Just Deploy It!

Etiqueta: infermeria

  • La prescripció infermera a Catalunya a prop de ser una realitat per a tots els casos

    El Govern de la Generalitat de Catalunya donava llum verda al decret d’acreditació de prescripció infermera que permetrà que els més de 45.000 infermers i infermeres de Catalunya puguin acreditar-se per indicar, usar i dispensar medicaments i productes sanitaris d’ús humà. Aquest decret, que suposa el primer text normatiu català que regula la prescripció infermera en el sistema sanitari català, detalla el procediment que hauran de seguir els professionals per acreditar-se i que va iniciar-se divendres passat.
    En aquest sentit, d’acord amb el Reial Decret estatal, per aconseguir l’acreditació hauran de complir dos requisits. El primer serà disposar del títol de Grau d’Infermeria o un d’equivalent, i el segon requisit serà o bé acreditar un mínim d’un any d’experiència professional com a infermer o, si no és compleix aquest requisit, haver superat un curs d’adaptació, que està elaborant el Departament de Salut conjuntament amb el Consell de Col·legis d’Infermeres de Catalunya, i que s’impartirà de manera gratuïta als professionals que no puguin acreditar l’antiguitat exigida.
    L’acreditació podrà ser atorgada per cures generals per al col·lectiu d’infermers i infermeres no especialistes, o per cures especialitzades per als especialistes. Des del moment que l’obtinguin, aquesta acreditació ja capacitarà els infermeres i les infermeres per indicar, usar i autoritzar la dispensació de productes sanitaris i de medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Això, com han comunicat des del Departament de Salut, suposa un ventall de més de 4.700 productes sanitaris finançats, com ara apòsits, gases i bosses d’ostomia, i més de 1.000 medicaments que no necessiten prescripció mèdica, la gran majoria dels quals no finançats.

    Respostes positives d’immediat des d’infermeria

    Al mateix temps que el Departament de salut donava a conèixer l’aprovació del decret, les respostes d’òrgans com el Consell de Col·legis d’Infermeres i infermers de Catalunya (CCIIC) o l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) arribaven ràpidament.

    Des del CCIIC han celebrat poder acreditar-se per a la prescripció infermera però han volgut recordar que «l’actual marc legal no respon encara a la realitat de la pràctica real de les infermeres i els infermers si bé apunta cap a una seguretat jurídica per a les infermeres».

    Aquesta reflexió sorgeix perquè amb aquest decret les infermeres que obtinguin l’acreditació podran prescriure aquells medicaments que qualsevol usuari pot adquirir a les farmàcies. No obstant això, per als medicaments i productes sanitaris subjectes a prescripció mèdica, caldrà esperar a que el Ministeri de Sanitat prepari els protocols i guies de pràctica clínica. Segons el propi Real Decreto 1302/2018 han d’estar a disposició  com a tard el novembre de 2020.

    Núria Cuxart, degana del CCIIC denunciava que «la lluita per aconseguir esmenar el gran error de la Llei del Medicament en el que no es reconeixia la infermera com a subjecte prescriptor fa molts anys que dura i no resoldrem definitivament el problema fins aconseguir esmenar aquesta llei». Paral·lelament, Cuxart també destacava que tant el moment com el decret són importantíssims «no tant pel que ens permeti fer en termes pràctics, que encara no s’acosta al que necessitem, sinó pel que representa haver traspassat la immensa barrera que ens impedia prescriure». «Aquest és un procés irrevocable», afegeix Cuxart, «un cop acreditades podem seguir treballant per millorar les condicions en les que les infermeres podem fer, amb seguretat legal, el que fa anys fem dia a dia pel que fa a la prescripció infermera i demostrar sense obstacles legals els seus beneficis».

    Per la seva banda, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) valora «positivament l’inici d’aquest procés d’acreditació per a la prescripció infermera, que segur ens permetrà treballar amb una major seguretat jurídica però no podem oblidar que aquesta prescripció, recollida al Real Decreto 1302/2018,  de 22 d’octubre, està molt lluny de regular la veritable pràctica de les infermeres i els infermers, i per tant, aquest Real Decreto se’ns queda curt”. Afegeixen a més que aquest Real Decreto estableix també un segon requisit, la disponibilitat de protocols o guies de pràctica clínica i assistencial elaborats conforme normativa estatal per la Comissió Permanent de Farmàcia del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Degut a aquesta implicació, des de l’AIFiCC no entenen «com les competències de la infermera d’Atenció Primària i de l’especialista en Familiar i Comunitària que les capacita per atendre a les persones en processos aguts i en el seguiment de les malalties cròniques, puguin entrar en contradicció amb la legalitat quan ha d’indicar i dispensar un fàrmac subjecte a prescripció mèdica, i que ja estan indicats en els protocols i guies de pràctica clínica utilitzades a l’Atenció Primària de Salut (APS)».

    Davant el què entenen com a contradicció, demanen al Govern que segueixi treballant «per a que les infermeres i els infermers de Catalunya puguin assolir a curt termini el reconeixement legal en la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris financiats o no, en el marc dels protocols i guies de pràctica clínica i assistencial utilitzades a l’APS».

    El sindicat Metges de Catalunya estudiarà la impugnació del decret d’acreditació

    Metges de Catalunya (MC) valorarà la possible impugnació del decret que activa. El sindicat recrimina a la Direcció General de Professionals de la Salut (DGPS) que no hagi tingut en compte cap de les al·legacions presentades per l’organització i mantingui un sistema d’acreditació que «no garanteix la seguretat clínica i ratifica la manca de rigor en la validació dels mèrits».
    Una de les peticions de MC era que les dues vies que contempla el decret per donar l’acreditació que inclou el decret fossin «successives i acumulatives». És a dir, que s’exigeix al personal d’infermeria tant l’experiència professional mínima com la superació d’un programa de formació específica. A més, el sindicat mèdic reclama que l’acreditació no sigui genèrica, sinó que es vinculi a l’àrea d’especialitat infermera o al servei assistencial, perquè, en cas que la professional canviï de destinació, sigui necessària una nova acreditació “per seguretat i control”.

    Pel que fa a la formació, l’organització rebutja que siguin les mateixes entitats d’infermeria les que s’encarreguin d’impartir els cursos acreditatius. “Per sentit comú, no pot ser que el mateix col·lectiu d’infermeria sigui alhora jutge i part. La formació l’han d’impartir professionals amb els coneixements científics i la pràctica clínica suficient en l’exercici de la prescripció de medicaments i productes sanitaris, supervisada també per les autoritats sanitàries”, al·lega el sindicat.

  • Es constitueix la Taula Infermera d’Atenció Primària per donar resposta al malestar i desafecció de les infermeres de primària

    La Taula Infermera d’Atenció Primària (TIAP) s’ha creat per «aglutinar el malestar, neguit i desafecció que viuen les infermeres d’Atenció Primària de Salut», i ha estat impulsada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC),  el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres de Tarragona (CODITA).  Altres entitats n’estan estudiant la seva adhesió.

    Aquestes demandes i neguit expressades per les infermeres sorgeixen a partir de les propostes de transformació de l’Atenció Primària de l’ENAPISC; entre els temes que més preocupen: el reconeixement de l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària i el valor afegit que pot aportar a l’atenció primària, o el ple desenvolupament de les competències de les infermeres, especialment les vinculades a l’atenció longitudinal en totes les etapes de la vida.

    La TIAP vol analitzar i fer propostes per exigir el reconeixement en el lideratge i l’expertesa de les infermeres, que són peces clau per resoldre problemes i situacions de salut i de malaltia, des d’una perspectiva  individual, familiar i comunitària. Per això, entre d’altres temes, expliquen que dins s’hi analitzarà: el nombre d’infermeres necessàries en base a les necessitats de les persones i les característiques sanitàries, socials, econòmiques i de l’entorn, i les innovacions digitals que cal aplicar i com afecten ja en la provisió dels serveis, sobretot en l’entorn domiciliari i en les cures en l’entorn comunitari.

    Les tres entitats promotores de la TIAP, creuen que “una taula de debat com la que proposem, on ens trobem actualment AIFiCC, COIB, CODITA i infermeres compromeses a títol personal, pot ser l’espai que ens permeti canalitzar les demandes i suggeriments que ens fan arribar i treballar en cooperació amb l’objectiu de buscar solucions factibles”.

    En definitiva, la TIAP pretén esdevenir un espai permanent comú on, a través de convocatòries presencials o digitals, s’intentaran canalitzar iniciatives, propostes, suggeriments, innovacions per trobar les millors estratègies i els més grans consensos possibles en  l’atenció familiar i comunitària que  les infermeres  del  nostre país han d’oferir als ciutadans.

  • Les escoles tindran un CAP de referència, però no una infermera

    No hi haurà infermeres escolars el curs vinent, malgrat les veus que les demanen, perquè la pròrroga pressupostària ho fa inviable, però sí que s’està intentant que els docents no hagin d’assumir tasques assistencials que no els corresponen i per a les quals no estan formats. Això passa per un acord entre els departaments d’Educació i Salut, pel qual es pretén que a partir del curs 2019/20 tots els centres educatius tinguin “un CAP de referència i un professional sanitari que treballi al centre el temps que faci falta i quan ho necessitin els alumnes”, segons va anunciar dijous passat el conseller Josep Bargalló, arran d’una interpel·lació sobre escola inclusiva formulada per la diputada del PSC Esther Niubó.

    “Establirem aquest acord i esperem que el curs que ve cada centre tingui un CAP adjudicat; no seran infermeres a les escoles, però sí que ja serà una atenció que no recaurà només en les mans dels professionals de l’educació”, va dir Bargalló, que no obstant això va precisar que l’acord encara ha de rebre el vistiplau del Departament d’Economia i de la taula de la Funció Pública. Amb tot, el conseller va insistir que, pel seu Departament, l’escola inclusiva és una prioritat i que malgrat la pròrroga pressupostària els recursos destinats a escola inclusiva han augmentat “perquè s’han tret d’altres serveis”.

    A banda, en la compareixença la diputada del PSC també va parlar d’altres coses, com de la falta de mecanismes per a la detecció precoç de l’alumnat amb necessitats de suport, de l’escassa inversió en escola inclusiva o dels problemes que molts d’aquests alumnes tenen durant el temps del migdia a causa de la falta de monitors. Sobre els dos últims punts, Bargalló va replicar amb un llarg llistat d’inversions i recursos que el sistema disposa per fer possible el model inclusiu, si bé va admetre que encara en falten més, i pel que fa al menjador va explicar que a 12 comarques catalanes els mateixos vetlladors que són a l’aula també donen suport a l’hora de dinar. “Això s’ha fet amb els mateixos diners que ja s’aportaven als consells comarcals, però usant-los de manera diferent, i aquesta mateixa solució l’anirem desenvolupant en altres comarques”, va dir el conseller.

    Crítiques de les mares d’infants amb malalties cròniques

    Pel grup de famílies amb fills amb malalties cròniques, que impulsen la petició de la infermera escolar juntament amb l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE), la proposta del conseller és insuficient. En una carta oberta que van difondre divendres, aquestes famílies titllaven d’excusa l’argument de la pròrroga pressupostària i insistien que “no dotar als centres d’infermera escolar constitueix una vulneració del dret dels infants a l’educació i la salut”.

    Segons aquestes mares, algunes de les quals presents dijous a la tribuna de convidats de la cambra catalana, “l’Acord Marc que plantegen entre Educació-Salut només dotarà als centres educatius d’un CAP de referència, per tant continuem parlant d’una infermera itinerant amb intervencions puntuals. La proposta de cap manera s’ajusta a les necessitats dels nostres fills, continuaran sense rebre atenció sanitària de qualitat durant la jornada escolar,  i mestres, vetlladores i famílies, continuaran realitzant tasques sanitàries”.

    Fa unes setmanes, la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, ja va comentar a El Diari de l’Educació que desconfiava d’aquesta eventual solució: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”, deia Soler.

  • Cal una evolució real en el model d’organització de l’atenció primària: les infermeres som clau

    L’organització dels serveis, la gestió de les persones i del coneixement dels equips d’atenció primària estan en un constant procés de canvi. El nou escenari és el resultat de les novetats tecnològiques, de les necessitats i demandes canviants de les poblacions adscrites, tant de salut com socials i de les característiques de l’àrea bàsica de salut on es presten els serveis. Naturalment, també té la seva influència el desenvolupament competencial dels professionals i del marc normatiu que regula l’exercici de les diferents professions sanitàries.

    Cal plantejar on estàvem, on estem i on hauríem de situar-nos i com organitzar-nos per tal de buscar la màxima eficiència. Es fa imprescindible la reflexió sobre dos models d’organització:

    Els models multidisciplinaris, organitzats en formats de col·laboració (treballar i/o ajudar a altres professionals), basats en l’organització del treball per funcions i sustentats en normes obsoletes. En definitiva, un model propi d’una altra època que ens recorda el treball en cadena on la jerarquia entre professionals ha demostrat ser ineficient. Aquests models són gens apropiats en professions amb alt grau de coneixement i possibilitats de resoldre noves necessitats de la població en ple segle XXI.

    La infermera familiar i comunitària s’ha orientat al llarg dels anys per donar una resposta longitudinal i integral a la població que té assignada. Això és fruit del seu desenvolupament competencial, tant pel que fa a la formació (grau i especialista) com per la formació post-graduada i continuada. Les habilitats i expertesa de les infermeres, que fa anys treballem a l’atenció primària de salut, fa que aquest model no sigui vàlid ni des d’un punt de vista d’eficiència ni per donar resposta i resoldre els problemes reals de les persones.

    Per això volem i cal organitzar-nos en models interdisciplinaris i treballar per competències. La cooperació entre les diferents professions s’orienta a les necessitats reals i canviants de la població. Ens permet donar una resposta de forma eficient i no només enfocada a la producció. Aquests resultats, que impacten en la salut i el benestar dels ciutadans, són mesurats i avaluats i cadascú es responsabilitza de les seves accions des del seu marc competencial.

    A nivell col·lectiu, a les professions ens toca vetllar per l’avenç de la nostra disciplina, sense ingerències i respectant les professions alienes. A nivell personal, als professionals, tal com ens obliguem a través dels nostres codis deontològics, ens pertoca seguir formant-nos per tal de promoure la cultura del compromís i de l’esforç compartit. I a l’administració li pertoca, des d’un punt de vista normatiu, facilitar i no vetar el desenvolupament professional, en el nostre cas de la infermeria, en benefici dels ciutadans d’aquest país. I, per últim, cal aplicar les innovacions que milloren la implicació i el lideratge dels professionals.

  • Es gradua la setena promoció d’especialistes en infermeria familiar i comunitària sense el reconeixement de la categoria professional

    Aquest 2019 es es gradua la setena promoció d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC). L’any 2005 es va reconèixer l’especialitat, i el maig del 2011 es va iniciar la formació de les primeres infermers i infermers especialistes. Actualment a Catalunya ja son 217 especialistes i més de 1.689 a tot l’estat espanyol, però encara no es reconeix com a categoria professional a l’àmbit de la primària.

    De fet, en l’acte que es celebra avui en el marc de la VII Jornada d’Especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària organitzada per AIFiCC, els especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària a Catalunya mantenen la seva reivindicació de reconeixement de l’especialitat i demanen voluntat política per impulsar la creació de la categoria professional.

    Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, explica que el primer any van ser 18 les graduades i aquest any ja en són 44 mentre que el vinent arribaran a les 52 graduades sent aquesta una molt bona notícia.

    Tot i així, des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) creuen però “que malgrat l’augment d’especialistes i del número de places per fer la residència, al finalitzar el període formatiu, a Catalunya, ens trobem que encara no existeixen llocs de treball específics que concordin amb les competències adquirides”.

    És a dir, cada vegada trobem més especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària en l’àmbit de l’Atenció Primària però la majoria no tenen el degut reconeixement de la professió i sense la categoria professional corresponent. Davant això, diuen que «l’accés a un lloc de treball definit i adequat a les nostres competències és igual que per a la resta d’infermeres i infermers que no tenen aquesta especialitat».

    Segons els residents i especialistes de l’AIFiCC, la solució passa per diferents agents “en primer lloc l’Administració s’ha de comprometre a reconèixer l’especialitat com a categoria professional i a introduir places específiques per a especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària en els equips d’Atenció Primària, igualment cal que les Unitats Docents d’Atenció Familiar i Comunitària treguin totes les places acreditades en convocatòria”.

    Així, Alba Brugués, a part de celebrar la incorporació d’aquestes noves especialistes, recorda i remarca la importància de les especialistes que entraran per via excepcional, ja que així «es marcarà una línia que farà que totes les infermeres a l’Atenció Primària siguin especialistes».

    Pel que fa a les oposicions de l’Institut Català de la Salut d’aquest diumenge Brugués explica que es fan per tothom i a tot arreu i que no es fan per àmbits d’expertesa, tothom es pot presentar. «Cal que la gent que treballa en un àmbit assistencial tingui competències per aquest lloc de treball que no tindran si venen d’un altre àmbit o sense expertesa», descriu.

    Ara per ara, es sap que la via excepcional es convocarà a finals d’any però no es sap del cert la seva data. Això el que fa és que les infermeres que treballen a l’Atenció Primària i volen adquirir el títol d’especialistes s’hagin de començar a preparar. «Cal tancar d’una vegada per totes les especialitats que es van incorporar com a categoria al Reial Decret», demana Brugués. Per les infermeres que fa anys que treballen a l’Atenció Primària, examinar-se per via excepcional significa evitar presentar-se a una plaça d’especialista on no es reconeixeria el grau d’expertesa que tenen ja adquirit i se les obligaria a estudiar i rotar durant dos anys per diferents llocs.

  • Creix la demanda per dotar els centres educatius d’infermeres escolars

    Entre el 0,8% i l’1% de la población infantil té epilèpsia, segons estimacions de la Federación Española de Epilepsia (FEDE), mentre que entre l’1% i el 5% desenvolupa diabetis tipus 1 (la que es dóna en població infantil), segons dades de la Fundación para la Diabetes. El Catsalut estima també que la probabilitat de patir un problema de salut mental abans dels 18 anys oscil·la entre el 10 i 20%, i que entre un 4 i 6% correspondrien a trastorns mentals greus. També, segons l’Associació Espanyola de Pediatria, un 8% dels infants té alguna malaltia relacionada amb el sistema immune, un 12% d’arrel muscular o esquelètica i un 10% respiratòries, principalment asma. Si a Catalunya hi ha 1,5 milions d’alumnes, tot això vol dir  que 150.000 són asmàtics, que aproximadament la mateixa xifra o superior té algun tipus de trastorn mental, que al voltant de 70.000 descobreix al llarg de la seva vida escolar que el seu metabolisme no produeix insulina, o que al voltant de 15.000 pateix crisis epilèptiques.

    A tot això s’enfronta, normalment, el professorat, habitualment sense cap més formació en atenció sanitària que la que rep puntualment (i amb sort) el mestre o professor quan té un cas d’infant amb malaltia crònica a la seva aula. I per això, des de fa uns anys, l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) ve reclamant la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu. En les darreres setmanes han volgut intensificar aquesta demanda donant visibilitat a casos concrets que han aparegut als mitjans de comunicació. A TV3 es van fer ressò del cas d’una família de Lleida que va haver de marxar a Tordera perquè a la seva ciutat no va trobar cap institut disposat a escolaritzar el seu fill, que té epilèpsia, i tot i així a Tordera ho va aconseguir amb la condició que la mare es passi tota l’estona al centre per atendre el seu fill quan tingui una crisi. O una altra mare de Santa Perpètua de la Mogoda amb filla també amb epilèpsia que també ha pactat amb el centre que mentre la nena hi sigui ella no s’allunya gaire per si de cas. O el cas que va publicar La Vanguardia d’una nena de Barcelona amb espina bífida que per primer cop ha aconseguit que li assignin una infermera del CAP per fer-li les cures, tasca que fins aleshores venia fent al seu pare.

    La solució es troba als CAP?

    En un d’aquests reportatges, el director general de Primària i Secundària, Josep Vallcorba, admetia el problema: “Som plenament conscients que som davant d’un tema que hem de resoldre, i que fa molt de temps que està encallat, ja que és veritat que hi ha famílies que fan un sobreesforç. Hem de veure com des del CAP [Centres d’Atenció Primària] més proper establim uns protocols que siguin sòlids, viables i fiables perquè tothom estigui tranquil: les famílies i els mestres”, deia Vallcorba. En una reunió recent que representants d’ACISE i d’altres entitats que els donen suport (Fapac, Fapaes, USTEC, CCOO, UGT i el Col·legi d’Infermeres) van mantenir amb alts càrrecs d’Educació i de Salut els van informar que tots dos departaments treballen en un “acord marc” per donar resposta a aquesta necessitat, que se suposa estarà enllestit per l’inici del curs vinent.

    Per la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, la solució va per aquí: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”.

    La infermeria escolar està reconeguda com una especialitat específica de la infermeria, i de fet a Espanya té la seva pròpia societat científica, que es va constituir a Gandia l’any 2009. Segons Soler, la comunitat autònoma de Madrid és una de les que té més arrelada aquesta figura, ja que allà tots els centres d’educació especial, “que és per on hauríem de començar a Catalunya”, i altres centres ordinaris públics i concertats compten amb una infermera durant tot l’horari escolar. AMECE (Asociación Madrileña de Enfermería en Centros Educativos) estima que a la comunitat hi ha contractats unes 500 infermeres escolars, malgrat que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. El recull de premsa de l’AMECE permet constatar que aquesta demanda s’està estenent per altres comunitats autònomes.

    Realment és factible incorporar una infermera als 5.000 centres educatius no universitaris catalans? Soler calcula que a tota Catalunya hi deu haver com a molt entre 50 i 80 centres amb infermera, la major part dels quals a privats o concertats de grans dimensions vinculats a l’Església. En alguna escola concertada han estat els pares els que han assumit el cost, “que realment no és tan elevat, parlem de 2,5 a 4 euros per alumne al mes”. “Però és que en tot cas no és una despesa, és una inversió en salut, i si no s’entén així no farem res”, afegeix Soler, la qual lamenta que “els representants polítics encara no han entès la importància de la infermera escolar”.

    ACISE va presentar el 2016 un Manifest d’Infermeria i Salut Escolar a Catalunya, juntament amb un pla d’integració de la infermera als centres, on ja s’accepta que ha de ser gradual. “Hauríem de començar per tots els centres d’educació especial i per tots els ordinaris que tinguin el SIEI [suports intensius a l’escolarització inclusiva, antiga USEE], perquè allà és on estan els alumnes amb pluripatologies, i després seguir per tots els centres amb més de 750 infants, com passa als Estats Units”. “Per què en qualsevol esdeveniment esportiu, per petit que sigui, hi ha d’haver un equip d’assistència sanitària i en canvi a les escoles no n’hi ha?”, es pregunta Soler.

    Educació per la salut

    Engràcia Soler insisteix que les funcions de la infermera escolar van més enllà de l’assistència sanitària (de la qual es beneficiarien també mestres i famílies, diu), sinó que té també un vessant educatiu, ja que una altra demanda d’ACISE és que l’educació per la salut entri en el currículum, fins i tot com una assignatura específica. Un estudi recent fet a Galícia conclou que allà on s’han dut a terme una intervenció curricular d’aquest tipus han millorat els hàbits d’higiene, alimentaris i d’exercici físic de la població escolar.

    Una infermera escolar dels EUA donant pautes de prevenció contra els polls | iStock

    De fet, a Catalunya existeix des del primer tripartit el programa Salut i Escola, pel qual una infermera va un cop per setmana als instituts, on ofereix alguna xerrada per alumnes de 3r i 4t d’ESO sobre aspectes com l’addicció al tabac o les drogues o sobre salut sexual i reproductiva, i on també dedica un temps a atendre consultes individuals d’alumnes, amb la confidencialitat del secret professional com a garantia. Aquesta seria una part de les funcions educadores que assumiria la infermera escolar, amb un programa més ampli i que arribaria a la totalitat de l’alumnat. A banda, diu Soler, la infermera escolar assumeix altres tasques més administratives com la derivació a centres hospitalaris, i dóna suport als docents en la detecció i vigilància de trastorns entre l’alumnat.

    “A la major part de països amb infermeres escolars, aquestes depenen del ministeri d’Educació i no del de Sanitat, aquí també s’hauria de fer així perquè seria més àgil de gestionar”, sosté Engràcia Soler.  ACISE està ara mateix recollint firmes a favor de la implantació de la infermera escolar, a l’espera d’una compareixença al Parlament, i prepara una trobada que tindrà lloc el 27 de juny a Girona amb el títol 1a jornada d’Escoles d’Educació Especial i Escoles Ordinàries amb SIEI.

  • No tenir el títol d’infermera especialista pot desplaçar-te del teu lloc de treball per molt que portis 18 anys exercint

    La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.

    Amb l’inici del Fòrum de Diàleg Professional, es va fer palès que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals per complir les xifres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria però també reconèixer les especialitats. 

    En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.

    Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.

    «En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista», explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.

    Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. «No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven», denuncien membres d’EESTO.

    Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.

    La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són «la solució per desembussar aquest problema». «Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar», demana. Més que res, segueixen, que «no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat», ja que no té sentit que «després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat».

    «Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?», s’exclamava Begoña.

  • La Fundació Infermeria i societat premia l’excel·lència professional d’infermeres que han destacat per la seva trajectòria i aportació a la societat

    Arriben de nou els Premis Infermeria i societat, aquest cop del 2018, que s’entregaran el pròxim 11 d’abril. Els Premis Infermeria i societat 2018 posen sota el focus i el reconeixement professional a un grup d’infermeres i infermers que han estat determinants en el desenvolupament de la disciplina infermera i han contribuït a la projecció social de la professió a través dels seus projectes, trajectòries professionals, innovacions i visions sobre l’aportació infermera al benestar i salut de les persones que atenen cada dia.

    La Fundació Infermeria i societat premia a persones i institucions en set categories. Aquests guardons anuals esdevenen un important reconeixement en el sí de la pròpia professió infermera  i tenen una dotació econòmica global de 33 mil euros. Els set perfils professionals que es reconeixen són: a la trajectòria professional, a la Bona Pràctica, a la Innovació Infermera, a la difusió i la comunicació de la professió infermera (categoria infermeres i categoria altres professionals, empreses o institucions), a Entitats i un últim anomenat A prop teu.

    El premi a la trajectòria professional. Ex aequo aquest any és per Núria Fabrella Padrés i per Glòria Seguranyes Guillot. El reconeixement a la trajectòria professional de Núria Fabrella, doctora en infermeria, és per l’assoliment d’objectius per a la professió en l’assistència, gestió, investigació i recerca. Destaca especialment la seva aportació al desenvolupament de les competències infermeres a l’atenció primària, potenciant el rol autònom i el treball sobre el concepte de la gestió infermera de la demanda. Amb una experiència assistencial de 6 anys en l’àmbit hospitalari i 20 a l’atenció primària, Fabrella va liderar l’activació de diferents programes des de la direcció d’infermeria d’atenció primària de l’ICS, com ara el Pla docent de l’especialitat d’atenció primària o els grups psico-educatius. Va dinamitzar en aquest marc els grups de treball per unificar criteris d’actuació en diferents àmbits i va impulsar la visibilitat dels serveis infermers a la intranet de l’ICS.

    Per la seva banda, la trajectòria professional de Glòria Seguranyes, llevadora i doctora en infermeria, és reconeguda en tots els àmbits en els que ha deixat empremta: en l’assistència, la docència, la gestió i la recerca. Seguranyes és un referent de les llevadores catalanes gràcies a la coherència i tenacitat en la visió de futur que l’ha dut a liderar projectes pel desenvolupament de la professió, especialment de les llevadores, posant l’eix central en l’atenció a les dones. Glòria Seguranyes va ser presidenta i membre del Comitè assessor de formació de llevadores de la Comunitat Econòmica Europea (1986-1992) i, juntament amb Dolors Costa, va promoure la creació del Programa d’Atenció a la Dona del Departament de Salut. Va dirigir durant 11 anys la Unitat Docent de Llevadores de Catalunya (UDLLC), on es van formar 18 promocions de Llevadores Internes Residents.

    El Premi a la bona pràctica se l’endu la Unitat d’infeccions de transmissió sexual (UITS) Drassanes-Vall d’Hebron. Així, es reconeix la tasca de l’equip d’infermeria d’aquesta unitat, principal centre a Catalunya d’atenció a les infeccions de transmissió sexual (ITS), per la seva visió i capacitat organitzativa que ha permès donar resposta l’augment de la incidència de les ITS a Barcelona. L’equip d’infermeria de la UITS, que atenen pràcticament el 50% de les 10 mil visites anuals que es reben, ha contribuït enormement a millorar la salut sexual de les persones i a interrompre la cadena de transmissió d’aquestes patologies a la comunitat a través de les funcions de cribatge, seguiment i control dels usuaris, especialment els afectats per l’VIH. Les infermeres i infermers de l’UIT desenvolupen en aquesta unitat tasques assistencials, de docència i de recerca.

    Lídia Martí Hereu, pel projecte “Ús de la realitat virtual immersiva com a mètode de relaxació a l’entorn d’una unitat de cures intensives” s’emporta el premi a la innovació infermera. Aquest estudi que consisteix en utilitzar la realitat virtual immersiva (RVi) com una eina de millora de la qualitat de l’estada en una Unitat de Cures Intensives (UCI). Aquest mètode d’estimulació pot ajudar a les persones ingressades a relaxar-se, disminuir l’ansietat així com prevenir el delirium, el deteriorament cognitiu, disminuir la necessitat d’analgèsics i sedants ajudant a l’acceleració de la recuperació. A tall d’exemple, la reducció de 1 o 1.5 dies d’estada, pot suposar per l’hospital un estalvi anual de més de 600 mil euros anuals en una UCI amb 16 boxs, com és el cas del centre en el que es farà la prova pilot. L’objectiu de l’estudi és comprovar la viabilitat de l’aplicació de RVi en les persones ingressades a l’UCI amb o sense ventilació mecànica mitjançant una prova pilot i comprovar la seguretat de l’aplicació mesurant constants vitals abans, durant i després del seu ús.

    El Premi Flors Sirera a la Cooperació Sanitària Internacional va pel projecte “A prop seu, a prop meu” d’EMSIMISION. Aquesta organització d’acció humanitària té com objectiu millorar la qualitat de vida i reduir de forma significativa l’índex de morbimortalitat de les poblacions de països d’extrema pobresa, a través del voluntariat i l’acció sanitària. Treballen a l’àrea de l’Àfrica Subsahariana, especialment a Burkina Faso, des del 2005. L’organització dedica esforços a la formació del personal autòcton, que inclou professionals de la salut, professors i pares, a fi de reduir la dependència de professionals estrangers i dotar de sostenibilitat els programes sanitaris endegats. En resum: donar, capacitar i practicar. Les infermeres de l’equip treballen en la línia assistencial, formació i l’educació per a la salut i prevenció. El projecte premiat conté diverses línies d’acció entre les que destaca el Programa d’apadrinament, orientat als infants amb sordesa i que pateixen marginació social i d’educació; el Training Medical Center, que suposa el desenvolupament d’infraestructures sanitàries sostenibles i seguir treballant per determinar els elements claus per a la promoció d’estils de vida saludable i prevenció de malalties, tenint en compte els factor socioeconòmics i culturals de la zona.

    El Premi a la difusió i comunicació de la professió infermera. Modalitat infermera va per a la Junta d’Infermeria de la Xarxa Assistencial Universitària de Manresa. En motiu del Dia de la Infermera de l’any 2018, la junta d’Infermeria va posar en marxa una exposició fotogràfica, “Cuidant 365 dies”, amb l’objectiu de reflectir la feina del dia a dia de les infermeres de l’hospital, a mode de testimoni de la professió. L’exposició de fotografies, fetes per les pròpies infermeres i infermers, es va mostrar al propi hospital, a la Fundació Universitària del Bages (FUB) i a diversos centres adscrits a l’hospital amb molt bona acollida per part de la població. Aquest premi reconeix la iniciativa d’apropar amb imatges l’essència de la professió infermera.

    Per altra banda, el premi a la difusió i comunicació de la professió infermera. Modalitat altres professionals, empreses o institucions va per la periodista Carme Escales Jiménez. La Fundació posa en valor les entrevistes i articles realitzats per aquesta periodista. La seva sensibilitat envers les infermeres i la seva visió sobre l’aportació d’aquest col·lectiu a la societat amb un llenguatge entenedor, contribueix especialment a la projecció social de la professió.

    El Premi a Entitats aquest any va cap a la Fundació d’atenció a la dependència Sant Joan de Déu (FAD-SJD). Aquesta entitat, constituïda el 2011, va néixer des d’una mirada assistencial infermera per atendre les necessitats de les persones amb pèrdua d’autonomia i que necessiten el suport d’un cuidador professional a domicili. Se li reconeix la millora de qualitat de vida que suposen els seus programes assistencials per a les persones que atenen, tant persones grans com persones amb trastorns de salut mental, persones en fase final de vida o infants en situacions de pluridiscapacitat o malalties amb dependència. Destaca especialment l’aportació pel que fa a la implementació d’un model de cures infermeres sota el lideratge infermer i el desplegament de projectes formatius en l’àmbit de formatius amb alt impacte.

    I per últim, el Premi A prop teu se l’endu Núria Martí Carrasco. Martí és considerada una de les grans impulsores de la professionalització de la infermeria catalana. Ha estat la directora infermera de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol durant més de 30 anys fins la seva jubilació el juliol de 2018. De la seva amplíssima trajectòria professional destaca el seu lideratge indiscutible en l’adopció d’un model de cures, a la dècada dels 90, i que va cristal·litzar amb el programa d’harmonització d’estàndards de cures de l’any 2006, amb el reconeixement de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol per part de l’ICS com a primer hospital del sistema sanitari públic català a implantar els registres informatitzats. En el seu gran projecte de gestió de les cures, Núria Martí ha posat especial èmfasi en que el desenvolupament del rol autònom de lesinfermeres és possible mitjançant l’aplicació del procés de cures, basat en el mètode científic pel quan en tenen els coneixements específics per establir judicis clínics, definir diagnòstics infermers, fer les intervencions adients i avaluar-ne el resultat.

    Els premis s’entregaran en un acte de lliurament el pròxim 11 d’abril.

  • Catalunya s’adhereix avui a la campanya global Nursing Now amb Barbara Stilwell

    Avui a les 16.00h la consellera de Salut Alba Vergés inaugurarà l’acte d’adhesió a la campanya «Nursing Now» que es delebrarà a l’Espai Francesca Bonnemaison, al centre de Barcelona. Aquesta campanya que avui s’inicia a tot Catalunya  s’allargarà fins el 2020. La iniciativa l’ha impulsada l’Organització Mundial de la Salut i el Consell Internacional de Professionals de la Infermeria, junt amb el Burdett Trust for Nursing del Regne Unit. Des de Salut defensen que els objectius de «Nursing Now» s’alineen amb les iniciatives del Departament per millorar la salut de la població i potenciar l’excel·lència en infermeria.

    Aprofitant la presentació a Catalunya de la campanya global Nursing Now impulsada pel Consell Internacional d’Infermeres i l’Organització Mundial de la Salut, la infermera, investigadora i acadèmica britànica i també Directora Executiva de la campanya, Barbara Stilwell visitarà Barcelona els propers dies 14 i 15 de febrer. Amb la seva presència s’explicarà l’objectiu de la campanya que és, entre d’altres, posicionar la professió infermera allà on ha d’estar i apoderar les infermeres per liderar els reptes de salut del segle XXI. També pretén impulsar l’excel·lència i posar al centre les cures infermeres com a instruments per a la millora de la salut de la població i la disminució de les desigualtats.

    En aquesta mateixa línia, Stilwell ha treballat internacionalment en gestió de recursos humans de professionals de salut, primer des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra i després a l’organització sense ànim de lucre IntraHealth Internacional als Estats Units. S’ha centrat en el tema de la migració i des d’aquí va negociar amb els diferents ministeris de salut sobre estratègies per abordar la migració dels treballadors de la salut. Se li reconeix un paper molt important en la tasca per introduir el rol de la infermera especialista al país. A més, el 2008, la publicació UK’s Nursing Times la va nomenar entre les 20 infermeres més influents dels últims 60 anys.

    Nursing Now, com també defensa Stilwell, posa de manifest que les infermeres són el centre de la majoria dels sistemes de salut desenvolupant un paper crucial en la promoció de la salut i en la prevenció de les malalties. Defensa que en tractar-se dels professionals de la salut més propers a la comunitat, esdevenen actors fonamentals en el desenvolupament de nous models de cures i sostenen els esforços a escala local per promoure la salut i prevenir la malaltia.

    Aquesta campanya parteix de l’informe elaborat per la Comissió de Salut del Parlament britànic l’octubre de 2016 ‘Triple Impact– how developing nursing will improve health, promote gender equality and support economic growth’. En l’informe es descriu el triple impacte de la Infermeria en els sistemes de salut i a partir d’evidència científica mostren que, apostar per la Infermeria, produeix un impacte directe en la salut de la població, promou l’equitat de gènere i té un impacte econòmic directe en la sostenibilitat dels sistemes de salut.

    La campanya centra els reptes en el fet que les infermeres són aproximadament la meitat del total de treballadors sanitaris del món i que hi ha múltiples factors que no afavoreixen el seu ple desenvolupament professional com ara la pressió assistencial, els entorns de pràctica poc gratificants i les barreres organitzacionals. També destaca que sovint les professionals estan infra valorades i la seva contribució, subestimada. Per exemple, en el no reconeixement de la formació i l’especialització. A més a més, també posa en evidència un càlcul: falten nou milions més d’infermeres al món.

    Per solucionar part d’aquests problemes, Nursing Now aposta per fer un seguit de recomanacions per afavorir el desenvolupament competencial ple de les infermeres. Aquí inclourien appoderar les infermeres i afavorir el seu lideratge, millorar les condicions laborals i les ràtios de les infermeres o invertir en millorar la formació, la investigació i el desenvolupament professional de les infermeres. També promoure la presència d’infermeres en llocs de presa de decisions i fer-les partícips en les polítiques de salut per assegurar polítiques basades en l’evidència sobre on i com pot tenir major impacte la infermeria en la salut de la població.

  • Obrint camins amb la prescripció infermera

    Fa tres anys del Reial Decret 954/2015 sobre Prescripció infermera aprovat pel govern del PP i rebutjat pels col·legis de la professió, associacions d’infermeria, comunitats autònomes, i altres, com vam explicar en la nostra entrada Rebutgem el Reial Decret sobre Prescripció Infermera. Fa pocs dies el Ministeri de Sanitat ha publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) un nou Reial Decret amb importants canvis pel que fa a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres, amb l’objectiu de donar la cobertura legal necessària en el desenvolupament de les competències infermeres.

    Hem de felicitar totes les infermeres per aquest èxit, doncs per fi ha arribat la cobertura legal a la seva pràctica diària, la seguretat jurídica per la qual s’ha lluitat des de fa molt de temps. És una molt bona notícia tant per les infermeres com per les pacients. El nou RD reconeix la prescripció autònoma infermera, per la qual han demostrat suficient formació i capacitat al llarg dels anys.

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona explica perfectament, en la seva pàgina web, quines són les modificacions del nou Reial Decret, que fonamentalment són:

    1. L’acreditació dels professionals es farà a càrrec de les Comunitats Autònomes i es requerirà un any d’exercici professional per poder tenir aquesta acreditació. Qui no compleix aquest requisit podrà fer una formació intensiva per poder aconseguir l’acreditació.
    2. Les infermeres podran prescriure:

      1. Productes sanitaris i medicaments que no necessitin recepta mèdica.

      2. Medicaments de prescripció mèdica que no requereixen un diagnòstic mèdic, com ara les vacunes tan infantils com de l’adult, material de cures, analgèsics, etc.

      3. Medicaments de prescripció mèdica que necessitin un diagnòstic i la prescripció mèdica. En aquests casos es seguiran els protocols establerts entre les professionals i les autoritats sanitàries. Hi ha dos anys de termini per validar els protocols per part de les administracions.

    Però la modificació del RD no és el final del camí, falta que les infermeres siguin incloses en la Llei del medicament, tal com estan les metgesses, les podòlogues i les odontòlogues (professions amb facultat per a receptar medicaments subjectes a prescripció mèdica). Les infermeres som l‘única professió sanitària que no està inclosa a pesar de tenir formació farmacològica i cal seguir treballant per a la modificació de la Llei.

    “El nou text apunta cap a una major seguretat jurídica futura per a les infermeres, però resta lluny d’establir una regulació ajustada a la pràctica real de les infermeres i els infermers, com hagués estat de desitjar”, tal com especifica el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    En referència als “protocols i guies de pràctica clínica i assistencial” (que ha d’elaborar de manera centralitzada la Comissió Permanent de Farmàcia del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salud), hi ha seriosos dubtes que puguin crear més obstrucció i burocràcia que ajuda. Doncs “no s’ajusta a la naturalesa descentralitzada del Sistema Nacional de Salud ni a les pràctiques dels equips assistencials de Catalunya en què es fonamenten les activitats prescriptores basades en els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial elaborats amb la participació de metges i infermeres i fonamentades en el coneixement i la confiança recíproca en I’exercici de les competències respectives, en un marc de treball interdisciplinari i col·laboratiu”.

    Aquest gran canvi jurídic ha d’anar unit a una major visibilització de la infermeria en els equips d’Atenció Primària, una major presència en les direccions dels equips, una major complementarietat de rols entre les metgesses i les infermeres per la gestió compartida de la demanda per diversos problemes de salut, i un major protagonisme de les infermeres en el seguiment de les pacients amb patologia crònica i atenció pal·liativa, tant al centre d’atenció primària com al domicili. Demandes reivindicades fa temps per amplis col·lectius d’infermeres, i també de metgesses.

    Les aportacions de la infermeria per a la salut de la població i pel desenvolupament de l’APS són extraordinàries si se’ls dota de mecanismes per portar a terme totes les seves competències. La prescripció de fàrmacs i productes sanitaris n’és una, però n’hi ha moltes més, tal com vàrem expressar en el nostre document La infermeria familiar i comunitària: repte i oportunitat. Esperem que en un futur pròxim puguem veure més passes en aquest sentit.

    Aquest és un article original de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària