Just Deploy It!

Etiqueta: gènere

  • Cap a una igualtat de gènere efectiva. També a l’Institut Català de la Salut

    Diguem-ho clar, a l’Institut Català de la Salut el nombre de dones amb càrrecs de responsabilitat és lluny de ser òptim. Cal sacsejar les piràmides de poder en els estaments a l’Institut Català de la Salut i, per extensió, al sistema sanitari català. Actualment, no hi ha un nombre prou significatiu ni representatiu de dones en llocs de comandament, situació que contrasta amb el fet que el 70% dels professionals a l’organització ho són. A l’atenció primària, la situació està més equilibrada, on el 69 % dels directors són dones. En canvi, als hospitals, només hi ha un 22 % de dones caps de servei i un 36 %, caps de secció.

    Desigualtat en càrrecs de responsabilitat i, relacionat en part amb això, consolidació d’una bretxa salarial de l’11 %. Per què s’ha arribat a aquesta situació? Amb tota probabilitat, a l’ICS es reprodueixen certes dinàmiques socials. Com la que les dones assumeixen el pes principal de la cura dels fills i, en conseqüència, realitzen menys guàrdies, fan menys activitat en recerca o docència i s’acullen a més excedències i permisos. Amb aquestes dades a la mà, ja hem detectat diferents flancs on cal actuar i podem incidir-hi amb mesures de gestió. Sabem que les causes són, evidentment, multifactorials, i moltes d’elles s’escapen de l’àmbit del sector sanitari. Però això no ens ha de permetre defugir el tema. Al contrari. A l’ICS assumim la nostra responsabilitat com a entitat capdavantera del sistema nacional de salut de Catalunya, amb uns valors i unes actuacions que han de servir d’exemple pel conjunt de la societat, i ens hem conjurat per redreçar la situació. Perquè és de justícia. Perquè les xifres ho reclamen a crits.

    Per precipitar aquest canvi cal canviar polítiques internes per promocionar aquelles professionals que volen accedir a un lloc de comandament. Hem d’apoderar les dones perquè trenquin el sostre de vidre, l’esmicolin i se situïn en més llocs de responsabilitat. I ho farem amb reconeixement i formació. Per això, impulsem ja tota una sèrie d’iniciatives per incentivar el lideratge femení a través de programes específics.

    Hem posat en marxa un programa de lideratge femení, amb una fórmula innovadora a través de la qual professionals expertes de l’organització es converteixen en mentores de joves professionals amb voluntat d’ascendir a posicions amb més responsabilitat. Qui millor que dones que han aconseguit liderar en un món professional preeminentment masculí per assessorar d’altres dones? Fins al moment, el grau de satisfacció d’aquesta formació és molt elevat per totes dues parts i ens marca una línia de treball a continuar i, si cal, ampliar. També per primera vegada, l’alumnat del programa de desenvolupament directiu hospitalari ha estat paritari, la meitat són dones.

    Però això només serà el principi. Cal que la perspectiva de gènere impregni el conjunt de l’organització i que això es tradueixi en decisions de gestió. Som conscients que aquestes formacions suposen només una part de la solució i que no totes les professionals volen assolir un nivell de responsabilitat major.  Per això, i evidentment de forma consensuada amb tots els agent socials, també volem impulsar mesures que facilitin la conciliació real i efectiva. Es tracta que, sempre que sigui possible, no hi hagi reunions més enllà  les 16.00 hores. També hem posat en marxa un pla de teletreball perquè sigui més senzill treballar i tenir temps propi, ja sigui per a la cura de familiars o per a d’altres situacions particulars. Aquests canvis han d’anar acompanyats d’un canvi estructural d’adaptació horària a cada equip professional ja que només trencant les dinàmiques rígides d’horaris assolirem una transformació real del sistema.

  • La difícil relació entre les persones trans i el sistema sanitari: «A ginecologia em diuen Rubén, però quan em desvesteixo comencen a tractar-me en femení»

    «Quan ets trans, sorgeixen moltes pors i rebuig a anar una consulta mèdica fins i tot quan tens una grip». Rubén Castro, de 25 anys, descriu així la difícil relació que existeix entre les persones trans i el sistema sanitari, que segueix sense adaptar-se a la diversitat dels qui han estat assignats amb un gènere en néixer, però han decidit transitar a un altre (o a cap). «Al final no tenim els mateixos drets que la resta perquè el nostre benestar està depenent de la voluntat o sensibilitat dels professionals», assenyala el jove, un dels testimoniatges de la nova campanya de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).

    L’organització ha posat el focus en els obstacles que solen afrontar moltes persones trans quan van al metge i ha elaborat un sondeig que llança conclusions avalades per l’ONG Mèdics del Món, que participa en la campanya. L’estudi ha entrevistat 69 persones trans de diferents ciutats. D’elles, gairebé la meitat (un 48,5%) declara haver anul·lat o retardat cites mèdiques, tant d’atenció primària com d’especialistes, per por de la discriminació. Entre els motius que esgrimeixen, es troba el temor a no ser tractat amb respecte, a ser invisibilitzada en consulta o a no ser cridada de forma correcta en la sala d’espera.

    Aquesta és una de les traves més habituals i alguna cosa que reiteren la majoria dels testimoniatges recopilats per la FELGTB. Es produeix quan l’expedient mèdic i la targeta sanitària reflecteixen un nom que ja no és l’utilitzat per la persona, la qual cosa provoca situacions incòmodes i exposició davant la resta de pacients. És el que li passa a Victoria G.C, una dona trans hondurenya refugiada a Espanya des de fa tres anys. Com encara no té la nacionalitat, no ha pogut canviar el seu nom en els documents sanitaris. «A mi no em molesta que em preguntin com vull ser anomenada i, de fet, ho he dit moltes vegades, però és una cosa que passa. Quan en la sala d’espera et criden Víctor i s’aixeca Victoria, la gent xiuxiueja i et sents violentada».

    Si Victoria, de 36 anys, tingués la nacionalitat espanyola podria haver modificat la seva targeta sanitària igual que va fer Rubén, tal com permet la Comunitat de Madrid, on resideixen tots dos. Encara que ell sí hagi pogut canviar el seu nom i sexe legal, continua enfrontant-se a situacions «molt incòmodes», explica. Per exemple, quan demana una cita en el seu metge de capçalera per a ginecologia, explica, el sistema informàtic utilitzat rebutja el tràmit perquè apareix en ell amb nom i sexe masculí «i no sóc una dona». «Poso una reclamació, em criden al cap de cinc dies i em donen la cita, però no hauria de ser així».

    Aquest jove també posa l’accent en la importància en l’ús dels pronoms. «A ginecologia em diuen Rubén, però una vegada que em desvesteixo em tracten en femení automàticament, amb pronoms femenins», lamenta. En aquest sentit, tant la FELGTB com a Metges del Món reivindiquen que el sistema tingui en compte que les persones trans són heterogènies i cadascuna decideix per què procés mèdic desitja passar de manera que moltes trien no hormonar-se ni sotmetre’s a cirurgies.

    Desconeixement de la realitat trans

    L’informe elaborat per totes dues organitzacions recull desenes de testimoniatges més enllà del nom utilitzat en les consultes. Així, pràcticament un terç de les persones entrevistades va assegurar no acudir mai o molt poc al metge i van esgrimir motius com no sentir-se ben ateses. En molts casos, les respostes al·ludeixen a «mirades, detalls, indiferència» o «qüestionament de les decisions». «Gairebé sempre dubten del meu gènere», diu una de les persones enquestades.

    L’última experiència de Rubén amb el sistema sanitari il·lustra algunes d’aquestes conclusions de la recerca i de la pràctica diària de Metges del Món. El jove va sofrir un dolor fort en el pit i, encara que va pensar que havia d’anar a urgències, el va anar retardant, fins que va augmentar. «Al mateix temps que el dolor, estava l’ansietat, els nervis i la por per haver de dir que sóc una persona trans. El temor a com et miraran, quins comentaris et faran o haver de mostrar el teu cos està aquí», resumeix.

    No obstant això, les pràctiques no són uniformes i altres persones refereixen no haver tingut cap problema: el 52,2% va contestar no haver sentit un tracte discriminatori o poc adequat pel personal sanitari pel fet de ser una persona trans, encara que l’altra meitat va manifestar que sí. Més enllà dels prejudicis o els estereotips, la FELGTB apunta en el seu informe al fet que «existeix molt desconeixement de la realitat trans». Per a pal·liar aquestes llacunes, l’organització exigeix formació i informació adequada per a tot el personal sanitari, que és una de les reivindicacions clau de la seva nova campanya.

    Entre altres coses, demana a més que es tingui en compte la realitat de les persones no binàries –aquelles que no s’identifiquen ni com a dones ni com a homes– perquè el sistema sanitari «sol obligar-les a encaixar en un gènere o en un altre», diu Victoria. «Jo he vist casos de persones que acaben dient ‘perquè avui vaig de dona o vaig d’home i així m’evito problemes’», exemplifica la psicòloga clínica i membre de Metges del Món, Inmaculada Amador. L’experta assenyala que el sistema públic de salut «continua funcionant sobre la base del binarisme», alguna cosa que, assegura, «ha de canviar». «És el sistema el que ha d’adaptar-se a la diversitat, no les persones diverses a ell».

    La modificació de la llei de 2007

    La situació, no obstant això, no és homogènia i varia en funció de les lleis autonòmiques LGTBI aprovades per cada comunitat. Algunes compten amb protocols mèdics més o menys desenvolupats o en algunes es permet la modificació de les targetes sanitàries, com a Madrid. Això sí, després de la intervenció del Defensor del Poble, que va cridar l’atenció a la Conselleria de Sanitat després d’anys d’incompliment. No obstant això, altres territoris com Castella i Lleó, Astúries o Castella-la Manxa no compten amb aquest tipus de normatives.

    Per això, els col·lectius trans demanen la reforma urgent de la llei 3/2007 de 15 de març, que regula la rectificació registral de l’esment relatiu al sexe de les persones. La norma, a les portes de ser modificada en el Congrés abans de l’avançament electoral, fa que les persones trans hagin de sotmetre’s a dos requisits mèdics per a canviar el seu nom i sexe legal: dos anys d’hormonació i l’obligació de presentar l’informe diagnòstic de disfòria de gènere. Tots dos condicionants són patologitzadors –que mostren com a malaltia o trastorn una realitat– per a la comunitat trans, que demana eliminar-los per a avançar en el principi de la lliure autodeterminació del gènere.

    Aquest dret, reconegut com a tal per organismes internacionals com el Consell d’Europa i organitzacions com Amnistia Internacional, implica que cada persona pugui ser tractada i reconeguda segons la seva identitat sense necessitat que la mateixa sigui autoritzada per tercers, com passa actualment. D’altra banda, els col·lectius exigeixen, i amb aquest sentit es tramitava en el Congrés la modificació, que la reforma de la llei de 2007 inclogui als menors d’edat i a les persones sense nacionalitat espanyola, perquè puguin modificar el seu nom i sexe. «Sent dona trans, se sumen un altre tipus d’interseccions. Les escales de discriminació van augmentant per ser migrant i racialitzada», tanca Victoria.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Confondre el diagnòstic d’un infart amb ansietat fa que les dones morin més en patir atacs al cor

    Ser dona és un «factor de risc» que augmenta les possibilitats de morir a conseqüència d’un infart de miocardi: quan ho pateixen, elles tenen un 18% més de possibilitats que ells de morir. És la conclusió d’un estudi de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i de la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (IMAS) a partir del conjunt de tots els registres de les altes hospitalàries del Sistema Nacional de Salut entre l’any 2005 i 2015, de les quals es va seleccionar a 273.182 pacients (el 38,8%, dones).

    El document es presentarà al setembre en el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia però les institucions responsables ja han avançat aquestes dades i algunes de les causes principals: es triga més a atendre les dones perquè retarden més la seva visita a la consulta, la qual cosa augmenta el perill sobre la vida. I, a més, perquè es donen més diagnòstics erronis, ja que els símptomes –com el dolor toràcic– són confosos amb més freqüència amb altres malalties com ansietat o artrosis.

    Ho explica la Doctora Antonia Sambola, cardiòloga de l’Hospital Vall d’Hebron i directora de l’estudi: «En vigilància intensiva he trobat casos així de manera freqüent: pacients, sobretot dones, que prèviament a l’angina de pit o a l’infart han tingut símptomes, han anat al metge de capçalera o a algun altre professional i els han confós els símptomes amb ansietat. Amb aquest diagnòstic, han anat fent com han pogut. El dia que tenen un dolor semblant però més fort perquè es produeix l’infart o l’angina, aguanten i aguanten, i llavors arriben tard».

    Una cardiopatia pot presentar símptomes diversos dies abans que es desencadeni i, en casos com els que remet Sambola, en acudir prèviament amb pressió en el pit o mareigs, en moltes ocasions passa que «el que se’ls recepta són ansiolítics». Això passa, estadísticament, més entre dones «per una qüestió: l’infart és més comú entre homes i es pensa més en ells. Però això no vol dir que no succeeixi entre dones. En totes les cardiopaties, la incidència femenina està entre el 30 i el 25%».

    Per a Sambola la solució implica invertir l’»algorisme»: crear conscienciació i sensibilitat en tota la medicina perquè no es pensi en primer lloc en una malaltia psicosomàtica i després, si es torna amb símptomes o empitjora, passar a una major exploració, sinó «descartar les causes orgàniques amb exploracions científiques». «Ara, quan una dona ve amb dolor toràcic, es pensa gairebé en primer lloc en l’ansietat. Deu ser a l’inrevés: primer descartar altres causes i, després, pensar en la salut mental o en l’artrosi».

    La doctora indica que aquest biaix invisible per als problemes del cor no radica únicament en l’Atenció Primària, «que és un pilar molt important en l’atenció diagnòstica. Per descomptat, no es pot culpar a l’Atenció Primària ni a la medicina familiar: és un problema general en la medicina clàssica, que requereix la conscienciació de professionals».

    Simptomatologia similar

    Una clau que s’ha esmentat tant en l’estudi com en altres ocasions és que les dones identifiquen pitjor els símptomes d’un infart: un altre informe de 2017 també de la SEC calculava en un 61% el nombre d’afectades que no reconeixia estar patint una cardiopatia, enfront del 43% d’homes.

    Per això, al contrari que el que es comenta popularment, els professionals demanen prudència a l’hora de parlar de simptomatologia diferenciada entre homes i dones. «Els símptomes clàssics, pressió en el pit, sudoració o malestar general que va cap a coll, mandíbula o braços és típic en homes i dones. I també es pot confondre amb patologies de l’estómac. Les dones tenen altres símptomes associats amb més freqüència, com remetre molèsties en omplir el pit d’aire, però això no implica que no hagin de fer cas a la resta», raona Manuel Anguita, president d’IMAS i també col·laborador en l’estudi.

    Anguita subratlla que barrejar els símptomes de salut mental i els orgànics, especialment entre dones, ha ocorregut sempre i així ho demostren les seves dades, «però clarament i afortunadament, passa cada vegada menys. Els tractaments precoços, durant els primers 90 minuts, estan augmentant. Totes les cardiopaties en general, gràcies a la implantació en totes les comunitats del Codi Infart, tenen millor resultat. És una crida que cal fer, electrocardiograma per a descartar problema coronari també en els símptomes menys sospitosos o evidents. Però això cada vegada més els metges ho saben».

    Demanen més conscienciació, també, entre les mateixes pacients. «Les dones arriben més tard, retarden anar al metge per no donar importància als símptomes o per acabar les seves tasques, i potser en aquest moment ja el dolor està en una altra fase d’insuficiència cardíaca, en la sensació d’ofec o palpitacions. Cal sensibilitzar perquè vagin més al metge, i amb campanyes que no confonguin respecte als símptomes», deia també Sambola. «Al final», resumeix Anguita, «un estudi com aquest recalca la realitat de la salut i les malalties cardiovasculars a Espanya. Avancem, però continuen fent falta canvis en els tractaments, actituds i models organitzatius».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Les llargues jornades laborals augmenten el risc de depressió en dones

    L’auge de la globalització i de l’economia 24/7 està demandant que la gent treballi llargues jornades i caps de setmana. Un estudi observacional dut a terme per universitats londinenques ha trobat que aquestes condicions laborals contribueixen a empitjorar la salut mental en general, però sobretot la de les dones.

    Segons les dades que manegen els autors, aquesta tendència de treball que denominen ‘antisocial’ s’està expandint a tot el món. Als països d’Àsia oriental ha augmentat el risc de mort per excés de treball. A Regne Unit, l’estrès laboral es tradueix en dies de treball perduts cada any. I en l’àmbit de la UE, gairebé una quarta part de la gent treballa la majoria dels dissabtes i una tercera part, almenys un diumenge al mes.

    Estudis previs havien trobat una relació entre aquestes fórmules laborals i la depressió, però la majoria s’havien centrat en homes i en certs tipus de treball. La recerca actual, els resultats de la qual s’han publicat en la revista Journal of Epidemiology& Community Health, té per objectiu indagar com afecten aquest tipus de jornades tant a homes com a dones.

    Per a esbrinar-ho, l’equip es va basar en dades d’un estudi longitudinal anomenat Understanding Society (UKHLS), que ha estat fent un seguiment de la salut i el benestar d’una mostra representativa de 40.000 llars en tot Regne Unit des de 2009.

    Major risc en cap de setmana

    Els investigadors es van centrar en les dades d’11.215 homes i 12.188 dones de la segona ona de l’UKHLS, entre 2010 i 2012, que incloïa informació sobre l’ocupació. Van tenir en compte l’edat, els ingressos, la salut i les característiques del treball.

    Les diferències per gènere són evidents: les dones que treballen unes 55 hores setmanals tenen un 7,3% més símptomes de depressió que les que tenen una setmana laboral estàndard de 35 a 40 hores. No obstant això, entre els homes no va haver-hi diferències en el nombre de símptomes depressius en funció de les hores setmanals treballades.

    L’estudi ha constatat diferències de gènere quant als patrons laborals. Per exemple, els homes treballen més hores en ocupacions remunerades que les dones. Gairebé la meitat dels homes, enfront de menys d’una de cada quatre dones, sobrepassa l’horari estàndard.

    A més, l’estudi subratlla que treballar en cap de setmana es relaciona amb un major risc de depressió en tots dos sexes, encara que és major en les dones.

    «Aquest és un estudi observacional, per la qual cosa, encara que no podem establir les causes exactes, sí que sabem que moltes dones s’enfronten a una doble càrrega perquè assumeixen una major proporció de tasques domèstiques que els homes, la qual cosa condueix a un total d’hores extensiu, pressions de temps addicionals i responsabilitats aclaparadores», destaca Gill Weston, investigadora de l’Institut d’Epidemiologia i Atenció de la Salut de la University College London i autora principal del treball.

    «Si es tenen en compte aquestes tasques domèstiques no remunerades i la cura d’altres persones, les dones treballen més temps que els homes, en mitjana, la qual cosa s’ha relacionat en recerques anteriors amb una salut física més deficient», agrega.

    Vida laboral i maternitat

    També es posa en evidència que tenir fills afecta la vida laboral d’homes i dones de diferents maneres. Els pares amb fills treballen més hores que els que no els tenen. En canvi, gairebé la meitat de les mares de l’estudi treballen a temps parcial, en comparació amb només un de cada set (15%) homes.

    «També trobem que els treballadors amb més símptomes de depressió són els de més edat, amb ingressos més baixos, fumadors i amb activitats físicament exigents –diu Weston–. I això es pot aplicar tant a homes com a dones».

    «Esperem que les nostres troballes animin als ocupadors i als responsables polítics a pensar en com reduir les càrregues i augmentar el suport a les dones que treballen moltes hores o de forma irregular, sense restringir la seva capacitat de treballar quan ho desitgin».

    En la seva opinió, «unes pràctiques de treball més justes podrien beneficiar tant als treballadors com als ocupadors de tots dos sexes».

    Per què les dones pateixen més amb els horaris antisocials?

    • Les dones que treballen moltes hores estan en minoria –sol el 4% en la mostra treballaven 55 hores o més a la setmana–. Això pot posar-les sota pressió addicional.
    • Les que treballen més hores tendeixen a estar emprades en ocupacions dominades per homes, i això també pot contribuir a l’estrès.
    • Els caps de setmana de treball de les dones tendeixen a concentrar-se en treballs del sector de serveis mal pagats, que s’han relacionat amb nivells més alts de depressió.
    • Moltes dones s’enfronten a la càrrega addicional de realitzar una major proporció de treball domèstic que els homes.

    Podeu visitar l’article en castellà aquí.

  • L’ESCA incorpora per primera vegada la identitat de gènere

    Per primer cop, l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2019  inclou, a més de la pregunta sobre el sexe biològic, una nova pregunta sobre la identitat de gènere, que ofereix tres opcions de resposta: home, dona i no binària. L’enquesta té en compte, doncs, totes aquelles persones amb identitats transgènere.

    L’objectiu de la mostra és conèixer els determinants de la salut, la percepció sobre la pròpia salut, els hàbits i estils de vida de vida, i la utilització dels serveis sanitaris. Un equip d’enquestadors de l’empresa IPSOS, acreditats amb una credencial del Departament de Salut, es desplacen al domicili de les persones seleccionades per entrevistar-les. La selecció de les persones entrevistades es fa de manera aleatòria a partir del Registre de població oficial facilitat per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Les persones seleccionades com a titular reben una carta que les informa dels objectius de l’enquesta, del seu caràcter oficial i de la necessitat de la seva col·laboració.

    La informació que s’obté serveix, defensen des del Departament de Salut, per «establir polítiques públiques i accions en matèria de planificació sanitària, en identificar les necessitats i posar en marxa actuacions per millorar l’estat de salut i la qualitat de vida de les persones». Anualment es publiquen els resultats actualitzats.

    En aquest article que analitza l’ESCA de 2017 escrit per Francesca Zapater es veuen diversos aspectes que ajuden a entendre com viu la societat. Aquí Zapater ens afirma que la «salut de les dones va de malament en pitjor» en veure que «a ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

  • “Les dones que usen drogues es troben l’estigma de pensar que aquest fet les inhabilita per ser res més”

    La xarxa d’atenció a les persones que usen drogues té una mirada marcada per l’androcentrisme, motiu pel qual, les dones que usen drogues pateixen més estigma que els homes, fet que provoca el menor accés de les dones als recursos i serveis a la drogodependència. Quan les dones hi arriben, majoritàriament és tard perquè pateixen culpa, vergonya i, en el cas de ser mares, por a la retirada de la custòdia dels infants. A més, moltes vegades els serveis no són adequats per elles perquè no se les té en compte.

    Per intentar canviar aquesta situació va néixer ja fa uns anys, Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que hi acudeixen i les seves necessitats. Per Aura Roig, especialista en drogues, gènere i reducció de danys de Metzineres, cal un canvi en les polítiques i sobretot frenar la guerra contra segons quines drogues, ja que “les seves conseqüències són pitjors, més problemàtiques i han generat molt més dolor que les mateixes drogues”.

    Per què decidiu crear Metzineres?

    La idea era crear espais propis d’empoderament per a les dones que usen drogues, acompanyades d’una atenció holística que les posi al centre a elles i que no se les jutgi pel fet de ser consumidores. No volíem assistencialisme sinó activisme. Vam crear la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD) i amb la Fundació Salut i Comunitat vam projectar la idea de Metzineres plantejat com el primer entorn integral de reducció de danys exclusiu per dones a Catalunya. International Center for Ethnobotanical Education, Research & Service (ICEERS), pioners en el replantejament de les polítiques de drogues, ens fan d’aixopluc legal mentre ens constituïm com a cooperativa, que és el procés que tenim en marxa ara.

    Com està organitzat el projecte Metzineres?

    Apartir de tres entorns. El primer és el “de moment”, un espai on les dones hi tenen una entrada directa i on hi tenen totes les necessitats bàsiques que se’ns han ocorregut. Per exemple, hi ha lliteres on poden dormir durant el dia perquè sabem que moltes dones a la nit són al carrer i s’han de mantenir despertes. També poden entrar amb els gossos, això no passa a cap altre servei, i  incorporem el consum com una part de les seves necessitats perquè entenem que tot el consum que es fa al carrer o narcopisos és d’un risc extrem i, per tant, intentem acompanyar-les.

    El segon entorn és “la coberta”: és un pis pel que hi han passat 3 dones, dues d’elles encara hi són. La tercera pota és “l’osada” que és la part productiva. Cada mes anem a un mercadet del raval i estem treballant en una línia de marxandatge pròpia. La veritat és que hem tingut moltes aliances amb dissenyadores i volíem fer un material que fos innovador i que alhora tingués un missatge anti-estigma, perquè les majors barreres que es troben són l’estigma i el prejudici de pensar que pel fet d’utilitzar drogues estàs inhabilitada per ser res més.

    Els entorns són complementaris?

    Si però, ara estem al voltant de les 150 dones i és moltíssim amb un equip petit de persones amb moltes activitats contínues. Per tant, costa. La idea és que com tenim una heterogeneïtat tan gran dels serveis i d’activitats no es tracta que totes vagin a tot sinó que totes tinguin el seu lloc.

    Hi ha un perfil concret?

    No tenim un perfil concret, sí que és veritat que la majoria d’elles estan en una situació molt greu d’exclusió i estan al carrer. Tenim des de dones trans, treballadores sexuals, dones racialitzades, un índex molt gran de dones que tenen trastorns de salut mental i també moltes en situacions molt precàries o de violència. A aquestes dones els han posat l’etiqueta de les drogues drogues però quan analitzem cas per cas veiem que el seu problema no són les drogues. El problema és que són sense llar, que utilitzen el sexe per supervivència, tenen trastorns de salut mental, VIH, hepatitis, maltractament de parella i també institucional, injustícia social, pobresa… Tot això és l’entramat de problemes que elles tenen.

    Si posem èmfasi a les polítiques de reducció de danys, per què les dones hi acudeixen més tard?

    Són dones que sobreviuen a situacions de múltiples violències i la majoria de recursos per dones que usen drogues demanen que abandonin el seu consum. Per una banda, quan van als serveis de reducció de danys es troben que són poblacions completament masculinitzades i no ho senten com espais segurs. A més, veuen com no s’aborden les seves violències com a sexistes tot i que tenen un component de gènere molt important. El tipus d’intrusisme familiar, l’amenaça i retirada de custòdia, per exemple. Els serveis d’acolliment nocturn continuen sent espais masculinitzats on l’abordatge des de perspectives de gènere falta. I quan trobem que són espais només per dones ens trobem que són espais que vénen de lògiques igual de masclistes perquè estan pensats des de la lògica culpabilitzadora de la dona que consumeix drogues.

    No s’inclou la perspectiva de gènere en les polítiques de drogues?

    Les poques vegades que es xerra de dones que usen drogues sovint és en relació a la seva maternitat i moltes vegades posant per sobre la salut del menor. Nosaltres el que veiem és que hi ha una interacció, no pots contraposar la salut de la mare amb la del menor. Són dones que quan es visibilitzen només és en vers a una altra persona, no per elles mateixes. A més, com comentàvem són dones amb més problemes i els serveis no estan connectats. Per exemple, van a un recurs de reducció de danys i la seva treballadora social els diu una cosa que al final es contradiu amb la treballadora social que porta el servei de l’habitatge. No hi ha cap servei que les miri a elles en la seva totalitat i posi les seves necessitats al centre.

    Hi ha algun tipus d’interès per part de les institucions per seguir el model de Metzineres?

    Des del departament de Benestar i Família, des de la Subdirecció de drogodependències de la Generalitat ens han donat moltíssim de suport però no a nivell econòmic. A més, des de l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona els interessa com a model perquè veuen que estem omplint un buit que ha estat aquí històricament. Si mirem els plans de drogues de fa anys, tots estan projectant la necessitat de més estudis i nosaltres tenim una branca és la part d’observatori, on fem recerca sobre quines dones estem atenent, com les estem atenent i si funciona o no funciona. Hem generat tot un sistema propi d’intranet que ens permet tenir totes aquestes dades actualitzades contínuament i ara per ara, crec que podríem dir que tenim la base de dades més gran sobre dones que usen drogues a nivell internacional, ningú ha recollit de manera específica.

    Valoreu de manera positiva haver engegat aquest projecte?

    Estem aconseguint molts més resultats dels que mai hauríem imaginat. Quan vam començar pensàvem que vendrien unes 40 dones en total i tenim 40 dones al dia. Elles mateixes et diuen que com més temps són a l’espai menys consumeixen. Tenim moltes dones que han aconseguit deixar les seves relacions amb companys que els exercien violència perquè ara tenen un espai i sobretot tenen un grup d’amigues. Hem posat l’èmfasi en la voluntat d’empoderament, de suport mutu, de solidaritat i d’activisme. Tenir aquest espai on es veuen entre elles ha fet que de sobte moltes d’elles tinguin un cercle social i moltes et diuen que al final són família a Metzineres.

    Nosaltres oferim l’espai i veiem com elles creen la màgia. Partim d’un món on totes usem drogues i qui digui el contrari està mentint. La diferència és on tu accedeixes a les drogues, si ho pots fer a una farmàcia, si te’ls dóna el metge o si et veus obligada a acudir a un camell que et donarà una droga que no saps ni quina és. Per tant, d’alguna manera no podem diferenciar-nos sinó que és una situació molt complexa d’injustícia social. Veiem que és tan complex que ho hem de fer totes plegades, sense distinció entre professionals i dones que acuden a Metzineres. Elles són les expertes.

    Les dones que usen drogues parteixen més desavantatges a l’hora d’accedir als recursos de drogues que els homes?

    El simple fet que per accedir als recursos i serveis es posi en dubte la custòdia d’aquelles que són mares ja és una barrera i per tant, triguen més a accedir-hi. A més, les dones pateixen més estigma que els homes, per tant, solen optar per recursos que no són específics de drogues, com per exemple, l’atenció primària. I quan arriben als recursos específics, hi arriben tard i sovint es troben que aquests serveis no estan adaptats a les seves necessitats. Això provoca que tinguin menys possibilitats d’acabar els tractaments i de vincular-se als serveis a la llarga.

    Manquen professionals formats en perspectiva de gènere?

    Falta formació professional, falta voluntat política, falta voluntat per part dels i les responsables dels serveis i falta possibilitat de formar-te acadèmicament. Hem de tenir en compte que actualment els màsters i les formacions específiques en drogodependències tenen un abordatge bastant obsolet del que és la reducció de danys. No hem de parlar només de drogues sinó d’habitatge, d’oci, salut, de feina, d’entorns de confiança, d’espais segurs… Jo no tinc legitimitat per poder treure’ls l’única eina que tenen i que elles controlen per copar amb el seu trauma. La característica principal de Metzineres és que precisament som un servei de reducció de danys però no posem el centre en les drogues, el posem en el trauma.

    Hi ha dos aspectes que en les polítiques de reducció de danys moltes vegades s’obliden. Per una banda, és molt important que les persones que usen drogues han d’estar en el disseny, implementació i l’avaluació del projecte. Per altra banda, cal tenir present que hem d’anar on elles estan, no podem esperar que elles venguin. Les nostres dones utilitzen meta-amfetamina injectada o fumada, utilitzen heroïna, cocaïna… i són les substàncies més estigmatitzades que hi ha. Tot i que sabem que n’hi ha de més perjudicials que s’han aconseguit regularitzar com és el tabac o alcohol. Quan dius utilitzo heroïna venen tots els fantasmes i l’estigma dels anys 80, persona que usa drogues i per això es dedica a robar. Sabem que ni amb l’heroïna ni cocaïna ni amb cap de les substàncies tots aquests monstres són reals:tenen més a veure amb la situació social, econòmica, familiar, de salut mental que no amb la mateixa substància.

    La guerra que molts països han jugat en contra de les drogues ha estat perjudicial?

    Les mateixes Nacions Unides reconeixen que la guerra contra les drogues té tot un seguit de conseqüències imprevisibles. Però diria que les polítiques de drogues són pitjors: han generat molt més dolor que les mateixes drogues. Les drogues en si sempre han estat eines que la societat ha tingut per copar amb el seu dia a dia, sigui per augmentar el plaer o per disminuir el patiment. La guerra contra les drogues comença vers poblacions que són considerades problemàtiques i aquestes són l’excusa per controlar poblacions senceres, per controlar fronteres, mercaderies i persones. Són una excusa perfecta que el que fan és estigmatitzar les poblacions que ja eren estigmatitzades.

    A més, la política de drogues actual continua sent molt perjudicial pels tractaments, trobem dones majors que usen el cànnabis per tractar el càncer o la fibromiàlgia i que són perseguides per tenir cultius propis i cultivar-se la seva pròpia medicina, quan és el que els hi ha funcionat. Al final el que es fa és deixar unes substàncies que evidentment tenen molt de riscos, en mans d’unes persones que volen fer negoci. Per tant, un tipus de regulació que tingui en compte la perspectiva social i no només la perspectiva econòmica és necessària. Per exemple, necessitem fer accessibles serveis on ens poden analitzar les drogues que comprem, les persones que estan al carrer difícilment arriben a aquests serveis. Cal ampliar els serveis de reducció de riscos i fer-los accessibles també en aquestes poblacions que estan en situacions de més vulnerabilitat.

    Al final, la guerra contra les drogues ha tingut pitjors conseqüències per a les dones?

    En tots els sentits. Hem de tenir en compte que la majoria de dones que estan empresonades ho estan per delictes relacionats amb drogues, són les que tenen un índex més alt de morts per sobredosis, de VIH, d’Hepatitis, són les que quan estan en situacions d’exclusió, viuen més situacions d’exclusió interrelacionades. Per exemple, pateixen tres vegades més que la resta de dones les violències per part de la seva parella.

    Quins serien els reptes de futur pel que fa a la qüestió de polítiques de drogues?

    Si comparem Catalunya amb l’àmbit internacional, veiem com en el seu moment es va apostar per una política de drogues basada en la salut perquè la gent moria. S’havien d’implementar programes d’intercanvi de xeringues, fer fàcil i accessible la metadona o obrir sales de consum amb condicions d’higiene favorables. En el seu moment Catalunya va innovar i va ser pionera però ara creiem que aquest model queda curt. Després de 20 anys trobem que la gent no mor però no tenim una societat que les accepti per continuar vives. Són persones que porten anys sense sortir del bucle perquè si bé s’han desenvolupat mesures per mantenir-se vives, la part de com desenvolupen aquestes vides, creant projeccions que siguin realistes, no s’han aconseguit. Hem de fer un salt més enllà i posar l’accent als drets d’aquestes persones.

    Des de Metzineres pensem que les polítiques de drogues han d’estar basades en els drets humans, basades en la transversalitat de gènere i en la reducció de danys. No per crear opcions per sobreviure sinó per fer una passa més enllà per poder crear vides dignes i felices. Al final el que ens interessa no és tant si usen o no usen drogues sinó que si la gent obté el benestar que vol. I si no ho fa, poder minimitzar les barreres estructurals d’accés a aquest benestar.

  • Les dones ateses per violència masclista per l’Institut Català de les Dones augmenten en un 32,7% des de 2010

    L’Informe anual de la Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya (SIAD) fet per l’Institut Català de les Dones afirma que el 34,9% de les usuàries el 2017 van patir violència masclista. D’un total de 25.989 dones ateses pels SIAD, 9.068 han experimentat aquestes situacions de violència. Tot i no ser aquest el principal motiu pel qual acuden als serveis, l’informe identifica que el nombre de dones ateses per violència masclista ha augmentat en els últims anys en un 32,7%. Aquest informe té per objectiu donar a conèixer la situació de les dones per tal de millorar les polítiques públiques per aconseguir la igualtat real entre homes i dones.

    Pel que fa a l’edat de les dones, les que més visiten els SIAD són dones d’entre 30 i 45 anys (43,7) i les segueixen les dones de 46 a 65 anys amb un 34,1% de les visites. A partir dels 65 anys, representen el 7,5% del total de dones ateses. Un 32% de les dones ateses pels SIAD hi acudiren principalment per consultes relacionades amb l’àmbit psicològic. La segona àrea de consulta fou per motius relacionats amb la violència masclista amb un 22%. I un 18% de les dones van recórrer als serveis per fer consultes sobre l’àmbit jurídic.

    Informe anual 2017 Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya

    Els SIAD són serveis creats per atendre a totes les dones del territori que necessitin assessorament jurídic o psicològic i per oferir informació i orientació en tots els aspectes relacionats amb la vida de les dones com l’àmbit laboral, social, familiar, etc. També actuen per a la detecció, prevenció i sensibilització de la violència masclista i estan subvencionats econòmicament per l’Institut Català de les Dones.

  • La Federació Catalana de Drogodependències demana perspectiva de gènere contra l’androcentrisme i les barreres d’accés a l’atenció

    Les dones i les persones LGBTI+ amb problemes d’addicció a les drogues són un col·lectiu sovint invisibilitzat. En la xarxa d’atenció a les drogues es parteix d’una perspectiva androcèntrica que no contempla les necessitats de les dones i les persones LGBTI+ provocant barreres d’accés a l’atenció. Només una de cada 5 persones que hi acuden són dones, com van explicar a la Jornada sobre drogues i gènere.

    Els prejudicis i l’estigma social que recauen sobre les dones consumidores retarda el procés de desintoxicació. Per una banda, se les assenyala pel fet de ser consumidores i tenir una addicció i, a més, per no complir el mandat de gènere i els rols familiars que se li pressuposen. A l’hora de fer front a aquesta situació l’estigma els afecta amb major mesura. “Quan has d’afrontar aquesta situació els sentiments majoritaris són la vergonya i la culpa” van afirmar les testimonis assistents a la jornada. Tenir més responsabilitats familiars i les conseqüències legals que pot comportar acudir als centres, com la retirada de la custòdia dels fills, fa que les dones amb addicció no demanin ajuda.

    És per això que cal la incorporació de la perspectiva de gènere en els serveis d’atenció a les drogodependències. Patricia Martínez, consultora de gènere, considera que cal visibilitzar l’accés de les dones als serveis d’atenció i deixar de reproduir i perpetuar estereotips de gènere com el de “mala mare” pel fet de consumir.

    Incorporar la perspectiva de gènere

    Queda clar que les dones parteixen d’una situació de desavantatge respecte els homes, en la qual hi ha unes particularitats i necessitats específiques que no s’estan cobrint. Per tal de garantir l’equitat en l’atenció que reben, a més de presentar l’estudi, la jornada s’ha centrat en les eines que fan falta per tal d’incorporar la perspectiva de gènere en els diferents àmbits d’actuació a la drogodependència.

    Pel que fa a la prevenció, Sònia Rubió, d’Educació per a l’Acció Crítica, va explicar que tant els homes com les dones tenen relacions diferents amb les drogues i per tant, els efectes i les conseqüències són distintes. Incorporar la perspectiva de gènere en la prevenció és entendre que els riscos són diferents i que s’han d’abordar d’aquesta manera. És molt important incloure-la en totes les etapes de la prevenció i promoure l’autocura. En el cas de la reducció de danys també és molt important l’àmbit de la cura. És per això, que el projecte Metzineres, presentat per Aura Roig, és un programa de reducció integral de danys exclusiu per a dones format per tres entorns: el de cura, el productiu i el residencial.

    Per poder incorporar la perspectiva de gènere en l’assistència i el tractament cal fer una mirada integral que identifiqui i corregeixi els obstacles per accedir als serveis. Gemma Altell, directora tècnica de la fundació SURT, va afirmar que per això és necessària una transformació profunda dels professionals, despatologitzar la mirada i realitzar psicoteràpia feminista. Però, a més d’una transformació profunda dels serveis, cal crear recursos per a la inserció laboral i social específicament per a dones un cop han superat l’addicció. Paz Casillas, de la Fundació Atenea, va explicar que treballen l’empoderament de la dona i en la creació de xarxes d’empreses responsables per poder aconseguir-ho.

    En quin punt del camí som?

    A la jornada es va presentar la creació d’un instrument per conèixer quin grau d’aplicació de la perspectiva de gènere tenen les entitats de la Federació Catalana de Drogodependències. L’objectiu del qual és detectar les necessitats de les entitats, els equips de treball i les persones usuàries pel que fa a la perspectiva de gènere. A través d’una anàlisi quantitatiu i qualitatiu a 25 entitats de la FCD s’ha detectat que es fa un esforç per incorporar-la però costa trobar punts concrets més enllà d’utilitzar el llenguatge inclusiu i grups diferenciats.

    Si parlem de les entitats, l’estudi demostra com el 70% d’aquestes no tenen plans d’igualtat i també es veu com el 70% de les entitats no dediquen pressupost a temes de gènere ni tenen grups de gènere. Però destaca que les entitats amb puntuació més alta en l’aplicació de perspectiva de gènere són les que estan liderades per dones. Pel que fa als serveis, el 70%, no té grups específics per gènere conduïts per professionals amb formació. A més, cal afegir que el 78% dels professionals creuen que els manca perspectiva de gènere. Tot i això, el 70% de les persones usuàries de programes de tractament consideren d’alta utilitat els grups on s’aborda la relació entre drogues i gènere, ja que es tracten temes més específics.

    A partir dels resultats proporcionats per l’estudi, Anna Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències de la Generalitat de Catalunya, va afirmar que “cal prioritzar recursos a l’aplicació de la perspectiva de gènere per tal de poder incloure la formació en perspectiva de gènere a tots els nivells, situar la usuària al centre i tenir en compte les seves necessitats”. A més, els resultats proporcionats plantegen reptes com garantir que la mirada de gènere sigui present en els programes tant de prevenció com d’assistència per tal d’igualar l’accés i permanència als recursos i donar suport a la formació facilitant eines i informació.

  • Jerarquia, gènere i cirurgia: així són els conflictes davant la taula d’operacions

    Les relacions de cooperació i conflicte entre professionals sanitaris dins d’una sala d’operacions segueixen patrons de jerarquia i gènere, dos elements que també modelen les conductes socials de primats no humans, com a ximpanzés i bonobos.

    Segons les observacions de l’equip del primatòleg Frans de Waal, publicades a la revista científica PNAS, el protagonista més habitual del conflicte va ser el cirurgià assistent amb la infermera circulant, seguida pel metge resident. A més, si l’equip humà està format per una majoria d’homes, la probabilitat que hi hagi disputes es duplica.

    Inspirats per l’estudi de la conducta animal, els científics han registrat un 59% de seqüències de cooperació i un 2,8% de conflicte, mentre que la resta de conductes no es van classificar en cap de les categories anteriors.

    «La majoria de les vegades observem moltes interaccions socials. Jo descriuria la sala d’operacions com un lloc bastant sorollós», descriu a Sinc la primera autora de l’estudi, Laura K. Jones que va fer totes les observacions i és investigadora de la Universitat d’Emory.

    En total, els investigadors han classificat més de sis mil interaccions espontànies i no tècniques de professionals en un catàleg de diferents comportaments, des de converses breus a confrontacions i flirteigs. L’anàlisi es va fer a partir de 200 intervencions quirúrgiques –68% a cor obert i 32% per laparoscòpia– de tres hospitals de la mateixa regió dels Estats Units entre els anys 2014 i 2016.

    «El nostre objectiu no era una comparació amb primats, volíem desenvolupar una metodologia d’observació directa més fiable que els qüestionaris que utilitzen els científics socials», aclareix a Sinc per correu electrònic Frans de Waal, catedràtic de psicologia a la Universitat d’Emory (EUA).

    Cooperació i conflicte

    La cooperació va ser més freqüent entre dones i va incrementar encara més quan el gènere del cirurgià assistent va diferir del de la majoria dels membres de l’equip, segons els resultats. Els comportaments d’afiliació i construcció d’equip van ser més habituals entre el cirurgià assistent i el resident. Per departaments, ginecologia va ser el més col·laboratiu i el que va tenir menys conflictes. Per contra, ortopèdia va ser el menys cooperatiu.

    «La cooperació en el quiròfan és imprescindible i la relació acostuma a ser molt cordial», destaca d’entre els seus 40 anys d’experiència Joan Francesc Julián, cap de servei de cirurgia general i digestiva de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que compara l’equip d’un quiròfan amb la tripulació d’un avió, on hi ha pocs professionals, en interacció constant i amb funcions molt específiques.

    Julián té la impressió que no existeixen diferències de gènere en el quiròfan: «No tens present si t’està ajudant un cirurgià o una cirurgiana perquè estàs molt concentrat en la intervenció». Considera que els conflictes personals són «puntuals i excepcionals» i que sempre es queden fora del quiròfan, on hi ha un «gran respecte» per tot el món i silenci per afavorir la concentració de tots els membres de l’equip.

    Som primats

    No obstant això, els resultats del nou estudi realitzat en sales d’operacions dels EUA descriuen una altra realitat. Els xocs van ser el doble d’habituals entre cirurgians homes que van treballar amb un equip majoritàriament masculí, d’acord amb les aproximacions evolucionistes: la competència entre mascles és més intensa.

    «La competència i la rivalitat són més comunes entre individus del mateix gènere pels mateixos recursos, sovint per apariar-se», puntualitza de Waal. Mentre els mascles competeixen entre ells per les femelles, elles lluiten pel menjar i l’estatus. En el cas de les dones, també hi ha disputes per apariar-se.

    «En aquest sentit, la nostra espècie i altres primats es comporten igual», compara de Waal: un mascle defineix la seva posició enfront dels altres i una femella contra les altres. En canvi, entre gèneres hi ha molta menys competència i gairebé cap rivalitat.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • La salut de les dones, de malament a pitjor

    Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

    L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

    La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

    Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

    Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

    • A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
    • Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
    • S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
    • En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

    Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

    Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

    Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

    Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

    És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

    Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.