Just Deploy It!

Etiqueta: gènere

  • Noves prioritats per a la salut global: sexualitat, fertilitat i violència de gènere

    Els països de tot el món han d’adoptar una definició més àmplia de salut i drets tan sexuals com a reproductius que vagi més enllà de la prevenció de malalties i l’anticoncepció, englobant educació sexual, serveis de fertilitat i assessorament per a la violència de gènere.

    Així conclou la nova Comissió de la revista Lancet sobre Salut i Drets Sexuals i Reproductius, dirigida per l’Institut Guttmacher (Nova York, EUA), que durant dos anys ha elaborat un paquet essencial d’intervencions per a una nova agenda de salut global.

    La Comissió Guttmacher-Lancet està composta per 16 experts d’Àfrica, Àsia, Europa, Mig Orient, Amèrica del Nord i Amèrica Llatina. El dret a controlar el propi cos, definir la pròpia sexualitat, triar a la parella i rebre serveis confidencials i de qualitat són elements fonamentals del seu informe, fet públic a Johannesburg, Sud-àfrica.

    «Les bretxes en la salut i els drets sexuals i reproductius a tot el món afecten enormement a les comunitats i les economies. No hem de seguir tolerant aquest problema», assenyala Alex Ezeh, copresident de la Comissió i exdirector executiu del Centre de Recerca de la Població i Salut d’Àfrica.

    «És hora d’eliminar aquestes iniquitats amb un enfocament integral que no passi per alt components crítics com l’accés a l’avortament legal i segur, la prevenció del càncer reproductiu o el tractament de la infertilitat», afegeix Ezeh.

    Els comissionats han fet una crida als governs perquè abordin les barreres implícites en les lleis, les polítiques, l’economia i en les normes i valors socials que perpetuen la desigualtat de gènere i eviten que la gent aconsegueixi els seus drets en salut sexual i reproductiva.

    Fins avui, les iniciatives s’havien centrat típicament en l’anticoncepció, la salut materna i neonatal i el VIH/sida. Molts països han aconseguit avanços notables en aquestes àrees, però els progressos han estat desiguals i els serveis sovint han quedat curts quant a cobertura i qualitat.

    «Els cossos de les dones continuen sent els camps de batalla en els quals es lliuren discussions ideològiques amb resultats devastadors», han comentat per la seva banda Richard Horton i Elizabeth Zuccala, editors de The Lancet.

    La Comissió proposa l’adopció d’una definició nova, ampliada i integral de la salut i els drets sexuals i reproductius amb un paquet essencial de serveis de salut. «Donat el context global, aquesta recomanació no és solament audaç, sinó que és necessària», continuen els editors.

    Dones sense anticoncepció adequada

    Cada any, al món ocorren 25 milions d’avortaments insegurs; entre 49 i 180 milions de parelles es veuen afectades per la infertilitat; gairebé dos milions de persones s’infecten amb el VIH i aproximadament 266.000 dones moren de càncer de coll uterí.

    A més, aproximadament una de cada tres dones a tot el món experimentarà violència de gènere en algun moment de les seves vides, la majoria de les vegades per part d’una parella.

    És més, als països empobrits, més de 200 milions de dones a l’any volen evitar quedar-se embarassades però no usen anticoncepció moderna, més de 45 milions reben atenció prenatal inadequada –o cap– i més de 30 milions donen a llum als seus bebès fora d’una instal·lació habilitada.

    «Durant massa temps s’han acceptat aquestes realitats com a inevitables. El nostre informe mostra com es poden superar, establint un full de ruta que els països poden seguir per posar aquests serveis essencials en el seu lloc», explica Ann M. Starrs, copresidenta de la Comissió i presidenta de l’Institut Guttmacher.

    «Tenim els mitjans i el coneixement per aconseguir la salut i els drets sexuals i reproductius universals. És possible un progrés significatiu; és assequible i vital», afegeix Starrs.

    La Comissió proposa un nou paquet bàsic d’intervencions que aborda àrees desateses com els serveis d’infertilitat, prevenció, detecció i assessorament sobre violència de gènere, tractament i prevenció del càncer cervicouterí, atenció segura de l’avortament, tractament i prevenció d’infeccions de transmissió sexual diferents del VIH i educació sexual integral.

    Salvar vides per 9 dòlars per persona a l’any

    Gairebé 4.300 milions de persones en edat reproductiva tenen serveis de salut sexual i reproductiva inadequats al llarg de les seves vides. L’anàlisi realitzada per la Comissió mostra que satisfer totes les necessitats de serveis d’anticoncepció, avortament, salut materna i neonatal, inclosa informació, educació i assessorament en països de baixos i mitjos ingressos requeriria una inversió mundial mínima de 54.000 milions de dòlars, equivalent a sol 9 dòlars per persona a l’any.

    L’evidència mostra que l’accés a tots aquests serveis salva vides, millora la salut i el benestar, promou la igualtat de gènere, augmenta la productivitat i l’ingrés familiar, i té beneficis multigeneracionals en millorar la salut i el benestar dels nens.

    Aquests beneficis rendeixen dividends durant molts anys i faciliten l’assoliment d’altres objectius de desenvolupament, la qual cosa suggereix que les inversions en serveis de salut sexual i reproductiva representen una bona relació qualitat-preu.

    Suport als col·lectius més marginats

    Al costat de les millores en l’atenció mèdica, la Comissió crida als països a abordar normes, lleis i polítiques socials restrictives, inclosa la liberalització de les lleis d’avortament quan sigui necessari, proporcionant informació i educació sexual, assegurant que els adolescents tinguin accés a serveis de salut sexual i reproductiva i informació sense discriminació que acabi amb la desigualtat de gènere i el poder desigual en les relacions.

    «Durant massa temps, els temes relacionats amb la sexualitat humana han estat omesos de la política pública, exclosos dels plans d’estudis i evitats en el discurs públic. La salut i els drets sexuals i reproductius abasten més que la prevenció de malalties, inclou el dret a prendre decisions sobre el propi cos i una vida sexual satisfactòria, segura i plaent», escriuen els autors de la Comissió.

    Finalment, la Comissió també subratlla la importància de reunir més proves sobre les necessitats de salut sexual i reproductiva de poblacions diferents que sovint són marginades i vulnerables, inclosos adolescents, persones amb diverses orientacions sexuals i identitats de gènere, persones desplaçades i refugiades, i persones que viuen amb discapacitat.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • “Fas tan bona cara, no sembles malalta!” o com s’invisibilitza les dones afectades de fibromiàlgia i fatiga crònica

    “La raó principal per la qual els malalts de Síndromes de Sensibilització Central (la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple i la electrohipersensibilitat) estan marginats és perquè la majoria són dones”, afirma l’escriptora i afectada de fatiga crònica Clara Valverde en el seu llibre De la necropolítica neoliberal a l’empatia radical. Només a Catalunya són més de 250.000 les persones que pateixen aquest tipus de malalties i, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, “el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones”. Per a Fernández Solà, “el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte”. I és que si un 80% d’homes no pogués treballar”, prossegueix l’especialista, “segur que es donaria un altre tipus de resposta a les demandes d’aquests pacients”.

    De la mateixa manera que Clara Valverde, María José Canut i Dolors Pubill (nom fictici) també pateixen una de les SSC (fibromiàlgia i/o fatiga crònica). Ambdues lamenten que el dolor que genera aquest tipus de malalties sigui “invisible”. “Tothom em diu: “fas molt bona cara, no sembles malalta!””, explica l’afectada de fibromiàlgia María José Canut. “Però clar”, insisteix, “ells no saben que de vegades, en el meu dia a dia, sento un dolor devastador que s’escampa per tot el cos i que em deixa baldada al llit durant hores”.

    Del pelegrinatge mèdic al diagnòstic de depressió

    “Fa deu anys que em van diagnosticar fibromiàlgia, però després em vaig adonar que, en realitat, arrossegava aquesta malaltia des de feia molt més temps”, afirma Maria José Canut. Tot i que va transcórrer anys amb “migranyes persistents i punxades severes a l’esquena, fatiga continuada i dolors imprevisibles a l’estómac”, fins el 2008 ningú va advertir mai que aquests símptomes poguessin tractar-se d’una SSC. “No tens res, això són només nervis”, era la freqüent resposta etzibada pels doctors i pels professionals de la salut que la van atendre. Així, com a conseqüència d’un context sanitari incapaç de detectar la seva fibromiàlgia, en un dels seus episodis de pelegrinatge mèdic María José va ser derivada a un psiquiatre i aquest li va diagnosticar depressió.

    De la mateixa manera que María José, el diagnòstic de SSC de Dolors Pubill també va estar precedit per un altre de depressió. Van haver de passar alguns mesos perquè un doctor li confirmés que, a causa de la mononucleosi patida mesos abans, havia desenvolupat un quadre de fatiga crònica i d’incipient fibromiàlgia.

    Vulnerabilitat i precarietat: un escenari recurrent després del diagnòstic

    No obstant els problemes derivats de la fibromiàlgia, María José va seguir treballant de teleoperadora durant alguns anys més: “No podia deixar la feina perquè en aquell moment tenia la meva mare i els meus sogres a casa. Érem set en total (amb el meu marit i les meves dues filles) i jo m’encarregava pràcticament de tot”, declara María José.

    Si bé en un primer moment va decidir no comunicar a l’empresa el seu malestar perquè “no ho haurien entès”, finalment María José –emparada pel seu diagnòstic de “depressió”- es va veure obligada a sol·licitar la baixa mèdica. Pocs mesos després, a través d’un burofax, li van comunicar que estava acomiadada. “No va ser una notícia traumàtica perquè, en aquell moment, vaig pensar que potser seria el millor i que així podria descansar”, aclareix María José.

    Ara, que ja no té els avis a casa i que les seves filles s’han independitzat, confessa no sentir “tanta pressió”. Amb l’ajuda d’una mica més de 400 euros que dóna l’Estat per a persones majors de 50 anys a l’atur i amb els ingressos del seu marit, afirma poder portar “una vida sense dificultats econòmiques”. Fa alguns anys, va pensar a sol·licitar una pensió d’invalidesa, però el seu metge de confiança li va advertir que el procés per aconseguir-la seria “molt complicat”. Així, com “no volia haver d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, perquè finalment tot aquest desgast quedés en res”, María José va decidir no iniciar un “nou pelegrinatge”.

    Per la seva banda, Pubill treballa de mestra a jornada completa. Si bé assenyala que la fatiga i el dolor marquen el seu dia a dia, també destaca que vol seguir treballant i “no tancar-se en una bombolla”. La possibilitat de sol·licitar la mitja jornada és “una opció més que contemplada”, però al mateix temps ressalta que, de cara a la jubilació, “encara no ha cotitzat prou” i que no “està disposada a perdre els drets laborals adquirits fins al moment”.

    Per aconseguir que el Departament de Benestar li acredités la discapacitat, va haver de presentar el seu historial mèdic atestat de quadres de depressió i de constants intervencions a l’esquena: “Em van dir que si només al·legava el meu diagnòstic de fatiga crònica no em concedirien la discapacitat”, declara. Així, una vegada reconeguda la seva discapacitat i emparada per l’article 25 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals –que regula la protecció de treballadors especialment sensibles a determinats riscos-, va sol·licitar a la doctora del Departament de Ensenyament una adaptació del lloc de treball.

    Aquesta petició, amb tot, va ser ignorada en la primera visita. A la llum del seu historial mèdic, sosté Dolors Pubill, la doctora va considerar que “no estava preparada per ser mestra i que el millor que podia fer era no treballar”. Davant aquesta sentència, Dolors confessa haver-se sentit “acorralada i vulnerable”. “Tenia informes mèdics que garantien que estava preparada per dur a terme la meva feina; l’única cosa que volia era que se m’assignés un centre escolar adaptat, no gaire conflictiu i proper a casa”, apunta. No va ser fins a la seva segona visita -a la qual va anar acompanyada del seu marit- que la mateixa doctora, contemplant llavors l’article 25 de la Llei de Riscos Laborals, va iniciar el tràmit per sol·licitar una adaptació del lloc de treball. Des d’aleshores, cada vegada que acudeix a una visita mèdica del Departament d’Ensenyament ho fa acompanyada, “ja sigui del meu marit o d’alguna persona del sindicat”.

    10 anys després de la ILP: el Pla Operatiu per abordar els SSC es torna paper mullat

    Al 2016 el Departament de Salut va elaborar un Pla Operatiu d’atenció a les SSC, en el qual es comprometia a desplegar equitativament per tot el territori 18 unitats hospitalàries formades per professionals especialitzats. No obstant això, des de l’Associació Catalana per a la Síndrome de la Fatiga Crònica i d’altres Síndromes de Sensibilització Central (ACSFCEM) sospiten que “no s’estan complint les actuacions acordades” i adverteixen “una falta de transparència en la gestió dels diners invertits”.

    “Per què hi ha hospitals i centres d’atenció primària (CAP) que funcionen i d’altres que no?”, es pregunta desconcertada Núria Pons, presidenta de la ACSFCEM. Amb la mateixa estupefacció enquistada a la veu, María José Canut també lamenta el tracte proferit en centres mèdics com l’Hospital de Sant Pau: “Allà encara segueixen sense una unitat especialitzada, igual que fa deu anys quan em van comunicar que no podien fer-me el seguiment i em van derivar de nou al meu metge de capçalera”.

    Així, sacsejades del CAP a l’hospital, i una altra vegada de l’hospital al CAP, són moltes les pacients de diferents llocs de Catalunya que, segons Pons, “arriben desesperades a l’Associació a la recerca de solucions”. “Només volen que les visiti un especialista”, clarifica, però “no tots els hospitals disposen encara d’unitats d’especialistes ni de recursos per tractar aquest tipus de malalties”.

    Barcelona compta amb dos hospitals de referència en SSC: el Clínic i el Vall Hebron. Però aquests centres hospitalaris només poden tractar de manera gratuïta –“tot i que un cop l’any”, segons Dolors Pubill- aquelles pacients registrades en la seva àrea d’influència. Per aquest motiu, i després de la resposta etzibada a l’Hospital de Sant Pau, fa quatre anys María José es va veure obligada a visitar el doctor expert en SSC Joaquim Fernández Solà a Barnaclínic (entitat privada de l’Hospital Clínic): “Em va anar bé veure aquest especialista però cal dir que, a més d’haver estat mesos en llista d’espera, aquesta visita em va costar al voltant de 200 euros”. Si bé valora positivament l’atenció proferida pel doctor Fernández Solà, també lamenta “el preu abusiu d’aquestes visites” i que hi hagi “tantes dones passant-ho malament i sense possibilitat de pagar-se un seguiment mèdic de qualitat”.

    Cap a una praxi de la cura i de la comprensió

    Les SSC, reafirma Dolors Pubill, “són malalties que comporten molta solitud”. I és que, prossegueix la mestra, “ni la família ni els amics acostumen a entendre el nostre patiment”. Precisament perquè “som dones que hem estat lluitadores i que hem fet mans i mànigues per portar la casa endavant”, adverteix Pubill, “les persones del nostre entorn no ens creuen quan diem que no podem més”.

    Per això, davant la confusió i el desconcert que susciten aquest tipus de malalties, Dolors opina que, des de les administracions, també “s’hauria d’invertir recursos per fer formacions als acompanyants de les persones afectades de fibromiàlgia i de  fatiga crònica”.

  • Desigualtats de gènere també en la recerca en salut pública

    Les dones a la recerca continuen sent una minoria i no hi ha evidència de moviments espontanis cap a una menor segregació de gènere a Europa. Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores. I no solament són menys, sinó que a més reben un menor reconeixement al seu treball. El 1993, Margaret Rositer descrivia l’anomenat Efecte Matilda per expressar l’existència de prejudicis al reconeixement dels assoliments de les dones científiques, el treball de les quals sovint s’atribueix als seus col·legues masculins.

    Vint anys després la revista Nature dedicava un monogràfic a les dones en la ciència, on s’afirmava que la ciència segueix sent «institucionalment sexista» i que les científiques estan pitjor pagades, promocionen menys i obtenen menys projectes que els seus companys homes amb similar qualificació. Avui dia la carrera investigadora de les dones segueix caracteritzada per una intensa segregació vertical, l’anomenat ‘sostre de vidre’.

    Encara que la situació sembla ser una mica millor en les generacions joves de dones acadèmiques, la bretxa de gènere segueix sent desproporcionadament alta tenint en compte l’elevada proporció de dones que ingressen a la universitat. Això posa en qüestió la hipòtesi que les dones avançaran fins on els homes en els anys successius.

    La salut pública no és aliena a aquests fenòmens que, en major o menor grau, es produeixen en tots els camps del món científic. A la fi dels anys 90, un grup de dones professionals d’aquest àmbit va constituir el Grup de Gènere i Salut Pública de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS), amb el propòsit de visibilitzar les desigualtats de gènere en les societats federades (12 que integren a gairebé 4.000 socis i sòcies).

    En el primer article sobre el tema es concloïa que, malgrat ser un 40% de sòcies, les dones havien estat escassament representades en els llocs on es prenien les decisions i en els de reconeixement professional.

    Només un CIBER dirigit per una dona

    És més, a l’Informe SESPAS 2004 La salut pública des de la perspectiva de gènere i classe social, s’arribava a conclusions que desanimen: seguia existint una segregació vertical en les societats científiques de SESPAS i en els equips editorials de les publicacions de salut pública (amb un predomini d’homes en llocs de direcció) i s’evidenciaven pràctiques androcèntriques a les revistes de salut pública (per exemple, la signatura d’articles utilitzant només la inicial, de manera que quedava invisible la contribució de dones o homes en les autories).

    Deu anys després, un estudi realitzat sobre les desigualtats de gènere en recerca en salut pública a Espanya durant el període 2007-2014 detectava signes de certa millorança en aquesta situació, encara que seguia existint una clara subrepresentació de les dones en posicions de lideratge científic i una segregació horitzontal quant als rols assignats.

    Per exemple, la participació com a membres dels comitès científics als congressos de SESPAS era pràcticament paritària en el període analitzat, mentre que la presidència d’aquests comitès la van ostentar els homes en tots els casos menys en un.

    Per contra, els rols assignats a les dones eren majoritàriament la participació en els comitès organitzadors i en la moderació de taules de comunicacions i pòsters; mentre que la participació en les ponències i conferències convidades la seguien copant els homes.

    La situació era encara pitjor als Centres de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), exponents de l’excel·lència científica en salut a Espanya: en cap dels nou centres existents el 2014 hi havia una dona com a directora científica. Actualment solament un d’ells, precisament el Centre de Recerca en Salut Pública i Epidemiologia (CIBERESP), està dirigit per una dona, Marina Pollán.

    També existien bretxes de gènere en la sol·licitud, concessió i finançament de projectes de recerca en salut (convocatòries de l’Institut de Salut Carlos III), inclosos els de salut pública i serveis de salut.

    Les dones sol·licitaven menys projectes com a investigadores principals que els homes i els projectes liderats per homes van tenir un 30% més de probabilitats d’obtenir finançament que els liderats per dones.

    Es detectava a més que les diferències entre el finançament sol·licitat i la concedida eren majors per a projectes liderats per homes, la qual cosa podria ser interpretat com un signe de menor ambició de les dones, però també pot respondre a una millor adequació dels recursos sol·licitats a les necessitats del projecte.

    Recentment s’han produït avanços en pro d’una major equitat, com l’engegada de la Política per fomentar la igualtat de gènere en la publicació científica a la revista Gaceta Sanitaria (òrgan oficial de SESPAS), o el desenvolupament d’una política d’igualtat d’oportunitats en la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). No obstant això, aquests avanços són massa lents i encara estem lluny d’aconseguir una situació igualitària.

    Els tres moments crítics de la desigualtat

    S’han identificat tres moments crítics que condicionen l’existència de desigualtats de gènere en la carrera investigadora:

    1. L’elecció d’estudis, fortament marcada per estereotips sexistes que situen a la professió científica com una ocupació masculina (fins i tot en àmbits molt feminitzats com és el cas de la salut pública);
    2. L»hora punta’, o estadi primerenc de la carrera professional, marcada pels conflictes entre demandes familiars i professionals, que penalitzen més a les dones; i
    3. L’avanç en la carrera professional cap a llocs d’excel·lència, on persisteixen les desigualtats de gènere.

    Mentre que la preocupació política ha anat canviant des del reclutament més gran de dones en ciència cap a la seva retenció i avanç en la carrera professional, la recerca sobre aquest tema ha evolucionat des dels mecanismes de socialització cap als enfocaments organitzacionals, incloent-hi les barreres i biaixos de gènere encoberts en les pràctiques institucionals.

    Actualment predominen enfocaments més comprensius cap a l’equitat de gènere: l’increment de dones en ciència no serà possible sense una reestructuració de les organitzacions i la transversalització de l’anàlisi de gènere en la producció del coneixement.

    En definitiva, les desigualtats de gènere en la recerca en salut no tendiran a solucionar-se solament amb el pas del temps. És necessari que la comunitat científica engegui accions per eliminar les causes que les produeixen. Perquè en salut i en recerca ‘tothom té un paper a exercir’. Les dones també.

     

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • La ciència feta per dones presta més atenció al sexe en els estudis mèdics

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

    Homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris. No obstant això, sexe i gènere són factors oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi solen ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans. Un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte aquests importants detalls si hi ha alguna dona entre els seus autors.

    L’anàlisi busseja en un milió i mig d’estudis mèdics per comparar la presència d’autores en recerques amb i sense anàlisis de gènere i sexe (GSA, per les seves sigles en anglès). L’objectiu: respondre a la pregunta de si homes i dones incorporen per igual aquestes anàlisis a les seves recerques.

    «Per assegurar que els resultats són precisos per a homes i dones, és crucial mirar les possibles variacions de gènere i sexe», explica a Sinc Mathias Nielsen, investigador de la Universitat d’Aarhus (Dinamarca) i coautor de l’estudi. «En algunes àrees aquestes diferències poden ser petites. En unes altres, la seva comprensió pot millorar el diagnòstic i prevenció de malalties».

    Quan no es para esment a aquestes diferències, comencen els problemes. «Investigar de manera errònia costa vides i diners», assegura la investigadora de la Universitat Stanford (EUA) i coautora de l’article, Londa Schiebinger. Cita un informe publicat pel Govern dels EUA en 2001 que assenyalava que, dels últims deu fàrmacs retirats, vuit suposaven un risc major per a la salut de les dones.

    Ignorar el sexe costa diners i vides

    Aquest major risc es podria haver evitat amb la incorporació de GSA als assajos clínics. «El desenvolupament d’un fàrmac costa milers de milions de dòlars i, quan fallen, causen mort i sofriment. No podem permetre’ns aquestes fallades», afegeix Schiebinger.

    Un dels exemples més coneguts d’aquestes diferències és el de les malalties cardiovasculars. Cada any moren més dones que homes per problemes de cor, però els assajos clínics segueixen sent predominantment masculins. Un patró que s’estén als assajos d’altres malalties com el càncer, a la recerca amb animals i fins i tot amb cèl·lules.

    La llista d’exemples és llarga: un estudi amb ratolins publicat en la revista ‘Genome Research‘ el 2006 va mostrar que el fetge és un dels òrgans amb més diferències entre mascles i femelles. La variació és important, en ser el lloc on es metabolitzen els fàrmacs. El 2014, la FDA va haver d’advertir dels efectes del tranquil·litzant zolpidem sobre la conducció, sobretot en dones: «Semblen més susceptibles a aquest risc perquè eliminen el fàrmac amb més lentitud que els homes». Per això, recomanava que les pacients reduïssin la dosi a la meitat.

    Un culpable poc evident de la mala representació de les dones en els assajos clínics és la talidomida. Aquest sedant va provocar el naixement de milers de bebès amb focomèlia (extremitats curtes o inexistents) i va portar a la FDA a excloure a totes les dones en edat fèrtil dels estudis.

    No solament elles pateixen les conseqüències. Nielsen considera important emfatitzar que les anàlisis de gènere i sexe «poden millorar la salut tant de les dones com dels homes». L’investigador posa com a exemple el cas de l’osteoporosi, una malaltia en la qual són ells els mal representats. «La major part de la recerca en aquest camp se centra en les dones, però un terç dels pacients diagnosticats amb fractures de maluc relacionades amb aquesta malaltia són homes ancians».

    Els autors destaquen la «relació simbiòtica» deguda a la relació entre la diversitat de gènere en el camp acadèmic i els fruits que això dóna a la recerca. Asseguren que el treball «aporta proves empíriques» de com la presència de dones en ciència augmenta la seva qualitat.

    Elles també s’obliden

    Segons els autors, encara que les investigadores tendeixen a incorporar l’anàlisi de gènere i sexe en major mesura que els seus homòlegs masculins, cap d’ells ho aplica massa. «Tant homes com a dones tendeixen encara a passar per alt la importància d’aquesta perspectiva», diu Nielsen. Així i tot, «la probabilitat d’incorporar GSA augmenta amb la participació de dones», fins a un 30% en comparació dels seus companys.

    El problema pren una altra dimensió si tenim en compte que l’estudi també corrobora la bretxa de gènere: les investigadores representen el 40% de les primeres autores, el 27% de les últimes i, en general, suposen un 35% dels signants en el camp de la medicina. Nielsen explica aquestes diferències per la noció que aquest camp és cosa de dones: «Les expectatives culturals són difícils de canviar, encara que qualsevol persona pugui ser entrenada per integrar aquestes anàlisis en el seu treball».

    No obstant això, la major presències d’investigadores és solament una part de la solució. Tant Nielsen com Schiebinger destaquen la importància que els organismes responsables del finançament animin a incorporar GSA en la recerca mèdica. «És necessari incloure el sexe com una variable biològica si volem fer ciència de qualitat», afirma la investigadora.

    Per aquest motiu, el National Institutes of Health d’EUA (NIH) sol·licita des de 2016 que tota la recerca pública incorpori GSA, alguna cosa similar al que demana el seu homòleg canadenc des de 2010 i la Comissió Europea des de 2013. «Una avaluació recent del Canadà indica que aquestes mesures són efectives, i les revistes mèdiques ja comencen a demanar aquestes anàlisis. Serà interessant estudiar els efectes a llarg termini d’aquestes mesures», afegeix Nielsen.

    Unes mesures que han de començar a classe. «Podem solucionar aquest problema si eduquem sobre les anàlisis de sexe i gènere a les universitats de medicina», assegura Schiebinger. El problema, en la seva opinió, és que l’hospital universitari Charité de Berlín (Alemanya) és, de moment, l’únic centre que els incorpora al seu currículum.

  • Les metgesses millor

    Les persones grans donades d’alta de l’hospital per una metgessa tenen menys risc de morir o de reingressar en els 30 dies següents que les que han estat ateses per un metge, segons un estudi realitzat per la Universitat de Harvard T.H. Chan School of Public Health. La recerca s’ha fet en persones majors de 65 anys ingressades en serveis de medicina interna d’hospitals d’Estats Units. Els autors conclouen que els resultats observats no es poden atribuir a la variabilitat dels pacients o dels hospitals, sinó que només s’expliquen per la diferent forma d’actuar de metges i de metgesses. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes hospitalàries i un reingrés cada 182 altes hospitalàries.

    Sabíem que les metgesses segueixen més les guies de pràctica clínica, apliquen més mesures preventives, són més empàtiques i donen més suport psicosocial que els seus companys masculins. Però, per primera vegada hem conegut que la seva forma d’actuar repercuteix favorablement en la salut dels pacients. Malgrat que desconeixem si les mateixes conclusions són valides pels professionals d’altres serveis hospitalaris o d’atenció primària, sembla important arribar a identificar quins són els aspectes de la pràctica clínica que fan millor les metgesses que els metges.

    Atenent aquest estudi, és molt esperançador que els estudiants de medicina siguin majoritàriament dones i que des de 2015 hi hagin més metgesses que metges col·legiats a Barcelona. De tota manera, el que justifica els resultats no és el gènere en si mateix, sinó la diferent forma d’actuar. Per tant, no es tracta d’eliminar els metges sinó d’intentar que en aquests aspectes concrets els metges es comportin com les metgesses. Aquest objectiu és difícil que es produeixi espontàniament en tant que els metges dels claustres de les facultats i l’estructura directiva dels serveis de salut segueixen encara sent majoritàriament homes. Segurament beneficiaríem la salut de la població si apliquéssim polítiques que afavorissin la presència femenina en aquests entorns.

    Mentre la nostra societat segueixi dipositant en les dones la responsabilitat de la casa i l’atenció als fills, les polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral són essencials en el camp laboral de la salut. Només oferint un entorn de treball compatible amb les responsabilitats familiars evitarem que les metgesses es vegin obligades a decidir entre la família i la professió. Avui la situació és especialment crítica. En la pròxima dècada a Barcelona s’espera la jubilació de nou mil metges, majoritàriament homes. Aquesta davallada de la plantilla s’agreuja pel descens de l’arribada de metges estrangers. La caiguda de la plantilla mèdica recaurà bàsicament sobre les metgesses que hauran d’assolir unes càrregues de treball superiors a les actuals per atendre tota la demanda d’atenció sanitària.

    Sorprèn que col·legis professionals i empreses sanitàries es limitin a observar i descriure el fenomen de la jubilació de les promocions del «baby boom». Aquest canvi demogràfic pot tenir conseqüències terribles sobre les plantilles assistencials. Els responsables dels serveis de salut haurien de considerar l’aplicació de polítiques orientades a aprofitar l’experiència i el coneixement d’aquests metges majors de 65 anys dins del sector públic. De ben segur que el sector privat no desaprofitarà aquest coneixement professional que ha finançat el sistema públic. Molts jubilats amb bona salut complementen la seva pensió treballant parcialment en la medicina privada.

    Urgeix una flexibilització del mercat laboral pel que fa a les polítiques de conciliació i de jubilació si volem aprofitar la sort de disposar d’una plantilla mèdica essencialment femenina.

  • Més de 8.000 científiques signen un manifest contra Donald Trump

    “Som membres de grups minoritaris racials, ètnics i religiosos. Som immigrants. Som persones amb discapacitats. Som membres del col·lectiu LGTBQIA. Som científiques. Som dones”. Això es llegeix a la carta oberta que ja han signat més de 8.500 dones de l’àmbit universitari nord-americà i en la qual rebutgen les afirmacions racistes, misògines i anticientífiques que el guanyador de les eleccions als Estats Units, Donald Trump, va realitzar durant la campanya electoral. 

    Les investigadores asseguren que el seu treball per superar “la degradació del paper que juga la ciència en la societat no va començar amb aquestes eleccions”, tot i que reconeixen que el resultat els ha mobilitzat encara més. “El discurs d’odi cap a les minories, les dones, la comunitat LGTBQIA, els immigrants i les persones amb discapacitats, juntament amb l’allau d’afirmacions contràries a la ciència i el coneixement han estat difícils d’assumir”, asseguren les investigadores Jane Zelikova, Theresa Jedd  i Teresa Bilinski, tres de les primeres promotores de la carta.

    Després de la garrotada electoral “diverses col·legues i amigues científiques vam començar a valorar com podia afectar a la nostra feina la victòria de Trump”, asseguren les científiques. Al cap de poc temps més de 100 investigadores s’havien unit al grup de discussió i, finalment, van acabar redactant un manifest que assegura que “el sexisme, la desigualtat, la discriminació i l’antiintel·lectualisme amenacen el progrés de la societat” i que “la ciència està amenaçada”.

    Trump ha expressat repetidament opinions clarament contràries al consens científic, com que les vacunes causen autisme o que el canvi climàtic és una construcció política. “Aquestes creences són incorrectes i, el que és més important, són perilloses perquè soscaven el paper crític que juga la ciència en la nostra societat, en la innovació i en el nostre creixement econòmic”, afirmen les investigadores.

    A la recerca de la fi de la discriminació de gènere

    Les investigadores es refereixen a la discriminació existent cap a tot tipus de col·lectius, però recorden que “a tot el món, les dones científiques s’enfronten a la discriminació, salaris desiguals i tenen menys oportunitats” i insisteixen que s’ha de treballar diàriament “per demostrar a les nenes i les dones que són benvingudes i necessàries en la ciència”.

    Les investigadores fan una crida a la col·laboració i l’entesa perquè el progrés científic no es vegi obstaculitzat i perquè l’àmbit científic sigui més inclusiu. “Com a dones científiques hem de prendre mesures per augmentar la diversitat en la ciència i altres disciplines”. En aquest sentit la missiva demana que es prenguin mesures orientades a “identificar i reconèixer desigualtats estructurals i biaixos que afecten el potencial de tots els individus per complir les seves metes”.

    Crítiques al negacionisme climàtic de Trump

    Les investigadores també han fet especial èmfasi en les qüestions relacionades amb el canvi climàtic, un tema en el qual Trump s’ha mostrat especialment combatiu, i ha amenaçat en reiterades ocasions amb sortir de l’acord de París.

    Les científiques temen que “el progrés científic i l’impuls per fer front als nostres principals desafiaments, inclosa l’eliminació de les pitjors conseqüències del canvi climàtic, es vegin greument obstaculitzades durant el pròxim govern” i asseguren que “el nostre planeta no es pot permetre el luxe de perdre temps”.

    La missiva, que ha acumulat a dia d’avui 8.670 signatures, és una mostra més de la preocupació que regna en l’àmbit científic davant la victòria d’un candidat que ha donat mostres més que sobrades de la seva ignorància científica. “Ara, més que mai, és important que siguem capaços d’explicar clarament el que la ciència vol dir” i de com aquesta “pot ajudar a prioritzar objectivament els problemes, més enllà de la histèria i la por que ha permeat la nostra societat”, conclouen les científiques.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

    Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un «malestar» associat a la diferència «entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien».

    És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada «bíblia de la psiquiatria».

    El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou «els trastorns d’identitat de gènere» sota l’epígraf «trastorns mentals i del comportament». Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

    La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

    Autodeterminació de la identitat

    En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

    «És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar», apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar «que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere» i que «ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat».

    En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a «garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals». Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics», apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

    L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que «cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic». Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

    Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

    I les operacions estètiques?

    Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans «no és intrínsec». «Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?», qüestiona. Assegura que generar «la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix».

    La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè «l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida». «No em diu res», conclou sobre el terme disfòria de gènere. «Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social», prossegueix.

    El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: «Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?».

    El gènere, diu, «és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo». Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que «aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-«. «Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • El dret a la salut de les persones trans, una qüestió de vida i dignitat

    La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.

    A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.

    Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.

    Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.

    La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.

  • Hem de dedicar un dia internacional per la salut de les dones?

    Ser dona no és pas una malaltia, però és ben cert que la salut de les dones i els seus riscos poden ser a vegades ben diferents que els dels homes. Donat que la Medicina s’ha construït a partir de la recerca i la ciència que s’han desenvolupat des dels hospitals a on ingressen majoritàriament homes, és possible que tant per l’objecte d’estudi com pels estereotips de gènere dels professionals que la fan, les Ciències de la Salut, com tantes altres, han nascut androcèntriques. Es necessita doncs un esforç voluntarista i suplementari per fer visibles les diferències en la salut i la malaltia de dones i homes.

    Ja va ser una primera exigència la que va posar en marxa la Dra Bernardine Healy l’any 1993, quan va ser directora de la National Institut of Health (NIH), l’agència per la recerca de la salut nord-americana. No s’ajudaria a cap recerca des de la NIH que no diferenciés els seus resultats per sexe. Només aquesta decisió i la que va prendre Marcia Angell, estimulant que les grans revistes científiques no acceptessin treballs que no diferenciessin els seus resultats per sexe, ja ha suposat un primer pas per fer visibles moltes diferències en mortalitat i morbiditat.

    Encara queda una gran assignatura pendent que és la introducció de la Ciència de la diferència en les Ciències de la salut. Malgrat que aquesta va ser una de les principals conclusions del Primer Congrés Internacional de Dones, Salut i Treball, celebrat a Barcelona el 1996. El CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) va organitzar-lo amb la presència de representants de 53 països, però 20 anys després els avenços són encara molt tímids i depenen de la voluntat específica de cada docent, més que d’una planificació docent. És ben cert que al mateix temps és necessari desenvolupar recerca sobre la morbiditat diferencial, que acumuli dades científiques, sobre l’epidemiologia de les diferències en mortalitat, i morbiditat, en la diferent farmacocinètica d’alguns fàrmacs segons el sexe de la persona que els rep, i les diferents estratègies en tractament i prevenció. Ens congratulem del treball que està fent la Dra Londa Schienberg a la Universitat de Stanford, que està ja organitzant l’acumulació de treballs sobre les diferències entre la biologia cel·lular i el metabolisme diferencial de les exploracions amb noves tecnologies entre dones i homes. No podem oblidar que el malestar i la morbiditat tenen relació també amb condicionants psicològics i determinants socials i mediambientals. La relació del mediambient amb la salut, i la influència que tenen la pol·lució de l’aire, els insecticides en els aliments i els productes derivats de plàstics dissolts a l’aigua, amb l’aparició d’un increment de càncer i malalties respiratòries i cardíaques, també té aspectes diferencials, ja que la majoria de contaminants ambientals són disruptors endocrins. I un d’aquests disruptors que tenen en comú ambos sexes és l’increment de l’esterilitat masculina i femenina a la societat industrialitzada. A la llarga la relació del medi ambient amb la salut formarà part al meu parer de la Ciència de la diferència.

  • La crisi i les retallades empitjoren la salut de les dones, segons CCOO

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Això passa tant en malalties físiques com mentals. La situació en els últims anys ha empitjorat a Catalunya a causa de la crisi econòmica i les retallades aplicades, que han afectat els col·lectius més dèbils tot plegat explica l’empitjorament de la situació sanitària de les dones, segons l’informe la salut de les dones, elaborat per la secretaria de la dona i de cohesió social de CCOO de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, que se celebra el 28 de maig.

    Per una banda, el treball mostra que les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Així, segons l’ESCA 2014, (Enquesta de salut de Catalunya), que analitza els problemes de salut crònics inclosos en una llista de 28 tipologies, seleccionades per l’alta prevalença que aquests mals tenen entre la població o bé perquè generen un consum de recursos importants, el 71% de la població de més de 15 anys (el 70,3% dels homes i el 79,7% de les dones) pateix o ha patit algun dels esmentats 28 trastorns.

    Pel que fa a les malalties, el 34,1% de la població adulta (el 26,4% dels homes i el 41,5% de les dones) pateix o ha patit problemes crònics. El mal d’esquena lumbar o cervical són dos dels trastorns crònics més habituals entre les dones entre els 15 i els 44 anys, mentre que per als homes els trastorns d’aquest tipus ho són les al·lèrgies i el mal d’esquena lumbar o dorsal. Si s’analitza la població entre 45 a 64 anys, per als homes els trastorns més importants són el colesterol elevat i la hipertensió arterial, mentre que per a les dones tornen a ser el mal d’esquena lumbar o cervical. Si es mira les dones d’entre 65 i 74 anys, els dos principals trastorns cònics són l’artrosi, l’artritis o el reumatisme i la hipertensió arterial. Per a la mateixa edat entre els homes els mals crònics més habituals són la hipertensió i el colesterol elevat. A partir dels 75 anys les malures són la hipertensió i les cataractes.

    Pel que fa a la salut mental, la població de 15 anys i més amb risc de patir alguna mena de trastorn d’aquest tipus afecta més a les dones que als homes en tots els grups d’edat.

    Per extracció social, les dones de classes desfavorides són les que demanen menys atenció mèdica. Si es mira la mitjana, el 4,5% dels homes no demana ajuda quan té un problema mèdic, mentre que la taxa s’eleva fins al 6,4% en les dones. I encara més, en les dones de classe baixa, el 7,2% no busca suport. Entre els homes aquesta proporció baixa al 3,5%. En aquest cas la pregunta, feta per a l’enquesta de 2014 es referia a la reacció de les persones que en els últims 15 dies havien patit algun problema de salut i no havien demanat atenció mèdica.

    L’enquesta va preguntar a les persones de més de 15 anys els tipus de medicaments consumits els dos dies anteriors a la consulta. La resposta va situar les dones com les que en consumeixen més. Els analgèsics (29,8%), els tranquil·litzants, sedants i antidepressius, i els remeis per dormir (9,5%, 10,9% i 12,4%) són els més utilitzats .

    L’estudi té un apartat complet destinat als drets reproductius de les dones. En aquest sentit afirma que les retallades de la normativa salut sexuals i reproductiva, no ajuden, segons afirmen les dones de CCOO. Al respecte reclamen més polítiques institucionals que previnguin i donin suport a les mares molt joves. També exigeixen ajuda per a les noies joves, afirmant que la decisió de tenir un fill és “un fet en què la classe social té un paper destacat”.

    La monografia té un capítol que analitza el recurs al part amb cesàries, que ha augmentat 7,1 punts entre els anys 1993 i 2014. A l’inici del període analitzat el recurs a la cesària era del 22,8% del total, mentre que fa dos anys havia pujat al 29,9%.

    Pel que fa als tipus d’hospitals on es practiquen les cesàries, en els centres del SISCAT són el 24,9% mentre que els centres privats arriba al 40,8%.

    Un apartat especial es dedica en el treball a la salut vinculada amb el món laboral. En matèria de prevenció d’accidents greus, s’afirma que l’afectació d’aquests sinistres va augmentar l’any passat un 20% respecte a l’any anterior, mentre que en homes l’increment va ser del 6,21%. També mostren les sindicalistes la seva preocupació per l’augment de la incidència de les malalties vinculades amb el treball.