Just Deploy It!

Etiqueta: OMS

  • L’atenció primària en el dia mundial de la salut

    Enguany el dia set d’abril que és el dia internacional de la salut ha fet setanta cinc anys de la fundació de la Organització Mundial de la Salut, que va produir-se l’any 1948 a San Francisco on va celebrar-se la primera assemblea mundial de la salut que va proclamar que la salut no és simplement la mera absència de malaltia i que cal desenvolupar conjuntament la dimensió física, la psíquica i la social.

    La commemoració anual que la OMS dedica a recordar el seu lema fonamental, la salut per a tothom, i ho fa reclamant l’enfortiment de l’atenció primària per tal d’incrementar la resiliència de les poblacions i de les persones davant les causes evitables de les malalties.

    Una atenció primària entre les característiques de la qual destaca el seu caràcter comunitari, atès el component social de la salut. Una faceta que és pròpia també de la naturalesa biològica de l’espècie humana i que és el motor del desenvolupament de les societats humanes, on vivim nosaltres.

    Qualitat que la pandèmia de la COVID-19 ha fet ben palesa a la vegada que també accentuava les deficiències que l’atenció primària del nostre sistema nacional de salut — inclosos els sistemes autonòmics com el català– arrossega des de fa temps sense que fins ara hagi merescut una reacció suficient ni per part dels responsables polítics, ni de les corporacions professionals ni, tampoc, de la població mateixa. Tot i que, com és obvi, la responsabilitat popular sigui només marginal.

    Unes limitacions i insuficiències que comparteix amb els dispositius de salut pública de les administracions — general, autonòmiques i locals– del país que són les encarregades de la protecció col·lectiva de la salut comunitària.

    El cas és, però, que la en altres temps no gaire llunyans, admirada i envejada atenció primària nostra acumula bona part de les crítiques i de les preocupacions de la gent. Entre altres raons i sobretot pel daltabaix que ha patit l’accessibilitat als seus serveis per part de la ciutadania. Que calqui esperar més de deu dies per rebre l’atenció sanitària del primer nivell i això si hi ha sort, és senzillament, inacceptable. Perquè així és impossible satisfer les funcions que li corresponen en el conjunt del sistema sanitari.

    Una incapacitat que explica — aparentment , al menys – la fugida cap a la sanitat privada que no és que, en general, ofereixi una millor atenció primària, sinó que simplement la ultrapassa deixant a les mans dels especialistes focals l’atenció de les persones sense longitudinalitat.

    Una tendència que precisament els països que envejaven l’atenció primària del país , haurien d’intentar evitar perquè, com reconeix la OMS mateixa, l’existència d’una atenció primària resolutiva i propera és cabdal per garantir uns serveis sanitaris pertinents, efectius, eficients i segurs, a més d’equitatius. Per a la qual cosa cal disposar d’una accessibilitat suficient, que requereix, això sí, una estratègia de política sanitària adequada i decidida.

    En aquesta perspectiva de l’OMS no es poden deixar de remarcar les visions limitatives que molts polítics, experts i professionals tenen de l’atenció primària i la seva inevitable projecció comunitària intentant reduir el seu marc d’actuació exclusivament a l’assistència clínica en les consultes dels centres de salut i considerant que els protagonistes pràcticament únics de les seves actuacions són els metges i les infermeres, amb un recolçament administratiu bàsic.

    L’atenció primària (i comunitària) que preconitza l’OMS és molt més que això i implica assumir que l’atenció clínica, liderada això sí pels metges i infermeres de família, s’ha de desenvolupar des de l’inici sense menystenir la perspectiva poblacional i incorporant elements provinents d’altres sectors no sanitaris però que formen part principal dels determinants de salut.

    És curiós com ens omplim la boca parlant teòricament de la importància d’aquests factors i desprès, en el moment d’assignar recursos i organitzar els serveis, ens oblidem del seu paper a l’atenció primària reduint-la a l’activitat dels metges i infermeres.

    Aquesta celebració del Dia Mundial de La Salut no podria finalitzar sense una breu reflexió sobre la necessitat de que tots(es) incorporem al nostre ideari i accions polítiques i sanitàries el concepte de la salut, no com una finalitat en ella mateixa si no com un mitjà, això sí nuclear i necessari, per aprofitar la vida, com ens animava la definició del Congrés de Perpinyà aviat farà quaranta set anys.

  • La població que pateix fam al món va créixer un 10% el 2020

    L’últim informe de l’estat d’inseguretat alimentària i nutrició al món 2021, emès per la FAO en col·laboració amb UNICEF, OMS i altres organitzacions internacionals, descriu una evolució dramàtica del sistema alimentari mundial.

    La prevalença de fam, que en els últims cinc anys estava més o menys estable, va patir un increment brusc el 2020, amb 118 milions més d’habitants que pateixen gana i posen en greu risc complir amb objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (Objectiu 1: fi de la pobresa; Objectiu 2: fam zero, per al 2030). La fam va afectar el 21% de la població d’Àfrica (1 de cada 5 habitants), el 9% de la població d’Àsia i el 9,1% de la població d’Amèrica Llatina i el Carib.

    La prevalença d’“inseguretat alimentària” (sense accés a una quantitat suficient, estable i adequada d’aliments nutritius), mesurada per l’Escala d’Experiència d’Inseguretat Alimentària (amb 8 indicadors), que tenia un lleuger augment des del 2014, va patir el 2020 un increment brusc de gairebé 320 milions d’habitants en només un any i, com a conseqüència, un de cada 3 habitants al món (més de 2.300 milions d’habitants) no van tenir accés a una alimentació adequada el 2020. La meitat es troba a Àsia (més de 1.200 milions), un terç a l’Àfrica (gairebé 800 milions) i un 11% (267 milions) a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com és esperat, atès que les dones són més vulnerables socialment que els homes, la proporció de dones que pateixen una moderada o severa inseguretat alimentària és un 10% més alta. Globalment, el 2020, hi havia 149,2 milions (22%) de nens menors de cinc anys patint un retard del creixement. Tres quarts d’aquests viuen justament en dues regions: el sud-est i el centre d’Àsia (un 37% amb retard de creixement) i a l’Àfrica subsahariana (també un 37%).

    L’informe ressalta que l’alt cost d’una dieta saludable al costat d’una persistent desigualtat en els ingressos econòmics posa una dieta saludable fora de l’abast d’uns tres mil milions d’habitants, especialment els més pobres a totes les regions del món, principalment a Àfrica i Amèrica Llatina, entre 2017 i 2019. S’espera un agreujament de la situació a la majoria de les regions el 2020, com a conseqüència de la pandèmia del Covid-19.

    Els conflictes armats, generats majoritàriament actualment pel canvi climàtic (guerres climàtiques), que incrementa les zones desertitzades i de manca d’aigua per al consum i el reg per les sequeres persistents o afectades per inundacions, tempestes i tifons, tenen un efecte negatiu en els sistemes alimentaris, en l’agricultura i la ramaderia, des de la producció, la collita (disminució del rendiment), el transport, el comerç i el consum.

    Tot això redunda en un augment dels preus dels aliments i reducció de la disponibilitat, augmentant la gana i la inseguretat alimentària. Es produeixen obligadament moviments massius de població a la recerca de terres explotables i s’originen conflictes armats amb els pobladors originaris que rebutgen els qui intenten envair el seu territori.

    No tots els conflictes armats s’originen, però, pel canvi climàtic; també s’originen per interessos geoestratègics, com l’actual del Iemen (país que pateix la crisi humanitària més gran del món), en una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita i amb armes proporcionades, principalment, per Espanya.

    Més de 16 milions de persones s’enfronten a la gana i n’hi ha 50.000 morint en condicions de fam, davant la indiferència de la premsa i del món occidental. En la mesura que persisteixin aquestes profundes desigualtats socials i els multimilionaris d’occident gastin alegrement en viatges espacials centenars de milions de dòlars, l’emigració massiva irregular a Europa i els EUA continuarà sent imparable encara que milers morin en l’intent.

    Aquestes tremendes desigualtats socials afecten també la nostra societat. A Espanya s’estima que 12,5 milions d’habitants (un de cada quatre adults i tres nens) està en risc de pobresa i d’exclusió social i més de dos milions pateixen inseguretat alimentària. La FAO proposa diverses mesures per transformar aquesta dura realitat mundial, entre les quals assenyala integrar polítiques de desenvolupament humanitari i pacificació en àrees de conflicte i augmentar la resiliència dels més vulnerables a l’adversitat econòmica. Tancant els ulls a aquesta crítica i greu situació alimentària al món, no aconseguirem més que agreujar-la.

  • L’OMS demana accelerar la vacunació davant l’amenaça de la variant òmicron

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat que el risc global que suposa la nova variant òmicron és «molt alt». Per aquest motiu, ha demanat a tots els governs accelerar la vacunació contra la Covid, especialment entre la població de risc, i que es reforcin totes les mesures de vigilància davant aquesta nova variant que ha posat el món en alerta. L’organització també ha demanat a tots els països que notifiquin possibles casos o brots associats a òmicron.

    L’Assemblea Mundial de la Salut, l’òrgan plenari de l’OMS, s’ha reunit durant aquesta setmana, entre el 29 de novembre i l’1 de desembre, en una trobada extraordinària, per segon cop en tota la seva història, per tal d’examinar les vies per enfortir els mecanismes internacionals de prevenció, preparació i resposta davant de noves pandèmies.

    Aquesta reunió extraordinària va ser convocada després de la darrera reunió ordinària del mes de maig passat i ha tingut com a únic punt de l’ordre del dia l’examen de l’Informe del Grup de Treball d’Estats Membres sobre l’enfortiment de la preparació i resposta de l’OMS davant d’emergències sanitàries. La decisió de l’Assemblea ha sigut establir un òrgan de negociació intergovernamental per tal de redactar i negociar un conveni, acord o un altre instrument internacional de l’OMS sobre prevenció, preparació i resposta davant de pandèmies.

    Què se’n sap, de la variant òmicron?

    L’existència de la variant òmicron es va anunciar el 24 de novembre, després de detectar-la en mostres recollides entre el 12 i el 20 de novembre a Sud-àfrica. Segons l’OMS, però, el primer cas confirmat correspon a una mostra del dia 9 de novembre.

    De moment, la nova variant es troba en estudi i encara no es coneixen del cert els efectes que pot tenir per als sistemes de diagnòstic, tractaments i vacunes. El que sí se sap és que òmicron té aproximadament 100 mutacions, el doble de mutacions que la variant delta. D’aquestes mutacions, més de 30 es troben a la regió del genoma del virus que conté la informació per a la proteïna spike (S), la que el virus fa servir per entrar a les cèl·lules i que és la diana de les vacunes actuals.

    La gran quantitat de mutacions i la rapidesa amb què aquesta variant s’ha expandit fa témer que pugui ser més transmissible que les variants conegudes fins ara. De moment, òmicron ja és present a Àfrica, Europa, Orient Mitjà i l’Àsia Oriental. A Espanya es va detectar el primer cas de la variant òmicron el passat dilluns a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, tractant-se d’un viatger procedent de Sud-àfrica. També a Catalunya s’han detectat dos casos positius d’aquesta nova variant.

    El descobriment de noves variants del coronavirus posa, de nou, sobre la taula la necessitat que les vacunes arribin a tots els països del món. De fet, segons dades del web Our World in Data, un 53,9% de la població mundial ha rebut almenys una dosi de vacuna, però als països amb ingressos baixos només se n’ha administrat almenys una dosi al 5,6% dels seus habitants. El fet que hi hagi països on encara no hagin arribat les vacunes facilita que el virus circuli més i tingui la possibilitat de mutar i generar variants més contagioses.

    Segons l’OMS, una pandèmia com aquesta requereix esforç planetari per eliminar-la. En aquest sentit, el director general de l’OMS insisteix reiteradament en el fet que «ningú estarà fora de perill fins que tots estiguem fora de perill, ja que l’única manera de posar fi a això és aconseguir que tothom que necessiti vacunes, proves i tractaments per al coronavirus, a qualsevol lloc del món, els pugui aconseguir».

    En la mateixa línia, el pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona Quique Bassat assenyalava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que «fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus».

    Intensificar la prevenció davant de futures pandèmies

    La pandèmia de la Covid-19 ha posat sobre la taula la importància d’intensificar la prevenció, preparació i resposta davant de noves pandèmies i emergències sanitàries. En aquest sentit, el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS, ha dit que la decisió de l’Assemblea Mundial de la Salut era una oportunitat única en una generació per enfortir l’arquitectura sanitària mundial amb la intenció de protegir i promoure el benestar de totes les persones.

    «La pandèmia de Covid-19 ha tret a la llum els nombrosos errors del sistema mundial de protecció de les persones davant de les pandèmies: les persones més vulnerables es queden sense vacunes; els treballadors de la salut no tenen l’equip necessari per fer la seva tasca de salvar vides; i els enfocaments de «jo primer» obstaculitzen la solidaritat mundial necessària per fer front a una amenaça mundial», ha subratllat el director general de l’OMS.

    Fer front a tot això requereix, a parer de l’OMS, «un enfocament integral i coherent per enfortir l’arquitectura sanitària mundial, i l’elaboració d’un nou instrument per a la prevenció, preparació i resposta davant de pandèmies des d’una perspectiva que abasti totes les instàncies governamentals i tota la societat, donant prioritat a la necessitat d’equitat».

    L’òrgan de negociació que s’ha acordat crear en aquesta assemblea extraordinària celebrarà la seva primera reunió abans de l’1 de març de 2022 i la segona reunió abans de l’1 d’agost de 2022. També presentarà un informe sobre els avenços de la seva tasca a la 76a Assemblea Mundial de la Salut el 2023 i sotmetrà les seves conclusions a la consideració de la 77a Assemblea Mundial de la Salut que se celebrarà el 2024.

  • Infermeres: les cures, al centre

    Tenir cura és un art molt poc valorat. Com els pintors incompresos, les infermeres són professionals poc reconegudes però amb un llegat que roman. En el cas de Natalia López-Casero va ser el seu pare qui, veient les habilitats de la seva filla, li va suggerir que estudiés alguna cosa relacionada amb les cures, pel que va decidir matricular-se en infermeria. «Per a mi tenir cura és un art perquè integra tècnica, intuïció i sensibilitat», descriu a SINC.

    Avui és infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital General La Taca Centro en Alcàsser de San Juan (Ciutat Real). Aquesta especialitat és una de les més dures a les quals s’enfronten les professionals, ja que suposa tractar i acompanyar el pacient al final dels seus dies.

    «La medicina no només cura i restableix la salut. La cura de les persones amb malalties avançades i incurables i en el procés final de la vida requereix una visió global, integral i molt humanista, i aquesta és l’essència de la medicina pal·liativa», destaca López-Casero, que també és vocal d’Infermeria de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL).

    Precisament aquesta atenció a la persona com un tot amb el seu entorn social i familiar, formant part d’un equip multidisciplinari amb metges, psicòlegs i treballadors socials, va ser el que va seduir de les cures pal·liatives.

    La manca de temps per atendre els pacients i als seus familiars, al costat de la coordinació amb professionals externs a l’atenció pal·liativa, són les majors dificultats seu treball. Una cosa semblant li passa a María Dolores Pérez Cárdenas, supervisora ​​de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid. Si és el cas, l’escàs temps davant d’una xifra creixent de pacients amb càncer complica la seva feina.

    «L’oncologia ha augmentat en nombre de pacients d’una manera vertiginosa en un hospital pioner en tractaments oncològics i es treballa amb molta pressió assistencial», subratlla a SINC. «El més difícil és no poder atendre els pacients amb el temps que es mereixen», es lamenta.

    Escassetat de professionals

    Les infermeres i les llevadores conformen el 50% dels professionals de la salut en molts països. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat 2020 com l’Any Internacional de la Infermera i la Matrona i recorda que es tracta d’una professió molt demandada.

    Es calcula que aquests dos col·lectius representen el 50% de l’escassetat actual de treballadors de la salut, especialment en el sud-est d’Àsia i a Àfrica. A més, l’OMS estima que el 2030 faran falta nou milions d’infermeres i llevadores més si volem que tots els països assoleixin l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 sobre salut i benestar.

    «Nombrosos estudis i anàlisis nacionals i internacionals conclouen que falten infermeres per millorar l’atenció i cures a pacients i ciutadans i garantir així la seva seguretat, però també falten en llocs de responsabilitat i directius, a la universitat, en la política…», enumera a SINC Manuel Cascos, president del Sindicat d’Infermeria SATSE.

    Cascos recorda que a Espanya tenim una ràtio de cinc infermeres per cada 1.000 habitants -del sector públic i privat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, quan la mitjana dels països de l’entorn europeu és propera a nou, per la qual que reclama més professionals i que comptin amb els recursos necessaris.

    «Se segueix invertint poc des dels poders públics perquè preval una visió a curt termini que busca resultats immediats i no beneficis a mitjà i llarg termini en la prevenció i salut dels ciutadans», addueix. Per sexes, es tracta d’una professió àmpliament feminitzada. Dels gairebé 300.000 professionals d’infermeria col·legiats a Espanya el 2016, més de 245.000 eren dones el que suposa un 84%, segons l’INE.

    Diferents investigacions han demostrat com la presència d’aquestes professionals beneficia la salut i fins i tot disminueix el risc de mortalitat. Per exemple, un estudi publicat a la revista JAMA Pediatrics va revelar que les dones que van tenir visites prenatals i d’infermeria domiciliàries per a nadons i nens presentaven menys probabilitats de morir respecte a les que no rebien aquestes cures. A més, aquests nens també van mostrar menys risc de morir amb 20 anys per causes que es poden prevenir.

    Però no només la manca de personal i l’escassetat de temps són un problema per a les professionals: les agressions per part de determinats de pacients i dels seus familiars suposen una xacra que segueix sense erradicar-se. Segons l’Informe d’Agressions a Professionals del Sistema Nacional de Salut (2019) elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social i avançat per Redacció Mèdica, el 2018 es van notificar 9.741 agressions a tot Espanya i el 30% d’aquests maltractaments van ser dirigits al personal d’infermeria.

    Alguna cosa està fallant

    «Parlem d’agressions físiques (cops o empentes), psíquiques i verbals (amenaces, insults de tota mena, vexacions…). Es produeixen, en moltes ocasions, per la insatisfacció de pacients i familiars motivada per problemes en el funcionament del servei de salut», afirma Cascos.

    Ho confirma la supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital 12 d’Octubre. Si és el cas, encara que no ha suportat agressions físiques, sí que han estat verbals, amb moltes faltes de respecte. «També he patit en moltes ocasions veus i crits», recorda.

    Segons les dades de l’Observatori del Consell General d’Infermeria, les agressions a personal d’infermeria ronden les 1.500 anuals i és una xifra que s’ha mantingut en estable en els últims anys. El seu president, Florentino Pérez Raya, adverteix a SINC que no tots els casos són registrats ni denunciats, per la qual cosa podríem estar davant la punta de l’iceberg.

    Pel que fa a com actuar, Pérez Raya explica que hi ha protocols en pràcticament totes les comunitats autònomes per prevenir agressions i donar suport a les professionals que les pateixen, que inclouen formació específica en prevenció, incloses sessions d’autodefensa en col·laboració amb la Policia Nacional.

    No obstant això, les alarmants dades reflecteixen que alguna cosa segueix fallant. «Cal potenciar la seguretat dels professionals en els centres sanitaris, vigilants de seguretat que puguin persuadir i ajudar a les infermeres en cas de situacions de violència i, sobretot, avançar en el Codi Penal perquè les penes siguin grans», proposa el president del Consell General d’Infermeria.

    Des de SATSE plantegen que no hi hagi protocols diferents per comunitats autònomes, sinó que es desenvolupi una norma que reguli en l’àmbit estatal les actuacions necessàries, tal com han proposat al Ministeri de Sanitat.

    La generació més ben preparada

    Una cosa que diferencia les infermeres espanyoles de les d’altres països és la seva formació. A Espanya, amb l’arribada del Pla Bolonya pel qual es va crear l’Espai Europeu d’Educació Superior, la infermeria va deixar de ser una diplomatura de tres anys i es va convertir en un grau de quatre, equiparant-la a les antigues llicenciatures, que es van reduir de cinc a quatre anys. A més, conclòs el grau, les estudiants poden accedir al màster i al doctorat .

    Però hi ha països europeus en què no és necessària titulació universitària i es pot exercir la professió amb estudis d’FP, després d’haver cursat 10 anys d’educació secundària.

    «Hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha països on les infermeres són tècnics no universitaris, en altres la seva formació és de tres anys universitaris i en altres, de cinc», compara Pérez Royo, qui situa a Espanya com a referent per tenir el marc educatiu més desenvolupat i complet, ja que en pocs països les infermeres tenen accés al màster i al doctorat.

    Coincidint amb què 2020 és el seu any, les organitzacions i sindicats d’infermeria confien que l’efemèride serveixi per visibilitzar i impulsar la seva tasca que, a parer seu, no es reconeix com es mereix. «Considero que és una professió infravalorada per la població. Seguim escoltant ‘noia’ per dirigir-se a les professionals», al·lega Pérez Cárdenas. No obstant això, el baròmetre del CIS va mostrar que la professió era de les més valorades pels enquestats, amb una nota de 7,96, tan sols per darrere dels metges.

    Per donar poder a les infermeres i donar a conèixer el que fan, l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeria han posat en marxa la campanya Nursing Now (Infermeria ara) que persegueix col·locar a les infermeres en el centre dels desafiaments sanitaris de segle XXI.

    «A Espanya comptem amb la generació d’infermeres i infermers millor formada de la història, amb grans coneixements i moltes ganes i il·lusió per seguir avançant i innovant per millorar el nostre sistema sanitari i l’atenció i cures als ciutadans», ressalta Cascos. Perquè les cures se situïn en el centre.

    Florence Nightingale, pionera de la infermeria

    L’elecció de 2020 en reconeixement a la feina d’infermeres i llevadores no és casualitat. L’OMS homenatja així a Florence Nightingale (1820-1910), considerada la primera infermera professional.

    Retrat de Florence Nightingale treballant. / National Library of Medicine

    El 2020 es compleixen 200 anys del naixement d’aquesta dona que va viure a la rígida societat victoriana desafiant els cànons de l’època, en decidir ser infermera. El 1853, Sidney Herbert, Secretari d’Estat per a la Guerra, en una decisió inèdita, li va demanar que se n’anés a Crimea dirigint un equip d’infermeres per atendre els ferits de la guerra que acabava d’esclatar.

    Nightingale i el seu equip es van afanyar en la neteja i alimentació dels malalts i les seves cures van ser decisives per a la seva supervivència. Els llargs passejos nocturns amb un llum d’oli per controlar la salut dels militars li van valer el sobrenom de «la dama del llum», com va publicar The Times.

    La infermera també dominava les tasques administratives i quan la reina Victòria li va demanar un informe sobre les males condicions de les instal·lacions hospitalàries a la guerra de Crimea, Nightingale va incloure el diagrama de la rosa, que havia dissenyat per a reflectir les causes de la mortalitat dels soldats.

    La seva labor va ser clau perquè es creés la Creu Roja britànica. A més, el seu llegat segueix viu perquè per graduar-se, les infermeres entonen el jurament que porta el seu cognom i cada 12 maig celebren el Dia Internacional de la Infermeria, coincidint amb el seu naixement.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Les desigualtats en salut persisteixen en tota Europa

    El primer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre l’estat de l’equitat en salut revela que les desigualtats en molts dels 53 països de la regió europea continuen sent les mateixes o han empitjorat malgrat els intents dels governs per abordar-les.

    «Per primera vegada, aquest text proporciona als governs dades i eines per a abordar les desigualtats en matèria de salut i produir resultats visibles en un període de temps curt, fins i tot durant un govern nacional de quatre anys», explica Zsuzsanna Jakab, directora regional de l’OMS per a Europa.

    L’informe identifica cinc factors de risc clau que impedeixen aconseguir una bona salut i portar una vida segura i assigna a cadascun d’ells un percentatge que reflecteix la seva contribució a la càrrega global de la inequitat.

    En el primer lloc està la seguretat d’ingressos i protecció social. Al voltant del 35% de les desigualtats en salut es deuen al fet que «no es pot arribar a fi de mes». Després se situen les condicions de vida (29%), que inclou qüestions com a falta de recursos, de disponibilitat d’habitatges apropiats o barris insegurs.

    En el tercer lloc està el capital social i humà, que representa el 19% de les desigualtats i es refereix a sentiments d’aïllament, baixos nivells de confiança en els altres o violència contra les dones.

    Després d’això es troba l’accés i qualitat de l’atenció sanitària (10%), ja que la falta d’una sanitat universal i els alts pagaments directes per serveis de salut poden obligar les persones a triar entre utilitzar-los o satisfer altres necessitats bàsiques.

    Finalment, està la incapacitat per a participar plenament en el mercat laboral, que representa el 7% de les desigualtats en salut. La qualitat de l’ocupació és igualment important, ja que les ocupacions insegures o temporals i les males condicions de treball tenen un efecte igualment negatiu en la salut.

    Segons els experts, reduir les desigualtats en un 50% produiria beneficis financers per als països que oscil·len entre el 0,3% i el 4,3% del PIB.

    Quina és la gravetat de la bretxa sanitària?

    Les troballes mostren una bretxa significativa en matèria de salut. Si bé l’esperança mitjana de vida en tota la regió europea va augmentar a 82,0 anys per a les dones i 76,2 anys per als homes el 2016, continua havent-hi importants desigualtats: aquesta esperança en dones es redueix fins a 7 anys i en homes fins a 15 anys si pertanyen als grups més desfavorits.

    Gairebé el doble de dones i homes en el 20% menys acomodat de la població reporten malalties que limiten la seva llibertat per a realitzar les seves activitats diàries, en comparació amb les del 20% més acomodat.

    És més, en les zones desfavorides un 4% més de bebès no sobreviuen al seu primer any, en comparació amb els nascuts en les zones més riques.

    A més, l’informe identifica grups nous i emergents en risc de caure en la inequitat en salut. Entre ells s’inclouen, per exemple, els joves que abandonen prematurament l’escola o les persones que viuen amb una malaltia que limita les seves activitats diàries.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • La força de treball en sanitat i la seva fragmentació

    Els treballadors de la salut són totes aquelles persones compromeses amb accions que tenen per objectiu millorar la salut. La seva feina consisteix a donar serveis de salut, de gestió de l’atenció i de suport a l’atenció

    La força de treball en Salut inclou aquells que donen serveis de salut com metges, infermeres i aquells que donen suport als serveis de salut com els gestors, conductors d’ambulàncies etc.

    Per aconseguir un sistema sanitari públic ben cohesionat cal tenir present la gran diversitat de coneixements i treballs necessaris per dur a terme l’atenció sanitària. Van des de feines científiques, a hoteleria passant per docència, manteniment, neteja… Aquesta fragmentació no hauria de dificultar la bona coordinació entre elles i la valoració, reconeixement i aprofitament de la seva expertesa però algunes institucions i l’aprofitament mercantil a què semblen cridats els emprenedors sanitaris avui dia ho fan difícil.

    Una institució, l’Organització Internacional del Treball (OIT), ha establert una classificació dels treballs que contribueix a allunyar a alguns d’ells del seu objectiu final que és protegir i millorar la salut. Per als treballadors de la Salut assenyala 8 tipus diferents: directius, professionals científics i intel·lectuals, tècnics i professionals de nivell mitjà, personal administratiu, treballadors de serveis personals, operadors d’instal·lacions i manteniment, personal de neteja i assistents.

    Tots aquests tipus comprenen diferents subgrups i especialitats però és important tenir clar que tal com afirma l’Organització Mundial de la Salut (OMS) repetidament, tots ells constitueixen la «força de treball de la Salut».

    El treball en el camp de la salut necessita el treball conjunt, integrat, en equip. No té sentit tècnic la separació de treballadors sanitaris i no sanitaris en aquest camp o l’existència de diferents línies de comandament exclusiu per alguns dels tipus de treball. Tots els que treballen en la mateixa unitat fan serveis sanitaris o de suport a la salut. No és coherent la dinàmica assistencial amb la coexistència de treballadors d’empreses diferents, quins gestors supervisen la feina i dirigeixen des dels horaris (neteja per exemple), fins a la valoració dels resultats del seu treball i el salari i condicions laborals.

    Cal reforçar el criteri de l’OMS. No és fàcil la direcció d’un centre sanitari. S’ha de reconèixer que els centres de salut són empreses molt complexes sobretot quan moltes d’elles han de treballar les 24 hores del dia i reuneixen equips de personal extremadament variats. Només la dificultat i la feina per dur a terme la gestió de tant i divers personal com és necessari i l’interès mercantil poden justificar fragmentar el treball en diferents àrees creant «noves empreses especialitzades».

    De l’externalització i subcontractació d’aquestes feines han tret un bon partit proveïdors privats de serveis assistencials per exemple la rehabilitació avui dia pràcticament en mans de l’empresa privada Fisiogestión a Barcelona i altres que pel fet de donar suport a l’atenció sanitària no podem acceptar tal com proclama l’OMS que no siguin empreses assistencials siguin serveis administratius, informàtics o de cuina.

    La distancia entre els objectius immediats dels diferents llocs de treball i la millora de la salut dintre d’una empresa sanitària no permet concloure que uns són treballadors sanitaris i altres no. La seva feina ben integrada és imprescindible i la finalitat fonamental de tots ells segueix sent la protecció i millora de la Salut. Per l’atenció pública de qualitat que volem, necessitem gestors públics emprenedors en qualitat assistencial, que no cedeixin davant l’alleugeriment del seu volum de treball administratiu i suposada millora de la sostenibilitat que aporten les externalitzacions. Necessitem que busquin la coordinació, integració i creixement en responsabilitat dels membres dels equips. És difícil de calcular però sabem quina seria l’aportació a la sostenibilitat de la feina més ben feta?

  • La patronal de videojoc protesta per la inclusió de l’addicció als jocs en la llista de trastorns mentals de l’OMS

    Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.

    L’organisme acaba d’incloure el «trastorn per videojocs» en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de «Desordres a causa de comportaments addictius», en la qual també s’inclou la ludopatia.

    Segons l’OMS, «el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent» i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:

    1. Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
    2. Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
    3. El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.

    «Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda», explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.

    L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l’»hàbit de joc» i que poden incrementar «de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims», no els considera un trastorn en si mateixos.

    «Tenim la sensació que no hi ha consens»

    «No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència», continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.

    Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? «No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí», continuen des d’AEVI. «Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent», diu Moreno.

    El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d’»un nou trastorn». Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. «No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia», recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.

    Amb la nova consideració, «ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet», continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. «Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat», explica Díaz.

    La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)

    La psiquiatra considera «positiva» la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera «s’alerta a la població». «Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús», continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares «a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills».

    Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: «En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent», explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares «que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar».

    Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que «ja és suficient per avui»? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que «a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina». Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares «se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer».

    «La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits», conclou Moreno.

    Aquest és un article original d’eldiario.es

  • «Tenim per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals del món»

    Pedro Alonso (1959, Madrid) evita caure en llocs comuns, però es mostra convençut que la lluita per a erradicar la malària ha donat en els últims dies un pas històric. Aquest dimarts, Malaui va donar el tret de sortida a la primera campanya de vacunació multitudinària contra aquesta malaltia a nivell mundial, al qual en les pròximes setmanes se sumaran Kenya i Ghana.

    «S’ha començat a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com a part d’una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat», explica des de Ginebra el metge espanyol, director del programa mundial de malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) des de 2014.

    L’organisme coordina el programa pilot en col·laboració amb els ministeris de salut dels tres països. Uns 360.000 nens rebran les dosis cada any, que han de complementar-se amb altres mesures contra la malaltia com l’ús sistemàtic de mosquiteres, la fumigació d’interiors amb insecticides i la utilització de les proves de diagnòstic i el seu tractament.

    La vacuna, anomenada RTS,S, és fins avui l’»única capaç de reduir dràsticament la malària entre la població infantil». No obstant això, la seva eficàcia és limitada: els assajos clínics van demostrar que redueix els casos en un 40%. «Aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global», defensa l’investigador. Segons dades de l’OMS, la malària es cobra cada any la vida de 435.000 persones, en la seva majoria nens. La major part de les morts es produeixen a Àfrica, on més de 250.000 menors moren a l’any com a conseqüència de la malaltia.

    L’avanç es produeix després de la patacada experimentada l’any passat en la lluita contra la malària, que es va estancar per primera vegada en l’última dècada per la falta d’inversió en programes de prevenció i de tractament. Darrere d’aquest programa pioner impulsat en Malaui hi ha més de 30 anys de recerca. Alonso, amb una llarga i reconeguda trajectòria en aquest camp, també ha format part d’ella, duent a terme els primers assajos fa més de 15 anys.

    El programa de vacunació contra la malària ja és una realitat a Malaui. És un abans i un després en la lluita contra la malaltia?

    El terme ‘històric’ s’utilitza amb certa lleugeresa a vegades però en aquest cas està plenament justificat: és un dia històric. Perquè el reconeixement de la necessitat i els primers intents per a desenvolupar una vacuna contra la malària es remunten a fa més de 100 anys. Aquest dimarts es va començar a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com un estudi o una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat, es va començar a vacunar al primer nen d’Àfrica contra aquesta malaltia.

    Per tant, és un assoliment extraordinari de la ciència, del coneixement i de la tecnologia al servei dels més necessitats. Que es tingui per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals i que més sofriment ha causat en la història de la humanitat és, efectivament, un moment històric. Estem davant la història de la ciència, de la medicina i de la salut, especialment als països més pobres.

    Com han anat els dos primers dies de la vacunació?

    Està anant tot molt bé. És part de la fita, que són la mateixa gent que vacuna contra el xarampió, la varicel·la o la diftèria són els mateixos que estan vacunant ara en els dispensaris, exactament igual que la resta. És un servei aportat plenament pels ministeris de salut dels països. Són gent molt experimentada i està anant tot molt bé. Aquest és el salt tan especial que s’ha generat. Ja no és un projecte de recerca, no és un assaig com els que hem fet tantes vegades, això és: ja tenim una vacuna llesta i pot començar a utilitzar-se.

    Ho esmentava abans: hi ha hagut molts projectes que han investigat vacunes contra la malària, però aquest és el primer que tira endavant fins a poder aplicar-se de forma rutinària.

    Hi ha hagut molts intents de desenvolupar vacunes -és a dir, la substància que injectes, genera una resposta immune i això et protegeix, o et protegeix parcialment- des de fa 100 anys. Algunes han progressat bastant, però no hi ha hagut cap que hagi completat el procés del que es diu desenvolupament clínic, l’avaluació per agències reguladores i llum verda per a la seva aplicació. En aquest sentit, aquesta sí que és la primera vacuna que pot aplicar-se a gran escala perquè és la primera que ha cobert tot aquest procés. Altres vacunes i altres intents de vacunes s’han quedat pel camí.

    Una altra cosa diferent són altres eines de lluita contra la malària com a fàrmacs o medicines. Sí que comptem amb altres eines, però és la primera vegada que tenim una vacuna que ha cobert tot el seu desenvolupament, com faríem amb qualsevol altra vacuna per a qualsevol altra malaltia, i que estaria llesta per a ser aplicada.

    La vacuna RTS,S ha estat resultat de més de 30 anys de treball. Vostè ha estat més d’una dècada col·laborant en la recerca. Com han estat tots aquests anys?

    Comencen amb una investigadora de la Universitat de Nova York, Ruth Nussenzweig, que va ser la que va descriure per primera vegada la proteïna del paràsit. Després es va decidir intentar utilitzar aquesta proteïna com a vacuna. Parlem de finals dels anys 70, són efectivament més de 30 anys de recerques de diferents persones en diferents moments que han anat aportant diferents components.

    Aquest matí parlava amb la meva filla i em preguntava: «Hi ha un inventor d’aquesta vacuna?». No, no hi ha un inventor, avui dia aquestes coses no són així. Són diferents persones en diferents moments: des de qui descobreix la proteïna, al primer que va generar una proteïna recombinant que la imitava o als quals van començar a assajar-la en humans quan no funcionava.

    Després es van començar a desenvolupar adjuvants [substàncies que s’afegeixen a la vacuna per a augmentar la seva eficàcia, segons l’OMS] que permetien potenciar la resposta de la vacuna, es van començar a assajar i a veure respostes positives. En el meu cas, a primers dels anys 2000 se’ns demana que avaluem si aquesta vacuna podria funcionar i com podria fer-ho en nens africans, que era l’objectiu fonamental.

    Això va permetre que des de l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona i, molt important, un centre de recerca creat a Moçambic, amb suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECID), es tinguessin les capacitats tècniques i el coneixement per a poder desenvolupar i avaluar el producte a Àfrica. Donats els resultats, van poder entrar altres grups també a donar suport fins que es completa tot el procés amb els comitès assessoris de l’OMS i l’Agència Europea del Medicament.

    És un procés llarg, molt complex, que requereix diferents actors en diferents moments. Això ens recorda la complexitat que és desenvolupar una vacuna contra un paràsit tan difícil com aquest.

    No obstant això, la vacuna té eficàcia limitada. Prevé 4 de cada 10 casos de malària.

    És una vacuna imperfecta, d’eficàcia moderada, que incorpora tecnologies, sobretot quant als adjuvants, realment capdavanteres. Però no és una vacuna com la imatge que molta gent té: ‘Una vegada que estic vacunat, ja estic completament protegit’. No, estàs només parcialment protegit, però perquè en la malària és molt difícil.

    Però aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global. Per això, quan la gent li pregunta «però val la pena produir la vacuna que només redueix el 40% dels casos?», és que el 40% dels casos de 200 milions de casos que tenim cada any i 400.000 morts anuals són molts casos i moltes morts els que aquesta vacuna pot evitar.

    És una vacuna que requereix quatre dosis, que donarem a nens de 5 mesos i dos anys de vida. Tenim esperança que vagi a contribuir juntament amb les altres eines que tenim com les mosquiteres o fàrmacs a tractar de controlar una malaltia que ha vist grans progressos en l’última dècada, però que en els últims dos o tres anys estem veient com ressorgeix amb força.

    Què queda ara per fer per a avançar en l’eficàcia? Quin és el següent objectiu que es marquen?

    Hi ha diversos objectius. El primer és immunitzar, mesurar l’impacte de la vacuna i eventualment estendre la seva utilització. En segon lloc, i això requereix monitorar, veure l’impacte, veure que es compleixen les dosis com cal donar-les, que es confirmen els perfils de seguretat… aquí hi ha tot un treball per fer.

    En paral·lel, cal tractar de nou com millorar aquesta vacuna. Sempre ho hem dit: no és una vara màgica, no és la solució a tots els problemes, però contribueix a una solució. Necessitem altres vacunes eventualment millors i això portarà molts anys encara per davant de recerca, però no renunciem al fet que es pugui millorar els nivells d’eficàcia que aquesta vacuna aporta.

    També és la primera vacuna contra un paràsit.

    Quan parlava de dies històrics no és només perquè s’aplica una vacuna contra la malària, sinó perquè és la primera vacuna contra un paràsit humà. És un assoliment extraordinari.

    Àfrica és la zona del món més copejada per la malària, que s’acarnissa amb les persones més empobrides. Per què són tan importants aquest tipus d’avanços per a reduir la desigualtat?

    Moltes vegades pensem que la solidaritat amb els quals menys tenen es resol amb voluntaris anant a treballar a aquestes zones o amb recursos econòmics. Això és important, té valor, però les capacitats estan en els mateixos països d’Àfrica. No necessitem manar a ningú, ells tenen capacitats i cada vegada més.

    Efectivament, necessiten recursos econòmics. Però moltes vegades falten coneixements, ciència i tecnologia. Aquests són una palanca que poden ajudar a resoldre grans problemes. Des de l’àmbit de l’energia o des de l’àmbit de la potabilització de l’aigua o la salut… moltes vegades requereixen solucions tecnològiques. I tecnologia és precisament el que no tenen.

    L’antic primer ministre de Moçambic Pascoal Mocumbi, un home extraordinari i un dels pares de la independència, deia: «Necessitem investigar precisament perquè som pobres». A Espanya ha costat molt, també en el món, reconèixer que una de les majors aportacions que com a països rics podem fer és posar al servei de les poblacions més desfavorides la ciència, la tecnologia i el coneixement que tenim, perquè són els que tenen la veritable capacitat de transformar.

    Per a mi, la vacuna de la malària, com uns altres, és un exemple d’aquesta capacitat de transformar. Espanya va jugar un paper important i els recursos dels contribuents espanyols a través de l’AECID han jugat un paper fonamental en l’àmbit de la ciència i la tecnologia. Moltes vegades em fa pena veure com avui dia, en el debat públic, aquests temes estan absolutament absents. Em dóna tristesa veure que la discussió sobre la cooperació internacional d’Espanya ha desaparegut completament.

    De fet, Espanya porta des de 2010 sense aportar un sol euro al Fons Mundial contra la sida, la tuberculosi i la malària, un dels organismes que han finançat aquest programa pilot.

    Al costat de GAVI Aliança Global de Vacunes i Unitaid, el Fons Mundial contra la sida és un dels organismes que està finançant aquest desplegament. Espanya està absent. Però està absent del debat públic, no hi ha més que veure els discursos en el parlament o els debats entre els candidats, on aquests temes no apareixen. Espanya ha abdicat de la seva responsabilitat global.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • L’OMS qualifica el racisme com un risc per a la salut: «Poden revertir-se els assoliments de la sanitat global»

    «No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats». Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com «un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants». Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, «és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites», ja que la xenofòbia i el racisme representen un important «desafiament» que podria «retardar els progressos reeixits» en matèria de salut global.

    El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. «L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat», destaca Severoni.

    Mites i realitats sobre malalties infeccioses

    Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, «existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS».

    Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari «garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos».

    Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals «dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració», encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.

    En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.

    «Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió», explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.

    A més, Peña recorda que «al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències».

    Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, «una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat» a Europa, destaca l’informe.

    «El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí», assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. «A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa».

    Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el «proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal».

    Problemes d’accessibilitat a Espanya

    A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.

    «Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans», afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP «va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat».

    Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que «les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs», però que, no obstant això, aquest tipus de detenció «es practica àmpliament en tota la regió europea».

    Menys càncer, més diabetis i menys alcohol

    Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La Salut és el que importa

    Per ara, els serveis sanitaris estan dedicats fonamentalment a l’atenció a la malaltia, algunes vegades a la prevenció i generalment actuen quan ja hi ha símptomes fent diagnòstics, posant tractaments (molts cops sofisticats, amb ingressos hospitalaris i intervencions que comporten també riscos) i al final acompanyant a pacients crònics i amb sort ajudant a una bona mort (molts cops allargant l’esperança de vida però amb molt mala qualitat d’aquesta, quant no amb aferrissament terapèutic).

    Tot això està molt bé, molts cops és necessari, però la Salut és una altra cosa. Si paguéssim als professionals només quan estem malalts aniríem malament (hi ha països que ho fan i així els hi va). Els hem de pagar amb bons salaris perquè ens ajudin a vetllar per la nostra salut i la de la comunitat, per això el millor nivell d’atenció sanitària és el de l’Atenció Primària i Comunitària pública, el nostre equip de professionals, proper, que atén la nostra salut al llarg de tota la vida, ens coneix i coneix el nostre entorn, i quant ho necessitin (en algunes ocasions per patologies greus o rares) ja demanaran consulta als especialistes.

    Però que és la Salut? L’OMS la definia l’any 1946 com L’estat de complert benestar físic, mental i social i no sols absència de malaltia, una definició utòpica i poc realista, és el tot o res, difícil un «complet estat de benestar» (potser només assolible en determinats moments de la vida, o també complet benestar sota els efectes de les drogues). «Amb absència de malaltia», vol dir que si estem una mica malalts, amb un refredat per exemple, ja no tenim salut? Han passat més de 70 anys d’aquesta definició.

    A Catalunya el doctor Jordi Gol, coordinador d’una ponència que definia la salut, en el X Congrés de Metges i Biòlegs, celebrat a Perpinyà el 1976, va proposar una definició nova de salut que fruit del debat del Congrés i publicada al llibre d’actes del mateix (publicades per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques) deia això: La Salut és aquella manera de viure que és autònoma (amb suficient autonomia personal per portar a terme raonablement els nostres projectes de vida) solidària (amb la salut dels altres i per tant en la lluita contra els determinants negatius per la salut, socials, econòmics, de gènere, ambientals, etc.) i joiosa (manera de viure amb alegria, optimisme, esperança). Aquesta nova definició va ampliar i millorar molt la proposta de definició de l’OMS, fa el concepte de salut més dinàmic i introdueix altres valors (no només somàtics) i no parla d’estat ni d’absència de malaltia. Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna discapacitat i tenir força salut encara, de fet podem considerar la malaltia com un determinat mes de la salut (de vegades important).

    32 anys després del Congrés de Perpinyà, en el 18è Congrés de Metges i Biòlegs del 2008 a Girona, la taula rodona sobre aquest tema coordinada pel Dr. Oriol Ramis, accepta la definició de salut esmentada com a vigent tot reconeixent el seu caràcter ideològic (i que no ho és?) i que cal seguir treballant per la seva hegemonia en la societat i el Sistema Sanitari.

    Creieu que avui es pot canviar la ideologia dominant en la societat i els professionals de què el sistema sanitari s’ha de dedicar fonamentalment a la malaltia? El camí de la malaltia porta a la medicalització creixent de tots els aspectes de la vida, a l’expropiació de la salut com a autonomia i solidaritat de la persona, només serveix als interessos de qui volen guanyar diners amb els negocis de la malaltia i portar al Sistema Sanitari públic a la seva insostenibilitat.

    Serà difícil canviar el paradigma, possiblement quasi impossible si el model social i econòmic global és el que és: capitalisme financer hegemònic, consumisme, creixement depredador dels recursos i del medi, individualisme en contra de la solidaritat, submissió per contes d’autonomia, desigualtats acceptades i dificultats creixents per ser lliures. Per això diem que la lluita per la Salut és necessàriament la lluita per recuperar els valors republicans, els valors del bé comú i els drets socials. Sense una societat sana no podrem aspirar a la salut individual ni col·lectiva. Cal treballar aquest tema i afiliar-nos al Club de la salut i la Primària.