Just Deploy It!

Etiqueta: infermeria

  • Fotografies sobre la professió infermera i contra els estereotips: neix el Banc d’Imatges Infermeres

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha presentat avui el Banc d’Imatges Infermeres (BII), el primer banc d’imatges d’accés lliure que reflecteix la feina real de les infermeres i infermers, mostrant-los en el seu rol autònom com a professionals clau del sistema de salut.

    Després de tres anys de feina, el Banc d’Imatges Infermeres es convertirà així en la col·lecció fotogràfica de salut i d’accés lliure més gran, amb 3.200 imatges realitzades pels fotoperiodistes Àngel García i Ariadna Creus a diferents centres de salut, hospitals i institucions de salut en els que les infermeres exerceixen la seva pràctica.

    En el projecte ja hi col·laboren l’Institut Català de la Salut (ICS), el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), cinc hospitals i dos centres. Des del COIB han explicat que està previst que en les properes fases d’ampliació del Banc s’hi involucrin els principals equipaments i institucions de l’àmbit de la salut que es troben a la demarcació de Barcelona i hi participin la resta d’àmbits on hi trobem infermeres.

    Aquest Banc arriba per denunciar que la professió infermera ha patit i segueix patint d’estereotips que són molt lesius per a la professió i que no responen a la realitat. El Col·legi explica en aquest sentit que «molts cops s’utilitza o es representa una imatge d’una professió que exerceix supeditada a d’altres professionals de la salut, totalment feminitzada, sense unes competències pròpies, amb rols híper-sexualitzats o identificant-la amb elements ben llunyans de la realitat, com ara còfies o minifaldilles». Albert Tort, president del COIB, ha destacat que s’ha volgut adoptar una actitud proactiva davant del problema de la representació de les infermeres, ja que entén que, com agent implicat, el COIB està tan obligat «com la resta a proveir solucions que facin més fàcil difondre tot allò que les infermeres aportem a la societat».

    Infermeres d’urgències del Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del CASAP de Castelldefels i professionals del SEM transfereixen una persona d’una llitera a una altra per a un trasllat / Banc d’Imatges Infermeres CC Flickr

    El Banc d’Imatges Infermeres neix «amb l’objectiu de mostrar la professió infermera tal com és i canviar la manera com se la sol representar». El recull de fotografies que hi ha al Banc mostren el cuidar com aportació principal de les infermeres cap als usuaris, alhora que documenta l’exercici de la professió en tota la seva heterogeneïtat. Inclou la labor professional de les infermeres en l’atenció primària i comunitària, l’atenció hospitalària, l’atenció sociosanitària, als serveis d’urgències i emergències, als serveis de prevenció i vigilància de la salut en empreses i institucions, a institucions penitenciàries o en l’àmbit escolar o en cooperació.

    EL COIB valora que el problema de representació de la professió infermera és present de forma transversal en diferents nivells i suports: l’editorial, la comunicació, la publicitat, la música, els mitjans de comunicació o la ficció televisiva i cinematogràfica, entre d’altres. Opina doncs que en crear aquest Banc ajudarà a trencar amb la situació actual que «invisibilitza l’essència de la professió i trasllada a la societat una imatge imprecisa i confosa que fa difícil conèixer els beneficis de l’atenció infermera en tota la seva amplitud».

  • Motius per dir prou

    La vaga convocada pel sindicat Metges de Catalunya aquesta darrera setmana de novembre ens està portant a un debat sobre l’Atenció Primària centrat en els metges.

    Però si alguna característica té l’Atenció Primària de Salut és el treball en equip i la relació interdisciplinar entre tots els professionals que hi donen servei: infermeres, administratius, treballadors socials, pediatres, odontòlegs i metges de família. I tots patim la situació de descapitalització de personal i recursos dels darrers anys.

    Totes les reivindicacions respecte a l’increment de pressupost que ens permeti maximitzar la nostra capacitat de resolució, l’autonomia de gestió dels equips, la gestió de les mateixes agendes per part dels professionals, les millores retributives i de qualitat de vida professional, les compartim i les subscrivim des de la nostra vocació de cuidar de les persones, amb totes les conseqüències i per tant, també dels professionals. De tots els professionals dels Equips d’Atenció Primària.

    És obvi doncs que les infermeres compartim la necessitat d’un canvi de model del sistema de salut i que aquest canvi ha de passar per enfortir i molt l’atenció primària i la salut comunitària. Portem anys reivindicant-ho.

    Durant aquesta vaga s’ha posat el focus en el nombre de visites per metge però l’Atenció Primària i Salut Comunitària no només està orientada a la malaltia i a visites individuals en una consulta, sinó que es basa en una importantíssima feina de prevenció i promoció de la salut dins la comunitat. En són exemples el programa Salut i Escola, les intervencions comunitàries a casals de gent gran, a instituts, a associacions de veïns, mercats, entre molts altres. La descapitalització de la primària també s’ha traduït en la reducció d’aquests programes i intervencions a la comunitat. Reduir programes de prevenció i promoció de la salut es tradueix a la llarga en més dependència de la ciutadania, més costos pel sistema i menys salut en general.

    En aquest context les infermeres tenim clar que la nova orientació de l’Atenció Primària ha de passar si o si per:

    1. L’aposta clara per les infermeres familiars i comunitàries que tenen l’objectiu d’ajudar a les persones a prendre decisions autònomes i responsables sobre la seva salut. Una especialitat que ajuda a apoderar, a través de l’educació per la salut, i millorar comportaments i estils de vida en un sentit participatiu i ampli de manera individual i col·lectiva. És imprescindible el reconeixement de l’especialitat familiar i comunitària de les infermeres d’aquest país i per tant, dotar d’una vegada per totes la categoria professional que ens correspon. Una especialització que també permet solucionar i gestionar molts problemes de salut des de la infància fins a la vellesa.
    2. Donar visibilitat a la figura de la infermera de capçalera: Per a tothom és sabut que tot ciutadà té un metge de família o un pediatre de capçalera, que pot sol·licitar cita per internet, per telèfon o bé presencialment al seu centre de salut, però molts ciutadans desconeixen que també tenen una infermera de capçalera a la que igualment li pot demanar hora de visita directament per temes relacionats amb l’assessorament i acompanyament en la presa de decisions sobre aspectes relacionats amb la seva salut: consell antitabac, estat vacunal, alimentació, situacions d’adaptació de situacions vitals, seguiment de malalties cròniques, seguiment del desenvolupament d’un infant, per posar alguns exemples. La cartera de serveis de la infermera familiar i comunitària és molt desconeguda per a la ciutadania en general i aquí ens tocarà a les infermeres donar-les a conèixer.
    3. L’adequació del nombre de població assignada segons les necessitats reals de la població que atenem, garantint el treball que realitzem a la comunitat juntament amb d’altres agents de salut. De fet, en Atenció Primària i Comunitària, és especialment important les intervencions que fem a i amb la comunitat. La integració comunitària i les infermeres tenim una llarga experiència en fer activitats fora dels centres de salut i a impulsar el treball en xarxa en col·laboració amb salut pública, treball social i les persones i famílies dels barris i comunitats.
    4. Incrementar els espais per adequar l’oferta d’atenció a domicili que la població necessita i que s’ha d’augmentar considerablement degut a l’envelliment i la complexitat dels problemes de salut que presenta la ciutadania. Som expertes en l’atenció domiciliària, en el seguiment i control dels malalts més complexos així com en l’acompanyament al final de la vida, donant suport a les persones que atenem i al seu entorn familiar.
    5. Incrementar els recursos per poder exercir plenament les nostres competències professionals amb la màxima resolució i de manera finalista: prescripció, dotacions, sistemes d’informació i estacions clíniques de treball que integrin la promoció i la prevenció i l’orientació familiar i comunitària.

    No es pot construir una societat saludable i un model d’atenció transformador sense posar sobre la taula aquestes qüestions. Les infermeres estem disposades a activar tot allò que millori el sistema però no podem renunciar a cuidar de les persones amb totes les garanties perquè els ciutadans hi tenen dret.

  • Metges i infermeria reaccionen negativament davant la carta que l’ICS ha enviat als seus treballadors davant la vaga

    Al mateix temps que s’estava duent a terme la cinquena reunió negociadora amb el comitè de vaga, una carta siganda pel director gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS) arribava a tota la plantilla de facultatius d’atenció primària. El text era un document de mesures anomenat «Accions de Millora a l’Atenció Primària de l’ICS».

    Com a resposta a aquesta carta que arriba per evitar la vaga de cinc dies a la que els metges de l’Atenció Primària de l’ICS estan convocats la setmana vinent, del 26 al 30 de novembre, Metges de Catalunya ha acusat l’ICS de «joc brut» per, al seu entendre, «difondre un document de mesures al marge de l’àmbit de negociació».

    En un comunitat, el sindicat ha explicat que va tenir consciència del document en un recés de la reunió en ser avisats per altres facultatius. Després que això passés van abandonar la trobada manfiestant que l’actuació de l’ICS «era poc seriosa i impedia continuar amb les converses en aquell moment».  A més, també han afegit que no valoraran les mesures fins que l’ICS no les presenti en la seva totalitat en la mesa de negociació.

    Tot i el que des de MC entenen que és un intent de desmobilitzar, han assegurat i adverit l’ICS que amb aquesta estratègia «no aconseguirà desincentivar o desunir el col·lectiu mèdic». En aquest sentit, la convocatòria seguirà endavant amb totes les seves demandes encaminades a «garantir la qualitat de l’assistència i la dignitat de les condicions de treball».

    Aquest document no ha sorprès només als qui es trobaven dins la reunió, des de Rebel·lió Atenció Primària han manifestat que el text que s’ha enviat a tots els treballadors «ni de bon tros satisfà les demandes que fem».

    L’AIFiCC ha manifestat invisibilitat de les infermeres en les estratègies proposades

    Davant la darrera proposta de l’ICS, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) denuncia que la infermera familiar i comunitària «està absolutament oblidada» en el document  que l’Institut Català de la Salut ha fet arribar en les darreres hores als professionals de la institució. Entenen que el text planteja un pla de xoc «clarament esbiaixat on no es posa en valor el treball en equip ni molt menys l’aportació de la infermera a l’atenció primària de salut».

    En expressar això han volgut ressaltar que les infermeres representen aproximadament el 30% dels professionals dels centres d’atenció primària de salut i que les càrregues assistencials no les pateix un sol col·lectiu. Donat que entenen que el malestar és general, creuen que «buscar solucions únicament a les necessitats d’agenda dels metges pot generar més desequilibris i malestar en el sí dels equips».

    Des de l’AIFiCC han manifestat la importància de les infermeres com professionals claus dins el sistema de salut donades les demandes i les necessitats de la població actual. En aquest sentit creuen que no es pot fer front a aquesta realitat amb «uns ratis d’infermera per habitant molt per sota dels desitjables», ja que aquest fet «pot posar en risc la qualitat de l’atenció a les persones que s’atenen a les consultes i a la comunitat». Donat que en el document de l’ICS es fa referència a ratis per professionals, han valorat que el càlcul que es dóna, sense tenir en compte les necessitats reals de la població, «és una mesura poc realista i que respon a una situació i demanda exclusiva d’un sol col·lectiu». A més, també denuncien que la manca d’infermeres que va quedar palesa durant el darrer Fòrum de profesionals no queda reflectida en el document de l’ICS.

    Com explicàvem en aquest diari, la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir amb les xifres de la OCDE.

    Finalment, l’AIFiCC també ha volgut posar de manifest que «si bé la primera Reforma de l’atenció primària va passar per la creació de l’especialitat de medicina familiar i comunitària, cal urgentment una segona reforma de la l’atenció primària de salut on s’aposti per un treball en equip real i on la clau de la transformació passi clarament per donar valor a les competències adquirides per les infermeres a través de la seva especialització en infermeria familiar i comunitària».

  • El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

    Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

    Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

    Els números que expliquen el dèficit

    Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

    «Fa molta estona que espero», «aquí no m’atén ningú», «per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?», «ni recorden que em tenen aquí». Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

    Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

    Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que «no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar», tot i que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)».

    En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, «així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc». Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, «costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments». De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

    Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

    Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: «ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem».

    El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

    Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

    El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè «parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits». Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que «si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important».

    Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

    No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari «públic, universal i just»

    Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és «capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social», ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. «Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error». Exigeixen també que s’acompleixin «els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just».

    Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi «Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya» realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la «baixada de sous generalitzada» en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

    A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

    La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que «la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes». Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una «pèrdua molt important».

    Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. «És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho», conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

    Consulta les dades i la metodologia.

  • La precarietat del sector sanitari i la falta de metges entre les principals denúncies del I Fòrum de Diàleg Professional

    El I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya s’ha celebrat amb la presència de 59 entitats assistents sota el nom ‘Construïm la salut del futur’. La cimera ja havia estat anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya.

    La cimera de professionals arriba en un context socioeconòmic que la consellera ha adjectivat «d’advers» i que «els professionals han hagut de patir». Ha reconegut així que la situació de precarietat fa anys que la viuen en el seu dia a dia i que els professionals ja la tenen acceptada com a repte a combatre: «ara ens estan demanant que l’assumim».

    El que els agents demanen que s’assumeixi des de les institucions aborda diverses problemàtiques: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…

    Aquesta primera trobada enceta un procés que ha de durar un any on a través de diverses cimeres o convocatòries plenàries es vol establir el diagnòstic i fer una identificació de reptes. Cap al mes de febrer es celebrarà una cimera d’impuls on naixerà una fase de grups de treball específics per concretar propostes de solucions per arribar a una darrera trobada on es parlarà de la seva materialització.

    Infermeria, Atenció Primària, territorialitat i formació: els 4 reptes principals de Salut

    A la trobada hi han participat corporacions de professionals, societats científiques, organitzacions sanitàries, sindicats, entitats ciutadanes i diverses branques del Govern implicades dins el Departament de Salut. La voluntat de la consellera era que els tres eixos principals d’aquesta cimera fossin elaborar un diagnòstic compartit, definir accions a curt termini i planificar una estratègia a llarg termini per respondre «què necessita la ciutadania de Catalunya». El resultat de la jornada d’avui s’ha focalitzat finalment en 4 reptes.

    El primer d’ells enfocat a la infermeria. Vergés ha assenyalat que les ràtios catalanes (6,09 per cada 1000 habitants al 2017) estan lluny d’aquelles que es marquen a l’OCDE però que «no estem malament si ens comparem amb altres regions de població similar». Si bé ha reconegut també que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (7,74) o Navarra (8,68)». Referent a infermeria, durant el fòrum també s’ha remarcat la necessitat de reconèixer les diverses especialitats existents: el 92% dels professionals de infermeria no tenen reconeguda cap especialitat.

    El segon repte que s’ha fixat durant el fòrum de diàleg professional tracta l’Atenció Primària des de diverses vessants. S’ha arribat a la conclusió que s’ha de fer molt més atractiva i que cal afavorir que els metges es vulguin formar en aquesta especialitat. Vergés ha traslladat una de les dades que s’han mostrat amb preocupació durant la trobada: l’any 1996 el 46% dels metges triaven l’Atenció Primària com a especialitat i ara només ho fa el 21%. «Hem d’avançar perquè les necessitats de salut de la nostra població requeriran de metges d’AP», ha apuntat la consellera.

    En tercer lloc, un nou repte serà establir mesures, més enllà de l’increment del nombre de places de formació sanitària especialitzada, per garantir la distribució equitativa d’especialistes de la medicina arreu del territori.

    Per últim, el repte de la planificació universitària. Vergés ha assenyalat que fins ara les universitats han estat molt lligades als hospitals en si però no tant amb la planificació del Departament de Salut que d’ara endavant «haurà de coordinar molt millor la planificació assistencial amb el Departament d’empresa i coneixements», responsable de les universitats. Segons Vergés, «les universitats estan molt obertes a plantejar-se aquests canvis». Canvis que per una banda faran més atractiva l’Atenció Primària, ja que, segons la consellera, si ara no ho acabava de ser, també era per l’impediment que suposa la vinculació entre universitat i hospitals. Per tant, una de les conclusions que ha sortit del fòrum és que la coordinació entre la planificació en el grau i el currículum docent amb les necessitats dels professionals sanitaris és fonamental per donar una bona resposta a les necessitats de salut.

    També vinculat a la formació, Vergés ha destacat que a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència. Hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí».

  • «Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem»

    Les infermeres del Centre de Salut CASAP Can Bou potencien el seu lideratge a través del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut”. En aquest centre, des de gener del 2014 la infermera realitza de forma autònoma la visita de seguiment i desenvolupament del nen en edat pediàtrica i el pediatre adopta un paper de consultor per aquells casos que la infermera ho precisi. La primera visita d’acollida és la única que fan conjuntament (infermera i pediatre) i és on s’explica el circuit i s’orienta a les famílies a quin professional han de demanar visita segons el motiu de consulta.

    La reestructuració del servei de pediatria definint les funcions de cada professional adaptades a les seves competències, ha permès, ens explica Marta Calabia, una de les impulsores del model, donar més relleu a la infermera en totes aquelles activitats de prevenció i promoció de la salut, i al pediatre adoptar un paper de consultor quan la infermera ho sol·licita. Per altra banda ha permès que el pediatre disposi de més agenda dedicada a la resolució de problemes de salut, què anteriorment eren derivats a segon nivell.

    Aquest model de gestió que ja s’ha començat a aplicar també a altres centres situa a la infermera com el professional sanitari de referència en promoció i prevenció de la salut durant la infància i també es dirigeix a fomentar l’autocura i autonomia del pacient.

    Parlem amb Marta Calabia, infermera de família i comunitària, impulsora del canvi de model al centre i membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Com va néixer el “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” i què comporta exactament?

    És un canvi de model que vam començar a aplicar fa dos anys quan vam veure que la infermera podia abordar la revisió del nen sa. Abans algunes visites les fèiem conjuntament amb el pediatre i algunes no i no enteníem el perquè de la diferència.

    Abans de començar vam fer formació teòrica i pràctica. Tota la part de prevenció i promoció de la salut la teníem més clara però potser ens faltava aprofundir en com explorar alguns òrgans. Des d’aleshores ho estem fent i està funcionant molt bé.

    Com a infermeria quines mancances veu veure per fer aquesta proposta i fer un pas endavant?

    La infermera no estava abordant totes les seves competències. Tot el que sabem no ho estàvem aplicant. Els pediatres tampoc podien desenvolupar altres competències seves perquè dedicaven tot el temps a aquestes tasques. Ara han pogut obrir una consulta de dermatologia per exemple i estan fent el seguiment de nens crònics d’una manera més qualitativa perquè tenen més temps.

    Nosaltres també ens hem adonat que en fer la revisió del nen sa també podíem tenir una millor atenció a les famílies.

    Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Pediatria van treure els resultats d’una enquesta que deia que el 85% dels pediatres de l’Atenció primària necessita més temps per visitar. Com viviu el dia a dia?

    Quan es feia la revisió amb la infermera els hi faltava temps però ara tenen més temps per fer valoracions de nens urgents. Gestió Infermera de la Demanda vol dir que es resolen problemes de salut que la infermera pot resoldre sola. Des que hem fet el canvi de model s’ha organitzat més l’atenció i els pacients es troben més ben atesos. La quantitat de gent que ve és la mateixa però no han d’esperar tant perquè estem més ben organitzats.

    També ha millorat la vostra situació laboral.

    Exacte. Poder desenvolupar totes les competències ha fet que puguem tractar més casos i que els pediatres puguin anar una mica més enllà amb el nen més crònic. A vegades el que ens passava si fèiem una revisió, interrompíem el pediatre de la seva i tot aquest temps era temps que es perdia i no era de qualitat per al pacient. Ara només fem aquesta consulta al pediatre quan el nen té una patologia i ho necessita.

    Hi ha nens que no arriben a veure el pediatre si ho podeu resoldre vosaltres?

    Tot està protocol·litzat i si és un problema que el podem resoldre no cal que passi directament.

    En aquest sentit guanya pes la prescripció infermera. Com la valores?

    De moment no podem prescriure però també és veritat que hi ha moltes patologies que no ho necessiten. En el fons sí que prescrivim perquè al final també és donar indicacions d’educació sanitària com ara beure més líquid si tens un refredat.

    Quan es pugui resoldre aquest problema de prescripció de fàrmacs, que de fet són només els que es poden comprar a la farmàcia, doncs encara millorarà més el model perquè no haurem de molestar als nostres companys.

    La idea d’aquest nou model va començar l’any 2009, com és que ha tardat 10 anys?

    Són moltes les premisses que s’han de complir perquè un projecte així pugui funcionar. La relació entre professionals ha de ser bona perquè ha d’haver-hi una comunicació constant: el pediatre passa a ser un consultar per nosaltres. Necessitem tenir també una mica més de formació: és important la preparació i la seguretat de les infermeres. Per això ha sigut un procés que ha anat a poc a poc. S’ha iniciat a altres centres i ja han estat més ràpids però nosaltres en ser pioners vam elaborar documents i vam avaluar si realment es podia fer.

    A què us referiu quan parleu de gestió de la demanda aguda i urgent?

    De tots els problemes de salut que consulten al centre hi ha alguns que poden ser resolts per la infermera. S’han fet uns protocols per indicar quins casos van a la infermera i aconseguir que aquesta sigui finalista i no sigui necessari passar pel pediatre. És una gestió de la demanda que decideix l’administratiu de la porta. Allà tenen un quadre on indica què atén el metge i què la infermera. Quan arriba un pacient i li diu ‘tinc una ferida’, ho miren i l’envien a la infermera. Un altre per exemple diu ‘febre de més de 4 dies’, doncs va al metge. En alguna ocasió fem intercanvi de pacients si tens dubtes perquè el valori el teu company o si a més de febre també se li ha de fer alguna cura ens el deriven.

    Per fer això els administratius també han d’estar formats en l’àrea sanitària i saber fer i interpretar tres preguntes molt senzilles: què li passa, des de quan i si l’han visitat per aquest motiu. La formació la reben dels professionals sanitaris del mateix centre.

    Marta Calabia, infermera familiar i comunitària al CAP Can Bou a la seu de l’AIFiCC / Carla Benito

    Es podrà replicar aquest model en altres especialitats?

    Sí. Tot és avaluar fins on pot arribar cada professional. A l’Atenció primària sobretot jo crec que els professionals no estan desenvolupant les seves competències al màxim. Tenim una formació universitària bastant completa i no l’estem aprofitant. Si des d’Atenció Primària podem fer això, descarregarem de pressió assistencial els hospitals.

    Per què la gent va directament a l’hospital? Per la saturació o per desconfiança?

    El pacient si es troba molt malament creu que a l’hospital l’atendran millor però també s’ha sumat que últimament la Primària ha estat molt saturada.

    Parleu en el desenvolupament del vostre projecte de promoció i prevenció de la salut per evitar que es faci un ús indegut dels serveis sanitaris.

    Sí. És bàsic. Fem xerrades grupals a centres, des d’escoles bressol fins adolescents, perquè les famílies puguin resoldre des de casa una febre menor per exemple. Ajudem així a l’autocura i a l’apoderament de la família amb el maneig de les malalties més freqüents. Les patologies banals són normalment les que col·lapsen els centres de salut. S’intenta treballar molt l’atenció comunitària i la prevenció però costa perquè per fer aquesta feina més externa hem de treure el temps del nostre dia a dia a consulta.

    Es diu que hi ha gent que mai fa ús dels centres de salut i gent que n’abusa… També que cada dia els nens estan més sobreprotegits. Us hi trobeu?

    Sovint tenim 80 nens esperant i un 50% no caldria que ens consultessin. És molt educacional… No només els hi resolem la consulta sinó que els hi donem consells per la pròxima vegada. Moltes vegades sobremediquem a les persones i la gran majoria no ho necessiten. El fet que tinguem tanta pressió assistencial fa difícil valorar quin nen pot estar més greu i ha d’entrar abans. Això fa que hi hagi nens que no s’haurien d’esperar, ho facin dues hores mentre que et trobes casos d’un nen que li fa mal la mà des de fa dues setmanes i ve d’urgències a mirar-s’ho. Si ja ha esperat dues setmanes, no cal que vingui d’urgències, podria demanar hora. Estem treballant també en una plataforma web perquè les famílies es quedin tranquil·les si saben que tenen un lloc oficial de confiança on fer les consultes. De fet, la consulta virtual està funcionant molt bé i a més hi ha un munt de pàgines web molt ben documentades.

    Entre metges i infermeria hi ha molta coordinació però compteu també amb psicòlegs i treballadors socials? 

    Tenim coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i fem reunions cada tres setmanes amb la psicòloga per parlar dels casos que hem derivat. De totes maneres la tenim a l’abast per fer-hi preguntes sempre. La treballadora social no la utilitzem molt a pediatria però sí que comptem amb una. Ara estem reclamant una segona perquè amb l’àrea d’adults té molta feina. És necessari perquè el pacient està molt millor atès quan ho està des de diverses mirades.

  • Estudiants, residents i l’aprenentatge del tenir cura

    El terme universitat, derivat del llatí universitas, i que significa comunitat, col·lectiu o gremi, ha evolucionat al llarg del temps cap al d’universitas scholarium o col·lectivitat d’estudiants, peça angular i que dóna sentit a la institució. Als meus alumnes, estudiants amb els quals comparteixo el coneixement, sempre els dic que ens trobem al lloc on neix i creix part del coneixement de la disciplina en la qual s’han matriculat, en el meu cas, la Infermeria. Els dic que les meves aportacions al seu aprenentatge són només això: aportacions, discutibles i susceptibles a ser matisades i revocades. Però que les seves puntualitzacions han de fonamentar-les, evidentment, sobre la base de l’evidència i el saber. En definitiva, que no esperin de mi una classe magistral, ja que no tindria cap sentit als seminaris dels pràcticums que, des del Grau, tenen la categoria d’assignatura.

    Si avancem en l’adquisició del coneixement i ens centrem en la formació continuada, postgraduada i, amb més raó, en la formació especialitzada, la figura del «professor» va perdent el sentit. Seré cautelós i no afirmaré que «no té cap sentit». Correspon als tutors l’orientació en l’aprenentatge i, per descomptat i en primer lloc, al mateix professional titulat que decideix especialitzar-se en una àrea determinada, la responsabilitat d’adquirir les habilitats que li permetran aprofundir en els coneixements que li han de servir per desenvolupar-se professionalment i competencialment.

    Al llarg del temps he observat amb certa preocupació que alumnes i residents, majoritàriament, esperen o anhelen un temari sobre el qual ser avaluats, que hagin d’aprendre i posteriorment reproduir, sense cap aportació al desenvolupament de la professió i especialitat escollida. Si bé en els alumnes de pregrau pot arribar a ser comprensible, no ho és tant en aquells, ja titulats, que decideixen especialitzar-se.

    Històricament ens hem vist obligats a exercir la nostra professió integrada en models clàssics i jeràrquics. La normativització de tasques i funcions, que era encomanada a la nostra disciplina per tercers, limitava el nostre desenvolupament del rol autònom com a professió. Lamentablement, aquestes llistes de funcions es tornaven obsoletes l’endemà de la seva publicació però se seguien desenvolupant durant anys. En el camp de la infermeria no només s’ha entorpit el desenvolupament competencial sinó que s’ha privat a les persones de beneficiar-se de les cures que les infermeres podien oferir-los. Els ciutadans no coneixien i, en gran proporció continuen sense conèixer, allò que les infermeres podem oferir-los: el que no es coneix, no es posa en valor i no es troba a faltar.

    Fa 40 anys que la infermeria, com a disciplina pròpia, entra a la universitat. Gairebé 10 anys del pas de la diplomatura al grau i aquest any es gradua la 6a promoció de residents en infermeria Familiar i Comunitària. Malgrat això, les infermeres seguim sense tenir massa clar on són els límits dels marcs competencials de les professions sanitàries. Tendim a imaginar-los amb múltiples fronteres de línies gruixudes sustentades per normatives obsoletes i gens concordes amb la realitat de la nostra pràctica. Malgrat tenir un model de protecció de la salut dels ciutadans amb una visió aparentment moderna, l’organització clàssica del treball dificulta la pràctica de la nostra professió. Com he comentat anteriorment, els sistemes de salut (part operativa del model) segueixen basats en models funcionarials, rígids i obsolets. Aquesta forma d’organització no afavoreix en absolut el desenvolupament competencial i, en aquesta, pot tenir la seva explicació el punt exposat anteriorment.

    Les infermeres a Espanya treballem sota un «sostre de vidre» que són les barreres invisibles (externes i internes) que ens impedeix aquest desenvolupament competencial, tal com diu Edurne Zabaleta. En aquest sentit, els processos d’autoregulació professional pretenen, en la mesura del possible, ajudar a ordenar la professió des de la pròpia professió i orientar-la cap a on ha d’anar: un model centrat en l’atenció i cura de les persones, famílies i comunitats i que són, en definitiva, els qui han invertit en la nostra formació, ens reconeixen com a professió i sobre qui ha de revertir el benefici de les cures.

    En definitiva, l’organització dels sistemes de salut i dels equips d’atenció primària han de seguir treballant per orientar les seves dinàmiques i passar de models multidisciplinaris de col·laboració a models interdisciplinaris on les diferents professions cooperen i se centren a oferir les cures que les persones, famílies i comunitats realment necessiten.

  • «Tothom ha de treballar amb la màxima seguretat possible, per ells i pels malalts»

    Elisabeth Vives, després d’haver realitzat diverses tasques assistencials i de gestió dins el SEM, va ser nomenada Directora d’Infermeria del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001.

    Ara, al capdavant de la Direcció d’Infermeria, lidera els 261 infermers i infermeres que conformen el 36% de la plantilla total que han rebut de bon grat aquest nomenament doncs feia 14 anys que no existia aquesta figura de direcció.

    Parlem amb Elisabeth Vives per saber de primera mà quines tasques haurà d’assumir i quins reptes es troba la Infermeria d’Emergències Mèdiques.

    Per què ha costat 14 anys restaurar la figura de Directora d’Infermeria?

    No ho sé. Suposo que les diferents direccions tenien uns projectes diferents i anomenant Direccions Assistencials Globals era suficient. No només va passar al SEM. Va haver-hi Hospitals on les direccions d’infermeria també van caure. Suposo que va a modes de gestió i en aquell moment algú va decidir que al SEM no feia falta.

    S’ha reclamat al llarg d’aquests anys?

    Els professionals han reclamat a les diferents direccions que hi ha hagut al SEM que restauressin la Direcció d’Infermeria. Han hagut de passar 14 anys fins que finalment algú ha entès que s’havia de posar de nou aquesta funció.

    Com vas acabar accedint al càrrec?

    Jo he estat realitzant tasques de gestió i direcció dins de l’empresa durant aquests últims anys i ja havia dirigit un servei portat per infermeria que era Sanitat Respon. En el moment que van plantejar tornar a instaurar la figura jo estava dirigint un altre servei i em van proposar si a més a més volia portar la Direcció de la Infermeria i la veritat és que no vaig dir que no. És un orgull.

    Ara ja fa un parell de mesos, la teva rutina i les funcions que duus a terme quines són?

    El meu temps s’ha de fragmentar molt que com ja he dit no només porto això. Durant aquest temps el que estic fent i no he acabat és copsar el que la infermeria del SEM vol ser en el futur. Jo tinc les meves idees i les meves línies però si aquestes no coincideixen amb el què la gent vol doncs les haurem d’ajustar. A part també d’intentar reorganitzar els processos interns de la infermeria també vaig pels territoris a escoltar el que la gent em diu per veure què podem fer i entre tots muntar un projecte comú per tota la infermeria del SEM.

    Com a SEM teniu aquesta seu central però teniu gent a peu de carrer per totes les comarques i províncies, com t’hi relaciones?

    Vaig a parlar amb ells per tot el territori. Anem el Cap Territorial que és metge i amb el Sotscap que és infermer i que són els responsables directes dels professionals al carrer i muntem les reunions on m’expliquen com ho veuen tot i jo contesto i explico el que puc i em deixen i amb això farem el projecte.

    De moment pots dir que està sent positiva l’experiència?

    Sí. Jo crec que és bo. Per ells i per mi i pel SEM en general.

    Quines àrees més has de controlar a part de la infermeria al carrer?

    També tenim infermeria a coordinació i fent consultoria telefònica. Aquesta és una de les tasques més complicades, ja que aquest personal dóna recomanacions sense veure el pacient i ha de fer un triatge acurat per derivar a un lloc o altre la demanda. També hi ha infermeria que coordina recursos assistencials, és a dir, decideixen com gestionar les ambulàncies i quan cal enviar-ne una i de quin tipus segons les trucades.

    A banda, dins el SEM també comptem amb la Unitat de Serveis Especials que compta amb 23 professionals. Aquesta és una unitat molt preparada en medicina tàctica: treballen amb el servei de Mossos d’Esquadra i amb els Bombers davant d’incidents crítics com ara atemptats o catàstrofes. És un equip especial perquè s’ha hagut d’entrenar i formar junts als cossos de seguretat.

    I com està sent la relació amb les altres figures de direcció?

    Bo. Pel que fa a la filosofia professional cadascú parlarà amb la seva gent seguint una línia concreta però pel que fa a la manera de treballar no tindria sentit que donéssim directrius diferents des d’Infermeria i des de Medicina. L’assistència en si és tot un procés i no el podem dividir.

    Estàs descobrint moltes mancances per aquests 14 anys sense cap persona desenvolupant aquest càrrec?

    No perquè poc o molt la gent sempre ha anat expressant el què volia i poc o molt, com que no hi havia una direcció, cada territori, amb els caps i sotscaps i l’antiga direcció d’operacions on jo també hi era, ja fèiem coses dirigides a la infermeria. El que passa és que no hi havia la visibilitat que hi ha ara. Abans ho feies però qui ho organitzava era la Direcció d’Operacions en general i el cap visible era un metge. Jo era la seva segona i a nivell d’infermeria ho treballàvem amb els sotscaps que són infermers. Què passa? Que això al carrer no es veu ni es viu així perquè quan parlen de la direcció veuen un metge. No vol dir que no pugui dirigir a la infermeria com que una infermera no pugui dirigir a un metge perquè dirigir és dirigir. No és fer de metge ni d’infermera, és gestionar. I això ho pot fer qui tingui capacitat de fer-ho amb independència del seu status professional. Al final, si tu ets infermera i estàs dirigint un col·lectiu ampli on poden haver infermers, metges, tècnics, administratius, el que has de fer és marcar línies de direcció i per cada tema en concret envoltar-te dels que en saben.

    Fins ara el conseller de Salut era un politòleg i de sanitat sabia el que sabia. S’envoltava de gent què sabia el que s’havia de fer i els hi preguntava als experts. Això és el que ha de fer un gestor. Un gestor no ha de saber de tot, ha de saber gestionar i a partir d’aquí dirigir, liderar equips, cohesionar. Jo sé de moltes coses però no en sé de tot. Pels projectes importants buscaré a qui en sàpiga.

    Comptant amb tots els elements com ara la distribució territorial?

    Sí i amb transversalitat.  No cal comptar sempre amb la gent que està més a prop que ara la tecnologia ens dóna moltes oportunitats per treballar en projectes a distància. Treballes en xarxa i fas projectes on participa tothom perquè els territoris són molt diversos i el que pot funcionar a Sabadell, Terrassa o Barcelona, no encaixa a l’Alt Pirineu. Hem de respectar les característiques de cada territori perquè enlloc hi ha el mateix tipus de pacient, ni de recurs, ni de suport sanitari. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana hi ha molts Hospitals que estan molt especialitzats però a Berga no. Aleshores la infermeria i els metges d’allà tenen unes peculiaritats i es troben amb una sèrie de coses i de casos que a Barcelona poden gestionar amb uns recursos que allà no tenen. Hem d’intentar que tothom pugui treballar amb la màxima seguretat possible per ells i pels malalts. I amb el màxim suport i recursos que els puguem oferir. Per aquí anem.

    Quins reptes es troba el personal d’infermeria del SEM que no es troba el d’un hospital?

    La diferència bàsica és que el personal d’infermeria d’emergències treballa al carrer, en un territori totalment hostil. Quan dic al carrer no vull dir només al carrer. També a un domicili o a un poliesportiu. És a dir, fora d’un lloc tancat com és un Hospital. Un dels problemes que això té és que la gent sent i veu tot el que fas. Has de mesurar aleshores com et comuniques amb els teus companys. En un hospital li dius al familiar que s’esperi un moment fora, al carrer això no ho pots fer.

    Han de tenir una actitud i una manera de fer especial aleshores?

    Sí. Però per accedir a aquesta feina el què es demana és una formació molt específica que es basa en màsters o postgraus en emergències. És important tenir coneixement però aquí l’experiència és clau.

  • Les infermeres familiars i comunitàries estableixen línies de treball per trencar les limitacions de l’Atenció Primària

    El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat busca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).

    L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.

    Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».

    L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.

    Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari

    El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.

    L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.

    Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».

    Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.

    Vuit reptes de futur

    La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.

    Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres

    1. Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
    2. Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
    3. Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
    4. Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
    5. Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
    6. Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
    7. Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
    8. Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.

  • Un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat

    El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea han presentat els resultats de l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya”.  L’estudi mostra, entre d’altres indicadors de salut, que les infermeres i infermers presenten un major risc de desenvolupar problemes de salut mental. Un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc «ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son». En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals. A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta a un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya. També argumenten que «la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors» també són situacions de risc.

    Hi ha 50 mil infermeres i infermers a tot Catalunya que treballen en activitat assistencial de l’àmbit públic, concertat, privat i per compte propi. Les «complicades condicions de treball» afecten directament als seus hàbits de vida i la seva salut. L’estudi explica que aquestes condicions augmenten els riscos psicosocials als que les infermeres estan exposades i que són especialment elevats en el cas de les que treballen a hospitals. Això passa perquè aquest personal, expliquen, té una major càrrega de treball alhora que participen menys en les decisions del centre i tenen un menor suport dels seus superiors, tal i com desvetllen les dades recollides. A banda del que viuen dins els centres, el col·lectiu infermer ha patit una «baixada de sous generalitzada» que l’estudi recull que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.

    Tant el CCIC com la Fundació Galatea han valorat positivament que s’hagi dut a terme aquest estudi. Per la seva part, el Dr. Miquel Vilardell, president de la Fundació Galatea, ha valorat que «aquests resultats ajuden sempre a dissenyar intervencions tant preventives com assistencials que milloren el benestar no solament d’aquests professionals, sinó també el dels ciutadans atesos per ells».

    Per altra banda, la Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que l’estudi confirma «quelcom que ja intuíem». «La sensació de cert maltractament del col·lectiu està molt present entre les infermeres i està clar que té un impacte directe en la seva salut», afegeix, «cal que hi posem mesures i compromís per part dels centres de treball per revertir una situació que afecta precisament als professionals que tenen cura del ciutadà. Les infermeres i infermers del nostre país han d’estar també ben cuidades a fi que puguin desenvolupar la seva professió en les millors condicions».