Just Deploy It!

Etiqueta: Hospital Clínic

  • El Clínic opera d’urgències un noi amb cobertura i tres mesos després li reclama les despeses de l’assistència

    Té 26 i des del setembre està realitzant un màster en dret internacional econòmic a la Universitat de Barcelona. Tan bon punt va arribar de Colòmbia es va empadronar i va adquirir una assegurança mèdica amb un any de durada, el que passarà a Barcelona. L’octubre del 2017 va quedar-se clavat jugant a futbol, l’esquena va donar-li una forta punxada però no va considerar que fos res més que una contractura. Ni analgèsics ni antiinflamatoris podien fer-li baixar el dolor i dies després va començar a sentir que el peu esquerre se li adormia constantment. Juan Felipe va trucar aleshores a la seva assegurança i amb el consentiment d’aquesta va dirigir-se a l’Hospital Clínic de Barcelona. Van ingressar-lo i van operar-lo d’urgències d’una hèrnia discal lumbar.

    Sense fer-li entrega de cap paper legal, relata, Juan Felipe va rebre l’alta agraint el bon tracte del personal sanitari de l’Hospital. Tres mesos després, el departament de facturació del Clínic es va posar en contacte amb ell via mail per fer-li extensiva una factura de les despeses que la seva asseguradora no volia assumir. Rodrigo estava empadronat a Barcelona des de setembre i, per tant, tenia accés directe a l’assistència sanitària urgent.

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Segons la normativa, les entitats com Jo Sí sanitat universal amb qui Juan Felipe va contactar expliquen que, si l’asseguradora no se’n feia càrrec, el pacient en cap cas havia d’assumir el cost dels serveis rebuts.

    El 18 d’octubre de 2017 Juan Felipe visitava d’urgències l’Hospital Clínic, l’ingressaven i l’operaven i el 22 d’octubre rebia l’alta del servei de neurocirurgia. El 24 d’octubre Celta Assistance, la seva companyia asseguradora, comunicava a l’Hospital Clínic via fax que només autoritzava el pagament de 340,34 euros al·legant que aquest era el «màxim de cobertura per preexistència». En el document on fixaven aquesta xifra detallen que davant de més consultes genèriques o amb l’especialista i estudis complementaris o altres prestacions el pacient hauria de sol·licitar a la central operativa de l’asseguradora l’autorització corresponent i que, en cas contrari, no reconeixerien les despeses d’aquestes.

    La normativa que aplica l’asseguradora concreta que «les obligacions assumides per Celta Assistance S.L. només regiran per accidents i/o malalties sobtades i agudes contretes amb posterioritat a la data d’inici del viatge. Queden expressament excloses les malalties congènites o preexistents, cròniques o no, conegudes o no pel pacient les malalties en curs de tractament així com les seves conseqüències o aguditzacions».

    En cap moment l’informe clínic que van realitzar-li a urgències i l’alta infermera feta a sala després dels dies que va estar ingressat, com ha pogut comprovar aquest diari en accedir a aquests documents, deien que les causes de l’hèrnia discal fossin preexistents.

    Així ho feia saber també l’Hospital Clínic a Celta Assistance en un correu electrònic amb data de 18 de gener del 2018 on posaven a Juan Felipe en còpia després que aquest defensés el seu dret a ser cobert, ja que «la patologia diagnosticada no era cap malaltia preexistent». En aquest correu adjuntaven tant el fax enviat per l’asseguradora com l’alta d’infermeria i l’informe clínic realitzat a urgències alhora que animaven a l’asseguradora a revisar el cas i comunicar la resolució com abans millor.

    Abans d’això, el 16 de gener, tres mesos després de l’operació, Juan Felipe rebia un correu del Departament de Facturació de l’Hospital Clínic on se li adjuntava una factura pendent de l’ingrés que textualment deien que era la «corresponent a la part que no cobreix l’asseguradora». Aquesta xifra, en una factura emesa amb data de 27 d’octubre de 2017, pujava a 3334,21 euros. Dies després rep una nova factura amb noves dades com ara l’estada general d’hospitalització que puja fins als 4632,51 euros.

    «Juntament amb la factura em demanen que m’apropi al centre, ho faig per no tenir problemes, però quan em reclamen més de 4.600 euros no entenc res», explica Juan Felipe a qui assegura que li hauria «sortit més barat ser operat a Colòmbia».

    Avui entregarà una reclamació a l’Hospital Clínic per recuperar les dues mensualitats que ja ha abonat i revertir la situació que l’envolta. Durant sis mesos haurà de pagar al voltant de 772 euros, el que li suposa dues mensualitats del seu lloguer. «Tenia els estalvis calculats per realitzar el màster i poder viure a Barcelona durant els 10 mesos que dura, ara he de demanar a la meva família que m’enviï diners des de Colòmbia», explica.

    Juan Felipe mostra la factura on l’Hospital Clínic de Barcelona li reclama 4635,21 euros per l’assistència sanitària urgent que va rebre / Carla Benito

    Entitats en contra l’exclusió social denuncien una facturació il·legal al servei d’urgències del Clínic

    Davant de casos com aquest, avui dijous dia 5 d’abril, diverses entitats juntament amb els veïns que tenen l’Hospital Clínic com hospital de referència, es manifestaran a les 11 h. contra el que denuncien com «una irregularitat que es produeix al servei d’urgències de l’hospital».

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) i associacions veïnals són les entitats convocants a les portes del Clínic. L’acció pretén exigir al departament de facturació del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona que modifiqui un document que entrega als pacients perquè es responsabilitzin del pagament de la seva atenció si en 7 dies no ho fa un tercer pagador.

    Expliquen que des de fa pocs mesos, les urgències del centre entreguen i fan signar als pacients uns documents abans de prestar l’atenció sanitària. El que fixa el text són els supòsits pels quals el pacient que no presenti targeta sanitària assumirà la factura si en 7 dies no la factura un tercer pagador. És a dir, si el servei va a càrrec del CatSalut, el pacient ha de presentar la TSI i, si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient. A més, el mateix document especifica que en els casos d’accidents laborals, de circulació, esportius o escolars, el pacient ha de presentar tota la documentació necessària per facturar al tercer pagador, afirmant novament que si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient.

    En aquest sentit, també volen exigir que l’Hospital s’encarregui «de ‘perseguir’ els tercers pagadors, en lloc de carregar aquesta tasca al pacient», que eliminin els terminis de presentació de documentació, «per evitar una pressió contraproduent en el pacient» i que ofereixen el document «després de rebre l’atenció sanitària necessària, mai abans».

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Altres maneres de recolzar legalment l’assistència sanitària universal que les entitats utilitzen per donar força a la seva denúncia són el Reial Decret 16/2012, on tothom té garantida l’assistència sanitària urgent i la posterior ratificació a Catalunya amb la Resolució del 30 de setembre de 2016 sobre Assistència i Facturació a Urgències.

    La Declaració Responsable és un document que tots els centres haurien d’oferir segons la normativa vigent per garantir que ningú no es queda sense atenció sanitària urgent per manca de recursos econòmics. Les entitats denuncien que no s’està oferint aquesta declaració ni tampoc el document que es fa signar la contempla. Així, entre les seves exigències també inclouen que l’Hospital ofereixi «la declaració responsable quan s’escaigui, tal com estan obligats».

    L’Hospital Clínic ha comunicat a aquest diari que no realitzaria declaracions a aquestes acusacions.

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal i la PASUCat afirmen que realitzar aquestes facturacions és irregular, «ja que si existeix un tercer pagador no hi ha cap supòsit en què la factura pugui ser emesa al pacient». Afegeixen també que és «inadmissible que es traslladi aquesta responsabilitat al pacient, en un moment delicat de salut».

  • «Cal innovar i adaptar els avenços a l’envelliment de la població»

    Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort al món. La innovació ha estat l’eix central del Congrés de la Societat Europea de Cardiologia celebrat a finals d’agost a Barcelona. Manel Sabaté, cap del Servei de Cardiologia de l’Institut Clínic Cardiovascular (ICCV) i de l’equip IDIBAPS d’Aterosclerosis i Malaltia Coronària, ha estat responsable del comitè local del Congrés.

    Com ha anat el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia que es va celebrar a Barcelona a finals d’agost?

    El congrés ha estat un èxit. És la tercera vegada que ve a Barcelona en menys de 10 anys. En total ha estat 6 vegades. Això vol dir que la societat europea ha apostat per Barcelona un cop més i la ciutat ha estat a l’altura. És una ciutat molt atractiva i és ideal per tenir el congrés de cardiologia més gran del món doncs reuneix fins a 30.000 companys. S’han presentat dades molt rellevants i estudis amb impacte immediat. Organitzativament ha estat un èxit.

    Ha estat el responsable del comitè local del Congrés, com va anar el procés?

    Em van seleccionar des de la Societat Europea de Cardiologia. Segurament, a part del reconeixement, em van triar pel fet de ser de Barcelona doncs sempre intenten buscar metges de l’àrea on es celebra el congrés. És més fàcil la comunicació d’aquesta manera.

    Què tal l’experiència?

    No estem acostumats a treballar amb agències de comunicació més enllà d’explicar l’últim estudi que hem tret. Per nosaltres és més fàcil llegir els nostres conceptes que no pensar com el públic pot arribar a entendre allò que per a nosaltres és essencial. Tot i haver triat quins eren els abstracts o treballs que podien tenir un aspecte divulgatiu més important per enfortir la comunicació no hem perdut de vista la part científica.

    En aquesta edició s’han presentat 4.500 casos, 300 de l’estat espanyol, i s’ha apostat per la innovació com a tema principal. Ens pot fer un balanç de la qualitat del Congrés?

    Sí. Aquest any s’ha donat l’efemèride dels 40 anys del primer cateterisme i això ha afavorit que es focalitzés un dels temes en la innovació. La història del cateterisme ve d’un senyor alemany que va pensar: anem a intentar desobstruir una de les arteries del cor. Amb els anys es va acumulant greix i finalment es pot trencar la placa i això provoqui un infart o que es vagi obstruint a poc a poc i provoqui per exemple una angina de pit. Per tractar aquestes obstruccions aquest metge va voler inserir un baló i desobstruir les arteries. Va fer mil estudis amb cadàvers i animals i finalment ho va provar amb un malalt que avui encara segueix viu. Evidentment s’ha anat perfeccionant la tècnica. Ara també s’introdueixen molles metàl·liques que es fixen i eviten que l’arteria es torni a tapar. Aquestes molles tenen un medicament que s’allibera a les parets perquè el greix no torni a créixer. A més, a través d’aquests catèters també es poden tractar les vàlvules. Ja som capaços de canviar-les a través d’ells.

    Quin nivell d’agressivitat té sobre el pacient aquesta intervenció?

    És una operació molt corrent. L’any passat a Espanya se’n van fer 67.000 mentre cirurgies coronàries només se’n fan 6.000. I justament Espanya no és el país on més operacions es fan. És la intervenció més freqüent de la medicina a tot el món.

    És un dels processos menys mínimament invasius. De cara a un postoperatori obrir el pit fa que el malalt ho passi pitjor. Amb aquestes tècniques reduïm l’estada del malalt a l’hospital i fem que tingui menys complicacions. L’únic impediment actual és l’economia perquè tota la innovació va lligada a més inversió i més pressupost.

    El Dr. Manel Sabaté mostra com s’insereixen els catèters en una intervenció coronària percutània / SANDRA LÁZARO

    A banda de la celebració dels 40 anys de la primera intervenció coronària percutània, què més s’ha presentat durant el Congrés?

    Tractament i prevenció han estat dos dels temes més importants.

    Sobre prevenció; es parla d’exercici, dieta sana, evitar hàbits que afavoreixin aquests factors de risc…

    Sí. El 80% de les morts cardiovasculars es podrien prevenir controlant bé els factors de risc que coneixem com ara el tabac, el colesterol, el sucre… Som uns privilegiats perquè a la nostra àrea, la mediterrània, la prevalença de malalties cardiovasculars és molt inferior a la del nord. És per la dieta rica en fruita, en llegums, en verdures, en oli d’oliva… ara hi ha el risc que això es vagi perdent per un canvi d’hàbits que ens pot perjudicar. És més fàcil comprar un croissant que no fer un entrepà.

    Com ho canviem això i ho traslladem a la societat? S’estan fent diverses campanyes al respecte. Una d’elles, durant el Congrés, anomenada ‘Més val cuidar-se que curar-se’.

    Sí. Sempre que hi ha el congrés europeu es fan activitats dirigides a la població on s’explica per exemple com fer un massatge cardiovascular que, no ho valorem, però pot salvar una vida. Se’ls hi ha d’ensenyar als nens tècniques de reanimació. S’ha d’ensenyar què s’ha de fer i què no s’ha de fer i també ensenyar hàbits saludables.

    S’hauria de fer des de les escoles?

    Sí, hauria de ser obligatori fer cursos i tallers de reanimació i hàbits saludables perquè el que aprens de petit és el que se’t queda. Ara s’està fent a partir d’iniciatives privades i hauria d’implantar-se com una assignatura obligatòria.

    Les dades de mortalitat cardiovascular reflecteixen que a escala europea arriba al 45% i dins la Unió Europea a un 35%. Quines són les afeccions més corrents que sumen aquesta taxa?

    Si ens centrem en el ‘cardio’ tenim la cardiopatia isquèmica que són les obstruccions de les coronàries. Isquèmia vol dir falta de reg sanguini. Ve relacionada amb els factors de risc. La segona malaltia més corrent és la insuficiència cardíaca on el múscul perd força i poden haver-hi malalties de les vàlvules o infarts. El cor no deixa de funcionar però s’ofega i acaba requerint un trasplantament que és una tècnica limitada pel nombre de donants. Aquí som líders de donacions però no s’arriba i s’han començat a implantar assistències ventriculars de llarga durada per mantenir aquest cor dos, tres, quatre anys sense que funcioni. En això s’ha d’invertir i és molt car perquè hi ha molts malalts que per edat, contraindicacions o perquè no hi ha tants donants. Afortunadament, però. Això vol dir que no hi ha tants accidents. Hi ha també malalties a les vàlvules: hi ha greix, es creen vels i no tanquen bé. El malalt pot tenir pèrdues de coneixement i ofegar-se. Per últim trobaríem també les arítmies. Perquè es contragui el cor cal un sistema elèctric que dóna estímuls i fa que el múscul deixi passar la sang. Funciona per contraccions separades, primer a l’aurícula i després al ventricle. Quan hi ha alteracions en aquest sistema elèctric es produeixen arítmies: va més a poc a poc o més de pressa.

    Aquestes quatre malalties ocupen el 90% del què li pot passar al cor. En l’àmbit vascular ja entraríem en la mateixa aorta o en problemes d’ictus i accidents vasculars cerebrals.

    El Dr. Sabaté explica amb una mostra del cor els tipus de malalties cardíaques més corrents / SANDRA LÁZARO

    El seu equip al Clínic treballa molt la investigació i el quiròfan. La part més humana amb el pacient, com es viu dins el món de la cardiologia?

    El pacient és el centre. És ell el que en el seu procés va passant per les diverses àrees o seccions. Entra a l’hospital i passa per la sala d’hemodinàmica on es fan els cateterismes, després passarà a una unitat de cures intensives, després passarà a planta i finalment seguirà a l’ambulatori on metges del mateix hospital li faran seguiment. Aquest procés que fa el malalt el fa amb interacció per part de l’hospital. Quan entra amb un infart el primer és operar-lo però en tot moment se li explica el que està passant. Es cuiden tots els aspectes. És veritat que a vegades la massificació impedeix dur bé les urgències però la idea és posar el malalt al centre i això hauríem de tenir-ho tots al cap.

    Cap a on camina ara la cardiologia? Quins reptes s’han de recollir ara que aquest Congrés ha acabat?

    L’envelliment de la població seria un. Cada cop vivim més anys i els volem viure millor. Per tant, cal adaptar els avenços a l’envelliment de la població. Ens hem de centrar a treballar com podem sobreviure econòmicament al fet què la gent treballi fins als 65 anys i visqui bé fins als 100.

    Un altre aspecte seria personalitzar la medecina. Si posem el malalt al centre veiem que no tots els malalts són iguals, no tots es beneficien de portar una vàlvula concreta. Cal veure com seleccionar el millor tractament per cada malalt.

    Un tercer apartat seria com introduir la innovació de recerca en un ambient com el que tenim a la sanitat des de fa uns anys per culpa de la crisi que no hem vist que aquest camp se’n surti.

  • Discriminada per l’embaràs després de més de vuit anys i més de 350 contractes com a infermera

    Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.

    Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.

    La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.

    Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.

    A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.

    No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el «favor» de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.

    Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.

    M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.

    A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.

  • Barnaclínic o com s’ofereix sanitat privada a la setena planta d’un hospital públic

    Pacients i familiars entren i surten de l’Hospital Clínic de Barcelona a diferents ritmes. La mateixa porta d’entrada i sortida serveix tant per als pacients atesos pel sistema públic com per als pacients privats. Els recorreguts però són diferents: els últims es dirigeixen a la setena planta de l’escala 4. Allà és on hi ha situada la planta d’hospitalització de Barnaclínic, la clínica privada que ocupa amb 16 habitacions individuals 525 m² de l’hospital a més dels 412 m² de l’edifici de consultes externes.

    Creada l’any 2000 i participada en un 100% per capital públic, Barnaclínic S.A és una societat mercantil que utilitza recursos de l’Hospital Clínic, com ara llits d’UCI, aparellatge o recursos humans a canvi d’un lloguer. La seva activitat però és exclusivament privada. La línia fina que diferencia si un recurs s’està utilitzant per a la sanitat pública o la privada és el que ha aixecat polèmica en els darrers anys sobre aquesta clínica. Sobretot després que un recent informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’activitat de Barnaclínic documenti que un 7,4% de les intervencions fetes durant l’any 2012 es van fer en horari d’atenció als pacients públics.

    Aquest diari ha pogut parlar amb tres treballadors de l’Hospital Clínic que testimonien que la separació entre recursos públics i privats “no sempre és clara”.

    Ús dels recursos

    “Recordo un dia a Urgències. Una dona amb una apendicitis em va dir que era pacient de Barnaclínic. Al cap d’una estona el cap de guàrdia em va venir a buscar i em va fer prioritzar aquesta pacient”, explica un infermer del Clínic que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un altre exemple que cita en aquest sentit té a veure amb les proves diagnòstiques. “Sovint els prioritzen però és difícil dir si és per criteri mèdic o no”, explica.

    En Lluís Gavaldà, tècnic de diagnòstic per la imatge des de fa vuit anys a l’Hospital Clínic, assegura que el problema principal és “que no hi ha una separació d’espais ni professionals”. Explica, per exemple, que les ressonàncies magnètiques de pacients de Barnaclínic s’acostumen a fer en horaris d’atenció pública. “Es busca un forat per fer-los la ressonància entre setmana i no fer-los venir a la nit, un dissabte tarda o un diumenge”, diu. Segons aquest treballador a Barnaclínic són “molt i molt insistents” quan hi ha un dels seus pacients pendent d’una prova.

    Gavaldà recorda també com fa prop de tres anys, quan era a l’àrea de Radiologia d’Urgències (on es fan les radiografies urgents) només hi havia un lliterer de radiologia. “Jo podia fer més radiografies però a l’haver-hi només un lliterer de radiologia, quan hi havia una urgència d’un pacient de Barnaclínic per fer-li una radiografia, havia de deixar de fer pacients urgents públics”, comenta. De fet les urgències són un dels exemples citats. “Hi ha un equip al Clínic que és avisat en cas d’aturada cardiorespiratòria i que està integrat per diferents perfils com ara un anestesista, un metge de medicina interna o un infermera”, explica el treballador que vol mantenir-se en l’anonimat. Segons ell aquest equip també és qui atén un pacient de Barnaclínic si pateix una aturada.

    “Cada vegada que s’envia una persona a fer un servei per Barnaclínic estem deixant de donar servei a un pacient públic, és habitual”, lamenta Vicenç Ortega, lliterer a l’Hospital Clínic des de fa anys. Segons el seu testimoni, Barnaclínic depèn en el seu funcionament diari del personal del Clínic. “El funcionament ordinari depèn de lliteres, de les proves diagnòstiques, etc”, explica. I és que a diferència de la plantilla de col·laboradors mèdics, infermeres o auxiliars, els lliterers són treballadors del Clínic sense cap tipus de conveni o contracte laboral amb Barnaclínic.

    Avisa que si l’activitat privada augmenta s’anirà desplaçant l’activitat pública i reivindica que es torni a fer operacions a pacients públics a les tardes -ara els quiròfans estan reservats a Barnaclínic en aquest horari-. 

    Des del Clínic però defensen que l’activitat de Barnaclínic reverteix en beneficis per a l’hospital. Segons informació facilitada a aquest mitjà, l’activitat de Barnaclínic reverteix en nous aparellatges, innovacions tecnològiques i fons per a docència i estades formatives a l’estranger de professionals de l’activitat pública. L’any 2015, indiquen, els beneficis de Barnaclínic van ser de 288.643 euros. D’aquests 100.000 es van repartir entre l’Hospital Clínic i la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica. La resta, expliquen, és per a reserves que es queda la societat per a la seva gestió habitual. “Barnaclinic lloga els espais al Clínic i li paga pels recursos que utilitza. Al final qui ho paga és el client privat, l’alemany que ve a operar-se”, expliquen fonts de l’hospital.

    Metges públics al matí i privats a la tarda

    Barnaclínic compta amb una plantilla relativament petita. A finals de 2015 eren 77 professionals, dels quals 25 eren personal d’administració, 42 infermes i auxiliars, 9 metges i biòlegs i 1 d’alta direcció. El gran gruix de facultatius especialistes provenen de l’Hospital Clínic: més de 500 treballadors del centre treballen també per a Barnaclínic i un dels arguments que es dóna sovint és que així es reté el talent del Clínic. És a dir, que oferint-los la possibilitat de complementar la seva activitat pública amb la privada al mateix hospital es facilita que no marxin a altres clíniques privades.

    Concretament l’any 2013 un total de 561 professionals sanitaris contractats per l’Hospital Clínic van prestar en algun moment serveis a pacients de Barnaclínic. Segons va especificar el Govern en resposta escrita a una pregunta parlamentària feta per Ciutadans el febrer de 2015, “els serveis es retribueixen de forma complementària i addicional sempre que l’activitat es dugui a terme fora de l’horari laboral”. En el cas que els serveis es prestin durant la jornada laboral el Clínic factura a Barnaclínic els serveis “com a part del Conveni entre centres i no es genera cap retribució addicional als professionals sanitaris”.

    Professionals sanitaris de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Segons el darrer informe de la Sindicatura de Comptes, que analitza l’activitat de Barnaclínic, l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic. Així li consta a la Sindicatura i així ho reconeixen des del Clínic. Amb tot, fonts del centre matisen que actualment “totes les compatibilitats estan al dia” i especifiquen “fins l’any 2013 i 2014 la normativa no va concretar les compatibilitats del personal mèdic i d’infermeria, respectivament”.

    L’infermer amb qui ha parlat aquest mitjà explica que ha vist altes de pacients donades per un resident. “Són pocs però he vist casos de metges adjunts que han enviat els seus residents de l’Hospital Clínic a tractar pacients de Barnaclínic”, diu.

    La ‘fórmula’ Barnaclínic

    Tot i que fa anys que Barnaclínic aixeca polèmica entre alguns sectors no ha estat fins a la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes –que conclou que la seva forma jurídica no s’adequa a la llei– que s’ha decidit replantejar la seva forma. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, s’assegurava en l’informe.

    Fonts expertes en dret consultades per aquest diari expliquen que el que conclou la Sindicatura s’explica perquè “el que no regula la llei és que es faci ús del capital públic per prestar activitat privada únicament”. En aquest sentit citen com a exemple que “si fos una mercantil amb capital privat i concert públic no hi hauria problema”.

    L’oposició a la fórmula Barnaclínic però no ve només de veïns o plataformes de defensa de la sanitat pública. En això hi coincideix també la patronal del sector sanitari privat, ACES, que el 2013. Va interposar una demanda a Barnaclínic al considerar que vulnerava la Llei de de Defensa de la Competència. Recenment però l’Audiència de Barcelona va desestimar-ne el recurs ja que considera la clínica privada com un mitjà propi de l’Hospital Clínic. La patronal però assenyala que en els estatuts de Barnaclínic no hi consta com a tal i argumenta que l’activitat que realitza no és substancial per a l’Hospital.

    A més a més, des d’ACES asseguren que “seguiran defensant els interessos del sector sanitari privat per evitar que el model Barnaclínic proliferi i s’aprofiti de recursos humans i materials de la sanitat pública per realitzar activitat privada”. 

     

    El futur de Barnaclínic

    Ja fa mesos que el Clínic estudia què fer amb el seu braç privat però una cosa està clara: Barnaclínic seguirà existint. Arran de l’informe de la Sindicatura sobre Barnaclínic, que conclou que l’activitat de l’entitat no s’adequa a la llei, el Departament de Salut i l’Hospital Clínic estan buscant quina fórmula jurídica hauria d’adoptar.

    Segons l’opinió del director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF, Guillem López Casasnovas, la forma jurídica que hauria d’adoptar Barnaclínic és la d’una societat anònima (SA) amb majoria de capital públic i òrgan de govern conjunt del holding. Així mateix Casasnovas apunta com a solució per separar amb una línia clara l’ús de recursos públics i privats, la “gestió d’una llista d’espera única ordenada amb criteris d’efectivitat relativa per als pacients públics”.

    Segons ell, aquesta s’hauria de respondre amb professionals amb  assignació de càrrega de treball determinada per cadascun d’ells entre l’activitat pública i la privada, amb separació dels dos components a les seves nòmines i limitació percentual màxima del que pot suposar el complement privat sobre el total. “A més  tots el pagaments hauríen de procedir d’una caixa única, amb preus de transferència del cost dels recursos públics utilitzats que sigui identificable i amb auditories aleatòries de compliment. És en els detalls i no en la forma jurídica on pot habitar el diable”, assegura.

    Porta d’entrada de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Des del Clínic i Salut asseguren que la seva voluntat és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible “de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals”.

    Concretament hi ha un equip de persones format per la conselleria i l’Hospital Clínic que està treballant en la cerca d’una solució per a l’activitat de Barnaclínic i que és responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic. Preguntats sobre  les opcions que estan sobre la taula, des de l’Hospital Clínic es limiten a recordar la creació d’aquesta comissió mixta i asseguren que “tan aviat com tinguin la proposta final, la faran pública”. Algunes fonts apunten a la possibilitat que Barnaclínic deixi de ser una societat mercantil i sigui una fundació sense ànim de lucre. Amb tot, encara no hi ha cap decisió presa.

    Mentrestant, per les portes del Clínic segueixen passant pacients de la privada i pacients de la pública que potser sense saber-ho compartiran metge o espera per a una prova diagnòstica.

  • La Sindicatura conclou que l’activitat privada de Barnaclínic no s’adequa a la llei

    El model Barnaclínic – entitat pública que fa activitat privada en les immediateses d’un hospital públic amb recursos d’aquest- no té empara legal. Així ho constata la Sindicatura de Comptes, que acaba de publicar un informe sobre les relacions entre l’Hospital Clínic de Barcelona i el seu braç privat, durant l’any 2012.

    L’ens fiscalitzador conclou que l’entitat opera sense l’empara del marc jurídic i que, per tant, ha de buscar una forma jurídica diferent de l’actual, tal com està estudiant el Departament de Salut. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, resa l’informe.

    Ús dels recursos estructurals

    Barnaclínic presta serveis sanitaris amb caràcter privat fent servir les instal·lacions i els recursos materials de l’hospital. L’informe publicat recull ara diverses dades que confirmen el que entitats de defensa de la sanitat pública i veïns fa temps que denuncien: que la línia entre allò que és privat i allò que és públic quan es comparteixen recursos i instal·lacions no és clara.

    Concretament, el 2012 un 7,4% de les intervencions realitzades a pacients de Barnaclínic es van fer en horari d’atenció als pacients públics i també es constaten coincidències horàries en les visites de consultes externes i en diverses proves i procediments, ja que és l’hospital qui realitza les proves diagnòstiques i de laboratori als pacients de Barnaclínic. “Dues terceres parts són un tipus de proves i procediments que l’hospital efectua a pacients públics durant tot el dia i, per tant, forçosament hi ha coincidència horària entre les realitzades a pacients públics i a pacients de Barnaclínic”, diu el text.

    Sobre l’ús de les instal·lacions -l’empresa ocupa, en règim de lloguer, una part de la setena planta de l’edifici de l’Hospital Clínic-, l’informe conclou que els espais i béns de l’hospital utilitzats per Barnaclínic per a la realització de la seva activitat assistencial, són béns de domini públic i que per tant va en contra del que estableix la Llei de patrimoni de les administracions públiques.

    Prop de 500 treballadors compartits amb l’Hospital Clínic

    Sobre el personal, la Sindicatura recull que gairebé tots els professionals que presten serveis assistencials a Barnaclínic són personal mèdic de l’hospital, on combinen la prestació de servei públic en horari de matí amb l’activitat privada a Barnaclínic a la tarda. Concretament 524 treballadors del centre públic treballaven l’any 2012 també a Barnaclínic. A més a més, segons diu l’informe, “la Sindicatura no ha tingut constància que el personal de l’HCPB que realitzava tasques a Barnaclínic hagués obtingut el reconeixement de la compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic”, d’acord amb el que estableix la normativa d’incompatibilitats.

  • Salut dissoldrà Barnaclínic per substituir-lo per una nova entitat

    Barnaclínic, el braç privat que opera a les instal·lacions de l’Hospital Clínic de Barcelona, deixarà d’existir almenys en la forma actual. No desapareixerà però sí que serà substituït per una nova entitat. Segons ha anunciat el Departament de Salut aquest divendres, la societat mercantil de capital públic Barnaclínic es dissoldrà al llarg del 2017 i se substituirà per una entitat de la qual no s’han concretat els detalls. «El motiu pel qual hem pres ara la decisió és que hem tingut coneixement de la publicació d’un informe específic de Barnaclínic per part de la Sindicatura de Comptes», ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín. «Des del Departament es reprenen els treballs per determinar quin ha de ser el marc normatiu que ha de regular la activitat privada dels centres públics» ha afegit.

    La voluntat del Departament de Salut i de l’Hospital Clínic, asseguren, és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible «de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals».

    L’anunci arriba gairebé un any després que es creés una comissió d’estudi formada per responsables del Departament i de l’Hospital, amb l’encàrrec d’analitzar alguns reptes de futur de l’Hospital Clínic, entre aquests la seva naturalesa de servei públic i el no lucre. Aquesta comissió serà, també, la responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic.

    També fa prop d’un any, Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona, ja va anunciar durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020 de l’hospital que no estava previst tancar Barnaclínic. Amb tot va assegurar que una comissió de professionals revisarien el model de negoci de l’ala privada del Clínic i estudiarien la possibilitat de traslladar el centre en un altre indret.

    La polèmica

    El cas de Barnaclínic, un centre privat dins d’un centre d’ús públic que comparteix espai físic i professionals, ha aixecat polèmica des de la seva posada en marxa i l’inici d’activitat hospitalària l’any 2000. De fet, ha estat en el punt de mira d’entitats de defensa de la sanitat pública així com també de veïns i veïnes, que han recollit firmes pel tancament de la clínica perquè consideren que la línia entre allò que és públic i allò que és privat es fa difícil de dibuixar.

    Una de les opcions que es contemplaven fa un any és la de reconvertir Barnaclínic en una fundació privada sense ànim de lucre, segons van indicar fonts consultades per aquest diari. Tot i que encara no hi ha cap decisió presa, les mateixes fonts apuntaven que també s’estaria contemplant l’opció de traslladar físicament la sala d’hospitalització de Barnaclínic, que es troba a la setena planta de l’Hospital Clínic, fora del centre.

  • Mor Joan Rodés, reconegut hepatòleg i exdirector de l’Hospital Clínic

    El doctor Joan Rodés i Teixidó, llicenciat en Medicina l’any 62, ha mort aquest dimarts als 78 anys, segons ha informat en un comunicat l’Hospital Clínic de Barcelona, on va treballar bona part de la seva carrera. Rodés ha tingut un paper destacat com a hepatòleg i ha presidit l’Associació Europea i l’Associació Internacional per a l’estudi del fetge a més de realitzar nombrosos estudis sobre malalties hepàtiques.

    L’any 1968, un any després de doctorar-se, va crear la Unitat d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aviat, el 1972, va ser nomenat cap del Servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Va situar el servei d’Hepatologia del Clínic a la primera línia mundial en el coneixement de les malalties del fetge i va ser clau en el foment de la recerca no només a l’Hospital Clínic i l’IDIBAPS, sinó també en l’àmbit nacional i internacional. Entre 2003 i 2008 va posar-se al capdavant de la direcció general de l’hospital, un dels centres de referència a Catalunya.

    Al llarg de la seva trajectòria, Rodés també va ser catedràtic de Medicina a la Universitat de Barcelona, de la qual va esdevenir-ne professor emèrit. A més, ha publicat més de 500 articles originals a les principals revistes mèdiques a nivell internacional i ha editat una setantena de llibres. Des de l’any 2001 era president del Consell Assessor del Ministeri de Sanitat i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. L’any 2013 va esdevenir president del Consell Assessor de Ciència i Tecnologia de la Secretaria d’Estat de I+D+i. Les seves principals línies d’investigació s’han centrat en l’alcohol i les malalties hepàtiques, l’hepatitis crònica per virus de l’hepatitis B i C, el càncer de fetge, les complicacions derivades de la cirrosi hepàtica i la colèstasi crònica.

    Entre les nombroses distincions al llarg de la seva carrera destaquen el Premi “Severo Ochoa a la Investigación” (1990), la “Canadian Liver Foundation Gold Medal” (1999), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2001) o la “Gran Cruz de la Orden Civil de Sanidad” (2007). L’any 2015 va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement per la tasca desenvolupada durant més de 40 anys en el món de la medicina i per la seva recerca en l’àmbit de les malalties del hepàtiques. L’any 2013 l’Instituto de Salud Carlos III va iniciar un programa per a fomentar la recerca entre els investigadors clínics que porta el seu nom.

    En una nota recollida pel Departament de Salut, Comín ha destacat la figura del dr. Rodés. Segons Comín, Rodés ha estat “l’exemple de com exercir la medicina des de la màxima excel·lència” i ha estat «peça fonamental» en la implementació de la figura del metge investigador i de la recerca en els grans hospitals universitaris de Catalunya. Per la seva banda, el president de la Generalitat Carles Puigdemont també ha recordat Rodés a través d’una piulada en la qual assegura: «la seva aportació a la medicina i al model sanitari català ens farà estar sempre en deute amb ell. Descansi en pau.»

  • Tres claus sobre el col·lapse a les urgències dels hospitals

    Per què estan col·lapsades les urgències dels hospitals catalans? Diversos treballadors consultats per aquest diari asseguren que una part de la saturació s’explica per la reducció de personal arran de les retallades que ha patit el sistema sanitari. Per la seva banda, els experts apunten, a més de l’ajust pressupostari, a les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i de la infravaloració de l’atenció primària.

    Mentre els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària segueixen sent desconeguts per a molts pacients, el col·lapse en els grans hospitals s’ha aguditzat en les últimes setmanes. Com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta. Això passa, per exemple, tant a l’Hospital Vall d’Hebron com al Parc Taulí de Sabadell, on tot i que els centres es troben en plena ocupació -en aquests moments no hi ha llits tancats- hi ha un problema de drenatge.

    El Taulí, el Mar o el Clínic: desbordats de feina

    «La setmana anterior al dia de Nadal els pacients gairebé doblaven la capacitat d’algunes sales d’urgències», denuncia Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei. «Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera», explica.

    Davant d’aquesta situació, comenta aquest portalliteres, és difícil protegir la intimitat del pacient perquè «hi ha més passadissos que biombos«. El Taulí té una població de referència de 400.000 persones i el 2015 va atendre 134.828 urgències.

    Com el Taulí, els serveis d’altres grans hospitals també es troben desbordats, com l’Hospital del Mar. En aquest centre, situat al passeig marítim de Barcelona i que té població de referència dels districtes de Ciutat Vella i Sant Martí, les visites a urgències el 2015 van ser 96.691.

    Els treballadors han trobat en les xarxes socials una finestra de denúncia de la saturació de les seves urgències. Segons dades recollides en el compte @UrgenPSMar, el 26 de desembre hi havia a les Urgències del Mar 113 pacients i denunciaven que les ambulàncies no podien descarregar, que havia boxes quadruplicats i lliteres pels passadissos. Precisament aquest mes de desembre havien de completar-se les obres d’ampliació de les urgències, que es van reprendre el 2015 després de quatre anys aturades per les retallades, tot i que no estaran a punt fins al primer trimestre de l’any que ve.

    A l’Hospital Clínic, expliquen infermeres d’urgències, físicament no hi ha espai per a tenir pacients en els passadissos. Obren algunes sales en funció de l’afluència i de si hi ha llits o no, però no sempre són espais adequats per al pacient. «No són àrees preparades per atendre al malalt perquè no tenen material i la medicació tampoc hi és, però hi ha gent que es pot passar dies en aquestes sales», assegura. El 2014 el Clínic va registrar 109.054 visites a urgències.

    Vall d’Hebron: l’hospital amb més visites a urgències

    La situació a Vall d’Hebron, l’hospital públic que assumeix més pacients a urgències -el 2014 van passar-hi 187.039 persones-, ha portat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) a denunciar-ho davant el Síndic de Greuges, que ha obert una investigació d’ofici. En aquest hospital la presència de malalts als passadissos de les urgències no és un fet puntual, segons denuncien els veïns i veïnes.

    Marta Rubies és una infermera d’urgències que s’ha sumat a les protestes veïnals. Segons explica a El Diari de la Sanitat, els últims dies s’han trobat amb molts malalts més de 48 hores en una llitera en els passadissos. «Hospitals de menor nivell no tenen capacitat per assumir pacients i no hi ha llits disponibles. Les infermeres tenim molta pressió, tenim els pacients disgregats pels passadissos, és un patir i genera molt estrès i esgotament», diu.

    A més, denuncia, «per poder donar cobertura agafen gent que acaba de sortir de la carrera, amb poca experiència i amb contractes precaris». Segons Rubies tot això «és conseqüència de la retallada als pressupostos des del 2010 perquè tanquen les urgències dels ambulatoris i qualsevol ciutadà que es troba malament no sap on acudir». Amb tot, la directora assistencial del centre, Ana Ochoa de Echagüen, assegurava el mateix dia de la protesta que «no hi ha col·lapse».

    Tècnics sanitaris consultats per aquest diari coincideixen en aquest diagnòstic. El problema sempre hi ha estat, diuen, però amb la crisi el sistema s’ha tensionat i la vàlvula d’escapament per molts pacients són les urgències. “Si vas al teu ambulatori i no et donen cita per visitar-te per unes angines fins al cap de tres dies vas a urgències”, cita com a exemple un tècnic. “Si ets gran, tens 80 anys i truques al 061 per algun motiu és probable que acabis ingressant. El perfil de persona gran, que avui viu més però presenta més problemes crònics, és el pacient que realment col·lapsa el sistema”, diu. Per ell, la solució passa per un replantejament de model que s’adeqüi més a la societat actual. Això requereix, al seu parer, més educació sanitària però alhora més organització entre els diferents nivells assistencials i més recursos per a la primària.

    Atenció Primària: clau per desencallar les urgències

    L’exdirector assistencial de la Vall d’Hebron, Pep Martí, sosté que la millora de les urgències dels hospitals no està només en els centres, sinó també en els ambulatoris. En aquest sentit, Martí opina que «molts pacients que arriben a urgències segurament no haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques» i apunta que «són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos».

    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona
    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona

    En la mateixa línia s’expressa Cesca Zapater, del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «En les plantes d’ingrés hi ha una quantitat de gent gran molt malalta important però un ingrés no té perquè ser sempre l’opció més adequada». «Si tinguessin un suport a casa potser no anirien a l’hospital, no caldria», explica. Segons ella, el model actual tendeix a «ingressar-tot». «Vivim en un món marcat per l’intervencionisme, la medicalització i l’hospitalocentrisme», critica.

    No obstant, per Zapater el col·lapse de les urgències és multifactorial. Recorda que abans de les retallades pressupostàries ja havia col·lapse. La solució passa, diu, per preguntar-se per què hi ha tanta gent que utilitza el servei d’urgències de manera inadequada. I és que, segons Zapater, la meitat de les persones que van a les urgències dels majors hospitals no requereixen atenció hospitalària ja que podrien tractar-se en els centres d’atenció primària, ja sigui des d’un CAP o a les seves urgències. Això té a veure, segons ella, amb la cultura hospitalària, la necessitat d’immediatesa i l’expectativa que a l’hospital poden resoldre millor la urgència que des d’un CAP.

    Un Pla per millorar l’atenció urgent

    El 2015 els hospitals de la xarxa pública de Catalunya van atendre gairebé tres milions i mig de visites a urgències, amb una mitjana de 8.784 ingressos diaris, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Ara bé, segons la memòria del Servei Català de la Salut (CatSalut) del mateix any, un 63,8% d’aquests pacients van acudir al servei urgent encara que no presentaven un risc vital o una urgència. Segons la memòria, l’espera d’atenció a urgències i la insatisfacció d’assistència va ser un dels principals motius de reclamació en els hospitals encara que no s’especifiquen els expedients per aquest motiu concret.

    Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava divendres passat trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar. Després de donar la xifra que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori, el conseller de Salut, Toni Comín, va fer una crida a donar conèixer els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària.

    A més, la situació de les urgències catalanes podria tensionar-se més davant l’arribada d’una epidèmia de grip en els pròxims dies. Mentrestant, el Pla Nacional d’Urgències dissenyat per Salut no es presentarà fins al primer trimestre de 2017 i serà a partir de gener quan s’activarà una comissió de seguiment que avaluarà diàriament l’activitat i les incidències de les urgències a Catalunya.

  • Veïns i veïnes de Barcelona: «No volem ni un dia més persones als passadissos d’urgències»

    «La situació és d’indignitat total, hi ha molt pacients als passadissos de les urgències, amb els seus familiars de peu perquè no hi ha cadires i amb la llum encesa dia i nit», denuncia Marcela Güell, portaveu de sanitat de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Després del col·lapse que es va viure durant la setmana passada als serveis d’urgències d’alguns hospitals, com el Vall d’Hebron, amb més de 80 pacients esperant per ser traslladats a planta, la FAVB ha exigit aquest dijous «solucions immediates».

    Segons expliquen representants de la Federació de diferents districtes, els principals hospitals públics en què les Urgències es troben desbordades són l’Hospital de la Vall d’Hebron, el del Mar, el Sant Pau i el Clínic. «No qüestionem l’assistència, que és molt bona, sinó les condicions ja que no és normal que hi hagi malalts que esperen més de 24 hores per un llit», ha dit Güell.

    La FAVB recorre al Síndic de Greuges

    Trini Cuesta, de la coordinadora d’entitats SAP Muntanya, ha recordat que el mes de novembre passat ja van avisar el conseller de Salut, Toni Comín, que els serveis d’alguns hospitals es trobaven bloquejats i que la situació empitjoraria si no es feia res al respecte. Segons Cuesta no han obtingut cap resposta a la carta que van lliurar llavors a la conselleria i és per aquest motiu que han decidit recórrer al Síndic de Greuges i a la Sínidica de Barcelona, a qui aquest dimecres se’ls va fer arribar una queixa. També s’han dirigit a l’Ajuntament de Barcelona i a tots els grups parlamentaris per tal de fer-los coneixedors de la situació.

    Per la seva banda, Elva Tenorio, membre de Tancada Clínic, ha denunciat que si les urgències del Clínic no estan més col·lapsades és perquè es deriven pacients a l’Hospital Sagrat Cor (Quirónsalud) i ha lamentat que hi hagi «llits reservats per aquells que s’ho poden pagar» en una clara al·lusió al braç privat del Clínic, Barnaclínic, que opera dins el mateix recinte de l’hospital.

    Segons la FAVB la saturació del servei a diferents centres de la ciutat és un efecte de les retallades que ha patit el sector públic. Si bé esperen que a l’Hospital del Mar la situació millori amb la inauguració de les noves urgències, prevista pel març de l’any vinent, demanen responsabilitats als gestors i els planificadors per trobar solucions «d’avui per demà». «No som nosaltres qui hem de trobar la solució, són ells, i si no la saben trobar que dimiteixin», ha afirmat amb contundència Marcela Güell.

  • L’Hospital Clínic i el de La Paz repeteixen com els hospitals públics amb millor reputació

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Els hospitals públics La Paz de Madrid i el Clínic de Barcelona són els que gaudeixen de millor imatge entre els professionals sanitaris. Repeteixen la seva posició respecte a l’enquesta de 2015 que realitza l’empresa Merco amb el vistiplau de l’Organització Mèdica Col·legial i el Consell General d’Infermeria.

    La prospecció sobre 18 especialitats mèdiques reflecteix que dels 100 centres sanitaris amb millor puntuació, 74 són públics i 26 privats. Aquest any han intercanviat les posicions al Gregorio Marañón (aquest cop tercer) i el 12 d’Octubre (ara quart). Tots dos a la ciutat de Madrid.

    De fet, cal anar fins al setè i vuitè lloc perquè els sanitaris hagin col·locat hospitals d’altres ciutats: La Fe de València i Virgen del Rocío de Sevilla.

    El rànquing complet del 2016 –que es pot consultar aquí– s’ha elaborat segons l’opinió de 1.082 metges especialistes, 304 d’Atenció Primària, 987 infermeres i altres professionals fins a sumar 3.200 persones) té algunes escalades sorprenents com la de l’hospital Doctor Peset de València que el 2015 ocupava la 65a posició i ara està en la 15a.

    Entre els centres privats, el que millor puntuació ha obtingut és la Clínica de Navarra seguit pel HM Montepríncipe.