La Generalitat va anunciar el 10 de gener el nomenament del metge Marc Soler com a nou director general de Professionals de la Salut de Catalunya, en substitució de la infermera Montserrat Gea, la qual cosa va aixecar les crítiques de diverses organitzacions del sector en considerar que la infermeria està menyspreada en els càrrecs de direcció de la sanitat.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va lamentar que “el Govern desoeixi les autoritats sanitàries per incorporar les infermeres en alts càrrecs de Salut” i va assegurar que aquest relleu “col·loca Catalunya fora dels territoris que incorporen infermeres en els principals alts càrrecs de planificació de Salut, d’acord amb les directrius de l’Organització Mundial de la Salut”.
El CCIIC va emetre un comunicat en el qual la degana, Glòria Jodar, va voler “agrair la valuosa i difícil tasca duta a terme per la doctora Montserrat Gea, en uns anys de màxima emergència sanitària i social”, i va demanar que “la reorganització del Departament de Salut no deixi fora les infermeres” perquè “cap govern no podrà construir sense l’aportació estratègica de les infermeres”.
El Consell feia referència a l’informe de l’OMS ‘Orientacions estratègiques mundials per a la infermeria i llevadoria 2021-202′, que recomana als governs “enfortir el lideratge” d’aquestes professions en els sistemes acadèmics i sanitaris, i recordava que aquest és un compromís subscrit per la Conselleria com a membre del grup Nursing Now Catalunya.
“Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres”
L’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI) indicava a les xarxes: “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell”.
Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell i, lluny d'això, calen #infermeres en llocs clau. pic.twitter.com/3dtrfwHgTc
Per part seva, el grup Infermeria Digna deia: “Una llàstima perdre Montserrat Gea”. “No tenir en compte les infermeres en els llocs de decisió és deixar d’escoltar el col·lectiu universitari majoritari del sector”.
Tres dies després de l’anunci del relleu, el Departament anunciava que Gea serà la nova comissionada del conseller Manel Balcells per liderar el Fòrum de Diàleg Professional, la qual cosa també ha sorprès en el sector. El fòrum està format per professionals de la salut i altres àmbits, com l’universitari, l’econòmic i els serveis socials, i les seves conclusions han de servir com a full de ruta del Departament en les polítiques de planificació de professionals de la salut.
«Aquest moviment va doldre»
La presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Ester Giménez, indica que els dos canvis en la mateixa setmana han estat “una mica estranys”. “No sabem la realitat exacta. La decisió ens va sobtar, i aquest moviment va doldre com a infermeres. Montse Gea és una persona molt capacitada i sap greu. S’ha de veure quina capacitat de decisió té en aquest fòrum”, afegeix.
Giménez remarca que, fins ara, la infermeria tenia dues representants en alts càrrecs de direcció del Departament de Salut, el de Montse Gea fins fa poc, i el de l’actual directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Yolanda Lejardi. “La infermeria és un sector que està menyspreat, també la majoria de direccions dels Centres d’Atenció Primària estan formades per metges, només hi ha un percentatge molt petit d’infermeres, quan la feina de direcció la poden fer diferents professionals, i la infermeria té aquesta visió global del sector. És important tenir aquesta visió”.
Montserrat Gea
Gea (Lleida, 1976), és diplomada en Infermeria (E.U.Gimbernat) i en Ciències Empresarials (Universitat de Llleida), Màster en Ciències de la Infermeria i Doctora per la UdL.
Ha exercit com a infermera assistencial en els àmbits sociosanitari, residencial i de primària, i sobretot en l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida. Especialitzada en polítiques de salut pública i recerca qualitativa per la Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, va ser la investigadora principal del Grup de Recerca en Cures de la Salut de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), així com també investigadora d’altres grups internacionals i de l’Estat espanyol.
Ha estat secretària del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya, i responsable de la seva comissió de recerca, i presidenta del Col·legi d’infermeres i infermers de Lleida.
“Totes les treballadores i treballadors de la sanitat de Catalunya a la vaga”. Amb aquest lema, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya s’ha sumat a la vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) els dies 25 i 26 de gener, considerant que és el moment de sumar forces i defensar el sector.
El portaveu de la Mesa, Christian Munné, ha fet crida a “tot el personal de tots els col·lectius” del sector a donar suport a la mobilització, la qual cosa implica infermeria, auxiliar d’infermeria, farmàcia, administració, atenció telefònica i neteja, entre d’altres.
Ara per ara, la iniciativa està secundada pels sindicats USOC, CATAC, CGT, SAE, FTC Infermeres de Catalunya, la Federació d’Associacions Professionals d’Infermeria (FAPIC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS), mentre que de moment no s’han afegit el sindicat d’infermeres Satse (majoritari en el sector), UGT i CC.OO.
En roda de premsa davant la Conselleria de Salut de la Generalitat, Munné ha destacat que “el sistema sanitari públic no s’arregla arreglant una categoria professional”, sinó que “el sistema sanitari públic el componem tots i totes”.
En un manifest, la Mesa reclama equiparar les condicions laborals i salarials del personal sanitari abans de finalitzar el 2023, establint un únic marc regulador i basant-se en les condicions de països europeus com Alemanya i França.
Creiem que es el moment de deixar de banda el QUI i posar per davant el QUÈ! Cal que ens mobilitzem plegats per defensar la nostra sanitat publica que és de tots/es les professionals!#VagaSanitatpic.twitter.com/hX3FauxZSc
— Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya (@MesaSanitat) December 2, 2022
També exigeix jornades de 35 hores setmanals, una reducció horària per al torn de nit, l’exempció voluntària de treballar els caps de setmana i les guàrdies per a les persones de més de 50 anys i la jubilació anticipada no més tard dels 60 anys.
Ha tornat a reivindicar que el pressupost de la Conselleria de Salut destini un 25% a l’atenció primària, i fer una bona distribució i un bon relleu del personal tenint en compte les jubilacions dels pròxims anys.
No a les hores extra
D’altra banda, des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, demanen la reducció d’hores extra, la qual cosa obligaria les direccions a reorganitzar els serveis i contractar més personal. Com a protesta, des d’aquest mes de desembre, demanen que de l’1 al 7 de cada mes ningú no faci hores extra ni dobli torns perquè considera que el sistema es manté pel “sobreesforç” de les treballadores de la sanitat, tal com ha explicat Xavi Tarragó, membre de la Mesa.
❗️25 i 26 de Gener, VAGA!! "Això no va de metges, infermeres o auxis, si no que és una situació que afecta a totes les categories i a tots els usuaris i va d'un sistema sanitari pervers hospitalocentrista i basat en la col•laboració público-privada"#VagaSanitatpic.twitter.com/0Aho8M140S
— Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya (@MesaSanitat) December 2, 2022
Dilluns passat, MC va fer una crida a la vaga als 25.000 facultatius del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) per als dies 25 i 26 de gener per reclamar millores laborals en el sector, després de mesos d’intentar negociar amb l’administració.
Des del sindicat mèdic, que té més d’11.500 persones afiliades, consideren que un dels problemes més greus és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.
Aquestes accions se situen en el marc del procés de mobilitzacions transversals anunciat per diverses entitats socials i sanitàries amb el suport de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya.
Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.
A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.
A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.
L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.
L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar
Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.
“Cada exposició és diferent”
La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.
Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.
La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.
Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe
El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.
Set apartats temàtics
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.
El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.
Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.
Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.
Coneixia el Col·legi, del qual en va ser presidenta en dos mandats, entre el 2002 i el 2011. També va ser degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. Va aconseguir modernitzar i professionalitzar el Col·legi, posant les bases del que avui és la corporació. El COIB va madurar com a institució i va ocupar un espai públic amb el qual no havien comptat les infermeres de Barcelona fins llavors. Creus va aconseguir defensar els interessos de les més de 45 mil infermeres de Barcelona.
La seva trajectòria professional també va transcórrer durant una època decisiva per a la professió. Durant més de quaranta anys d’exercici professional, la infermeria va evolucionar de manera espectacular. Van ser anys decisius en la construcció de les cures infermeres professionalitzades, i Creus va formar part activa d’aquest canvi.
L’any 1982 va ser una de les impulsores de l’ACI, l’Associació Catalana d’Infermeria, que tenia com a objectiu el desenvolupament professional i disciplinar de la infermeria. Va ser també presidenta de l’Associació Nacional de Directius d’Infermeria i presidenta de la Comissió de l’Ordenació del Consell de la Professió Infermera de Catalunya, entre d’altres càrrecs.
La seva convicció i compromís amb les infermeres, la ciutadania i la professió van marcar la seva vida abans i després de la jubilació. Creus va treballar fins l’últim moment per la infermeria i per la salut de les persones des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI), com a consellera; des de la Fundació Ictus, d’on era vicepresidenta, i des del Consell de Govern del Parc Taulí Hospital Universitari de Sabadell, del qual n’era presidenta. Creus va tenir un paper fonamental en la redacció del Llibre blanc de les professions sanitàries, que es va elaborar l’any 2004, a partir de les aportacions dels professionals i dels ciutadans, i que ha tingut una importància decisiva en la definició de les competències professionals de les persones que treballen en l’àmbit de la salut i en l’entorn de l’exercici professional.
Des del COIB volem reconèixer i agrair la lleialtat que sempre va demostrar amb la institució i també amb la professió infermera. També la seva valentia. La convicció que les infermeres no hem de demanar permís sinó que hem de tenir el valor d’agafar allò que ens pertoca.
Ens acomiadem de Mariona Creus, una infermera de Sabadell a qui agraïm el compromís i la feina que va fer, i que segur que hagués seguit fent, en benefici de la professió infermera i de la salut de la ciutadania. Persones com ella són les que fan grans el COIB i la infermeria catalana.
«La creació d’aquesta càtedra és una posada de llarg per a la infermeria», assegura Marta Romero, directora de la primera Càtedra d’Infermeria que es constitueix a Catalunya i la segona en l’àmbit estatal. Es tracta també de la primera càtedra del sector que impulsa un col·legi professional (Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona) i una universitat (Universitat de Barcelona), i aquest dilluns ha estat presentada a l’Aula Capella de la UB.
Romero, que és directora i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de l’Escola d’Infermeria de la UB, ha destacat que amb aquest nou pas la Universitat i el Col·legi han unit forces per connectar l’acadèmia i el món científic amb l’àmbit professional per tal d’enfortir la professió d’infermera, una fita que considera «imprescindible per a la sanitat i la societat actuals».
La directora de la càtedra, que és el màxim nivell en l’escalafó docent universitari, ha tingut paraules de reconeixement per a l’equip humà que l’acompanyarà en aquesta nova tasca, un conjunt d’infermeres i infermers amb reconeguda trajectòria investigadora, docent i assistencial amb qui comparteix la finalitat de visibilitzar l’aportació de les persones infermeres a la salut de la ciutadania.
Un punt d’inflexió
Per al rector de la UB, Joan Guàrdia, la Càtedra d’Infermeria UB-COIB «suposa un punt d’inflexió per a la professió en l’àmbit acadèmic» i un pas «atrevit i potent» que s’ha accelerat en els últims dos anys i mig arran de la covid-19 i que ha esdevingut una necessitat pública.
«Mai ningú ha discutit el paper de la infermeria, però no és fins a la desgràcia d’una pandèmia espantosa que algú s’ha adonat del que suposa una professió com la infermeria», ha sostingut el rector.
Guàrdia considera que aquesta nova càtedra es convertirà en una institució de referència i rigorosa. I ha advertit: «Liderar és assumir responsabilitats i ser generosos, col·laboradors, flexibles, creatius i innovadors».
«Un dia màgic»
«El motiu de creació d’aquesta càtedra és molt senzill: Ens ho mereixem», ha sentenciat el director de l’Escola d’Infermeria de la UB, Joan Maria Estrada, que ha qualificat la jornada com «un dia màgic per a l’escola, per a la universitat i per a la professió infermera».
Per Estrada, el naixement d’aquesta càtedra és positiu per als centres de salut, els professionals i la ciutadania, i ha desitjat a altres companyes d’altres universitats, col·legis i comunitats autònomes que «tirin endavant els seus projectes amb molta feina, il·lusió i empenta» per tal d’aconseguir que en el futur hi hagi més càtedres d’aquest tipus que enforteixin la infermeria.
Prendre decisions estratègiques, ser crítics i autocrítics, i tenir cura de les persones i de les seves necessitats forma part de l’ànima del projecte, el camí del qual va començar fa anys i que, segons Estrada, encara es troba en el principi d’una feina a la qual li queda molt recorregut.
Com la resta de companys de taula, Estrada ha incidit en el fet que la Covid-19 ha posat de manifest les necessitats del sistema de salut i ha ajudat a saber on estan les seves debilitats, per la qual cosa ha animat a sentir-se orgullosos de la feina feta per obtenir aquest reconeixement i de la que encara queda per fer.
Per part seva, la vicepresidenta del COIB, Maria Romeu, ha recordat Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna, el naixement de la qual es va celebrar recentment, el 12 de maig, Dia Internacional de la Infermeria. Tant aquesta commemoració com la nova càtedra pretenen sumar la visió humanística i l’evidència científica, i volen servir per dotar el sector de més visibilitat i influència.
Romeu ha indicat que «cal posar de manifest la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres, de tenir la representació institucional que ens correspon i d’implantar de manera efectiva les especialitats», i «cal acompanyar les reclamacions amb evidències que només podem aportar les infermeres».
Per això, i per «convèncer» els legisladors, ha dit, «aquesta càtedra ha de servir per ajudar-nos a construir i difondre aquestes evidències, a partir del mètode científic en la recollida i l’explotació de les dades».
Recerca i formació
L’objectiu principal de la càtedra és la promoció d’activitats de recerca, formació, divulgació i transferència del coneixement a l’àmbit de la infermeria, així com l’organització d’activitats socials i culturals per fer visible l’aportació de les infermeres.
De forma específica, la càtedra es marca diferents finalitats, com facilitar la difusió dels resultats de recerca a través de publicacions i accions comunicatives, impulsar projectes de recerca alineats amb les necessitats de la ciutadania i amb la revalorització de la professió, fer activitats de formació continuada en l’àmbit tècnic, científic i humanístic, i potenciar el debat a través de jornades i congressos.
Els propòsits específics inclouen també la convocatòria d’un premi Càtedra Infermeria UB-COIB a la divulgació científica, així com promoure l’orientació de graduades joves cap a la recerca de la infermeria per contribuir a una millor cura de la persona, la família i la comunitat mitjançant premis Càtedra Infermeria UB-COIB al millor TFG, TFM i tesi doctoral.
Les infermeres de Catalunya acaben d’estrenar el vídeo ‘Vacunar no és només punxar’, en el que donen a conèixer el paper cabdal que han tingut i estan tenint en la campanya de vacunació contra la Covid-19. Però en la promoció de la salut social, elles i ells sempre hi han estat, són un pilar fonamental procurant la prevenció de malalties. Les vacunes de la nostra vida, no només les més protagonistes ara per la pandèmia actual, totes, la infermera les sap. I no tan sols les prepara i administra, les infermeres i infermers són el primer esglaó i l’últim en la immunització de la població.
Porten el rigorós control de l’administració de les barreres immunològiques que fa que puguem parlar d’una pandèmia de tifus a Barcelona ubicant-la tan enrere com és l’any 1914. Les malalties com el xarampió, diftèria, hepatitis, rubèola, varicel·la, diftèria, poliomielitis, tosferina… infermeres i infermers ens les allunyen. Les seves mans ens acompanyen en l’arribada a aquest món. Compten tots els nostres dits, miren si respirem bé i si tot ens funciona per començar a viure, i són també les que estrenyen la mà de qui se’n va en el darrer moment, a casa seva, en els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP), de PADES, o aplicant les cures pal·liatives en l’habitació d’un hospital o residència geriàtrica.
La infermeria és a tot arreu. Infermeres i infermers estudien, planifiquen, actuen i investiguen. I no se’n pot prescindir. Als CAP, als hospitals, Centres de Salut Mental, presons, escoles, unitats mòbils d’emergència, missions d’ajuda internacional… La seva dedicació diària les va fent expertes en certes matèries.
La Roser Crivillé va estudiar infermeria a l’escola de l’hospital Josep Trueta de Girona. I ja s’hi va quedar. Va treballar com a infermera al servei d’Oftalmologia durant més de 20 anys. Sempre havia trobat a faltar un reconeixement d’especialitats com la seva, atribuïdes a les infermeres que prestaven el seu servei amb la seva expertesa enfocada en aquell departament, com qualsevol dels llicenciats en Medicina especialitzats en Oftalmologia. A ningú se li acudiria enviar a un metge o metgessa expert en salut dels ulls a treballar amb l’equip de podòlegs, però en el cas de la infermeria sí que podria succeir que el personal s’enviï d’un departament a l’altre.
Només les llevadores tenen blindades les seves competències i lloc específics. De fet, van néixer com a professionals en solitari, sense cap més professional al costat. La Història de la professió de llevadora, obra de diversos autors publicada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, ho explica molt bé. I tal com exposa la Cristina Bonhomme, llevadora a l’hospital de Manacor, a Mallorca, «històricament, les llevadores hem anat a banda de les infermeres. En altres països, com la Gran Bretanya, fins i tot són titulacions diferents. Però aquí en un moment de la història es va unificar en el mateix col·legi professional, amb la pèrdua de personalitat laboral. Laboralment i legalment podem treballar independentment dels metges».
A Catalunya, les llevadores, a més a més de portar els controls d’embaràs, citologies, assessorament de mètodes anticonceptius i d’altres cribratges sobre malalties de transmissió sexual, fan xerrades de preparació al part i després al puerperi, de consells postnatals. Però també fan visites postpart domiciliàries, xerrades sobre la menopausa, a alumnes d’ESO, escoles i àrees bàsiques de salut (ABS), sobre sexualitat.
«El part ha estat durant molts anys sota el poder dels ginecòlegs. En certs fòrums es fa referència a ells ja com a ‘ginecosauris’, perquè els costa molt reconèixer que nosaltres som les especialistes del part normal i que ells només hi han de participar si els cridem perquè el part és distòcia (procedeix de manera anormal o difícil) i s’ha d’acabar amb un instrumentat o una cesària», detalla Bonhomme. Puntualitza, però, que «el nostre hospital de Manacor és únic, un petit oasi en aquest sentit, per tantes coses com fem en exclusiva les llevadores, però en general els paritoris continuen sent dels ginecòlegs». Per tant, això i un reflex en el sou que guanyen en funció d’aquest reconeixement a la seva especialitat, encara són trams de lluita per al col·lectiu.
Especialitats als llimbs
Les especialitats en infermeria s’aconsegueixen fent l’IIR (Infermer Intern Resident, EIR en castellà), que és el sistema per aconseguir la formació en una determinada especialització un cop acabat el grau d’infermeria que forma com a infermers generalistes. L’IIR són dos anys de formació en pràctiques que paga l’Estat, i segons la nota que es treu es tria el lloc de l’especialitat, de la mateixa manera que obtenen les seves especialitats els metges, incloent-hi cirurgians i psiquiatres, a través del MIR, i els psicòlegs amb el PIR. De no fer-ho, uns i altres no podrien treballar en una especialitat concreta.
El dia d’avui hi ha 7 especialitats reconegudes: Llevadores i Salut Mental van ser les dues primeres i un Real Decreto del 2005 en va reconèixer les altres cinc: laboral, pediatria, geriatria, familiar i comunitària i medicoquirúrgica. Un cop aprovades pel ministeri de Sanitat, es passen al ministeri d’Educació, que crea una comissió d’experts per definir les competències i el pla formatiu de les futures especialitats que es diferenciaran de la infermeria generalista. El pla d’infermeria familiar i comunitària no va ser creat fins al 2011 i, ara com ara, l’especialitat medicoquirúrgica encara no està ni tan sols definida. El temps d’espera de les aprovacions de tot fa que moltes infermeres hagin anat acumulant experiència en una especialitat. És el cas de milers d’infermeres i infermers.
Per reparar aquesta situació, es va pensar a convocar exàmens extraordinaris, proves excepcionals per poder certificar els coneixements teòrics de l’especialitat amb l’experiència acreditada i atorgar les especialitats. Però des del 2011 que es va crear el pla per a familiar i comunitària fins al 2021, per exemple, només se n’ha convocat un. Es va realitzar a Barcelona l’11 de desembre passat i s’hi van presentar totes les infermeres que reunien els requisits i els anys d’experiència en CAP. A la prova no s’hi van poder inscriure moltíssimes infermeres, perquè els requisits necessaris per presentar-s’hi s’havien de complir abans del 2011.
En defensa del reconeixement de totes les altres especialitats, es va crear l’associació Enfermeros Especialistas Sin Título Oficial (EESTO), conformada per professionals de la infermeria de diferents comunitats de l’Estat que es van posar en contacte perquè les especialitats en les quals han anat esdevenint experts, fruit de la seva feina diària, per un motiu o l’altre, han quedat fora de la via oficial per obtenir-ne la qualificació. La Marta Aceña, membre de l’associació, n’és una. «Vaig acabar la carrera el 2001 i des d’aleshores que treballo a l’àmbit de la Salut Mental. No tinc l’especialitat reconeguda, perquè la prova extraordinària va coincidir amb la meva baixa maternal, però fa vinc anys que treballo en Salut Mental i, per tant, faig feina realitzant les competències pròpies d’una especialista, tot i que la meva plaça no està categoritzada com especialista», comenta. «S’estan creant especialistes amb comptagotes, que no tenen un lloc on aterrar coherentment segons l’especialitat perquè les places no estan creades», diu.
Com ella, hi ha milers d’afectades que reivindiquen el reconeixement de les seves especialitats, de la seva expertesa durant anys en un mateix àmbit de treball, com tenen les llevadores, que van ser la primera especialitat reconeguda oficialment. Cap infermera que no sigui llevadora pot fer les tasques que desenvolupen elles. En canvi, les llevadores també poden exercir com a infermeres generalistes. Llevadora és l’única especialitat en infermeria que compta amb la seva identitat pròpia, definició i concreció de les competències que desenvolupa, una categoria professional sense confusió a l’hora d’oferir places en qualsevol hospital o CAP. A Catalunya, malgrat l’empresa pública, l’Institut Català de la Salut (ICS), té reconeguts com a perfils professionals la infermera del treball i la infermera en salut mental, no estan reconegudes com a categories professionals per part del Govern català.
Les vocalies de la Junta de Govern del COIB han reivindicat permanentment el reconeixement tant les diferents categories professionals pels especialistes com la definició de llocs de treball específics. Segons declara la responsable d’Atenció Col·legial del COIB, Isabel Quintana, «el Govern hauria de fer el reconeixement de les categories professionals perquè si no les empreses no crearan les places d’aquestes especialitats». També lamenta que només les especialitats de llevadora i laboral comptin amb directiva legal europea, la de treball, en concret, per la llei de riscos laborals que especifica que els professionals que es dediquen a aquest àmbit han de tenir l’especialitat requerida. Són les dues úniques amb requisit del títol. «Nosaltres fa anys que reivindiquem el reconeixement de les categories i una bona planificació de les especialitats que es necessiten per tenir més places de residents, igual que per les generalistes. Si no, les empreses no crearan llocs de treball i els convenis de treball no les recolliran».
Fer valdre una feina molt específica
«La nostra raó de ser és tenir cura per mantenir la salut de les persones i famílies, tant quan s’està malalt com quan s’està sa, perquè tenim la promoció i la prevenció com a pal de paller», diu la Glòria Jodar, doctora en Infermeria, responsable de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i consellera al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Tota persona a Catalunya té una infermera referent a la qual pot demanar dia i hora per ser visitada de manera presencial, telefònicament o per e-consulta. Les infermeres valoren motius de consulta, resolen problemes de salut, gestionen i fan el seguiment oportú en cada cas i cada situació, des de demanar analítiques de control, fins a recomanar o canviar la dieta, o revisar un tractament i valorar la seva adequació i adherència. Tot això amb absoluta autonomia del metge», explica Jodar.
«La patologia centra la tasca dels metges. Nosaltres ens centrem en la resposta de les persones per mantenir la SALUT fins i tot en situació de malaltia per tal de mantenir la màxima autonomia i control de la situació , en definitiva tenir cura per maximitzar l’autonomia, o continuar una vida amb normalitat tot i patir una situació de cronicitat, ajudem a la persona a buscar recursos propis per mantenir el seu màxim potencial de salut», diu. «Però el món valora més el tractament d’una malaltia. El cardiòleg et pot posar un stent i curar-te un infart, però surts d’allà i no tens qui et cuidi, no vetlla ningú per la medicació, no tens calefacció a casa i pots haver de tornar a l’hospital. Per tant, és tan important mantenir la situació de salut, que el diagnòstic i tractament», sentencia Glòria Jodar.
Així i tot, la infermeria no es visibilitza, tot i ser present 24 hores als hospitals, per exemple, i tot i la importància de totes les seves funcions. «Si després d’una intervenció no hi ha qui vigili si s’infecta la ferida, si l’abdomen està tou, o si es disparen les constants, tot això no ho fa la infermera perquè toqui passar un informe per escrit, sinó perquè hi ha un procés que t’ha de mantenir bé o alertar que no va bé que parteix d’un mètode científic, absolutament emmarcat en la millor evidència». Però a tot això no se li acostuma a donar valor, de vegades per pura inconsciència i reflexió. «El pacient dóna importància al cirurgià que li ha posat l’stent, però el cert és que si t’envien a casa després, et pots morir si ningú no vetlla perquè tot funcioni, des del naixement fins a la mort. Aquest és el nostre paradigma, cuidar. I no tothom l’entén, o no ho expliquem prou bé nosaltres tampoc».
Els cinc sentits d’infermeres i infermers tenen en compte la persona com un tot global, però això no està renyit amb el gran domini que arriben a adquirir treballant en un servei concret any rere any. D’aquí que la Glòria Jodar també fa esment a la necessitat de reconèixer les especialitats i crear les places necessàries de cadascuna. «Hi ha gent amb el títol de Salut Mental, però la seva cadira és d’infermera generalista. En l’àmbit acadèmic tot rutlla, l’especialitat la fas per entrar al món laboral on a ningú se li acut fer-li un contracte de metge generalista a un traumatòleg, però a una infermera sí».
Des de la seva jubilació, la Roser Crivillé encara pensa que les especialitats en infermeria haurien de funcionar exactament igual que en el cas dels metges i metgesses. Ella, en un moment donat, i amb afany de fer prevaldre tot el que ja dominava, però sense cap reconeixement oficial, es va inscriure en un curset a l’Hospital Clínic de Barcelona per obtenir, si més no, un títol, que només va tenir sentit per a ella.
En el món anglosaxó, «infermeres de pràctica avançada» és com anomenen a les professionals que fan molt més que cuidar la persona, estan en una unitat molt específica, com pot ser cardiologia o hemodinàmica.
«Aquí sempre ens han volgut com a personal polivalent, a la carrera ens formen per ser-ho», precisa la Teresa Salvador, infermera de la promoció del 95. «Vaig entrar de corretorns fent suplències a l’Hospital de Sant Pau. Aleshores no hi havia especialitats, més enllà de la de llevadora», concreta. Anava fent suplències i va fer-ne una al servei de Psiquiatria. La salut mental en la carrera l’havia tocat molt de passada només, però ella d’allà ja no es va voler moure. «Em va impactar molt, i em vaig sentir molt identificada perquè els debuts de les malalties són als 17, 18, 20 anys i jo en tenia uns 20 o 21. I allò em va tocar molt. I veure tant de patiment, em duia a preguntar-me: Com es cura això on es pot posar una tireta? Com aprenc més jo?».
La Teresa es va impregnar com una esponja, va fer el postgrau de salut mental, després de toxicomanies, mediació i resolució de conflictes, teràpia de grup… Volia aprendre. «Tinc la sort d’haver-me trobat molt bons psiquiatres, infermers i psicòlegs. M’agradava molt la urgència prehospitalària, però en salut mental vaig quedar atrapada, i m’encanta el que faig», confessa. I va poder convalidar tot el seu aprenentatge i pràctica, passant un examen a Madrid que li va reconèixer l’especialitat com a Infermera especialista de Salut Mental. Ara, des del CSMA Sant Martí Nord, treballa amb pacients i les seves famílies, tranquil·litzant-los i valorant el nivell de risc en què estan.
Quan les primeres vacunes contra la Covid-19 van arribar per a la seva administració, les indicacions dels laboratoris deien que de cada vial es podien extreure 5 dosis; tot i això, a molts centres de salut hi ha infermeres que en treuen entre 6 i 7. D’un producte car i escàs les infermeres hem tret un terç de dosis que no estaven quantificades, i moltes persones se n’han beneficiat.
Si algú duu a terme una feina complexa, diem que és capaç, però quan a més la realitza d’una forma que fa que sembli fàcil, diem que és un mestre o fins i tot un geni. Això, això no obstant, no passa amb totes les professions. Quan les infermeres fem bé la nostra feina i l’executem, amb la gràcia i la màxima competència de qui sap com fer-ho, de la forma més ràpida, senzilla i econòmica, no ens diuen genis, sinó que normalment deixen de veure’ns. Desapareixem.
Un bon exemple d’això és la immunització comunitària davant la Covid-19, que les infermeres estem fent possible. Si bé en els seus primers dies, l’arribada de la pandèmia va fer evident la importància crucial i el compromís social ferm de tots els professionals de la salut, quan ha arribat el moment d’immunitzar, una competència que és pròpia de les infermeres i especialment de les d’atenció familiar i comunitària, aquesta rellevància s’ha esvaït.
Després de viure en la pitjor pandèmia dels últims cent anys, l’opinió pública està més sensibilitzada que mai sobre les mesures de prevenció, les possibilitats assistencials del sistema, l’existència de coronavirus i fins i tot el funcionament dels tests d’antígens, però vacunar s’ha reduït a una acció gairebé mecànica: la punxada. En realitat, la vacunació és una responsabilitat col·lectiva liderada per les infermeres. Som els professionals de la salut amb la formació, les competències i les habilitats necessàries per desenvolupar tot un procés que requereix coneixements i habilitats en cada una de les seves fases i que serveix per garantir la màxima seguretat fins a l’administració.
És imprescindible seguir una metodologia precisa que inclou des de l’anàlisi i la valoració dels grups que han de rebre la vacuna, fins a determinar l’oportunitat segons edats i factors de risc. També implica la planificació logística , el manteniment de les dosis, el control de la seguretat dels espais d’administració, la recollida exhaustiva de dades i l’observació de normes de consulta i d’efectes adversos.
En el cas de la vacuna de Covid-19, la vacunació massiva està servint per reduir el nombre de casos, les hospitalitzacions i per accelerar la protecció a les persones més vulnerables. A més, facilita el restabliment de les activitats assistencials i permet la recuperació de les activitats socials i econòmiques.
Les infermeres ja fa més d’un any que estem vacunant la població contra la Covid-19 i impulsant al màxim la primovacunació de les persones de 12 anys i més. El temps que hem invertit ha estat alt però molt efectiu. En aquest moment, a Catalunya tenim unes cobertures del 94% en residències i del 83% en persones de 70 anys o més i per sobre de 57% en persones de 60 a 69.
Hem incorporat mesures i espais per tal d’augmentar aquestes cobertures desplegant un seguit d’accions, sobretot l’adaptació contínua dels espais de vacunació a centres d’atenció primària, domicilis, residències o punts especials de vacunació massiva. Hem buscat la col·laboració d’entitats i associacions i fins i tot hem ampliat horaris als caps de setmana. Paral·lelament, hem mantingut les campanyes per immunitzar a la població infantil als centres de salut i a les escoles amb les vacunes que anomenem sistemàtiques i que ajuden a prevenir moltes altres malalties que continuen circulant i poden infectar qualsevol persona no protegida.
Aquesta protecció que ens donen les vacunes protegeix a qui rep la vacuna i tots els qui l’envolten. Junt amb altres programes eficaços de vacunació com la Grip estacional, que ajuden a mantenir cobertures vacunals que fan disminuir la seva incidència, fem la nostra comunitat més resistent i contribuïm al bé comú.
Durant aquest últim any, he pogut viure la integració sistemàtica i planificada de la identificació dels grups de risc, la seva priorització, la sensibilització de la comunitat i l’administració i registre de les dosis. Tot això sense deixar d’escoltar les necessitats físiques i emocionals, les pors i els dubtes d’aquelles persones que he atès.
Penso que aquest és el gran valor afegit que aportem les infermeres catalanes, prioritzant la cura a les persones, el seu benestar i en general el de tota la nostra comunitat. Per a una professió com la nostra, que ha crescut tant en les darreres dècades, però que arrossega el pes d’una tradició que la fa invisible i el problema d’unes condicions de treball inadequades per a moltes de les seves integrants, seria molt trist deixar passar una oportunitat com la que estem vivint per explicar tot allò que fem per a la societat.
Les matrícules dels estudis d’infermeria es troben entre les més cares de tots els estudis universitaris que s’ofereixen a la demarcació de Barcelona. Per aquest motiu, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) engega la campanya Més infermeres, destinada a ajudar els estudiants del grau d’Infermeria de la demarcació de Barcelona a sufragar el cost de la seva matrícula.
Aquests ajuts tenen una dotació de 28 mil euros i s’adrecen al millor expedient de cadascun dels centres que ofereixen el grau d’Infermeria a la demarcació de Barcelona. El procés de selecció de la convocatòria estarà obert fins al dia 30 de novembre del 2021.
Per a aquesta campanya, es posen a la venda uns caramels que es podran adquirir a la seu col·legial, als quioscos de Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i l’inici de la Rambla de Barcelona o bé contactant amb els delegats comarcals del COIB. La venda d’aquests caramels servirà per ampliar la borsa d’ajudes de les properes convocatòries en col·laboració de la ciutadania. Cada tub de 12 caramels té un preu de 2,50 euros.
El COIB, integrat per més de 47 mil infermeres i infermers, és la institució que vetlla per la defensa i la representació corporativa de les infermeres i els infermers. Pretén generar valor social i professional al col·lectiu i alhora contribuir a millorar l’atenció sanitària, sociosanitària i social a Catalunya.
El nou Real Decret de l’Ensenyament Universitari que es vol tirar endavant elimina les cinc branques de coneixement actuals -Arts i Humanitats, Ciències, Ciències de la Salut, Ciències Socials i Jurídiques, i Enginyeria i Arquitectura- i estableix 28 àmbits de coneixement. Infermeria, juntament amb altres titulacions universitàries sanitàries, queda inclosa en un àmbit de coneixement genèric com “Especialitats de la Salut”.
Aquest Decret, que ara és un esborrany sotmès a exposició pública, suposarà que el grau d’infermeria perdi crèdits de coneixement específic d’infermeria i, en canvi, es dediquin més crèdits a formació generalitzada sobre salut. “És un menyspreu cap a la nostra professió”, considera el secretari del Col·legi d’infermeres i infermers de Tarragona (CODITA), Gerard Mora. «Amb aquest nou Decret, només 180 crèdits dels 240 del grau seran específics d’infermeria”, explica.
Segons la degana del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), Estrella Martínez, aquest Decret «eclipsa la Infermeria», relegant-la al «calaix de sastre d’Especialitats de la Salut”. “Una decisió nefasta a curt, mitjà i llarg termini per a la nostra professió. Les infermeres no som les germanes petites de la salut i aquesta consideració de disciplina menor és un pas enrere que trasllada la Infermeria més moderna, més científica i més autònoma que ha existit, al segle passat”, denuncia Martínez.
El Consell lamenta que el projecte legislatiu agreugi qüestions com la producció de coneixement o l’atractivitat dels estudis. La degana del CCIIC alerta que, si aquesta norma tira endavant, les conseqüències “faran molt de mal a la nostra societat. Anys reclamant més places i més promocions d’infermeres perquè, si la situació assistencial ja era insostenible, ara ha esdevingut ‘dramàtica’ durant la pandèmia”, reclama Martínez.
El secretari de CODITA , Gerard Mora, considera «sorprenent» que infermeria perdi la condició d’àrea de coneixement, «justament després d’un any de pandèmia on s’ha demostrat que el coneixement i expertesa dels infermers i infermeres ha estat bàsic i fonamental per tractar i cuidar els pacients amb Covid i no Covid».
Per la seva banda, Estrella Martínez aposta per “una acció coordinada de totes les organitzacions infermeres”, a tots els nivells professionals i àmbits territorials. “Cal estar alerta perquè aquest decret podria fer trontollar la qualitat formativa, derivada de la infradotació dels recursos propis dels estudis de Grau d’Infermeria, cronificar la precarietat laboral de les noves generacions o alentir el desenvolupament de les especialitats infermeres i el reconeixement de la categoria professional», conclou.
La mancança d’infermeries als centres sanitaris catalans no és cap novetat. El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va avisar al juny que el pla de Salut de suport a l’atenció primària, que preveia la incorporació de 21 infermeres, era insuficient.
De la mateixa manera, el novembre del 2019, un informe del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), la Unió Catalana d’Hospitals (UCH) i l’Institut Català de la Salut (ICS) va concloure que hi havia més d’un miler de vacants en el moment i 900 places necessàries a curt termini, aleshores fixat com el 2020 i el 2021.
Tenint en compte que en el moment de l’estudi hi havia 18.660 professionals de la infermeria contractades, les places requerides en aquell moment representaven gairebé el 6% de la plantilla.
La necessitat de personal d’infermeria, en proporció a la plantilla del moment, és especialment agreujada a l’Alt Pirineu i Aran (47%), Girona (21%) i Barcelona ciutat i Terres de l’Ebre (19%). La mitjana del país s’ubica al 17,5%.
Al dèficit ja conegut a Catalunya cal afegir-li la problemàtica que reporta un informe publicat pel Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres, ICNM per les seves sigles en anglès. El treball, que combina una anàlisi de dades sobre la plantilla d’infermeria a escala internacional i una revisió d’estudis, avisa que “la força de treball en infermeria en molts països està envellint”.
Una de cada sis infermeres, a prop de la jubilació
La font més destacada en què es basa l’informe de l’ICNM és l’informe de l’estat de la infermeria publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2020. Hi destaca la dada que el 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més i s’espera que es jubili durant la dècada que hem encetat.
L’estudi de l’OMS, recorda l’ICNM, xifra en 4,7 milions les noves infermeres que seran necessàries en els anys vinents per a substituir les que s’han de jubilar. Encara més, l’informe parla d’una «escassetat mundial de 5,9 milions d’infermeres, dels quals el 89% es concentra en països de renda mitjana baixa i baixa».
Així, recorda l’organització internacional, “per cada deu noves infermeres que es necessiten per fer front a l’escassetat mundial, se n’hauran de formar altres vuit per substituir les que es jubilin” durant la dècada vinent. En total, l’OMS xifra en 10,6 milions les infermeres que s’han de formar a escala mundial els anys que vénen.
Alguns dels països més afectats pel perfil de l’envelliment són d’ingressos elevats
El Centre Internacional sobre la Migració d’Infermeres ho té clar: “La raó per la qual els països han utilitzat aquestes mesures d’emergència per ampliar ràpidament la plantilla d’infermeria en resposta al Covid-19 és a causa de l’escassetat subjacent d’infermeria”.
La institució remarca el fet que la malaltia causada pel virus SARS-CoV-2 té com a factor de risc l’edat avançada. Per això insisteix en el gest de nombroses infermeres que, arreu del planeta, han tornat a exercir en un moment complicat a escala global i que els comporta un alt risc en l’àmbit individual.
Per això, demanen «una política imperativa per garantir que les infermeres grans estiguin ben protegides al lloc de treball, especialment si treballen en zones amb risc d’infecció».
Desigualtat mundial
Les regions més riques, com són Amèrica i Europa, pateixen més l’envelliment de les plantilles d’infermeria. Segons les dades de l’OMS, que no estan desglossades per Estat, més del 20% de les infermeres del continent americà tenen 55 anys o més.
Per això, el Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa del “risc que alguns països afrontin el seu repte de substitució mitjançant la contractació internacional activa”. Aquesta pràctica, que poden efectuar estats més rics, consisteix a contractar personal de països menys rics per cobrir les mancances de treballadors autòctons.
“Alguns dels països més afectats pel perfil de l’envelliment són països d’ingressos elevats, que probablement consideraran la contractació internacional com una “solució” per substituir infermeres que jubilar-se”, resumeix l’ICNM.
“Si no es basa en l’enfocament ètic de l’OMS sobre contractació internacional de personal sanitari, pot danyar la capacitat de països ‘font’ per satisfer les demandes immediates de salut de la població”, diu l’ICNM. L’organisme creu que la pràctica pot suposar un risc “per a assolir l’assistència sanitària universal”.
L’Estat espanyol, si bé forma part del grup dels més rics a escala mundial, aporta personal d’infermeria a altres països amb més potència econòmica. L’última dècada es va reportar un creixement sostingut de metges que, en busca de millors condicions, van marxar a treballar al Regne Unit, França o Alemanya.
Conservar i cuidar la saviesa
El Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres veu una problemàtica afegida al fet que tantes infermeres siguin a tocar de la jubilació. A banda del fet que crea una necessitat de cobrir les places, també alerta de la pèrdua de coneixements i experiència que suposen per a una plantilla comptar amb personal més veterà.
“La prevenció, la reducció o la substitució d’aquesta pèrdua potencial d’habilitats i experiència és un dels principals desafiaments de la força de treball en infermeria a què s’enfronten molts països”, diu a l’informe. Per a l’ICNM, el personal més envellit compta amb unes “habilitats addicionals i pràctiques avançades” que es poden perdre.
Per tot plegat, la institució internacional crida els responsables polítics a trobar una resposta per “donar suport i retenir les infermeres durant més temps”. Ara bé, no a qualsevol preu: “Cal establir polítiques per permetre que les infermeres envelleixin bé”, diu.
El 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més
Així, el centre demana respostes polítiques que “tinguin en compte la diversitat de la plantilla, reconeguin que cada infermera tindrà un cicle de vida i un cicle de carrera, i que les seves prioritats probablement canviaran amb el pas”. L’organisme opta doncs per una resposta individualitzada i amb perspectiva generacional. Les mesures només seran efectives si “s’adapten a les necessitats i expectatives de les infermeres envellides”.
El centre demana polítiques de suport excepcionals per “permetre el retorn voluntari d’aquelles infermeres que han estat excloses per discriminació d’edat i que no han pogut assolir el seu potencial professional”.
Els factors que influeixen a la satisfacció i la retenció d’infermeres envellides, explica l’organisme, són «complexos i multidisciplinaris», però acostumen a influir-hi aspectes comuns, com l’estat de la seva salut i benestar a la feina; l’entorn laboral, les relacions laborals o les condicions laborals.
En aquest sentit, un dels estudis en què es basa l’informe del col·lectiu d’infermeres es va realitzar a l’Estat espanyol el 2013 entre les infermeres de més de cinquanta anys. La conclusió és que entre les que tenien més intenció de jubilar-se van reportar «nivells més elevats d’esgotament», «nivells de salut percebuda més baixos» i «demandes laborals més grans i actituds laborals més negatives».
Per aquest motiu, l’ICNM posa l’èmfasi en la cura que cal tenir sobre el col·lectiu d’infermeria més envellit. Recorda que “pot ser una feina estressant i exigent físicament” i avisa que “qualsevol intent de millorar la retenció d’infermeres majors ha de tenir en compte aquest context de treball desafiant”.
Pla per donar suport a les infermeres veteranes
El Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres tanca el seu informe amb un decàleg de recomanacions, que sempre han de partir de la idea que “l’organització contractant tingui una bona comprensió del perfil, les necessitats i les expectatives de les infermeres que treballen, independentment de l’edat”.
Per tal de captar el perfil de la plantilla, les seves expectatives i plans, l’ICNM proposa fer enquestes o grups focals, de manera que la direcció del centre sanitari conegui millor el seu personal d’infermeria.
L’ICNM avisa del risc que alguns països afrontin el seu repte de substitució mitjançant la contractació internacional
Un aspecte destacat de les instruccions que aporta la institució és la forma de tractar les infermeres més veteranes. Demana que s’elimini «la discriminació en la contractació, promoció, formació i retenció» de la part més envellida del col·lectiu i aposta per un «accés igualitari a oportunitats d’aprenentatge i de carrera».
L’ICNM parla d’un «redisseny del lloc de treball per reduir la càrrega de treball i l’estrès» que asseguri la “seguretat i salut laboral del personal”, que porti a una optimització de «la contribució de les infermeres majors» i que garanteixi «la transferència de coneixement i el desenvolupament de lideratge» a les noves generacions.
Quant al vessant econòmic, el centre proposa «un sistema de remuneració i avantatges que premïi l’experiència», així com «proporcionar opcions de planificació de la jubilació».
