Just Deploy It!

Etiqueta: gent gran

  • ArtGran combat la solitud de la gent gran portant-la al museu

    ArtGran combat la solitud de la gent gran portant-la al museu

    L’art i la cultura són molt més que un producte d’oci i lleure, també tenen beneficis per a la salut i la qualitat de vida dels qui els consumeixen, especialment en aquells col·lectius amb risc de sentir soledat com les persones grans.

    Així ho va confirmar l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) en l’avaluació del programa ArtGran, una intervenció basada en l’art i les activitats creatives en sis museus i centres culturals de la ciutat adreçada a reduir el sentiment de solitud en persones de 70 i més anys.

    Després dels resultats positius, la intervenció ha entrat a formar part del programa de salut comunitària Barcelona Salut als Barris. Durant aquest any han pogut gaudir del programa persones grans de la Trinitat Vella, Sant Genís dels Agudells, la Taixonera i Montbau, el Carmel, Sant Antoni, La Marina, Trinitat Nova i La Prosperitat.

    Acostament a l’art i més relació social

    ArtGran es proposa a persones de 70 o més anys amb sentiment de solitud. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 19% de les dones i el 13% dels homes que viuen a la ciutat tenen 70 o més anys. D’altra banda, l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB apunta que el 28% de les dones i el 15% dels homes de 70 o més anys s’han sentit soles alguna vegada o sovint.

    Així doncs, a diferència d’altres experiències en què participen persones grans, són els equips d’atenció primària els qui prescriuen aquesta activitat a aquelles que consideren que se’n poden beneficiar especialment. Aquesta selecció es fa també tenint en compte els determinants socials i les desigualtats socials en salut entre els diferents barris de la ciutat.

    El programa consta de 10 sessions, una per setmana, i hi assisteixen grups d’entre 8 i 12 persones del mateix barri.

    Aquestes es troben en un mateix punt al barri i es desplacen en transport públic acompanyades d’una mediadora social fins al museu o centre cultural. Aquí els rep una mediadora cultural del centre i fan una activitat diferent sempre al voltant de l’art. Així s’apropen a la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. A continuació, se’ls proposa fer un taller participatiu relacionat amb el tema treballat a l’inici com ara pintar, fer els sons d’una pel·lícula, crear un petit vídeo, fer un collage o fins i tot, una performance. Per acabar, el grup reflexiona i conversa sobre l’experiència viscuda i amb la mediadora social tornen cap al punt de trobada del barri.

    Aquestes sessions permeten que aquestes persones tinguin un espai de trobada i socialització; un acostament a l’art i al patrimoni de la ciutat des dels cinc sentits, de forma activa i atenta; un espai de creació que els permet experimentar amb diferents materials, tècniques i tecnologies a través del qual expressar-se i un espai de reflexió i posada en comú. Com bé explica Alba Aguilar, mediadora cultural del CCCB, “la nostra tasca és crear aquest vincle entre la institució i ells. Acompanyar-los, saber que aquest espai és amable per a ells. Estem creant una bombolla perquè pugui expandir-se”.

    A més, els participants poden fer un diari personal, a través del qual recullen el que passa durant les sessions, i que permet la connexió i reflexió personal entre sessions. Un record que els acompanyarà per sempre.

    Primers passos

    Durant l’any 2022 es va dur a terme la prova pilot del projecte en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, atenció primària de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut (ICS), Serveis Socials, les xarxes socials i comunitàries dels barris. En aquesta etapa, els museus i centres culturals implicats van ser: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Picasso, CaixaForum i el Recinte Modernista Sant Pau.

    Taller creatiu d’ArtGran al Museu Picasso | ArtGran

    Les persones participants eren dels barris de Porta, Prosperitat, Guinardó, Baix Guinardó, Montbau, Vall d’Hebron, Vila de Gràcia, La Salut, Camp d’en Grassot i Sant Antoni. La selecció es va fer per part de les persones professionals d’atenció primària del CAP Guinardó, Pare Claret, Rio de Janeiro, Sanllehy, Sant Rafael i Vil·la de Gràcia-Cibeles (ICS) i Larrard, serveis socials i la taula de salut del barri.

    Es van seleccionar un total de 138 persones, 63 dels quals van poder gaudir del programa i 75 persones no hi van participar. Abans i després del programa es van fer enquestes a ambdós grups per avaluar canvis en l’estat de salut, el benestar emocional i la qualitat de vida.

    Avaluació i resultats

    Els resultats de l’avaluació van mostrar que les persones grans participants en l’ArtGran milloraven en alegria i capacitat per fer les activitats diàries, i es reduïa significativament el sentiment de solitud en comparació amb aquelles que no van gaudir de les sessions del programa. En resum, la majoria es mostrava molt satisfeta amb l’activitat i considerava que els havia ajudat a sortir, relacionar-se i sentir-se millor.

    Visita d’un grup d’ArtGran al CaixaForum | ArtGran

    Pel que fa al sentiment de solitud, els resultats mostraven que el percentatge de persones que sentien un alt nivell de solitud havia disminuït en el grup que havia participat a ArtGran passant de 44% a 40% mentre que en el grup de comparació havia augmentat, passant de 28% a 48%.

    Una de les participants, Rosina Ratera, resumeix així el significat dels vincles que s’estableixen en el grup: “De totes aquestes persones no coneixia a ningú, en canvi, ara fins i tot tinc amics. Estava sola i ho portava molt malament, estava deprimida i els meus fills em van buscar això d’ArtGran. Des que estic allà he reviscut i estic de conya!”.

    En les preguntes de salut emocional quant al sentiment d’alegria, les persones participants obtenien millors resultats en comparació amb aquelles que no hi havien participat. Pel que fa a qualitat de vida, s’observava una millora significativa en la realització de les activitats quotidianes sense problemes. En el grup participant de l’ArtGran passava d’un 72,9% a un 75% el percentatge de persones que deien no tenir problemes. En canvi, en el grup de comparació empitjoraven, passant d’un 87% a un 68% les que deien no tenir problemes.

    A més de l’avaluació quantitativa, l’estudi també va incloure metodologia qualitativa per valorar aspectes com l’impacte en la salut física, emocional i social o la relació amb l’art i els museus, entre altres. Un cop finalitzada la intervenció, es van fer grups de discussió amb les persones participants.

    Així doncs, les persones participants manifesten que l’ArtGran els va fer sentir acompanyades i capaces. Deien que han recuperat la seva autoestima i se sentien respectades i valorades. El grup de les sortides va esdevenir és un espai segur on poder expressar-se sense ser jutjades. I que el trajecte fins al museu els permetia gaudir del temps propi i generar conversa per conèixer-se i ajudar-se els uns als altres.

    Canvi de concepte sobre l’art i la cultura

    Finalment, cal destacar que els resultats també van mostrar que les persones que han participat han canviat el concepte que tenen de l’art i la cultura.

    Taller creatiu al MNAC amb un grup d’ArtGran | ArtGran

    ArtGran les ha ajudat a trencar la barrera que poguessin tenir amb els museus. Després de l’experiència veuen els museus com espais accessibles i amables i la cultura com un patrimoni assequible a tothom. Així doncs, ArtGran té el valor afegit d’obrir els museus a tots i totes com un bé comú i no com un privilegi. “Totes aquestes persones exerceixen un dret fonamental, el de la participació en el món de la cultura, on hi ha encara moltes barreres, no només físiques i intel·lectuals, sinó també de la pertinença. Projectes amb aquestes característiques són capaços de trencar amb aquestes barreres”, afirma Teresa González, cap d’Accessibilitat i Inclusió del MNAC.

    Article publicat originalment al blog d’Arts&Educació del Diari de l’Educació

  • Què han fet els governs amb les residències després de la Covid-19?

    No han passat ni dos anys des d’aquell dramàtic gener de 2021 en el qual van morir 788 persones en les residències de persones grans d’Espanya per causa de la COVID-19. Llavors (i ja amb anterioritat), els governs autonòmics intervenien d’urgència aquests centres i prometien canvis estructurals en el sistema quan la tragèdia donés un respir. Però el que avui és peremptori, ràpidament es torna en postergable. Les promeses i necessitats urgents llangueixen amb esbalaïdora celeritat, i nous problemes irrompen en la realitat amb el desplaçament dels anteriors a l’oblit, per molt desgraciats que fossin els seus efectes.

    A Espanya es van intervenir de manera completa 89 residències davant la impossibilitat del seu equip gestor de tirar-les endavant. Els diners públics van rescatar entitats (en la seva majoria) privades. Quan va venir la calma –com si res hagués passat– van tornar a la seva gestió anterior. Sense fiscalització. Sense càstig. Sense sancions.

    Segons la radiografia actualitzada setmanalment (amb dades oficials) per RTVE, en les residències espanyoles han mort més de 34.000 persones per coronavirus. En algunes comunitats ja s’ha canviat la normativa. En unes altres es farà, previsiblement, a curt termini. I hi ha en algunes en les quals tot continua igual. Com si res hagués passat.

    Augment de ràtios

    A Madrid, on aquest drama té aspecte de tragèdia negligent, han mort gairebé 7.000 persones. Mai se sabrà quantes s’haurien salvat de no haver-se signat el protocol –que va revelar Infolibre.es– que va impedir la derivació a l’hospital d’uns certs pacients. En la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso es van intervenir 14 residències (tres públiques i 11 privades). Totes han tornat ja a la seva gestió anterior i no hi ha hagut sancions.

    El setembre del 2021, el Govern madrileny va aprovar un nou acord marc que eleva en cinc punts les ràtios de personal. Així, la ràtio global es queda en 0,47 (47 professionals per cada 100 pacients) per a metges, infermeres, gericultors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadores socials o psicòlegs; en 0,33 exclusivament per a gericultors; i en 0,12 per a professionals de la neteja i la manutenció.

    Aquest conveni incrementa en un 40% la inversió per a més de 8.800 places en centres de majors i facilita la creació d’unitats de convivència més reduïdes: de 12 a 24 persones. A Balears, on en les residències han mort 407 persones, s’ha passat de 28 a 33 gericultors per cada 100 pacients. La ràtio global ascendeix de 52 a 57 persones per 100 residents. A les illes es van intervenir dues residències (totes dues privades), que no han estat sancionades.

    Algunes comunitats van apostar per intervencions parcials, en les quals l’Administració prenia el control de la gestió sanitària i deixava l’altra en mans dels seus gerents habituals. És el cas de Castella-la Manxa, on es va intervenir sanitàriament una residència privada: la de la Fundació Elder a Tomelloso, que ja ha recuperat el control total. Segons informa el Govern autonòmic, es va obrir un procediment judicial contra aquesta residència, que va quedar sobresegut i arxivat, primer pel Jutjat d’Instrucció de Tomelloso i després per l’Audiència Provincial.

    En els centres de persones grans d’aquesta comunitat han mort 3.268 persones grans. Des de llavors, hi ha hagut diversos canvis normatius destinats a la “modernització, millora i digitalització dels centres”, a més d’un decret que estableix les condicions bàsiques d’aquests. Aquest inclou un augment de l’exigència de personal, que es queda en una ràtio mínima global de 0,47 professionals per persona usuària.

    Cantàbria va ser una de les autonomies en les quals no va ser necessari realitzar intervencions. 370 persones van morir en les seves residències. El 26 de març del 2021 es va aprovar una ordre que limita la mida de les instal·lacions a un màxim de 120 persones, que han d’organitzar-se en mòduls, com a molt, de 30. També es van apujar les ràtios, que, en aquest cas, s’expressen per hores de prestació de serveis per cada 100 usuaris.

    En les residències de Navarra van morir 677 persones, on cinc centres van passar al control foral. De nou, aquestes van ser retornades als seus administradors sense cap punició. A través del decret foral 92/2020, de 2 de desembre, s’estableixen noves ràtios, que van des dels 0,04 dels centres d’inclusió social fins als 0,60 dels llocs en els quals estiguin persones amb discapacitat (gran dependència o dependència severa).

    Altres mesures

    Nou residències (vuit privades i una pública) van ser intervingudes a Aragó durant la pandèmia. No hi ha hagut sancions i totes menys una han tornat ja a la seva gestió anterior. L’excepció és la Residència Villa de Ejea, que s’ha sotmès a un canvi d’ens controlador impulsat pel Govern d’Aragó.

    En les residències aragoneses han mort 1.875 persones. L’Executiu ha emès diverses ordres, l’última del passat 21 d’abril, en les quals es fa referència a aspectes com que els centres han de tenir un pla de contingència, disposar de mitjans de protecció adequats per a prevenir riscos de contagis i la formació del personal

    A més, el 6 de febrer de 2021 es va aprovar per unanimitat en les Corts d’Aragó un dictamen per canviar el model residencial. Les exigències de personal en els centres d’aquesta comunitat s’estableixen per un decret de 1992 i són de 0,25 en les residències d’ancians; 0,30 en les mixtes, i 0,35 en les assistides.

    A Astúries, on van morir 920 persones grans, també es va optar per intervencions sanitàries. Molt nombroses: 240 centres van necessitar ajuda (193 privats i 47 públics). Des de la Conselleria de Drets Socials i Benestar del Principat expliquen que no hi ha hagut cap canvi normatiu, però sí s’han pres mesures com “augmentar els protocols de neteja, la sectorització de les residències, l’increment temporal de les plantilles (augments que en alguns casos s’han convertit en estructurals), s’han instal·lat mesuradors de CO₂, elaborat plans de contingència i creat la figura del responsable assistencial”.

    A Extremadura van morir 720 persones i es van intervenir vuit residències. El Servei Extremeny de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) està treballant en una nova normativa d’autorització i acreditació, tendent a una variació en el sistema de cures de llarga durada, “en el qual s’establiran places per als nous centres depenent de la zona geogràfica on se situïn, el treball en unitats de convivència i les noves ràtios mínimes”, asseguren des de l’Executiu.

    Cap residència es va intervenir a Euskadi. En els seus centres de persones grans han mort 1.540 persones. Tampoc hi ha hagut, de moment, canvis normatius de cap mena. Fonts del Govern basc expliquen que el programa de cogobernança i participació ciutadana Agenda Nagusi va dedicar la seva edició 2021 al model residencial que es demanda a Euskadi. “Es van valorar diferents aspectes relacionats amb el model residencial, com les ràtios, la participació de les persones usuàries i de les famílies, el nombre de places, els aprenentatges derivats de la pandèmia o les subjeccions”, anoten. Amb les conclusions d’aquest procés participatiu i els aprenentatges derivats de la pandèmia, destaquen, “s’està revisant en l’actualitat el decret del juliol del 2019 per  adaptar-ho en la mesura que sigui possible a les demandes i necessitats identificades”.

    No va haver-hi necessitat de prendre el control de cap centre residencial a Canàries –172 morts–. Com les dues anteriors, a Canàries també estan “treballant en això”. En concret, van informar aquest mitjà que s’està desenvolupant el programa Canàries et Cuida, amb fons europeus, destinat a fer “un gir total” del model de residències. “S’encamina cap a una gestió diferent, amb centres més petits i localitzats en proximitat per a la ciutadania. Aquest projecte està encara en els seus primers passos i compta amb una partida de 72 milions d’euros per a infraestructures sociosanitàries. Encara que el principal èmfasi es vol emmarcar en teleassistència, plans d’habitatge col·laboratives i intergeneracionals…”.

    En els centres residencials de La Rioja van morir 347 persones. Cap va ser intervingut durant els pitjors moments de la pandèmia. Estan avançant, detallen fonts de l’Executiu, cap a un nou model d’atenció residencial; i al febrer del 2022 “es va signar un nou Acord marc del Servei d’atenció residencial per a persones majors dependents a Logronyo i Rioja Centre, Rioja Alta i Rioja Baixa, que suposa un increment de 300 places públiques residencials al llarg d’aquest any 2022 i del pròxim 2023, i que incrementa els preus respecte a l’anterior Acord marc”.

    Sense canvis de cap mena

    A Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Galícia i Múrcia tot segueix igual. Catalunya és el territori amb més residències intervingudes pel coronavirus, 29, i el segon –després de Madrid– on més persones han mort, 6.129. A diferència de la resta, des de la Generalitat confirmen que en algunes es van veure obligats a canviar l’entitat gestora definitivament i que sí que va haver-hi sancions, sobretot econòmiques, “encara que va haver-hi casos en els quals es van imposar penes de tancament o de suspensió del servei”. No hi ha canvis en la normativa. Ni s’esperen.

    Tampoc a Galícia, on han mort 951 persones i es van intervenir 13 residències. No hi ha hagut càstig, totes han tornat a la seva gestió anterior i no hi ha variacions legislatives en l’horitzó. De sis residències va prendre el control durant la pandèmia el Govern de Castella i Lleó. Una d’elles, subratllen des de l’Executiu autonòmic, no va tornar a obrir. Les altres van retornar als seus gerents previs i no se’ls va imposar cap càstig. Aquí va haver-hi 4.409 morts.

    Quant a la normativa, des de la Conselleria de Família i Igualtat d’Oportunitats afirmen que s’elaborarà una futura Llei reguladora del Model Atenció Residencial per a cures de llarga durada. Incorporarà, segons expliquen, “la metodologia centrada en l’atenció que reben les persones grans en les residències de la comunitat, tant públiques com privades, que suposa una cura individualitzada, incloent-hi l’acompanyament emocional i convertint als centres en llars, organitzats en unitats de convivència”.

    Aquest model, agreguen les mateixes fonts, “també aposta per la innovació a través de la incorporació de les noves tecnologies, que possibilitin exercitar les capacitats cognitives i corporals i evitar l’estancament psicològic i físic”.

    Els tres centres intervinguts a Andalusia (dos públics i un privat) han tornat a la seva gestió habitual, no hi ha hagut sanció ni canvi normatiu. En aquesta comunitat, 3.162 persones han perdut la vida en les residències. I a Múrcia, on van ser intervingudes sanitàriament sis residències i han mort 413 persones, assenyalen que actualment s’estan tramitant dos procediments sancionadors respecte al funcionament d’una d’elles, “però no per motius relacionats directament amb un brot de coronavirus”.

    Respecte a la normativa vigent, no hi ha hagut canvis, encara que des del Govern s’autoexculpen i miren a Madrid. A l’abril de 2021, ressalten, es va iniciar per part d’aquesta comunitat la revisió del decret de mínims, i es va paralitzar davant l’anunci del Govern central de dissenyar un model comú per a totes les residències del territori nacional. “Una vegada s’ha constatat que el model dissenyat per Madrid no és viable, ni econòmicament ni tampoc s’adapta a la realitat territorial de la Regió de Múrcia, es reactiva la revisió del decret de mínims. Per tant, serà la nostra pròpia normativa la que reguli el model assistencial a la regió”, indiquen.

    La comunitat, emfatitzen, avança en el Pla de coordinació sociosanitària per a actuacions en residències i centres de persones amb discapacitat: “Un dels punts important serà el seguiment de la implantació dels protocols, mesures a aplicar, ràtios d’atenció, etcètera”.

    Després de diverses setmanes esperant, La Marea no ha rebut contestació a la seva petició d’informació del Govern de la Comunitat Valenciana, amb 2.152 morts. Segons la informació atorgada al juny de 2020, en aquell moment no s’havia intervingut cap centre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Envellir amb salut

    Envellir és un verb en gerundi, com el mateix fet de viure. Només deixem d’envellir si deixem de viure. Vivim i envellim, de manera inseparable, al mateix temps que avancen els nostres dies. Però acostumem a associar les pèrdues de capacitats amb l’última etapa de la vida i, mentre no hi som, més aviat procurem viure d’esquena al dolor, a la malaltia i a la vellesa.

    L’envelliment, no obstant, és un procés que comença molt abans de poder parlar de vellesa en una persona, tal com ens diu la psicogerontòloga Maria Lluïsa Lozano, coordinadora del Grup de Treball de Psicologia de l’Envelliment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). “Als 30 o 40 anys ja estàs assentant les bases del que serà el teu envelliment, no només a nivell físic, també amb l’estil de vida. El pensament i el bagatge vital que vas acumulant determinen cap a on vas”, afirma Lozano. I afegeix, que “si no hi ha ningú que ens faci aturar, que ens digui ‘és ara que has de començar a pensar en la vellesa que vols i en què pots fer per tenir-la, planificant-te i preparant-te’, ho has de fer tu mateixa”.

    Aquesta psicòloga és ben conscient que la nostra relació amb l’envelliment ha estat i és dolenta, i que ningú ens ha ajudat a donar-li la volta. Recorda que quan ella estudiava la carrera de Psicologia la gent gran no sortia al programa d’estudis, “es vivia molt d’esquena a l’envelliment. No calia pensar-hi abans de temps, sempre senties: gaudeix de la vida i ja hi arribaràs”. I avui, afegeix Lozano, “hem passat del missatge de corregir les arrugues per amagar la vellesa, a l’acceptació de ser vell, però que se’t vegi fort, actiu i empoderat, que és una altra manera també de maquillar la vellesa, anar al gimnàs per cuidar el físic, sí, però també perquè així no se’t veu tan vell. Volem viure molts anys, però no fer-nos vells”.

    Volem viure molts anys, però no fer-nos vells

    Perquè som en una societat que “idealitza la joventut com a icona d’allò desitjable i s’estigmatitza la menopausa com a inici d’un declivi sense aturador”, tal com llegim al llibre ‘Yo vieja’ (Capitán Swing), de la psicòloga Anna Freixas. “La devaluació i exclusió social acompanyen l’edat”, escriu Freixas. També que imperen “les creences destructives sobre la vellesa (…), com ara que les persones grans són una càrrega, són inactives, estan malaltes, són lletges, són totes iguals, no aporten res a la societat (…). El treball d’Anna Freixas és el clam d’una altra mirada social al món sènior, començant per la pròpia autoestima de cada persona, sigui quina sigui la seva edat. És un llibre esquitxat de frases que conviden a la reflexió, com ara, l’afirmació de la novel·lista i periodista canandenca Jocelyne Saucier.: “La vellesa és un privilegi que no es concedeix a tothom”. ‘Yo vieja’ ofereix “orientacions sobre el mapa en blanc cap a les vides centenàries a les quals ens dirigim”, deixant, però, molta constància, de tots aquells estereotips negatius que la societat manté sobre la vellesa, i que cal esborrar.

    Tantes velleses com persones

    Com exposa Maria Lluïsa Lozano, “fa 50 anys vell era el que ja no valia, i encara preval aquesta associació, però avui veiem que hi ha moltes velleses en la vellesa”. La vellesa –afirma- “als 65 o als 70 no li fa por a ningú. Però es pot ser gran i sentir-se jove i empoderat, o sentir-se molt gran per les carències que es tenen. És molt distorsionant avui el concepte de vellesa, a la pràctica. De vegades els anys es porten amb orgull, tot i tenir 80 anys i moltes carències”.

    Lozano treballa en un centre de dia, on interactua diàriament amb gent gran, veient que “cada persona vella és un món, amb un estat condicionat per diferents patologies. Hi ha qui viu amb petits problemes i molt deprimit i sentint-se molt acabat, i també qui viu amb un esperit alegre, tot i conviure amb una gran paràlisi”. Això també ens parla de salut mental i de l’aprenentatge, al llarg de la vida, de la resiliència i l’acollida emocional dels entrebancs i pèrdues que anem experimentant i vivim, cada dia.

    La recuperació després d’una operació també parla de si la persona ha portat rutines saludables | Pixabay

    El que sí que està clar és que cada cop es viuen més anys. La infermera del centre sociosanitari de l’Hospital d’Olot, Laura Aulinas, especialitzada en geriatria i pal·liatius, i tutora dels alumnes en pràctiques de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Girona, també constata que “hi ha gent molt gran que està molt bé, gent que es cuida moltíssim i arriba amb molt bona qualitat de vida als 90 i pico d’anys o fins i tot als 100. És a dir, s’arriba a més edat i amb més bones condicions”, diu. “Però també hi ha gent més jove que no es cuida i sembla més gran del que és”.

    Hospitals i centres sociosanitaris com en el qual Aulinas treballa són un bon indicador de la cura que tenen, i sobretot que han tingut, les persones grans, en el camí previ a la vellesa. “Hi ha gent que ha treballat molt, però també ha caminat i ha menjat bé. Pots veure en ells rutines de temps, i el fet que sàpiguen bé què han de menjar ja et dona a entendre que es cuiden”, explica la infermera de la Fundació Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. “Per a molta gent que viu sola, inclús en males condicions, és arran d’un ingrés que s’activa el suport social quan se li dona l’alta. Fem constar en l’informe les necessitats que té a nivell social i ens coordinem amb el seu metge de capçalera”, puntualitza Aulinas. Amb l’objectiu que la persona pugui mantenir l’autonomia al màxim, “indiquem, per exemple, si pot fer tota sola la higiene, segons els moviments que pot fer, o si necessita una cadira a la dutxa”, exposa. Perquè, segons la seva experiència, “hi ha gent que no va mai al metge i és a partir d’una caiguda que podem conèixer el seu estat i context. Pot ser gent que, en no tenir cap patologia, no passa mai controls”.

    Consells per a una millor vellesa

    Caminar una hora al dia, una bona dieta, i higiene i hidratació de la pell són les pautes bàsiques que apunta la infermera Laura Aulinas durant i prèviament a l’etapa que acostumem a considerar ja vellesa. Sobre exercicis de gimnàstica, com ara els que es poden practicar amb els aparells ubicats en molts parcs públics, Aulinas comenta que “s’han de triar els adequats a l’edat i estat de cadascú”. Aconsella deixar-se aconsellar per la infermera de capçalera sobre l’activitat física que es pot fer i que més convé segons les patologies o intervencions quirúrgiques que s’han patit. “Si algú ha estat operat de pròtesi, segons què no ho podrà fer i caldrà aleshores la intervenció d’un fisioterapeuta, cosa que nosaltres ja aconsellem després d’un ingrés”, comenta.

    La recuperació després d’una operació també els parla, als professionals com ella, de si la persona ha portat unes determinades rutines d’exercici. “Si han fet gimnàstica, com aquagim, o ioga, o només pel fet d’haver mantingut certa activitat física diària, es recuperen molt més ràpid”. Com diu l’Anna Freixas al seu llibre ‘Yo vieja’, “mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació. En algunes ocasions, només el fet de canviar determinats hàbits de vida (alimentació, relacions, addiccions, sedentarisme) pot contribuir a millorar la nostra salut, o almenys a no empitjorar-la. Les pràctiques preventives al voltant de la salut ens poden ajudar a sortejar la malaltia i a minimitzar el descens funcional, allargar la vida i sobretot promoure la qualitat de vida”.

    Mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació

    El llibre no escatima alertes constructives, com ara que “la falta d’exercici afecta el cor, produeix debilitat muscular, baixa la immunitat, causa obesitat i depressió. Res no té a veure amb l’estrogen, l’edat o el calci, com és molt possible que ens argumentin, sinó amb el nostre desús cultural de l’activitat física (…) La passivitat física ens emmalalteix. Mantenir una implicació física mitjana pot produir millores clares de salut. I suggereix algunes pràctiques que vinculen el cos i la ment, com el ioga, la meditació, el taitxí, que milloren l’equilibri, promouen el pensament interior i l’espiritualitat i faciliten la respiració. Ens reconnecten amb el nostre jo perdut, dissolt”. Freixas interpel·la la comunitat mèdica en la prevenció: “la classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura, estimulant les més inactives a posar en pràctica vides més dinàmiques i proporcionant-les oportunitats per a fer-ho, com ara orientació i informació sobre àrees segures de passeig, gimnasos, piscines o programes comunitaris que fomenten l’activitat”.

    La classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura

    Pilars bàsics per a un millor benestar

    La psicòloga Maria Lluïsa Lozano estableix tres pilars fonamentals per a una millor vellesa: la prevenció, l’acceptació i el saber demanar ajuda.

    Sobre la prevenció, Lozano apunta que “des de fa uns anys, sobretot a nivell físic, ja ens en parlen. Ens diuen que per arribar en bones condicions a una vellesa amb qualitat de vida, els bons hàbits d’una alimentació saludable i la pràctica d’exercici físic ens ajuden. Però en la salut –puntualitza-, s’han de contemplar també la cura de la salut mental, és a dir, cuidar les emocions i cuidar l’estat cognitiu”. En aquest sentit, la psicòloga del Grup d’Envelliment del COPC celebra que cada vegada sigui més freqüent que el metge de família suggereixi als seus pacients més grans apuntar-se a un casal o contactar amb els Amics de la Gent Gran, i no prescriure antidepressius quan els pacients expressen desànim. Tot i això, el més habitual continua sent l’antidepressiu i tota la part que correspondria al professional de la psicologia no es fa.

    Arribar a la darrera etapa de la vida sense haver après, si més no íntimament, a preguntar-se a sí mateix com estic, què m’inquieta o em trasbalsa, pot dur a viure una pitjor vellesa. “La introspecció s’ha d’aprendre d’hora”, diu Maria Lluïsa Lozano. “Si no es fa, al llarg de la vida s’estaran vivint molts dols de manera silenciada, dolors emocionals que ningú detecta, i aquesta introspecció, amagar, esquivar el mirar endins, mina l’autoestima i priva d’estimar-se tal com s’és”.

    Cuidar les relacions és importat a totes les etapes de la vida | iStock

    Dins de la prevenció, la Maria Lluïsa Lozano esmenta també l’economia, un factor, com diu, que “fa les velleses doloroses, quan són els fills els qui gestionen les finances i la persona gran no té independència econòmica”. D’aquí la importància del testament vital, per deixar constància de la pròpia voluntat, per precisar amb qui es vol viure i on i qui es vol que ens cuidi, deixar-ho tot explicat és part de la prevenció necessària per gaudir de la vellesa el més semblant a com la voldríem. El document de voluntats anticipades és l’eina per a fer-ho. A banda, tal com apunta la psicòloga Clara Prat, membre també del Grup d’envelliment del COPC, prevenir també contempla “tenir pensades i compartir amb les persones properes, opcions i preferències realistes per quan no ens puguem valdre per nosaltres mateixes: adaptar la casa per exemple, en quant al tipus de recurs, si no és al domicili, haver visitat pisos, centres, comunitats i triar-ne algun”. Maria Lluïsa Lozano considera que la cultura de la prevenció s’hauria d’aprendre ja a l’escola, “caldria incorporar la gestió emocional dins dels aprenentatges de la vida, per poder arribar més lleugers de dolors profunds, amb la motxilla menys plena, per poder gaudir més de les darreres etapes de la vida”.

    Acceptar i saber demanar ajuda

    L’acceptació és el segon pilar que la psicòloga Maria Lluïsa Lozano suggereix per a una millor vellesa: aprendre a viure amb el que es té. “Acceptar cada etapa de la vida i donar-li un sentit,  sense voler negar-ne els aspectes negatius o difícils, i alhora valorant el que ens aporta, diferent de l’anterior. Totes les etapes de la vida, si es viuen de manera conscient i coherent, contenen dols i aprenentatges, no només la vellesa. Fent-ho, anirem adquirint eines de gestió emocional que ens seran de gran utilitat en l’última etapa”, explica la Clara Prat.

    Cuidar les relacions, en cadascuna de les etapes vitals, no només fa sentir companyia, també com diuen les professionals de la psicologia, “fa sentir que ets important per algú”. El context que es va tenint a cada moment, cuidar l’entorn emocionalment, allunyant-se de qui no ens fa sentir bé és tan important –apunta Lozano- com aprendre a demanar ajuda, anticipant-se, en la mesura del possible, a la necessitat”. Informar-se sobre tot el que el sistema social posa a disposició de les persones grans és part també de la preparació per a les nostres velleses, sense oblidar, com recorda la psicòloga Clara Prat, que “la vellesa és una etapa molt llarga, molt heterogènia, però que al cap i a la fi és el moment de tancar, d’integrar, de resoldre assumptes pendents, d’acomiadar-se del cos físic i de preparar-se per a la mort com un procés que forma part de la vida”. Per això, diu, “tenir present la mort durant la vida, no tancar-hi els ulls, reflexionar sobre la vida que tenim i prendre decisions, gestionar les relacions, els desitjos… tenint en compte que la vellesa i la mort existeixen, ens permetrà arribar-hi amb molta feina feta, més satisfetes amb la nostra vida i amb pocs assumptes acumulats per resoldre”.

  • Cuidadores sobrecarregades

    Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.

    Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.

    La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.

    Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.

    La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona:  “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.

    Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.

    D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.

    Targeta cuidadora

    Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.

    Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.

    La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores

    Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).

    Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.

  • Una ‘bota’ exoesquelètica permet caminar de forma més ràpida i eficaç

    Els exoesquelets que ajuden a moure les cames, augmentant la velocitat de la marxa i reduint l’energia necessària, poden ser útils per a persones amb problemes de mobilitat, entre altres aplicacions. Els beneficis d’aquests dispositius s’han demostrat, sobretot, dins dels laboratoris amb cintes de córrer, però no en condicions reals, on la velocitat i la durada de la caminada són variables.

    Ara, bioenginyers de la Universitat de Stanford, a Califòrnia (EUA), han fabricat una ‘bota’ exoesquelètica que s’adapta a cada usuari perquè aquest pugui caminar més ràpidament i eficaçment al carrer, en condicions reals. Els resultats del seu estudi, que publiquen en la revista Nature, mostren un nou enfocament en el disseny de sistemes robòtics ‘vestibles’ i el seu potencial perquè en el futur es puguin utilitzar en la vida quotidiana.

    El dispositiu pesa 1,2 kg per turmell i compte, entre altres components, amb sensors portàtils de baix cost, sistemes de transmissió de forces i informació, i bateries que es col·loquen en la cintura dels usuaris, a més d’un nou model de gestió de dades amb intel·ligència artificial.

    “Un dels avanços del nostre treball va ser el desenvolupament d’un model d’aprenentatge automàtic que utilitza les dades dels sensors portàtils de l’exoesquelet (angle del turmell, la seva velocitat i esforç de torsió aplicat) per determinar quin era el millor patró d’assistència en utilitzar el nostre dispositiu”, explica a SINC l’autor principal, Patrick Slade.

    L’exoesquelet de turmell portàtil consta de (1) una bateria que s’emporta en la cintura, (2) un motor, un tambor i una corda de transmissió, (3) un sistema electrònic per a rebre les dades dels sensors, manar ordres al motor i realitzar l’optimització, (4) una estructura de fibra de carboni i alumini per a transmetre les forces, (5) sabatilles normals i (6) una corretja en el panxell per a transferir les forces al cos | Universitat de Stanford/Kurt Hickman/P. Slade et al./NatureEl model compara canvis de moviment entre diferents condicions d’assistència per veure quines són les millors, prova altres similars a aquestes i repeteix el procés diverses vegades fins a donar amb la qual s’adapta millor a les característiques de la marxa de cada usuari. “Aquest enfocament convergeix lentament en allò que el dispositiu considera que és el millor patró d’assistència per a cada persona”, afirma l’enginyer.

    Els resultats d’aquest nou mètode no sols igualen en eficàcia al dels sistemes tradicionals fets servits en els laboratoris per optimitzar els exoesquelets, sinó que ho fa quatre vegades més ràpid. A més, diversos voluntaris –alguns equipats amb ‘respiròmetres’ per mesurar també el seu intercanvi d’oxigen i CO₂ en cada respiració– ho van provar amb èxit al campus de la universitat.

    Amb l’assistència de l’exoesquelet optimitzada per al món real, el cost energètic de la caminada es va reduir en un 17% i la velocitat de marxa va augmentar en un 9% (uns 0,12 metres per segon més) en comparació amb portar només el calçat normal. Aquest estalvi energètic és equivalent a treure’s de sobre una motxilla de 9,2 kg.

    “Fins ara, cap exoesquelet ha demostrat beneficis en el món real quant a la reducció de l’energia necessària per caminar o l’augment de la velocitat de la marxa”, destaca Slade, “i això es deu al fet que és increïblement difícil ajudar els humans a caminar a causa del nostre disseny muscular, tendinós i esquelètic altament evolucionat i especialitzat, que fa que el moviment sigui molt eficient”.

    Ajuda a gent gran i en treballs durs

    De moment, aquest prototip s’ha avaluat amb persones joves i sanes per temes de seguretat, però els autors confien que versions millorades puguin ser útils per a altres amb dificultats per caminar, d’edats avançades o en treballs físicament exigents, encara que es requeriran estudis addicionals.

    “Els dispositius d’assistència com aquest podrien proporcionar més independència a les persones amb problemes de mobilitat, com els ancians o amb malalties musculars, i ja hem començat a estudiar-ho”, comenta Slade, “i també podem usar les mateixes idees per millorar la col·laboració entre humans i robots en una àmplia gamma de tasques (treball en fàbriques, vida assistida, cirurgia, etc.), utilitzant models basats en dades que optimitzin les respostes robòtiques als moviments humans”.

    “Els principals reptes als quals ens enfrontem ara són realitzar experiments amb poblacions clíniques específiques per determinar quina serà l’assistència més eficaç per a elles –afegeix–. Després, haurem de treballar amb socis comercials per traduir aquesta tecnologia en dispositius que es puguin comprar i utilitzar diàriament. Encara que el nostre prototip de recerca és funcional, necessita molta feina d’enginyeria per a convertir-se en un producte robust en la vida quotidiana”.

    Sortir fora del laboratori

    En un article paral·lel, publicat també a Nature, l’investigador Carlos Rodríguez de la Universitat KU Leuven (Bèlgica) valora aquest treball: “Els avanços que es presenten són significatius, ja que es proposa un mètode relativament simple que permet adaptar el comportament de l’exoesquelet a l’usuari, obtenint informació del seu ús en el dia a dia, en lloc d’estar confinat a complicats mètodes en laboratoris altament especialitzats”.

    “La naturalesa d’aquest mètode –conclou–, permet que el dispositiu s’adapti d’una manera més natural i ràpida a les diferències en la marxa presents en cadascun de nosaltres. Aquesta disminució en complexitat, ve acompanyada de la promesa d’acostar aquesta tecnologia cada vegada més als usuaris finals i una mica més a un futur on els dispositius biònics estiguin disponibles per millorar la nostra qualitat de vida”.

    Entrenament d’un exoesquelet de cames dins del laboratori (esquerra) i fora, al món real (dreta) | C. Rodriguez-Guerrero adaptat de P. Slade et al./Nature

     

    Aquest article s’ha publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castellà aquí.

  • La gent gran demana que sigui més fàcil fer el testament vital

    El Saló de Gent Gran a Catalunya, FiraGran, demana que el procés per registrar l’anomenat testament vital sigui més senzill i que, tal com proposa l’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD), hi hagi una persona als Centres d’Atenció Primària (CAP) que pugui verificar que la persona que ho demana està en plenes capacitats de fer-ho i s’expressa lliurement.

    El document d’activitats anticipades (DVA) està destinat als professionals sanitaris i, en ell, la persona manifesta les instruccions que ha de tenir en compte l’equip mèdic en cas que no pugui expressar la seva voluntat al final de la seva vida. També especifica què vol que es faci amb el seu cos i els seus òrgans després de la mort. A més, serveix per designar una persona com a interlocutora amb l’equip sanitari.

    El director de FiraGran, Juli Simón, remarca que “a tots els ciutadans, però molt especialment a les persones grans, ens cal poder fer més fàcils els tràmits i més quan estem parlant d’un tema d’aquest abast, que és el de poder decidir sobre la nostra salut si arribat el moment no podem expressar-nos”. Per això, aquest és un tema prioritari en l’edició d’enguany, que se celebra del 19 al 21 d’octubre al recinte de La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.

    Segons dades del Ministeri de Sanitat, a Catalunya només han registrat el DVA 105.750 persones, xifra que representa un 1,4% de la població. Per a Simón, “això és molt poca gent”, i més si tenim en compte que, segons estudis d’entitats del sector, “el 60% de les persones que arriben a una situació del tram final de la seva vida, s’adonen que els hagués agradat tenir aquest testament vital fet”.

    A Catalunya, el DVA es pot registrar de dues maneres. Una és davant del notari, amb cita prèvia i cost econòmic que oscil·laria entre 50 i 100 euros. L’altra és a través de tres testimonis majors d’edat, dos dels quals no han de tenir relació de parentiu fins a segon grau ni estar vinculats per relació patrimonial. Aquests tres testimonis signen un document segons el qual la persona pren la decisió de forma lliure i té plenes capacitats per fer-ho.

    “S’ha de facilitar que la gent pugui dur a terme aquest testament vital de manera àgil i transparent. Tal com està, no està del tot malament, però molta gent no va al notari, perquè sovint primer va a l’advocat, ha de demanar cita al notari, no és un lloc al qual normalment hi anem sovint i no hi ha costum. Amb l’opció dels testimonis, s’han trobat casos en què no s’ha pogut validar perquè molta gent no sap que no han de tenir parentesc. Per això, veiem que aquesta tramitació es pot formalitzar a través de professionals de la salut”, afegeix.

    El director de FiraGran assenyala que, a més, el fet de registrar el DVA és una decisió personal i és possible que la persona necessiti assessorar-se a l’ambulatori amb algú que li transmeti confiança, i que no ho vulgui comentar amb tres testimonis, per qüestions d’intimitat i confidencialitat, i perquè potser no vol encetar un debat moralista. “L’opció C, és garantista, no fa mal a ningú i és la més fàcil de realitzar”, assegura Simón.

    Dret a morir dignament

    L’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD) fa tallers diaris en el marc de FiraGran. L’entitat demana modificar la llei per sumar-hi aquesta tercera opció que permeti fer la declaració del DVA davant de professionals sanitaris designats per la Conselleria de Salut de la Generalitat. Per a la presidenta, Cristina Vallés, “és una manera també de garantir l’equitat, ja que hi ha persones grans a les quals els és complicat trobar tres testimonis o costejar-se un notari”.

    “El DVA el que fa és dir quines són les teves voluntats quan tu ja no et pots expressar. A vegades, la gent diu, ‘ja ho diré quan arribi el moment’. Si és així i arribat el moment tens veu perquè tens les facultats mentals preservades, és fantàstic; però si pel que sigui, un accident, un ictus o una demència, no pots expressar les teves voluntats, és bo que tinguis un document que digui exactament què vols”, resumeix Vallés.

    La presidenta de DMD afegeix que aquest document “allibera altres persones a decidir per tu”. “Com a persona, haver de decidir el final de vida que vols per a un altre, és molt difícil, i sovint porta molts problemes a la família. Des de l’Associació pel Dret a Morir Dignament, rebem trucades de persones que ens truquen perquè voldrien una cosa i el germà vol un altre… A vegades, només fem el paper de mediadora”.

    Aquest document, assegura Vallés, “és importantíssim perquè les teves voluntats siguin respectades, per alleugerir el dolor a la família i per als professionals mèdics, que coneixen els valors d’aquesta persona”. Per això, que només un 1,4% de la població l’hagi registrat després de més de vint anys d’entrada en vigor de la llei, “posa els pèls de punta”.

    L’experta considera que hi ha molta gent que desconeix l’existència i el procediment del testament vital. Remarca que per a persones grans que viuen soles és molt difícil de dur a terme, ja sigui perquè tenen problemes de mobilitat que els impedeixen anar al notari, o bé perquè els costa trobar tres persones que diguin que és competent, té les capacitats preservades i pren la decisió lliurement.

    FiraGran celebra més de 300 activitats i té com a prioritat la simplificació del testament vital | FiraGran

    En el cas de trobar els tres testimonis, aquests han de registrar el DVA, amb el seu nom i DNI, a un centre de salut, que normalment acostuma a ser un CAP, una oficina d’atenció ciutadana d’un ajuntament, o a una oficina de la Generalitat que tingui finestreta de registre únic. “Però, què passa? Que abans s’ha de preguntar, perquè hi ha ajuntaments o CAP que no tenen experiència i, normalment, és millor demanar hora perquè et puguin atendre bé”, adverteix.

    Aquests tres testimonis han d’anar físicament amb la persona o bé portar una fotocòpia compulsada amb el seu DNI, un tràmit que per a moltes persones pot ser fàcil però que, tal com explica Vallés, per a algunes persones grans, sobretot les que viuen en soledat, és molt difícil de fer.

    Modificació de llei

    Per a Vallés, “hem de trobar una manera equitativa i fàcil de fer-ho. Proposem que una persona que nomeni el Departament de Salut a cada CAP pugui fer aquesta tasca de verificar que aquesta persona compleix els requisits, que té les facultats mentals preservades i que ho està fent lliurement. Normalment, als CAP ja hi ha una persona d’administració, treball social o infermeria, o el mateix metge o metgessa, que ho explica. L’únic que es demana en aquesta modificació del punt 8 de la llei 21/2000 del Parlament de Catalunya és que, a part de la possibilitat del notari i dels tres testimonis, a través d’una persona nomenada pel Departament, es faci aquesta tasca de verificar les demandes de voluntats anticipades”.

    Aquesta tercera via tan sols consistiria a “entrar al CAP, demanar qui et pot informar sobre el DVA i tancar el tràmit”. Llavors, es registraria el document, que queda a l’aplicació de ‘La meva salut’ amb l’historial clínic de la persona.

    La DMD té com a referència el cas de Navarra, on en menys de dos anys les persones que han registrat el testament vital han passat de l’1,3% a l’1,9% de la població. A Navarra, són els professionals del treball social els qui poden fer el tràmit. A més, hi ha en marxa una campanya d’informació sobre les facilitats burocràtiques.

    L’Associació pel Dret a Morir Dignament ja ha fet consultes als col·legis professionals de treball social, infermeria i medecina, així com a la Conselleria de Salut de la Generalitat, i considera que la proposta podria tenir llum verda perquè es tracta de facilitar un dret que té la ciutadania i no suposa una despesa econòmica. “Creiem que tenim les de guanyar i ajudarem que les persones tinguin una mort segons els seus valors. La majoria de casos que coneixem diuen que no volen que se’ls allargui la vida artificialment si estan en una situació d’agonia, dolor i patiment”, afirma Vallés.

    Hi ha diferents models de documents de voluntats anticipades. L’associació en té un de genèric i un d’específic per a demències; la conselleria en té un altre, i els diferents estaments religiosos també en disposen. En aquest últim cas, hi ha més persones que especifiquen que rebutgen l’eutanàsia, però, tal com recorda Vallés, a ningú se li aplica si no ho ha demanat prèviament.

    Més de 300 activitats

    Si bé la simplificació del testament vital és un dels temes claus de l’edició d’aquest any de FiraGran, el saló acull més de 300 activitats, entre conferències, col·loquis, tallers i aspectes més lúdics, entre elles una caminada per a persones de més de 60 anys per carrers i parcs de l’Hospitalet, una bicicletada des de Barcelona fins al recinte ferial, tallers per estimular la memòria, i activitats de manualitats, música i teatre. En l’edició anterior, FiraGran va superar els 10.000 visitants.

  • Cau un 19% l’esperança de vida entre la gent gran, però segueixen en augment les pensions

    «L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides».

    Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.

    Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.

    A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.

    L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça

    Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. «Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població», diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.

    El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.

    Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que «després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant». I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. «És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control», assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències «ha estat brutal». Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.

    Desigualtats de gènere a les pensions

    Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
    pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.

    Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.

    Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.

    En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.

    Ràtios insuficients a la sanitat pública

    Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.

    Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.

    Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que «tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades». Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: «si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible». Per acabar, Bellera afirma que «queda molt recorregut per fer», que «l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast», però que «dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social».

  • Formació universitària ‘sènior’: una recepta per prevenir l’envelliment

    La Xarxa Vives d’Universitats i la Fundació Pere Tarrés van presentar dimarts els resultats de la recerca Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat. L’estudi s’ha realitzat entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de 17 universitats de la Xarxa Vives, que tenen per objectiu promoure l’envelliment actiu, garantir el dret a una educació per a tothom en totes les etapes de la vida, millorar la qualitat de vida de la gent gran i facilitar que aquest col·lectiu segueixi sent un agent actiu i participant de la societat. Amb un total de 18.298 alumnes, l’alumnat sènior va representar el 5,8% de la població universitària d’aquests centres el curs 2019/2020.

    Es tracta d’un col·lectiu encara més feminitzat que el de l’estudiantat de grau i màster, atès que el 67% són dones. 8 de cada 10 tenen estudis previs: el 62,4 % ha cursat estudis universitaris, mentre que el 24,8%, estudis secundaris. Pel que fa a l’edat, més de la meitat té entre els 60 i els 69 anys (52,6%), una proporció que augmenta fins al 88,7% si hi sumem el grup d’entre 70 i 79 anys. L’edat mitjana se situa en els 68 anys.

    La distribució per universitats és bastant desigual: en termes absoluts, la universitat amb més estudiants sènior és la UAB, amb 5.193 (el 15,3% del seu total), mentre que en termes relatius ho és la Universitat de Vic, ja que els seus 1.484 estudiants sènior suposen el 17,8% del total. En canvi, les que tenen menys estudiants més grans de 50 anys són la Universitat Ramon Llull (0,3%), la Pompeu Fabra (0,7%), la Universitat de Lleida (0,8%), la UPC (0,9%) i la Universitat de Girona (1%). L’informe anima les diferents institucions a consolidar la formació sènior degut al seu «impacte social beneficiós».

    Autoestima i molt més

    Els resultats de la recerca demostren que la formació universitària sènior impacta positivament en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. Conforme més anys fa que una persona està matriculada en un programa de formació universitària sènior, més beneficis hi percep, sobretot en termes de salut i relacions socials. En aquest sentit, els enquestats reconeixen que cursar estudis a la universitat els ajuda a vèncer temors i complexos, reduir sentiments d’ansietat o depressius, superar situacions vitals traumàtiques (viduïtat, malaltia o pèrdua d’algun familiar), millorar la seua capacitat intel·lectual i de memòria, ser més tolerants i humils, més receptius a aprendre a fer servir les TIC, i a incrementar les relacions amb l’entorn més proper.

    A més, cursar programes universitaris sènior es relaciona amb un augment de l’activitat cultural de l’estudiant (com anar a museus, teatres o cinemes), el que incrementa els seus coneixements i li permet participar en converses de forma més fluïda i segura, així com tenir una visió de l’entorn més crítica i àmplia que l’obtinguda al llarg de la trajectòria vital, segons l’estudi.

    Presentació de l’estudi | Foto: Fundació Pere Tarrés

    La investigació també evidencia els efectes positius que els programes universitaris sènior tenen en col·lectius específics, com les dones, l’alumnat de més edat, o aquell amb poca formació prèvia. En concret, les dones participants en l’estudi reconeixen que els campus universitaris esdevenen espais que les alliberen dels mandats de gènere imposats tradicionalment (com la cura de fills i nets i de la llar) i que milloren molt significativament la seva autoestima i autoreconeixement. La recerca reflecteix també que en el grup de persones que únicament compten amb estudis primaris, el percentatge de dones dobla (69,2%) al d’homes (30,8%), motiu pel qual es fa necessari aplicar la perspectiva de gènere en divulgar aquests programes entre la població sènior.

    Juntament amb el col·lectiu femení, les persones majors de 76 anys perceben també més beneficis associats al fet d’anar a la universitat. L’establiment de rutines i obligacions socials per assistir a classe té per aquest alumnat un efecte d’agenda-teràpia que els permet tornar a connectar amb l’exterior, a implicar-se socialment, evitant l’aïllament, la solitud, i obligant-los a mantenir una imatge social i a no descuidar-se. Com indica l’informe, aquestes generacions solen tenir un nivell formatiu inferior i per això viuen l’inici dels estudis universitaris amb il·lusió, com una oportunitat per superar-se, sentir-se útils i recuperar el temps perdut. Tanmateix, és a aquest sector de la població que més se’n beneficia de la formació universitària on sembla que menys arriben aquests programes formatius, ates que només 2 de cada 10 són persones sense estudis o amb estudis primaris, mentre que 6 de cada 10 tenen estudis universitaris previs.

    El suport de les administracions

    En aquest sentit, les autores de l’informe reclamen un major suport per part de les administracions públiques, amb l’objectiu de fer arribar els programes sènior a tota la ciutadania i, especialment, al perfil de persones grans amb menor nivell acadèmic i a les dones, que són els col·lectius que més se’n beneficien.

    Els resultats fets públics avui han fet incidència també en els efectes que la pandèmia ha tingut en el col·lectiu sènior. La crisi sanitària ha comportat el trencament de les rutines i la pèrdua de relacions, el que ha tingut conseqüències negatives tant en l’estat d’ànim com en la mateixa cura personal de l’estudiantat. La migració a un sistema de formació en línia ha estat estressant per molts en un primer moment. Per altres, les sessions telepresencials han comportat dèficit d’atenció. Tanmateix, la majoria reconeix que poder seguir cursant els programes formatius ha augmentat la seua motivació per l’estudi durant una època molt complicada i ha esdevingut una oportunitat per aprofundir en les noves tecnologies.

    «Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat» ha estat coordinat pel Grup de Treball de Programes Sènior de la Xarxa Vives (que integra els i les responsables d’aquestes unitats a les universitats) i dirigit per Montserrat Garcia-Oliva, de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. La formació universitària sènior és impartida per vora 2.000 docents (el que suposa el 6% del PDI) a 17 universitats de la Xarxa Vives i 78 seus universitàries distribuïdes arreu del territori, amb l’objectiu de descentralitzar l’activitat acadèmica i apropar la formació als llocs de residència del col·lectiu sènior.

  • Passem l’atenció de les residències als equips d’atenció primària

    Catalunya, així com molts països del nostre entorn ha experimentat una alta mortalitat per COVID-19 a les residències geriàtriques. La pandèmia ha fet sentir-nos culpables d’haver pensat que n’hi havia prou en pagar «una bona residència» als nostres grans mentre seguíem atrafegats amb la nostra petita quotidianitat sense mirar que passava dins d’aquestes institucions. El Catsalut és responsable d’haver permès que cada residència privada pagués el seu metge i de fer un conveni laboral a la baixa pel sector sociosanitari, i l’atenció primària de limitar-se a prescriure receptes a uns pacients que no coneixia. Hem estat més preocupats en estalviar en personal i farmàcia que en donar un bon servei als nostres majors institucionalitzats. La tensió provocada per la pandèmia ha destapat dramàticament la precarietat d’aquests arranjaments.

    Quan les autoritats sanitàries van veure que quasi la meitat dels deu mil morts que ha produït la COVID-19 a Catalunya eren persones ingressades en residències geriàtriques van comprendre que calia fer alguna cosa. La decisió inicial durant la fase àlgida de la pandèmia va ser transferir la responsabilitat assistencial als Equips d’Atenció Primària que, arribant molt tard, han fet un cribratge poblacional de les persones institucionalitzades i dels seus cuidadors, han organitzat els circuits dins dels centres, han procedit als aïllaments necessaris i han tractat als malalts. Una vegada superada la fase d’urgència no queda gens clar com es concretarà l’atenció a les persones institucionalitzades per part de l’atenció primària.

    Donada la precarietat crònica de la sanitat catalana, és probable que com sempre el Catsalut es limiti a transferir la responsabilitat de l’atenció sanitària de les residències geriàtriques públiques o privades als Equips d’Atenció Primària sense adjuntar el pressupost corresponent. És capaç de limitar-se a fixar uns objectius d’atenció específics dins del marc de la direcció per objectius. Aquesta estratègia precaritzaria encara més l’Atenció Primària, especialment en aquells territoris amb molta població anciana institucionalitzada. A la pràctica no produiria cap canvi rellevant en la salut de la població de les residències.

    Una segona possibilitat és que el Catsalut creï un equip específic per fer aquesta tasca. És l’estratègia que segueix quan vol mostrar a la societat que realitza una activitat determinada. Tradicionalment ha desconfiat dels Equips d’Atenció Primària, especialment dels públics gestionats per l’Institut Català de la Salut (ICS) i ha atorgat els serveis de nova creació a empreses del sector concertat properes al partit del govern amb l’argument que els Equips de l’ICS al ser administració pública no podien contractar ni ser contractats. La conversió de l’ICS en una empresa pública no ha modificat aquest prejudici molt arrelat en les estructures de gestió sanitària. Seguir aquest camí seria repetir l’error de contractar empreses com Mutuam, que justament ja feia aquesta tasca a Barcelona fins a veure’s desbordada per la pandèmia. Aquesta és una entitat, molt representativa del model català de salut. Està regida pel dret privat malgrat treballar exclusivament pel sector públic. Compta amb un ampli quadre directiu de persones molt significatives dels partits de govern que contrasta amb una plantilla molt justa que percep les baixes retribucions del sector sociosanitari. Apostar per aquesta via suposa reobrir la porta giratòria i entropessar en la mateixa pedra.

    Després de veure que el Catsalut acaba de fer un contracte milionari amb Ferrovial pel seguiment dels contactes dels pacients amb COVID-19 dins del 061, és molt probable que es plantegi repetir l’operació amb les residències geriàtriques. Aquestes grans empreses especialistes en subrogar i precaritzar el personal, habitualment de neteja, són una opció molt temptadora pels polítics que dirigeixen el Catsalut. S’avenen a cobrar més endavant i s’ofereixen a realitzar les inversions que calen a curt termini. Els directius pensen que quedaran bé perquè faran la feina deixant la factura milionària pel proper que ocupi la seva posició. Al meu entendre aquesta via suposaria un desastre encara més gros. Ressorgirien els fantasmes del Palau de la Música i cauria dramàticament la qualitat assistencial en atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica dels nostres pares a unes organitzacions amb poca experiència sanitària que busquen el lucre pels seus inversors.

    No m’atreveixo a apuntar la possibilitat que ho cedeixin als hospitals comarcals com ja van fer amb els serveis sociosanitaris i els equips d’atenció primària. Aquesta seria una opció cara, que reduiria el poder del Catsalut en el territori, reforçaria encara més els oligopolis territorials en mans d’alguns ajuntaments i medicalitzaria terriblement la població anciana institucionalitzada. Afortunadament, la limitada capacitat d’endeutament d’aquestes entitats que li atorga la legislació Europea limita l’atractiu d’aquesta via.

    En definitiva, l’única alternativa que suposaria un canvi qualitatiu positiu per la salut de les persones grans ingressades en les residències és revertir l’error inicial de la reforma de l’Atenció Primària catalana i efectivament atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica als Equips d’Atenció Primària. D’aquesta manera les persones institucionalitzades tindrien el mateix servei que les que viuen a casa seva en el mateix territori. Gaudirien de la mateixa facilitat d’accés a la resta de serveis de salut i es beneficiarien de la continuïtat assistencial. Perquè això sigui possible cal una inversió en infermeres i en metges pels equips d’atenció primària proporcional a la càrrega de treball que suposa la nova tasca. Afortunadament comptem amb l’experiència positiva que l’actual govern atorgués amb èxit la gestió de l’atenció continuada dels pacients crònics de Barcelona a l’ICS. Només cal seguir aquest camí per millorar en servei i qualitat.

    Els polítics tenen la possibilitat d’introduir una reforma que efectivament tingui un impacte en la salut de la població institucionalitzada en residències geriàtriques. Desitjo que no la desaprofitin.

  • Un nou cas de maltractament a les persones grans: ara el culpable és una companyia de telefonia

    Des de fa setmanes, en el context generat per la pandèmia de la COVID-19, estem comprovant, estupefactes, com milers de persones grans, residents en centres geriàtrics, han estat les principals víctimes de la pandèmia de la COVID-19. Moltes famílies han denunciat la manca de recursos de les residències de gent gran i també la poca sensibilitat que han mostrat alguns – no tots – professionals.

    A partir del que ja resultava més que evident, l’Administració es va posar les piles i va prendre cartes en l’afer. No es podien tolerar més discriminacions, més maltractaments, més negligències i això ha portat a prendre decisions tendents a dotar de millors recursos els centres, sobretot pel que fa al personal sanitari, molt deficitari durant anys.
    Semblaria que tota la societat ha pres consciència de la necessitat d’acabar amb el tracte denigrant que han rebut i encara reben moltes persones grans. Semblaria que a partir d’ara les coses seran diferents i, per tant, les àvies i els avis rebran el tracte digne que es mereixen. Fa uns dies, una catedràtica de microbiologia ens recordava el deute que totes i tots tenim vers aquelles persones, al cap i a la fi, d’elles i ells hem heretat el món que ara tenim. Elles i ells varen patir una guerra civil i una terrible postguerra; elles i ells varen sobreviure a unes èpoques espantoses. No solament això, varen seguir lluitant per crear el que ara podem gaudir. Aquest és el deute que tenim amb elles i ells. I això implica, entre moltes altres coses, procurar generar les condicions de benestar en els darrers anys de la seva vida.

    Perfecte! Tothom ho té clar. La vida de les persones grans també té valor, i no sembla que posar un número sigui la millor manera de fer justícia, de mostrar una actitud ètica. La vida de qualsevol ésser humà és valuosa, independentment de l’edat, gènere o condició social. Hem après la lliçó, la pandèmia de la COVID-19 ens ha ensenyat moltes coses, entre d’elles, que hem de tractar millor les persones grans.

    Ah, però sembla que no tothom ho ha entès així. El dia 28 de maig, vaig rebre la notícia de què un bloc de pisos del carrer Eugeni d’Ors de Sant Feliu de Llobregat havia perdut la comunicació telefònica. Avisada la companyia – Movistar – un tècnic va inspeccionar la instal·lació i va descobrir que uns operaris d’una obra propera havien tallat – potser accidentalment – el cablejat de telefonia. D’acord, acceptem que va ser un accident però és obvi que en els temps que corren un problema com aquest ha de ser resolt en qüestió d’hores. Doncs no! Han passat quatre dies i ningú de la companyia s’ha adreçat al carrer Eugeni d’Ors per arreglar el problema.

    I potser algú es preguntarà què té a veure aquest incident amb la gent gran i la pandèmia de la COVID-19. Ben senzill, en aquest bloc hi viuen diverses persones de més de vuitanta anys, la més gran en té noranta-nou! He parlat amb aquesta persona i m’ha explicat que arran de «l’avaria» s’ha quedat incomunicada. No pot fer ni rebre trucades i tampoc pot fer ús del servei de teleassistència que té contractat. Ni ella ni cap de les àvies que viuen en el mateix bloc.

    Les trucades fetes a la companyia de telefonia no han donat cap resultat. En conclusió: Movistar ha mostrat un menyspreu absolut per totes les persones afectades i no ha tingut en compte que algunes d’aquestes persones tenen una forta dependència del telèfon a causa de la seva avançada edat.

    Negligència professional? Incompetència? Menyspreu?

    S’ha enviat un correu electrònic a l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat explicant-li el que està passant i demanant-li que l’Ajuntament prengui mesures. I també s’ha advertit a la companyia de la gravetat de la seva negligència i de les conseqüències que se’n poden derivar.

    Esperem les respostes. Però, el que es desprèn de tot això és que malgrat les proclames de les administracions i malgrat les declaracions d’intencions, les persones grans segueixen sent víctimes de maltractaments i abusos i no sempre els culpables són els familiars, els coneguts o els professionals de les residències. També hi ha altres culpables, que menyspreen els «vells» sense tenir en compte que elles i ells també es podran trobar, d’aquí a uns anys, davant dels mateixos problemes i davant dels mateixos menyspreus.