Just Deploy It!

Etiqueta: malaltia

  • Els treballadors ja no hauran de portar la baixa mèdica a l’empresa

    Notificar una incapacitat temporal (baixa laboral) per malaltia serà més fàcil per als treballadors a partir d’ara. L’últim Consell de Ministres de 2022 va aprovar un canvi al reial decret que regula alguns aspectes de la gestió i control d’aquest procés per simplificar-los.

    En concret, “pel que fa als informes mèdics de baixes i altes, només se’n lliurarà una còpia a la persona treballadora; s’elimina tant la segona còpia, com l’obligació que sigui la pròpia persona treballadora qui lliuri aquesta còpia a l’empresa, entitat gestora o mútua”, recull la nota de premsa publicada pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.

    Quan entri en vigor aquest canvi (pendent encara de publicació al BOE) la comunicació entre l’Institut Nacional de la Seguretat Social i “les entitats emissores serà telemàtica, evitant tràmits que poden resultar costosos per a persones que estan en situació d’incapacitat temporal i aprofitant les possibilitats de millorar l’eficàcia i l’eficiència que brinden els avenços en digitalització i tecnologies de la informació”.

    La modificació del reial decret també estableix que, durant la baixa laboral, “els facultatius del Servei Públic de Salut, de l’empresa col·laboradora o de la mútua podran fixar terminis de revisió mèdica inferiors als assenyalats al reial decret en funció de l’evolució del procés”. D’aquesta manera es volen evitar “dubtes interpretatius” que ara mateix té la norma vigent.

    Article original de La Fàbrica Digital. 

  • Acabar amb l’amiant per a acabar amb la malaltia

    La presència d’amiant a les ciutats no és tangible. No es poden capturar ni veure les fibres. Però són allà, vagant per l’aire, i entren als nostres cossos a través de la via respiratòria.

    No es poden capturar ni veure les fibres, és veritat. Però, si acabem amb l’amiant, acabem amb la malaltia. Aquesta afirmació és l’eix transversal que vehicula la Convenció per un País Lliure d’Amiant, organitzada per la Comissió contra l’Amiant de la FAVB i els Jubilats de MACOSA-ALSTOM afectats per l’Amiant.

    Des dels vessants sanitari, jurídic, tècnic i ciutadà, la convenció ha disposat de diferents espais de debat centrats en cada tema, i que al final s’han posat en comú en les conclusions a través dels coordinadors de cada comissió. El desamiantat com a via per a pal·liar l’emergència que suposa el material per a la salut pública, és una idea comuna i clau que alhora esdevé una reivindicació històrica dels experts i afectats.

    Una oficina, una llei i 10 milions d’euros

    El 2023 es l’any que Pere Aragonès ha establert com a punt d’inflexió en l’acció institucional per l’eliminació de l’amiant: “aprovarem l’oficina d’erradicació de l’amiant a Catalunya, una oficina pionera, i un pla nacional per l’erradicació de l’amiant que aprovarem els primers mesos del 2023”. Les circumstàncies de Badia del Vallès, ciutat edificada a base d’amiant, és també segons el president un objectiu en l’agenda per acabar amb el material tòxic, i confirma el seu compromís en destinar fons i esforços per pal·liar la situació. Per part del govern, Aragonès es reafirma en aquesta línia anunciant que la propera llei de pressupostos destinarà 10 milions d’euros a accions contra l’amiant, i es que “el 2023 hem de fer un salt endavant” que també implicarà impulsar la Llei d’erradicació de l’amiant a Catalunya, explica el president.

    Ara bé, l’ambiciosa proposta transversal del govern, queda a  esperes que s’executi, i es que el 27 de desembre del 2019 ja es va anunciar que s’impulsaria una normativa que encara no ha arribat. A més, el desamiantat de Badia es una reivindicació històrica del veïnat, i es que tot el parc d’habitatge està construït amb fibrociment. A finals del 2021 es van anunciar fons per al desamiantat del municipi, objectiu el qual era estar lliure de fibrociment el 2025, però sembla que, de moment, la meta a dos anys vista queda esborrada en l’horitzó. La FAVB calcula que a Catalunya hi ha 4,2 tones d’amiant, una xifra que necessita un gran desplegament de recursos immediats si es vol arribar a l’erradicació de l’amiant abans de deu anys, com demana la Unió Europea.

    Aragonès durant la seva intervenció | Laura Casamitjana

    “S’ha d’estar quan s’ha d’estar”

    “L’amiant es una realitat que avui dia ha sobrepassat el camp de les malalties laborals per a passar a ser un problema de salut pública i ambiental”, exposa Josep Tarrés, metge coordinador de la comissió sanitària. Durant el debat sanitari de la Convenció, els metges han anunciat que els estudis epidemiològics actuals apunten al fet que la incidència anual de mesotelioma —patologia que té com a únic origen reconegut l’exposició al fibrociment— va en augment, la corba segueix una tendència ascendent sense senyals d’estabilització. Aquest increment de casos a més d’ascendir al Vallès, afecta a tota Catalunya i tota Espanya.

    Per a evitar nous casos, cal eliminar la causa, és a dir, cal erradicar l’amiant instal·lat. Per aquest motiu, des de la taula on s’ha parlat d’assumptes jurídics, apunten que es urgent impulsar una acció legislativa que permeti l’aprovació d’un pla integral contra l’amiant. Aquesta eina hauria de servir per a actuar en l’àmbit legal i obligar a uns baròmetres exigents per a tal d’arribar al termini imposat per la UE, que posa el 2028 com a data límit per a haver eliminat l’amiant de tots els edificis públics, i el 2032 per a la resta d’infraestructures. “Hem d’anar mirant d’homogeneïtzar les relacions institucionals per a agilitzar el camí. També hem d’assumir que avui en dia no podem aspirar a l’erradicació de l’amiant, més aviat a la retirada”, explica Lluis Mallart, geògraf i higienista industrial especialitzat en el tractament de l’asbest. “Hi ha tipus d’amiant que no els podrem treure mai, els haurem d’intentar confinar fins que existeixi una tecnologia superior”, apunta l’expert com a una de les conclusions claus del debat tècnic.

    “A Catalunya tenim el pla nacional d’erradicació de l’amiant aprovat de l’any passat, però encara no té contingut definitiu. Hauria d’incloure una millora pel que fa a informació sobre amiant i les conseqüències que te l’exposició al material”, diu Marta Barrera, advocada del col·lectiu Ronda, i afegeix que s’ha de ser ambiciós per a complir objectius: “s’ha de fer un cens, no només d’edificis públics, si no de tots, perquè quan venguis o lloguis un pis tinguis un certificat d’absència d’amiant. La finalitat seria reduir dràsticament l’exposició domèstica”.

    Per a l’advocada, la lluita social “es la manera d’aconseguir que les polítiques econòmiques i ambientals tinguin formes tangibles”, i es precisament aquesta lluita social la que organitza i abandera l’activisme per a un país lliure d’amiant. En la primera fila de l’auditori, les butaques estan reservades per a familiars dels quals ja no hi son. “Si us diuen que l’amiant no es veu, mireu cap aquí”, diu Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i coorganitzador de la Convenció mentre demana als familiars de les víctimes que s’aixequin de la butaca. “Cal un acord nacional, un pacte d’estat, que tots els partits parlin, estiguin d’acord. Perquè avui governen uns, i demà uns altres” expressa Moreno sota la mirada d’Aragonès i d’Eloi Badia, conseller de l’Ajuntament de Barcelona. “Gràcies per estar aquí Eloi Badia, però avui hauria de ser-hi Ada Colau. Si els màxims representants no col·laboren, això no funciona”, expressa l’activista. “Gràcies a les famílies que sou avui aquí, benvinguts els que esteu i els que ja no hi són. Per a les famílies que son aquí, acabem com hem començat, donem una lliçó institucional: s’ha d’estar quan s’ha d’estar”, conclou Moreno entre aplaudiments.

    Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i organitzador de l’esdeveniment | Laura Casamitjana

    Sobre l’amiant

    L’entrada a l’any 2000 inaugurava amb un decret de la Unió Europea que prohibia l’ús i comercialització de l’amiant que Espanya, mitjançant moratòries, va posposar fins el 2002. Ara bé, en aquest cas, acabar amb la producció del material no acaba amb el problema, i es que es calcula que fins a la seva prohibició, es van importar a l’estat 2600000 tones d’amiant. És a dir: el material segueix present als espais públics i privats, generant una emergència sanitària de primer nivell. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), al mon cada any moriran 107000 persones per causes relacionades amb l’amiant.

    El material es un potent cancerigen que pot provocar tumor de faringe i de laringe, càncer pulmonar, càncer peritoneal, asbestosis —fibrosis pulmonar—, vessament pleural, càncer pleural, mesotelioma i altres tipus de malalties. Contra la vella idea que es tenia de “si això no es toca, no passa res”, la retirada de sostres, plaques i qualsevol construcció d’amiant es imprescindible per a baixar la futura taxa de patologies i mort. Construccions, materials i qualsevol cosa feta a base de fibrociment, es desgasta amb el pas del temps i les condicions meteorològiques, motiu pel qual el asbestos comença a vagar per l’aire i exposar a tothom a riscos. Les malalties poden aparèixer entre 10 i 40 anys després d’haver estat en contacte amb el fibrociment, i aquí, una altre realitat que desmenteix una vella idea, i es que no hi ha dosi mínima de seguretat: tothom està en risc per haver inhalat fibres. Sense necessitat de que sigui una gran dosi, es poden desenvolupar les patologies. “Els nens son els més vulnerables per una raó lògica, i es que si el període de latència de la malaltia es entre 10 i 40 anys, per esperança de vida tenen més possibilitats d’acabar desenvolupant una patologia”, explica el metge Josep Tarrés, pneumòleg coordinador de la comissió sobre salut i amiant de la convenció.

  • Viure amb una malaltia crònica i amb la por constant a ser acomiadat per absentisme: «La legislació ens denigra»

    «Som invisibles per al sistema. Anar a treballar sense recuperar-se, amb símptomes, per por de perdre la feina l’únic que fa és augmentar el risc d’agreujar la malaltia». Carina Escobar és presidenta de la Plataforma d’Organitzacions de Pacients (POP), i parla sobre l’aval que el Tribunal Constitucional va fer a l’octubre a l’acomiadament per absentisme justificat.

    L’òrgan va donar suport que una empresa pugui fer fora un empleat per faltar, fins i tot amb baixa mèdica, cosa que facilitava la reforma laboral de 2012 i estava estipulat en la reforma de l’Estatut de Treballadors de 2015. Els sindicats defensen que aquesta decisió perjudica la salut de tots els treballadors. I la seva consigna és ‘No a l’acomiadament per emmalaltir’, per a tots. Però dins d’aquest ‘tots’ hi ha un col·lectiu que queda en una situació especialment vulnerable: les persones amb una malaltia crònica, les que necessiten descans o atenció mèdica regularment.

    Escobar defensa el «dret a cuidar-se» d’aquestes persones. Quan es parla de malalties cròniques es parla de problemes renals, cardiopaties, cefalees, Krohn o fibromiàlgia. Els pacients que les pateixen, transversalment, també tenen en gran percentatge malalties mentals associades al dolor, com la depressió.

    La Plataforma d’Organitzacions de Pacients calcula que hi ha al voltant de 10 milions de persones a Espanya que pateixen alguna malaltia crònica, en major o menor grau. El 68% d’elles són dones; el 19% nens. Una d’elles és María Jesús, madrilenya, de 59 anys, que pateix des de 1989 cefalea crònica. Li suposa molts dies de mals de cap, sensibilitat a la llum, vòmits, dolor d’origen anímic. «Cap malalt vol estar-ho, volem fer la nostra vida. Aquesta legislació ens denigra, ens anul·la encara més. Som persones eficaces i volem ser útils, només necessitem unes estructures una mica diferents», lamenta al telèfon. Ella treballa en una corredoria d’assegurances com a administrativa. «La meva sort és que la meva responsable directa té sensibilitat, encara que no sempre ha estat així. En qualsevol cas: no puc dependre de la sort. ¿Si un dia em toca una altra responsable? La meva salut està desprotegida legalment».

    Quan va sortir la sentència de TC que reconeixia com a constitucional l’acomiadament per baixa mèdica ella just tornava d’una de tres setmanes. «Em vaig posar a tremolar. Em genera preocupació, em genera inquietud. És una patacada per a tots», segueix María Jesús. La seva és una malaltia «que no és mortal, però és prou inhabilitant per a restringir la meva vida. Ha arruïnat els meus millors anys, l’oci, les relacions de parella, els meus plans de vida. També el laboral. Ara se m’acusa d»absentisme’. Em sona tan pejoratiu: jo l’únic que vull és ser activa».

    L’empresa de Maria Jesús ha pres recentment mesures que l’ajuden, com el teletreball: «Aquesta hauria de ser la direcció, no facilitar l’acomiadament. A mi m’ajuda a poder treballar a casa un dia a la setmana, amb els meus horaris, descansar l’estona que ho necessiti, estar estirada… I després ho compenso, les persones amb malalties treballem el doble quan podem, perquè ens sentim tota l’estona culpables».

    Marina explica una cosa semblant, des de les Balears. Aquesta dona de 32 anys és dependenta i pateix esclerosi múltiple. «Precisament donem més del que hem de donar, un 200%, per no quedar malament. No hauria de ser així». Ella va estar nou anys en una petita empresa en la qual mai es va agafar la baixa «per por». «Era molt jove», lamenta. Ara també parla de «sort» amb el seu soci, de manera que opina que hauria de ser «protecció legal».

    Ni dependència, ni discapacitat, ni gravetat

    El que demanen les associacions i malalts és que hi hagi un marc legal per als crònics. «No és ni dependència ni discapacitat, és un llimb», explica Carina Escobar. «Passa que moltes de les malalties que són cròniques abans eren mortals. Tenim més esperança de vida, i quan fas vell tot es complica i apareixen les pluripatologies. I res està adaptat. Un malalt crònic porta doble agenda: la de cuidar-se i la de vida laboral. Aquest sobreesforç es normalitza amb aquesta legislació», opina.

    La norma que el TC va validar com d’acord amb la Carta Magna contempla excepcions. Entre elles, en l’article 52 de Reial Decret que modificava l’Estatut de Treballadors, estaven els accidents laborals o les problemàtiques derivades de la maternitat o embaràs. També les «malalties greus», però no les cròniques, com demanen des de la POP si segueix vigent la normativa. Nicolás Cabrera, advocat del Col·lectiu Ronda, especialitzat en dret laboral, creu que és en l’ambigüitat de «malaltia greu» és per ara on «queda la porta oberta» per a aquest tipus de casos «perquè és molt interpretable».

    Què és una malaltia greu està referenciat en un Reial Decret de 2011 sobre prestacions per cura de menors. En un annex, estan enumerades fins a 109 patologies. Entre elles figuren la leucèmia, l’epilèpsia, el trastorn depressiu major o l’esclerosi múltiple que pateix Marina, però no la cefalea de Maria Jesús.

    Quan una malaltia no encaixa en el llistat, encara quedaria una escletxa, que és la part «interpretable». Cabrera recorda com a exemple el d’una treballadora en una asseguradora a la qual van acomiadar per faltes justificades per un tractament d’una taca a la cara: «L’argument que utilitzem és que, independentment que en aquest moment no hi hagi diagnosticada una malaltia greu, el tractament és precisament perquè no derivés en una, com podria ser un melanoma». Que s’afegeixin excepcionalitats, o s’incloguin més malalties com greus, dependrà ara mateix de la jurisprudència, és a dir, que donin la raó als treballadors en aquest tipus de supòsits, «i que aniran marcant el camí. Per ara hi ha molt poques».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un assaig clínic contra l’Alzheimer frena la seva progressió un 60% en pacients amb malaltia lleu i moderada

    Grifols ha presentat al congrés Clinical Trials on Alzheimer’s Disease (CTAD) els últims i encoratjadors resultats de l’estudi AMBAR (Alzheimer Management by Albumin Replacement) que mostren els efectes positius en la reducció de la progressió de la malaltia en pacients amb malaltia d’Alzheimer lleu i moderada.

    Grifols va fer públics els primers resultats d’AMBAR l’octubre de 2018 a l’11a edició del congrés CTAD a Barcelona. Les variables primàries d’eficàcia de l’estudi van mostrar un 61% de reducció de la progressió de la malaltia en la cohort de pacients amb Alzheimer moderat. Diverses proves neuropsicològiques que avaluen la cognició, el llenguatge i la qualitat de vida van mostrar un impacte positiu en la memòria i la qualitat de vida en pacients amb Alzheimer moderat i en el llenguatge i la velocitat de processament en pacients en un estadi lleu de la malaltia. Els biomarcadors mesurats en el líquid cefaloraquidi van mostrar una estabilització dels nivells de proteïna Abeta 42 i P-Tau, proteïnes que estan relacionades amb la patologia subjacent de l’Alzheimer.

    Els resultats presentats d’altres variables rellevants que avaluen tant la capacitat cognitiva com funcional dels pacients amb Alzheimer van apuntar en la mateixa direcció a l’analitzar tots els pacients tractats conjuntament. Aquests resultats es van presentar al congrés Alzheimer ‘s Association International Conference (AAIC) 2019 el passat mes de juliol a Los Angeles.

    La variable CDR-Sb, que valora la memòria, l’orientació, el raonament, planificació i resolució de problemes, les activitats socials, les activitats domèstiques i aficions, i la cura personal, va mostrar una reducció del 71% en el deteriorament clínic dels pacients tractats respecte a el grup placebo quan es van analitzar conjuntament i en els tres braços de tractament de l’assaig clínic per separat.

    En el cas de ADCS-CGIC, escala que valora diversos aspectes de l’estat cognitiu i funcional i del comportament des de la perspectiva del propi pacient i del cuidador, es va observar una estabilització en tots els pacients tractats respecte a placebo. Un efecte que també es va mantenir en els tres braços de tractament de l’assaig clínic en analitzar-los per separat.

    Finalment, es van presentar els últims resultats sobre neuroimatge que va mostrar resultats positius sobretot en els pacients tractats amb albúmina i immunoglobulina. En comparació del grup placebo, aquests pacients van presentar menys reducció del metabolisme de la glucosa cerebral després dels 14 mesos de tractament d’assaig clínic, el que suggereix una reducció en el dany neuronal d’aquests pacients.

    «Els resultats de AMBAR són encoratjadors per als pacients amb Alzheimer lleu i moderat. Aquests resultats són fruit de l’esforç de més de 15 anys de rigorosa investigació. La companyia seguirà investigant sobre aquesta malaltia devastadora que afecta milions de pacients al món», va dir el Dr. Antonio Páez, Director Mèdic del Programa Clínic AMBAR de Grifols en la seva presentació.

    Grifols i l’Alzheimer

    Des de 2004, Grifols ha dut a terme diverses investigacions sobre l’Alzheimer. La seva recerca en aquest camp va començar quan un article científic va destacar que l’albúmina, la proteïna més comuna en el plasma, podria tenir la capacitat de capturar la beta-amiloide, una de les proteïnes que s’acumula al cervell dels pacients amb Alzheimer.

    Van fer un petit estudi clínic pilot per comprovar aquest concepte, al qual li va seguir un segon estudi amb 42 pacients realitzat als Estats Units i Espanya. El 2013, van realitzar un assaig clínic al qual van anomenar AMBAR: Alzheimer Management by albumin Replacement. Aquest va ser dissenyat amb l’objectiu d’avaluar si la progressió de la malaltia d’Alzheimer es podria alentir mitjançant el recanvi plasmàtic, un procés que implica extreure plasma periòdicament i infondre una solució d’albúmina amb o sense immunoglobulina intravenosa.

  • Al carrer per emmalaltir

    CCOO i UGT hem convocat concentracions a tot el país, el 27 de novembre, per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que siguin justificades.

    Els sindicats exigim la immediata derogació de l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors (ET), que està provocant molts acomiadaments objectius per emmalaltir i que els treballadors i treballadores acudeixin als seus llocs de treball sense estar recuperats de la seva malaltia per por de l’acomiadament, amb el consegüent risc per a la seva salut i la resta de la plantilla. Acabar amb les reformes laborals és una necessitat, però derogar l’art. 52.d de l’Estatut dels Treballadors és urgent perquè és un dels més injustos i cruels de la reforma laboral, en permetre acomiadaments de treballadores i treballadors que estan de baixa justificada. A més, ho fa amb uns arguments perversos, que posen la productivitat o els resultats de les empreses per sobre de la salut. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que estiguin justificades, ha generat una gran indignació i alarma social.

    De fet, l’article de l’ET que ho permet, el 52.d, existeix des del 1980, però les reformes laborals de 2012 van facilitar la seva aplicació, eliminant la necessitat que l’empresa hagi de justificar que se supera determinat llindar del “índex d’absentisme” sobre el conjunt de la plantilla, reduint els períodes necessaris per a ser acomiadat i culpabilitzant als treballadors i treballadores pel fet d’exercir el seu dret a una recuperació efectiva en el cas de malalties comunes.

    Cal recordar que els sindicats vam convocar tres vagues generals contra les reformes laborals que, entre altres coses, van facilitar l’aplicació d’aquest article pervers. I ara, la sentència del TC va un pas més enllà i consagra la preeminència de la productivitat i dels beneficis empresarials enfront del dret al treball i a recuperar la salut després d’una malaltia.

    La incapacitat temporal a càrrec del treballador

    Cal que tinguem present que en situacions d’Incapacitat Temporal de curta durada, una part molt important dels costos van a càrrec de la persona treballadora: els tres primers dies no hi ha dret a salari ni a prestació i del 4t al 20è només es percep el 60% de la base reguladora.

    Per tant, en les baixes de curta durada la persona treballadora pateix la pèrdua de salut i disminueix els seus ingressos; i ara per l’aplicació de l’article 52.d de l’ET corre el risc de ser acomiadada per causes objectives.

    Encara que la no assistència al treball per accident laboral o malaltia professional sí que està exclosa de l’article 52.d, la pràctica habitual d’empresaris i mútues consisteix en derivar al Sistema Públic de Salut les despeses en sanitat, privant a la persona treballadora de l’accés a algunes prestacions i evitant també la necessitat de millorar la prevenció dins de l’empresa.

    En aquest sentit, és important assenyalar que per a que la mútua pugui reconèixer un dany a la salut amb origen professional, és l’empresari qui ha de facilitar a la persona treballadora la comunicació d’assistència a la mateixa. De manera que quan no ho fan, estan derivant automàticament al sistema públic aquests danys a la salut i intervenint de manera interessada en el còmput de baixes que els permetran acomiadar als treballadors i treballadores.

    És un gran problema sistemàtic el que es dóna amb el subregistre de malalties professionals, ja que nombroses afeccions i malalties d’origen professional es declaren i registren com a causa d’origen comú. De fet, aquest subregistre de malalties professionals té molt a veure amb alguns acomiadaments motivats per l’article 52.d de l’ET.

    Casos de càncer que no es reconeixen

    Prova d’això, són les més de 26.000 intervencions sanitàries relacionades amb càncer que es van produir a l’Estat espanyol durant el 2015, últim període amb dades oficials, segons un informe presentat en el darrer congrés de la Societat Espanyola d’Epidemiologia encarregat pel Ministeri de Sanitat, i els pocs casos reconeguts com a malaltia professional. Exactament 23 el 2015.

    A més, la sentència del TC incorre en una clara discriminació indirecta per raó de sexe i afecta de manera especial a les treballadores. Aquest tipus de baixes curtes i intermitents estan motivades, fonamentalment, per afeccions/patologies relacionades amb postures forçades, moviments repetitius (que deriven en problemes musculesquelètics…), situacions estressants i amb llocs de treball que estan feminitzats i que comporten una gran càrrega física, com és el cas de les cambreres de pis, atenció a la dependència, atenció telefònica, sanitat, sector agrari, neteja, tèxtil, etc.

    A més, les dones solen tenir dobles jornades, la laboral i la familiar, que agreugen aquestes malalties, la majoria d’origen professional. En aquest sentit, cal posar de rellevància el vot particular de la magistrada Mª Luisa Balaguer a la sentència del TC, que assenyala que “la norma incorre en una discriminació indirecta per raó de sexe”. Segons explica “les dones sofreixen en molta major mesura que els homes la càrrega de la doble jornada i aquesta situació repercuteix notablement en la seva salut i en la seva activitat laboral, la qual cosa les deixa exposades en major mesura a patir baixes per incapacitat laboral de curta durada”. I aquest aspecte que no s’ha tingut en compte.

  • Quan emmalaltir et pot costar la feina

    D’entre els molts atemptats contra els drets dels treballadors i les treballadores que s’han ordit a partir de les reformes laborals, la del 2012 ens va deixar una modificació de l’apartat d de l’article que, ras i curt, avalava l’acomiadament per faltes d’assistència a la feina justificades però intermitents. És a dir, des de la reforma laboral del 2012, si en un període de dos mesos un treballador o treballadora agafa un refredat i ha d’estar-se quatre dies de baixa i, amb posterioritat, té mal d’esquena i es veu obligat a fer repòs durant cinc dies per prescripció mèdica, quan torni a la feina corre el perill de ser acomiadat o acomiadada legalment. Això que ens sembla una anormalitat —ningú no hauria de ser castigat pel fet de posar-se malalt o malalta— és la realitat de la nostra legislació laboral, que reforma rere reforma ha anat minvant els drets dels treballadors i les treballadores per ampliar els ja extensos drets empresarials.

    Com que podia semblar obvi que aquest precepte vulnerava l’essència dels recollits en l’Estatut dels treballadors, el Jutjat número 26 de Barcelona va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, al·legant una possible contradicció del precepte legal qüestionat amb el dret a la integritat física (art. 15 CE), el dret al treball (art. 35.1 CE), i el dret a la protecció de la salut (art. 43.1 CE). Però la sentència del Tribunal Constitucional, dictada el passat 16 d’octubre, considera l’apartat d de l’article 52 concorde amb la Constitució espanyola en la redacció resultant després de la reforma laboral de 2012 i que valida l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades si arriben al percentatge que s’hi estableix.

    Aquest article controvertit castiga els treballadors i les treballadores per emmalaltir, fa possible que se sancionin de manera clarament excessiva les absències motivades per causa de salut, i deixa en mans de l’empresa un poder desmesurat que té clars efectes sobre el personal a càrrec seu, que a partir de la reforma laboral, i després de la sentència del Tribunal Constitucional, es veu obligat a computar les seves baixes mèdiques per evitar l’acomiadament. Per a la UGT aquest precepte penalitza de manera clara el dret a la salut dels treballadors i les treballadores, el dret a la seva recuperació i el dret al treball, ja que sense causa imputable se’ls extingeix la seva relació laboral. I, a més, discrimina i estigmatitza les persones malaltes.

    Podríem dir que el Tribunal Constitucional “prohibeix” als treballadors i les treballadores que es posin malalts perquè això perjudica els interessos empresarials. Cal recordar que les baixes no són una decisió voluntària dels treballadors i les treballadores, i que el seu salari depèn en gran manera de la seva presència diària a la feina. I encara menys les baixes s’agafen per intentar atacar la productivitat de l’empresa, ja que de la bona marxa d’aquesta depèn la seva ocupació. Tampoc no podem oblidar que les baixes mèdiques per malaltia comuna i accident no laboral estan prescrites per metges i metgesses del sistema públic de salut, per tant, quan es criminalitza el treballador o treballadora que agafa la baixa, també es criminalitza el professional mèdic que l’ha prescrita.

    De cap manera les baixes mèdiques que castiga l’article 52 d de l’Estatut dels treballadors posen en perill la productivitat de l’empresa quan es tracta de situacions individuals que, després de la reforma laboral del 2012, manquen de qualsevol relació amb l’estat de l’empresa. Per contra, però, si per por a l’acomiadament, els treballadors o treballadores van a la feina sense tenir les capacitats físiques i psíquiques idònies, la seva productivitat serà inexistent o nul·la, augmentaran els riscos d’accident i segurament empitjorarà el seu estat de salut amb conseqüències encara més greus tant per a aquesta com per a la productivitat que presumptament es defensa aferrissadament fent fora les persones que es posen malaltes.

    Riscos afegits

    Imagineu-nos un cuiner o cuinera, un cambrer o cambrera, un infermer o infermera, que vagin a treballar engripats. Imagineu-vos també un conductor o conductora de camió d’alt tonatge que prenen medicació per mitigar els dolors lumbars. Les conseqüències d’anar a treballar sense estar en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques poden ser catastròfiques. Per això aquesta sentència suposa travessar una línia vermella pel que fa als drets constitucionals dels treballadors i les treballadores, que per al nostre sindicat és del tot inadmissible.

    Fa anys que assistim a l’obsessió per l’absentisme per part de les patronals, que intenten criminalitzar els treballadors i les treballadores, que intenten manipular les dades d’absentisme incloent-hi vacances, vagues, hores sindicals, permisos retribuïts i baixes mèdiques. I ara, pretenen collar-nos una mica més fent-nos culpables de posar-nos malalts i sense preocupar-se per quines són les causes que provoquen aquestes malalties, que en molts casos són conseqüència de les males condicions de treball i de la manca de mesures preventives per part de les empreses. No oblidem que moltes de les baixes que les mútues trameten com a malaltia comuna tenen en realitat un origen laboral, fet que la UGT de Catalunya denuncia any rere any.

    En un país amb dades de sinistralitat laboral inacceptables (729 persones mortes a l’Estat i 83 a Catalunya el 2018, i 65 fins al setembre de 2019), sense comptar la multitud de malalties d’origen laboral que pateixen els treballadors i les treballadores i que no són declarades, cal que les empreses treballin per acabar amb la xacra social de la sinistralitat laboral, motiu pel qual perden la vida o emmalalteixen de per vida milers de treballadors i treballadores a causa de les males condicions de treball i de la falta de mesures de prevenció, en lloc de dedicar-se a estudiar i a comptabilitzar refredats o dolors d’esquena per acomiadar-nos.

    És hora de centrar el discurs, els esforços i les polítiques en la creació de llocs de treball segurs, saludables i amb drets, i que es posi fi la precarietat i l’explotació laboral d’una vegada per totes, en lloc de centrar-nos a criminalitzar a aquelles persones que han d’agafar la baixa pel seu mal estat de salut.

    És hora de derogar les reformes laborals que des de la UGT fa temps que exigim, i que han atorgat més poder a l’empresariat i menys drets o l’eliminació d’aquests per a les persones treballadores, precisament la part més feble de la relació laboral.

    És hora de posar els interessos de les persones per sobre dels interessos del capital. Des de la UGT no ens aturarem fins a aconseguir un mercat laboral equilibrat que garanteixi els drets de les persones treballadores i els permeti tenir una vida digna.

  • Maleïda amiloïdosi: una experiència de malalt

    El mes d’octubre de 2010 en un Hospital públic, el Sant Joan de Reus, em van descobrir una malaltia de les anomenades rares: l’amiloïdosi primària. Unes setmanes més tard vaig començar un tractament a un altre centre sanitari també públic: el Clínic de Barcelona. Des d’aleshores crec haver acumulat prou experiència d’usuari de la sanitat per a poder-la explicar en un llibre publicat recentment i titulat: «Maleïda amiloïdosi. Diari d’un malalt del Clínic». En les seves pàgines narro, en format de crònica periodística, com va ser el procés de diagnòstic i el tractament posterior, inclòs el transplantament autòleg de moll de l’ós; cap al final faig unes reflexions sobre la condició de malalt i la importància de la sanitat pública en una societat com la nostra.

    La meva entrada en un centre sanitari es va produir en un dels pitjors moments: la tardor de 2010; just quan començaven les retallades dels serveis públics, impulsades aleshores per un Govern de la Generalitat que, en el cas de la sanitat, havia posat davant la Conselleria a l’ex-President de la patronal privada del sector.

    La meva conversió de persona, diguem-ne normal i corrent en un pacient hospitalari, va ser una mica traumàtica; d’entrada em va provocar un seguit d’incerteses difícils de pair, la primera derivada del desconeixement que tenia sobre l’abast real de la meva malaltia, ja que tenia unes característiques especials; aquesta inseguretat em va forçar a cercar informació de la manera més ràpida possible, la qual cosa en aquests temps de sobreabundor informativa només em podia portar a la confusió i a refermar-me en quelcom que ja sospitava: els algoritmes de Google són una trampa i aquest buscador no constitueix en si mateix un sistema creïble per crear coneixement en temes de salut; cal sempre recórrer a fonts solvents i acreditades.

    La segona incertesa estava relacionada amb l’ambient sociopolític del moment; jo temia que es produís una situació insostenible a l’interior de l’Hospital a conseqüència de les vagues i de les protestes i que això pogués afectar el meu tractament. Aquest segon sentiment tenia molt a veure amb quelcom que sembla ser consubstancial a la condició de malalt greu: la por al que pot passar, els dubtes sobre el tractament i, derivada de tot plegat, la fragilitat que s’instal·la en la vida del malalt.

    En aquests anys de pacient he descobert força coses que explico abastament en el llibre, algunes de les quals apunto ara aquí; per començar, la confirmació de la competència, no solament científica sinó també professional, del personal de la sanitat pública: em van atendre en la meva època d’hospitalització, sanitaris que portaven un llaç negre en senyal de protesta, però sempre van estar al meu costat en tot i per tot, fet lloable, ja que la majoria acabava de perdre el deu per cent del seu sou que, per cert, avui encara no han recuperat, i que a més eren sabedors que les seves condicions de treball empitjorarien substancialment els anys que vindrien.

    Entre els elements que integren la meva experiència també hi ha un espai per al tema de les relacions metge-malalt, sobretot per l’exigència que la comunicació entre ambdós sigui fluida. És cert que els facultatius treballen en unes condicions pitjors que mai, però això no exclou la necessitat que s’acostin al pacient d’una manera el més empàtica possible i que facin per tant, alguna cosa més que mirar la pantalla de l’ordinador per veure-hi els resultats de les proves i de les anàlisis. Com diu el meu hematòleg Dr. Bladé, les visites han de començar sempre mirant el malalt.

    També he pogut constatar en tot aquest temps que a nivell d’institució, als directius i responsables dels centres sanitaris els cal escoltar els seus usuaris d’una manera una mica més profunda que passant-los enquestes de preguntes i respostes simples. Recentment s’ha generat un moviment que situa l’opinió del pacient en el centre dels canvis en l’assistència sanitària. A l’Hospital Clínic, l’actual Direcció General va impulsar fa dos anys una Comissió de Malalts i Usuaris de la qual formo part, que ha aconseguit que la participació no sigui només una paraula que fa quedar bé, sinó que serveixi per canviar les polítiques internes, els protocols de funcionament i també per donar idees per establir processos de millora.

    Finalment, crec que hi ha un principi que no poden oblidar: gaudir d’una sanitat pública de qualitat, amb professionals valorats en tots els aspectes, contribueix a trencar les desigualtats i a afavorir la cohesió social. No puc deixar de pensar què m’hauria pogut passar fa uns anys com a pacient d’una malaltia minoritària que afecta una de cada 100.000 persones, si no hagués existit un centre públic com el Clínic que no fa màrqueting sanitari, sinó que treu diners d’allà on pot per a fer recerca, sense tenir en compte cap més rendibilitat que la social.

  • El xarampió es dispara a Europa coincidint amb l’auge del moviment antivacunes

    Una anàlisi recent de dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) realitzat per theGuardian conclou que a Europa s’han donat aquest any 60.000 casos de xarampió, més del doble que en 2017 i el número més alt del segle. S’han produït 72 morts, el doble que en 2017. Són les pitjors dades en 20 anys.

    Experts en sanitat adverteixen que el moviment antivacunes estan fomentant una disminució del nivell d’immunització contra el xarampió, contra el virus del papil·loma humà (VPH), contra el càncer de coll uterí, la grip i altres malalties. També adverteixen que les seves opinions es difonen àmpliament per les xarxes socials i per moviments de nova dreta també escèptics amb les autoritats sanitàries. El comissari de salut de la Unió Europea, Vytenis Andriukaitis, va acusar els polítics populistes de dretes de ser uns irresponsables que difonen «notícies falses» sobre la seguretat de les vacunes i que generen un clima d’escepticisme.

    Andriukaitis, excirurgià cardíac, està molt preocupat: «No només jo. Tota la comunitat científica està preocupada: epidemiòlegs, pediatres, experts en malalties infeccioses i molts ministres de salut». «És inconcebible que tinguem morts per xarampió, nens que moren de xarampió. Vam prometre que el 2020 Europa estaria lliure de xarampió», afegeix.

    Seth Berkley, director de l’aliança mundial per a bovines Gavi, assenyala que l’escepticisme és tan contagiós com una malaltia: «És molt difícil vacunar-se contra l’escepticisme atès que actualment no hi ha cap autoritat estable en el món, que les institucions i les dades es qüestionen constantment i que mentir està bé».

    «En aquest moment ens trobem molt vulnerables», assenyala Heidi Larsen, directora del Projecte per la Confiança en les Vacunes de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres.

    «Als Estats Units s’exagera més, però no conec ni un país en el món en el qual no s’estigui qüestionant aquest assumpte», denúncia. En cada país són diferents les vacunes que generen resistència, des de la MMR (xarampió, galteres i rubèola) a la vacuna contra la grip o contra el virus del papil·loma humà, que causa la majoria dels casos de càncer d’úter.

    L’OMS, la UE i els Estats Units han conformat grups per a investigar les causes de l’oposició a les vacunes i buscar formes de donar-li seguretat a la població. «La raó per la qual l’OMS va canviar el discurs sobre l’important i greu que és això és perquè molts països membres s’acosten a demanar ajuda», explica Larsen.

    Polítics des dels Estats Units fins a Itàlia, Polònia i França s’han apujat al tren antivacunes, donant suport als escèptics i advocant pel dret dels pares de no vacunar als seus fills en països on és obligatori fer-ho abans de començar l’escola.

    «Són molt irresponsables», assenyala Andriukaitis. «Què és el que veiem en aquest moviment populista? Irresponsabilitat. Ara [que estan en el poder] és molt important veure el que fan. Ja veurem què succeeix amb els brots de xarampió amb governants que des del començament han utilitzat les notícies falses».

    Dades recents han demostrat fefaentment l’estreta relació entre els índexs de vacunació i els brots de xarampió. Un descens brusc dels índexs de vacunació a França el 2010 va ser succeït per un pic de brots de xarampió a l’any següent. A Itàlia, on els índexs d’immunització van caure el 2014, els casos van passar d’unes desenes cada mes a centenars. A Romania, les vacunes van caure per sota del 90% el 2014. El 2017 es van registrar més de mil casos per mes, quan anteriorment només es donaven un o dos.

    Polítics a la caça de vots amb les vacunes

    Els polítics populistes de dretes i altres líders de partits antisistema han afirmat estar contra la globalització i els negocis de les grans corporacions multinacionals, afirma el comissari. Li donen credibilitat a les notícies falses de les xarxes socials que asseguren que les empreses farmacèutiques estan disseminant virus en la població per a vendre vacunes. I donen suport a les peticions per a eliminar la vacunació obligatòria en aquells districtes on això pot traduir-se en més vots.

    «És molt perillós. El meu missatge és molt simple: vosaltres heu triat als polítics antivacunes per al Parlament i ara estan en alguns governs. Esteu preparats per a prendre les seves decisions basades en notícies falses o preferiu les decisions basades en proves? Hi ha només dues opcions: notícies falses o l’evidència», afirma Andriukaitis.

    A Itàlia, membres del Moviment Cinc Estrelles (M5S) i els seus aliats en el govern, la Lliga, d’extrema dreta, van proclamar abans d’arribar al poder que les vacunes no eren segures. El 2015, el M5S va proposar prohibir les vacunes, citant una falsa «connexió entre les vacunes i malalties específiques com la leucèmia, l’enverinament, la inflamació, la immunodepressió, les mutacions genètiques hereditàries, el càncer, l’autisme i les al·lèrgies».

    Una vegada en el govern, enfront del que l’any passat va ser el segon major brot de xarampió a Europa després de Romania, el M5S semblava haver suavitzat la seva postura, encara que analistes van dir que no queda clar quina és la posició de la coalició italiana. A principis de desembre, la ministra de salut Giulia Grill, del M5S, va tirar a tota la junta directiva del comitè d’experts tecnicocientífics més important del país.

    A Polònia, un petit però ressonant nombre de polítics populistes dóna suport als antivacunes que volen eliminar la seva obligatorietat. Els més prominents han estat els membres del Kukiz’15, un partit polític antisistema similar al M5S italià. Van rebre el suport de Justyna Socha, líder del grup antivacunes Stop NOP (un acrònim en polonès per a Reaccions Posvacunas no Desitjades), que ha afirmat que existeix una conspiració entre els metges que accepten diners de les empreses farmacèutiques a canvi d’amagar els efectes secundaris de les vacunes.

    Als Estats Units, els antivacunes van celebrar el triomf electoral de Donald Trump, qui ha manifestat escepticisme cap a les vacunes i va convidar a Andrew Wakefield, el desacreditat gastroenteròleg que va afirmar que la bovina MMR estava relacionada amb l’autisme, a la seva festa d’investidura. També es va dir que Trump estava estudiant conformar un comitè per a investigar vacunes sota la direcció de Robert F Kennedy Jr, que és obertament contrari a les vacunes.

    L’escepticisme és altíssim a França, segons revela una recerca del Projecte per a la Confiança en les Vacunes. Els dubtes sobre la vacunació han alimentat les sospites en relació a les empreses farmacèutiques. La líder populista d’extrema dreta, Marini Le Pen, ha donat suport a aquells que volen eliminar les vacunes obligatòries, afirmant que no se sap molt sobre les seves conseqüències a llarg termini i assenyalant els beneficis econòmics dels fabricants de vacunes.

    Lisa Menning, que treballa en l’acceptació de les vacunes a nivell mundial en l’OMS, compte que alguns populistes i antivacunes «comparteixen una desconfiança en les autoritats i fins i tot en els científics».

    «Hem vist que les vacunes s’han transformat cada vegada més en un tema fàcilment polititzat, ja sigui en períodes electorals o per l’oposició. Fins i tot exploten el tema grups religiosos, individus o altres grups que tenen algun interès a utilitzar les vacunes per a les seves finalitats polítiques o financeres o per a fer-se famosos o guanyar prestigi».

    Menning assegura que també es pot donar la situació contrària. Així, altres polítics populistes han pressionat per l’obligatorietat de les vacunes com una solució fàcil i sovint reaccionària contra els baixos índexs d’immunització.

    Larson explica que l’índex de vacunació mundial s’ha estancat. «En alguns llocs està baixant i tenim zones de baixa immunització. No serà fàcil, especialment quan estem incorporant més i més bovines i combinacions de vacunes», afirma.

    «Part del desafiament és que són moltes coses i moltes d’elles estan fora de l’abast d’un programa d’immunització. És una qüestió política, religiosa i cada vegada més relacionada amb la identitat de les persones».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Riscos en perspectiva

    Un pacient li va preguntar al seu metge quins riscos comportava el tractament setmanal de llarga durada que li proposava, i aquest li va respondre: «El risc més gran és el viatge amb cotxe a l’hospital». No recordo els detalls d’aquesta anècdota, però il·lustra molt bé com es pot oferir al ciutadà i eventual pacient informació sobre un aspecte crucial en medicina: el dels riscos d’emmalaltir o de patir algun perjudici per una intervenció mèdica.

    Tots els medicaments, la cirurgia i les proves diagnòstiques ofereixen algun benefici, però també comporten riscos, encara que d’aquests se sol parlar menys. En canvi, és difícil llegir la premsa, veure la televisió o navegar per internet sense topar-se amb missatges sobre els riscos d’emmalaltir i morir. Però com ens arriben de forma tan desorganitzada, contradictòria i descontextualitzada, resulta molt difícil trobar resposta a dues preguntes clau: Quin risc tinc jo de morir per aquesta malaltia o de patir aquesta complicació? De quina magnitud és aquest risc en relació amb uns altres? Per als metges tampoc és fàcil oferir una informació clara i precisa, entre altres coses perquè no solen tenir aquestes dades a mà.

    Els riscos d’emmalaltir i morir depenen de molts factors, però tres dels principals són l’edat, el sexe i el tabaquisme. Una dona de 50 anys, per exemple, quin risc té de morir en els pròxims 10 anys per algunes de les causes més comunes, com són l’infart, l’ictus, el càncer de pulmó i el de mama? Les estimacions indiquen que, de 1.000 dones no fumadores de 50 anys, al cap d’una dècada moriran 4 d’infart, 1 d’ictus, 1 de càncer de pulmó i 4 de càncer de mama; en canvi, si són fumadores, moriran 13, 5, 14 i 4 per 1.000. Resulta cridaner comprovar fins a quin punt fumar augmenta el risc de mort per infart, ictus i càncer de pulmó, mentre sembla no afectar al càncer de mama. La comprensió millora si coneixem també els riscos de mort per totes les causes per a les dones d’aquesta edat: en el cas de les fumadores és de 69 per 1.000, i en el de les no fumadores de 37 per 1.000.

    Aquests simples nombres són solament un exemple que mostra la importància de posar els riscos en context. Ens diuen que, en el tram d’edat de 50 a 59 anys, gairebé una de cada 10 dones no fumadores mor per càncer de mama, que el tabaquisme triplica el risc de morir d’infart i que 1 de cada 5 dones fumadores mor per càncer de pulmó. Totes aquestes estimacions estan recollides en les taules de riscos per a homes i dones nord-americanes publicades el 2008 en el Journal of the National Cancer Institute (The Risk of Death by Age, Sex, and Smoking Status in the United States: Putting Health Risks in Context). Aquestes dades tenen les seves limitacions, sens dubte, i no poden extrapolar-se sense més a altres poblacions i ser aplicats a persones concretes sense considerar, entre altres coses, els seus antecedents familiars i les seves conductes de risc. Però malgrat les seves manques, les taules d’aquest tipus són realment útils per interpretar millor els riscos.

    Vivim en una cultura profundament medicalitzada i, alhora, devota del càlcul de tota mena de riscos materials i personals. Per això, resulta paradoxal que no tinguem més a mà aquest tipus de taules per conèixer millor els riscos als quals estem exposats i contextualitzar-los amb uns altres. I no es tracta de reduir tota la complexa existència humana a simples nombres, sinó de disposar d’ells per ajudar-nos a prendre decisions sobre la salut.

  • Cent anys de la grip espanyola, la pandèmia més gran de la història

    El 6 de febrer de 1918 moria a Viena el pintor austríac Gustav Klimt per culpa d’una grip especialment virulenta. En tot just uns mesos, la mateixa malaltia va causar la mort del líder del partit bolxevic a Rússia, Iàkov Sverdlov, i de la sufragista nord-americana Phoebe APPERSON Hearst, a Califòrnia. El virus, avui identificat com AH1N1, va atacar ràpidament i en menys de dos anys va matar a tot el món a no menys de 50 milions de persones, convertint-se en la pandèmia més gran coneguda per la humanitat.

    Aquest any es compleix un segle d’aquesta pandèmia que, avui en dia, segueix sent estudiada per epidemiòlegs de tot el món. «El que hem après de la grip de 1918 és que necessitem una vigilància pandèmica contínua, línies d’investigació contínuament actives i una planificació per quan sorgeixi un virus pandèmic, que sorgirà abans o després», explica a eldiario.es José María Eiros, cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Río Hortega i catedràtic de la mateixa especialitat a la Universitat de Valladolid.

    Eiros és l’autor d’un recent llibre en què s’analitza la història de l’anomenada grip espanyola, La Grip de 1918. Centenari d’una crisi sanitària devastadora (Portal Edicions, 2018), que ha escrit al costat dels especialistes Maria del Rosari Batxiller i Alberto Pérez Rubio. Les diferents estimacions que s’han fet sobre aquesta pandèmia asseguren que la infecció va poder afectar fins a una quarta part de la població mundial i la xifra de morts va poder superar els 100 milions.

    La fi de la civilització

    «Com pandèmia ha estat la pitjor de la història, perquè va concentrar una elevada mortalitat en un període relativament curt de temps», explica a eldiario.es Antoni Trilla, investigador de l’Institut de Salut Global i catedràtic de Salut Pública a la Universitat de Barcelona.

    L’impacte va ser tal que en l’època no van ser pocs els que van témer pel futur de la humanitat. Segons Eiros, «molts creien que anava a ser la fi de la civilització» i en el seu llibre es cita el cas del degà de la facultat de medicina de la Universitat de Michigan, que «creia que la humanitat estava en greu risc de desaparèixer».

    Sobre l’alta letalitat del virus, els especialistes han plantejat diverses propostes i gràcies a investigacions recents, que han aconseguit ressuscitar el virus en laboratori, s’han aconseguit entendre alguns dels factors que van poder agreujar la pandèmia.

    El pitjor dels virus de grip coneguts

    Aquesta reconstrucció va servir per identificar el virus com AH1N1, «l’avi de tots els virus H1N1 que ens han anat afectant durant els últims 100 anys, inclòs el que va provocar la pandèmia de 2009», explica Trilla. No obstant això, aquest especialista aclareix que no hi ha cap virus dels actuals que s’assembli a aquest, «estem parlant d’una bèstia peluda, d’un mal bitxo».

    Les anàlisis que s’han realitzat en laboratori han demostrat que el virus de 1918 es replica fins a 50 vegades més ràpid que qualsevol dels actuals, «això suposa que quan infecta genera centenars de milers de còpies molt més ràpidament, el que significa una invasió tremenda», explica Trilla. A més, es va observar que la letalitat en ratolins era del 100%, quan la resta dels analitzats actualment no tenen una letalitat superior al 20%.

    És precisament aquesta virulència la qual podria explicar l’alta letalitat del virus entre persones joves. «S’ha vist que entre persones d’edat mitjana, que tenen un sistema immunitari potent, l’agressivitat del virus era de tal magnitud que la resposta immunitària era excessiva i acabava provocant dany als pulmons, és el que en termes tècnics diem tempesta de citocines», explica Trilla.

    Encara que en l’actualitat hi ha altres virus d’origen aviar, com el H9N2 i l’H5N1, que tenen una letalitat fins i tot més alta que la de 1918, «afortunadament per a nosaltres no es transmeten amb facilitat entre persones, ja que només es transmeten des d’animals», explica Trilla.

    Els riscos de l’actualitat

    Al llarg d’aquests cent anys, la humanitat ha patit tres pandèmies de grip, però cap de tant d’impacte com la primera. Les dues següents es van produir el 1957 i 1968 i van causar prop d’un milió de morts a nivell mundial, mentre que la de 2009 va provocar prop de 700.000 morts.

    Sobre les possibilitats que es produeixi una nova pandèmia, els especialistes ho tenen clar. «Nosaltres ja no ens preguntem si hi haurà una pandèmia de grip, el que tractem d’esbrinar és quan i amb quin tipus de virus», explica Trilla.

    No obstant això, sobre la seva possible gravetat, consideren improbable que es torni a donar un cas com el del 18. «La història ens diu que les últimes pandèmies han estat molt menors pel que fa a mortalitat, perquè hi ha moltes coses que han canviat per bé, el virus és diferent i tenim més mitjans», afirma Trilla.

    Eiros destaca les limitacions que existien en 1918, quan ni tan sols s’havia asilat virus de la grip. No obstant això, també assenyala algunes de les complicacions del món actual. «Tot i els mitjans de què disposem avui dia, qualsevol malaltia respiratòria es pot propagar pel món en qüestió d’hores», de fet, «a la pandèmia de 2009 es van notificar casos als EUA un 24 d’abril i el 26 ja teníem casos a Espanya».

    Una nova pandèmia amb 30 milions de morts

    Per tractar de determinar l’impacte d’una pandèmia de grip en l’actualitat es va crear un programa finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates, que va estimar que un virus similar al de 1918 podria produir més de 30 milions de morts a tot el món en tan només 6 mesos.

    «Aquest seria el pitjor escenari possible i encara que òbviament no podem dir que no vagi a succeir, considerem que és altament improbable», explica Trilla, que conclou que «el més raonable és que tinguem pandèmies com les que hem tingut últimament».

    No obstant això, en una xerrada oferta el passat mes d’abril, el mateix Bill Gates cridava l’atenció sobre el problema i recordava les recents pandèmies i les limitacions que es van detectar en diverses parts del món. «Encara que l’H1N1 [de 2009] no va ser tan letal com la gent temia inicialment, va demostrar la nostra incapacitat per rastrejar la propagació de la malaltia», va assegurar Gates.

    A més, Gates va assenyalar que «l’epidèmia de l’Ébola a l’Àfrica Occidental fa quatre anys va ser una altra toc d’atenció», ja que, «a mesura que augmentaven els casos confirmats, augmentava el nombre de víctimes mortals i els sistemes de salut locals s’ensorraven».

    No obstant això, malgrat les xifres i de l’opinió dels científics, després de la grip de 2009 molts sectors de la societat van posar en dubte l’existència de la pandèmia. Els especialistes consideren que la complaença en què ens hem instal·lat pel fet que amplis sectors de la població ja no han d’enfrontar-se a malalties com la poliomielitis, la verola o el paludisme no és sinó un brou de cultiu per a la generació de nous problemes.

    «L’únic virus que hem aconseguit erradicar ha estat la verola, els altres segueixen circulant», adverteix Trilla. «Hi ha una batalla permanent i no podem caure en la complaença i dir que estem lliures de malalties infeccioses simplement perquè aquí no les patim, perquè aquestes malalties segueixen existint».

    Cal seguir preparats

    Eiros també es mostra crític amb l’actitud de certs sectors socials i insisteix en la necessitat de mantenir-se alerta. «Hem de mantenir una actitud intel·ligent davant les malalties infeccioses i em dol que hi hagi moviments antivacunes que calen en la societat».

    A més, incideix en la importància de l’educació de les noves generacions. «Als nens caldria donar-los més formació en salut, no només en malalties infeccioses, sinó en vacunació, en ús responsable d’antibiòtics, en activitats saludables i d’higiene, etc.».

    S’han complert cent anys de la pandèmia i en diverses parts d’Espanya i del món s’han organitzat esdeveniments per recordar la malaltia que va posar en escac a la humanitat. D’entre tots els actes mereix especial esment el que ha realitzat el Centre de Control de Malalties dels EUA, el lema recorda la necessitat de mantenir-nos preparats i no oblidar la intensa batalla que l’ésser humà ha mantingut contra les malalties infeccioses: «We remember. We prepare».

    Per què es diu grip espanyola?

    La grip es va començar a propagar a la fi de la Primera Guerra Mundial i va ser aquest fet, i no l’origen de la malaltia, el que va tenir un impacte directe en com seria reconeguda globalment. Tal i com explica José María Eiros, «els mitjans de comunicació dels països que van participar en la guerra estaven sota censura militar, de manera que van ocultar la pandèmia». No obstant això, «Espanya, en ser neutral, informava la premsa dels nous casos, de manera que donava la sensació que era l’únic país afectat». A partir d’aquí, la malaltia es va conèixer a tot el món com la grip espanyola.

    Aquest és un article de eldiario.es