Etiqueta: gent gran

Quan el marit de la Dolors va morir, fa set anys, ella es va quedar «tancada a casa». «Com tinc problemes per a moure’m, amb ell tenia una ajuda molt gran». Dolors, amb 81 anys, és una de les gairebé 1,5 milions de dones de més de 65 anys que viuen soles, el perfil que més sent la solitud. En total, segons l’enquesta contínua de llars de l’INE, a Espanya hi ha 4,7 milions de llars unipersonals. És una xifra que serveix per a imaginar, però no per a delimitar, un problema estructural i invisible. Perquè la solitud ni afecta a totes les persones que viuen soles, ni afecta només a les persones que viuen soles.

«Als països occidentals, i a Espanya segur, la solitud és la primera causa d’exclusió social», explica el responsable d’estudis i publicacions de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, Gustavo García. «És un fenomen generalitzat i les seves conseqüències són també molt diverses: qüestions de seguretat, que t’ocorri alguna cosa i ningú s’assabenti; persones que necessiten algun tipus de suport i no el tindran… Però, sobretot, el tema emocional. Un tema gravíssim, que no es té en compte perquè els altres són més fàcils d’abordar, encara que la falta de relacions empobreix moltíssim la vida de les persones», explica.

Existeixen, en general, dues xarxes de suport: la familiar i la social. «La família segueix, d’alguna manera, complint el seu paper antiexclusió», indica el director científic del Programa de Persones Majors de la Fundació La Caixa i president de la secció europea de ciències socials i del comportament de la International Association of Gerontology and Geriatrics (IAGG), Javier Yanguas. Però adverteix que aquest suport té data de caducitat. «Estem lluny del reemplaçament generacional», adverteix. L’índex de fecunditat porta des de 1981 per sota del nivell de reemplaçament, segons dades de l’INE. Aquest se situa en el 2,1, mentre el 2018 va ser del 1,31.

«Abans naixies en una ciutat i el normal era que visquessis en el barri dels teus pares o en el del costat. Ara pots tenir un fill a Saragossa, que estudiï la carrera a Madrid, el màster a Londres i se’n vagi a treballar a Alemanya o a l’Índia. El dia que et fas gran, estàs sol, perquè encara que t’estimi molt, no t’aniràs a viure amb ell a l’Índia», posa com a exemple García.

Molt ‘like‘, però males relacions

Per això la xarxa d’amics es configura com una eina fonamental per a pal·liar la solitud. Però sembla que també falla. «Tenim molts amics en el whatsapp o molt like, però poca substància en les nostres relacions», indica Yanguas, que treballa en un estudi en vuit ciutats -Terrassa, Tortosa, Girona, Tàrrega, Santa Coloma de Gramenet, Palma, Logronyo i Jerez de la Frontera- on «la hipòtesi que remenem és que s’estan deteriorant les relacions».

La globalització, la tecnologia i l’individualisme són algunes de les causes. «Abans no et quedava una altra que sortir al carrer, ara hi ha moltes formes de relacionar-se, però és una relació distant», afegeix García. «Estem en un procés d’individualització, cada vegada més sols i amb relacions menys compromeses», coincideix Yanguas.

Segons les dades que manegen en la Fundació La Caixa, el 20% de les persones entre 20 i 40 anys tenen perill d’aïllament social per solitud. «Hi ha una solitud que, en general, comença aviat, aguanta fins als 65 anys i, a partir d’aquí, va augmentant considerablement fins als 80 i molt considerablement a partir dels 80», explica l’expert del IAGG. A Espanya hi ha més de 850.000 majors de 80 anys que viuen sols i molts presenten problemes de mobilitat que els impedeixen sortir de casa sense ajuda, com Dolors.

O Ana, de 84 anys. «M’aixeco, em rento, m’assec, esmorzo i ja està. Si vull llegir una estoneta, si vull veure la televisió, aquí -assenyala a la finestra- per a mirar una estoneta que vénen molts nois a la guarderia… Com era jo abans que els meus fills em deien: mamà, no toquem mai la casa!», explica. «I així dia rere dia, després de dia, després de dia…». Fa uns anys es va trencar un peu i, sumat als seus problemes de fibromiàlgia, li fa por sortir de casa. La Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) va publicar aquesta setmana l’informe ‘Mobilitat reduïda i accessibilitat de l’edifici’, que unes 100.000 persones no surten mai de casa perquè no tenen ajuda.

A més, la solitud afecta la salut. Segons un estudi elaborat per un grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid en el qual s’analitzaven els resultats de prop d’una desena de treballs en els quals s’havien estudiat a més de 33.500 persones de més de 50 anys determina que «aquells que van reportar sentir solitud no desitjada tenien un 26% més de risc de desenvolupar demència en el futur», explica l’autora principal, Elvira Lara.

Soledat i suïcidi

El president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González, alerta que «no tenim cultura de la comunicació. Estem en una societat que, progressivament, es va deshumanitzant, perds el vincle amb el teu grup humà i, per la mateixa idiosincràsia de l’edat (en l’adolescència) i el desconeixement, molts joves es veuen abocats a aquesta solitud, de la qual surten coses no desitjades: desorientació, depressió i, després, trastorn mental».

De fet, la majoria de joves que presenten ideacions suïcides manifesten sentir solitud. «A nivell de nens i adolescents les dades brillen per la seva absència, no tenim més que la constatació que això va en augment pel que veiem els professionals», confirma González. Per a ell, és també una conseqüència dels valors que prevalen en la societat actual. «Ens bombardegen amb el tema de l’èxit i la competitivitat et fa a vegades ser profundament infeliç. La gent jove es troba en un estat en el qual no saben què serà d’ells, es pregunten amb qui ho comparteixen i comencen a entrar en un cercle, en una habitació, on l’única cosa que troben és buit», explica. «En els joves, l’èxit en les relacions personals resideix en l’estètica, si és maco o maca, intel·ligent, si destaca en alguna cosa o té capacitat de comunicació… però qui no té res d’això?», es pregunta García.

El Ministeri de Sanitat compta entre una de les seves prioritats l’elaboració d’una Estratègia Estatal contra la Solitud en les persones majors, en la qual està treballant. El pla del departament que dirigeix ara mateix en funcions Luisa Carcedo té com a objectius, entre altres, sensibilitzar a la població, fomentar la sociabilitat de les persones majors a través de famílies, relacions interpersonals i voluntaris, elaborar guies per als professionals que atenen aquestes persones i millorar la taxa d’activitat i ocupació dels majors. Precisament, la col·laboració entre l’administració i entitats, fundacions i ONG, és el que permet que es desenvolupin programes contra la solitud en moltes ciutats. A Regne Unit es va crear l’any passat la primera secretaria d’Estat del món contra la solitud.

«Les administracions soles no poden resoldre el problema de la solitud. Poden pagar serveis -com a suport en domicili, desplaçaments, tractaments, etc.-, però la solitud es resol amb companyia i la companyia la dóna l’entorn», apunta Gustavo García. «Com la solitud afecta la salut, s’estan omplint les sales d’espera dels ambulatoris de persones que acudeixen sense una malaltia concreta i molts ajuntaments s’estan adonant que hi ha una espècie d’alarma», destaca la tècnica de Creu Roja Elisabeth Fuente, que treballa en el programa ‘Sempre acompanyats’, en col·laboració amb La Caixa i alguns ajuntaments. En el de Terrassa, és l’administració qui els deriva els casos que detecta i diversos voluntaris acompanyen a persones majors a les seves cases o realitzen diferents activitats fora.

Un projecte de vida després de la jubilació

«Si hi ha alguna sortida que puc, m’apunto i vaig. L’esmorzar dels dissabtes és sagrat i el dimarts vaig als mandales. Estic en el cel quan estic allí. I l’Eva, que ve a fer-me una estoneta de companyia, ai quina nena més maca! A l’edat que una té, no pots aspirar a molt, però al que pots, doncs sí», explica Dolors, que és beneficiària d’aquest programa. Precisament, tenir marcat en el calendari setmanal activitats que compartir amb altres persones és un bon antídot contra l’aïllament. «Ara quan un es jubila, igual li queden per davant 25 anys de vida. Tal vegada és molt de temps per a estar sense un projecte de vida i a Espanya no tenim molt clar quin paper juga un en la societat quan es jubila», matisa Yanguas.

La directora de l’ONG Grandes Amigos, Mercedes Villegas, aposta per «la mobilització ciutadana i el voluntariat per a establir vincles en l’entorn pròxim i els barris, per a detectar possibles casos d’aïllament de persones grans que no volen estar soles». Ana, que és vídua des de fa gairebé dues dècades, es va mudar al seu nou barri a Barajas fa uns 12 anys. «El pis era molt gran i pagava molt», explica. Es va mudar a prop d’una de les seves filles, però lluny de les amigues que tenia en el seu antic barri. Mari José, la seva filla, recorda que al principi va ser dur. Ella acabava de ser mare, treballava i «si conciliar una casa és díficil, imagina’t conciliar dues». «Vaig veure que tenia necessitat d’acompanyament», explica, i va contactar amb Grandes Amigos, amb programes en ajuntaments de la Comunitat de Madrid, Galícia i Euskadi, on els consistoris col·laboren «amb alguna aportació econòmica i des de la coordinació amb els serveis socials i sanitaris», indica Villegas.

Ara Ana rep tots els dimarts la visita d’Ángel, un voluntari que es va animar a dedicar el seu temps quan es va jubilar. «Em diuen que quin bon mosso m’he buscat; jo no m’ho he buscat, ha vingut ell a casa meva», bromeja ella. «Sortim poquet, quan estic mig animosa, però la majoria de les vegades parlem de quan érem joves, de com era la nostra vida, dels nostres germans», explica. Li agradaria viure a casa dels seus fills? «No, no. Jo vull viure sola». I recorda que això d’acompanyar a persones que estan soles ja ho va fer ella. «En Santa Paula (Granada) anàvem a veure als malalts i a treure’ls a la tarda. Te’n recordes de Balbina?», pregunta mirant a la seva filla, «la portàvem al mercat, encara que no veia, i ens demanava que li llegíssim el que hi havia, perquè li agradava saber-lo tot».

«Bon veïnatge»

Gustavo García participa en una de les vuit taules de treball per a atallar la solitud que va posar en marxa fa uns mesos el Defensor del Poble a Aragó, després que el passat estiu es donessin diversos casos de persones grans que van aparèixer mortes en els seus domicilis. En concret, en la d’urbanisme perquè, com explica, «si no hi ha comerços de proximitat i espais públics, es trenquen les relacions socials». També és necessària un «bon veïnatge». O que «et sentis inclòs en el teu barri, que comparteixis reptes, necessitats i desafiaments amb uns altres», afegeix Yanguas.

A Barcelona, porta més d’una dècada en marxa el projecte Radars. El 2018 funcionava en 35 barris, en els quals els comerciants alerten si un dels seus clients habituals està diversos dies sense baixar pel pa, a la seva fruiteria o la botiga que habitualment freqüent. Fuentes posa l’accent en la «importància de la detecció que poden fer els veïns», perquè «els que van a un centre de salut ja l’expressen, però dels quals es queden a casa només ens poden avisar els veïns». Per això estan començant a contactar també amb associacions de veïns. Encara que és un problema que afecta sobretot a les grans urbs, a l’Espanya buidada també es pateix, precisament, per la despoblació.

Amb tot, els experts consultats coincideixen a assenyalar la importància de la construcció de la societat. «Els valors, l’empatia, la compassió, la solidaritat, tenen a veure amb com volem ser. Ens estem jugant quin tipus de societat volem tenir. Aquesta és la lectura que faig de les dades», indica Yangues. Per a González el problema estructural que representa la solitud té a veure amb un «liberalisme mal entès, que posa la llibertat i a la persona per sobre de qualsevol resultat que tingui a veure amb el col·lectiu, quan el col·lectiu no és col·lectivitzar, és compartir. Això és la conseqüència d’una filosofia que està condemnada al fracàs perquè la dimensió humana és una altra, no és la individualitat i els altres aquí es queden».

Segons un estudi elaborat pel Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME), Espanya serà el 2040 el país més longeu del món. Si per a llavors s’atalla o no el problema de la solitud tindrà a veure també amb atallar l’estigma que suposa. «Això no s’explica, es viu en la intimitat, es disfressa, ens fa vergonya i ens sentim culpables. Si dic que el meu pare està sol, sembla que sóc molt mal fill. Si dic que em sento sol, sembla que la meva família no em vol. Hem de desestereotipar això. És una part de les coses que ens passen en la vida i que en aquest moment estan sent molt importants», indica Yanguas. García ho resumeix: «Les persones que tenen un altre tipus de problemes, en algun moment el manifesten. Els qui se senten solos no generen conflicte, per la qual cosa ningú sent que és un problema. Però, pot haver-hi més exclusió que no tenir amb qui parlar?».

Aquest és un article de eldiario.es