Just Deploy It!

Etiqueta: OMS

  • Dolors invisibles, malalties silenciades

    El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, tres malalties diferents però que presenten alguns punts en comú. Un de molt important és la incomprensió i falta d’atenció adequada que encara pateixen els afectats en els àmbits sanitari, laboral o social. Aquest fet incrementa de manera considerable el patiment derivat directament de la pròpia simptomatologia; parlem, per tant, d’una doble condemna, ja que, a banda del notable impacte negatiu que la malaltia incorpora al dia a dia i a les expectatives de futur, els pacients han de suportar en la majoria de casos un autèntic calvari per veure reconeguts els seus drets com a malalts crònics.

    No es tracta de malalties en cap cas minoritàries o desconegudes. En les darreres dècades s’ha publicat suficient literatura mèdica com perquè davant de cada nou cas es pugui realitzar un diagnòstic ràpid, que posi a l’abast del pacient tots els recursos disponibles per al seu tractament. Com que, lamentablement, la realitat no és sempre aquesta, avui volem fer una crida d’atenció i reclamar més investigació, millor assistència i, sobretot, una major visibilitat. En aquest article ens centrarem concretament en el cas de la fibromiàlgia, però fem extensiu a les altres dues síndromes el nostre reclam per eradicar la situació de vulnerabilitat que viuen els afectats.

    Segons l’Associació de Divulgació de la Fibromiàlgia, es calcula que aquesta malaltia afecta aproximadament entre un 2% i un 6% dels pacients que consulten el metge de família i entre un 10% i un 20% dels que ho fan amb el reumatòleg. Des de l’any 1992, la fibromiàlgia està reconeguda com a malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Incomprensiblement, és possible trobar a dia d’avui professionals de la salut (metges, psicòlegs, fisioterapeutes…) que qüestionen la seva existència. Això ja és un clar indici de què alguna cosa s’està fent malament.

    La fibromiàlgia es caracteritza per l’existència de molts símptomes junts al mateix temps. El símptoma cardinal és el dolor generalitzat de l’aparell locomotor, és a dir, músculs, lligaments i articulacions, que ve acompanyat de cansament important, alteracions del son, pèrdua de concentració i memòria, ansietat, tristesa, migranyes o alteracions digestives, entre d’altres (s’ha arribat a identificar un centenar de símptomes).

    Tot i estar qualificada de malaltia reumatològica, el seu origen sembla estar relacionat amb un mal funcionament del Sistema de Sensibilització Central. Els darrers estudis apunten a una alteració en els neurotransmissors, és a dir, les substàncies que permeten la comunicació entre les cèl·lules nervioses. No es coneixen les causes específiques que causen la fibromiàlgia i actualment no s’ha descobert encara una cura per a la malaltia. Els especialistes recomanen un tractament adaptat a cada pacient, que sigui el resultat de combinar tres elements fonamentals: fàrmacs, teràpia psicològica i exercici físic.

    Quines són les principals demandes dels afectats de fibromiàlgia?

    En l’àmbit sanitari:

    – Calen més recursos especialitzats als centres d’atenció primària i als hospitals. S’haurien de promoure unitats multidisciplinàries on els malalts poguessin rebre un tractament complet i personalitzat.

    – En aquest sentit, els metges de família desenvolupen una tasca clau, tant pel que fa al diagnòstic com al seguiment dels malalts. En tractar-se d’una malaltia complexa des del punt de vista simptomatològic, és necessari que aquests professionals puguin rebre una bona formació i es beneficiïn de la coordinació amb la resta d’especialistes (neuròlegs, reumatòlegs, psiquiatres, nutricionistes…).

    – S’ha de reforçar la captació de fons i els recursos humans destinats a promoure la investigació mèdica.

    En l’àmbit administratiu i laboral:

    Segons un informe europeu de 2012, entre les malalties que cursen amb dolor crònic, la fibromiàlgia és la que s’associa amb una major taxa de desocupació, majors reclamacions de subsidis per incapacitat i major nombre de dies d’absentisme laboral al cap de l’any. Es tracta, per tant, d’una malaltia que ocasiona elevats costos a la seguretat social.

    L’impacte de la malaltia en la vida laboral del malalt varia en cada cas i és molt important ser capaços d’establir uns mecanismes eficaços per flexibilitzar al màxim la resposta que es dóna des de l’administració o l’empresa:

    – En els casos en què el malalt pot treballar, tot i algunes limitacions, s’han de posar en marxa les adaptacions pertinents que en permetin la integració (jornades reduïdes, horaris flexibles, teletreball, ergonomia al lloc de treball…). Opcions n’hi ha; la majoria de vegades només falten ganes i bona voluntat.

    – Si el malalt no pot treballar (de manera temporal o definitiva), aleshores cal engegar les vies pertinents per evitar un viacrucis legal. Ja existeixen sentències judicials en aquesta direcció, però són encara una excepció.

    En l’àmbit familiar i social:

    – És bàsic promoure el coneixement de la malaltia entre la societat. Una major conscienciació donarà lloc a ciutadans més sensibilitzats davant d’un cas de fibromiàlgia, ja sigui un familiar, un company de treball, etc.

    – Finalment, s’ha de continuar treballant per assolir una millor comunicació i interrelació entre tots els agents implicats (associacions de malalts, institucions mèdiques, organitzacions de l’àmbit de la salut, mitjans de comunicació…).

    No més pals a les rodes. Prou frustració per la falta de suport i orientació. Entre totes les parts implicades, podem aconseguir que, malgrat que els seus dolors continuïn sent invisibles, el patiment d’aquests malalts deixi d’estar silenciat. Fem-ho possible!

  • La desoladora destrucció del sistema de salut sirià

    Abans de l’inici del conflicte a Síria el sistema sanitari consistia en la coexistència d’un sistema públic que oferia la majoria de serveis d’atenció primària i un sector privat que oferia els serveis més avançats, concentrat a les àrees urbanes. “En les últimes tres dècades Síria s’havia caracteritzat per una millora global de la capacitat del sistema sanitari i una millora d’indicadors de salut com la caiguda de la mortalitat infantil i l’augment dels nivells d’immunització”, constata l’informe ‘War and Infectious Diseases: Challenges of the Syrian Civil War’. Avui però la població civil que continua vivint a Síria, un país que ha entrat en el seu cinquè any de guerra, veu la seva salut fortament amenaçada i les condicions en les quals treballen els professionals sanitaris que hi queden són molt precàries. “En lloc de proveir un lloc segur de refugi i atenció, el sistema sanitari sirià ha estat integrat al camp de batalla de la guerra civil”, escriuen els autors de l’informe.

    I és que malgrat que la convenció de Ginebra prohibeix a les parts d’un conflicte atacar doctors, ambulàncies, hospitals o hospitals de campanya amb l’emblema de la Creu Roja o la Lluna Creixent i fer-ho és considerat un crim de guerra, a Síria cap d’aquestes normes o convencions són respectades, alerta la Societat de Medicina Siriana-Americana. “A no ser que sentin que la seva vida corre perill, la majoria de la gent no anirà a un hospital perquè sap que aquest és objectiu de bombardeig”, relata un metge sirià en l’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’.

    Hospitals destruits i manca d’equipaments

    L’OMS estima que un 58% dels hospitals públics i un 49% dels centres d’atenció primària a Síria o bé han tancat o bé funcionen parcialment, a causa de la destrucció dels edificis, la manca de personal, equipaments mèdics o medicaments.  Aquest fet i el perill de ser bombardejat ha provocat que alguns dels hospitals de campanya s’hagin instal·lat en soterranis. A més, mentre que els metges i les infermeres han de tractar prop de 4.500 ferides de trauma al mes (segons dades de 2014), els hi manquen electricitat, generadors i instruments adequats.

    “Els metges no poden realitzar transfusions de sang perquè no tenen bosses de sang. A un amic meu li van haver d’amputar la cama perquè no tenien material per tractar-lo. Un nen petit va perdre els ulls després d’un bombardeig perquè no tenien les instal·lacions on extreure els fragments. Tot això s’hauria pogut evitar si tinguessin permís per tenir l’equipament i els recursos essencials”, assegura un treballador humanitari sirà en l’informe ‘Infancia bajo asedio’ de Save the Children.

    Més de 640 professionals sanitaris morts

    La destrucció de la infraestructura del sistema de salut, avisen des de la Societat de Medicina Siriana-Americana, ha forçat la fugida de milers de professionals, fet que complica encara més la tasca dels que resten al país deixant sense cobrir algunes àrees d’expertesa. Segons dades d’aquest organisme internacional, més de 640 professionals sanitaris han mort des de l’inici del conflicte al país.

    A Alep, per exemple, una ciutat de més de tres milions d’habitants, només hi queden uns 300 metges, dels quals només 16 són cirurgians i 3 són cirurgians ortopèdics. O, per exemple, a Madaia, amb una població de 42.000 persones, 29.000 necessiten algun tipus d’assistència sanitària, només hi ha un hospital de campanya i tres metges. A més, malalties que ja s’havien extingit al país, com la polio o la tuberculosi, han ressorgit i milers de persones han mort perquè no han pogut seguir els seus respectius tractaments per a malalties com el càncer o perquè no han pogut assistir a la seva sessió de diàlisi, per citar alguns dels exemples que documenta l’OMS.

    La Societat de Medicina Siriana-Americana recull, a més, que prop de 600.000 sirians han patit amputacions, cremades, dany cerebral o han perdut la vista i la majoria de les ferides han estat causades per armes de foc i bombardeigs indiscriminats.

    Els nens, les víctimes més vulnerables

    Save the Children calcula que almenys 250.000 infants sirians viuen sota un brutal assetjament que impedeix, entre d’altres, que medicaments i aliments bàsics arribin a algunes zones. Tot i que l’ONG reconeix la dificultat per obtenir valoracions sistemàtiques sobre la desnutrició, la salut o el benestar psicològic al país ha elaborat un informe basant-se en la informació recollida a través de diversos grups de discussió amb un centenar de participants que viuen en zones assetjades de Síria.

    “De vegades els meus germans i germanes i jo ens n’anem a dormir sense haver menjat res des del dia anterior perquè no hi ha menjar”, hi explica en Sami, un nen de Ghouta oriental. Les diverses entrevistes suggereixen que els infants pateixen desnutrició crònica i un dèficit de vitamines i minerals considerable.

    De fet a les zones assetjades, l’escassetat d’aliments provoca un increment que fa que molts dels productes bàsics siguin impagables. Per exemple, el preu d’un quilogram d’arròs superava al gener els 200 dòlars mentre que 100 grams de llet en pols podia arribar a costar 31 dòlars.

    A més de l’alimentació o les dificultats d’accés a un centre d’atenció primària o un hospital, els infants pateixen profundes ferides psicològiques pel fet de viure en una guerra. “Aquí ja no hi ha nens, només adults petits”, diu la Rihab, una mare de les que ha pogut parlar amb l’ONG.

    Veus des del camp de batalla

    Síria és avui probablement un dels pitjors països per exercir de metge. Més enllà de les circumstàncies amb les quals han de treballar -per exemple durant un bombardeig- i les condicions -sense material suficient ni idoni- han de veure i tractar diàriament centenars de víctimes de la guerra.

    L’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’, en el que ha participat el Centre per la Salut Pública i els Drets Humans de la John Hopkins University, recull les experiències de 27 professionals que treballen o han treballat a Síria.

    Tots els entrevistats experimenten algun tipus de trauma psicològic i, segons constata el document, el personal mèdic al país està “sobreexplotat, desmoralitzat i deprimit”. A més, segons recull, els treballadors del sistema de salut també s’han convertit en una arma de guerra. Alguns són arrestats, detinguts o torturats. “Un cop detinguts els interrogadors els demanaven que confessessin si havien tractat a membres de l’oposició”, s’assegura en el document.

    Mentre alguns pensen a marxar d’altres, com un dels testimonis de l’informe, un altre d’ells que és cirurgià assegura: “Si jo moro però en salvo a 100 ja haurà valgut la pena”.

  • Accés universal als medicaments: 10 mesures necessàries

    La falta d’accés a medicaments és un dels problemes més denunciats a nivell mundial pel que fa a l’exercici del dret a la salut: un terç de la població mundial, 2.000 milions de persones, pateixen manca d’accés a les medicines bàsiques. Des dels seus inicis fa més de 25 anys, Farmamundi té entre els seus eixos prioritaris la defensa de l’accés als medicaments essencials, que concreta en la campanya d’educació i incidència “Esenciales para la vida”.  En el marc d’aquesta campanya, Farmamundi proposa i promou deu línees d’acció per acabar amb els problemes d’accés als tractaments bàsics:

    1. Fomentar l’accés als fàrmacs inclosos a la Llista de Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Creada el 1977, aquesta llista es renova cada dos anys; l’actual nº 19, de maig del 2015, inclou 300 medicaments bàsics per combatre la gran majoria de les malalties. Són medicaments segurs, de qualitat contrastada i preu assequible.
    1. Excloure els medicaments declarats essencials per la OMS dels acords internacionals que regulen la propietat intel·lectual i comerç, és a dir, els ADPIC de l’Organización Mundial del Comerç (OMC). No es tracta de medicaments per a la disfunció erèctil o contra la alopècia, sinó de medicaments vitals –com ara els utilitzats contra el VIH/sida o l’hepatitis C- que marquen la diferencia entre la vida i la mort.
    1. Lluitar contra els abusos de les patents. El cas del Sovaldi® i altres tractaments contra l’hepatitis C ha evidenciat en els països considerats rics, un conflicte freqüent en els països empobrits: la incapacitat de costejar fàrmacs de preu estratosfèric. Cal que s’activin mecanismes legals com ara les llicències obligatòries, per a contrarestar les pràctiques abusives amb les patents de medicaments essencials.
    1. Rescatar les malalties oblidades. Les malalties tropicals (paludisme, ebola, malaltia de Chagas… i parasitosis en general) no solen afectar als països desenvolupats, i per tant la investigació farmacèutica no es dirigeix a aquestes patologies. És necessari un esforç internacional en la cerca de nous mecanismes d’investigació i desenvolupament de tractaments per a aquestes malalties.
    1. Impulsar per a què l’accés als medicaments sigui un dret fonamental. Cada vegada més persones expertes proposen que aquest principi sigui un nou dret humà, addicional al dret a la salut. No és possible que la humanitat produeixi medicaments eficaços i estiguin reservats només a uns quants. El mercat ha de tenir límits.
    1. Establir preus diferenciats per a països enriquits i empobrits. Les empreses ha d’oferir als països en desenvolupament medicaments a preus reduïts, diferents dels aplicats en els països enriquits, on està el seu veritable mercat. Aquestes pràctiques han de ser reals i efectives, sense trampes, i no simples estratègies de màrqueting filantròpic.
    1. Crear xarxes de distribució nacionals. Hi ha països amb recursos per adquirir medicaments però on hi manquen infraestructures de distribució. Cal recolzar la creació de magatzems regionals i centres de salut locals que arribin fins a l’últim quilòmetre, com la xarxa de farmàcies i farmacioles socials recolzades per Farmamundi a Amèrica Central; i que incloguin a més, sistemes de logística i refrigeració per a la correcta conservació de productes que requereixen cadena de fred com ara insulines, vacunes i altres.
    1. Lluitar contra la falsificació de medicaments. Àfrica Occidental, segons la ONU, és la zona de major incidència d’aquest problema. És necessari establir mecanismes de garantia de qualitat, així com de lluita contra els laboratoris fabricants de medicaments falsos, molts d’ells situats al sud-est asiàtic (atenció, no a la Índia!).
    1. Reduir la indolència d’alguns estats. Molts governs estan més preocupats per fer despeses sumptuàries cridaneres que per la salut de la seva ciutadania. Així s’explica que en alguns països africans la despesa sanitària per càpita no sobrepassi els 10 dòlars/any, el que redueix a quotes mínimes la inversió en medicaments.
    1. Recolzar el lideratge de l’OMS. Escàndols com el de la grip A han minat en els últims anys el prestigi de l’OMS. Això, junt amb el canvi en el seu finançament i objectius: al 2016, entorn al 75% del seu pressupost prové de fons privats com la fundació Gates, fet que inexorablement (qui paga, mana) canviarà les prioritats de l’organització. És necessari que els governs contribueixin de forma efectiva, d’acord amb les seves capacitats.

  • «L’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental»

    L’epidèmia d’ebola més mortífera a l’Àfrica occidental es va emportar 11.300 vides i va infectar a 17.300 persones més que van aconseguir superar-ho. A gairebé dos anys de l’inici d’aquest brot, que ressuscitava la malaltia al continent després de quaranta anys de la seva arribada, hem conversat sobre les lliçons que hem après d’aquesta epidèmia amb Luis Encinas, expert de Metges Sense Fronteres en ebola.

    Encinas reflexiona sobre les lliçons, en plural, perquè són diverses. «El que hem après és que el que no havia de passar ha passat», deixa anar d’entrada. El virus de l’ebola i l’abast de l’epidèmia, així com la rapidesa amb la qual avançava, va agafar per sorpresa a tothom, incloent als que tenien més experiència, assegura.

    1. Activar totes les alertes a temps

    El fet de desconèixer la malaltia geogràficament, culturalment i oficialment, que comporta ja un temps per posar els mecanismes d’atenció i que saltin les alertes, va retardar la reacció davant l’emergència. Segons ell l’alerta de l’OMS va arribar molt tard. «Hem tingut un problema i és que des del principi no hem fet el mateix diagnòstic de gravetat. Nosaltres l’1 d’abril de 2014 ja parlàvem d’una situació sense precedents i la resposta va trigar molt».

    «Recordo al març de 2014 a Guinea, érem molt pocs experts i se’ns en va anar de les mans ràpidament: no teníem la capacitat de tenir equips que poguessin respondre, fer exploratòries», es queixa. No obstant això, hi ha altres motius, més enllà del desconeixement, que per a ell expliquen la tardança en la reacció. «Això és difícil d’escoltar però la declaració d’emergència mundial de salut pública de part de l’OMS no arriba fins a uns dies després del primer cas d’un occidental. Sí que ho va declarar localment però fins llavors el discurs era més positiu, d»això en un parell de mesos s’acaba’ i nosaltres dèiem que la situació estava fora de control i que hi havia un esclat de nous casos i un caos sobre la regió» .

    2. Sense nous fàrmacs la situació continuarà

    Una reflexió necessària per al Luis passa per adonar-se que el pacient i/o la seva comunitat no han estat posats a la taula de decisions de canvis culturals. «Això és molt important perquè en certes zones hi ha ritus i creences molt seculars i això no es canvia així, d’un dia per l’altre».

    El desenvolupament de nous fàrmacs, de vacunes, també ha arribat molt tard. «Ha hagut d’arribar al primer món el primer cas perquè es disparin els interessos», lamenta. De fet, segons una altra informació recollida per MSF, Espanya va quedar en el lloc número 23 de la llista de donants, destinant menys fons a la lluita contra l’epidèmia en terreny que a la resposta nacional després de detectar tres casos. «Sense diners i sense atenció política i mediàtica en termes de desenvolupar nous fàrmacs això continuarà així», lamenta el professional.

    3. L’ebola es va emportar la confiança de la població

    Quan parlem sorgeix en la conversa el grau de vulnerabilitat de la població dels països on l’ebola va colpejar amb força. «No oblidem que estem parlant de dos països, per exemple, Sierra Leone i Libèria, que fa deu o dotze anys estaven en plena guerra civil, on les acusacions i les denúncies eren el dia a dia», diu. Això ajuda a entendre que en el moment que arriba el brot de l’ebola, el 2014 el sistema sanitari s’estava començant a desenvolupar tímidament. L’entrada letal del virus va provocar «por, pànic, desconfiança», en paraules seves. «No hem d’oblidar que l’ebola al principi no tenia ni tractament ni vacuna i que avui en dia només tenim una de les vacunes que hipotèticament podria protegir en un cert context i encara en fase d’assaig clínic. Hem fet un pas de gegant en dos anys però què hem fet en quaranta?

    4. Millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament

    [destacat]»És millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament»[/destacat] Preguntat per quina imatge no pot repetir-se, Encinas diu: «Tots els mecanismes d’alerta del moment zero al moment cent». Per a ell «és millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament». En el moment que hi ha un dubte s’investiga, es posa el material per protegir els que estan fent la investigació, es forma el personal…Cal prendre mesures de protecció i posar en marxa els mecanismes d’alerta quan cal», insisteix.

    5. La lluita contra l’ebola no ha acabat

    «Això encara no ha acabat, m’agradaria que posessis èmfasi en això», em diu. Fins fa poc hi havia certa percepció que la situació estava controlada però pocs dies després que es declarés la fi de l’ebola a l’Àfrica Occidental s’han tornat a detectar casos. «Si després de dos dies que es declari l’epidèmia es detecten nous caso, allà hi ha alguna cosa que no funciona, no vol dir que un ho hagi fet bé o un altre malament, hi ha països on les condicions són més òptimes però hi ha certs centres de salut que no tenen ni guants. L’ebola ha provocat en alguns llocs una força de reacció ràpida mentre que altres han quedat més oblidats. Parlar de control quan encara hi ha un país en crisi…un sol cas d’ebola positiu és factible, i aquí no només n’hi va haver un».

    6. Construir sistemes de salut forts

    A Luis Encinas li fa por l’endemà, per al qual considera que s’ha de recuperar la confiança de la gent en els centres de salut per evitar així més morts. «Cal veure quants dels morts que hem comptabilitzat han mort de malària, de parts complicats, infeccions respiratòries que s’han complicat o morts perquè hi havia por a anar als centres de salut, on la gent tenia por anar perquè es contaminava». Defensa la construcció d’un sistema de salut fort en els països arrasats pel virus però assegura que s’ha de fer «amb saviesa». «Estem parlant d’un país on està tot destrossat i on tenim indicadors de salut per sota de la mitjana acceptable i on tenim cinquanta vegades menys metges que fins i tot abans de l’epidèmia».

    7. La salut ha de ser un bé comú

    Surt a la conversa, a mode comparatiu i salvant les distàncies, el virus de la Zika i la reacció que està havent-hi a nivell internacional i en els països afectats. «Els països afectats tenen sistemes de salut més forts. No estem parlant de Zika a República Centreafricana. Parlem de països emergents amb capacitat de tractament, sistemes de salut mitjans o forts, credibilitat i més pressupost. Desafortunadament la salut no és un bé comú i depèn de la capacitat d’un país de protegir-se «, conclou.

  • L’ús d’antibiòtics contra la desnutrició recomanat per l’OMS no garanteix resultats

    Al voltant de 19 milions de nens menors de 5 anys pateixen desnutrició aguda severa a tot el món. En la majoria de països on aquest problema assetja les autoritats i organitzacions sanitàries internacionals segueixen els protocols de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per fer-li front. D’aquesta manera i des de 1999 els nens amb desnutrició aguda severa són tractats amb l’ús d’antibiòtics. Ara, per primera vegada, un estudi realitzat per Epicentre, el centre d’investigacions de Metges Sense Fronteres (MSF), demostra que l’ús rutinari d’antibiòtics per tractar la desnutrició aguda severa té un impacte mínim en la probabilitat de recuperació.

    La investigació es va dur a terme al Níger entre octubre de 2012 i novembre de 2013. L’objectiu era veure quin era l’efecte de l’ús de l’antibiòtic en comparació amb l’ús de placebo per a la recuperació nutricional. Un total de 2.399 nens, tots ells afectats per desnutrició aguda severa sense complicacions, van participar en aquest estudi. El tractament va durar set dies i a la meitat d’ells se’ls va administrar amoxicil·lina, un tipus d’antibiòtic, i a la resta placebo. Al final, es van recuperar de la desnutrició un 65,9% dels nens que van rebre amoxicil·lina, i un 62,7% dels que van ingerir placebo. Aquest resultat, segons MSF, posa en dubte la teoria generalitzada que els antibiòtics són la forma més efectiva de tractar aquesta problemàtica.

    Els antibiòtics per tractar la desnutrició severa greu van començar a utilitzar-se el 1999 després que l’OMS ho recomanés per tractar a tots aquells nens que eren hospitalitzats per aquesta causa. Els antibiòtics podien funcionar per tractar els casos de desnutrició que en molts casos desencadenaven en infeccions bacterianes. Amb l’evolució dels anys la forma de fer front als casos de desnutrició ha anat evolucionant. Nacions Unides i l’OMS donen suport des de 2007 a una model que aposta pel tractament a casa a través d’aliments terapèutics però que segueix potenciant l’ús d’antibiòtics.

    Tot i l’evolució, explica Rebecca Grais, directora d’investigació de Epicentre, a Catalunya Plural, el protocol mèdic amb el qual es tracta als nens no ha canviat tant. «No s’han realitzat estudis per comprovar si el protocol mèdic a seguir segueix sent acurat», diu.

    Grais creu que això no ha evolucionat perquè «desafortunadament la desnutrició afecta només als nens més pobres del món i per tant no és un tema que entri a les agendes d’investigadors i polítics».

    Els resultats d’aquesta investigació, segons Grais, són aplicables a altres països que tenen un tipus de desnutrició amb les mateixes característiques. No serveixen en països com Malawi, on hi ha també una alta incidència de VIH entre els menors i on els nens pateixen un tipus de desnutrició concreta coneguda amb el nom de kwashiorkor.

    Les conseqüències de l’ús d’antibiòtics

    Segons les conclusions de l’estudi, fer servir antibiòtics de forma rutinària pot tenir uns costos i conseqüències importants per a la salut pública. Sobretot pel fet que l’ús rutinari pot provocar resistència als antibiòtics, i això a la llarga pot dificultar el tractament d’infeccions difícils i cares de tractar.

    «Els costos i conseqüències per a la salut pública en relació a la resistència als antibiòtics associada a l’ús dels antibiòtics com a rutina requereix més proves que permetin recolzar la seva pràctica continuada», conclou la investigació.

    L’estudi, publicat a la revista The New England Journal of Medicine, aconsella eliminar l’ús d’antibiòtics de forma rutinària. Afegeix a més que això suposaria un estalvi substancial de medicaments, de personal i de sistema de distribució. Els investigadors volen fomentar un subministrament d’antibiòtics més responsable.

    Grais espera que amb aquests resultats sobre la taula els ministres de sanitat, ONG i la resta de persones que tracten amb aquest problema «pensin una mica més sobre si els antibiòtics són necessaris en els programes en què treballen».