests malestars que es creuen, com ara la salut mental, ens porten a complexitzar com fem aquests acompanyaments sense tenir grans consignes o grans receptes. No es tracta de tancar el procés amb la solució en la transició, sinó veure com es creuen de manera complexa tots aquests elements en una experiència de gènere concreta i, per tant, com acompanyem el procés.

    “La popularització d’allò trans ha interessat molts adolescents”.

    I també asseguren que la detransició, el reenfocament de la transició, no s’ha d’interpretar necessàriament com un fracàs

    M.M. Aquest és un dels casos paradigmàtics on es pot comprendre millor la perspectiva que estem proposant. En lloc de pensar que al món hi ha gent que és trans i una altra que no i que es tracta d’identificar bé qui és trans per acompanyar-lo i descartar els qui s’han equivocat, nosaltres pensem que l’experiència trans és un lloc de exploració per a qualsevol persona. És a dir, hi ha gent que sent molt de malestar amb les normes de gènere, amb els mandats del que vol dir ser un noi o una noia, i això els aclapara molt. I explorant viure en una altra categoria els serveix per pensar coses. Si els serveix per pensar coses, ja és un procés productiu. Nosaltres no pensem que hi hagi ningú que de sèrie poguem saber si finalment farà una transició en aquesta direcció o no. És un procés subjectiu, en molts sentits inconscient, que depèn de moltíssimes estructures de cada individu, del context familiar, el context cultural, el caràcter, la personalitat. I hi ha gent que en aquesta experiència, en aquesta exploració troba una cosa que l’ajuda per poder viure millor i des d’allà fer altres processos. I hi ha gent que fa aquest recorregut i li serveix per pensar que no és això el que els fa sentir millor, i que segueix explorant per altres vies. Això és igual de vàlid, igual de productiu, igual de legítim. Val la pena ser viscut, encara que tingui aquest resultat. Avui dia moltes vegades es parla d’aquesta qüestió com a argument per avaluar de formes més rígides qui pot accedir a la transició, amb allò de “ho veieu com cal filtrar millor, perquè després hi ha gent que s’equivoca?”. Per això no hem d’autoritzar la transició de tothom perquè hi ha gent que estava equivocada”. Nosaltres pensem que aquest paradigma sigui improductiu. Perquè la gent sàpiga que finalment no era aquest el lloc, de vegades hi ha d’anar, passa amb el gènere i amb tot. Hem de tenir l’experiència per comprendre que aquesta hipòtesi que tu tenies , vivint-la t’ha servit per comprendre coses. Alhora ens sembla que el propi concepte de “detransició” és problemàtic, perquè dóna la idea que poguessis anar enrere, quan en el fons sempre vas endavant en aquestes experiències i creixes. No és només que no ens sembli una cosa problemàtica, sinó que pensem que com a societat ens hem d’acostumar que això és possible i deixar de posar pressió a la gent que inicia la transició que això sigui la veritat del que li passa, perquè això també implica que la gent quan fa transicions ha de fer narratives on tot quadra, tot és perfecte, tot és veritat. A ningú li demanen, quan comença a estudiar primer de Medicina, que demostri que és un metge innat i que aquesta serà la seva trajectòria professional de per vida.

    La detransició no és anar enrere perquè en el fons sempre creixes, vas endavant en aquestes experiències

    Molta gent comença la carrera i després s’adona que no el fa realment feliç aquest camí i de vegades en tria un altre. Aquest paral·lelisme no pretén relativitzar l’experiència trans sinó demostrar que tenim la capacitat de pensar de manera flexible molts processos que s’experimenten a la vida, i que seria valuós si poguéssim traslladar aquest marc a les exploracions en el gènere. En tants altres processos de la vida, la gent s’embarca en processos de parella, de criança, projectes migratoris, professionals, i després diu que “m’ha servit, he après coses, vaig pensar que aquest era el meu camí, però no vull seguir aquí o no de la mateixa manera”. La vida és també això, agafar camins sense la certesa d’on et poden portar. I no només li passa a la gent trans, li passa a tothom. Tota la gent que llegeixi aquesta entrevista, si pensa en el seu jo quan tenia 14 anys, s’adonarà que s’ha mogut de lloc respecte al gènere. La manera com vivia ser un noi i la masculinitat o una noia i la feminitat fa uns anys i com ho viu ara han canviat. I no entenem això com una detransició de res, sinó com un procés vital. Aquí és on hi ha un altre dels grans desafiaments. Deixar d’esperar que les transicions siguin un lloc de la veritat del gènere d’algú i entendre que és una experiència que fa la gent, que té resultats diferents. No hi ha uns pitjors que els altres. No, és una experiència que es té a la vida i és normal que es tingui, perquè les normes de gènere no són naturals, i moltes vegades són contraintuïtives. A la gent aquest sistema de normes li genera moltes angoixes i alguns les resolen explorant transicions de gènere. Això és el que hem d’acompanyar, i no estar pensant que n’hi ha uns que ho són de veritat i d’altres que no.

    Sembla que els joves això ho tenen força clar i en canvi costa més que ho entengui i accepti gent més gran. Ho acabaran assumint aquests darrers?

    M.M. Aquesta és la conversa que hem de tenir com a societat, i per començar l’hem de poder tenir. És obvi que persones que es van socialitzar en una altra generació, ambas altres referents i una altra educació, tenen dificultat per comprendre això, i el més important és que cal trobar llocs on tenir aquesta conversa, on algú digui “és que no comprenc, és que a mi això em sona raríssim, és que em costa molt”. Perquè que a algú li costi molt comprendre no vol dir que li generi rebuig o odi i ho discrimini. Estem en un moment en què hi ha molt poc espai per tenir converses entre generacions, o fins i tot entre gent que té paradigmes diferents de per què està passant això. I s’estigmatitza molt les persones que no ho comprenen. La gent més gran té la sensació de “ui, ui, ui, a aquesta generació més jove no els podem seguir la pista”. Bé, doncs ens haurem de seguir la pista mútuament, perquè el que passa a aquesta gent jove no és tan diferent al que li va passar a aquesta generació quan era jove. Hi havia altres maneres de fer i gestionar aquest malestar, però el malestar amb les normes de gènere, l’ha tingut aquesta generació i la generació anterior i els seus avis i àvies. L’únic que ha canviat és com la nostra societat ha habilitat llocs per explorar-ho. Però a la pregunta de si és possible, jo crec que no només és possible sinó que és urgent i necessari que la nostra societat abandoni una lògica polaritzada i vulgui asseure a taula a persones que no acaben de veure-ho exactament igual però que tenen la voluntat de entendre’s. Hi ha molta gent que vol entendre-ho però li fa vergonya preguntar, sent que està fora de lloc però no vol que l’altre s’ho prengui malament. Nosaltres fem llibres per convidar tothom a la conversa. És clar que la qüestió trans és extremadament complexa i contradictòria. Caldrà fer molta pedagogia i donar molts exemples, explicar-ho més vegades i escoltar quines són les preguntes que es fan. No totes les preguntes tenen darrera la voluntat de danyar o de discriminar. És súper important que donem espai a aquestes preguntes.

    No sempre fer la transició vol dir alliberar-se del malestar

    N.P. Aquesta generació d’adolescents i joves són a les nostres aules de secundària i de la Universitat, als nostres veïnats, a les nostres associacions. El que abans era una realitat minoritària, que era difícil que formés part de la teva vida, cada cop forma més part de la vida de moltes persones. I jo confio que això obrirà converses des d’un altre lloc, el lloc de l’afecte. El que ens interessa és poder construir una vida en comú on la diversitat sigui un valor. I que en aquesta vida en comú ens puguem fer preguntes perquè ens involucra a totes. Les persones trans formen part de la nostra vida i no és una opció plantejar-ho en termes de “a favor o en contra”. A partir d’aquí, com acompanyem perquè les vostres vides millorin? Estic convençuda que si la vida de les persones adolescents trans millora, obtenen millors condicions de qualitat de vida, també millora la vida en comú, millora la societat en què vivim. El que cal és sortir dels llocs de la polarització i entrar al lloc de la trobada.

  • Joves per la igualtat! El projecte Engaged in Equality arriba a la seva fi

    El passat mes de novembre, joves i professorat de tres instituts de Catalunya: IES Salvador Dalí al Prat de Llobregat, IES Baix Montseny a Sant Celoni i IES Caterina Albert a Barcelona van participar en una trobada internacional a Florència que posava fi a dos anys de col·laboració entre entitats de cinc països europeus per a la prevenció i l’abordatge de les violències masclistes i la sensibilització en la igualtat. 

    En un món que evoluciona constantment, l’avanç cap a la igualtat de gènere emergeix com una necessitat ineludible. El projecte Engaged in Equality s’erigeix com a far en aquest camí cap a una societat més justa i equitativa. A través de la seva visió innovadora, aquest projecte aborda el cor d’una qüestió profundament arrelada: la masculinitat hegemònica i els estereotips de gènere, masclistes, racistes, LGBTIfòbics i grassofòbics, entre d’altres. 

    El projecte Engaged in Equality va ser dissenyat amb una visió clara i ambiciosa que pretenia un canvi de paradigma en les relacions de gènere, centrada en els següents objectius:

    1. Qüestionar la masculinitat hegemònica i els estereotips de gènere

    El punt de partida és la desarticulació de la masculinitat hegemònica i els rols de gènere masclistes. El projecte pretén qüestionar aquests estereotips, promoure la reflexió i fomentar una nova comprensió de la masculinitat entre els adolescents.

    1. Formar el professorat en la prevenció de la violència masclista

    El projecte reconeix que l’educació és clau per al canvi social. Així, ha proporcionat formació al professorat per millorar la prevenció de la violència masclista, amb un enfocament especial en involucrar els nois adolescents en la promoció de relacions igualitàries.

    1. Sensibilitzar i empoderar el jovent

    Una part essencial és el desenvolupament de la sensibilització entre els nois i l’empoderament de les noies adolescents. Aquesta dualitat buscava fomentar el diàleg, la comprensió i la cooperació, formant la base per a la construcció de relacions saludables i equitatives.

    A més a més, la inclusió de l’educació entre iguals és clau per aconseguir aquests resultats de sensibilització.

    1. Sensibilitzar i prevenir sobre les relacions, els estereotips de gènere i la masculinitat hegemònica a la societat

    El projecte ha buscat sensibilitzar sobre la necessitat de confrontar els estereotips i discriminacions interseccionals presents a la nostra societat mitjançant una campanya audiovisual.

    Partint d’aquests objectius, el recorregut de l’Engaged in Equality es construeix a través d’una sèrie d’activitats meticulosament planificades:

    • Formació del professorat. Un primer pas crucial és la formació del professorat, dotant-lo d’eines i coneixements per abordar els estereotips de gènere i la violència masclista des de l’aula. Aquesta formació actua com a fonament per a una transformació més àmplia a l’interior de les institucions educatives.
    • Seminari nacional d’intercanvi. Per fomentar el diàleg i compartir pràctiques eficaces, es realitza un seminari nacional d’intercanvi. Aquesta trobada reuneix professionals de l’educació de diferents centres proporcionant una plataforma per discutir i aprendre les unes de les altres.
    • Elaboració de materials formatius. El projecte no només es concentra en la formació del professorat sinó que també crea recursos tangibles per a la seva implementació. Un programa formatiu i un manual d’activitats de sensibilització i d’empoderament són desenvolupats i publicats per assegurar una continuïtat i expansió de les pràctiques adquirides.
    • Campanya de sensibilització. Un dels èxits més notables del projecte és la campanya de sensibilització sobre la prevenció de violències masclistes. La participació activa dels adolescents dels tres instituts ha estat clau en la difusió del missatge i la creació d’un impacte significatiu en la comunitat.
    • Implicació dels i les adolescents. La clau del triomf rau en la implicació activa dels i les adolescents. Mitjançant activitats participatives, es va fomentar una connexió emocional amb el missatge de la campanya, convertint les joves en agents de canvi. Amb l’excusa de la creació de la campanya, les adolescents seleccionades van poder seguir explorant i mantenint un diàleg obert sobre els estereotips de gènere, la violència masclista i la importància de les relacions saludables.
    • Activitats de sensibilització i empoderament amb adolescents. S’han realitzat diverses activitats directament amb els i les adolescents; unes impartides per les professionals de Surt a les aules de 2n d’ESO dels tres instituts i unes altres a alumnat de 1r d’ESO, en forma de tallers entre iguals liderats per una selecció d’adolescents d’aquests centres. Aquests tallers, específicament dirigits als adolescents més joves, busquen construir una consciència crítica i promoure el respecte mutu.

    La trobada d’intercanvi a Florència d’aquest mes passat va posar punt i final a aquest projecte de nivell europeu, permetent al professorat i l’alumnat assistent compartir l’espai i crear sinèrgies en base a les experiències viscudes. Mitjançant la formació, la sensibilització i la participació activa dels adolescents, el projecte ha assolit èxits notables, destacant la campanya de sensibilització. A través d’aquest projecte, la Fundació Surt vol seguir donant forma a una visió d’un futur amb relacions igualitàries i l’abolició de la violència masclista, liderant el camí cap a un canvi social real i durador. 

    La trajectòria de l’Engaged in Equality finalitza aquest mes de gener amb una gran festa final però els aprenentatges que ens deixa perduraran i seran invertits en nous projectes seguint aquesta estela. 

  • Irene Yúfera: «Escolta una dona com t’escoltes un home»

    Yúfera és lingüista, consultora en comunicació i professora a la Facultat d’Educació i a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, aborda per què les dones són menys escoltades i proposa que cadascú analitzi de quina manera rep una intervenció si és una dona o un home. Insisteix que encara avui perduren els estereotips i es relaciona més l’home amb la capacitat de decisió i la dona amb l’amabilitat.

    El llibre parla d’un concepte, el de la violència comunicativa contra les dones, que es produeix quan no se les deixa parlar, quan no se les escolta o quan no se les mira a l’hora de fer un discurs en què hi ha homes i dones. És un concepte una mica invisible però molt quotidià?

    És un concepte que articula força el llibre, per això el títol és aquest, ‘Qui parla i qui calla’. És a dir, sense intenció de banalitzar el concepte de violència, sí que hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes. I això ho podem veure en diferents àmbits, sobretot en els públics, que són els àmbits que més interessen en el llibre. És a dir, tot i que hem partit de l’àmbit domèstic, perquè també hem intentat fer aquest recorregut comunicatiu a la vida de les dones, i hem partit de la llar, òbviament, és en l’espai públic, allà on més veiem que tot i que la nostra presència sigui cada vegada més gran, la paritat numèrica es va aconseguint o es va acostant, però la paritat discursiva encara queda molt lluny.

    Encara les dones tenim més problemes per prendre la paraula, arrisquem més quan prenem la paraula, intervenim en aquests contextos d’interaccions més formals, més professionals, molts cops per dir que allò que ha dit un altre ens ha agradat o que és interessant, és a dir, per donar suport a altres torns en la interacció, però intervenim encara menys que els nostres col·legues homes per aportar el nostre coneixement, el nostre punt de vista, la nostra expertesa, la nostra opinió.

    En comunicació moltes vegades es parla de gènere, de persones, d’ells i d’elles, de metges i de metgesses, de professors i professores, però també comenteu que, si allò no va més enllà, queda buit, queda només en unes paraules.

    Efectivament, de fet, aquest és el punt de partida des del qual vam considerar que calia el llibre, que calia dedicar unes pàgines, una obra, a la reflexió sobre aquesta qüestió de mirada, no quedar-nos en el codi lingüístic, sinó d’obrir la mirada a tot l’entorn de la comunicació, a tot el context comunicatiu. Això la lingüística ho ha fet. Històricament, primer vam començar estudiant les petites peces que componen el llenguatge, com estan formades, com es formen les paraules, com es formen les frases… Sí, el codi. Però, a partir de fa un temps, ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses.

    Quan algú diu que s’ha acabat la reunió, allò és també un acte. No són només les paraules, sinó que allò és el final de la reunió. O quan algú diu, ‘declaro obertes aquestes jornades’, doncs és aquest acte, que són paraules, és aquest acte comunicatiu, el que fa que les jornades comencin. És a dir, el llenguatge té també aquest valor de fer coses en el món. El que anàvem veient des de feia alguns anys amb les meves companyes era que quedar-nos amb el codi, des de perspectiva de gènere, no ens permetia veure que hi ha molts altres elements en la comunicació que invisibilitzen les dones, per dir-ho amb una expressió que s’ha fet molt popular, o, com dèiem abans, que deixen les dones en situacions de més marginalitat comunicativa que els homes. I ens interessava reflectir aquests altres elements. És a dir, quan hi ha una interacció, com el fet de ser home o dona, determina què passa en aquella interacció. Ens interessava preguntar-nos això. Va haver-hi l’interès de l’editorial, també, i per això ens va demanar que féssim el llibre.

    «Hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes» | Pol Rius

    A nivell comunicatiu i quotidià, què podem fer per millorar aquesta igualtat que no és tan real com ens agradaria?

    Jo crec que hi ha, com a mínim, dos elements que a mi em semblarien molt interessants. Per una banda, prendre consciència. És a dir, intentar adonar-nos precisament d’això, ‘d’avui he estat en una reunió, ha passat això, ¿hauria passat exactament igual si qui parlava hagués estat un home, en el cas que fos una dona la que estava parlant, hauria estat exactament igual si…? Com han intervingut aquí el fet que es tractés d’un home i una dona? Què ha determinat això?’ Ens ho hauríem d’anar preguntant. O, per exemple, ‘uf, aquesta dona no m’està agradant com està plantejant això, és com molt seca, és una mica autoritària’. O sigui, atura’t un moment. Si fos un home i s’hagués comportat comunicativament exactament així, hauries fet aquesta mateixa valoració o no? O hauries considerat una manera normal de comunicar-se per la funció que està exercint aquesta persona? A vegades tenim una doble vara de mesurar el comportament comunicatiu d’homes i dones. I d’això és molt important que ens n’adonem.

    Aquest és per mi el primer element important en el llibre o que podríem intentar posar en pràctica. I l’altre és l’escolta. Tot i que la lingüística s’ha ocupat moltíssim de què diem, de què fem o de la producció del llenguatge, s’ha ocupat menys d’aquest aspecte més receptiu del llenguatge, però és fonamental perquè és el motor de les interaccions. Si jo ara estigués parlant i pensés que tu no m’estàs escoltant, que estàs pendent del mòbil, que en realitat tens el cap a un altre lloc, jo a poc a poc aniria donant respostes cada vegada més curtes i finalment callaria, perquè no té sentit que jo produeixi llenguatge si no arriba enlloc.

    Hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes

    Encara ara tenim evidències empíriques que ens mostren que la veu dels homes, per nosaltres, culturalment, continua sent el tipus de veu més vinculat a l’autoritat, al coneixement, a la legitimitat, a la raó. I aquests espais, la veu de les dones, els han d’anar conquerint. Jo crec que és important que comencem adonant-nos que hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes.

    D’alguna manera, pel que comentes, hauríem de fer tots i totes, tothom, una mica d’autocrítica perquè, de fet, rebem inputs des que naixem?

    Sí, per mi no és tan crítica. El llibre té un determinat toc que és molt buscat. No teníem cap interès en renyar. No ens interessava assenyalar què malament que fas això. No ens interessava d’aquesta manera, perquè no volem que es rebin aquestes idees com amb aversió o amb animadversió, sinó que volíem que fos més aviat propositiu, que fos més aviat una invitació a pensar. Per mi, el que és important no és tant fer autocrítica com fer autoanàlisi i conèixer-nos millor en tant que persones que ens comuniquem i decidir si hi ha alguns elements que volem modificar lleugerament.

    No hi ha culpa. Per què? Perquè naixem en una cultura, perquè naixem dins un context comunicatiu que porta molts anys de tradició i és inevitable que totes les persones tinguem aquests biaixos, aquests estereotips. Aleshores, per mi no és interessant culpabilitzar ni criticar, sinó més aviat analitzar, descriure i donar recursos perquè modifiquem allò que pensem que ens pot anar millorant d’una altra manera.

    En aquests elements que valores, de prendre consciència, i el que comentes que són inputs que anem rebent des que naixem, al llibre parleu de diferents àmbits. Un és l’escola. Com, des del professorat, des de l’equip docent, des que entrem a l’escola ja comencem a tenir aquests estereotips? Quins exemples podríem posar?

    De fet, els estereotips els tenim des de molt abans, des d’abans de néixer. A l’escola el que veiem, per part dels docents, és que senzillament es valoren determinades coses de les nenes i es valoren determinats aspectes i determinades maneres de fer dels nens. I se’ls reforcen diferencialment aquests aspectes. De les nenes es valora que siguin comprensives, que siguin empàtiques.

    Jo, com a mare, puc parlar de les entrevistes que tenia, tinc un fill i una filla, i de la meva filla el que més se’m deia era que es portava bé amb tothom, fins i tot amb aquells nens i nenes de la classe que són més rebutjats. I, del meu fill, no. El meu fill era molt més introvertit i no tenia tota aquesta faceta social de cuidar els altres i aleshores es valoraven altres qüestions, però no se li demanava això. És a dir, demanem i valorem qüestions diferents. I això fins i tot s’ha analitzat amb els apel·latius que adrecem a nens i nenes. Les nenes estan molt guapes i són molt bones nenes, i els nens són valents, són forts. Anem com contribuint a que es vagi desenvolupant aquest estereotip que ens porta a valorar que una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta al que esperem que sigui una dona i una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta més o menys al que esperem que faci si és un home.

    I des del punt de vista de la docència, creus que això està canviant?

    Sí, sí, sí. En general, en el llibre també, jo penso que es nota que som optimistes, que valorem els canvis, i que per mi els canvis no venen tant perquè a les escoles es fa servir un llenguatge inclusiu, sinó perquè precisament cada vegada es pren més consciència d’això. Les nenes, per què no han de jugar a futbol? Que no hi ha activitats que siguin de nens i activitats que siguin de nenes. Que a la cuineta hi van igualment els nens i les nenes. Jo crec que des de l’escola es fa molta feina.

    Es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust

    Des de l’escola i des del joc, per l’exemple que estàs posant?

    Clar, és que el joc és un element fonamental en els primers anys de l’escolaritat i, en aquest sentit, tot i que crec que encara poden quedar petites barreres, s’ha avançat molt, es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust.

    També tracteu de diferències que encara existeixen a la feina, en el món del treball, sempre generalitzant, i amb excepcions. Per exemple, comenteu que, a l’hora de valorar el talent, d’ells encara hi ha la idea que es dirigeixen a l’acció i que les dones són d’un caire de més amabilitat.

    Sí, efectivament, que ells són més resolutius. Com que són més assertius, tenen més recursos per liderar equips, per exemple, mentre que les dones estan més dotades, des de l’estereotip, des de la mirada més estereotipada, per generar bones relacions. I això té moltes conseqüències, i les veiem quan fem formacions. Les altres autores del llibre i jo, quan fem formacions, per exemple, a dones professionals, ens adonem que, quan els proposem de fer un role play, per exemple, tu ets la cap d’un grup al teu departament, tu lideres aquest equip de persones, i tens aquest home que no fa la feina com tu dius que s’ha de fer. I tu ja l’has advertit, ja li has dit algunes vegades què és el que esperaries d’ell. Ara digues-li ja d’una manera com més definitiva, comunica-li que si no canvia la seva actuació tindrà conseqüències. I el primer que diuen les dones és ‘és que això no ho sé fer’. I jo els dic, ‘d’acord, no ho saps, no importa, perquè ho treballarem, tu fes-ho’. I ho fan magníficament bé.

    «Ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses» | Pol Rius

    El que passa és que es queden molt malament. Se senten molt malament, això s’ho emporten a casa, és això el que ens diuen aquestes dones. ‘D’acord, jo ho he fet, ho he sabut fer, crec que s’ha entès el missatge, crec que he transmès el que volia transmetre, però ara em quedo molt malament’. Per què et quedes molt malament? Perquè t’estàs comportant segons allò que s’espera de tu com a dona, que és que comprenguis l’altre, que l’ajudis si l’altre té un problema, però és que tu portes intentant això molts mesos, i al teu departament no es pot permetre això. Tu tens aquest home al teu cap moltíssimes hores, més que les persones del teu grup, que estan funcionant molt bé, no és just.

    Tot això cal pensar-ho, cal adonar-nos-en, i cal també acordar i trobar conjuntament, en aquestes formacions ho fem en grup, maneres de tirar endavant aquestes situacions comunicatives que no ens facin més vulnerables, que no ens vinguin en contra, que ens permetin assolir els nostres objectius i dormir bé a la nit, que són temes importants. I en aquestes formacions surt molt la necessitat de pensar-nos comunicativament.

    Has mencionat el tema del lideratge. Què està passant perquè encara avui en dia, quan una dona, generalitzant, té un càrrec important, un càrrec de poder, es diu que és massa tova o que és massa agressiva?

    Exacte. Les dones professionals, les que arriben a determinats càrrecs, tenen aquesta paradoxa. Si comunicativament es comporten segons allò que tradicionalment entenem com un estil comunicatiu femení, no estan capacitades per liderar grups, no són prou resolutives, no tiren endavant la feina, no assoleixen els objectius, etcètera. Si es comporten d’una manera que és més assertiva, que té més a veure amb el que tradicionalment hem entès com un estil comunicatiu més masculí, les odien.

    Les troben això, manaires que imposen, si em permets, la vulgaritat i el barbarisme, bordes. ‘Què borde aquesta dona!’ És un adjectiu que a vegades, dius, no el sento respecte d’un home que es comporta igual.

    Què podem fer?

    Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients i que qualifiquem d’eficaces, independentment del sexe de la persona que ens les està mostrant. I en aquest sentit sí que animem molt els equips a explicitar aquesta manera de fer comunicativament. És a dir, a posar en valor, perquè necessitem aquests models, sobretot si venen de dones. És a dir, ‘ho has dit, era difícil, ho has fet així, ens ha semblat molt bé’, perquè les dones després generalment no tenim aquest feedback.

    Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients

    És interessant que anem trobant models de comunicació, que jo no sé fins a quin punt coincidirien amb els de la suposada comunicació masculina, però és que potser aquest estil de comunicació masculí és que no és masculí, és que té a veure precisament amb el poder, amb la necessitat de manar, de donar instruccions, de donar ordres, que són accions comunicatives que encara es reben millor si les fa un home que si les fa una dona. Perquè la dona més aviat hauria de ser això, igual, empàtica, no col·locar-se en un lloc superior de jerarquia, sinó en l’empatia, en la igualtat, al costat. No per sobre, sinó al costat. I quan, pel que sigui, per responsabilitat professional, estem a sobre, uf, tenim molts problemes.

    Hi hauria una tendència més cap a l’horitzontalitat, quan són les dones les que manen?

    El que crec és que hi ha una expectativa de més horitzontalitat, però a vegades l’horitzontalitat no és eficaç. Caldria valorar cada entorn professional. No crec que hi hagi necessàriament, pel fet que una dona estigui en el poder, més horitzontalitat. Però sí que crec que és el que s’espera. I si no és així, doncs aquesta dona és molt criticada. I potser no és així perquè ella considera que no pot ser així en aquell moment. Potser ho podria considerar un home, però si fos un home, no rebria tanta crítica com si fos una dona.

    Un àmbit molt quotidià és el de la salut i el de l’anàlisi del metge. Comenteu que moltes vegades, quan un home i una dona tenen problemes de salut, què passa a la consulta?

    Hi ha molta simptomatologia semblant que si qui la manifesta és una dona, per part del professional o la professional de la medicina, aquesta simptomatologia té tendència a associar-se amb qüestions relacionades amb l’estrès, la salut emocional o la salut mental. I per tant, la proposta que es fa de tractament o de tractament de la simptomatologia té més a veure amb ansiolítics, amb tranquil·litzants, mentre que per la mateixa simptomatologia, que pot ser un dolor, per exemple, en el cas dels homes, la resposta és, en més casos, una resposta de ‘farem proves perquè buscarem una cosa física’. Aquí hi ha tot un estereotip. Aquí, la que hem seguit més de prop és la doctora Carme Valls, que porta molts anys parlant dels biaixos de gènere en la medicina i explicant, per exemple, que les medicines es testen sobretot amb homes i aleshores els efectes secundaris en les dones són diferents però són més desconeguts. Estem progressant molt, però era interessant posar-ho de manifest.

    Després d’acabar el llibre, un dia escoltava un podcast molt interessant, molt ben fet, en què una dona explicava que havia tingut un problema de salut molt greu i que se li havia complicat d’una determinada manera i que ella havia anat a explicar al centre mèdic això que li estava passant diverses vegades. No li feien massa cas, li deien que s’esperés perquè potser tenia a veure amb el tractament. I un dia va obrir el seu expedient i va veure que una de les coses que havia posat el metge o la metge, no sé si era un home o una dona, en l’expedient era ‘ansiosita’, que com a paraula ho trobo bastant terrible. És a dir, sí, segurament aquesta dona tenia ansietat, s’estava trobant malament, estava anant una vegada i una altra al centre mèdic i no rebia la resposta que li calia. I el que era encara més interessant en aquesta entrevista, era que ella tenia un amic que estava patint una situació molt semblant i que va arribar al diagnòstic molt abans que ella. Molt abans. I això, en principi, haurem de mirar formes de revertir-ho.

    Té a veure amb l’escolta, no?

    Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home.

    I amb l’entorn d’aquesta persona que va al metge? No és només la malaltia que un pateix, sinó l’entorn social que està, o familiarment, o a la feina.

    Suposo que pot tenir a veure amb la possibilitat que té aquesta dona de reivindicar, més o menys, com hagi estat educada o quin sigui el seu rol en altres entorns. Segurament li fa més o menys fàcil exigir, per exemple. Que és una cosa que ens costa molt a les dones, no? Exigir. ‘No, és que no me n’aniré. Vull un diagnòstic o vull que em facin unes proves’. Això s’ha de mirar cas per cas, també.

    «Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home» | Pol Rius

    El llibre l’has escrit amb l’Estrella Montolio i amb l’Elisa Rosado. Com ha estat treballar a sis mans?

    Ha estat un plaer. Ha estat un luxe. Vaig tenir molt clar, quan em van encarregar el llibre, que preferia fer-lo amb elles. Per què? Perquè, de fet, aquest treball a sis mans ve de molt més lluny que l’encàrrec del llibre. Amb l’Estrella Montolio fa molts anys que fem formacions en perspectiva de gènere a diferents institucions, organismes, empreses. I amb ella és amb qui jo he construït tota la reflexió que tinc al voltant d’aquests temes, de la comunicació en perspectiva de gènere. Amb l’Elisa ens coneixem, som col·legues des de fa menys anys, i també n’hem parlat molt d’aquestes qüestions. I jo, quan escoltava l’Elisa parlar sobre aquests temes, pensava que la seva perspectiva podia enriquir el que volíem dir.

    Per tant, els vaig proposar que participessin, em van dir que sí de seguida, jo em vaig encarregar de fer l’índex, una mica proposar quins temes podien tractar i de distribuir-los. Després, ens hem llegit i ens hem fet aportacions les unes a les altres, però tenim una excel·lent relació personal, que també és una qüestió que vull dir explícitament, perquè també hi ha l’estereotip que les dones entre nosaltres som molt competitives i ens fem la guitza. Ha estat un plaer treballar amb elles i el llibre ha quedat molt més ric que si l’hagués fet jo sola.

    La col·laboració i la confiança són claus per arribar a escriure llibres com ‘’Qui parla i qui calla’.

    I tant, jo diria que sí. Per mi sempre és molt més ric que hi hagi visions diverses i que hi hagi idees que surten de caps diferents.

  • «Estic fallant com a investigadora i mare»: la COVID-19 amplia la bretxa de gènere en ciència

    «Quan acabi això els investigadors sense fills tindran escrits dos articles o un capítol de llibre. Els pares, el nostre nom amb macarrons de colors», es lamentava a Twitter el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Pau Alsina, director de la revista sobre art, ciència i tecnologia Artnodes.

    La crisi del coronavirus està impactant en la vida diària de milions de persones que cada dia han de conjugar teletreball, productivitat i eficiència amb cura de persones dependents, de nens i escola a casa; a més, a això cal sumar tasques domèstiques i un extra de cuina, la qual cosa repercuteix en nivells elevats de cansament, ansietat i estrès.

    Aquesta situació, a més de posar sobre la taula el (poc) valor que s’atorga a les cures en la societat, està exacerbant la desigualtat de gènere a tot Europa, alerten alguns estudis preliminars. Perquè, encara que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són pitjors per a aquells que tenen cura, tant homes com dones, són elles les que s’emporten la pitjor part. I això està reforçant la bretxa de gènere en tots els àmbits, també en el de la ciència i la investigació.

    «El meu marit té una feina totalment inflexible i es tanca al despatx de 9 a 6, gairebé tot el temps amb teleconferències. Jo tinc l’ordinador a la cuina i tres fills petits que m’interrompen cada cinc minuts perquè no entenen alguna cosa dels deures, tenen fam o volen que jugui amb ells. És impossible concentrar-se així per escriure un article», explica a SINC Roni Wright, investigadora postdoc al laboratori que dirigeix Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. «Estic exhausta i em sento desesperada perquè estic fallant com a científica i com a mare».

    No són casos anecdòtics

    El cas d’aquesta investigadora no és aïllat. A les xarxes socials nombroses acadèmiques, amb més o menys humor, estan denunciant que aquesta situació de crisi, amb fills petits a casa, està impactant en la seva investigació, cosa que també s’han observat editors d’algunes revistes científiques, que adverteixen que els enviaments d’estudis per part de dones s’han desplomat, mentre que els d’homes augmenten.

    Tot i que la majoria de les revistes no demanen als autors dels treballs ni als revisors que identifiquin el seu gènere -segons han al·legat Nature, Science, PlosOne i The Lancet a SINC-, recentment una metanàlisi sobre articles relacionats amb COVID a PubMed mostrava que hi ha un desequilibri entre la quantitat d’estudis publicats per ambdós sexes.

    En aquest sentit, l’editorial holandesa Elsevier ha anunciat que emprèn una ambiciosa anàlisi per saber l’impacte real que el confinament està tenint sobre la taxa d’enviaments de manuscrits i l’activitat de revisió per part d’acadèmiques en totes les seves publicacions.

    «Hi ha senyals inicials que les dones, en estar dedicant més temps a tenir cura i a l’educació dels fills a casa, estan publicant menys, el que a llarg termini impactarà en el desenvolupament de la seva carrera, ja que la publicació d’articles és la clau per obtenir finançament i promoció en la majoria d’àmbits», assenyala la investigadora Bahar Mehmani, que al costat d’altres tres membres de PEERE, entre ells Francisco Grimaldo, de la Universitat de València, portarà a terme aquesta empresa.

    «Les revistes científiques haurien de donar suport a ciència que progressa i això no passarà a plena capacitat sense introduir diversitat i inclusió», subratlla Mehmani, que explica que el projecte d’Elsevier persegueix, d’una banda, ajudar a conscienciar la comunitat acadèmica i als editors sobre aquesta qüestió; i de l’altra, empènyer a les institucions acadèmiques, entitats finançadores i legisladors a considerar aquest període excepcional en les seves decisions.

    A falta de conèixer els resultats d’aquest projecte holandès, les primeres anàlisis realitzades mostren que elles estan publicant menys preprints i arrencant menys nous projectes d’investigació que ells.

    Menys articles, menys diners i oportunitats

    L’ecòloga de la Universitat de Toronto Megan Frederickson va ser una de les primeres a donar la veu d’alarma. Va revisar els repositoris arXiv i bioRxiv i va comparar els noms dels autors de 36.529 estudis amb la base de dades de la seguretat social dels EUA, que registra nom i gènere. Va analitzar el període comprès entre el 15 de març i el 15 d’abril de 2019 i 2020, i va veure que el nombre de dones autores havia crescut un 2,7%, en comparació del 6,4% d’homes.

    Un altre estudi posterior va trobar una tendència similar: hi havia un decreixement en la proporció d’enviaments d’investigadores autores i la diferència era més acusada quan es tractava de primeres autores, que solen ser joves que estan començant la seva carrera.

    «La bretxa de gènere és molt important en tota la carrera investigadora, però sobretot en les primeres fases en què has de prendre el vol, que coincideix amb quan tens nens petits», apunta SINC Elisa López Álvarez, amb dos nens d’un i tres anys, investigadora d’ISGlobal que acaba de tornar de Sud-àfrica de realitzar un postdoc al Centre Desmond Tutu. «Treballar amb ells a casa és molt difícil i és possible que en sis o set mesos no aconsegueixi publicar el que s’espera, el que farà que no obtingui finançament i no aconsegueixi mantenir el track científic», es lamenta.

    «La manera d’avaluar a un científic és què pública i on el publica. Això té un impacte enorme alhora que li concedeixin una beca o li donin una promoció, o es col·loqui en el rànquing d’investigadors punters», remarca a SINC Isabelle Vernos, investigadora Icrea al CRG, qui fins fa poc presidia el grup de treball de gènere en el Consell Europeu de Recerca.

    Un estudi més exhaustiu realitzat per investigadors canadencs i nord-americans va analitzar 307.459 preprints i projectes enviats per més d’1,3 milions d’autors, van aconseguir assignar gènere al 92% i van comprovar que durant els mesos de març i abril menys dones havien enviat treballs a aquests servidors en comparació amb els dos mesos precedents i aquest mateix període el 2019.

    En fase de supervivència

    Aquests resultats es fan ressò de les conclusions d’altres informes que alerten que no només les dones estan publicant fins a un 20% menys sinó que, a més, estan participant menys que els homes en projectes relacionats amb la COVID.

    «Els meus companys estan començant investigacions noves relacionades amb coronavirus. Jo no puc, estic en fase de supervivència, i temo que això afecti la meva carrera perquè estic deixant passar oportunitats», comenta, preocupada, Cristina Villanueva, investigadora associada de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que compagina la cura de les seves filles, de tres i set anys, amb el seu marit.

    Que cuidar i criar passa factura als investigadors i sobretot a les acadèmiques no és nou. Fernanda Staniscuaski , investigadora de la Universitat Federal de Rio Gran del Sud (Brasil), va impulsar el 2017 un moviment mundial, Parent in Science (paternitat en ciència), precisament per alertar sobre això.
    «Un article a PNAS recent mostrava que tots dos pares es veuen impactats, per descomptat, per l’arribada d’un fill, però a l’acadèmia gairebé el 50% de les dones abandonen les seves posicions STEM després de ser mares, un percentatge que en el cas dels homes és del 23%. Els homes pateixen un impacte, sí, però no és comparable al de les dones», afirma.

    Mesures correctives

    Recentment, Staniscuaski al costat d’altres investigadores alertava en una carta a Science de la situació de desavantatge de les investigadores durant aquesta crisi i reclamava que es prenguessin mesures per pal·liar-la. «En els mesos vinents tindrem un munt d’articles signats per homes i no per dones. Quan aquests investigadors competeixin per beques, per finançament, per una promoció, hi haurà diferència. Les investigadores estan perdent competitivitat», assenyala a SINC.

    «La comunitat científica, les agències finançadores, han de pensar amb caràcter urgent formes de mitigar aquest impacte», reclama Christian Rutz, catedràtic de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i editor sènior de la revista eLife.

    «S’haurien de permetre permisos per aquesta manca d’oportunitats durant la pandèmia en sol·licituds de finançament, promoció, premis. Encara que sóc conscient que implementar aquestes mesures correctives pot ser increïblement difícil perquè la productivitat dels investigadors en condicions ideals varia de forma natural. Com estimar quants articles científics no ha escrit un pare o una mare durant el confinament? És igual tenir un o dos fills?», qüestiona Rutz.

    Per Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la Universitat Pompeu Fabra, «tot i que encara és d’hora i cal tenir més dades per avaluar la situació i poder aplicar ponderacions, una opció és fer constar en els currículums la situació familiar, perquè sigui un indicatiu de la productivitat i que es tingui en compte en les avaluacions. Els col·legis no obriran com a mínim fins al setembre, el que suposarà més de sis mesos d’aturada, un temps prou llarg perquè tingui efectes importants».

    Els centres de recerca i les agències finançadores també, reclamen els experts, haurien de ser molt flexibles a l’hora de concedir extensions per als projectes. Caldria negociar els resultats que s’esperen de les beques. I revistes i congressos d’implementar polítiques actives correctives, perquè no hi hagi col·lectius infrarepresentats.

    Perquè a la fi, que les dones tinguin menys presència en ciència no és un problema que els afecti només a elles. «Tots els actors de l’àmbit de la investigació i la ciència s’haurien de plantejar aquesta qüestió, perquè si només tenim un tipus de científics i un tipus d’investigació, correm el perill de deixar de banda dimensions essencials de la societat, possiblement les més vulnerables», reflexiona Sabine Oertelt-Prigione, catedràtica de gènere en medicina de la Universitat holandesa de Radboud.

    Per a aquesta investigadora, una manera eficient de trencar una llança a favor de la igualtat i de posar en valor les cures seria que també científics top fessin públic que només treballen cinc hores al dia perquè «la resta del temps estan cuidant als seus fills, perquè les seves parelles treballen i la seva carrera és tan important com la seva, en lloc de limitar-se a fer declaracions reconeixent que les dones estan en desavantatge», assenyala.

    «Això ens redueix a ‘pobres dones científiques’. I jo no sóc una pobra dona científica. El sistema ens empeny a certs rols», conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La Comissió de Dones i la Igualtat de la Intercol·legial ho constata: les dones són discriminades laboralment

    Amb l’objectiu de comprendre les dificultats que es troben les col·legiades en l’exercici de les seves professions pel que fa a equitat de gènere, l’estudi ha recollit les dades proporcionades pels 64 col·legis que integren la Intercol·legial, però també diversos testimonis sobre les percepcions de les desigualtats.

    Les diferents professionals participants han expressat les situacions que sovint es repeteixen en un entorn laboral i que passen per qüestions com el judici sobre l’aparença física, els comentaris poc respectuosos, l’assetjament, el llenguatge sexista, el paternalisme i l’actitud de menysvalorar les seves opinions.

    Aquestes situacions esdevenen en un tipus de segregació horitzontal i vinculada a les condicions desiguals que afecten a la presència i autoritat de les professionals en els llocs de decisió i un clar desequilibri en l’accés als llocs de responsabilitat. Les professionals enquestades han expressat la sensació de gran dificultat per a arribar a càrrecs de responsabilitat, amb estructures molt masculinitzades i que fan que les dones hagin de fer in «doble esforç» per demostrar que son vàlides. L’estudi també evidencia les dificultats per compaginar la vida professional i la personal i familiar.

    De fet, segons dades facilitades per 64 Col·legis (el 74,4% del total que conformen la Intercol·legial), el 58% del conjunt de la col·legiació són dones professionals (un total de 140.942 col·legiades). Ara bé, dels membres de les juntes de govern, només el 42% són dones. De 64 juntes col·legials, solament 21 estan presidides per deganes (el 33%). I sols 20 Col·legis tenen comissió de gènere (el 31%).

    Pel que fa a la professió infermera, l’estudi recull el fet que la professió estigui estigmatitzada: «Se li dóna una mirada sexualitzada, perquè sempre ha estat assumida per dones» i la sensació que «l’home té més tendència a voler arribar a càrrecs de gestió que la dona».

    La Comissió  de Dones i la Igualtat de la Intercol·legial proposa tanmateix una sèrie de propostes d’acció per adoptar la perspectiva de gènere tant en el sí dels col·legis com a la societat, en consonància amb el Decàleg per l’Equitat de Gènere en l’Àmbit dels Col·legis Professionals de Catalunya, presentat l’octubre de 2019.

  • «Necessitem estudiar la malaltia cardíaca amb models femenins»

    Sara Cogliati (Milà, 1982) treballa en el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), a Madrid, des de fa més de sis anys. Aquesta doctora en Biologia Cel·lular estudia com les mitocòndries -òrgans de les cèl·lules encarregats de subministrar-se a aquestes l’energia que necessiten- es comporten de manera diferent en homes i dones, la qual cosa determina una resposta diferent durant la insuficiència cardíaca. El seu projecte ha estat premiat en l’última edició del programa For Women in Science L’Oréal-Unesco.

    En la seva opinió, es tracta d’un enfocament clau perquè, segons comenta a SINC, les dones estan morint més que els homes per aquestes malalties i la raó és que fins ara els símptomes i tractaments s’han estudiat, sobretot, en models masculins.

    En què has estat investigant fins ara al CNIC?

    En el nostre grup estem centrats en l’estudi de les mitocòndries. Vam investigar el seu funcionament bàsic i la seva morfologia. En concret, jo treballo en l’estructura de la cadena respiratòria. [Entre els èxits del seu equip destaca el descobriment dels mecanismes que la regulen, que va ser publicat a Nature].

    El nostre focus és aplicar aquest coneixement a situacions patològiques com, per exemple, les malalties cardiovasculars, l’envelliment i també el metabolisme.

    Per què has triat aquest projecte per estudiar les característiques específiques del sexe en les malalties cardiovasculars?

    Les últimes dades sobre la incidència de les malalties cardiovasculars en dones són molt preocupants. A Europa una de cada cinc dones pateix aquestes malalties. És un problema molt greu que a mi m’interessa estudiar, sobretot tenint en explica que aquestes malalties tenen un pronòstic més negatiu en dones que en homes.

    I això per què és així?

    Per la senzilla raó que fins ara les malalties cardíaques i altres s’han estudiat usant models animals masculins, i hi ha moltes diferències biològiques, partint que cromosòmicament i hormonalment som diferents. Així, aquestes diferències fonamentals generen diferències biològiques a l’hora d’experimentar una malaltia i també en la forma de respondre als tractaments, que moltes vegades no funcionen tan bé en les dones com en els homes.

    De fet les dades apunten que la mortalitat per malalties cardiovasculars és major en dones que en homes.

    Sí, exactament. A Europa es calcula que la mortalitat afecta el 52% de les dones que pateixen malalties cardiovasculars, davant el 42% dels homes, segons dades de la Fundació Espanyola del Cor.

    Però d’això no se’n parla, tenim molta més informació sobre de càncer de mama, per què?

    No, no es parla i tampoc es diu que a Espanya la primera causa de mortalitat entre dones són les malalties cardiovasculars.

    Crec que falta consciència general. Fins ara, sí que és veritat que cridava molt més l’atenció el càncer de mama perquè moltes dones ho poden desenvolupar-una de cada sis-, però és específic de dones, mentre que les malalties cardíaques s’havien relacionat tradicionalment més amb homes i faltaven les estadístiques. Ara que tenim els números a la mà, podem entendre el problema en la seva plenitud.

    A més, abans algunes morts per problemes cardiovasculars no estaven ben diagnosticades. Una dona es moria i no se sabia bé la causa perquè un infart cardíac té característiques diferents en homes i en dones.

    Sara Cogliati al laboratori. / CNIC

    I quines són aquestes diferències?

    Per exemple, els típics símptomes de mal de pit i braç són molt prevalents en homes, però en dones es manifesta més amb una falta d’aire o nàusea. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran incloure en l’estadística casos que abans passaven desapercebuts.

    Els errors en el diagnòstic i en els tractaments tenen com a punt de partida el fet que en la investigació bàsica no s’hagin inclòs models animals femenins. Totes aquestes mancances vénen de la manca d’estudi específic de com es comporten aquestes malalties en la biologia femenina. Així que, un cop més, és un problema de desigualtat, de discriminació.

    Aquest plantejament sona molt nou, però no sé si ja en altres centres s’està tractant d’estudiar les malalties cardíaques específicament en dones.

    Estan començant a sortir treballs molt recents que investiguen si el problema de les diferències de gènere en moltes patologies, per exemple en el càncer de fetge. Hi ha alguns que han identificat algunes vies genètiques en alguns càncers. La comunitat científica s’està adonant.

    Quin és l’enfocament del projecte que desenvoluparàs i pel qual t’han premiat al programa For Women in Science L’Oréal-Unesco?

    El meu estudi estarà enfocat en la funcionalitat mitocondrial perquè -com ja hem mostrat amb animals mascles- les mitocòndries estan involucrades en la insuficiència cardíaca. I a més, sabent que l’estrogen influeix en la funcionalitat mitocondrial, uniré aquests dos aspectes utilitzant animals femenins. És a dir, que els estrògens modulen l’activitat mitocondrial i que les mitocòndries estan implicades en la insuficiència cardíaca.

    Jo crec, i els meus resultats preliminars ho avalen, que aniré identificant quines són les diferències mitocondrials entre mascles i femelles en la insuficiència cardíaca i esbrinant quins són els mecanismes moleculars bàsics que modulen aquestes diferències.

    Quin és el pròxim pas? L’aportació de la beca és bastant humil -són 15.000 euros-. No sé si et dóna per a molt.

    Jo ara em trobo en una fase intermèdia. Tinc un contracte Ramón y Cajal i estic buscant la possibilitat d’arrencar amb un grup nou i amb un projecte propi. També estic buscant una institució per fer-ho, que no seria el CNIC. Aquesta petit finançament em permetrà arrencar alguna cosa meva, començar amb el que tinc al cor.

    Estàs notant algun canvi per part de les agències de finançament per promoure projectes que tinguin en compte els models femenins de malalties?

    Queda encara molt per fer. És molt necessari introduir l’aspecte de les diferències sexuals en la investigació bàsica, però estem començant a percebre algun canvi. Per exemple, l’Agència Europea de Finançament i altres entitats estan demanant que cada vegada més s’incloguin models animals femenins en la investigació.

    Per què vas venir a Espanya?

    Perquè vaig conèixer el treball del grup del CNIC al qual després em vaig incorporar i em va encantar. Abans de venir vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ells. Així que vaig decidir, després del meu doctorat a la Universitat de Pàdua, venir a fer el postdoctorat aquí, al grup d’Antonio Enríquez.

    Les teves filles han nascut aquí.

    Sí. La gran té tres anys i la més petita, quatre mesos. Les dues han nascut a Madrid.

    I com portes això de ser mare i investigar?

    Ho porto molt bé perquè aconsegueixo conciliar. A mi la maternitat m’ha donat la possibilitat d’estar més enfocada. Quan sóc al laboratori treballo al màxim perquè sé que a certa hora he d’anar a recollir a les nenes i m’ha fet encara més eficaç en el meu treball. Després, és clar, he tingut la sort d’estar en una institució que m’ha permès compaginar bé la meva feina i la maternitat en un entorn laboral on m’he sentit recolzada en tots els aspectes.

    Aquesta pregunta no se li sol fer a un home.

    Exactament, aquesta pregunta no se’ls fa als homes i tant de bo que un dia puguem preguntar a ells també perquè significarà que estan més implicats en les tasques familiars.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC.

  • La pèrdua de funció de gens clau del cromosoma Y incrementa el risc dels homes a patir càncer

    Que els homes són més susceptibles a desenvolupar càncer que les dones és un fet avalat per nombroses recerques. Tot i això, el perquè d’aquesta diferència entre tots dos sexes ha estat, fins el moment, desconegut. Ara, un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, ha identificat un dels principals mecanismes biològics pels quals els homes tenen més risc a patir càncer que les dones. Es tracta de la pèrdua de funció de certs gens del cromosoma sexual Y, present únicament en els homes. L’estudi, publicat en el Journal of the National Cancer Institute, s’ha realitzat en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat d’Adelaide i el Centre Genòmic d’Estònia.

    Basant-se en dades de 9.000 individus, les i els investigadors han estudiat la funció de tots els gens del cromosoma Y a diversos càncers. D’acord amb els resultats de la seva anàlisi, la probabilitat de desenvolupar càncer augmenta quan es perd la funció de sis gens clau del cromosoma Y a diverses cèl·lules. “Estudis recents havien demostrat que, en envellir, les cèl·lules d’alguns homes tendeixen a perdre per complet el cromosoma Y, que és fonamental per a la diferenciació sexual del fetus”, comenta Juan Ramón González, coordinador de l’estudi i cap del Grup de Bioinformàtica en Epidemiologia Genètica d’ISGlobal. “Malgrat la pèrdua del cromosoma Y havia estat prèviament associada amb una incidència major en càncer, les causes d’aquesta relació no es coneixien”.

    Aquests sis gens del cromosoma Y estan implicats en la regulació del cicle cel·lular, un procés que, quan falla, pot donar lloc al desenvolupament de tumors. “Curiosament son gens que tenen una còpia similar en el cromosoma X”, explica Alejandro Cáceres, primer autor de l’estudi. “Si a més la còpia del cromosoma X muta en les mateixes cèl·lules –el que s’ha demostrat que passa– la possible protecció biològica d’aquests gens contra el càncer es perd completament”.

    Una línia de recerca prioritària

    Comprendre les diferències biològiques entre homes i dones en càncer és crucial per a desenvolupar línies de tractament i prevenció personalitzades. “Els homes no sols sofreixen més de càncer que les dones, sinó que a més tenen un pronòstic pitjor”, comenta González. “De fet, l’esperança de vida menor dels homes respecte a les dones s’explica, en part, per aquesta raó”.

    La identificació dels factors que fan als homes més vulnerables al càncer és una important línia de recerca que intenta mitigar els riscos d’aquesta població. “Si bé els homes podrien estar més exposats a cancerígens pel seu tipus de feina o incrementar el seu risc per evitar en major mesura les visites al metge, el nostre estudi demostra que existeixen factors biològics que fan que el risc en homes sigui major”, afegeix Càceres. “I, pel que sembla, un d’aquests factors es troba en l’essència mateixa de ser home: el cromosoma Y.”

    Segons destaquen els autors, la supressió del cromosoma Y es pot donar ja sigui pel la pèrdua de funció del cromosoma, la qual cosa explicaria estudis previs, o per altres mecanismes mediats per la inactivació química (epigenètica) de les mateixes regions. “Certes exposicions ambientals, com poden ser el tabac i altres tòxics, podrien afectar la funció del cromosoma alterant la seva epigenètica”, afirma González. I conclou, “els nostres resultats obren la porta al desenvolupament de mètodes de detecció dirigits i teràpies específiques per a homes amb càncer.”

  • Per què les dones pateixen més dolor que els homes

    Les dones grans tenen un risc més elevat de patir dolor que els homes de la mateixa edat. Explorar les causes d’aquest excés de risc en les dones ha estat l’objectiu d’un estudi desenvolupat per científics del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) en la Universitat Autònoma de Madrid, en el qual també han participat experts del CIBER de Fragilitat i Envelliment Saludable (CIBERFES).

    Aquest treball, publicat al Mayo Clinic Proceedings i que ha estat destacat com a article del mes per aquesta revista, mostra que la major freqüència d’algunes malalties cròniques en les dones, un pitjor estat funcional, l’estrès psicològic i la menor activitat física poden explicar el seu major risc de patir dolor.

    El dolor crònic és un problema creixent de salut pública, particularment en els adults majors. El 20% de la població sofreix dolor crònic (definit com a dolor en la majoria o tots els dies durant els últims 6 mesos). La prevalença del dolor crònic augmenta amb l’edat, afectant el 60% dels majors de 65 anys.

    A més, el dolor crònic té una gran influència en la salut de les persones majors, perquè redueix l’activitat física i augmenta el risc de fragilitat, caigudes, discapacitat física i deterioració cognitiva. Com a resultat, el dolor crònic és la causa principal d’anys viscuts amb discapacitat en persones a partir dels 50 anys.

    Recerques anteriors havien reportat un major risc de dolor crònic en les dones que en els homes. En aquest nou treball els investigadors del CIBERESP identifiquen els comportaments de salut i els factors clínics que poden estar associats a aquest major risc de dolor entre les dones. Per a això, van analitzar informació d’una cohort de 851 dones i homes de 63 anys o més, que inicialment no sofrien dolor i van ser seguits durant tres anys.

    Una de cada quatre dones amb dolor d’intensitat alta

    Segons Esther García Esquinas, investigadora principal del treball, els resultats d’aquesta anàlisi van mostrar una major incidència de dolor d’intensitat alta en dones (23%), enfront d’homes (13%). «Gairebé una de cada quatre dones que no patien dolor crònic inicialment va desenvolupar dolor d’intensitat alta durant el seguiment», explica l’experta.

    Entre els factors lligats a l’excés de risc de sofrir dolor en dones «destaca la major freqüència de malalties cròniques, especialment malaltia osteomuscular, el pitjor estat de funció física, els majors nivells d’estrès psicològic i la menor realització d’activitat física», aclareix.

    En concret, una freqüència més alta en dones que en homes de malaltia osteomuscular, problemes de mobilitat i agilitat van representar, respectivament, el 31%, 47% i 32% de l’excés de risc observat en les dones en comparació amb els homes.

    Altres mediadors rellevants de l’excés de risc en dones van ser l’estrès psicològic (25%), la depressió (9%), la mala qualitat del somni (11%) i els baixos nivells d’activitat física recreativa (13%).

    El treball incideix en la importància d’estudiar possibles factors biològics específics de sexe i la seva interacció amb els estils de vida per a comprendre millor les diferències de risc de dolor entre homes i dones.

    «Les nostres conclusions també obren una nova via sobre l’efecte de l’exercici físic per a disminuir l’excés de risc de dolor observat en dones», conclou Esther García Esquinas.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Més del 50 % dels ajudants de doctor són dones, però només el 21 % arriben a catedràtiques

    La productivitat acadèmica de les dones a la universitat és un 11,55% més gran que la dels homes, però només al començament de la carrera, quan no tenen càrregues familiars. A mesura que passa el temps, la millora de qualitat en la recerca i la resposta als incentius s’alenteix i la productivitat passa a ser un 7,26% inferior en comparació de la dels homes, segons l’estudi Un nuevo enfoque de aprendizaje automático para la evaluación de políticas públicas: una aplicación en relación con el desempeño de los investigadores universitarios, liderat per María Teresa Ballestar, professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora a ESIC Business & Marketing School. Ballestar i Jorge Sainz, investigador a la Universitat de Bath i professor titular de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC), han rebut un premi de recerca de l’editorial Elsevier per aquest article, que es publicarà a la revista holandesa Technological Forecasting and Social Change.

    Així, segons el que revela aquest estudi amb dades recollides de l’informe Dades i xifres del sistema universitari espanyol 2018-2019, el nombre de dones en llocs d’ajudant de metge és lleugerament més alt que el d’homes (50,4%). Contràriament, les catedràtiques només representen el 21,3% del cos funcionarial. «A mesura que ascendeix l’escalafó acadèmic, les dones es van quedant endarrerides i poques arriben a la càtedra», denuncia Ballestar.

    «No parlem d’un sostre de vidre, sinó d’un sostre de formigó», explica. Segons l’estudi, les dones són més dinàmiques en recerca «des del moment que comencen fins ben entrada la trentena, quan els contractes són més inestables». Després, «i probablement a causa de les càrregues familiars, la tendència creixent en la seva productivitat minva. Mentre que en l’àmbit de l’accés no hi ha tant problema per a les dones, sí que n’hi ha per a la promoció, perquè arriba un moment que no poden competir en condicions d’igualtat per aquestes responsabilitats. La tria per a moltes de les investigadores consisteix a continuar progressant o bé dedicar temps a la família, i encara que els darrers anys s’han pres mesures en aquest àmbit, encara queda molt per fer», diu.

    «Encara ens queda molta feina per a fer per a aconseguir una situació d’igualtat en l’àmbit de la recerca i el sistema universitari, però la nostra visió i el nostre missatge són optimistes», diu Ballestar. «Estem fent els primers passos de millora, que consisteixen, d’una banda, en el reconeixement i la difusió de l’existència d’aquesta desigualtat, i, de l’altra, en la conscienciació de la necessitat de treballar en el disseny i la implantació de plans específics que contribueixin a un sistema més igualitari i, en conseqüència, també més divers i productiu», conclou.

    La UOC va engegar el Pla d’igualtat efectiva entre dones i homes a la UOC 2015-2019, que ha provocat, segons l’informe Diagnosi de la igualtat de gènere a la Universitat Oberta de Catalunya, «una sèrie de millores i ha fet augmentar el compromís de la institució en relació amb l’aplicació de les polítiques d’igualtat i l’enfortiment de les estructures que garanteixen l’aplicació d’aquestes polítiques».

    La ceguesa de gènere. Estratègies per a promoure la igualtat

    «La perspectiva de gènere és un element clau de la qualitat en l’ensenyament superior, i la incorporació d’aquesta perspectiva en la docència universitària és un dels punts centrals de les polítiques d’igualtat de gènere en l’àmbit universitari», diu Nati Cabrera, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i organitzadora de la jornada Perspectiva de gènere en l’avaluació de la qualitat universitària: un repte (no) resolt, l’objectiu de la qual és aprofundir en la integració de la perspectiva de gènere en els processos d’avaluació de la qualitat universitària, identificant temes clau i bones pràctiques.

    «La ceguesa de gènere és la manca de reconeixement del fet que els rols i les responsabilitats de les dones/nenes i els homes/nens se’ls atribueixen o se’ls imposen en contextos socials, culturals, econòmics i polítics específics. I la docència universitària també és afectada per aquesta ceguesa, que generalitza els fenòmens que s’estudien a partir de les experiències dels homes, invisibilitza les dones o fa una falsa representació del comportament, les actituds i les necessitats de les dones», denuncia Cabrera.

    Eliminar els estereotips de gènere dels llibres de text, incloure els drets de les dones en els plans d’estudis i en els programes acadèmics o promoure la igualtat de gènere en la formació professional del professorat són algunes de les «mesures clau per a evitar que la implantació de la perspectiva de gènere no quedi relegada a un segon pla i a una simple operació de maquillatge», explica la professora Nati Cabrera.

    Però per a acompanyar amb èxit el procés d’incorporació d’aquesta perspectiva, «cal, d’una banda, que el personal docent prengui consciència de les desigualtats de gènere mitjançant la participació en espais de reflexió i debat, i de l’altra, que desenvolupi competències de gènere que contribueixin positivament l’assoliment d’aquesta igualtat mitjançant la formació contínua i activitats formatives puntuals», conclou.

    Nati Cabrera, directora del màster d’Avaluació i Gestió de la Qualitat de l’Educació Superior, considera que «ens queda un llarg camí per recórrer, però si aconseguim que els fonaments siguin sòlids, serà qüestió d’anar construint la igualtat entre tots i totes, a poc a poc. La clau de l’èxit serà, sens dubte, que siguem capaços d’entendre que la integració de la perspectiva de gènere pot beneficiar les persones com a individus i la societat com a col·lectivitat inclusiva i respectuosa amb les diverses identitats».

    Aquesta és una nota de la UOC

  • Incorporar la perspectiva de gènere en salut per erradicar tota desigualtat: prioritat per l’ICS

    A principis de juliol de 2018, la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudés a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com explicava en el marc de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, es volia prioritzar en aquesta legislatura.

    En el camí per una incorporació efectiva de la perspectiva de gènere en salut, l’Institut Català de la Salut va organitzar la seva primera Jornada «Incorporem la perspectiva de gènere en salut». El director gerent de l’ICS, Josep Maria Argimon, va ser l’encarregat de donar inici i tancar la jornada. Per una banda va opinar que la jornada servia «per despertar consciències i per treballar diàriament amb aquesta perspectiva». La voluntat de la jornada i de la feina que s’està desenvolupant és «incorporar la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut permet visibilitzar dones i homes en la seva dimensió biològica, psicològica, històrica, social i cultural i, també, trobar línies de reflexió i d’actuació per erradicar les desigualtats».

    Tot això arribava després que el mes de maig passat l’ICS aprovés dotze mesures per avançar en la igualtat efectiva en tots els àmbits assistencials i estaments de la institució. «Es fa imprescindible incorporar als programes assistencials d’expertesa la perspectiva de gènere com una nova línia d’actuació. A efectes pràctics, això es tradueix en la inclusió en els protocols sanitaris de les diferències biològiques i simptomatològiques entre dones i homes», explicaven.

    Així, l’ICS organitzava aquesta Primera Jornada de Perspectiva de Gènere en Salut amb l’objectiu de donar eines a tots els professionals de la institució perquè aquesta perspectiva sigui una realitat en tots els àmbits assistencials. Després que Laura Pelay, secretària general del Departament de Salut, inaugurés la jornada, quatre conferències i una taula rodona van acabar d’omplir el matí. Finalment, la jornada va comptar amb persones provinents a diferents vessants i institucions com ara l’Institut Karolinska d’Estocolm, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat d’Alacant, el Servei Català de la Salut i diversos centres i serveis de l’ICS.

    Pelay va deixar clar que cal fer polítiques efectives a nivell micro que milloren el sistema de salut. Així, va explicar que com a Govern han de tenir una visió holística per acabar amb les escletxes: «aquesta visió holística l’hem de tenir amb les polítiques de salut, amb les de Treball, de Serveis Socials, de Recerca…» Pelay va declarar que és cert que homes i dones tractem la nostra salut de manera diferent i ho va voler argumentar explicant que les dones van més tard al metge, consumeixen menys serveis assistencials i que, quan arriben se les tracta de manera diferent: «a les dones se’ns medicalitza molt més, a les dones se’ns diagnostica molt més tard i patim els determinants de la salut d’una manera diferent. També va afegir que fins i tot les dones moren de manera diferent: els homes moren més a casa i les dones més a residències i en centres sociosanitaris. Una altra diferència que va voler aportar va ser la que inclou el món de la recerca, on predominen «patrons andocèntrics».

    La conferència d’obertura va anar a càrrec de Jörg Muller, de la Universitat Oberta de Catalunya, sota el nom «Gènere i sexe. Una aproximació des de les ciències socials». Amb ella, va voler defensar que la perspectiva de les ciències socials en quant a sexe i gènere és fonamental per executar qualsevol tipus de treball tant de l’atenció primària com dels hospitals. durant la seva ponència, a part de posar la base del què és una cosa i l’altra, va voler exemplificar a través de realitats que afecten al sector sanitari també com sexe i gènere interactuen i afecten.

    Seguidament, sota el nom «Experiència de gènere en salut», Karolina Kublickiene de Karolinska Institute d’Estocolm va desenvolupar una ponència carregada d’arguments per integrar la perspectiva de sexe i gènere en tota la medicina.

    A través de diferents diapositives, va mostrar com les malalties actuen diferent en homes i dones o també com sexe i gènere s’influeixen en aspectes com ara la salut mental o el tabaquisme. Pel que fa a la salut mental, va explicar des de la vessant del sexe que les dones tenen el doble de possibilitats de patir una depressió per canvis d’humor relacionats amb les hormones durant certs períodes. Des de la vessant del gènere però, les dones són més propenses a admetre aquests estats d’ànim negatius i a buscar tractaments de salut mental. Com actuen les malalties va dur a Kublickiene a parlar també de quina resposta se’ls hi dóna: no s’inclou en els articles les diferències d’estudis entre homes i dones i, en recerca, els animals mascles encara dominen les investigacions.

    La conferència que va seguir va ser: «Biaixos i innovacions de gènere en el diagnòstic i el tractament clínic de malalties comunes en homes i dones», a càrrec de María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant. Segons un estudi de la Universitat de Copenhague, el diagnòstics es retarden molt més en les dones que en els homes en com a mínim 700 malalties. Alguns exemples van ser que en càncer per exemple les dones són diagnosticades dos anys i mig més tard que els homes.

    Antònia Sambola, del Servei de Cardiologia HUVH, i Anna Berenguera, de l’Àrea Científica IDIAP Jordi Gol, van ser les encarregades d’omplir d’experiències concretes una taula rodona. Sambola va conduir «Experiències de gènere a l’ICS Cardiologia amb perspectiva de gènere» i Berenguera «Les actituds, diferències i control de la diabetis tipus 2. Diferències entre gèneres».

    Caridad Pontes, gerent d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut (CatSalut), va ser l’encarregada de realitzar l’última conferència sota el títol «Importància de la perspectiva de gènere en l’anàlisi de dades sanitàries: exemples de prestació farmacèutica».