La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.
Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.
La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.
Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.
El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions
Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.
La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.
«Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.
Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.
Les càrregues de treball que pateix el personal del Centre Fòrum, expliquen els treballadors, han portat que l’activitat d’aquest edifici sigui «insuportable» per a ells però també per als pacients i familiars. Veïns, usuaris i components de la Plataforma Acampada Mar «El Mar s’ofega» junt a la Marea Blanca han realitzat una concentració a les portes del Centre Fòrum com a denúncia. Durant aquesta, han recollit signatures entre els usuaris i han entregat una carta que ha recollit recursos humans a l’atenció de la Directora del Centre Fòrum, Rocio Ibáñez Ávila, qui també és Directora de l’Hospital de l’Esperança.
El Centre Fòrum pertany al Consorci Sanitari Parc de Salut Mar i tracta malalties d’alta complicació, crònics, pal·liatius i també té unitats de salut mental i geriatria. Situat a la zona litoral, té aquí la seva àrea d’influència, una zona que Rosa Lara, infermera del centre, qualifica de complexa i molt necessitada d’intervenció social.
Com a Centre d’Atenció Sociosanitària, el Centre Fòrum atén malalts de llarga estada, té una unitat de pal·liatius, persones que s’apropen a la mort, una de subaguts i també una de convalescència. «Hi ha molt malalt crònic que no podem derivar a l’Hospital del Mar, que necessita una atenció continua i individualitzada», explica Lara que afegeix que el gran problema que es troben els treballadors del centre és no tenir temps «per humanitzar les cures».
Els treballadors denuncien que des de gerència no s’ocupen d’estimular i apoderar el seu personal. «Hi ha molta feina però fan com si no els hi afectés. Haurien de baixar aquí i veure que els malalts no són pacients i prou, són persones», demana Lara.
El model jurídic del 2010 per al Parc de Salut Mar donava a la Generalitat una quota de representació del 60% i a l’Ajuntament del 40%. Per això, la carta on s’exposa la situació i les demandes dirigides a la Directora del Centre Fòrum també es farà arribar a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a la Gerent del Parc de Salut Mar Olga Pané i al Síndic de Greuges.
53 pacients per infermera: les conseqüències de la reducció de personal
Quan el CatSalut va obrir les portes de l’edifici l’any 2005 ho va fer amb prou personal i utilitzant totes les seves plantes. Uns anys després va reduir la utilització de l’edifici a la meitat i, consegüentment, la meitat dels treballadors van ser destinats a altres centres. Ara, ens explica Lara, torna a estar tot obert i en ple funcionament però el personal no ha tornat. La saturació existent a l’Hospital del Mar fa que el Centre Fòrum assumeixi molta feina i eviti derivar pacients cap a l’Hospital. «Veient com està el Mar evitem enviar gent. Nosaltres ara tornem a tenir més recursos sanitaris però els recursos humans, que també els necessitem, no ens els posen», denuncia Lara.
La situació per exemple d’infermeria implica que algunes d’elles en torns concrets arribin a atendre 53 pacients al mateix temps. Una tasca del tot inassumible per a les treballadores que denuncien aquestes càrregues de treball com a «abusives».
Una dona signa per unes millors condicions laborals i en l’atenció a les portes del Centre Fòrum / Carla Benito
Al servei de psiquiatria del Centre Fòrum ingressa només persones que estiguin en situació estable però, com indica Lara, no es pot afirmar que una persona amb una malaltia de salut mental estarà sempre estable. El torn de nit de psiquiatria és on hi ha menys personal, ja que segons Lara, la direcció és on veu menys necessitat. Fa uns mesos van obligar a tot el personal del centre, també els que es troben rotant per aguts i pal·liatius, a realitzar un curs específic per si en algun moment calia pujar a la unitat de psiquiatria i ajudar a fer contencions a algun pacient. «Evidentment que pujarem si un company té un problema, però no hauria de funcionar així, hauria d’haver-hi el personal adient a cada unitat», diu Lara. Així, explica que treballar sota la pressió del temps genera impotència i estrès entre el personal fent que aquests sovint marxin plorant a casa i que cada cop hi hagi més absentisme.
No només hi ha col·lapse entre les infermeres, també denuncien carència de personal a cuina, neteja o intervenció socials. Entre els sanitaris, ara s’ha eliminat també el paper del supervisor de nit. Només hi ha un metge de guàrdia i és una infermera, de manera rotatòria, qui ha d’assumir aquesta responsabilitat sense descuidar a més l’atenció als pacients que li pertoquen.
Humanitzar les cures per millorar la qualitat del servei
El temps és un element bàsic per a treballar amb malalts crònics. Alguns pacients requereixen a més de cures físiques, cures específiques a la complexitat de la seva malaltia. Lara destaca que gerència els hi marca uns tempos per a poder realitzar de manera mecànica i precipitada aquestes tasques però ressalta la necessitat d’humanitzar les cures. «Aquests temps des dels despatxos no es contemplen; només pensen en les cures físiques del malalt però no en el temps emocional que necessiten ells i les seves famílies», ressalta Lara que troba important treballar aquest aspecte amb persones que es troben en una situació crònica.
Per «poder treballar amb dignitat», usuàries, treballadores i la Plataforma el Mar s’ofega demanen oblidar aquestes ràtios tan descabellades, ja que no es pot treballar així. Com la resposta d’augmentar personal no la veuen factible amb l’argument de les retallades que des de fa anys se’ls hi dóna, expliquen que demanen acceptar menys pacients: «només així podrem millorar la qualitat», tanca Lara.
«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica».
Aquestes afirmacions són el Qui som de la Marea Blanca de Catalunya: un col·lectiu que va mostrar des d’un principi la seva oposició a l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic, ja que entenia que era una «involució que intenta alterar definitivament el model sanitari públic català».
Toni Barbarà és metge i, a més a més de participar de la Marea Blanca, forma part de Dempeus per la Salut Pública, una plataforma cofundada per ell mateix l’any 2009 en defensa del Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida.
Heu sigut la pedra a la sabata de l’Avantprojecte de Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Per què?
Per començar, la que nosaltres diem Llei Comín, té un nom massa complicat per entendre que significa. És conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero. Des de Marea Blanca ens oposàvem per motius obvis però aquesta llei va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. Comissions Obreres i la CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Altres, com empreses sanitàries del sector privat tampoc hi estaven d’acord o hi van veure contradiccions.
Sí però per altres motius. Elles entenien que donava pas a una competència deslleial. Aquesta llei s’ha quedat arraconada i no sabem ben bé què passarà. Ara bé, s’ha de saber que no és un bolet solitari, respon a una ofensiva desregularitzadora i neoliberal.
A l’hora de fer-la van argumentar una normativa europea, la directiva 23 i la 24 de 2014 que volia unificar formes de concessió i contractació pública. L’aplicaven per homogeneïtzar Europa, deien.
Ara mateix s’estan movent altres lleis a nivell estatal que es mouen a temps diversos però tenen els mateixos objectius. Són la Llei de Contractes del Sector Públic o els moviments de la Central de Compres de l’Estat de Serveis Centralitzats. A més, aquí a Catalunya, Comín també va iniciar un projecte de llei de contractació a les persones.
Pel que fa a l’avantprojecte, quins són els aspectes que remarqueu?
La Marea Blanca vam fer una anàlisi complet de per què ens oposàvem. El què veiem és una reglamentació més que blinda les privatitzacions. Utilitzar el concepte públic-privada es substitueix dins la llei per col·laboració públic-social i amaga les maneres de fer. No es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos.
La llei també parla de sessió d’espais, d’encàrrecs de gestió que arriben a cobrir el 40% de l’encàrrec… Això és clarament una empresarialització dels centres sanitaris i no pas amb cooperatives. Estem parlant de lucre.
Com es pot evitar?
La desaparició de les traves burocràtiques és la desaparició de mecanismes de control i de rendició de comptes. Per nosaltres aquesta llei era un nou atac en forma privatitzadora i externalitzadora. Totalment als antípodes del que volem nosaltres que és un sistema sanitari totalment públic.
Es pot realment tenir una sanitat 100% pública?
Sí. A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic. Es va començar a fer amb la Clínica del Vallés i va servir per donar titulars i després aturar-ho.
Aconseguir-ho ha de ser una lluita constant. El mercat aspira sempre a més i no s’atura a l’hora d’intentar aconseguir lucre. En sanitat ho fan quan utilitzen recursos públics.
És ideològic fer aquesta afirmació? La Marea Blanca es defineix per ser-ho.
L’Avantprojecte no va arribar tan sols a ser aprovat pel Govern On està ara la llei?
Ara? En dique seco. Però el descontrol és manifest encara que diguin que no. Ja hi ha moltes empreses que comencen a modificar estatus…
I cap a on va? Si es recupera un Govern similar al darrer és probable que la recuperin.
Sí. Estarem pendents i, sí es reprèn, nosaltres reprendrem la lluita contra l’avantprojecte. Ara faré servir un tòpic però… Governi qui governi, la sanitat pública es defensa!
Es feia necessari el debat per aprofundir en les causes del deteriorament del sistema públic de salut i per construir un discurs comú sobre la naturalesa dels problemes sanitaris i les propostes alternatives que han d’orientar els moviments. Una de les principals conclusions de la jornada és que les reivindicacions i propostes han de sustentar-se en dues potes: el caràcter públic i l’orientació primarista del sistema sanitari.
Es va parlar de què en els països occidentals amb economia i sistemes polítics neoliberals, hi ha un gran interès en el desenvolupament de la medicina hospitalària perquè és la que proporciona més volum de negoci per a les empreses privades de serveis sanitaris i de tecnologia mèdica i farmacèutica. L’atenció primària resulta poc atractiva per als interessos econòmics perquè es coneix que els sistemes sanitaris basats en l’atenció primària obtenen millors resultats en salut, provoquen menys danys, són més equitatius i tenen un cost molt menor.
El creixement dels hospitals porta cap a una despesa inassumible pel sistema sanitari públic, fet que el portarà a la inviabilitat amb la consegüent penetració de les empreses privades en el sector sanitari. El comportament del finançament del sistema públic durant la crisi confirma aquesta tendència: a partir de l’any 2010-11, quan es van produir dures restriccions pressupostàries públiques, aquestes van ser molt més agressives per a l’atenció primària de salut, i quan el 2014 va començar una certa recuperació es va destinar als equipaments hospitalaris. De manera que la diferència de finançament entre els dos nivells és cada vegada més gran. A la memòria de CatSalut del 2015 queda palès: el 56.6% de la despesa es va destinar a l’atenció especialitzada i només el 13,7% a l’atenció primària.
L’atenció primària de salut està avui en situació molt crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari: tasques d’intervenció comunitària i de promoció de la salut, de prevenció, d’atenció-acompanyament i suport a les persones malaltes en tots els moments de malaltia, i tasques de rehabilitació. Quan l’atenció primària és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar, com és el cas de les urgències. Actualment, als hospitals altament especialitzats, el 60% de les urgències que es reben són d’un nivell de complexitat que poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, el que suposa un dany pels pacients i un cost desproporcionat.
Durant la jornada es va debatre àmpliament sobre el model d’atenció primària que defensem: amb capacitat de resolució, accessible, centrada en les persones i les seves vivències, humana, narrativa, que atengui totes les necessitats de salut i en totes les etapes vitals. La reconstrucció de l’atenció primària s’ha de fer sobre les bases que el coneixement científic demostra que són les més efectives per a la salut de la ciutadania, no sobre noves formulacions que la desvirtuen i que no han demostrat ser millors. El nucli de l’atenció a les persones i les funcions de coordinació han de recaure sobre la figura de la metgessa i la infermera de capçalera, i l’equip d’atenció primària ha de coordinar totes les actuacions en salut que es fan en el territori i també les actuacions dels equips de suport: equips d’atenció pal·liativa, de salut mental, de salut sexual i reproductiva, de salut pública, etc.
Reconstruir l’atenció primària és una necessitat bàsica de salut de la ciutadania i requereix una reconstrucció de tot el sistema. L’atenció primària va ser profundament reformada a partir dels anys 80, però els hospitals segueixen els paradigmes del segle XIX, no s’ha fet mai una reforma que els adeqüés a les noves necessitats de salut i al paper de l’atenció primària. Aquest va ser un altre dels punts clau abordats a la jornada: per tenir un sistema sanitari primarista és imprescindible reformular l’atenció hospitalària, secundària i terciària. «La medicina hospitalària està sobredimensionada, en cada centre es pretén tenir totes les especialitats», es va dir, i això no garanteix la millor atenció i, al mateix temps, té un cost massa elevat. Per exemple, Barcelona té quatre centres que fan cirurgia cardíaca, quan Berlín, amb quatre vegades més d’habitants en té només dos.
El sistema hospitalari i especialitzat en general ha d’enfocar-se a aportar valor i atenció de qualitat a la ciutadania. El valor de la medicina especialitzada està a atendre malalties quan la medicina de família no pot resoldre-les ja sigui perquè no és experta per la seva baixa freqüència, o quan es precisa una tecnologia que no té al seu abast. Però avui dia, l’atenció especialitzada assumeix moltes funcions que es podrien dur a terme a l’atenció primària, en especial en el camp de la patologia crònica. Quin sentit té que un traumatòleg vegi de manera periòdica un pacient amb artrosi si no és operable? Cal tenir en compte que quan una malaltia és atesa en un nivell i per un professional inadequat del sistema sanitari es perjudica els pacients: ja que es fan actuacions innecessàries (proves i tractaments), ocasiona més efectes adversos i és més costós. Replantejar els nivells secundari i terciari seria una bona mesura per escurçar les llistes d’espera, i s’hauria de portar a terme molt abans que pensar en plans de xoc o partides pressupostàries addicionals. Cal una bona planificació estructural dels serveis en tot el territori i una redistribució dels recursos cap al nivell primari.
Va quedar clar que la defensa del sistema sanitari públic s’ha de basar en la defensa d’un sistema sanitari primarista, en el qual l’atenció primària estigui ben finançada, reconeguda socialment i a càrrec de professionals que tinguin ben desenvolupades les seves funcions i puguin treballar en condicions dignes: sense càrregues inassumibles de treball, sense precarietat i amb autonomia per organitzar la seva feina.
Tot això no serà possible si la ciutadania no s’implica i participa. I la participació ciutadana era un dels punts del document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» on s’afirma que «La participació ciutadana és un dret, més enllà del seu reflex constitucional o polític, i alhora una exigència social. La ciutadania, ara apoderada, no ha de ser una espectadora estàtica de la gestió de la sanitat pública. Ha de poder interactuar envers un sistema de salut del qual n’és la titular, i en particular envers l’atenció primària per ser el primer nivell de contacte i atenció i el que té més impacte en la salut». Un tema aquest difícil i complex que necessita més temps de reflexió i anàlisis, i pel que vàrem quedar emplaçats per una propera jornada de treball.
El dissabte es va fer una passa endavant en el moviment sanitari ciutadà i en la confluència amb moviments professionals. Hem avançat en compartir llenguatge, en compartir anàlisis i conceptes i finalment, en compartir objectius. En endavant els moviments socials i veïnals, amb la complicitat dels professionals sanitaris, podran incorporar en les seves lluites objectius que concretin la defensa de l’atenció primària, perquè no la segueixin deteriorant i perquè s’aconsegueixin millors serveis per a la ciutadania.
Ens hi va molt: El sistema públic de salut serà primarista o no serà. El sistema públic de salut serà participat per la ciutadania o no serà.
Les persones interessades en la jornada la poden visualitzar a través de la gravació realitzada per Sicom TV dividida en una primera i una segona part al matí i en una sessió a la tarda.
La comunitat sanitària es manifesta de nou en contra de la situació de les llistes d’espera. De caràcter estatal, la mobilització va ser fixada per al 25 de gener gràcies a la iniciativa des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal).
El que han anomenat Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera, s’ha estès a 12 comunitats autònomes de l’estat. A Catalunya, des de totes les províncies, seran 13 els hospitals que sortiran al carrer a les 12 h o a les 18 h, depenent del centre de treball. A les convocatòries sorgides dels treballadors dels mateixos hospitals i de les seves assemblees també s’han sumat col·lectius com Marea Blanca de Catalunya o Rebel·lió Primària.
Han estat justament aquestes dues plataformes les que han redactat sis propostes per revertir la situació actual. Entre aquestes trobem la demanda de crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.
Entre les demandes, hi ha algunes dedicades a la privada: demanen la prohibició dels concerts amb centres privats i també que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. També que s’estableixin certes garanties i terminis per a l’atenció i les llistes d’espera només atenent a recursos 100% públics, sense necessitat de derivar pacients a la privada.
Des de CAS Madrid denuncien que les xifres que tant el Ministeri de Sanitat com els Governs autonòmics faciliten no són «ni tan sols reals». Afirmen això pel que anomenen «llista d’espera estructural». Expliquen que un dels mètodes per «reduir» les llistes d’espera és l’expulsió de la llista estructural que es produeix quan el pacient és anomenat per derivar la seva operació a la privada i aquest el rebutja. Mentre passa això, aquest pacient no es troba a les llistes oficials d’espera públiques. A Madrid, des d’on treballa principalment la CAS, hi ha dades desglossades que fixen, en aquesta comunitat, en 53.015 el nombre de pacients en llista d’espera estructural el desembre de 2017. D’aquests, un 17,04% (12.585 persones) van rebutjar la derivació. Fer això, per la CAS és «un càstig addicional, ja que de mitjana triguen 70 dies més que la resta a ser operats».
En aquest sentit, Marea Blanca de Catalunya i Rebel·lió Primària també demanen que el pacient rebi una assignació i un codi en el moment de la decisió clínica de petició de prova diagnòstica o intervenció. D’aquesta manera serà possible assegurar la seva entrada en llista d’espera automàticament.
Troben necessari que siguin els especialistes de l’Atenció Primària qui gestionin les llistes d’espera a proves complementàries i primeres visites, ja que «són ells els que millor coneixen la situació clínica de cada persona». Per fer això, entenen que cal democratitzar el sistema i demanen «transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions».
Usuàries protesten a les portes de l’Hospital del Mar contra les llistes d’espera / Carla Benito
Catalunya encapçala les llistes d’espera que en diagnòstic sumen els 2 milions de persones a tot l’estat
A nivell estatal, el juny de 2017, últimes dades fetes públiques pel Ministeri de Sanitat, el nombre de persones a l’espera d’una operació era de 604.103. Nou anys abans, el juny de 2008 la llista d’espera quirúrgica era de 372.000 persones: avui en dia, aquesta xifra gairebé s’ha duplicat.
Per altra banda, pel que a la llista d’espera diagnòstica, gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà d’espera ronda els 60 dies.
Juan Antonio Gómez-Liébana, portaveu de la CAS, troba preocupant i vergonyoses aquestes dades: “la llista d’espera abans se situava en el quiròfan, i ara se situa en el diagnòstic. El coll d’ampolla es va traslladant cap enrere i això és un símptoma que el sistema està fent implosió”, adverteix.
Des de la CAS també denuncien que «els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres». Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic. La segueix Madrid, que compta amb una llista d’espera de 59.000 persones i el País Valencià, amb 58.000.
L’argument dels moviments en pro d’una sanitat 100% pública per afirmar això es pot sostenir en dos sentits. Primer, la quantitat de derivacions que hi ha a centres privats és major a Catalunya i a Madrid. I segon, també són aquestes comunitats autònomes les que més assegurances privades tenen: fins a un 32% de la població és sòcia d’una mútua.
Balanç positiu de Salut: el temps a llista d’espera baixa un 15,3%
El missatge que es dóna des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és positiu: el 2017 acaba amb menys temps d’espera i menys pacients per a ser operats a Catalunya. A més, també s’han reduït el nombre de pacients que esperen per a sotmetre’s a proves diagnòstiques i accedir a consultes externes.
Les dades actuals més destacades que han facilitat des del Departament de Salut diuen que l’activitat quirúrgica es va incrementar un 6,5% respecte al 2016. En concret, el 2017 es van fer 361.942 intervencions, 22.220 més que l’any anterior. El temps mitjà d’espera dels pacients en llista d’espera és de 144 dies, mentre que l’any 2016 se situava en 170, el que suposa una disminució del 15,3%. A més, el 95,4% dels pacients en llista el desembre del 2017 estan dins de termini establert: s’ha reduït en més de la meitat els pacients fora de termini, passant de 16.081 pacients el 2016 a 7.595 el 2017.
Durant el 2017 les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les que va iniciar-se l’abril del 2017. Aquest pla estava dotat inicialment amb 96 milions d’euros i va passar a comptar finalment amb 57. El pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. A més, es va preveure que tots aquests objectius haurien d’assolir-se l’abril del 2018.
Pel que fa a les dades, hi ha tipus d’intervencions que acumulen més llistes d’espera històricament per diferents motius com ara la falta d’especialistes. Aquestes, afirmen des de Salut, també han millorat. Diuen que la pròtesi de genoll és el procediment que aconsegueix la millora més destacada, amb un 82,5% dels pacients dins del termini mentre que el 2016 era del 66%. S’aconsegueix reduir 1.494 pacients que superen els 180 dies, el que suposa una disminució del 60,8% (964 pacients el 2017 front 2.458 a desembre 2016).
A les consultes externes, l’activitat es va incrementar un 14,3% respecte al 2015 i un 5,9% respecte al 2016. El temps mitjà d’espera global per primera visita se situa en 114 dies, amb el que s’aconsegueix una disminució del 25% (38 dies menys en comparació amb el 2016). Es redueix en més de 75.000 el nombre de pacients que esperen més de 90 dies per ser visitats, xifra que suposa una reducció del 38%.
I per l’últim, l’objectiu de realitzar proves diagnòstiques que es van incrementar un 5% respecte a l’any 2016. Es van fer més de 700.000, el que suposa un augment del 35% respecte a l’any 2010. En aquest àmbit ha disminuït el nombre de pacients en espera per a totes les proves diagnòstiques: en concret, una reducció del 22,5% respecte al 2016, el que suposa 30.519 pacients menys (passa de 135.809 a 105.290 pacients).
Arran de les mobilitzacions ciutadanes del 15-M al 2011 i coincidint amb el primer any de les retallades al Sistema Sanitari Públic, neix la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya que té com a nucli promotor les associacions de veïns i veïnes de la zona nord de la ciutat de Barcelona (SAP Muntanya avui AIS Nord). La seva finalitat és defensar la qualitat assistencial del Sistema Sanitari Públic, defensar els drets de la ciutadania a la salut i vetllar per la salut pública i mediambiental.
L’Àrea Integral de Salut (AIS) Nord compren els districtes municipals de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó, amb 403.000 habitants (24,39% de Barcelona), amb 19 Àrees Bàsiques de Salut (ABS són equips d’Atenció Primària), l’Hospital Universitari de Valle Hebron (HUVH) com a hospital públic (ICS) de referència i l’hospital de Sant Rafael com a complement, a més d’equipaments sociosanitaris i de salut mental.
Les entitats que constitueixen la Coordinadora SAP Muntanya són: AVV Sant Genis, AVV Horta, AVV Bon Pastor, AVV Can Peguera, AVV Turó de la Peira, AVVAVV Porta, AVV Guineueta, AVV Prosperitat, AVV Roquetes, AVV Sant Joan de Montcada, AVV Trinitat Vella, AVV Sant Andreu de Palomar, AVV Sant Andreu Nord-Tramuntana i Comissió de Salut de Sant Andreu. En total 14 entitats ciutadanes.
Cinc anys de lluita i resistència en defensa de la sanitat 100% Pública, Universal i de Qualitat
Cinc anys de retallades continuades han deteriorat el nostre sistema sanitari públic: Urgències col·lapsades, llistes d’espera que desesperen, al metge de família, a l’especialista i als pacients. Llistes per proves diagnòstiques, per intervencions quirúrgiques i visites mèdiques, tancaments i reduccions de serveis (plantes, llits, urgències als centres de primària, ambulàncies, personal i inversions) Des de la Coordinadora de la SAP Muntanya hem estat, i continuem, lluitant per revertir la situació actual d’emergència sanitària.
La Coordinadora de la SAP Muntanya ha treballat, sensibilitzat i reivindicat també altres àmbits de la salut com: Els determinants socials i econòmic de la salut, el medi ambient i la salut, l’Atenció Primària que volem com a centre del sistema, contra l’exclusió sanitària, la qualitat dels serveis, etc. Amb múltiples actes, xerrades, manifestacions, concentracions, ocupacions, taules informatives, signatures, suport a lluites sectorials i territorials, reunions amb gestors i polítics a tots nivells.
L’any 2015 la SAP muntanya és una de les entitats que són fundadores de la confluència de lluites sanitàries en la constitució de la Marea Blanca de Catalunya (febrer de 2015, avui amb 70 entitats coordinades). Marea Blanca amb un decàleg de valors programàtics per un autèntic Servei Nacional de Salut per Catalunya ha passat de la protesta a la proposta: un model de servei de salut 100% públic.
Cal destacar les accions continuades d’aquesta entitat com les taules d’informació, recollida de reclamacions i ajuda, cada dimecres a l’hospital de la Vall d’Hebron, les ocupacions amb reivindicacions de la Conselleria, CatSalut, ICS i centres sanitaris, les reunions sistemàtiques amb direccions de l’hospital, centres de Primària i Sociosanitaris. Les tres cadenes humanes (anuals) envoltant l’hospital (la darrera el 17 de maig de 2015 amb unes 1.500 persones).
Què exigeix la Coordinadora SAP Muntanya
Un pla d’actuació per:
Disminuir dràsticament les llistes d’espera per visita al metge de família, a l’especialista, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques i rehabilitació.
Reobrir serveis i plantes tancades per les retallades.
No permetre fer activitat privada en centres assistencials finançats amb pressupostos públics.
Assegurar que les dades clíniques no es venen ni cedeixin a entitats privades. No al VISC+.
Lluitar contra la corrupció exigint la màxima transparència.
És necessari l’augment del pressupost de salut, recuperant almenys les retallades dels darrers anys, prioritzant la millora i l’impuls de la salut pública i l’atenció Primària i comunitària.
Ordenar i potenciar els recursos sanitaris públics en salut mental, sociosanitaris i rehabilitació.
Revisar els objectius i protocols de salut laboral, de l’ICAM i de les malalties emergents.
Recuperar els llocs de treball perduts des del 2010 i millorar les condicions laborals.
Rebutgem els Consorcis i altres formes encobertes de privatitzacions. Volem que sigui l’ICS el veritable nucli integrador del sistema públic.
Establir la participació real de la ciutadania en la governança i control del sistema i dels centres sanitaris.
Qui són els protagonistes d’aquesta història.
Hem considerat activistes les persones que actuen en les accions de la coordinadora d’una manera continuada (reunions, concentracions, taules d’informació, etc.).
23 persones, 61% dones, edat mitjana 65 anys (49-72).
Un 30% treballen. La resta, un 70%, estan jubilats. Això es veu sobretot a Nou Barris.
Un 87% van al Consell de Salut del seu districte.
Un 30% pertanyen a alguna formació política.
Representen a Associacions de veïns.
En les concentracions, ocupacions, etc. la SAP pot arribar a convocar unes 50 persones i en les accions de més impacte com manifestacions i les tres cadenes humanes a l’HUVH han assistit unes 1.500 persones entre ciutadania i treballadors sanitaris.
Donem les gràcies a aquestes persones que defensen amb la seva lluita continuada els drets de tota la ciutadania i el bé comú, especialment al lideratge imprescindible de la Trini de Nou Barris i el Carles de Sant Andreu, així com a les activistes històricament més presents: Mari Bonal, Juan García, Carmen Cabello, Inocencio Alonso, Angeles Puente, Mari Carmen Cruz, Abel Rodríguez, Manolo Muñoz, Angeles Espina, Angeles Marro, Maria Guardia, Madalena Bayle, Isabel Cabezas, Fina Soler, Carmen Martínez, Carlos Blanc i Trini Cuesta.
La Coordinadora de la SAP Muntanya va rebre, el 2016, de l’ajuntament de Barcelona, a petició del plenari del districte de Nou Barris, la medalla de la ciutat de Barcelona com reconeixement al servei de la defensa dels drets social.
(*) El contingut d’aquest article ha estat redactat en part gràcies a la informació de l’exposició pública que la Coordinadora SAP Muntanya va fet i va estar exposada al Centre Cívic de «Can Basté».
L’anomenada Llei Comín o el que seria l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic va quedar estancat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. No va poder ni tan sols baixar-lo a la Comissió de Salut del Parlament per procedir a la seva aprovació. A més, moviments com la Marea Blanca i patronals privades, agents socials rellevants a l’hora de desenvolupar l’avantprojecte, es van posicionar en contra totalment o parcialment al respecte. Les diverses fases plenes d’entrebancs que ha viscut l’avantprojecte generen incògnites al seu voltant. La lentitud ha vingut només marcada per la situació política o bé per no comptar amb els suports suficients? El que sí que es pot afirmar és que serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.
El cessament del Govern i la convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya va deixar paralitzada la situació de les entitats sanitàries del tercer sector que gràcies a aquesta llei podrien integrar-se dins el sistema públic català mitjançant concertacions i contractacions. És el que s’ha donat a conèixer com sanitat públic-social. Ara cal observar què farà el nou Govern un cop es constitueixi i saber si empreses com Barnaclínic només amb una nova fórmula jurídica podran seguir realitzant la seva activitat fent servir recursos i patrimoni públic.
Lluís Monset, Director General de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), la patronal sanitària catalana més extensa, creu que “si es crea un Govern del mateix color, reprendran les coses on les van deixar” tant pel que fa a la situació jurídica de Barnaclínic com al desplegament de l’avantprojecte.
La intenció de Comín era aquesta. Segons una diputada present en les reunions de la Comissió de Salut, el conseller va afirmar que si Junts pel Sí es quedava de nou amb el Govern reprendrien directament la seva llei per aprovar-la i tramitar-la. A les trobades, el conseller de Salut, Toni Comín, va reconèixer que “no donaria temps de tramitar l’Avantprojecte dins de la legislatura vigent”. Així, la voluntat del Govern era tancar el text a partir de la memòria preliminar aprovada el mes de juny encara que no s’arribés a portar-ho a debat en el Ple del Parlament. Això hauria permès que ara, amb un nou Govern de les mateixes inclinacions, es pogués recuperar el text ja aprovat per l’anterior mandat i promoure el debat i la votació sobre l’avantprojecte en el Parlament.
Entendre el procés que ha viscut l’avantprojecte pot ajudar a saber si es reprendrà o no, qui hi donarà suport i si la seva aplicació millorarà el sistema català de salut. Lluís Monset explica que en el seu moment ACES es va posicionar en contra perquè “l‘esborrany deixava de banda empreses amb ànim de lucre” i això no els hi semblava bé. Després de demanar uns canvis al Departament de Salut van optar per l’abstenció i deixar que el projecte seguís endavant. El problema que Monset ressalta de l’avantprojecte és que el veia enfocat només a empreses d’economia social i considera que, en contractar algú, s’ha de “buscar qualitat i preu i s’hauria d’estar obligat moralment a contractar el millor tingués l’estructura que tingués”.
Toni Barbarà, cofundador de Dempeus per la Salut Pública i membre de la Marea Blanca de Catalunya, opina que la llei “és conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero”. A banda de moviments com Marea Blanca, l’avantprojecte també va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. CCOO i CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Un dels membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya, Josep Martí, tracta d’”ambigu i perillós” l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Martí és metge i cirurgià i va ser director assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron de l’any 2000 al 2006. Així, més enllà de medecina, també entén sobre gestió sanitària. La Marea Blanca de Catalunya ha estat un dels puntals contra el que anomenen la “llei Comín” i asseguren que, si aquesta es reprén, ells repredran la lluita contra l’avantprojecte. En diverses mobilitzacions, la Marea Blanca ha denunciat que el conseller volgués donar una major cobertura “a les irregularitats i als paranys de l’actual model sanitari català”.
Empreses del tercer sector es finançarien amb fons públics sota el terme ‘sanitat públic-social’
Josep Martí acusa l’Avantprojecte de ser “laxa” en definir l’Economia Social i de no tenir una base jurídica clara al parlar d’”entitats sense afany de lucre”. L’”ambigüitat” podria portar a confusions sobre quines empreses poden obtenir els concerts. Per exemple, Martí explica que pot passar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS (les Entitats de Base Associativa són SL i són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària) al·legant que ells també són jurídicament una SL. També, segueix, “ens podem trobar que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú”.
En la mateixa línia, Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, assenyala que aquesta “laxa interpretació” recull com entitat d’economia social des d’una cooperativa fins a Barnaclínic, l’ala privada de l’Hospital Clínic de Barcelona. A més, veu perillós com s’estipula la subcontractació. L’Avantprojecte diu que es pot accedir a la contractació de tercers “sempre que l’import de la prestació no excedeixi del 40% de l’import de l’encàrrec”. És a dir, la llei també permet que les entitats públiques o mixtes subcontractin un 40% de les activitats. Martínez indica que les empreses d’economia social “no estipulen aquesta subcontractació, deixen fer-ho fins que es necessiti, és molt obert” i opina que així es “perpetua el sistema mixt, no el limita”.
L’Avantprojecte també estipula que la subscripció de concerts sanitaris suposa que, “les entitats concertades, independentment de la seva naturalesa jurídica, se sotmeten a un catàleg d’obligacions de control”. El que la Llei no especifica és quins mecanismes vigilen que això s’efectuï. Ni quan ni com.
Manifestació a l’Hospital Clínic / ENRIC CATALÀ
Elva Tenorio, metgessa que forma part de Resistència Clínic, dubta sobre aquest control: “que tot el sistema nacional de salut estigui dispersat i sense un bon control afectarà la qualitat, no podràs saber a qui posen a treballar a una clínica privada”. Tenorio també adopta el terme d’ambigüitat però d’aquesta en treu una conclusió amb la que no es talla a l’hora d’acusar a Comín. “Vol afavorir els seus amics: les ONG, les fundacions, els socis de l’església catòlica… tots tenen uns interessos elevadíssims a la sanitat catalana”, assenyala Tenorio.
Seria el cas dels Germans de Sant Joan de Déu que formen part de la gestió de l’Hospital Sant Joan de Déu, un hospital finançat amb diners públics. Aquest Hospital infantil i juvenil està reconegut internacionalment. Tenorio considera que no haver qüestionat de qui era en el seu moment fa que sigui molt difícil “recuperar” l’hospital com a ens 100% públic. En aquest mateix sentit, Toni Barbarà assenyala que “no es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos”, que així el que es veu amb les definicions que dóna l’avantprojecte “és una reglamentació més que blinda les privatitzacions”.
Resistència Clínic va néixer el 2011 sota el nom de Tancada Clínic de la unió de treballadors, veïns i usuaris de la sanitat pública així com moviments veïnals i assemblees de barris. Fins al moment, ens explica Tenorio, després d’acampar al vestíbul de l’Hospital en diverses ocasions en contra del consorci sanitari i la “privatització de la pública”. La primera vegada de totes quan es va “voler convertir l’Hospital en una fundació, com és ara Sant Pau, que no hi ha manera de saber que passa amb els diners allà”, denuncia Tenorio. A més a més, assenyala que “pot acabar havent lucre perquè no hi ha els controls habituals de les empreses públiques i de la sindicatura de comptes”.
Resistència Clínic ha protagonitzat accions contra les llistes d’espera i ha presentat diverses demandes al Síndic de Greuges. La lluita que ara estan reprenent és la d’exigir el tancament de Barnaclínic. Un Hospital privat que podria quedar integrat a la xarxa del sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.
L’herència del conseller Comín
Les intencions de Toni Comín durant els 25 mesos que ha ocupat el càrrec de conseller de salut segons les seves pròpies paraules es resumeixen en desprivatitzar i descongestionar.
La situació del sistema sanitari es defineix per les seves llargues llistes d’espera, serveis externalitzats i privatització, mercantilització o tancaments. Després d’haver superat l’etapa del conseller de salut Boi Ruiz que va guanyar-se un seguit de cartells, adhesius i mobilitzacions en contra, el món sanitari es preguntava què faria Antoni Comín. El nou conseller de salut havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures i candidat a Junts Pel Sí a les eleccions del 2015.
La proposta de Comín implicava augmentar el pressupost per a sanitat i comprar grans centres. La Clínica del Vallès a Sabadell va ser el primer centre concertat amb qui la Generalitat va rescindir el contracte. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat ara es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa. Abans de ser cessat, Comín negociava comprar per 55 milions l’Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud. L’edifici està situat a Sant Cugat i la seva compra suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per construir a Cerdanyola i a Rubí segons el pla de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya.
Entrada de l’Hospital General de Catalunya / Castellbo
Les converses al voltant de l’Hospital General de Catalunya haurien quedat aturades però, de totes maneres, cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.
El pas següent a la compra de l’Hospital General de Catalunya hauria estat l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. Estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més a més, l’Avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratificaria: mantindria el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).
Davant d’això, per la part que el pot beneficiar, el Director General d’ACES opina que “les empreses tenen dret a estructurar-se segons creguin oportú i això no ha de ser una limitació” per optar a les concertacions. Tot i que celebra que es reguli la contractació segons normatives europees, entén que la filosofia de la Unió Europea en establir aquestes bases “és precisament que no hi hagi abusos en la contractació des de l’administració cap a qualsevol tipus d’empresa”. “No veiem que l’avantprojecte ho miri així. Creiem que totes les empreses haurien de poder presentar-se en igualtat de condicions”, indica Monset per denunciar les condicions que exigeix l’avantprojecte.
Davant la convocatòria d’eleccions al parlament de Catalunya el proper 21 de desembre, els moviments que reclamen una sanitat pública i de qualitat s’han concentrat a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Marea Blanca, Marea pensionista, Rebel·lió Primària o la mateixa assemblea de treballadores de Vall d’Hebron han estat presents a la concentració.
Sota el lema I la nostra salut, què? han repassat un seguit de demandes i han emplaçat als partits polítics a assumir-les de cara a les eleccions i durant el mandat que les seguirà. Mitjançant diverses intervencions han exigit solucionar la situació de les urgències als hospitals de Catalunya: ho fan tant per la «dignitat dels pacients i les seves famílies com la dels treballadors». A més a més, han denunciat les llistes d’espera i han reclamat posar l’Atenció Primària en el centre del sistema sanitari públic tant de manera estructural com pressupostària i que les visites tinguin un màxim de 48 hores. També han aprofitat per dir no a les noves fórmules de gestió de l’assistència sanitària i aturar la fugida contínua de recursos cap a la sanitat privada.
Així, la concentració ha servit per emplaçar que es parli i es debati sobre salut, sobre «les polítiques que es vulguin implementar a la sanitat pública catalana i les solucions a les seves greus problemàtiques, i en el fons, del model sanitari del nostre país».
Des de Rebel·lió Atenció Primària han demanat que s’incrementin els pressupostos destinats a la Primària: que siguin d’un 25% del total però «un 25% real, no repartit amb altres serveis». Han aprofitat per denunciar la precarització del sector quan el seu portaveu ha acusat el Govern de deixar els Equips d’Atenció Primària amb «menys personal de l’exigit en serveis mínims un dia de vaga».
En dades reals, aquesta precarització a l’Hospital Vall d’Hebron es tradueix en un increment del número de contractes. En Jordi, de l’assemblea de treballadors, ha explicat que de gener a octubre l’Hospital ha realitzat 22.141 contractes quan té en plantilla 5.926 treballadors. És a dir, la majoria de les persones reben contractes per dies o setmanes. «Quina qualitat de sanitat podem donar si tenim el personal sanitari amb condicions precàries?», ha qüestionat el Jordi abans de donar pas a la Judit, també de l’assemblea. Han demanat que les urgències s’entenguin i es tractin com una qüestió global de tota la ciutat de Barcelona i no localitzar-les per hospitals. És necessari que la situació es reverteixi: tant pels pacients que es troben condicions «denigrants» com pels mateixos treballadors que viuen situacions d’estrès.
La concentració també ha servit per assenyalar les causes principals que envolten la concepció del sistema de salut. «Els factors que determinen la salut són socials i econòmics, estan als nostres carrers i en el dia i dia de les persones, no només dels hospitals», han opinat alhora que han parlat de la complexitat i la col·lectivitat del problema: «la salut no és un assumpte individual ni exclusiu de cada persona».
Per tancar l’acte, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca de Catalunya ha explicat la situació de l’avantprojecte de llei de gestió de la sanitat amb càrrec a fons públics i ha indicat que «en període electoral és un bon moment per plantejar aquestes exigències ja que no s’ha vist una voluntat real política per canviar aquesta dinàmica», ja que «la defensa al dret a la salut no ha estat un tema estrella dels programes electorals dels partits».
L’any passat havíem acordat amb l’Ajuntament de Mollet i el CatSalut fer una jornada sobre l’estat de la Sanitat Pública juntament amb altres actors sanitaris de l’àrea del Baix Vallès. Lamentablement, aquestes dues institucions públiques no han estat a l’altura i no han fet res per realitzar-la. Tot i això, vem organitzar un acte el passat dia 17 d’octubre a la Marineta que ha comptat amb la participació de representants sindicals i membres de la Marea Blanca i la participació d’una àmplia representació de col·lectius i entitats de la societat molletana.
En aquest acte hem volgut posar de manifest l’actual situació de la sanitat pública, tant a la nostra zona com a tot Catalunya, i evidenciar el que han representat les retallades en el nostre sistema de salut. Per exemple, en l’atenció primària estem patint pèrdua de professionals sense que es substitueixin aquestes places, tenim 1.800 pacients assignats per metge en l’atenció primària quan l’òptim serien uns 1.200, no hi ha Urgències 24 hores, precarització, reducció de les plantilles i pèrdua de poder adquisitius i drets laborals. Mentre que a l’Atenció Hospitalària hi han hagut tancament de llits i les operacions garantides han baixat de 14 a 3 amb espera màxima de sis mesos. Les onze restants han passat a un any d’espera, un retrocés molt negatiu per la ciutadania, així com les urgències hospitalàries massificades. Per una altra banda, també hem reclamat l’ampliació de llits a l’hospital sociosanitari, per tal d’evitar que es derivin pacients cap a altres institucions quan falten places.
Un altre aspecte a millorar és l’atenció als usuaris. En aquest sentit, considerem necessari donar respostes immediates a les demandes de la ciutadania en lloc dels excessius 21 dies de mitjana per contestar.
Del Pla de xoc contra les llistes d’espera, dotat de 56 milions dins el pressupost 2017, hem aconseguit 600.000 euros extres més per a l’hospital de Mollet. S’han dedicat a contractar un traumatòleg, un reumatòleg, un uròleg, dos quiròfans més oberts a les tardes i millores en pediatria. Amb aquestes mesures s’ha de notar la baixada de les llistes d’espera, de llistes a especialistes, a proves diagnòstiques i a intervencions quirúrgiques. Aquest pressupost és insuficient doncs necessitem com a mínim 100 milions. En rehabilitació hem aconseguit recuperar l’assistència a l’hospital de Mollet (sociosanitari) amb més d’un 20% de pressupost per reduir les llargues llistes d’espera que encara són de més de 6 mesos.
També hem demanat que les reprogramacions en general i en particular urologia, traumatologia o oftalmologia, es facin com més aviat millor i en dies, no en mesos. Així mateix hem reclamat la revisió dels Protocols d’actuació en general i mes en concret en traumatologia i clínica del dolor.
En l’àmbit general de Catalunya les privatitzacions i externalitzacions segueixen igual tot i les promeses del Conseller Comín, com la compra de l’Hospital General de Catalunya, les noves lleis com la de noves formes de gestió rebutjada per sindicats, Marea Blanca i molts Ajuntaments com el de Mollet i tot això mentre segueix el negoci privat en un hospital públic com és BarnaClínic.
Així i tot, necessitem una major implicació de la ciutadania en la defensa de la salut pública, així com de les institucions municipals de les quals hem d’agrair l’aprovació de moltes mocions, però necessitem més suport en la defensa de la sanitat pública i que siguin més crítics amb les deficiències i col·laborin més amb la nostra plataforma.
Seguirem amb la Lluita contra la corrupció sanitària, més recursos, contra les privatitzacions, reduccions dràstiques de les llistes d’espera i la defensa d’una sanitat publica 100×100 universal sense exclusions al Baix Vallès i a Catalunya.
El manifest ‘La necessària rebel·lió dels metges’ ja està en mans del conseller de Salut, Toni Comín. Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) s’han reunit amb el conseller per entregar-li el manifest consensuat.
La reunió, que ha tingut lloc aquest divendres al matí a la conselleria de Salut, ha deixat amb un mal gust de boca als membres de les plataformes. Consideren que Comín «ha concretat poc, quan i amb quin pressupost» s’aplicaran les mesures que han proposat. Per aquestes entitats, es tracta d’unes reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”. A hores d’ara, més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos CUAP i dos ajuntaments ja s’han adherit al manifest, iniciat pels treballadors del CAP Can Vidalet.
Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.
Des de la conselleria defensen que totes les mesures que proposen ja estan incloses a l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Davant d’això, però, un dels portaveus de Rebel·lió Primària, Elio Conesa, ha valorat que el conseller «no ha concretat ni la data ni el pressupost que es destinarà». Unes mesures, per tant, «insuficients», perquè «només diu que serà el més aviat possible, però sense definir un calendari». Des de Rebel·lió Primària també s’han mostrat preocupats perquè el 2018 «ja parteix d’un pressupost progrogat». Davant d’aquesta situació, demanen al conseller «fets, i no paraules». Segons fonts de la conselleria consultades per aquest mitjà, «les propostes, recollides a l’ENAPISC, s’aniran aplicant tan aviat com es pugui».
Comín ha proposat a les entitats que participin en el Consell Assessor pel Desenvolupament de l’ENAPISC. Una proposta que la CAMFiC, la AIFiCC i la FOCAP han acceptat, però que Rebel·lió Atenció Primària encara no han decidit, ja que ho han de consultar en assemblea, tot i que s’han mostrat «predisposats».
