Just Deploy It!

Etiqueta: obesitat

  • Fins a 18 tipus de càncer es vinculen al sobrepès

    Sobrepès i obesitat que es desenvolupen dels 18 als 40 anys podrien estar relacionats amb divuit tipus de càncer, cinc més dels que fins ara es creia. I, com més temps es perllonga i més gran és el grau de sobrepès, augmenta més aquest risc oncològic. Ho ha evidenciat l’estudi «Longitudinal body mass index and cancer risk: a cohort study of 2.6 million Catalan adults», fet sobre 2.645.885 catalans, i liderat per investigadors de l’Institut d’investigació en Atenció Primària de Salut Jordi Gol (IDIAPJGol) en col·laboració amb l’Agency for Research on Cancer (IARC) i finançat pel Wereld Kanker Onderzoek Fonds (WKOF).

    Aquest gran estudi, que a estat publicat al diari Nature Communications, va analitzar l’estat de l’índex de la massa corporal de les persones (IMC) al llarg de la seva vida, en lloc de centrar-se en una mesura puntual de l’IMC. Les proves prèvies del Fons Mundial d’Investigació del Càncer havien relacionat el sobrepès i l’obesitat amb almenys 13 càncers diferents. Alguns dels nous càncers que l’estudi ha trobat que podrien estar relacionats amb el sobrepès són la leucèmia i el limfoma no Hodgkin, i entre persones que no han fumat mai, els de cap i coll i bufeta.

    Segons comenta una de les autores principals de l’estudi, Andrea Pistillo, s’han utilitzat “metodologies avançades per recuperar la informació que faltava sobre l’IMC dels participants. Després de nou anys de seguiment, 225.396 participants van ser diagnosticats de càncer. Nosaltres vam trobar que, a part de l’IMC inicial, altres indicadors derivats de l’IMC com la durada, el grau i l’edat d’inici del sobrepès i l’obesitat estan associats amb el risc de contraure 18 tipus de càncer”. Fins ara només s’associaven 13 tipus de càncer a un IMC alt. De fet, un dels objectius de l’estudi era avaluar si en el curs de la vida, les exposicions relacionades amb l’adipositat són factors de risc de càncer més rellevants que un mesurament puntual de l’IMC.

    El doctor Heinz Freisling de l’IARC i un dels co-líders de l’estudi, afegeix que aquests “recolzen una re-avaluació de la càrrega de càncer associada al sobrepès i l’obesitat, que fins ara, probablement, està subestimada”.

    Per la seva banda, la Dra. Talita Duarte-Sallés, investigadora principal del projecte a IDIAPJGol, posa èmfasi en les implicacions per a la salut pública de les conclusions de l’estudi. “Aquests convincents resultats donen suport a la implementació d’estratègies per prevenir el càncer basades en l’atenció primària, amb un decidit enfocament a prevenir i reduir el sobrepès precoç i l’obesitat”. «Aquesta investigació pionera marca una fita significativa en la comprensió de la intricada relació entre el sobrepès/obesitat i el risc de patir càncer. Amb aquesta troballa, la comunitat global té una nova i potent eina per donar forma a intervencions específiques, desenvolupar estratègies de prevenció efectives i, en definitiva, per tenir un impacte significatiu sobre els resultats de l’estudi del càncer a tot el món».

    Panagiota Mitrou, directora de recerca, política i innovació del World Cancer Research Fund, explica: «Aquest gran estudi té implicacions futures per a la salut pública des que s’ha demostrat que hi ha cinc càncers addicionals, com la leucèmia i el limfoma no Hodgkin relacionats amb el sobrepès i l’obesitat”. «La nostra pròpia evidència demostra que mantenir un pes saludable al llarg de la vida és una de les coses més importants que les persones poden fer per reduir el risc de càncer, i la prevenció primerenca en l’edat adulta és clau».

  • L’IMIM investiga com reduir l’obesitat infantil

    Segons els informes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), des del 1975, l’obesitat s’ha triplicat gairebé a tot el món. I la majoria de la població viu en països on el sobrepès i l’obesitat actualment ja causen més morts que el fet de no arribar al pes que correspon a l’edat.

    En la classificació europea de països segons la prevalença d’aquesta problemàtica, Espanya ocupa la quarta posició. Hi ha un 33,4% de població infantil espanyola amb sobrepès (36,9 són nois i 30%, noies) i un 10% amb obesitat. Davant d’Espanya hi ha Xipre, Grècia i Croàcia, que prenen els tres llocs primers amb més obesitat d’Europa, amb nivells de 43, 42 i 35% respectivament.

    Catalunya encara presenta pitjors xifres que Espanya, amb un 40% de sobrepès infantil (4 de cada 10 menors) i un 14% d’infants i adolescents presenten obesitat. Ocuparia el tercer lloc amb més obesitat infantil a nivell europeu. I es tem que l’actual crisi econòmica a Europa fins i tot empitjori aquesta tendència d’augment dramàtic de l’obesitat infantil perquè se sap que està relacionada amb la pobresa.

    Per això ara un projecte d’investigació europeu, batejat com a OBELISK, amb 10 milions d’euros de pressupost, i liderat per l’Institut National de la Santé et de la Recherche Médicale de França, busca tallar les arrels de l’epidèmia d’obesitat a Europa, començant pels infants. Vol reduir en un 35% el nombre dels menors amb obesitat que acaben sent obesos a l’edat adulta. Al continent s’ha passat d’una taxa d’obesitat a l’adolescència tardana del 6% l’any 1980 a una mitjana del 32%. Això comporta efectes duradors en la prevalença de l’obesitat greu, diabetis i malalties cardiovasculars, així com de mort prematura i discapacitat. L’IMIM-Hospital del Mar és un dels centres que participa en l’estudi, i l’únic procedent de l’Estat.

    La investigadora Jana Selent, Coordinadora del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, és una de les participants en el projecte que ja s’ha iniciat i que tindrà una durada de cinc anys. Segons explica Selent, es preveu que “d’aquí a un any ja es comenci a tenir els primers resultats”. Perquè OBELISK compta ja amb el treball de seguiment d’una mostra de població infantil, de 8 a 15 anys, que ha estat monitoritzada per obtenir informació de la seva genòmica -l’estudi de la composició, estructura i funció del seu genoma-. Els participants del programa treballen en col·laboració amb l’EU Child Cohort Network10, que ha estat qui ha col·leccionat i continua fent-ho, grans conjunts de mostres de pacients joves. L’anàlisi d’aquestes dades ajudarà a comprendre la interacció entre factors genètics i els ambientals que provoquen l’obesitat.

    De fet –explica Selent-, l’obesitat resulta d’una interacció entre factors ambientals i biològics innats. I l’augment de la prosperitat també hi té a veure. “L’ús del cotxe, el lliurament de comandes de menjar a domicili, tot allò que ens facilita, que ens fa còmoda la vida, també predisposa més a fer menys exercici”, argumenta la investigadora de l’IMIM. I afegeix que els videojocs i l’entreteniment massiu a través de les pantalles ha contribuït a disminuir el moviment físic dels infants i adolescents que, per les noves maneres d’oci, en mans de la tecnologia, fan menys exercici. En general, es fa menys esport i no es juga al carrer.

    El preu del menjar és un altre factor que esmenta Selent. “Un donut costa menys que la fruita i la verdura fresca. El menjar saludable sol ser més car”, comenta. I, sobre aquesta qüestió, precisa que s’hi hauria d’intervenir des de les polítiques de l’administració per canviar-ho, aplicant subvencions per al menjar més saludable, perquè contribueix a evitar malalties en el futur. I la manca d’educació, d’informació sobre hàbits i alimentació saludable és un dels altres punts febles socialment que des del programa en el què participa l’IMIM es vol actuar també. Tant l’evolució de la prosperitat en relació a l’augment d’obesitat, com la influència en ella de l’epigenètica són part de l’estudi que duen a terme. “Sabem que els factors ambientals poden canviar el panorama epigenètic, contribuint al desequilibri energètic i provocant una obesitat sostinguda”, precisa. “Una tasca important serà fomentar programes educatius i fer propostes als qui prenen decisions en política. Això inclou comunicar conceptes coneguts, però també descobriments nous sobre factors ambientals”, afegeix la investigadora Jana Selent. En aquest sentit, amb els resultats obtinguts, es farà difusió de les millors pràctiques per a la prevenció i tractament.

    El programa es marca un seguit d’objectius específics, com ara identificar els gens vinculats a l’obesitat infantil per poder disposar de noves dianes farmacològiques per reduir-la. També es treballarà per generar avenços en els mecanismes moleculars vinculats a aquesta patologia i desenvolupar i explotar eines que facilitin la seva prevenció i tractament precoç. “Som molt moleculars i veiem com les dinàmiques de les proteïnes impacten en la seva funció. Amb simulacions moleculars, aplicant dissolucions atomístiques, estudiarem les variacions que poden portar a l’obesitat”, diu. Es tracta de veure, per exemple, l’impacte de les variacions genètiques en els receptors cel·lulars que han de traduir les senyals d’informació perquè es facin bé les funcions metabòliques. Estudiaran quan i com certs receptors –que són diversos- estan bloquejats o danyats, o no fan bé la seva funció, augmentant o disminuint les senyals que donen. Totes aquestes anomalies en la funció cel·lular deriva en metabolismes més lents que fan que es cremin menys calories. Amb l’anàlisi s’espera trobar biomarcadors que permetin la detecció d’alt risc d’obesitat per prevenir-la de manera precoç, així com provar possibles fàrmacs que rescatin la funció de les proteïnes.

    També es portarà a terme l’estudi clínic de la vida real d’un fàrmac que ja s’ha provat en adults que presenten certes mutacions que els predisposen a patir obesitat de forma precoç i greu, i que ara es vol veure si pot anar bé també als menors. Tal com indica la Dra. Jana Selent, “l’obesitat de nens és una condició multifactorial que continua sent poc coneguda. Però els nostres socis europeus del projecte OBELISK han estat pioners i són líders actualment en la (epi)genètica de l’obesitat infantil”.

    Si les investigacions d’aquest programa de cinc anys tenen èxit, segons comenta Selent, “es podrien curar fins al 5-8% de totes les persones amb obesitat a Europa, i es poden obrir noves esperances per altres persones amb formes comunes d’obesitat en estat primerenc, amb desregulació de la gana, on el fàrmac agonista GLP1R també pot funcionar”.

    Fons europeu de finançament

    L’IMIM-Hospital del Mar participa en el projecte a través del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G (GPCR drugdiscovery Group), coordinat per la Dra. Jana Selent, i el finançament per al seu desenvolupament arriba del programa de fons europeus Horizon Europe que, en concret per al de l’obesitat infantil, aporta a l’IMIM 200.000 euros.

    L’OBELISK sobre obesitat infantil és un dels quatre projectes de recerca per als desenvolupament dels quals l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) ha rebut gairebé dos milions i mig d’euros dels fons Horizon de la Unió Europea. El pressupost total per als quatre projectes és de trenta milions d’euros.

    Altres dos projectes estudiaran la personalització del tractament després de la cirurgia en càncer de còlon localitzat (Sagittarius) i la utilització de noves intervencions comunitàries i noves tecnologies per protegir la salut mental dels europeus (MENTBEST). I un tercer, projecte, batejat com a LIVERATION, que lideraran  cirurgians i investigadors de l’IMIM-Hospital del Mar i de l’Hospital del Mar, analitzarà la capacitat dels equips de radiofreqüència d’última generació d’ampliar els marges de resecció en la cirurgia per extreure tumors al fetge. L’objectiu d’aquest darrer estudi, en el qual hi participaran 24 hospitals i 720 pacients, és reduir la recurrència del càncer en aquest òrgan, que és el segon en mortalitat a tot el món. A més, entre el 20 i el 30% de les persones que pateixen càncer de còlon i recte avançat presenten metàstasis de fetge.

  • Obesitat: prejudicis i perjudicis

    El sobrepès i l’obesitat augmenten progressivament en les societats més desenvolupades. Parlem de sobrepès quan l’índex de massa corporal (IMC) d’una persona se situa entre els 25 i els 30 kg/m² i, d’obesitat, quan l’IMC supera els 30 kg/m². Tant el sobrepès com l’obesitat es calculen dividint el pes d’una persona en quilos pel quadrat de la seva talla en metres (kg/m²). Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2021, en situació de sobrepès es troba el 35,3% de la població a Catalunya, de 18 a 74 anys. I un 14,8% de persones conviuen amb l’obesitat. Entre els menors de 19 anys, el 22,6% tenen sobrepès i l’11%, obesitat.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el sobrepès i l’obesitat com l’acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. Amb els nivells d’IMC, les cardiopaties, accidents cerebrovasculars, la diabetis, osteoartritis i diversos càncers, com el de mama, pròstata, fetge, ronyons o còlon poden donar-se amb més freqüència, així com la disminució de l’esperança de vida en persones amb sobrepès o bé obesitat. La genètica és una de les possibles causes o influències de l’obesitat. En una família amb antecedents de diabetis, probablement existirà un major risc d’obesitat en els descendents.

    Vides més sedentàries

    Feina i entreteniment, segrestats davant de les pantalles, ens han ubicat en unes vides molt sedentàries, però amb el nostre cervell programat per comptar sempre amb reserves energètiques. «El cos, evolutivament, prefereix menjar, perquè necessita assegurar reserves. També per això s’estima més els dolços i els greixos, els aliments rics en calories», explica el Marc Schneeberger, professor assistent de Fisiologia cel·lular i molecular a la Universitat Yale -Mc Cluskey Yale Scholar-, i a l’Institut Wu Tsai per a la Ment i el Cervell.

    Des d’aquest passat estiu, Schneeberger compta amb el seu propi laboratori d’investigació, on centra la seva recerca en l’obesitat. Concretament, aquest investigador català als Estats Units tracta d’esbrinar com el cervell controla els processos de despesa energètica i la ingesta d’aliments. La seva diana d’estudi ara és saber com les poblacions neuronals que controlen la gana comuniquen amb els vasos sanguinis del cervell, i com en situacions d’obesitat aquesta comunicació es desestabilitza. En definitiva, estudia què fa que el missatge del cos saciat no arribi a la consciència. És una línia d’investigació nova, un nou camp de treball, que és a més, un paradigma del funcionament del cervell en processos tan fonamentals per a l’organisme com és l’alimentació.

    Fa dos anys, en una altra recerca, aquest investigador fill de Lloret de Mar, de formació farmacèutic, va descobrir una proteïna d’un orgànul intracel·lular que forma part de la mitocòndria, i que és important per aquesta regulació de la gana. Són neurones que s’activen en situació de sacietat. La investigació, que va rebre el Premi Ramon Margalef, va donar lloc a la tesi doctoral de Marc Schneeberger a la Universitat de Barcelona. El treball va ser dirigit per Marc Claret, investigador principal del Grup de Recerca Control del Metabolisme de l’IDIBAPS, i codirigit pel catedràtic del Departament de Medicina de la UB Ramon Gomis.

    L’objectiu és anar identificant les diferents poblacions de neurones que controlen el que mengem i deixem de menjar. «Intentem desxifrar com funcionen les connexions neuronals», explica Schneeberger. «Manipulant el procés intracel·lular ja hem estat capaços de reduir el pes corporal en ratolins obesos».

    De fet, diverses farmacèutiques han aconseguit recentment fàrmacs, que són ara ja en fase tres d’estudis clínics, que redueixen el pes entre el 17 i el 20%, gràcies a la intervenció en aquests processos cerebrals. «Són mecanismes en els quals intervenen hormones, com la leptina, neurotransmissors, o pèptids, com GLP1 (vinculat a la nova línia de fàrmacs); que interaccionant amb els circuits neuronals responsables de controlar la sacietat, regulen el pes corporal», comenta l’investigador català establert als Estats Units.

    Estigma social

    Precisament per aquests mecanismes interns que no sempre funcionen bé, l’estigma social que culpabilitza les persones obeses o amb sobrepès no només és durament injust, sinó que contribueix a empitjorar l’autoestima i benestar emocional de qui conviu amb l’excés de pes. Una persona amb quilos de més corre el perill de «sentir-se menys vàlida i, per tant, menys mereixedora d’afecte, oportunitats o respecte», segons explica Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    En veu de professionals de la psicologia com ella, la UOC deixa evidència dels subtils prejudicis contra els quilos de més, com ara associar sobrepès o obesitat al fracàs personal o al baix rendiment laboral. També expliquen que entre els problemes més freqüents en les víctimes del biaix de normativitat corporal hi ha l’ansietat, la depressió i els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Però, tal com recalquen, socialment ens centrem molt més en les dades de l’excés de pes associades a la salut física i, en canvi, no hi ha tanta informació pel que fa a la salut mental.

    Discriminar i estigmatitzar significa també fer fora de la publicitat de les marques internacionals els cossos més voluminosos del que ens han acostumat a veure en les passarel·les de moda i anuncis de publicitat de tota mena de productes, articles i serveis. L’aposta de firmes com Decathlon, que integren totes les talles, no només en les seves botigues, sinó també en els seus anuncis, assenten una normalitat que històricament ha tingut un buit, essent així còmplices d’aquesta discriminació social a perfils amb més greix. Malgrat això, també hi ha qui, majoritàriament a les xarxes socials, expressa que mostrar cossos més grassos contribueix a fomentar l’obesitat.

    Tal com es precisa al Canal Salut, «l’estigmatització sobre el pes reforça la idea que l’obesitat és només una responsabilitat individual de la persona. Això fa que les persones amb obesitat sovint se sentin culpables de patir aquesta malaltia i no busquin l’atenció i el suport adequats i necessaris». I tot això té en l’adolescència l’etapa més crítica.

    També el portal d’informació sobre salut de la Generalitat, Canal Salut, recorda que l’obesitat té múltiples causes, entre les quals hi ha «la mateixa biologia humana, la genètica, i també determinants socials desfavorables, com l’habitatge, l’educació, el treball o el transport.

    La gana emocional

    La manca d’activitat física i l’alimentació, la manca de son i certes situacions i etapes de la vida hi poden tenir a veure també, així com els símptomes d’alguns trastorns de salut mental i els medicaments associats, que poden provocar augment de pes. I el màrqueting hi contribueix, com a responsable de la promoció d’aliments que tenen un vincle amb l’obesitat.

    La relació directa entre emocions i ingesta, i com els aliments, especialment aquells amb més calories, sacien no només la gana, sinó altres necessitats, més de caràcter emocional, és també determinant en l’augment de pes, però sobretot en les dificultats per aprimar-se. Remuntar l’ànim o calmar els nervis tenen en el menjar un aliat que el nostre cervell sap que funciona ràpidament.

    L’estudi Prefronto-cerebellar neuromodulation affects appetite in obesity, portat a terme per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i les universitats de Harvard i Nova York, va evidenciar que la xarxa del cervell que està implicada en el que els neurocientífics anomenen control cognitiu exerceix un paper determinant en l’èxit o el fracàs a l’hora de complir l’objectiu de seguir una alimentació saludable o aconseguir el pes ideal amb una dieta. Com explica Diego Redolar-Ripoll, subdirector de recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i un dels autors de l’estudi, «diferents regions cerebrals s’activen quan alguna cosa ens agrada, perquè representa un estímul que ens gratifica i activa el substrat nerviós del reforç».

    Tal com expressa Marta Calderero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, les investigacions mostren que l’addicció als aliments altament apetibles es veu molt afectada per la impulsivitat i l’estat d’ànim. «L’estrès crònic pot afectar negativament el funcionament de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, la qual cosa influeix en el comportament alimentari i augmenta el desig de consumir aliments molt apetibles», indica. Quan es consumeix aquest tipus d’aliments poc saludables «intentem regular el nostre malestar emocional», diu.

    Cirurgia bariàtrica

    Els riscos que comporta l’obesitat per a la salut han portat la Societat Espanyola d’Obesitat a alertar de la necessitat d’una major atenció i ser diagnosticada i tractada correctament per metges especialistes. En realitat, l’obesitat és considerada la malaltia més prevalent a Espanya en l’actualitat.

    El consum d’aliments més saludables i la pràctica d’exercici físic de manera habitual poden ajudar a prevenir tant l’excés de pes com l’obesitat. No obstant això, l’esforç que suposa a moltes persones un canvi de dieta i agafar l’hàbit de l’activitat física per deslliurar-se d’una gran quantitat de pes no sempre és assumible, especialment per a qui arrossega el sobrepès des de fa anys.

    Segons un estudi de la Societat Espanyola d’Obesitat (SEEDO), un 44% dels espanyols va incrementar el seu pes durant el confinament. Els especialistes del mateix organisme indiquen, sobre les dietes per aprimar-se, que «8 de cada 10 persones fracassen en l’intent de baixar de pes, i les investigacions mostren que no és només qüestió de força de voluntat, també cal tenir en compte el funcionament neuronal», tal com hem explicat.

    En el seu informe anual sobre la salut dels europeus, la farmacèutica STADA mostrava que la meitat dels adults espanyols, i el 38% dels enquestats que varen respondre des de Catalunya, havien intentat adoptar una dieta més saludable els darrers 12 mesos abans de ser entrevistats, i un 50% afirmava fer exercici cardiovascular. Les entrevistes es varen fer la primavera passada a 30.000 persones de 15 països.

    Quan parlem ja d’obesitat mòrbida, que és quan l’índex de massa corporal d’una persona és igual o superior als 40 kg/m², o de 35 kg/m² quan hi ha malalties associades, una de les possibilitats d’ajut és la cirurgia bariàtrica. Es recomana quan l’intent d’adequar-se a una dieta amb menys calories i a la pràctica d’exercici físic no han funcionat.
    Dins de la denominada cirurgia bariàtrica hi ha diferents tècniques. Unes redueixen la grandària de l’estómac, que es pot combinar amb l’anul·lació d’un tram d’intestí. Totes elles es duen a terme mitjançant laparoscòpia, mínimament incisiva, introduint a través de petits orificis l’instrumental per a modificar estómac o estómac i intestí, i la càmera diminuta que guia en el procediment, fent possible així la transmissió en directe d’aquest en una pantalla, des de la qual el cirurgià visualitza l’interior del cos perfectament.

    Aquestes intervencions també comporten la reeducació alimentària i dels hàbits de vida de la persona operada per aconseguir l’objectiu. Per això també el suport psicològic ajudarà a aconseguir que l’experiència, el fet de poder establir els hàbits saludables, i una millor relació cos i ment, així com la relació més adequada amb els aliments, es visquin amb més èxit i més positivament.

    «Són tècniques molt segures, que comporten habitualment 2 o 3 dies d’ingrés només. El pacient no porta sondatge, i a les 6 o 8 hores ja comença a fer líquids i s’aixeca del llit, facilitant així que deambuli molt ràpidament», explica el Dr. Ramon Vilallonga, especialista en cirurgia general i de l’aparell digestiu de Clínica Corachan. Un equip multidisciplinari, amb nutricionistes i endocrinòlegs ajuden, en aquest procés, a materialitzar un canvi de vida on la pèrdua de pes millora les condicions de salut, i apuja l’estat d’ànim.

  • La contaminació de l’aire, el trànsit i el soroll a les zones urbanes pot incrementar el risc d’obesitat infantil

    Els nens i nenes que viuen a zones urbanes amb nivells alts de contaminació de l’aire, soroll i trànsit podrien tenir més risc de patir obesitat infantil. Això conclou un estudi dirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) finançat per la Fundació La Marató de TV3.

    La investigació, publicada a la revista Environment International, ha analitzat dades de 2.213 nens i nenes d’entre 9 i 12 anys de Sabadell que participaven als projectes ECHOCAT i INMA, el 40% dels quals presentava sobrepès o obesitat.

    L’equip investigador va avaluar l’associació entre els factors urbans als quals els infants van estar exposats entre l’octubre del 2017 i el gener del 2019, com la contaminació de l’aire, els espais verds, el trànsit o els entorns construïts, així com diferents paràmetres tant d’obesitat infantil -índex de massa corporal (IMC), circumferència de la cintura i grassa corporal- o de comportaments relacionats amb el pes -consum de menjar ràpid i begudes ensucrades, activitat física, comportament sedentari, durada del son i benestar-.

    “Els nivells més alts de contaminació de l’aire, trànsit i soroll es van associar amb IMC més alts i amb més probabilitat que el nen o la nena patís sobrepès o obesitat”, explica Jeroen de Bont, primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal i IDIAP Jordi Gol. Tot i que encara es desconeixen els mecanismes que podrien explicar aquesta associació, l’equip científic planteja diverses hipòtesis.

    Per una banda, la contaminació de l’aire podria alterar els mecanismes moleculars que originen l’obesitat, en induir inflamació o estrès oxidatiu, alteració hormonal i adipositat visceral, tot i que de moment els estudis al respecte s’han dut a terme en ratolins. El soroll, per la seva banda, podria influir en la privació del son i augmentar les hormones de l’estrès, que estan associades amb el desenvolupament físic en la infantesa i podrien augmentar el risc de patir sobrepès.

    També es va observar que la quantitat d’establiments d’alimentació no saludables de l’entorn s’associava també a l’obesitat infantil, probablement per afavorir un major consum de menjar ràpid i una major ingesta calòrica.

    A més, es va observar que els nens i les nenes participants a la investigació que vivien a zones més desfavorides dels afores de la ciutat presentaven més sobrepès i obesitat tot i estar exposats a nivells més baixos de contaminació de l’aire, trànsit rodat i soroll, i tenir accés a més zones verdes. Així doncs, l’estatus socioeconòmic pot tenir un paper important en risc de patir obesitat, encara que, segons els experts, calen més estudis per aclarir aquesta qüestió.

    L’estudi, tanmateix, no va trobar una relació entre l’entorn urbà i el nivell d’activitat física, comportament sedentari i d’altres comportaments relacionats amb el pes de la població infantil que hi vivia, encara que es pensa que hi podria influir. Que l’estudi no trobés una associació entre aquests paràmetres podria deure’s al fet que “és difícil saber fins a quin punt la mateixa obesitat condiciona els comportaments relacionats amb el pes”, explica el primer autor de l’estudi.

    Segons els investigadors, comprendre els mecanismes de la relació entre l’entorn urbà i el risc de patir obesitat infantil permetrà desenvolupar programes de promoció de la salut a nivell comunitari que millorin els comportaments a la ciutat.

  • Receptar exercici físic: una assignatura pendent en un país amb un 25% de persones amb obesitat o sobrepès

    Tots tenim molt clara la idea que practicar esport o exercici físic amb freqüència és un hàbit saludable. No és només una percepció generalitzada, aquesta idea està sostinguda per multitud d’estudis que mostren que la realització d’exercici físic quotidià pot resultar beneficiós no només per a la salut física, sinó també per la psíquica i social. A més d’augmentar l’esperança de vida, disminuir el risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, diferents tipus de càncer i diabetis (entre moltes altres malalties), l’exercici físic disminueix el risc de patir trastorns de l’ànim (depressió, ansietat …) i pot fomentar la creació de vincles socials amb altres persones de la comunitat. Tot això amb un risc mínim d’efectes adversos.

    No es tracta només que l’exercici físic disminueixi el risc de múltiples malalties entre la població sana, també millora la salut de persones afectades per diverses malalties que van des del sobrepès o l’obesitat, passant pel càncer, fins a l’ansietat o la depressió. Així, per exemple, s’ha vist que la pràctica d’exercici millora el pronòstic en els tractaments d’ansietat i depressió. A més, també disminueix el nombre d’hospitalitzacions i millora el pronòstic de pacients afectats per diferents tipus de càncer.

    Entre els nombrosos estudis que mostren els beneficis de l’exercici físic, es troba un metanàlisi que recull els resultats de 33 assaigs clínics controlats realitzats sobre 2.659 supervivents de càncer de mama. Comparades amb el grup control, les dones que realitzaven exercici físic tenien una qualitat de vida significativament millor, especialment en la seva salut mental, així com una millor sensació de benestar, tant en l’àmbit emocional com social. D’altra banda, tenien major força muscular i una millor composició corporal (percentatges de greix, múscul, ossos i aigua en el cos humà).

    Si els beneficis de l’exercici físic es poguessin concentrar en un fàrmac, el seu èxit a tot el món seria descomunal, seria un supervendes. No obstant això, el paper de l’exercici físic en les consultes dels metges és secundari, en el millor dels casos, o irrellevant, en el pitjor. L’absoluta majoria dels tractaments mèdics se centren en la prescripció de fàrmacs ràpids i còmodes. És complicat anar molt més enllà, considerant els factors socioeconòmics dels pacients, perquè el mateix sistema de consulta mèdica d’Atenció Primària de 5-10 minuts per pacient obstaculitza amb força l’aplicació de mesures terapèutiques més complexes.

    A més, com explica Raquel Blasco, metgessa especialista en Medicina Interna i Experta en Medicina Esportiva, «els metges no solen estar formats per receptar exercici físic. Les recomanacions generals al pacient com ‘faci vostè exercici físic’ o ‘camini 10.000 passos al dia’ han demostrat ser inútils. La manca de personalització de la prescripció d’exercici físic i l’absència de control i vigilància fan que el pacient poques vegades compleixi aquestes recomanacions o que quan es realitzen no tinguin un efecte positiu sobre la salut, perquè estan mal formulades» .

    Així, per exemple, en aquest afany mèdic per reduir el colesterol en sang, la mesura estrella ha estat la prescripció d’estatines, malgrat els seus efectes adversos i de la gran controvèrsia científica sobre els seus beneficis en la població sana. L’exercici físic, que a més dels seus efectes positius descrits anteriorment, ha demostrat incrementar el colesterol HDL (el «bo») i disminuir l’increment de triglicèrids i colesterol LDL (el «dolent»), ha tingut un paper limitat com una de les mesures mèdiques contra el colesterol. I no perquè els metges no aconsellen als seus pacients la realització d’exercici físic, sinó perquè les recomanacions generals solen ser inútils.

    La població espanyola està molt necessitada d’exercici físic i esport. La inactivitat física és el quart factor que causa més mortalitat al món (darrere del tabac o la hipertensió) i, segons l’Eurobaròmetre de 2018, Espanya estava a la cua a Europa en la pràctica esportiva, sent un dels països més sedentaris d’Europa Occidental. Un 45% dels espanyols va reconèixer no haver practicat cap esport el 2017.

    Mentrestant, les xifres de sobrepès i obesitat van pujant cada any al nostre país. Ara mateix, el 25% de la població espanyola té sobrepès o és obesa. Si continua aquesta tendència, un estudi publicat a la Revista Espanyola de Cardiologia pronostica que el 80% dels homes i el 55% de les dones han de ser obesos a Espanya el 2030. L’exercici físic, juntament amb l’alimentació, té un paper vital per frenar aquesta epidèmia d’obesitat, però la seva promoció com a inversió i mesura prioritària de salut pública està fracassant estrepitosament en l’àmbit nacional, exceptuant iniciatives aïllades.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un de cada tres infants catalans té excés de pes (i aviat en seran més)

    “Malgrat els avenços tecnològics, culturals i socials de les últimes dècades, hem perdut de vista aquest fet fonamental: si els infants mengen malament, viuen malament”, explica Henrietta Fore, directora executiva d’Unicef. “Milions d’infants subsisteixen amb una dieta poc saludable perquè simplement no tenen una opció millor. La manera que entenem i responem a la malnutrició ha de canviar: no es tracta només d’aconseguir que els infants mengin suficient; es tracta sobretot d’aconseguir que mengin els aliments adequats. Aquest és el desafiament de tots avui en dia”.

    Al món encara hi ha 149 milions de nens i nenes amb desnutrició crònica, 50 que pateixen emaciació (aprimament patològic) i 340 que passen gana oculta (mancança de vitamines i minerals essencials a la dieta). I gairebé 2 de cada 3 infants d’entre sis mesos i dos anys no reben aliments adequats, situació que perjudica el seu desenvolupament cerebral, interfereix en la seva capacitat d’aprenentatge, debilita el seu sistema immunitari i augmenta el risc d’infeccions i, en molts casos, de mort. Aquestes és una de les crues realitats que retrata L’Estat Mundial de la Infància 2019: Infants, alimentació i nutrició, que Unicef presenta amb motiu (aquest dimecres 16) del Dia Mundial de l’Alimentació. Amb tot, la xifra de la desnutrició infantil al món ha disminuït: l’any 2000 era de 198 milions.

    Hi ha, però, un altre contingent d’infants que no reben els aliments adequats. Segons l’organisme de Nacions Unides, hi ha 40 milions d’infants de menys de 5 anys que tenen sobrepès o són obesos. La major part són del primer món, però el sobrepès creix a tota arreu, fins i tot a l’Àfrica. En el cas d’Espanya, Unicef Comitè Espanyol juntament amb la Fundació Gasol publiquen un altre informe, Malnutrició, obesitat infantil i drets de la infància a Espanya, en el qual situen el percentatge d’infants i joves d’entre 8 i 16 anys amb excés de pes en el 34,9% (20,7% sobrepès i 14,2% obesos). En un llistat dels 41 països membres de l’OCDE i la UE, Espanya se situa en la desena posició pel que fa a percentatge d’infants amb massa pes. El rànquing el lideren, per aquest ordre, Estats Units i Nova Zelanda, i el tanquen Lituània, Estònia i Japó.

    Trastorns metabòlics i d’autoestima

    A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2017-18), un 31,2% de nens i nenes de 0 a 17 anys tenen excés de pes, dels quals 20,3% pateixen sobrepès i el 10,9% obesitat. D’altra banda, d’acord amb l’Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE 2017), Catalunya ocupa el 8è lloc entre les Comunitats Autònomes pel que fa al percentatge d’infants i adolescents amb sobrepès i obesitat. Segons Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “la forma més eficaç de revertir l’obesitat infantil és la prevenció. Aquí hi intervenen les famílies, l’àmbit educatiu, el sanitari i per suposat les decisions polítiques i econòmiques que han de tenir la infància en el centre”.

    “Les xifres són preocupants. Que els nostres infants i adolescents tinguin una alimentació no adequada implica riscos per a la seva salut” diu Javier Martos, director executiu d’Unicef Comitè Espanyol. “I no es tracta només de la salut física dels infants: l’obesitat es relaciona també amb un pitjor rendiment escolar i augmenta les possibilitats de patir trastorns d’autoestima”. L’excés de pes a edats primerenques pot dur a desenvolupar diabetis tipus 2 i altres trastorns metabòlics, a més de ser la causa de l’aparició de problemes de salut mental, com la depressió.

    Per lluitar contra la situació i prevenir l’obesitat infantil, Unicef i la Fundació Gasol proposen una sèrie de recomanacions que inclouen la sensibilització dels infants i les seves famílies, construir entorns d’alimentació sans i justos, establir un etiquetatge fàcilment llegible en els productes que informi de la seva qualitat nutricional, respectar les hores de son adequades a cada edat i fer dels entorns escolars indrets més sans. Això vol dir que s’hi faci més exercici físic, que el menjar sigui més saludable i respectar les hores de son adequades segons l’edat i que “es limiti la venda i publicitat de productes nocius en les proximitats de les escoles i els esbarjos”.

    Una beguda ensucrada al dia

    L’informe adverteix que, a mesura que els infants creixen, la seva exposició als aliments poc saludables és alarmant, a causa en gran mesura de la publicitat i la comercialització inadequada, l’abundància d’aliments ultra processats tant a les ciutats com a les zones remotes, i l’augment de l’accés al menjar ràpid i a les begudes altament edulcorades. Per exemple, s’hi diu que el 42% dels adolescents que assisteixen a l’escola en els països d’ingressos mitjans i alts consumeixen begudes gasoses ensucrades com a mínim un cop al dia i el 46% ingereix menjar ràpid com a mínim un cop per setmana. Aquestes taxes creixen al 62% i al 49%, respectivament, en el cas dels adolescents dels països d’alts ingressos.

    Un altre aspecte que senyala l’estudi és que, en l’àmbit escolar, es detecta un percentatge més elevat  d’alumnes obesos a les escoles situades en barris amb més pobresa (les famílies amb menys recursos tendeixen a comprar aliments més barats i, per tant, de pitjor qualitat), però paradoxalment el percentatge cau en aquells entorns de més extrema pobresa. L’informe apunta que una de les causes podria ser que molts dels infants d’aquell barri gaudeixen de beques de menjador.

    En conseqüència, els nivells de sobrepès i obesitat a la infància i l’adolescència estan augmentant a tot el món. Entre el 2000 i el 2016, la proporció d’infants d’entre 5 i 19 anys amb sobrepès es va duplicar, passant d’1 de cada 10 a gairebé 1 de cada 5. Hi ha 10 vegades més nenes i 12 vegades més nens d’aquest grup que pateixen obesitat avui que l’any 1975.

  • L’obesitat infantil també és un problema de classe

    Quin menjar està més a l’abast de la mà (i de les butxaques) en la nostra societat: fruita i verdures o brioixeria? Una volta pel supermercat, les petites botigues d’alimentació, el metro o fins i tot els hospitals ens porta a una conclusió que pot resultar insòlita. Perquè la veritat és que els brioixos i galetes són omnipresents i barats en les prestatgeries de supermercats, en les màquines de vending, a les botigues de barri, en la publicitat i fins i tot als hospitals. Vivim immersos en el que els professionals sanitaris crítics, especialment els dietistes-nutricionistes, diuen «ambient obesogènic», que es veu agreujat pel fet que no hi hagi fàcil accés a nutricionistes en la sanitat pública.

    Un dels col·lectius més perjudicats per aquest ambient són els nens i nenes i, especialment, els de les classes empobrides. Segons l’Enquesta Nacional de Salut, la taxa d’obesitat de fills de treballadors i treballadores no qualificades (15,37%) triplica la taxa d’obesitat de fills i filles de directors i gerents (5,41%).

    Sílvia Romero Canals, dietista nutricionista i autora del blog Equilibra’t, alerta de les conseqüències per a la salut d’aquestes taxes de sobrepès i obesitat: «Hipertensió, diabetis tipus 2, lesions en la pell, cardiopaties, trastorns osteomusculars, alguns tipus de càncer, trastorns del somni, sota rendiment escolar, estigmatització social, dèficit d’autoestima, depressió. En general, una deterioració de la seva qualitat de vida (físic-mental) molt important».

    Isabel González és infermera d’atenció primària. Per la seva consulta passa població adulta i infantil. Reconeix que l’obesitat infantil és ja un problema de salut pública, però detecta una falta de consciència sobre aquest tema. Per a González, «el problema és que la mala alimentació no té efectes immediats i tangibles en la salut, no es veu la perillositat».

    Sílvia Romero lamenta que «se sol culpar a l’individu o la família en el cas dels menors sense tenir en compte els seus factors psicològics, físics o l’ambient que els envolta», negant la dimensió clarament social d’aquest problema, provocat per factors com «la pressió de la indústria alimentària, la falta d’educació nutricional i informació, i que els productes ultraprocessats solen ser més econòmics que els frescos i saludables».

    Isabel González, per part seva, dirigeix la seva crítica «a l’entorn, la publicitat, la forma en què estan col·locats els aliments en els centres comercials, l’etiquetatge, que el nivell econòmic perquè la persona pugui portar a la pràctica els hàbits d’alimentació adequats». Critica especialment l’etiquetatge d’aliments i reconeix que en consulta observa que «enriquit amb vitamines i minerals» o «infantil» són dos reclams que, en els paquets de productes que es venen en les grans superfícies, criden molt l’atenció a les famílies, que pensen així que estan oferint la millor alimentació als seus fills, perquè està enriquida o especialment destinada a nens.

    Nombrosos nutricionistes reclamen que l’accés a informació nutricional per part de sanitaris especialitzats sigui generalitzat en la sanitat pública i protesten per aquesta manca amb l’etiqueta #SanidadDesnutrida. És coneguda la polèmica dels segells de societats mèdiques avalant galetes o fins i tot llets de creixement. L’Associació Espanyola de Pediatria va sortir al pas d’aquestes crítiques el 2015 assenyalant en un comunicat que «no existeixen aliments bons o dolents sinó una alimentació saludable o no. En el cas dels nens hem de conjugar idoneïtat de la dieta i la seva acceptació per part dels menors. Les galetes –com altres formes de cereals– són bons instruments per a aconseguir fer una dieta variada i saludable. El Comitè de Nutrició de l’AEP considera que les galetes són un aliment sa si es consumeixen en les quantitats adequades i dins d’una dieta variada». Dos anys després, el segell es va retirar de les galetes.

    L’argument de la moderació i la idea que cal menjar de tot és com una escletxa per la qual es cola el consum freqüent de galetes i brioixeria per part de la població infantil, especialment en una societat en la qual la informació nutricional fiable que desmenteixi els poderosos missatges publicitaris de la indústria alimentària sembla més un luxe que un dret de salut pública. Com assenyala la dietista-nutricionista Lucía Martínez, «amb una taxa d’obesitat i sobrepès per sobre del 50%, nens inclosos, continueu recomanant galetes amb moderació. Insensats».

    «Menjar de tot fa temps que va deixar de ser un bon consell». La infermera Isabel González lamenta que «els professionals sanitaris (metges i infermers) necessiten actualitzar-se prou bé en tot el que és alimentació perquè part de la nostra funció és donar educació sanitària a la població. Però hi ha certs aspectes que han de ser abordats per dietistes-nutricionistes», especialment, defensa, l’actualització amb rigor de les fulles amb informació sobre alimentació sana que es porten les famílies a casa. En algunes d’aquestes fulles i «fins i tot en pàgines web de l’administració pública es continuen incloent les galetes i suc com a part de l’alimentació saludable», critica.

    Segons dades de l’Informe de Consum Alimentari a Espanya 2018, si bé les parelles amb fills en edat mitjana suposen el 13,98% de la població espanyola, aquest grup consumeix el 21,68% de la brioixeria que s’embeni a Espanya. Quant a les galetes, les parelles amb fills consumeixen el 23,62%. El pes de les llars amb fills d’edat mitjana en el consum de fruites baixa fins al 14%. A més, segons estima l’ONG VSF Justícia Alimentària, «en els últims 20 anys, la nostra dieta ha canviat: el 70% del que mengem són aliments processats, alts en sucres, greixos i sal». El missatge de la moderació sembla, per tant, interessadament ambigu.

    Isabel González ha viscut per experiència el fracàs d’animar a pares i mares a canviar els hàbits alimentaris de la família: «Si jo pretenc que un nen passi de prendre galetes amb cacau soluble ensucrat a prendre un got de llet i un pa torrat integral amb oli d’oliva, tinc un fracàs i els pares no tornen, perquè se senten mal sabent que el que estan fent no és sa per al seu fill però se senten incapaços de donar-li aquesta dieta d’un dia per a un altre».

    Per això, li sembla molt important treballar en prevenció: «L’important és començar des que són petits, des que una mare et diu si li pot donar cereals ja amb quatre mesos. Cal dir-li que no els hi doni, que no els necessita, per molt que digui que ho veu en centres comercials i farmàcies. I cal explicar-li que si a un nen li dónes aliment amb cacau ensucrat ja no li podràs donar aquest aliment sol, perquè el cacau ensucrat li produeix un llindar del sabor tan alt que quan el retires el nen ja no voldrà menjar-lo si no està tan dolç. Cal dir-los que la llet amb cacau ensucrat està més rica per als adults, que ja tenim el paladar mal acostumat, però un nen o nena no. A un nen petit li dónes un tros de pa i un got de llet i és feliç».

    Si, ara que iniciem curs escolar, volem adoptar en família una alimentació més sana, Sílvia Romero ens transmet un missatge clar: «Hauríem de reduir el consum de begudes ensucrades (refrescos i sucs) i de productes ultraprocessats i precuinats i augmentar el consum de verdures, hortalisses i fruita (que haurien de ser la base de la nostra alimentació)». Romero va més enllà i defensa «disminuir el nombre d’hores de pantalles/dispositius i augmentar l’activitat física», que dues de cada tres nens a Espanya realitzen de manera insuficient. La nutricionista creu que és molt important «que tota la família prengui consciència i sigui una mica de tots, no només del nen. Menjar junts (tots els menjars possibles), així com donar exemple és essencial».

    Però anem més enllà. Atès que estem davant un problema social de greus conseqüències per a la salut pública, quines mesures caldria prendre per a afrontar-lo com a tal? Sílvia Romero Canals ho té clar: les solucions passen per «incorporar als Dietistes-Nutricionistes en el Sistema Nacional de Salut, prohibir qualsevol publicitat dirigida al públic infantil com ha fet Portugal, augmentar els impostos d’ultraprocessats i refrescos i disminuir el de fruites i verdures, incentivar la pràctica d’activitat física i invertir en prevenció». Isabel González subratlla que, a més d’actualitzar al personal sanitari d’atenció primària en aquest tema, «les autoritats sanitàries haurien de fer més treball perquè els etiquetatges dels aliments anessin d’una altra forma i la gent pogués veure d’una manera més fàcil el que tenen davant». Es tracta, conclou Sílvia Romero, de tenir «la voluntat política d’actuar contra la indústria que promociona el consum d’aliments insans».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’obesitat creix més de pressa en les zones rurals que a les ciutats

    Des de fa anys, el problema mundial del sobrepès i l’obesitat s’ha considerat més propi de les ciutats que dels pobles a causa de l’accés als serveis d’alimentació, les opcions de transport, les formes d’oci no físic i el tipus de treballs poc exigents que es realitzen en zones urbanes.

    No obstant això, les recerques que donen suport a aquesta hipòtesi tendeixen a ser petites i de curta durada, i estan basades en càlculs de l’índex de massa corporal (IMC), que valora si un individu té un pes saludable per a la seva alçada.

    Ara, un article publicat a Nature desafia el paradigma predominant i afirma que la pujada global de l’IMC observat en els últims 30 anys es deu en gran manera a l’increment en les poblacions rurals, en les quals ha augmentat el consum d’aliments de baixa qualitat.

    L’equip, format per la xarxa d’experts NCD-RisC que proporciona dades rigoroses sobre els factors de risc de malalties no transmissibles (ENCs), va analitzar 2.009 estudis de més de 112 milions d’adults per a avaluar els canvis en l’IMC entre 1985 i 2017 en 200 països.

    Els resultats revelen que en aquests 33 anys l’IMC va augmentar en una mitjana de 2,0 kg/m2 en les dones i 2,2 kg/m2 en els homes a tot el món, el què equival al fet que cada persona guanyi de 5 a 6 kg de pes.

    Liderat per Majid Ezzati, de l’Imperial College de Londres, el treball mostra que més del 55% de l’augment mundial de l’IMC des de la dècada de 1980 prové de les poblacions rurals. És més, en algunes regions d’ingressos baixos i mitjans, aquesta xifra aconsegueix més del 80%.

    Des de 1985, l’IMC mig en les àrees rurals ha augmentat en 2,1 kg/m2 tant en dones com en homes. Però a les ciutats, l’augment va ser de 1,3 kg/m2 i 1,6 kg/m2 en dones i homes, respectivament.

    De la mateixa manera, el 1985 els homes i dones urbans de més de tres quartes parts dels països tenien un IMC més alt que els seus homòlegs rurals. Amb el temps, la bretxa entre l’IMC urbà i rural en molts d’aquests territoris es va reduir o fins i tot es va revertir.

    «La nostra idea actual sobre l’epidèmia d’obesitat deguda a les ciutats no és correcta», explica a Sinc Ezzati. «A excepció de les dones a l’Àfrica subsahariana, l’IMC està creixent en les zones rurals al mateix ritme o més ràpidament que a les ciutats».

    Diferències entre països

    L’equip va trobar diferències importants entre els països d’ingressos alts, mitjans i baixos. Als països enriquits, l’IMC ha estat generalment més alt en les zones rurals des de 1985, especialment per a les dones.

    Els investigadors suggereixen que això es deu als desavantatges que experimenten els qui viuen fora de les ciutats: menors ingressos i nivell educatiu, disponibilitat limitada i major preu dels aliments saludables, i menys instal·lacions d’oci i esportives.

    «Les ciutats ofereixen una gran quantitat d’oportunitats per a una millor nutrició, més exercici físic i oci, i una millor salut en general. Aquestes coses són sovint més difícils de trobar en les zones rurals», valora Ezzati.

    Mentrestant, les zones rurals dels països més empobrits han experimentat canvis cap a ingressos més alts, millors infraestructures, una agricultura més mecanitzada i un major ús de l’automòbil.

    Això suposa, d’una banda, certs beneficis per a la salut, però també porta a una menor despesa energètica i a un major consum d’aliments processats i de baixa qualitat. Tots aquests factors han contribuït a un augment més ràpid de l’IMC en les zones rurals.

    «A mesura que els països augmenten la seva riquesa, el repte per a les poblacions rurals passa de permetre’s menjar prou a poder comprar aliments de bona qualitat», afegeix Ezzati.

    La principal excepció a la tendència mundial va ser l’Àfrica subsahariana, on les dones van augmentar de pes més ràpidament a les ciutats, possiblement a causa de la major quantitat de treball de baix consum d’energia, menor necessitat de fer tasques domèstiques físiques, com recollir llenya i aigua; la reducció dels desplaçaments al treball i un major accés als aliments processats.

    L’anàlisi més completa fins avui

    L’estudi actual és l’anàlisi més completa fins a la data de com està canviant l’IMC en les àrees rurals i urbanes i podria tenir profundes implicacions per a les polítiques de salut pública.

    Així, els autors demanen que s’adopti un enfocament integrat amb la finalitat de millorar l’accés a aliments més sans en les comunitats rurals i urbanes pobres, des de controls en la comercialització d’aliments en centres d’ensenyament fins a la tributació i etiquetatge dels aliments no saludables i ultraprocessats.

    «La nostra prevenció de l’obesitat hauria de canviar i fer més recalcament en la nutrició de les poblacions rurals. Una forma seria augmentar la disponibilitat d’aliments més sans, especialment en la lluita contra la desnutrició», conclou Ezzati.

    Homes, dones i massa corporal

    L’IMC va disminuir lleugerament entre 1985 i 2017 entre les dones de dotze països d’Europa (Grècia, Espanya, Lituània, República Txeca, Itàlia, Portugal, Sèrbia, França, Malta) i Àsia Pacífic (Nauru, Singapur i el Japó). En l’altre extrem, va augmentar en més de 5 kg/m² en les dones d’Egipte i Hondures.

    Entre els homes, l’IMC va augmentar en tots els països, amb els majors augments a Saint Lucia, Bahrain, el Perú, la Xina, República Dominicana i els EUA, en més de 3,1 kg/m².

    Les dones rurals de Bangladesh tenien l’IMC més baix registrat en l’estudi de 1985, amb 17,7 kg/m². Els homes que vivien en les zones rurals d’Etiòpia tenien l’IMC més baix, 18,4 kg/m², també el 1985.

    Les dones urbanes del territori de Samoa Americana en el Pacífic Sud van tenir l’IMC més alt registrat, amb 35,4 kg/m² el 2017. Els homes rurals del mateix país van tenir l’IMC més alt, amb 34,6 kg/m² també el 2017.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Sindèmies i sinergies

    L’obesitat, la desnutrició i el canvi climàtic són tres de les majors amenaces per a la salut. Qualsevol d’elles, per separat, és responsable cada any de milions de morts i té un cost de diversos bilions d’euros. Però les tres epidèmies, a més, actuen de forma simultània, tenen factors socials comuns i interactuen entre si a nivell biològic, psicològic i social. Quan dos o més problemes de salut presenten aquestes tres característiques es parla d’una sindèmia o epidèmia sinèrgica, com és el cas de la d’abús de substàncies, violència i sida. La concurrència sinèrgica d’obesitat, desnutrició i canvi climàtic és una sindèmia global, com la qualifica un recent informe de la revista The Lancet, a més de l’amenaça més gran per a la salut de les persones, el medi ambient i el planeta en el seu conjunt.

    Aquest enfocament holístic podria ser una oportunitat per a fer front de forma més eficaç a un triple problema que, per separat, no acaba de ser controlat. L’obesitat, que era l’objectiu original de l’informe de la revista britànica, fa mig segle que creix de forma inexorable a tot el món. I el seu impacte en la salut és brutal, perquè és un factor de risc de tres de les quatre principals malalties cròniques: les malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2 i certs tipus de càncer. Encara que en alguns països desenvolupats l’obesitat infantil s’ha estancat o fins i tot ha decrescut lleugerament, cap país ha reduït aquesta epidèmia en el conjunt de la població, segons l’informe de The Lancet. Les raons per les quals no s’aconsegueix fer front a l’obesitat i a la sindèmia global tenen a veure amb el que els autors de l’informe denominen «inèrcia política», un terme que engloba les polítiques inadequades, la forta oposició de la indústria alimentària a aquestes polítiques i la falta de demanda d’acció política per part del públic.

    En un altre informe de The Lancet, publicat una setmana abans, es posava en relleu que mentre 800 milions de persones mengen poc, un nombre major de persones segueixen una dieta que afavoreix les malalties cròniques i la mortalitat prematura. I s’alertava que la dieta i la producció d’aliments havien de canviar radicalment, cap a un patró més saludable i sostenible (reduint, entre altres coses, el consum global de carn i sucre a la meitat). Ara amb l’enfocament sindèmic es propugna un abordatge integral per a enfrontar-se de forma global, coordinada i a tots els nivells (internacional, nacional, local) a la triple amenaça, perquè la dieta humana està íntimament unida a la sostenibilitat del planeta i no cap a una altra solució que modificar l’actual forma de produir i consumir aliments.

    Aquest abordatge holístic de la gran sindèmia d’obesitat, desnutrició i canvi climàtic és coherent amb una altra de les visions globals en el món de la salut: la iniciativa One Health, que pretén conjuminar sota el mateix paraigua interdisciplinari la salut humana, l’animal i la del medi ambient. La idea és similar i els seus defensors creuen que, si es posa en pràctica, ajudarà a salvar milions de vides i millorar la salut del planeta. Posar en pràctica aquestes idees sinèrgiques és complex, i els autors de l’informe de The Lancet creuen que la solució implica evitar que les grans companyies alimentàries deixin de fer negoci a costa de la salut humana i el medi ambient. El model que proposen és un acord internacional basat en el Conveni Marc de l’OMS per al Control del Tabac, que ha ajudat a reduir el tabaquisme en el món, després de constatar que les tabaqueres atemptaven contra la salut mentre bloquejava les polítiques de salut. Si la proposta prosperés, la Big Food passaria a ser considerada en certa forma com la Big Tobacco.

  • L’obesitat comporta més risc de patir trastorns i alteracions psicològiques

    En el marc del Dia Mundial de la Lluita contra l’Obesitat, la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) han desenvolupat la campanya ‘L’OBESITAT TAMBÉ ESTÀ AL CAP’ per fer al·lusió al fet que els aspectes psicològics lligats a l’obesitat són presents abans i després de desenvolupar-la. Per realitzar la campanya també han comptat amb la participació de membres del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    Han volgut aprofitar aquesta jornada per explicar que és l’obesitat i que comporta, ja que l’obesitat, definida com un excés de greix, és una malaltia crònica de tendència epidèmica en el món i constitueix un dels reptes més difícils d’abordar en salut pública.

    Segons l’OMS, entre 1980 i 2014, la prevalença mundial d’obesitat gairebé s’ha duplicat. A Espanya, segons l’estudi ENPE publicat el 2016, el 39,3% de la població té sobrepès; i un 21,6% obesitat (22,8% en homes i 20,5% en dones), xifres que augmenten amb l’edat.

    A aquestes persones l’obesitat els hi afecta negativament la salut global i s’associa a altres factors de risc cardiovascular com hipertensió arterial, diabetis, dislipèmies i apnees del son. A més, també presenten un risc de patir trastorns i alteracions psicològiques superior a les persones amb normopès. Com han explicat, l’obesitat té un alt índex de comorbiditat amb psicopatologies com ara l’ansietat, l’addicció al menjar, la depressió i certs trastorns de la conducta alimentària com el trastorn d’afartaments, entre d’altres. Segons els experts, un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets de bulímia. A més, un 50% dels pacients amb impulsos bulímics també presenten depressió.

    Relació entre obesitat i trastorns psicològics

    Segons la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) hi ha una relació clara entre l’obesitat i els trastorns psicològics de manera que, pel fet de tenir més pes, aquestes persones són fortament estigmatitzades tant durant la infantesa a l’escola com durant l’edat adulta en l’àmbit laboral. Conseqüentment això comporta una disminució de la seva autoestima, un increment de l’ansietat i un empitjorament de la relació amb el menjar, dels hàbits d’estil de vida i de les seves relacions personals, en definitiva, de la seva qualitat de vida.

    Habitualment, les persones obeses, amb baixa autoestima tenen una imatge insatisfeta sobre el seu propi cos i una percepció negativa de l’estat de salut. En una enquesta realitzada per la SEEDO-SEO, menys de la meitat dels obesos defineixen la seva salut com a bona o molt bona.

    Els esforços en la intervenció psicològica s’han de centrar en valorar i reeducar certes creences dels pacients, a més de conèixer les variables afectives (gestió emocional), psicosocials i ambientals (costums alimentaris, hàbits, etc.). Han ressaltat això perquè és ben comú trobar persones obeses que «utilitzen el menjar com a font de gratificació i com a vehicle per gestionar les seves emocions, per exemple com a recompensa després d’una jornada dura de treball o com a manera per alleujar les penes o disgustos».

    Els pacients amb obesitat tendeixen a infravalorar la seva ingesta calòrica en comparació amb les persones sense problemes de pes. Aquesta és una característica comuna amb les persones que pateixen un altre tipus d’addiccions. Per controlar això, el professional de la psicologia ha d’acompanyar al pacient i realitzar registres en viu per mostrar quines quantitats han de ser les acceptables per a cada àpat.

    Entre les característiques comunes que poden trobar entre les persones amb obesitat és la falta de rutina. És a dir, no hi ha un horari establert per als àpats: 50,4% de les persones obeses picotegen sense menjar en horaris fixos. A més, un terç de la població sol dormir diàriament menys de 7 hores i un altre 12,4% no té una rutina establerta i més de la meitat de la població passa asseguda almenys tres hores al dia fora de les seves hores de treball o estudi.

    A partir d’aquí, des del SEEDO-SEO, la SEEN i el COPC recomanen que la teràpia s’ha d’enfocar no només a la pèrdua de pes, sinó al procés de maduració psicològica que permeti prendre consciència del problema, millorar la qualitat de vida i assentar hàbits saludables, com l’activitat física, una alimentació més ordenada i saludable i aconseguir una millor autoestima i percepció del propi cos.

    Altres dades que s’han donat durant la presentació de la campanya han estat que aproximadament un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets bulímics. A més, un 50% dels pacients amb trets bulímics, també presenten depressió, a diferència de només un 5% dels pacients sense aquest tipus d’impulsos.

    Tractar els trastorns de tipus afectiu com l’ansietat o la depressió en persones obeses resulta clau per a un bon pronòstic. És la base necessària perquè el pacient es comprometi a realitzar el tractament i canviar els seus hàbits de vida.