CCOO s’ha plantat i acusa la patronal del sector d’atenció a la Gent Gran “d’utilitzar els treballadors” davant les mobilitzacions anunciades per pressionar les administracions públiques perquè augmentin l’aportació econòmica que reben.
El passat 25 de març, la patronal i algun sindicat com la UGT van signar el manifest “Mateixa feina, Mateix salari” per denunciar les males condicions laborals i econòmiques que pateixen els 40.000 professionals del sector de la gent gran, el 90% dones. Denuncien que hi ha una diferència salarial del 40% entre el conveni públic de residències i el privat. Amb l’acord de pressupostos de 2020, el Govern havia de “tendir progressivament a l’equiparació de les condicions laborals dels professionals”, una demanda que denuncien que no s’ha complert pels successius Governs. En un escenari preelectoral, des de la UGT demanen que les forces polítiques es comprometin en els seus programes electorals a millorar les condicions laborals dels professionals del sector. Les organitzacions subscrites al manifest demanen una inversió extraordinària de 250 milions d’euros del Govern, un Pacte Nacional pels Serveis Socials a Catalunya, una nova Llei de Serveis Socials i la dotació pressupostària necessària per fer front als nous reptes dels Serveis Socials a Catalunya.
CCOO es desmarca
CCOO no ha participat en el manifest tot i que defensen la reivindicació d’equiparació salarial. Tot i així, asseguren que no depèn únicament de les administracions públiques i acusen les patronals de no haver avançat en l’equiparació salarial en el marc de la negociació col·lectiva. Lamenten que es tracta de “declaracions testimonials i oportunistes” de la patronal davant d’unes eleccions, mentre que en els tres darrers anys no ho va reivindicar en l’elaboració dels pressupostos.
El sindicat es desmarca de les concentracions anunciades per la patronal i apel·len a la negociació col·lectiva per a millorar les condicions de la plantilla, ja que asseguren que tenen marge en els beneficis per augmentar els sous de les treballadores. Mentre que l’increment de l’aportació pública entre 2021 i 2023 ha estat del 12,46%, els salaris han augmentat un 2,80%, lamenten des de CCOO.
També demanen que cobreixin les baixes per incapacitat temporal i altres absències justificades i compleixin les ràtios per garantir una bona atenció als usuaris. El sindicat també reclama un canvi en el model residencial d’atenció a la Gent Gran i a les persones dependents, amb un caràcter més personalitzat, per la qual cosa cal un augment pressupostari, tot i que “no només es pot canalitzar a les empreses privades del sector, sobretot s’ha d’incrementar la presència del sector públic per garantir una millor atenció a les persones grans i amb dependència”, conclouen.
La situació viscuda durant la pandèmia amb les persones grans va provocar que les famílies busquessin depurar responsabilitats oficials entre les persones que van gestionar aquella situació, la qual es va emportar moltes vides, provocant una autèntica tragèdia pels familiars, que veien com els seus avis i àvies, en teoria en bon estat de salut, morien d’un dia per l’altre.
Aquesta demanda per esclarir què havia ocorregut va acabar amb la conformació d’un grup de treball al Parlament de Catalunya, que havia de donar respostes a les persones afectades i també provocar un canvi en el sistema de residències.
Finalment, el passat 14 de febrer, es van aprovar les conclusions de l’informe final. Segons aquest informe, elaborat pel Grup de Treball d’Anàlisi de l’Impacte de la Covid-19 en les Residències (GTAICRE), fins al moment de la redacció i segons dades del Departament de Salut, la Covid havia causat la mort de 23.694 persones. Un 27,3% d’aquestes defuncions es corresponien a persones majors de 90 anys, un 40,9% a persones d’entre 80 i 89 anys i un 19,3% a persones d’entre 70 i 79 anys. Això deixa una cosa clara: les persones grans eren més vulnerables al virus.
En aquesta mateixa situació de vulnerabilitat es trobaven les persones usuàries de les residències, on van morir 4.598 residents. Aquestes xifres també van ser les que van motivar la formació d’un grup de treball que, en un primer moment, estava pensat com una comissió d’investigació. Segons el grup de treball, aquest canvi en la metodologia i en la nomenclatura es deu al fet que necessiten: “centrar-se més en els aspectes tècnics per poder disposar d’una anàlisi objectiva per poder encetar un canvi en el model residencial”.
La versió oficial
Per l’elaboració de l’informe es va comptar amb una gran quantitat d’experts i de professionals de l’àmbit sociosanitari. Cada grup parlamentari que participa en aquest grup de treball va presentar un professional expert, fent un total de sis. A més a més, va haver-hi també intervencions de representants de diferents institucions i organismes, així com fundacions i plataformes de persones afectades per la situació en què es van trobar els seus familiars en les residències durant la pandèmia. Una altra part important va ser la demanda de documents al Govern, més d’una trentena.
Finalment, després de mesos de treball, aquesta versió oficial ha estat aprovada amb el suport del PSC, d’ERC i de Junts. Les conclusions a les quals s’arriben, entre d’altres, és que a la fase inicial de la pandèmia hi va haver una mancança de recursos i un gran desconeixement sobre com funcionava el virus, fet que va obligar a improvisar en gran manera la resposta que es donava. Molts dels errors comesos van ser conseqüència de la falta d’estructures preparades i de protocols correctes.
Un altre factor que destaquen per justificar la mortalitat que es va donar a les residències (recordem, segons dades del Departament de Salut, 4.598 vides), és que a Catalunya la mortalitat va ser tan elevada com a la resta de món, afectant més a persones d’edat avançada i amb altres patologies cròniques. També va influir que el sistema de residències està dissenyat com un sistema hospitalari, facilitant la transmissió del virus, sobretot en els primers moments de la pandèmia.
Pel que respecta a com es decidia a qui es derivava als hospitals i a qui no, justifiquen que totes les decisions es van prendre sota criteri mèdic, seguint el que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) havia publicat. Tot i això, a causa del tensionament que patia el sistema hospitalari, constaten que va existir un accés desigual a aquest. També fan menció a què es van vulnerar drets a la informació de les famílies, degut al sistema de confinament utilitzat a les habitacions, provocant que moltes quedessin desinformades i desemparades.
Pel que fa als professionals sociosanitaris que van haver de carregar amb aquesta situació desconeguda, volen donar-los reconeixement, admetent que es van veure superats per la manca de titulacions adequades, sous baixos, llargues jornades laborals, alta rotació entre el personal i una ràtio que no s’actualitza des de l’any 2011. Si això sumem una situació com una pandèmia sense precedents, podem començar a entendre per què parlem de tragèdia a les residències.
Per últim, destaquen també que el sistema d’inspecció va ser completament deficitari i que l’equipament amb què comptaven les residències era insuficient com per realitzar proves diagnòstiques, fet que va provocar un augment de contagis per la impossibilitat de detectar persones positives però asimptomàtiques.
Amb tots aquests factors exposats, expliquen a les seves conclusions que cal “establir un model d’atenció centrada en la persona”, per garantir la dignitat dels usuaris, així com reforçar diferents organismes públics lligats a la Salut Pública. Demanen un major finançament per part de l’Estat espanyol per poder abordar aquesta reforma.
I aquí és on neix el desconcert de les famílies en conèixer el contingut d’un informe que només ressalta mancances, però que no assenyala a cap responsable d’una gestió que deixen com a pèssima o que justifiquen amb arguments absurds i sense autocrítica com que la mortalitat va ser igual d’elevada que altres països d’Europa. A més a més, tampoc es parla sobre com reparar aquest perjudici causat, ni d’un calendari de treball per implementar totes les millores que necessita el sistema (i que ells mateixos reconeixen).
La realitat de les famílies
Un cop es fa públic el contingut de l’informe, les famílies queden sorpreses. L’organització Coordinadora Residencias 5+1, formada per familiars que busquen una atenció digna a les residències, fa públic un comunicat i convoca una concentració davant del Parlament de Catalunya. L’entitat destaca tres fets molt importants: que algunes de les conclusions a les que s’arriben a l’informe són mentida, que hi ha omissions d’algunes informacions que podrien ser molt importants i que no hi ha cap proposta concreta de canvi en el model residencial.
Respecte a les mentides, la que més destaquen és que la derivació dels residents al sistema hospitalari es va realitzar sota criteris mèdics del SEM. L’informe explica que es va seguir el protocol, però les famílies tenen constància que, fins a mitjans d’abril de l’any 2020, els residents van ser exclosos per raons d’edat i de lloc on vivien, una situació, assenyalen, que va ser explicada per molts dels compareixents que van parlar amb el Grup de Treball.
I aquest punt el relacionen estretament amb l’elevada mortalitat registrada a les residències. Expliquen que els residents no van tenir accés al sistema sanitari de salut i que no van ser traslladats a hospitals, sense atenció mèdica a les residències i deixant-los morir en condicions indignes. Això ho exemplifiquen amb el període entre l’1 de març i el 30 d’abril del 2020, on van morir 3.896 residents amb COVID confirmada o sospitosa, dels quals 2.798 van morir dins de les residències i 1.098 als hospitals. En 6 residències, però, van sumar 101 defuncions sense ni un sol trasllat a un centre hospitalari.
A les xarxes socials trobem persones que van participar com a testimonis per l’elaboració de l’informe. La usuària Rossy Laciana, a la xarxa social X, on la mateixa Coordinadora ho comparteix, explica que: “és injust que el testimoni que hem donat desenes i desenes de persones no hagin servit ni per a fer justícia ni per a replantejar un model residencial i sanitari que va condemnar a mort milers de persones. Desateses, sense drets. I les mancances, continuen. Com es pot tolerar?”
La Coordinadora Residencias 5+1 va rebre com una galleda d’aigua freda tota aquesta situació, sentint que tot l’esforç que van dedicar per lluitar per la justícia, va ser per res. La seva presidenta, Maria José Carcelén, considera que la resolució d’aquest Grup de Treball és “una burla als morts i a les famílies”, considerant que no han llegit ni els mateixos documents, ni han escoltat la gran quantitat de testimonis amb què van comptar.
És per això que les famílies encara tenen un llarg camí per recórrer en aquesta lluita. La situació de vulnerabilitat en què es troben les residències encara no ha canviat, tal com reconeix el mateix informe del Grup de Treball, on es reclama major inversió i un canvi de model que encara no està ni planificat. És per això que s’han de prendre mesures de caràcter urgent per revertir una situació que carrega molts morts a les seves espatlles.
A partir d’ara seran els equips d’atenció primària (EAP) qui atendrà directament les persones de les residències, segons ha anunciat el conseller de Salut,Manuel Balcells. Balcells ha destacat que aquest canvi millorarà de forma evident la qualitat residencial: «Tots aquests pacients tindran accés, no a una visita reactiva i fragmentada quan toca, quan hi ha una descompensació, sinó al seguiment de les seves patologies cròniques, una resposta proactiva, amb un pla d’atenció únic, també des del punt de vista de drets socials. Per tant, no hi haurà diversos plans d’intervenció i de medicació, sinó que tot estarà més protocolitzat per millorar el resultat en salut».
El nou model es començarà a aplicar a partir del mes de gener de l’any vinent. Inicialment, durant els primers mesos del 2024, s’implementarà en el 72% dels EAP, que són els equips que ja compten amb un grau de coordinació elevat amb el conjunt de residències del país. El 28% restant seguirà amb el sistema actual fins al segon semestre de l’any, moment en el qual el nou pla ja s’extendrà a tota la xarxa de residències per a gent gran de Catalunya. Tant residències com CAPs tindran tota la història clínica dels usuaris compartida per a que constin les prescripcions i els plans de medicació, entre d’altres, i oferir una resposta adient als residents.
Per a dur a terme aquest nou model organitzatiu i d’assistència sanitària, es reforçaran els EAP que tinguin un major volum de pacients d’edat avançada que viuen en centres residencials amb 117 metges i 130 infermers, fet que suposarà una inversió adicional d’uns 15 milions d’euros. A més, s’oferirà la possibilitat als metges i metgesses que actualment estan treballant en residències de gent gran d’incorporar-se als EAP. L’objectiu és un model col·laboratiu que es basi en l’atenció i l’actuació conjunta dels professionals de l’EAP i els professionals propis de les residències (infermeres, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, treballadors socials, educadors socials i gericultors). En aquest sentit, cal ressaltar que les persones residents solen presentar necessitats significatives d’atenció sanitària: tenen una mitjana de 9,2 malalties cròniques (amb una prevalença del 57% de demència); una mortalitat anual del 20% (el 50% té necessitats d’atenció pal·liativa); gairebé el 90% es classifica en les categories de màxima complexitat clínica o d’alt risc i el 97% té un elevat grau de dependència. D’aquí la necessitat de dotar amb més recursos el seu seguiment assistencial.
Actualment, a Catalunya hi ha 1.042 centres residencials per a la gent gran (RGG) —951 residències i 91 llars-residència — amb un total de 61.498 places que ocupen persones amb una important quantitat de malalties i un alt grau de dependència. Del total de 376 EAP, 317 (84,3%) tenen almenys una RGG assignada a la seva àrea d’influència. El rol dels EAP en l’atenció de les persones que viuen a les residències ja va anar agafant forma durant la pandèmia de COVID-19, i durant els darrers anys s’han realitzat millores i s’ha constatat que, en molts casos, equips i residències ja treballen de forma conjunta. Així, en els darrers dotze mesos el 92% de residents ha estat visitat presencialment per la seva infermera de l’EAP, i el 65% pel seu metge. S’ha elaborat un cens específic de residències i de residents, que abans de la pandèmia no existia, i s’ha fet formació conjunta a 15.532 professionals de les residències i els equips de primaria.
Amb la implementació d’aquest nou model, els departaments de Salut i de Drets Socials fan un pas decisiu en l’atenció integrada social i sanitària a les residències de la gent gran (RGG) del Catalunya.
No han passat ni dos anys des d’aquell dramàtic gener de 2021 en el qual van morir 788 persones en les residències de persones grans d’Espanya per causa de la COVID-19. Llavors (i ja amb anterioritat), els governs autonòmics intervenien d’urgència aquests centres i prometien canvis estructurals en el sistema quan la tragèdia donés un respir. Però el que avui és peremptori, ràpidament es torna en postergable. Les promeses i necessitats urgents llangueixen amb esbalaïdora celeritat, i nous problemes irrompen en la realitat amb el desplaçament dels anteriors a l’oblit, per molt desgraciats que fossin els seus efectes.
A Espanya es van intervenir de manera completa 89 residències davant la impossibilitat del seu equip gestor de tirar-les endavant. Els diners públics van rescatar entitats (en la seva majoria) privades. Quan va venir la calma –com si res hagués passat– van tornar a la seva gestió anterior. Sense fiscalització. Sense càstig. Sense sancions.
Segons la radiografia actualitzada setmanalment (amb dades oficials) per RTVE, en les residències espanyoles han mort més de 34.000 persones per coronavirus. En algunes comunitats ja s’ha canviat la normativa. En unes altres es farà, previsiblement, a curt termini. I hi ha en algunes en les quals tot continua igual. Com si res hagués passat.
Augment de ràtios
A Madrid, on aquest drama té aspecte de tragèdia negligent, han mort gairebé 7.000 persones. Mai se sabrà quantes s’haurien salvat de no haver-se signat el protocol –que va revelar Infolibre.es– que va impedir la derivació a l’hospital d’uns certs pacients. En la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso es van intervenir 14 residències (tres públiques i 11 privades). Totes han tornat ja a la seva gestió anterior i no hi ha hagut sancions.
El setembre del 2021, el Govern madrileny va aprovar un nou acord marc que eleva en cinc punts les ràtios de personal. Així, la ràtio global es queda en 0,47 (47 professionals per cada 100 pacients) per a metges, infermeres, gericultors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadores socials o psicòlegs; en 0,33 exclusivament per a gericultors; i en 0,12 per a professionals de la neteja i la manutenció.
Aquest conveni incrementa en un 40% la inversió per a més de 8.800 places en centres de majors i facilita la creació d’unitats de convivència més reduïdes: de 12 a 24 persones. A Balears, on en les residències han mort 407 persones, s’ha passat de 28 a 33 gericultors per cada 100 pacients. La ràtio global ascendeix de 52 a 57 persones per 100 residents. A les illes es van intervenir dues residències (totes dues privades), que no han estat sancionades.
Algunes comunitats van apostar per intervencions parcials, en les quals l’Administració prenia el control de la gestió sanitària i deixava l’altra en mans dels seus gerents habituals. És el cas de Castella-la Manxa, on es va intervenir sanitàriament una residència privada: la de la Fundació Elder a Tomelloso, que ja ha recuperat el control total. Segons informa el Govern autonòmic, es va obrir un procediment judicial contra aquesta residència, que va quedar sobresegut i arxivat, primer pel Jutjat d’Instrucció de Tomelloso i després per l’Audiència Provincial.
En els centres de persones grans d’aquesta comunitat han mort 3.268 persones grans. Des de llavors, hi ha hagut diversos canvis normatius destinats a la “modernització, millora i digitalització dels centres”, a més d’un decret que estableix les condicions bàsiques d’aquests. Aquest inclou un augment de l’exigència de personal, que es queda en una ràtio mínima global de 0,47 professionals per persona usuària.
Cantàbria va ser una de les autonomies en les quals no va ser necessari realitzar intervencions. 370 persones van morir en les seves residències. El 26 de març del 2021 es va aprovar una ordre que limita la mida de les instal·lacions a un màxim de 120 persones, que han d’organitzar-se en mòduls, com a molt, de 30. També es van apujar les ràtios, que, en aquest cas, s’expressen per hores de prestació de serveis per cada 100 usuaris.
En les residències de Navarra van morir 677 persones, on cinc centres van passar al control foral. De nou, aquestes van ser retornades als seus administradors sense cap punició. A través del decret foral 92/2020, de 2 de desembre, s’estableixen noves ràtios, que van des dels 0,04 dels centres d’inclusió social fins als 0,60 dels llocs en els quals estiguin persones amb discapacitat (gran dependència o dependència severa).
Altres mesures
Nou residències (vuit privades i una pública) van ser intervingudes a Aragó durant la pandèmia. No hi ha hagut sancions i totes menys una han tornat ja a la seva gestió anterior. L’excepció és la Residència Villa de Ejea, que s’ha sotmès a un canvi d’ens controlador impulsat pel Govern d’Aragó.
En les residències aragoneses han mort 1.875 persones. L’Executiu ha emès diverses ordres, l’última del passat 21 d’abril, en les quals es fa referència a aspectes com que els centres han de tenir un pla de contingència, disposar de mitjans de protecció adequats per a prevenir riscos de contagis i la formació del personal
A més, el 6 de febrer de 2021 es va aprovar per unanimitat en les Corts d’Aragó un dictamen per canviar el model residencial. Les exigències de personal en els centres d’aquesta comunitat s’estableixen per un decret de 1992 i són de 0,25 en les residències d’ancians; 0,30 en les mixtes, i 0,35 en les assistides.
A Astúries, on van morir 920 persones grans, també es va optar per intervencions sanitàries. Molt nombroses: 240 centres van necessitar ajuda (193 privats i 47 públics). Des de la Conselleria de Drets Socials i Benestar del Principat expliquen que no hi ha hagut cap canvi normatiu, però sí s’han pres mesures com “augmentar els protocols de neteja, la sectorització de les residències, l’increment temporal de les plantilles (augments que en alguns casos s’han convertit en estructurals), s’han instal·lat mesuradors de CO₂, elaborat plans de contingència i creat la figura del responsable assistencial”.
A Extremadura van morir 720 persones i es van intervenir vuit residències. El Servei Extremeny de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) està treballant en una nova normativa d’autorització i acreditació, tendent a una variació en el sistema de cures de llarga durada, “en el qual s’establiran places per als nous centres depenent de la zona geogràfica on se situïn, el treball en unitats de convivència i les noves ràtios mínimes”, asseguren des de l’Executiu.
Cap residència es va intervenir a Euskadi. En els seus centres de persones grans han mort 1.540 persones. Tampoc hi ha hagut, de moment, canvis normatius de cap mena. Fonts del Govern basc expliquen que el programa de cogobernança i participació ciutadana Agenda Nagusi va dedicar la seva edició 2021 al model residencial que es demanda a Euskadi. “Es van valorar diferents aspectes relacionats amb el model residencial, com les ràtios, la participació de les persones usuàries i de les famílies, el nombre de places, els aprenentatges derivats de la pandèmia o les subjeccions”, anoten. Amb les conclusions d’aquest procés participatiu i els aprenentatges derivats de la pandèmia, destaquen, “s’està revisant en l’actualitat el decret del juliol del 2019 per adaptar-ho en la mesura que sigui possible a les demandes i necessitats identificades”.
No va haver-hi necessitat de prendre el control de cap centre residencial a Canàries –172 morts–. Com les dues anteriors, a Canàries també estan “treballant en això”. En concret, van informar aquest mitjà que s’està desenvolupant el programa Canàries et Cuida, amb fons europeus, destinat a fer “un gir total” del model de residències. “S’encamina cap a una gestió diferent, amb centres més petits i localitzats en proximitat per a la ciutadania. Aquest projecte està encara en els seus primers passos i compta amb una partida de 72 milions d’euros per a infraestructures sociosanitàries. Encara que el principal èmfasi es vol emmarcar en teleassistència, plans d’habitatge col·laboratives i intergeneracionals…”.
En els centres residencials de La Rioja van morir 347 persones. Cap va ser intervingut durant els pitjors moments de la pandèmia. Estan avançant, detallen fonts de l’Executiu, cap a un nou model d’atenció residencial; i al febrer del 2022 “es va signar un nou Acord marc del Servei d’atenció residencial per a persones majors dependents a Logronyo i Rioja Centre, Rioja Alta i Rioja Baixa, que suposa un increment de 300 places públiques residencials al llarg d’aquest any 2022 i del pròxim 2023, i que incrementa els preus respecte a l’anterior Acord marc”.
Sense canvis de cap mena
A Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Galícia i Múrcia tot segueix igual. Catalunya és el territori amb més residències intervingudes pel coronavirus, 29, i el segon –després de Madrid– on més persones han mort, 6.129. A diferència de la resta, des de la Generalitat confirmen que en algunes es van veure obligats a canviar l’entitat gestora definitivament i que sí que va haver-hi sancions, sobretot econòmiques, “encara que va haver-hi casos en els quals es van imposar penes de tancament o de suspensió del servei”. No hi ha canvis en la normativa. Ni s’esperen.
Tampoc a Galícia, on han mort 951 persones i es van intervenir 13 residències. No hi ha hagut càstig, totes han tornat a la seva gestió anterior i no hi ha variacions legislatives en l’horitzó. De sis residències va prendre el control durant la pandèmia el Govern de Castella i Lleó. Una d’elles, subratllen des de l’Executiu autonòmic, no va tornar a obrir. Les altres van retornar als seus gerents previs i no se’ls va imposar cap càstig. Aquí va haver-hi 4.409 morts.
Quant a la normativa, des de la Conselleria de Família i Igualtat d’Oportunitats afirmen que s’elaborarà una futura Llei reguladora del Model Atenció Residencial per a cures de llarga durada. Incorporarà, segons expliquen, “la metodologia centrada en l’atenció que reben les persones grans en les residències de la comunitat, tant públiques com privades, que suposa una cura individualitzada, incloent-hi l’acompanyament emocional i convertint als centres en llars, organitzats en unitats de convivència”.
Aquest model, agreguen les mateixes fonts, “també aposta per la innovació a través de la incorporació de les noves tecnologies, que possibilitin exercitar les capacitats cognitives i corporals i evitar l’estancament psicològic i físic”.
Els tres centres intervinguts a Andalusia (dos públics i un privat) han tornat a la seva gestió habitual, no hi ha hagut sanció ni canvi normatiu. En aquesta comunitat, 3.162 persones han perdut la vida en les residències. I a Múrcia, on van ser intervingudes sanitàriament sis residències i han mort 413 persones, assenyalen que actualment s’estan tramitant dos procediments sancionadors respecte al funcionament d’una d’elles, “però no per motius relacionats directament amb un brot de coronavirus”.
Respecte a la normativa vigent, no hi ha hagut canvis, encara que des del Govern s’autoexculpen i miren a Madrid. A l’abril de 2021, ressalten, es va iniciar per part d’aquesta comunitat la revisió del decret de mínims, i es va paralitzar davant l’anunci del Govern central de dissenyar un model comú per a totes les residències del territori nacional. “Una vegada s’ha constatat que el model dissenyat per Madrid no és viable, ni econòmicament ni tampoc s’adapta a la realitat territorial de la Regió de Múrcia, es reactiva la revisió del decret de mínims. Per tant, serà la nostra pròpia normativa la que reguli el model assistencial a la regió”, indiquen.
La comunitat, emfatitzen, avança en el Pla de coordinació sociosanitària per a actuacions en residències i centres de persones amb discapacitat: “Un dels punts important serà el seguiment de la implantació dels protocols, mesures a aplicar, ràtios d’atenció, etcètera”.
Després de diverses setmanes esperant, La Marea no ha rebut contestació a la seva petició d’informació del Govern de la Comunitat Valenciana, amb 2.152 morts. Segons la informació atorgada al juny de 2020, en aquell moment no s’havia intervingut cap centre.
Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea
El debat sobre la possibilitat d’establir l’obligatorietat de la vacunació, si no per al conjunt de la població, almenys per a personal dels serveis sanitaris i de residències de gent gran, segueix vigent i no té perspectives de clarificar-se a curt termini.
Un estudi publicat al New England Journal of Medicine aquest mes de desembre parteix de la premissa que l’efecte potencial de les taxes de vacunació del personal a Covid-19 a les residències de gent gran no ha estat prou ben estudiat. Per això, els autors de l’estudi van utilitzar dades de fins a 12.364 residències de gent gran (el 81% de totes les residències de gent gran dels Estats Units) distribuint-les en quartils en funció de la cobertura de vacunació. Segons la investigació, el percentatge de defuncions hauria augmentat fins a tres vegades a les residències amb una menor taxa de vacunació del seu personal.
El que es va fer per dur a terme la investigació va ser establir la relació entre la cobertura vacunal i el nombre de casos de Covid-19 entre els residents, el nombre de casos de Covid-19 entre el personal i el nombre de morts relacionades amb Covid-19 entre els residents en un període de temps determinat.
Es van fer servir models de regressió multivariant, amb ajustament per les taxes de vacunació dels residents, les taxes d’infecció per Covid-19 entre el personal i els residents, les característiques del centre i el comtat com a efecte fix.
La investigació, portada a terme per l’Escola de Medicina de Harvard i la Universitat de Rochester a Nova York, assenyala, a més, com les taxes de contagis també són molt més grans a les residències on el personal no estava vacunat. En aquest sentit, s’estima en l’estudi que es podrien haver evitat unes 703 morts relacionades amb Covid-19 als centres de gent gran on la taxa de vacunació del personal era baixa, així com uns 4.775 casos de coronavirus entre els mateixos residents i més de 7.000 casos entre el personal.
Les estimacions del model suggereixen, en definitiva, que en presència d’una alta prevalença comunitària de Covid-19, les residències de gent gran amb baixa cobertura de vacunació del personal van tenir un nombre més gran de casos i de morts que els que tenien una cobertura de vacunació del personal més alta. Són uns resultats que mostren clarament fins a quin punt la vacunació del personal de les residències protegeix la gent gran, sobretot en zones amb alta incidència de transmissió de la Covid-19.
Fatima Bouzalim és treballadora d’una residència geriàtrica des de fa quinze anys. En veure les situacions que es vivien en aquestes, va decidir començar a denunciar-ho. Per la seva activitat la van suspendre de sou i feina durant un temps.
Azahara és familiar de dues persones que van estar internes en residències els últims anys de la seva vida. Van morir allà i diverses regularitats i tracte rebut van fer que s’activarà per veure les problemàtiques que hi ha a les residències.
Roberto Martínez és un dels impulsors de la plataforma d’afectats per l’empresa BBServeis. La seva dona Maria José, treballadora en una de les residències gestionades pel grup, va ser acomiadada després d’estar mesos sense cobrar. Quan això va passar, van veure que no havia estat cotitzant correctament i que tampoc hi havia un ens a qui denunciar. BBServeis era un entramat d’empreses, la majoria amb seu a Suïssa, que es dedicaven a generar diners aprofitant les contractacions públiques. Els judicis que van derivar d’una querella criminal que es va posar contra l’empresa encara no s’han realitzat, però alguns dels responsables de l’estafa ja estan morts o desapareguts.
Aquestes tres persones, cadascuna partint des d’un punt diferent, però amb una mateixa motivació, són tres de les persones que han creat el Moviment de Residències de Catalunya. Aquest es va presentar de manera oficial a mitjans de juny i busca la dignitat en el tercer sector. Amb aquest acte, la plataforma buscava passar de la reclamació a les xarxes a les protestes al carrer. Són diversos els col·lectius i marees que s’han sumat a la iniciativa i la clau de tot és la unió de treballadors, familiars i població en general.
Sense condicions laborals apropiades, no hi ha dignitat per als usuaris
Fátima Bouzalim treballant en una residència portava molts anys denunciant el tracte dels residents i ja havia contactat amb diverses associacions i moviments per veure què es podia fer. Ella mateixa explica que es va quedar en res perquè moltes d’aquestes associacions no tenen en compte els treballadors. A partir d’aquí va començar a buscar i va trobar la Marea de Residències a Madrid. Ells estaven treballant coordinadament amb les treballadores i li van explicar que aquí a Catalunya algunes famílies també s’estaven començant a moure. Aquí, diu Bouzalim, «va començar l’aventura sense ser preparada». I és que sense tenir molt coneixement, diu, una vegada posats en contacte ràpidament va néixer el Moviment de Residències de Catalunya.
Bouzalim treballa a la mateixa empresa des de fa 15 anys i ja des d’un principi va veure coses que no acabaven d’encaixar. Al principi, quan era nova, li van dir que les coses s’arreglarien en dos o tres anys. «Amb tota la paciència del món jo m’ho vaig creure, però quan vaig veure que no hi havia canvis, que només eren enganys, vaig dir fins aquí hem arribat», explica. Va ser llavors quan va començar a formar-se i veure què es podia fer. Va recórrer a sindicats, però aquests li explicaven que sense denúncies fermes de familiars no podien fer molt. Es va posar ella a fer denúncies com a treballadora i per molt que algunes van arribar a Inspecció de Treball, no va anar a més. També algunes denúncies de famílies es resolien en donar-los una solució financera, afegeix.
Denúncia així que «la gent no s’adona que per tenir un servei decent calen mans. Per donar un got d’aigua o canviar un bolquer es necessiten mans, sense elles no es pot fer la feina». A més, considera que sense elles també hi ha maltractament: «encara que diguin el contrari, si algú es treu el seu bolquer dissecat i pixat és maltractament, si ningú li ha acostat aigua és maltractament».
Després de moltes experiències negatives amb la seva empresa, el març de 2020 va arribar la pandèmia de coronavirus i Bouzalim va haver d’enfrontar-se una vegada més als seus caps per falta de material. La situació els va portar a haver de treballar 13 hores diàries i ella va acceptar pel bé dels residents. Apunta que no es podien negar perquè es necessitava gent per atendre’ls, però també per cobrir les necessitats que es generaven per no veure els seus familiars i estar aïllats. Quan es va començar a sortir del confinament, van tornar al seu horari normal, però es va trobar que estava sola amb 30 persones demandants, que necessiten atenció constant i, per tant, impossible fer-ho tot en set hores i mitja. Es va negar a fer tot allò que es podia negar a fer com donar la medicació, ja que no entra dins de les seves competències. Davant daixò, l’empresa la va sancionar un mes i mig. Un temps que, feliç diu, va dedicar a fer néixer el Moviment de Residències.
Per Bouzalim fer entendre a la gent que necessiten a les treballadores en condicions perquè tot depèn d’elles és molt important. Però la realitat no és aquesta: «les treballadores del sector de geriatria estan totes malaltes», afirma Bouzalim, «prenen medicaments per depressions, per dolors físics …». I és que per Bouzalim, les empreses que gestionen aquest sector «utilitzen la nostra feblesa perquè saben que estimem la nostra feina i ens sentim responsables. Durant anys m’he sentit responsable de totes aquestes persones com si fossin familiars meus».
Familiars i treballadors units contra la gestió privada
Azahara és una d’aquelles persones que ha vist com funcionen les residències i com es troben les seves treballadores. La seva mare va morir fa tres anys i el seu pare durant la pandèmia el novembre de 2020. Després de moure’s «a la desesperada» va trobar diverses persones en la seva mateixa línia i va néixer el Moviment de Residències de Catalunya. Celebra que agrupi diversos col·lectius, famílies i treballadores i cita la cèlebre frase «la unió fa la força». Azahara apunta que tots reivindiquen una llei de residències i que l’explotació de les treballadores pari. Denuncia que això passa perquè la gestió de les residències públiques està en mans d’empreses privades: «es fa una concessió i sempre hi ha una entitat gestora, que és una empresa privada que mira la seva pròpia butxaca i benefici… Hi ha una explotació de les treballadores i per tant un servei súper precari per als residents, els usuaris».
També denuncien així la qualitat dels serveis, ja que diuen que no està centrada. A més, volen recordar que tot això està en guàrdia per la pandèmia, però ja estava malament de moltíssim abans, «la pandèmia només ho ha revelat». D’aquest esclat, però, Azahara celebra que del dolent hagi sortit alguna cosa bona com és la unió de treballadors, familiars i usuaris. Així, junts des del Moviment de Residències es pot fer molta feina. Azahara opina que darrere de cada número, de cada història, de cada mesura que pren la Generalitat com seria la limitació de les visites, hi ha un drama personal que seria per exemple com afecta això a l’usuari, a les relacions familiars, psicològicament… «El meu pare va deixar de parlar quan li van tallar el contacte i, al final, el problema és que cada història on hi ha un drama, qui surt perdent és l’usuari», explica Azahara que espera que amb la plataforma es pugui millorar en la mesura del possible la situació «pels que queden i pels que vindran».
El cas de BB Serveis, un judici pendent per estafa empresarial a treballadors i usuaris de residències
Dins el Moviment de Residències també es troba gent com Roberto Martínez. Ell és un dels fundadors de la Plataforma d’afectats per BB Serveis.
L’any 2011 Roberto Martínez i la seva dona, María José Alarcón, treballadora en una residència de BB Serveis, van ser desnonats, ell es va quedar sense feina i a ella li van deixar de pagar. Va ser llavors quan van veure que a la Maria José no li estaven pagant ni la seguretat social ni la mútua. Arran d’això, de començar a investigar i de coincidir amb altres persones es van adonar que no era un tema personal seu, sinó que anava més enllà i que hi havia treballadores en situacions molt pitjors.
«La sorpresa va ser quan vam veure que tot anava més enllà de la zona de Barcelona, que hi havia uns 90 llocs a Espanya», diu Roberto Martínez. «El que vam fer va ser investigar de forma rudimentària amb el que teníem a mà: amb les nòmines veient el NIF i els telèfons, tot ens anava donant pistes fins que ens trobem amb una trama de societats, algunes fora d’Espanya, amb diners a Suïssa… «, segueix. I va ser amb això davant que el 8 de gener de 2013 van decidir posar una querella criminal contra BB Serveis. Durant any i mig no van saber res, el cas no avançava, i Martínez creu que es van posar traves des de la Generalitat.
Finalment la querella va arribar a la Guàrdia Civil a la fi de 2015 i el febrer de 2016 es van detenir cinc persones per presumptes delictes de pertinença a organització criminal, apropiació indeguda, alçament de béns i contra el dret dels treballadors. Des de llavors, gran part del temps, el cas ha estat sota secret de sumari i poc se sap de quan serà el judici contra els responsables de BB Serveis. Un judici que no serà fàcil, ja que a banda de què el jutge està esperant documents de Suïssa i Andorra, sembla que dues de les persones imputades han mort.
Martínez assenyala que una de les dues morts, la de Jesús Puyoles, qui es considera cap de la trama, «no està registrada en cap tanatori de Catalunya, no hi ha una esquela, ni apareix en el llistat de morts oficials». A més, afegeix, «el certificat de defunció el van presentar a l’octubre-novembre i en teoria aquest home mor un 15 d’agost…». També és destacable el fet que dos dels imputats, Ismael Soriano i Diego Parra, segueixen coordinant dues residències: una a la Roca i una altra a Granollers. «Per a mi això és el més vergonyós, que estiguin campant al seu aire», es queixa Martínez nomenant la impunitat que tenen els detinguts que segueixen en el sector o expandint empreses d’altres tipus mentre esperen el judici.
Així, amb aquesta situació en l’aire, Martínez i la Plataforma d’Afectados per BB Serveis han decidit sumar-se també al Moviment de Residències. Arran del que va passar a partir de març de 2020 a les residències amb l’arribada del coronavirus, algun membre de la plataforma va rebre trucades de molta gent preocupada amb el que passava dins dels centres. «Sense respostes a aquesta situació tan complicada recorrien a nosaltres entenent que podríem donar-los alguna solució per ser una plataforma que porta anys denunciant el de les residències», apunta Martínez. A més, va ser des de la Marea de Residències de Madrid que aquestes diferents persones es van poder posar en contacte. «S’ha creat un vincle força interessant i bastant maco», explica Martínez, que afegeix que mentre arriba el judici nostre, així aprofiten per ensenyar a la gent el que han descobert, ja que creu que la gent no és conscient.
Una nova llei per regular les residències
Cada dos o tres mesos, el Moviment de Residències solen anar a través de l’aliança de moviments a reunir-se amb els diferents grups parlamentaris catalans. Fatima Bouzalim apunta que abans es podia justificar que la societat no sabés el que passava dins de les residències, però «ara sí i ningú es pot desresponsabilitzar, ni polítics ni familiars poden dir que no ho saben».
Així, per Bouzalim, és molt important la unió entre plataformes de treballadors i de familiars i creu que el suport d’aquests és impressionant. Un exemple és el de l’Azahara. Ella apunta que el Departament d’Afers Socials i Famílies «no han fet canvis significatius» Defensa que s’hauria d’escoltar a familiars i residents i no tant a les patronals, ja que «ells van en benefici de l’empresa i no vetllen pel benestar de l’usuari». «Estem bastant descontents amb la gestió que s’està fent i la voluntat de millorar deixa molt a desitjar», acusa Azahara.
Tot i el panorama, el Moviment de Residències de Catalunya fa mesos que camina i ara amb la seva presentació pública vol dir que des de tots els fronts pensa aconseguir una nova llei que acabi amb la xacra.
Es calcula que prop de 30.000 persones han mort per culpa de la Covid-19 en residències de gent gran. En les primeres setmanes i mesos de la pandèmia, la mortalitat en aquestes residències es va disparar. Els ciutadans s’assabentaven de la mort dels seus pares i mares en aquests centres sense ni tan sols poder acompanyar-los en les seves últimes hores. A algunes comunitats autònomes es van impartir directrius perquè la gent gran afectada per aquest coronavirus no fos derivada als hospitals. La vacunació ha posat fre a aquest infern però queda la sensació de descontrol absolut i desencert a tots els nivells a l’hora de fer front a l’emergència. El periodista Manuel Rico, director d’investigació d’InfoLibre ha revisat aquesta tragèdia en un llibre – «Vergonya! L’escàndol de les residències»(Planeta)- en què no falta ni emoció en la descripció dels fets ni documentació exhaustiva de qui i com gestiona aquest sector.
La paraula ‘vergonya’ és la que millor defineix la sensació que li ha deixat la tragèdia de les residències arran de la Covid-19?
Jo crec que sí. Quan Planeta i jo vam parlar per primera vegada del títol i va sortir aquest vaig pensar en una història periodística que intento aplicar sempre en temes complicats o d’investigació i és que s’ha d’escriure pensant que es pot defensar fins a l’última coma davant un tribunal. Puc defensar davant d’un tribunal que el que descric en el llibre és una vergonya? Crec que sí. Clarament. Els tres blocs del llibre. És una vergonya el que va passar durant la primera onada de la pandèmia, sense cap dubte. És una vergonya part de com es fa negoci amb les residències a Espanya, la part sobretot relacionada bàsicament amb els fons d’inversió, i també el que ha passat amb les caixes d’estalvi i els pelotazos que s’hi han donat. I tercer, l’Administració absent que descric en el tercer bloc, que és fonamental per explicar com està el sistema. Una Administració absent tant a l’hora de legislar correctament com a l’hora d’inspeccionar i de sancionar els que incompleixen. La paraula ‘vergonya’ és la que millor resumeix aquests tres blocs del llibre.
Per què hi va haver tantes morts a les residències per culpa de la pandèmia? Quina xifra és la més propera a la real, segons les seves investigacions?
Les xifres oficials de la primera onada són d’una mica més de 20.000. Més de 30.000 a dia d’avui. Però si s’analitzen les dades d’excés de mortalitat probablement la primera onada es va acostar als 35.000 residents morts. La xifra oficial ja és esgarrifosa. Analitzo fins a cinc grans causes que van influir en el resultat de la primera onada de la pandèmia. Hi ha una causa objectiva i primera que és l’existència d’un virus amb un potencial mortífer molt gran i que afecta especialment la gent gran. No es pot obviar. Tenint en compte això, hi va haver cinc factors que van influir en què la mortalitat a les residències, sobretot a Madrid, Catalunya i les dues Castelles, fos una barbaritat.
Ho resumeixo molt. Primer, elements estructurals del sistema residencial, previs a la pandèmia. Per exemple, l’atenció primària que viu d’esquena a les residències. Això és una cosa que passa pràcticament a tot Espanya i que les associacions de familiars porten anys denunciant i demanant que es canviï. Segona causa, problemes que es detecten quan sorgeix l’epidèmia: la manca d’EPI a les residències, que era una responsabilitat de les empreses, o la manca de tests per veure qui estava contagiat i qui no, que es pot considerar una responsabilitat de les administracions. Un tercer element són les responsabilitats polítiques, especialment a Madrid i Catalunya. Es van dictar unes ordres: el protocol d’exclusió de Madrid i a Catalunya un protocol, molt menys dur en els termes, que recomanava no ingressar a majors de 80 anys a les UCI. La pràctica d’aquests protocols demostra que la derivació de residents malalts als hospitals va ser pràcticament impossible, entre mitjans de març i mitjans d’abril, tercera setmana d’abril. A Catalunya la dada és molt clara: van morir el març i l’abril 3891 persones grans que vivien en residències. 2797 van morir al propi centre sense ser derivats a un hospital. Això significa el 72%. En circumstàncies normals aquesta xifra està per sota del 20%. Qui mor en una residència? Malalts terminals que no té cap sentit traslladar a un hospital i amb el consentiment de la família. D’aquest 72%, en un 1% o un 2% marginal potser la família va ser informada i ho va acceptar. La resta, no. Per tant, unes responsabilitats polítiques, dictant uns protocols i aplicant unes polítiques que de fet van impedir la derivació als hospitals.
Quarta gran causa: responsabilitats de determinades empreses. Sempre insisteixo i agraeixo molt que es tingui en compte que no es pot generalitzar. Estem parlant d’un sector on hi ha més de 5.200 residències. Catalunya és, amb diferència, la comunitat que en té més: 976. Hi ha des de macrocentres de 300 o més persones a petites residències de 25 o 30 persones on la directora coneix pel nom i cognoms a tots els familiars dels residents. No es pot generalitzar però sobretot als grans grups hi ha problemes empresarials. La manca de personal n’és un. Ja era un problema greu abans de la pandèmia però quan arriba el virus es converteix en un drama absolut. Es comença a posar gent de baixa. Per què hi ha aquesta falta de personal? Perquè hi ha unes ràtios desfasades, aprovades feia 10, 15 o més anys, quan el perfil del resident era totalment diferent, menys dependent. Unes ràtios que amb prou feines es compleixen, moltes vegades no se substitueixen les baixes, les vacances,… i que són inadequades ja en situació de normalitat. Quan va arribar el virus hi va haver residències on quasi no tenien temps per donar de menjar, sopar i esmorzar a la gent gran. Oblida-te’n de canviar-los de postura i altres activitats. Un altre exemple de responsabilitat de les empreses: el caos organitzatiu. En el llibre parlo amb una treballadora de la residència Bertran i Oriola, una de les més afectades a Catalunya, que explica que el caos organitzatiu que es va produir va fer que moltes de les seves companyes entressin en pànic i es donessin de baixa: «D’aquí no en sortim». Aquest caos va fer moltes vegades que les sectoritzacions ordenades pel govern es fessin malament. Cinquè gran factor: les residències estan dissenyades per contagiar no per frenar el virus.
Les residències estan dissenyades per encomanar no per frenar el virus
Què vull dir amb això? El perfil del resident, cada vegada més dependent i amb un deteriorament cognitiu que fa impossible alimentar-lo o canviar-li el bolquer des d’un metre i mig de distància. El tipus d’instal·lacions, amb moltes zones comunes, moltíssimes habitacions dobles. La precarietat laboral que obliga, en determinades comunitats autònomes, a què les treballadores tinguin de vegades dos treballs i, per tant, tenien una mobilitat obligada que els exigia anar d’una residència a una altra i que quan es contagiaven i eren asimptomàtiques portaven el virus d’un lloc a l’altre sense saber-ho. Aquests elements els havien d’haver tingut en compte els responsables de sector. A Galícia, a la primera onada, es van crear ràpidament ‘centres Covid’ als quals es traslladava la gent gran contagiada o amb símptomes compatibles. A Catalunya es va acabar fent però més tard, a l’abril. Això hauria estat una bona mesura però, en general, a l’Estat es va optar -és una manera de parlar, però bastant real- per tancar-los a les habitacions quan entrava el virus en un centre. Tota aquesta sèrie d’elements explica que la mortalitat ha estat molt més gran. Hi hauria hagut morts? Sense cap dubte. Probablement xifres molt altes. Es pot realment afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics i que si arriba a funcionar tot correctament haurien mort les mateixes persones? Afirmar això és d’un desvergonyiment intel·lectual absolut. Cal tenir molt poca dignitat per fer-ho.
Afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics és un desvergonyiment intelectual
El govern espanyol va dir que calia sortir junts d’aquesta crisi, però, al sector de les residències, com en d’altres, la seva gestió, el nombre de contagis i la mortalitat es van convertir en una arma política llancívola. Vergonya, també?
Totalment. Les paraules del president de Govern dient que ‘sortirem millors’ d’aquesta crisi és el que els britànics anomenen wishful thinking. Podia ser un desig però des del primer moment es va utilitzar la covid i el que ha passat a les residències com a arma llancívola. La campanya més evident és la del PP d’intentar culpar Pablo Iglesias i dir que era la seva responsabilitat. A Espanya les competències no es canvien per una roda de premsa. Es canvien a través del Congrés dels Diputats i del BOE i al BOE no hi ha cap document que digui que les competències van passar a ser responsabilitat de govern central. El PP ha matxucat amb aquesta mentida permanentment. Això vol dir que el govern central no té responsabilitats? En absolut. En té una i molt gran i evident que és que no li va donar a les residències la mateixa rellevància, el mateix paper que als hospitals. Ho havia d’haver fet. Havia de haver-les considerat igual de prioritàries per a totes les decisions. Aquesta responsabilitat per omissió és del govern central. Les responsabilitats per activa són de les comunitats autònomes. El protocol que impedia traslladar els residents a Madrid si tenien una dependència o un deteriorament cognitiu alt el van signar els alts càrrecs de la Comunitat. Si el van signar és perquè tenien les competències, òbviament. La decisió del govern de Madrid de no utilitzar cap de les tres alternatives que tenia per atendre les persones grans és seva. I a dia d’avui la senyora Ayuso segueix sense trobar un minut per explicar perquè no va utilitzar aquestes tres alternatives. Tampoc ha trobat un minut per rebre a les associacions de familiars i explicar-los com va ser l’actuació del govern de Madrid amb les residències. I la primera decisió que s’ha conegut del nou govern de la senyora Ayuso, amb el suport de la senyora Monasterio, és no donar continuïtat a la comissió que investigava les morts per covid a les residències de Madrid. Estem parlant de més de 6.000 morts. I a Catalunya, la responsabilitat que el 72% de la gent gran que va morir el març i l’abril ho fessin en els seus propis centres sense ser traslladats era del govern de Torra.
«Que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat i afegeix dolor a el dolor dels familiars»
Vaig escoltar fa un parell de mesos unes declaracions del senyor Torra dient que no havia destituït al conseller directament responsable per no provocar tensions al govern. Hi va haver un canvi de competències a l’abril i va passar a Sanitat. Totes les persones amb les que he parlat em van dir que aquest traspàs va ser vital i que les coses havien funcionat molt millor. Torra, com a president, havia de cuidar els seus ciutadans. Aquí estem parlant de salvar vides. Això és completament inacceptable. Com que no vol provocar una crisi de govern! Vostè haurà de prendre les decisions que salvin vides, tant si provoca una crisi de govern com si provoca la caiguda del seu govern. S’ha utilitzat la pandèmia com un element polític més de desgast. És terrible. No estem parlant de la política impositiva. Estem parlant de la vida de persones i la major part de les vegades de persones que no podien ni defensar-se, que moltes vegades ni podien explicar el que els passava. El que va passar és que van morir milers de persones que no havien d’haver mort. Hi ha responsables polítics d’això. Probablement hi ha responsables penals. D’altres que no van morir van estar setmanes tancats als centres, com es recull en els informes detalladíssims de Metges sense Fronteres i d’Amnistia Internacional. Molts dels que no van morir i van estar tancats quan va començar a haver-hi trasllats i arribaven als hospitals ho feien nafrats, desnodrits, deshidratats. Es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses. Això és inacceptable en l’últim Estat en drets del món però en un que presumeix de ser un Estat social i de dret i de pertànyer al Primer Món una vergonya no, crec que ens hem quedat curts en el títol.
A les residències es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses
La tragèdia de les residències ha tingut repercussions electorals? La victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid sembla indicar que l’electorat s’ha dretanitzat. A les eleccions catalanes, els independentistes que van governar durant la pandèmia van renovar la seva majoria.
Aquesta és una pregunta per a un sociòleg electoral. No m’agrada opinar del que clarament no sé. Puc tenir una intuïció però prefereixo opinar sobre fets. Puc tenir l’opinió d’un ciutadà normal. A l’hora d’anar a les urnes influeixen mil motius, li donem prioritat a unes coses avui i a d’altres d’aquí a dos mesos. El que puc defensar són els fets. El protocol de no derivació hospitalària, que jo anomeno protocol de la vergonya, el va aprovar el govern de Madrid i Ayuso va mentir dient que era un esborrany. Aquest protocol es va aplicar de manera que en els vint dies següents a la seva aprovació, el 18 de març, el 84% dels morts a les residències es van produir sense rebre atenció mèdica i sense ser traslladats a un hospital. Estem parlant de més de 5.000 persones. Ayuso no va medicalitzar les residències, incomplint resolucions expresses del TSJ de Madrid. Va vendre l’existència d’un hospital-miracle on no moria la gent i van traslladar, durant les sis setmanes que va estar obert, a 23 residents amb símptomes lleus i ni un més, en un període en què van morir-ne 5.000. Probablement no hi ha un altre exemple en la història de la humanitat en què es creï un hospital perquè hi ha una emergència humanitària i no es traslladi a aquest hospital als que s’estiguin morint. Això són fets. Sobre sociologia electoral no puc opinar.
Ha detectat diferències entre l’impacte de la pandèmia a les residències públiques i a les privades?
Vaig fer dues anàlisis, entre públiques i privades i el de pertinença a un gran grup. Tinc les dades d’11 de les 17 comunitats autònomes, que són les que me les van facilitar a través de Transparència. Són les que tenia quan el llibre va anar a impremta. Ara en tinc de dues més, les de Navarra i Euskadi. En les altres quatre, en tres casos estic barallant-me als tribunals per obtenir les dades i en el quart, que va encara més endarrerit, estic pendent de la resolució de Transparència. Té pinta que acabaré també als tribunals.
Entre aquestes 11 comunitats hi ha les de Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa, que aporten dades estadísticament molt altes, perquè inclouen més del 70% dels morts. Si s’agafa el conjunt d’Espanya, la mortalitat va ser lleugerament més gran en els centres privats. Va ser més gran a vuit comunitats en els privats i a tres, entre elles Catalunya, als públics. Òbviament, la comparació sempre és entre el nombre de places gestionades i el de morts. Hi ha haver-hi diferències però no massa significatives estadísticament. Són molt més significatives si s’analitza la pertinença de les residències a un gran grup. Jo defineixo gran grup com el que gestiona 800 o més places. Hi ha vuit gegants del sector que gestionen més de 4.500 places i hi ha 30 grups que en gestionen 800 o més. L’impacte, la mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per aquests grans grups.
La mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per grans grups empresarials
La dada de Catalunya és que aquestes empreses gestionen el 20,36% de les places i a elles es van produir el 24,88% de les defuncions, una diferència del 4,52%. Quan parles amb els directors dels grans grups solen dir que això es deu al fet que tenen residències molt més grans i que en entrar-hi el virus era més fàcil que s’estengués i la mortalitat fos més gran. La següent pregunta és per què tenen residències tan grans i per què en moltes d’elles la majoria de les places estan en habitacions dobles. La raó és econòmica, bàsicament. Insisteixo que tot és en termes proporcionals. Lògicament en una residència més gran es produeixen més morts. Sempre hi haurà més de qualsevol cosa a Catalunya o Andalusia que a La Rioja. Aquest factor és interessant a l’hora de treure conclusions i prendre decisions. A Navarra s’ha aprovat un decret foral i a Cantàbria crec que és una ordre que limiten el nombre màxim de places a les residències. A Navarra s’ha establert en 130, amb l’obligació que el 80% siguin habitacions individuals com a mínim i a Cantàbria, en 120. És el camí que cal seguir. Es queda molt curt perquè només és per a residències noves. Caldria establir aquests números per a tot tipus de residències, determinant un període de carència de cinc, set, deu anys, els que es consideri, perquè les actuals es puguin adaptar i donant ajudes públiques per aconseguir aquest 80% de les habitacions individuals. És important perquè almenys marquen el camí a seguir, anar cap a centres més petits, amb unitats de convivència de no més de 20 o 25 persones. És una lliçó que es pot treure sense cap dubte del que ha passat a la pandèmia. Hi ha dos informes autonòmics amplis de Navarra i Castella Lleó analitzant com va ser la mortalitat i coincideixen que la mida del centre va ser important. A Castella Lleó consideren que són centres grans els que tenen 100 o més places, que tenen el 45% dels residents i allà hi va haver el 60% dels contagiats. Són unes diferències molt significatives. Aquesta és una conclusió nítida i clara que es pot treure de la pandèmia. El que han fet el govern foral o el càntabre es pot fer demà a Catalunya, Madrid i a la resta de comunitats autònomes i cada dia que deixin sense fer-ho és una pena perquè són dies que es malgasten per millorar el sistema residencial.
Que el negoci sigui l’objectiu de les empreses que gestionen la majoria de les residències espanyoles fa que aquest benefici passi per davant de la qualitat de vida i l’atenció sanitària de la gent gran?
En molts casos, sí. En d’altres, no. S’ha d’anar amb compte en generalitzar. Està clar que hi ha determinats grups, sobretot els tres que estan en mans de fons private equity, que per les característiques de la inversió que fan anteposen el lucre a qualsevol altra qüestió. Això no és opinable. Quan entres al web dels fons que controlen Domus VI o Vitalia Home allà no es parla de les ràtios de personal de les residències. Allà parlen de les ràtios de rendibilitat, dels dividends, de les vegades que multipliquen la inversió de la gent que ha posat diners amb les vendes. Aquestes ràtios es veuen en el que ells anomenen ‘casos d’èxit’ ja sigui una residència, un supermercat, una cadena de menjar ràpid o una botiga de roba. No enganyen a ningú. És el que fan. Es dediquen a comprar empreses no cotitzades en borsa, a vendre-les en un termini màxim de cinc anys i abans si troben la manera de donar el major pelotazo possible. Ho fan amb unes operacions d’endeutament brutals. L’endeutament i l’apalancament és tan important que un tipus de les operacions que fan porta directament el nom d’apalancament’. Són operacions de deute molt grans que exigeixen entrar en sectors que generin molt efectiu -les residències són un exemple perfecte d’això- per anar liquidant el deute en el menor temps possible i la millor forma de fer-ho és obtenint els màxims beneficis en el dia a dia. Això en una residència significa retallar o estalviar en personal, retallar en elements com l’alimentació o el manteniment de centre i, per tant, retallar en la qualitat de vida de la gent gran que viu a la residència. Això és indiscutible. No és l’opinió d’una ideologia X o Y. Si algú té algun dubte pot entrar a les pàgines d’aquests fons o en els seus comptes que gairebé sempre estan a Luxemburg. Després n’hi ha d’altres a Jersey, que és on hi ha la matriu. Aquestes no es poden veure però les de Luxemburg sí i es veuen les operacions d’endeutament que fan i com acaben traslladant a Jersey els diners que obtenen a les residències d’Espanya, Portugal o on sigui. Aquesta és la seva política d’inversió i l’apliquen a tots els sectors on entren.
És evident que si tu poses per davant el lucre a qualsevol altra qüestió i arriba un virus com aquest això té unes conseqüències. Si en comptes de tenir unes ràtios tan mínimes tinguessin molt més personal guanyarien una mica menys de diners però haurien pogut suportar molt millor la pandèmia, per posar un dels múltiples exemples. Ara bé, crec molt en l’Administració i com a societat hem de responsabilitzar els polítics i les administracions perquè en la seva mà està canviar les normes. Tu pots posar que el lucre en el sector de les residències, o en el sector social en general, sigui del 8%, com en algun país nòrdic. Sembla un lucre raonable i no el 30% o el 40% amb què ens trobem a vegades. Com Administració tens la responsabilitat de pujar les ràtios.
Els devem a les víctimes i als seus familiars que una comissió independent investigui el que ha passat
Si les dobles, a aquests fons els seria menys atractiu aquest negoci perquè no podrien treure tants diners. I tens la responsabilitat de fer inspeccions a fons i després sancionar seriosament. Si fessis això com a Administració seria un altre factor que faria que a aquests fons no els interessés invertir en aquest sector. Sense entrar en el debat previ de si es pot fer negoci amb la gent gran i les residències. La realitat que en aquest moment tenim és que el 88,5%-89% de les residències són de gestió privada. A Catalunya són el 94,5% i el 92,5% de les places. No es pot nacionalitzar. Cal fer el possible perquè el sector públic vagi guanyant terreny. El desequilibri és brutal. Com que no es pot aconseguir d’un dia per l’altre, d’un any per a un altre, d’un lustre per a un altre, cal prendre mesures per ja, per demà. I aquestes mesures passen per una normativa seriosa, amb ràtios i dades de transparència serioses, unes inspeccions serioses i unes sancions serioses per als que incompleixin, que seran pocs perquè per fortuna, com en tots els sectors, la majoria de la gent ho fa bé. Però als que incompleixin cal posar-los una sanció que no els quedin ganes de tornar a incomplir perquè el seu incompliment afecta la dignitat d’una persona que, la major part de les vegades, no es pot defensar. Cal donar-los un pal econòmic que es quedin tremolant. De l’any 2014 al 2019 es van imposar 10 sancions de més de 100.000 euros. Ni una a residències dels grans grups. L’any 2020 la Comunitat Valenciana va imposar una sanció, que encara no és ferma, a DomusVI, de 174.000 euros. Seria la primera d’aquesta magnitud a un gran grup. Això és responsabilitat de l’Administració i és una part fonamental del perquè el sistema està com està. L’Administració no compleix, no és exigent i no estableix unes normes serioses per garantir que la gent gran estiguin ben cuidada.
Manuel Rico és director d’investigació d’InfoLibre i autor de «Vergonya! L’escàndol de les residències» | Siscu Baiges
No sembla que les denúncies de les associacions i particulars que demanen explicacions i justícia per la mort d’aquesta gent gran siguin acceptades pels tribunals de justícia. No hi haurà responsables físics d’aquestes morts?
Què es pot dir a dia d’avui i què és una previsió d’un periodista? Em sento menys còmode en fer previsions i cal fer-me menys cas perquè no sóc futuròleg. Es pot dir que la Fiscalia està tenint en general, encara que en les últimes setmanes s’està notant un petit canvi, una actitud bastant vergonyosa demanant l’arxiu de querelles sense investigar seriosament. Això ha passat a Catalunya amb una denúncia superdetallada amb múltiples proves que va posar la Coordinadora 5 + 1 i que la Fiscalia va demanar que s’arxivés. Em sembla inacceptable. La Fiscalia si veu indicis de delicte ha d’investigar. Aquesta és la seva funció. La seva funció no és ser advocat defensor. Lògicament, si després d’investigar en profunditat no troba raons per demanar cap processament ha de demanar l’arxiu, però sense fer i demanar proves, sense investigar en profunditat un tema com aquest és inacceptable. I aquesta ha estat l’actitud de la Fiscalia. També a Madrid en determinades resolucions. En les últimes setmanes, a Madrid anem ja per sis denúncies de residències concretes que la Fiscalia envia als tribunals. Però, per exemple, no ha actuat d’ofici pel tema del protocol o perquè el govern autonòmic no hagi utilitzat les alternatives que tenia per ajudar i tractar la gent gran. Un tema on hi ha els documents, el protocol, les dades, tot publicat i que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat, una vergonya, i afegeix dolor al dolor dels familiars per la pèrdua d’un ésser estimat i és incomprensible per a un ciutadà normal. La major part de les denúncies són a Madrid i Barcelona. També n’hi ha en altres llocs. Què passarà? La justícia a Espanya és molt garantista i és bo que així sigui. Estem en la fase inicial dels procediments. Sí que es pot dir que ha existit aquesta actitud de la Fiscalia i que hi ha molts tribunals que estan arxivant causes de manera incomprensible.
Cal evitar que els diners públics de les residències acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem
L’últim capítol es titula «Què fer davant l’escàndol de les residències». Enumera 33 propostes. És possible resumir-les d’alguna manera?
Els capítols anteriors són periodístics, objectius i els sotmeto a l’anàlisi de qualsevol persona que vulgui contrastar les informacions que exposo. L’últim capítol és més personal, més subjectiu i algunes de les 33 propostes que faig algú pot no estar-hi d’acord. Hi ha elements estructurals que cal tocar. És fonamental que l’atenció primària no segueixi d’esquena a les residències, que el sistema social i el sanitari estiguin coordinats. Hi ha les qüestions relacionades amb les treballadores – és un sector feminitzat en un 90% en figures com les gericultores- amb l’augment del seu sou, per acabar amb la precarietat. També hi ha una petició clàssica de les patronals en la qual tenen raó, que és incrementar el que es paga per les places concertades, perquè a més ajudaria a pujar el sou a les treballadores. A Guipúscoa i Biscaia que tenen el pagament més alt per dia i plaça concertada és on, amb diferència, les treballadores tenen millors sous. Caldria actuar també en la formació de les treballadores. Transparència en tot el sistema, les inspeccions, les sancions. L’eix és que qualsevol ciutadà que vol anar a una residència o que ha de dur a un familiar a una residència pugui a cop de consulta de pàgina web veure com són les de la localitat que li interessa, amb l’anàlisi més detallada possible. Cal adoptar mesures amb els grups que operen des de paradisos fiscals. Ho fan per reduir al màxim la factura fiscal i són els que s’aprofiten més de diners públics que acaba en residències privades. El 2019 van ser 2.000 milions d’euros. A Catalunya, la Generalitat és titular de 63 residències, de les quals 43 són de gestió indirecta; és a dir, estan privatitzades. El cost anual per a la Generalitat d’aquestes 43 residències són 55,2 milions, amb les dades de les últimes adjudicacions. Cal evitar que aquests diners públics acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem quan la matriu de grans grups de residències està a Jersey. I després hi ha l’Administració. Pot fer dues coses. Una, prestar el servei. No ho fa. El 89% de les residències són de gestió privada. Però hi ha una segona actuació a la qual no pot renunciar i és garantir que el servei que ofereixen les empreses privades és correcte. El tema de l’Administració absent es pot resumir en canvis normatius, més inspeccions i sancions serioses. I respecte al que ha passat: veritat, justícia i reparació. Cal investigar el que ha passat i actuar judicialment quan correspongui. Aquí hi ha una responsabilitat del govern central. Amnistia Internacional li va demanar una comissió independent que analitzés el que va passar a les residències. Calia quan ho va demanar Amnistia Internacional. El govern no ho ha fet però ´és a temps. Sempre és temps per conèixer la veritat i que es repari el que ha passat. I a la vista del que ha passat a Madrid, amb més raó cal una comissió independent que investigui el que ha passat. L’hi ho devem a les víctimes i els seus familiars.
Tenir un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe, i el seguim tenint
Això que hem viscut a les residències, això que ha descrit al seu llibre, no tornarà a passar mai més?
Si demà vingués un virus similar faríem millor algunes qüestions. Vull creure que, tot i la inhumanitat demostrada per alguns polítics, no es tornarien a aprovar aquests protocols. Hi hauria més tests, més EPIs, probablement els governs sabrien donar a les residències la importància que tenen. Tot el que van ser elements més puntuals probablement s’enfrontarien millor però tots els elements estructurals encara hi són. Els residents segueixen vivint en habitacions dobles, les ràtios de personal segueixen sent les mateixes. Tot el que és estructural no s’ha canviat. És difícil canviar-ho en un any però no s’ha arrencat cap a aquest canvi, excepte en alguna comunitat. El fet que hi hagués un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe. Aquest sistema residencial feble el seguim tenint i no tenim un sistema residencial fort que resistiria sense cap dubte de forma més sòlida un virus o una crisi sanitària com la que hem viscut.
El 19 de novembre la residència propietat de la Fundació Fiella va alertar del positiu d’un treballador del centre i va informar les famílies que se suspenien les visites. Va ser l’endemà quan es van fer proves PCR a tots els residents i treballadors amb el resultat de 49 persones contagiades. Malgrat que el brot de coronavirus semblava estar controlat, el dia 25 es va realitzar un segon cribratge i es va comprovar que el virus s’havia estès per la residència: al final d’aquella setmana els positius s’havien triplicat.
La Conxita, als seus 85 anys, conserva el cap molt clar i està decidia a fer sentir la seva veu. Pel camí hi ha perdut companys que tenien noms i cognoms, i ella encara se sent dèbil i dolguda. Pertany a una generació castigada per la guerra -ella hi va perdre una cama- i era tornen a ser ells qui pateixen exageradament les conseqüències d’aquesta crisi.
Manca d’informació
La dona expressa el seu descontentament per la manca de comunicació que hi va haver des de la residència, fins i tot, cap als propis afectats. “Jo m’assabentava del que passava per les notícies de la televisió i de la premsa, però aquí ningú ens informava”, explica. A fora les famílies també reclamaven informació. La Chelo Llastarri, la filla d’una altra resident, explica que ella anava sabent el que passava gràcies a personal de l’hospital que coneixia i s’informaven per ella. La incertesa va ser una de les sensacions que més es va compartir entre els afectats. “Cada dia veiem com marxava gent que coneixíem, un darrere l’altre, era molt dur i ho vam passar malament”, comenta la Chelo. “Avui et deien que el teu familiar estava dèbil però estable, i l’endemà t’anaves a acomiadar d’aquella persona”, s’emociona el Francesc Borrell, familiar d’un resident que va morir durant el brot de Covid-19.
Personal desbordat
Els contagis també s’estenien entre els treballadors i ràpidament la residència es va quedar amb personal insuficient per garantir una atenció adequada. La María José, auxiliar de geriatria del centre, explica que van haver d’adaptar-se a la dramàtica situació en qüestió de minuts. També va ser difícil explicar què passava als residents, sobretot a aquells que pateixen demència, que no entenien per què s’havien de quedar sols a les habitacions. Després de donar positiu en coronavirus, com la majoria dels seus companys, va haver d’agafar la baixa mèdica. “Casi tots els auxiliars es van contagiar, i els que van quedar i la gent nova que entrava, malgrat posar-hi tota la seva voluntat, no donaven a abast”, explica la Conxita.
El Departament de Salut intervé el centre
En vista de l’elevat nombre de contagis i la complexa situació, el 28 de novembre el Departament de Salut va intervenir la residència. En aquell moment el brot de Covid-19 ja afectava 150 persones (120 residents i 30 treballadors), per la qual cosa el Departament ha estat molt criticat per aquesta intervenció tardana. En aquell moment, Gestió de Serveis Sanitaris (GSS) es posava al capdavant de la gestió del centre i donava indicacions de vetllar per una prestació de l’activitat assistencial amb garanties.
També ha estat molt criticat el mateix centre per no haver desinfectat abans les instal·lacions. Havien passat deu dies des del coneixement del primer positiu i la desinfecció no es va dur a terme fins a l’endemà que Salut intervingués. El president del Patronat de la Fundació Fiella, Joan Antoni Mateo, va fer declaracions sobre la situació viscuda a la residència en un comunicat per vídeo. La Fundació continuava exculpant-se de tota responsabilitat davant el brot de coronavirus que havia afectat el centre i negava que no s’apliquessin els protocols. Mateo afirma que “en cap moment els padrins han quedat desatesos” i afegeix que “el personal afectat va ser apartat immediatament de les seves funcions de seguida. Per això els professionals van haver de fer una actuació amb un sobreesforç molt important”. Les comarques del Pallars són una zona amb poca població i es reitera que no hi havia una resposta suficient a la demanda de nou personal de substitució, fet que va provocar que des de Salut s’optés per portar una gestió de fora.
Tot i que els residents disposaven de telèfons -propis o del centre- per mantenir el contacte amb les seves famílies, aquells mesos es van viure amb molta preocupació i amb molta enyorança. La Chelo explica que diàriament parlava amb la seva mare, però al mateix temps “la trobava molt a faltar perquè abans hi anava cada dia”.
La consellera de Salut, Alba Vergés, va anar el geriàtric de Tremp el 15 de desembre, on va lamentar totes les morts i va defensar la tutela del centre exercida per part del Departament de Salut. Tanmateix, la seva visita no va ser percebuda amb gran entusiasme. La Conxita es mostra molt crítica amb la consellera: “No es va dignar a entrar! Per por al contagi? Doncs que no vingui”. Assegura que es va sentir molt molesta, perquè “per fer una fotografia no calia que vingués”, i molt abandonada, diu, “com si fóssim un moble i que els d’aquí dins no importéssim”.
La Fiscalia de Lleida posa en marxa una investigació
El 22 de desembre s’anuncia que la Fiscalia de Lleida investigarà la direcció del centre per possibles delictes d’homicidi per imprudència i contra la seguretat. Malgrat que el centre geriàtric de la Fundació Fiella va ser una excepció durant la primera onada de la pandèmia i només va tenir un contagi, no va tenir la mateixa sort en la segona onada. El centre va patir un brot molt virulent que va arribar a gairebé la totalitat d’usuaris i treballadors, deixant-lo pràcticament sense plantilla i equip directiu. La Fiscalia considera que la xifra de defuncions és massa alta amb relació als brots d’altres centres geriàtrics. Els entrevistats creuen que una investigació és raonable, tot i que, al mateix temps, entenen que el virus és molt agressiu i complicat de contenir i que, en vista del desbordament de personal, es van fer les coses el millor possible.
Residència lliure de Covid-19
Gairebé sis mesos després del brot de coronavirus, la residència de Tremp, actualment sota la gestió de Sant Joan de Déu-Terres de Lleida, ja es considera «verda», és a dir, és a dir, sense cap cas
confirmat, sospitós o contacte estret de Covid-19. Tant usuaris com treballadors estan vacunats, i els membres del personal han tornat al centre veient-se molt més preparats per fer front a la pressió i sobreesforç que comporten situacions com la viscuda. No obstant això, la María José explica que el retorn va ser molt dur emocionalment: “Quan vaig tornar de la baixa per coronavirus, al principi, plorava cada vegada que entrava allà, ara són la meitat de padrins… és molt trist”.
El centre s’ha tornat a obrir i, tot seguint unes estrictes mesures de seguretat per evitar qualsevol propagació del virus, els residents poden rebre les visites dels seus familiars. “La sensació que em transmet la residència quan vaig a visitar la meva mare és de molta pena; la veig a través d’una taula enorme i una pantalla de plàstic, i ella quasi no em sent”, comenta la Chelo agraïda perquè la seva mare està bé, però al mateix temps entristida per la gran distància que les separa.
La Conxita, tot i ara sentir-se ben atesa, està molesta amb el tractament que hi va haver cap als residents des de finals de novembre fins a mitjans de gener. “Em vaig sentir desemparada, com si no fóssim ningú”, es queixa per ella i pels seus companys, “no és la manera de tractar a la gent”.
Residències: llocs «segurs»
Segons declaracions del President del govern espanyol, Pedro Sánchez, i de la Ministra de Sanitat, Carolina Darias, amb l’arribada del darrer lot de vacunes de Pfizer, es desencalla finalment la vacunació dels majors de vuitanta anys. Tanmateix, les persones grans que viuen en residències ja han estat totes vacunades i segons Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), actualment són els llocs més segurs per viure-hi.
Malgrat que ara les residències es consideren un petit univers “segur”, el brot de Covid-19 de finals de novembre es va emportar la vida del 42% dels interns del geriàtric pallarès. El centre Sant Hospital de Tremp – Fundació Fiella no ha estat l’únic que s’ha hagut d’acomiadar de persones grans residents; segons dades de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) a Catalunya han mort 3.390 persones grans des del 14 de març de 2020 al 21 de febrer de 2021, i 12.680 persones més s’han contagiat.
Són tres quarts d’una i en Xavier ja hi és. Assegut a una cadira, que li ha donat una treballadora de la residència només veure’l arribar, observa a la Carmen a través de la finestra del centre, situat al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona. Ella s’ha quedat adormida i, ell la mira, amb un somriure. «Si puc, vinc cada dia. M’hi estic un parell d’hores, parlant amb ella», diu en Xavier. Ell té 90 anys, i ella en té 92. Es van casar fa 66 anys, i en portaven tres de festeig, i mai fins ara havien estat tant temps separats -excepte quan ell se’n va anar de gira per Europa, però d’això ja en parlarem més endavant-.
En Xavier recorda perfectament el que va passar ara fa tot just un any. «Jo estava dins la residència, fent-li companyia, quan va venir la directora i em va dir: ‘Vostè vagi-se’n quan vulgui, no cal que marxi ara. Però ha de saber que, de moment, no podrà tornar a entrar a la residència. A partir d’avui, tanquem’. Acabaven de venir treballadors de la Generalitat», explica. «Aquestes paraules em van entristir molt. Després de tants anys junts… és tota una vida».
Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, la residència va posar a disposició dels usuaris unes tauletes perquè es poguessin comunicar amb la família, amb l’ajuda d’una treballadora. «Em trucaven i em passaven amb la Carmen. Això ho fèiem pràcticament cada dia». Però de seguida que va poder tornar a sortir de casa, en Xavier va decidir anar-la a veure a la residència, encara que ho fes a través d’un vidre. «La trobava a faltar», diu.
En Xavier, assegut, parlant amb la Carmen a través de la finestra de la residència | Pol Rius
Des de la segona onada, la residència li permet fer-li una visita un cop a la setmana de 20 minuts, amb distància i supervisats per una treballadora. A més, fa un parell de setmanes que també li permeten sortir amb ella a fer un passeig un cop a la setmana. Això sí, sempre que no hi vagi sol. Els acompanya l’Enriqueta, una cuidadora que ajuda al Xavier en la neteja i la cura de la llar i que, sovint, també ve a veure la Carmen a través de la finestra de la residència. «Fa més de 25 anys que està amb nosaltres, és més que de la família», assenyala.
La pandèmia a la residència
La Carmen va ingressar a la residència fa poc més de tres anys. Fa nou anys va patir un ictus i en Xavier la duia a un centre de dia. «La deixava al matí i l’anava a buscar a la tarda. Però va tenir diverses caigudes, va estar ingressada… i els metges em van dir que el millor seria ingressar-la en una residència. Tant les públiques com les privades tenien molta llista d’espera, però finalment vaig trobar aquesta, que és privada», explica.
«El dia que la vaig deixar aquí va ser duríssim», diu. El tranquil·litza, però, el fet que sigui una residència petita -només hi viuen 25 residents-, que fa que l’atenció sigui més personalitzada. «Aquí és la Carmen. En altres residències, on hi ha un centenar de persones, seria la de l’habitació 82».
En Xavier explica que, des que la Carmen va patir l’ictus, li han quedat seqüeles. A més, també ha desenvolupat Alzheimer. «Ara ja no camina ni enraona. Ha anat degenerant. Fa uns anys, podies tenir una conversa amb ella, però ara ja no. Però em reconeix, i també reconeix els fills i els nets», diu. Tenen dos fills, una noia que viu a Saragossa i un noi, que viu a Girona. «Quan poden fan una escapada i vénen a veure’ns, però amb la pandèmia ha sigut tot més difícil».
De cop, deixa de parlar. «Ai, hola, t’has despertat!». La Carmen se’l mira, somrient, i en Xavier li parla i li llença petons. «Sempre faig ganyotes, soc molt pallasso», diu l’home.
En Xavier i la Carmen es donen la mà a través del vidre | Pol Rius
Amb la pandèmia, assenyala, ha empitjorat la salut de la Carmen. «Abans de la pandèmia, jo l’anava a veure i estàvem junts a la sala o a l’habitació. Li vaig portar un àlbum de fotos de la família, i cada dia li ensenyava, perquè els recordés. Però ara ja no ho puc fer. Aquí els intenten motivar, amb dinàmiques per activar la seva ment, però ho fan col·lectivament. Ella necessita una altra cosa», sosté en Xavier.
«És trist, però ho hem d’acceptar. Va venir tot de cop, i la cosa ha anat així», reconeix, resignat. «Abans entrava per la porta i em rebia amb molta alegria. M’entristeix una mica veure com ha anat empitjorant, però quan vinc aquí procuro estar sempre bé i content. Tinc els meus moments, però s’ha de fer el cor fort. Oi que sí?», diu, dirigint-se a ella.
Ell explica que, durant aquests mesos de pandèmia, no ha passat por. «He seguit molt les recomanacions. Si em toca, doncs ja em tocarà. Però por no n’he passat. No surto gairebé de casa, només pel necessari: per anar al supermercat, a la farmàcia, al metge, quan em toca, i per veure-la a ella», assenyala. Tampoc el seu dia a dia ha canviat massa, tot i que sí que reconeix que ara fa menys activitat i es mou poc. «M’he tornat bastant mandrós» (riu).
En Xavier ensenya unes fotografies de quan la Carmen era jove que duu a la cartera | Pol Rius
Osca, el punt de partida
En Xavier va fer la carrera de música al Conservatori del Liceu, i era trompetista. El 1955 va anar amb la seva orquestra de Barcelona a tocar a la Festa Major d’Osca, i allà va ser on va conèixer la Carmen, originària d’Aragó. «Jo la vaig fitxar. Va ser com un flechazo», diu. Un cop va tornar a Barcelona, van estar sis mesos intercanviant-se cartes, fins que ella va venir a viure a Catalunya, ja que hi tenia família. «Eren altres temps. En aquell període li vaig fer una carta al meu sogre demanant-li permís per sortir amb la seva filla. Aleshores jo tenia 25 anys».
La carrera d’en Xavier com a trompetista va ser curta, ja que el 1962 va penjar la trompeta per no tornar-la a tocar mai més, i es va dedicar a la publicitat, mentre que la Carmen treballava en una fàbrica de mitges. Però durant la seva trajectòria musical va tocar amb artistes de renom internacional, com Luis Aguilé, Núria Feliu o Los 3 Sudamericanos, i va fer, fins i tot, una gira de sis anys per Europa. «Durant aquells anys, amb la Carme ens vèiem intermitentment. Jo venia quan podia i ella també va venir a l’estranger una temporada».
Després d’aquell període separats, han estat sempre junts. Fins que la pandèmia els va tornar a separar durant uns mesos. Aquests mesos l’han fet pensar molt, al Xavier. «Com que tens moltes hores per pensar, penses en la família, en els que se n’han anat… en els que segueixen aquí, aguantant. A vegades també penso en els sanitaris, en com deuen estar vivint aquesta situació. Jo sortia cada nit al balcó a aplaudir-los».
La pandèmia també li ha fet pensar més en la mort. «Sempre evitem pensar-hi, però un dia o altre ha d’arribar. Ho tenim ben segur. Jo hi penso a vegades, i també penso en ella. Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix».
En plena tercera onada de la Covid-19, i enmig d’un encès debat sobre els grups prioritaris de vacunació, es fa necessari reflexionar al voltant de les condicions en què treballen els cuidadors i cuidadores de les residències, com han posat de manifest a Espanya diversos informes com el de l’Institut de Polítiques Públiques del CSIC, el de la Secretaria d’Estat de Drets Socials, o l’estudi de Zalakain i Davey (2020).
L’alta mortalitat, juntament amb les mesures d’aïllament que s’han implementat en aquests entorns, ha suposat un nou i complex escenari, tant per als treballadors com per als residents i les seves famílies.
Durant la crisi sanitària s’ha anat consolidant el debat sobre com s’està afrontant aquesta situació per part dels equips de treballadors en residències. És evident que estan exposats a un gran estrès, resultat de les situacions d’incertesa i perill que han de viure en primera persona dia a dia.
Incidir en la formació dels treballadors
A més d’un merescut reconeixement per la seva tasca, és hora de preguntar-nos com establir estratègies que permetin bregar amb aquesta situació de la millor manera, cosa que comporta beneficis, tant per a treballadors, com per als residents.
Encara que no siguin estratègies tan explícites com les que s’esmenten a continuació, hi ha un cert consens a considerar la formació dels treballadors com un mitjà per afrontar la pandèmia en residències de gent gran.
A través d’alguns exemples posats en marxa en països com els Estats Units o el Canadà, anem a explorar formes d’atenció als treballadors, que possibilitin major satisfacció i benestar entre el personal de les residències.
El primer exemple té a veure amb la posada en marxa de sessions didàctiques virtuals en què s’ofereix atenció psicològica als treballadors, que són els que en última instància s’han de fer càrrec de la solitud i el malestar dels residents, entre els que hi ha altes taxes de depressió arribant fins i tot a patir deliris com a conseqüència de la crisi sanitària.
A més d’aquest suport, es faciliten eines i claus que els permetin dur a terme intervencions segures amb els residents i més alleujar, fins a cert punt, els sentiments d’aïllament i solitud.
Un dels grans beneficis d’aquestes sessions és el de construir un espai on els treballadors puguin abocar les seves pors, inquietuds i dubtes de manera compartida i bidireccional, generant una millora en «els efectes psicosocials negatius de la Covid-19».
Un altre exemple el trobem de la mà de Lingum (2020), que aplica un programa que consisteix en sessions setmanals temàtiques relacionades amb l’atenció de llarga durada i les cures pal·liatives.
Després d’una introducció, en les sessions es fa una breu presentació didàctica, seguida d’un debat sobre un cas i finalment l’exposició dels aprenentatges. És interessant aquest model d’intervenció perquè els casos són trets d’exemples reals que viuen els treballadors participants, aportant experiència i realisme a aquestes sessions.
Els resultats van mostrar que la intervenció va proporcionar informació útil i precisa, una cosa molt valuosa en contextos de crisi, on hi ha una constant sobreexposició a informació i dades. A més, és un model que brinda un doble suport, tant als equips com als residents, generant millors intervencions en les que es vagi aprenent i debatent a el temps que es va vivint.
En definitiva, aquest tipus de plataformes didàctiques, amb un format proper al d’un fòrum de discussió, permeten alleujar les tensions, augmentar el benestar de treballadors i residents, i aplicar intervencions adaptades a les circumstàncies i meditades pel conjunt de l’equip.
Elevada feminització dels treballs de cures
Un altre aspecte relacionat amb el treball dins de les residències té relació amb les condicions sociològiques subjacents i que determinen el perfil mitjà del treballador, donant compte de realitats com ara l’elevada feminització dels treballs de cures remunerats i no remunerats. Les residències compten, a més de la infermeria i l’atenció mèdica, amb altres treballadors com netejadors, zeladors, rehabilitadors, recepcionistes… Tots ells són imprescindibles per al correcte funcionament dels centres, abans i durant la pandèmia, cosa que, sens dubte, hauria tenir-se en compte a l’hora d’establir les prioritats de vacunació.
En aquest sentit, ja s’ha investigat l’impacte del personal en les taxes de mortalitat dels centres residencials, quan s’apunta a la connexió entre les característiques dels barris on viuen els treballadors i la mortalitat a les residències. Això significa que la prevenció per evitar contagis procedents de l’exterior de la residència passa per atendre correctament al personal que atén a les mateixes.
Treballs amb elevada precarietat
La realitat és que, per norma general, aquest tipus de treballs estan fortament precaritzats i desprestigiats, cosa que impacta directament en la vida dels treballadors i els residents. Hi ha determinats condicionants que dificulten una prevenció exhaustiva, com pot ser la pluriocupació o l’alta freqüentació del transport públic.
Això, en canvi, no pot servir com a excusa per carregar el pes del procés de contagi al conjunt de treballadors, sinó que hauria d’usar com a impuls per tornar a prestigiar un sector durament castigat i oblidat com és el de les cures, entenent aquests en un sentit ampli i transversal.
Això obliga, com assenyala Karen Shen, a enfortir i possibilitar l’autocura per part dels treballadors, cosa que generalment sembla incompatible amb les seves condicions de treball, però que sens dubte és necessari per al benestar i la satisfacció tant de treballadors com de residents i famílies. Altres investigacions ja apunten a la precarietat com un factor d’estrès, sumat a una situació ja de per si complicada de gestionar per als treballadors i treballadores.
En conclusió, tots aquests exemples són formes d’atendre i valorar la feina que es desenvolupa dins de les residències, prestigiant tant a aquells que les habiten com a aquells que permeten que això passi. Amb programes adaptats a cada context i equip es podria aconseguir un canvi de paradigma en l’atenció i la cura a llarg termini, cosa que ha passat de ser important a ser necessari.
Altres estratègies per fer valer les condicions de la feina a les residències en el futur han de posar el focus en la implantació de tecnologies de suport a la cura, sense perdre de vista, d’una banda, la necessitat de millorar la situació laboral dels treballadors com a garantia de confiança en el sistema de cures i, de l’altra, la millora en la qualitat del servei a través de la formació dels treballadors.
