Just Deploy It!

Etiqueta: gestió sanitària

  • Salut prioritzarà entitats d’economia social a l’hora d’adjudicar serveis sanitaris

    Bones notícies per a les entitats d’economia social i sense afany de lucre que presten serveis assistencials. Salut ha presentat aquest dilluns un avantprojecte de llei que prioritzarà que siguin aquest tipus d’entitats les que gestionin serveis de salut, ja siguin serveis d’atenció primària, sociosanitària, hospitalària o de salut mental.

    El Govern ha d’harmonitzar les fórmules de gestió de l’assistència sanitària d’acord amb la Unió Europea i amb aquest avantprojecte, que regula les fórmules de gestió no sotmeses a la normativa de contractació del sector públic, concreta els passos que haurà de seguir el Servei Català de la Salut a l’hora de concertar activitat pública.

    Per exemple, expliquen fonts de Salut, si s’obre un nou centre de salut mental en un territori la nova llei permetria que, d’existir ja una empresa d’economia social o una empresa sense afany de lucre que presti servei a la zona, el CatSalut li concerti la gestió. És a dir, passaria per davant d’una empresa amb ànim de lucre i s’evitaria fer un concurs públic en el qual pugui tenir més pes l’oferta econòmica. Si hi ha més d’una empresa d’economia social, la nova norma articula també criteris de selecció que evitarien convocar un concurs. Amb tot, apunten les fonts, l’entitat, per ser concertada, sempre ha de complir uns criteris de qualitat, sigui del tipus que sigui.

    Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquesta nova normativa evitaria casos com el que va produir-se a l’Escala, a l’Alt Empordà, el 2012, quan el CatSalut va adjudicar després d’un concurs públic la gestió dels serveis de primària al grup Eulen, una multinacional privada dedicada als serveis generals. «Amb aquesta llei, com que blindem clarament la preferència per l’economia social, el departament tindria el dret per concertar l’activitat amb un proveïdor de l’economia social», ha explicat aquest dilluns el conseller.

    A més a més, ha destacat «la transcendència» de blindar des del punt de vista legislatiu l’economia social i les organitzacions sense afany de lucre. «Tindran preferència per davant de les organitzacions privades amb afany de lucre», ha repetit Comín. A la pràctica, però, ha explicat que la nova llei el que fa és concretar el model sanitari que ja estableix la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, que també fixa uns criteris de subsidarietat a l’hora de contractar activitat a tercers segons els quals l’última opció ha de ser recórrer a empreses amb ànim de lucre.

    Què vol dir economia social?

    La UE considera entitats d’economia social aquelles entitats independents dels poders públics que compleixen requisits com prioritzar la persona i la missió social sobre el capital, fer participar els seus membres en el govern i destinar la majoria dels excedents en forma de reinversió per aconseguir els seus objectius socials. De fet, Europa encoratja que les entitats d’economia social tinguin un paper rellevant en la prestació de serveis socials, entenent que aporten un valor afegit a la cooperació pública-privada clàssica, tant per la seva missió social com pel seu sistema de governança.

    «Donarem un espai molt més gran a les entitats d’economia social i sense ànim de lucre», ha dit Comín. Només en l’àmbit sociosanitari a Barcelona, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis va a parar a entitats privades amb ànim de lucre, segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona.

  • Quelcom a celebrar?

    Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.

    Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.

    En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.

    No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.

    I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.

  • L’afany de lucre és el problema

    Mentre el conseller Toni Comín estava fent la seva batalla particular contra la provisió privada de serveis de salut en una petita part de Sabadell, el diari El País publicava una notícia que destapava guanys milionaris de les Entitats de Base Associativa (EBA), les empreses privades que ofereixen serveis d’atenció primària finançats pel CatSalut al 3% de la població catalana. Ens assabentàvem que aquestes organitzacions, a més d’especular venent el seu contracte del CatSalut, havien obtingut els màxims beneficis durant l’època de les retallades. Multiplicaven els guanys quan a Catalunya s’allargaven les llistes d’espera, es reduïa l’activitat quirúrgica, es tancaven llits i s’abaixaven els sous dels professionals.

    Incomprensiblement la notícia ha estat rebuda amb sorpresa, fins i tot per la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que és la seva principal impulsora. No era d’esperar que unes organitzacions creades amb afany de lucre aconseguissin lucrar-se? Costa creure que una informació que pot recollir un periodista revisant bases de dades públiques fos desconeguda pel CatSalut que les finança, o per la Central de Resultats o l’AQuAS que les avalua. En aquests vint anys d’existència ningú s’ha molestat mai en mirar-ho? Tampoc és fàcil d’acceptar que la Junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona desconegués aquests guanys quan alguns dels seus membres són propietaris d’EBA i s’ha publicat que han especulat amb les seves accions.

    Alguns defensors de l’autogestió ens vam oposar des de l’inici a què les EBA tinguessin afany de lucre. Està molt documentat que les organitzacions amb afany de lucre dins del sector públic ofereixen pitjors resultats de salut. Un estudi recent que recull totes les avaluacions publicades, conclou que tenen una mortalitat dels seus pacients superior a la de les que no tenen afany de lucre. Aquests resultats són congruents amb la coneguda revisió dels hospitals canadencs o amb la dels centres de diàlisi. Curiosament ni en aquesta revisió ni en una recent comparació dels hospitals alemanys s’observa que el nivell d’eficiència de les organitzacions sanitàries estigui relacionat amb la titularitat pública o privada, sigui amb ànim de lucre o sense. És a dir, en general les organitzacions amb ànim de lucre tenen un major risc de mortalitat dels seus pacients i no són més eficients. Aquestes evidències fan pensar que caldria una avaluació més acurada de les nostres EBA.

    Coneixem que per a maximitzar els seus beneficis, les organitzacions sanitàries amb ànim de lucre en situacions de pagament capitatiu com a Catalunya, tendeixen a infradiagnosticar i a infratractar els seus pacients així com a seleccionar-los. Intenten quedar-se amb els més sans pel seu menor consum sanitari i a derivar al sector públic els més malalts que són més consumidors. El Departament de Salut hauria de tranquil·litzar els ciutadans de Catalunya avaluant les EBA i publicant uns resultats que asseguressin inequívocament que aquests tipus de pràctiques indegudes no realitzen a casa nostra.

    Els que honestament creiem en els beneficis del lideratge professional dins de les organitzacions sanitàries estem especialment tristos. Notícies d’aquesta mena dónen arguments als defensors de què la gestió sanitària ha de recaure en gerents professionals que tracten els metges i les infermeres com a peons d’una cadena de muntatge.

    Existeixen fórmules més adequades per a fer equips d’atenció primària autogestionats, més eficients i amb professionals justament retribuïts. Espero que arran d’aquesta notícia s’avaluï degudament el model d’EBA a Catalunya i es proposin canvis que garanteixin la seguretat clínica dels pacients així com que forcin que els beneficis econòmics reverteixin en els pacients i no en els professionals del sistema sanitari.

  • Més salut per cada euro gastat

    “Better health per dollar spent” és la celebrada frase de Michael Porter que il·lustra, com cap altra, l’esperit de l’orientació actual de la gestió clínica. Porter, un professor de Harvard Business School reconegut a nivell mundial pels seus treballs en estratègia i competitivitat d’empreses, va sorprendre a tothom quan l’any 2006 va publicar “Redefining Health Care”, un llibre en el qual l’autor va posar el dit a la llaga del caòtic sistema sanitari nordamericà, quan afirmava que no entenia l’organització en especialitats que tenien poc a veure amb les necessitats dels pacients, que tampoc comprenia com era que no existissin indicadors que mesuressin el valor que la “indústria sanitària” aportava a la salut de les persones, ni que les activitats clíniques es remuneressin per volum de feina feta, al marge dels resultats de salut aconseguits.

    En un article a JAMA, l’any 2007, Porter va afirmar que la competitivitat en valors és la base de l’economia, i que en el sistema sanitari només els metges poden aconseguir, si s’ho proposen, que les activitats clíniques tinguin un sentit final, i no un sentit en elles mateixes. Per aquest motiu l’autor esperona els metges perquè prenguin consciència que han de repensar el que fan d’acord amb els tres pilars següents: a) l’objectiu principal de l’activitat clínica és millorar la salut de les persones, b) la pràctica clínica s’ha de reorganitzar en funció dels diagnòstics dels pacients i dels cicles propis de les malalties, i c) els resultats, degudament ajustats, s’han de poder mesurar. Llegits així, segur que els hi han semblat tres consells obvis. Tothom els signaria. Però si s’hi fixen bé, rere un aparent minimalisme, cada sentència amaga les claus d’un replantejament en profunditat de tot el que fem, i de com ho fem.

    La situació real, ara per ara, és que disposem d’un model que quan es va jerarquitzar (anys 50-60 a casa nostra) va traslladar les jerarquies de les càtedres de les facultats als organigrames dels hospitals. Això va aportar modernitat als nous hospitals del “seguro” en contraposició al model vigent en aquell moment, que era ranci i poc dotat per donar respostes a l’emergent medicina moderna. Després va venir l’estructuració del sistema nacional de salut (anys 80), amb l’aparició de la reforma de l’assistència primària i la posterior reforma de l’atenció especialitzada. I això també va anar bé. Va aportar ordre i proximitat.

    Malgrat aquests èxits històrics, ara, amb l’envelliment poblacional i l’aparició amb força de la cronicitat i de la fragilitat geriàtrica, el model es troba tenallat entre nivells assistencials ferrenyament estructurats i serveis clínics especialitzats i departamentalitzats d’acord amb la lògica d’òrgans i sistemes anatòmics. I és curiós que algú de fora del sistema sanitari, un professor d’”empresarials” expert en competitivitat, i liberal a l’americana, sigui qui marqui el camí de les reformes necessàries amb tant d’encert. “Deslliuri’n-se de les cadenes del passat”, ens diu. Busquin equips de professionals dedicats i cohesionats al voltant de problemes de salut específics, equips que ajustin les seves agendes a les necessitats dels pacients, que tinguin capacitat d’integrar cada cop més serveis necessaris per millorar la salut dels seus malalts i que se’ls remuneri de manera proporcionada als resultats clínics obtinguts.

    Només la pràctica clínica integrada pot garantir que cada euro gastat va dirigit a aportar valor a la salut de les persones. La medicina fragmentada, en canvi, propicia el malbaratament de recursos i les actuacions clíniques desproporcionades.

  • El malbaratament degut a pràctiques clíniques d’escàs valor

    Les opinions de Donald Berwick tenen gran ressò als EUA, no en va, a més d’haver estat durant un període curt Administrador de CMS, segurament l’organisme sanitari públic que belluga més pressupost del món, va ser molt reconegut en la seva etapa com a president del Institute for Healthcare Improvement. Berwick, i el seu col·lega Hackbarth, en un article de JAMA, han posat en valor el malbaratament de recursos al seu país. Afirmen que les retallades transversals no promouen canvis estructurals i que, en canvi, poden malmetre serveis de qualitat contrastada. Per aquest motiu, els autors del treball s’esforcen a indicar on és el malbaratament, és a dir, on hi ha actuacions que si es deixessin de fer la qualitat quedaria protegida, o fins i tot podria millorar.

    Els autors creuen que els estalvis globals del sistema podrien estar en una franja que aniria entre el 21% i el 47%, però si llegim l’article amb atenció i rebutgem les parts pròpies de les complexitats del sistema nordamericà, resulta que l’estimació que es fa del malbaratament degut a errades clíniques, defectes de coordinació entre nivells assistencials i sobretractament, estarien, en un valor mitja del 13% i en un rang que aniria del 12 al 16%.

    Per altra banda, George Halvorson, ex president de Kaiser Permanente, a “Healthcare will not reform itself”, cita un treball que es va centrar en patologies cròniques comuns i va ser dut a terme per The Commonwealth Fund amb més de 5 milions de registres, que conclou que les complicacions potencialment evitables podrien arribar a ser del 25% del pressupost sanitari. Per aquest motiu, l’autor del llibre conclou que dels 3 trilions (americans) de dòlars del pressupost global de la sanitat americana, com a mínim mig trilió es malbarataria en accions clíniques que no aporten cap valor a la salut de les persones, tot i que, donades les dificultats per recollir aquests suposats estalvis, l’autor admet que només que s’aconseguís recollir la meitat d’aquesta xifra, ja n’hi hauria prou per poder finançar l’Obamacare.

    Sembla, doncs, que percebem, més o menys, els volums dels graners on hi guardem les llavors que aniran a parar a camps erms, però la pregunta aleshores és: com podem recuperar els recursos que atresoren aquestes sitges per poder dur-los a alimentar accions i programes que suposadament són més beneficiosos per a la salut de les persones? Cal debat social i professional sobre les pràctiques clíniques de valor i, no dubtin, que des d’aquesta atalaia el promourem.