Les emocions són una part fonamental de la vida. Ens permeten expressar-nos, comunicar-nos, relacionar-nos, aprendre i créixer. Però també poden ser difícils de gestionar, especialment quan som petits i encara no tenim les eines ni les paraules per entendre-les i regular-les.
Els infants n’experimenten un ampli ventall, des de l’alegria, la sorpresa, l’afecte o la curiositat, fins a la tristesa, la ràbia, la por o la frustració. Aquestes són naturals i saludables, i reflecteixen el seu estat interior, les seves necessitats i les seves experiències amb el món exterior. Però encara no saben com identificar-les, expressar-les i regular-les de manera adequada. Per això, necessiten l’acompanyament i el suport dels adults que els cuiden i els estimen.
Com els adults podem acompanyar les emocions de manera respectuosa, sensible i efectiva? A continuació, n’oferim algunes claus i recomanacions per fer-ho possible.
El primer pas és reconèixer-les i acceptar-les, la qual cosa implica:
Observar atentament el llenguatge corporal, les expressions facials, els sons i les paraules, per captar els seus senyals emocionals.
No jutjar-les, criticar-les, ignorar-les o reprimir-les, sinó entendre que són una forma de comunicació i d’expressió de les seves necessitats i desitjos.
Validar-les i anomenar-les, per ajudar-los a reconèixer-les i a posar-les en paraules. Per exemple: “Veig que estàs trist perquè la teva joguina s’ha trencat“, “Sé que estàs enfadat perquè no vols anar a dormir” o “Et veig content perquè has fet un dibuix molt bonic”.
Mostrar empatia i afecte, per fer-los sentir escoltats, compresos i estimats. Per exemple: “Entenc que et sentis així, jo també m’he sentit així alguna vegada” o “Estic aquí amb tu, si vols un abraçada o una carícia, només has de demanar-m’ho”.
El segon pas és acompanyar-les i regular-les, la qual cosa implica:
Oferir un entorn segur, estable i previsible, on puguin expressar-les sense por ni vergonya, i on rebin el suport i l’orientació dels adults.
Establir uns límits clars, coherents i respectuosos, que ajudin als nens i nenes a canalitzar-les de manera adequada, sense fer-se mal ni fer mal als altres. Per exemple: “No pots pegar al teu germà quan estàs enfadat, però pots dir-li que no t’agrada el que fa” o “No pots tirar les coses quan estàs frustrat, però pots demanar ajuda o buscar una altra solució“.
Donar exemple de com gestionem les nostres emocions, mostrant-los-hi que nosaltres també les sentim, les expressem i les regulem de manera saludable. Per exemple: “Avui estic una mica preocupat per la feina, per això estic una mica callat, però no és culpa teva“, “Avui m’he enfadat amb el teu pare, però ja hem parlat i ens hem demanat perdó” i “Avui estic molt content perquè he rebut una bona notícia, i vull celebrar-ho amb vosaltres“.
El tercer pas és fomentar-les i estimular-les, la qual cosa implica:
Oferir oportunitats i experiències diverses, que els permetin conèixer-les, explorar-les i expressar-les de manera creativa i lúdic, com llegir-los-hi contes, cantar cançons o jugar a disfressar-se, entre d’altres.
Potenciar les positives com l’alegria, l’afecte, la curiositat, l’autoestima, etcètera, tot reconeixent els seus èxits, valorant els seus esforços, elogiant les seves qualitats i compartint moments agradables.
Ajudar-los a comprendre i a respectar les dels altres, fomentant la seva empatia, la seva tolerància, cooperació i convivència. Per exemple: “Com creus que se sent el teu amic quan li prens la joguina?”, “Com t’agradaria que et tractessin quan estàs trist?“, “Com podem ajudar a la teva germana quan està nerviosa?“.
Les emocions són una font de riquesa i d’aprenentatge, i saber identificar-les òptimament és una tasca fonamental per al desenvolupament integral, per a la salut mental i emocional i per a la felicitat dels nens i nenes.
Amb l’inici de l’estiu arriben també les vacances i sembla que el temps s’atura i tot esdevé més relaxat. Aquest és un bon moment per compartir més experiències en família i construir espais de relació, socialització i aprenentatge.
Qualsevol moment pot ser bo per jugar, per exemple fent una escapada al bosc, on troben obstacles per esquivar, terrenys irregulars, pendents, etc., o bé dins mateix de casa. Podem acompanyar-los en el joc adaptant el mobiliari perquè els nens puguin pujar, baixar, saltar o passar-hi per sota.
Una altra activitat que podem fer és encomanar-los petites tasques a casa. A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions. Podem donar-los les agulles d’estendre, portar o treure un plat de taula, guardar roba al calaix, posar la roba bruta al cubell, recollir les joguines, ajudar a parar o desparar taula o regar una planta.
A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions
Al final, l’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat amb ells, que pot ser tan senzill com asseure-us i cantar una cançó o mirar un conte. Abans d’anar a dormir, per exemple, pot ser un molt bon moment per compartir la lectura d’un llibre o per explicar una història. Es tracta d’una bona manera d’incrementar el seu vocabulari i estimular la seva imaginació.
Un altre punt important que es pot remarcar durant la temporada estival és la desconnexió de les pantalles, que ens pot ajudar a enfortir les relacions. És crucial que l’infant sàpiga que hi som presents, que no hi ha altres factors o tasques que ens distreguin.
I en acabar l’estiu, una bona idea pot ser fer plegats un àlbum amb tots els moments en família de les vacances recopilats. Així, l’infant desenvolupa la seva memòria i es creen emocions positives que recordarà tota la vida.
El joc és l’activitat més essencial pel desenvolupament dels infants. A través del joc té lloc la relació entre els coneixements adquirits i els nous, s’afavoreix el desenvolupament cognitiu, social i emocional, a més de formar-se, a la vegada, altres processos d’aprenentatge. Gràcies al joc les criatures també desenvolupen la seva imaginació i la seva capacitat creativa, resolen conflictes, experimenten i aprenen sobre allò que els envolta.
L’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat
De totes maneres, no és imprescindible que omplim tot el temps amb activitats i propostes, als nens i a les nenes no els hi cal tenir tot el temps organitzat. Ben al contrari, també és necessari l’avorriment. Quan un infant no sap què fer és quan apareix la creativitat i la imaginació. Aquests moments de pausa són els que li permetran créixer emocionalment. El que passa és que com que vivim en una societat accelerada, en què tot va molt de pressa, ens pot costar adonar-nos d’aquest fet.
Per acabar, cal remarcar que durant l’estiu els infants també necessiten mantenir les rutines, com per exemple les del son o dels àpats.Les rutines els hi donen seguretat i, tot i que en temps de vacances les podem flexibilitzar una mica, no hem d’oblidar que aquestes són necessàries perquè puguin establir un ordre i una predicció de les coses.
En definitiva, les vacances són un temps valuosíssim per compartir experiències i per construir espais de joc, de relació, de socialització, i també d’aprenentatge. Així es crearan moments únics i irrepetibles.
“El símbol de l’escola són tres xiprers, que són el símbol de l’hospitalitat. Antigament, quan en una masia hi havia dos xiprers, tenies un plat a taula; si n’hi havia tres, t’hi podies quedar a dormir. És el nostre tarannà. Aquesta és una escola concertada i inclusiva. El nostre repte és acollir persones que inicien el seu aprenentatge als 3 anys o menys, que siguin felices en aquest entorn i que vulguin aprendre al llarg de la vida, siguin quines siguin les seves necessitats”. Així presenta Agustí Olivares l’escola Thau de Barcelona, de la qual és director des de fa cinc anys i en la qual treballa des del 1999.
El disseny de l’edifici, que mira a la ciutat Barcelona, és una part essencial d’aquesta aposta de crear un bon espai educatiu des de diferents punts de vista. L’any 1972, un equip d’arquitectes liderats per Oriol Bohigas, va idear-ho no com un centre tancat, sinó orientat a l’horitzó, i pensant en la concentració de l’alumnat. “Van buscar un espai que fos un model de petita ciutat, amb places i carrers, amb espais diàfans i polivalents”, resumeix Olivares.
Així, per exemple, al parvulari no hi ha parets, i entre passadís i aules els vidres fan de paret. “És un ambient coherent i de serenor en què l’arquitectura ha tingut un paper clau. Es va pensar en un tipus d’escola en la qual podem fer un treball molt interessant pedagògic”.
Olivares: «Es va pensar en un tipus d’escola en la qual podem fer un treball molt interessant pedagògic» | Pol Rius
D’aquesta manera, es treballa indirectament l’oralitat. L’alumnat està acostumat a que, mentre està a classe, fora de l’aula hi hagi persones amunt i avall, però ni es distreu ni se sent observat. Això facilita parlar en públic amb més naturalitat.
Amb els anys, la millora de les condicions acústiques i ambientals per ajudar a tenir aquest espai de serenor ha estat un dels reptes. Les aules tenen sensors de CO2, que mostren si cal obrir o no finestres, per exemple. “Si hi ha unes bones condicions acústiques, els nens no criden. Això és complicat d’entendre en una escola, però si ells se senten, no necessiten cridar”.
Art i educació emocional
Una de les àrees més cuidades de l’escola és l’art, sigui pintura, escultura o art contemporani. Quatre artistes plàstics, amb formació de magisteri i en plantilla, imparteixen les classes amb l’objectiu de vincular art i educació emocional. Aquesta és una de les senyes del centre. “El treball de l’art plantejat d’aquesta manera és molt beneficiós. Quan parlem amb antics alumnes, siguin mestres, enginyers, arquitectes o advocats, tots tenen un record molt especial del treball d’art que van viure a l’escola. No hi ha un model o una elaboració de si es fa bé o malament, sinó que són persones que creen. Hi ha el gaudi davant de l’expressió i la creativitat”.
Més que en el resultat, la importància està en el procés creatiu. “Hi ha un treball de frustració, d’assaig error, i nosaltres aprofundim especialment en aquest vessant”. El dibuix natural és un dels forts d’aquest programa des de P3, i està molt vinculat al silenci, l’observació i el fet que no surti del tot bé a la primera.
“Té a veure amb el coneixement d’un mateix i amb l’estimació de la natura a través del dibuix. Aquest és un treball directament relacionat amb la sostenibilitat i l’ecologia que s’adquireix amb l’hàbit de seure, observa i dibuixar en l’entorn natural”.
El Consell d’Infants
El centre, que acull uns 1.300 alumnes en quatre línies, compta amb un Consell d’Infants. Es tracta d’un òrgan participatiu d’alumnes que fa diferents propostes de millora. A més dels delegats i delegades que hi ha a les assemblees de classe, cada dos anys l’alumnat escull els seus consellers, que són 28 nens i nenes d’entre 5 i 16 anys.
Entre els suggeriments que han vist fer realitat gràcies al Consell d’Infants, hi ha un millor aprofitament dels espais exteriors, el que ara es coneix com a projecte Fem Verd. Consisteix que una part de la muntanya que abans estava tancada, s’ha convertit en un camí en forma de zig-zag que sol aprofitar-se a l’hora del pati per menjar amb vistes a Barcelona. Actualment, s’està implementant una zona de vinyes a la part alta i està previst ampliar el projecte tot sumant-li un petit bosc limítrof.
També van proposar fer un espai de jocs a l’entrada de l’escola perquè no fos tan gran, asfaltada i grisa, i ho van aconseguir. El mateix va passar amb l’obligatorietat de portar bates: van argumentar que podien fer-les servir al laboratori i a plàstica, però no durant tot l’horari lectiu, i així va ser.
La rotllana
La rotllana és un dels elements bàsics no tangibles que forma part de l’essència de Thau. Com el seu nom indica, es tracta que l’alumnat es col·loqui en forma de cercle, i d’aquesta manera es poden tractar diversos temes, que poden ser conflictius o de reflexió. “És la rotllana de tota la vida, que ancestralment recorda al descobriment del foc i a reunir-nos al seu voltant. Si la dignifiques, la pots treballar a totes les edats”.
En aquest sentit, durant un any van fer la prova a una classe de quart de primària i van recollir evidències d’inconvenients i d’avantatges per tenir un tipus de mobiliari que s’adaptés a aquesta iniciativa. Van decidir fer servir a classe unes taules que l’alumnat pot recollir fàcilment doblant la part de dalt, per tal de fer una rotllana sense barreres físiques i posant les cadires en cercle. “És molt diferent mirar els ulls dels companys que els clatells”, exemplifica el director, “i el mobiliari és important per poder gestionar l’espai”.
Alumnes de l’escola Thau preparant l’aula per a la rotllana | Pol Rius
La rotllana genera un espai buit i alhora potencia el treball d’educació emocional. A partir d’aquí, amb un treball sistematitzat i reflexionat a nivell pedagògic, aportant la mirada del grup, es poden treballar aspectes com la prevenció de conflictes. “Això no és per fer-ho un cop a la setmana perquè toca fer una assemblea, sinó que ho pots fer en 30 segons quan ho necessitis”.
Olivares recorda les paraules del director de teatre Peter Brook quan deia que només el fet de crear un espai buit ja és un acte teatral. “Es pot aprendre a parlar en públic”, ressalta Oliveres, tot relacionant-lo amb la importància de l’expressió oral, d’enriquir vocabulari i treballar la pèrdua de vergonya.
Meditació
L’espiritualitat és un altre dels motors de l’escola. “Es treballen aspectes essencials per al desenvolupament humà, com són la compassió, l’amistat, el respecte i la solidaritat. Indubtablement, això passa per moments de silenci, però no només moments de silenci físic, sinó de moments de consciència com a equip. Una escola ha de poder trobar l’espai per poder reflexionar el seu projecte”.
Prova d’això és que la reunió dels dimecres de l’equip directiu comença amb uns 15 o 20 minuts de meditació. A Olivares li va costar quatre anys convèncer tota la resta de la importància de prendre aquests minuts abans de tractar dels assumptes de l’escola, sempre de manera voluntària per qui ho vulgui fer. L’equip directiu va fer un curs de meditació avançada que, assegura, ha donat uns resultats excel·lents.
Olivares: «La meditació comporta un estat de benestar i una capacitat d’enfocar el dia a dia d’una manera serena» | Pol Rius
“Els meus companys diuen que no és un curs, que és un regal. Jo estic convençut que la meditació a les escoles, començant pels equips directius, ha d’ajudar que realment hi hagi un treball de presa de consciència i que les escoles prenguin decisions diferents. No és una qüestió mística, em refereixo que la meditació comporta un estat de benestar i una capacitat d’enfocar el dia a dia d’una manera serena”.
Aprenentatge servei
L’aprenentatge servei és una altra de les potes per tal que l’alumnat trobi sentit a allò que aprèn i fa, i que vegi com pot repercutir en la comunitat. D’exemples n’hi ha molts, des d’infants de sis anys que han exposat les seves obres a la Fundació Tàpies, fins a alumnes de tercer de secundària que han col·laborat en l’elaboració d’un hort terapèutic al recinte hospitalari de la Vall d’Hebron.
Una vegada, van venir metges de l’hospital infantil Sant Joan de Déu i van explicar a alumnes de secundària algunes de les dificultats que es trobaven en el seu dia a dia. Una de les més dramàtiques era com posar un inhalador a un infant que arribava a urgències. En el procés de fer propostes de millora, unes alumnes van dissenyar unes màscares d’animals per tal que l’infant escollís quin animal volia ser i se la posés. Les alumnes van considerar que podria ajudar a rebaixar la tensió del moment perquè l’infant pot escollir, per exemple, ser un pingüí, i pot estar més distret.
“Participen en projectes reals i passen coses. És el que diuen moltes vegades: ‘no som el futur, som el present, també estem vivint ara’. Pot semblar utòpic, que ja ens va bé la utopia, però és que som una escola de Barcelona, doncs, què fem? Tocar a la porta d’altres institucions. Al llarg dels últims anys hem establert diferències sinergies amb altres institucions”.
Exterior de l’escola Thau | Pol Rius
En el marc d’aquest esperit de cuidar la natura, el respecte i la creativitat, a l’escola Thau no només hi ha tres arbres, els tres xiprers símbol de l’hospitalitat, sinó que amb la col·laboració de l’alumnat, han plantat llimoners, codonyers, pruners, figueres i presseguers, entre altres espècies, que serveixen tant per cuinar a l’escola i fomentar els productes de proximitat, com per ajudar a fer classes de matemàtiques a l’hora de calcular proporcions i particions.
Aquest model de petita ciutat dissenyat als 70 i actualitzat al llarg dels anys permet treballar diferents metodologies que, en essència, volen potenciar el benestar de l’alumnat, les relacions socials i l’estabilitat emocional, posant èmfasi que les estones de silenci són essencials per deixar descansar el cervell. Com explica Olivares, “el silenci és poesia i Thau és una escola eminentment poètica”.
La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.
La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.
M3gan (2022)
La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.
Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.
M3gan (2022)
Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.
El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.
M3gan (2022)
Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.
L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.
M3gan (2022)
En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.
El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.
El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.
I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.
Les escoles bressol municipals de Barcelona tenen escolaritzats un total de 409 infants de 0 a 3 anys amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), xifra que representa un augment del 120% respecte als 186 del curs 2015-2016.
Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe “Petita infància i educació inclusiva a les Escoles Bressol Municipals” realitzat per l’Ajuntament de Barcelona, que indica que el 63% d’infants amb NESE escolaritzats a les bressol són nens i el 37% són nenes. En total, representen el 5% dels nadons escolaritzats a les escoles municipals.
En el conjunt de la ciutat, hi ha 448 infants amb necessitats específiques a les bressol, i 9 de cada 10 estan matriculats a la pública, mentre que els altres 39 estan a la privada.
Dificultats d’aprenentatge i socioeconòmiques
Dins dels infants amb NESE, hi ha dos grups. Els NESE A fan referència a persones amb discapacitat física, intel·lectual, sensorial, visual, auditiva, amb malalties degeneratives greus i minoritàries, amb trastorn greu de conducte, amb trastorn d’aprenentatge i de comunicació i amb autisme.
El grup dels NESE B inclou necessitats educatives de tipus social, com infants refugiats, en acollida i amb mares en centres penitenciaris, així com altres situacions socials, econòmiques i culturals de vulnerabilitat.
Dels 409 infants de les bressol municipals, 265 presenten algun trastorn en el desenvolupament (NESE A) i 144 tenen una situació social desfavorida (NESE B).
Detecció
D’altra banda, 1 de cada 10 infants reben un seguiment i recursos específics per a l’atenció precoç de possibles trastorns o discapacitats. En total, són 906 alumnes, que representen l’11% dels escolaritzats a les bressol.
Així, en l’orientació escolar per al pas al segon cicle d’educació infantil, gairebé la meitat dels infants amb NESE són detectats pels equips de les escoles bressol municipals.
Des del curs 2014/2015, la inversió de l’Ajuntament en les bressol municipals s’ha incrementat un 48% fins a arribar als 18 milions d’euros, dels quals 5 milions es destinen a la millora de la qualitat educativa amb més professionals especialistes i més formació. La resta es dediquen sobretot a l’ampliació del nombre d’escoles i educadores.
La idea d’èxit, triomfar, destacar, ser algú, ser reconegut (ho podríem dir de moltes maneres), ha anat calant en els nostres cossos sigil·losament. De manera quasi imperceptible, ha retorçat el camí que caminem convertint-lo en una imposició que ens ofega i ens desorienta, ens allunya de nosaltres i ens posa al servei de la mirada i el judici de l’altre. Les conseqüències són palpables, ens desgasten una mica dia a dia: sensació constant d’insatisfacció, ansietats, pors injustificades, necessitat de sentir-nos constantment útils (no fer res, no sentir-nos productius o avorrir-nos, ens produeix angoixa). Però aturar-nos no està permès, i lluny d’encarar el problema, anem pal·liant els símptomes amb receptes per “sortir del pas”: teràpies, medicació, drogues, plans, ocupar el temps, ocupar tot el temps possible, que no hi hagi espai per a l’avorriment, que no hi hagi espai per adonar-nos que no estem a gust.
I pensem en tot això i ens ve el cap l’estressant món dels adults, un estrès que ja hem assumit com a part inherent d’aquesta etapa. Però no ens enganyem, aquests problemes no són ja exclusius de la maduresa, les patologies que afecten els grans són avui una trista realitat per als més petits també. La vida s’ha doblegat per la meitat com un paper, i ara les puntes es toquen. Sovint es diu que els infants d’avui estan estressats, que estan augmentant de manera preocupant els trastorns entre els més joves. Trastorns de tota mena: anorèxies, ansietats, depressions, paranoies, hiperactivitat, trastorns de l’atenció, trastorns límits de la personalitat són cada cop més freqüents. Què està passant? Què estem fent? Què hi ha darrere de tot això?
Podríem dir que estem robant l’essència de la infància, colonitzant el seu terreny, estem duent a terme un intervencionisme sense precedents. Estem mercantilitzant els seus jocs, professionalitzant els seus espais de gaudi, convertint en moneda de canvi els seus desitjos, quan no els castrem i redirigim cap a finalitats que nosaltres valorem com a profitoses. Els nostres infants han travessat la porta cap a una dimensió on se’ls pressiona per destacar i ser els millors en aquelles activitats que conformen el seu dia a dia: esports, estudis, hobbies… Les activitats fora de l’escola ja no són un passatemps, no són un espai de gaudi alliberador, s’han convertit en el sinònim de fer carrera que entendríem en els adults, una manera de fer currículum, de llaurar ja des de petits els seus futurs, d’encaminar-los.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits; la idea de guanyar i de destacar és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants
Estem traslladant a la infància la nostra obsessió pel futur, pel control i per fugir de la incertesa. Se sent la pressió sobre ells, s’han eliminat els espais-de-plaer-perquè-sí, qualsevol activitat ha d’estar dirigida a un fi, a un objectiu, a una meta on cal arribar i conquerir amb nota; i rere de tot això, la idea final de triomfar, de ser algú, de no ser invisible. Fixem-nos que en gairebé totes les activitats extraescolars s’ha instaurat el costum de concloure el curs amb un torneig, un festival, un examen, etc. És a dir, un acte que deixi palès i mostri públicament la posició en què ha quedat cadascú: les ballarines menys talentoses se situen darrere, l’examen qualificarà a l’alumnat i en el torneig hi haurà un primer, segon i tercer lloc.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits. Les famílies lluiten per criar infants exitosos, perquè l’èxit d’aquests és el seu propi, sentir-se orgullós és una fita, un reconeixement o una medalla per un/a mateix/a. Les acadèmies s’esforcen per guanyar-se una bona reputació, així mateix escoles de ball, equips de futbol, de bàsquet… la idea de guanyar i de destacar està present en totes elles, és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants, encomanant-los des de molt aviat d’angoixes i preocupacions que no entenen ni poden gestionar, però que s’empassen perquè confien en el fer de l’adult, perquè l’adult té sempre la raó.
La potència present en els més petits, tot allò que poden arribar fer, es castra, es dissecciona i s’encotilla per encabir-ho en un món nostre, un món que ni tan sols nosaltres entenem, que fins i tot ens fereix i ens disgusta, però del qual no en volem o no en podem sortir, perquè defugir aquest joc pervers de ser algú, no participar d’aquest entramat social on se’ns defineix pels nostres mèrits, implica situar-se en l’esfera dels perdedors, els loosers, els invisibles. El concepte de perdedor ha conquerit els nostres cossos i ha doblegat la imatge que tenim de nosaltres mateixos, així com la manera en què ens relacionem i ens apropem als altres i a les coses. Una idea que ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres, que ens deixa al servei d’un sistema encarat a obtenir i exercir el poder, que ens posiciona en l’esfera de l’ordre i l’acatament.
La idea d’èxit, sovint confosa amb una idea de millora, aquesta imposició social subjacent, no ens condueix pas a una millor condició o a un benestar, sinó més aviat a un estat constant de desorientació; doncs en el fons el que estem fent és renegar dia rere dia de nosaltres mateixos en pro d’un ordre exterior. Sense adonar-nos-en estem sacrificant-nos cada dia, barallant-nos amb nosaltres mateixos per tal d’encaixar en un sistema que no ens pertany.
I encara ens sorprèn aquest estat constant d’ansietat i confusió que ens envolta i amb el que ens llevem i anem a dormir cada dia?
L’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPAP) alerta de la manca de professionals en el sector i de les dificultats per cobrir les baixes davant les complicacions per trobar persones que els substitueixin.
Dels 6.000 pediatres que hi ha a l’atenció primària a Espanya, menys de la quarta part rep una compensació adequada per substituir els companys i les companyes. Aquesta és una de les principals queixes de l’AEPAP, que considera que “totes les baixes dels pediatres han de ser substituïdes per millorar l’atenció sanitària, però en cas de no trobar substituts, la feina extra hauria de ser compensada econòmicament”.
Els pediatres als ambulatoris tenen una mitjana de visites d’entre 20 i 40 infants al dia i a cada centre de salut hi ha entre dos i cinc pediatres. “A causa de la manca de pediatres i de les retallades que pateix l’atenció primària des de fa decennis, quan un professional d’aquesta especialitat està de baixa o absent, l’administració no cobreix habitualment la seva absència, de manera que obliga els pediatres a duplicar o triplicar les seves consultes”, denuncia l’AEPAP en un comunicat.
Això, afegeix l’associació, suposa una sobrecàrrega i un estrès addicional per als especialistes, que no ho veuen recompensat econòmicament. El vicepresident d’AEPAP, Pedro Gorrotxategi, afirma que “dels 6.000 pediatres que hi ha en atenció primària, només 1.400 reben una compensació adequada per la substitució dels seus companys”.
Segons les dades de l’entitat, en la totalitat de les comunitats autònomes se substitueix menys del 25% de les absències. Per a la doctora Marianna Manbié, pediatra, presidenta de l’associació a les Illes Balears i coordinadora autonòmica, “la conseqüència principal d’aquesta situació és la sobrecàrrega de les consultes perquè els pediatres han d’atendre nens d’una o més quotes a més dels propis, per la qual cosa és molt difícil que l’atenció sigui de qualitat”.
El sector de la pediatria remarca que el sistema de salut en el conjunt de les autonomies “evita els diners de la substitució” de manera que la remuneració que hauria de donar a la persona que duplica o triplica la feina és molt menor del que hauria costat contractar un substitut.
Succeeix a casa nostra. No cal anar a cap altre país ni a cap altre continent per trobar infants que viuen de manera molt precària. Aquesta taxa de pobresa infantil i exclusió de més del 32% és insuportable i ho és des de fa molts anys perquè no s’ha aconseguit reduir de manera dràstica. Quan es compara amb altres països europeus, aquest percentatge encara es fa més insuportable de sostenir. La mitjana de la taxa de pobresa i exclusió infantil de la Unió Europea és del 24%, vuit punts per sota. Si ens fixem en les darreres dades de l’Eurostat, actualitzades al setembre, Romania és el primer país de la UE amb més pobresa infantil i exclusió (41%) seguit d’Espanya, Bulgària, Grècia i Itàlia (al voltant del 30%).
Davant la gravetat, la Comissió Europea va aprovar l’any passat la Garantia Infantil Europea, que té com a objectiu assegurar que totes les nenes i nens tinguin una educació i una assistència sanitària gratuïta, un habitatge digne, una alimentació adequada i un accés gratuït a l’escola bressol. Aquesta Garantia Infantil va acompanyada d’una Estratègia Europea pels Drets de la Infància que s’ha marcat l’ambiciós repte de treure de la pobresa, com a mínim, a 5 milions d’infants per al 2030. De retruc, el Govern espanyol ha aprovat aquest estiu un pla d’acció estatal per implementar aquesta garantia infantil, un full de ruta que guiarà les administracions amb tres eixos clau (lluita contra la pobresa i reforç de la protecció social; la universalització dels drets socials i la promoció de l’equitat territorial, entorns protectors, igualitaris, inclusius i participatius) i que compta amb un finançament de 983 milions d’euros.
Són passos endavant cap a allò que fa tants anys que reclamem les entitats socials que acompanyem la infància vulnerabilitzada, que és una estratègia integral per abordar aquesta xacra, la mobilització de més recursos i la reorientació de les polítiques d’infància i de suport a les famílies per trencar amb el cercle hereditari perquè la pobresa infantil és la pobresa de les famílies que no poden afrontar una criança digna.
No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres que continuen sense ser efectius, tot i estar reconeguts en la legislació internacional, estatal i/o catalana.
Pel que fa al dret a l’educació, un pilar bàsic, és palpable que les condicions socioeconòmiques marquen el futur de les nenes i nens. Els infants amb més dificultats accedeixen més tard al sistema educatiu i l’abandonen abans. A Catalunya, l’alumnat amb menys recursos econòmics repeteix tres vegades més en comparació amb el que en té més i gairebé el 15% de les noies i nois abandonen prematurament els seus estudis, una xifra que s’ha anat reduint en els últims deu anys, però, que queda molt lluny de la mitjana europea del 9,7%. D’altra banda, l’accés al lleure educatiu no està garantit i això comporta que els infants amb dificultats econòmiques perdin les oportunitats que ofereix per al seu creixement, maduració i socialització.
No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres en l’àmbit de l’educació, la salut o la informació
Un altre dret primordial vulnerat és el de la salut, que no és universal perquè hi ha infants que tenen dificultats per accedir-hi a causa d’una demanda alta o la saturació dels serveis. És especialment preocupant l’evolució de la problemàtica de salut mental en la infància i l’adolescència, agreujada per la pandèmia. El suïcidi és la primera causa de mort prematura entre les persones joves. Un altre repte sanitari que s’ha convertit en una epidèmia global és el de l’obesitat infantil, estretament lligada amb les condicions econòmiques de les llars perquè la prevalença més gran és just en les famílies amb ingressos més baixos. El 34% dels infants atesos a les entitats socials té excés de pes, en línia amb el 33% d’infants d’entre 0 i 14 anys amb obesitat o sobrepès a Catalunya.
Sobre el dret al bon tracte, recentment s’ha aprovat la Llei Integral de Protecció a la Infància i l’Adolescència enfront de la Violència (LOPIVI) que implica una millor protecció de les nenes, nens i adolescents. Una normativa indispensable tenint en compte que el 28% dels infants pateix violència a la llar i que 1 de cada 3 infants és víctima de ciberassetjament a través de les TIC i/o a les xarxes socials.
El dret a la protecció també és una assignatura pendent perquè no s’estan garantint plenament els drets dels infants i joves migrats sols que arriben aquí, fugint dels conflictes i la pobresa i amb les expectatives de tenir una vida millor.
Sobre el dret a la informació, la bretxa digital s’ha convertit en un factor més que contribueix a l’exclusió en especial en col·lectius com les persones amb discapacitat. 7 de cada 10 infants amb discapacitat no utilitza internet per la complexitat del seu ús i 4 de cada 10 no en fan ús del mòbil per la mateixa raó. I pel que fa al dret a la participació, és evident que manquen espais on infants i adolescents puguin co-construir aquesta societat que no podem oblidar que també és seva perquè són la ciutadania del present, no només la del futur, i és ara quan cal escoltar-los i comptar amb la seva opinió i visió de tot allò que els envolta.
En un moment tan crític com l’actual, cal que la infància sigui una prioritat clara i real. No pot haver-hi progrés ni justícia social si aquesta part important de la població, els nostres infants, no viu amb dignitat i els seus drets continuen sent paper mullat.
Al segle XXI, encara que alguns ens vulguin fer creure el contrari, hi ha moltes dones al món que pateixen la violència per part dels homes. La violència masclista és la manifestació més esfereïdora del patriarcat i representa un greu atemptat contra els drets humans, la dignitat i la llibertat de les dones. Però encara és més esfereïdor quan aquestes dones són menors.
Segons dades recollides el darrer any per part de la Unitat d’Atenció a les Violències en la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Vall d’Hebron, 1 de cada 3 agressors sexuals és menor d’edat i majoritàriament aquestes es produeixen dins l’àmbit intrafamiliar. Adolescents amb un entorn desestructurat que no han rebut cap mena d’educació afectivosexual i que sovint acudeixen a la pornografia per instruir-se.
Calen polítiques a tots els països per eliminar la violència masclista, però encara és més urgent treballar-la a l’aula i des d’edats primerenques, no només en adolescents.
Aquí teniu un recull de propostes culturals que us poden donar idees de com fer-ho a partir de contes i àlbums il·lustrats, pel·lícules i curtmetratges, exposicions fotogràfiques i mostres d’art, cançons i espectacles teatrals.
Contes per a coeducar
La coeducació és l’eina que permet prevenir i abordar les violències masclistes des de les primeres edats. Cal incorporar la coeducació a tots els nivells i modalitats del sistema educatiu, en la programació educativa i el currículum, per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats i drets de tota persona, sense estereotips sexistes i evitant tota discriminació associada al sexe o gènere.
En aquest sentit, trobem dues propostes ben interessants i elaborades amb molta cura.
Per una banda, trobem la selecció Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat. Un treball bibliogràfic i de recerca ha estat desenvolupat per Rosa Mut Carabasa i Amàlia Ramoneda Rimbau. Per aquest treball, la Biblioteca de Rosa Sensat va obtenir l’any 2011, el Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona en la XXV edició.
Materials de Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat / Foto: Associació Rosa Sensat
Es tracta de tres maletes amb una acurada selecció de llibres de ficció infantils i juvenils adreçats a alumnes d’educació infantil, primària i secundària. Obres que els permeten una mirada i una reflexió en favor de la igualtat d’oportunitats, la superació dels estereotips de gènere, culturals i socials, i la defensa de la dignitat personal, i aporten recursos als docents per treballar la coeducació. Aquestes maletes se cedeixen en forma de préstec a les escoles i instituts de Barcelona i comarques.
I per l’altra, Explica’m un conte. Coeducar en la petita infància a través dels contes una guia fruit d’un treball col·laboratiu entre l’Escola Bressol Municipal Canigó, l’Associació CoeducAcció, la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Ciutat Vella i la Direcció de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona.
Un recurs formatiu i pràctic per a educadores, educadors i mestres de l’escola bressol, interessades a incorporar una mirada coeducadora als contes infantils. Una eina que ens permetrà reflexionar i revisar quins són els imaginaris culturals que oferim a nens i nenes, a través dels contes, i generar així noves eines lliures de sexisme.
Una contacontes que trenca amb els estereotips de gènere
La Fotògrafa Mira i les seves històries és una nova producció de Viu el Teatre, plataforma de desenvolupament de creacions escèniques, contemporània i multidisciplinar, per a públic familiar i primera infància. Una proposta adreçada a infants de 4 a 12 anys que busca trencar amb els estereotips de gènere i reivindicar noves maneres de relacionar-se des de la no-violència.
Imatge de la Fotògrafa Mira i les seves històries / Imatge: Viu el Teatre
En aquest contacontes-espectacle la seva protagonista, la fotògrafa Mira explica a través de fotografies i els seus viatges tres històries basades en tres contes de tres autores que no ens deixaran indiferents: L’Artur i la Clementina, El club dels valents i El cavaller que no volia lluitar.
Un viatge teatral que aporta noves mirades als infants i els seus acompanyants per caminar cap a un món més equitatiu, respectuós i amable. Aquesta proposta també està disponible per a escoles que la solicitin.
Un treball a partir de l’imaginari audiovisual
A Drac Màgic fa més de 50 anys que pensen les imatges per entendre el món i imaginar futurs possibles. Així doncs, tenen un ampli ventall de projectes propis i compartits a on treballen la cultura audiovisual. Com ara, les propostes d’activitats cinematogràfiques amb perspectiva feminista per a diferents públics en dates assenyalades.
Dins el seu projecte educatiu Construir Mirades hi ha diferents propostes de programació destinada a entitats, institucions i centres educatius (primària, ESO, batxillerat i cicles formatius) per a treballar el 25 de novembre: Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.
Fotograma de Les violències que no es veuen / Imatge: Drac Màgic
Totes les activitats parteixen del seu àmbit d’expertesa que és la cultura audiovisual i de la comprensió que aquesta és configuradora d’identitats i de models de relació. En els tallers es comparteixen eines per a descodificar els mecanismes de construcció de les imatges que fixen estereotips i tabús, posant en qüestió la naturalització d’arquetips de masculinitats i feminitats presents en la tradició visual. Així mateix, s’intenta difondre referents positius i favorables a la creació d’imaginaris lliures de violències.
Relats fotogràfics
Hèlia és una associació feminista sense ànim de lucre que des de 2008 ofereix acompanyament comunitari, feminista i integral a dones en tota la seva diversitat que travessen processos de violència masclista. Treballen en xarxa amb organitzacions a Catalunya i Palestina generant projectes d’intervenció i millora en l’àmbit de l’erradicació de les violències masclistes.
El 2019 en col·laboració amb Apropa Cultura i la Fundació Miró va néixer l’exposició fotogràfica Senyes d’Identitat. Retrats de Dones. 12 dones supervivents de violències van participar en un taller de fotografia. La mostra és el resultat del procés d’introspecció i d’aprenentatge, i la fotografia l’eina per mostrar allò que desitgen de la seva realitat.
Exposició Senyes d’Identitat. Retrats de Dones / Foto: Hèlia
En un primer moment l’exposició es va veure a la Fundació Miró i en l’actualitat s’ha adaptat el seu format perquè pugui ser itinerant. Actualment, fins a principis de desembre, es pot veure a l’Espai Jove La Fontana. I aviat, estarà en altres centres cívics.
En clau de gènere a la Fundació Vilacasas
La Fundació Vilacasas ofereix activitats educatives a escoles i instituts. Per a Eso i Batxillerat proposen En Clau de Gènere, recorregut per la col·lecció. Una visita per les diferents sales per conèixer el treball de les artistes presents a la col·lecció Vila Casas, tot posant de manifest la diversitat en les pràctiques en el context de l’art català contemporani i actual alhora incentivar el debat i la crítica adaptada a les diferents edats. La dona pintada, el nu femení, el pintor i la model són la imatge de la dona com a part d’un paisatge estereotipat de gèneres i construccions socioculturals.
Grup d’institut fent visita dinamitzada a Can Framis / Foto: Fundació Vilacasas
Per mitjà d’aquesta activitat es presenten materials inèdits que permeten conèixer una part de la col·lecció, al mateix temps que hi aporten una lectura des de la perspectiva de gènere per tal de contribuir al coneixement i estudi de la situació de la Dona Artista a Catalunya des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat. Ella, la gran oblidada de la història, encara és una assignatura pendent de la igualtat entre homes i dones, tant dins com fora de les col·leccions d’art.
A més, fins al 22 de gener a Can Framis es pot visitar l’exposició Ella, una i altra vegada d’Eugènia Balcells. Una exposició en què els arquetips femenins –tot incloent-se i excloent-se mútuament– van dibuixant un vocabulari propi des del qual repensar les relacions humanes en què avui ens movem.
Amb veu de dona
A través de les cançons també podem visibilitzar i reivindicar el punt de vista de la dona i les seves històries. Inspirades en el cançoner en línia del Càntut, recull del patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines i Premi Nacional de Cultura el 2022, Paula Grande i Anna Ferrer van presentar el treball discogràfic Vega. Un disc que dona veu a les mares, filles, nenes i joves de generacions passades. Deu cançons que fan viure els textos i les històries de les dones d’abans, però amb peces ballables i actuals que enllacen tradició i modernitat.
Paula Grande i Anna Ferrer / Foto: Càntut
Per altra banda, en el Centre de documentació de l’Institut Català de les Dones trobem una selecció d’enregistraments musicals que són una mostra representativa de música pop i rock and roll interpretada per dones de Catalunya. Es tracta tant de música instrumental com vocal, interpretada o composta per dones. Aquests es poden sol·licitar en préstec.
L’Institut Català de les Dones també disposa de tot un seguit de propostes expositives itinerants, formacions i altres recursos que es poden sol·licitar des dels centres educatius.
Teatre per a joves amb Scratch a La Villarroel
Aquesta és la nova proposta de la productora teatral AKA Teatro creada per Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Després de l’èxit d’A.K.A (Also Known As) ara ens proposen un nou espectacle que posa el punt de mira a temes controvertits com els pactes del desig, els límits propis i els límits imposats socialment a la sexualitat de la dona, l’aparença/simulació dels estats anímics, l’abús i la culpa, entre d’altres.
Escena de l’espectacle Scratch d’AKA Teatro / Foto: Grup Focus
A Scratch la protagonista és una DJ que ens explicarà, a ritme de sessió de música electrònica, el seu món i les seves experiències. Veurem com és el seu dia a dia, tant al món de la nit, com a casa seva amb la seva parella. I descobrirem el seu anhel més amagat de tornar a tocar la guitarra, tenir la seva pròpia veu, de ser compositora indie. Posarà en conflicte les conseqüències de l’exposició social, els pactes dels flirtejos de la nit, els límits permesos a les dones en la sexualitat i la seducció i els possibles malentesos, dubtes i les contradiccions en les decisions pròpies.
Són totes vàlides? Han de ser permanents o poden canviar instant rere instant? I sobretot, som capaços, com a espectadors/societat, d’acceptar-les sense prejudicis?
Un teatre amb llenguatges físics, lingüístics i d’estil que novament (com a A.K.A) s’acosta tant al públic jove com a l’adult. Una proposta que ben segur generarà debat a l’aula i a casa.
Aquesta la podeu anar a veure a La Villarroel a partir del 27 de febrer. I també hi haurà funcions per a alumnes de batxillerat al febrer i març a través de la programació teatral per a escoles del Grup Focus.
La revista The Lancet Global Health ha publicat recentment un informe que mostra la tràgica situació a l’accés a la salut que viuen els nens de països amb renda baixa. En ells, gairebé 10 milions no han estat mai vacunats, fet que els converteix en susceptibles a malalties mortals com la poliomielitis, el xarampió i la pneumònia.
Encara més, dos terços d’aquests menors amb zero dosi viuen per sota del llindar internacional de pobresa i les seves famílies subsisteixen amb menys de 2,35 dòlars al dia en pobles pobres, barris marginals urbans o zones de conflicte.
El treball, dirigit per la professora de salut pública de la Universitat de Montreal (Canadà), Mira Johri, analitza la població infantil que no ha rebut cap vacuna a l’Índia durant 24 anys (del 1992 al 2016) i comprova l’impacte de les desigualtats socials, econòmiques i geogràfiques en aquesta situació.
Dos terços dels nens amb zero dosi viuen per sota del llindar internacional de pobresa i les seves famílies subsisteixen amb menys de 2,35 dòlars al dia a pobles pobres, barris marginals urbans o zones de conflicte.
“És el primer estudi a rastrejar els patrons dels nens amb dosi zero al llarg del temps a l’Índia i al món”, explica SINC Johri. «Analitzem les dades de prop de 73.000 nadons d’entre 12 i 23 mesos, l’edat estàndard en què s’avalua la immunització».
Així, els autors van descobrir que l’Índia havia fet un enorme progrés: la proporció de nens sense dosi es va reduir tres vegades en un quart de segle, del 33% el 1992 al 10% el 2016. “No obstant, fins i tot el 2016, la població infantil amb dosi zero (2,9 milions) seguia concentrant-se en els grups més desafavorits. En altres paraules, hi havia determinants socials i econòmics que conformaven la probabilitat que aquests nens no estiguessin vacunats”, afegeix.
Igualment, els menors no vacunats també tenien moltes més probabilitats de patir desnutrició crònica. El 1992, el 41% dels nens amb zero dosi tenia un retard greu en el creixement, davant del 29% dels immunitzats. I, encara que el 2016 les xifres havien disminuït, seguien sent desproporcionades: un 25% de petits no vacunats patien retard greu en el creixement davant del 19% dels vacunats.
“Aquesta és una troballa crítica. Això significa que els nens menys vacunats són els més vulnerables als efectes nocius de les malalties infeccioses”, continua l’experta.
L’estat de dosi zero de vacunació és un important marcador de vulnerabilitat, vinculat a dèficits nutricionals o alt risc de mortalitat a la infància.
«Bàsicament, l’estat de dosi zero és un important marcador de vulnerabilitat generalitzada, vinculat a múltiples fonts de desavantatge, com dèficits nutricionals o un alt risc de morbiditat i mortalitat a la infància i a mals resultats de salut al llarg de la vida», subratlla.
«Continuen persistint moltes de les etnicitats que determinen que aquests nens mai arribin a vacunar-se, ni tan sols amb la primera dosi de cap de les vacunes», indica SINC Quique Bassat, pediatre especialitzat en malalties infeccioses i salut pública d’ISGlobal. Crida l’atenció que aquests menors a més són els més pobres dels pobres. I, per tant, els que tenen més dificultats per accedir a la salut”, continua.
Trencar el cicle de les desigualtats
En els darrers 20 anys, les organitzacions internacionals encapçalades per GAVI, l’Aliança per a les Vacunes, en col·laboració amb els governs nacionals, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i UNICEF, han aconseguit que un nombre significativament més gran de nens de països pobres d’Àfrica i d’altres indrets rebin les vacunes sistemàtiques: el 81% avui dia, davant del 59% l’any 2000.
Això ha tingut un gran impacte: un descens del 70% en la mortalitat infantil per malalties prevenibles amb vacunes en dues dècades. Pels experts, arribar als nens amb zero dosi és una prioritat estratègica mundial.
Hi ha un moment crític a la primera infància en què les intervencions eficaces poden trencar el cicle de les desigualtats.Es tracta d’una finestra d’oportunitat important per canviar la trajectòria dels nens desafavorits.
“Encara que s’han millorat molt les coses, hi continua havent enormes dificultats per a aquests grups vulnerables. S’ha de fer una cosa molt més proactiva perquè accedeixin als serveis de salut i, en conseqüència, tinguin més possibilitats de sobreviure”, puntualitza, per la seva banda, Bassat.
“Hem d’oferir intervencions holístiques que tractin la vacunació, suports nutricionals i els determinants de la marginació. Hi ha un moment crític a la primera infància en què les intervencions eficaces poden trencar el cicle de les desigualtats. Es tracta d’una finestra d’oportunitat important per canviar la trajectòria dels nens i les comunitats sistemàticament desafavorides”, conclou Johri.
Referència:
Mira Johri, Sunil Rajpal i S.V. Subramanian. Progress in reaching unvaccinated (zero-dose) children in India, 1992–2016: multilevel, geospatial analysis of repeated cross-sectional surveys. The Lancet Global Health, Nov. 16, 2021.
