La factura del tabac és exorbitant. Cada any, l’impacte en les economies del món ascendeix a gairebé un bilió d’euros, segons un informe conjunt de l’Organització Mundial de la Salut i l’Institut Nacional del Càncer dels EUA.
Les cures sanitàries provocades pel tabaquisme i la pèrdua de productivitat suposen aquests 0,95 bilions a més de matar més de sis milions de persones, la majoria en països en vies de desenvolupament, segons les dades de l’OMS. L’organització preveu que aquesta quantitat creixi fins als 8 milions el 2030. El càlcul és que, en el món, fumen al voltant de 1,1 bilions de persones.
Grans magnituds
Totes les magnituds al voltant dels cigarrets són descomunals: «La indústria del tabac produeix i comercialitza productes que maten a milions de persones prematurament, treu recursos a les famílies que podrien utilitzar-se per menjar i educació i imposa un enorme cost en salut per a aquestes famílies, les comunitats i els països», ha analitzat Oleg Chestnov, director adjunt per a Malalties No Contagioses de l’OMS.
L’estudi tracta de deixar clar l’íntima relació entre el tabaquisme i el seu impacte econòmic a més de l’eficàcia que diverses mesures d’aquesta índole poden tenir per contenir l’epidèmia de consum de tabac. «Poden generar recursos significatius per als governs», asseguren les dues institucions.
«Podria incrementar-se la recaptació en un 47% global -139.000 milions d’euros- si els impostos s’elevessin 76 cèntims per paquet. Això portaria a una alça del preu que comportaria una baixada del consum del 9%: 66 milions de fumadors adults menys».
A més, aquest monogràfic assegura que el control del tabac no implicarà un dany significatiu en les economies locals ja que «el nombre de treballs que depenen del tabac ha estat caient en la majoria dels països». No obstant això, també adverteix del «poder creixent» que han adquirit les tabaqueres ja que, el 2014, «cinc empreses acaparaven el 85% del mercat del tabac».
Aquesta mateixa setmana un estudi teòric realitzat per un grup d’antropòlegs ha conclòs que les cesàries estan provocant un canvi evolutiu, fent que augmentin lleugerament les taxes d’embarassos en què el fetus és massa gran pel que fa a la pelvis de la mare, el que es coneix com a desproporció fetopèlvica.
Les cesàries permeten que els nadons molt grans gestats en mares més petites sobrevisquin mentre que, amb un part exclusivament natural, solien estar destinats a morir. El seu llegat genètic segueix endavant, en lloc de desaparèixer.
No obstant això, l’estudi -basat en models matemàtics- ha servit perquè alguns mitjans hagin interpretat que és l’excés actual de cesàries el que està provocant que neixin nens amb el cap més gran. «Aquestes afirmacions són, per descomptat, simplificacions barroeres», explica a eldiario.es el principal autor de l’estudi, l’antropòleg de la Universitat de Viena, PhilippMitteroecker.
Quan es dóna un cas de desproporció fetopèlvica, la grandària relativa del fetus respecte a la pelvis de la mare fa que un part natural sigui inviable, amb el que se sol procedir a practicar una cesària.
Segons Mitteroecker, «abans que hi hagués cesàries tant la dona com el nadó podien morir, de manera que els gens relacionats amb una pelvis estreta o amb un fetus gran no es transmetien a la següent generació, mentre que ara sí que s’hereten i, per tant, el grup genètic està canviant».
És a dir, aquests possibles canvis evolutius només s’estarien produint degut precisament a les cesàries mèdicament bé prescrites i que estan indicades per a aquests casos de desproporció fetopèlvica. No tenen res a veure amb el suposat excés de cesàries. És a dir, aquelles intervencions que no responen a necessitats reals- que es dóna en molts països en l’actualitat.
«Els nostres resultats es basen en un model matemàtic, no en les taxes creixents de cesàries», assegura Mitteroecker, que insisteix que «l’alt nombre de cesàries mèdicament no indicades no té res a veure amb el nostre estudi i nosaltres no tenim res a dir sobre elles».
Les cesàries, només en cas necessari
L’alt nombre de cesàries que es dóna en molts països ha obert un debat durant els últims anys en la comunitat mèdica internacional. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la cesària «és eficaç per prevenir la morbimortalitat materna i perinatal». No obstant això, recorden que aquest procediment «està associat a riscos a curt i a llarg termini».
Des de 1985 l’OMS recomana que les taxes de part per aquest procediment no superin el 10% en cap regió del món. Durant els últims anys aquesta organització ha modificat lleugerament les seves recomanacions i ara assegura que «s’ha de fer tot el possible per fer cesàries a totes les dones que ho necessitin en lloc d’intentar arribar a una taxa determinada».
L’eliminació d’aquesta taxa d’entre el 10% i 15% va ser ratificada l’any passat gràcies a un estudi publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina, en el qual els científics van concloure que aquestes xifres eren «massa baixes» i que un percentatge de fins al 19% estava associat a millors xifres de mortalitat, tant de mares com de nadons.
En l’actualitat, encara hi ha molts països en què les taxes de cesàries són molt altes, com el Brasil, que arriba al 50%, molts especialistes coincideixen que l’important no és el nombre, sinó que es realitzi només quan hi hagi motius mèdics, ja que les intervencions quirúrgiques sempre comporten un risc. A Espanya, segons les últimes dades disponibles, el percentatge de cesàries se situa entorn del 21%.
Per què els parts humans són tan durs?
El treball de Mitteroecker, publicat a la revista PNAS, està dedicat a analitzar els parts des d’un punt de vista evolutiu. Els investigadors intenten esbrinar per què en els éssers humans el fetus té una mida tan gran en relació amb el canal de part, especialment si ho comparem amb altres primats, i es plantegen per què no hem evolucionat per tenir pelvis més amples, si això facilitaria el part.
Segons el model desenvolupat per Mitteroecker i els seus col·laboradors, la probabilitat de supervivència augmenta amb la mida del nadó relatiu a la mida de la pelvis materna, atès que les dades mèdiques mostren que els nounats més grans tenen taxes de supervivència més altes i que les pelvis amples, malgrat suposar un avantatge per al part, s’associen amb més riscos de prolapse d’òrgans i defectes similars.
«Hi ha dues forces selectives oposades», explica Mitteroecker, «una que tendeix a fer que els nounats siguin més grans i les pelvis més estretes, i una altra que tendeix a fer que els nounats siguin més petits i els canals de naixement més grans». No obstant això, continua aquest investigador, «les cesàries s’han eliminat en gran mesura el segon mecanisme de selecció, deixant només el primer, que portaria a tenir nounats més grans i pelvis més estretes».
És important assenyalar que el treball d’aquests investigadors no es basa en dades reals de la taxa de desproporció fetopèlvica, que segons la literatura científica és estable, sinó que és una predicció basada en model matemàtic. «Com que no tenim dades utilitzem una incidència del 3% de desproporció fetopèlvica abans de les cesàries i amb aquesta dada vam pronosticar un augment d’entre un 10% i un 20%».
L’estat espanyol va incórrer en diversos errors a l’hora de donar resposta als dos casos importats i el cas de transmissió autòcton d’ebola. Així ho constata l’informe La resposta enfront de l’epidèmia pel virus de l’Ébola a Àfrica Occidental (2014-2015): lliçons apreses en el nostre entorn, elaborat pel Comitè Científic Assessor sobre la Malaltia pel Virus Ebola (CCAMVE). El comitè, creat el 2014 pel Departament de Salut, l’integren una dotzena de professionals dels àmbits de la gestió clínica de malalties tropicals, salut pública, virologia, vacunes, acció operativa i comunicació.
A Espanya hi va haver dos casos importats, que corresponen a dos religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu, i un cas de transmissió autòctona, el de l’auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III de Madrid, Teresa Romero. Segons destaquen els experts en l’informe, que s’ha fet públic ara, aquests casos “van disparar una allau de reaccions a tots els nivells, posant de manifest que el model de resposta estava sent feble i inconsistent”.
Per exemple, es critica que el cas inicial fos atès a l’Hospital Carlos III de Madrid quan aquest centre “no disposava de cap acreditació per atendre aquest tipus de pacients”. Una decisió, a més, “incongruent” segons el Comitè atès que Espanya comptava en el moment de la repatriació dels pacients amb dos centres de referència del Sistema Nacional de Salut per a l’atenció de les malalties importades: l’Hospital Ramon y Cajal a Madrid i l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tots ells acreditats pel Ministeri de Sanitat per aquest tipus d’atenció.
D’altra banda, l’informe també destaca que la gestió política i comunicativa del trasllat dels dos pacients, que es va fer a nivell autonòmic, “es va fer a través d’uns responsables manifestament no preparats tècnicament per a la situació, contribuint a la confusió i la desconfiança generalitzades”.
Segons el text un dels errors va raure també en com des de l’administració i alguns mitjans de comunicació es va informar dels fets. La comunicació després de les primeres 24 hores després de la confirmació del cas de transmissió autòctona “va ser especialment desastrosa”, a ulls del comitè, que recalca l’existència d”errors de comunicació durant la roda de premsa” així com també “absència d’informació oficial fluida”. Aquesta absència d’informació hauria fomentat conductes irresponsables des d’alguns mitjans.
Amb tot, es posa en valor que davant possibles emergències de salut pública a Espanya i a Catalunya, el grau de preparació de la resposta ha anat millorant.
Manca de coordinació i lentitud en la resposta internacional
En l’informe el Comitè també fa una valoració de la resposta internacional a l’epidèmia a l’Àfrica Occidental. Aquesta resposta ha estat “lenta i amb importants dèficits de coordinació” segons els experts, que consideren que la resposta a l’ebola va posar de manifest la vulnerabilitat davant epidèmies globals de malalties infeccioses. “La comunitat internacional no està preparada per abordar ràpidament i efectivament crisis de salut pública, especialment quan afecten països de renda baixa”, resa el text.
A més a més, es fa una mirada crítica al retard en la decisió i mobilització per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organisme responsable de la resposta institucional i tècnica davant les epidèmies mundials. Un retard al que s’hi van afegir també les actuacions de diversos països desenvolupats: “No és fins a l’aparició dels primers casos importats als EUA i a Europa que es mobilitzen diferents governs de manera consistent i àmplia”, apunta l’informe. En aquesta línia es mostrava crític Luis Encinas, de Metges Sense Fronteres (MSF), que en una entrevista amb aquest diari assegurava que “l’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”. Encinas és una de les persones que ha participat en l’informe.
L’epidèmia més mortífera de l’ebola ha deixat al seu pas 11.300 víctimes mortals i 28.000 infectats, a més d’uns sistemes de salut -els dels països més perjudicats per l’epidèmia- encara més dèbils.
La doctora Adelaida Sarukhan, que ha donat suport en la gestió de la informació científica de l’informe, apuntava ja en un article: “el greuge sobre els països més afectats i la memòria de les seves víctimes serà doble si després d’haver permès el desencadenament de la crisi ignorem les lliçons essencials que se’n desprenen”. En aquest sentit assenyalava com una de les principals lliçons que la lluita contra amenaces a la salut global, com l’ebola, comencen “molt abans que es diagnostiqui el primer cas” en al·lusió a la necessitat d’invertir en uns sistemes de salut forts en països en vies de desenvolupament així com en recursos destinats a la prevenció i la investigació .
Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.
Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.
A les portes de la batalla per una alimentació sana
Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.
Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.
Gravar els aliments insans
A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.
A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.
L’alimentació en funció de la classe social
Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.
Durant les últimes setmanes diversos estudis han posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. Aquesta mateixa setmana, un altre estudi treia a la llum les pràctiques dels dos gegants del món dels refrescos, Pepsi i Coca-Cola, que van pagar per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA. Finalment, la setmana va concloure amb una petició de l’Organització Mundial de la Salut perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.
Els científics saben des de fa dècades que un consum massa gran de sucres resulta perjudicial per a la salut. No obstant això, els consumidors no sempre disposen de tota la informació sobre els productes i sovint els resulta complicat tractar de portar una alimentació saludable.
Què és el sucre?
En realitat no hi ha un sol sucre, sinó molts tipus de sucres, com la glucosa, la fructosa o la lactosa, per citar només tres exemples. Encara que tots són hidrats de carboni, cadascun posseeix la seva pròpia estructura i actuen de forma diferent al nostre cos.
El sucre de taula, per exemple, és en realitat un disacàrid anomenat sacarosa i que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa.
Són tots igual de perjudicials?
Encara que cada un dels sucres reacciona de forma diferent amb el cos, un consum excessiu de qualsevol d’ells pot tenir efectes negatius en la salut. No obstant això, no hi ha una recomanació diària per als sucres que es presenten de forma natural en els productes lactis o la fruita.
Els que sí hem de limitar són els sucres que s’utilitzen en la indústria alimentària i que es denominen sucres afegits o lliures. L’Organització Mundial de la Salut els defineix com tots aquells sucres que «els fabricants, els cuiners o els mateixos consumidors s’afegeixen als aliments o les begudes que es consumiran, així com sucres presents de forma natural a la mel, els xarops, i els sucs i concentrats de fruites».
Els sucres afegits són artificials?
No. Malgrat que es fa una diferenciació entre aquells que apareixen de forma natural a la fruita i la llet i els afegits, en realitat són la mateixa molècula. De fet, el sucre de taula és un sucre afegit i és d’origen natural, ja que generalment s’extreu de la canya de sucre, de la remolatxa o del blat de moro i després és purificat i cristal·litzat.
Per què es limiten només els sucres afegits?
Si bé és cert que les fruites o la llet contenen sucres, cal tenir en compte que aquests aliments també inclouen altres tipus de nutrients, com vitamines, minerals i fibra. No obstant això, molts dels aliments amb sucres afegits sovint aporten calories sense nutrients, el que es coneix com calories buides. En consumir aquest tipus de calories hem de compensar la manca de nutrients amb altres aliments, amb el que podem acabar augmentant les calories totals i provocant sobrepès.
Quins riscos comporta un consum excessiu?
Tot i que les proves científiques no són completament concloents, molts estudis indiquen que una dieta amb excés de sucre pot causar obesitat en nens i adults i augmentar el risc de patir diabetis tipus 2, síndrome metabòlica i hipertensió arterial. A més, també pot contribuir a la formació de càries, augmentar els nivells de triglicèrids o afavorir el desenvolupament de malalties del cor.
Quines són les quantitats recomanades?
L’ideal són 25 grams de sucre al dia. Des de l’OMS es recomana limitar el consum de sucre afegit a menys del 10% de la ingesta calòrica total, tant per a adults com per a nens. Tenint en compte que el consum de calories d’una persona sana s’ha de situar al voltant de les 2.000 calories i que 1 gram de sucre equival a 4 calories, la recomanació de l’OMS és d’uns 50 grams diaris.
No obstant això, l’organització destaca que per obtenir majors beneficis que l’ideal seria reduir el seu consum a menys del 5% de la ingesta calòrica total, el que equivaldria a aproximadament 25 grams de sucre al dia.
Quant són 25 grams de sucre?
Correspon a unes 6 culleradetes de cafè. Cal tenir en compte que una sola llauna de refresc pot arribar a tenir fins a 40 grams de sucre, el que ja suposa el 80% del consum diari acceptable per a un adult.
Com es pot reduir la ingesta de sucres afegits?
Un dels primers passos és limitar especialment el consum de begudes ensucrades, com refrescos o sucs a base de concentrats. També és recomanable reduir els caramels, els dolços i els aliments processats.
On es mira la quantitat de sucre d’un producte?
Només cal observar l’etiqueta amb la informació nutricional. No obstant això, un dels principals problemes de l’actual etiquetatge és que no s’especifica la proporció de sucres afegits. Per exemple, qualsevol iogurt tindrà una quantitat determinada de lactosa, un tipus de sucre que es troba de forma natural a la llet, però a més també pot tenir un altre tipus de sucres que se li han afegit durant el processament del producte i la proporció no ve especificada en l’etiqueta.
Per solucionar aquest problema podem recórrer a l’etiqueta on vénen els ingredients, recordant que estan ordenats per quantitat, de manera que el primer és el més abundant.
Els productors utilitzen molts noms per al sucre, com sacarosa, glucosa, fructosa, xarop de blat de moro, xarop d’auró i un llarg etcètera, el que fa encara més complicat obtenir una informació nutricional adequada.
Hi ha alternatives més saludables?
Cal tenir en compte que moltes de les alternatives que se solen vendre com més saludables, com sucre bru o mel, no ho són, ja que contenen les mateixes quantitats de sucres, particularment de glucosa i fructosa.
També hi ha tota una gamma d’edulcorants artificials que es poden utilitzar com a substituts dels sucres. Tot i que no hi ha proves concloents, diversos estudis han suggerit que tant els refrescos ensucrats com els edulcorats artificialment estan associats a un guany de pes. Per això, la millor estratègia és limitar aquest tipus de begudes.
Quines mesures s’estan portant a terme les autoritats?
Poques o cap. Malgrat els reiterats avisos per part de l’OMS, incloent-hi la recent recomanació d’apujar els impostos sobre les begudes ensucrades, la veritat és que ni els EUA, ni la Unió Europea han pres cartes en l’assumpte. Tampoc s’han assolit acords per millorar i simplificar l’etiquetatge dels productes.
El tabac mata entre cinc i sis milions de persones cada any, unes 60.000 són espanyoles. En total el consum d’aquesta substància ha causat la mort d’un milió de persones a tot l’estat els últims 30 anys. Aquest producte ha estat acceptat al llarg de la història per molts ciutadans i alguns governs, que a vegades han ajudat a impulsar una indústria que com més creixia més afectava la salut de la ciutadania. Carlos Escolà, periodista i autor de “Licencia para matar. Una historia del tabaco en España”, analitza en aquest llibre el recorregut històric que ha tingut el tabac a l’estat espanyol. Escolà parla del poder de la indústria del tabac i explica com el sistema polític i judicial espanyol han protegit en moltes ocasions l’enorme poder econòmic que representen les grans multinacionals de la nicotina enfront dels milers de malalts que demanaven justícia als tribunals per sentir-se enganyats.
El tabac mata a més persones en un any que la sida, l’alcohol, les drogues il·legals, els accidents de tràfic i els homicidis junts. En canvi sembla que la controvèrsia sigui menor quan es parla del tabac. Hi ha una visió social oposada al tabac com hi és envers als accidents o als homicidis?
L’hàbit de consumir tabac és una cosa ancestral, que ha canviat la cultura nostra i l’europea. Al ser un hàbit que té tants anys ha estat sempre socialment molt acceptat i assumit. Però les regulacions que s’han fet han comptat sempre amb el suport de la població. Perquè a la vegada que s’ha acceptat històricament l’hàbit també s’és molt conscient, i cada cop més, de les conseqüències que té fumar. És una gran contradicció.
Va haver-hi una època en la qual fumar era quelcom que aportava prestigi, una moda. L’any 1980, explica al llibre, el 68% de la població fumava. Seguim igual?
Podem dir tot el contrari, fumar s’ha passat de moda, s’ha quedat antic. Tot i que molts joves s’enganxen al tabac cada dia i que continua sent un problema gravíssim, hi ha menys joves que fumen que abans, de fet, si ho mirem a nivell global, a l’última dècada a Espanya hi ha un milió menys de fumadors. Abans de la llei Salgado -2006-, un 30% dels majors de 16 anys fumava diàriament, hem baixat al 24-25% a nivell espanyol. Això no vol dir però que el problema no sigui de primera magnitud, perquè encara fumen set milions de persones a Espanya.
Es manté aquesta lluita contra el tabac iniciada l’any 2006 i potenciada amb la llei de 2011?
En els últims anys crec que hi ha hagut un cert fre vers les polítiques contràries al tabaquisme, sobretot en l’última etapa del govern del PP. No s’ha fet ni una sola campanya de prevenció, no s’ha fet cap regulació nova, inclús ara hem hagut de transposar la directiva europea de tabac i el senyor ministre diu que no hi ha hagut temps. Hi ha una certa desídia. També he detectat que hi ha una certa reorganització per part del lobby tabaquer a Espanya a través de la Taula del Tabac, en la qual hi ha la indústria, productors, cultivadors i amb una major acceptació per determinades institucions. Estem en un moment delicat. També hi ha una petita relaxació pel que fa al compliment de la normativa. Mentre que Espanya va arribar a tenir un punt de certa innovació i cert lideratge de les polítiques contra el tabaquisme, ara ens hem quedat una altra vegada enrere.
De fet, Espanya va ser la seu de la Primera Conferència Europea sobre tabac i salut, què va representar això? I per què es va fer a Espanya?
Va ser molt important, perquè es va donar dintre d’un context de modernització del país en general. Vam tenir un ministre que no ha estat prou reconegut en les polítiques sanitàries a aquest país, Julián García Vargas. Va ser el ministre que va haver de transposar les primeres grans directives europees del tabac a Espanya que van prohibir la publicitat, i posaven les primeres advertències a les caixes de tabac. Tot allò va fer que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decidís que el primer gran congres per la lluita contra el tabaquisme es celebres a Madrid. Va ser un moment important de reconeixement i d’impuls de les polítiques contra el tabaquisme a Espanya, que era un dels països que més preocupava l’OMS perquè era un dels països on més es fumava, juntament amb Grècia.
Una de les raons per les quals costa tant fer front a la indústria és el fet de que molts dels seus dirigents estiguin estretament relacionats amb el poder? Parla del cas d’un alt directiu del sector del tabac que va ser eurodiputat del PP.
Crec que la indústria del tabac és pionera en el lobbisme en el pitjor sentit de la paraula. I és pionera amb la pràctica de portes giratòries. En aquest cas parlem de portes giratòries de 180 graus: gent que ve de la indústria del tabac, després passa a un partit polític, treballa per exemple com eurodiputat al parlament europeu i quan acaba torna al seu lloc de treball a la indústria.
Això segueix passant? Quines són les estratègies avui de la indústria?
Avui dia és més difícil fer això, però la indústria continua fent la seva activitat de lobby. Ells lluiten perquè es pugui vendre un producte que té la contradicció de què com més benefici té a més gent mata. És a dir, com més diners guanyi Philip Morris voldrà dir que a més gent haurà matat. El truc del tema està en fer una constant regeneració del consumidor, a mesura que es van morint els clients agafar-ne de nous. I sobretot anar orientant el negoci cap als països del tercer món on hi ha menys regulacions i per tant poden trobar amb més facilitat més consumidors i amb menys problemes de regulació i de limitacions de consumir el seu producte.
El periodista Carlos Escolà
Les dues lleis més recents, la del 2006 i la del 2011, són les accions més rellevants per posar barreres a aquesta indústria?
Les dues grans regulacions són aquestes. Jo li dono molta importància a la del 2006, tot i així es va aprovar d’una manera una mica fallida perquè no prohibia fumar en l’hostaleria, obligava als locals petits a escollir si eren per fumadors o no i als grans a separar els espais. Això va ser un greu error, dit per la mateixa ministra Salgado, perquè no va ser una llei completa. Però sí que va suposar el gran canvi cultural a Espanya. Va suposar treure el tabac de determinats espais comuns, com per exemple a les zones de treball.
Va ser en aquell moment quan la societat va començar a prendre consciència de les repercussions de consumir tabac?
L’administració ha de vetllar per la salut dels seus ciutadans i quan un govern tira endavant una mesura com aquesta sempre genera polèmica i per tant surten moltes informacions per justificar i argumentar el motiu de la mesura i això fa que els mitjans en parlem i que la gent es conscienciï més del problema. Totes les enquestes que va fer el CIS en el seu moment comptaven, sempre, amb un grandíssim suport de la població vers les polítiques contra el tabac.
Pensa que els fumadors són conscients dels efectes reals que té aquesta pràctica sobre la seva salut?
Les dades són molt fredes. La majoria de gent s’enganxa al tabac als 13 anys i en aquella edat un veu molt lluny qualsevol possibilitat de que li passi res, sempre pensa que no li passarà. Quan un veu tan lluny la possibilitat de que li toqui una malaltia fa que es relaxi i no sigui conscient. La decisió de començar a ser fumador es pren a una edat en la que un no té tota la informació o si la té no la madura prou per valorar els pros i els contres. Quan un és prou madur ja s’ha convertit en un addicte. Fumar o no fumar és una cosa molt més subjectiva.
Quina informació té el consumidor?
La indústria sap des dels anys 50 que fumar provoca càncer, però no va reconèixer públicament que ho sabia fins a finals del 90, 50 anys després gairebé. Ara ens estan tornant a enganyar amb els additius. La indústria no informa del que posa a les cigarretes perquè la gent pugui estar-ne informada. Saben que els provocarà moltes malalties però del cert no saben el que estan prenent, ni els metges saben el què estan tractant. La cigarreta s’ha convertit en un producte d’enginyeria química i ningú coneix tots els additius perquè la indústria no informa.
Com s’ha de combatre això?
El futur és seguir per la via de la regulació, guanyar espais sense fum, prohibir fumar en els cotxes amb menors, prohibir fumar en espais comuns naturals com les platges o altres llocs. L’Institut Català d’Oncologia (ICO) informava fa poc que fumar a les portes dels centres hospitalaris o a les portes d’oficines fa que entri el fum a les instal·lacions a través del corrent d’aire i acaba perjudicant la qualitat de l’aire, per tant encara es poden fer moltes més coses per protegir el fumador passiu. També s’ha d’incrementar el preu del tabac, a Espanya costa la meitat que al Regne Unit. Està demostrat que l’increment del preu del tabac és una de les coses determinants perquè els adolescents no s’enganxin al tabac.
Malgrat el progrés que s’ha fet en la lluita contra la malària en els darrers anys – un descens del 60% en la mortalitat i una reducció del 37% en el nombre de casos en els darrers quinze anys- encara queda molt a fer. Si des de l’any 2000 57 països van reduir els seus casos de malària en un 75%, l’objectiu que fixa l’Estratègia tècnica global per la malària 2016-2030 inclou una reducció de, com a mínim, un 90% de la incidència i la mortalitat a tot el món per aquesta malaltia que es transmet a l’ésser humà per la picadura de mosquits femella infectats del gènere Anopheles.
Segons les últimes dades de l’OMS, el 2015 la malària o el paludisme es va continuar transmetent en 95 països i territoris i gairebé la meitat de la població mundial es troba en risc. Amb tot, la gran càrrega recau sobre l’Àfrica subsahariana, on l’any passat van concentrar-se el 88% dels casos i el 90% de les morts per la malaltia. Tot i ser una malaltia que es pot prevenir i tractar continua sent una amenaça de salut, especialment en els grups de població més vulnerables, com són els infants i les dones embarassades. De fet, més de dos terços de les morts per paludisme es registren en menors.
Precisament per abordar els diferents reptes i intercanviar coneixements sobre una estratègia multidisciplinar, una cinquantena d’experts d’arreu del món participen a Barcelona aquesta setmana en la cinquena edició del curs ‘La ciència de l’eradicació’, organitzat per ISGlobal, la Harvard TH Chan School of Public Health i el Swiss Tropical and Public Health Institute. Precisament en relació als reptes dels propers anys, el director del programa mundial de malària de l’OMS, Pedro Alonso, va recordar en la seva ponència que serà necessari triplicar el pressupost destinat a lluitar contra la malària i va apuntar com a alguns dels reptes les «enormes bretxes de cobertura que encara existeixen» i l’amenaça que planteja l’aparició de resistències. I és que una de les preocupacions de l’agència sanitària de l’ONU és que el mosquit vector de la infecció s’hagi tornat resistent a alguns insecticides.
La lluita contra la malària: una estratègia global
El 2000 eren 106 els països i territoris amb transmissió de malària activa mentre que a finals del 2015 eren 95. D’altra banda, vuit països van declarar 0 casos de malària el 2014: l’Argentina, Paraguai, Costa Rica, Iraq, Marroc, Sri Lanka, Omán i els Emirats Àrabs Units. Amb tot, prop de 438.000 persones van morir el 2015 per culpa de la malaltia.
El restabliment de l’eradicació de la malària com un objectiu per la comunitat internacional fa cinc anys ha conduït a canvis importants en les estratègies adoptades per països endèmics. «Hi ha països que estan sent actius en el procés d’eliminació de la malària. L’estratègia ha de ser una combinació de tractament amb medicació efectiva i prevenció. Hem vist països que ho han fet i tenim eines potents per a fer-ho», assegura Regina Rabinovich, directora de la Iniciativa per l’eliminació de la malària a ISGlobal, una iniciativa de l’Obra Social «la Caixa».
Segons l’OMS, el ritme en què avança cada país depèn de la solidesa del seu sistema nacional de salut, del novell d’inversió en la lluita contra la malaltia i altres factors com ara la realitat social, política o medioambiental del país. Rabinovich és conscient que els reptes encara són molts: «Ens trobem amb reptes de lideratge, finançament i implementació», assegura. Segons diu, compten amb fons per fer prop de la meitat del que es necessita per a la recerca o el desenvolupament de programes. Alhora reconeix que «els sistemes de salut en alguns països són crítics i la voluntat política és un ingredient molt important» però es mostra optimista: «El que més m’impressiona quan vaig a Àfrica o a Amèrica és que estem enmig d’un canvi abismal en termes de lideratge polític i la voluntat de prioritzar-ho en el mapa». «És significatiu que es reconegui com un fet que necessita acció, a Àfrica el que encara té més poder és tenir caps d’estat parlant dels objectius a llarg termini d’eliminació de la malària dins de les seves fronteres», afegeix.
Tota la població Catalana i tot el territori es van veure afectats per l’aire contaminat l’any 2015. Així es desprèn d’un nou informe de l’organització Ecologistas en Acción que analitza els nivells de contaminació de l’aire a l’estat espanyol.
Si es pren com a referència els estàndards fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 7,5 milions de catalans es van veure afectats per l’aire contaminat. Si es vol ser menys exigent i es fixen els estendards legals que marca la Unió Europea –més baixos que els que recomana l’OMS- , 5 milions de ciutadans catalans van respirar aire contaminat el 2015.
El mateix any, segons aquesta organització que ha recollit dades de 700 estacions de mesurament de l’aire, 120 d’elles a Catalunya, es va produir un augment de la contaminació de partícules en suspensió, les anomenades PM10 i PM2,5 a Catalunya. També va augmentar el nivell de diòxid de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i el diòxid de sofre (SO2), tots ells contaminants de l’aire amb conseqüències per la salut de les persones i pel medi ambient.
En el conjunt de l’estat espanyol, i segons els nivells fixats per la directiva europea, dos de cada cinc espanyols van respirar el 2015 aire que incompleix aquesta normativa. En total 18,5 milions de persones, el que va suposar un augment de 3 milions de ciutadans comparat amb el 2014.
Les àrees metropolitanes de les grans ciutats són les més afectades per aquesta problemàtica. Des de Ecologiastas en Acción exigeixen als governs català i espanyol que prenguin mesures per reduir la contaminació i respectar la legislació vigent.
Precisament fa dos mesos el Parlament de Catalunya aprovava una moció instant al Govern a prendre mesures per complir amb els límits europeus de contaminació de l’aire. Per tal de què aquesta comunitat compleixi amb la legalitat europea hauria de reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020.
Conseqüències per la salut
Cada any es registren més de 25.000 morts prematures a tot Espanya per afectacions derivades de la contaminació de l’aire, segons les dades de l’Agència Europea de Mediambient, que recull l’informe. “La contaminació de l’aire hauria d’abordar-se com un problema de primer ordre” exigeixen des de la plataforma Ecologistas en Acción.
Però més enllà de les morts, el cost sanitari derivat d’aquesta contaminació representen almenys 32.000 milions d’euros l’any, el que suposa un 2,8% del PIB espanyol, segons l’OMS i l’OCDE. A més d’això s’ha d’afegir el cost que es deriva de les problemàtiques causades per aquesta contaminació en els cultius i els ecosistemes naturals.
L’organització també creu que la informació que es dóna a la ciutadania per part de les administracions públiques respecte a aquest tema no és “ni adequada ni ajustada a la gravetat del problema”. I denuncien que per evitar que algunes zones apareguin com a contaminades, es fixen uns límits de contaminació més laxes que els recomanats per la comunitat científica i l’OMS, el que suposa que es facin passar per saludable uns nivells de contaminació que segons l’organització són “nocius per la salut”.
Aquest dimarts, Dia Mundial Sense el Tabac, l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha fet públiques les dades sobre el consum d’aquest producte. Entre el 2006 –un any després de l’aprovació de la llei contra el tabac que prohibia fumar als restaurants i bars -i el 2015 s’ha reduït de forma significativa, segons l’agència, l’exposició al fum ambiental als espais públics.
A més ha disminuït, també, el nombre de consumidors. El 2002 fumaven un 32% dels catalans majors de 15 anys, mentre que l’any passat aquest percentatge era del 26%, el que representa que al voltant de 270.000 persones hagin deixat de fumar durant aquest temps.
Aquesta disminució del consum i l’augment d’espais públics lliures de fum, sobretot pel que fa als establiments, ha comportat una caiguda d’un 11% dels ingressos per infart miocardi en les regions sanitàries de Barcelona i de Girona. A més també ha suposat una reducció d’hospitalitzacions per asma bronquial, que entre el 2002 i 2009 es van reduir en un 29% tant en nens com en adults, segons l’Agència.
Tot i així a Catalunya mor cada hora una persona per causes relacionades amb el tabac. Una de cada 4 morts en homes i una de cada 14 en dones majors de 35 anys responen també a aquesta causa. Al món moren sis milions de persones per motius semblants. A Espanya hi ha més de 60.000 defuncions anuals que responen a qüestions directament relacionades amb el consum de tabac, segons l’últim estudi epidemiològic realitzat, el que suposa més del 15% de les morts registrades a tot l’Estat.
És per això que malgrat els avenços, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) insisteix en què cal seguir fent esforços. La directora general de l’Organització, Margaret Chan, ha dit aquest dimarts que és urgent que els països implementin els paquets de tabac neutre, ja que assegura que és una mesura que funciona. L’envàs neutre és una mesura que permet reduir el consum perquè disminueix l’atractiu del producte, restringeix l’ús dels paquets de tabac com a suports publicitaris per promoure aquest producte, limita l’etiquetatge enganyós i augmenta l’eficàcia de les advertències sanitàries.
Alguns països com Austràlia ja han posat en pràctica aquest tipus d’envàs, que ha demostrat ser afectiu. En aquest país des de l’any 2012, quan s’aplica la iniciativa, han deixat de fumar més de 100.000 persones.
La 69 edició de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut, reunida aquesta setmana a Ginebra (Suïssa), abordarà entre diferents temes i tímidament la salut de la població migrada i refugiada. En el context actual, amb el desplaçament de poblacions a través de les fronteres més gran en els darrers setanta anys i amb una crisi dels refugiats a Europa que està deixant imatges com les del desallotjament del camp d’Idomeni aquest dimarts, l’OMS revisarà aquest dimecres l’informe sobre la promoció de la salut dels migrants.
En aquest document, publicat durant el mes d’abril, la secretaria de l’OMS recordava que «si bé s’han ratificat normes i convenis internacionals de drets humans per protegir els drets dels migrants i els refugiats, especialment el seu dret a la salut, moltes d’aquestes persones no tenen accés als serveis de salut». En aquest sentit en el document s’apunta que la seva salut està sovint exposada a riscos d’abusos, violència, discriminació o obstacles per accedir als serveis sanitaris i socials i es destaquen problemes com els relacionats amb la salut sexual, maternoinfantil, salut mental o malalties cardiovasculars. Fa un parell de mesos explicàvem la història de la filla de la Shirin i en Biryar, una petita que va néixer ja sent refugiada en una tenda de campanya del camp d’Idomeni, desallotjat aquest dimarts. De fet, un dels col·lectius més vulnerables són els infants, que poden ser propensos a infeccions agudes, com ara infeccions respiratòries o diarrea, a causa de la pobresa i les privacions durant la migració.
Segons dades de l’organisme internacional, durant el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de migrants i refugiats i s’estima que un 5% necessiten accés immediat a serveis d’atenció de salut. Assegurar la salut d’aquestes persones és també una qüestió de salut pública, avisen: «La prestació d’una atenció sanitària de qualitat adequada és important no només per la salut d’aquestes poblacions sinó que també és fonamental per protegir els drets humans i els de les comunitats d’acollida».
El procés migratori
«La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques», explicava des de Lesbos a El Diari de la Sanitat fa unes setmanes la psicòloga grega Lena Zachou.
El nombre de ferits i morts entre els refugiats i els migrants que creuen el mar Mediterrani ha augmentat molt i de manera ràpida en els darrers anys. Només des de principis d’any 1.375 persones han mort o han desaparegut al mar Mediterrani durant l’intent d’arribar a Europa, segons dades publicades per l’ACNUR. Davant d’aquest perill milers de ciutadans reclamen que s’obrin les fronteres i s’estableixin vies segures per la migració.
Qui ha treballat molt la relació entre el fenomen migratori i la salut mental dels qui ho viuen en primera persona és el psiquiatre Joseba Achotegui. Segons Achotegui existeixen fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per la integritat física. Achotegui lamenta que les organitzacions internacionals com l’OMS tinguin en general poc present la salut mental en la migració «quan precisament estem parlant de persones deixades de la mà de Déu». Segons explica per telèfon a aquest mitjà a Espanya hi ha hagut certa sensibilitat però en general encara hi ha una «desprotecció enorme» de la salut mental dels migrants, que tenen una inseguretat molt gran. Respecte la desorganització i la manca de resposta que viuen la majoria dels refugiats que arriben a Europa aquest psiquiatre apunta que «la situació d’incertesa incrementa l’estrès d’aquestses persones i incrementa els riscos dels més vulnerables».
Recomanacions per als estats
En l’informe ‘Stepping up action on refugee and migrant health’, l’oficina regional europea de l’OMS apuntava al novembre una agenda a seguir. Entre els diferents punts hi ha: «els estats membres han d’avaluar si el sistema de salut i les intervencions de salut públiques estan donant resposta a les necessitats dels migrants i els refugiats així com també avaluar si la capacitat d’intervenció és suficient». També destaquen posar l’èmfasi en la no discriminació en l’accés al sistema de salut i d’explorar models de salut sostenibles que financiin les necessitats de salut dels migrants. «Un lideratge i un ampli consens per avançar cap a una actuació comuna a nivell europeu per coordinat la resposta en el sector salut són necessàries», resa un document que corre el risc de quedar-se en paper mullat.
El text que revisarà l’Assemblea General de l’OMS aquest dimecres estableix com a prioritats futures, entre altres, el desenvolupament i l’aplicació de polítiques sanitàries adequades a les necessitats dels migrants, amb la incorporació d’un enfocament de salut pública i l’accés equitatiu als serveis de salut. També s’esmenta garantir que aquests serveis són apropiats des d’un punt de vista cultural, lingüístic i epidemiològic i, si cal, formar el personal perquè tingui una millor comprensió de les qüestions sanitàries relacionades amb el desplaçament de població.
