Just Deploy It!

Etiqueta: infermeria

  • Infermeres: les cures, al centre

    Tenir cura és un art molt poc valorat. Com els pintors incompresos, les infermeres són professionals poc reconegudes però amb un llegat que roman. En el cas de Natalia López-Casero va ser el seu pare qui, veient les habilitats de la seva filla, li va suggerir que estudiés alguna cosa relacionada amb les cures, pel que va decidir matricular-se en infermeria. «Per a mi tenir cura és un art perquè integra tècnica, intuïció i sensibilitat», descriu a SINC.

    Avui és infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital General La Taca Centro en Alcàsser de San Juan (Ciutat Real). Aquesta especialitat és una de les més dures a les quals s’enfronten les professionals, ja que suposa tractar i acompanyar el pacient al final dels seus dies.

    «La medicina no només cura i restableix la salut. La cura de les persones amb malalties avançades i incurables i en el procés final de la vida requereix una visió global, integral i molt humanista, i aquesta és l’essència de la medicina pal·liativa», destaca López-Casero, que també és vocal d’Infermeria de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL).

    Precisament aquesta atenció a la persona com un tot amb el seu entorn social i familiar, formant part d’un equip multidisciplinari amb metges, psicòlegs i treballadors socials, va ser el que va seduir de les cures pal·liatives.

    La manca de temps per atendre els pacients i als seus familiars, al costat de la coordinació amb professionals externs a l’atenció pal·liativa, són les majors dificultats seu treball. Una cosa semblant li passa a María Dolores Pérez Cárdenas, supervisora ​​de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid. Si és el cas, l’escàs temps davant d’una xifra creixent de pacients amb càncer complica la seva feina.

    «L’oncologia ha augmentat en nombre de pacients d’una manera vertiginosa en un hospital pioner en tractaments oncològics i es treballa amb molta pressió assistencial», subratlla a SINC. «El més difícil és no poder atendre els pacients amb el temps que es mereixen», es lamenta.

    Escassetat de professionals

    Les infermeres i les llevadores conformen el 50% dels professionals de la salut en molts països. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat 2020 com l’Any Internacional de la Infermera i la Matrona i recorda que es tracta d’una professió molt demandada.

    Es calcula que aquests dos col·lectius representen el 50% de l’escassetat actual de treballadors de la salut, especialment en el sud-est d’Àsia i a Àfrica. A més, l’OMS estima que el 2030 faran falta nou milions d’infermeres i llevadores més si volem que tots els països assoleixin l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 sobre salut i benestar.

    «Nombrosos estudis i anàlisis nacionals i internacionals conclouen que falten infermeres per millorar l’atenció i cures a pacients i ciutadans i garantir així la seva seguretat, però també falten en llocs de responsabilitat i directius, a la universitat, en la política…», enumera a SINC Manuel Cascos, president del Sindicat d’Infermeria SATSE.

    Cascos recorda que a Espanya tenim una ràtio de cinc infermeres per cada 1.000 habitants -del sector públic i privat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, quan la mitjana dels països de l’entorn europeu és propera a nou, per la qual que reclama més professionals i que comptin amb els recursos necessaris.

    «Se segueix invertint poc des dels poders públics perquè preval una visió a curt termini que busca resultats immediats i no beneficis a mitjà i llarg termini en la prevenció i salut dels ciutadans», addueix. Per sexes, es tracta d’una professió àmpliament feminitzada. Dels gairebé 300.000 professionals d’infermeria col·legiats a Espanya el 2016, més de 245.000 eren dones el que suposa un 84%, segons l’INE.

    Diferents investigacions han demostrat com la presència d’aquestes professionals beneficia la salut i fins i tot disminueix el risc de mortalitat. Per exemple, un estudi publicat a la revista JAMA Pediatrics va revelar que les dones que van tenir visites prenatals i d’infermeria domiciliàries per a nadons i nens presentaven menys probabilitats de morir respecte a les que no rebien aquestes cures. A més, aquests nens també van mostrar menys risc de morir amb 20 anys per causes que es poden prevenir.

    Però no només la manca de personal i l’escassetat de temps són un problema per a les professionals: les agressions per part de determinats de pacients i dels seus familiars suposen una xacra que segueix sense erradicar-se. Segons l’Informe d’Agressions a Professionals del Sistema Nacional de Salut (2019) elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social i avançat per Redacció Mèdica, el 2018 es van notificar 9.741 agressions a tot Espanya i el 30% d’aquests maltractaments van ser dirigits al personal d’infermeria.

    Alguna cosa està fallant

    «Parlem d’agressions físiques (cops o empentes), psíquiques i verbals (amenaces, insults de tota mena, vexacions…). Es produeixen, en moltes ocasions, per la insatisfacció de pacients i familiars motivada per problemes en el funcionament del servei de salut», afirma Cascos.

    Ho confirma la supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital 12 d’Octubre. Si és el cas, encara que no ha suportat agressions físiques, sí que han estat verbals, amb moltes faltes de respecte. «També he patit en moltes ocasions veus i crits», recorda.

    Segons les dades de l’Observatori del Consell General d’Infermeria, les agressions a personal d’infermeria ronden les 1.500 anuals i és una xifra que s’ha mantingut en estable en els últims anys. El seu president, Florentino Pérez Raya, adverteix a SINC que no tots els casos són registrats ni denunciats, per la qual cosa podríem estar davant la punta de l’iceberg.

    Pel que fa a com actuar, Pérez Raya explica que hi ha protocols en pràcticament totes les comunitats autònomes per prevenir agressions i donar suport a les professionals que les pateixen, que inclouen formació específica en prevenció, incloses sessions d’autodefensa en col·laboració amb la Policia Nacional.

    No obstant això, les alarmants dades reflecteixen que alguna cosa segueix fallant. «Cal potenciar la seguretat dels professionals en els centres sanitaris, vigilants de seguretat que puguin persuadir i ajudar a les infermeres en cas de situacions de violència i, sobretot, avançar en el Codi Penal perquè les penes siguin grans», proposa el president del Consell General d’Infermeria.

    Des de SATSE plantegen que no hi hagi protocols diferents per comunitats autònomes, sinó que es desenvolupi una norma que reguli en l’àmbit estatal les actuacions necessàries, tal com han proposat al Ministeri de Sanitat.

    La generació més ben preparada

    Una cosa que diferencia les infermeres espanyoles de les d’altres països és la seva formació. A Espanya, amb l’arribada del Pla Bolonya pel qual es va crear l’Espai Europeu d’Educació Superior, la infermeria va deixar de ser una diplomatura de tres anys i es va convertir en un grau de quatre, equiparant-la a les antigues llicenciatures, que es van reduir de cinc a quatre anys. A més, conclòs el grau, les estudiants poden accedir al màster i al doctorat .

    Però hi ha països europeus en què no és necessària titulació universitària i es pot exercir la professió amb estudis d’FP, després d’haver cursat 10 anys d’educació secundària.

    «Hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha països on les infermeres són tècnics no universitaris, en altres la seva formació és de tres anys universitaris i en altres, de cinc», compara Pérez Royo, qui situa a Espanya com a referent per tenir el marc educatiu més desenvolupat i complet, ja que en pocs països les infermeres tenen accés al màster i al doctorat.

    Coincidint amb què 2020 és el seu any, les organitzacions i sindicats d’infermeria confien que l’efemèride serveixi per visibilitzar i impulsar la seva tasca que, a parer seu, no es reconeix com es mereix. «Considero que és una professió infravalorada per la població. Seguim escoltant ‘noia’ per dirigir-se a les professionals», al·lega Pérez Cárdenas. No obstant això, el baròmetre del CIS va mostrar que la professió era de les més valorades pels enquestats, amb una nota de 7,96, tan sols per darrere dels metges.

    Per donar poder a les infermeres i donar a conèixer el que fan, l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeria han posat en marxa la campanya Nursing Now (Infermeria ara) que persegueix col·locar a les infermeres en el centre dels desafiaments sanitaris de segle XXI.

    «A Espanya comptem amb la generació d’infermeres i infermers millor formada de la història, amb grans coneixements i moltes ganes i il·lusió per seguir avançant i innovant per millorar el nostre sistema sanitari i l’atenció i cures als ciutadans», ressalta Cascos. Perquè les cures se situïn en el centre.

    Florence Nightingale, pionera de la infermeria

    L’elecció de 2020 en reconeixement a la feina d’infermeres i llevadores no és casualitat. L’OMS homenatja així a Florence Nightingale (1820-1910), considerada la primera infermera professional.

    Retrat de Florence Nightingale treballant. / National Library of Medicine

    El 2020 es compleixen 200 anys del naixement d’aquesta dona que va viure a la rígida societat victoriana desafiant els cànons de l’època, en decidir ser infermera. El 1853, Sidney Herbert, Secretari d’Estat per a la Guerra, en una decisió inèdita, li va demanar que se n’anés a Crimea dirigint un equip d’infermeres per atendre els ferits de la guerra que acabava d’esclatar.

    Nightingale i el seu equip es van afanyar en la neteja i alimentació dels malalts i les seves cures van ser decisives per a la seva supervivència. Els llargs passejos nocturns amb un llum d’oli per controlar la salut dels militars li van valer el sobrenom de «la dama del llum», com va publicar The Times.

    La infermera també dominava les tasques administratives i quan la reina Victòria li va demanar un informe sobre les males condicions de les instal·lacions hospitalàries a la guerra de Crimea, Nightingale va incloure el diagrama de la rosa, que havia dissenyat per a reflectir les causes de la mortalitat dels soldats.

    La seva labor va ser clau perquè es creés la Creu Roja britànica. A més, el seu llegat segueix viu perquè per graduar-se, les infermeres entonen el jurament que porta el seu cognom i cada 12 maig celebren el Dia Internacional de la Infermeria, coincidint amb el seu naixement.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • «El sistema de salut té marge per millorar els circuits organitzatius i alleugerir la càrrega de la professió infermera»

    A principis de novembre es celebrava la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional. Aquí es va concloure el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya amb un resultat de 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides pels pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    En el cas d’infermeria, en la primera trobada d’aquest fòrum es dibuixaven les seves mñultiples necessitats. Una de les denúncies deixava clar que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. I és que els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir les xifres de l’OCDE.

    Sobre això, categories professionals, prescripció infermera i altres temes conversem amb Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Quins canvis veieu des de la primera a aquesta tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional? Quins guanys heu adquirit el col·lectiu d’infermeria?

    La cimera el què fa és plantejar 17 reptes i té el valor que per primera vegada planteja seriosament una metodologia que després permetrà establir polítiques amb valor professional.

    La cimera ha aconseguit que 60 entitats vinculades en el sector salut siguem capaços de concretar el contingut d’aquests reptes. S’ha hagut de fer amb una metodologia molt acurada perquè veníem de la universitat, del món sindical, del món científic, del món professional… Al final s’ha dedicat un punt sencer a la professió infermera. També hi ha un a la medicina familiar i comunitària i aquí fem una crítica concreta. No perquè se li dediqui un punt a la medicina, sinó perquè justament la medicina familiar i comunitària no s’entén sense la participació infermera ni sense un plantejament cooperatiu de tots els professionals. El primer dia que la consellera de salut va fer aquesta proposta jo vaig demanar que fóssim honests amb el diagnòstic perquè si no, no ens sortirien les estratègies.

    Coindicim amb el diagnòstic al 100%? Potser no, però sí que és cert que s’ha fet un esforç perquè el diagnòstic fos el més honest possible. Veurem en el desplegament d’aquests 17 reptes si el diagnòstic era bo o no i si entre tots som capaços de tirar endavant.

    La sensació és escèptica, aleshores?

    En general la cimera ha estat una bona cosa. A la cimera el Departament de Salut deia que sí que s’ha aconseguit un consens amb els continguts dels reptes però que calia implementar-ho. Jo vaig sortir dient que ja tenia molt valor haver pogut consensuar-ho perquè som entitats de vessants molt diferents on totes tenim prioritats. Les universitats mira com estan. Amb els rectors fent pronunciaments constants que estan arruïnats i que no tira. Per ells el finançament de l’ensenyament universitari és absolutament prioritari. Per mi no ho és? Sí, clar que ho és. Però si he de triar, potser em decanto per un punt que tingui més a veure amb la professió infermera.

    També trobo que la cimera es mulla amb la definició de rols dels diferents professionals. Per primera vegada entenem com a professionals de la salut a professionals de moltes disciplines com ara aquelles absolutament tecnològiques com els enginyers. No cal dir les clàssiques com treball social que demanen una concreció en el món salut o farmàcia, que és el tercer sempre en l’ordre en tenir en compte. A vegades es parla de metges i infermeria i a farmàcia no se’l cita.

    I esteu caminant cap a un treball multidisciplinari.

    En el món de la gent gran són necessaris els logopedes i els terapeutes ocupacionals. Hi ha moltes ocupacions i no només vinculades a la cura, vinculades al desenvolupament. Necessitem enginyers les infermeres que ens dissenyin un robot que ajudi a mobilitzar persones o a proporcionar cures a distància… Això sí que ho ha aconseguit el fòrum.

    En el llistat de reivindicacions principals també parlàveu sobre la discriminació en la docència. Dius que al fòrum s’han tractat temes purament universitaris però en aquests podeu trobar complicitats.

    Hi ha tics que segueixen persistint fins i tot en la mateixa estructura del Fòrum. Dels participants en el fòrum hi ha 71 metges i 35 infermeres. Per molt que en els diferents grups de treball hi hagi representació per poder votar el què volem no és votar, és que les veus d’aquestes professions arribin amb la veu suficient.

    Quan parlem de sistema universitari, diuen que no poden contractar perquè estan arruïnats. Arribem nosaltres i diem que el problema no són els diners sinó que no hi ha relleu perquè el sistema d’acreditació de professors és totalment discriminatori. Als tribunals no hi ha infermeres i argumenten que ja hi ha altres professionals de la salut que tenen sensibilitat sobre aquesta situació i intenten paliar-la d’alguna manera. Però això no és suficient.

    Mira, el 87% d’infermeria som dones. I la història de la infermeria és paral·lela a la història de les dones perquè passa una mica el mateix. Et trobes constantment amb resposta tipus: «sí, ja sé que hi ha 17 altres professionals i 1 infermera però ja ho tenim en compte». No, a mi no em tinguis en compte, deixa’m parlar que ja sé fer-ho. No cal que em protegeixis ni que miris per mi, fes el possible perquè aquesta veu arribi.

    Puc imaginar que per molt que la feminització dins el col·lectiu mèdic s’estigui incrementant, justament en aquestes reunions les veus acaben sent d’homes.

    Sí. Les propostes que es fan en general des de tenir cura ens interpel·la a tots, homes i dones, però està clar que les sensibilitats i les històries són diferents. La medicina s’està feminitzant però la nostra professió sempre ho ha estat. En venir d’històries diferents venim de consideracions socials diferents també. Hauria de, no tant en número, poder arribar amb la mateixa potència la veu de diferents professions.

    Una altra de les coses que es va comentar a la primera cimera va ser que hauria d’augmentar un 40% la quantitat d’infermeres a Catalunya en base a la relació infermera per número d’habitants. Es va fer una anàlisi d’emigració però també em pregunto si potser no hi ha prou places a la universitat. Quina anàlisi heu fet?

    S’han ajustat algunes dades però el què està clar és que això és un tema de model. Tenim un sistema de salut que aposta per la cura i per tant per les infermeres, o no? Aleshores a partir d’aquí les dades ja són importants. Tenim unes dades on els metges estan per sobre la mitjana europea i les infermeres molt per sota. És que sobren metges? No, no en sobren però el model que tenim ara no aposta per això. S’ha avançat en aquest sentit? En intencions sí, en dades i en dir comencem a concretar els rols assignats d’un professional o un altre. Per si soles les xifres diuen poc si no deixes clar per a què les vols. Ara estem entre 18000 i 20000 infermeres a Catalunya… Nosaltres considerem que en falten.

    El Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya està fent un estudi prospectiu sobre on estarien els llocs que haurien d’ocupar les infermeres segons els models dels països en els quals ens volem emmirallar. I tenim un repte respecte a les infermeres en els llocs on es prenen decisions.

    Tornem al paral·lelisme amb les dones. A les infermeres se’ns convida a tot arreu? Objectivament sí. En aquells llocs on es prenen decisions? No. Sempre dic: en una festa major a mi m’agrada triar el ball que ballo però m’agrada més estar a la comissió de festes per decidir quina música toquem. En general infermeria no ha participat en el disseny d’aquella política, d’aquell projecte, d’aquell programa… Al final et diuen què et sembla i poses un pedaç però el què passa aleshores és que mai té la perspectiva de la cura perquè en el moment que es va dissenyar la mirada de la cura no hi era. Aquesta és la reivindicació constant.

    Com està ara la situació?

    Alguna cosa s’està fent… Hi ha 10 o 12 gerents territorials i dos són infermers. Mai havíem tingut gerents territorials en el Servei Català de Salut que ho fos. És un avenç però no és cap a on anem.

    Hi ha infermeres en els llocs de representació però molt per sota, ja no del número d’infermeria que som a Catalunya, sinó en aquells llocs on es prenen decisions on la cura és important.

    Cal seguir caminant moltíssim en aquest sentit: en el nombre d’infermeres, en els llocs de presa de decisions, en la presència d’infermeres en els llocs de més vulnerabilitat. Com pot ser que en un país com el nostre, i aquí em refereixo a Catalunya, que no només està en un sistema de salut català i després espanyol, que té una tradició de priorització d’atenció a la gent gran per sobre de moltes altres Comunitats Autònomes que la dotació infermera sigui de les més baixes? La nostra gent gran no s’espavila sola. En el món residencial és més que habitual 1 infermer per 90 residents. Això és de poblacions vulnerables. L’atenció primària i els hospitals estan fatal però hi ha espais que ja no tenen ni adjectiu que els descrigui.

    Després hi ha les que depenent de l’Atenció Primària que no arriben a tothom.

    L’atenció a domicili és un altre lloc on el paper de la infermera és determinant. Si tenim gent que no es medica adequadament perquè té problemes d’accedir a la farmàcia aquí ha d’entrar més disciplines com treball social.

    O, per exemple, l’escola inclusiva té el nom però hi ha dificultats per garantir que aquesta inclusió sigui realment efectiva. Hi ha nens que estan malalts i tenen necessitats importantíssimes a l’escola. Cal resoldre aquesta situació.

    Una frase que has dit abans que «ens volen a tot arreu però per prendre decisions no», m’ha fet pensar en les categories professionals. Volen que estigueu a tot arreu i que pugueu fer de tot però no us reconeixen en allò que sabeu fer bé?

    És un bucle. Una de les conclusions del fòrum és que formem a les infermeres especialistes molt bé però després marxen. Clar! Les formem durant dos anys i amb diners públics però quan acaben aquesta formació especialitzada no els hi reconeixem les categories professionals dins els llocs de treball. Si he fet dos anys de formació EIR en salut mental i els llocs de treball no estan categoritzats així, doncs molts marxen a la comunitat autònoma del costat on sí que està categoritzat i, a més, és un requisit per accedir a aquella plaça ser especialista. Aquí ho volem tot: tenir infermeres especialistes que puguin estar en un lloc generalista on segurament faran la seva feina especialista però sense reconeixement. Què fas com a professional en el moment que surt una plaça on sí que està reconeguda aquesta categoria? Doncs accedeixes.

    Hi ha un compromís en el fòrum on el Consell de Col·legis està intentant catalogar aquests serveis especialistes.

    A través de la plataforma Enfermer@ Especialista Sin Título Oficial (EESTO) diferent personal d’infermeria d’àrees especialitzades està demanant se’ls permeti convalidar els seus coneixements. Quina és aquesta situació a dia d’avui?

    Ara només estan reconeguts els llocs de llevadora i per directiva europea, a la força, si no ni això. I aquesta problemàtica en certes especialitats com primària o pediatria es veu encara molt més evident.

    El desplegament de les especialitats infermeres ha tingut un desenvolupament molt llarg. Part  de la responsabilitat és del Ministeri i una altra part de les Comunitats Autònomes. A Catalunya afirmen que són els que més formació especialista ofereixen però si després el lloc de treball no està categoritzat… Fem una gran feina solidària que és anar formant a tothom qui es vol especialitzar però després no tenim especialistes perquè els llocs de treball no estan categoritzats.

    Ha sigut tan lent el desplegament que s’ha hagut de fer per diverses vies. Els especialistes que abans ho eren han tingut una via directa. Els que estaven en llocs especialistes han hagut d’accedir a una prova d’avaluació de competències per dir que si tu tens experiència i en saps suficient pots passar la prova de competència i ja t’hi incorpores o ja se’t reconeix la titulació especialista. Des del moment que s’acaba el termini de sol·licitud fins que aquesta prova a la competència es celebra va d’un any a 8 anys de diferència. La infermera familiar i comunitària que va entregar una sol·licitud ha estat treballant 8 anys i encara no la té la prova, encara l’han de convocar. Imagina’t que quan havies de presentar la sol·licitud no ho vas fer perquè et demanaven 2 anys d’experiència i en tenies 1 i 11 mesos i ara portes 8 anys esperant la prova… Pots fer l’especialitat via EIR però hi ha molt poques places, mentrestant aquesta gent va fent la feina i ningú li discuteix.

    En teoria s’havia de convocar a finals de 2019

    Però no ha estat així. La infermera geriàtrica que en el 2011 se li va acabar el termini de sol·licitud es va esperar un any per fer l’examen de competència però la pediàtrica se’n va esperar 4 i la familiar i comunitària porta 8 anys i encara no l’han convocada. Treball és bastant diferent de la resta i es va esperar 1 any i escaig. I ara imagina la infermera de pediatria que treballa a Sant Joan de Déu que cada dia treballa en un lloc especialitzat però la seva Comunitat Autònoma caa no té la seva categoria reconeguda… Està exercint de facto d’infermera especialista.

    I gent que va començar a treballar el 2012… No hi ha previsió d’una repetició de proves?

    No. Són úniques. Ja mai més es convocaran. L’única via és que tot aquest moviment EESTO el què diu és que ho compensin, que ho facin per competència.

    Hi ha moltes més infermeres que places EIR.

    I els hi va perfecte que la infermera treballi d’especialista, sense exigir-li títol i així això no et costi diners. Si ser una infermera de salut mental en un lloc de feina pot ser un mèrit però no un requisit, l’empresa sanitària té el benefici de tenir un professional amb els coneixements… és molt pervers.

    La lentitud en les convocatòries tampoc es pot vincular amb la situació actual de dur 2 anys sense pressupostos.

    No perquè fa dos anys que estem sense pressupostos però a Catalunya han pujat les places especialistes. Tornem a estar en el mateix d’abans. Estem contents perquè hi ha més places especialistes? Sí. De geriatria en tenim 8 i l’any passat hi havia 2. Jo els hi vaig proposar a Salut que els hi donin la creu de Sant Jordi directament. Estem tot el dia parlant de l’envelliment de la població i oferim 8 places i fins a l’any passat dues… no et calen ni estudis de res, el sentit comú et diu que això és un disbarat.

    Les comunitats autònomes diuen que és el ministeri que va a poc a poc amb les acreditacions, el ministeri diu que són les comunitats autònomes que no ofereixen places… I com es diu en castellà: entre unos y otros la casa sin barrer

    Amb la prescripció infermera ha estat igual.

    Jo ja li dic el dia de la marmota. Aquest any hem avançat però no arriba al que volíem. Ara depenem d’un decret estatal. Vam perdre un recurs que obliga que sigui el sistema de salut el que acrediti els seus professionals. Catalunya ha apostat, ho està fent més que fàcil per tothom. Ara el Departament de Salut obliga a l’empresa sanitària a activar l’acreditació de la infermera sempre que aquesta consenti. Ho està agilitzant moltíssim. Però per fer què? Per prescriure aquells medicaments que no estan subjectes a prescripció mèdica. S’ha resolt que ara una cosa que tots podem anar a comprar a la farmàcia pugui estar prescrita per una infermera. El que falta per resoldre és la catalogació dels medicaments que sí que són subjectes a prescripció mèdica que no haurien de ser-ho perquè són d’utilització clara i única d’infermeria. Per exemple, seria el cas de molt material relacionat amb les ferides i els metges no curen ferides. La infermera sí que ho fa i pren decisions sobre això.

    L’altre dia amb un familiar en un CAP vaig viure la situació. Braç trencat, es treu el guix i hi havia una ferida perquè hi havia un problema reumàtic i això passa molt. La infermera fa la cura en el CAP i es va poder resoldre. Al costat tenia una senyora amb una malaltia crònica i li pregunto que per què espera i em diu que va anar al metge per la recepta i li van dir que el seguiment el feia la infermera i havia hagut de demanar hora a la infermera. Li dic «perfecte, ja ho té resolt» i em diu «no, perquè ja m’ha fet la visita, ja m’ha dit el que m’he de prendre però ara m’he d’esperar al paper». I pel paper hem d’esperar que vingui un metge.

    Aquella pobra dona li van passar tres persones al davant mentre esperava un paper amb coses que havia receptat la infermera. Quan les infermeres estiguin acreditades això ja no passarà amb algunes coses però amb altres sí. Un exemple és l’iruxol que és una pomada per la cura de ferides que està catalogada com a mèdica i que no hi ha cap metge que toqui mai. Hem d’esperar al Ministeri a veure quins materials contenen i deslliuren els protocols.

    Molts medicaments estan subjectes per criteris comercials i no clínics.

    Sí que és cert que hi ha hagut un avenç. El monopoli de la prescripció s’ha foradat, no ha caigut però s’ha foradat i ara és qüestió que es faci més gran. Que arribin els protocols i si no arriben que es reivindiquin protocols que ja estan més que contrastats. Per exemple el protocol de ferides de l’ICS és el que tots contrastem.. doncs que tots els medicaments que hi ha aquí s’incloguin.

    Tornant a la llista de reptes… Tot i que es ressalten més les jubilacions de metges, a infermeria també hi haurà un bon buidatge

    Suposo que com infermeres falten tantes, ja no es nota. No marxen tantes a fora però no s’equilibra de cap manera les que faltaran.

    Què s’hauria de fer? Promoció de la professió?

    Sí i sobretot una definició clara de què fem tots dins el sistema de salut. La recepta per exemple: per què necessitem donar tantes voltes a aquella dona? Necessitava la visita al metge? No, era un acte administratiu. Hem de reduir aquestes visites que no calen.

    Apostar per la comunitària vol dir tenir gent més apoderada, tenir gent que sap que quan es constipa la cosa va de sofà i manta… la comunitària no és un miracle, necessites apostar per no trobar-te amb problemes.

    Has de convèncer que tornin les infermeres que han abandonat la professió però has de fer una oferta clara de quin paper tenen al sistema. Vol dir evitar que no marxin, evitar que no emmalalteixin. Les condicions han de millorar. Tenim un estudi de les conseqüències del treball en la salut de les infermeres.

    El vau fer juntament amb la Fundació Galatea. 

    Sí. Hi ha molts trastorns d’ansietat i són perfectament evitables. El sistema de salut té marge per alleugerir la càrrega que en aquest moment tenim les infermeres però també els metges per millorar els circuits organitzatius.

    Sous baixos, càrregues de treball altes, categories no reconegudes…

    Sobretot el tema reconeixement en la professió infermera. És una professió de molt curta distància amb la persona que atens. És molt diferent afrontar-te a un final de vida que conviure 8 hores amb un final de vida. L’impacte en el professional passa senzillament per reconèixer. A vegades són coses fàcils i que no costen diners, que tenen a veure en com es prioritza tenir cura en el sistema de salut en el qual estàs. Als Estats Units hi ha la famosa xarxa d’hospitals magnètics que es diuen així perquè atreuen les infermeres per les característiques que tenen. Cobren el mateix però del tenir cura és per on pivota aquella organització. La relació metges-infermeres és un altre criteri de la mateixa organització. Hi ha una sèrie de característiques que fan a aquells centres atractius. Allà que no els importa desplaçar-se 100 km, són capaços de fer-ho per tal de treballar en un lloc on l’entorn és diferent.

    Sovint qüestioneu la burocràcia que us aboca a passar més temps amb l’ordinador que amb els pacients.

    Aquesta trava és la que jo dic que té un marge en el sistema de salut. Si tu disminueixes aquella trava burocràtica, aquell professional pot dedicar-se més als pacients. Mentre fas una cosa no pots fer l’altre, no pots parlar, no pots estar amb la persona hospitalitzada.

    El sistema de salut ha d’instar a les empreses sanitàries perquè revisin aquestes organitzacions i alliberin a les infermeres de feines que no haurien de fer. Un exemple és el telèfon i el paper d’infermeria. Es fan molts acudits sobre que quan sona un telèfon d’una planta d’hospitalització, ningú l’agafa però avisa que està sonant… qui ha dit que hagi de despenjar infermeria? Que infermeria faci d’infermeria que per això està contractada. I el metge també. La medicina també s’ha burocratitzat molt.

    A més està assumit entre el col·lectiu que a planta hospitalària sempre hi haurà molta suplència i que serà difícil aconseguir una plaça fixa.

    I això té un impacte en l’expertesa d’aquella infermera. Si en un mateix dia estàs a otorrino al matí, a vascular al migdia i a medicina a la tarda, arribarà un moment que no sabràs de res. Té un impacte en l’expertesa i en l’autonomia de la infermera. No és una reivindicació corporativa és que té un impacte en l’atenció que dones. Aquest és una qüestió que els anys vinents se’n parlarà molt perquè la formació de la infermera espanyola en general i la catalana en particular és altíssima. No hi ha prou en importar infermeres d’altres països sinó que les has d’adaptar a la situació que es trobaran aquí i per tant no és immediat.

    Hem d’apostar per la comunitària sí però això necessita el seu temps de preparació… Com ara no tindrem infermeres, no podem fer comunitària i tenim massa feina i hem de prioritzar els hospitals diuen…

  • Un programa d’exercicis curt i el seguiment al Centre d’Atenció Primària permet reduir més d’un 38% les caigudes en dones grans

    Professionals de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) han portat a terme un estudi pioner en el seu gènere per conèixer l’efectivitat del programa d’exercicis OTAGO en la reducció de caigudes. En total, s’ha monitoritzat més de 400 pacients de 10 Centres d’Atenció Primària (CAP) de l’Àrea Metropolitana Nord.

    La investigació ha consistit en una primera fase d’entrenaments grupals amb exercicis físics adaptats per a la gent gran i guiada per un fisioterapeuta. Durant 12 sessions (dues per setmana), 401 persones d’entre 75 i 90 anys han estat guiades en els exercicis OTAGO. Després, durant un any s’ha fet el seguiment trimestral d’aquestes persones a través del servei d’infermeria dels centres de salut.

    L’estudi té el nom d’Estudi PRECIOSA i ha estat finançat pels fons europeus FEDER a través de l’Institut de Salut Carlos III, amb suport als investigadors de l’IDIAP Jordi Gol i l’AGAUR.

    En global, les caigudes es redueixen un 20% en persones grans

    Les primeres fases de l’estudi es van iniciar el 2015, i han conclòs recentment amb la fase de seguiment d’un any. Amb el programa, s’ha reduït la incidència de caigudes un 20% en la població participant d’entre 75 i 90 anys. Tenint en compte els resultats per gènere, en el cas de les dones la reducció arriba fins al 38,2%. Per grups d’edat, en persones d’entre 80 i 84 anys la disminució és del 49,3%. Aquesta reducció s’ha trobat en comparar les persones que han seguit el programa amb aquelles més grans de 75 anys que no l’han seguit i que han continuat amb les seves activitats habituals.

    L’estudi ha estat liderat pel Dr. Rafael Azagra, investigador principal del grup de recerca GROIMAP de l’IDIAPJGol, professor de Medicina de Família a la Universitat Autònoma de Barcelona i metge de família del CAP de Badia del Vallès. Juntament amb altres investigadors, ha coordinat a un equip que ha comptat amb la col·laboració de 139 investigadors associats entre metges i infermeres, 7 fisioterapeutes i 3 monitores externes.

    L’estudi s’ha coordinat des del Centre d’Atenció Primària de Badia del Vallès. La resta de centres on s’ha dut a terme l’estudi són: Creu Alta Sabadell, Canaletes Cerdanyola, Centre Sabadell, ca n’Oriac Sabadell, La Llagosta, Castellar del Vallès, Sud Sabadell, Sant Miquel Granollers i Can Rull Sabadell. Nou d’aquests centres pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS) i el desè, i l’equip de fisioterapeutes, al Consorci Sanitari Parc Taulí.

  • Què i com prescriuen les infermeres? Un estudi mostra que el 19.4% de les visites precisen d’una recepta

    El Grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi descriptiu per conèixer el tipus de prescripció que realitzen les infermeres, la duplicitat de visites (entesa com aquella en la que intervé el metge per validar la recepta tant presencialment com no), el temps d’espera per obtenir la recepta i el número de queixes a causa de l’espera.

    En aquest hi van participar 203 infermeres i es van analitzar 12.047 qüestionaris corresponents a les visites infermeres. A més, es va fer a 21 centres d’atenció primària i a 3 centres d’Urgències de Catalunya de 6 proveïdors de salut diferents.

    Els resultats obtinguts sobre com i què recepten les infermeres van mostrar que el 19.4% de les visites van precisar d’una recepta, com a mínim. D’aquestes, un 57.1% van ser receptes realitzades en el marc de la gestió infermera de la demanda i un 26.8% per problemes específics que van precisar d’atenció per part de la infermera, com cura de ferides.

    De les prescripcions fetes, un 72.3% eren medicaments, majoritàriament analgèsics i antiinflamatoris, mentre que un 24.9% eren bàsicament apòsits.

    L’estudi ha permès observar també que el 60.6% de les receptes les fa directament la infermera a través del programa informàtic i van ser validades pel metge però sense la seva presència, mentre que un 16.1% les receptes que va fer la infermera no van ser validades pel metge. El 12.2% les receptes fetes per la infermera van tenir validació del metge de forma presencial (és a dir, va veure al pacient), i en el 11.1% la infermera no va fer recepta perquè es va derivar al metge.

    Per al grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), que ha fet l’estudi, “el fet que en un nombre tant elevat de consultes el metge validi la prescripció sense presència seva (es a dir, sense veure al pacient) evidència que la barrera respecte a la prescripció, no es troba en la capacitació de la infermera per valorar, diagnosticar e indicar medicaments, sinó exclusivament en l’acte administratiu de receptar”.

    D’altra banda, també senyalen i denuncien que “els medicaments més prescrits són analgèsics i antiinflamatoris que, en el moment de l’estudi 2018, es dispensen a les farmàcies sense recepta, i malgrat les competències clíniques i farmacològiques de les infermeres, aquestes no poden receptar-los”.

    Altres reflexions de les autores apunten que des del punt de vista organitzatiu i de sostenibilitat, generar dobles visites amb un altre professional només per a dispensar una recepta, no aporta cap valor afegit, sinó que condueix a augmentar la ineficàcia en la utilització dels recursos humans, físics i econòmics del sistema sanitari català.

    I en aquest sentit, destaquen també com en alguns centres els equips han desenvolupat diferents sistemes per agilitzar l’ assistència davant la rigidesa legislativa actual i la dilatació en els temps de la posada en marxa de la prescripció infermera, com és per exemple que la infermera tingui accés a la targeta de validació del metge o a receptes segellades per ell.

    Tot plegat, diuen, ens porta a que “existeixi una discrepància entre la jurisdicció legal vigent de la prescripció infermera autònoma i la pràctica per part dels professionals, amb el consentiment tàcit o exprés de les administracions sanitàries”.

    I conclouen demanant que es completi i avanci en el procés de regulació de la prescripció infermera per tal de garantir la qualitat, accessibilitat i eficiència de l’atenció sanitària.

  • Simplement diabetis?

    Tant de bo el conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés puguin llegir aquest article amb el cor. És difícil, però com deia Miquel Martí i Pol, “tot és possible i tot està per fer”. Fora interessant que també ho fes el vicepresident Pere Aragonès, pensant ja en l’externalització i la qualitat del servei. El vostre rol públic pertany a l’àmbit polític però ben segur que en l’àmbit familiar el més important és el de pares i mares. Si adopteu aquesta perspectiva, ho entendreu molt bé.

    Fer P3 és emocionant i la primera excursió amb els companys de classe és increïble! Els pares preparem unes carmanyoles boníssimes plenes de viandes i els abriguem bé perquè els estimem i no volem que passin fred. A nosaltres ens agradaria preocupar-nos només d’això, però la nostra realitat és ben diferent. La Martina porta una motxilla com la dels seus companys, amb aigua i una carmanyola (això sí, amb les racions d’hidrats pesades i calculades, ja que els pares diabètics anem pel món amb una bàscula). Però l’altra motxilla pesa molt, ella és molt petita per portar-la tota sola, conté el glucòmetre amb les tires reactives de glucosa, tires reactives de cetones i una xeringa per si cal administrar microdosi de glucagó, la nevera amb el gel i dins el glucagó, la insulina i les agulles, una pauta d’administració d’insulina, un variat assortiment d’hidrats ràpids i lents (suc, sucres, galetes, fruita, algunes llaminadures), un potet amb aigua i sabó per rentar el dit abans del control de glucèmia, unes gasses per eixugar la sang i el receptor del seu dexcom g5 (dispositiu de monitoratge continu de glucosa). Quan porti el seu infusor continu d’insulina encara pesarà una mica més.

    Aquesta motxilla no és fàcil portar-la; fa un any i escaig que la carreguem i encara ens queda molt per aprendre. Tenim quatre fonts d’aprenentatge: el fantàstic equip d’endocrinologia del nostre hospital de referència; l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC.CAT) amb el seu suport, l’assessorament, les seves formacions, serveis… i el seu grup de WhatsApp Dolços Guerrers, que són una font inesgotable de coneixements disponibles 24 hores 365 dies l’any; en tercer lloc, l’experiència de conviure dia a dia 24 hores amb la diabetis, nits incloses (els pares diabètics som pàncrees artificials i per tant, ens despertem cada dues hores a controlar els nivells de glucosa dels nostres fills); i per últim les bufetades que ens ha anat donant la diabetis de cop i volta, sense avís.

    Si sou d’aquelles persones que considereu que simplement és diabetis, m’alegro molt per vosaltres, de debò; ara he assolit una mena de nirvana que em permet no enfadar-me i entendre que no ho feu amb mala intenció, simplement teniu la sort que cap de les persones que estimeu tenen diabetis tipus 1. Bufetades són les tres primeres gastroenteritis: glucosa en sang 60 després de dinar / cossos cetònics 2,3 / unitats d’insulina ràpida administrades 2 / vòmits / descens ràpid del nivell de glucosa en sang / símptomes de somnolència / omples la boca de sucre perquè a la mucosa s’absorbeix més ràpid, algú m’ho va dir / més vòmits, amb el glucagó preparat a la mà… Us ben asseguro que el viatge fins a l’hospital pel carril bus/taxi es fa molt llarg. L’última bufetada es deia Enterovirus i va arribar amb la primavera: nivell de glucosa en sang 340 / cossos cetònics 1,7 / administració 3 unitats d’insulina / 1 hora 30 minuts més tard, nivell de glucosa en sang 540 / cossos cetònics 2,1 / 30 minuts més tard, simptomatologia d’hipoglucèmia per descens ràpid del nivell de glucosa fins a 180, estava fent una hipoglucèmia a nivells alts de glucosa: tremolor, pèrdua de força, somnolència, no resposta a estímuls, trucada a 112 i ambulància. El coma diabètic es pot produir per hipoglucèmia o hiperglucèmia per cetoacidosis, el pitjor desenllaç (em costa dir-ho) és la mort. La diabetis no es veu, és invisible, però pot tenir greus complicacions a mitjà i llarg termini.

    Realment penseu que la motxilla de la Martina es pot portar bé amb un ensinistrament puntual (és una paraula que detesto, però al Departament d’Educació li agrada fer-la servir, m’estimo més formació diabetològica). A la Martina li han portat la motxilla molt bé el Marc i la Marta, l’Associació Catalana de Diabetis de Catalunya ens ofereix una llista d’acompanyants i ens garanteixen que saben portar la motxilla, la saben portar igual o millor que nosaltres. La nostra família formar part de ADC.CAT i tenim la sort que vetllin per millorar la qualitat de vida dels infants amb diabetis. Associacions d’altres patologies també ho fan, però no totes. Aquesta mancança no pot abolir el dret de la Martina a disposar d’un recurs  qualificat que ja existeix i absolutament específic per ella. El conseller Sr. Bargalló ja sap qui penso que hauria d’assumir el cost dels acompanyaments, per raó d’equitat i no segregació per condició de malaltia.

    A vegades penso a plegar veles, però només són uns minuts, com diuen les meves amigues de cafès “sentim allò que pensem”, i llavors retorno cap al meu nirvana i em dic “ho estem fent bé i ens empeny la ferma convicció de tenir la raó”.

    Tots els infants tenen dret a participar del projecte educatiu del  centre en condicions d’equitat. Posaríeu preu al somriure dels vostres fills? No esborreu el de la Martina, ni el de tants altres infants de Catalunya, perquè no simplement és diabetis.

  • Incrementar les ràtios d’infermeres i el reconeixement de l’especialitat, petició de l’AIFiCC als partits polítics que es presenten a les eleccions

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC) demana als partits polítics que es presenten a les eleccions del 10N que apostin pel reconeixement de la infermera familiar i comunitària, i que les seves polítiques en salut valorin l’aportació de les infermeres d’atenció primària en el sistema nacional de salut.

    Amb la campanya electoral, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) fa una crida als partits que concorren a les eleccions perquè introdueixin en les seves polítiques de salut alguns temes que els preocupen especialment:

    • L’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària. És important que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes: via excepcional, via EIR o via experiència (per a les que fa temps que treballen i que no poden, ni podran, presentar-se a la via excepcional). En aquest sentit, des AIFICC reclamen la convocatòria ja de la prova excepcional, que fa 8 anys que està pendent d’executar-se.
    • Ràtios de les infermeres per habitant. L’Associació assegura que cal incrementar el nombre d’infermeres per habitants, ja que estem entre les ràtios més  i baixes d’Europa. Espanya té 5.3 infermeres per cada 1.000 habitants, mentre que la mitjana a Europa és de 9 infermeres per cada 1.000 habitants.
    • Lideratge. Des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària destaquen la necessitat d’apostar de forma clara per les infermeres a les adreces i llocs de decisió. En aquest sentit, des AIFiCC recorden que, a Catalunya, menys del 10% dels equips de primària estan dirigits per infermeres.
    • La prescripció infermera. Demanen una revisió i ampliació del Decret del 22 d’octubre de 2018, perquè ofereixi una veritable seguretat jurídica a les infermeres, i desplegar en la seva totalitat les normatives que permetin desenvolupar al màxim les capacitats de prescripció per part de les infermeres.

  • “Percepció de la salut davant la crisi política associada al procés d’independència de Catalunya”

    Objectiu principal: Conèixer la percepció de les persones sobre la repercussió del context polític en la seva salut. Metodologia: Es va realitzar un estudi qualitatiu. Van participar cinc usuaris del Centre d’Atenció Primària Raval Nord a Barcelona que van verbalitzar en consulta malestar físic i emocional relacionat amb el context polític. Es van realitzar entrevistes semiestructurades, preservant el rigor científic mitjançant la triangulació de l’investigador. Resultats principals: Tots els participants van manifestar malestar emocional i físic que van relacionar amb incertesa i desconfiança cap a les institucions polítiques. Van referir diferents tipus d’afrontament; l’evitació va ser el més utilitzat entre altres com la resignació, la socialització o la implicació.

    Conclusió principal: Els participants perceben la seva salut biopsicosocial afectada per la crisi política. Identifiquen el context polític com a principal estressor. La integració en la pràctica professional de la dimensió social i la percepció de salut de la persona ha de ser una realitat, i és essencial per a una cura holística i de qualitat.

    Paraules clau: Determinants socials. Percepció del pacient. Cura holística. Infermeria.

    Introducció

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es defineix salut com l’estat de ple benestar físic, psíquic i social, i no solament l’absència de malaltia. Si bé estaríem d’acord amb ella la majoria de nosaltres, també és cert que la dimensió social d’aquest model ha anat guanyant significats més profunds per a molts altres, i al seu torn ha cobrat protagonisme en l’anàlisi de les situacions de salut. Entenem que la salut de la població, en la nostra societat, va íntimament lligada a la realitat sociopolític-cultural-econòmica que l’envolta.

    Es concep llavors aquest concepte com la capacitat que tenen les persones de desenvolupar-se en el món, amb una realitat concreta i en un moment històric determinat.

    Així mateix, el Sistema Sanitari s’entén com a part de la política, sentint-se responsable de donar resposta davant les desigualtats socials, considerant-ho com una obligació en el seu compromís professional i ètic amb la salut de les persones i el progrés de la societat.

    En l’entorn social que contextualitza aquest estudi cobra especial importància la dimensió política, la comprensió de la qual obliga a la definició del procés d’independència de Catalunya, conegut popularment com el Procés, que ha de ser entès com una successió de fets que han anat desenvolupant-se des de 2012 fins a l’actualitat amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació a Catalunya i independència d’Espanya. Un dels moments clau que emmarca l’estudi és el referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre de 2017 (1-O), convocat pel Govern autonòmic de Catalunya al marge de la legalitat estatal i que va tenir lloc en un clima de màxima tensió social. Els esdeveniments van desembocar en la intervenció de l’Estat en les institucions d’autogovern de Catalunya i posteriors mesures legals contra els organitzadors, que han tingut una intensa resposta social.

    La situació política viscuda a Catalunya entre els mesos d’octubre i desembre del 2017 mereix una anàlisi minuciosa en relació amb la repercussió que ha tingut en la salut de les persones. Prèviament a aquestes dates, la ciutat de Barcelona va viure l’experiència traumàtica d’un atemptat en les Rambles. Com a infermeres d’Atenció Primària que tenen dins de la seva àrea geogràfica les Rambles de Barcelona, hem vist com molts dels pacients als quals atenem han sofert el xoc que va suposar viure una situació tan traumàtica. Quan semblava que la ciutat en general, i el barri del Raval en particular, recobraven la seva normalitat gràcies a la ràpida recuperació que el moviment social va imposar, van tornar a viure’s moments de tensió i amenaça durant el desenvolupament del referèndum del dia 1 d’octubre del 2017. Durant les visites dels pacients en les consultes d’infermeria del Centre d’Atenció Primària (CAP), van sorgir referències als fets i a com els estaven afectant.

    Identificar el procés polític que s’estava vivint com un determinant social més que potser estava repercutint en la salut de les persones, va ser un dels motius que ens va impulsar a realitzar la recerca. Medicalitzar símptomes com l’insomni, l’elevació de les xifres de tensió arterial, cefalees, marejos, pors, ansietats, que havien sorgit com a resposta adaptativa a la situació política que s’estava vivint, ens va semblar que era donar solucions individuals a problemes col·lectius. Aquesta resposta la veiem en molts altres problemes de salut que no ho són, tant des d’una perspectiva disease (malaltia biològica), com des d’una perspectiva illnes (dimensió subjectiva que té la persona de la malaltia).

    Conèixer la manera com les persones afronten aquesta i altres situacions de crisis a nivell macro (crisis econòmiques, vulnerabilitat social, etc.) va justificar també el nostre interès per realitzar l’estudi.

    Donar veu als pacients de manera que la infermera pugui integrar dins dels seus cuidats aspectes més qualitatius del seu entorn es fa fonamental a l’hora d’incorporar els factors socioculturals en les cures.

    Conèixer el context en el qual es desenvolupa el procés salut-malaltia, així com la percepció del mateix pacient sobre la seva pròpia vivència és fonamental per a oferir cures integrals i de qualitat.

    Per tot això aquest estudi planteja analitzar la percepció de les persones en relació amb la repercussió de la crisi política viscuda durant el procés d’independència a Catalunya en la seva salut i la seva forma d’afrontament.

    L’article segueix a la Revista Index d’Infermeria. Per llegir-ne més, segueix l’enllaç

  • La infermeria familiar i comunitària està de rebaixes

    El mes de juliol es va signar l’acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de Salut (ICS) pel qual s’estableix un concurs de trasllat obert i permanent que facilita la mobilitat geogràfica del personal. Es refereix als processos de mobilitat voluntària, coneguts com a concursos de trasllat. Ha estat signat per representants de l’Administració de la Generalitat i les organitzacions sindicals presents a la mesa (Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE). Es tracta d’un concurs de trasllat obert i permanent que s’aplicarà per cobrir les vacants que es vagin generant a partir d’una convocatòria única que mantindrà la seva vigència en el temps i en el qual hi poden participar treballadors de tot el Sistema Nacional de Salut; afectarà totes les categories professionals llevat el personal facultatiu especialista d’hospital o les places amb funcions de comandament.

    Per als llocs de treball a l’atenció primària (AP) especifiquen uns perfils propis d’infermeria: infermeria clínica territorial, infermeria pediàtrica, infermeria d’urgències/triatge CUAP, infermera gestora de casos i infermera de PADES. Incomprensiblement no es contempla el perfil d’infermeria familiar i comunitària (IFiC), malgrat el reconeixement de l’especialitat des de fa anys. En canvi, s’estableix una puntuació addicional per a la cobertura dels llocs d’infermeria d’equip d’atenció primària (EAP) de fins a 20 punts que es pot obtenir mitjançant: el títol d’especialista en IFiC o de pediatria (10 punts), la formació acreditada específica en IFiC de 100 hores (10 punts), el coneixement de l’eCAP (10 punts) o l’experiència en EAP (10 punts).

    L’acord ha estat criticat per la taula infermera d’atenció primària (TIAP) perquè considera que el fet d’equiparar una formació de 100 hores amb un títol d’especialista de dos anys, menysté la formació que és necessària per a la seva obtenció i la qualificació professional de les infermeres especialistes en el primer nivell assistencial, així com infravalora l’impacta que això pot tenir en les persones ateses.

    La Llei 44/2003, de 21 de novembre sobre l’ordenació de les professions sanitàries i el Reial Decret 450/2005, de 22 d’abril sobre les especialitats d’infermeria va representar un gran avanç en la professió infermera, doncs va obrir la porta a un model d’especialitats, on la d’IFiC es considera clau per a la qualitat de l’AP. És evident que si es forma en una especialitat per exercir en un lloc de treball, ningú hauria de poder optar-hi sense la titulació requerida.

    El treball de les infermeres a l’AP és molt diferent del que es fa en un centre hospitalari: són infermeres especialistes en la cura de les persones, famílies i comunitats, amb una mirada biopsicosocial i de l’entorn, que atenen de manera autònoma, i compartida amb altres professionals, la salut dels seus pacients en tot el seu cicle vital. També en les diferents etapes i aspectes d’aquest continuu assistencial, com ara la promoció de la salut, la prevenció i cura de la malaltia, el seguiment i la rehabilitació. Infermeres que saben l’important que és escoltar, conèixer els seus pacients, la relació de confiança que s’estableix entre ells, el manteniment d’aquesta relació al llarg del temps, arribar als que més necessiten ajuda, conèixer l’entorn social i cultural on treballen, o ajudar a morir amb dignitat.

    Fins a l’actualitat, els concursos oposició de l’ICS no han considerat l’especialitat d’IFiC una condició necessària per optar a una plaça d’equip d’atenció primària (EAP). Amb motiu del concurs de trasllat del 2015 vàrem criticar que no hi hagués un perfil específic d’infermera d’AP i que no es valorés l’experiència de treball de moltes interines. Significa un pas endavant que ara, en l’actual concurs de trasllat, es valori l’experiència de treball en un EAP i s’atorgui una puntuació addicional pel títol de l’especialitat, però és del tot insuficient. I no és acceptable que s’equipari una especialitat que suposa dos anys d’estudis i pràctiques, a una formació de 100 hores. Aquest fet indica que no es valora prou el treball de la infermera d’AP, molt més complex, per cert, que el d’alguns perfils que sí que es reconeixen; ni es dóna valor a l’especialitat per part de l’administració ni per part dels sindicats signants. A més, representa un menyspreu per a les infermeres que s’han preparat per obtenir l’especialitat. A ningú no se li acudiria donar una feina de llevadora, per exemple, sense la formació necessària i acreditada.

    Es preveu que una gran part de trasllats seran de les professionals d’infermeria hospitalària cap a l’atenció primària, tal com ha passat en els darrers concursos de trasllat, el que fa pensar que es vol afavorir el traspàs d’infermeres d’hospital als EAP, cosa totalment lícita sempre que es compti amb la formació suficient. Quan no és així, es poden produir disfuncions en els EAP, llargs períodes d’aprenentatge després de la incorporació i, fins i tot, frustració en veure que la realitat de l’AP no s’ajusta a les expectatives que van motivar el trasllat.

    A la manca de reconeixement de l’IFiC i a l’escassa importància que es dóna a l’AP, respon l’oferta que algun sindicat (com a mínim CCOO) fa a la seva afiliació d’un curs de 100 hores, dirigit a infermeres hospitalàries que optin a places de l’AP i que els donarà els mateixos punts que l’especialitat. Entenem que els sindicats signants fan un flac favor a les infermeres per l’acceptació en la mesa de negociació d’aquesta formació inferior a l’especialitat, i que CCOO en concret, no tan sols no defensa les professionals d’AP, sinó que actua amb oportunisme i falsedat en muntar un curs que titula «per a especialistes en infermeria familiar i comunitària», quan l’obtenció del títol de l’especialitat està regulat per un real decret i requereix dos anys de formació.

    Des del FoCAP volem expressar el nostre rebuig als criteris de puntuació del concurs de trasllat per a infermeria d’AP i a aquesta oferta formativa. Volem dignificar l’AP i les infermeres d’AP i volem obtenir el ple reconeixement de l’especialitat d’IFiC. Com a signants del posicionament de la TIAP demanem al Departament de Salut la creació de les categories professionals i la seva vinculació als llocs de treball.

  • Neix el primer Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ per iniciativa del Departament d’Infermeria de la UAB i el COIB

    Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.

    Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.

    Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.

    El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.

  • El camí cap a la infermera escolar

    Tot comença amb el diagnòstic, epilèpsia farmacorresistent, espina bífida, estenosis subglòtica, diabetis mellitus tipus 1, síndrome stxbp1… descobreixes que el teu fill no compleix cap dels criteris de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per accedir a cap tipus de suport a l’aula… I finalment t’adones que educació no té cap recurs per tal de garantir una atenció sanitària de qualitat durant l’horari lectiu i no lectiu. Alumnes invisibles, mestres I vetlladors realitzant tasques sanitàries i famílies (normalment mares) instal·lades als centres escolars són les conseqüències d’un govern que abandona als seus alumnes.

    I fa que no puguis participar en el projecte educatiu de l’escola (ni menjador, ni excursions ni colònies).

    Tot plegat és un terratrèmol familiar bio-psicosocial, alteració dels ritmes biològics, simptomatologia ansiosa, depressiva, disminució dels ingressos. Teníem dues opcions: l’acceptació d’una situació injusta o bé alçar la veu i fer visibles als nostres fills.

    Permeteu-nos començar pel principi. Al mes de gener d’aquest mateix any en Lluís Guinó (PdCAT) ens va obrir les portes del Parlament, vam fer arribar la nostra proposta a tots els grups parlamentaris. Vam ser molt clares: volem la incorporació d’una infermera escolar a totes les escoles; com podeu suposar, és difícil que algú s’hi oposi, parlem de béns jurídics com la família, els drets dels infants, la salut i l’educació inclusiva. I al juny el Parlament va aprovar una moció sobre escola inclusiva presentada per Esther Niubó (PSC) en la qual, entre altres coses, s’insta el Govern a atendre les necessitats sanitàries de l’alumnat amb malalties cròniques. Ara restem a l’espera de data per la compareixença al Parlament davant la Comissió de Salut i Educació.

    Però sabíem que no era suficient restar esperant, i vam instar al conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés a posar una data de reunió. Van delegar aquesta reunió en la Sra. Imma Reguant, subdirectora general d’Educació Inclusiva, i la Sra. Carmen Cabezas, subdirectora general de Promoció de la Salut. Hem tingut sort de trobar-les en el nostre camí, implicades professionalment i personal per tal de donar resposta a les necessitats de cura i atenció permanent dels infants amb malalties cròniques.

    El treball interdepartamental que pot ser semblar tan obvi no ho era, almenys fins ara. Ambdues van posar el punt de partida a l’Acord Marc Salut-Educació i aquí és on ens trobem ara. Pel que fa als alumnes amb necessitats sanitàries, l’Acord Marc constitueix un instrument molt valuós per protocolitzar i sistematitzar la detecció de casos i el traspàs d’informació entre Educació I Salut.

    Aquesta seqüència serà la següent:

    • En el moment de la preinscripció al centre educatiu, les famílies autoritzarem el traspàs de dades de l’alumne.
    • Conjuntament la família amb el seu equip pediàtric de primària elaboraran el PIIC (pla individualitzat interdisciplinar i compartit), on es concreten les necessitats sanitàries de l’alumne i es pactarà actuació.
    • El PIIC arribarà a la infermera del CAP de referència del centre educatiu (els centres educatius disposaran d’un CAP de referència de la zona, de vegades no coincidirà amb el CAP de referència de l’alumne, però treballaran comunicats).
    • A la Comissió d’Avaluació de la Diversitat (CAD) es concretarà el recurs que l’alumne necessita: qui, com, quan i durada (aquesta comissió està representada per docents, tutors, psicopedagogs, infermera, etc.)
    • Finalment, l’EAP demanarà el recurs pertinent.

    Es disposarà i crearan tantes comissions com zones sanitàries esdevinguin, i al capdamunt de totes la Imma Reguant i la Carmen Cabezas.

    Tot l’acord Marc Salut-Educació està ja redactat i en mans de les diferents assessories jurídiques; tan sols falten les signatures dels consellers, i per tant restem a l’espera que trobin el moment de fer aquesta signatura.

    La seva realització farà que els nostres fills puguin participar del projecte educatiu del centre en condicions d’equitat. Si parlem d’inclusió parlem d’equitat, donar a cada alumne allò que necessita.

    L’altre aspecte que considerem un èxit rotund és que per primera vegada el Departament d’Educació reconeix als alumnes amb necessitats sanitàries com alumnes amb NEE. Fins ara eren invisibles, aquest és un triomf absolutament nostre!

    En aquest camí no hem estat soles. Al contrari, hem estat molt ben acompanyades de la mà d’en Ramon Font, l’Anna Gardeñas i l’Anaïs López d’USTEC; d’en Manel Pulido i la Teresa Esperabé de CCOO; de l’Engràcia Soler, presidenta d’ACISE (Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar; de la Natàlia Colina representant d’ACISE i del COIB; i d’en Lluís Vila, president de FAPAES. Gràcies a tots per ser-hi.

    Aquests agraïments no són un punt i final, són un continuem. Ara falta la part més complicada materialitzar l’Acord Marc Salut-Educació. Per una banda, aquells alumnes considerats casos sanitaris complexes han de disposar d’una infermera fixa al centre, en aquests casos les intervencions puntuals d’una infermera itinerant no s’ajustarien a les seves necessitats.

    Per altra banda, som realistes i sabem que toparem amb l’excusa dels pressupostos, la manca de personal dels CAP… però hem de ser optimistes intel·ligents: l’Acord Marc ha de constituir el punt de partida per la incorporació de la infermera a tots els centres educatius.