Més de 500.000 persones s’han visitat en un Centre d’Atenció Primària en els darrers set dies, coincidint amb l’epidèmia gripal. «La població consulta cada vegada més per situacions que no requereixen visita mèdica. La grip i els refredats, tret d’excepcions en són un exemple», diu Ana Vall-llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària i metgessa de família al CAP Bon Pastor. «A més, el fet que les empreses exigeixin la baixa o justificant mèdic des del primer dia que un treballador falta sobrecarrega l’atenció primària de manera inútil i genera en la població l’hàbit de consultar davant qualsevol malestar. En altres països les absències curtes per malaltia les justifica el treballador», afegeix.
La situació però ha topat aquest any amb una diferència respecte als hiverns anteriors: l’epidèmia de la grip ha coincidit aquest any amb el Nadal, quan prop de la meitat dels professionals dels ambulatoris són de vacances i no es cobreixen amb suplències. «On està la seguretat d’un pacient quan el metge de família ha de veure durant el seu torn 40 o 50 pacients?», es pregunta Òscar Pablos, secretari d’Atenció Primària ICS del sindicat Metges de Catalunya i metge de família al CAP Sant Quirze del Vallès.
«S’han tancat agendes de cita prèvia en molts CAP durant aquests dies per atendre més urgències i domicilis amb el personal que no era de vacances», relata una metgessa d’un CAP de Nou Barris. Com a conseqüència, explica, s’ha produït un augment de demora en les agendes de tots els professionals perquè s’han blindat les agendes de cita prèvia. Així mateix els darrers dies també s’ha desbordat el nombre de visites del metge a domicilis, duplicant o triplicant en alguns casos les xifres habituals.
Diversos professionals de primària consultats per aquest diari coincideixen a destacar que en aquest període els CAP han estat amb menys personal de què requereix per diversos motius. Apunten a les retallades de personal dels últims anys i la manca de substitucions i a una falta de previsió d’un contingent de personal mínim en un moment en què per contra sí que es preveia l’arribada de la grip. A més, però, apunten que el fet que aquest diumenge hi hagi oposicions de l’ICS i que el límit per gaudir de les vacances pendents sigui també el 15 de gener ha fet que molts professionals hagin agafat vacances aquests dies, fet que ha agreujat la situació.
Reforços sobretot als hospitals però no als CAP
Salut aconsellava fa unes setmanes trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar i recordava que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori. «Potser sí per la complexitat de la urgència però a l’ambulatori pot ser que no et donin hora fins al cap de cinc o sis dies», explica a aquest diari Òscar Pablos, de Metges de Catalunya. Davant d’això, diu, el ciutadà pot decidir anar-hi de forma espontània i «l’agenda del metge es converteix en una llista amb 20 visites amb cita prèvia més les espontànies que ha d’anar veient».
«El problema és que els serveis de primària no estan reforçats i per tant s’han de posposar agendes per atendre més urgències», es queixava aquest dimarts una professional. Segons Pablos el problema, però, no és la grip, és la dificultat de drenatge de pacients per la falta de recursos. «Als hospitals veuràs gent als passadissos, als CAP les sales d’espera plenes», diu. «Primària és un got que ja és ple i quan la grip arriba es desborda», afegeix.
«Es prenen mesures sobre la marxa d’augment del personal d’urgències de l’hospital, quan veient les xifres d’urgències i domicilis que està fent l’atenció primària, i el fet que van a l’hospital persones que podrien ser ateses a l’atenció primària, el que caldria reforçar, i molt, és el personal de l’atenció primària», argumenta Ana Vall-llosera.
«La situació era previsible»
Diversos metges retreuen que malgrat que «la situació era previsible» no s’hagi fet una planificació adient. Què proposen metges de primària? Diversos professionals consultats per aquest diari, de CAP sobretot de Barcelona però també d’altres províncies, suggereixen mesures com ara poder tenir agendes especials per aquests dies o oferir als treballadors ampliar els seus horaris a canvi de poder gaudir d’algun dia en un període menys exigent. Així mateix, apunten també a la necessitat que cada professional es gestioni la seva agenda.
Salut vol esperar a tenir un diagnòstic «precís»
Segons les previsions de Salut, els serveis sanitaris afronten la setmana que ve el pic més alt d’activitat de l’epidèmia de la grip que des de fa prop de quatre setmanes s’ha fet notar a les urgències de molts hospitals catalans, que es troben col·lapsades, i als centres d’Atenció Primària, desbordats.
Des de Salut asseguren, però, que el problema a les urgències dels hospitals no es resol només amb més recursos. «Es resol amb un diagnòstic molt més precís», va dir el conseller de Salut Toni Comín fa uns dies en roda de premsa per justificar el Pla Nacional d’Urgències amb el qual treballa el seu departament i que està previst que es presenti a finals del primer trimestre d’enguany. «L’avaluació d’aquest pla, però, no podrà fer-se fins al cap de dos o tres anys, no es podrà fer l’hivern que ve», matisava. De moment, està previst que durant aquest mes s’activi una comissió de seguiment que avaluarà diàriament l’activitat i les incidències de les urgències a Catalunya.
En moltes ocasions se sent dir que cal treure la sanitat dels avatars de la política. Sembla que els que diuen això pensen que la sanitat és un bé superior que no pot estar subjecte a les maniobres dels que dissenyen i/o apliquen les estratègies i decisions polítiques. Res més fals i perillós que pretendre considerar la sanitat aliena a l’acció política.
Si la política és la ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes amb l’objectiu d’assolir el «bé comú», no sembla raonable pensar que la qualitat de vida dels seus integrants, i dins d’ella l’atenció a la seva salut, pugui ser considerada un element estrany que s’hagi de situar en una mena de llimb celestial. És cert que, a vegades, els que volen treure la sanitat de la política ho fan amb bones intencions, intentant preservar de les lluites partidàries i sovint fratricides la millora de la salut. Però no ho és menys que abunden aquestes afirmacions en ambients, institucions i persones que el que pretenen és que regni la «pau dels cementiris» sobre els problemes, moltes vegades urgents i irritants, que pateix l’atenció sanitària.
La sanitat és política i de primer ordre. Només cal donar una ullada superficial al pes que té en la principal eina de l’acció dels governs: el pressupost. Si sumem els diners que es destinen a l’atenció sanitària, social i de la dependència en molts països podem concloure que aquests àmbits, juntament amb el d’ensenyament, conformen més del 70% de l’import total de la despesa pública. I això en contextos ideològics i per tant polítics que no es qualifiquen habitualment de progressistes o socialment avançats.
És important no oblidar que els recursos públics que es destinen a la sanitat són un dels factors essencials per qualificar la prioritat social de l’acció governamental. En aquesta perspectiva no deixen de sorprendre les afirmacions de responsables del govern de la Generalitat presumint de l’increment dels diners que es dediquen a la sanitat en el projecte de pressupost de l’any 2017, quan en realitat no pugen en la mateixa proporció mitjana que els d’altres sectors públics. Les dades proporcionades en valor absolut no permeten valorar de forma acurada si s’incrementa en realitat el «pes social» en el pressupost, ja que cal relacionar-les amb el valor del seu percentatge sobre el PIB en el mateix període i comparar-les amb les variacions proporcionals dels destinats als altres àmbits de despesa.
Si, a més, considerem que la disminució de recursos produïda per les retallades dels darrers anys pot deduir que aquests suposats increments no serveixen ni per apropar-nos a la situació prèvia de l’any 2008, portem ja 8 anys de deteriorament social continuat. El súmmum de la sorpresa, almenys des de la perspectiva de la coherència ideològica i d’acció, és que dues formacions que s’autoqualifiquen d’esquerres (una moderada i altra radical) puguin prestar el seu suport parlamentari a l’aprovació d’uns pressupostos que, amb una visió benèvola, es poden qualificar de continuistes d’una acció governamental de centredreta.
Aquesta situació continuista dels recursos sanitaris es veu agreujada per l’absència d’estratègies polítiques conegudes dirigides a proporcionar al sistema sanitari català les profundes reorientacions que necessita per donar una resposta més efectiva i eficient a les necessitats de salut i socials de la ciutadania.
Davant de la situació de col·lapse (i la que vindrà) de les urgències hospitalàries cal fer un bon diagnòstic de les causes i posar-hi tractament urgentment. És veritat que per culpa de les retallades de pressupost del sistema sanitari els hospitals han tancat llits i reduït personal. Una vegada retornats aquests recursos ja millorarem la situació actual, però el diagnòstic ens dirà que molts pacients que arriben a urgències segurament no hi haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques. Són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos.
Si l’Atenció Primària i Comunitària pogués fer correctament la seva feina, amb els recursos necessaris i amb resolució i qualitat, podria ser proactiva en el control i prevenció de les complicacions dels seus pacients crònics i d’edat avançada. Podria prevenir i tractar adequadament a molts d’aquests pacients al seu domicili o al mateix CAP. Si els CUAPs (Centres d’Urgències de Primària) tinguessin més recursos i poguessin ingressar directament a centres sociosanitaris de subaguts, no caldria anar a urgències dels hospitals i ingressar als hospitals d’aguts aquells pacients que només necessiten uns dies de control, tractament mèdic i observació. Si el control mèdic i d’infermeria dels pacients ingressats en residencies geriàtriques fos portat per l’atenció primària del seu territori (com un domicili més i amb més recursos) estalviaríem molts patiments i ingressos als hospitals si les activitats comunitàries poguessin ser més preventives i promotores de salut de la població. Si moltes coses més com potenciar i reforçar la Primària (condicions laborals, motivació, lideratge, etc.) fossin possibles…
Però, com deia la Cesca Zapater en el seu article, per què l’Atenció Primària pugui fer tot això necessita no només el pressupost retallat des del 2010 (el 2010 tenia un 18% de pressupost de salut i el 2015 un 13,7%, 334 milions menys) sinó fins a un 25% del pressupost no retallat (2010), que és el que es considera necessari en els països amb models semblants al nostre.
Això vol dir que hem de posar a l’Atenció Primària, per poder fer bé la seva feina, 660 milions més. Així podríem començar a arreglar realment les urgències dels hospitals. I els ciutadans, ciutadanes i professionals de la salut viurien menys angoixats i amb més salut.
El vicepresident Oriol Junqueras ha exhibit aquest dimarts un augment encara més alt en inversió social respecte als pressupostos que la CUP va rebutjar per a l’exercici anterior, els presentats el mes de maig passat. D’aquest augment respecte a l’anterior proposta pressupostària del Govern -els comptes es preveien aprovar el 2016 però van haver de prorrogar-se els anteriors- 92 milions van a la partida de Salut, on van a parar un total de 8.750,5 milions d’euros.
Si la darrera oferta del Govern contemplava augmentar el pressupost de Salut en 316,7 milions d’euros, l’actual (ja amb vista a 2017) puja la partida en 408,4 milions respecte als darrers pressupostos aprovats, els del 2015. Amb tot, Salut augmenta la despesa per sota la mitjana de tots els departaments. Si bé l’augment de la despesa general en aquest projecte augmenta un 7,2% respecte a la del 2015, la partida de Salut s’incrementa en un 4,8%.
En cas que els nous pressupostos puguin ser aprovats com espera el Govern, el departament de Salut tindria assignada per a l’any vinent una partida de despesa de 8.750,5 milions d’euros respecte als 8.342,1 milions d’euros del 2015.
Aquests 408,4 milions més de despesa serviran, segons estableix el document presentat, per «avançar en l’assoliment d’un sistema universal, públic i equitatiu». D’entre les diferents partides que s’enduen més diners d’aquest augment respecte a 2015 hi ha la cobertura de receptes i nous medicaments aprovats – 127,7 milions- o la partida per a millorar el model d’atenció a les persones amb problemes de salut mental, on van 99 milions d’euros més per a polítiques de prevenció, inserció laboral i acompanyament a les famílies. Destaca també la partida de Medicació Hospitalària de Dispensació Ambulatòria (MHDA) -83 milions addicionals- pel finançament de nous fàrmacs, la centralització de la compra de medicaments oncològics i augments d’eficiència en la compra de tractaments.
A més, també es preveuen 35 milions addicionals per reduir les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica, una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista i 26 milions per a la millora d’infraestructures i equipaments sanitaris.
1.000 milions lluny dels pressupostos de 2010
Malgrat que el projecte pel 2017 suposa una millora respecte als cinc exercicis econòmics anteriors en termes pressupostaris, amb 8.750,5 milions d’euros el Departament de Salut segueix lluny del que va disposar el 2010, l’any que la Generalitat va destinar-hi 9.700 milions.
Així, en comparació l’any 2010, el de més despesa social abans de les retallades, la partida en sanitat és un 11% més baixa amb encara 1.000 milions d’euros menys. Durant els dos governs d’Artur Mas, amb Boi Ruiz al capdavant del Departament de Salut, la tisorada va ser de més de 1.300 milions d’euros i el Govern no ha aconseguit encara revertir del tot les retallades.
El govern popular de Mariano Rajoy acaba de presentar uns pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. És improbable que la Unió Europea passi per alt aquest petit detall, especialment quan ens acaba de multar per incomplir el dèficit del 2015. Tampoc penso que s’apiadi de la seva incapacitat per formar govern o per aprovar uns pressupostos. No cal massa astúcia política per entendre que haurem d’afrontar una segona tanda de mesures d’ajust o en termes més casolans, unes noves retallades. L’experiència del 2012 ens fa témer que el sector de la salut tornarà a ser un dels més perjudicats. Malauradament aquesta vegada les retallades cauran sobre una cartera de serveis reduïda, unes llargues llistes d’espera, uns copagaments de farmàcia pels pensionistes i sobre una plantilla esgotada, empobrida i desanimada.
M’enerva que la història es repeteixi. El novembre del 2008 la prestigiosa revista The Economist dedicava un número al president socialista José Luis Rodríguez Zapatero titulat ‘Spain:The Party is over’. L’advertia que mentre seguia gastant com si no passés res, el seu país havia entrat en una profunda crisi. Al cap de pocs mesos ningú s’atrevia a criticar el setmanari. Avui, el govern central, que no controla ni el dèficit ni l’atur, s’atreveix a parlar de brots verds. La portaveu de salut del Partit Demòcrata Català, que dóna suport al govern, declara que el Conseller de Salut Toni Comín no s’ocupa dels veritables problemes dels ciutadans. Critica que es limiti a desprivatitzar serveis per complaure als partits d’esquerra sense implantar cap millora tangible i efectiva. Per segona vegada serà Brussel·les qui ens farà tocar de peus a terra. Ens tornarà a castigar per no haver fet els deures. És molt probable que forci l’aplicació d’unes noves mesures d’austeritat que plouran sobre mullat.
Les retallades iniciades el passat 2012 estan sent especialment doloroses pels pacients i el personal sanitari. Patim unes reduccions lineals de salaris i plantilla que només busquen disminuir de la despesa. No hem proposat cap política efectiva de promoció de l’eficiència o la productivitat. Però és important recordar que altres països també perseguits per la troica han sabut aplicar polítiques d’ajust més sofisticades. Irlanda, per exemple, va aprofitar per retallar el personal directiu i de suport al mateix temps que preservava i fins i tot feia créixer l’assistencial d’atenció directa al pacient. Va treure “greix” al seu sistema sanitari.
Nosaltres ens hem aprimat i debilitat perquè hem perdut tant greix com musculatura. Les plantilles dels centres han caigut però mantenim tota la burocràcia que no aporta valor. Seguim amb totes les delegacions, ineficiències i duplicitats del Catsalut i de l’ICS. Seguim pagant tots els costos de transacció que genera el complex entramat d’empreses que formen el complicat sistema sanitari català concertat. Els irlandesos també van intentar, encara que sense massa èxit, reduir els serveis hospitalaris d’aguts i fer créixer els d’atenció primària i d’atenció a la cronicitat. Nosaltres ni ens ho hem plantejat. Al contrari, anunciem la construcció d’un nou hospital d’aguts a Tarragona quan a Reus acabem de fer-ne un de sobredimensionat. Ni tan sols ens hem proposat ordenar seriosament el terciarisme. Tampoc apliquem cap política per aprofitar millor les competències dels diferents col·lectius professionals. Al contrari, avui les infermeres tenen menys competències en la utilització autònoma dels medicaments.
Governar implica fer els deures. La història recent ens mostra que quan no ho fem ens castiguen i ens marquen el que hem de fer. Cal recuperar el lideratge dins del sistema sanitari. La població i els professionals hem assumit estoicament unes retallades que no han resolt la situació. Segurament així podrem entendre millor que s’adoptin mesures orientades a millorar l’eficiència i assegurar la sostenibilitat.
Avui, a Catalunya, tan perillós, o més, és pel Sistema Públic de Salut les privatitzacions i mercantilització de l’assistència realitzades per l’anterior govern -que costaran molt de frenar i revertir-, com el desencís i la deserció de molts professionals a causa de la precarització de les condicions laborals realitzada amb l’excusa de la crisi econòmica i la manca d’autonomia professional, dels equips i centres.
Han disminuït dràsticament els llocs de treball estructurals en la sanitat mentre es cobreixen cada cop més amb personal eventual aquests llocs de treball (i no pas sempre). Hem viscut un estiu calamitós pels usuaris i treballadors del sistema, agreujat perquè no s’han cobert de manera suficient les vacances d’un personal retallat i ja precari durant tot l’any. Un eventual, amb salaris mileuristes, amb contractes de dia, setmana o mes, no pot planificar el seu futur, no pot realitzar-se com a persona i com bon professional. A més de l’angoixa i la frustració, aquesta persona no pot demanar una hipoteca, ni comprometre’s a un lloguer del seu habitatge, no pot decidir tenir fills, ni vacances i moltes altres frustracions.
Aquestes persones, moltes amb formació superior que els ha costat molt a ells i també al conjunt de la societat, es perdran del sistema de salut, uns per emigració a altres països, també a entitats privades de qualitat inferior, o a altres sectors laborals. Els que es queden al sistema ens estan dient de la seva frustració, desmotivació, passen d’implicar-se i coresponsabilitzar-se en les millores del sistema, quan no amb problemes personals de salut física o mental.
Si seguim amb la situació actual, amb els recursos i les polítiques actuals, anirem perdent la gent que sosté i que fa gran el sistema públic de salut. Tindrem, amb el temps, un sistema més migrat, amb menys qualitat, que evidentment no interessa ni a la ciutadania ni als professionals. Per millorar aquesta situació, que és possible, cal primer voluntat política i priorització. Segon i també imprescindible, almenys tornar els 1.500 milions d’euros retallats a la sanitat pública de Catalunya en els pressupostos dels dos pròxims anys. Cal dedicar aquests recursos a les condicions laborals, al reforç de la prestació de serveis públics, a la desburocratització i millora de l’autonomia de gestió en el sistema i al reforç prioritari de l’Atenció Primària i Comunitària de Salut com la més efectiva assistència al 90% de les patologies de la població i a l’atenció a la gent gran, els malalts crònics i les prestacions socials i sanitàries.
2.079 és el nombre de llits que ha perdut el servei sanitari públic català durant el període 2010-2014. Així ho denuncia el sindicat Comissions Obreres (CCOO) que ha fet un informe on constata que Catalunya és la comunitat autònoma de tot Espanya que més llits ha perdut durant aquests anys.
En total, als centres públics sanitaris de tot l’estat han deixat de funcionar 5.983 llits durant aquesta època. Catalunya encapçala la llista, i per darrere segueix Castella la Manxa, amb 677 llits menys, País Valencià amb 638 menys i Madrid amb 600 menys. De les 15 comunitats autònomes de l’estat (l’estudi no inclou les dades de Ceuta i Melilla), només tres han augmentat el nombre total de llits en centres públics entre el 2010 i el 2014. Es tracta de la Rioja (139 més), Navarra (112) i Múrcia (16).
Davant d’aquests resultats el sindicat reclama al Govern català i al Departament de Salut que realitzin «les inversions necessàries en aquest sector per tal de revertir les retallades dels darrers anys i incrementar el nombre de llits en funcionament dels centres sanitaris públics».
Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO
La reducció de llits es va veure impulsada per la disminució del pressupost en Salut. Segons dades oficials, el 2010 el pressupost per aquest departament era de més de 9.000 milions d’euros, una xifra que va anar disminuït progressivament fins al 2015. Any en què va augmentar lleugerament per primera vegada, però seguia sent inferior als 9.000 milions de 2010. Aquest 2016 els pressupostos estan prorrogats, i per tant se segueix comptant amb els mateixos diners que el 2015.
El 2014 va ser l’any en el qual aquests pressupostos van tocar fons, fins als 8.200 milions. És a dir, mentre que el 2012 es comptava amb 1.297 euros destinats a sanitat per persona, el 2013 i 2014 aquesta xifra rondava els 1.090 euros per càpita.
Segons l’informe de CCOO, i basant-se en dades del 2016, Catalunya està entre les tres comunitats autònomes que menys diners públics destinen a Sanitat. En total, segons l’informe la comunitat catalana destina un 28,75% del total del pressupost públic al Departament de Salut. Al capdavant se situa Astúries, que destina més del 38% del total de diners públics a aquest sector.
Disminució de treballadors
Les retallades en el sector públic han afectat no només al tancament de llits, sinó també al personal, que ha vist com les plantilles de treballadors es reduien. Segons l’estudi del sindicat Catalunya ha perdut més de 200 treballadors en el sector sanitari públic des de gener del 2012 a gener del 2016.
A principis d’aquest any Catalunya comptava amb 38.823 empleats. En aquest cas no és la comunitat que més treballadors ha perdut. Andalusia amb 5.500 empleats menys encapçala la llista, i li segueix Madrid (-4.600) i Castella la Manxa (-2.982).
Pel que fa al conjunt d’Espanya s’han perdut més de 15.000 treballadors des del 2012.
Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.
La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.
Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.
Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.
Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.
En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
Salvador Esquena és un metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica i treballa en diferents centres hospitalaris. Des de La pell del pacient (Ara Llibres) convida a fer una reflexió sobre la professió mèdica, els problemes i els reptes que afronta. «El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt», diu convençut que malgrat que és una obvietat cal recordar-ho.
En el llibre dius que es pressuposa erròniament que els metges són «posseïdors d’un sentiment de generositat i protecció». Aprendre o potenciar l’empatia o la comunicació són massa residuals a la universitat?
Sota la meva visió, el concepte del millor professional és el que té una part tècnica mèdica molt bona i una part humana, empàtica i comunicativa també molt bona. I així com la part tècnica està molt desenvolupada i estudiada, i ens formem, la part humana, comunicativa o empàtica no està gens avaluada i durant la carrera hi ha només una assignatura residual que fa que tota aquesta part no sigui avaluada. Això és un problema del sistema perquè passa tant en estudiants com en residents o en metges especialistes que no tenen aquesta capacitat i que haurien de desenvolupar-la.
Tampoc existeix una actualització formativa en aquests aspectes.
Exacte, un metge es forma per operar millor o fer millors diagnòstics però ningú es preocupa per millorar les seves capacitats comunicatives. Pot ser que no comuniquis bé amb els pacients, que no sàpigues donar males notícies…la majoria de metges no ens preocupem de la part comunicativa i ens preocupem més de la part mèdica. També és cert que amb el sistema actual és molt complicat de vegades fer tot això.
Sobre la relació metge pacient, en el llibre dius que «malaltia i malalt són indivisibles» i que un metge no es pot fixar només en la malaltia.
Hi ha metges que estan entestats en tractar el malalt, en operar-lo molt bé, fer-li un bon diagnòstic, etc. i això és molt bo però si creuen que el tracte amb el pacient, com el pacient veu o pateix la malaltia o les seves circumstàncies personals a casa no són tan importants és un error.
De fet el paper del metge acaba quan la malaltia acaba, sovint ni existeix un procés postmalaltia.
Clar, sobretot les malalties greus, que afecten psicològicament. Si ningú aborda com has viscut la malaltia, com t’estàs recuperant, etc. hi ha un dèficit. En alguns casos, com en l’oncologia sí que existeix, però en d’altres disciplines no i això potser no cura però ajuda a curar seguríssim.
En un dels capítols menciones la «massificació del sistema». Quins efectes té tant per professionals com per pacients aquesta massificació a les consultes o a les urgències?
La massificació des del punt de vista del professional suposa enfrontar-se a un oceà de burocràcia impressionant. Estar pendent d’omplir un formulari en un ordinador, per exemple, i a part de la burocràcia ens toca viure situacions com haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts perquè darrere d’aquest senyor n’hi ha trenta més que has de visitar. Per al pacient és evident que un dels efectes són les llistes d’espera. Tot això fa que no només afecti la pròpia malaltia sinó que afecti psicològicament al pacient que està esperant per ser operat i que sent dolor. Un altre dels grans problemes és l’envelliment de la població i clar que hi ha molta gent que va a les urgències per motius injustificats però clar és la forma més ràpida com a mínim que de vegades tenen d’acudir al metge- això provoca que les urgències estiguin saturades de forma crònica de pacients que passen hores i hores en lliteres i això és un perjudici pel malalt perquè que un senyor o una senyora gran estigui un dia o dos en una llitera a urgències és un problema molt gros. També pel professional que està 24 hores de guàrdia i ha de rebre tota aquesta pressió assistencial bestial a un preu de saldo. Al nostre país tenim una sanitat molt bona al nostre nivell però com que no som un país ric i la inversió en sanitat no és tan alta com desitjaríem patim les conseqüències d’aquest dèficit d’inversió.
En primer pla, el llibre ‘En la pell del pacient’ / SANDRA LÁZARO
Malgrat la reducció de sous, la precarització o les retallades, els col·lectius organitzats com la Marea Blanca de Catalunya, no representen la totalitat de professionals d’aquest país. Per què no es mobilitzen més els metges?
Jo em vaig formar fa 15 anys de resident en un gran Hospital de Barcelona i tot això ja es vivia, per tant no ve d’ara. Les retallades ho han posat al límit però no ve d’ara i el professional sanitari, el metge, la infermera, etc. està tan maltractat pel sistema que ho viu d’una forma crònica. Ho aguantes perquè els pacients se’n beneficien però hi ha metges que ho viuen amb certa desmotivació, de pensar que això difícilment es canviarà, és el metge que actua una mica com un zombi i que cada vegada s’implica menys perquè se sent la baula més dèbil de la cadena.
Pot ser també que precisament pel fet d’estar en una situació precària hi hagi més por a protestar?
Sí, clar. El problema és que la precarietat amb els metges joves encara és pitjor, ho deia un informe del COMB fa uns dies. La desmotivació de capital vocacional, dels joves, és un problema.
Abans parlaves del temps per visita. Fa unes setmanes el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) va elaborar un document en què recomanava practicar més escolta activa i menys medicalització. És possible amb les condicions actuals practicar aquesta escolta activa?
Els metges de primària, de família, són els herois del sistema. La medicina primària és un pilar imprescindible del sistema i quan parlem de massificació els metges de família són qui més la pateixen. Jo sóc uròleg i veig la meva petita parcel·la però el metge de família té un component social, veu la globalitat del pacient: quins són els seus problemes, si els seus fills estan a l’atur, etc. Hauríem d’escoltar molt més als metges de família. La solució passa per una major inversió en sanitat, si poses més metges a visitar, podràs augmentar el temps de visita. I probablement augmentant el temps de visita podries evitar prescriure de vegades un medicament. Amb més temps de visita la qualitat assistencial milloraria exponencialment però no sóc gaire optimista.
A més la inversió en primària no té rèdit polític perquè és una inversió a llarg termini.
Exactament. Moltes vegades el que importa són els números: visites, cirurgies, etc.. la qualitat humana de l’activitat mèdica només la comptem els professionals, no està en els esquemes o els fulls d’Excel.
En el llibre dius que la medicina serà humana o no serà. Quines conseqüències ja hi ha de la incorporació de la tecnològica?
Es pot fer una analogia amb la societat. Tu tens un iPhone i cada any surt un model següent. En medicina moltes vegades hi ha una espiral tecnològica bestial i la indústria que produeix aquests productes també està fent pressing perquè treuen nous aparells i instruments perquè tu els compris i els facis servir. La tecnologia ens ha situat en uns nivells de diagnòstic, cirurgia o tractament magnífics però els metges hem de ser els tallafocs de tot aquest aparellatge per decidir què és útil, què no, etc. No pel fet que estigui de moda voldrà dir que millori estrictament la salut dels pacients. Cal que els metges siguem molt crítics amb cada aparell que incorporem al sistema.
Un dels perfils que descrius és el del metge sense ètica.
Del capítol sense ètica la gràcia és que estic parlant d’una realitat molt minoritària. El metge sense ètica pot anar des del metge amb les millors intencions però amb la inconsciència fins al que no té cap tipus d’escrúpol per intentar progressar i que instrumentalitza el pacient a costa del seu benefici, però estem parlant d’una minoria.
El món de la medicina encara està marcat pel fet de sumar mèrits, escalar posicions? Com ha canviat la percepció del metge?
El metge ha passat de ser el líder de la comunitat intocable a un estat més mortal, fins i tot que qualsevol es veu amb cor de dir-te que allò és mentida, o que t’arribi un pacient amb coses que ha trobat al Google. El metge sí que té un punt més d’autocomplaença perquè tenim molta responsabilitat, estudiem molt, etc, això fa que de vegades tinguis un punt d’ego que crec que és necessari. D’aquí a tenir un ego desmesurat i convertir-te en un arrogant que creu que és un semidéu intocable… Això és ridícul. El metge ha de ser respectat amb el mateix respecte que qualsevol altre professional.
Salvador Esquena en un moment durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
En els darrers anys hem vist com una professió que crèiem més lliure de corrupció no n’està exempta. Penso per exemple en el cas de les pròtesis caducades de Traiber.
Clar, el problema és que hi ha una premissa i és que tothom creu que els metges tenim un sentit moral o ètic superior. En general la majoria, per vocació el té [aquest sentit moral], però dins de la professió hi ha minories que no el tenen. Els metges som humans, exactament igual que la resta de la societat, i si a la societat hi ha corruptes dins de la medicina també hi ha persones que es poden corrompre.
La relació metge-indústria farmacèutica té riscos, dius, com per exemple prescriure més d’un determinat medicament perquè hi ha interessos darrere.
Durant anys això va ser una orgia impresentable. Era una llegenda urbana absolutament real que el metge prescrivia i llavors hi havia una indústria darrere que estava contenta i el metge rebia des d’una cosa petita a una molt gran a grans prescriptors. Això és perquè de la formació continuada dels metges ningú se n’ha fet mai càrrec a part de la indústria farmacèutica, que és qui està darrere de congressos o altres trobades, en principi sense demanar res a canvi però hi havia un acord tàcit. Això ara s’ha limitat molt i hi ha un codi ètic de Farmaindustria, la patronal de la Indústria Farmacèutica, i estem a l’altre extrem: alguns metges no poden anar a determinats congressos.
Per últim i en relació al títol del llibre, què consideres que és més important a l’hora de posar-se en la pell del pacient?
El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt. És a dir: com a malalt t’estàs dues hores a la sala d’espera, després et fan una proves i et tenen en dejú, tres hores i no et truquen, etc. Tota una sèrie de problemes del sistema que sovint com a metge de vegades ni te n’enteres. He parlat amb metges que després de ser malalts se n’han adonat de coses que no se n’havien adonat després de vint anys de fer de metge. A un pacient l’has de tractar, per exemple, com voldries que tractessin la teva mare: que li expliquessin bé, que fossin empàtics, que rebés el millor tractament, etc. i per tant has de fer el mateix amb aquella pacient, que potser també és la mare d’algú.
