El Parlament de Catalunya ha dedicat un grapat d’hores a debatre sobre el model de residències per a gent gran en un plenari celebrat aquest dimarts, després de la gran afectació que ha tingut la Covid-19 en aquests centres. A proposta dels grups i subgrups de PSC, CeC-Podem, CUP i PPC, la cambra ha debatut sobre la gestió de la pandèmia a les residències. L’oposició veu necessari d’investigar les errades, mentre que el govern n’ha defensat la gestió i ha fet autocrítica alhora.
Tanmateix, ha quedat clar un consens general en la necessitat de transformar-ne el model. Hi han fet referència tant els grups de l’oposició com els que integren l’executiu. El portaveu de Junts per Catalunya a la comissió d’investigació creada dimarts mateix, Josep Maria Forné, ha reconegut la necessitat de «no només investigar el present, sinó de considerar el model». Al ple, els republicans El Homrani i Vergés han parlat d’un “operador públic que integri el vessant social i sanitària” com a eina de gestió futura.
L’oposició insta a repensar el model residencial
La necessitat de canviar el model de residències ha estat el fil comú de les primeres intervencions, a càrrec dels grups i subgrups que van demanar aquest debat monogràfic.
Raúl Moreno (PSC-Units) ha defensat la necessitat de “canvis substancials després del que hem viscut”, i ha instat el govern a “prendre’s seriosament les conclusions” que es derivin tant del debat parlamentari com de la comissió. “Si s’haguessin atès les consideracions que hem aprovat durant aquests anys, la situació hauria estat diferent”, ha acusat Moreno, qui ha parlat de “situar el sector allà on li toca” i de “reconèixer la tasca dels seus professionals”.
Jéssica Albiach, en representació de Catalunya en Comú-Podem, ha assegurat que “ens estem jugant l’esfondrament de l’estat del benestar o el seu reforçament com a projecte col·lectiu”. Segons la diputada cal “revertir la lògica neoliberal que et converteix en una càrrega quan ja no ets productiu ni consumidor” i evitar que les residències siguin “aparcaments de gent gran amb què alguns es fan rics”. “Ens mereixem un sistema públic de residències que siguin llars comunes, unitats de convivència on poder seguir desenvolupant projectes vitals i establir una nova etapa vital”, ha apostat.
El representant del PPC, Santi Rodríguez, ha deslligat la problemàtica de la gestió pública o privada: “No és un problema de titularitats, sinó de model”, ha opinat. Rodríguez ha assegurat que “vam configurar les residències com una extensió dels domicilis i no com a hospitals” i que “cal abordar-ne el debat”.
La cap de l’oposició, Lorena Roldán (Ciutadans), ha agraït les explicacions dels consellers però creu que “no n’hi ha prou amb reconèixer els errors, cal aprendre’n”. S’ha mostrat oberta a arribar a “solucions des de la unitat i la responsabilitat pel bé de la nostra gent gran”, però després ha acusat el govern dirigit per Torra de deixar la pandèmia en un segon pla «perquè han seguit governant pel Procés i per l’autodeterminació».
Torra defensa la gestió i contextualitza la crisi
El president Quim Torra ha estat el primer membre del govern a intervenir i ha contextualitzat la gravetat de la situació viscuda a les residències catalanes: “Ha afectat tots els sistemes residencials d’Europa de la mateixa manera”, ha assegurat. Quant a la gestió ha defensat la rapidesa amb què van actuar: “El 6 de març es va recomanar no fer visites a les residències, vam regular-ne el nombre i extremar la higiene. Vam actuar des del primer minut”, ha dit.
Si bé el president ha lamentat les més de 4.000 morts als centres catalans, que suposa gairebé el 7% dels residents, ha parlat d’una transparència que no troba a les dades del govern espanyol: “L’Estat ha tancat en fals les dades de traspassats en residències i a domicilis”.
El cap de l’executiu ha criticat la postura d’alguns grups parlamentaris que “avui es queixen però formen part de governs a altres comunitats autònomes amb els mateixos i dissortats efectes de la pandèmia i, en la majoria de casos, pitjors”. Torra també ha acusat l’Estat d’un “infrafinançament que ha estat un condicionant” en la crisi de la pandèmia als centres residencials per a gent gran.
En una llarga intervenció, el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies Chakir el Homrani ha reconegut la necessitat de fer «una mirada autocrítica per donar una millor resposta». Per exemple, ha reconegut que hauria estat necessari tancar les visites als centres residencials abans del que ho van fer. També s’ha mostrat obert a revisar el model actual: «Hem de fer un redisseny amb un operador públic que integri el vessant social i sanitària».
Vergés també ha insistit en la idea d’una agència pública que controli el sistema residencial i hi inclogui el vessant més laboral i social i el sanitari. “Hem de repensar com volem cuidar i atendre les persones grans, però no conceptualment. Hem d’avançar per planificar i gestionar conjuntament el territori», ha dit la consellera de Salut.
En efecte, Santiago Rodríguez (PPC) ha defensat a la seva intervenció que la comissió tindrà “un format més pausat però més intens per tal d’aprofundir en què ha passat, les responsabilitats i les solucions”. Una de les temàtiques que es tractaran, tal com ha avançat Jéssica Albiach (CeC-Podem), serà “la prohibició de trasllat de residents a l’UCI o el retorn forçat per aplicar-hi pal·liatius quan no són centres sanitaris”.
La comissió estarà presidida per Vidal Aragonès (CUP-Crida Constituent), que ha assegurat que “hem constituït aquesta comissió perquè no volem que mai més torni a repetir-se una situació com la viscuda entre març i maig de 2020”. Aragonès ha exposat l’objectiu de la comissió: “L’anàlisi i la investigació de formes de gestió de residències durant la crisi de la Covid-19 presentant especial atenció a les més i menys des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”. La resta de la mesa la componen la vicepresidenta Najat Driouech (ERC) i Elisabeth Valencia (Cs) com a secretària.
Serà en aquest espai on diferents entitats del sector de la cura a la gent gran -les patronals FEATE i ACRA i les entitats Edat i Vida, Llars per Viure i Sumar- podran intervenir. En un principi ho havien de fer al ple del Parlament, però la junta de portaveus, seguint les indicacions dels lletrats de la cambra, han acordat posposar les intervencions a la comissió perquè gaudeixin de més temps i profunditat.
Els Departaments de Treball i Salut han presentat un pla de contingència adreçat a les residències de gent gran per fer front a un possible rebrot de la Covid-19 aquesta tardor. Les actuacions dissenyades, com han explicat, volen garantir el màxim nivell de protecció i atenció a les persones que viuen en centres residencials, un col·lectiu especialment vulnerable a la Covid-19. La implementació d’aquest pla suposarà una inversió de 96 milions d’euros per part de les dues conselleries.
El pla de contingència té com a objectiu principal establir un blindatge de les residències davant la Covid-19 i, en cas que el virus entri en un centre, preveu mesures que volen garantir l’atenció social i sanitària i frenar possibles contagis. La consellera de Salut, Alba Vergés, ha recordat que “seguim en epidèmia i les residències són un espai especialment complexe”, fet pel qual ha donat molta rellevància a les mesures que es prenen a partir d’ara i demostren la visió conjunta que ambdós departaments tenen de com s’ha d’abordar l’atenció, social i sanitària, de tota la població en general i de les persones més vulnerables davant la COVID19 en particular.
Per la seva banda, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha explicat que “els dos Departaments hem treballat conjuntament en aquest pla de prevenció i d’actuació perquè, com malauradament hem vist durant la crisi sanitària, les residències de gent gran han estat un dels sectors més afectats per la covid-19, a Catalunya, a l’Estat espanyol i a la resta d’Europa i del món. Això que ha passat aquí ha passat a tot arreu perquè es tracta de les persones més vulnerables: persones d’edat avançada, moltes amb patologies prèvies i amb dependència, que requereixen de la cura constant, del contacte i la proximitat de les professionals. Per això ens preparem per protegir i cuidar les persones més vulnerables de la millor manera possible”.
El pla, des de l’àmbit de Salut
Pel que fa a l’àmbit de Salut, el pla contempla, com a primera novetat, que les residències es dotin de material de protecció per a 4 setmanes i per això Salut oferirà als centres adherir-se a una plataforma de compra centralitzada, que faciliti el subministrament, distribució i qualitat del material, a l’igual que la resta del sistema de salut. En segon lloc, es mantindran les intervencions de sectorització, circuits i suport pel control de l’entrada de la infecció i de la seva disseminació, mentre que en tercer lloc, pel que fa a la detecció de casos, es preveu fer proves PCR en cas de sospita i també als contactes dels residents i dels seus professionals a càrrec. El pla també inclou una millora dels sistemes d’informació, degut al desplegament de l’accés a l’ECAP des de totes les residències. A més, es potenciarà una atenció integrada, tot reforçant els equips d’atenció primaria i d’atenció intermèdia.
De fet, pel que fa al reforç d’atenció des de la primària, i entenent que és l’encarregada de proporcionar una atenció centrada en les persones més propera, equitativa i segura, que garanteixi el contínuum assistencial a les persones que viuen en residències, és reforçarà amb l’equivalent a uns 450 professionals sanitaris destinats a reforçar l’atenció als residents (163 metges i 270 infermeres). Tot plegat, suposa una inversió de més de 15 milions d’euros.
Els equips d’atenció primària treballaran coordinadament amb els equips assistencials i de direcció de les residencies per avaluar la situació de tots els residents i elaborar el pla individualitzat d’intervenció. Pel que fa als centres d’atenció intermèdia han de tenir un paper rellevant en el maneig d’un possible rebrot a la tardor, especilment tenint en compte que la població major de 65 anys són persones especialment sensibles a patir complicacions greus derivades de l’afectació per part del coronavirus SARS-CoV-2.
Els centres d’atenció intermèdia tenen per objectiu l’atenció dels següents col·lectius: atendre persones afectades per la COVID19 derivats d’un hospital d’aguts per continuïtat del tractament, atendre els seus propis casos nosocomials i atendre persones grans que viuen al seu domicili o a centres residencials que precisen atenció d’internament alternativa a l’hospitalització convencional.
Per últim, i entenent que caldrà incrementar la contractació de llits al sistema, es podrà arribar a incrementar en prop de 500 llits els destinats a tenir cura d’aquestes persones, amb un cost de més de 25 milions d’euros.
El pla, des de la vessant d’Afers Socials i Famílies
Pel que fa a l’atenció social, l’ordenació i el reforç de l’àmbit residencial, el Pla incorpora 4 eixos que seran implementats pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, amb un pressupost global de 56 milions d’euros:
Reserva de 2.800 places buides per incrementar la capacitat de resposta de les residències davant possibles rebrots
El conjunt de residències de Catalunya disposaran d’un total de 2.800 places lliures d’ocupació per a millorar la seva capacitat de resposta. En aquest sentit, el parc de places buides permetrà prendre mesures de sectorització immediata, l’aïllament davant de casos probables o confirmats i l’atenció d’usuaris asimptomàtics positius o amb curs lleu de la malaltia.
El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies assumirà el cost d’aquestes places no ocupades.
Reubicació de les persones residents en espais de suport
Es tracta d’una de les estratègies posades en marxa els darrers mesos per traslladar persones grans de la seva residència a altres espais (centres residencials, espais de nova creació, clíniques habilitades, hotels o albergs), amb l’objectiu de separar persones sanes de malaltes o amb simptomatologia i fer el correcte aïllament i atenció. Fins ara s’han reubicat 2.679 persones grans.
El pla de contingència per a la tardor preveu mantenir espais de suport per la reubicació de residents en cas de necessitat, ja sigui per congestió, limitacions o dificultats estructurals per fer aïllaments. Els trasllats es faran tant a espais de nova creació com a centres residencials grans, capaços de donar suport a residències amb dificultats estructurals per a fer aïllaments.
Retorn voluntari al domicili
Es mantindrà la possibilitat que l’entorn familiar del resident sol·liciti el retorn temporal i voluntari al seu domicili, conservant la plaça residencial, sempre que la persona estigui estable i sense símptomes associats a la Covid-19. Més de 700 persones grans que vivien en una residència van retornar al domicili familiar durant aquests mesos.
Contractació de nous professional per reforçar l’estructura de personal de les residències.
Per fer front a un possible rebrot, s’augmentarà el personal estructural de les residències amb la contractació de 1.800 nous professionals en gerocultura que prestaran atenció directa als residents i garantiran l’aplicació de les mesures d’aïllament i d’organització assistencial.
Així mateix, s’incrementarà el personal d’infermeria residencial amb la contractació de 370 infermeres per a reforçar l’atenció sanitària 24h en residències de més de 60 places. Aquests nous professionals també es coordinaran de manera molt estreta amb els professionals d’atenció primària.
El pla de contingència preveu adaptar també les funcions del responsable higiènicosanitari per reforçar les tasques vinculades a la prevenció, que evitin la transmissió de malalties entre les persones residents i les treballadores.
La borsa de personal activada pel Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC) durant la crisi sanitària, que compta amb més de 4.000 persones inscrites, es mantindrà en funcionament els propers mesos, així com també la formació adreçada al personal que s’incorpora a treballar en aquest sector. Aquesta borsa ha esdevingut una eina clau per a cobrir les baixes del personal de les residències i garantir l’atenció a les persones usuàries d’aquests centres.
El Pla inclou també formació en l’àmbit residencial, tant per a nous professionals com per les treballadores del sector i els equips directius de les residències.
A més d’aquests quatre eixos, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies té previst el reforç de personal propi, amb un programa de tres anys que impulsarà a la tardor i que suposarà la contractació de 219 persones. El nou personal tindrà, entre d’altres funcions, fer un seguiment acurat i de proximitat a les residències i reforçar la Inspecció Social, amb especial atenció a la qualitat assistencial.
Agència integrada d’atenció
Per últim, els conseller han explicat que el dos departaments comparteixen una mateixa mirada sobre el model d’atenció a les persones grans i dependents, així com la necessitat de garantir una millor resposta pública a les persones en situació de vulnerabilitat i amb necessitats d’atenció sanitària i social complexes a causa de la fragilitat, la cronicitat, la dependència i l’exclusió social, tot superant la fragmentació dels processos d’atenció, i facilitant la transició i continuïtat entre el sistema sanitari i social.
Segons Chakir el Homrani, “tenim el convenciment que com a país no únicament hem de revisar el model de residències, sinó que hem de repensar com hem atendre i cuidar a les persones grans. Com gestionem el repte de l’envelliment de la nostra societat, com fem possible l’envelliment km. zero i com potenciem l’autonomia personal. I creiem que aquest redisseny l’hem de fer amb un operador públic en forma d’agència que integri la vessant social i sanitària en les diferents fases del procés: avaluació, planificació i acció”.
En aquest sentit, els consellers han anunciat avui la creació de l’Agència integrada d’atenció, amb governança al 50% entre el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i el de Salut, que afronti dos reptes: d’una banda, l’abordatge integral de l’autonomia personal i de la dependència, des de la vessant social i sanitària; i d’altra banda, fer possible l’envelliment Km0, reforçar la prevenció, intensificar els serveis d’atenció domiciliària, eixamplar la xarxa de suport comunitària i retardar i evitar el màxim possible la institucionalització, és a dir, que la persona vagi a viure a una residència.
Aquesta agència serà un disseny treballat conjuntament amb els actors implicats de la societat, les administracions locals, els agents socials –sindicats i patronals–, el tercer sector, els sectors sanitaris i socials i la ciutadania.
L’agència ha de ser l’instrument que ens permeti planificar conjuntament en l’àmbit residencial amb una única mirada, ens ha de permetre gestionar de manera conjunta al territori i tenir una veritable atenció única i integrada dels dos àmbits. I ha de tenir capacitat d’intervenir i de ser l’eina més eficient per a redefinir el model d’atenció residencial.
Un equip multidisciplinari de professionals de la Vall d’Hebron, en col·laboració amb diversos centres d’atenció primària, va iniciar un estudi per controlar la transmissió del SARS-CoV-2 en les residències de gent gran entre el 10 i el 24 d’abril de 2020. Els resultats, publicats a la revista Emerging Infectious Diseases, indiquen que gairebé un 24% de la gent gran resident i un 15% dels treballadors eren positius per SARS-CoV-2. Una dada molt destacable és que més de la meitat d’ells eren asimptomàtics, en concret el 69,7% dels residents i el 55,8% dels treballadors.
L’equip, coordinat per la Dra. Magda Campins, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia, i pel Dr. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses, va estudiar amb proves PCR al voltant de 6.000 persones, entre residents i treballadors, d’un total de 69 residències de gent gran, tant públiques com privades, de l’àrea d’influència de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Com va assenyalar el Dr. Xavier Martínez, metge del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de la Vall d’Hebron i un dels autors de la publicació, «es tracta del primer estudi sobre l’impacte de la COVID-19 a les residències que es publica realitzat sobre una mostra tan gran de persones i l’actuació homogènia en totes les residències aporta una gran validesa als resultats obtinguts”.
Aquestes dades demostren una transmissió molt elevada del virus en aquests centres, especialment afavorida per les característiques pròpies de les residències, com ara les habitacions i els banys compartits, altres espais comuns, i la convivència de persones dependents que requereixen molta atenció. En aquest sentit, l’elevat percentatge de casos asimptomàtics juga un paper rellevant en la disseminació del virus en aquest tipus de centres. Com s’indica des de l’Hospital, «és fonamental detectar tots els casos, tant simptomàtics com asimptomàtics, per tallar la cadena de transmissió de la forma més ràpida possible».
Davant els resultats obtinguts, els investigadors recomanen la implementació d’una estratègia centralitzada de prevenció i control de la COVID-19 que inclogui el cribratge de residents i professionals, independentment de la presència de símptomes, per tal de prevenir i controlar brots de COVID-19 en aquest grup de persones tant vulnerables.
L’Hospital de la Vall d’Hebron assenyala que el treball conjunt amb els Centres d’Atenció Primària va ser essencial per a portar a terme les accions en cadascuna de les 69 residències, per fer el seguiment dels pacients que no requerien ingrés hospitalari i per fer la sectorització a les residències i evitar nous contagis. Algunes de les mesures més importants que es van adoptar van ser aïllar els residents infectats, formar els treballadors sobre les mesures de prevenció i designar àrees específiques per als residents segons els resultats.
Les residències per a gent gran, un dels focus i punts crítics durant la pandèmia del coronavirus, han començat a Catalunya la seva particular ‘nova normalitat’. La Covid-19 s’ha acarnissat amb els geriàtrics: s’hi han donat el 32’5% de les morts registrades per coronavirus al país, segons les darreres dades del Departament de Salut. Quant al nombre de casos d’infecció, gairebé 15000 dels poc menys de 72000 positius que s’han comptabilitzat a Catalunya són de persones grans residents a residències. Tanmateix, la dada podria quedar-se molt curta.
El 24 de maig va ser el darrer dia que el Departament de Salut va publicar les dades de persones sospitoses de tenir la Covid-19. Llavors, el nombre de residents amb positius confirmats o sospitosos era de 50282. Tenint en compte que a Catalunya viuen a residències al voltant de 64000 d’avis i àvies, la proporció d’afectats sobre el total d’usuaris va arribar al 78’5%.
«En una situació de represa de normalitat incrementa el risc que pugui entrar de l’exterior la infecció», reconeix el Departament de Salut, que assumeix el risc «donada l’actual tendència a la millora de la situació epidemiològica, així com per la necessitat de poder recuperar la interacció i retrobar els vincles«.
La tornada a la normmalitat es regula a través del PROCICAT (Pla Territorial de Protecció Civil de Catalunya), que ha validat el ‘Pla sectorial de represa de la normalitat en l’àmbit de residencial’ amb “mesures que promouen la identificació precoç dels casos i el seu maneig adequat” per evitar la propagació dins dels centres.
«La priorització és recuperar al màxim la normalitat dintre dels centres residencials però sempre garantint les mesures de prevenció i seguretat adequades», asseguren fonts del Departament, que recorden la particular vulnerabilitat de qui resideix a les residències i les característiques especials d’un entorn de convivència comuna.
Verd, groc i vermell: detecció ràpida i aïllament adequat
El principal eix del pla, que hauran d’aplicar tots els geriàtrics catalans, és la detecció ràpida dels casos positius de coronavirus. Els usuaris i treballadors passaran diàriament per una llista de validació que inclourà una mesura de temperatura, la recerca de possibles simptomatologia i una avaluació de contactes amb persones probables o confirmades de tenir el virus.
En funció del resultat de la llista de validació, els usuaris seran repartits en tres grups -A, B, C- amb el seu corresponent color -verd, groc i vermell-. Aquest mecanisme és l’escollit pel Departament de Salut per aïllar els pacients sospitosos o confirmats de tenir el coronavirus.
En cas de no superar la llista d’ítems, la persona resident passarà a la ‘zona groga’, així com els seus contactes més estrets. Si qui no passa la prova és un treballador, «es retirarà del lloc de treball i se li indicarà que contacti amb la seva mútua laboral perquè li faci les proves corresponents».
La ‘zona groga’ són les zones o plantes que la residència haurà d’habilitar per allotjar els pacients sospitosos de tenir la Covid-19, per seguir-ne l’evolució i esperar la confirmació diagnòstica. Si es confirma el cas, les persones residents hauran d’ubicar-se a la ‘zona vermella’, on els espais comuns són «exclusius per a persones amb Covid-19» i el personal s’haurà de canviar els guants i fer una higiene de mans entre cada pacient. Al contrari, si es confirma que l’usuari no pateix el coronavirus, tornarà a ser del grup A i a la zona verda.
El retrobament amb les famílies
La mateixa classificació per colors servirà per dividir els geriàtrics catalans. Rebran la qualificació ‘verda’ els centres aquella sense casos de Covid-19 i correctament sectoritzada. Seran ‘taronja’ aquelles amb casos de la malaltia però amb les zones ben dividides i amb el brot controlat, mentre que les ‘vermelles’ seran les que tenen una «situació no controlada, sigui per la dificultat de sectorització dels espais o per l’aparició de nous casos».
El pla autoritza visites a les residències classificades com a verdes, a les taronges només «es permetran les visites als residents sense Covid-19 i en les zones habilitades com a verdes». Quant a les residències vermelles, «es deneguen les visites als centres que encara no mostrin un control adequat de la infecció». En aquest cas només podran entrar-hi familiars «quan el suport i el procés d’atenció a les persones ho aconsellin», especialment en l’acomiadament de final de vida. L’espai per a fer les visites, que el pla recomana que siguin en espais oberts i exteriors, dependrà de la capacitat organitzativa i dels espais del centre.
També es contemplen les sortides a l’exterior de la residència per part d’usuaris del grup verd (sense malaltia ni símptomes). En els casos de llarga durada, «és recomanable que els usuaris que habitualment realitzen sortides als seus domicilis familiars tinguin una habitació individual i respectin la distància de seguretat». També es permet fer sortides de curta durada dels residents, acordades prèviament amb el centre i amb un document de declaració responsable del resident o la família.
Per als usuaris a les zones groga i vermella -és a dir, sospitosos o confirmats de tenir el coronavirus- el pla entén “l’impacte emocional i cognitiu que té l’aïllament en els residents i els contactes” i contempla videotrucades i contactes telemàtics amb la família en el cas d’usuaris en planta groga i “la mobilització i socialització dels residents” en zona vermella en els espais habilitats a tals efectes.
Segons la darrera actualització del Departament de Salut, a Catalunya el 72% de les residències estan descrites com a verdes, el 23% estan en situació taronja i només un 4% -39 centres en total- estan classificats com a residència vermella.
La patronal Upimir demana responsabilitat familiar
Davant la complexitat de la situació i l’increment del risc que el coronavirus entri a les residències quan aquestes comencen a obrir-se, la Unió de Petites i Mitjanes residències (Upimir) demana molta responsabilitat i cura a les famílies dels residents: “Podem discutir que ens agradi o no, però cal complir amb el que diu Salut”, diu Vicente Botella, doctor i president d’Upimir.
“Hi ha residents que marxen acompanyats d’un familiar i tornen amb quatre, d’altres que se salten el temps permès o alguns que diuen que la seva mare no cal que dugui mascareta”, denuncia Botella. “He treballat en una residència durant el pic, i no és gens agradable veure com se’t mor la gent”, afegeix. Per aquests motius, Botella avisa que la patronal Upimir denunciarà davant la Fiscalia els casos sospitosos d’haver incomplert les normes fixades per les residències en virtut del pla de tornada a la normalitat del Departament.
El dia a dia a les residències
El pla aprovat pel PROCICAT també indica a les residències com realitzar el «procés de recuperació progressiva de la normalitat convivencial i de les activitats dels centres residencials». El text recorda les «implicacions inherents» d’un confinament, com ara «l’impacte psicoemocional i la pèrdua de l’autonomia personal i de les relacions interpersonals».
Per això, el document preveu, a més de les sortides dels residents durant unes hores, caps de setmana o fins i tot períodes més llargs, les activitats fora del centre -com a museus o casals-, activitats grupals dins del centre o l’entrada a les residències de professionals externs.
En tot cas, i en funció de les possibilitats d’organització de la residència, els residents «haurien d’estar dividits en unitats estables de convivència d’entre 10-15 residents i professionals», diu la guia. En aquest sentit, la patronal Associació de Recursos Assistencials (ACRA) demana al Govern més recursos: “Com més petites fas les unitats calen més cuidadors, necessitem més mans. És impossible aplicar-ho amb el personal que tenim«, va denunciar la presidenta d’ACRA, Cinta Pascual, en declaracions a l’ACN.
També es tornen a permetre els ingressos de nous usuaris a residències classificades com a verdes i taronges. Qui hi ingressi haurà de tenir una PCR negativa realitzada entre un i cinc dies previs a l’entrada, s’ubicarà durant deu dies a una zona groga -amb els usuaris sospitosos de tenir el coronavirus- i l’usuari o la família hauran de signar una declaració que asseguri que en els deu dies anteriors no ha estat en contacte amb ningú sospitós de tenir el virus.
La tragèdia de les residències de gent gran a Espanya té molts noms propis, però a Barcelona destaquen per ara dues: Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola. O més aviat un: Eulen, el gegant multiserveis que es feia càrrec de tots dos geriàtrics fins que la Generalitat el va apartar de la gestió per unes mancances en l’atenció a les que ara veuen indicis d’irregularitats. Un revés que suposaria a penes una rascada per una empresa espanyola que va ingressar més de 1.500 milions d’euros el 2018 amb un model de negoci basat en contractes públics de tota mena (des de la neteja fins a la seguretat, l’educació o les residències) i que conviu des de fa anys amb una llarga i aferrissada batalla pel seu control lliurada pels fills del fundador, David Álvarez Díez.
Eulen Sociosanitarios SA, la filial del grup per a l’àmbit del sector sanitari i de serveis socials, no aporta informació sobre el nombre de geriàtrics que gestiona. A Catalunya són set, segons ha pogut saber eldiario.es, tots ells de titularitat pública i guanyats en concursos en què la proposta econòmica sol tenir un pes determinant. La gestió de Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola la va assumir en 2017, després que la Generalitat suspengués el contracte a la que aleshores era gestora, una UTE controlada per la constructora OHL, també per denúncies de maltractaments vers les persones grans.
En aquesta ocasió, la Generalitat va intervenir dos geriàtrics durant l’epidèmia en detectar deficiències en el tracte a la gent gran, com va passar en total en 14 residències catalanes. Però després els va obrir un expedient sancionador en detectar irregularitats que podien anar més enllà. Els familiars, que han portat el cas als tribunals, denuncien una total opacitat informativa durant març i abril, símptomes de desnutrició i deshidratació dels usuaris i un incompliment de les ràtios de gericultors per ancià que van provocar “seriosos problemes” a la higiene, la medicació i la cura en general de la gent gran durant aquests dies. Així ho detallen en una carta que van fer arribar fa uns dies al president Quim Torra i que ha pogut consultar aquest diari. En total van morir 24 persones en Bertran i Oriola i 22 en Mossèn Vidal i Aunós.
“Eulen sol entrar amb tot quan assumeix la gestió d’un centre. Sovint no respecta els acords dels treballadors i no dubten alhora rebaixar la qualitat de l’atenció a les persones per millorar l’oferta i treure més benefici”, resumeix una treballadora amb anys d’experiència en el sector, tot i que reconeix que aquesta és la pràctica habitual de les grans multinacionals que han desembarcat al sector (sense anar més lluny, aquestes dues residències ja patien manca de personal i deficiències en les instal·lacions amb l’anterior gestora, OHL).
Els comptes publicats per Eulen Sociosaniarios SA mostren un volum de negoci de 127 milions d’euros en 2018, amb uns beneficis de 4,4 milions. Unes xifres que contrasten amb les despeses de personal: el sou mitjà dels seus 5.800 treballadors (estimat, de manera aproximada, a partir de les seves despeses de personal declarades) és inferior als 18.000 euros anuals, molt lluny de la mitjana espanyola. Destaca també que més del 40% del personal no és fix. eldiario.es s’ha contactat amb l’empresa per a aquest reportatge, però per ara no ha obtingut resposta.
L’hereva contra els ‘díscols’
El que ara és el Grup Eulen, un conglomerat que dóna feina a 85.000 persones en una quinzena de països de tot el món i factura 1.500 milions -segons les dades que ofereix la pròpia companyia- té el seu embrió a la Central de Neteja El Sol, fundada per David Álvarez Díez el 1962. Des del sector de la neteja, aquest empresari lleonès va anar ampliant els horitzons de la firma i va fer un salt determinant en fundar el 1974 Prosesa -l’actual Eulen Seguretat-, la divisió amb la qual va conquistar l’incipient mercat de la vigilància privada.
Sense massa projecció pública, el nom del Grup Eulen (amb seu a Madrid des de 1982) es va anar convertint a poc a poc en un dels més habituals en les contractacions de serveis públics per part d’administracions autonòmiques i ajuntaments. A més de la neteja (des d’hotels fins a hospitals) i la seguretat, la llista de serveis que ha arribat a oferir és gairebé interminable: teleassistència, jardineria, assistència mèdica en empreses, escoles infantils, menjadors, residències, pisos de persones amb discapacitat, ambulàncies, manteniment de tota mena d’infraestructures…
El 2009 va desembarcar als Estats Units en adquirir la signatura Asmo, responsable del handling (la gestió d’equipatges) en tretze aeroports de país, entre ells el JFK de Nova York. Aquest fita per a l’empresa va coincidir però amb l’inici de l’agra batalla de cinc dels seus fills, els que ell mateix va anomenar els díscols (Joan Carles, Pau, Emilio, Elvira i Marta), contra ell i dos fills (Jesús David i María José). Els crítics van tractar de desplaçar en el control de l’empresa i ell, als seus 82 anys, va respondre fent-se administrador únic i creant una societat patrimonial per mantenir les regnes amb la seva filla.
Aquesta societat, Daval Control, és avui encara la que posseeix el 58% de les accions d’Eulen, i està controlada per María José Álvarez, presidenta del grup. Els díscols, per la seva banda, controlen la resta de la companyia a través d’una altra patrimonial fundada pel seu pare, El Ginebre, i en la qual sí que van aconseguir fer-se amb la majoria. Aquesta signatura és la que està darrere de la marca de vins Vega Sicília, així com de la càrnia Valls de l’Esla.
“Dono gràcies a Déu perquè el conflicte familiar i empresarial ho puc solucionar en vida”, expressava Álvarez als seus afins a l’inici de les disputes, segons informava El País . Però no va ser així, més aviat al contrari. La seva mort el 2013 i el posterior repartiment de l’herència va empitjorar la disputa, que es va acabar dirimint als jutjats. Un dels últims capítols de la contesa es va resoldre al Suprem, que va rebutjar la revocació per ingratitud d’una donació d’1,5 milions per part dels cinc fills al seu pare entre 2005 i 2008.
Álvarez, contra les pujades d’impostos
Tant David Álvarez, primer, i María José Álvarez, després, com el conjunt de la companyia, han mantingut sempre un perfil baix quant a la seva exposició pública. No obstant, això no ha evitat que el Grup Eulen hagi aparegut sovint vinculat amb denúncies i reclamacions de caràcter laboral. La més sonada i recent va ser la vaga de vigilants de l’aeroport del Prat a Barcelona, amb sous d’entre 900 i 1.100 euros al mes i jornades que es podien estendre fins a les 16 hores per poder completar el salari amb les extra.
Aquests dies, passat el pitjor de l’epidèmia de COVID-19 a Espanya, María José Álvarez ha trencat el seu habitual silenci per concedir algunes entrevistes i aportar la seva visió sobre la situació econòmica de l’empresa i de país en general.
A diferència d’altres grans sectors, el Grup Eulen ha mantingut el 75% de la seva activitat, ja que la majoria dels seus llocs de treball són essencials. 2.200 dels seus empleats s’han contagiat per coronavirus. Un jutjat de Gran Canària va arribar a obligar la signatura a proporcionar EPI als vigilants de l’Hospital Universitari Doctor Negrín. Sobre aquesta escassetat, Álvarez assegura en Expansió que van importar material de la Xina i Corea del Sud a preus “desorbitats”, però que va arribar un moment en què van deixar de rebre.
Sobre el futur econòmic d’Espanya, no es va tallar el passat 18 de juny a l’hora de llançar crítiques vetllades a les actuals polítiques de govern. En amb prou feines 6 minuts d’intervenció en el fòrum Empreses Espanyoles Liderant el Futur, convocat per la patronal CEOE, es va queixar de la “inseguretat jurídica” viscuda durant aquests mesos de continus canvis normatius en el sector sociosanitari i va atacar de front les propostes de pujades d’impostos de l’Executiu (encara que PSOE i Podem després retirarien l’impost a les grans fortunes del pacte de reconstrucció).
“Quan es parla de pujades d’impostos crec que qualsevol empresari o treballador no pot evitar mirar amb cara de sorpresa”, expressava. I assegurava que ja els ha costat bastant assumir la pujada del salari mínim en un model d’empreses, les de serveis, la facturació correspon en un 90% als costos. “Venim d’assumir una pujada del 22,7% i un 5,5% el 2020. Algú pensa que aquestes empreses es troben en condicions d’assumir qualsevol tipus de cost, sigui impositiu o d’un altre tipus?”, Es preguntava.
La tragèdia del coronavirus ha mostrat la seva cara més cruel en les residències de gent gran. Entorn de el 70% de les persones mortes vivien en una d’aquestes. Les xifres de morts generals creixien a la par d’allò que succeïa en aquests centres. Tal era la magnitud del drama, que molts governs autonòmics van prendre la decisió de prendre el control: 58 residències han estat intervingudes durant la pandèmia.
Eren, en alguns casos, propietat de grans companyies i havien aconseguit, en repetides ocasions, ser les adjudicatàries de concursos per a la gestió residencial. Es venen, gairebé sempre, com els capdavanters de la bona feina en el sector, però, a l’hora de la veritat, els estalvis en costos surten a la superfície en forma de carències i són les administracions públiques les que, una altra vegada, van al rescat. També, afortunadament, de les persones que en elles residien. Tot i que no sempre.
Més enllà de les característiques inherents a aquests centres, moltes persones juntes amb pluripatologies prèvies, que, lògicament, els ha convertit en terreny abonat per la propagació del virus, el desastre viscut evidència un sistema ple de tares.
S’estabilitza la situació i es desintervenen: “És clar, no les expropiarem”
La Ordre SND/322/2020, de 3 d’abril, del Ministeri de Sanitat, va donar via lliure a les comunitats per, “en funció de la situació epidèmica i assistencial de cada centre residencial o territori concret, i sempre atenent a principis de necessitat i de proporcionalitat”, intervenir els centres residencials.
A partir d’aquí, tots els executius autonòmics van exposar mesures per intentar temperar l’efecte de la Covid-19 en els centres. Algunes més que discutibles. Des d’extremar el control, medicalitzar o fer reforços de personal, fins a, en els casos més extrems, adquirir el comandament d’aquests centres nomenant, fins i tot, una nova direcció.
A Espanya, segons l’estudi Envelliment en Xarxa, elaborat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), hi ha 5.417 residències (1.573 públiques i 3.844 privades). 58 han estat intervingudes de manera general, 50 són privades i 8 públiques (municipals -amb ajuntaments sobrepassats incapaços de donar un servei decent-, o públiques de gestió privada, que, en algunes comunitats, se segueixen incloent dins de les públiques).
De les 58 n’hi ha 14 que ja no estan intervingudes: amb absoluta normalitat han estat retornades a les empreses privades que les dirigeixen. Alguns governs autònoms deixen clar que no tenen cap intenció de sancionar a aquestes entitats que han precisat d’ajuda pública, altres es limiten a argumentar que seguiran fent inspeccions i si corroboren que hi ha hagut casos en què un centre no complia amb els requisits establerts se li ha d’imposar una sanció. És a dir, el sistema habitual. Res excepcional tot i allò extraordinari.
Catalunya: 13 residencies tancades des de 2015
A Catalunya s’han tancat, des de 2015, 13 residències. El mateix nombre s’ha intervingut durant aquesta pandèmia. Només una, la de Ballús de Valls, ha tornat a la gestió anterior. De nou, apareix una residència de Domus Vi: la de Ca n’Amell, a Premià de Mar (Barcelona). El mateix alcalde del municipi, Miquel Àngel Méndez (JxCat), va denunciar, a través del compte de Twitter de l’Ajuntament, “la negligència absoluta de la direcció de la residència i la manca de resposta per part de la Generalitat”.
🎥 L'alcalde Miquel Àngel Méndez (@mendezgm) s'adreça a la ciutadania de Premià de Mar per explicar la situació que es viu a la residència de Ca n'Amell a conseqüència de la crisi de la #COVID19#PremiàDeMarpic.twitter.com/nCptA8P1GX
— Ajuntament de Premià de Mar (@ajpremiademar) April 17, 2020
Eulen, un altre gran grup, dirigeix la Residència Mossèn Vidal i Aunòs de Barcelona, que estava sent investigada per un presumpte delicte d’abusos sexuals. De la Residència d’Ullastrell també s’havia sentit parlar, després que sortissin a la llum diversos àudios comprometedors.
El percentatge de morts en residències frega el 73% del total a Catalunya. Els motius que han portat la Generalitat a intervenir aquests centres són, tal com apunten des del Govern, que la direcció “no podia fer front a la situació perquè estava desbordada i no tenia mitjans suficients, és a dir, sense l’ajuda d’una altra entitat gestora no podrien tallar la situació”. Les actuacions en residències catalanes van ser moltes, fins a 209 segons fonts de Sanitat, però, només es va actuar de manera dràstica en 13.
Sobre si la gestió tornarà amb normalitat, la consellera de Salut, Alba Vergés, va indicar en una roda de premsa, el passat 22 de maig, que “la intervenció és una acció temporal i es valorarà, cas a cas, si es retorna la gestió a l’entitat d’origen o s’ha de donar una altra solució “.
Domus Vi, Clece, Vitalia, ORPEA: 14 residències intervingudes a Madrid
Madrid, on la gestió residencial ja deixa un dens reguitzell de polèmica, ha estat la comunitat amb més residències intervingudes: 14 en total, totes privades, que segueixen sota control autonòmic. Dos, la d’Espartales (a Alcalá d’Henares) i la d’Usera, pertanyen al grup que més residències gestiona a Espanya, Domus Vi. Sota el seu empori estan 25.000 places en 200 centres residencials i de dia. En 2018, va facturar 543 milions d’euros i els seus accionistes majoritaris són el fons d’inversió britànic Intermediate Capital Group (IGC) i el multimilionari francès Yves Journel.
Sobre el d’Usera, com apunten des del govern autonòmic, hi ha obert un expedient de resolució de contractes -que es va iniciar amb anterioritat a la pandèmia- i que podria suposar la seva inhabilitació per concórrer a un concurs públic a Madrid durant tres anys. Un altre centre intervingut és la Residència Isabel la Catòlica, de Aralia Serveis. Aquesta companyia* controla més de 4.000 llits i el seu fundador* és José Luis Ulibarri, imputat a les trames Gürtel, Púnica i Enredadera. Tres dels seus centres a Madrid (Peñuelas, Ensanche de Vallecas i Los Fraires) també tenen obert un expedient. L’intervingut havia estat sancionat fins a en tres ocasions, tal com va apuntar Infolibre.
Segons les dades de RTVE, el 68,9% dels morts a Madrid vivien en residències de gent gran. Molts d’ells ho feien a la Residència Muntanya Bella (també intervinguda), on, el 17 de març, ja s’havia comunicat la mort de 17 persones i les queixes dels familiars es multiplicaven.
Una altra de les residències controlades ara per la comunitat és la Vitalia a Leganés. El Grup Vitalia Home gestiona 6.600 places residencials a Espanya i, des de març de 2017, és propietat del fons de capital britànic CVC Partners, que a Espanya també és part de l’accionariat de CLH (dedicada a l’emmagatzematge, transport i distribució de combustible, hidrocarburs i productes petrolífers), Deoleo (empresa d’alimentació especialitzada en l’oli d’oliva: Bertolli o Carbonell són algunes de les seves marques), Naturgy, Tendam (abans, Grup Cortefiel) o la Universitat Alfonso X el Savi.
En 2019, unes treballadores del Centre Alzheimer Fundación Reina Sofia van ser acomiadades per denunciar la manca de material i altres mancances. El 2020, és una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid. El centre està gestionat per Clece, filial del Grup ACS, propietat de Florentino Pérez, que controla 95 centres de gestió integral i atén gairebé 158.000 grans.
ORPEA és present a 22 països, amb 1.014 establiments, que sumen 104.234 llits i més de 60.000 treballadors. A Espanya tenen 53 centres entre residències, centres de dia i clíniques de salut mental. Una d’elles, la de Santo Domingo, va ser intervinguda pel Govern de Madrid. En l’actualitat, el 14,5% de les accions d’aquest grup estan en poder de el fons de pensions canadenc CPPIB.
“Domus Vi va decidir estalviar diners i posar en risc els residents”
A 3 de juny, la Fiscalia General de l’Estat mantenia obertes 191 diligències civils i el mateix nombre de penals per les denúncies rebudes després del succeït a les residències. Una de les que es va presentar, en aquest cas a la Fiscalia de Galícia, acusava Domus Vi d’”estalviar costos i posar en risc els residents. No es van realitzar desinfeccions ni neteja adequada ni es van prendre les mesures recomanades per Sanitat”, s’explica a la denúncia.
De les tres residències intervingudes a Galícia, dos són de Domus Vaig veure: Barreiro (Vigo) i Cangas (Pontevedra). La tercera és la Residència Nostra Senyor de Fàtima (Orense).
Es va decidir la intervenció, segons la Xunta de Galícia, perquè les xifres de morts es van descontrolar i s’estava posant en risc la qualitat assistencial. Quan tot s’estabilitzi, la gestió tornarà: “És clar, no les expropiarem”, asseguren a La Marea des de la Xunta. Pel fet d’haver estat intervingudes no seran sancionades, indiquen, “però si es detecta que alguna ha incomplert la normativa, sí”. El percentatge de morts en residències a Galícia és del 45%.
“Causes excepcionals que feien inviable el funcionament de la residència”, és l’argument que donen des de la Junta de Castella i Lleó per a justificar la intervenció de sis residències (només una s’ha desintervenido). Entre elles hi ha la Residència Vall del Cuco a Adrada d’Haza (Burgos): la totalitat dels seus residents van ser reallotjats i l’empresa va fer un ERTO.
Com en el cas d’altres comunitats, des del govern castellanolleonès apunten que si es comprova que han comès alguna infracció se’ls imposarà una sanció. En alguns casos, expliquen, s’ha passat informe directament a la Fiscalia.
De les cinc residències intervingudes a Navarra (on el 88% de morts, sobre un total de 490, vivien en aquest tipus de centres) tres eren públiques (municipals) i només dues privades. A part de les inspeccions periòdiques, no es contemplen altres actuacions.
7 comunitats sense intervencions completes
En major o menor mesura, però la crisi del coronavirus ha afectat en gran manera els centres residencials a tota Espanya. Tot i així, hi ha set comunitats que no han desenvolupat intervencions completes, tot i que sí que han proporcionat un altre tipus de suports. A Astúries, per exemple, hi ha hagut 69 residències en què s’ha intervingut sanitàriament: “No és una acció inspectora, sinó una acció assessora, en la qual els professionals de Salut donen suport a l’equip directiu de cada centre per a l’aplicació dels protocols sanitaris, però mai es canvia la direcció de centre”, expliquen des del Govern asturià. A més, a altres 45 es va fer un reforç de personal. Els morts a Astúries en residències arriben al 70%.
No hi ha hagut, de la mateixa manera, intervencions a Euskadi -44% de defuncions en aquests centres-, encara que, com va assenyalar Sergio Murillo, diputat d’Acció Social a la Diputació de Biscaia, es va obrir expedient per mancances en dues residències, i no es descarta que el mateix acabi en sanció.
Al País Valencià, amb un 41% de morts en residències, no es va intervenir completament cap, però, 30 han precisat d’ajut públic. I a Múrcia, dels 107 centres que hi ha (55 per a majors i 52 per a persones amb algun tipus de discapacitat), es va intervenir, però només sanitàriament, en sis.
* Fe d’errors: Aralia Serveis Sociosanitari SA no és un grup d’empreses, com figurava inicialment en aquest article, sinó «una entitat mercantil autònoma». Des d’aquesta companyia, demanen que també es rectifiqui el càrrec de José Luis Ulibarri, de el qual es deia que era el seu president, ja que «no exerceix cap funció en l’empresa», encara que va ser el seu fundador en 1993.
Tres mesos després de l’esclat del coronavirus, ningú a Espanya sap amb certesa quantes persones han mort en el focus més letal de la pandèmia: les residències de gent gran. El Ministeri de Sanitat continua sense oferir una fotografia del que ha passat en els centres mentre els que ho van viure en primera persona -a la mateixa pell, per ser residents o treballadores, o a l’aliena (però propera), en el cas de familiars- intenten desmanegar el cúmul d’ombres que plana sobre l’atenció que es va donar a la gent gran ara que les residències comencen a respirar. Els casos han baixat, amb el descens generalitzat a Espanya, tot i que continua havent contagiats i aïllats.
«Anem filant ara, després de tot aquest temps, encaixant les peces i construint un relat de què va passar amb el que sabem ara, que no era el que sabíem fa tres mesos», assumeix Rosana Castillo, filla d’una resident que va morir a mitjans de març al centre madrileny de Muntanya Bella. Aquesta residència s’ha convertit en un trist símbol de l’epidèmia. Va ser la primera on els morts es van acumular de cop davant la passivitat de Govern d’Isabel Díaz Ayuso. 17 morts en quatre dies. Era 15 de març.
A aquest centre li van seguir centenars a tot Espanya on les morts van començar a gotejar sense fre. 14.539 persones han mort en geriàtrics en els últims tres mesos amb coronavirus o símptomes de la malaltia, segons les dades aportades, amb el seu propi sistema, per cada comunitat autònoma. Són més de la meitat dels morts a Espanya fins al dia d’avui. Els percentatges són especialment aguts a Aragó (89%), Castella i Lleó (76,9%) o Madrid (68,7%). Cantàbria i Astúries registren proporcions també molt grans, per davant de Madrid, però la incidència va ser molt més petita. És a dir, els pocs morts -en comparació amb la resta de regions- es van concentrar en aquests punts negres.
Només Castella i Lleó, Navarra, Extremadura i Catalunya separen els confirmats dels sospitosos. Els segons no s’han inclòs en el còmput global. Si se sumen el nombre de morts ascendeix a 18.245.
El Ministeri de Sanitat demana cada setmana les xifres als governs autonòmics des de fa dos mesos però no ha fet públic cap balanç unificat i tampoc dóna una explicació oficial al motiu de la demora. Preguntat per aquesta qüestió, el ministeri al·ludeix al fet que «tal com ha explicat el ministre, Salvador Illa, les dades s’han sol·licitat a les CCAA i quan es disposi de tots ells i s’hagin analitzat es donaran a conèixer», afirma sense aportar més detalls. No se sap si hi ha governs autonòmics que no han aportat aquests números, si hi ha un problema amb ells, si no ha estat possible homologar, si hi ha alguna altra raó per decidir no comunicar aquestes xifres que són una demanda constant en cada roda de premsa del ministre.
Mentrestant, la Fiscalia té sobre la taula 176 denúncies de familiars, 82 de residències de Madrid, que han deixat amb dubtes i por, diuen, un tros de la seva vida en mans de la Justícia. 22 d’elles ja s’han remès als jutjats, segons les últimes dades del Ministeri Públic. Maria Jesús Valera va presentar costat d’una altra vintena de famílies una querella col·lectiva contra el Govern d’Isabel Díaz Ayuso que ha estat elevada a Tribunal Suprem, perquè la presidenta regional és aforada. «M’he sumat perquè al meu pare no li va traslladar a l’hospital. Va emmalaltir en tres dies de molta gravetat. Parlem un divendres amb ell i diumenge la residència trucar a la meva germana per dir-nos que el metge estava demanant el trasllat a l’hospital Doce de Octubre però no podia realitzar-se. Va morir amb morfina a la residència», explica.
Els protocols restrictius, que van bloquejar el trasllat de majors als hospitals i han obert un esvoranc al Govern de Madrid, eren coneguts per les famílies. No perquè tinguessin el document, sinó perquè els metges dels centres es van dir per telèfon, quan els seus familiars van emmalaltir: els hospitals no els acceptaven. A la pàgina de Facebook d’una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid, la Casaquinta de Ciempozuelos, encara es pot llegir l’avís que van donar als familiars el dia 23 de març: «L’hospital de Valdemoro, per la seva pròpia saturació, no accepta cap derivació de la residència i els mitjans amb què comptem són inexistents, com ja sabeu». El missatge recorda que en aquest moment tenien a 50 persones aïllades, que havien hagut ja diversos morts, però sense poder confirmar que es tractava de coronavirus, ja que no hi havia proves PCR. En els deu dies anteriors a la publicació del text l’única ajuda que havien rebut havia estat 520 màscares i la desinfecció de l’Exèrcit, revela aquesta petita hemeroteca.
Valera va repassant les dates de memòria i relata fases de «dolor i de culpa que et destrossen la vida». «Pensar si vas fer bé, malament, si vas poder fer més … Hi ha moltes famílies trencades. Eren gent gran, comptàvem que podien morir, el problema és la forma en què han mort. Aquest ha estat el mal», resumeix. La seva querella es dirigeix també contra el director de la residència del seu pare, DomusVi-Usera, per adoptar tarda, segons Valera, les més elementals mesures de protecció. «Fins al dia 18 de març la residència ens va dir que estaven lliures de COVID i que les mascaretes o qualsevol altre material de protecció no eren necessaris», assegura.
En aquest moment ja començaven a esclatar els primers brots en centres sociosanitaris madrilenys . 14 van ser intervinguts per l’administració i més de 200 van començar a rebre suports puntuals de centres de salut i hospitals. Però van haver de passar molts dies des que es va anunciar que «pràcticament tots els centres» estaven medicalitzats, al març, fins que van aparèixer sanitaris aliens al centre en els geriàtrics. Una setmana després la situació es va reproduir a Barcelona: Desenes de morts en pocs dies i hospitals saturats als quals es derivava mínimament a la gent gran. La Xunta de Galícia d’Alberto Núñez Feijóo (PP) va indicar en un moment que no es derivessin persones amb dependència severa o gran dependència. A Castella i Lleó, també molt colpejada per l’epidèmia, hi va haver igualment una ordre directa durant el pic de contagis per no traslladar als residents, com va revelar eldiario.es, i els centres es van veure superats.
Un dels treballadors d’aquests geriàtrics, que vol romandre en l’anonimat, ha retret que en els pitjors moments se’ls acusés de deficiència en els serveis i falta de professionalitat, tant en mitjans de comunicació com per part dels polítics. «En aquests moments el que nosaltres teníem era desesperació, perquè hi havia 200 fronts oberts, manca de material … No sabíem utilitzar ni estàvem preparats. Nosaltres només servim per cuidar, no per curar, això és una competència de Sanitat», lamenta. «En aquestes setmanes a la nostra consciència estava fer el què fos per salvar persones, hem treballat fins a l’extenuació i ens robaven el personal o senzillament no hi havia perquè estava de baixa. Hem plorat molt», subratlla.
Paracetamol i morfina
Empleades, directores de residències i les patronals que agrupen les empreses gestores -és un sector privatitzat a tot Espanya- han denunciat en aquests mesos que l’organització sanitària els va deixar a l’estacada en els pitjors moments, quan no disposaven de material mèdic per atendre correctament als usuaris.
Àngels, Tècnic Auxiliar d’Infermeria (TCAI) a la Gran Residència de Madrid, porta els seus propis comptes. Fins al febrer en el centre, que és el més gran de la Comunitat de Madrid, morien entre quatre i cinc usuaris al mes. Entre març i maig van morir 100, «no sabem quants de coronavirus; calculo que 80 i escaig». Compte que aquí tot va ser un caos aproximadament fins al 6 d’abril, quan va intervenir l’UME «i a partir d’aquí van ser una mica millor les coses. Es va distribuir als residents, es va desinfectar, es va separar. Vam ser abans com pollastre sense cap». La residència «no està preparada per a cures pal·liatives, no tenim preses d’oxigen. Generalment morien aquí si no donava temps al trasllat. Amb la COVID-19 no manaven ambulàncies, receptaven antibiòtics i paracetamol», assegura.
«El que van fer va ser posar a un sistema que no està preparat per a una crisi sanitària en primera línia d’una pandèmia i sense protecció ni test per fer als residents. Ens van deixar sols», destaca Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a persones (CEAP). Descriu la situació com un «horror» i un «infern» malgrat les «trucades d’auxili» que des del sector assegura que es va fer al Govern i a les comunitats i així ho va explicar al Congrés dels Diputats el passat divendres: «Ens hem sentit abandonats per tot el món, no importa el partit polític».
A Madrid la situació ha estat especialment visible per l’alt nivell d’incidència del coronavirus, per la saturació dels hospitals i perquè l’assumpte ha ocasionat una gran crisi de Govern que ha tret a la superfície converses i correus entre els responsables de Sanitat (PP) i Polítiques Socials (Ciutadans) en un campi qui pugui. Els intercanvis demostren que el protocol, que la presidenta va dir que mai es va enviar i el conseller de Sanitat va assegurar que va arribar per error als geriàtrics, es va aplicar a l’almenys durant el temps en què els hospitals estaven desbordats i els triatges -la selecció de pacients- era salvatge.
El president de la Societat Espanyola de Geriatria, José Augusto García Navarro, va emetre dilluns un comunicat que defensava l’actuació de la Conselleria de Sanitat. «Quan a un resident se li ha intentat gestionar a la seva residència ha estat perquè la derivació a l’hospital no li anava a proporcionar un benefici en el seu pronòstic vital. Cal recordar que en el període més virulent de la pandèmia la situació dels hospitals era «de guerra»: hospitals que havent augmentat el nombre de llits en un 30% tenien més de 200 pacients pendents per ingressar a planta, esperant en els serveis d’urgència; unitats de cures intensives que havent incrementat la seva capacitat en un 400% estaven tensats al màxim per tenir capacitat d’atendre a pacients que molt probablement es beneficiaria del tractament en aquest tipus d’unitats», argumenta García Navarro, que considera que «s’ha malinterpretat el sentit dels protocols».
Des de la patronal de residències privades, Cinta Pascual admet que es van produir derivacions, però «molt puntuals» i apunta el determinant que va ser comptar amb un sistema sanitari al límit en alguns territoris, però al mateix temps censura que els protocols «marquessin un perfil de persones que, si el teu els llegeixes, són les que tenim nosaltres. Ens van deixar fora».
«Com estem tan abandonades?»
A Victoria (nom fictici) se li arremolinen els records quan intenta detallar el que la pandèmia ha deixat al seu pas en molts d’aquests centres. Treballadora en una petita residència de Vallecas (Madrid), encara segueix tenint un nus a l’estómac: «Una petita cosa», diu, que si no controlés li faria plorar «en qualsevol moment». «Al principi no sabíem res, no hi havia ningú a qui preguntar. Se’ns van començar a posar alguns residents malalts i ni tan sols ens agafaven els telèfons. Un cop vaig estar quatre hores intentant que responguessin», precisa. «Jo només pensava: però si les residències som el major focus com és que estem tan abandonades?».
Tres mesos després, arriba a definir la muntanya russa d’emocions que ha suposat: «Primer molta ràbia, després calia lluitar perquè tot sortís… I ara és pena. La residència és molt petita i a la fi és una família. Hem penjat les fotos de les cinc persones que van morir». Amb el pas el temps la coordinació «va anar millorant», però creu que la situació no es va aturar «fins que no era massa tard». Si és el cas, sí que hi va haver derivacions als hospitals, explica, però a força d’»insistir i lluitar» i perquè a causa de la seva magnitud, el centre no té mèdic i «no podíem donar-los assistència». No obstant això, no va ser fàcil: «Jo cridava i la primera resposta era que no, però el geriatre d’enllaç que teníem em deia ‘digues-los que com que no vinguin a buscar a la gent, vaig jo als jutjats i poso una denúnica’.
Aquest dimarts, ja amb Madrid en fase 2, els familiars han tornat a les residències, més de tres mesos després, amb cita prèvia i escalonats. «Ahir a la nit molts em comentaven com d’animats que estaven», diu Angeles. La situació està ara estabilitzada a la Gran Residència i només tenen 20 positius dels 300 usuaris que queden -en març eren uns 400 per 470 places-. Les PCR per als usuaris no van arribar fins a finals d’abril o principis de maig, i per a les treballadores estan arribant ara: ella té cita aquest dijous, tot i que no té símptomes i sense símptomes aquesta prova diagnòstica no té sentit. Sí que celebra que aquest juny arriben incorporacions pendents de 2020, i que s’està preparant ja un mòdul de 70 llits per si hi hagués un rebrot a la tardor, com a pla de contingència a què obliga el Ministeri.
El decret de ‘nova normalitat’, que acaba d’aprovar el Consell de Ministres i ha de passar pel Congrés, és específic en aquest punt. Totes les residències hauran de presentar a Salut Pública en un termini encara no estipulat un pla de contingència davant de la COVID-19, per prevenir rebrots i aconseguir que si ve una segona onada, la malaltia no torni a acarnissar-se amb els usuaris dels centres. Caldrà organitzar les «visites» i «passejos» i condicionar les instal·lacions. També serà obligació de les comunitats autònomes, a la ‘nova normalitat’, que durarà fins que la malaltia estigui controlada amb una vacuna o amb un tractament molt eficaç, garantir que els serveis socials i els sanitaris treballen de manera coordinada.
«És temps per veure què ha passat i què ha fallat. Això no pot tornar a passar», apunta Isabel Barreiro, administrativa d’una residència de Vigo, que recorda veure «amb impotència» com els casos augmentaven cada dia. «Hem de saber que es va actuar tard i que no es pot mercantilitzar les cures de la gent gran», afegeix. Les treballadores coincideixen que la COVID-19 ha mostrat, en la seva versió més descarnada, la realitat de les residències de gent gran: un model fràgil, dependent d’empreses privades, amb falta de personal i precarietat en les plantilles. «Abans estava igual de fosc -diu una tècnica auxiliar d’infermeria de Madrid- però ningú el mirava».
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que més de la meitat de les morts per COVID-19 registrades a Europa eren persones que vivien en residències de gent gran. «Una tragèdia humana inimaginable», va dir l’organisme a l’abril, que va fer una crida a tot el continent per millorar el sistema de cures, donar més formació al personal i canviar, en definitiva, la manera d’operar. Un avís que també fa a Espanya.
L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.
Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.
A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.
Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.
Els eixos d’aquest model han de ser:
Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.
En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.
El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.
Catalunya, així com molts països del nostre entorn ha experimentat una alta mortalitat per COVID-19 a les residències geriàtriques. La pandèmia ha fet sentir-nos culpables d’haver pensat que n’hi havia prou en pagar «una bona residència» als nostres grans mentre seguíem atrafegats amb la nostra petita quotidianitat sense mirar que passava dins d’aquestes institucions. El Catsalut és responsable d’haver permès que cada residència privada pagués el seu metge i de fer un conveni laboral a la baixa pel sector sociosanitari, i l’atenció primària de limitar-se a prescriure receptes a uns pacients que no coneixia. Hem estat més preocupats en estalviar en personal i farmàcia que en donar un bon servei als nostres majors institucionalitzats. La tensió provocada per la pandèmia ha destapat dramàticament la precarietat d’aquests arranjaments.
Quan les autoritats sanitàries van veure que quasi la meitat dels deu mil morts que ha produït la COVID-19 a Catalunya eren persones ingressades en residències geriàtriques van comprendre que calia fer alguna cosa. La decisió inicial durant la fase àlgida de la pandèmia va ser transferir la responsabilitat assistencial als Equips d’Atenció Primària que, arribant molt tard, han fet un cribratge poblacional de les persones institucionalitzades i dels seus cuidadors, han organitzat els circuits dins dels centres, han procedit als aïllaments necessaris i han tractat als malalts. Una vegada superada la fase d’urgència no queda gens clar com es concretarà l’atenció a les persones institucionalitzades per part de l’atenció primària.
Donada la precarietat crònica de la sanitat catalana, és probable que com sempre el Catsalut es limiti a transferir la responsabilitat de l’atenció sanitària de les residències geriàtriques públiques o privades als Equips d’Atenció Primària sense adjuntar el pressupost corresponent. És capaç de limitar-se a fixar uns objectius d’atenció específics dins del marc de la direcció per objectius. Aquesta estratègia precaritzaria encara més l’Atenció Primària, especialment en aquells territoris amb molta població anciana institucionalitzada. A la pràctica no produiria cap canvi rellevant en la salut de la població de les residències.
Una segona possibilitat és que el Catsalut creï un equip específic per fer aquesta tasca. És l’estratègia que segueix quan vol mostrar a la societat que realitza una activitat determinada. Tradicionalment ha desconfiat dels Equips d’Atenció Primària, especialment dels públics gestionats per l’Institut Català de la Salut (ICS) i ha atorgat els serveis de nova creació a empreses del sector concertat properes al partit del govern amb l’argument que els Equips de l’ICS al ser administració pública no podien contractar ni ser contractats. La conversió de l’ICS en una empresa pública no ha modificat aquest prejudici molt arrelat en les estructures de gestió sanitària. Seguir aquest camí seria repetir l’error de contractar empreses com Mutuam, que justament ja feia aquesta tasca a Barcelona fins a veure’s desbordada per la pandèmia. Aquesta és una entitat, molt representativa del model català de salut. Està regida pel dret privat malgrat treballar exclusivament pel sector públic. Compta amb un ampli quadre directiu de persones molt significatives dels partits de govern que contrasta amb una plantilla molt justa que percep les baixes retribucions del sector sociosanitari. Apostar per aquesta via suposa reobrir la porta giratòria i entropessar en la mateixa pedra.
Després de veure que el Catsalut acaba de fer un contracte milionari amb Ferrovial pel seguiment dels contactes dels pacients amb COVID-19 dins del 061, és molt probable que es plantegi repetir l’operació amb les residències geriàtriques. Aquestes grans empreses especialistes en subrogar i precaritzar el personal, habitualment de neteja, són una opció molt temptadora pels polítics que dirigeixen el Catsalut. S’avenen a cobrar més endavant i s’ofereixen a realitzar les inversions que calen a curt termini. Els directius pensen que quedaran bé perquè faran la feina deixant la factura milionària pel proper que ocupi la seva posició. Al meu entendre aquesta via suposaria un desastre encara més gros. Ressorgirien els fantasmes del Palau de la Música i cauria dramàticament la qualitat assistencial en atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica dels nostres pares a unes organitzacions amb poca experiència sanitària que busquen el lucre pels seus inversors.
No m’atreveixo a apuntar la possibilitat que ho cedeixin als hospitals comarcals com ja van fer amb els serveis sociosanitaris i els equips d’atenció primària. Aquesta seria una opció cara, que reduiria el poder del Catsalut en el territori, reforçaria encara més els oligopolis territorials en mans d’alguns ajuntaments i medicalitzaria terriblement la població anciana institucionalitzada. Afortunadament, la limitada capacitat d’endeutament d’aquestes entitats que li atorga la legislació Europea limita l’atractiu d’aquesta via.
En definitiva, l’única alternativa que suposaria un canvi qualitatiu positiu per la salut de les persones grans ingressades en les residències és revertir l’error inicial de la reforma de l’Atenció Primària catalana i efectivament atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica als Equips d’Atenció Primària. D’aquesta manera les persones institucionalitzades tindrien el mateix servei que les que viuen a casa seva en el mateix territori. Gaudirien de la mateixa facilitat d’accés a la resta de serveis de salut i es beneficiarien de la continuïtat assistencial. Perquè això sigui possible cal una inversió en infermeres i en metges pels equips d’atenció primària proporcional a la càrrega de treball que suposa la nova tasca. Afortunadament comptem amb l’experiència positiva que l’actual govern atorgués amb èxit la gestió de l’atenció continuada dels pacients crònics de Barcelona a l’ICS. Només cal seguir aquest camí per millorar en servei i qualitat.
Els polítics tenen la possibilitat d’introduir una reforma que efectivament tingui un impacte en la salut de la població institucionalitzada en residències geriàtriques. Desitjo que no la desaprofitin.
Pensar que la teva família no pugui venir a acomiadar-te, ni al teu enterrament, això és horrible.
-Som filles de la guerra, estem en el final de les nostres vides, i just quan hauríem de tenir alegria, arriba això. Tenim un final molt trist.
Entrar a residències de gent gran aquests dies és submergir-se en un joc de miralls en què fes més por la claredat amb la qual reflecteixen la societat que deixem fora que la constatació de la traça de mort que ha deixat en els seus passadissos virus pandèmic.
Estem en l’epicentre de la major crisi sociosanitària que ha viscut Espanya des de la Guerra Civil: 18.300 de les 27.800 persones que han mort oficialment per COVID-19 a Espanya ho han fet en geriàtric s. El 66%. «Gairebé com una neteja ètnica, però dels nostres majors», etziba gairebé amb incredulitat Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, els voluntaris han realitzat en aquests dos mesos d’estat d’alarma uns 15.000 tests i 2.500 proves per a un assaig clínic en gairebé 300 residències catalanes.
Des de la seva dimensió microscòpica, el virus gerontocida ens ha obligat a mirar de cara a un dels nostres majors tabús com a societat: què estem fent amb la nostra gent gran.
***
Zona d’aïllament a la residència El Mirador de Mataró (PS)
Una cortina de plàstic divideix el passadís de la primera planta de la residència El mirador de Mataró: a un costat els malalts; a l’altre, els altres malalts, els que presenten possibles símptomes de COVID-19. «Zona d’aïllament» indica un rètol que recorda als que es troben en les torres d’alta tensió. Però en aquest cas no es pot esquivar. Per avançar, cal tocar: tocar com es toca tot aquí: el mínim, amb guants, amb el vestit protector amb aquest nom, EPI, que hem incorporat al nostre vocabulari -com ‘confinament’ o ‘distanciament social’-, i que dibuixa aquesta nova normalitat marciana de les residències en què les sabates es cobreixen amb fundes i les màscares millor si són dobles … Envasats gairebé al buit per protegir-nos, però sobretot per protegir els que fa setmanes que no veuen les boques que els parlen o les mans que els toquen: les mateixes que, saben, seran les últimes que els acompanyin i donin alè si acaben morint.
A la primera habitació d’aquesta zona d’aïllament, dues dones assegudes en unes butaques obren la boca perquè dos voluntaris de l’ONG Proactiva prenguin mostres. Després de dies de pluja, la llum blanca matinal inunda la sala donant-li una aparença quirúrgica. El pilot Iñaki Rullan, que també va participar en missions de rescat a la Mediterrània, els diu «Guapa», «Com estàs?», «Només serà un moment». Té el do de transmetre pau i confiança en els pocs segons que triga a introduir un frotis en les seves goles primer, i al nas després.
La dona manté un somriure que sembla suspesa en l’aire amb pinces, mentre els seus ulls el miren des de molt lluny. Murmura unes paraules incomprensibles. Al seu costat, una altra voluntària, més jove, realitza la mateixa operació a la companya d’habitació. Només aquest matí i en aquest centre han pres més de 120 mostres.
Realització de test de COVID-19 a residents a la zona d’aïllament del Mirador de Mataró (PS)
Després de cada test, canvi de guants, desinfecció de mans, etiquetatge del tub en el qual guarden la mostra. Unes provetes de la mida d’un dit cor que també contenen la fragilitat d’un Estat que per quan va arribar la pandèmia -llargament anunciada per científics en els darrers anys-, ja estava tan afeblit per les retallades que va haver de recórrer a la societat civil per a alguna cosa tan bàsic com prendre proves als seus col·lectius més exposats al contagi.
***
Pepita Serra Grau, 93 anys, i Carmen Lecha Badia, 94, viuen confinades al seu apartament a la tercera planta, destinada als residents autònoms i sans. Recorden com de bo els sabia el pa dur sucat en oli i vinagre durant la guerra i la postguerra, el fred que feia als matins quan anaven a treballar a la fàbrica amb 14 anys, com d’enamorades es van casar amb els seus esposos, als que segueixen trobant a faltar cada dia…. I també, com fa dos anys, després de problemes de salut, van decidir internar-se en aquesta residència -que ja coneixien com a usuàries del seu centre de dia- per no condicionar les vides de les seves filles. En els seus ventres arrelen 2 frondosos arbres genealògics: sengles fills i filles, néts, nétes i besnéts.
Aquí, en aquest salonet que comparteixen al costat d’una habitació amb dos llits, es van fer, primer, companyes. Després, amigues. I durant aquest confinament, salvadores mútues del seny enfront de la soledat.
Fa unes setmanes, Carmen es va trobar malament. Els símptomes podien ser de COVID-19, pel que va ser traslladada a la primera planta i aïllada en una habitació. «Vaig passar molta por. No per morir, perquè morir-me m’he de morir algun dia». I totes dues esclaten en rialles, abans que les paraules se’ls torni a embussar en aquest forat negre que hi ha entre el pit i la gola. «Pensar que els meus fills, néts i besnéts no poguessin acomiadar-se de mi, que no tornaria a veure’ls una última vegada, que no anaven a poder anar al meu enterrament…».
Carmen va tenir sort, no tenia coronavirus, i després de dues setmanes, va poder tornar a la seva habitació, amb Pepita. Es consolen mútuament davant la incertesa de no saber si algun dia podran tornar a passar els caps de setmana al costat dels seus familiars. «Això va per llarg, i els últims a recobrar la llibertat serem la gent gran. En aquells dies, potser, ja no som aquí», lamenten.
La por és l’emoció que millor defineix els efectes d’aquesta pandèmia: és la paraula que més vegades apareix en cada conversa que he mantingut amb les persones que més de prop estan veient aquest virus. Una por que rarament és a la mateixa malaltia o la mort i gairebé sempre a com pot afectar a altres persones, especialment a les més estimades. D’aquesta pandèmia no sortirem sent millors, potser més temorosos i segur, la majoria, més pobres. Però sí que hauríem de recordar el que va il·luminar la flama d’aquesta por: tan diferent en cada col·lectiu, i tan igual en l’esvoranc que produeix l‘‘estúpida idea de no tornar a veure’t’, com va titular una de les seves novel·les Rosa Montero.
«Ahir va venir la meva filla», diu Carme, saludant amb la mà cap a la mateixa finestra per la qual la va veure ahir, darrere dels arbustos del carril que voreja el geriàtric. «Però no és el mateix», afegeix. I es queda amb el braç suspès mirant al no-res.
No es parla de la síndrome posttraumàtica que patiran la gent gran després d’aquest confinament perquè es dóna per descomptat que viuran poc temps per patir-ho. Com si el temps valgués menys, durés el mateix o es mesurés igual quan contemples la mort des de la vida. Com si el seu dolor no mereixés consol perquè pugui ser breu. Com si el dolor transcorre al ritme de les manetes d’un rellotge. Com si Carmen i Pepita no poguessin viure una dècada més, per molt que elles insisteixin que no els agradaria «perquè encara que ens vegis bé aquí, no és el mateix, trobem a faltar a la nostra família», explica Pepita abans de mostrar fotos dels seus fills, que els truquen als seus mòbils durant el transcurs de l’entrevista. Són dues dones estimades, que no canviarien res de les seves vides, subratllen … «Però ara això», repeteixen.
«La veritat és que ens estimem molt. I em ve a veure a l’hospital, eh?», Deixa anar enmig de la conversa Pepita. «Em van haver de dur a veure-la perquè no parava de plorar i després diu que sóc una pesada. Serà possible?», Li respon Carmen fent-li una ganyota abans de tornar la mirada a Andrea, treballadora del centre. «Si no fos per aquests tresors que ens cuiden així de bé…», li diu Pepita. Hi ha amors que no es poden fingir. I entre elles n’hi ha.
Residència El Mirador de Mataró (PS)
Des de la terrassa d’aquesta residència, privada amb places concertades amb la Generalitat, Carme i Pepita observen cada vegada que poden la Mediterrània, les muntanyes florides de romaní, farigola i altres arbustos silvestres, mentre se succeeixen aniversaris dels seus descendents que feliciten i canten per telèfon, amb la certesa que mai es repetiran. «Quantes vegades més miraràs sortir la lluna plena? Potser vint. I, no obstant, tot sembla il·limitat», escrivia Paul Bowles i recordava recentment en una columna sobre el confinament Leila Guerriero.
***
La directora de l’Asil Torrent, Maria Dolors Serrano Navarro, es presenta voluntària per a l’assaig clínic amb el qual col·labora Proactiva (PS)
-He hagut de començar a prendre ansiolítics per poder dormir perquè l’angoixa és molt gran-, explica una auxiliar sociosanitària a l’equip de dues voluntàries i un voluntari de Proactiva que prenen mostres en l’Asil Torrent, a Arenys de Mar, a la província de Barcelona.
Les treballadores de les quatre residències visitades, en la seva immensa majoria dones, comencen a ressentir per l’esgotament i estrès dels últims dos mesos. Durant les primeres setmanes d’estat de l’alarma, no comptaven amb vestits de protecció, ni guants, ni màscares, ni res. El pes de saber que podien i poden introduir el virus en els geriàtrics i, conseqüentment, produir la mort dels seus residents és massa per a qualsevol.
-Cada dia que passava sense que tinguéssim un sol cas, l’esperança creixia. Però ara que ja hem tingut morts de residents i companyes contagiades, resulta cada vegada més difícil. Els usuaris estan cada vegada més angoixats, els seus familiars ens pregunten i no sabem què dir-los més que fem tot el possible. Intentem protegir-nos i farem tot el possible per superar aquesta situació-, explica una de les seves infermeres, la identitat, com el de totes les entrevistades, ometem per respecte a la seva intimitat.
Aquesta dona d’uns 40 anys té clar que «quan tot això passi, necessitarem suport psicològic. Sento molta ansietat, tinc sobretot molta set, serà per això». Però ningú sap quan passarà «tot això».
Una voluntària de Proactiva realitza un test a una treballadora d’Asil Torrent, a Arenys de Mar (PS)
Fa tot just tres dies, durant el primer control realitzat per un equip mèdic de la Generalitat, van saber que tres dels seus companyes estaven contagiades, però eren asimptomàtiques. Fins a aquest moment, algunes havien treballat braç a braç amb elles: atenent la gent gran, repartint el menjar, fent torns de vigilància… En els últims quatre dies, han mort a l’almenys tres residents amb símptomes de coronavirus. Mentre esperen el seu torn per ser ateses per l’equip de Proactiva, la tensió és evident. Algunes fumen a l’exterior de la instal·lació, algunes tenen els ulls vidriosos; altres, sota les gorres i les mascaretes, mostren rostres brillants amb una suor de totes totes fred.
-Quan va ser l’última vegada que va estar amb algú que pogués estar contagiat?, pregunta a cadascuna Toni Melajoki, un activista portuguès amb dècades d’experiència com fixer de periodistes en diversos països africans que, davant la impossibilitat de viatjar a aquest continent a hores d’ara, dedica cada dia de la setmana a aquestes tasques com a voluntari d’Open Arms.
«Ahir», «Aquesta nit», «Ara mateix, vinc d’estar atenent als residents», responen una rere l’altra les tècniques. Amb diferents paraules, amb el mateix rictus angoixat i crispat.
La por principal de les treballadores de les residències tampoc és a contagiar-se i morir, o al fet que els seus familiars no puguin acomiadar. Tot i que n’hi ha joves, de mitjana edat i també en la seixantena, i que són conscients que ningú està fora de perill de les conseqüències més fatals d’aquest virus, la seva por és a ser elles les que facin de corretja de transmissió d’aquesta xarxa d’aranya de contagis que ha posat en escac al món.
Terror a contagiar les seves parelles, fills i, sobretot, als seus pares i mares. Per això algunes viuen a la residència i altres en pisos compartits amb companyes de treball. Però també por a contagiar als avis, la fórmula que fan servir moltes per referir-se als residents. També a seguir veient-los morir d’un dia per l’altre sense poder fer res per evitar-ho. Por a no saber quant de temps durarà aquesta situació en què el seu treball, pobrament remunerat, no pesi tant com l’espasa de Dàmocles.
-Jo no puc deixar de viure a casa meva perquè he de tenir cura de les meves dues filles-, diu un.
-Si ens trobem amb més residents contagiats, em plantejaria deixar la feina. Visc amb el meu marit i el meu fill. I aquesta por a encomanar sempre està aquí-, explica una altra, d’origen llatinoamericà, com moltes de les que treballen en el sector de cures a Espanya.
Una cuidadora conversa amb una resident (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
L’equip de Proactiva els explica una a una que, a més de fer-los els tests, estan prenent proves a aquelles persones que vulguin participar en un assaig clínic dirigit per Oriol Mitjá, investigador de la Fundació Lluita contra el VIH i les malalties infeccioses, i desenvolupat en col·laboració amb l’Institut Català de Salut i l’Hospital Germans Trias i Pujol, entre altres entitats. L’objectiu és esbrinar si la hidroxicloroquina, un medicament que s’empra per a combatre la malària, redueix la càrrega vírica entre les persones contagiades per COVID-19 i per tant, la seva capacitat de contagiar, així com si protegeix a les no contagiades. En cas de voler participar, hauran de prendre-ho durant dues setmanes, en les que se’ls prendrà proves en dues ocasions.
A l’Asil Torrent, més del 90% de les treballadores consultades accepta participar.
-Tot el que estigui a les meves mans per frenar aquesta pandèmia-, respon la majoria, amb diferents paraules, i, en moltes ocasions, amb la mateixa angoixa condensada al lacrimal.
Els resultats es coneixeran en les pròximes setmanes, quan, esperen, en els geriàtrics ja no serà tan habitual veure arribar ambulàncies i cotxes funeraris a les seves instal·lacions. I això que la mort és una presència habitual aquí. Però res comparat al que s’ha viscut aquests dies.
***
El pàrquing del tanatori de Collserola convertit en dipòsit de cadàvers per conservar els cadàvers fins que són traslladats als crematoris i el cementiri de Barcelona (PS)
-Hem viscut 45 dies devastadors, semblava que estiguéssim en guerra. No paraven de venir ambulàncies amb difunts dins. Era com una roda: arribaven, descarregaven, se n’anaven, tornaven i així les 24 hores.
Jordi Fernández Ruiz és el responsable de tanatopractors de Serveis Funeraris de Barcelona, pertanyents a l’empresa Mémora. Atesa al que estava passant en ciutats com Madrid, on es van haver d’habilitar espais com el Palau d’Hivern per albergar els cadàvers, es va habilitar el pàrquing d’un quilòmetre quadrat del seu tanatori de Collserola per acollir els fins a 190 cadàvers que arribaven diàriament de l’àrea de Barcelona. La mitjana en circumstàncies normals era d’uns 35.
Malgrat que fos resplendeix un dia primaveral, fa fred entre els seus murs de formigó. No és només per estar envoltats de més de 200 taüts. Els refrigeradors mantenen l’espai a sis graus per a la correcta conservació dels cossos abans que siguin traslladats als crematoris i cementiris de la ciutat comtal. Entre les files de fèretres apilats en lleixes, ara que la famosa corba s’ha aplanat, hi ha passadissos, hi ha espai. Hi va haver dies en què no va ser així.
-Les ambulàncies estan adaptades per traslladar fins a quatre cossos. Va arribar un dia en què vam arribar a tenir 500 caixes, no es veia el terra: en cada buit hi havia un taüt, i en cada un d’ells, una vida, i amb cada vida una família que no havia pogut acomiadar adequadament. Quan tornaves a casa, et tornaven totes aquestes imatges i et donava la baixona-, recorda Jordi, tanatopraxista amb més de 16 anys d’experiència en la higienització, conservació, embalsamament, restauració, reconstrucció i cura estètica del cadàver.
Una tasca que han seguit desenvolupant escrupolosament durant aquestes setmanes d’infern. Encara que ningú anés a veure’ls, encara que quan els cotxes fúnebres arribaven al cementiri de Barcelona i algunes famílies es «tiraven sobre el xofer preguntant si portaven les restes dels seus éssers estimats», com recorda Jordi, no poguessin mostrar-ho per apaivagar aquest duel trencat que suposa acomiadar el pare o la mare quan és traslladat a l’hospital i mai més tornar a veure’ls. Ni vius ni morts.
-Han estat 45 dies devastadors. Fins i tot per als que treballem diàriament amb la mort, hi ha un abans i un després. La ment no és capaç de processar encara el que ha passat.
El que ha passat és que en només dos mesos, a Espanya han estat registrades més de 27.000 morts per coronavirus. Si es pogués comptabilitzar totes les persones a les quals no se’ls va poder realitzar el test per la seva escassetat, i a totes aquelles amb altres patologies prèvies que es van complicar fins a la mort pel virus, la xifra seria molt més gran.
El que ha passat és que els seus familiars van haver d’acceptar que fossin incinerats i enterrats sense poder constatar que els que estaven en aquestes urnes i taüts, eren els seus éssers estimats.
El que ha passat és que a tot aquest drama humanitari s’ha sumat l’angoixa per l’enfonsament d’un sistema econòmic que es presentava com imbatible, i per al qual hi ha hagut prou amb una pandèmia i una aturada d’unes setmanes perquè ens enfrontem a la major crisi econòmica des de la fi de la Guerra Civil espanyola.
El que ha passat és que res ha acabat: els experts i expertes adverteixen de noves onades de contagis en els propers mesos.
***
Al pàrquing del tanatori de Collserola, tot i que ara hi ha buits en el sòl i que les ambulàncies ja no arriben amb fins a quatre cadàvers, la mort provocada per la COVID-19 segueix movent-se entre les seves columnes*. Els treballadors carreguen els calaixos als cotxes fúnebres, mentre arriben nous. Els uns, de color caoba i tiradors daurats; altres, de color roure i tiradors metàl·lics mat; altres, color pi natural.
Igual que la COVID-19 sí que entén de classes socials i es contagia més i provoca més morts en els barris de classe obrera, habitats per treballadors que no poden permetre deixar d’assistir als seus treballs, el taüt en què són enterrades les seves víctimes també diu molt del nivell de vida de què van poder gaudir. Com les residències.
***
Un equip de Proactiva trasllada a una dona d’una residència a un dels hotels medicalitzats a Barcelona (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
-Quina pena que no puguis veure la meva habitació perquè tinc unes vistes estupendes del mar-, explica Anna Rivas Vallès, qui com Carmen i Pepita, va decidir ingressar en una residència, en aquest cas a la Casa Benèfica del Masnou, per preservar la independència dels seus fills. Coneixia bé aquest centre perquè durant la seva vida laboral, va fabricar part del mobiliari que ara gaudeix com a usuària, quan gestionava una fusteria al costat del seu marit. Com moltes de les usuàries de residències, comptabilitza els anys que porta en elles a partir de la mort dels seus esposos. A Espanya, les dones tenen una esperança de vida en néixer de 85,9 anys, i els homes de 80,5 anys.
Anna repassa la seva vida asseguda en una taula de pedra, al jardí que envolta l’edifici, i sota l’ombra d’un avet amb més anys que ella. Des d’aquí, ha pogut saludar els seus fills i nores quan han vingut a veure-la i li manaven petons des de l’altre costat del carrer. El seu excel·lent estat físic i psicològic li permeten suportar el confinament refugiada a la lectura, a la qual es va aficionar quan sent una adolescent va començar a treballar com taquigrafista en una empresa.
A uns metres, al hall, un altre equip de Proactiva realitza tests a les treballadores, primer, i als residents després. Entre aquests, algunes monges jubilades de l’orde religiós les Carmelites de Sant Josep, que gestiona el geriàtric al costat d’una associació. L’entitat té, com les altres residències visitades, places concertades, el que les converteix en espais en què conviuen persones de diferents classes socials, que es poden intuir, encara que no confirmar, per les seves vestimentes.
Però no totes les residències, ni públiques ni privades, com hem comprovat, compten amb aquesta qualitat a les seves instal·lacions. Moltes persones, després d’una vida de treball, sacrificis i lliurament als seus éssers estimats, acaben els seus dies en petites habitacions compartides, amb poca il·luminació, sense banys propis, amb els seus quadres, fotos i records poblant cada centímetre dels pocs metres de parets entre els que passen bona part del dia mirant la tele o mirant per la finestra, encara que semblés que el que realment estan veient està dins: els records. Almenys, fins que comencen a evaporar-se.
***
(Oriol Daviu / Fotomovimiento)
La vellesa no és homogènia, però en una residència, poques vegades s’escapa a la tristesa. I més en aquest context en el qual poc s’escapa de la tristesa o, almenys, la mélancovid, com va definir l’estat d’ànim global el diari francès Libération en una de les seves portades. Però entrar en una residència, sigui quan sigui, té alguna cosa de xoc contra el nostre imaginari col·lectiu. En ell, l’ancianitat es vincula amb la figura dels avis i àvies, aquests éssers als quals la vida els dóna una segona oportunitat per gaudir, per primera vegada, de la infància, i que es converteixen en els herois dels seus néts; ser ancià també ens ressona a la saviesa que donen els cabells blancs.
Però la vellesa, la vellesa a la que menys volem mirar, són també cossos que ja no parlen, que no caminen, que no miren a l’interlocutor que busca la seva atenció; boques que es resisteixen a obrir-se per prendre una pastilla o perquè una espècie d’astronauta arrossegament un frotis per les seves goles per determinar si el que els pot matar és un nou virus o les malalties cròniques que porten anys patint.
La vellesa són cossos que han parit, criat, o treballat dins i fora de casa a preu fet. Cossos adolorits i deformats als quals els seus amos volen deixar enrere. Cossos que en alguns casos, molts, abans de la pandèmia, ja no eren visitats pels seus familiars, ni besats, ni acariciats. I que si per alguna cosa recorden que són cossos que també mereixen ser tocats és gràcies a les treballadores de les residències.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
-Carinyo, anem, que només serà un segon-, li diu una cuidadora a una dona gran a la que porta del braç, amb mans nues, sense guants, fins a la cadira en la que serà atesa per una voluntària de Proactiva.
-Però que bé està vostè per als 95 anys que té-, li diu una estudiant de Medicina que des que va començar l’estat d’alarma passa els seus dies recorrent les residències amb aquesta ONG que va néixer per salvar vides migrants a la Mediterrània. I que ara insufla també vida, encara que sigui sembrant esperança que en la ciència està la sortida a aquest aïllament, a hores d’existències suspeses.
***
-Amb el seguiment dels tests per a l’assaig clínic estem veient que residències que no tenien cap cas positiu, en el transcurs de tres dies veuen morir a 20 residents o més. Els sanitaris dels hospitals i tècnics de les residències són conscients del que està passant, però em temo que la ciutadania no-, lamenta Toni, voluntari de Proactiva.
Toni entén que al principi de l’estat d’alarma s’evités alertar la ciutadania, «tenint en compte el que va passar en els supermercats amb productes com el paper higiènic». Però a partir d’aquí, considera que «els mitjans de comunicació han alleugerit els efectes de la pandèmia: la gent no és conscient del que està passant; si no, no estaria corrent en grup pel carrer o fent barbacoes. Perquè si és conscient i ho fan, llavors és molt més greu», conclou, abans de pujar un matí més a la furgoneta amb altres dos voluntaris cap a una residència.
***
-Aquesta pandèmia ens ha donat una bufetada a nivell universal: a totes les classes socials i a tot el món. Les residències són un lloc bastant sòrdid de per si, aparcar a la gent gran en determinats llocs ja ho és. Però abandonar-los d’aquesta manera i veure’ls morir sols, resulta encara més cruel. És com la Mediterrània: una cosa que no volem veure, el silenciem perquè no se sàpiga. Aquestes residències tenen uns recursos humans que també estan afectats per la COVID, que estan de baixa. Ja en condicions normals tenen els seus més i els seus menys, però en aquest context són catastròfiques-, denuncia Òscar Camps, director de Proactiva, amb la mateixa contundència amb què denuncia les polítiques genocides de la UE i els seus governs contra les persones migrants.
Ho fa a la seu de l’ONG, enmig de l’enrenou diari en el qual porten immersos setmanes per donar suport en el control d’aquesta pandèmia. Una qüestió a la qual dedicarem un reportatge en els pròxims dies.
***
María José Carcelén és presidenta de la plataforma 5+1, que porta des de 2017 denunciant a Catalunya la privatització de les residències i les seves mancances.»Quan vam veure el que estava passant a Itàlia i Madrid vam contactar amb la Generalitat perquè sabíem que els centres per a majors d’aquí no anaven a resistir aquesta situació d’emergència: parlàvem de la manca de personal prèvia que no complia amb la ràtio per residents, de la manca d’equipament mèdic i de servei mèdic 24 hores, de l’escassetat d’espai perquè pràcticament totes les habitacions són dobles, de manera que no es podria fer l’aïllament. La primera mesura que exigim era dotar d’EPI als treballadors perquè no hi havia manera que mantinguessin la distància de seguretat amb la gent gran. Si no tens EPI és evident que el virus va entrar a les residències amb els treballadors», sosté.
I així va ser.
Catalunya ha estat, només per darrere de Madrid, on més persones han mort a les residències segons les dades proporcionades per la pròpia comunitat. I cal tenir en compte que només es comptabilitzen aquells als quals se’ls va realitzar el test -i va donar positiu-, una minoria, o van morir amb símptomes molt evidents de COVID-19. Més de 3.400, el 57% del total de la comunitat, segons ha publicat RTVE.es. A més, l’ens públic informa que el Departament de Salut de la Generalitat ha comunicat que fins ara són 13.196 les persones diagnosticades de coronavirus en geriàtrics i 35.931 són casos sospitosos. La Fiscalia General de l’Estat ha obert 140 diligències penals a residències, de les quals 69 es troben a la Comunitat de Madrid i 24 a Catalunya.
En el seu últim informe, publicat la setmana passada, el Defensor el Poble ha tornat a exposar que «el model de residències necessita una revisió profunda per aconseguir que hi hagi un nombre suficient de places i en què es presti una atenció de qualitat centrada en l’individu, la seva dignitat i els seus drets». Per a això, seria fonamental que s’augmentin les inspeccions i que es garanteixi l’atenció mèdica i d’infermeria en els centres.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
***
-La meva filla i el meu gendre van plorar quan els vaig dir que em venia a la residència. Però ara em diuen que vaig ser molt generosa per haver-ho fet per deixar-los lliures. Només em penedeixo d’haver-ho fet tan aviat: porto aquí 14 anys.
Rosa (nom fictici per preservar la seva identitat) té 78 anys. Pregunta si l’home de l’habitació d’enfront segueix viu. Tem que aquesta tos que sentia de lluny, i que ja no escolta, fos per coronavirus. Porta més d’un mes sense poder sortir de la seva habitació, de tot just uns sis metres quadrats. Una treballadora li informa que el seu test de COVID-19 ha donat negatiu.
-Que bé. No li deuen haver dit a la meva filla encara perquè no m’ha cridat. Quina alegria s’emportarà. I quan podrem sortir? -, pregunta abans de prestar-se com a voluntària a participar en l’assaig clínic.
En sortir al carrer, ningú diria que aquest és un país que hauria d’estar de dol.
*Actualització 19 de maig: El pàrquing del tanatori de Collserola va ser clausurat com dipòsit de cadàvers diumenge 17 després albergar més de 3.200 morts per COVID-19 durant els 53 dies de major incidència de la pandèmia.
