Just Deploy It!

Etiqueta: infermeria

  • “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”

    “Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.

    Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.

    Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.

    Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.

    Un infermer sota les bombes

    “A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.

    Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.

    “Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.

    La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.

    D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona

    Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.

    Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.

    Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.

    Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.

    Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.

  • «El neoliberalisme finalment ha demostrat els seus errors i els seus fracassos, les noves maneres d’encarar la política i la cura apareixen ara»

    «Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.

    Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».

    Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».

    Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».

    Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicació Toward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».

    En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.

     

    Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat

    Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.

    Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.

    Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB

    Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.

    Marian Barnes: com donar valor a les cures

    Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.

    El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».

    Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.

    Segon any de seminari al COIB

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».

  • Premis Infermeria i societat per a la re-valorització i la projecció social

    Per posar en valor el paper de la infermeria i les cures que realitzen en el seu dia a dia, la Fundació Infermeria i Societat torna a convocar la presentació de propostes per als Premis Infermeria i societat 2017.

    Les propostes es poden presentar fins l’11 de desembre de 2017  i el jurat farà pública la seva valoració el 2 de febrer de 2018. Poden optar als premis tant persones com institucions que hagin aconseguit millores rellevants en l’àmbit professional o disciplinar o que siguin exemple de trajectòria «decidida i dedicada a la professió infermera».

    A la seva pàgina web expliquen com s’han de fer arribar les candidatures i faciliten el formulari pertinent així com les bases per poder-se presentar. Es pot accedir a cinc categories diferents que es divideixen en els següents sectors: Premi Infermeria i societat a la Trajectòria Professional, a la Bona Pràctica, a la Innovació Infermera, a la difusió i la comunicació de la professió infermera i a Entitats. A més, hi ha un sisè premi anomenat A Prop Teu que representa el màxim guardó i és amb el que es valorarà la contribució al desenvolupament de la Infermeria en tant que ciència i disciplina professional i la seva «concreció en línies específiques capdavanteres a favor del desenvolupament professional i que contribueixen decisivament a la seva re-valorització i a la seva projecció social». L’explicació de cada categoria també es desenvolupa dins el web.

    Els premis, amb una dotació econòmica de 28.500 euros, «volen reconèixer i valorar l’esforç de qui, d’una manera o altra, contribueix a millorar la qualitat de les cures infermeres». La voluntat d’aquesta convocatòria és també «contribuir a projectar el nou perfil professional de la infermera a través del reconeixement públic».

    Per exemple, dins la categoria de Bona Pràctica, es valora la tasca d’aquelles infermeres i infermers que des d’alguna de les quatre competències fonamentals: l’assistència, la docència, la recerca i la gestió, «mereixen el reconeixement d’infermera excel·lent». Dins l’àmbit de Bona Pràctica entra l’impacte de la pràctica infermera a les persones i a les comunitats.

    Pel que fa a la voluntat de valorar la projecció social, la categoria Premi Infermeria i societat a la difusió i la comunicació de la professió infermera premiarà aquelles iniciatives dutes a terme per infermeres a través de mitjans de difusió i comunicació en suport virtual, audiovisual o escrit, orientades a difondre la bona imatge de la infermera.

    Aquesta mateixa Fundació també convoca el Premi Infermeria i societat Flors Sirera, que reconeix projectes de cooperació. No obstant, aquest premi té caràcter biennal i no toca que es convoqui.

  • Gràcies, Carles, per ajudar-nos a visibilitzar la professió infermera

    Aquest matí del recentment estrenat mes de juny, calorós i ple de llum, ens hem despertat sense tu. Tots t’hem plorat perquè cap de nosaltres volia que marxessis tan aviat, és injust. Estimaves la vida i ens estimaves als teus, la teva família, amics, companys. Estimaves les persones, sobretot les que pateixen i no tenen veu, els herois quotidians, com tu deies.

    És un dia trist però tu ens has ensenyat a dir coses boniques i les xarxes han esclatat dient i repetint frases, escrits, articles, pensaments teus i que hem fet nostres. Coses boniques per a tu. Avui les infermeres també voldríem omplir tots els espais i tots els mitjans per dir-te un munt de coses boniques Carles, tal com tu has fet en tantes ocasions. En l’atorgament del Premi Nacional de Comunicació que vas rebre pel teu «gran sentit de l’ètica i de la dignitat», on vas verbalitzar en el teu discurs que adoraves al nostre col·lectiu ignorat i silenciat. Les infermeres hem estat presents en els teus discursos, articles, comentaris i agraïments. Avui nosaltres et tenim a tu més present que mai.

    Has entès el nostre paper i l’has explicat al món encoratjant-nos a reclamar una visibilitat i lideratge que mereixem perquè som qui tenim cura de les persones des del naixement fins a la mort. Ara, la teva mort ens deixa un buit a tots, un sentiment de dolor perquè comunicaves amb el cor i amb llibertat. Sempre recordarem la nit dels Premis Infermeria i Societat, ara fa tres setmanes, gaudint de la teva presència en un acte ple d’emocions, on vàrem intentar reconèixer i agrair-te la teva capacitat per comunicar als ciutadans de manera alegre i clara els valors de les cures infermeres, la humanitat i el nostre talent. Gràcies pel teu amor i per tot el que ens has ensenyat. Les infermeres catalanes et portem al cor.

  • Les infermeres hem de seure a les taules on es planifiquen les polítiques de salut

    Segons dades de Nacions Unides, al món hi ha més de 20 milions d’infermeres dels quals el 80% són dones. No obstant, poques ocupen càrrecs polítics i posicions de lideratge. Això ajuda a entendre que una de les frases més repetides durant el Congrés del Consell Internacional d’Infermeria que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona hagi estat “si no tens cadira a taula, agafa la teva i col·loca-la”.

    Moltes de les ponents han recordat així a quasi 10.000 infermeres de tot el món que hi han participat la necessitat de ser a les taules on es prenen les decisions i on es planifiquen les polítiques de salut.

    Una de les que s’hi ha referit ha estat Julia Duncan Cassell, ministra de gènere, Infància i protecció de la República de Libèria. Duncan ha fet èmfasi en la necessitat de participació en el àmbit polític de les dones i de les infermeres per l’enorme potencial i la gran contribució que poden fer en les polítiques sanitàries i socials. Per ella, la visió propera i de primera línia al costat de les persones que pateixen i necessiten atenció, prevenció i promoció de la salut és bàsica per aquest potencial. Un dels exemples que va posar va ser del seu país, de Libèria, on les infermeres van tenir un paper molt important en la crisi de l’Ebola per la seva gran implicació i pel nombre de professionals d’atenció primària morts metre cuidaven de la població infectada pel virus.

    La capacitat de transformació de les infermeres va lligada a la pròpia pràctica així com la proximitat i la compassió per les persones i famílies que necessiten atencions i la prevenció per mantenir la salut i l’autocura.

    També ha parlat del potencial de les infermeres la presidenta del congrés, Judith Shamian, que ha recordat que serà indispensable incrementar el nombre d’infermeres per generar salut i  evitar mortalitat. En aquest sentit, Linda Aiken, directora del centre d’investigació per polítiques i resultats de salut, va posar sobre la taula els seus estudis realitzats en més de 30 països que han demostrat que per cada 10% de retallades d’infermers incrementa un 12% la mortalitat. Si les infermeres no estan qualificades e se substitueixen per personal no qualificat, augmenta el nombre de dies d’hospitalització i per tant els costos.

    La manca de visibilitat i de reconeixement professional pot estar relacionat amb un model poc centrat en l’Atenció Primària, massa hospitalocèntric i biomèdic, i també amb models de gestió basats en el manteniment de l’statu quo i excessivament polititzats. Però el que és segur és que les capacitats transformadores i innovadores de les dones i de les infermers poden millorar les polítiques dels països i la gestió de les organitzacions.

    No estem a les taules on es prenen les decisions i no estem on es planifiquen polítiques de salut. És hora d’agafar les cadires i posar-les perquè els polítics i els gestors entenguin que les infermeres no són una despesa sinó una inversió.

  • Els professionals veuen amb bons ulls el pla de Salut per a l’atenció primària però demanen celeritat

    Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.

    Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.

    Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.

    La prescripció infermera, absent en el pla

    Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.

    Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.

    El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.

    El treball social, més present als CAP

    Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.

    Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més,  el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.

    Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”

    Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.

    “El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).

  • «No podem evitar el dolor per la mort d’un fill, però podem acompanyar la família»

    Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos Pediátricos.

    Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.

    «Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.

    Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.

    La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA

    “No estem preparats per entendre que els nens es moren”

    «Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».

    La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».

    Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».

    Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.

    A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».

    El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Deixar anar

    Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.

    Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.

    Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.

    Referents professionals

    Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.

    Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

  • «El sistema sanitari ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana»

    La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.

    Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?

    El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.

    Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?

    Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.

    És vocacional?

    La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.

    A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?

    Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.

    I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?

    La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.

    Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)

    Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.

    Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?

    Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.

    Montserrat Busquets durant l’entrevista al seu antic despatx. / © SANDRA LÁZARO

    Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?

    Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.

    D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.

    La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.  

    La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.

    Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?

    No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment.  Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.

    Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?

    La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és. 

    Busquets s’ha dedicat a la docència durant gairebé 35 anys. / © SANDRA LÁZARO

  • Els Diaris de trinxera fan visible l’atenció primària de salut

    Si es dóna un cop d’ull a les notícies de medicina i de salut un veurà que se centren a parlar dels últims avenços, sovint encara en fase experimental, de les emergències i també d’alguns temes d’hospitals, sobretot de tercer nivell. L’atenció primària gairebé no és present als mitjans de comunicació, cosa que la fa invisible per a moltes persones.

    Allò que no és notícia no existeix. És més que probable que si es comentés això amb un creador de continguts audiovisuals diria que no hi ha històries o temes interessants a l’atenció primària.

    La realitat, però, ho desmenteix. Només cal fer una lectura de les històries publicades al blog Diaris de trinxera iniciat l’any 2012, on hi ha més de 300 històries reals del dia a dia explicades per professionals de l’atenció primària. Moltes d’elles donarien per a un bon argument o reportatge a fons.

    Els Diaris de trinxera són una iniciativa per fer visible l’invisible explicant què passa als centres de salut i a les vides de les persones que s’hi atenen, sigui al mateix centre o al domicili.

    A l’atenció primària els professionals treballen gestionant la incertesa de la consulta, on no sempre tenen respostes, i han de resituar-se cada cop que comença una nova consulta de cada dia, siguin banals o greus, canviant el registre a cada moment per adequar-lo a cada cas.

    És un espai on es comparteixen sentiments que els apropen a les persones, tant en la malaltia com en els problemes socials que malauradament ara són molts. Metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials acompanyen les persones en les dificultats, encara que només sigui escoltant i sense que quedi res escrit a la seva història clínica.

    La mort també hi és present en el treball del dia a dia i les professionals hi són fins al final, ja que acompanyen tota la vida de les persones essent la seva referència. Els sistemes d’emergències no sempre ho posen fàcil amb la mobilització de recursos que no caldrien o amb solucions poc raonables.

    Tot això en un entorn de treball que sovint té uns objectius, que fixa qui governa, que semblen allunyats de la realitat, un entorn on no sempre es valora el treball que es fa, i amb unes condicions laborals que no ho faciliten, a molts moments.

    En aquest panorama, sovint hi ha dificultats i esperes incomprensibles, però a vegades amb l’ajut d’altres professionals s’encarrilen els problemes que es presenten sense fer soroll.

    També genera angoixes a qui treballa a l’atenció primària intentar fer entendre que algunes propostes d’altres àmbits assistencials no són les més adequades per aquella persona que coneixen molt més bé.

    Però tot i les dificultats, els problemes i la seva invisibilitat, les persones que treballen en els CAP se senten orgulloses de la seva feina, essent conscients que no és fàcil estar a l’altre costat i superant el cansament per seguir treballant amb i per a les persones.

    Totes aquestes històries, presents en els Diaris de Trinxera, tenen a veure amb la vida de la gent, amb els seus problemes, la seva vivència de les malalties i els seus significats, que són diferents per a totes i cada una d’elles (el que els anglosaxons en diuen sickness). Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és la malaltia vista com a procés biològic (illness) i la medicina com a pura tecnologia, que és el que té més visibilitat social i als mitjans. Els diaris també posen de manifest el costat més humà dels professionals, les seves pors, les incerteses a les quals han de fer front, el seu valor, el seu treball, la seva relació amb els pacients -aquells que pateixen- i les condicions moltes vegades adverses en les que treballen.

    Recentment el Fòrum Català d’Atenció Primària, entitat que promou el blog dels Diaris de Trinxera, ha publicat un recull de les cinquanta històries més llegides: ‘Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible’. Aquest llibre pretén ser un homenatge a totes les professionals de l’atenció primària, professionals de contacte i de tacte, que es comprometen amb els seus pacients, que estan disposades a donar-ho per al seu bé, que veuen i viuen la dura realitat dels nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres barris. També és un reconeixement del patiment de les persones i del seu pas pel sistema sanitari. Fa visible allò que és invisible, però ben real.

  • La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

    La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. «Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat», explica ella a aquest diari.

    Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. «Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això», explica ella.

    Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

    «Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres». Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. «La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional», apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

    El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. «Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia», explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. «Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital», explica la Judit.

    «A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut», explica Cuxart.

    Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. «Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

    El Regne Unit, el principal destí

    Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

    Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

    Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. «Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients», afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

    Quan marxar és gairebé una obligació

    Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. «Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès», descriu el Joan.

    En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. «En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar», explica.

    Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. «Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria», assegura la Gemma.

    La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. «A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals», assegura.

    «Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem», denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. «Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari», assegura.

    «Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida», reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.