Just Deploy It!

Etiqueta: infància

  • Unicef insta a vacunar la població adulta dels països pobres abans que la infantil dels rics

    L’Agència Europea del Medicament ha anunciat aquesta setmana l’inici del procés d’avaluació per ampliar l’ús de Comirnaty, la vacuna de BioNTech/Pfizer que s’utilitza en la franja d’edat de 12 a 18 anys, a menors d’entre 5 i 11 anys. A Estats Units i Canadà, l’aprovació de les autoritats sanitàries és imminent, i s’espera que el seu subministrament comenci abans que finalitzi el mes de novembre. Mentre, es va eixamplant la distància en població immunitzada contra la Covid entre els països més desenvolupats (60% de mitjana) i els de la franja baixa (4%).

    Aquest context és el que explica que Unicef, la principal entitat mundial de defensa dels drets dels infants, estigui demanant que es vacuni la població adulta dels països pobres abans que la infantil dels rics. O que es posi una tercera dosi de forma generalitzada en comptes de la població de més risc. En una jornada amb periodistes organitzada pel comitè català d’Unicef, la responsable de programes d’Unicef Espanya, Blanca Carazo, ha explicat que, malgrat que aquesta agència de l’ONU és la principal distribuïdora de vacunes infantils al món, amb 2.000 milions de dosis anuals, “des del punt de vista de l’equitat i amb una visió global, el que cal prioritzar ara és la vacunació dels adults”. Segons Carazo, “per protegir els infants d’un país el més important és que els seus professionals de la salut estiguin vacunats”.

    Unicef forma part de la iniciativa COVAX (liderada per Gavi, l’Aliança per les Vacunes, l’Organització Mundial de la Salut i la Coalició per a les Innovacions en la Preparació davant les Epidèmies) que a començaments d’any es va proposar repartir repartir 2.000 milions de dosis de vacunes de covid19 a tot el món al llarg de 2021. En aquests moments en porten servides 378 milions a 144 països, i l’objectiu per tancar l’any ja s’ha rebaixat a 1.400 milions de dosis.

    Aproximadament una tercera part de les 378 milions de dosis han sortit de donacions de governs occidentals, però Unicef fa una crida a augmentar aquestes donacions, ja que, segons argumenta Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “mentre tothom no estigui protegit tothom seguirà exposat a l’aparició de noves variants del coronavirus”. Però els problemes en els països del Sud no són només d’abastiment, sinó que els baixos índex de vacunació també s’expliquen per la falta de material perquè no es trenqui la cadena del fred, així com de personal qualificat per injectar les vacunes. En aquest sentit, Unicef també està prestant suport a molts països en la capacitació del personal sanitari, i ha subministrat més de 400 milions de xeringues a 94 països i uns 300 equips de cadena del fred a 33 països.

    Els impactes indirectes

    “La pandèmia ha fet un gran mal a la infància, en especial en els països amb rendes mitjanes i baixes”, sosté Blanca Carazo, però no tant perquè els infants hagin desenvolupat la malaltia en un nombre elevat, sinó per “l’incalculable impacte indirecte”. S’ha constatat, per exemple, un augment de la desnutrició infantil en aquests països perquè molts nens i nenes s’han perdut l’àpat que tenien assegurat en horari escolar. O també hi ha hagut 23 milions de nens menys que aquest any s’han posat les vacunes del tètanus o la diftèria, per problemes de distribució o de personal, a la vegada que s’han registrat augments de malalties que semblaven anar a la baixa, com la tuberculosi o la malària.

    Cal vacunar els nens? Aquesta pregunta segueix sense una resposta clara. Per Blanca Carazo, ara mateix només estaria justificat en els casos d’infants amb malalties cròniques o problemes de salut. Per Rafael Vilasanjuan, director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’ISGlobal, “el fet de demanar la seva vacunació seria per tal de baixar les taxes de contagi, però com a benefici individual desconeixem si val la pena, ja que en aquesta franja de població els ingressos hospitalaris i el desenvolupament de la malaltia severa és rara. El virus podria utilitzar els menors com a reservori i a partir d’aquí augmentar taxes de transmissió en adults, però en tot cas ara per ara suposa més risc comunitari no vacunar arreu als adults d’Àfrica o Llatinoamèrica, on podrien sortir noves variants que baixessin molt l’efectivitat de la vacunació”.

    En una enquesta realitzada entre famílies dels Estats Units a finals de setembre i feta pública fa uns dies, un de cada tres pares amb infants de la franja 5-11 es mostrava disconforme o molt disconforme amb la possibilitat d’injectar la vacuna de la Covid als seus fills. Aquestes famílies argumentaven la seva preocupació davant dels efectes secundaris o a llarg termini de la vacuna. Amb tot, dos terços ho veien favorablement, i d’aquests una àmplia majoria fins i tot considerava que hauria de ser obligatòria per anar a l’escola, com passa amb la resta de vacunes.

  • Barcelona pregunta als seus infants com se senten

    “Estàs satisfet/a amb la teva vida?”, “Ets sents segur/a a casa?”, “Et sents exclòs/a?”, “Fas amics amb facilitat?”. Aquestes són algunes de les preguntes que més de 5.000 infants de 58 escoles diferents de Barcelona estan responent en el marc de la segona Enquesta de Benestar Subjectiu, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut Infància i Adolescència. L’objectiu del programa, anomenat Parlen els nens i nenes, és conèixer el punt de vista i l’estat emocional dels infants de la ciutat, per tal de poder plantejar propostes de millora.

    I és que, tal com es va fer a la darrera entrega, el 2017, un cop s’hagin analitzat les dades, es farà un retorn dels resultats de l’Enquesta a les aules, per tal que l’alumnat pugui dir la seva. Durant els següents dos cursos es promourà un procés participatiu en què els infants n’interpretaran els resultats i faran propostes d’actuació per millorar el seu benestar. Aquestes propostes acabaran constituint la nova Agenda dels Infants de Barcelona i prendrà el relleu de les 115 propostes que els nens i nenes de la ciutat van alçar arran de l’Enquesta de fa quatre anys.

    “Aquesta enquesta, si realment entenem la infància com un engranatge important de la societat, hauria de ser periòdica”, apunta Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència, qui destaca la importància, no només el resultat d’aquest procés participatiu, sinó de poder comparar les dades entre enquestes de diferents anys per saber com evoluciona l’estat dels infants. I és que l’enquesta d’enguany tindrà un pes encara més rellevant, en tant que avaluarà per primera vegada la salut emocional de la infància després de la pandèmia.

    “El benestar de molts nens i nenes s’ha vist trasbalsat. Com a societat vam reaccionar el millor que vam poder, però hem de ser conscients que no és gratis reduir els espais de joc, de trobada o empitjorar les situacions materials de moltes llars”, adverteix Pineda. Així, davant el trasbals que va suposar el confinament i la pandèmia, l’Enquesta de Benestar Subjectiu d’enguany ha incorporat algunes preguntes noves per tal d’avaluar-ne les conseqüències. Però la pandèmia no ha estat l’únic tema que s’ha afegit a la bateria de preguntes. Fruit del procés de participació que va precedir l’enquesta anterior, es van detectar altres qüestions de rellevància tals com les violències entre iguals a l’escola, l’ús del temps i expectatives de futur.

    L’escolta adulta és un dels elements més significatius per la satisfacció vital | SVB

    La importància de sentir-se escoltats

    “Aquesta enquesta es basa en el principi de l’escolta activa, en què l’infant no només respon, sinó que planteja dubtes i aporta. També treballem en base als principis de la recerca ètica: som conscients que algunes de les preguntes poden remoure sentiments. Per això a les sessions hi ha una part important d’acompanyament emocional”, diu Pineda. És ben cert que molts dels temes poden posar tristos o neguitosos els nens i nenes a l’hora de respondre-les, i això és precisament el què els enquestadors van preguntar al final de la sessió als nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Turó Blau.

    “A mi m’ha posat trist la pregunta sobre el balcó, perquè m’ha recordat el confinament”, va respondre un dels nens. Ara bé, la tristesa no és l’única emoció que es va despertar; altres preguntes també van posar contents els infants. “M’ha agradat que em preguntin sobre els meus amics, perquè m’agrada pensar en ells. Els amics són importants a la vida”, va dir una nena. Així, altres companys i companyes de la classe van corroborar aquest sentiment i, de fet, van suggerir als enquestadors més preguntes sobre les seves relacions interpersonals.

    Moltes d’aquestes suggerències tenien a veure amb l’entorn adult i amb els vincles. Per exemple, alguns van proposar preguntar “què prefereixes, quedar-te a casa amb la família o anar a jugar amb els amics”. Aquestes propostes poden ajudar a enriquir l’enquesta del futur, però també revelen alguns neguits o mancances. Per exemple, un altre va proposar: “Estàs segur que la gent del voltant t’ajudaria si tens un problema?”. Segons Laia Pineda, “molts nens i nenes no s’acaben de sentir segurs i valorats pels adults del seu voltant. Si no els escoltem, ni els preguntem, els estem dient que els seus problemes no són importants i, per tant, no estarem al seu costat quan sigui necessari”.

    I és que, segons es va posar de relleu amb els resultats de l’enquesta anterior, l’escolta adulta és un dels elements més rellevants per una satisfacció amb la vida en general. I un 38% dels infants va assegurar que no se sentia prou escoltat. “Això ens diu que els infants són molt conscients de com els tractem. Si no els escoltem, ells entenen que no ens importen”, explica la directora de l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta sensació genera una insatisfacció i un malestar amb els nens i nenes que pot tenir greus conseqüències en el futur, i és que, segons dades d’un informe d’Unicef, el 50% de trastorns entre persones adultes es van originar a la infància.

    El 8% d’infants diuen no estar satisfets amb la seva vida | SVB

    Biaix d’optimisme vital

    “Ens passem la vida dient són coses de nens, però no ho podem deixar aquí. Allò que preocupa un infant no es pot posar mai a l’alçada d’allò que preocupa un adult”, assegura Pineda. Així, restar importància a un problema o queixa no ajuda a solucionar-lo. I la mateixa distorsió respecte la perspectiva adulta la trobem en les emocions positives. “Els infants parteixen del biaix d’optimisme vital, que fan que valorin les coses molt millor del que realment són”, apunta Pineda. Així, segons dades de l’Enquesta de Benestar Subjectiu del 2017, el 69% dels infants van assegurar que estaven molt satisfets amb la seva vida; un 23% ho estava bastant i un 8% poc o gens.

    “La lògica diria que aquest 8% és l’únic que ens hauria de preocupar, però quan un infant valora “bastant bé” una cosa, ja ens haurien de saltar les alarmes”, explica Laia Pineda. “Tendim a minimitzar les inquietuds dels infants i això duu a problemes”, afegeix. Per això, l’objectiu d’aquesta enquesta va més enllà d’una anàlisi de dades i de tants per cents: va de llegir entre línies, de saber escoltar i entendre què hi ha darrera d’un nen que es posa trist en recordar el confinament o d’una nena que prefereix que li preguntin per la germana que pels amics. Les senyals hi són, només cal escoltar-les.

  • Covid-19 i vacunació infantil: un debat segrestat?

    El 65% dels adolescents catalans ja tenen la pauta completa de la vacuna de la Covid-19 i un 15% més té la primera dosi, segons les darreres dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Salut. La vacunació de la franja 12-18 s’ha executat sense gaire o cap debat, si bé abans de l’estiu algunes veus es qüestionaven la seva necessitat o fins i tot la seva idoneïtat. I la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ja ha avançat que molt probablement, a partir dels assajos que estan fent les farmacèutiques, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) autoritzi la vacunació dels infants de la franja 5 a 11 anys a partir del gener. Hi ha prou garanties? S’està fent una lectura acurada del balanç risc-benefici?

    Francis Garcia Collado, professor d’Ètica, psicologia i pensament científic de la UdG, opina que s’està corrent massa: “En ciència no es pot passar per alt el factor temps –explica–, el fet que una agència com la EMA o l’OMS digui que no hi ha riscos, i que algunes persones també ho considerin, no és una opinió científica degut a un concepte que en ciència és clau: la connectivitat epistèmica. Sembla evident que, observant què ha passat amb anterioritat en el desenvolupament d’aquests vaccins, per exemple en animals, cal ser prudent i conservador i encara més amb els més petits, com a societat no ens podem permetre errors greus”.

    Garcia Collado apunta que “cada cop són més els experts o institucions que, com el JCVI (Joint Committe on Vaccination and Immunisation) del Govern de Regne Unit, no recomanen la vaccinació universal per a menors de 16 anys sans. Es basen en l’inexistent risc pels menors en cas de contraure la malaltia. A banda, hi ha dues qüestions que no es poden menystenir: els estudis sobre efectes adversos apareixen progressivament, com per exemple un de recent als Estats Units sobre el risc postvaccinació en adolescents de patir problemes cardíacs sis vegades superior al d’emmalaltir a causa del SARS-CoV-2, entre altres”.

    La variant delta ho canvia tot?

    Des del Departament de Salut, en canvi, defensen la seguretat i la conveniència de la vacunació en menors. A preguntes d’aquest diari, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència, Laia Asso, assegura que a Catalunya no s’ha registrat cap efecte secundari significatiu entre els menors que s’han vacunat, més enllà dels que ha tingut la població adulta, com maldecaps i febre, i que la irrupció de la variant delta és el que ha fet canviar el parer científic inicial pel que fa a la vacunació d’infants i joves.

    Segons aquesta alt càrrec, “l’any passat diferents estudis van evidenciar que la covid es transmetia molt poc des dels infants, però la variant delta s’està comportant de manera molt diferent de les variants clàssiques, té una càrrega viral 1.200 vegades superior i provoca que el col·lectiu d’infants sí que tingui aquest potencial transmissor».

    Per Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, les coses s’estan fent ràpides però bé. “És la primera vegada que tota una indústria està treballant per una sola vacuna, i com passa amb tots els assajos clínics es comença amb adults, i quan hi ha evidència que no hi ha problema a poc a poc es va baixant a altres edats”, senyala Fumadó, per a la qual la població infantil s’haurà de vacunar sí o sí, ja que en cas contrari la malaltia es perpetuarà. “És veritat que els nens són menys transmissors, però si no tens aquest grup d’edat protegit mantens la transmissió, i el que també sabem és que la vacuna no és permanent, que no és infal·lible i que el virus va mutant, o sigui que quan abans tinguis protegida tota la població, millor”.

    Immunitat de grup, un mite?

    Però és possible tenir-la tota protegida? Garcia Collado cita unes declaracions fetes aquest estiu per Andrew Pollard, pediatra i director del Grup de Vacunes d’Oxford, segons el qual la variant delta ha convertit la immunitat de grup en un “mite”, és a dir, que el virus seguirà entre nosaltres, i que, “si es pertany a un grup sense risc com és el dels menors no té cap sentit assumir riscos potencials”. Aquest professor i membre del Comité avaluador d’ètica i bioseguretat de la UdG aclareix que no forma part de cap moviment antivacunes, “ben al contrari, qui defensa la ciència i les vacunes defensa un desenvolupament rigorós d’aquestes”, apunta Garcia Collado. “El que tampoc podem ignorar –afegeix– és que el vaccí encara és un fàrmac experimental, i parlar d’un fàrmac experimental com si no ho fos simplement el fa més perillós, la Declaració d’Helsinki ens recorda que les persones estan per sobre d’interessos socials o científics”.

    Tampoc ho veu clar el pediatre de l’Hospital Mutua de Terrassa Sergio Flores, que abans de l’estiu va publicar un article a The Conversation explícitament titulat: Por qué aún no tiene sentido vacunar a los niños frente a la COVID-19. En el seu article, Flores recorda que cap pediatra és antivacunes, ja que “la pediatria és la branca de la Medecina que més assentat té el concepte de vacunació universal”. Amb tot, en aquest cas considera que no té lògica buscar la immunitat de ramat amb la població infantil mentre hi ha països del nostre entorn amb taxes molt baixes de població vacunada.

    “Mentre hi hagi persones sense vacunar –escriu Flores–, la capacitat que té el virus de mutar generarà variants que poden reactivar noves pandèmies, i els països que avui dia tenen la capacitat de vacunar als nens podran patir noves pandèmies en el futur. El desequilibri en la vacunació a nivell mundial és un perill global que ens pot fer tornar a la casella de sortida”.

    És possible la immunitat per barris?

    En conversa amb aquest diari, Sergio Flores reitera que “s’ha de vacunar a tots els adults de tot el món i als nens deixar-los tranquils”, perquè “no serveix de res que a Espanya tinguis al 70% de la població vacunada i al Marroc no arribin al 30%”, i perquè “la teoria ens diu que no s’ha de vacunar als nens per un virus que no els fa res”. És molt lamentable, afegeix, veure que hi ha països que llencen vacunes mentre n’hi ha d’altres que no en tenen, i que de fet les que realment fa molts anys que necessiten són les de malalties com la pòlio, la varicel·la o el xarampió.

    Amb les dades demogràfiques de l’Idescat, Flores calcula que si a Catalunya es vacunés tota la població major de 12 anys s’arribaria al 93%, molt per sobre del 85% que ara es busca per assolir la desitjada (o tal vegada utòpica) immunitat de ramat, la qual cosa planteja un interrogant inquietant: ¿estem pensant a vacunar nens malgrat que no faria falta per compensar el tant per cent de la població adulta que es nega a posar-se la vacuna?

    En tot cas, per Flores el risc de la vacuna per a la salut dels infants i adolescent és mínim, ja que fins ara només s’han descrit alguns episodis de pericarditis i miocarditis “que són molt poc habituals i que amb un simple tractament antiinflamatori tenen bon pronòstic”, comenta. En aquest punt, Vicky Fumadó hi coincideix: “Pel tipus de vacuna i per l’enginyeria que s’ha fet servir no té per què haver-hi cap efecte a llarg termini, i en els assajos que s’estan fent en infants, malgrat que encara no s’han publicat les conclusions definitives, no s’està veient que hi hagi efectes diferents de la d’altres grups”.

    Però Garcia Collado insisteix en què aquests casos són la punta de l’iceberg, perquè «la connectivitat epistèmica ens adverteix que els veritables efectes adversos podrien aparèixer a partir de 3 anys de la vacunació, tal com ja ho suggereixen diferents CEO de farmacèutiques», i que per això s’han assegurat que, amb el vaccí del coronavirus, en cas d’efectes adversos inesperats, les indemnitzacions les pagaran els Estats.

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • El contacte amb entorns naturals durant la infància podria beneficiar la salut mental a l’edat adulta

    Les persones adultes que durant la seva infància van tenir més contacte amb espais naturals podrien tenir una millor salut mental que aquelles que van estar menys exposades a la natura, segons conclou un nou estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per «la Caixa», que ha estat realitzat a quatre ciutats europees.

    L’exposició a espais naturals a l’aire lliure s’ha associat amb diversos beneficis per a la salut, com un millor desenvolupament cognitiu i un millor benestar mental i físic. Tot i això, pocs estudis han explorat l’impacte de l’exposició a entorns naturals durant la infància a la salut mental i la vitalitat a l’edat adulta. A més, els estudis sobre espais verds, és a dir, jardins, boscos o parcs urbans per exemple, són més abundants que en el cas dels espais blaus com ara canals, estanys, rierols, rius, llacs, platges…

    Aquest nou treball, publicat a la revista International Journal of Environment Research and Public Health i que forma part del projecte PHENOTYPE, es va realitzar a partir de les dades de prop de 3.600 persones adultes de Barcelona, Doetinchem (Països Baixos), Kaunas (Lituània) i Stoke-on-Trent (Regne Unit).

    Les i els participants van respondre un qüestionari sobre la freqüència d’ús d’espais naturals durant la infància, incloent tant les visites intencionades –per exemple, sortides a la muntanya– com les no intencionades –per exemple, jugar al jardí de casa–. També se’ls va preguntar sobre la quantitat, ús i satisfacció d’espais naturals al voltant del seu habitatge, així com la importància que li donen a l’actualitat. La salut mental de les i els participants –nivell de nerviosisme i sentiments de depressió en les darreres quatre setmanes– i la vitalitat –nivell d’energia i fatiga– es va avaluar a partir d’un test psicològic. L’índex de vegetació al voltant de l’habitatge a la vida adulta es va estimar a partir d’imatges de satèl·lit.

    Els resultats van mostrar que les persones adultes que durant la infància s’havien exposat menys als espais naturals mostraven pitjors resultats en els tests de salut mental, en comparació amb les que tenien més exposició durant la infància. Myriam Preuss, primera autora de la recerca, explica a més que «en general, les i els participants amb nivells inferiors d’exposició a entorns naturals durant la infància van valorar amb menys importància els espais naturals que aquelles amb més nivells d’exposició». No es van trobar associacions entre l’exposició durant la infància i la vitalitat a l’edat adulta, ni amb l’ús i satisfacció d’aquests espais.

    Wilma Zijlema, investigadora d’ISGlobal i coordinadora de l’estudi, destaca que les conclusions «mostren la rellevància de l’exposició a espais naturals durant la infància per al desenvolupament d’un estat psicològic saludable i una actitud que apreciï la natura a la vida adulta». Actualment, el 73% de la població a Europa viu en àrees urbanes –sovint amb accés limitat als espais naturals– i es preveu que aquest nombre augmenti a més del 80% el 2050. «Per tant, és important conèixer quines implicacions té que els nens i nenes creixin en entorns amb oportunitats limitades d’exposició a espais naturals», afegeix.

    «Molts nens i nenes a Europa acostumen a portar un estil de vida basat en espais interiors, de manera que seria convenient millorar els entorns naturals a l’aire lliure a les ciutats: augmentar el seu nombre, dissenyar-los de manera segura i que convidin als nens i les nenes a jugar», indica Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal. En la majoria dels països, les activitats a la natura no són una part regular del currículum escolar. «Fem una crida a les i els responsables polítics per tal que millorin la disponibilitat dels espais naturals a l’aire lliure per a la infància, incloent els patis de les escoles», conclou.

  • L’Atenció Primària també formarà part del protocol de detecció de maltractaments a la infància

    El Departament de Salut i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies han presentat aquest matí el nou ‘Protocol d’actuació de maltractaments a la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut’. Han explicat que una de les novetats del document consisteix en ampliar el paper dels professionals d’atenció primària i comunitària en la detecció d’aquesta problemàtica. Per poder fer això, els hi donaran eines en la seva actuació per ajudar a diferenciar què és un maltractament i què no, reduir el marge d’interpretació subjectiva i afavorir la detecció i notificació de casos.

    La consellera de Salut ha subratllat que el protocol ha de servir per millorar l’eficàcia en la detecció del maltractament però també per ajudar a les famílies a prevenir aquestes situacions. Vergés ha ressaltat que, per primera vegada, el protocol inclou la detecció de possibles maltractaments en la primària, com a centre del sistema que suposa.

    El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha destacat la importància de la prevenció i la detecció precoç del maltractament. En aquest sentit, ha remarcat que “abans que la vida o la salut d’un infant o adolescent es vegi greument compromesa, hi ha senyals i maltractaments inicials sobre els quals cal posar totes les antenes socials que ens ajudin a detectar-los.” Creu que aquest protocol el que fa és posar «el benestar i les necessitats de l’infant al centre», ja que farà que no hagin d’explicar els fets viscuts diverses vegades, evitant així la revictimització. «Protegir els infants perquè no hagin de patir en aquest sentit és un dels objectius que compartim els dos departaments», ha afegit el Homrani.

    En l’explicació del protocol, han traslladat que un dels seus avenços és la voluntat d’evitar la victimització secundària dels infants i adolescents, sense caure en l’infradiagnòstic, per exemple evitant la repetició de les diligències que es practiquen en aquests casos i actuant, en general, amb mínima intervenció, amb rapidesa i amb especialització, de manera que no es prolongui de manera innecessària el seu patiment.

    En l’elaboració del protocol han col·laborat més d’una seixantena de professionals de diferents disciplines i nivells assistencials de Catalunya, a més de professionals de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per la seva banda, el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) han informat que han reordenat el model d’atenció tenint en compte les necessitats i expectatives actuals.

    En aquest sentit, asseguren que, d’una banda, el protocol contempla la formació i sensibilització dels professionals sanitaris, amb especial èmfasi en els d’atenció primària. D’altra banda, preveu crear progressivament equips funcionals experts en abusos sexuals i maltractament greu, distribuïts pel territori i encarregats de fer el diagnòstic sanitari i el tractament inicial i d’assessorar els professionals de primària i dels hospitals. Aquest equips s’aniran integrant en les unitats d’atenció integrada que anirà desplegant la DGAIA.

    A més, s’està desenvolupant un apartat a l’eCAP (la història clínica informatitzada d’atenció primària) que permeti als professionals d’atenció primària introduir dades d’infants atesos amb indicadors de risc de maltractament. Aquestes dades es connectaran amb el Registre Unificat de Maltractaments Infantils de Salut (RUMI salut), que des del 2009 permet recollir informació de casos atesos als hospitals de Catalunya amb servei de pediatria, ginecologia i obstetrícia.

    Així mateix, per facilitar que els professionals recullin la informació de forma més estructurada s’han dissenyat tres models de documents: la fitxa de notificació de situació de risc o desemparament infantil dels serveis de salut, l’informe d’atenció sanitària, i el comunicat judicial; tots tres models s’incorporaran als sistemes dels diferents dispositius sanitaris, que es nodriran progressivament de les dades de les pròpies històries clíniques de cada nivell assistencial.

    Proactivitat dels professionals i valoració integral dels casos

    Durant la presentació dels protocols, han a detecció de qualsevol tipus de maltractament (físic, psicològic o emocional, per negligència o abandonament, abús sexual, etc.) requereix d’una actitud proactiva per part dels agents implicats i la seva valoració final com a tal ha de ser fruit d’un estudi global, que uneixi les visions sanitàries i psicosocials. El protocol, per exemple, apunta indicadors de sospita –en infants i adolescents, però també en pares, mares i tutors- per avaluar si s’està davant d’un cas de maltractament i estableix quines actuacions (proves, exploracions físiques, entrevistes) i tractaments s’han de seguir en funció de la gravetat dels fets.

    A més, d’una banda, el protocol dedica un apartat específic per al maltractament prenatal, el que té lloc quan no s’ofereix al fetus totes les atencions que li calen; és a dir, quan una gestant, per exemple, s’alimenta de forma deficient, consumeix drogues, està en una situació de vulnerabilitat o està sent maltractada, tal i com es recull en el protocol de violència masclista.

    De l’altra, la guia també recomana actuacions per detectar el maltractament en nadons. En aquest sentit, s’entén que un moment de gran vulnerabilitat són aquests primers mesos de vida, sobretot si es tracta del primer fill o filla. Llavors, diversos factors poden generar frustració en els progenitors, un fet que sumat al desconeixement del risc que pot suposar sacsejar un nadó, pot generar situacions que posin en greu risc la seva vida. En el protocol recomanen fer cerca activa de signes de fatiga dels progenitors i fer consell preventiu sobre el sacseig des dels serveis de neonatologia dels hospitals i de forma coordinada amb els centres d’atenció primària.

    Per últim, el protocol també vetlla per protegir els professionals sanitaris que, sovint, viuen situacions d’estrès emocional important en atendre infants o adolescents que pateixen o estan en risc de patir un maltractament. En aquest sentit, es remarca la necessitat que les entitats proveïdores on presten servei els professionals els garanteixin recursos i condicions de treball que els facin sentir segurs per a actuar com correspongui.

  • Espanya segueix sense tenir psiquiatres infantils malgrat que l’obliga Europa

    Espanya no compleix una directiva de la Unió Europea i ignora a la comunitat científica perquè no compta amb l’especialitat mèdica de Psiquiatria de la Infància i l’Adolescència. Al nostre país no existeix formació ni titulació específica sobre salut mental dels menors i les necessitats i trastorns propis associats, com també recomana la European Union of Medical Specialists (UEMS), sinó que nens i adolescents són tractats per psiquiatres generals.

    El mínim obligatori a cursar d’infantil durant els 4 anys com a Metge Intern Resident (MIR) en la branca de Psiquiatria són 4 mesos. Després, la preparació depèn de l’interès del metge i del centre al qual hagi estat destinat. Per a Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, «el que hi ha ara equival al fet que per a ser pediatra bastés amb fer la residència de medicina integral i, dels seus 4 anys, dedicar 4 mesos a nens».

    La creació de l’especialitat a Espanya és un projecte arrossegat des de 2009, quan el llavors ministre de Sanitat de José Luis Rodríguez Zapatero, Bernat Soria, la va anunciar després de la insistència de famílies i professionals. Es va retardar fins a 2014, quan va estar aprovat durant un any un Reial decret que modificava de manera troncal algunes especialitats i que incloïa en un annex Psiquiatria Infantil. Aquest va ser derogat per falta d’informació de la memòria econòmica i no va haver-hi temps a formar a cap psiquiatre infantil, encara que sí al fet que alguns estrangers homologuessin el seu títol.

    Avui dia, torna a existir un esborrany de Reial decret (RD) redactat per Sanitat que instaura la Psiquiatria per al Nen i l’adolescent –posteriorment modificat a ‘de la Infància i l’Adolescència’–. Està datat a 17 de gener de 2018 i aprovat a l’abril per les comunitats dins del termini en el Consell Interterritorial, però no ha arribat a la seva següent fase, el vistiplau del Consell d’Estat, ni durant el govern de Mariano Rajoy ni durant el de Pedro Sánchez. D’arribar a aquest òrgan, el següent pas seria el Consell de Ministres, per la qual cosa es preveu que amb la convocatòria d’eleccions es quedarà definitivament en standby.

    Carta a la ministra demanant explicacions

    Al desembre, Educació va posar alguns ‘peròs’ formals a la redacció del Reial decret relativa a les homologacions, però les associacions de psiquiatria atribueixen aquesta última paralització sobretot a la inacció de Sanitat. Fernando Gónzalez, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia del Nen i de l’Adolescent (SEPYNA), és un dels quatre signants d’una carta que quatre representants d’associacions de psiquiatria van enviar al novembre a la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, demanant explicacions. Ell entén que aquest nou retard es deu a l’»alentiment burocràtic» propi d’un canvi de govern, però «no podem tolerar-lo ni esperar més donat el consens que hi ha des de fa anys entre comunitat científica i famílies».

    Sanitat no ha respost a eldiario.es sobre per què en aquesta legislatura tampoc s’ha arribat a efectuar la creació de l’especialitat, ni sobre si hi ha hagut nous avanços. En el seu web continua allotjat l’esborrany de Reial decret: entre els arguments que presenta el mateix document està que amb ella els professionals tindrien competència en el tractament de trastorns mentals del neurodesenvolupament, fomentar el benestar de les famílies i parlar de resultats a nivell educatiu i social, amb esment a l’assetjament escolar.

    L’esborrany del RD detalla que la implantació suposaria un augment de la despesa deguda principalment al fet que el programa formatiu per als dos tipus de Psiquiatria que existirien passaria de 4 anys a 5. Per a corregir-ho s’oferirien menys places, de 241 a 185 –de les quals anirien 88% per a adult, 12% per a nen, amb una mitjana de 104 jubilacions anuals– amb «un marge de creixement del nombre de professionals», així que el saldo resultaria lleument negatiu.

    Aquest extrem sí ha estat criticat: Mikel Munarriz, president de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) i un altre dels remitents de la carta a Carcedo, es reafirma en el seu compromís amb què «l’urgent és l’especialitat», però no comparteix els comptes del Ministeri i opina que es deuen «a la tendència política a evitar l’increment del pressupost» i que pot haver-hi altres vies. Considera que fer-se així pot ser acceptable «puntualment, els primers anys», però que caldrà treballar perquè el sistema es reajusti i es mantingui l’oferta.

    Les places per a professionals de salut mental al nostre país són, en general, poc nombroses «mirant la ràtio i comparant-la amb altres països», però «aquesta és una altra guerra», explica Celso Arango, que també és signant de la carta remesa a Carcedo –la quarta és Dolores Moreno, de l’Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i de l’Adolescent–. Es refereix al fet que «si hi hagués més professionals en general, molt millor. Però ni tan sols és això el que demanem ara, sinó simplement que hi hagi especialistes».

    Arango enumera algunes de les patologies més freqüents que ha d’atendre un especialista en psiquiatria infantil: problemes de vincles prematurs en neonatologia, trastorns de la conducta, autisme o prevenció del suïcidi en l’adolescència. Mikel Munarriz (AEN) subratlla la importància de la detecció precoç i del coneixement d’aquestes patologies però el que destaca és que «la xarxa de recursos és molt diferent entre menors i adults. Per exemple, en les modalitats d’intervenció -en la qual té molt pes la col·laboració amb institucions educatives- la psicoteràpia, l’atenció a pares. La capacitació fa que no només hàgim de saber més d’uns diagnòstics que d’uns altres, que és important, sinó de com s’intervenen».

    Fernando González (SEPYNA) descriu que avui dia la formació d’especialistes en infantil és «heterogènia» i depèn «del centre i de la geografia»: «En hospitals grans de capitals sí a vegades hi ha professionals només dedicats a infantil que s’han format una vegada tinguda la plaça, perquè ells mateixos han tingut aquest interès. En comarques passa més que un mateix psiquiatre atén adults i nens alhora. També hi ha diferències entre comunitats: a País Basc o Catalunya hi ha més professionals, a Castella i Lleó o Aragó estan pitjor». Hi ha professionals que, per aquest propi interès, estan molt formats, però «quan es jubilen pot passar que cobreixi la seva plaça algú que només ha fet aquests 4 mesos dins del MIR».

    A les associacions «oficialment no ens han donat cap motiu» perquè no s’acabi de crear l’especialitat. Celso Arango creu que una opció és que es pretengui tornar a una fórmula semblant a la qual es va emprar en 2014: no redactar un Reial decret només per a la Psiquiatria Infantil sinó realitzar una modificació troncal que ho inclogui. Però és crític, ja que suposaria «començar tot el treball de zero» després d’una dècada i tres governs diferents de demora.

    «S’està tractant a nens com a adults»

    Les famílies també han passat anys insistint. L’any 2008, la Plataforma de Famílies per a la Creació de l’Especialitat de Psiquiatria Infantojuvenil ja va llançar un comunicat en el qual relataven algunes de les conseqüències de la falta de titulació: mals diagnòstics i tractaments inadequats que desemboquen en nens amb depressions, ansietat i altres problemes que porten aparellats a més rebuig social, fracasso escolar o situacions familiars «poc desitjables».

    El 2019 moltes famílies segueixen amb la batalla: Carmen de la Osa, presidenta de l’Associació de familiars de malalts mentals per la integració infantojuvenil (AFEMI) i mare d’una noia de 16 anys diagnosticada als quatre amb un «trastorn del desenvolupament sense especificar, un d’aquests calaixos de sastre», apunta a la falta de professionals sanitaris, que fa que les consultes es produeixin massa espaiades, però també a la «urgència que s’activi la formació d’especialistes, perquè s’està tractant als nens com a adults». Assenyala en primer lloc que amb l’actual sistema hi ha una falta de coordinació amb els centres escolars, «on tampoc se sap aconsellar bé. Al final, molts nens acaben en centres d’educació especial per falta d’assessorament, quan es podria evitar. Tampoc es té en compte per exemple que es faci teràpia a les tardes, perquè puguin no faltar a classe».

    A l’associació que lidera De la Osa, a Ciudad Real, arriben molts casos de nens sobremedicalitzats «que sense pastilles es converteixen en malalts crònics. A vegades és necessària la medicació, però unes altres estem veient que se’ls recepta com si fossin persones majors». Fernando González apunta que és freqüent que un psiquiatre sense la suficient formació en infantil s’inclini més a l’ús de fàrmacs, com en adults, «però els d’infantil tendim a ser més prudents, ja que hi ha menys estudis sobre l’efecte en el desenvolupament». L’objectiu és també i en resum, segons Mikel Munarriz, que «es tractin adequadament els problemes des del principi, perquè nens i nenes creixin millor i sigui més difícil que arribin a adults amb problemes de salut mental. Aquests se solen iniciar molt primerencament en la vida. En unitats d’adults el que ens trobem sovint és el que no va poder ser resolt en la infància».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Educar des del menjador: quan el menú forma part del pla d’estudis

    Cada matí, tres petits baixen a la cuina de l’escola infantil La Jara, en el barri madrileny d’Usera. Allí pregunten als cuiners quin és el menú del dia i, aula per aula, li ho comuniquen als seus companys, de 0 a 6 anys, mentre compten i anoten en un foli quants nens han assistit a classe aquest dia. Després, tornen a baixar a la cuina, per a informar els cuiners i que aquests calculin la quantitat de menjar que han de preparar aquesta jornada. Així, «aprenen lectoescriptura d’una manera molt funcional i molt pràctica», explica la directora del centre, Elena Puch. Aquest és el primer exemple en el qual les educadores utilitzen el menjar com a eina d’aprenentatge. «És un moment educatiu més», assenyala.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que «la promoció de les dietes saludables i l’activitat física a l’escola és fonamental en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat infantil». Segons l’informe Aladino 2015, la taxa de sobrepès i obesitat infantil se situa en el 41%. La Jara és una de les escoles que s’engloba en el projecte Alimentar el canvi, de la cooperativa Garúa, que aposta per una alimentació ecològica o de proximitat en la qual els pares també són partícips de les decisions que es prenen respecte a l’alimentació dels seus fills. «Ho vam conèixer per l’associació de famílies, que ens va animar a presentar-nos», explica Puch.

    Amb l’alimentació saludable van arribar també una altra sèrie de rutines educatives. Els més petits es posen el pitet i col·loquen la cullera al costat del plat; els majors (de 3 a 6 anys) treballen les matemàtiques repetint la seqüència cullera-plat-forquilla-got en posar la taula; amb cinc anys, tots els dies, hi ha responsables que ajuden les educadores i serveixen als seus companys. «Van sent conscients del que ells volen menjar i del que s’han de servir, posen la taula, socialitzen amb els seus amics, mengen tranquils, saben que no poden tirar el menjar…», enumera Azucena de Juan, la secretària de l’escola, on «mai» es força a menjar.

    Hàbits contra la desigualtat

    «Tenen les seves funcions i les seves responsabilitats. A més, hi ha un percentatge molt alt de menjar ecològic. És important no només perquè mengen sa, sinó perquè impulsem un canvi en el paradigma, que els arriba a ells educativament», explica Ana Paniagua, una mare del centre. «Quan iniciem el projecte, vam fer una sèrie d’activitats de sensibilització amb les famílies. Va ser una sorpresa que aquelles més interessades no eren les que a priori podrien estar-ho, sinó aquelles amb nivells socioeconòmics més baixos, a les quals els importa l’alimentació dels seus fills i filles», assenyala Luis González, pare i membre de la comissió de menjador. «Hi ha famílies del barri, molt pobres i amb molt pocs recursos, la prioritat principal dels quals és sobreviure. Tenim claríssim que l’únic menjar saludable del dia és la que tenen aquí», afegeix Puch.

    L’alimentació a l’escola ajuda també a atallar les desigualtats. En aquesta no hi ha diferència entre el berenar que els petits prenen en l’esbarjo. Sempre és fruita de temporada, que dóna el centre. De fet, pels passadissos es veuen safates amb plàtans i mandarines. «Al principi costava, però ara mengen moltíssima fruita», indica l’educadora Almudena Abellán. «Si veus els berenars dels nens d’aquesta escola, hi ha més fruita», confirma Paniagua. «Quan portes molts anys a l’escola acabes tenint contacte amb famílies que han anat canviant els seus hàbits alimentaris com a conseqüència del procés que es viu en el col·legi», apunta González.

    Aquesta és una de les poques escoles de la Comunitat de Madrid que té gestió directa del menjador. És a dir, és la pròpia escola qui elabora els menús, que han de tenir el vistiplau de la Comunitat, i gestiona el seu pressupost. Com aconsegueixen elaborar un menú compost per productes ecològics (excepte la carn, el peix i els lactis, que són inassumibles econòmicament)? «El menjar ecològic és més car però preferim… preferim no pensar-ho molt!», riu Puch. «Anem treient una altra sèrie de despeses. Per exemple, caldria pintar, però no tenim diners. Un any fem una cosa, un altre any, una altra, però que els nostres nens mengin bé», explica.

    En el cas dels col·legis públics de la Comunitat (fins a 12 anys), la normativa obliga al fet que el servei de menjador sigui gestionat per una empresa externa segons criteris econòmics, la qual cosa dificulta aquest tipus de projectes, així com que els pares tinguin capacitat de decisió sobre l’alimentació dels seus fills.

    Diferències entre comunitats

    «Som consumidors captius», denúncia Isabel Fernández, portaveu de la plataforma Ecomedores Madrid, que persegueix que prevalguin criteris de qualitat i sostenibilitat en la compra pública d’aliments. «A les famílies els preocupa la salut, però la salut ara també és mediambiental», recalca. En tot cas, les adjudicacions depenen de les comunitats autònomes. Per exemple, al País Basc, els pares i mares podran gestionar els menjadors escolars a partir del pròxim curs. Alguna cosa que ja ocorre a Galícia, on conviuen diferents models de gestió o a Catalunya, on es permet més flexibilitat als centres.

    En el col·legi concertat Ciutat educativa Hipatia, en Rivas Vaciamadrid, l’aposta per un menjar més ecològic i de proximitat va partir del propi centre. «Costa que els nens acostumin el paladar a aquests productes i, també, acostumar a les famílies, que ens han d’anar acompanyant», explica el responsable del menjador, Carlos Carricoba. Per això, es van fent petits passos, encara que «ara tot el que se serveix és ecològic i el que no pot ser, per qüestió de pressupost (carns, peixos i lactis), és de proximitat», explica. El producte que arriba des de més lluny és el plàtan, de Canàries.

    També en aquest centre utilitzen el menjador per a conscienciar a l’alumnat. «Les nenes i nens de 5è i 6è se serveixen sols, solament el que ells menjaran. D’aquesta manera, en la safata no queda cap residu», indica Carricoba. L’objectiu és estendre aquesta mesura a 3r i 4t, per al que hauran d’»anar progressivament, perquè tenim 2 hores per a 1.100 nens». A més, a les aules es realitzen activitats relacionades amb el menjar, «per a saber la petjada ecològica que deixem si portem productes de fora» i pel centre hi ha cartells amb missatges sobre el que contamina consumir determinats productes.

    Sessions de sensibilització

    El director d’infantil i primària d’Hipatia, Carlos Méndez, explica que «el projecte té una part educativa de treball a les aules». Aquesta part consta de sessions de sensibilització respecte al producte ecològic, i aborda diferents temàtiques: «aliments de proximitat, quants recursos fan falta per a tenir la carn per al consum humà o quina cistella de la compra fan en altres països, per a entendre les diferències socioeconòmiques». Això acompanyat d’un impuls per la dinamització dels patis. «Es forma als monitors de menjador perquè treballin amb l’alumnat i que el temps de pati no sigui un temps lliure, sinó que sigui lliure per a qui vulgui i que qui vulgui pugui fer ús de racons de joc o de la mediateca», desenvolupa Méndez.

    A més, han creat el grup ‘alumne ajudant’, a través del qual els majors s’encarreguen que «no hi hagi nens sols i d’incorporar i integrar als més petits amb els majors», indica. Precisament, per la quantitat de nens i l’absència de professors, els menjadors escolars poden convertir-se en un focus de conductes més dominants entre iguals, que s’agreugen en els casos d’assetjament escolar. «Els menjadors han de ser espais on la gent se senti a gust per a menjar i per a estar», defensa Alberto Brasero, del projecte Alimentar el Canvi, que denuncia també el nivell d’estrès al qual està sotmès el personal, que ha de suportar volums de soroll per damunt fins i tot dels 90 decibels.

    «Això és un horror per als nens», defensa la directora de la Jara. Allí, els petits mengen en les seves respectives classes, amb la resta de companys (un màxim de 22 per classe) i les seves dues educadores. «Tal com ens ho plantegem, el procés cal acaronar-lo», indica Puch. Per això, quan els seus alumnes arriben al col·legi «s’espanten, perquè solen passar a instal·lacions enormes, amb persones que no són les seves tutores i estan perduts totalment. No hi ha ningú que els doni suport o els doni una mà», conclou.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El meu fill té TDAH? Hauria de prendre metilfenidat?

    El TDAH ha fet córrer rius de tinta. No només a les revistes científiques, també a la premsa generalista. Entre les primeres, per esmentar només una investigació recent, el Scandinavian Journal of Child and Adolescent Psychatry and Psychology analitza en el seu últim número els efectes del metilfenidat (MFD) a 77.358 pacients i com són més freqüents les al·lucinacions i altres símptomes psicòtics en el grup de nens amb aquest trastorn que es va iniciar en aquesta medicació que en el grup control (amb placebo). Els resultats, no obstant això, no són estadísticament significatius i els mateixos autors reclamen més recerca en aquest sentit. Entre les segones, la més sonada va ser l’entrevista al Der Spiegel amb el denominat “pare del TDAH”, Leon Eisenberg, fa ja alguns anys, una entrevista en la qual semblava que al final dels seus dies es retractava de tot el que s’ha dit.

    La veritat és que moltes famílies amb fills amb símptomes de TDAH no saben a quins atenir-se. Si buscar a internet davant del dubte en qüestions de salut no acostuma a ser bona idea, en aquest cas convé estar especialment vigilant en un terreny en què es barregen pares que declaren orgullosos, com si haguessin sortit de l’armari, que els seus fills han crescut feliços gràcies al metilfenidat (MFD), amb professionals que asseguren que algun dia es deixarà de dispensar a farmàcies. On les fake news se superposen amb informacions contrastades i ni tan sols les guies diuen el mateix a totes les comunitats.

    Des del Diario de la Educación hem intentat llançar una mica de llum de la mà de professionals de diferents disciplines –de l’orientació i la psicopedagogia, de la psicologia clínica i educativa, de la neurologia i de la neuropediatria– al voltant “del trastorn psiquiàtric més sovint diagnosticat i tractat en població pediàtrica”, segons la revista de l’Asociación Española de Pediatría, Anales de pediatría. Un tractament que des de la seva aprovació els anys vuitanta a Espanya és a base de metilfenidat (MFD), un fàrmac psicoestimulant que es troba entre els més prescrits en l’actualitat.

    El component orgànic

    Ana Cobos Cedillo és la presidenta de la Confederación de Organizaciones de Psicopedagogía y Orientación de España (COPOE). Creu que un dels problemes és que el terme hiperactivitat s’ha vulgaritzat i s’abusa d’ell: “Es confon amb l’excés d’activitat, o ens trobem amb persones que consideren que els seus problemes d’aprenentatge durant la infància es devia al fet que tenien aquest diagnòstic i no ho van saber”. “Quan es denominava disfunció cerebral mínima es tenia clar que hi havia un component no només comportamental sinó orgànic”, rememora.

    L’experta té clar que no sempre darrere d’un nen disruptiu, amb problemes de conducta a casa o a l’aula, hi ha un TDAH: “Hi ha tres possibles explicacions: orgànica, social o educativa. Pot ser que el nen tingui un trastorn, però pot també ser que es trobi en un context sociocultural i econòmic desfavorit o que, sense aquest context, no hagi tingut unes pautes educatives –davant un mal comportament o desordre en els menjars, amb nens als quals se’ls deixa menjar de tot o no menjar res, se’ls regala tot, se’ls acarona, són l’únic nen entre un munt d’adults, sobreprotegits i amb dificultats per conviure amb els iguals, no s’han enfrontat a la frustració…”–. El TDAH, a més, acostuma a aparèixer més en els nens que en les nenes: “Crec que moltes vegades en elles es dóna TDA. Són nenes intenses però, en faltar-los la part visible de la hiperactivitat, són més discretes”.

    Si la causa és orgànica (TDAH), i el personal sanitari i de salut mental així ho determina, per Cobos una bona manera d’afrontar-lo és per mitjà del MFD: “És un estimulant del sistema nerviós central, i veus que, després d’un primer moment en què es regula la dosi correcta, ajuda al nen que el necessita a centrar l’atenció. Ells mateixos, amb 12, 13 o 14 anys, li ho van administrant, saben que ho han de prendre”.

    Cobos matisa que la part del diagnòstic clínic i el tractament farmacològic o la psicoteràpia correspon al personal sanitari, que els orientadors s’encarreguen de l’avaluació psicopedagògica, de com es troba el nen en el context escolar, de com influeixen les seves capacitats, la seva conducta, la seva adaptació social, el seu context sociofamiliar i educatiu: “Davant un possible TDAH es parla amb la família i, a partir d’aquí, amb l’avaluació psicopedagògica com a primer pas, ja intervé el pediatre, el metge de família o l’especialista en salut mental”.

    Avaluació objectiva

    Silvia Àlaba és psicòloga clínica i educativa. Considera que sí que pot haver-hi tendència al sobrediagnòstic, i ho atribueix a l’avaluació: “Si ens remetem tan sols a un qüestionari que contesten pares i tutors, si no l’acompanyem de proves objectives neuropsicològiques per mesurar el quocient intel·lectual, la capacitat d’atenció selectiva i sostinguda, de planificació, d’organització, això és, la funció executiva, la capacitat de lectura i escriptura, podem generar falsos positius, podem estar davant nens moguts i amb altres dificultats que en realitat no tenen TDAH”

    Per Àlaba, també abans de receptar MFD ha de realitzar-se una exploració mèdica per analitzar el cost-benefici: “Els estudis ho continuen presentant com el tractament més eficaç si es combina amb teràpia, però és cert que té una sèrie d’efectes secundaris –pèrdua de gana, dificultat per agafar el son, mal de cap…– i que el medicament per si mateix no ensenya res, només prepara al cervell perquè atengui millor, l’estimula, el predisposa a aprendre. Sempre, amb independència de si s’hi recorre o no, s’ha d’incloure la teràpia, entrenar la capacitat d’atenció, de planificació, de regulació de conducta, emocions…”. Si la teràpia, per ella, mai és prescindible, la medicació no sempre és necessària: “Encara que en determinades ocasions pot ser-ho, l’error és creure que només per medicar el solucionarem. No és una pastilla màgica i moltes vegades tendim a sobremedicar sense pensar per què hem de recórrer a aquest fàrmac. El tractament, com més multidisciplinari, millor”, subratlla Àlaba, que inclou en l’abordatge del TDAH a neuròlegs, psicòlegs, orientadors, psicopedagogs, pares i mares i professors i que constata com, gràcies a l’entrenament en una sèrie d’estratègies, és freqüent que aquesta medicació amb MFD pugui abandonar-se: “Si el nen aprèn aquestes pautes ja no necessita continuar amb ella”.

    De la generació Katovit a la generació metilfenidat

    Joaquim Jubert i Gruart és neuròleg i és radical en la seva posició contra el TDAH i el MFD. Per ell, el primer “no existeix, és un invent, per la qual cosa qualsevol diagnòstic que es faci és un fals diagnòstic o un sobrediagnòstic”. El segon és “una amfetamina, cocaïna infantil”.

    S’aferra Jubert a les revelacions de Leon Eisenberg poc abans de morir, i sosté que, tant en nens com en adults, el dèficit d’atenció i la hiperactivitat “són un signe, no una malaltia”. Segons diu, com succeeix amb la febre, la qual pot venir provocada per multitud de malalties, i per tant s’ha d’analitzar què provoca aquests símptomes “i no tractar-los amb un fàrmac que en realitat és un activador”.

    Aprofundeix en el seu símil del MFD amb la cocaïna: “Una persona hi recorre quan necessita activar-se molt, però també si se sent sobrecarregada per molts problemes i busca tranquil·litzar-se. La cocaïna el relaxa. Els problemes desapareixen”. Per ell, el tractament amb MFD és una “prescripció reflex” que, a més, crea dependència: “És un inhibidor selectiu de la recaptació de la noradrenalina presinàptica, igual que els antidepressius són inhibidors i fan que les persones deixin de tenir ansietat, idees depressives i pugi el seu estat d’ànim. Els símptomes desapareixen, però què hi ha de les causes?”.

    Abans de la prescripció ve el diagnòstic, que per Jubert és el quid de la qüestió: “No s’està fent diagnòstic. S’està posant una etiqueta pels interessos de les farmacèutiques, que van influir perquè s’inclogués aquest trastorn en els manuals DSM nord-americans”.

    Moltes vegades, al seu judici, si es grata sota un positiu en TDAH apareix un problema d’aprenentatge i conducta. Les causes, prossegueix, són múltiples: “Obediència, inèrcia, ineptitud, absència de criteris clínics diagnòstics o de formació dels professionals en diagnòstic diferencial o l’afany per fer coincidir la realitat amb la doctrina”.

    “TDAH és una etiqueta posada sobre una capsa que cal obrir i sotmetre a una exploració neurològica completa”, assevera Jubert, acostumat a rebre a la seva consulta nens amb aquest diagnòstic –i tractats amb MFD– que ell descobreix com a falsos positius a força d’indagar en la seva atenció, reactivitat emotiva, capacitat cognitiva, dèficit d’aprenentatge, trastorns emocionals, conflictes d’interacció social… “Cal analitzar quina part de les seves funcions cerebrals deixa d’aportar per aconseguir un rendiment adequat, si estem davant una lesió cerebral mínima, un problema cognitiu, emocional, estricte d’aprenentatge o un trastorn de conducta”. Assegura que viu aquesta situació “amb extraordinària freqüència i amb gran resistència dels pares i del personal sanitari a fer el canvi”. Una vegada identificat el problema, el doctor recorre a diferents estratègies terapèutiques no farmacològiques, implicant diferents professionals: “Es retrocedeix fins al nivell en què es produeixen les dificultats i s’intenten solucionar”.

    Entretant, es continuaran creant “futurs drogodependents”, lamenta Jubert, el qual assegura que ha vist algun cas en què es passa del MFD a altres substàncies no legals després d’un consum prolongat: “Una substància química està substituint a un neurotransmissor normal, amb la qual cosa el receptor s’atrofia i es desenvolupa un receptor d’aquesta substància estranya”.

    Per la seva part, la revista Anales de pediatría reconeix com a la dècada dels noranta, “paral·lelament a l’augment de la prevalença de TDAH, es va incrementar notablement l’ús no mèdic del MFD entre estudiants per millorar el rendiment escolar així com per finalitats recreatives entre adolescents i joves”. Per Jubert, hi haurà un dia en què el MFD es deixarà de comercialitzar, com en el seu moment van deixar de vendre’s a farmàcia els optalidons o el Katovit. “Hi haurà un relleu generacional, un canvi en l’avaluació, i es donarà una transformació sobtada, de la mateixa manera que ja no es comercialitzen les centramines i les simpatines de la meva joventut. Els uns i els altres es troben en la mateixa classificació farmacològica que el MFD, agents simpaticomimètics d’acció central, i aquest s’acabarà retirant del mercat farmacològic i passarà a vendre’s en el mercat il·legal”.

    Des de sempre i a tots els nivells

    María Alba Jiménez és neuropediatre a l’Hospital General de Villalba (Madrid). Reconeix que a la seva consulta arriben els casos de TDAH amb una simptomatologia més intensa: “Entenc que una gran majoria es tracten en atenció primària o s’aborden per mitjà de mesures educatives, i que treballo amb una mostra esbiaixada”. Dins d’aquesta, el 20% dels pacients, explica, no requereix cap mena de mesura farmacològica.

    En la seva opinió, no hi ha dubte que el TDAH existeix: “Estem davant un trastorn en el neurodesenvolupament del qual es comença a parlar el segle XIX, però que sempre ha existit. És cert que en els últims anys hi ha hagut un boom en el diagnòstic, però és una alteració multigenètica que afecta el cervell, a la funció executiva, de control d’impulsos, anàlisis i planificació de situacions. Les proves de neuroimatge ens demostren que pot donar-se un retard de fins a dos anys i mig en la maduració cerebral”.

    A partir d’aquí, concedeix que “no tot és TDAH”: “Pot haver-hi falta d’atenció, impulsivitat i hiperactivitat sense TDAH. El TDAH és una cosa orgànica. I, per a començar, han de ser símptomes que hagin estat presents des de sempre. Els pares ens relaten com aquests nens ja eren bebès inquiets. Un nen que està dormint malament perquè pateix insomni o que té problemes a casa, pot mostrar-se inquiet, irritable, impulsiu… sense tenir TDAH”. Han de ser, a més, símptomes prou intensos perquè l’afectin i no només en una esfera: “Un nen que es porta malament a classe i no atén però a casa és un altre (i viceversa) no compleix aquest criteri. El TDAH afecta a escala familiar, escolar, social…”.

    Pel que fa al MFD, Alba es remet a la simptomatologia: “El 100% dels nens amb TDAH no han de recórrer a aquesta o una altra medicació. Aquells amb una simptomatologia més lleu i sense trastorns associats poden tractar-se amb una teràpia cognitiva conductual, amb suport al col·legi i assessorament a les famílies. Si els símptomes són més intensos o s’associen amb oposició desafiadora, ansietat, depressió, etc. sí que està indicat el tractament farmacològic”. “Com qualsevol fàrmac, mal prescrit tindrà més contraindicacions que efectes beneficiosos, però si està indicat només pot ser un factor favorable -amb els seus efectes secundaris, com qualsevol- i pot generar un canvi acadèmic, familiar, social… Serveix perquè el nen focalitzi la seva atenció, augmenta l’alliberament de catecolamines en l’escorça prefrontal, la més alterada, i potser podem tenir un nen que de 50 minuts a l’aula atén 40 en comptes de cinc, els que atenia abans, encara que en funció també de la seva capacitat cognitiva i de la seva força de voluntat, perquè la pastilla no canvia al nen, només la simptomatologia”.

  • La infància i els objectius de desenvolupament sostenible per al 2030: serà possible aquesta vegada evitar de posar la pastanaga davant el ruc?

    L’any 2015 les Nacions Unides (NU) van proposar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 2030. Aquesta ambiciosa proposta de 17 objectius a complir els propers 12 anys inclou, de manera resumida, el fi de la pobresa i la fam, promoure el benestar i la salut, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, el sanejament ambiental i energètic, el treball digne i creixement econòmic, la reducció de les desigualtats, les ciutats sostenibles i el consum responsable, el control del canvi climàtic, de la vida submarina i terrestre, promoure pau i justícia i establir aliances per aconseguir aquests objectius (veure figura). Tots els països s’han de comprometre a assolir un seguit d’indicadors específics i amb controls periòdics per tal d’assolir cada objectiu proposat. Els ODS pretenen ser l’actualització, ampliació i millora de propostes prèvies com ara els objectius de desenvolupament del millenium. A partir d’aquesta declaració s’han publicat estudis que presenten l’evolució dels indicadors des de l’any 1990 fins al 2015 a 188 països, i molt recentment l’anàlisi de l’accés als serveis sanitaris i l’evolució de la qualitat i resultats dels sistemes sanitaris a 195 països. A més, les NU ha proposat un pla estratègic pel propers 5 anys. A Catalunya s’ha començat a treballar des del Consell Assessor per al desenvolupament sostenible i s’han acordat 750 compromisos per tal d’assolir els objectius plantejats.

    Quan es tracta de propostes a curt, mitjà, i llarg termini, la població infantil és un dels grups poblacionals més implicats atès que representa la cohort dels qui poden afavorir-se més i a més llarg termini de les mesures preses avui per millorar les condicions de vida futures. UNICEF ha publicat l’estat actual dels ODS respecte de la infància a 41 països de la Unió Europea i l’OCDE. UNICEF Catalunya també ha presentat un informe que porta un subtítol encertat: no val a badar, sobre l’estat actual dels ODS a Catalunya en relació amb la infància. Aquest informe s’ha centrat en 7 dels 17 objectius. ODS1: erradicar la pobresa en totes les seves formes; (ODS3) garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats; (ODS4) garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom; (ODS11) aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles; (ODS13) adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; (ODS16) promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a totes les persones i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i (ODS17) enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Les anàlisis de la situació dels darrers anys, l’evolució de cada indicador, i les propostes específiques per tal d’assolir els ODS es mostren de manera concreta i es basen principalment en l’augment de la inversió pública en la infància, millora de les condicions de treball familiar i l’assignació per fill, entre altres mesures. També es presenten propostes intermèdies per assolir l’any 2020.

    Però, analitzant l’evolució dels darrers anys, la majoria de polítiques actuals van en sentit contrari a les propostes i no només no han aconseguit millorar, més aviat molts dels indicadors que es pretén assolir han empitjorat. Com a exemple, la inversió en polítiques d’infància i de família mostren un estancament i/o disminució en contrast amb la situació d’augment de les necessitats dels darrers anys. La pobresa infantil, les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, l’habitatge accessible a famílies amb menors també mostren pitjors resultats els darrers anys o en el millor dels casos un estancament dels resultats.

    Com fer que aquestes propostes siguin realment efectives? Com evitar “fer bullir l’olla sense canviar res”? Com evitar que les propostes es transformin en eslògans buits de continguts?

    Si s’analitzen alguns exemples històrics, com ara els drets dels menors, declarats l’any 1989, quants d’aquests drets s’han assolit? És veritat que s’ha millorat molt però ni de bon tros s’han aconseguit els objectius proposats, o en tot cas s’han assolit de manera molt desigual per regions i països i amb molta variabilitat.

    El primer pas per aconseguir els ODS és fer un diagnòstic acurat de la situació. L’anàlisi dels indicadors socials i de salut mostren que no solament ha estat la crisi econòmica la responsable dels retrocessos. Més aviat, els països que han aplicat i continuen aplicant polítiques més neoliberals i retallant els beneficis socials, els pressupostos sanitaris i d’educació, són els qui han retrocedit més a la majoria dels indicadors proposats i analitzats. I si el diagnòstic és aquest, la solució és enfrontar-se obertament i revertir aquestes polítiques que afavoreixen l’augment de la pobresa infantil, les desigualtats socials, i planteja barreres per accedir a unes condicions de vida bàsiques sobretot als més vulnerables.

    En el cas específic dels objectius relacionats amb la salut s’haurien de revertir les mesures d’exclusió sanitària i assolir l’accés universal efectiu amb l’anul·lació del Reial Decret 16/2012, així com millorar l‘equitat. El diagnòstic de la situació i l’evolució dels darrers anys indiquen que la millor manera d’assolir el nivell d’equitat desitjat és donar prioritat pressupostària i recuperar la inversió en l’atenció primària de salut, així com posar-la en el centre del sistema sanitari en termes reials. En el cas dels menors, a més, s’hauria d’invertir en l’atenció odontològica, com per exemple es fa a Euskadi, i oftalmològica.

    Finalment, també s’hauria de resoldre un dels obstacles més importants per fer efectives les propostes: els conflictes d’interessos dels actors implicats en la promoció i posada en marxa dels ODS. Qui són els patrocinadors dels esdeveniments? Qui s’aprofita de la imatge dels ODS? S’hauria d’evitar que sota les bones intencions hi hagi el doble missatge d’empreses que es beneficien de recolzar aquests objectius com a finestra de propaganda, i que majoritàriament formen una part important dels factors que impedeixen assolir els objectius proposats. Ha estat comprovada la influència de les multinacionals de la beguda en l’estudi i la prevenció de l’obesitat infantil, la influència de la indústria del tabac en el control de les mesures adreçades als joves, o dels bancs en problemes d’habitatge.

    La funció que compleixen les institucions i les polítiques que se’n deriven són molt importants, però s’han de fer diagnòstics acurats, i evitar tant els discursos buits de continguts com ara evitar posar la pastanaga davant el ruc.