Just Deploy It!

Etiqueta: obesitat

  • 90.000 morts a l’estat espanyol associades a una alimentació no sana

    Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.

    Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.

    A les portes de la batalla per una alimentació sana

    Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.

    Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.

    Gravar els aliments insans

    A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.

    L’alimentació en funció de la classe social

    Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.

  • Els pacients britànics obesos podrien arribar a esperar un any per a cirurgies rutinàries

    Les persones que pateixen obesitat podrien haver d’esperar fins a un any per sotmetre’s a una cirurgia rutinària al Regne Unit com ara una pròtesi de genoll o de maluc. La proposta, feta per la Comissó Clínica de la Vall de York (CCG), afectaria en cas que tiri endavant, a pacients amb un índex de massa corporal superior a 30 -és a partir d’aquesta xifra que segons l’OMS una persona té obesitat- i que vulguessin ser operats pel sistema nacional de salut públic, l’NHS per les seves sigles en anglès. Per accelerar el temps d’espera per la cirurgia aquests pacients haurien de reduir la seva massa corporal en un 10%. La mesura suposaria només el retard d’operacions rutinàries, en cap cas d’operacions urgents.

    De la mateixa manera també afectaria pacients fumadors, que haurien d’esperar fins a sis mesos per operacions d’aquest tipus. Per evitar esperar en el cas dels fumadors es contempla avançar la cirurgia si el pacient deixa de fumar per almenys vuit setmanes. La proposta, tant per les cirurgies a obesos com a fumadors,  forma part d’un paquet de mesures que la CCG hauria planificat com a mesura d’estalvi en un moment que el sistema local de salut es troba amenaçat per la pressió financera.

    El de la Vall de York és un dels nou grups de comissionat clínic a Anglaterra que afronta problemes financers aguts pels quals han estat forçats a implementar mesures especials. La Vall de York calcula que el 2015 el cost de l’obesitat pel sistema nacional de salut va ser de 46 milions de lliures -els pacients obesos presenten més complicacions durant i després les cirurgies-.

    Canvis en la programació de cirurgies com els proposats per la CCG per tal d’estalviar han posat sobre la taula el debat ètic sobre si es prioritza la salut del pacient o l’estalvi econòmic o si les dues coses són compatibles. Davant el revolt ocasionat a Anglaterra després de conèixer els plans de l’organització, veus com Shaw Somers, cirurgià basat a Portsmouth, s’han erigit en contra la proposta. “L’obesitat és una malaltia, la gent obesa no s’aixeca cada matí pensant ‘com puc mantenir-me gras?”, va declarar a la BBC.

    El grup de la Vall de York és una organització que pertany a l’NHS, està liderada per metges i serveix a una població de 337.000 persones de les ciutats de York, Selby, Tadcaster, Easingwold i Pocklington i d’àrees rurals de la zona. Davant la notícia del pla per assolir els números que li demanen, de la que se n’han fet ressò diversos mitjans del país, l’equip de la CCG ha publicat al seu web la següent informació: “L’NHS anglès ens ha demanat revisar l’esborrany dels plans del que farem i de moment esperarem a implementar cap mesura fins que hi hagi un acord per seguir endavant. Ens assegurarem que qualsevol pla implementat en la línia amb la guia nacional es fa pensant en l’interès i benefici dels nostres pacients”.

    L’obesitat, una malaltia que preval més entre les classes baixes

    Segons l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès), actualment a Europa un 23% de les dones i un 20% dels homes són obesos. L’EASO alerta que l’obesitat provoca 337.000 morts prematures i calcula que l’any 2030 afectarà un 50% de la població europea. Ara bé, el Regne Unit és un dels països capdavanters a Europa en aquest problema de salut pública: un de cada quatre adults (el 24,8%) és obès, d’acord amb dades del Centre d’Informació de Salut i Serveis Socials. Amb tot, cal destacar que, com apuntava Carlos A. González en un article d’opinió, les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat, tal com mostra per exemple el mapa del Regne Unit de la prevalença de l’obesitat en homes i dones en funció de l’estatus socioeconòmic.

    A Catalunya el 48,1% de la població de 18 a 74 anys té excés de pes (el 33% té sobrepès i el 15% té obesitat). Entre la població infantil de 6 a 12 anys, el 18,7 % presenta sobrepès i l’11,7% pateix obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2014. Aquesta dada, avisa Salut, és molt rellevant, ja que l’obesitat i el sobrepès en l’etapa infantil suposen un risc elevat de presentar un excés de pes a l’edat adulta. “Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’ESCA, que recull l’excés de pes declarat l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris”, assegurava González.

  • Per primera vegada al món hi ha més grassos que prims

    Un ampli estudi internacional publicat recentment al LANCET, que va avaluar la tendència d’augment de pes entre 1975 i 2014, en estudis realitzats en 186 països, amb gairebé 20 milions de participants, majors de 18 anys, conclou que l’epidèmia d’obesitat creix de manera imparable, en gairebé totes les regions del món. L’impacte sobre la salut és terrible, atès que l’obesitat és un factor reconegut de risc per a malalties cardiovasculars, diabetis, diversos tipus de càncer i malalties musculo-esquelètiques, que afecta ja a la major part de la població mundial.

    El món ha evolucionat en els últims 40 anys, d’una època en la qual la prevalença de baix pes duplicava a la prevalença d’obesitat, a una en la qual la prevalença d’obesitat és més freqüent que el baix pes. A nivell mundial la prevalença de baix pes va decréixer del 13% al 8,8% en homes i del 14,6% al 9,7% en dones. La prevalença d’obesitat va créixer per contra del 3,2% al 10,8% en homes i del 6,4% al 14,9% en dones. La humanitat ha augmentat de mitjana 6 kg de pes en els últims 40 anys. En aquests 40 anys, la xifra de persones que pateixen sobrepès s’ha multiplicat per 500 i ha passat de 105 milions el 1975 a 641 milions el 2014.

    La població dels EUA és la que més contribueix a aquesta pandèmia d’obesitat. La població de Xina, que el 1975 ocupava la posició 60 en homes i 41 en dones en el rànquing mundial d’obesitat, ha passat a ocupar el 2014 la segona posició per a homes i dones. Espanya ocupa el lloc 106 respecte a l’obesitat femenina i el 35 respecte a l’obesitat masculina, per sobre de la mitjana mundial. Les dones dels països del centre d’Amèrica Llatina, són una de les poblacions que més creixement de l’obesitat han patit. No hi ha dades en aquest estudi sobre la població catalana.

    Però aquest creixement alarmant de l’obesitat en el món, no s’ha produït en totes les regions. Als països del centre i est d’Àfrica (com Eritrea, Etiòpia i països subsaharians) i del sud d’Àsia (com Bangla Desh i l’Índia), el baix pes continua sent un seriós problema. La FAO estimava el 2012, que encara hi ha 10.000 nens al món que moren al dia de desnutrició.

    El sobrepès i l’obesitat és l’acumulació de greix en l’organisme, que es produeix quan les calories que s’ingereixen són superiors a les calories que es cremen per l’activitat física. L’excés de begudes ensucrades, d’hidrats de carbonis refinats i el sedentarisme per les migracions del camp a la ciutat, són una de les causes principals. Les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat. Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’Enquesta de Salut de Catalunya, que recull l’excés de pes declarat (que sempre és menor que el pes mesurat, perquè els que presenten sobrepès tendeixen a declarar menys del que realment pesen) en l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris.

    Dins dels objectius de l’OMS per a la prevenció i control de malalties cròniques per al període 2013-2020, es troba el propòsit d’aturar la pandèmia d’obesitat i aconseguir pel 2025 els mateixos nivells que hi havia el 2010. L’estudi internacional mostra la impossibilitat de complir amb aquest objectiu, ja que estima que si aquesta tendència continua, al 2025 la prevalença global d’obesitat sobrepassarà al 18% dels homes i al 21% de les dones. La prevalença d’obesitat a Catalunya no arriba globalment als nivells alarmants d’altres països del món, però en el 2014, segons el pes declarat, gairebé la meitat (48,5%) de la població catalana de 18 a 74 anys presentava sobrepès, i el 15,1% obesitat.

    La pandèmia d’obesitat al món avança fora de control i mostra el fracàs de les mesures que s’han implementat fins ara. És indubtable que les autoritats sanitàries han d’establir noves i més radicals estratègies. A part de promoure seriosament hàbits saludables en nens i adolescents en totes les escoles, cal forçar un canvi de polítiques establint impostos especials als aliments i begudes amb alt poder calòric (begudes gasoses i sucs ensucrats: una llauna de beguda gasosa de 350 ml conté 10 tarrons de sucre), subvencionar el consum d’aliments amb baix poder calòric (fruites, verdures i cereals integrals) i promoure gimnasos gratuïts als barris perquè la població pugui realitzar activitat física organitzada i mantenir una vida saludable. Aquest enfocament social pel problema de l’obesitat, requereix de la participació activa dels moviments socials. Em temo que les autoritats sanitàries no prendran mesures efectives fins que hi hagi una gran pressió social que ho reclami.

  • Obesitat desenfocada

    Si realment hi ha arreu del món 1.900 milions d’adults amb sobrepès i 600 milions amb obesitat, assegura l’OMS, estem certament davant d’un greu problema de salut global. L’excés de pes sembla retallar la durada de la vida perquè s’associa amb nombroses malalties, com les cardiovasculars, la diabetis i diversos tipus de càncer, entre d’altres; però també sembla retallar la qualitat de vida, ja que estigmatiza i redueix les oportunitats en aspectes clau com l’educació, el treball i els ingressos. La grassor creix a tot el món i s’ha convertit en un clar estigma de malaltia i desventura, la gravetat salta a la vista pels massius, agosarats i generalment infructuosos esforços per aprimar-se. Però la rampant epidèmia d’obesitat pot contemplar-se també com un signe del fracàs de les polítiques de prevenció, potser també de defectes d’abordatge científic i, en tot cas, com un desastre comunicacional. Almenys en aquests tres plans, la «fotografia» de l’obesitat apareix desenfocada.

    L’obesitat, com assegura també l’OMS, és evitable i previsible, però està clar que la prevenció no funciona. Des de 1975 el pes mitjà de la població porta augmentant un quilo i mig cada dècada. Les xifres del sobrepès i l’obesitat s’han més que doblat des de 1980. El 2013 hi havia ja més de 42 nens menors de cinc anys amb excés de pes; el 2014, el 38% dels homes i el 40% de les dones majors de 18 anys tenien sobrepès. Si no fos perquè l’obesitat mata i estigmatitza, caldria acceptar que el pes normal de la població ha canviat. Però milions de persones intenten aprimar-se arreu del món i no ho aconsegueixen. La dietes d’aprimament són solucions temporals i problemes afegits. Com pot ser que tantes persones intel·ligents i voluntarioses en el seu treball i en la seva vida personal no aconsegueixin aprimar-se? Alguna cosa falla, i tot indica que les polítiques de prevenció de l’obesitat han de redissenyar-se.

    És possible que la investigació sobre l’obesitat hagi també de reorientar-se. El dogma que engreixar-se i aprimar-se és una simple qüestió d’ingesta i despesa de calories pot ser una veritat matemàtica, però no sembla una veritat pràctica i operativa. La veritat és que desconeixem l’origen i les causes de l’actual pandèmia d’obesitat, com reconeixia a Nature (14 d’abril de 2016) l’epidemiòleg canadenc John Frank (Origins of the obesity pandemic can be analysed). Per millorar la seva comprensió, venia a dir, cal aplicar nous mètodes biològics i estadístiques, alguns d’ells aplicats amb èxit en l’economia. L’obesitat és endimoniadament complexa, potser tant com l’economia, però mereix una aproximació més científica. «The Guardian va preguntar fa poc a nou economistes si ens encaminem a una altra crisi financera mundial i, com és natural, van donar 9 respostes diferents», Timothy Garton Ash a El País (11 de febrer de 2016). La resposta sobre l’origen i la prevenció de l’obesitat hauria de ser una i la mateixa. I encara no ho és.

    D’entrada, tenim un greu problema de llenguatge i d’etiquetatge de la població obesa. Si l’obesitat és un problema de salut per acumulació de greix (principalment abdominal), per què tant d’èmfasi en els quilos? ¿Per què la «foto» de la pandèmia se segueix fent amb l’índex de massa corporal (IMC), que relaciona el pes amb l’alçada? L’IMC és una mesura indirecta de l’obesitat, molt fàcil de calcular però molt poc precisa: gairebé la meitat de les persones classificades amb sobrepès (IMC entre 25 i 30), el 29% dels obesos (IMC entre 30 i 35) i fins i tot el 16% dels molt obesos (IMC major de 35) estan cardiometabòlicament sans, mentre que més del 30% dels que tenen un pes normal estan malalts. Aquests percentatges no són insignificants: representen que només als Estats Units hi ha 75 milions de persones incorrectament etiquetades, segons un estudi de Janet Tomiyama publicado en International Journal of Obesity (15 de març de 2016). El diagnòstic no és nou, ja que en la mateixa revista Francisco López-Jiménez ja havia advertit el 2010 que l’IMC és un indicador específic però molt poc sensible (només identifica el 50% dels afectats). Les alternatives a l’IMC semblen ser cares o limitades, però està clar que aquest indicador ofereix molt soroll epidemiològic i que urgeix tenir una imatge més precisa de la pandèmia.

    El resultat de tot aquest soroll i desenfocament és un autèntic guirigall científic i mediàtic sobre l’obesitat i les mesures preventives. Hi ha a més molts assumptes en el punt de mira que generen contínuament missatges confusos: els aliments ultraprocessats, les begudes ensucrades, l’exercici físic, els productes d’alta densitat calòrica, els horaris, el perfil calòric de la dieta, el menjar de baix preu i baixa qualitat… Però, com menjar per no engreixar-se i com aprimar-se? Sens dubte hi ha un substrat de sentit comú i de proves científiques a què atenir-se, però l’actual heterogeneïtat de missatges revela que ni els metges ni les autoritats sanitàries ni per suposat la ciutadania semblen tenir idees clares, articulades i operatives per combatre l’obesitat. Mentre la indústria alimentària va a la seva, les piràmides alimentàries i altres fórmules no acaben de donar amb la tecla de la comunicació. Potser és que no es pot comunicar bé allò que és borrós i calgui esperar que la ciència ho aclareixi. Frank proposa estudiar millor la hipòtesi que la cuina tradicional és una bona defensa contra l’obesitat. «Per no engreixar-se i per aprimar-se cal cuinar» podria ser un bon missatge. Però això, per ara, no és ni tan sols una hipòtesi, tan sols una opinió.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.