Etiqueta: Residències

L’associació en favor dels drets Amnistia Internacional (AI) ha publicat un informe, partint d’una anàlisi de dades i d’entrevistes amb organitzacions i persones expertes de l’àmbit de la sanitat i de l’atenció a la gent gran, que assegura que les residències de gent gran «tenen carències importants en el model i que la pandèmia de la Covid-19 els ha fet més patents«.

Com a conseqüència, les persones usuàries de les residències han vist vulnerats «almenys cinc drets humans», segons denuncia AI a l’informe. «A les residències s’ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna», exposa Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya.

Els drets a què fa menció l’organització es troben recollits als tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com són el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Segons el cap d’Amnistia a Espanya, «una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència».

Discriminació en l’atenció sanitària

Amnistia considera que la gent gran que viu en centres residencials va veure vulnerat el seu dret a la salut, a la vida i a la no discriminació per edat quan, durant el primer pic de la pandèmia i amb els centres hospitalaris col·lapsats, no eren derivats en cas de necessitat. «La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades», assegura l’organització a l’informe.

El protocol del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) aconsellava no ingressar els majors de 80 anys a les unitats de cures intensives, si bé donava prevalença al criteri del metge o metgessa del pacient en cada cas. Ara bé, Amnistia recorda que «en tant que molts no tenien la capacitat de consultar un metge o metgessa, el resultat era el mateix: denegació de qualsevol modalitat d’assistència sanitària adequada».

Amnistia, que centra el seu estudi en les dues comunitats de l’Estat amb més morts acumulades a residències amb símptomes compatibles de coronavirus, confirma que «va haver-hi persones grans residents necessitades d’atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible Covid-19 o altres patologies que patien, ni a l’hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats».

«La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles»

La Generalitat, com altres institucions, va anunciar la «medicalització» dels centres residencials. Aquesta mesura, però, no s’ha implantat. Segons Amnistia perquè «a més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, l’increment de dotació de recursos com ara personal o materials, mai es va dur a terme». «Per a ells medicalitzar vol dir posar oxigen, però realment seria fer un pseudosociosanitari dins de les residències», defensa Helena Motos, referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

Pensa el mateix María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1: «Instal·len oxigen a algunes residències i hi porten els positius sense fer cap altre canvi. Quina medicalització és aquesta si no tens servei mèdic ni infermeria les vint-i-quatre hores? Quan no pots posar cap via perquè no hi ha personal d’infermeria?», es pregunta.

«Moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l’atenció que necessitaven a les residències», resumeix AI. El resultat és, segons dades de la Generalitat recollides per l’ONG, que 3.198 persones grans van morir entre març i maig a residències catalanes sense ser traslladades a un hospital.

En altres casos no tan fatals, Amnistia ha documentat i agrupat testimonis que reporten com «la combinació de falta de personal, de recursos i l’obligat aïllament en cas de sospita de Covid-19» van produir en alguns casos «la desnutrició, la deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional a les persones grans en residències». AI també alerta que altres patologies van quedar sense l’atenció merescuda: «Els problemes de nafres, úlceres o depressió, molt comuns entre les persones grans residents, no van ser tractats adequadament a nombroses residències de Catalunya i de la Comunitat de Madrid», diu a l’informe.

«En ambdues comunitats va haver-hi moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l’excepció i a vegades ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets», sentencia Amnistia Internacional.

Degradació del dret a la vida privada i familiar

Més enllà dels aspectes més estretament relacionats amb la salut física, Amnistia Internacional també posa el focus en un punt necessari per a la bona salut mental i per al manteniment de les capacitats cognitives de les persones, i més en particular d’edats més avançades. AI recorda que, en aplicació dels protocols, les residències van viure un «tancament de facto» de cara als familiars i també, en algunes ocasions, el tancament de les persones grans a les seves habitacions per llargs períodes.

Tot plegat, així com la cancel·lació de les activitats rutinàries de lleure o d’activitat física i cognitiva, «van contribuir a la soledat de les persones residents i al seu ràpid deteriorament». Aquest fet, explica Amnistia, vulnera els drets de la gent gran a la mort digna i el respecte a la vida privada i familiar.

Amnistia recorda l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones per part de tercers, incloses les empreses

Alguns dels centres residencials, com a mesura provisional durant el confinament estricte en què els familiars tampoc haurien pogut visitar els residents, van habilitar trucades telefòniques o amb vídeo de forma periòdica. Amb tot, el treball de camp realitzat per Amnistia reporta que «la majoria de les famílies han explicat que les comunicacions amb els seus estimats que resideixen a residències eren, majoritàriament, limitades i insatisfactòries».

En molts casos els familiars «no es beneficiaven de la interacció» i les trucades eren «poc freqüents i mal organitzades», expliquen els testimonis que recull Amnistia. La problemàtica era encara més gran en els casos de pacients amb demència o deficiències auditives. A més, l’organització assegura que «molt poques residències van implementar un sistema de trucades o videotrucades adequat per compensar la falta de contacte físic amb les famílies». El fet que el personal de la residència, destinat a altres tasques, s’hagués de fer càrrec d’intervenir en les comunicacions amb la família no va afavorir l’agilitat de les trucades.

Amb l’inici de la desescalada algunes residències han permès visites de forma setmanal o amb una certa periodicitat, seguint els protocols de Salut. Amb tot, la Coordinadora de Residències 5+1 assegura que no totes ho han complert. «Hi ha residències verdes [aptes per a visites] on els familiars no han pogut entrar perquè una empresa ha decidit imposar-se als drets constitucionals de les persones», assegura María José Carcelén, portaveu de la plataforma. Per això, el setembre van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals que encara no s’ha resolt. «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles», es lamenta Carcelén.

Toc d’atenció a l’administració catalana

L’ONG ataca amb duresa tots els executius que han estat al càrrec durant la pandèmia. Donat que l’informe se centra especialment en les dues comunitats més afectades per morts a centres residencials, el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid i el de Torra i Aragonès a Catalunya són els més atacats. «Les mesures adoptades per les autoritats han estat ineficients i inadequades. Es van implementar de forma incoherent i no van arribar a dotar d’accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències», diu Amnistia Internacional.

L’anàlisi conclou que els protocols estaven mancats «d’uniformitat i claredat de criteris en la intervenció» i eren impossibles d’aplicar perquè «no hi havia capacitat d’assumir les necessitats d’assistència sanitària de totes les persones residents afectades o amb simptomatologia compatible de Covid-19, però tampoc per a donar continuïtat i cures a les necessitats diàries».

Lourdes Bermejo, vicepresidenta de Gerontologia de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que afirma en declaracions a AI que «no ens vam preparar prou. Pensem que hi havia informació científica provinent d’altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació». «Si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament», es lamenta. 

«No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent»

Amnistia recorda, per exemple, que durant les primeres setmanes de la pandèmia «el personal de les residències no va comptar amb la protecció adequada ni va tenir l’accés a tests, el que va produir contagis i dificultats per implementar les directrius». L’organització fa palès que, a diferència del que passa amb el personal de centres hospitalaris, no hi ha cap registre del nombre de treballadores i treballadors de residències de gent gran i sociosanitaris que s’ha infectat o mort per la Covid-19. AI assegura que ha pogut documentar que, entre el març i l’abril, hi va haver casos de residències on més del 50% del personal estava de baixa.

A Catalunya la situació s’ha agreujat encara més pel fet que la competència de les residències s’ha alternat durant la pandèmia entre el Departament de Treball, Afers Socials i Família, que les gestiona normalment, i el de Salut, que en va adoptar les competències. Si bé les dues conselleries corresponen a ERC i han arribat a acords compartits, la manca d’un referent clar i la coordinació entre departaments no ha afavorit a la claredat de la gestió de la pandèmia. «La gestió a mitges és com estar en terra de ningú. Mai saps cap a on has d’anar», resumeix Helena Motos, Referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

El debat sobre el model residencial

Un acord entre les dues conselleries relacionat amb les residències durant la pandèmia va ser l’anunci de la voluntat de crear un operador públic que les gestionés. Tot l’arc parlamentari va coincidir en la necessitat de reformar el model de les residències, així com ho fan les organitzacions del sector.

Bona part del problema, segons reporta Amnistia, és qüestió de l’infrafinançament i dels nombrosos anys de retallades pressupostàries. «La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d’austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol», asseguren. Per aconseguir un model de residències que realment siguin la llar de la gent gran i que estiguin preparades per a moments de tensió sanitària caldria «incorporar ràtios de diferents perfils professionals i redefinir les característiques de les habitacions», apunta Amnistia.

És del mateix parer Motos, que creu que no hi ha problema en medicalitzar les residències, però «amb personal adient i amb un reconeixement professional del sector«. El segon aspecte suposaria una millora econòmica per a les persones que hi treballen. Quelcom a què, segons Motos, les patronals s’oposen. «Més del 70% del sector és privat i això vol dir que cal obtenir beneficis i, per tant, no tenen interès en què es professionalitzi el sector perquè caldria pagar més i les ràtios s’haurien de revisar«, argumenta.

Segons la sindicalista és necessari un «canvi dràstic del model», ja que actualment es prioritza el benefici econòmic al benestar de la gent gran. «Les macroresidències són una fàbrica de fer diners. Tenir 180 o 200 llits és una barbaritat, perquè els avis perden tota la identitat i la capacitat de fer el que volen. Tenen una hora marcada per a tot i l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les». Motos explica que aquest tipus d’atenció «implica un cost econòmic que les empreses no estan disposades a pagar».

La referent de Sanitat de CCOO a les Terres de Lleida ataca el govern català de defensar «la pública» però «continuar amb les licitacions de les residències públiques». Assegura que hi ha «poc interès polític» i el panorama és que les grans empreses i els fons estrangers seguiran beneficiant-se del sector, especialment quan d’aquí a una dècada els primers bebès nascuts durant el babyboom espanyol arribin a edats més avançades. «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent«, conclou.

Accions per no repetir el desastre

Amnistia Internacional considera que en els mesos que han passat des de la primera onada «s’han millorat determinats aspectes». Concorda amb aquest fet que, en els moments actuals i amb els hospitals menys saturats que durant el primer cop de la pandèmia, sí que s’estiguin fent més derivacions als hospitals. Amb tot, AI considera que «algunes de les preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant».

«A les macroresidències, l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les»

Per exemple, «les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades», apunta AI. De fet, la Coordinadora 5+1 denuncia que el trasllat d’usuaris amb Covid-19 d’unes residències a altres habilitades per a acollir-los és «demencial» i busca «estalviar amb la vida i l’atenció sanitària de la gent gran». «Traslladar pacients positius entre residències és tot el contrari a allunyar el risc dels centres», diu Carcelén, qui opina que l’única solució és crear noves residències únicament per a casos positius o «dur-los als hospitals i fer una bona atenció mèdica».

Per això, Amnistia, donada la gran incidència del virus a les residències i la situació de vulnerabilitat de qui hi viu, insta les autoritats a adoptar «mesures de prevenció, detecció, control i vigilància per tal de garantir l’accés dels residents a una atenció sanitària adequada i sense patir discriminació». Recorda també l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones «contra l’abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses», en referència al fet que la majoria de persones grans residents viuen en centres privats o concertats.

A curt termini AI exigeix que les «decisions sobre l’atenció mèdica a les residències es prenguin segons avaluacions individualitzades» i que s’eliminin les disposicions dels protocols de derivació que «poden portar a mesures discriminatòries» en l’accés a l’atenció sanitària. També demanen que el règim de visites es garanteixi i es consideri prioritari per a l’interès de les persones residents.

Amb la mirada més amplia, Amnistia considera que el govern de l’Estat ha d’impulsar una «llei que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l’Estat», així com una «investigació independent» per valorar les actuacions durant la pandèmia i saber «si s’han respectat els drets i la seguretat del personal cuidador» o si van ser adequades «les mesures preses per les autoritats autonòmiques en matèria de supervisió a les residències».

La situació de la Covid-19 ha revelat que no existien en les residències mecanismes de resposta adequats a aquesta vulnerabilitat o fragilitat de les persones grans, el que es va traduir en una elevada mortalitat i va convertir aquesta població en la més afectada per la Covid-19, i també en la més abandonada. L’informe de Metges sense fronteres sobre les residències per a gent gran posa de manifest que un percentatge alt de les residències tenien un dèficit estructural de recursos i de supervisió sanitària i cap pla de contingència. Aquesta combinació va fer inviable que puguin respondre a l’epidèmia. No tenien recursos sanitaris i assistencials, el que va tenir un impacte directe en la salut dels residents.

Això va fer que l’assistència mèdica quedés desatesa, amb una alta mortalitat i amb una minva qualitat en l’atenció social. Moltes persones grans van morir aïllades i soles. Segons l’estudi de Metges sense fronteres «bona part de el personal de residències s’ha vist de la nit al dia enmig d’un malson». Gairebé no trobem residències que tinguessin accés a suport psicosocial. En algunes residències privades l’abandonament va arribar a no derivar malalts als hospitals i a mantenir persones mortes en la mateixa habitació que residents vius, segons han informat els militars que van revisar les residències. Molta gent gran van romandre morta a la seva residència diversos dies.

Un factor fonamental a posar de manifest és la deixadesa per part de l’Estat dels serveis per la gent gran en mans dels grans grups privats, que han considerat la situació de la gent gran com un dels camps de rendibilitat econòmica. El sector de les residències està cada vegada més dominat per proveïdors privats amb ànim de lucre i hi ha una preocupació generalitzada per la disminució dels estàndards de qualitat com resultat dels esforços per contenir els costos i generar els marges de benefici esperats.

Segons les dades del CISC disponibles, a Espanya hi ha 5.417 centres residencials de gent gran, amb un total de 372.985 places. En termes de gestió de les places, el 84,8% dels habitatges hi places residencials estan gestionades per empreses privades. A Madrid el 75% dels geriàtrics són privats. Dels majors morts pel coronavirus, el 93% van morir en els geriàtrics privats.

Algunes observacions: El sector, que fins fa dos mesos vivia un enorme boom d’inversió per la seva interessant rendibilitat, ara fa tot el possible per restar importància als beneficis. El lema que repeteixen tots els executius consultats de grups privats per defensar-se és: «No vam curar, tenim cura». «El poder, el talent i els diners estan en els sènior», diu un anunci de Vitalia Franquícies. Una empresa de centres de dia convida a invertir en el sector de l’envelliment: «un negoci assegurat», diuen, gràcies a que la gent gran s’han convertit «en una font d’oportunitats».

Un exemple de la situació: el grup Fracés ORPEA que té 10.428 places a Espanya, té a Madrid 23 geriàtrics amb 4.023 places. Al març i abril van tenir 544 morts. Aquest grup va facturar l’any 2019, 143 milions d’euros.

El grup francès Domus Vi veure amb 142 residències, 25 centres de dia, va tancar 2018 amb una facturació de 543 milions d’euros. Ara gestiona 24.675 places en 163 residències de gent gran i d’atenció. L’empresa espanyola Ballesol aquest mateix any va tenir una facturació similar.

Cal un estudi rigorós del funcionament durant la pandèmia de les residències privades amb ànim de lucre, per a gent gran, amb dos objectius: exigir les responsabilitats pertinents; i que serveixi com a base per al disseny d’un servei públic per a gent gran i dependents.

Les conseqüències del coronavirus fan evident que no es pot deixar l’atenció social, la salut i el benestar en mans de multinacionals la fi principal és el benefici econòmic.

Hi un altre tipus de residències sense ànim de lucre, com petites residències de caràcter familiar, cooperatiu, i diverses formes de funcionament comunitari.

El coronavirus i les seves terribles conseqüències han posat de manifest la necessitat de la creació d’un sistema públic, o no governamental sense ànim de lucre, d’atenció a gent gran i dependents, en el mateix sentit dels sistemes públics d’educació, sanitat i atenció a la dependència.

Un sistema públic integral que promogui atenció al benestar social, convivencial, i de salut de la gent gran, de la qual els centres residencials haurien de ser l’últim recurs, per a situacions especials, precedit de serveis domiciliaris, centres de dia i altres mitjans que facin possible una vida digna per a la gent gran.

Vaig tenir la sort de conèixer in situ el sistema d’atenció a gent gran a la Suècia de fa dècades, quan era socialdemòcrata, on els ajuntaments promovien petits nuclis de residències per a gent gran, amb serveis de divers tipus: residències municipals, o comunitàries creades per socis cooperatius sobre sòl municipal; prestació d’atenció domiciliària psicosocial…

Bé, la Suècia de llavors va aconseguir disminuir la desigualtat social que va fer als rics mica menys rics i un nivell de vida digne per al conjunt dels ciutadans el fonament del qual va ser el sistema d’impostos progressiu.

Aquest és un article publicat originalment a Sin Permiso

A la Silvia a la residència li donaven una mascareta quirúrgica cada setmana (se suposa que duren 4 hores) i una FFP cada deu dies (no solen tenir més de 10 hores d’eficàcia). Va arribar a estar 20 dies treballant sense parar. Quan van arribar els vestits de protecció EPI s’emmagatzemaven junts els dels tres torns de treball, de manera que alguns companys se’ls emportaven a casa, encara que estava prohibit. «El temps que jo vaig estar van morir 110 persones grans amb COVID», relata. La manca de protecció dels treballadors que més contacte tenen amb el virus va ser una de les claus en el fracàs de la gestió de l’epidèmia a la primera onada. Però pot ser que no sigui la lliçó millor apresa.

La meitat de les morts de la segona onada estan tornant a donar-se en aquests centres geriàtrics. I segons un recent informe d’ActuarCOVID, un grup de més de mil sanitaris que avala anàlisis independents sobre l’evolució de la malaltia, el grup de treballadors de residències de gent gran més afectats per la COVID són les auxiliars, les que estan més a prop dels residents, ja que els donen menjar i els netegen, i les que pateixen una situació laboral més precària.

Els empleats -també hi ha casos entre personal mèdic, d’infermeria o de neteja- són el vector principal de transmissió, alerta l’informe. Molt més que els familiars, on ara es posa principalment el focus, prohibint les visites o restringint durament. La manca de contacte amb els seus afins està suposant greus problemes psicològics per als residents.

El que ha quedat demostrat durant l’epidèmia de COVID-19 és que la precarietat de les condicions laborals i de vida d’alguns col·lectius acaba tenint una repercussió epidemiològica i sanitària a la resta dels sectors de la població. Ja es va posar de manifest amb els brots entre temporers al Nord-est de la Península, origen d’una nova soca que es va estendre per tot Europa segons una recent investigació i així s’està repetint en les residències.

Salaris dignes per no treballar en més d’un centre

Les treballadores (en un 90% són dones) «estan en risc de contagi en les comunitats on resideixen i poden introduir la infecció en les residències. També poden infectar a les residències i transmetre la infecció als seus familiars i cercles pròxims. Finalment, es corre el risc que transmetin la infecció a altres residències quan alternen el seu treball en diverses», alerta l’informe, centrat en la Comunitat de Madrid. L’epidemiòloga Maria Victòria Zunzunegui, que és la seva redactora principal, té clar que «hi ha una relació molt estreta entre infecció en residents i personal». Consultats altres epidemiòlegs, els seus criteris al respecte són coincidents. Fernando Rodríguez considera els treballadors «els principals vectors de la infecció dins de les residències», mentre Jonay Ojeda assenyala que «si es compleixen les mesures de seguretat i les visites estan controlades, és la hipòtesi més probable». «Si hi ha transmissió comunitària de virus en l’àmbit que envolta la residència, augmenta la probabilitat que el treballador» porti «el virus dins, especialment en aquells territoris amb menys impacte en la primera onada i on la immunitat natural sigui menor», afegeix.

Un recent estudi del CSIC també es refereix a la necessitat d’establir «grups bombolla» similars als dels centres educatius a les residències. Però com demanar a una treballadora el salari a temps complet amb prou feines arriba a 900 euros o 500 si és de mitja jornada que no busqui una altra feina a temps parcial en un altre centre? El que proposa ActuarCOVID, prenent l’exemple del que s’ha fet en països com el Canadà, és completar el salari fins que sigui prou digne perquè no hagin de treballar en més d’un centre.

La crisi sanitària va esclatar amb molts assumptes pendents de tancar en el sistema de dependència. Els sindicats havien demanat a la Vicepresidència de Drets Socials una injecció de pressupost de 4.000 milions en total durant tota la legislatura, i pressionaven a la patronal perquè signés el VIII Conveni de les treballadores, paralitzat des de novembre. Afecta gairebé 200.000 de tot el país. L’última oferta de CCOO i UGT va ser una pujada salarial total del 10% de manera que els salaris base més baixos arribessin arribar als 1.000 euros en 14 pagues. Anunciaven per tot això un març de mobilitzacions que la pandèmia va cancel·lar.

Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT, explica que «les empreses intenten ajustar el que poden i contracten a gent pel pic de la jornada». La pròpia dinàmica dels horaris afavoreix la situació: hi ha treballadors treballant 12 hores seguides o fins a 14 durant una setmana i després amb dos o tres dies lliures, que utilitzen per treballar en una altra residència, en comptes de per descansar.

És l’exemple de la Sílvia, que treballava com a tècnic de cures auxiliars d’infermeria (TCAI) a mitja jornada als matins en una residència privada de Madrid per una mica menys de 500 euros i a jornada completa en un altre centre de 15 a 22 hores per 900. Quan va començar la pandèmia va renunciar al del matí per esgotament i impossibilitat de compaginar els dos treballs per l’allargament dels horaris. En el qual es va quedar, una important residència madrilenya que no vol que aparegui esmentada, van passar de ser deu auxiliars per cada noranta persones grans a la meitat de personal, ja que hi va haver nombroses renúncies a la feina per por de la pandèmia.

La situació és millor a les residències públiques per als seus treballadors en termes salarials, però també arrosseguen problemes com la falta de personal. Juan Carlos García, tècnic auxiliar en la residència d’Arganda del Rey, explica que el seu salari és de 1.289 euros mensuals nets, enfront dels 900 que se solen cobrar com a màxim en la privada. Però igualment considera que «s’està esprement» als treballadors: «Hi ha moltes baixes per COVID que no s’estan cobrint i les borses d’ocupació estan tancades, tot i que hi ha molts auxiliars i sanitaris aturats i a casa», denuncia.

A Espanya hi ha 380.000 places residencials, segons dades de l’Imserso. Són 4,21 per cada 100 ciutadans majors de 65 anys, menys que fa deu anys i per sota de les cinc places que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Al costat d’això, el model es basa fonamentalment en les concessions: el 75% del total de places està en mans privades, però el 59% es financen amb diners públics.

Com explica Maria Victòria Gómez, responsable de Negociació Col·lectiva de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO (FSS-CCOO), la ràtio mínima de treballadors per resident és molt baixa: 0,35 per usuari, i demanen que el Govern l’elevi. Però a més, recorda que les persones que entren en una residència van empitjorant en les seves condicions i necessitats de cures. «També és un problema de mercantilització. És un servei que s’està prestant de manera indirecta per empreses privades que tenen com a objecte el seu marge de beneficis, el que va en detriment de la qualitat», recalca.

Aquest divendres ha comparegut a l’Assemblea de Madrid la directora de la residència Amavir a Alcorcón, 44 dels seus residents van morir durant la primera onada de la pandèmia: «He viscut una guerra sense mitjans i em sento jutjada com una assassina», ha dit. Segons el seu relat, va viure aquells moments a la residència «sense medicalitzar, amb les derivacions bloquejades i sense una coordinació amb la Conselleria de Sanitat ni la de Polítiques Socials». Es tracta d’una residència amb places concertades, és a dir, finançada amb diners públics però de gestió privada.

Proves PCR o d’antígens amb periodicitat almenys setmanal
Entre març i agost, quan va ser acomiadada per la baixada en el nombre d’interns (cadascun dels quals paga una quota de 3.000 euros mensuals, assegura), a Silvia se li van fer dues proves PCR en total i va haver d’afrontar altres pel seu compte, ja que conviu amb familiars de risc.

La recomanació d’ActuarCOVID, de nou basada en l’experiència d’altres països, és que es facin proves de PCR o antígens a tot el personal de les residències d’avis amb una periodicitat almenys setmanal, com es fa en llocs com Nova York. Aquesta mesura s’ha de completar amb l’aïllament d’infectats i el rastreig de contactes i proves regulars també als residents amb una periodicitat que depengui de la situació d’infecció en la zona i en els treballadors.

«Estem en una situació epidèmica amb transmissió molt alta (la incidència acumulada a Espanya supera els 500 casos per 100.000 habitants en 14 dies amb dades del 12 de novembre) i la meitat són asimptomàtics», recorda Zunzunegui. Segons la seva opinió, aquestes proves s’han demostrat com «la millor manera de controlar el virus» en residències, ja que ara «quan vam detectar casos l’incendi ja hi és».

A més, el personal en molts casos, segons denuncien, no ha rebut ni la formació ni els materials adequats per afrontar una situació d’emergència com la que es va viure des de març i la que s’està tornant a produir.

Aquesta situació es dóna en altres parts d’Espanya. A la Regió de Múrcia, els tècnics en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) que han estat contractats pel Servei Murcià de Salut davant l’emergència viscuda en els geriàtrics estan començant a manifestar el seu malestar davant la falta de «mesures higienicosanitàries» que estan trobant en alguns d’aquests centres. En moltes ocasions les persones que s’incorporen al servei «vénen de la borsa de treball i no tenen formació. Arriben amb por i de vegades renuncien el primer dia de feina».

La figura de l’assistent voluntari

A aquest panorama s’uneix el drama d’una solitud per la gent gran multiplicada per la pandèmia. En la majoria dels casos se’ls ha prohibit la sortida de les residències i els familiars tenen molt restringides les visites. El Consell Interterritorial de Sistema Nacional de Salut va adoptar una resolució el 14 d’agost de 2020: «En condicions d’alta incidència (…) es limitaran les visites a una persona per resident, extremant les mesures de prevenció, i amb una durada màxima d’una hora a el dia. (…) a més, es limitaran al màxim les sortides dels residents». Mesures que en alguns casos les mateixes comunitats i residències endureixen més encara.

«La meva mare té 89 anys. Fa deu anys que va rebre un diagnòstic d’Alzheimer. Fa dos anys va patir una greu caiguda i com a conseqüència va ingressar en una residència. Tot anava prou bé fins que va aparèixer la COVID-19», relata una familiar a l’informe. «A l’abril la meva mare estava deshidratada i desnodrida (va perdre 20 quilos) i la portem a casa, on la vam tenir fins a finals de juliol. No podíem garantir les seves cures a casa sense ajudes i fins a la fi de la seva vida i ens donaven 45 dies des del final de l’estat d’alarma per reingressar i ocupar la seva plaça. Ara podem anar a veure-la un cop per setmana, un visitant durant 50 minuts i sense entrar en la residència».

Per ActuarCOVID «el que era un protocol de coordinació sociosanitària de la Comunitat de Madrid s’ha convertit en una política empresarial que sovint redunda en un tracte inhumà i degradant dels residents i dels seus familiars, sense cap evidència que això serveixi per prevenir els brots epidèmics», arriba a denunciar l’informe, destacant que és una cosa que no només passa en aquesta comunitat. És més econòmic restringir l’entrada dels familiars que contractar més personal o pagar-los proves de COVID més freqüents.

Zunzunegui considera «irracionals» unes restriccions tan dures: «la bibliografia demostra que els virus entren en les residències pels treballadors, molt anecdòticament per familiars», assegura. I recorda que l’aïllament porta a un deteriorament funcional, físic i cognitiu molt accelerat en les persones grans. «Han ficat a aquestes persones en els seus dormitoris, pràcticament reclosos», lamenta.

Una proposta d’ActuarCOVID és traslladar a Espanya la figura del cuidador familiar, que funciona per exemple a Holanda, i distingir-la de les visites socials. «Els cuidadors familiars voluntaris poden ajudar en els àpats, la mobilitat, la higiene personal, l’estimulació cognitiva, la comunicació, la connexió significativa, la continuïtat de la relació i l’ajuda en la presa de decisions» sobre el seu familiar o amic internat en una residència, sostenen. A aquests familiars de referència (podrien ser un o diversos) els haurien d’exigir les mateixes responsabilitats i mesures preventives que als treballadors, i tindrien una entrada il·limitada al centre.

«La meva mare va morir de COVID l’1 de maig i encara no era la seva hora, tenia una vitalitat tremenda. No em vaig poder acomiadar d’ella», lamenta Rosa García, portaveu de Marea de Residències. Aquesta organització ha col·laborat en l’informe d’ActuarCOVID. «Gairebé em sento alleujada per quan va morir, sense visites tinc clar que s’hauria deixat morir. Ja fa vuit mesos aïllats», assenyala.

Aquest és un article original de Eldiario.es

Parlar de la pandèmia de coronavirus a Espanya és fer-ho de l’impacte que va tenir la Covid-19 a les residències de gent gran durant la primera onada. El Govern ha xifrat en poc més de 20.000 les persones mortes en aquests centres, el que suposa un percentatge important del total de morts. Ara que la segona onada ha tornat a posar en el focus a aquests llocs, un recent informe, publicat per l’Institut de Política i béns públics del CSIC, analitza la gestió de les residències, les dificultats a què es van enfrontar i les lliçons apreses per aquest nou increment de contagis.

El projecte compararà 15 països europeus per analitzar com ha afectat la pandèmia a les residències de gent gran, tot i que de moment només està disponible la versió del cas espanyol. L’investigador del CSIC i coautor de l’informe, Francisco Javier Moreno, avança a elDiario.es que “el que ha passat aquí és molt semblant al que ha passat en tots els altres països europeus”.

L’investigador considera important tenir en compte aquest context. “No ens eximeix de responsabilitat, però l’autoflagel·lació tampoc condueix a res quan a tots ens ha agafat desprevinguts, tant la pandèmia com el seu impacte en un col·lectiu molt vulnerable que a més està agrupat en espais d’alta densitat”. La sensació inicial, en tots els països analitzats, era d’”incredulitat”.

“No era inevitable que passés, però és lògic que ho hagi fet. Una altra cosa és com hem respost”. Aquí comença l’anàlisi de Moreno, basat en 25 entrevistes a responsables de residències i de gestió de serveis socials i sanitat. El seu objectiu: “Veure què es pot fer millor i treure lliçons perquè no torni a passar”. En aquest sentit, l’informe intern de la Secretaria d’Estat de Drets Socials avançat per El País aquesta setmana arriba a conclusions similars després d’analitzar un conjunt de 30 factors que van contribuir al que es defineix com una “tempesta perfecta”.

“Si hi ha un missatge optimista és que hem après molt”, diu l’investigador. “Algunes coses van començar malament però a la fi ja es responia millor”. Tot això en un sector amb grans errors estructurals que requereixen mesures a mitjà i llarg termini: “El problema de fons és de recursos i finançament”. Així i tot, Moreno destaca bones pràctiques, “més immediates”, que ja es poden implementar i fins i tot imitar d’altres comunitats autònomes.

“Res és gratis, però hi ha pràctiques que han estat molt útils, no són tan complicades ni impliquen costos molt elevats, però van permetre respondre de forma molt eficaç i van ser clau per frenar l’expansió de la pandèmia entre els residents d’aquests centres”. Posats a invertir recursos, diu Moreno, “convé emfatitzar” aquestes estratègies.

Lliçó 1: connectar el món sanitari i el de les cures

Moreno apunta la primera fallada com el més greu. Es refereix a la “desconnexió” entre el sistema sanitari i el de cures. “No vol dir que no es parlessin, però en la pràctica els centres d’Atenció Primària estan desbordats i solen delegar el seguiment dels pacients de les residències als metges que hi treballen”.

Això feia que “no fos comú” que els metges de Primària visitessin als majors dels centres, però no va provocar “excessius problemes” durant la calma. I llavors va arribar la COVID-19. “En començar la pandèmia es va mostrar que això és insuficient i que cal una implicació de sistema sanitari molt més gran, començant pels centres d’Atenció Primària”, defensa Moreno.

Quan les comunitats autònomes van intervenir les residències amb casos de coronavirus, “es va nomenar a una persona que fes de vincle entre el sistema sanitari i la residència”. En general, infermers dels centres de salut de la zona. “Passaven bona part de la seva jornada laboral a la residència i la seva presència va facilitar l’articulació entre sistemes”. Moreno assegura que els directors d’aquests centres “voldrien que aquesta millor connexió es mantingués més enllà de la pandèmia”.

Lliçó 2: no discriminar pacients pel seu origen

Són ben coneguts els casos en què es va negar la derivació de residents cap a hospitals. “Sabem que ha passat, però no es tracta de demonitzar ni plantejar la judicialització, perquè el que passava era que als hospitals no hi havia llits”, diu Moreno. En aquest context, els metges han de prendre dures decisions segons la capacitat de supervivència a una intervenció en UCI. “Quan hi ha recursos escassos els metges han de prioritzar, la clau és no discriminar per venir d’una residència sinó per l’estat de salut de la persona”.

“No es pot acceptar que el criteri de negació d’accés a l’UCI fora venir d’una residència, perquè hi havia persones viables per molt que tinguessin Covid-19 ”, lamenta Moreno. L’investigador explica que la millora en la coordinació entre el sistema sanitari i social “va evitar” aquestes situacions de discriminació “i es va començar a avançar a un sistema molt més centrat en l’avaluació individual dels pacients”.

Lliçó 3: aïllament radical

La infraestructura de cada residència “va facilitar o dificultar” el necessari “aïllament radical” dels pacients contagiats i sospitosos. “Algunes residències tenien diverses plantes, altres fins i tot tenien espais autònoms com apartaments, amb més marge per a la separació”, comenta Moreno.

El fonamental és, segons l’expert, “que quan sorgeixi un cas, sospitós o confirmat, es tregui a aquesta persona de la residència” perquè altres residents vulnerables no emmalalteixin. “Aïllar-internament és bona opció, però treure-les és molt millor”.

Aquí l’informe mostra diferents pràctiques entre comunitats autònomes. “[La separació] depèn dels recursos disponibles, però val la pena [invertir-ne] si així es frena l’expansió de la infecció a la residència, i es poden arribar a inventar on no hi hagi”.

Moreno cita exemples com Astúries i Aragó, on es van usar infraestructures buides com a espais intermedis per portar els infectats. Per exemple, “residències que no estaven en funcionament”. En cas de necessitat, suggereix també l’ús d’hotels medicalitzats.

Aquest aïllament és molt més complicat del que sembla en persones que no tenen autònomes: “Encara que tanquem les residències hauran d’interactuar, perquè han de venir cuidadors a donar-los menjar”. A tot això cal afegir l’impacte d’obligar que la gent gran es tanquin a la seva habitació, les conseqüències cognitives i físiques estan encara per explorar.

Lliçó 4: test, test, test

Confirmar els casos de Covid-19 és sempre bona idea, també en les residències de gent gran. “Tot va millorar molt quan va augmentar la capacitat de fer test”, assegura Moreno. De la dita al fet, per desgràcia, hi ha un tros.

“Necessitem fer test periòdicament a tots els residents, però també als treballadors”, comenta. “La capacitat diagnòstica segueix tensada i no n’hi ha prou. En molts casos, fins ara, es limiten a empleats que, per exemple, tornen de vacances.

Lliçó 5: contractar més personal per crear grups bombolla

La precarietat dels professionals que treballen a les residències és un altre factor estructural que, però, admet cert marge de maniobra en el curt termini. Plantilles molt ajustades, contractes, salaris, càrrega de treball… “Tot estava ja tensat i amb la pandèmia va explotar”, explica Moreno. Així van començar les baixes entre empleats infectats, de risc o amb por de contagiar-se.

Enmig d’aquesta tensió, l’informe de Moreno detecta una altra bona pràctica: crear grups de treball que interactuïn només amb un conjunt de residents. En altres paraules, segmentar també als treballadors en una estratègia similar a la qual segueixen avui alguns col·legis. “Així, si algun s’encomana, el potencial grup d’infectats està delimitat”.

El problema és que això requereix una plantilla prou gran per atendre els residents d’aquesta forma. “Aconseguir personal va ser un malson, quan els incentius laborals i salarials no eren bons”, assegura Moreno, que considera una “paradoxa” que això passi en un país “amb taxes d’atur brutals” fins i tot “en persones formades en gerontologia i cures de majors”.

La solució? Moreno explica que els governs autònoms van optar per “posar a disposició de les residències seves pròpies llistes de personal i borses de treball”, que van aprofitar per suplir les baixes.

Lliçó 6: Un treball poc valorat

Moreno apunta a un sentiment generalitzat en el seu informe: “Els treballadors de les residències comentaven de manera explícita que el seu treball no era valorat adequadament, que se sentien estigmatitzats”. Criticaven així les acusacions de no tenir cura adequadament a la gent gran o fins i tot de maltractar-los.

“Sentien que se’ls assenyalava amb el dit quan la majoria es desvivia per aquestes persones, treballava molt per sobre dels horaris laborals i eren la seva única connexió amb la resta del món”, afegeix. “Deien que eren els únics que estaven donant-los la mà i acariciant en els seus últims moments, però al mateix temps se’ls atacava”. Per això, Moreno creu necessària una “reflexió” sobre “com valorem a aquests professionals que també han fet front a la pandèmia”, encara que no estiguessin en les nostres ments durant els aplaudiments.

De manera similar, l’informe assenyala que la manca de connexió entre el sistema sanitari i social és deguda a obstacles molt grans entre els dos mons. “Tenen visions diferents, es prioritza més la part sanitària i es tolera més el patiment en la part social, els professionals senten que els metges no els respecten prou”, aclareix Moreno. La solució, segons ell, és “assumir que cada un té el seu paper i tots dos són importants i necessiten pressupost”.

Residències vs. atenció domiciliària: el cas escandinau

A falta de l’informe definitiu que compari la gestió entre països, Moreno avança que “gairebé la meitat de morts per Covid-19” ho van fer en residències. No només a Espanya, sinó també al Regne Unit, França, Holanda, Bèlgica i Itàlia, entre altres.

L’investigador considera que hi ha elements estructurals que poden tenir un paper clau en aquesta situació generalitzada en residències. “Als països escandinaus bona part de la cura es fa a domicili, on les persones segueixen vivint encara que siguin dependents”. Assegura que, a partir dels anys 90, es va anar desmuntant el sistema de residències estableixen els 60. En casos extrems, “es transfereix a la persona a domicilis adaptats en els quals mantenen la major autonomia possible”.

Aquesta situació difereix de les grans residències amb gran quantitat de gent gran junts que, a Espanya, “arriben després d’esgotar els seus anys d’autonomia i requereixen moltíssim més personal”. Aquest grup “d’edat molt avançada, nivell de dependència molt elevat, amb múltiples malalties cròniques i comorbiditats” és “molt vulnerable” al Covid-19

Preparats per al següent cop?

Mentre els casos de Covid-19 augmenten a tot Europa, què passarà en les residències aquest hivern? “Jo crec que l’impacte serà molt menor”, diu Moreno, que confia que no es tornin a repetir situacions dramàtiques. “Hi haurà contagis, ja n’hi ha, però s’ha après a no infravalorar el risc de la pandèmia”.

A més, Moreno creu que les comunitats autònomes han de prestar més atenció a aquest sector. “A la primera onada va haver-hi la sensació que calia prioritzar els hospitals i les residències es deixaven de banda”, diu, i posa en dubte que això torni a passar “a la majoria” de regions. “Són conscients que la concentració de vulnerabilitat era gran i que havien d’intervenir”.

“La implicació entre serveis socials i sanitaris també serà més intensa, perquè no ha deixat de ser-ho durant el període intermedi i ara està més engreixat per a la segona onada”. Això, sense comptar la “major capacitat de fer test” i “els mecanismes per suplir treballadors”.

“Això no vol dir que no calgui estar atent i aplicar l’après”, adverteix. “Algunes comunitats autònomes podrien aprendre d’altres, però si fem tot això quan sorgeixi un brot serem capaços de frenar-lo”.

Aquest és un article de Eldiario.es

El coronavirus s’accelera a Espanya i comença a entrar en els llocs més vulnerables davant la propagació de l’epidèmia: les residències de gent gran. Tot i que cinc mesos després de l’inici de la pandèmia de COVID-19 no se sap amb certesa quantes persones van perdre la vida en aquests centres, sí que està clar que van ser un focus explosiu. El més letal. Després del cop dur, els casos van ser descendint progressivament, però davant l’escalada generalitzada de positius que porten a algunes veus a parlar d’una segona onada, les residències tornen a ser escenari de contagis i rebrots en moltes comunitats. La por s’estén en el sector i entre experts i sindicats, que alerten que, tot i que hi ha una major preparació, les mancances i la manca d’anticipació poden conduir de nou al límit.

A mesura que van passant els dies, són més les residències que notifiquen brots. N’hi ha prou que es confirmi un contagiat per considerar que el centre afronta un brot, segons les directrius estipulades pel Ministeri de Sanitat. El problema és que «per poc que estiguin afectades [les residències] l’impacte serà gran», segons va explicar aquest dilluns el director del Centre d’Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón. Dit d’una altra manera: «La letalitat de la COVID-19 es dispara dramàticament per sobre dels 70 anys. Passa d’un 0,5 o 0,6% en aquests moments a més del 15%», va indicar Simón. L’exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública Daniel López-Acuña ho resumeix de manera més taxativa: «Aquí tenim una bomba de rellotgeria».

Per l’epidemiòleg del CCAES, «el nombre de residències afectades per rebrots no està sent molt gran, encara que hi ha algunes en què el nombre de casos és gran. Les residències han treballat molt, es té clar què cal fer. Hem de seguir tenint una cura especial perquè qualsevol cosa que passi en persones grans, l’impacte és diferent». No obstant això, l’aparició de positius es produeix, mentre els governs autonòmics intenten impedir que el virus es coli a força de restringir o limitar visites de familiars o les sortides de la gent gran. A Catalunya i Aragó, que acumulen la major part de casos de les últimes setmanes, ja s’han donat diversos contagis: a Barcelona, ​​246 positius d’uns 3.000 diagnosticats en els rebrots, però també a Lleida, on va començar la fase de transmissió comunitària en la comunitat, hi ha hagut 16 focus. A Aragó, més de mig centenar de centres estan afectats; al centre Creu Blanca de Burbáguena a Terol, fins i tot, ha hagut set morts i 76 contagis. Però també hi ha més de 16 d’aquests brots a la Comunitat Valenciana, que el passat 10 d’agost va confinar una residència amb set positius, Illes Balears o Galícia.

A Andalusia, que portava al menys dues setmanes sense casos en aquests centres, hi ha preocupació per una residència de Motril (Granada), on 60 usuaris van haver de ser aïllats, i al País Basc, el virus havia desaparegut de les residències a Bizkaia l’1 de juliol, però a 10 d’agost hi havia tres centres a la província amb positius que han assolit a 11 casos positius. Aquest dimarts, el virus va rebrotar per primera vegada en una residència guipuscoana: la Diputació va informar del cas d’una dona de 92 anys del centre privat de Donostia Hermano Garate. Es troba asimptomàtica però, per preocupació, ha estat aïllada a l’hospital d’Eibar.

Per la seva banda, la Comunitat de Madrid ha informat de brots en un centre de dia i un altre centre-ocupacional a la capital i tot just fa una setmana que es va notificar un rebrot en una institució sociosanitària de Pozuelo d’Alarcón amb nou positius. Un cas paradigmàtic és el del centre San Martín de la Vega, on es van detectar 52 contagis i dos morts, i que ha acabat introduint el virus en una altra residència després del trasllat de vuit usuaris a un centre de Ciempozuelos en principi amb PCR negativa. No obstant això, una vegada instal·lats allà, es va confirmar el positiu de cinc d’ells. Es dibuixa un panorama en expansió.

Cadascuna de les més de 5.000 residències han de comptar obligatòriament i des del juny amb plans de contingència, però ha estat a principis d’agost quan la Secretaria d’Estat de Drets Socials ha acordat amb les autonomies i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) un document de recomanacions per establir «una resposta coordinada» davant els rebrots. Entre d’altres punts, s’adapta a l’àmbit d’aquests centres el pla de resposta primerenca aprovat per Sanitat a mitjans de juliol i es fixa el contingut mínim dels plans de contingència, a més de comprometre a comptar amb un sistema d’informació en temps real. Aquesta ha estat una de les grans llacunes, que fins i tot va portar a Sanitat a admetre en un document intern que la baixa qualitat de les dades de les comunitats sobre morts en residències li havia impedit donar xifres.

En aquest sentit, des del sindicat UGT atenen amb cautela la situació i exigeixen una comunicació molt més fluïda entre els dos ministeris competents, Sanitat i Drets Socials, i al seu torn, de l’Executiu amb les comunitats autònomes. Encara que aplaudeixen l’existència del pla, es mostren reticents respecte als seus resultats si s’incideix en el seu compliment. «Sabem que el Ministeri de Polítiques Socials i l’IMSERSO s’estan mobilitzant, però també han de garantir que tot el que sorgeix d’aquestes reunions s’aplica. Els plans de contingència sobre el paper queden espectaculars, però hi ha molta distància des del que s’escriu al BOE al que passa el peu del llit «, defensa Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT a nivell estatal.

«Entorn d’alt risc»

Més enllà de l’intent de coordinació per part de Govern, les competències dels centres residencials recauen en les autonomies, de manera que a la pràctica cadascuna decideix quines mesures imposa. Aquestes insisteixen que els centres són segurs i, de fet, el nivell de control dels rebrots evidencia la implantació de mesures eficaces, però associacions, sindicats i patronal coincideixen que es pot fer més.

Segons explica Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, que agrupa 2.000 centres, hi ha algunes que en aquest temps «han fet els deures i altres que no» i apunta a l’heterogeneïtat amb la qual s’afronta el problema. L’associació ha elaborat un mapa amb el que atorga un nivell -vermell, taronja i verd- a cada autonomia en funció del seu grau de preparació en centres per a gent gran davant la COVID-19: set, entre elles Madrid o Aragó, estan en vermell i cinc, les dues ‘Castelles’ entre elles, en taronja. Només una, Catalunya, està en verd.

«Estem molt més preparats que abans, però també estem preocupats pel que pugui venir perquè hi ha major risc en unes comunitats que en altres i això ha estat molt dur», assenyala Pascual. D’acord amb la seva anàlisi, la disparitat es reflecteix, entre altres coses, en el nivell de dotació als centres d’equips de protecció per al personal i la realització de PCR per a residents i treballadors. Si bé, explica l’organització, «hi ha comunitats com Cantàbria, Catalunya o Castella la Manxa que els faciliten indistintament a persones usuàries i professionals», altres com País Basc o Comunitat Valenciana només els lliuren als segons» i altres, com Madrid, Galícia, Aragó o Andalusia, a cap.

Per l’epidemiòleg Daniel López-Acuña, exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública, aquests són precisament dos dels elements «imprescindibles» per evitar que la situació en els centres de gent gran col·lapsi i s’assembli a la de març. En aquest sentit, explica que molts dels rebrots que s’estan donant en les residències es deuen a l’entrada de virus amb treballadors asimptomàtics o presimptomàtics, és a dir, que encara no han desenvolupat símptomes. Per impedir aquest problema, al principi de l’epidèmia alguns professionals van decidir de forma voluntària aïllar-se dins dels centres per evitar contagiar-se fora i és una cosa que «s’ha establert en altres països», diu López-Acuña, però que «és una estratègia molt complicada», de manera que aposta per realitzar PCR sistemàtiques i periòdiques -cada entre tres i cinc dies- als treballadors, cosa que «no s’està fent de forma generalitzada».

L’expert recalca que les residències «segueixen sent un entorn d’alt risc» perquè una vegada que el coronavirus entra en elles «es converteixen en un factor amplificador de la transmissió». De fet, segons una investigació preliminar de l’Institut de Salut Carlos III, el nombre de places residencials per a majors de 70 anys a Espanya va ser un dels elements clau que va fer disparar l’epidèmia a casa nostra i en algunes residències va arribar fins i tot a haver desenes i desenes de morts. «Tenim una bomba de rellotgeria novament aquí i si s’introdueix el virus, de manera que l’aproximació que hem de fer és contundent, és l’única cosa que ens permetrà que no tinguem una crisi de la magnitud de la de març», reflexiona l’epidemiòleg. Per a això, la fórmula ha de ser diferent a la que s’ha seguit: en comptes de «perseguir el coronavirus» i, si hi ha un brot, controlar-lo i aïllar-lo, «cal anar per davant i anticipar-s’hi».

Inspeccions en residències

Des d’UGT, el seu portaveu entén que aquest repte és doble a causa del fràgil estat dels residents i de la dificultat per diagnosticar als positius, ja que normalment no exterioritzen els seus símptomes de manera tan clara com qualsevol altre adult infectat de COVID-19. «Per això cal reforçar els mitjans de protecció per evitar el seu pas i dotar d’equips i formació a les treballadores de les residències. Les mascaretes, guants i EPI haurien usar-se per sempre», assevera. La responsable de Dependència del sindicat reclama plans d’aïllament protocol·litzats per les comunitats que expliquin de forma molt clara què fer amb els infectats i residents una vegada el virus entra en un centre. Pensa que algunes regions han trobat solucions fructíferes, com Catalunya i el seu conveni d’ajuda a domicili, però d’altres, com Madrid, «estan prenent decisions més polítiques que sanitàries».

«Un hospital per pandèmies no resol el problema de salut comunitària. En aquest cas, la solució no és tenir més llits d’UCI, sinó posar els mitjans perquè aquesta gent no arribi a necessitar-los», sosté l’encarregada de Dependència d’UGT. Precisament, aquest cap de setmana, CCOO Madrid va mostrar la seva preocupació pel «hermetisme» de la Comunitat respecte a les residències, «principal focus de la pandèmia a la regió» que està tornant a explotar.

«Les mesures que es marquen des de l’administració no s’estan portant a la pràctica. No només és fer test PCR, sinó assegurar la prevenció», explica la responsable de CCOO de residències privades i concertades a Madrid, Juani Peñafiel. La central sindical se suma a la denúncia d’UGT i assegura que l’augment de casos en els centres «era una cosa que vèiem venir». «S’estava treballant en uns protocols de cara a octubre, que era quan s’esperaven rebrots, i ha enxampat a gairebé totes les plantilles sota mínims», expressa Peñafiel en referència al personal de neteja, que s’ha vist obligat a doblar les jornades en el cas de Madrid. Els dos sindicats reclamen, a més, una altra tasca a nivell autonòmic, que tampoc s’està complint: la de les inspeccions. «Els protocols que dissenyen les administracions no serveixen per a res si no es completen amb supervisió. És una cosa que venim denunciant des de fa mesos», recorda Álvarez.

Coordinació amb el sistema sanitari

La mateixa idea de l’anticipació assenyala José Manuel Ramírez, president de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, però pel que fa a la coordinació amb el sistema sanitari, un dels punts febles de la cadena en els mesos més durs de la pandèmia. El Ministeri de Drets Socials ha inclòs aquesta previsió en el full de ruta comú acordat amb les comunitats i que Ramírez aplaudeix «encara que arribi tard», però el risc és que es quedi en paper mullat. Segons explica l’associació, i coincideix també el Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, només «de manera puntual» s’han fet protocols que garanteixin l’atenció hospitalària de la gent gran, que és una cosa que preocupa després dels antecedents de la primavera, quan en el moment de col·lapse del sistema sanitari, alguns governs autonòmics van aprovar ordres que, en la pràctica, van bloquejar el seu accés. Per les morts en residències, de fet, la Fiscalia té sobre la taula més de 200 investigacions després de les denúncies de familiars i associacions.

«No es pot pensar que si ve una altra vegada una cosa semblant, no tinguem la coordinació necessària amb els centres de salut i no es garanteixi una prestació que és universal. Aquests plans no s’estan posant en marxa de manera generalitzada i les comunitats són les responsables d’articular això», explica Ramírez, que lamenta «la falta de coordinació» que ja directament es dóna en el nivell més institucional de la gestió: «Crec que al sector de les residències i de Serveis Socials, en el Ministeri de Sanitat i en les Conselleries de Sanitat de les autonomies no ens tenen prou en compte». També Cinta Pascual opina que «una de les claus» és la coordinació sociosanitària que sigui «de primer nivell» i no «que et passin visita un cop a la setmana. I és una cosa que fa por perquè com més saturats estan els serveis d’atenció primària i hospitalària, menys atenció tenim les residències».

La veritat és que l’epidèmia ha revelat les mancances estructurals del sector a Espanya, que s’ha revelat insuficient. Segons el recompte de l’Imserso, hi ha unes 380.000 places, el que fa que la mitjana estigui per sota de la recomanació de l’OMS i requeriria una injecció directa de 70.000 més. Un primer coll d’ampolla que s’uneix a les queixes durant anys de professionals, famílies i sindicats sobre la precarització de les plantilles i els recursos materials. En aquest escenari, per a l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials hi ha un segon element que es posa sobre la taula: la manca de finançament. En aquest sentit, Ramírez censura que en aquests mesos el Ministeri de Drets Socials «no hagi posat ni un sol euro al Sistema d’Atenció a la Dependència», llastat per anys de retallades. Segons els seus càlculs, el Govern central no ha recuperat encara els nivells previs a la crisi i del fons de 300 milions aprovat al principi de la pandèmia per Serveis Socials «només una petita part es va dedicar a comparar EPI per a les residències». «És intolerable i inadmissible i, si no es posa diners, probablement la dificultat que tinguem per afrontar una nova crisi serà dramàtica», anuncia.

Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es