Just Deploy It!

Etiqueta: gent gran

  • “A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

    Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

    Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

    Quines coses fixa aquest conveni?

    És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

    No té altres implicacions això

    Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

    En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

    El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

    Quan parles d’això què vols dir?

    Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

    Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

    És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l'entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l’entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Vols dir que ara l’exigència és més alta?

    A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

    Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

    Aquests preus es paguen?

    I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

    També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

    Això passa cada any?

    Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

    A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

    Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

    I el paper de l’administració?

    Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

    Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

    Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

    Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

    No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

    A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

    Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

    Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

    Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

    Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

    I la foto no és estàtica, oi?

    S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

    A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

    Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

    Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

    Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

    Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

    Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?

  • Estimar en temps d’alzheimer

    La malaltia d’Alzheimer s’endinsa en la vida de les persones de manera insidiosa, sense fer soroll però amb pas ferm fins que, de sobte, obliden usar els coberts per a menjar, comencen a exclamar inesperades grolleries o manifesten un inopinat desig sexual. L’alzheimer atrapa així no només al pacient, sinó també als seus éssers estimats.
    La deterioració cognitiva que comporta aquesta patologia –que representa el 70% de totes les demències– no afecta únicament a la memòria o al llenguatge. Els pacients experimenten una progressiva disminució dels mecanismes de control, la qual cosa deixa lliure albir als impulsos.

    «Tenim menys neurones per a fer el mateix. Tot funciona pitjor», explica a Sinc Luis Agüera Ortiz, cap de secció en el Servei de Psiquiatria de l’Hospital 12 d’Octubre a Madrid. En aquest context, la sexualitat, tan controlada per les normes socials, l’educació i la cultura, no es queda fora.

    Els pacients deixen de saber com satisfer adequadament les seves necessitats de proximitat i intimitat i les seves conductes es tornen cada vegada menys matisades. Els escassos estudis científics que tracten el tema parlen de ‘comportaments sexuals inapropiats’, referint-se a una hipersexualitat o desinhibició de les pulsions sexuals.

    «La majoria dels articles dedicats a la sexualitat l’aborden des d’aquests ‘comportaments sexuals inadequats’. És sobretot aquesta sexualitat que es considera problemàtica la que rep atenció mèdica centrada en qüestions de consentiment i desinhibició», indica a Sinc Lorraine Ory, investigadora en l’Institut Nacional de Salut i Recerca Mèdica de França, que ha comparat la percepció de la sexualitat en persones amb discapacitats i amb alzheimer.

    El descontrol sexual

    Des del punt de vista científic, no hi ha a penes dades objectives sobre aquest tema, i en l’àmbit associatiu, sanitari o psicosocial no existeixen protocols d’actuació per a abordar els canvis conductuals sexuals. L’experiència amb pacients demostra, no obstant això, que es poden donar situacions socialment conflictives.

    «Una persona amb alzheimer que es despulla en públic, que es realitza tocaments o que es masturba en un entorn que no és la seva intimitat genera animadversió i malestar», detalla a Sinc l’educadora sexual Felicitat Iriarte Romero. Aquests comportaments es deuen a «una disminució del control social i personal que tothom exerceix, més que a una hipersexualitat», aclareix Agüera Ortiz.

    Aquests símptomes són especialment cridaners en la demència frototemporal, també coneguda com a malaltia de Pick, en la qual es degeneren centres del cervell com els lòbuls temporals que tenen a veure directament amb el control. «Realment es perd la capacitat de valorar l’adequat o inadequat de les coses en el context social», matisa el psiquiatre, fins fa poc president de la Societat Espanyola de Psicogeriatria.

    Aquests pacients, que a més acusen el canvi de manera molt més precoç que altres demències i a edats més primerenques (a partir dels 45 anys), poden començar a fer proposicions a gent que no coneixen de res davant dels seus éssers estimats.

    «No hi ha intencionalitat. És a la regió cerebral que té a veure amb el control de la conducta i de l’adequació dels hàbits socials on s’estan morint les seves neurones i, per tant, aquest control deixa de succeir. És molt característic d’aquesta demència», recalca a Sinc l’expert.

    En aquestes poblacions, no obstant això, la funcionalitat sexual o les malalties de transmissió sexual són poc analitzades. «Hi ha molt pocs estudis que se centrin en les persones afectades», assenyala Ory.

    Però aquests canvis conductuals i aquesta pèrdua de control no es produeixen en totes les persones que sofreixen alzheimer o altres demències. «Depèn una mica de quin ha estat la seva vida sexual anterior. En una persona de 80 anys que ha viscut d’una manera molt important la seva activitat sexual en els 15 o 20 últims anys, és possible que això no tingui major repercussió», subratlla l’expert de l’Hospital 12 d’Octubre.

    La vida en parella es ressent

    Entre el 50% i el 80% de les persones majors de 60 anys es mantenen sexualment actives, i aquesta activitat sexual normal es pot mantenir fins passats els 80. Malgrat l’edat, el desig no té per què desaparèixer, ni tan sols amb la malaltia d’Alzheimer, encara que sí que poden sorgir pertorbadors canvis conductuals que acaben afectant la parella.

    Aquests trastorns en la conducta sexual poden ser font de sofriment a l’entorn del pacient. La sexualitat no és fàcil d’abordar per la parella. Segons una publicació de la Confederació Espanyola de l’Alzheimer (CEAFA) sobre les conseqüències de la malaltia en els cuidadors familiars, la relació afectiva i sexual sol ser un tema tabú.

    «Als cuidadors els costa manifestar els seus sentiments davant les noves situacions i comportaments sexuals que poden sorgir durant el procés de la malaltia: canvis en l’apetit sexual, conductes anòmales, desinhibició, etc.», manifesta el document.

    «La sexualitat és un dels temes que no es tracta, no s’aborda o es fa de manera biològica o fisiològica sense aprofundir en l’engranatge», declara Iriarte Romero, presidenta de l’Associació de Familiars de Persones Malaltes d’Alzheimer i altres Demències ALCREBITE a Granada.

    Un estudi liderat per científics brasilers va mostrar, mitjançant entrevistes als cònjuges-cuidadors de pacients amb alzheimer, una falta de coneixement en el terme ‘sexualitat’, així com vergonya per a tractar el tema. «La sexualitat està present en la vida d’uns i és anul·lada en la d’uns altres», adverteixen els experts.

    Així, en certs casos, la malaltia provoca una apatia important no només per a sortir al carrer, vestir-se, parlar amb altres persones, o rentar-se, sinó també per a tenir sexe. «El pacient amb demència s’oblida de la vida sexual, deixa de tenir aquesta activitat i la parella el sofreix», exposa Agüera Ortiz.

    La qüestió de gènere també en alzheimer

    Però en la vida en parella tot pot passar: l’espectre és molt ampli, coincideixen els experts. «Hi ha parelles que ho porten millor, fins i tot si hi ha un increment de la demanda sexual que no correspon amb els hàbits anteriors. Però unes altres es poden sentir molt mal i espantades, o poden irritar-se molt», apunta Agüera.

    Fins i tot, a vegades, apareixen actituds d’agressivitat o violència. «El malalt es torna més impulsiu, la demanda en la relació es fa més autoritària, sobretot si és home», exposa l’educadora sexual.

    Investigadors en el National Ageing Research Institute d’Austràlia suggereixen en un treball que és necessari comprendre l’impacte dels cònjuges cuidadors en les relacions íntimes per a anticipar i donar suport a experiències. A això també s’afegeix la necessitat d’entendre les diferències de gènere en els canvis que es produeixen.

    «Quan el malalt és home hi ha major problemàtica, major conflictivitat i més problemes emocionals en la parella que quan la malalta d’alzheimer és dona», revela Felicitat Iriarte Romero.

    Per això, algunes dones perceben l’acostament sexual de la seva parella malalta com una agressió i sofreixen alts nivells d’ansietat i angoixa. «Hi ha dones que es veuen reclamades a tenir relacions sexuals no desitjades de manera freqüent. Quan no hi ha relacions amb penetració, hi ha tocaments continus», assegura a Sinc l’experta, que destaca que en aquesta demència es projecten tots els estereotips, prejudicis, falsos mites, tabús i creences errònies entorn de la sexualitat.

    No, no s’enamoren d’uns altres

    En general, tot canvi en el pacient repercuteix en la parella. Això forma part del procés d’adaptació del paper de cuidador, sobretot quan sorgeixen conductes mai abans observades. «És més freqüent l’increment de trets de personalitat que l’aparició de nous, però poden sorgir», estima el científic espanyol.

    El cònjuge se situa en primera línia i el frec amb el malalt és inevitable. «Malgrat ser les persones que més els cuiden, les parelles s’emporten tots els empipaments. El malalt s’enfada amb qui l’està cuidant», assegura Agüera Ortiz, que porta dècades tractant a pacients amb demències.

    No obstant això, contràriament al que algunes experiències han relatat, la persona amb alzheimer no només no s’allunya emocionalment de la seva parella, sinó que difícilment pot enamorar-se d’una altra persona. Els pacients es tornen extraordinàriament dependents dels seus cuidadors.

    «L’enamorament i la vida afectiva requereixen d’un funcionament mental no deteriorat. En la immensa majoria dels casos, aquests canvis de conducta produeixen més sofriment en la parella», observa el psiquiatre.

    Encara que podria ocórrer que les persones descurin la seva afectivitat, això és justament una de les coses que més tard es perden. En realitat, poques vegades s’observa en consulta casos en el que el pacient s’oblidi de la seva parella.

    Com controlar els impulsos sexuals

    Els canvis de conducta sexual que es poden produir en les persones amb la malaltia d’Alzheimer poden rebre tractaments, sobretot quan la sexualitat es converteix en una cosa disruptiva. «Però no hi ha moltes coses», lamenta Luis Agüera Ortiz, cap de secció del Servei de Psiquiatria a l’Hospital 12 d’Octubre.

    Segons l’expert, aquests canvis conductuals es tracten a través de dues vies. Els pacients poden prendre inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS)​ usats com a antidepressius perquè l’efecte secundari que poden generar és beneficiós en el control d’impulsos. «Produeixen una disminució de la libido i de la funció sexual que en aquest cas es pot utilitzar com una cosa terapèutica», aclareix el psiquiatre.

    D’altra banda, també s’han provat tractaments hormonals per a disminuir la sexualitat en casos en els quals el descontrol és molt gran, com amb pacients amb demència frototemporal. «L’abordatge és treballar amb la parella-cuidador i intentar veure les vies perquè aquest tema millori per mètodes no farmacològics, però aquests tractaments ajuden, i, encara que no són curatius, alleugen l’efecte que la malaltia té sobre els mecanismes de control dels impulsos sexuals», conclou.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Envelliment: la falsa amenaça per al sistema sanitari

    Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.

    Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.

    No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.

    En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.

    Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.

    No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.

    Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.

    Menys anys de discapacitat i mala salut

    El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.

    Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.

    Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.

    El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.

    Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.

    L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.

    La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.

    Aquest article és de l’Agència SINC

  • Les Escoles de Salut a la Gent Gran volen disminuir l’aïllament social entre el col·lectiu

    «Només veure que col·laboreu ens feu sentir importants», li diu una senyora a una de les voluntàries de l’Escola de Salut per a Gent Gran que s’ha realitzat al centre cívic Pati Llimona del barri del Gòtic. Tros de coca a una mà i una copeta de cava a l’altra i la trentena de persones que han participat del curs s’acomiaden després de sis sessions. «Diuen que l’any vinent repetirem», ens comenta la Teresa.

    Les Escoles de Salut per a Gent Gran es desenvolupen en cicles anuals i segueixen un model de sessions impartides per diferents professionals i amb diferents enfocaments. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha avaluat el funcionament i l’efectivitat de les Escoles de Salut. La satisfacció és força elevada, i 9 de cada 10 persones indiquen que recomanarien l’experiència a les seves amistats. «Jo estic contenta», comenta la Carme, qui recorda i lamenta que la Rosa vingués el primer dia i no hagi tornat: «a part de ser útil, hem conegut gent i a més del barri».

    A més a més, l’avaluació indica millores en aspectes de salut com la qualitat de vida o la salut mental. Les persones participants subratllen igualment com a elements positius sobretot la possibilitat de trencar amb la dinàmica d’estar sempre a casa i poder relacionar-se amb altres persones de la seva edat, recuperar la capacitat de riure, conèixer activitats del barri i sentir que es pertany a una comunitat. «Penses que fas nosa però aquí, que hi ha gent treballant per tu, ja veus que no» o «vaig coixa però com veig que hi ha gent que està igual que jo, ens ajudem» són algunes de les valoracions de les persones assistents al curs. Gairebé totes són dones i amb edats que oscil·len entre els 70 fins als 90 anys.

    Sessió de tancament de l’Escola de Salut per a Gent Gran al Gòtic / Carla Benito

    L’objectiu amb tot això és disminuir l’aïllament social entre la gent gran, fent que cada trobada sigui una oportunitat de relacionar-se per a les persones que hi participen. Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona, va participar del tancament de l’Escola de Salut del Gòtic i va valorar positivament els cursos: «l’objectiu és poder aprofitar l’estada a l’escola tant perquè es socialitzin com perquè obtinguin coneixements i habilitats en diferents àmbits relacionats amb la gestió emocional, amb la seguretat amb la llar i com fer-la més sostenible». Altres aspectes que des dels cursos troben importants destacar serien aquells relacionats amb la cura de la pròpia salut, la gestió de les emocions, la prevenció dels accidents, l’activitat física, la millora en l’ús dels medicaments, la seguretat i autoprotecció a la llar i al carrer, l’alimentació saludable i la memòria, per exemple. Entre les activitats innovadores que han incorporat darrerament hi ha informació sobre els Punts d’Assessorament Energètic (PAE) i l’augment d’activitats intergeneracionals, entre d’altres.

    «A mi em va interessar mol la sessió on vam parlar d’insomni… compartim el què ens passa i ens fem companyia», comenta la Carme a la sortida de l’última sessió del curs celebrat al Pati Llimona. Han parlat, han vist pel·lícules, han fet aperitius… i en aquest últim dia han cantat cançons per revifar la memòria i han fet una dinàmica per indicar què els hi transmetia haver realitzat aquest curs i què voldrien repetir o canviar. Fer coses més addients a l’edat, parlar sobre la soledat o fer gimnàs han estat algunes de les idees. Alegria, companyia, riure han estat les sensacions.

    Sessió de tancament de l’Escola de Salut per a Gent Gran al Gòtic / Carla Benito

    L’Ajuntament té previst iniciar 6 noves Escoles de Salut per a la Gent Gran

    L’Ajuntament de Barcelona comptarà amb 18 Escoles de Salut per a la Gent Gran un cop doni inici a sis més que té previstes. Aquests projectes són eines incloses dins les estratègies que inclou Barcelona Salut als Barris (BSaB), un dels programes que ha desplegat la ciutat amb l’objectiu de reduir les desigualtats en salut entre el veïnat i que actualment ja està implantat en 23 barris de la ciutat. Les sis noves escoles que s’aniran obrint al llarg de l’any es realitzaran als barris de La Marina, Sant Genís dels Agudells, el Turó de la Peira, Gòtic, Trinitat Nova i Verneda i La Pau II.

    Els promotors de les escoles expliquen que aquestes volen fomentar el vessant comunitari, i per això la gestió es fa de manera compartida i participativa entre diferents agents i entitats de cada territori. Tres de les escoles (Barceloneta, Sant Andreu i Vallcarca) han estat impulsades per un Centre d’Atenció Primària (CAP), mentre que la del Poblenou és fruit del Pla de Desenvolupament Comunitari que hi ha al barri. Les altres vuit iniciatives que estan en actiu són les de Raval, Casc Antic, Bon Pastor, Besòs i Maresme, Guineueta, Verneda i la Pau I, Roquetes i Verdum.

    En dos anys, BSaB ha passat de 10 a 23 barris, estenent-se cap a aquells que es troben en una situació més desfavorida, i ha iniciat noves línies d’intervenció. La població d’aquests 23 barris, i per tant usuaris potencials dels programes, és de 360.000 persones. En conjunt, la dotació econòmica que destinarà l’Ajuntament de Barcelona passarà dels 514.112 euros de 2015 als 1.489.225 euros previstos l’any 2019, quan acabi el mandat. En total s’invertiran en salut comunitària 5,1 milions d’euros en quatre anys a Barcelona.

  • La soledat agreuja els efectes nocius de les malalties sobre la salut

    «La vida sola és molt trista. Però molt trista. Al matí encara, entre que fas el desdejuni i t’endreces. Però a la nit quan et fiques al llit… és el pitjor que hi ha. No hauria de ser així, i som moltíssims perquè ens estan allargant la vida perquè estem més cuidats que abans. I arriba una edat a la que tota la gent que coneixies se n’ha anat. Conec famílies senceres que s’han anat tots».

    Isabel Martín Bravo té 96 anys. Viu sola en un pis a Madrid del que no pot sortir a les tardes perquè no té amb qui i el seu estat de salut no li permet fer-ho per si mateixa. Malgrat el seu discurs, Isabel és alegre. Riu mentre parla amb el periodista, no dramatitza la seva situació, encara que li agradaria que fos una altra.

    Isabel és una entre els 4,6 milions de persones que viuen soles a Espanya (una de cada quatre llars és unipersonal, segons l’INE) i per aquesta simple raó tenen més possibilitats de morir-se. Bé, per ser precisos, no per viure sols. Per estar sols. Per sentir-se sols —que no és el mateix que viure sols—, si és que algú pot definir què significa això o com quantificar-ho més enllà de la subjectivitat de cadascun. Sigui com sigui, un de cada deu ciutadans diu sentir-se sol «amb molta freqüència», segons un estudi que va intentar llançar una mica de llum sobre el tema.

    La soledat mata. Ho diuen les recerques. O, almenys, és un factor de risc per a la mortalitat, segons conclou l’estudi conjunt de la Universitat Autònoma de Madrid i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). El treball, titulat Associació entre la solitud i la mortalitat, ha estat desenvolupat pels investigadors Laura Rico-Uribe, Francisco Félix Caballero, Natalia Martín-María, María Cabello, José Luis Ayuso-Mateos i Marta Miret.

    Els autors han creuat la informació de 35 articles previs sobre la matèria en una meta-anàlisi de la que conclouen que la soledat té relació amb diversos problemes de salut, tan física com mental, que es tradueixen en depressió, alcoholisme, problemes cardiovasculars, amb el sistema immunològic, Alzheimer o insomni. I, avís a navegants, el factor de risc per a la mortalitat «és més forta en homes que en dones».

    Més comú en homes

    «La relació és més forta en homes, possiblement per diverses raons», explica Laura Rico, una de les autores de l’article. «La primera és que les dones tendeixen a admetre més fàcilment sentiments de soledat, i els homes reconeixen sentir-se sols quan la severitat i l’impacte d’aquests sentiments són majors», comença.

    Isabel no ha fet cap meta-anàlisi, però coincideix amb Rico. «Un home sol no s’apanya com una dona. Una dona es queda vídua amb dos o tres nens i tira endavant lluitant, treballant, el que sigui. Un home es queda vidu i ho passa malament», afirma.

    Isabel Martín Bravo té 96 anys i viu sola. En la imatge, al costat de Gloria, la voluntària de Amigos de los Mayores que la visita cada setmana

    La segona raó que al·ludeix la investigadora fa referència al fet que la solitud està relacionada amb la salut i «a vegades els homes tenen actituds negatives per acudir als serveis de salut».

    «També –afegeix– podem dir que alguns estils de vida poc saludables, per exemple, el consum de tabac i l’alcohol, estan associats amb la solitud, i aquests són més freqüents en homes que en dones».

    La mateixa investigadora assenyala la necessitat d’estrènyer la col·laboració entre serveis socials i de salut, així com entrenar a professionals de la salut per identificar les necessitats socials dels pacients i referir-los a serveis adequats a temps, amb la finalitat d’evitar majors problemes de salut, despesa sanitària i augment de risc de mortalitat.

    El jutge ho va avisar

    L’estudi no ho esmenta, però els qui sofreixen la solitud, treballen a la seva al voltant d’alguna manera o intenten pal·liar-la citen, encara que ningú els pregunti específicament, per la deriva d’una societat cada vegada més individualista i menys preocupada pel veí del costat.

    El magistrat Joaquim Bosch va posar l’assumpte sobre la palestra amb prou feines 279 caràcters en Twitter: «Cada vegada em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers d’ancians que fa molts dies que estan morts, en avançat estat de descomposició. No sé si està fallant la intervenció social o els llaços familiars. Però indica el tipus de societat cap a la que ens dirigim».

    Si se li pregunta a Isabel, respon que més que dirigir-nos, ja estem en ella. «Ja no hi ha aquest afecte, com ha canviat tot», observa. Ella troba a faltar conèixer als seus veïns, tenir relació amb ells. El progrés en forma d’ascensor tampoc va ajudar. «Abans els veies per l’escala, tenies més contacte. Ara no veus a ningú. I si et creues, saludes i ja», lamenta.

    Isabel pal·lia aquesta situació amb Gloria, la voluntària que la visita setmanalment a través de l’associació Amigos de los Mayores i per la que solament té bones paraules. «Estic molt contenta amb ella i amb l’associació. Xerro amb Gloria, prenem cafè. Fins i tot conec al seu noi! El dia de l’Almudena de fa un parell d’anys em van portar a menjar a un restaurant», explica.

    Des de l’associació Amigos de los Mayores —que treballa a generar vincles afectius i d’amistat, d’igual a igual, entre persones grans i voluntaris, en una experiència intergeneracional que produeix beneficis a tots dos, segons la seva pròpia definició— també han detectat com aquesta deriva social afecta als majors, els més vulnerables. «S’ha arribat a tal impersonalització a les ciutats que no coneixes a qui viu al teu costat i això pot influir en les situacions de solitud», explica José Ángel Palacios, el seu responsable de comunicació.

    El seu projecte Grandes Vecinos pretén posar en contacte a residents en un mateix barri perquè es facin companyia i estiguin una mica pendents uns d’uns altres. «És important recuperar les relacions veïnals», diu Palacios, «però també volem que es regenerin els espais públics comunitaris», afegeix. «En aquesta individualització de les ciutats s’han anat perdent espais que posaven en contacte i en comú a les persones, espais que facilitaven l’intercanvi. Pot semblar una ximpleria, però per exemple els bancs del carrer a més de per descansar poden servir per conèixer, per desenvolupar una conversa», explica.

    I això pot ser un factor diferencial, explica Palacios: «L’amistat amb Gloria i la seva participació en les activitats de socialització que organitzem en l’associació proveeix de benestar i millora de la seva salut física i mental».

    El Ministeri de la Soledat

    El problema ha aconseguit tal magnitud que a Regne Unit la Premier britànica, Theresa May, va anunciar fa un mes la creació d’una Secretaria d’Estat de la Soledat per combatre un mal que a les illes afecta 9 milions de persones. Fins a 200.000 ancians no han tingut una conversa en l’últim mes amb algun amic o familiar, segons dades del Govern.

    Segons la comissió del Parlament britànic que ha estudiat l’assumpte, l’»epidèmia» de la solitud té relació amb la pèrdua d’importància en la vida d’institucions que mantenien la societat articulada i connectada com l’església, la família, els centres de treball o els sindicats. Fins i tot els bars o els supermercats.

    En l’estudi de la UAM sobre la solitud també es refereixen a l’assumpte, i citen que a Regne Unit creuen que «si la soledat no es considera una prioritat, en 2030 la depressió i altres problemes de salut poden augmentar, donada la seva relació amb la solitud».

    El problema que detecta Palacios és que aquests problemes no li importen a (gairebé) ningú fins que no els pateix. «Ens preocupa la conscienciació social, que es vegi a la gent gran amb una altra òptica. Sembla que ens hem convertit en una societat on solament triomfa el jove, qui no tingui arrugues, quan els majors són persones capaces, apoderades i que segueixen aportant molt a la societat», reflexiona.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Grans empreses i fons d’inversió competeixen pel «negoci dels avis» a Catalunya

    Tres grans grups empresarials competeixen amb força en el món de les residències per a la gent gran a Catalunya i a Espanya. Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores. Aquests conglomerats, junt amb un conjunt de companyies de grandària mitjana i altres que procedents de la diversificació de societats vinculades amb la construcció, han entrat amb força en aquest àmbit els últims anys. Fan una aposta per un sector, el de l’atenció a la vellesa, que tot i les restriccions de l’ajuda pública té una importantíssima expectativa de creixement, segons fonts del sector.

    Eulen Sociosanitarios dóna servei actualment a 169.000 persones a l’Estat Espanyol. Té una facturació que supera els 155 milions d’euros i dóna feina a 8.895 professionals, que s’ocupen no només de les residències sinó d’altres serveis, com centres de dia o assistència domiciliària.

    Domus Vi, és una altra marca que aposta pel mercat de l’atenció a la vellesa. Es tracta d’un altre gegant que té gairebé 22.000 places en residències a tot l’Estat espanyol. Té també més de 19.000 treballadors que donen servei no només a l’assistència residencial sinó també a altres àmbits com l’atenció domiciliària. L’any 2016 va facturar uns 460 milions d’euros, segons la mateixa companyia.

    Sanitas Mayores és la filial creada per al món de la geriatria per aquest grup de sanitat privada. Té 43 residències, de les quals 11 a Catalunya. A més, la marca té al principat tres centres de dia. Això suposa en conjunt uns 3.000 treballadors per atendre 6.000 places. El 2016 va facturar per valor de 98 milions, amb un increment del 3,18%, segons l’empresa.

    Totes les grans empreses fa anys que inverteixen a comprar o construir noves residències. Això malgrat que les taxes que paga a Catalunya la Generalitat per subvencionar l’atenció residencial estan congelades des de l’any 2010. Quina és la clau d’aquesta confiança en el futur?

    També els inversors i fons internacionals en centres per a la tercera edat, entre ells Blackstone, ja fa temps que han posat els seus ulls en aquest àmbit i en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits, afirmen fonts bancàries. Segons els seus estudis invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Segons un informe de 2016 de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (Acra), la patronal catalana del sector. A Catalunya hi havia 1,36 milions de persones amb edat superior als 65 anys, dels quals gairebé la meitat superaven els 75 anys i 212.000 tenen més de 85 anys. L’any 2051 el nombre de persones de més de 65 anys haurà crescut un 79%. Les persones majors de 75 anys s’hauran incrementat un 114% i les que superin els 85 anys un 155%, segons les previsions de futur.

    Acra agrupava el 2016 un total de 413 entitats i empreses a Catalunya. El càlcul d’aquesta organització és que de les aproximadament 57.000 places que hi ha en residències, només unes 5.000 són directament públiques. La resta són privades, la majoria de les quals compten amb aportació de fons públics per al seu funcionament. Aquesta dependència feia que el 2016 hi hagués llistes d’espera per entrar en els centres públics mentre que al mateix temps hi havia places buides en els centres privats o concertats, per manca de subvenció de l’administració, segons fonts del sector. Només en espera de plaça en una residència pública o privada, a Catalunya hi havia 24.000 persones dependents, segons va informar aquell any la llavors consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa.

    Segons Acra “desconeixem el percentatge de mercat que ocupen aquestes grans empreses a Catalunya, tot i que és cert que en els darrers anys s’han incrementat determinades operacions de compra i venda de grans grups en el sector residencial, sobretot a Espanya”.

    Per altra banda, la patronal catalana considera que “la implantació d’aquestes empreses no guarda cap relació amb l’adaptació del conveni a Catalunya. El conveni marc estatal, que és el que regeix de forma majoritària en el sector assistencial català, es troba actualment en situació d’ultra activitat”.

    Lectura del manifest unitari per la geriatria a Catalunya / Tomeu Ferrer

    Quina seria la injecció econòmica necessària per fer que el sector pogués absorbir la demanda de serveis? Les empreses i també els sindicats del sector: CCOO i UGT, van elaborar un manifest a finals de 2017 en el qual demanaven a la Generalitat una aportació de 300 milions en 3 anys per situar en un punt acceptable l’atenció a la gent gran de Catalunya.

    Les aportacions públiques, en forma de taxes són decisives, segons patronals i sindicats, per millorar les condicions dels treballadors a Catalunya. N’hi ha uns 40.000 i la queixa expressada és que des de 2010, data en què es van congelar les tarifes públiques, aquests professionals han perdut, pel cap baix un 10,7% de la seva capacitat adquisitiva. De retruc, les condicions de treball han empitjorat, expliquen al sector de geriatria de CCOO, perquè per fer rendibles els negocis «s’escatima personal, cosa que fa que la càrrega de feina sigui cada cop més difícil d’assumir».

    Reivindicació dels familiars

    Com afecta la irrupció de grans grups econòmics en el «negoci» de la geriatria? Sense que es consideri representatiu del conjunt, està en marxa des de fa dos anys un moviment de familiars d’usuaris que criden l’atenció respecte de 5 residències públiques que gestiona a Catalunya una Unió Temporal d’Empreses denominada Ingesan-Asproseat. Darrere d’aquest nom hi ha un altre de més conegut: la constructora OHL. Segons José Luís Olivé, portaveu del grup de familiars, «La Generalitat quan havia de concedir la gestió privada d’aquestes cinc residències el primer que va fer va ser rebaixar el plec de condicions. Després quan va entrar l’empresa gestora encara les va rebaixar més, un 15%, i això ha fet que es deteriorés el servei, especialment amb reducció de plantilla. Cada planta de 28 llits va passar a tenir de 3 a 2 cuidadors especialitzats», afirma. Va ser després de les protestes dels familiars que s’ha tornat a la proporció de treballadors inicial. La reducció de les condicions afecta també el manteniment dels edificis públics, que no es renoven, diu Olivé.

    El moviment dels familiars d’usuaris ha aconseguit més de 15.000 firmes i un compromís de la Generalitat de tornar a licitar la concessió de les 5 residències públiques amb noves bases. L’adjudicació s’hauria de fer abans de juliol i els familiars consideren que la situació d’interinitat del govern català fa que actualment no se sàpiga on és l’expedient de tramitació, «a Barcelona o a Madrid», cosa que inquieta i omple d’incertesa els usuaris. Mentrestant les multinacionals segueixen apostant pel nou negoci de l’atenció als avis i àvies.

  • El 60% de les dones de més de 75 anys pateix soledat

    Infermeres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi on ha percebut que un 60% de les dones majors de 75 anys pateix soledat moderada o severa. L’estudi s’ha realitzat davant unes dates assenyalades com són les de Nadal i sobre una població de 100 dones majors de 75 anys ateses en un centre d’Atenció Primària urbà.

    L’estudi ha tingut com objectiu «conèixer la percepció de soledat en dones majors de 75 anys d’un Centre d’Atenció Primària». A les conclusions s’afirma que aquesta soledat pot ser un factor de risc per a malalties cardiovasculars i a més assegura que existeix una clara associació entre soledat i símptomes depressius, amb una major prescripció de benzodiacepines i antidepressius.

    La infermera Rocío Rodríguez, autora de l’estudi, opina que la prescripció de fàrmacs va destinada a tractar les manifestacions de la soledat, però no cobreixen el problema d’arrel: «caldria una major interacció social per disminuir la soledat i els símptomes depressius, i millorar la percepció de la salut mental».

    Com ja tractàvem en un article del Diari de la Sanitat, en els darrers anys hi ha hagut un augment de persones grans amb soledat. Aquest sentiment augmenta amb l’edat, en dones i entre persones que viuen soles i té repercussió a nivell físic, psicològic i social.

    Els resultats de l’estudi, fet sobre dones de 83 anys de mitjana, indiquen que un 34% tenien soledat moderada, (d’aquestes un 61.8% vivien soles), mentre que un 26% presentava soledat severa, (d’aquestes la meitat vivien soles). Del total estudiat, un 62% de les dones eren viudes i un 53% vivien soles.

    En els casos de soledat moderada, es va observar que el 43.1% tenien baixa percepció de salut mental, un 79.8% patia hipertensió, i un 65.7% dislipèmia. Quasi la meitat, un 46.5% tenien prescrits antidepressius i benzodiacepines.

    En el cas de soledat severa, augmentava la presència d’hipertensió, arribant al 88.5%, i també s’observava més dislipèmies (73.1%), i major prescripció d’antidepressius i benzodiacepines (57.7%).

    També es va observar que existeix una  relació entre depressió severa i soledat severa en un 34.6% de les dones. A més, es va comprovar que a major soledat, pitjor suport social.

    Per Rocío Rodríguez els resultats mostren que “hi ha una clara relació entre soledat i risc de malalties cardiovascular, com demostren les pitjors dades d’hipertensió i dislipèmies en dones que patien soledat severa. Igualment hi ha una connexió entre soledat i pitjor salut mental”.

  • L’envelliment de la població genera més soledat i fragilitat amb patiment emocional entre la gent gran

    S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.

    Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.

    Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.

    La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.

    Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».

    La soledat, un problema invisible

    Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

    Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.

    Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.

    La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)

    El patiment emocional no només ve de la soledat

    El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.

    L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.

    En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.

    Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.

    El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
    les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.

  • «Cada dia veus com amb l’alzheimer la gent queda desprotegida i la càrrega familiar és tremenda»

    Ana Malagelada és doctora en medicina i especialista en neurologia. Durant vint anys ha estat metge adjunt del servei de neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, fascinada per l’estudi i el tractament de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer. El desconeixement amb què es troben de cop i volta els familiars dels seus pacients l’ha dut a escriure, juntament amb el doctor Nolasc Acarín, el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’ (Editorial RBA). Espera, diu, que el llibre serveixi com a guia als familiars i cuidadors.

    Fa cent anys que es va posar nom per primera vegada a l’alzheimer. En aquest temps, quins interrogants s’han descobert i quins queden per resoldre?

    Sí. Alois Alzheimer va ser el primer que va descobrir els canvis que es produïen al cervell però mentrestant s’han descobert coses com la proteïna miloide, què li passa a la proteïna per deixar de funcionar, per què resulta tòxica i altres aspectes neuropatològics. Per exemple, s’ha vist que la inflamació o la deformació del cervell és un primer pas. També s’ha descobert, en els últims anys, la predisposició genètica cap a la malaltia i això, d’alguna manera, també suposa incidir en el tractament en el futur, basant-nos en la genètica i en la neuropatologia.

    Quina és la predisposició genètica?

    En la malaltia dels joves, per exemple, la genètica és molt determinant. En la malaltia senil també, però hi ha altres factors afegits que fan que una persona desenvolupi la malaltia o no. Per exemple, en bessons homozigots [amb el mateix cromosoma], que tenen la mateixa predisposició genètica, s’ha vist que prop d’un de cada dos no la desenvolupa. Per tant, hi ha molts factors externs que fan que es desencadeni la malaltia.  [El llibre apunta que el segon factor de risc, després de l’envelliment, és la història familiar de malaltia: aproximadament el 40% dels malalts presenta un antecedent familiar d’alzheimer]

    Quins factors?

    Per exemple factors metabòlics. L’obesitat, sobretot a l’edat de 50 o 60 anys, determina una freqüència més alta. També s’ha vist amb la diabetis, considerat un factor de risc, o una dieta pobra en vegetals i fruita. S’han fet estudis que demostren que la dieta mediterrània és un factor de protecció, és a dir, que el risc és inferior.

    Quan es diu que exercitar la memòria ajuda, és cert?

    No és un factor de protecció absolut. Sí que és cert que com més activitat intel·lectual has tingut al llarg de la vida, menys risc tens, però no sabem fins a quin punt. Sabem que desenvolupar més connexions neuronals fa que es manifesti més tard, si es presenta, l’alzheimer, i també tens més ‘eines’ per lluitar contra les neurones que deixen de funcionar.

    Un dels principals interrogants per resoldre és la causa de l’alzheimer. En tenim alguna pista?

    No. S’està mirant molt pel tema genètic i d’inflamació però sobre la causa realment no hi ha cap orientació. Hi ha molts tractaments per evitar la inflamació i controlar la proteïna però el factor causal encara es desconeix.

    Malagelada és coautora del llibre ‘Alzheimer. Envelliment i demència’ / © SANDRA LÁZARO

    Quin és el ventall de tractaments que hi ha actualment i quina és la seva eficàcia?

    El ventall, actualment, és bastant pobre. Hi ha quatre o cinc fàrmacs i el que fan, simplement, és alentir una mica el progrés de la malaltia. No l’aturen ni l’alenteixen de forma important. Ara s’estan fent estudis, que podrien donar resultats positius, sobre fàrmacs que intenten eliminar la proteïna miloide o evitar que es dipositi, però encara està per confirmar. La majoria van en la direcció, però, d’evitar la inflamació.

    Tampoc tenim cap pista de la seva cura. El doctor Rafael Blesa, del servei de Neurologia de l’Hospital Sant Pau, advertia en un esmorzar amb periodistes del perill de segons quins titulars per generar falses esperances d’una possible cura.

    Sí. Els titulars que diuen “d’aquí deu anys sortirà un tractament…” creen falses expectatives. Hem de tenir esperances però sempre mantenir la cautela. De moment no tenim res a la vista que ens indiqui que tindrem la solució d’aquí a poc temps.

    Fa unes setmanes, en una entrevista amb aquest mitjà, el farmacòleg francès Bernard Begaud parlava de la relació entre els psicofàrmacs i l’alzheimer, un punt que també toca el llibre.

    Sí. No podem dir que sigui un desencadenant de l’alzheimer, ni de bon tros. A dia d’avui no podem parlar de cap fàrmac que sospitem que sigui factor causal però és veritat que els psicofàrmacs, sobretot les benzodiazepines no ajuden. I, evidentment, si una persona està deteriorada i té un alzheimer, tot allò que baixi el seu nivell tensional, la seva capacitat de reacció, la rapidesa mental, farà que empitjori clínicament, almenys pel que fa a símptomes. És una malaltia que té molts anys d’evolució i fa anys no hi havia psicofàrmacs, per tant, no pot ser el factor número u, per exemple.

    En el llibre parleu dels primers senyals d’alarma d’un possible alzheimer. Hi ha senyals inequívocs?

    No. El que està clar és que quan hi ha una pèrdua de memòria que crida l’atenció -no el fet d’oblidar un nom puntualment, per exemple, que pot tenir relació amb l’estrès- ens hem de preocupar. Consultar-ho amb el metge no està de més.

    Molta gent jove, de prop de 40 anys, ens consulta per pèrdua de memòria i el 99’9% de casos és per estrès, per un ‘multitasking’ que a mesura que vas envellint és cada vegada més difícil. I aquí és quan pot haver-hi petits oblits.

    El pas previ és passar per la consulta de l’ambulatori? Hi ha prou coneixement entre els metges de família?

    El metge de capçalera té criteri per diagnosticar, per saber. Avui dia estan molt formats en demència. El llibre no va tan adreçat als metges sinó als cuidadors i als familiars. Sovint quan el familiar rep el diagnòstic està molt perdut. La família no sap què es trobarà ni com evolucionarà el seu parent ni com actuar. En part la idea és que el llibre els ajudi en tots aquests dubtes. L’alzheimer és una malaltia que espanta i el familiar se sent perdut.

    Ana Malagelada en un moment de la conversa / © SANDRA LÁZARO

    De vegades es diu que el malalt d’alzheimer ‘no pateix’ perquè no és conscient del que li passa. És cert això o es tracta d’una falsa creença?

    Sí que pateixen i, tot i que la consciència depèn en cada cas, en general sí que noten la pèrdua de memòria, sobretot en les fases inicials. Hi ha la sort que un percentatge no ho nota, tenen un desconeixement total de la seva simptomatologia i viuen feliços des dels inicis. La majoria però sí que pateix, potser no saben ben bé què els passa però noten alguna cosa. En fases més avançades ja no però el que sí que hi ha són emocions: poden sentir por, angoixa, sentir-se perduts…però patiment conscient que s’estan perdent facultats no.

    Poden tenir flaixos, no sabem per què. Sí que sabem que, per exemple, la música es conserva i va molt associada a les emocions. També s’ha fet un estudi que fa mirar pel·lícules de por a persones amb demència i després saben que han patit por; no recorden per què però recorden l’emoció. Això vol dir que les emocions perduren i per tant és important que encara que el malalt no sàpiga qui ets tu noti que està ben acollit, mostres d’afecte. Val la pena no oblidar-se mai que tens un malalt conscient d’alguna manera, fins i tot els metges, perquè no sabem quines parts estan conservant.

    Quan hi ha confusió, el millor per al malalt què és? Que els familiars li segueixin el joc o intentin raonar-li les coses?  

    El millor és no contradir. Hem de pensar que el raonament el perden i per tant és complicat que segueixin l’argumentació que puguem fer. Normalment és energia malgastada. El millor és desviar l’atenció. És normal que un malalt amb demència s’obsessioni o es capfiqui amb certs pensaments, com ara anar a casa seva (perquè no reconeix la casa on és) o que algú el persegueix i vol fer-li mal.

    Quan el malalt es rebel·la, per exemple, i no vol ajut perquè el rentis o el vesteixis, molt típic en la malaltia de l’alzheimer, el millor és explicar-li els passos següents. El malalt no és capaç de preveure què passarà en els segons següents i davant d’aquesta inseguretat i angoixa, d’estar en un món desconegut i rodejat de gent que no coneix, pot ser que reaccioni de forma agressiva. Per això és important explicar les coses de mica en mica.

    Hi ha patrons en l’alzheimer o cada cas és diferent?

    Cada cas és diferent. Hi ha alzheimers que realment no comencen per pèrdua de memòria, que poden presentar variants com afectació del llenguatge. El curs és molt variable però en l’alzheimer més clàssic sí que l’evolució és similar.

    Vivim en una societat en la qual hi ha sobreenvelliment i l’allargament de l’esperança de vida més alta. Més gent gran i per tant també, en proporció, més alzheimer. Estem parlant també d’un cost sanitari molt elevat.

    Cada dia veus com la gent queda totalment desprotegida i la càrrega familiar és tremenda. El problema és la repartició de recursos: s’estan emprant diners de la sanitat pública en tractaments o fàrmacs poc eficaços, amb despeses elevadíssimes, i en canvi per ajudes socials s’està donant molt poc. Els interessos fan que unes malalties siguin més visibles que altres. Falten molts centres de dia i residències perquè el futur serà més longevitat i més malalties cròniques. Caldrà més ajuda domiciliària, més treballadors socials i més infermeres, que poden jugar un paper clau en l’atenció de pacients crònics.

  • La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental

    Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.

    A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.

    Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.

    Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».

    Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones

    L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.

    També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.

    Factors més enllà de la soledat no desitjada

    Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.