La salut de les nenes i nens que neixin avui es veurà “profundament afectada” pel canvi climàtic, segons un nou estudi de la revista mèdica The Lancet. La infància d’avui haurà d’enfrontar, al llarg d’una vida que en molts casos arribarà al segle XXII, a una meteorologia extrema, inseguretat alimentària i hídrica i malalties infeccioses, entre altres conseqüències.
L’informe qualifica el desafiament per al benestar i la salut humana com “sense precedents”, i demana una “intervenció accelerada” per evitar conseqüències negatives per a la salut no només dels nens i nenes, i sinó de persones de totes les edats.
La prestigiosa publicació britànica afirma que contenir l’escalfament global “bastant per sota” de 2ºC (l’objectiu vinculant de l’Acord de París), transformaria per bé la salut de les persones nascudes avui. “Posar la salut en el centre de la transició que ve aportaria enormes beneficis tant per al públic com per a l’economia, amb un aire més net, ciutats més segures i dietes més saludables”, estableix el document.
Per evitar les conseqüències més negatives de l’escalfament global sobre la salut, The Lancet recomana “nous enfocaments” en l’elaboració de polítiques, la investigació i l’activitat empresarial: “Assegurar que la salut d’una persona nascuda avui no es vegi definida pel canvi en el clima requerirà el treball dels 7.500 milions de persones que estem vives en aquest moment”.
L’estudi ha monitoritzat 41 indicadors dividits en cinc àrees: impactes, exposició i vulnerabilitat al canvi climàtic; adaptació, planejament i resiliència de la salut; accions de mitigació i els seus beneficis per a la salut; finances i economia; i compromís públic i polític. Els resultats recullen el consens entre les investigacions de 35 institucions acadèmiques i agències de l’ONU de tots els continents.
El document considera tan sols dos escenaris futurs: un que aconsegueixi que l’escalfament global es vegi contingut “bastant per sota” dels 2ºC, i un altre que continuï la tendència actual de creixement de les emissions. Les decisions que es prenguin en un sentit o altre tindran un efecte profund en les realitats a les quals hauran d’enfrontar-se els humans d’aquest segle i els propers.
Nens, dones i grans
Segons l’informe, els nens i les nenes de tot el món estan entre les persones a les què més afecta la crisi climàtica. Entre les majors amenaces estan la inseguretat alimentària, les malalties diarreiques i el dengue. La transmissió d’aquesta última malaltia és precisament una de les més preocupants, ja que en les últimes dues dècades s’han registrat nou dels deu anys en què el clima ha estat més propici per el seu contagi.
Durant l’edat adulta, els majors riscos per a moltes comunitats es deriven de la incidència d’esdeveniments meteorològics extrems. Aquests són cada vegada més intensos i freqüents a conseqüència de l’escalfament global. Entre 2001 i 2014, el 77% dels països ha patit un augment en el nombre de persones que es troben exposades a aquests danys. L’informe confirma que les dones són més vulnerables per les estructures socials i culturals patriarcals que imperen en la majoria societats. A més, com més pobre és la comunitat estudiada, més afecten els extrems del clima.
Finalment, l’informe també esmenta la vulnerabilitat més gran de les persones majors de 65 anys. Aquesta secció de la població està especialment en risc durant les onades de calor.
Les conclusions de l’informe Lancet Countdown 2019
Impactes, exposició i vulnerabilitats davant el canvi climàtic
L’any 2018, les persones més grans de 65 anys exposades a onades de calor van augmentar en 220 milions d’individus, la major pujada mai registrada.
Les poblacions de 152 dels 196 països del món estan més exposades a incendis forestals que a principis de segle.
La capacitat vectorial per a la transmissió del dengue va ser la segona més alta de la història en 2017. Dels deu anys amb més capacitat de transmissió, nou han tingut lloc des de l’any 2000.
La temporada de creixement de collites s’ha reduït en un 2,9% per al blat de moro, un 3,8% per al blat i un 3,1% per a la soja entre 1998 i 2017.
Adaptació, planificació i resiliència en la salut
El 54% de les ciutats globals esperen que el canvi climàtic amenaci seriosament la seva infraestructura de salut pública.
En 2018, la inversió en adaptació de la sanitat global es va incrementar en un 11,2%, aconseguint el 5% de la inversió total en adaptació al canvi climàtic.
Accions de mitigació i beneficis per a la salut
La intensitat de carboni de sistema d’energia global no ha millorat des de 1990.
Almenys 3.000 milions de persones viuen sense accés a tecnologies i combustibles de cuina nets, i l’ús de tecnologies segures i saludables es manté en el 7,5% de les llars en països empobrits.
La carn vermella procedent de remugants va suposar l’emissió de tres gigues tones de CO2 equivalent el 2016, el 93% de totes les emissions procedents de la ramaderia. Les dietes riques en vegetals podrien millorar la salut i ajudar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Les emissions del sector sanitari van suposar el 4,6% de les emissions globals en 2016.
Economia i finances
En 2018, 831 esdeveniments meteorològics extrems van resultar en 166.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Als països amb menors ingressos moltes més pèrdues, no calculables, no comptaven amb assegurances.
En 2018, les inversions en fonts d’energia lliures de carboni van representar 20% de les totals en el sistema energètic global. Per 2030, aquestes inversions han de representar el menys el 65% del total anual.
L’any passat, al voltant de 135 bilions de dòlars es van comprometre a la desinversió.
Els subsidis als combustibles fòssils o el seu consum es va incrementar fins a 427.000 milions el 2018, més d’un terç més que el 2017 i fins a un 50% més que el 2016.
Compromís públic i polític
Les persones individuals solen buscar informació sobre la salut o el canvi climàtic, no dels dos. Quan algú busca informació sobre la relació entre aquests dos temes, la recerca sol iniciar per un interès en la salut.
Els líders nacionals cada vegada criden més l’atenció sobre la salut i el canvi climàtic en el debat de les Nacions Unides. Aquesta tendència està liderada pels estats insulars petits en desenvolupament, que van representar el 36% dels països que van fer referència a aquests temes en 2018.
Lucía Porteiro és metgessa i es va especialitzar en Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Actualment, treballa a l’Àrea Maternoinfantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Vam quedar amb ella a la llibreria Altaïr després d’un dia sencer de guàrdia. Ens rep amb un te calent i els seus dos contes sobre la taula.
A ‘Aisha i els salvavides’ els nens protagonistes s’enfronten a una emergència vital. A través de la seva història Lucía Porteiro acosta als seus lectors conceptes relacionats amb el suport vital bàsic. En ‘Preparats, llestos, a somiar!’, la Noa ha emmalaltit i ha d’anar a quiròfan. Lúa, la seva metgessa anestesiòloga l’acompanya a través d’una experiència fantàstica i educativa amb l’objectiu de tractar d’eliminar la por i l’ansietat que presenten nens i nenes quan van a sotmetre a una intervenció quirúrgica.
Amb aquests dos contes, Lucía Porteiro ens transmet la importància de l’educació en salut des de ben petits, concretament a la formació en suport vital bàsic, i ens dóna eines per acompanyar aquests nens que han de passar per un quiròfan.
Medicina i educació van de la mà quan es tracta de prevenció i promoció de la salut. A més, per Lucía Porteiro, humanitzar la medicina hospitalària també és essencial. De fet, destinarà els beneficis que li corresponguin pels contes a finançar el futur Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona.
Com vas començar a escriure? Combines dues vessants que no tenen res a veure.
Jo no pensava fer res amb això perquè jo no em dedico a escriure… Va sorgir a mitjans de l’any passat. Jo sóc de la Corunya i vaig anar a passar uns dies a casa de la meva família. Em vaig trobar amb una setmana de pluja amb els meus pares i la meva àvia. ‘Què faig per passar l’estona?’ Feia temps que tenia en ment no sé si un conte però sí fer alguna cosa per als infants que arriben molt espantats a l’hospital. Els seus pares tampoc saben com explicar-los el que veuran. Arriben amb por, ploren… A part del que ja es fa des de l’hospital, em vaig preguntar, de quina manera, de forma bonica i amena que sigui propera a ells, que puguin palpar, se’ls pot explicar això? Sobretot empatitzant la part positiva de tot el procés perquè òbviament a ningú li ve de gust passar per quiròfan ni a un nen ni a un adult. El més bonic que té des del meu punt de vista i per la meva professió és la part dels somnis durant la cirurgia. Estàs totalment dormidet i no t’assabentes de res i hi ha pacients que es desperten i et diuen que no sabien ni on eren. Alguns pensen que estaven a la platja o jugant a casa amb els seus fills. No se sap el percentatge de gent que somia perquè no s’han fet estudis i és una part molt desconeguda de l’anestèsia.
Vaig agafar aquesta idea com a punt positiu. El món dels somnis per als nens és una fantasia on s’inventen coses que mai poden realitzar. No sabia com i em vaig posar a escriure.
L’altre és per ensenyar suport vital bàsic. Vas escriure els dos alhora?
Sí. Penso que ha de ser bàsic que els nens tinguin una assignatura a les escoles que sigui educació per a la salut. Ja sigui des d’ensenyar primers auxilis, suport vital bàsic, mesures preventives per evitar determinades malalties, hàbits sexuals, educació en sexualitat… Des del nostre gremi molts donem suport que es creï una assignatura d’educació en salut que abasti tot això.
Es pressiona molt i hi ha moltes iniciatives súper boniques per ensenyar reanimació. De fet hi ha un equip a Astúries que està bastant consolidat que ensenyen reanimació cardiopulmonar (RCP) als nens a les escoles amb cançons i material visual.
Les idees les tenia però no sabia com materialitzar-les. Al final em vaig asseure, vaig agafar uns folis, em vaig posar a escriure i em va sortir això. A vegades si havia tingut algunes idees. Quan comences medicina vas molt encarrilat: 6 anys estudiant, després tancada en el MIR, després l’especialitat i vas com que no mires a altres costats i no penses que pots fer altres coses a més de la teva feina.
Sempre esteu estudiant i fent exàmens. Fins i tot quan ja sou especialistes heu de renovar títols i actualitzar-vos.
Sí. És com una línia recta i no t’obres a possibilitats i alternatives. Tot el que desenvolupes sempre és relacionat amb el camp a què et dediques. De fet els contes estan relacionats però la part creativa mai l’havia tret.
També és trencar amb la idea que els professionals mèdics treballa en un hospital o en un Centre d’Atenció Primària i, deixant de banda la Comunitària, no incideix més enllà.
S’està posant molt d’èmfasi en la humanització de la medicina, la relació que tenim amb els pacients, evitar que sigui tot tan quadriculat i tan hermètic i que hi hagi un mur que ens separi. Trencar amb la idea que tu fas un diagnòstic i fas una intervenció i punt. Doncs no, s’està intentat que sigui tot més proper i es tinguin en compte les necessitats dels pacients.
Volies publicar des d’un inici?
Els vaig escriure sense pensar-ho. L’hi vaig enviar a la meva germana que és periodista i li vaig dir ‘mira el que he fet per passar l’estona a casa mentre la mama feia una migdiada’. El va llegir, li va semblar interessant i em va dir que amb això podia fer alguna cosa. Buscava treure les idees i deixar-les per escrit d’alguna manera però no publicar.
Dos professionals sanitaris li ensenyen el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ a un infant abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Com vas fer el pas?
Em va animar ella. No tenia ni idea de com anava el procés i el primer que vaig fer va ser registrar els textos. Això tothom ho sap que una idea pot dir-te qualsevol persona que no li agrada i després fer-ne ús o canviar els textos. Em vaig dir són les meves idees i les anem a protegir. Sabia que estava l’oficina de patents però no sabia més i allà va tot una mica lent. Vaig trobar una pàgina de registre de copy right online pagant una quota. Jo no sé si això és vàlid però el vaig registrar. Després vaig contactar amb una il·lustradora que m’agrada molt i em va dir que primer em busqués un editor.
Vaig fer un llistat gràcies a Internet de totes les editorials que tinguessin secció infantil i vaig fer un enviament massiu. Algunes em van respondre que no estava dins de la seva línia editorial, altres no van dir res i Octaedro va ser una de les primeres que em va respondre que els va encantar la idea. Em van dir que era «una delícia editorial» i vaig pensar que no era per tant però em va anar genial que els agradés perquè és una editorial seriosa i educativa, just el que necessitava.
Llavors va ser tot molt ràpid i els següents passos van ser buscar subvencions i il·lustradors. Jo volia que fossin àlbums il·lustrats, en tapa dura, que fos una cosa bonica. Que no fos un pamflet perquè per a això s’han fet ja moltes coses.
Hi ha hospitals que tenen material propi.
És clar. Tríptics ja els fan els hospitals. Volia contribuir, que fos una eina útil i que quedés bé.
Com vas trobar a l’il·lustrador Robert García?
Quan em vaig posar seriosament a cercar il·lustrador sabia que havia de ser algú que jo em cregués. Si jo no ho feia, les mames o els papes tampoc ho anaven a fer. Havia de ser a més concorde al que jo havia imaginat perquè clar ja tenia en ment uns personatges i uns paisatges.
Vaig parlar amb una noia de Tenerife però per motius personals no podia posar-s’hi però li va encantar la idea i espero poder comptar amb ella per a futurs projectes.
Hi ha futurs projectes ja llavors?
Bé tinc algunes idees. Abans tenia idees però ho anava deixant perquè creia que ja se li hauria ocorregut a algú abans. No li donava importància. Ara cada vegada que tinc una idea l’apunto en una llibreta per si alguna pot funcionar.
Tornem a Robert García.
Bé doncs l’exnòvia del meu marit em va recomanar buscar a l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC). Em vaig passar hores buscant alguna il·lustració que concordés fins que vaig trobar les d’en Robert. Tenia alguna il·lustració per a adults que són genials i alguna per a nens però no moltes perquè es dedica a això des de fa només tres anys. Tot i així em va encantar i vaig quedar amb ell. Aquí a Altaïr, de fet.
És el lloc de les coses importants
Si. És la meva llibreria preferida i passo molt per aquí. Per a mi els llibres i els contes són com una droga.
Al Robert li va encantar el projecte i em va dir que acceptava. Això va ser entre novembre i desembre de 2018. Em va demanar un parell de mesos per acabar altres projectes i li vaig dir que si. Perquè anava a posar pressió si havia trobat a algú que m’agradava? Volia que ell ho cuidés. Podia esperar.
Després ja va ser ràpid.
Si. Hi va haver molt feedback entre els dos, parlàvem bastant. Volia, sobretot en el de reanimació, que estigués molt ben fet, que quedés bé a nivell científic, que el massatge estigués ben fet i que no hi hagués cap descuit de posicions ni que pogués ser criticat per cap cosa. Són nens que se’n van d’excursió a la muntanya i hi ha un moment donat que un d’ells va a demanar ajuda al poble. És un nen. Hi havia d’haver una referència amb les cases a prop i un camí perquè tu no pots dir-li a un nen enmig de la muntanya que vagi sol a buscar ajuda. Crec que aquestes coses que poden semblar ximples, quan estàs introduint una cosa tan seriosa, s’han de cuidar.
En l’altre, ‘Preparats, llestos, a somiar’ li vaig donar via lliure, que fes volar la imaginació tot el que volgués. A més jo tenia algunes perspectives dels paisatges i dels personatges que quan ho plasmava ell ho trobava genial. Jo tenia idees molt més planes. El procés creatiu em va encantar.
En fullejar-lo es veu ràpidament que els personatges són intergeneracionals i de diverses procedències.
Per a mi era súper important la inclusió i normalitzar ja d’una vegada que hi hagi convivència entre gent de diferents orígens. De fet una nena procedent d’Àsia i una altra de Sud-amèrica són germanets perquè es vegi normal. A més és una nena la que porta la reanimació. Vaig trobar important que fos una nena la qual reanima a un senyor per donar poder a les noies. Ara ja comença a canviar una mica però sembla que com a dona sempre has de tenir algú que et defensi i acostuma a ser un noi. També és una nena índia. Volia que es veiés.
A l’altre és el papa el que està amb la nena a l’hospital, que sembla que sempre han de ser les mames les que han d’estar cuidant dels nens. I és una metgessa anestesiòloga la qual la dorm. Volia ajudar a trencar amb els rols encara que ja s’està fent cada vegada més.
Sona més en els mitjans però si que és cert que encara hi ha poca literatura i es denuncia que hi ha pocs referents.
Ara que m’he ficat una mica més en aquest món si que vaig veient contes que són joies. Per fi s’estan fent coses perquè els nens vegin tot això normal, que canviïn l’estructura tradicional i que aprenguin altres valors.
A part també has inclòs al final dels contes unes guies per a adults que acompanyen la lectura.
Per ajudar-los amb els nens i que siguin conscients el tema que s’està tractant. Hi ha vegades que els adults no saben com respondre davant d’una situació així. M’he trobat en situacions de parades cardiorespiratòries on hi ha dues persones que t’han cridat a tu perquè vagis però no saben què fer. Hi ha el pacient en parada i es queden quiets. Ja demanar ajuda és bastant per a la gent del carrer. Fa un temps et trobaves personal sanitari que no sabia com reaccionar, com fer un massatge o una obertura de la via aèria. Coses súper bàsiques dic. Que un adult no sàpiga reaccionar davant d’una situació així és preocupant perquè es podrien evitar moltes morts. I això ha de començar des de la infància perquè els nens absorbeixen molt més.
Lucía Porteiro li ensenya el conte a una nena a consultes / Dra Erica Schmucker
A la guia del conte sobre reanimació cardiopulmonar (RCP) dius que els nens de 3-4 anys ja són capaços.
Hi ha estudis que diuen que a partir dels 3 anys són capaços de detectar una situació d’urgència i trucar al 112. Si que és veritat que és una edat una mica limit però a partir dels 4 o 5 anys són capaços d’integrar la cadena de supervivència: detectar l’emergència i trucar al 112. Iniciar un massatge tampoc és l’objectiu ni que sàpiguen fer pitjor o millor el massatge però si que sàpiguen que és això el que toca fer.
La col·locació corporal ni que sigui.
Si. L’obertura de la via aèria, comprovar que respira, que no respon, la posició lateral de seguretat… amb 4 o 5 anyets ja són capaços d’integrar-les tot i que depèn una mica de cada nen i dels inputs que rebi. També de com vagi ensenyant això. No és el mateix que facis un taller i no ho tornis a repetir mai més perquè llavors ho oblides. Si es va fent de forma contínua, cada any per exemple, ja si ho integren. Cada dia surten notícies noves de nens que han salvat la vida als seus familiars perquè han fet la trucada. Només reconèixer l’emergència és important. A part si la família veu que el nen sap fer això doncs s’impliquessin més i aprendran d’ells. Si això s’ensenya a les escoles…
S’ho emporten a casa.
I els pares aprendran el que d’altra manera no se’ls ensenya potser. I si ara ho ensenyem a les escoles, aquests nens d’adults ja sabran com reaccionar. Els nens han de rebre una formació necessària adequada a la seva edat. Òbviament no li donaràs tota la informació de tan petits però necessiten que els eduquem bé des de la primerenca infància.
El conte de la RCP té dues utilitats, doncs. En l’altre, on introdueixes el món dels somnis de l’anestèsia, la guia també serveix per calmar els pares. Entenc que de vegades els nens ho porten bé i teniu treball amb els seus grans…
Moltes vegades els acompanyants de l’infant són els que els transmeten l’ansietat o la por. Ells mateixos estan preocupats, no saben què passarà i tenen por. Controlar aquestes emocions és difícil. El nen ho veu i, és clar, s’espanta. Si els pares estan espantats ell també ho estarà.
Sí que s’ha vist que hi ha nens que quan se’ls prepara per al procediment a casa ja sigui per a una intervenció quirúrgica o per realitzar una sedació per a una ressonància magnètica per exemple, ho viuen millor. Recordo uns pares que havien preparat l’infant a casa: l’havien ficat com en un tub a les fosques, li havien dit que havia d’estar quiet, que això era el que anava a passar, però que no passava res. Com ho van practicar a casa, a l’arribar a la zona de ressonància magnètica aquest nen sabia el que anava a viure i es va lliurar de ser anestesiat. No vam haver de sedar-lo perquè podia estar quiet.
Als nens per a segons quines proves on han d’estar quiets, si no aguanten, els hem de sedar amb els riscos que suposa per a nens sobretot amb determinades malalties o pluripatològics. Una sedació no està exempta de riscos així que si vénen preparats de casa i els seus pares vénen tranquils tot va molt millor. La recuperació és millor també perquè evites l’anestèsia. És un procés que milloraria molt tant el pre com el post.
És important que aquests contes surtin d’una especialista? Es pot valorar perquè a part de que siguin més curosos amb allò tècnic, pot servir per ampliar la visió sobre el que feu. No només «dormiu a la gent».
Al cap i a la fi veus al pacient a les consultes, abans d’entrar a quiròfan i quan es desperta, però com ho fa amb els efectes de l’anestèsia residual que li queda doncs se li oblida. S’enrecorda que ha tingut algú que li ha dit que tot anirà bé i que seguidament s’adormirà. La gent no té en compte que el manteniment del pacient amb vida és cosa nostra, que fem alguna cosa més que dormir als pacients.
Tampoc és enaltir la nostra figura com fer-los veure que anirà tot bé, que no hi haurà problemes. La gent té molta por sobretot al despertar intraoperatori, al dolor, a què passarà si no desperta. Aquests mites igual en els inicis de l’anestèsia si passaven perquè la motorització no és la que és ara, els fàrmacs també han canviat moltíssim, la vigilància i la seguretat. Tot això ara és increïble. No et diré que no passin aquestes coses perquè no puc parlar per tots els professionals però jo mai he vist un despertar intraoperatori. El dolor és primordial per a nosaltres que no el tinguin. I òbviament que a l’acabar es desperten. I més els nens.
Cal intentar transmetre’ls a nens i pares la seguretat amb la que nosaltres treballem. Treballem amb l’equip de cirurgia, amb infermeria que el seu paper és molt important en el quiròfan, auxiliars, zeladors… Tots treballem en equip perquè sigui el més segur.
Un nen miri el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Un mite és el de ser conscient però no poder-se moure per avisar.
Quan tot va bé i tot és segur no es parla. Sempre es parla dels problemes, de les situacions que van malament però gràcies als avenços tecnològics, als avenços en els fàrmacs, en la preparació nostra tot és molt segur.
Òbviament hi ha casos on si hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació. No és tot meravella però cal intentar transmetre la seguretat que nosaltres tenim a quiròfan perquè vinguin en les millors condicions.
Com han rebut la idea dels contes des del teu hospital?
A tot el bloc quirúrgic de Vall d’Hebron els encanta la idea i el projecte. Hem fet unes xapes per a les bates i els pijames perquè el vegin els nens i tenir-ho com un recurs per a dir-los ‘mira és una nena com tu i està bé’.
Com penses fer la promoció?
He enviat un correu a entitats de reanimació i a organitzacions que fan tallers a les escoles. A l’Associació Espanyola d’Anestèsia també l’hi he comentat.
També he parlat amb el departament de comunicació del meu hospital per veure quina sortida li podem donar dins del centro i també a l’Institut Català de la Salut. Els meus beneficis com a autora els donaré. D’entrada a projectes de la Vall d’Hebron que ja estan en marxa com el Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems. També és un projecte per humanitzar tota la situació que viuen els pares amb aquests nens, per poder estar amb ells, que aquesta etapa la visquin el millor que puguin i estar més en contacte amb els nens. Més endavant si el llibre va bé i es finalitza la recaptació doncs els destinaré a altres projectes que vagin sortint.
També vaig parlar amb la biblioteca del meu barri i l’editorial intentarà que es compri en totes elles però per la meva banda potser fem una presentació a la secció infantil.
A part hem de pensar com incidir i que arribi al Departament d’Educació. Seria fonamental que es creés ja una assignatura d’educació en salut doncs milloraria molts aspectes en salut de la població. S’estalviarien recursos que es destinen per a situacions que potser per desconeixement s’arriba a aquesta situació. La medicina preventiva és la millor medicina. Sí que de vegades hi ha malalties que t’ha tocat viure, que et surten cosetes que no depenen de tu. Però amb prevenció, les situacions que es poden evitar, milloraria la salut en general per a la població i s’estalviaria molt en recursos de la sanitat pública. Per això cal estar ben informats des de ben petits, crear hàbits saludables. El paper del professor està infravalorat i hauríem de donar molt més suport a aquesta professió. A la fi els coneixements que adquireixen els nens des de petits estableixen una base. Si parteixes d’una mala base després intentar canviar hàbits és complicat. Òbviament les famílies tenen molt a veure.
Els contes s’han editat en català i en castellà.
Sí. I si arriba a haver-hi una segona edició m’agradaria que sortís en anglès i en gallec. Em faria moltíssima il·lusió tenir-lo en la meva llengua. A veure si això va bé!
Al llarg de les últimes dècades, diverses recerques científiques han estudiat l’impacte de la contaminació atmosfèrica sobre les capacitats cognitives infantils. Tot i això, els estudis sobre els canvis que podria provocar en el cervell en creixement encara son escassos. Ara, una recerca liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, revela un vincle entre la contaminació atmosfèrica i modificacions en el cos callós, una zona del cervell l’alteració del qual es relaciona amb trastorns del neurodesenvolupament com el de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) i el de l’Espectre Autista (TEA). L’estudi s’ha publicat en el marc del projecte BREATHE, les troballes prèvies del qual ja apuntaven a l’existència d’efectes perjudicials de la contaminació de l’aire sobre les funcions cognitives de nens i nenes en edat escolar i també a canvis funcionals en aquest òrgan.
En aquesta ocasió, les i els investigadors van examinar la relació entre l’exposició prenatal a les partícules fines (PM2,5), presents en aires urbans, i la grandària del cos callós en la infància. Per a això, van comptar amb la participació de 186 nens pertanyents a quaranta escoles de Barcelona. La quantitat de partícules PM2,5 a la qual s’exposava cada mare durant l’embaràs i el seu fill o filla es va calcular gràcies a dades del projecte ESCAPE (European Study of Cohorts for Air Pollution Effects) i a l’historial de residència de cada nen o nena. D’altra banda, la informació sobre l’anatomia cerebral de les i els nens es va obtenir a través de ressonàncies magnètiques i les dades sobre el seu comportament es van extreure de qüestionaris emplenats per mares i pares, així com per professorat. Tal com explica la primera autora de l’article, publicat a Environmental Research, Marion Mortamais, es van centrar en l’exposició durant l’embaràs perquè “es tracta de l’època en la qual les estructures cerebrals s’estan formant, i els danys provocats per l’exposició a alts nivells de contaminació podrien ser permanents”. Segons Jesús Pujol, director de recerca de la Unitat de Ressonància Magnètica de l’Hospital del Mar, investigador de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i responsable de realitzar les ressonàncies magnètiques, “conèixer els danys cerebrals causats durant l’etapa prenatal podria ser molt útil a l’hora de predir i tractar problemes conductuals que normalment es diagnostiquen més
tard, en la infància”.
D’acord amb els resultats de l’estudi, l’exposició prenatal a les partícules fines, especialment durant l’últim trimestre de l’embaràs, pot induir canvis estructurals en el cos callós observables en nens de 8 i 12 anys. Concretament, un augment de 7 μg/m3 en els nivells d’aquestes partícules es va associar amb una reducció de gairebé el 5% del volum mitjà del cos callós.
“Els nostres resultats són preocupants per diverses raons”, comenta Jordi Sunyer, líder de la recerca i cap del programa d’Infància i Medi ambient de ISGlobal. “En primer lloc, perquè provenen de casos d’exposició prenatal crònica a nivells de PM2,5 que no excedeixen el valor límit establert per la Unió Europea (25 μg/m3). En segon lloc perquè, tot i que no es tracta d’una alteració específica d’aquests trastorns, la reducció del volum del cos callós és una característica comuna del TDAH i del TEA. Finalment”, afegeix l’investigador, “els nens i nenes amb el volum del cos callós reduït en un 5% van mostrar uns nivells d’hiperactivitat més alts”.
“Malgrat els avenços tecnològics, culturals i socials de les últimes dècades, hem perdut de vista aquest fet fonamental: si els infants mengen malament, viuen malament”, explica Henrietta Fore, directora executiva d’Unicef. “Milions d’infants subsisteixen amb una dieta poc saludable perquè simplement no tenen una opció millor. La manera que entenem i responem a la malnutrició ha de canviar: no es tracta només d’aconseguir que els infants mengin suficient; es tracta sobretot d’aconseguir que mengin els aliments adequats. Aquest és el desafiament de tots avui en dia”.
Al món encara hi ha 149 milions de nens i nenes amb desnutrició crònica, 50 que pateixen emaciació (aprimament patològic) i 340 que passen gana oculta (mancança de vitamines i minerals essencials a la dieta). I gairebé 2 de cada 3 infants d’entre sis mesos i dos anys no reben aliments adequats, situació que perjudica el seu desenvolupament cerebral, interfereix en la seva capacitat d’aprenentatge, debilita el seu sistema immunitari i augmenta el risc d’infeccions i, en molts casos, de mort. Aquestes és una de les crues realitats que retrata L’Estat Mundial de la Infància 2019: Infants, alimentació i nutrició, que Unicef presenta amb motiu (aquest dimecres 16) del Dia Mundial de l’Alimentació. Amb tot, la xifra de la desnutrició infantil al món ha disminuït: l’any 2000 era de 198 milions.
Hi ha, però, un altre contingent d’infants que no reben els aliments adequats. Segons l’organisme de Nacions Unides, hi ha 40 milions d’infants de menys de 5 anys que tenen sobrepès o són obesos. La major part són del primer món, però el sobrepès creix a tota arreu, fins i tot a l’Àfrica. En el cas d’Espanya, Unicef Comitè Espanyol juntament amb la Fundació Gasol publiquen un altre informe, Malnutrició, obesitat infantil i drets de la infància a Espanya, en el qual situen el percentatge d’infants i joves d’entre 8 i 16 anys amb excés de pes en el 34,9% (20,7% sobrepès i 14,2% obesos). En un llistat dels 41 països membres de l’OCDE i la UE, Espanya se situa en la desena posició pel que fa a percentatge d’infants amb massa pes. El rànquing el lideren, per aquest ordre, Estats Units i Nova Zelanda, i el tanquen Lituània, Estònia i Japó.
Trastorns metabòlics i d’autoestima
A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2017-18), un 31,2% de nens i nenes de 0 a 17 anys tenen excés de pes, dels quals 20,3% pateixen sobrepès i el 10,9% obesitat. D’altra banda, d’acord amb l’Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE 2017), Catalunya ocupa el 8è lloc entre les Comunitats Autònomes pel que fa al percentatge d’infants i adolescents amb sobrepès i obesitat. Segons Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “la forma més eficaç de revertir l’obesitat infantil és la prevenció. Aquí hi intervenen les famílies, l’àmbit educatiu, el sanitari i per suposat les decisions polítiques i econòmiques que han de tenir la infància en el centre”.
“Les xifres són preocupants. Que els nostres infants i adolescents tinguin una alimentació no adequada implica riscos per a la seva salut” diu Javier Martos, director executiu d’Unicef Comitè Espanyol. “I no es tracta només de la salut física dels infants: l’obesitat es relaciona també amb un pitjor rendiment escolar i augmenta les possibilitats de patir trastorns d’autoestima”. L’excés de pes a edats primerenques pot dur a desenvolupar diabetis tipus 2 i altres trastorns metabòlics, a més de ser la causa de l’aparició de problemes de salut mental, com la depressió.
Per lluitar contra la situació i prevenir l’obesitat infantil, Unicef i la Fundació Gasol proposen una sèrie de recomanacions que inclouen la sensibilització dels infants i les seves famílies, construir entorns d’alimentació sans i justos, establir un etiquetatge fàcilment llegible en els productes que informi de la seva qualitat nutricional, respectar les hores de son adequades a cada edat i fer dels entorns escolars indrets més sans. Això vol dir que s’hi faci més exercici físic, que el menjar sigui més saludable i respectar les hores de son adequades segons l’edat i que “es limiti la venda i publicitat de productes nocius en les proximitats de les escoles i els esbarjos”.
Una beguda ensucrada al dia
L’informe adverteix que, a mesura que els infants creixen, la seva exposició als aliments poc saludables és alarmant, a causa en gran mesura de la publicitat i la comercialització inadequada, l’abundància d’aliments ultra processats tant a les ciutats com a les zones remotes, i l’augment de l’accés al menjar ràpid i a les begudes altament edulcorades. Per exemple, s’hi diu que el 42% dels adolescents que assisteixen a l’escola en els països d’ingressos mitjans i alts consumeixen begudes gasoses ensucrades com a mínim un cop al dia i el 46% ingereix menjar ràpid com a mínim un cop per setmana. Aquestes taxes creixen al 62% i al 49%, respectivament, en el cas dels adolescents dels països d’alts ingressos.
Un altre aspecte que senyala l’estudi és que, en l’àmbit escolar, es detecta un percentatge més elevat d’alumnes obesos a les escoles situades en barris amb més pobresa (les famílies amb menys recursos tendeixen a comprar aliments més barats i, per tant, de pitjor qualitat), però paradoxalment el percentatge cau en aquells entorns de més extrema pobresa. L’informe apunta que una de les causes podria ser que molts dels infants d’aquell barri gaudeixen de beques de menjador.
En conseqüència, els nivells de sobrepès i obesitat a la infància i l’adolescència estan augmentant a tot el món. Entre el 2000 i el 2016, la proporció d’infants d’entre 5 i 19 anys amb sobrepès es va duplicar, passant d’1 de cada 10 a gairebé 1 de cada 5. Hi ha 10 vegades més nenes i 12 vegades més nens d’aquest grup que pateixen obesitat avui que l’any 1975.
És fonamental abordar aquesta complexa situació amb sinceritat, honestedat i claredat, sense caure en la sobreprotecció o en eufemismes que poden confondre més i alimentar tabús als infants. És necessari acollir-los i acompanyar-los en aquesta nova situació, des de i en la proximitat.
Es tracta d’oferir un espai més d’expressió dels sentiments i les emocions, reconèixer-les, compartir-les i naturalitzar-les.
Els contes poden ser un bon recurs. És desitjable fer una lectura prèvia i sobretot, quan el llegim plegats, fer partícip l’infant de la història. Podrà empatitzar amb els protagonistes i li pot ser útil per poder expressar-se, posar nom a allò que sent i que està passant. Podem fer preguntes sobre què ocorre al conte, aturar la lectura quan ho veiem convenient, preguntar-li com se sent, què en pensa… I si ens pregunten, cal dir sempre la veritat, amb paraules que puguin entendre, així com repreguntar “I tu què penses?”.
Cada infant té el seu procés i necessiten temps diferents per elaborar la pèrdua. Cal acollir les emocions i reaccions tal com ragen, i que no se sentin estranys o culpables per tenir-les: a nosaltres també ens passa. És complex i difícil, per això és millor fer aquest camí junts. Acollim i ens sentim alhora, acollits. Com adults, hem de facilitar aquests espais d’expressió per viure-ho de forma emocionalment saludable.
És recomanable afrontar la situació com més aviat millor (en casos de malaltia greu), ja que els infants capten de seguida els canvis en el seu entorn, i arribat el moment, facilitar el comiat.
Sempre va bé apropar-se a la biblioteca del barri i consultar el fons de contes. De fet, de la mateixa manera que llegim un conte d’aventures, d’animals fantàstics, etc. També podem llegir un conte amb la temàtica que ens ocupa, com un fet que ocorre en el nostre dia a dia i en poder parlar-ne amb naturalitat. Des d’aquí, fer una petita recomanació.
Contes
El camí d’en Dan i El camí de la Lua.
Xevi Ventura, Neus Ballesteros, Ivan Tàpia i Ewa Sitko
Ens ajudarà a parlar de la mort de la mare o del pare. Acompanyarem als protagonistes en el seu procés de dol i en les diferents emocions que viuen. Ens farà viure de prop les fases del dol.
El niño de las estrellas.
Grient, katrien van der; il Somers, Patrik
Clara, una nena de 6 anys que durant l’estiu ha vist com el seu germà ha mort. Està molt trista. A més comença un nou curs amb una nova mestre, que l’ajudarà en el seu camí.
Como todo lo que nace
Elisabeth Brami
Ajuda a explicar el cicle de la vida i de la mort en diferents àmbits: la natura, els animals, les persones… Fa un recorregut per les fases que segueix qualsevol ésser viu. Un relat tranquil i natural.
Una flor de recanvi per a la mare.
Rebeka Elizegi
Parla del procés de malaltia greu de la mare de la protagonista, amb molta tendresa i sensibilitat, des de la perspectiva del nen, utilitzant també les estacions de l’any per entendre el dur procés de la mare.
On és el iaio?
Mar Cortina
A partir dels 9 anys. Text preciós sobre la pèrdua de l’avi o de l’àvia. La mort acompanya a la vida i nosaltres acompanyarem al protagonista per les seves vivències.
El buit.
Anna Llenas
A partir dels 7 anys. El conte explora les diferents sensacions i emocions que ens generen les pèrdues, i allò que ens ha de permetre superar l’adversitat, i donar-li un sentit. Un buit gran, que de mica en mica es fa més petit.
La Júlia té un estel.
Eduard José i, Valentí Gubianas
A partir dels 6 anys. Una història molt tendre i sensible. La mare, greument malalta, tracta d’ajudar a la seva filla, li explica que anirà a treballar a un estel.
Narrativa
El nen de l’ombra
Beatrice Masini
Novel·la a partir de 9 anys. L’Héctor ha perdut el seu germà petit, i a casa, no se’n parla. Un llibre que parla d’estimar i de la pèrdua, i com s’arriba a acceptar i conviure amb la nova situació.
Coi de Quico
Jaume Cela
A partir de 10 anys. Tracta sobre la mort de l’avi, i per sobreposar-s’hi la mare li regala un quadern perquè escrigui tot el que pensa i sent. De mica en mica, se n’anirà sortint reconstruint la figura de l’avi i la relació que hi tenia.
Abans de néixer, després de morir.
Jaume Cela
Novel·la per adolescents. Tracta d’una noia de 15 anys que perd la seva mare en un accident inesperat. Un relat on pots acariciar els protagonistes i acompanyar-los en el difícil i pedregós camí que tot just han iniciat.
Posem-nos en context i mirem de, per un moment, posar-nos en la pell d’aquestes mares i pares.
El Jonatan té 15 anys i una epilèpsia refractària severa. Això vol dir que en algun moment del dia, sense previ avis ni amb una predominança horària, farà una crisi. Aquesta crisi comporta convulsions i pèrdua de consciència i pot anar des d’un minut fins a quaranta-cinc minuts. Si la crisi s’allarga i s’agreuja cal actuar i administrar-li Astenolit per via rectal. El Jonatan pot entrar en parada cardiorespiratòria i cal la intervenció d’una UVI mòbil.
La Martina té tres anys, té diabetis de tipus 1 i fa P3. Cal fer-li controls de glucosa sovint i cal gestionar les pujades i baixades de sucre. Per les baixades cal donar hidrats de carboni ràpids i lents. Si no es recupera pot presentar una hipoglucèmia greu que es manifesta per manca de reacció a estímuls o pèrdua de consciència. En aquest cas cal injectar glucagó i trucar al 112. A l’altre extrem hi ha la hiperglucèmia greu on caldrà administrar insulina i controlar els nivells de glucosa i acetona. La dosi d’insulina en aquestes edats cal ajustar-la correctament, ja que un error pot ocasionar una hipoglucèmia greu.
L’estenosi subglòtica de grau III és més espectacular i cal estar molt pendents de les gasses al voltant de l’estoma es mantenen netes i seques. Cal aspirar les secrecions del conducte respiratori, cosa molt freqüent, i canviar la cànula si surt de l’estoma a causa d’un cop –ja sabeu, són nens i juguen–. El canvi de cànula és crític perquè deixa de respirar, perd la consciència i cal fer reanimació.
L’Emma-Joana va a P3 i té espina bífida. Té problemes per desplaçar-se i cal sondar-la cada tres hores.
L’Àsier pateix una malaltia rara, tan rara que només té un seguit de sigles i números (STXBP1) que requereix d’assistència intensiva perquè convulsiona. Ell té l’agreujant que té nou mesos i la invisibilitat total de l’administració… qui ha de gestionar el 0-3? Com cal gestionar aquests casos?
I així podríem anar desgranant casos de més malalties cròniques. També hi podem sumar les malalties degeneratives.
Les vides de les mares i pares d’aquests alumnes estan dedicades a ells. En algunes famílies un dels dos progenitors ha de deixar de treballar per poder estar pendent de la trucada del centre escolar avisant que hi ha un problema.
O com en el cas de la mare del Jonatan que han hagut de fer més de 200 km perquè només hi havia un institut públic que els admetia a condició que la mare estigui durant tot l’horari lectiu al centre per intervenir quan arribi la crisi. Ha hagut d’abandonar família, amics, una carrera professional prometedora i renunciar a percebre una jubilació el dia de demà.
Els infants se senten discriminats quan tots els seus companys van d’excursió i ells no hi poden anar perquè no tenen cap recurs assignat i el centre no permet que hi vagin els pares. O quan a l’excursió de final de curs no poden anar amb els amics perquè demanen que els pares es facin càrrec de l’acompanyant i les seves despeses. O quan els altres pares pregunten si l’epilèpsia o la diabetis s’encomana…
Aquest col·lectiu ha estat oblidat per l’administració, per això hem titulat aquest article “els alumnes invisibles”. A la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, només es parla de malalties degeneratives greus, ni una paraula de les malalties cròniques. L’article 81.3 es recull el que s’entén per alumnes amb necessitats educatives específiques:
a) Els alumnes que tenen necessitats educatives especials, que són els afectats per discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, els que manifesten trastorns greus de personalitat o de conducta o els que pateixen malalties degeneratives greus.
b) Els alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu o derivades de situacions socioeconòmiques especialment desfavorides.
L’article 5 del Decret 150/2017, que regula l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, estableix concretament les funcions/obligacions de l’Administració educativa en aquest àmbit. D’aquest precepte destaca el seu apartat “H”, el qual obliga a “garantir la sectorització i la coordinació dels serveis educatius i els sociosanitaris per assegurar una atenció educativa de proximitat a l’alumnat”; i, sobretot, el seu apartat “l”, el qual l’obliga a “vetllar perquè en els centres quedin cobertes les necessitats d’assistència sanitària i parasanitària dels alumnes que ho requereixin, especialment els que tenen estats de salut clínicament complexos. Amb aquesta finalitat el Departament ha d’establir convenis de col·laboració amb altres departaments amb competències en la matèria.”
Cal remarcar que l’alumnat amb malalties cròniques queda recollit, només de passada i de manera implícita sense citar-lo, al Decret 150/2017 en l’article esmentat abans.
El Departament d’Educació està elaborant un conveni amb el Departament de Salut per atendre aquestes necessitats.
A la mateixa web de la Direcció General de Currículum i Personalització parla de diferents tipologies de NESE i fa referència a les NESE derivades de situació de malaltia. En aquest cas contempla la situació que el diagnòstic d’una malaltia pot comportar un període d’hospitalització i/o de convalescència que suposa canvis en la vida quotidiana dels infants, els adolescents i les seves famílies. I enumera una sèrie de suports, que són les aules hospitalàries, aules en hospitals de dia per a adolescents i l’atenció educativa domiciliaria, però oblida els alumnes amb malalties cròniques greus escolaritzats en centres educatius.
Cal que es defineixi una categoria específica d’alumnes amb malalties cròniques greus per a ells.
Els Departaments d’Educació i Salut han d’estar coordinats per proveir del suport necessari a cada cas i revaluar-lo a cada nou curs, ja que les necessitats dels pacients van canviant amb l’edat, nivell d’autonomia i evolució de la malaltia.
Que cada alumne amb una malaltia crònica complexa greu que requereixi una especial atenció sanitària disposi d’un PIIC (Pla d’intervenció individualitzat compartit) i que permeti establir de manera compartida amb l’alumne, la família i els referents sanitaris totes les mesures i cures necessàries de manera individualitzada que precisa, en l’àmbit escolar, aquest alumne a cada curs. A fi de garantir aquesta funció, serà necessària la implicació dels responsables de Salut i Educació territorials.
I el més important: que es posin en marxa les mesures i recursos sanitaris necessaris.
No pot ser una qüestió pressupostària deixar de prestar un servei al qual la llei obliga a l’administració. Cal que el prestin de la manera més eficient i eficaç possible, però en cap cas és admissible escatimar esforços ni recursos amb l’excusa del pressupost.
Sembla que la predisposició, tant del Departament d’Educació com del Departament de Salut, és bona i el conveni està a punt de fer-se realitat. Volem ser optimistes, però estem acostumats al fet que Lleis, Decrets i Resolucions acabin essent un manifest de bones intencions i no vagin més enllà.
Entre les primeres mesures de l’Executiu navarrès, avui en funcions, va estar la redacció d’un pla de coeducació i educació sexoafectiva per al període 2017-2021. D’aquest pla es deriven dues coses. La primera, l’obligació que tot el sistema educatiu navarrès, xarxa pública i concertada, assoleixi els objectius que s’hi fixen. L’altre és el programa Skolae, una formació docent desenvolupada, exclusivament, per als que treballen en la xarxa pública. La concertada, tot i que ha de complir els objectius, pot desenvolupar els programes de formació que decideixi en cada moment, també, és clar, els materials amb els que impartirà aquesta formació docent.
La polèmica
Des de l’inici del projecte, va sorgir la polèmica entre els sectors conservadors, tant polítics com socials, de la Comunitat Foral. Van criticar i critiquen que des de l’Administració s’imposi una forma de veure el món que no ha de quadrar amb l’ideari polític o ètic de les famílies (encara que el programa Skolae se centra en la formació docent, no en la formació directa amb l’alumnat). Per Mercedes Zapata, presidenta de Concapa, una de les dues organitzacions que han denunciat el programa davant els tribunals, el programa “està ple de continguts polítics, ideològics i controvertits”.
Per demostrar aquestes acusacions, es van fer públics alguns dels materials i fitxes que s’estaven utilitzant en el pilot que va començar el curs 2017-2018 amb el personal docent de 16 centres educatius públics.
Des de l’Administració, Aitor Lacasta, cap del Servei d’Evaluació, Qualitat, Formació, Igualtat i Convivència del Govern foral, assegura que s’han criticat materials trets de context, d’una banda, així com altres que o bé eren d’altres comunitats autònomes o, fins i tot, de governs conservadors de Navarra d’anteriors legislatures. “La polèmica és, al meu entendre, que hi ha gent que no vol coeducar”, assegura Lacasta, una apreciació que rebutja Mercedes Zapata.
Aquesta polèmica va acabar, precisament, amb la demanda interposada per algunes famílies sota el paraigua de l’Associació FamiliaE, així com l’associació catòlica de famílies Concapa, que van interposar fa uns mesos un contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia. L’acció legal es fonamenta en aquests continguts de la formació docent, així com la forma en què es va posar en marxa el programa, mitjançant una resolució del govern. Per a les organitzacions hauria d’haver estat mitjançant un reglament ja que, afirma Zapata, “no tenen competències per fer-ho” d’aquesta manera.
Explica la presidenta de Concapa que amb la Resolució es salten el que té a veure amb “l’audiència als ciutadans”. “Es fa sense cap tipus de participació, se salta els requisits legals d’un reglament i se salten la participació de les famílies”.
Al Tribunal van haver d’acudir divendres a declarar 10 persones relacionades amb el projecte. D’una banda cinc que havien treballat en la seva redacció i cinc dedicades a la formació docent. Segons expliquen des de l’Administració navarresa, van facilitar una llista de 33 persones que fan aquesta formació, entre els que estan en la formació inicial i els que desenvolupen les tutories de la part online del curs. Segons confirma Lacasta, sembla que l’advocat de les famílies demandants esperava que declaressin els que feien la formació inicial, i ho van fer personal de tutories, tot i que la selecció la va fer l’acusació.
Entre les crítiques hi ha el fet que els materials de la formació docent no siguin públics. Alguns d’ells han anat apareixent en premsa. Mercedes Zapata explica que se’ls van fer arribar alguns docents dels 16 centres en què es va posar en marxa el programa pilot que també estaven indignats amb el seu contingut. Aitor Lacasta explica que, el material, com en qualsevol altre cas de formació del Departament, només se li dóna als qui participen de les actuacions de formació. Ni més ni menys. No hi ha hagut un intent d’ocultació o secretisme per part del govern de la Comunitat.
Lacasta explica que Skolae “és un programa que té objectiu clar: que tot l’alumnat tingui la competència de viure en igualtat, construir el seu projecte de vida sense condicionants de gènere, que aprengui sobre les desigualtats i a combatre-les. I és un itinerari progressiu per adquirir aquesta competència, sistemàtic des del 0-3 fins al Batxillerat i la FP”.
A partir d’ara caldrà esperar que el tribunal es pronunciï sobre la legalitat del programa Skolae, per una banda, per conèixer la seva continuïtat. També caldrà veure quina majoria parlamentària aconsegueix armar-se a la Comunitat. El quadripartit d’esquerres que va governar els últims quatre anys no té la majoria absoluta per repetir, però la coalició de centre dreta Navarra Suma (formada per Unió del Poble Navarrès -UPN-, el PP i Ciutadans) tampoc. Si aquesta segona aconseguís el govern foral, presumiblement el pla de coeducació, així com el programa Skolae tindrien els dies comptats.
No hi haurà infermeres escolars el curs vinent, malgrat les veus que les demanen, perquè la pròrroga pressupostària ho fa inviable, però sí que s’està intentant que els docents no hagin d’assumir tasques assistencials que no els corresponen i per a les quals no estan formats. Això passa per un acord entre els departaments d’Educació i Salut, pel qual es pretén que a partir del curs 2019/20 tots els centres educatius tinguin “un CAP de referència i un professional sanitari que treballi al centre el temps que faci falta i quan ho necessitin els alumnes”, segons va anunciar dijous passat el conseller Josep Bargalló, arran d’una interpel·lació sobre escola inclusiva formulada per la diputada del PSC Esther Niubó.
“Establirem aquest acord i esperem que el curs que ve cada centre tingui un CAP adjudicat; no seran infermeres a les escoles, però sí que ja serà una atenció que no recaurà només en les mans dels professionals de l’educació”, va dir Bargalló, que no obstant això va precisar que l’acord encara ha de rebre el vistiplau del Departament d’Economia i de la taula de la Funció Pública. Amb tot, el conseller va insistir que, pel seu Departament, l’escola inclusiva és una prioritat i que malgrat la pròrroga pressupostària els recursos destinats a escola inclusiva han augmentat “perquè s’han tret d’altres serveis”.
A banda, en la compareixença la diputada del PSC també va parlar d’altres coses, com de la falta de mecanismes per a la detecció precoç de l’alumnat amb necessitats de suport, de l’escassa inversió en escola inclusiva o dels problemes que molts d’aquests alumnes tenen durant el temps del migdia a causa de la falta de monitors. Sobre els dos últims punts, Bargalló va replicar amb un llarg llistat d’inversions i recursos que el sistema disposa per fer possible el model inclusiu, si bé va admetre que encara en falten més, i pel que fa al menjador va explicar que a 12 comarques catalanes els mateixos vetlladors que són a l’aula també donen suport a l’hora de dinar. “Això s’ha fet amb els mateixos diners que ja s’aportaven als consells comarcals, però usant-los de manera diferent, i aquesta mateixa solució l’anirem desenvolupant en altres comarques”, va dir el conseller.
Crítiques de les mares d’infants amb malalties cròniques
Pel grup de famílies amb fills amb malalties cròniques, que impulsen la petició de la infermera escolar juntament amb l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE), la proposta del conseller és insuficient. En una carta oberta que van difondre divendres, aquestes famílies titllaven d’excusa l’argument de la pròrroga pressupostària i insistien que “no dotar als centres d’infermera escolar constitueix una vulneració del dret dels infants a l’educació i la salut”.
Segons aquestes mares, algunes de les quals presents dijous a la tribuna de convidats de la cambra catalana, “l’Acord Marc que plantegen entre Educació-Salut només dotarà als centres educatius d’un CAP de referència, per tant continuem parlant d’una infermera itinerant amb intervencions puntuals. La proposta de cap manera s’ajusta a les necessitats dels nostres fills, continuaran sense rebre atenció sanitària de qualitat durant la jornada escolar, i mestres, vetlladores i famílies, continuaran realitzant tasques sanitàries”.
Fa unes setmanes, la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, ja va comentar a El Diari de l’Educació que desconfiava d’aquesta eventual solució: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”, deia Soler.
El programa Invulnerables, la iniciativa contra la pobresa infantil liderada per “la Caixa” des del seu programa CaixaProinfància, presenta la nova campanya “Invulnerables amb visió”.
Es tracta d’una acció que es durà a terme a centres de referència a Catalunya, on és present el programa Invulnerables contra la pobresa infantil, per tal de vetllar per la salut visual dels nens, com a un pas indispensable per garantir el seu benestar integral i el suport fonamental per al seu desenvolupament cognitiu.
El tret de sortida de la campanya ha tingut lloc aquest matí a les consultes d’oftalmologia de la Fundació Althaia de Manresa, institució que per primera vegada col·labora en aquest projecte. I ho fa gràcies a la implicació dels professionals del Servei d’Oftalmologia alhora que cedeix les instal·lacions i l’equipament per poder dur a termes les visites.
Un total de 130 nens d’entre 6 i 18 anys beneficiaris del programa Invulnerables o que es troben en risc d’exclusió social, han estat visitats per oftalmòlegs, i optometristes voluntaris de la Fundació Althaia i de la Fundació Ramón Martí Bonet contra la ceguera. Tots els nens que necessiten una prescripció podran escollir les seves ulleres amb els professionals de Natural Òptics Group, empresa nacional amb seu a Lleida referent dins del sector de l’òptica amb més de 30 anys d’història i 650 òptiques associades que donarà les ulleres i els vidres a tots els nens que les necessitin, rebent cadascun una cita per recollir-les a les òptiques del grup de Manresa.
Invulnerables amb visió es una aliança dels impulsors d’Invulnerables amb “la Caixa” al capdavant, amb la Fundació Ramon Martí Bonet i Natural Òptics Group i que té el suport del Col·legi oficial de Metges de Barcelona, que facilita les aliances arreu de Catalunya amb Centres Sanitaris públics i privats.
Ens els pròxims mesos, es realitzaran jornades similars i es té previst, fins al mes de juny, arribar a 600 nens.
Aquesta iniciativa, que un cop més suma voluntat pública i privada, té com a objectiu la prevenció de problemes visuals dels nens. L’Acadèmia Americana de Oftalmologia, afirma que els problemes visuals afecten a un de cada quatre nens en edat escolar. Per això és fonamental identificar problemes visuals que puguin afectar el desenvolupament acadèmic i promoure una prevenció que ajudi a evolucionar evitant les limitacions visuals. Si un 25% de la població estudiantil és susceptible de tenir problemes visuals no detectats com la miopia, hipermetropia, astigmatisme o l’ull gandul, cal posar remei, i mai els esforços en aquesta línia seran suficients.
L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.
Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.
Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.
Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies
«El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.
La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».
En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.
Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.
Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».
Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…
Nens herois i famílies implicades
«Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.
Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.
Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».
Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.
Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.
