L’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) ha aprovat una teràpia innovadora desenvolupada a l’Hospital Clínic i l’IDIBAPS contra el mieloma múltiple, el segon càncer de la sang més comú. Es tracta d’una teràpia CAR-T de modificació genètica de cèl·lules del sistema immunitari perquè ataquin les cèl·lules del mieloma, i s’aplica a malalts en els quals han fracassat les teràpies convencionals.
El vistiplau de l’AEMPS suposa que, a partir d’ara, deixarà de ser experimental i ja es podrà aplicar de manera normalitzada a tots els malalts que es consideri que la necessiten.
La teràpia ha rebut el nom d’ARI-0002h i és la primera CAR-T desenvolupada íntegrament a Europa eficaç per curar pacients amb mieloma múltiple, un tipus de càncer que afecta les cèl·lules plasmàtiques de la medul·la òssia, i que representa un 10% dels càncers de la sang o leucèmies. Tot i que hi ha diversos tractaments disponibles, molts pacients desenvolupen resistència, cosa que porta a recaigudes i a la necessitat urgent de disposar de noves teràpies.
Dos estudis previs liderats pel Clínic-IDIBAPS i publicats a les revistes Lancet Oncology i Clinical Cancer Research han mostrat l’eficàcia del CAR-T ARI0002h en pacients amb mieloma múltiple que han recaigut després d’almenys dues línies de tractament i ja han estat exposats als principals fàrmacs utilitzats en aquesta malaltia. Als dos estudis es va validar l’eficàcia del tractament en un total de 60 pacients i els resultats van mostrar que el 95% dels pacients van respondre favorablement i el tractament no els va resultar tòxic o perjudicial.
Tots aquests pacients tenien mieloma múltiple resistent, i abans havien rebut sense èxit almenys 2 tractaments amb els principals fàrmacs utilitzats habitualment contra aquesta malaltia.
El conseller de Salut, Manel Balcells, amb membres de l’equip del Clínic-IDIBAPS de teràpies CAR-T, aquest divendres a l’Hospital Clínic de Barcelona | Hospital Clínic
L’eficàcia del tractament s’avalua no només per la resposta inicial del pacient, sinó també verificant que és una resposta que es manté en el temps, i que això és el que han aconseguit. Pe això, els investigadors també van descriure la forma òptima d’administrar el tractament i han identificat biomarcadors que permetin predir la resposta i la seva resposta després del tractament amb ARI-0002h. L’administració s’ha establert en dues fases: tres dosis inicials, i 100 dies després una dosi de record que permet reduir la gravetat dels efectes adversos sense reduir l’eficàcia del tractament.
Projecte ARI
L’ARI-0002h contra el mieloma múltiple és la segona teràpia CAR-T desenvolupada pel Clínic i l’IDIBAPS: la primera va ser l’ARI-0001contra la leucèmia limfoblàstica aguda, aprovada per l’AEMPS fa 3 anys i mig.
Totes dues formen part del Projecte ARI, engegat per Ariana Benedé, una noia que va morir l’any 2016 als 18 anys, 5 anys després de ser diagnosticada precisament de leucèmia limfoblàstica aguda.
L’Ariana i la seva mare, Àngela Jover, van crear i promoure aquest projecte per recollir fons per investigació, iniciativa que va ser la base que va permetre impulsar la recerca en teràpies CAR-T al Clínic i l’IDIBAPS.
Aquesta és una d’aquelles històries que mostra que amb la recerca s’avança. I que provar científicament hipòtesis –intuïcions o coneixements previs dels investigadors– facilita la presa de consciència sobre canvis necessaris que milloren les condicions de vida.
Així ha estat per als socorristes que la temporada de platja vigilen la costa barcelonina, al servei dels banyistes. Un estudi fet per especialistes del Servei de Dermatologia del Clínic Barcelona-IDIBAPS va mesurar la seva exposició a la radiació de raigs ultraviolats (UV) durant la seva jornada laboral i, veient que aquesta assolia fins a vint vegades més la dosi considerada segura, van substituir les cadires de vigilància per cabines, ja que aquestes proporcionen una major foto-protecció.
La sobre-exposició als raigs multiplica el risc d’aquests professionals de desenvolupar diferents tipus de càncer de pell, segons una escala de valors en funció, per exemple, del tipus de pell de cadascú. En el web de l’Hospital Clínic es pot descarregar la Guia Pràctica per a la Valoració dels Factors de Risc del Càncer de Pell que ara a l’estiu com a banyistes val la pena tenir present.
En la presentació dels resultats de l’estudi va intervenir la Dra. Susanna Puig, cap de Servei de Dermatologia i del grup Melanoma: imatge, genètica i immunologia de l’IDIBAPS i el Dr. Josep Maria Nicolás, director de l’Institut Clínic de Medicina i Dermatologia.
El Dr. Josep M. Nicolás i la Dra. Susana Puig. | Francisco Avia-Hospital Clínic Barcelona
Per a fer la investigació, que va tenir lloc l’any 2018, es va mesurar la radiació rebuda pels socorristes al seu lloc de treball. Els professionals utilitzaven, en el moment de l’estudi, una cadira de vigilància especialment dissenyada per a aquesta funció, amb un para-sol a la part superior. Els mesuraments es van dur a terme en quatre llocs de treball diferents, cada 30 minuts des de les 10.45 fins a les 19.15, durant quatre dies. A més, es van analitzar les dosis rebudes en diferents punts, per exemple: braç esquerre, braç dret, respatller, reposapeus, etc.
Amb aquestes dades, es va calcular la dosi eritematosa mínima (DEM) i la producció de vitamina D. La DEM és la dosi de radiació UV necessària per envermellir la pell les 24 hores següents a l’exposició. Varia segons el tipus de pell establert a l’escala de Fitzpatrick, que depèn de la pigmentació basal de la pell i com aquesta respon a l’exposició al sol.
Diferent risc segons la pell
Els dermatòlegs classifiquen el fototipus en sis subgrups, en funció de com la pell reacciona als raigs UV responent dues preguntes senzilles, si la pell s’envermelleix quan s’exposa al sol “es crema”, i amb quina facilitat la pell es bronzeja després de l’exposició al sol. Un fototipus 1 sempre es crema i mai no es bronzeja mentre que un fototipus 4 rarament es crema i es bronzeja amb facilitat.
Font: PortalClínic
Recollits els resultats, es va veure que a les 14 hores els mesos de juny i juliol, la dosi necessària per produir un envermelliment de la pell es va assolir en tan sols 18 minuts.
A través d’aquesta investigació es confirma que els socorristes de Barcelona corren un risc elevat d’exposició excessiva al sol i de cremades solars. A més, reben nivells de radiació UV que superen les directrius ocupacionals proposades per la Comissió Internacional sobre Protecció davant de Radiacions No Ionitzants.
Segons la Dra. Susanna Puig, “de la mateixa manera que ens semblaria inaudit que un operari treballés sense elements de protecció com ulleres, guants o casc, o que un tècnic de radiodiagnòstic no es protegís dels raigs X, la radiació solar s’ha de prendre en la mateixa consideració a l’hora de garantir la seguretat dels treballadors”.
Més risc en feines a l’aire lliure
S’estima que el 90% dels càncers de pell es poden prevenir utilitzant una protecció solar adequada, usant barrets i roba protectora, i evitant el sol durant les hores de més incidència. Tot i que es coneixen els riscos de la radiació UV per a la salut, molts treballadors a l’aire lliure reben actualment dosis perjudicials per a la salut. L’exposició a la radiació ultraviolada (UV) està associada a la incidència de melanoma i càncer de pell no melanoma.
La manca de fotoprotecció adequada ha estat estudiada i descrita per a algunes professions que es realitzen a l’aire lliure, incloent-hi, a més dels socorristes, els agricultors, pescadors, guies de muntanya, entre d’altres.
Els autors d’aquesta recerca, pensant en les conseqüències de la sobre-exposició solar, conclouen que continua essent necessari fer estudis per establir recomanacions sobre els límits de dosi d’UV en relació amb l’ocupació. Aquests haurien d’incloure mesures més precises al lloc de treball. És prioritari avançar en aquest camp per millorar les mesures de seguretat al lloc de treball.
Aquesta matinada l’Hospital Clínic ha confirmat una nova filtració de dades del ciberatac patit al març. Si bé a l’abril els Mossos van poder bloquejar l’accés a dades als ciberdelinqüents, els segrestadors van amenaçar de nou amb noves publicacions de dades confidencials que es van materialitzar a mitjans d’abril. El Clínic confirma no haver pagat cap rescat, i avui, de nou, el grup RansomHouse ha filtrat dades que encara s’investiguen de quin tipus són.
Per la seva banda, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) ha expedientat informativament a l’Hospital Clínic per aquests fets. L’APDCAT investiga si el centre sanitari havia implementat prou mesures de ciberseguretat. Aquest expedient podria acabar en sanció.
Les afectacions van ser transversals: el segrest de dades va obligar a desprogramar de forma inminent 150 cirurgies no urgents, 3000 visites a consultes externes i unes 400 o 500 extraccions, a més de cancel·lar les sessions de radioteràpia oncològica. L’atac també afecta els centres de primària que cogestiona amb l’ICS (Casanova, Borrell i les Corts).
El secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat, Sergi Marcén, va declarar que s’està duent a terme la investigació de manera conjunta amb Mossos d’Esquadra i la Interpol.
Es desconeixia la magnitud de l’atac, i també la via utilitzada pels criminals per a accedir al sistema. Els ciberdelinqüents declaren tenir a les seves mans 4,5 terabytes d’informació de tota mena. La prioritat va ser recuperar la informació: “No hi haurà cap mena de negociació per pagar ni un cèntim”, declara Tomàs Roy, director general de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. També ha explicat que els encarregats del ciberatac han estat “RansomHouse“, i que han usat un mètode sofisticat i que no respon a modus operandi clàssic, és l’anomenat ransomware. Segons Termcat, es defineix com a “programari maliciós que restringeix o bloqueja l’accés als fitxers d’un ordinador o un dispositiu mòbil infectats i que exigeix el pagament d’un rescat econòmic per retirar les restriccions”.
La teràpia CAR-T (Chimeric Antigen Recetor T-Cell) és un tipus de teràpia cel·lular i gènica en què el pacient es converteix en el seu propi donant. Consisteix a modificar els limfòcits T del pacient perquè tinguin la capacitat d’atacar les cèl·lules tumorals. Ara, un estudi multicèntric liderat per l’hospital Clínic Barcelona-IDIBAPS acaba de demostrar l’eficàcia d’aquesta teràpia per tractar pacients amb mieloma múltiple resistent als tractaments habituals. El CAR-T ARI0002h, en concret, es dirigeix contra l’antigen BCMA, que es troba a la superfície de les cèl·lules tumorals del mieloma. Els estudis preclínics han evidenciat que l’ARI0002h és molt específic i eficaç contra les cèl·lules malignes del mieloma múltiple, esdevenint així una opció prometedora en el tractament del mieloma múltiple resistent, és a dir, per aquells casos on altres tractaments no han funcionat.
Aquest és el segon CAR-T desenvolupat al Clínic-IDIBAPS. “La diferència respecte als CAR-T anteriors, a més de la diana terapèutica, que en aquest cas és l’antigen BCMA, és que en aquesta ocasió està humanitzat. Moltes vegades s’utilitzen anticossos de ratolí per al desenvolupament dels CAR-T i en aquest cas l’hem humanitzat perquè tingui més durabilitat en el pacient i menor probabilitat de rebuig”, explica el Dr. Manel Juan, cap del Servei d’Immunologia del Clínic, del grup Immunogenètica i Immunoteràpia de la resposta autoinflamatòria i immunitària de l’IDIBAPS i responsable de les plataformes conjuntes de l’Hospital Sant Joan de Déu i Banc de Sang i Teixits.
El mieloma múltiple suposa el 10% dels càncers de la medul·la òssia. Allà és on es troben les cèl·lules plasmàtiques (un tipus de glòbuls blancs) encarregades de produir els anticossos que ajuden a combatre les infeccions. Al mieloma múltiple aquestes cèl·lules realitzen un procés de creixement anormal i formen tumors als ossos.
La supervivència dels pacients ha millorat de manera significativa gràcies a la incorporació de certs tractaments, encara que hi ha una proporció important de pacients que recauen i que generen resistències a les teràpies. Per a ells, l’equip del Clínic-IDIBAPS ha desenvolupat el nou CAR-T, l’ARI0002h.
El procés
Per avaluar l’eficàcia del CAR-T ARI0002h el Clínic-IDIBAPS va iniciar un assaig amb quatre hospitals més per tractar 30 pacients amb mieloma que haguessin recaigut després de dos o tres tractaments previs. Tots els centres van realitzar l’afèresi per obtenir els limfòcits dels pacients, i el CAR-T es va produir a l’hospital Clínic Barcelona i a la Clínica Universidad de Navarra.
«Gràcies a l’aprenentatge amb assajos previs amb els CAR-T desenvolupats a l’hospital, observem que administrar la dosi inicial de manera fraccionada podia reduir la gravetat dels efectes adversos sense reduir l’eficàcia», explica Carlos Fernández de Larrea. «Així, la primera dosi s’administra en tres alíquotes i, passats 100 dies des de la primera infusió, s’administra una dosi de record que proporciona una resposta sostinguda en el temps amb una baixa toxicitat», afegeix.
Els resultats de l’estudi publicat a The Lancet Oncology demostren que, després de fer un seguiment de 18 mesos, hi ha una resposta de tots els pacients al tractament i d’aquestes, un 67% són completes, un 27% són respostes parcials molt bones i un 7% són respostes parcials. Als tres mesos, en 24 dels 26 pacients amb mostres de medul·la òssia no es va identificar cap malaltia residual. D’altra banda, no es va veure toxicitat neurològica i els efectes adversos immunològics van ser lleus, gràcies, en part, a la pauta d’administració.
Tot i que els resultats són prometedors, els pacients tractats amb l’ARI0002h continuen recaient, de manera que es requereixen estratègies per aconseguir salvar aquest obstacle. “Hem dut a terme estudis que revelen que hi ha diferents mecanismes que podrien ser responsables de la recaiguda després del tractament amb aquest CAR-T. D’altra banda, hem detectat una permanència de les cèl·lules del CAR-T de cinc mesos a la sang i, encara que aquest temps és similar al d’altres CAR-T per a aquesta malaltia, encara és curt”, assenyala el Dr. Fernández de Larrea. “Així, la nostra investigació es dirigeix a trobar de quina manera podem allargar la persistència del CAR-T”, conclou.
A més dels 30 pacients participants en aquest estudi, ja s’han inclòs 30 pacients més incloent-hi també dos hospitals espanyols més i s’ha administrat el tractament com a ús compassiu en 12 pacients més. Ara, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) està avaluant la documentació sobre la base dels resultats d’aquest estudi per a la seva aprovació com a medicament de teràpia avançada de fabricació no industrial.
Suport i finançament
L’estudi que revela tot això i que ha comptat amb el suport de l’Instituto de Salud Carlos III i la Fundació “la Caixa”. El coordinador de l’estudi ha estat el Dr. Carlos Fernández de Larrea, hematòleg del Clínic i cap del grup sobre Mieloma, amiloïdosi, macroglobulinèmia i altres gammapaties de l’IDIBAPS.
El desenvolupament dels CAR-T al Clínic compten amb el suport fonamental de la Fundació “la Caixa”, gràcies a una aliança estratègica per potenciar la investigació pionera i de gran impacte contra el càncer i la millora assistencial als pacients oncològics. Per fer l’estudi clínic també s’ha rebut finançament específic de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) i de la Fundació Bosch Aymerich. L’estudi s’ha dut a terme en col·laboració amb la Clínica Universitat de Navarra, que ha col·laborat amb el Clínic per poder produir aquest tipus de teràpia, i tres hospitals espanyols més: l’Hospital Universitari de Salamanca, l’Hospital Verge de l’Arrixaca de Múrcia i l’Hospital Verge del Rocío a Sevilla.
L’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital Plató han iniciat un procés d’integració de les seves estructures assistencials, segons ho van aprovar el passat 28 d’octubre el Patronat d’Hospital Plató i el Consell de Govern de l’Hospital Clínic. Aquesta integració compta amb l’impuls del Servei Català de la Salut i, un cop hagi passat per les validacions i aprovacions de l’Administració, es faria efectiva el pròxim 1 de gener de 2021.
La integració significarà que l’activitat assistencial de l’Hospital Plató passarà a ser gestionada per l’Hospital Clínic a les mateixes instal·lacions. Així, els més de 500 professionals de l’Hospital Plató s’integraran a la plantilla de l’Hospital Clínic.
L’Hospital Clínic i l’Hospital Plató col·laboren junts des del 2006 en el marc de l’Àrea Integral de Salut de Barcelona Esquerra (AISBE) que té per objectiu cobrir l’atenció de la població de 525 mil habitants dels districtes de l’Esquerra de l’Eixample,Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts de la ciutat de Barcelona.
L’any 2011 l’Hospital Plató i l’Hospital Clínic van signar una aliança amb l’objectiu de potenciar projectes conjunts des del punt de vista assistencial i docent, compartint professionals. El 2017 amb un nou conveni marc d’“Aliança Reforçada”, es plantegen noves línies de col·laboració amb l’objectiu d’arribar a la integració organitzativa i funcional màxima possible. Els darrers tres anys s’han dut a terme diferents programes conjunts en àmbits com l’atenció geriàtrica i la medicina interna, l’oftalmologia, la urologia, l’atenció a les cefalees i l’atenció farmacèutica.
L’Hospital Clínic de Barcelona i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), amb el suport de l’empresa Cellnex, han posar en marxa un consorci europeu d’investigació multicèntric que té com a objectiu comprendre millor el funcionament de la resposta immunitària enfront del SARS-CoV-2 i proposar nous tractaments basats en la resposta cel·lular de l’organisme enfront de la COVID. El projecte es preveu que tingui una durada de dos anys i compta amb la col·laboració econòmica de la companyia de serveis i infraestructures de comunicacions Cellnex Telecom, qui farà una aportació de cinc milions d’euros. Amb el projecte es pretén mesurar la capacitat de resposta cel·lular del sistema immune enfront del SARS-CoV-2, detectant i obtenint limfòcits T, cèl·lules especialitzades bàsiques en la creació d’anticossos, que puguin actuar per combatre la COVID-19 en les seves diferents etapes.
El director general de l’Hospital Clínic, el Dr. Josep M. Campistol, ha remarcat aquest matí en roda de premsa la importància de la recerca científica per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. “Hem viscut la pitjor crisi sanitària dels últims 100 anys, i només el coneixement, la investigació i la innovació seran capaços de resoldre aquesta situació i també futures pandèmies que puguin venir”. En aquest sentit, el director general del Clínic ha afirmat que és el sistema immunitari qui ens protegeix de les infeccions i que, per tant, és vital “conèixer amb detall els mecanismes immunològics enfront de la COVID-19 i valorar el desenvolupament de la immunoteràpia com a via per vèncer aquesta infecció”.
En el consorci europeu d’hospitals que s’ha creat hi participen el Banc de Sang i Teixits (BST), l’Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid, l’INSERM-U1183 associat a l’Hospital Universitari de Montpellier, l’Istituto Scientifico Romagnolo per el Studio i la Cura dei Tumori (IRST) de Meldola i l’IRCCS de l’Hospital San Raffaele (HSR) de Milà. El Dr. Elias Campo, director de l’IDIBAPS i Director de Recerca del Clínic, ha remarcat la importància d’aquesta cooperació internacional. “Avui en dia ja no podem entendre la investigació sense una cooperació multidisciplinària d’especialistes que aborden diversos aspectes, i això requereix la participació transnacional. La ciència no té fronteres i s’ha de fer front a aquest problema de manera conjunta”.
Limfòcits T per frenar la COVID-19
Una de les claus per fer front al coronavirus és poder disposar de coneixement profund sobre l’estat immunitari de la població enfront del virus SARS-CoV-2, el tipus d’immunitat i el temps que es manté. Disposar d’eines que permetin detectar i estimular la resposta cel·lular T és un aspecte cabdal per poder eliminar el virus, especialment en aquells casos en què no hi ha anticossos enfront de la infecció. Però a la vegada, és fonamental també controlar la resposta cel·lular T per disminuir la hiperresposta immune responsable de la majoria de pacients crítics. Això fa que sigui necessari millorar la detecció de limfòcits T amb capacitat per atacar el coronavirus i, per fer-ho, es necessiten tècniques que permetin manipular-los i orientar la seva resposta enfront de la infecció.
«La col·laboració de tots els centres implicats farà possible demostrar la rellevància de les cèl·lules T en l’estat immunitari dels pacients al llarg de la malaltia i disposar de noves eines terapèutiques davant la manca de tractaments disponibles anti-SARS-Cov2, a la vegada que s’aportarà coneixement i eines per a d’altres immunoteràpies cel·lulars més enllà de la COVID-19», explica el coordinador del projecte i Cap del Servei d’Immunologia de l’Hospital Clínic, Manel Juan.
Amb el projecte es pretén detectar i obtenir limfòcits T que actuïn contra la infecció per SARS-CoV-2. Això ha de permetre desenvolupar eines de coneixement concretes en l’àmbit cel·lular i utilitzar la resposta immunològica per controlar els quadres més crítics de coronavirus i, alhora, protegir l’organisme amb eines que impedeixin arribar a aquestes situacions tan crítiques. Per fer-ho, s’estudiarà els limfòcits que, segons assenyala Juan, són, d’alguna manera, “el director d’orquestra, que té tot el necessari perquè funcioni la resposta immunitària”. Es busca obtenir limfòcits T ‘naturals’ per a ser usats com a teràpia contra la COVID-19: per una banda, els limfòcits T reguladors, que permetrien disminuir la hiperinflamació causada pel coronavirus i, per l’altra, els limfòcits T efectors anti-SARSCov2, amb l’objectiu d’eliminar el virus.
Ara per ara, es pretén analitzar aquests aspectes per obtenir informació sòlida i valuosa per combatre la COVID-19. “Desenvoluparem mètodes de diagnòstic, però la possibilitat d’utilització d’aquestes teràpies passaria per un assaig clínic que, de moment, encara no contemplem”, indica Juan.
Quiròfans i hospitals de dia convertits en unitats de cures intensives, llits d’hospitalització allà on hi havia butaques i un hotel habilitat amb preses d’oxigen per ingressar més pacients. L’Hospital Clínic, igual que la resta d’hospitals del territori, es va haver de reconvertir de cap a peus per poder atendre al nombre exponencial de pacients de coronavirus que anaven arribant a l’Hospital. Ara, en una situació més relaxada, però amb la calma tensa per la incertesa d’un possible rebrot, parlem amb el Director Mèdic de l’Hospital, el Dr. Antoni Castells, sobre com s’ha viscut des de la direcció la gestió de la pandèmia i sobre la complexitat de transformar completament un hospital altament especialitzat i tecnificat com l’Hospital Clínic. Castells remarca la unió que s’ha produït entre tots els professionals sanitaris en lluitar per una causa comuna, siguin de l’especialitat que siguin. «El concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia. L’Hospital mai havia estat tan cohesionat com ara», diu.
Des del punt de vista de la direcció mèdica, com és reconvertir en pocs dies un Hospital de la magnitud i de l’especialització de l’Hospital Clínic?
L’Hospital ha canviat completament. Ara ja tornem a ser una mica l’Hospital que érem abans. Durant els dos mesos de crisi més important, hi ha hagut diversos conceptes sobre els quals ha pivotat la transformació. Primer, que aquest hospital havia de continuar atenent malalts no infectats de COVID-19. Un plantejament que podríem haver fet era deixar d’atendre pacients no COVID i portar-los a altres hospitals. Però això no ens va semblar adequat, bàsicament per un tema d’equitat social, perquè estaríem prioritzant un tipus de malalts respecte a uns altres, quan tots tenim els mateixos drets de ser atesos. Per tant, un concepte era aquest: l’Hospital continuaria sent bivalent, per pacients amb COVID i pacients sense.
És a dir, dues vies d’hospitalització…
Agafant aquesta situació de partida, el que va comportar, i va ser part de la dificultat, va ser que vàrem habilitar espais diferenciats pels pacients COVID i no COVID, el que en diem la sectorització. La part de l’Hospital per a pacients amb COVID va arribar a ser la majoritària, perquè va arribar a ser tres quartes part de l’hospitalització. Vam haver de separar físicament els dos espais i el personal es va haver d’adequar per estar a un lloc o a un altre. Per últim, i probablement l’aspecte clau per gestionar aquesta situació, és que es va trencar el precepte de que cada servei té els seus llits. Eren llits i unitats completament polivalents, de manera que en una sala, que podia ser de digestiu, ingressaven malalts de qualsevol mena, infectats per la COVID. Aquest concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos, de manera que obríem una sala i allà hi ficàvem tots els malalts que anaven entrant. En el punt àlgid de la crisi, la segona quinzena de març, això és el que ens va salvar perquè, si no, haguéssim col·lapsat. Aquesta polivalència va ser clau.
El Clínic va haver de crear noves unitats per a crítics i semicrítics.
Sí, igual que molts hospitals, vam haver de crear unitats allà on no hi havia. Amb els llits que teníem habitualment no n’hi havia prou per assistir a tots els pacients que anaven arribant i el que vam fer va ser reconvertir espais en els que habitualment no ingressen malalts per ingressar-los: àrees quirúrgiques, àrees de reanimació, hospitals de dia, unitat de diàlisi… espais que vam haver de buidar per posar llits, oxigen i en alguns casos dotar-lo de monitors i respiradors, no només per reconvertir-ho en una sala d’hospitalització, sinó també en una unitat de crítics. Aquesta va ser una transformació arquitectònica important. Els llits d’intensius es van multiplicar per tres. És un canvi molt considerable, perquè són els llits més complexos de dotar des del punt de vista tecnològic. Dotar aquests elements en un espai on el dia abans hi havia, per exemple, una butaca, era complex.
El concepte de perdre l’especialització va ser clau, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos
L’Hospital també va habilitar altres dispositius per atendre els pacients amb COVID.
Aquest és un Hospital que aproximadament té uns 700 llits, i en el moment àlgid de la crisi en vam arribar a tenir prop de 1.000, tots plens. Per això vam habilitar dos dispositius diferents. D’una banda, l’Hotel Salut, a Plaça Espanya, on la cabuda màxima era de 500 llits, doblant totes les habitacions. No va ser necessari ocupar tots els llits, vam arribar a tenir entre 160 i 170 pacients, que estaven com estaven a l’Hospital, exactament en les mateixes condicions. Allà teníem un aparell de radiologia per fer radiografies, els hi fèiem les anàlisis i, a més, vam portar una petita unitat de farmàcia, per no haver de portar medicaments d’un cantó a l’altre durant tot el dia. Vam instal·lar preses d’oxigen a les habitacions, ja que aquests malalts, com que la majoria tenien problemes respiratoris, necessitaven el flux d’oxigen.
També vam potenciar l’hospitalització a domicili, que el que representa és que el pacient és com si estigués ingressat a l’Hospital però al seu domicili, i són els metges o infermeres els que es desplacen al domicili per fer les tasques que toquen. Aquest és un dispositiu que ja utilitzem habitualment i així donem sortida a uns cinquanta malalts. Durant la pandèmia, va haver-hi un moment que vam arribar a tenir-ne 300, que eren els casos més lleus. Aquestes dues estructures, hotel i hospitalització a domicili, són molt extensibles, perquè no estan limitades, en canvi, a l’Hospital hi ha unes parets i arriba un moment que ja no tens més llits. Això ens va permetre encaixar-ho tot.
Van haver de contractar molt personal sanitari addicional per fer front a la pandèmia?
Sí. Quan poses més llits, necessites més metges i més infermeres. Hem arribat a contractar al voltant de 270 metges i 400 infermeres. En relació amb els metges, hem utilitzat bàsicament tres fonts principals. Primer, els metges de l’Hospital que es dediquen a la recerca els hem recuperat com a metges assistencialistes. Després, els que hem anomenat els ‘residents 0’, que són persones que s’havien presentat al MIR poc abans que comencés la pandèmia i que no havien escollit plaça, ni ho han fet encara, i els vam contractar com si ja fossin residents de primer any. I el tercer grup han sigut els estudiants de Medicina, que els hem contractat com auxiliars sanitaris i han ajudat a metges i infermeres a fer diferents tasques, com repartir la medicació, fer les històries, donar les altes, contactar les famílies per informar de l’estat dels pacients… Pel que fa a les infermeres, hem contractat infermeres que treballaven en altres institucions i estudiants d’infermeria.
Aquestes noves contractacions han sigut claus, ja que vam haver de dividir la plantilla en dos grups, de manera que sempre hi hagués un grup que es quedés a casa, per tenir possibilitat de relleu si el grup de l’Hospital s’infectava. Per fer això, hem hagut, d’alguna manera, de duplicar la plantilla. Aquestes contractacions han sigut temporals, durant aquests mesos de pandèmia. El tema de la gestió de personal el vam fer sobre la marxa, fèiem crides a les xarxes socials perquè qualsevol persona que volgués i tingués la formació s’hi presentés. També hem tingut voluntaris, que no han estat en contacte amb els malalts, però que han fet feina logística de tota mena.
| Pol Rius
La pandèmia ha unit professionals d’especialitats molt diverses per fer front a un enemic comú. Què creu que ha significat per l’Hospital això?
Ha suposat una gran unió. Aquesta és la part positiva de tot això. L’Hospital Clínic no havia estat mai tan cohesionat com ara, perquè tothom ha fet una causa comuna, lluitar contra una mateixa malaltia, i s’ha oblidat una mica de si era psiquiatre, traumatòleg o el que sigui. La crisi ens ha recordat que tots som sanitaris, tots vam estudiar carreres del mateix àmbit i ens ha recordat que, amb més o menys coneixement, som capaços de portar els pacients. Crec que això ha sigut la part positiva: la solidaritat, la generositat, el respecte entre tots els professionals…crec que és de les lliçons més valuoses que hem après, fruit de tenir una causa comuna contra la qual lluitar. Habitualment, als Hospitals, com passa en qualsevol lloc de treball, cadascú reivindica una mica la seva especialitat. Tothom considera que allò que ell fa és el més important, fins i tot. En aquest període això ha desaparegut i ha sigut clau per poder afrontar un repte d’aquesta magnitud.
Aquesta cooperació i unió de la qual parla, s’ha vist també entre hospitals? Han compartit experiències i s’han ajudat amb altres hospitals?
Sí, aquest és un punt important. Fruit de l’estat d’alarma, es va permetre que els hospitals privats també formessin part d’aquesta situació i la relació que hem tingut amb els quatre hospitals que ens han donat un cop de mà, l’Hospital Sagrat Cor, la Clínica Plató, el Teknon i el Dexeus, ha sigut magnífica. Mai havíem tingut aquesta relació tan propera, i això ha sigut fonamental. En aquests mesos durs, cada dia ens trucàvem i ens intentàvem ajudar. Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà i nosaltres els ajudaven fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí, cadascú adequant-se a les necessitats i possibilitats que tenien. Aquest sentiment de solidaritat entre centres jo crec que ha sigut clau, i tornaria a existir si, malauradament, això tornés a passar.
La relació amb Sagrat Cor, Plató, Teknon i Dexeus ha sigut magnífica: Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà, i nosaltres fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí
Han estat útils les tecnologies de la informació i la comunicació en una crisi com aquesta?
Sí, i això també són coses que quedaran. Els malalts infectats són malalts que han d’estar aïllats i, des del punt de vista humà, una de les coses més complicades ha sigut tenir la família lluny. Hi havia gent que moria a l’Hospital i, fins i tot, per acomiadar-se de la família tenien dificultats. El fet de poder comptar amb tauletes i dispositius per comunicar-se els pacients amb la família ha alleugerit una mica això.
L’altre punt de vista és el dels professionals. Els que no estaven atenent als malalts ingressats han continuat fent consulta. Fa tres mesos que el 80% o, fins i tot, en alguns serveis el 90% de les visites es fan telemàticament, o bé per trucada o per videotrucada.
La relació telemàtica amb els pacients perdurarà?
Aquest és un canvi que segur que quedarà; ara perquè és la mesura que tenim per evitar que vingui molta gent a l’Hospital i poder mantenir les distàncies socials de seguretat, però, probablement, si algun dia desapareix aquesta amenaça i no hem d’anar amb mascareta ni mantenir el distanciament social, això quedarà. Ara hem après que en alguns tipus de visites no és necessari que el malalt vingui a l’Hospital. A vegades, només es tracta de comentar el resultat d’una prova, que podrem continuar fent-ho de manera no presencial, i així evitem al malalt haver de venir, perdre hores de treball i, a vegades, necessitar algú de la família perquè l’acompanyi. Aquest tipus de visites no presencials quedaran. No tornarem, crec jo, al tipus de consulta que fèiem habitualment.
Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb la por constant de no tenir suficients recursos
Com ha viscut vostè com a director mèdic de l’Hospital el fet d’estar al capdavant de la resposta a aquesta emergència? Una cosa és l’estrès dels que estan a primera línia amb els malalts i l’altre dels qui estan a primera línia a l’hora de coordinar i gestionar tot l’aparell logístic de l’Hospital.
Ha sigut molt complex. La principal complexitat va venir per la incertesa. Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb l’angoixa i la por constant de no tenir suficients recursos. Ara sabem com ha acabat, almenys fins ara. Va haver-hi un moment en que cada dia anava augmentant el nombre de pacients que venien a urgències, eren 50, 60, 100, 120…i l’endemà no sabíem si serien 150 o 200 o si arribaríem a un punt en què ja no tindríem més capacitat. L’altra cosa va ser el fet de ser capaços de transmetre tranquil·litat al conjunt de l’organització. Això requereix una mica de tranquil·litat. Un punt clau va ser la comunicació: ser molt transparents a l’hora de transmetre les decisions que preníem. Durant aquests tres mesos, cada dia hem fet un comunicat dirigit a tota la institució explicant el que fèiem de nou respecte el dia anterior.
Un altre aspecte i, possiblement el més important, és el sentiment de gratitud, d’agrair constantment tot el que fa el personal. Perquè tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200% i des de la direcció vam intentar agrair molt a tothom la feina feta.
Un altre punt és que amb aquesta presa de decisions importants també ens equivocàvem, i ens hem equivocat. També s’ha d’introduir aquest concepte d’humilitat des de la direcció. A vegades es veu la direcció com un ens que no s’equivoca mai, i no és cert, ens equivoquem, i més si hem de prendre decisions molt ràpidament.
Tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200%
Quins creu que són els possibles errors que s’han comès?
Quan va començar la crisi sanitària, el primer malalt el vam atendre a l’Hospital el 25 de febrer. Feia dos mesos comptats que al món sabíem que existia aquesta malaltia, i encara tenim moltes incògnites. Bàsicament vam cometre errors tècnics. Per exemple, vam començar pensant que no podríem posar dos malalts infectats junts. Això feia que, al començament, anéssim cremant sales molt ràpidament. Pel que fa als materials de protecció, al començament vam extremar-ho tant que tothom anava vestit de cap a peus amb nivells de protecció molt alts, després vam aprendre que probablement no era tan necessari i amb unes proteccions concretes n’hi havia prou.
Hem comès errors fruit del desconeixement de la malaltia. Des d’un punt de vista organitzatiu, també hem anat canviant. A la primera fase de l’epidèmia requeríem la confirmació de tots els sospitosos d’infecció; va haver-hi un moment que això era inabastable. Aleshores vam començar més el diagnòstic clínic. Hem tractat els malalts amb tot el que teníem al nostre abast, tota una sèrie de medicaments que tampoc estava realment provat que fossin eficaços. Molts d’aquests tractaments que vam utilitzar, amb els diferents estudis que s’han fet ara ha quedat demostrat que no eren eficaços. Ara no cometríem el mateix error, utilitzaríem aquells que tenen més evidència científica, però en aquell moment no teníem cap més alternativa. Aquest tema també va tensar molt l’organització, perquè en ser una malaltia que va venir de cop i volta i de manera molt ràpida, moltes vegades veiem que anàvem a quedar-nos sense medicaments en determinats moments, i això preocupava molt. Aquestes coses són les que ara, amb més coneixement de la malaltia i del que funciona o no, probablement si tornés a venir un nou brot, les gestionaríem millor.
Ara que ja ha passat aquest primer pic de la pandèmia, quines són les lliçons apreses en termes de gestió sanitària?
Jo crec que n’hem après bastants. Una, que el que sempre hem dit, i ara s’ha posat en més evidència que mai, és que la sanitat pública està infrafinançada. Jo crec que això és evident. No parlo de si tenim prou recursos materials o EPIs, perquè probablement cap sistema no pot fer front a tot en els pics d’una epidèmica. És evident que no tenim una sanitat dimensionada per a una emergència continuada en el temps. Però sí que hi ha recursos que fan falta. La falta de recursos és comuna en tot el sistema, des de l’atenció primària, fins als hospitals aguts com el nostre, sociosanitaris… tot el sistema està infrafinançat.
Una segona cosa que hem après, concretament dels hospitals, és que aquests han de ser més flexibles arquitectònicament, han de ser més grans. Els hospitals grans com el nostre cada cop estan més reservats a gent a la qual se li han de fer intervencions complexes, processos invasius… són un tipus d’hospitals molt tecnificats. A aquests hospitals li fan falta llits de crítics, tant d’intensius com d’intermedis, o bé tenir unes sales que, en funció de la demanada, les puguis convertir en una cosa o una altra. Això, per exemple, obliga que totes les habitacions siguin individuals. Als hospitals vells encara tenim el 80% de les habitacions que són dobles. Això dificulta molt el dia a dia. Aquesta és una lliçó que hem après: els hospitals han de ser més grans, més versàtils i han de tenir més llits de crítics. La ràtio entre llit convencional i llit de crítics ha de canviar respecte a l’actual, per poder fer front a una epidèmia com la de la COVID o per afrontar la complexitat que tenen cada cop més els hospitals. Nosaltres tenim un important problema d’espai a l’Hospital Clínic, per això el volem ampliar.
Precisament, en quina situació es troba la proposta d’ampliar l’Hospital al recinte de l’Escola Industrial?
Fa anys que ho portem demanant i, ara, amb la pandèmia, s’ha fet més necessari que mai. La proposta es troba en fase de discussió entre els diferents actors que han de participar-hi. No és un projecte de l’Hospital Clínic només, sinó de tothom que té alguna responsabilitat en aquest àmbit: el Departament de Salut, que és qui gestiona l’Hospital, la Diputació de Barcelona, que és el propietari dels terrenys que considerem òptims, de l’Escola Industrial, i l’Ajuntament de Barcelona. Aquests tres actors s’han de posar d’acord en reconvertir uns espais per aquest altre ús.
Evidentment, no és tan sols aquest consens polític, sinó que fer un Hospital nou costa molts diners. El personal ja el tenim, bàsicament estem pensant a ampliar les infraestructures. Sempre pot haver-hi un increment de personal, però el que necessitem és l’espai per fer un Hospital nou d’aquest tipus, amb molts llits d’intensius. L’Hospital necessita més quiròfans, més àrees per fer procediments invasius… i tot això és la part més costosa que tenen els hospitals. S’ha de buscar un finançament que vingui de fons públics, d’aquí i d’Europa i, si han de ser de fons privats, també. Això és difícil, i encara ho és més en aquests moments, que hem acabat de passar per una pandèmia. S’han hagut de gastar molts diners per fer front a la pandèmia, i ara ens ve una crisi social i econòmica molt important. En aquest context, és difícil poder fer l’ampliació que demanem. Però, en certa manera, nosaltres tenim l’obligació de reivindicar aquesta necessitat.
| Pol Rius
Ens trobem ara en una situació de desescalada. Quina és la situació actual a l’Hospital? Quines activitats s’han reprès i quins canvis implicarà aquesta ‘nova normalitat’?
Fa un mes i mig, aproximadament, quan vam veure que ja havíem tocat sostre i que el nombre de pacients que arribaven a urgències era cada dia menor, vam començar a plantejar l’estratègia d’aquesta fase de desescalada i de tornar a recuperar l’activitat normal. En aquests moments, tenim quatre unitats amb pacients COVID, de les trenta que teníem fa poc més d’un mes. Això ens ha permès recuperar espais que havíem convertit en sales d’hospitalització i tornar al seu ús habitual. El que hem prioritzat és l’activitat quirúrgica. Aquesta no l’hem deixat de fer mai, però vàrem passar dels trenta quiròfans que tenim a treballar només en quatre. Ara, en aquests moments, estem treballant en vint-i-vuit. En plena crisi continuàvem amb dos quiròfans per les urgències que s’havien d’operar i dos per procediments no diferibles, que molts són els oncològics.
I en l’àmbit de la consulta externa?
Estem recuperant el percentatge de vistes presencials. Hem recuperat respecte el mes passat al voltant del 25% de les visites i al llarg del mes de juny arribarem al 50%. A partir d’aquí veurem com ho fem, segons com evolucioni la malaltia al conjunt del país. Com deia abans, un percentatge d’aquestes visites no caldrà fer-les de manera presencial, sinó que el podrem continuar fent de manera telemàtica en benefici de tothom.
En un mes i mig hem anat molt ràpidament en recuperar les activitats habituals. L’activitat quirúrgica és la que més s’ha ressentit, ja que en aquests tres mesos hem deixat de fer unes 2.300 intervencions. Però la llista d’espera no s’ha incrementat, perquè la gent no venia a l’hospital. Tanmateix, aquesta és una falta sensació de seguretat, perquè aquests malalts que han deixat de venir algun dia tornaran a ser aquí. La idea és recuperar com més aviat millor tota l’activitat quirúrgica. Per tant, aquesta és la que hem prioritzat durant la fase de desescalada. L’altra cosa que estem fent és també recuperar l’activitat habitual dels hospitals de dia i gabinets d’exploracions.
Com deia, encara no es veu l’impacte en les llistes d’espera, però d’aquí a un temps, tard o d’hora, augmentaran. Com es planteja fer front a aquest augment de les llistes d’espera?
Una de les coses que hem fet és ampliar horaris de consulta, però no tant per les llistes d’espera, sinó pel tema del distanciament. Si abans, per exemple, visitàvem quatre malalts en una hora, ara, perquè no s’acumulin, n’haurem de visitar dos i el que haurem de fer, doncs, és ampliar el temps que tenim per fer això o bé ampliar les visites no presencials. El que està clar és que les llistes d’espera augmentaran d’aquí a un temps. Com ens plantegem això? Doncs com més feina fem ara, millor. Les llistes d’espera no deixen de ser vasos comunicants. És el que tu pots fer i el que t’entra. Tornaran a entrar malalts quan es reactivin del tot els centres de primària i aquests ens els enviïn cap aquí. El que hem d’intentar és que quan això passi estiguem en les millors condicions, per això tenim molt d’interès per reprendre l’activitat completa com abans millor.
Com es prepara l’Hospital en cas que hi hagi un rebrot?
Jo crec que hem après moltes coses d’aquesta crisi. També sabem com han reaccionat els professionals de la casa, que ho han donat tot. Els professionals ara estan més preparats. Per altra banda, hem de tenir un estoc de material de protecció més alt del que hem tingut a l’inici de la pandèmia, per tal d’anticipar-nos i no trobar-nos en la dificultat que ens vam trobar, que necessitàvem material i el mercat estava bloquejat. En l’aspecte més d’infraestructura, el que hem fet és refermar-ho. És a dir, en aquelles sales que vam posar llits i vam passar un cable com vam poder i vam posar oxigen, el que hem fet és aprofitar aquesta treva per anar-ho assegurant més, per així poder habilitar llits més ràpidament en cas que hi hagi un rebrot. Aquesta capacitat de transformació de l’Hospital la vam aprendre improvisant, però ara ja no partim de zero i sabem, per exemple, on poden anar més llits d’UCI. El que hem fet és tenir aquesta instal·lació preparada perquè en 24 hores puguem tornar a recuperar tots els llits que vam tenir el punt àlgid de la pandèmia.
Des de l’1 de gener al 31 d’octubre de 2019 l’Hospital Clínic ha atès 396 casos d’agressions sexuals, segons va presentar aquest divendres, en roda de premsa. L’Hospital Clínic és hospital de referència en aquest tipus d’agressions i en la implementació d’un protocol específic i transversal per atendre-les.
S’estima que durant tot el 2019 s’hauran atès al voltant de 475 agressions sexuals, 24 més que al 2018, és a dir un 5,32% que 2018. El Clínic ha atès 3.712 agressions sexuals des del 2005. El 55% de les agressions de 2019 són a joves menors de 25 anys. Del total de dones, el 32% de les víctimes coneixia al seu agressor o agressors, ja que en un %% de les agressions hi van participar més d’un agressor. Tot amb dades de 2019, en el 68% de les agressions sexuals hi ha violació. A banda, el 60 % de les dones agredides refereix haver consumit alcohol o alcohol i drogues. També en el 30% de les agressions ateses pel Clínic se sospita que hi ha hagut submissió química.
Una altra dada que ressalten tracta sobre la manifestació de denunciar. Aquesta ha baixat en els últims 5 anys un 31%. Ha passat del 74% el 2015 al 51 el 2019. Per altra banda, el 32% de les víctimes es vincula als programes de seguiment de l’Hospital.
Segons la Dra. Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere del Clínic “la violència emmalalteix i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini”. Per la Dra. Garcia Esteve “les seqüeles posttraumàtiques poden aparèixer immediatament després de la agressió, o aparèixer setmanes o mesos després. Es recomana sempre una avaluació i intervenció preventiva i monitorització de la evolució. El 60% de les noies ateses pateix trastorn per estrès agut i acostuma aparèixer durant les 4 primeres setmanes després de l’agressió”.
La presentació també va anar a càrrec del Dr. Faust Feu, director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital i Teresa Echeverría, Coordinadora d’Urgències (nit) de l’Hospital Clínic. També hi va intervenir Alba Vergés, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.
La consellera va mostrar la seva preocupació per les dades, però va subratllar que el sistema sanitari, per reforçar la seva tasca, està avaluant el protocol per l’abordatge de la violència masclista, amb la participació de professionals de la salut de tots els àmbits assistencials. La titular de Salut va afegir, però, que «no ens podem quedar només en millorar l’atenció: cal treballar la prevenció». I en aquest sentit va avançar un projecte formatiu per abordar casos de violència masclista que formarà professionals arreu del país en prevenció, detecció, atenció i recuperació. «Les formacions permetran que tots els professionals del sistema tinguin una sensibilització bàsica per detectar possibles casos de víctimes de violència masclista -especialment a la primària- i millorar l’atenció i derivació cap al recurs més adient», va concloure Vergés.
Durant la roda de premsa també es va explicar el Model Clínic d’atenció integral a la violència sexual. Un model d’atenció en la urgència i en el seguiment en el qual hi participa un equip multidisciplinar amb diferents professionals i nivells assistencials. El programa garanteix la posada al centre de la víctima, oferint l’acompanyament, respecte en les decisions i evitant la revictimització secundària.
Des del Clínic es va manifestar la preocupació perquè no s’arriba a atendre a totes les agressions sexuals a causa del gran volum existent i per la dificultat de mantenir l’atenció i els estàndards de bones pràctiques amb els recursos existents a dia d’avui. Per exemple, víctimes adultes que han patit agressions sexuals a la infantes. Tanmateix, el Clínic, fruit de la manca de recursos, mostra la seva preocupació per no arribar a tota la població que ho pot necessitar ja que no es poden cobrir les agressions que no venen d’Urgències i que tenen impacte a l’edat adulta i que es perpetren a la infantesa.
La roda de premsa també va servir per explicar el protocol intern que se segueix amb èxit a l’Hospital Clínic quan una persona és agredida sexualment. El protocol implica professionals d’Infermeria, Treball Social, Ginecologia, cirurgia, psiquiatria i psicologia i professionals de malalties Infeccioses. El protocol està concebut amb una atenció proactiva i de suport emocional, empatia i escolta.
El mes d’octubre de 2010 en un Hospital públic, el Sant Joan de Reus, em van descobrir una malaltia de les anomenades rares: l’amiloïdosi primària. Unes setmanes més tard vaig començar un tractament a un altre centre sanitari també públic: el Clínic de Barcelona. Des d’aleshores crec haver acumulat prou experiència d’usuari de la sanitat per a poder-la explicar en un llibre publicat recentment i titulat: «Maleïda amiloïdosi. Diari d’un malalt del Clínic». En les seves pàgines narro, en format de crònica periodística, com va ser el procés de diagnòstic i el tractament posterior, inclòs el transplantament autòleg de moll de l’ós; cap al final faig unes reflexions sobre la condició de malalt i la importància de la sanitat pública en una societat com la nostra.
La meva entrada en un centre sanitari es va produir en un dels pitjors moments: la tardor de 2010; just quan començaven les retallades dels serveis públics, impulsades aleshores per un Govern de la Generalitat que, en el cas de la sanitat, havia posat davant la Conselleria a l’ex-President de la patronal privada del sector.
La meva conversió de persona, diguem-ne normal i corrent en un pacient hospitalari, va ser una mica traumàtica; d’entrada em va provocar un seguit d’incerteses difícils de pair, la primera derivada del desconeixement que tenia sobre l’abast real de la meva malaltia, ja que tenia unes característiques especials; aquesta inseguretat em va forçar a cercar informació de la manera més ràpida possible, la qual cosa en aquests temps de sobreabundor informativa només em podia portar a la confusió i a refermar-me en quelcom que ja sospitava: els algoritmes de Google són una trampa i aquest buscador no constitueix en si mateix un sistema creïble per crear coneixement en temes de salut; cal sempre recórrer a fonts solvents i acreditades.
La segona incertesa estava relacionada amb l’ambient sociopolític del moment; jo temia que es produís una situació insostenible a l’interior de l’Hospital a conseqüència de les vagues i de les protestes i que això pogués afectar el meu tractament. Aquest segon sentiment tenia molt a veure amb quelcom que sembla ser consubstancial a la condició de malalt greu: la por al que pot passar, els dubtes sobre el tractament i, derivada de tot plegat, la fragilitat que s’instal·la en la vida del malalt.
En aquests anys de pacient he descobert força coses que explico abastament en el llibre, algunes de les quals apunto ara aquí; per començar, la confirmació de la competència, no solament científica sinó també professional, del personal de la sanitat pública: em van atendre en la meva època d’hospitalització, sanitaris que portaven un llaç negre en senyal de protesta, però sempre van estar al meu costat en tot i per tot, fet lloable, ja que la majoria acabava de perdre el deu per cent del seu sou que, per cert, avui encara no han recuperat, i que a més eren sabedors que les seves condicions de treball empitjorarien substancialment els anys que vindrien.
Entre els elements que integren la meva experiència també hi ha un espai per al tema de les relacions metge-malalt, sobretot per l’exigència que la comunicació entre ambdós sigui fluida. És cert que els facultatius treballen en unes condicions pitjors que mai, però això no exclou la necessitat que s’acostin al pacient d’una manera el més empàtica possible i que facin per tant, alguna cosa més que mirar la pantalla de l’ordinador per veure-hi els resultats de les proves i de les anàlisis. Com diu el meu hematòleg Dr. Bladé, les visites han de començar sempre mirant el malalt.
També he pogut constatar en tot aquest temps que a nivell d’institució, als directius i responsables dels centres sanitaris els cal escoltar els seus usuaris d’una manera una mica més profunda que passant-los enquestes de preguntes i respostes simples. Recentment s’ha generat un moviment que situa l’opinió del pacient en el centre dels canvis en l’assistència sanitària. A l’Hospital Clínic, l’actual Direcció General va impulsar fa dos anys una Comissió de Malalts i Usuaris de la qual formo part, que ha aconseguit que la participació no sigui només una paraula que fa quedar bé, sinó que serveixi per canviar les polítiques internes, els protocols de funcionament i també per donar idees per establir processos de millora.
Finalment, crec que hi ha un principi que no poden oblidar: gaudir d’una sanitat pública de qualitat, amb professionals valorats en tots els aspectes, contribueix a trencar les desigualtats i a afavorir la cohesió social. No puc deixar de pensar què m’hauria pogut passar fa uns anys com a pacient d’una malaltia minoritària que afecta una de cada 100.000 persones, si no hagués existit un centre públic com el Clínic que no fa màrqueting sanitari, sinó que treu diners d’allà on pot per a fer recerca, sense tenir en compte cap més rendibilitat que la social.
Avui serà el tercer divendres que els treballadors de l’Hospital Clínic sortiran al carrer. Ho faran a les 12 hores convocats pel sindicat Lluitem i amb la voluntat de recuperar el descompte del 5% que se’ls aplica com a funcionaris públics des de l’any 2010. La seva intenció es sortir cada divendres a les portes de l’Hospital durant mitja hora fins, com a mínim, les eleccions estatals.
En aquest sentit, Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, explica que, davant el que sembla un tema tabú, s’ha escollit aquest moment per donar-li visibilitat per la incertesa de qui governarà a partir d’ara. «No sabem si governaran les dretes o les esquerres però hem decidit sortir ja i començar a reivindicar-ho», ha afegit. La demanda és clara: que tant el govern estatal com el català, tirin enrere i deroguin el RD 3/2010 que surt reflectit a les seves nòmines. Aquest reial decret a nivell estatal estava catalogat com RD 8/2010 de 20 de maig i el que suposava era l’adopció de mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic.
Entre aquestes mesures, l’aleshores president de l’estat espanyol José Luís Rodríguez Zapatero anunciava a partir del mes de juny una retallada del 5% del salari dels funcionaris públics i la congelació a partir de 2011. També, a banda d’això, suspenia l’any 2011 la revalorització de les pensions, exceptuant les no contributives i les mínimes, i suprimia aleshores el denominat xec-bebè que suposava una prestació de 2.500 euros per naixement.
Els canvis que hi va haver segueixen encara aplicats en molts dels casos. Pel que fa a la pèrdua del 5%, diversos sindicats ho han denunciat en diferents ocasions judicialment però s’ha anat perdent cada vegada. Lachica explica que fa ja molts anys que dura aquesta mesura tot i que ara «se suposa que hi ha hagut una mica de recuperació econòmica».
El sindicat assegura que el mateix està passant en altres centres i que una de les opcions seria coordinar-se. En aquest sentit, dos anys enrere des de l’Hospital de Bellvitge els van convidar a una junta de personal per tractar els diversos problemes que es generen amb les nòmines. «Al Clínic el tema de les pagues extres les han anat finançant: els romanents que han anat sobrat a finals d’any del pressupost de l’Hospital, han anat servint com a compensació de pagues passades», detalla Lachica.
Des de Lluitem expliquen que en el seu moment, amb l’entrada de la crisis es va assumir que s’havia de descomptar aquests diners però ara ja farà 9 anys i no estan disposats a seguir sense aquest 5%. Si bé reconeixen que se’ls hi va pujar un 1,75% el sou i ara s’ha promés un 2% més, encara no s’ha notat ni ha arribat aquell 5%. Això afecta a tots els treballadors de l’hospital amb excepció d’aquells que formen part del centre a través d’una empresa subcontractada com ara el servei de bugaderia o aquells que treballen a Barnaclínic, l’ala privada que ocupa un espai dins el Clínic.
