Just Deploy It!

Etiqueta: infants

  • Madurar

    Madurar

    Actualment, travessem uns anys en els quals predomina l’ús de les pantalles, on molts adults deixen els seus telèfons mòbils als infants per “entretenir-los”, on sovint es protegeix, a vegades en excés, els infants, provocant que creixin menys madurs, més insegurs i amb menys eines. I això, no és cosa de la maduració cerebral. És responsabilitat dels adults i és cura de l’entorn.

    Crec que en lloc de parlar d’edats de maduració i buscar justificacions, hem de treballar perquè els infants madurin la seva capacitat emocional i comunicativa i la seva autonomia ja des de ben petits, i s’empapin de bones relacions i d’una bona comunicació al seu voltant.

    L’infant de tres anys ha d’aprendre a posposar una activitat, ha d’aprendre que no sempre pot fer el que ell/a voldria i ha d’aprendre a gestionar la frustració. L’adult és el referent, i és l’adult qui ha de tenir les eines per transmetre-les. Si l’adult no les té, perquè és un adult infantil o poc madur (perquè és clar, fins als 35 no tenim el cervell plenament desenvolupat…  anem pel pedregar.

    Un entorn amb vincles sans i comunicació sana i espais educatius on les persones aportin empatia i mirada sensible, ajudarà que la maduració sigui abans dels 35 (esperem!).

    L’infant de tres anys ha d’aprendre a posposar una activitat, ha d’aprendre que no sempre pot fer el que ell/a voldria i ha d’aprendre a gestionar la frustració

    D’altra banda, trobo molt erroni parlar de crisis segons l’edat de les persones, ja que de crisis en travessem moltes i variades, i sí, benvingudes són com a oportunitat per seguir aprenent, però una persona que s’acosta als 40 i té un treball personal constant (de fet, és un treball permanent fins que morim) serà una persona que aportarà reflexió i crítica (i també autocrítica), i això no voldrà dir que està en crisi, ans al contrari, voldrà dir que fa estona que ha obert els ulls i que mira d’ajudar a obrir-los a les altres persones.

    Crec que cadascuna s’ha d’ocupar de la seva parcel·la i fer-ho el millor que pot, i no entrar en parcel·les on no tenim ni la formació ni la competència.

    Crec també que és important parlar del que sí tenim a les nostres mans i aportar, col·lectivament, solucions i mirades diverses, des d’espais de diàleg on totes les persones hi tinguin cabuda.

    El meu treball personal ve d’haver rebut l’acompanyament i les eines per desplegar-me amb seguretat i curiositat per seguir aprenent, i ve de fonaments segurs que m’han donat confiança per ser qui soc.

    No va d’edats maduratives, va de sensibilitat, va de reflexió, va de comunicació i de relacions sanes ja des de la infància, a banda de les experiències personals que també contribueixen a construir el caràcter de cada persona.

    Un infant que hagi passat per un dol d’un familiar molt proper, per una separació, per situacions extremes de vulnerabilitat econòmica, o que hagi viscut en un entorn de consum, o de conflictes diversos, són experiències que faran madurar aquella persona a un ritme molt més accelerat que no pas algú que ho ha tingut tot o que no ha après a valorar el que té, i que malauradament és la imatge amb la qual sovint ens trobem.

    Hi ha infants molt madurs, i adolescents més viscuts i amb més estructura reflexiva que molts adults del seu voltant.

    Com a adulta i pedagoga, aprenc, reflexiono, aporto mirada crítica i agraeixo el camí fet, que són els senyals de maduresa més importants i els que crec que hem de transmetre a les nostres joves, ajudant-les a transitar les dificultats amb les quals s’hi trobaran, oferint espais d’escolta i confiança per pensar conjuntament amb elles què volen fer, i aportant un guiatge des del respecte i la reflexió compartida.

    I no podem esperar als 30, ni als 35, per fer-ho.

  • La mort d’un infant és una de les situacions més complicades en pediatria

    La mort forma part de les diferents etapes de la vida i com a professionals de la pediatria que oferim atenció integral als infants i adolescents, aquesta és una de les nostres assignatures pendents i ens hem de capacitar i incloure el seu abordatge dins del programa de salut infantojuvenil.

    Les dades de mortalitat infantil a Catalunya són poc conegudes i els registres del Departament de Salut són en menors de 20 anys i es recullen del període 2012-2020. En els darrers 8 anys, han mort 3.314 persones en edat pediàtrica, 42 d’aquestes defuncions han ocorregut fora de Catalunya, 322 d’aquestes defuncions, malgrat haver-se produït a Catalunya, són de persones residents fora de Catalunya. Això representa el 9,8% de les defuncions, percentatge considerablement alt (per a la població de més de 19 anys és de l’1,2%). Entre l’any 2012 i el 2020 el nombre de defuncions s’ha reduït des de 390 l’any 2012 a les 282 de l’any 2020.  Aquest fet correspon, en part, a la millora del sistema de salut i perquè han disminuït els naixements.

    En relació a les causes de mortalitat més freqüents en edat pediàtrica entre els 2012-2020 trobem: Perinatals (28,8%): immaduresa, asfíxia, naixement, complicació cardiorespiratòria o cerebral, etc. Congènites (14,8%): malformacions cerebrals, cardíaques, vasculars, etc. Externes (14,7%) accidents, suïcidis (edat en descens), homicidis. Tumors (12,8%): encèfal, sarcoma ossi, leucèmia limfàtica, etc. Sistema Nerviós (7,3%): epilèpsia, paràlisi cerebral. Síndrome de Mort Sobtada del Lactant (SMSL) (3,9%),  Metabolopaties (4%) i la resta de causes (13,7%). La distribució de causes segons sexes és força semblant. Els tumors i les congènites tenen més presència com a causa de mort en dones. En canvi, les perinatals i les externes tenen més presència com a causa de mort en els homes. Més de la meitat, 52,6%, es produeixen en persones que encara no han complert l’any de vida. El 58,5% entre els homes i el 41,5% entre les dones. Les causes perinatals i, en menys mesura, les congènites, són les més habituals abans de l’any de vida. Al voltant del 9-10% es produeixen durant les primeres 24 hores de vida i una quarta part durant la primera setmana.  A partir de l’any de vida guanyen pes les externes i els tumors.

    Les causes perinatals i, en menys mesura, les congènites, són les més habituals abans de l’any de vida

    Quant a les taxes de mortalitat esperada (malalties limitants per la vida) i la no esperada (causes no previsibles) ens trobem que entre l’any 2012 i 2020 s’han reduït un 32,7% les defuncions esperades i un 21,3% les no esperades. La fluctuació del nombre de morts no esperades és degut bàsicament pels valors de les causes externes i les morts per SMSL són relativament estables i aquestes són més freqüents en els tres primers mesos de vida.

    Dins del grup de les morts esperades té un paper essencial l’atenció pal·liativa pediàtrica. En aquest sentit, al Pla de Salut passat 2016-2020 es va recollir l’objectiu de definir i implantar la reordenació de l’atenció pal·liativa i al final de la vida per a la població pediàtrica i els seus familiars i és important reconèixer que  la Societat Catalana de Pediatria (SCP) ha mostrat la seva implicació amb la participació del Grup de Treball de Cronicitat i Cures Pal·liatives des del 2015. El Model organitzatiu d’atenció integral a la població infantil i juvenil amb necessitats pal·liatives i en situació de final de vida (XAPPI) segueix desplegant-se per tot el territori català per donar resposta a les necessitats pal·liatives de manera sostenible, universal i equitativa. En la fase de final de vida el punt clau és identificar el procés i tenir un pla d’atenció multidisciplinari amb una correcta presa de decisions amb una adequació de les mesures terapèutiques. S’ha de treballar per no medicalitzar la mort i oferir confort, control simptomàtic, tractar els símptomes que generin desconfort per alleugerir el patiment respectant el temps, acompanyar procés i donant atenció a la família establint una relació de confiança amb pacient-família. És imprescindible tenir formació sobre com ens comuniquem en aquesta etapa de final de vida per saber com abordar les reaccions emocionals i donar el millor suport a les famílies i a l’infant o adolescent.

    És imprescindible tenir formació sobre com ens comuniquem en aquesta etapa de final de vida

    En el cas d’una mort sobtada no esperada s’han de tenir clars les dades a recollir, els circuits i les actuacions en el mitjà hospitalari, també en relació a la recollida de mostres i la necròpsia. És molt rellevant fer una acurada certificació de la causa de mort en els certificats de defunció, i cal activar al jutjat de guàrdia via telefònica, en aquest cas no hi ha secret professional ni confidencialitat, i cal fer un comunicat judicial.

    Actualment, hi ha un consens i es va cap a la recollida de casos centralitzada de tot Catalunya amb l’objectiu de tenir dades epidemiològiques de tot el territori, per fer investigació, donar suport a les famílies i tenir connexió amb altres comunitats autònomes o serveis.

    Dins les causes de mort sobtada hi ha els maltractaments infantils i el  traumatisme cranial abusiu és la primera causa de mort per maltractament infantil i té una important  morbiditat i mortalitat en infants < 2 anys, especialment en lactants menors de 6 mesos. S’estima una taxa de letalitat del 25%. Aquestes morts són més freqüents quan es produeixen en els dos primers mesos de vida, i sobretot en prematurs. Les seqüeles neurològiques afecten quasi 2/3 dels supervivents i també s’ha observat en el seguiment a llarg termini afectacions conductuals i cognitives. És molt important saber reconèixer les lesions sentinella: la probabilitat de traumatisme cranial abusiu augmenta amb cada troballa física d’alt risc associat.

    La negligència com a causa de mort pediàtrica causa una tercera part de les morts per maltractament infantil, majoritàriament < 2 anys, primer fill o fill més petit, nens més freqüent que nenes. S’han de reconèixer els factors de risc psicosocial.

    El suïcidi és la segona causa de mort en els adolescents. El 50% dels trastorns de salut mental s’inicien abans dels 14 anys però la majoria no es detecten ni es tracten. Hi ha hagut un augment de psicopatologia per la pandèmia de la COVID-19: ansietat, TDAH, depressió, trastorn de conducta alimentària.., i un augment de les autolesions com a ‘via d’escapament’.  És important l’anamnesi i descartar violències durant infància i/o adolescència, ja que les víctimes de violència sexual infantil tenen entre 2 i 3 vegades més risc de presentar ideació suïcida i entre 2 i 4 vegades més risc d’intent de suïcidi.

    Les víctimes de violència sexual infantil tenen entre 2 i 3 vegades més risc de presentar ideació suïcida

    En relació a les causes de mort sobtada desconeguda d’origen neurològic cal destacar que la mort sobtada en menors de 12 mesos  i la mort sobtada en nens amb diagnòstic previ d’epilèpsia semblen ser fenòmens similars. En pacients epilèptics, no portar tractament anticomicial i presentar crisis generalitzades (>3 /any) han demostrat augment de risc de mort i s’ha d’informar a les famílies.

    D’altra banda, i en relació a la incidència de mort sobtada cardíaca en la població general, varia en funció dels estudis consultats, però s’estima que està entre 1,3-8,5 casos per cada 100.000 persones-any (1,3/100.000 casos en edat pediàtrica i 8,5/100.000 en adults). Dins les causes cardiovasculars de la síndrome de mort sobtada, es produeix per un conjunt heterogeni de malalties que de forma genèrica es poden separar en aquelles que tenen alguna anomalia cardíaca estructural (hereditàries i no hereditàries), o aquelles que són purament arrítmiques on l’estructura cardíaca és estrictament normal. De fet, les cardiopaties congènites són les malformacions congènites més freqüents i es produeixen en 8/1000 nounats vius.  Davant d’un cas de mort sobtada, els esforços inicials han d’anar destinats a estudiar de forma exhaustiva i a identificar l’etiologia de la mort en el cas índex mitjançant l’autòpsia forense i en cas de no trobar-se cap causa aparent, recórrer a la utilització de l’autòpsia molecular amb ADN. Diversos estudis han demostrat que en casos de mort sobtada en majors d’un any, una possible alteració genètica pot ser la responsable de la mort del pacient aproximadament en un 30% dels casos.

    Les recomanacions internacionals de com estructurar aquests programes pivoten en la realització d’un qüestionari de salut on s’identifiquen factors de risc i la realització d’un electrocardiograma de 12 derivacions, que pretén identificar alteracions cardíaques que predisposen els infants a tenir una malaltia cardiovascular significativa. Des de la Societat Catalana de Pediatria es proposa la incorporació de l’ECG (electrocardiograma) com a prova estandarditzada dins del programa de promoció i prevenció de la salut dels infants que pretén incorporar en la visita dels 10-12 anys la realització d’un qüestionari i la realització d’un ECG de 12 derivacions. La incorporació d’aquesta prova no suposa a priori un increment de cost econòmic perquè tots els CAP tenen electrocardiògrafs disponibles, i la majoria de personal d’infermeria està correctament entrenada en la realització d’aquestes proves. A més, la majoria de centres d’atenció primària disposen d’ECG informatitzats que es bolquen directament a la història clínica compartida i, per tant, poden ser fàcilment revisables per cardiòlegs pediàtrics en cas de trobar alguna anomalia.

    Per últim, cal abordar amb detall la capacitació professional per la interpretació dels ECG per part del pediatres d’atenció primària. De fet, des de fa anys, des de la Societat Catalana de Pediatria s’han posat en marxa programes d’entrenament en lectura de l’ECG en infants per donar eines útils als pediatres en la interpretació dels ECG i seguirem en aquesta línia amb col·laboració directe amb els cardiòlegs pediàtrics del territori per ajudar en la interpretació dels ECG.

  • Els lactants de 0 a 4 anys de mares vacunades podrien aconseguir immunitat contra la Covid durant 6 mesos

    Un estudi liderat pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu ha comprovat que l’alletament de mares vacunades amb Pfizer transmet anticossos als infants de 0 a 4 anys i que aquests podrien estar protegits contra la Covid-19 fins sis mesos després de la vacunació. Es tracta de l’estudi LacCOVID, un treball que ja va mostrar dades preliminars el mes d’abril i que es va publicar a la revista JAMA Network. Els resultats de l’estudi, publicats ara a medRxiv, mostren que els nivells en sang i llet materna d’anticossos IgG induïts per la vacuna, tot i disminuir progressivament, es mantenen al llarg del temps d’estudi.

    “La investigació apunta que els nadons de dones lactants vacunades podrien estar protegits durant sis mesos després de la vacunació amb dues dosis, ja que aquests nivells d’IgG es mantenen a la llet materna almenys mig any després de la segona dosi”, explica Erika Esteve, metgessa adjunta al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Boi i impulsora de l’estudi LacCOVID. Això, segons la doctora, obre la porta al fet que els infants d’entre 0 i 4 anys, el grup de població que encara no pot vacunar-se, pugui estar immunitzat a través de l’alletament, amb el que es coneix com a immunització passiva.

    La Dra. Esteve va engegar aquesta recerca en constatar la manca de documentació sobre els beneficis de la vacunació contra la Covid-19 en dones lactants. En l’estudi han participat un total de 33 voluntàries, d’uns 38 anys de mitjana i amb nadons d’uns 15 mesos en el moment de la vacunació. Amb aquesta mostra s’ha vist que els anticossos contra el SARS-CoV-2 s’incrementen notablement després de la segona dosi i que els nivells d’IgG en sang estan correlacionats amb els nivells en llet materna durant tot el període de l’estudi. Aquest fet permetria en un futur la possibilitat de realitzar un càlcul aproximat dels nivells d’IgG vacunal en llet materna a través d’una anàlisi sanguínia de la mare.

    Els tests serològics van mostrar que dues voluntàries es van infectar per Covid-19 entre els tres i els sis mesos després de la vacunació. En les analítiques de les dues participants, es va detectar un repunt d’anticossos contra la Covid, fet que suggereix que una tercera dosi de la vacuna podria ser beneficiosa per incrementar la protecció dels lactants contra el SARS-CoV-2. Els resultats de l’estudi mostren que no es van detectar efectes adversos de la vacunació ni en les mares participants ni en els seus fills, cosa que donaria resposta a un grup de població, el de nenes i nens d’entre 0 i 4 anys, que encara no poden accedir a la vacunació.

  • Què sabem sobre la Covid-19 en nens després de 18 mesos de pandèmia i a l’espera de la vacuna pediàtrica

    “Des que el març del 2020 es va declarar la pandèmia de Covid-19, hem après molt sobre el coronavirus SARS-CoV-2 i el seu paper en la malaltia pediàtrica”, escriuen a la revista de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) pediatres d’una desena d’hospitals i xarxes d’investigació espanyols, encapçalats per Cristina Calvo, de l’Hospital Universitari La Paz.

    Fer repàs és útil per valorar el balanç risc/benefici de vacunar els menors d’11 anys, l’únic grup de població a Europa que encara no disposa d’una vacuna contra la Covid-19. Als Estats Units s’acaba d’aprovar la vacuna de Pfizer-BioNTech per a nens entre 5 i 11 anys. L’Agència Europea del Medicament es podria pronunciar d’aquí a un mes.

    Com ha afectat els nens a Espanya la Covid-19?

    “Els nens s’infecten en un percentatge semblant als adults, si bé la majoria pateixen quadres lleus o asimptomàtics. Al voltant d’un 1% dels infectats necessiten hospitalització, menys d’un 0,02% cures intensives, i la mortalitat és molt baixa i generalment en nens amb comorbiditats”, escriuen els pediatres Cristina Calvo, Alfredo Tagarro, Ana Méndez Echevarría, Belén Fernández Colomer, Rosa Albañil Ballesteros, Quique Bassat i M. José Mellado Peinado en un article publicat a Anales de Pediatria a finals de setembre.

    Al voltant d’un 1% d’infectats necessiten hospitalització, menys d’un 0,02% cures intensives, i la mortalitat és molt baixa i generalment en nens amb comorbiditats.

    Estimen una mortalitat de 0,21 per 100.000 nens de 0-9 anys i de 0,34 per 100.000 nens de 10 a 19 anys. Segons dades recollides en un informe del ministeri de Sanitat, fins al 30 de juliol passat havien mort nou nens entre 6 i 11 anys.

    En la majoria, afirmen els pediatres, la Covid-19 provoca infeccions respiratòries i quadres gastrointestinals que no necessiten tractament. L’excepció, molt poc freqüent, és l’anomenada síndrome inflamatòria multisistèmica (MIS-C).

    El 60% dels nens que van necessitar cures intensives, i el 90% dels que van morir tenien altres patologies greus. En concret, la malaltia cardíaca i del fetge i l’asma s’associen a un risc més gran de Covid greu en nens; en canvi, aquesta associació no apareix amb pacients oncològics, malaltia reumàtica ni diabetis.

    Emmalalteixen més amb la variant delta?

    Tant Cinta Moraleda, responsable de l’estudi EPICO -que recull dades de nens amb Covid-19 a 74 hospitals espanyols-, com Francisco José Álvarez García, coordinador del Comitè Assessor de Vacunes (CAV) de l’AEP, insisteixen que no hi ha hagut a Espanya més hospitalitzacions de nens atribuïbles a la variant delta. Als Estats Units sí que s’ha observat una coincidència temporal entre l’extensió de la delta i un augment d’ingressos, però podria ser degut a factors diferents de la variant en si.

    La publicació en Anales de Pediatria reflecteix més aviat que “la gravetat i la freqüència de les hospitalitzacions pediàtriques segueixen disminuint” a cada nova onada de la pandèmia, “i no és clar si aquests canvis es deuen a l’emergència de noves variants o al nostre major coneixement sobre la malaltia”.

    Nounats: no hi ha contagis a través de la lactància

    “El nounat es pot infectar, si bé la transmissió vertical és molt baixa (< 1 %), i s’ha demostrat que el nadó pot cohabitar de manera segura amb la seva mare i rebre lactància materna”, escriuen Calvo i la resta de pediatres a Anales de Pediatria. «En general, les infeccions neonatals han estat lleus o asimptomàtiques».

    La majoria dels contagis en nounats són postnatals per contacte estret, però no a través de la lactància -no hi ha casos confirmats per aquesta via-.

    La majoria dels contagis en nounats són postnatals per contacte estret, però no a través de la lactància.

    Però els pediatres assenyalen: “Aquesta pandèmia també ha tingut un impacte col·lateral derivat de les limitacions imposades a la presència dels pares i mares a les unitats de nounats i de l’estrès dels sanitaris”.

    Què se sap sobre la síndrome inflamatòria (MIS-C)

    «Un petit percentatge de nens experimenten la síndrome inflamatòria multisistèmica pediàtrica (PIMS-TS/MIS-C), generalment 4 a 6 setmanes després d’un quadre lleu de Covid-19», informa Sanitat. No s’ha estimat encara la incidència de manera precisa.

    Els símptomes són variats: “febre, símptomes gastrointestinals, erupcions cutànies, lesions miocàrdiques, aneurismes a les coronàries i xoc”. És freqüent l’ingrés a UCI. El MISC-C se segueix investigant, perquè encara que comparteix característiques amb altres síndromes inflamatòries en nens, també té diferències. En un estudi amb dotze nens espanyols de 5 a 14 anys sense malalties prèvies, els pacients van estar 10 dies de mitjana ingressats, gairebé la meitat a UCI. Cap no va morir.

    Els pediatres espanyols van elaborar ja fa un any un document de consens sobre com tractar aquesta síndrome.

    I la Covid persistent?

    Com en els adults, s’estima que el 10% de nens que han passat la infecció de forma lleu o asimptomàtica poden tenir Covid ​​persistent, assenyala l’informe de Sanitat. “Els principals símptomes associats són: fatiga, mal de cap, dispnea, debilitat, confusió mental, deteriorament cognitiu i canvis d’humor, que poden afectar les activitats de la vida diària i l’exercici acadèmic, impedint assistir a l’escola o realitzar activitats extraescolars”. També és una àrea de recerca activa, explica Álvarez García.

    Com en els adults, s’estima que el 10% de nens que han passat la infecció de forma lleu o asimptomàtica poden tenir Covid ​​persistent.

    És, de fet, “la part que més desenvolupem a EPICO”, ​​diu a SINC Moraleda, “però encara no tenim dades per compartir”. Els símptomes són variats i inespecífics, “estem encara lluny de caracteritzar-los bé, però no podem banalitzar-los. Cal continuar investigant”.

    Són contagiats més que contagien, i no a l’escola

    Ja no hi ha dubtes, assegura el pediatre Ángel Hernández Merino, de l’AEP, que al contrari que amb altres virus respiratoris, com ara la grip, els nens no són grans contagiadors de la Covid-19. Al contrari. «Els nens rarament originen successos de supercontagi i semblen ser menys infecciosos que els adults», escriuen els pediatres a Anales de Pediatria. La capacitat d’infectar augmenta amb l’edat, fins a igualar la dels adults a l’adolescència tardana. Això és així, tot i que s’ha detectat alta càrrega viral, de virus viables, en nens i nadons.

    Els nens rarament originen esdeveniments de supercontagi i semblen ser menys infecciosos que els adults. La capacitat d’infectar augmenta amb l’edat, fins a igualar la dels adults a l’adolescència tardana.

    Els nens i nenes s’infecten sobretot a casa, assenyala Sanitat: “La major part dels contagis en nens tenen lloc en l’àmbit domèstic, fins i tot durant el curs escolar. En els brots als centres educatius, sovint els treballadors són els casos índexs (…). D’altra banda, en general, els adults en els entorns escolars no presenten una vulnerabilitat més gran a patir Covid greu que la població general”.

    Tot i així, els pediatres recorden que aquestes dades s’han recaptat amb una comunitat educativa que compleix estrictament l’ús de màscara.

    Efectes indirectes de la pandèmia

    La pandèmia no només ha provocat la malaltia de la Covid-19. També s’han produït nombrosos danys col·laterals derivats de la dificultat d’accés a l’assistència, escriuen els pediatres a Anales de Pediatría. «La salut mental de la població pediàtrica s’ha vist seriosament afectada«.

    En un recent article a La Voz de Asturias, Federico Martinón Torres, Cap del servei de Pediatria de l’Hospital Clínic Universitari de Santiago, alertava de la necessitat de prendre “les mesures adequades de protecció de la població infantil de les greus conseqüències indirectes d’aquesta pandèmia: descens en les cobertures vacunals rutinàries i «reemergència» d’infeccions pediàtriques greus, “despriorització” en les estratègies de salut, increment alarmant en patologia psiquiàtrica infantojuvenil, augment dels maltractaments infantils i violència domèstica, o interferències significatives en la seva educació i relacions socials amb imprevisibles conseqüències a curt i mitjà termini”.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Els infants més pobres tenen una pitjor condició sanitària

    Com menys recursos econòmics tingui una família, pitjor és la salut de l’infant que hi viu. És el patró que es repeteix al llarg de les estadístiques que recull l’informe ‘Infància i salut a Catalunya i Espanya’ publicat per la Fundació Pere Tarrés (FPT) en el marc dels actes pel Dia Internacional de la Infància, que es commemora el 20 de novembre.

    Les diferents preguntes i estadístiques, que relacionen infantesa amb patrons d’alimentació, activitat física o higiene, demostren una certa variabilitat quant a gènere de l’infant. Però sobretot, revelen un gran impacte de la classe social de la família sobre els determinants sanitaris de l’infant.

    Una percepció ben encertada

    Els infants de famílies pobres tenen una pitjor salut i en són conscients. «El 10,5% dels infants de la classe més empobrida valoren negativament el seu estat de salut enfront un 3,9% dels infants de la classe benestant», resumeixen els autors de l’informe. Amb tot, la percepció general de la salut per part dels nens i nenes és positiva -vora el 97% creu que és positiu- i mostra una tendència creixent en l’àmbit estatal des del 2006.

    A escala catalana la tendència és la mateixa: el 96,6% de la població de fins a catorze anys considera que té una salut bona. Amb tot, hi ha un petit gradient en funció de la classe social. Entre els nens de famílies més benestants ho creu el 97,8% enfront del 96% dels nens de classe més pobra.

    El 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica

    La percepció dels infants és totalment certa. A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica. “La percepció diferencial té una base objectiva que s’evidencia en els indicadors de salut”, resumeix la Fundació Pere Tarrés. L’exemple més clar són els trastorns mentals, patits per un 0,25 de la classe social dos -la segona més rica- i per un 1,28% de la classe cinc -la segona més baixa-. Si bé en tots dos casos els diagnòstics afecten una part molt minsa de la població, la diferència és cinc vegades superior.

    El patró es repeteix en les altres tres malalties que analitza l’enquesta, que són alhora les més patides pels infants de l’estat. Tant en l’al·lèrgia crònica, com en l’asma i en els trastorns de la conducta, on hi ha inclosa la hiperactivitat, la mitjana estatal se supera sempre entre les dues classes més baixes. Contràriament, les dues classes més riques de la societat espanyola sempre es troben per sota de la mitjana.

    Quant al gènere no hi ha grans diferències, excepte en el cas dels trastorns de la conducta, diagnosticats al 2,95% dels nens enfront del 0,90% de les nenes. Segons les dades referents a Catalunya el 15,2% dels xiquets pateix un problema de salut crònic o de llarga durada en comparació a un inferior 9,9% de les xiquetes. Els més comuns a escala catalana són la bronquitis (11,3%), problemes crònics de pell (10,6%), otitis (8,5%) i al·lèrgies cròniques (6,6%).

    El gradient de classe també s’aprecia de forma clara en qüestió de salut dental. D’entre els infants fills de famílies més riques només un 0,65% diu que no es renta mai les dents, enfront del 41,7% que se les neteja tres cops al dia. El percentatge varia al 3,89% i el 23,5%, respectivament, en els fills de cases més pobres espanyoles.

    Hi ha un descens del 22,9% d’infants exposats al fum de tabac el 2010 a l’11,6% del 2018

    “El gran impacte que exerceix la pertinença de classe en l’estat de salut dels infants indica una alarmant insuficiència de les polítiques de benestar i de protecció a la infància tant a Espanya com a Catalunya”, critica la Fundació Pere Tarrés. Segons l’organisme, “l’afebliment creixent de la protecció social al nostre país s’evidencia en l’augment de la desigualtat de classe social entre les famílies i els infants, cosa que al seu torn afecta de forma molt preocupant al seu estat de salut”.

    Impacte de la classe en l’alimentació i l’activitat física

    «A Espanya, les xifres d’obesitat infantil són bastant elevades», considera la FPT. En creixement lleuger des del 2003, les més recents són del 10,3%. Pel que fa al sobrepès, la població espanyola d’entre dos i disset anys que en té és del 18,26%, “xifra idèntica a la del 2011”, explica. A escala catalana es reporten un 20,7% d’infants amb sobrepès i un 12,5% amb obesitat.

    La influència de la classe social impacta de forma progressiva i clara. El sobrepès i l’obesitat augmenta entre els infants més pobres, especialment en els nens i en el cas de l’obesitat. Només en tenen el 5,41% de nens de la primera classe enfront del 15,37% de la sisena i última. A Catalunya el contrast és encara més gran: el 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica.

    Un dels motius que provoquen la gran diferència pot ser l’accés a una alimentació equilibrada i saludable. En aquest sentit, el consum de fruita fresca és gairebé vint punts percentuals inferior per part dels nens més pobres. A més, el 3,7% dels nens de la primera classe beuen refrescos amb sucre diàriament, mentre que ho fan el 13,6% dels nens del sector més pobre de la societat. Segons les dades del ministeri, la tendència es manté també amb els adults. Com més pobra és una persona, especialment si és un home, més consum diari de refrescos ensucrats fa.

    Quant a l’activitat física i el lleure actiu, hi ha diferències notables entre l’àmbit espanyol i el català. En el primer, un de cada dos infants en practica, el que suposa un augment de 15 punts respecte a la dècada dels anys noranta. A Catalunya l’estil d’oci actiu es redueix al 35,1%. Segons les dades estatals, hi ha disset punts de diferència d’activitat entre els nens que en fan més -els més rics- i els que en fan menys -els de la classe més pobra-. A més, com més disminueixen els recursos econòmics, més gran és la bretxa de gènere. A l’estrat més pobre fan esport de forma diària el 51,8% dels xiquets enfront del 30,6% de les xiquetes.

    La cara positiva: menys fum i més llet materna

    La part més positiva que reflecteix l’informe de la Fundació Pere Tarrés és una bona tendència en dos determinants per a la salut dels més petits. Un d’ells és l’exposició al fum del tabac, que des del 2011 s’ha reduït, com a mínim, a la meitat en totes les classes socials espanyoles excepte en la més pobra, que ha passat del 14,5% al 10,2%. En efecte, el determinant econòmic tampoc desapareix ni en els aspectes més positius: hi estan exposats el 7,32 i 10,25% dels nens de les classes més pobres, en comparació al 3 i al 2,27% de les dues més riques.

    Les dades de l’àmbit català també reporten la bona tendència, amb un descens del 22,9% d’infants exposats el 2010 a l’11,6% del 2018. En una orientació similar, el nombre de dones que continua amb la lactància materna exclusiva mig any després del part era del 39% el 2017, cosa que suposa un augment molt considerable en comparació amb el 15,1% que ho feia el 1995. El creixement és en totes les freqüències -a cap de sis setmanes i als tres i sis mesos- i de forma sostinguda en els anys.

    Quant a l’alletament no es troba una relació clara entre la classe social i el format escollit -natural, mixt o artificial-. Ara bé, sí que hi ha una diferència positiva en favor de les dones més pobres pel que fa a les que escullen només la llet materna: són el 44% enfront del 36% de les dones més benestants. Ho certifiquen les dades catalanes. Les dones més pobres són les que més tard abandonen la lactància materna: un 32,4% els dóna el pit fins als dotze mesos o més, i només un 14,6% ho fa fins als sis o nou mesos.

    Incògnita de l’efecte Covid

    La Fundació Pere Tarrés ha elaborat l’informe partint de diferents enquestes de salut recents, entre les quals hi ha l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya (ENSE) o l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA). Quant a la classe social, s’ha determinat segons l’ocupació de la «persona de referència de l’infant», explica la FPT.

    Si bé les fonts són relativament recents, no incorporen en cap cas els efectes derivats de la pandèmia de la Covid-19, com ara l’aïllament domiciliari o la reducció d’activitats físiques. «Haurem d’esperar fins a l’any 2021 per disposar de dades oficials que recullin aquest efecte», preveu l’organisme. Amb tot, s’atreveix a fer un pronòstic de caràcter negatiu: “La Covid-19 ha generat un pervers efecte Murphy, empitjorant el que podria anar a pitjor: les desigualtats en la salut dels infants”.

    A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica

    La FPT s’avança a les dades perquè considera que amb la informació presentada a l’informe, que “mostra un efecte robust de la classe social sobre la salut de l’infant”, “podem inferir que els efectes socials devastadors de la pandèmia empitjoraran les situacions de desigualtat i vulnerabilitat dels nens i de les nenes vers la salut”.

    L’entitat socioeducativa veu reforçada la seva tesi en l’informe ‘Confinament i salut’ del Grup d’Investigació en Determinants Socials de la Salut i Canvi Demogràfic – OKIP de la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Els resultats preliminars del treball mostren que la falta d’exercici físic dels infants durant el confinament va ser deu punts superior en les llars de parents amb estudis primaris o inferiors respecte dels universitaris.

    En la mateixa línia, a les llars on els adults tenen més dificultats per arribar econòmicament a fi de mes, els infants estan molt més exposats a la presència d’humitats, problemes de soroll, presència de fum de tabac o manca de llum natural que en aquelles residències de classes benestants.

    Davant del previst empitjorament de les condicions, la Fundació Pere Tarrés insta els educadors i educadores a prendre en consideració les dades recopilades i actuar-ne en conseqüència per tal de promoure la salut infantil. Així, animen els professionals de l’educació i de l’oci i el lleure a «entendre que els infants han de poder explicar el seu malestar i ser escoltats», per la qual cosa cal «pensar com oferir moments i espais per l’expressió de malestar en la salut».

    També els animen a desfer «el context patriarcal» que porta a les nenes a practicar de forma molt menys freqüent l’activitat física o a «actuar sobre l’hàbit d’higiene bucodental, especialment amb els nens».

  • Els infants tenen una prevalença d’anticossos de la COVID-19 similar als adults però més del 99% presenten símptomes lleus

    La plataforma Kids Corona, que l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona va posar en marxa fa dos mesos per estudiar la incidència i afectació de la COVID-19 en infants i embarassades ja disposa d’uns primers resultats. Malgrat que son preliminars (se seguiran ampliant en els propers mesos) l’Hospital ha decidit donar-los a conèixer davant l’interès que existeix actualment, tant a nivell científic com social, sobre aquesta qüestió.

    En els darrers dos mesos, els investigadors de la plataforma Kids Corona han estudiat 411 famílies amb un total de 724 infants en les quals almenys un dels progenitors ha patit la malaltia. A més, s’estan estudiant els casos d’infants atesos a Hospital Sant Joan de Déu Barcelona amb un diagnòstic confirmat de COVID-19 o símptomes compatibles amb aquesta malaltia, així com les embarassades ateses a Sant Joan de Déu i als hospitals de Sant Pau i el Clínic.

    L’equip d’investigació de la plataforma Kids Corona ha anat al domicili de 411 famílies que s’han ofert a participar en l’estudi per agafar-los diverses mostres: un test de serologia (o immunitat) a tots els membres del nucli familiar i una prova de PCR a tots els infants de la casa i al progenitor malalt de COVID-19 (el primer progenitor que va emmalaltir en el cas que la malaltia hagi afectat els dos).

    La prova de serologia ha permès als investigadors descobrir que un 17,5% dels infants que han conviscut amb un pare o mare malalt de COVID-19 també ha contret el virus. És un percentatge molt semblant al que s’ha identificat en els adults que han estat en contacte amb un convivent infectat (18,9%). Això porta als investigadors a concloure que els infants s’infecten igual que els adults quan estan exposats a una font d’infecció. Però la malaltia es manifesta molt més lleu en els nens i nenes que en els adults, ja que més del 99% dels menors no mostraven símptomes o aquests eren poc importants.

    En la majoria dels casos, la família no va sospitar que aquests infants poguessin haver estat infectats perquè no van presentar símptomes o van presentar símptomes molt lleus, principalment febre, en el termini d’entre 7 dies abans a 14 dies després que el progenitor fos diagnosticat.

    Així mateix, amb la prova de PCR, els investigadors han analitzat si els progenitors infectats i els infants tenien l’RNA del virus a la nasofaringe i el podien, teòricament, transmetre a terceres persones. Els resultats de les anàlisis mostren que un 33,8% dels adults i un 11,9% dels infants encara presentaven càrrega viral a la nasofaringe un mes després que s’hagués donat el primer cas de coronavirus a casa, tot i que en una quantitat molt baixa (amb un promig de càrrega viral estimada en 2.500 còpies/ml). Actualment no hi ha consens científic sobre la càrrega viral necessària per a la transmissió del virus.

    A més a més, l’estudi busca identificar en la microbiota dels infants possibles marcadors diferencials que puguin actuar com a protectors davant del virus. També analitza la microbiota dels nens atesos per COVID-19 per comparar-la amb la dels infants atesos per altres infeccions respiratòries. Els resultats d’aquesta part encara no estan disponibles i, per tant, es faran públics més endavant.

    Estudis de recerca maternofetal

    Els investigadors d’aquesta línia – que es fa en el marc de BCNatal juntament amb l’Hospital Clínic i que compta també amb casos de l’Hospital de Sant Pau – analitzen quins són els factors que determinen el risc de COVID-19 en una embarassada i, en cas de tenir la infecció, que aquesta es presenti de manera asimptomàtica. S’estudien diversos factors i s’aporten dades als pediatres perquè puguin fer el seguiment del nounat.

    Fins ara, els investigadors han pogut analitzar 874 embarassades. El 14% de les gestants tenen anticossos contra el coronavirus. Les embarassades amb infecció durant el primer trimestre (54 dones) van tenir quadres més lleus, amb un 70% de dones asimptomàtiques i un 30% amb símptomes lleus. En les embarassades infectades durant el tercer trimestre (71 dones) en canvi, va haver-hi menys casos asimptomàtics (52%), amb un 43,5% de símptomes lleus i un 4,5% amb pneumònia.

    Aquest és el primer estudi de seroprevalença en embarassades disponible a nivell internacional, i rebaixa molt les estimacions de gravetat que s’havien fet utilitzant estudis publicats que apuntaven més afectació de la COVID-19 en gestants. Quan l’estudi es completi es podrà conèixer l’impacte sobre l’embaràs i es podrà saber si els símptomes i riscos de la malaltia en les dones embarassades són iguals o diferents a les no embarassades.

    Els estudis duts a terme fins ara per la plataforma Kids Corona han permès concloure als investigadors que els infants s’infecten igual que els adults quan estan en contacte amb una font d’infecció. El percentatge de transmissió de la infecció als nens en l’entorn domèstic se situa al voltant del 17%. També que en els infants la malaltia es manifesta de manera lleu en més del 99% dels casos. A més, la COVID-19 afecta a un 14% de les embarassades, la majoria asimptomàtiques o lleus. Les poques gestants que presenten símptomes més greus són les que han patit la malaltia durant el tercer trimestre de gestació.

    Nous estudis per respondre les incògnites pendents

    Els estudis no han permès però, donar una resposta concloent sobre quina és la capacitat transmissora del virus per part dels infants. Per això, l’Hospital té previst impulsar un nou treball de recerca al llarg d’aquest estiu que permeti aclarir aquesta qüestió amb vistes al retorn a l’escola el proper mes de setembre. Serà un gran projecte singular dissenyat amb un grup d’experts nacionals i internacionals, com el BIOCOMSC de la UPC, l’ISGlobal o el Centre de Regulació Genòmica, que permetrà caracteritzar els resultats i entendre millor l’epidemiologia associada a la COVID-19.

    Un dels estudis, que es durà a terme als casals d’estiu a Catalunya, pretén determinar si els infants són transmissors de la malaltia en un entorn molt semblant a l’escolar. L’equip d’investigació de la plataforma Kids Corona farà als infants una PCR setmanal. Si en un d’aquests controls setmanals, un infant dona positiu, l’equip aplicarà el protocol definit per Salut Pública i farà un seguiment exhaustiu de tots els seus contactes directes per descobrir si hi hagut transmissió.

    Paral·lelament, l’Hospital durà a terme un altre treball de recerca per detectar els casos acabats de diagnosticar als centres d’atenció primària i altres centres hospitalaris. Aquests estudis es fan en col·laboració amb el Departament de Salut i segueixen la seva línia d’actuació relativa a la COVID-19 i els infants.

  • Les vacunacions van caure fins a un 30% en el pic de l’epidèmia i els pediatres criden a recuperar-les

    Mentre el món sencer espera l’arribada de la vacuna contra la COVID-19, un virus que ha deixat més de 300.000 morts, als pediatres els preocupa també la immunització dels nens i nenes davant d’altres malalties. Durant les setmanes més dures de l’epidèmia, les cobertures d’algunes vacunacions dels nadons menors de 15 mesos han arribat a caure un 30%, de manera que ara els metges i les autoritats sanitàries criden a recuperar el temps perdut per evitar riscos.

    Conscient que l’epidèmia estava posant cap per avall els centres d’atenció primària, el passat 25 de març el Ministeri de Sanitat va emetre una ordre per donar prioritat a les vacunacions fins als 15 mesos d’edat i en poblacions concretes com les embarassades (davant de la tos ferina) i persones en tractaments específics. Així i tot, els pediatres adverteixen que moltes famílies van tenir por d’acudir als centres de salut. També la pròpia reorganització de l’Atenció Primària per contenir el virus, i les baixes de desenes de professionals, van obligar en alguns casos a demorar aquestes visites.

    «És un tema que ens ha preocupat molt i per això, després de descobrir-ho, estem tractant de revertir-«, explica Eliseu Pastor, cap de la Secció de Coordinació i Promoció de la Salut dins de la conselleria de Sanitat Universal i Salut de la Comunitat Valenciana. A falta de dades públiques, ell va ser un dels primers a recaptar-i presentar-los en un seminari web de l’Associació Nacional d’Infermeria i Vacunes (ANEVAC). En la seva comparativa respecte a 2019, l’hexavalent als dos i quatre mesos de vida -contra la diftèria, tètanus, tos ferina o polio- queia per sota del 7%, però la disminució de vacunacions del pneumococ i la triple vírica als onze i dotze mesos, respectivament, va ser del 30%.

    A l’abril, la reducció per a les dues segons les dades de la Comunitat Valenciana ja va ser inferior -d’un 26 i un 13%, respectivament-, i Pastor afegeix que al maig la triple vírica presenta ja un augment del 5% respecte al mateix mes de 2019.

    En aquest sentit, i malgrat la insistència de la crida, els pediatres consultats confien que la cultura favorable a la vacunació a Espanya faci que les famílies es posin al dia en qüestió de mesos. En els últims anys les cobertures en les vacunes de lactants superen el 95%, una situació que es considera pràcticament ideal i que s’aconsegueix sense que la vacunació sigui obligatòria.

    Evitar brots com el de xarampió

    De totes maneres, Pastor adverteix que «tot el que es vagi deixant en el temps pot generar bosses de baixa cobertura que generin brots importants». El que més preocupa els pediatres el xarampió. «És una malaltia amb un factor de reproducció molt alt i si baixem la seva cobertura podria haver-hi casos, com va passar l’any passat a Itàlia», adverteix Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria. Precisament la vacuna contra el xarampió és la que s’incloujuntament amb la de la rubèola i la parotiditis dins de l’anomenada triple vírica, de les que més ha caigut.

    A més de la Comunitat Valenciana, recentment han anat apareixent dades d’altres comunitats. En les seves instruccions als centres per recuperar els nivells de vacunació previs a la crisi, la Junta d’Andalusia reconeixia un descens de les dosis administrades d’entre un 25 i un 60%. «Aquesta situació comença a donar com a resultat un augment del risc de malalties infeccioses prevenibles amb vacunes i de potencials brots epidèmics», advertien a la circular.

    A la Regió de Múrcia, segons dades ofertes pel Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), la situació és semblant a la de València. Una reducció de dosi de triple vírica de 26 punts percentuals al març i 41 a l’abril, i de 17 i 20 punts respectivament en el cas de la del meningococ C al cap de quatre mesos. «Si són només dos o tres mesos i després es recupera, no passarà res, però si la cobertura baixa els virus poden reaparèixer, per això cal estimular els professionals a què es posin les piles i les famílies que vinguin», resumeix Francisco Álvarez, pediatre i coordinador del Comitè Assessor de Vacunes.

    Instruccions de les comunitats

    A tot això cal afegir que, en els majors de 15 mesos d’edat, les vacunacions han caigut encara més. Encara que no hi hagi dades concloents sobre això, i la seva importància sigui menor a l’ésser sobretot vacunacions de record, els pediatres calculen que les que es posen a les escoles, com passa en algunes comunitats autònomes, hauran caigut gairebé a zero. Pastor posa com a exemple també la vacuna de record de tètanus i diftèria a majors de 64 anys: «Hem passat de posar 2.000 dosis en un mes a no arribar a deu».

    Per tot això, diverses comunitats estan enviant instruccions als seus centres d’Atenció Primària per fer una captació activa de vacunacions durant la desescalada. Ho van fer partint d’una nota informativa del Ministeri del passat 14 de maig en què es recordava l’»altíssima prioritat» de les vacunes recomanades i plasmades en el calendari.

    A favor dels pediatres juga l’axioma que mai és tard per vacunar-se. Només cal complir alguns intervals mínims de temps entre dosis -per exemple, en el cas de la triple vírica és un mes-. «És a dir, que si t’havies d’haver posat una vacuna fa sis mesos i no ho has fet, te la podem posar ara», resumeix Álvarez. «Quan es faci la revisió als nens es comprovarà si tenen les vacunes posades, i si no en tenen, els trucarem per posar-se-la», conclou.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • L’Associació Espanyola Pediàtrica crida a la calma davant les afectacions en nens

    L’Asociación Española de Pediatría (AEP) ha fet publica una carta encarada a les famílies després que es fes públic un comunicat intern dirigit als professionals que ha aixecat les alarmes. El comunicat intern anomenat «Alerta sobre casos de shock pediàtric» parlaven sobre l’aparició de casos durant les darreres dues setmanes de pacients pediàtrics caracteritzats per un quadre inusual de dolor abdominal acompanyat de símptomes gastrointestinals. Un quadre generalment en un estat acceptable però que en alguns casos acabaven derivant en taquicàrdia i hipotensió fins i tot en absència de febre.

    La carta seguia explicant que el dolor abdominal i els símptomes gastrointestinals s’han associat a inflamació cardíaca (miocarditis) i s’ha observat en alguns nens amb PCR positiva per a SARS-CoV2 i també amb PCR negativa. En alguns d’aquests pacients amb PCR negativa s’ha detectat serologia positiva de SARS-CoV2.

    «Encara que es desconeix si es tracta de solo d’una associació temporal, aquests casos s’han descrit a Itàlia, Regne Unit, França i Bèlgica almenys, per la qual cosa els pediatres d’aquests països estan sent advertits», expliquen. Així, des de l’AEP i davant l’aparició d’alguns d’aquests símptomes, recomanen als professionals «a tenir un alt índex de sospita, monitorar la freqüència cardíaca i la tensió arterial i valorar la derivació urgent a un hospital pròxim».

    Després d’haver aixecat polseguera entre les famílies, l’Associació Espanyola de Pediatria ha publicat una segona carta cridant a la calma. «El quadre clínic del qual s’informa en aquesta comunicació professional, és molt infreqüent, i s’han descrit molt pocs casos a Espanya. Gràcies al model pediàtric espanyol, pel qual els pediatres d’atenció primària són el primer contacte dels nens amb la sanitat -molt ben formats i ja alertats d’aquests possibles quadres-, això ens permetria actuar davant els primers símptomes. Tal com s’ha posat de manifest en la pràctica clínica, continuem insistint que la gran majoria de les ocasions la COVID-19 cursa de manera lleu en els nens», transmetien.

    Així, a la mateixa carta explicaven també que els casos de xoc en nens que estan coincidint temporalment amb l’epidèmia de COVID19 són molt infreqüents; el quadre clínic es caracteritza per febre, vòmits, inicialment o pot debutar només amb dolor abdominal, exantema en la pell, els ulls enrogits i mal estat general. «No sabem encara la causa, però pot estar desencadenat per infeccions bacterianes i té un tractament ben establert independentment de la mena d’agent infecciós que la causi», afirmen.

    Sobre l’alarma creada, des de l’AEP assenyalen que aquest tipus de comunicacions professionals, dirigides exclusivament als sanitaris, constitueixen un procediment habitual en el marc de les malalties infeccioses, i és la manera d’informar àgilment a tots els pediatres, incloent tant als que estan en la primera línia en l’atenció sanitària als nens, pediatres de capçalera, com a pediatres de les urgències hospitalàries.

    La carta acaba explicant que estan procedint a recopilar tota la informació existent i amb evidència científica ben documentada entorn d’aquest quadre clínic pediàtric que s’està descrivint en diferents països. «Com hem incidit des de l’AEP en les últimes setmanes, continuem recordant als pares la rellevància que estiguin atents als símptomes d’alarma dels nens, tant per la COVID-19 com per altres patologies que continuen sent motiu d’acudir a les urgències pediàtriques», acaben.

  • Un mes tancada a casa… quant de temps més aguantarà la infància?

    “Res no ens agradaria més, però no és el moment que els infants puguin sortir al carrer”. Divendres passat, dia 10, el ministre de Sanitat s’encarregava de llençar aquest gerro d’aigua freda sobre qualsevol que tingués l’esperança que el confinament total que viuen els infants i adolescents es pogués suavitzar d’alguna manera. “Estem actuant amb la màxima cautela, quan veiem que és possible suavitzar les mesures, en aquest o en un altre sentit, ho direm”, va afegir el ministre, que ni tan sols va voler posar una data aproximativa al moment quan es permetrà que els infants puguin sortir a fer un volt, com fan els gossos.

    A Madrid, la campanya per suavitzar les mesures de confinament dels infants l’ha estat liderant la pedagoga Heike Freire, la qual ja va setmanes va iniciar una campanya a change.org (que ja suma prop de 50.000 signatures) per demanar que les mesures de lluita contra la pandèmia tinguessin en compte els drets dels infants i que, en conseqüència, s’estudiï “la possibilitat d’estar a l’aire lliure, rebre la llum del sol, moure’s i jugar, de forma ordenada i sense posar en perill la salut pública”. Mesures d’aquest tipus, diu la petició, s’han pres a països com França, Bèlgica, Holanda i Alemanya.

    En un sentit molt semblant es va manifestar el Síndic de Greuges el 27 de març, quan només havien passat 14 dies de confinament. A través d’un comunicat, el Síndic va demanar que es tingués en compte l’interès primordial d’infants i adolescents en totes les mesures per gestionar la crisi sanitària, un fet que al seu parer s’estava deixant de banda. I explícitament el Síndic demanava que es valorés la possibilitat que infants i adolescents “puguin fer alguna activitat a l’aire lliure o d’exercici físic, tot mantenint les distàncies de seguretat i en funció de l’edat i les necessitats de l’infant”.

    La comparació entre infants i gossos, encertada o no, l’ha feta molta gent. Per exemple, la filòsofa Marina Garcés en una recent entrevista en aquest diari. Però també, el mateix Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya, que depèn del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. En un comunicat difós ahir, aquest consell lamentava que els infants no hagin estat prou ben informats, ni sobre la crisi ni sobre la continuació del curs escolar, i s’advertia sobre els menors que poden patir maltractaments a casa. I al final es plantejava una pregunta: “Si els gossos poden sortir de casa perquè s’han de moure, per què no s’aplica la mateixa justificació amb els infants d’edats entre 2 i 6-7 anys, per als quals moure’s també és essencial? El confinament pot afectar en el desenvolupament físic i psicològic dels més petits, i tal i com s’ha contemplat amb els gossos i seguint sempre el protocol de seguretat, s’ha de vetllar per la salut dels infants”.

    Dosificar el consum informatiu sobre la Covid19

    En realitat, la qüestió va més enllà de sortir o no a l’aire lliure una hora al dia o cada dos dies. El tancament pot generar escenaris d’estrès, frustració i por, i per descomptat no impedeix que al si de moltes llars s’estiguin produint situacions que són contràries al benestar i la salut dels infants. Per posar un exemple, l’excés de temps d’exposició a les pantalles. Heike Freire desaconsella que els menors disposin de temps il·limitat davant les pantalles, pel fet que aquestes limiten l’entorn sensorial i posen a distància les seves pròpies emocions. “El cervell humà necessita ‘inputs’ sensorials del món real, no de les pantalles”, puntualitza Freire.

    Un altre perill seria l’excés d’informació negativa al voltant del coronavirus que aquests dies es consumeix al llarg de tot el dia a moltes llars. La psicòloga Esther Trepat, directora de la Fundació Institut de Psicologia (Fundació Collserola), recomana que els adults mantinguin un control sobre la informació que els menors consumeixen a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, ja que “un consum inadequat de notícies pot incidir negativament en el seu estat emocional”. És aconsellable, afegeix, que els adults de la casa racionalitzin les emocions negatives, gestionin bé els seus pensaments i transmetin una sensació de control.

    Per això, Trepat aconsella establir unes rutines diàries que incloguin moments per fer algun tipus d’activitat física o exercicis de meditació i altres moments de posada en comú familiar que permetin mantenir un ambient càlid i de diàleg. En aquesta rutina s’ha de dedicar un temps també a informar-se sobre la situació que no ha de ser excessiu. “Estar pendent tot el dia amb la televisió de fons, sentint la quantitat de víctimes que estan havent-hi, se sap que genera una ansietat”, comenta. Trepat insisteix que s’ha de conversar amb els menors per saber si s’han fet alguna idea errònia sobre la situació o per entendre què els està preocupant.

    La violència: la pandèmia a l’ombra

    Però segurament el principal perill és el de la violència domèstica. ONU Dones ha descrit com “una altra pandèmia a l’ombra” l’augment de la violència intrafamiliar enmig de l’emergència sanitària de la Covid19, que afecta sobretot a dones i menors d’edat. És per això que les autoritats nacionals i locals a Espanya han emprès campanyes de contingència per enfortir els canals de denúncia davant situacions de violència intrafamiliar. A Catalunya, segons l’Institut Català de les Dones, les trucades d’emergència al 112 per situacions de violència masclista han crescut un 34% aquestes setmanes.

    Els especialistes reconeixen que la situació de confinament pot aguditzar la violència domèstica quan els seus membres presenten dificultats per resoldre els seus conflictes. Coincideixen que aquesta condició és extraordinària i quan la llar deixa de ser un lloc segur, l’única sortida és fer una denúncia oportuna. Segons Heike Freire, els estudis avalen que la ingesta d’alcohol i les substàncies estupefaents tenen una relació directa amb els maltractaments, i per tant ara més que mai és important fer costat a les famílies on existeix freqüència d’ús i consum de drogues i fatiga atencional. A més, aquests dies moltes llars estan sent colpejades pels efectes econòmics de la crisi sanitària, la qual cosa incrementa

    “Entre les necessitats fonamentals dels nens hi ha que puguin jugar a l’aire lliure i estar en contacte amb la natura, jugar espontàniament i, si és possible, trobar-se amb els seus iguals. Ara ens trobem amb moltes famílies que estan passant grans dificultats econòmiques, i amb pocs recursos intel·lectuals i culturals. Per això, per afrontar aquestes situacions d’estrès, encara és més necessari aquest contacte amb la natura i els espais a l’aire lliure, per suposat amb les mesures de seguretat necessàries per prevenir el contagi”, opina Freire.

    Segons el mestre i psicòleg Ricard Aymerich, és molt important estar atent a l’entorn pròxim de la família i comunitat, per reconèixer si algú està sofrint algun tipus d’agressió. Aymerich coincideix a demanar una major sensibilitat pel que fa a la necessitat dels menors i les seves famílies de tenir un moment de distensió per afrontar el confinament. “Tenir la possibilitat de sortir 10 minuts a estirar les cames i prendre l’aire, després de tant de temps, potser es pot fer amb les mesures de seguretat pertinents”, comenta.

    Aymerich subratlla la idea que el temps de confinament no és un temps perdut d’aprenentatge, ja que també lluny de les aules els infants tenen moltes oportunitats de desenvolupar les seves múltiples intel·ligències, i proposa que el pròxim període lectiu comenci amb una avaluació diagnòstica que permeti comprendre la situació de cada estudiant i grup. S’ha de considerar que les famílies i el professorat no tenen el mateix accés tecnològic i que les condicions d’aprenentatge varien en cada cas. “El seguiment ha de ser amb cada alumne en l’aprenentatge digital, les situacions no són homologables i seria injust fer una avaluació estandarditzada”, puntualitza.

  • El teu fill podria salvar-te la vida (si a l’escola li ensenyen com)

    «Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel».

    La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: «Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident».

    Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola,  les autoritats «no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera».

    Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. «Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-«, matisa, però «el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera».

    Ana Campillo deia en el seu fil viral que «a Navarra som molt afortunats». I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui «si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament».

    Per què és necessari

    Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. «Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació».

    Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.

    Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: «En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic».

    Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. «Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria». Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, «en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real».

    Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que «aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida».

    Projectes virals i fàcilment reproduïbles

    En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys «podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven». A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és «fàcilment reproduïble».

    Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, «la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions». Per això, defensa que «cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població».

    Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, «on captes i formes a el 99% de la població» . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: «Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles».

    Aquest és un article de eldiario.es