La incidència de la crisi econòmica en la salut s’ha fet evident en els darrers anys. Davant la recessió, des de 2009 s’han pres mesures restrictives sobre la despesa en les polítiques públiques de benestar social i sanitat que han portat el sistema sanitari públic a una notable tensió i han carregat més pressió sobre els professionals sanitaris alhora que han augmentat les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció. A més, els riscos més importants sobre la salut – que depenen sobretot de l’evolució negativa de determinants socials com són l’atur o el volum de persones en risc de pobresa- han augmentat. Per abordar aquest assumpte amb profunditat i reflexionar sobre quin ha estat l’impacte de la crisi o com incideixen els determinants socials de la salut, l’Associació d’Amics de la UAB organitza el proper dilluns dia 20 de juny el debat ‘Crisi econòmica i salut’.
En l’acte, que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès, hi participaran com a ponents Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut. El debat serà moderat per Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, editora d’El Diari de la Sanitat.
El paper dels determinants socials
«La desocupació és un problema de salut i encara que la crisi econòmica estigui remuntant, l’atur estructural tan elevat i de llarga durada seguirà fent efecte perquè segueix sent un problema», assegurava en una entrevista amb aquest mitjà al gener Beatriz González López-Valcárcel. I és que tal com recull l’últim informe sobre els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població a Catalunya, elaborat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, l’atur de més de dos anys mostra una tendència creixent, passant del 16% (2007) al 27,5% (2014) i la població aturada presenta pitjors resultats que la població ocupada tant a l’any 2006 com al període 2013-2014, en la prevalença del risc de mala salut mental. Sobre la importància dels determinants socials per a la salut mental, fa unes setmanes el president de la Federació Salut Mental Catalunya, Israel Molinero, alertava en una entrevista amb El Diari de la Sanitat que «no tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolts l’habitatge o la feina».
Conretament sobre l’habitatge en parla també l’informe que fa uns mesos van presentar l’Observatori DESC i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. En el document s’alerta dels efectes que tenen per a la salut els desnonaments i Laia Palència, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) recordava que el 90% de les persones que no poden fer front a la seva hipoteca estan en risc de patir una trastorn mental.
El 2013 Peter C. Gøtzsche va publicar el llibre ‘Medicaments que maten i crim organitzat: com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut’ (Libros del Lince, 2014), on carregava durament contra el sector farmacèutic, que coneix com el palmell de la seva mà després d’haver-hi treballat vuit anys. L’obra, en la qual acusa les companyies farmacèutiques d’arreglar les conclusions de nombroses investigacions en benefici propi, va aixecar una gran controvèrsia en ser el professor Gotzsche una gran autoritat en matèria de disseny d’estudis científics.
Fa pocs dies ha aparegut a Espanya el seu últim llibre, titulat ‘Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada’ (Libros del Lince, 2015), on Gotzsche aborda el camp de la psiquiatria moderna i assegura que aquesta s’ha simplificat fins a l’extrem de limitar-se a receptar els psicofàrmacs que la indústria va llançant al mercat. Sempre radical, advoca per abolir-los tots excepte en casos extrems, on realment es demostri la seva aportació a la cura del malalt. Per Gotzsche, ansiolítics, antidepressius i fins i tot antipsicòtics es recepten sense tenir en compte els seus efectes nocius.
El professor Peter C. Gøtzsche es va graduar com a Màster de Ciència en Biologia i Química el 1974, i es va llicenciar com a metge el 1984. És especialista en medicina interna, va treballar en la indústria farmacèutica entre 1975 i 1983, i va exercir en hospitals de Copenhaguen entre 1984 i 1995. El 1993 va contribuir a la creació de la Cochrane Collaboration, una institució dedicada a revisar la veracitat de tots els estudis que es publiquen en l’àmbit de la salut i així filtrar els interessos de les diferents indústries en el negoci de la sanitat.
El seu llibre descriu als psiquiatres com a professionals dedicats a receptar medicaments als pacients sense saber realment si funcionaran…
Una raó important per la qual la psiquiatria moderna està tan centrada en els fàrmacs és que la gent no sap molt bé quins són ni els seus beneficis ni els seus danys. Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
No hi ha psicofàrmacs de beneficis comprovats?
Mitjançant les revisions de moltíssims estudis he pogut comprovar que el benefici de molts psicofàrmacs és dubtós, però en canvi no hi ha dubte que poden causar danys greus, que poden incloure el suïcidi, l’homicidi o la mort per altres causes. Un altre problema és que probablement tots aquests fàrmacs són susceptibles de provocar danys permanents en el cervell quan s’usen a llarg termini, però els pacients que els volen deixar, generalment compten amb molt poc suport per part dels seus metges.
La psiquiatria actual redueix els problemes psicològics a desequilibris químics que poden ser curats amb fàrmacs. Hi ha interessos de la indústria darrere d’aquesta gran simplificació?
El conte sobre els suposats desequilibris químics va ser inventat per un metge fa 61 anys i la indústria farmacèutica el va abraçar immediatament. No he trobat cap investigació que acrediti científicament que un desequilibri químic és la causa de problemes psiquiàtrics. És més: els psiquiatres més rellevants són conscients que això és una mentida i no obstant això molts d’ells, potser la majoria, segueixen utilitzant-la per tal de persuadir els seus pacients a continuar amb la seva medicació.
El somni d’una solució ràpida mai desapareix, però no hi ha solucions ràpides en psiquiatria i els fàrmacs són molt rares vegades la solució als problemes de la gent. La profunda ironia és que potser no hi hagi un desequilibri químic implicat excepte el que creen els propis psicofàrmacs, que en molts casos funcionen com a drogues addictives.
Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
Podríem dir llavors que estem davant d’una indústria que inventa malalties per a crear addictes als seus productes?
No és desencertat assegurar que la indústria farmacèutica inventa malalties per aconseguir gent enganxada als seus productes. Dit això, és cert que hi ha moltes persones que pateixen problemes mentals severs i necessiten en ocasions un suport en la medicació. Però crec que tractar aquests problemes sistemàticament amb psicofàrmacs només empitjora la situació. La forma en què fem servir les drogues psiquiàtriques avui dia sens dubte causa molt més mal que benefici.
El ‘trastorn bipolar’, el ‘TDAH’, el ‘trastorn obsessiu compulsiu’, etc., són paraules que han entrat en el llenguatge comú. Són tals diagnòstics una simplificació dels problemes de la persona per adaptar-los a l’aplicació de certs medicaments?
Una de les grans tragèdies de la psiquiatria moderna és que molts trastorns psiquiàtrics són causats pels psicofàrmacs que s’usen per tractar un altre trastorn anterior; és a dir, són danys col·laterals, o efectes secundaris si es vol. Per exemple, els efectes secundaris de la medicació per tractar el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció) coincideixen força amb el quadre de diagnòstic d’un trastorn bipolar.
El mateix passa amb la depressió: els fàrmacs antidepressius poden provocar símptomes que compleixen amb els criteris per diagnosticar un trastorn bipolar, de manera que també en aquest cas moltes persones pateixen d’efectes secundaris dels antidepressius. Però això sovint no es detecta i, per tant, aquestes persones poden, a més, ser tractats amb medicaments antipsicòtics o de liti, o tots dos.
En el meu llibre explico per què no hem de veure el TDAH com un trastorn psiquiàtric, i la raó per la qual la qual els psiquiatres s’haurien de centrar en els problemes de l’entorn dels nens (el TDAH és més freqüent entre nens) en lloc de dir que són els mateixos nens el problema. Els medicaments per al TDAH no resolen cap problema; de fet, semblen agreujar-lo a llarg termini.
Vostè sosté que la gran majoria dels fàrmacs psicoactius haurien de ser abolits. Com es tractaria, en aquest cas, una psicosi greu?
Hi va haver una revisió Cochrane que va comparar les benzodiazepines amb els antipsicòtics per tractar la psicosi aguda. La mateixa va mostrar que els pacients es van calmar més ràpid amb la benzodiazepina. El tractament estàndard és aplicar antipsicòtics, però he preguntat a molts pacients que han provat tots dos tipus de fàrmacs, quin preferirien en cas de patir un nou brot psicòtic.
Tots els pacients, fins al moment, m’han dit que preferirien una benzodiazepina. I els comprenc, ja que les benzodiazepines no són tan tòxiques i perilloses com antipsicòtics. Però també és possible tractar la psicosi severa sense cap tipus de medicaments psiquiàtrics. Sé de psiquiatres eminents en diversos països que mai han fet servir un antipsicòtic per tractar una psicosi. Només han aplicat la psicoteràpia, l’empatia i l’amor.
Mostren als pacients que es preocupen per ells, que els respecten i tenen un veritable interès en ells, i és ben sabut que aquest enfocament és eficaç. Antipsicòtic és un nom massa enganyós, ja que aquests fàrmacs no curen a ningú en contrast amb els antibiòtics, que realment poden salvar la vida de les persones si tenen una infecció bacteriana greu. No estic convençut que necessitem antipsicòtics en absolut, ja que són molt tòxics.
De veritat creu que una persona amb una psicopatia severa pot tenir una bona qualitat de vida només amb teràpia i sense medicaments?
Està perfectament documentat que moltes persones amb psicosi greus poden tenir una bona qualitat de vida sense psicofàrmacs. En realitat, la pregunta correcta és: Poden els medicaments psiquiàtrics empitjorar la qualitat de vida de les persones de mitjana? Actualment, el meu grup de recerca està estudiant la qualitat de vida amb i sense antidepressius.
Hi ha molt pocs estudis publicats referent a això i no tenim accés als estudis no publicats per l’Agència Europea del Medicament, encara que sabem que no són pocs. En la nostra opinió, està clar per què tan pocs estudis han estat publicats: els seus resultats no deixen en bon lloc a la indústria farmacèutica.
Prenem massa decisions soles, sense acompanyament, i això genera molta inseguretat”. Aquest és el testimoni de Lídia Garcia, mare d’un preadolescent amb autisme. El seu viacrucis pel sistema d’atenció a la salut mental –els primers anys per la detecció, després per al tractament– és un exemple de com la manca de coordinació entre els diferents actors deixa sovint a l’estacada moltes famílies. Escoles, centres d’atenció primària (CAP), pediatres, esplais… “Hem de fer un abordatge integral de la salut mental, d’una vegada per totes”, expressava aquest dijous el president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero en la presentació de l’informe Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya, elaborat juntament amb la Fundació Pere Tarrés.
La necessitat d’un abordatge integral és una de les principals conclusions de l’informe, que constata que falta més coordinació entre agents socials, a l’espera que es desplegui el Pla Integral d’atenció a les persones amb trastorns i addiccions, que depèn de la conselleria de Presidència i en coordina d’altres com Salut, Ensenyament, Empresa o Benestar. “Hi ha iniciatives disperses, però falta un coneixement general sobre què s’està fent”, expressava Rosa Coscolla, una de les autores de l’estudi, que afegia: “Ara mateix no se sap del cert quina incidència té el paper de les escoles, dels espais de lleure o dels centres socioeducatius en el treball sobre salut mental”.
Les entitats denunien que el gruix de la inversió en salut mental per part de l’Administració –menys d’un 4% del pressupost de la conselleria de Salut– es destina principalment a l’assistència, i no a la prevenció. “La salut mental no és una prioritat en l’Atenció Primària”, lamenten, malgrat que constitueix el 25% de la demanda (de la qual un 5,4% correspon a menors de 15 anys). La supervisió prematura dels casos de salut mental és especialment necessària tenint en compte que el 50% dels trastorns afloren abans dels 14 anys, segons l’OMS.
L’altra gran mancança del sistema, segons l’informe, és la saturació dels centres de salut mental, que han vist com augmentaven el volum de visites en els últims anys sense incrementar recursos. Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) reben un 28% més de joves que fa cinc anys, una xifra que, portada al detall, equival a uns 35 casos més de mitjana per cada centre. Amb tot, però, Sandra Poll, també autora de l’estudi, matisa: “L’increment no es deu a un augment dels trastorns, sinó de la detecció i, per tant, de la derivació”.
Les visites anuals en els CSMIJ no han variat substancialment en els últims anys. Si el 2009 eren 7 consultes a l’any per cada nen,les últimes dades, de 2014, n’indiquen 6,2. El que sí que denuncien les autores de l’informe és que les llistes d’espera per accedir-hi són més llargues, també en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), pensat per detectar trastorns entre els infants de 0 a 6 anys.
“La manca de recursos públics per a la continuïtat assistencial provoca que moltes famílies acabin acudint a centres privats”, conclouen. És a dir, que si bé moltes famílies fan el recorregut públic fins a la detecció o el diagnòstic, i després han de pagar-se de la seva butxaca tot el que té a veure amb personal especialitzat, teràpies o recursos materials.
No és cap novetat que la crisi econòmica iniciada el 2008 ha afectat i continua afectant la salut de les persones, en especial la seva salut mental. Arran de la crisi i l’empobriment, però, més persones busquen alleujament al seu malestar emocional per la condició social que viuen –ja sigui un problema laboral, d’habitatge, d’aïllament social, etc.- a les consultes d’atenció primària.
“Ens trobem cada dia amb persones que tenen problemes l’origen del qual sovint és social, vinculat a la crisi. Acudeixen a les consultes perquè troben comportaments molt empàtics però els professionals, que volem canalitzar el seu malestar, sovint no sabem com fer-ho”, explica Juan Manuel Mendive, metge del CAP La Mina. “Treballar en aquest document ens ha servit per veure que no ho estàvem fent prou bé i que hi havia una connotació massa biològica en el tractament amb el fàrmac”, assegura Maria José Fernàndez de Sanmamed, metgessa jubilada.
Precisament per fer front a aquesta demanda i facilitar eines als professionals, el Grup de Reflexió i Acció del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) -del qual en són membres tant Mendive com Fernàndez de Sanmamed entre altres- ha elaborat el document Atenció a les persones amb malestar emocional, presentat aquest dimarts. “Els professionals ens hem vist en la situació d’haver d’afrontar el patiment mèdic però també el patiment social, que truca de ple a les portes de les nostres consultes”, ha dit la presidenta del FoCAP, Nani Vall-llossera, durant l’acte de presentació.
Segons ha lamentat, aquesta situació arriba en un context professional en el qual es disposa de pocs temps, poca formació amb visió de prescripció social i pocs recursos». Amb tot, els autors del document han insistit a mostrar-se contents per algunes iniciatives que ja s’han fet a Catalunya amb aquesta perspectiva i que han donat bons resultats. “Això ens legitima a canviar fàrmacs per temps, etiquetes diagnòstiques per narracions”, ha apuntat Vall-llossera. Segons el psiquiatre Josep Moya el model social actual “està basat en una idea de felicitat que per si sol ja ha generat malaltia mental” i davant la prescripció de fàrmacs el document planteja una idea basada en un altre tipus de prescripció: la prescripció social, és a dir fer activitats socials com a tractament. Com a exemple Moya ha citat participar en un voluntariat o realitzar alguna tasca en un projecte col·lectiu.
Els autors alerten de la tendència a la medicalització
Segons alerten els autors del document sovint els motius de consulta són generats per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i la manera d’afrontar-ho des de les consultes, alerten, tendeix cada vegada més a una medicalització. Alguns dels símptomes d’aquest malestar són ansietat, trastorns de conducta en nens i adults, tristesa, reclam d’atenció psicològica especialitzada, fòbies, temors o símptomes orgànics.
“A l’atenció primària li correspon atendre a persones amb símptomes emocionals encara que no tinguin un trastorn, reconeixen, però “s’han d’atendre d’una altra manera, canviant el paradigma, construint nous coneixements i recuperant uns altres que hem deixat pel camí. S’han d’atendre sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”, resa el document.
Un tractament pensat en el benestar més que en el diagnòstic
Segons s’estipula en el document les eines bàsiques i fonamentals pel maneig del malestar emocional a la consulta d’atenció primària són l’escolta activa i empàtica, el vincle assistencial, l’entrevista clínica, l’exploració física i la contenció terapèutica. “La percepció de ser escoltada depèn més de la qualitat de l’escolta que de la durada i té efecte terapèutic”, es diu i es recorda per exemple que “cal escoltar el que es diu i el que no es diu, “escoltar” el llenguatge no verbal i respectar els silencis” del pacient.
Sobre la contenció terapèutica, per exemple s’assenyala que s’entén per aquesta “la capacitat de rebre, tolerar i acompanyar les emocions (dolor, angoixa, desesperació, ràbia, confusió, temor) de les persones consultants, sense rebutjar-les ni jutjar-les, ni passar directament a l’acció”.
Les persones en procés de desnonament i els seus familiars manifesten patir un empitjorament de la seva salut física i psicològica. Així ho conclou l’estudi qualitatiu Processos de desnonament i salut, finançat per la Conselleria de Salut d’Andalusia, el CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública i la Conselleria d’Economia i Coneixement andalusa, l’objectiu ha estat analitzar la situació de salut i benestar de les persones en aquesta situació. També es va plantejar com un objectiu conèixer la perspectiva de les persones actives en plataformes ciutadanes i analitzar el tractament que la premsa digital ha donat als processos de desnonament.
Segons ha informat en una nota l’Escola Andalusa de Salut Pública (EASP), en el projecte d’investigació han participat 90 persones, 58 en procés de desnonament i 32 amb participació activa en plataformes ciutadanes, i ha estat desenvolupat per la pròpia EASP en col·laboració amb el Grup Stop Desnonaments Granada – 15M.
Entre els problemes de salut física, les persones entrevistades nomenen problemes cardiovasculars, cerebrovasculars, dermatològics, digestius, així com agudització de les malalties cròniques. Pel que fa a la salut psicològica, indiquen la vivència d’estats depressius, d’ansietat, insomni, alteració de la gana, desmotivació, apatia i culpa i disminució de la cura personal, entre altres símptomes. Les persones entrevistades descriuen un impacte de la situació en la seva vida familiar i social.
Les persones entrevistades destaquen el paper rellevant de les plataformes ciutadanes, nomenant entre les seves funcions principals la informació, el suport emocional, l’ajuda en el procés de negociació amb les entitats bancàries i la mobilització col·lectiva, segons la nota de premsa
Un documental i una anàlisi de premsa
L’equip d’investigació ha realitzat un documental titulat Desnonaments i salut on es recullen els principals resultats de l’estudi a través de la veu i experiència de les persones afectades, així com de membres actius de plataformes ciutadanes. L’objectiu és difondre els resultats qualitatius a través d’un format audiovisual per donar-los a conèixer a un públic el més ampli possible.
L’equip d’investigació també ha realitzat una anàlisi del tractament informatiu que els diaris digitals de més audiència al nostre país han realitzat sobre els processos de desnonament. Entre els resultats de l’anàlisi, per al qual s’ha treballat sobre una mostra de 964 notícies, s’observa una baixa presència de la temàtica de salut en les notícies analitzades, trobant alguna referència a aquest tema només al 12% d’elles. Entre els temes de salut més anomenats es pot destacar els casos de suïcidi, amb un 58%, i la salut mental, amb un 14%. A més, el 58% de les notícies analitzades relaciona el procés de desnonament amb un agreujament del problema de salut, ja sigui previ o simultani a la situació. Un 49% mostra un to favorable o positiu cap a les persones en procés de desnonament, mentre un 25% fa servir un to desfavorable.
Israel Molinero és biòleg i treballa en una empresa d’educació ambiental al Montseny. Tot i que no té un lligam professional en el camp de la salut mental ha presidit durant prop de deu anys l’Associació per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental (Arep), lloc que ha deixat per passar a presidir, des del passat 30 de gener, la Federació Salut Mental Catalunya, on va arribar com a germà d’una persona que ha viscut la malaltia mental en primera persona. La federació, que agrupa entitats de tot el territori, treballa per la millora de la qualitat de vida, la no discriminació i la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental i de les seves famílies.
El passat mes d’abril es van complir trenta anys de la Llei General de Sanitat, que entre les diferents reformes que incorporava suposava el tancament dels anomenats ‘manicomis’. Com ha evolucionat l’abordatge de la salut mental des de llavors?
Allò va ser la gran revolució en la salut mental. Malauradament tots els serveis necessaris per fer un tractament comunitari, és a dir, tractament que es fa sense que la persona hagi de sortir del seu entorn social, no han estat possibles i en molts casos encara hi ha centres de llarga estada. Malgrat que han passat 30 anys, calien molts recursos perfer un tractament comunitari i no sempre els hem tingut. La iniciativa més important dels darrers anys, el projecte Obertament, està encara en plena efervescència. És una iniciativa en la qual ens hem unit tot el sector i hem fet aquesta aliança a través d’Obertament per fer tota una sèrie d’activitats per lluitar contra l’estigma.
Sí, precisament una de les lluites de la federació ha estat contra l’estigma al voltant dels trastorns mentals. Com valoreu els resultats d’aquesta lluita? Encara és present l’estigma?
Comencem a veure una mica els resultats però encara és molt d’hora. Acabar amb l’estigma és una feina que necessita temps. Hem fet algunes enquestes per veure quina és la percepció de la societat, la idea és que a la llarga la gent canvïi aquesta percepció i no tingui un comportament estigmatitzant, que puguin tenir una conversa fluida i normal. Que creguin plenament que una persona amb un trastorn mental pot viure plenament en societat i treballar en una empresa normalitzada. No és que la gent que envii missatges conscientment estigmatitzants, al contrari, el més greu és que de vegades comentaris o actuacions estigmatitzants es fan perquè precisament està molt interioritzat en el subconscient. Altres vegades és que no se sap com afrontar quan tenim algú proper en aquesta situació perquè tenim prejudicis o pensem que li passen moltes més coses que el que realment li passa.
Com afecten els prejudicis i les percepcions en l’accés al tractament? Hi ha problemes, per exemple, a l’hora de demanar ajuda?
I tant. De fet, una de les coses que ens costa és que es visualitzi la quantitat de gent afectada, perquè més enllà de les persones que acudeixen als centres de salut o a un psicòleg per demanar ajuda, hi ha molta gent que no fa aquest pas. D’altra banda, també hi ha famílies que ho neguen, ho amaguen o no volen que les persones afectades facin aquest pas. Paral·lelament sí que estem aconseguint que hi hagi més gent que doni la cara, una part de la gent que està vivint una problemàtica de salut mental en primera persona s’està autocapacitant per poder parlar-ne i fer-ho també en nom de la comunitat.
Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
Quin paper juja en tot això l’atenció primària? Hi ha formació i eines suficients?
Hi ha professionals i professionals, n’hi ha que sí que tenen capacitat de fer-ho i derivar als especialistes, sigui per coneixement o per experiència. N’hi ha d’altres que no tant. Ens hi trobem molt per exemple en el món infanto juvenil. Moltes vegades no són capaços de derivar-los o tractar-los correctament. Cal formació entre els metges de capçalera perquè siguin capaços per exemple de detectar una depressió. Si no es detecta bé un trastorn a temps s’atribueix a una altra cosa provoca que no es pugui tractar correctament.
En una entrevista, l’anterior president de la Federació, Xavier Trabado, parlava fa prop d’un any i mig de la necessitat de desplegar a Catalunya la totalitat dels serveis públics d’atenció a la salut mental al territori. En quin punt estem?
Estem una mica decebuts amb això. És evident que hem viscut un període de crisi i que l’administració té una manca de recursos que tothom sap, i per tant el desplegament de serveis s’està fent en comptagotes i en alguns àmbits no s’està fent. Però és que a més, darrerament, en el desplegament de recursos de serveis socials que s’ha definit, l’augment econòmic previst per implementar aquests nous serveis són insuficients clarament i ens deixen pitjor de la situació que teníem. En el cas de la salut mental hi ha un greuge comparatiu històric que en altres àmbits. La salut mental va en augment, cada vegada tenim més problemàtiques i menys capacitat de donar sortida perquè els recursos són els mateixos.
Les últimes dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que la població adulta de Barcelona atesa als centres de salut mental s’ha doblat des de l’any 2001. A què podem atribuir-ho?
És una multiplicitat de factors però un d’ells és que la gent ha vençut la recança de demanar ajuda i cal sumar-hi els efectes claríssims de la crisi econòmica. Les malalties mentals, al final, necessiten un desencadenant i els desencadenants són situacions traumàtiques, complicades, difícils, i per tant una d’elles són els efectes de la crisi. En línies generals sabem que hi ha un augment clar de la prevalença de les malalties mentals, hi ha un percentatge molt alt de la societat que pot acabar tenint una malaltia mental.
Sí, és conegut que la situació de crisi econòmica comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat, per exemple, en aturats de llarga durada o amb situacions tan dures com pot ser un desnonament. S’està canviant en conseqüència els tipus de serveis que s’ofereixen en funció de realitats com aquestes?
Sí, evidentment l’Administració hauria d’estar tenint present que les necessitats són diferents. Des del Pla Integral que s’està desenvolupant, alguns d’aquests aspectes s’estan abordant precisament en aquest sentit. En alguns àmbits s’ha avançat i s’estan fent coses interessants però s’ha avançat fins on s’ha pogut perquè el pla no té un pressupost associat. Ara, sembla que amb el nou govern es tornen a reactivar algunes línies però estem reclamant insistentment que s’associï un pressupost. Un exemple d’iniciativa que s’està fent és el projecte ‘Activa‘t per la salut mental’, que pretenem que a la llarga l’assumeixi l’administració. Aquest projecte posa l’accent en capacitar tant a familiars com a persones que viuen problemàtiques de salut mental i donar-los eines perquè puguin ser protagonistes de la seva lluita i les seves necessitats. La idea és que aquest projecte, que està en fase pilot en 12 territoris, estigui a la llarga en funcionament a tot el territori.
El factor desigualtat segueix incidint molt en la salut mental?
Sí. L’augment espectacular de casos tractats en els centres de salut els darrers anys ho indica. Estem en una conjuntura en què la situació social de molta gent ha canviat i això és un desencadenant important. Algú que pateix té moltes més probabilitats de patir un trastorn mental, això no vol dir que algú amb una situació benestant no pugui patir-ne, és clar.
Quins són els trastorns que tenen més prevalença entre la població catalana?
La depressió. La depressió afecta a moltíssima gent. Els problemes més greus, com l’esquizofrènia o la bipolaritat, normalment comencen en etapes diferents de la vida, la depressió afecta moltes etapes. Si parlem del món infanto juvenil tenim molts casos de TDAH i d’autisme.
Quina és la coordinació entre els centres de salut, la família i l’escola en els casos de trastorns en els infants i els adolescents?
Com a federació fins ara, no és un tema en el qual hem actuat de manera plena però en els darrers anys ens hem marcat ficar-nos-hi de ple i hem començat fent una aliança amb la Fundació Pere Tarrés, que treballa en aquest camp i porta molts centres oberts i molts esplais. Hem treballat en un informe que recull quina és la situació dels serveis que s’ofereixen, les mancances que detectem en els professionals que actuen amb joves, la formació que tenen i la coordinació que pugui haver-hi. L’informe el presentarem al juny i tenim clar que això era molt necessari perquè és un punt de partida important per tenir una diagnosi mínima i afrontar aquesta realitat. És veritat que la relació que pot haver-hi entre centres i escoles no sempre és la que hauria de ser i en aquest sentit sí que puc avançar que hi ha molta feina a fer.
També en relació amb la crisi, com afecta als infants i adolescents els problemes socioeconòmics que es viuen a casa?
Als joves i als infants una situació difícil a casa és a qui més afecta. Les famílies que han patit un canvi brusc arran de la crisi és molt desequilibrador i els infants i els joves són els primers que ho pateixen.
És cert que una part important de la despesa farmacèutica és per problemes de salut mental? S’està tendint a la sobremedicalització també en salut mental?
Clar que hi ha sobremedicalització però també hi ha gent que no vol prendre la medicació i potser ho necessitaria. S’ha tendit molt a posar per davant com a teràpia una teràpia basada en els medicaments només quan la teràpia passa per una medicació justa si és necessària i també per fer un altre tipus de teràpia psicològica. És un debat que té un fonament. De vegades sesobrediagnostica, per exemple en el món infanto-juvenil, però també hi ha tota una polèmica de vegades que no toca, no tots els medicaments són perversos. Les decisions les han de prendre els metges i no les farmacèutiques. Està clar que els problemes de salut mental no els resoldrem només amb medicació. Només ho farem garantint que la gent té feina digna, que té accés a l’habitatge i que se li garanteixen els seus drets.
Ja en una panoràmica general, on ens situem respecte d’altres països europeus pel que fa a models d’atenció en salut mental?
Bé, el tema és que a Catalunya mateix tenim diversitat. El model aplicat a les comarques gironines, per exemple, han aconseguit un model més exportable, més comunitari, que el que s’ha fet en altres territoris catalans. Això ha passat per diverses raons, per exemple, perquè no hi ha una multiplicitat d’actors i és més fàcil que hi hagi bona entesa i coordinació entre les entitats socials i l’administració. A Girona hi ha una sola entitat, en canvi a les comarques barcelonines n’hi ha una quarantena. Avaluar si la salut mental funciona bé en un país o no és complicat, no és tan fàcil com fer unes proves, com passa en educació per exemple. La salut mental és una problemàtica molt transversal, amb la que cal treballar en diferents àrees. És important que acabi calant en la societat que per fer un bon abordament de la salut mental cal treballar molts aspectes. No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolt el tema de l’habitatge o la feina.
“Abans de pagar els 16 anys d’indemnització et podriràs a l’arxiu”. Això és el que li va dir el cap d’una gestoria de Barcelona a una treballadora que feia 16 anys que estava empleada. El cap d’aquesta empresa volia substituir a la Maria, nom inventat, per una persona que era més avantatjosa per l’empresa. Per fer-ho la van forçar a acceptar un acomiadament sense compensacions. Abans d’això la van anar canviant de funcions i van deixar d’oferir-li suport, esperant que ella marxés. Quan la Maria va demanar una reducció de l’horari, perquè s’havia de fer càrrec de la seva llar, monoparental, i cuidar de la seva mare, el seu cap la va relegar a ordenar l’arxiu històric.
La Maria té 57 anys, va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu causat per les seves condicions laborals. El seu, és un dels casos que recull la Unitat de Salut Laboral, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
L’any 2015 aquesta unitat va rebre 531 notificacions de malalties relacionades amb el treball, afectant sobretot a dones, un 64% corresponen a treballadores d’uns 44 anys de mitja. En total, l’agència va acumular un 14% més de notificacions que el 2014.
Segons l’ASPB l’edat, malgrat ser un avantatge pels anys d’experiència i el coneixement adquirit, en moments de crisi es transforma en un vector de vulnerabilitat. “La por a perdre la feina fa que moltes persones acceptin condicions de treball molt dures. En les persones més grans, alguns factors relacionats amb l’entorn familiar i personal i amb el laboral, incrementen la seva vulnerabilitat”, asseguren des de l’entitat. Entre els casos estudiats per l’ASPB diversos responien a una situació similar a la de la Maria: empreses que volien acomiadar a treballadors sense haver de pagar indemnització.
Una de les persones afectades que va notificar el seu cas al metge deia: “Al llarg d’aquests 32 anys que porto ho he donat tot per aquest centre. He fet molts cursos per reciclar-me, pagant-los jo i fora de l’horari de la feina, he fet de cuinera, de relacions públiques per informar els pares que venien demanant informació i he arribat a casa meva, a vegades, a les 9 de la nit perquè ella [la directora] no podia fer-ho. He fet de secretària, de telefonista, de senyora de la neteja i ara no sé ben bé que té en contra meva que em trobo i em sento assetjada, menyspreada, amenaçada, insegura, amb por i amb la meva dignitat i estima per terra”.
L’ASPB rep les notificacions a través dels metges i metgesses dels centres d’atenció primària. Quan un professional mèdic detecta una persona amb una malaltia que podria estar relacionada amb les condicions de treball envia la notificació a la unitat de salut laboral de l’ASPB. I aquesta elabora un informe de recomanacions que fa arribar al responsable de recursos humans de l’empresa.
Els sectors més afectats
Al Joan, nom inventat, la seva empresa també el volia acomiadar sense pagar-li indemnització. Tenia 59 anys i treballava com oficial qualificat de màquines offset en una empresa d’arts gràfiques. Portava 36 anys a l’empresa. L’ aïllament, els canvis de lloc de treball i la humiliació li van causar un malestar que finalment va ser diagnosticat pel seu metge com a ansietat generalitzada.
Segons les dades de l’ASPB el sector que més notificacions d’aquest tipus ha generat a Barcelona és el de serveis i comerç. Entre els homes un 19,7% dels empleats pertany al sector de la indústria i la construcció, i en segon lloc al sector dels professionals de suport (19%). Pel que fa a les dones, el grup més afectat és el de les professionals de suport (22,3%) i en segon lloc el de professionals de la ciència i intel·lectuals (18%).
Pel que fa l’anàlisi més concret d’aquestes dades, l’ocupació amb més notificacions de malalties causades pel treball en el cas dels homes correspon a peons de transport, descarregadors i similars, en segon lloc a empleats d’agències de viatges, recepcionistes d’hotels i telefonistes i a personal de seguretat privada. Entre les dones els perfils professionals més afectats són els d’assistents administratives i especialitzades, venedores de botigues i magatzems i personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars.
Més d’un 80 % de les notificacions de 2015 feien referència a persones amb contracte indefinit.
Els efectes sobre la salut
Entre les notificacions que recull l’ASPB no hi entren les lesions per accident de treball o les malalties professionals, ja que es recullen en altres informes.
Les dades de l’Agència mostren però que els trastorns mentals, sobretot de tipus ansiós-depressiu van ser els més notificats. Corresponen a un 73% dels casos en dones i a un 65% dels casos en homes. El personal de serveis i comerç va ser el perfil professional més freqüent entre les persones afectades per trastorns de salut mental.
Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB
A aquests trastorns segueixen els problemes musculesquelètics, que van afectar un 21,5% del total dels homes que van notificar alguna malaltia relacionada amb el treball i a un 14,7% de les dones. Molt per sota d’aquestes dues patologies trobem les malalties d’ulls i les malalties del sistema respiratori.
Els factors de risc
Els factors de risc més assenyalats, associats a problemes de salut mental dins de l’àmbit laboral, fan referència a aspectes psicosocials. La manca de suport per part dels superiors va ser l’element més repetit, al voltant de la meitat dels casos estudiats assenyalava aquest risc. A aquests factor li segueix les altes exigències i la manca d’autonomia. Entre les dones destaca un quart indicador, la manca de suport dels companys.
Després dels riscos psicosocials es situen les causes ergonòmiques, com les postures forçades o la força en el desenvolupament del treball. Per últim els factors higiènics, menys presents però també assenyalats en el cas d’utilització de productes químics o d’ambients sorollosos.
Afirmar que la crisi econòmica i l’atur tenen conseqüències greus sobre la salut mental de la població no constitueix cap descobriment, més aviat, consideren alguns, és una obvietat. Els professionals de la salut, la salut mental i dels serveis socials, entre d’altres, alerten cada dia de les manifestacions clíniques i dels elevats nivells de patiment de les persones que acudeixen als seus serveis demanant ajut. En efecte, desesperança, irritabilitat, angoixa, tristesa, insomni, sensació de pèrdua del control sobre la mateixa vida i, finalment, ideació suïcida, són alguns dels símptomes que expliquen les persones directament afectades per la crisi.
Alguns relats personals donen compte dels elevats nivells de patiment, així, una de les persones entrevistades per un equip de professionals de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explicava que se sentia com un inútil, que el prenien com un «marginat de la societat, com una deixalla». Una altra persona afirmava el següent: «i això és fotut, lluitar sempre i que després et prenguin com una merda!. Vagis on vagis se’t queden mirant amb unes cares tremendes… però, bé, què hi farem». Una tercera persona deia: «Que no serveixo, no puc tirar endavant els meus projectes, les meves il·lusions, què passa aquí?».
Aquests fragments mostren amb tota claredat la magnitud del problema. Algunes d’elles pensen a desaparèixer, dormir i no despertar, per així deixar de pensar, per no haver d’enfrontar un nou dia, sense perspectives de futur, sense cap llum que les alliberi dels horitzons negres.
En alguns casos, aquestes persones poden realitzar un intent de suïcidi que, tràgicament, pot posar fi a la seva vida. Alguns podran argumentar que es tracta de casos aïllats, un número en una estadística, però, darrere de cadascuna d’aquestes xifres hi ha una història, individual i familiar, una biografia que s’ha vist truncada. Es podrà afirmar que aquestes persones patien una depressió major, però, explicaria aquest terme, aquesta categoria diagnòstica de la psiquiatria acadèmica, el drama d’aquella persona?
Més encara, totes elles, les que pateixen diàriament les conseqüències de la crisi i de l’atur, són malats mentals? O més aviat són persones que tenen símptomes i malestars que podrien remetre ràpidament si la seva situació laboral millorés, és a dir, si es poguessin incorporar novament al mercat de treball?
No obstant, tot això que sembla també molt obvi, si més no per què és quelcom podem escoltar repetidament, no es pot explicar únicament pel conjunt de conseqüències econòmiques inherents a no tenir feina. Cal considerar altres factors.
En primer lloc, es perd tot allò que comporta el lloc de treball. Així, es perd l’estructuració del temps personal i familiar; però també es perden les experiències compartides i els contactes amb la gent fora del nucli familiar; la vinculació de la persona a metes i propòsits que ultrapassen el propi Jo; l’estatus social i la clarificació de la mateixa identitat personal.
En segon lloc, cal considerar el concepte de felicitat que impregna el discurs social. Es tracta d’un concepte basat, fonamentalment, en l’hiperconsum, que es caracteritza per un «encara més», sense límit, sense possibilitat d’acotació. En paraules del filòsof i sociòleg francès GillesLipovetsky, ens trobem davant d’una dinàmica consumista que se sosté en cercar la felicitat privada, l’optimització dels nostres recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada, la conquesta d’espais i temps personalitzats. És el consum en estat pur, entès com un ventall de serveis per a la persona.
A partir d’aquí, el gust per les novetats ha canviat de sentit, ara el gust pel canvi s’ha generalitzat a totes les capes socials i a totes les edats. Es desitgen les novetats comercials per elles mateixes a raó dels beneficis subjectius, funcionals i emocionals que procuren. És així com s’entra en el fetitxisme de les marques, del luxe i de l’individualisme. Les cues davant de les tendes de productes de telefonia mòbil quan surt al mercat una nova versió d’una coneguda marca de smartphone són un clar exemple d’aquest fenomen.
En aquest context, els joves surten de la impersonalitat per una marca apreciada i amb ella no volen donar testimoni d’una superioritat social, sinó de la seva participació total i igualitària en els jocs de moda, de la joventut i del consum.
Però, el concepte de felicitat està vinculat, també, a un factor, el tercer en la sèrie que vaig desglossant, que consisteix en el rebuig més ferotge a tota manifestació de dolor.
En efecte, el dolor té mala premsa, tant en el vessant corporal com en la psíquica. No suportem el dolor inherent a l’envelliment de les articulacions com tampoc suportem el dolor provocat per un desengany amorós. Enfront de tota manifestació àlgica tendim a recórrer a l’ús de fàrmacs – analgèsics, antiinflamatoris, ansiolítics, antidepressius – per tal de minvar o anul·lar aquell senyal del nostre cos o de la nostra ment en lloc d’iniciar un procés de reflexió i, en ocasions d’acceptació, dels avatars de la vida.
El llistat és molt més extens però és suficient per poder comprendre la magnitud del problema que sorgeix quan una persona es queda sense feina i va perdent poder adquisitiu fins a arribar a un punt extrem. I és que, juntament amb les pèrdues materials, n’hi ha altres, que podem resumir en una expressió: ha perdut les referències argumentals de la seva felicitat, tal com és entesa en el discurs social actual. No tenir poder adquisitiu és no poder accedir a l’hiperconsum i, en conseqüència, a no poder participar del joc social imperant. Més encara, no ser un hiperconsumidor significa també, el risc de quedar exclòs d’una dinàmica social basada en «ets el que tens i és així com pertanys al grup».
Tenir o no tenir, ser o no ser, pertànyer o no pertànyer; el Hamlet actual, consumidor de psicofàrmacs, és algú que viu condemnat a l’aïllament i a l’exclusió. I per ajudar-lo és necessari abordar el problema des d’una perspectiva social i política. Però això requeriria un altre article.
La salut mental ha sigut durant molts anys la germana pobra de la salut, però en l’actualitat les coses han canviat de manera substancial no solament pel que fa al desplegament de nous equipaments, que han cobert uns buits inadmissibles i s’han fet més accessibles a la població, sinó per la seva projecció i presència en l’àmbit social i en els mitjans de comunicació. A més, ara ja no constitueix un motiu de secretisme per a les persones que sol·liciten atenció psiquiàtrica o psicològica, cosa que es pot evidenciar en les mateixes sales d’espera on, en moltes ocasions, els usuaris comenten i comparteixen vivències i malestars emocionals.
Però, també s’han fet progressos considerables en l’articulació entre els dispositius de salut mental (centres de salut mental, hospitals de dia, centres de dia, clubs socials) i la xarxa d’atenció sanitària general (àrees bàsiques de salut, hospitals generals, urgències generals, entre d’altres). Un exemple paradigmàtic és el programa de suport a la primària, en el que diversos professionals dels centres de salut mental passen consulta en les àrees bàsiques de salut i mantenen un contacte regular amb els professionals sanitaris dels ambulatoris (metges, pediatres, professionals d’infermeria, professionals de treball social).
Tot plegat ha configurat un mapa complex i ric que possibilita una major agilitat en les interconsultes entre professionals alhora que permet minvar, en la mesura del possible, les llistes d’espera.
Semblaria, doncs, que hi ha motius per l’optimisme ja que s’hauria haver assolit la plena integració de la salut mental en el panorama de l’atenció i l’assistència de les persones amb problemes emocionals. No obstant, en els últims anys es ve produint un fenomen que preocupa a molts professionals i a un sector important de la ciutadania. Es tracta del següent: Cada cop més, l’atenció en salut mental es centra en l’aplicació de protocols que regulen i determinen la manera de procedir dels professionals. Es parteix d’un esquema simple: per a cada trastorn mental cal establir una manera homogènia de tractar-lo, i és aquí on entren en escena els protocols.
Però, què és un protocol? Un protocol és un conjunt de recomanacions sobre els procediments diagnòstics a emprar amb tot malalt amb un determinat quadre clínic o sobre l’actitud terapèutica més adequada davant un problema de salut. Però cal afegir que el protocol no està adreçat a millorar el diagnòstic i tractament d’un malalt concret, individual, tenint en compte les seves característiques clíniques i les seves opinions sinó al de gran tipologies de malalts amb un quadre clínic similar. Fixem-nos que la definició aclareix que el protocol és, en primer lloc, un conjunt de recomanacions, és a dir, allò que es suggereix fer o aplicar, però no d’una manera obligada. I, en segon lloc, que el protocol no substitueix en cap cas la necessitat d’atendre cada pacient d’una manera individualitzada, atenent no solament les seves característiques simptomatològiques sinó també les seves opinions i els condicionants socials i familiars que defineixen el context en el que s’ha desenvolupat el problema de salut. No hi ha malalties, hi ha malalts!. Aquesta sentència, ja antiga però que el Dr Messeguer, eminent oncòleg català, ens recordava al parlar dels mecanismes possibles per controlar les metàstasis dels processos cancerosos.
En efecte, és imprescindible i inexcusable atendre cada persona de manera individual, és a dir, tenint en compte tot allò que configura el marc en el que s’ha generat el seu problema de salut mental. Així, per exemple, resulta del tot improcedent i anti-ètic indicar a una persona que intenta explicar els seus malestars una frase que vaig escoltar en certa ocasió: “Senyora, no m’expliqui la seva vida. Limiti’s a respondre el qüestionari, ja que és la manera d’objectivar el diagnòstic i el tractament”. En aquest cas, el professional de salut mental volia evitar cap referència a la subjectivitat de la pacient i a tot allò relacionat amb la seva història i a la seva trajectòria vital.
És imprescindible i urgent retornar als principis dels enfocaments que respecten el dir dels pacients, és fonamental escoltar-los i no deixar-se alienar per un sistema basat en la dictadura dels protocols com si a partir de la seva realització fos possible assolir la “veritat objectiva” del seu hipotètic trastorn.
Ara estem vivint en un marc social condicionat per una profunda crisis econòmica, social, cultural i política, que provoca intensos nivells de malestar emocional. Milers de persones demanen ajut als professionals de salut, de salut mental i de treball social. Fóra injust no deixar-los parlar, no escoltar-los i plantar-los davant d’un qüestionari que han de respondre ja que així ho mana el protocol. Cal retornar a l’escolta atenta i al respecte del pacient; no fer-ho així comportarà la mort de la salut mental.
Tenir més de 50 anys, ser autònom o treballar en els sectors immobiliari i de la construcció incrementen la probabilitat de patir una incapacitat laboral de llarga durada per trastorn mental. Així es desprèn d’un estudi elaborat per l’Hospital Universitari Bellvitge i que s’ha fet públic aquesta setmana.
En l’estudi, realitzat entre el 2008 i 2012, s’han analitzat 7.200 casos de persones en situació de baixa per trastorn mental per observar els factors que influencien al fet de tenir una baixa més llarga o més curta. La conclusió principal que s’extreu d’aquesta investigació és que els factors que provoquen baixes més llargues en persones incapacitades per trastorns mentals no només són mèdics sinó que són provocats per altres determinants demogràfics i sociolaborals.
“El que volíem era veure com afecten els trastorns mentals a la durada de la baixa laboral i conèixer quins altres factors s’associen a una baixa de llarga durada”, explica la doctora Eva Real, membre del grup de recerca, a Catalunya Plural. “I el que ens hem trobat és que la baixa s’allarga no només pel trastorn en si sinó per altres factors”, afegeix. “Els trastorns més greus provoquen llargues més baixes, ara bé, no és l’únic ni el factor amb més pes”, puntualitza la doctora. Entre la resta de determinants que fan que s’allargui la baixa està el tipus de sector laboral, l’edat, el tipus de contracta o la situació professional.
Per exemple, segons les conclusions de l’estudi tenir més de 50 anys i ser autònom incrementa les probabilitats d’allargar la baixa. “No hem extret conclusions causa efecte, però sí que veiem que aquest resultat pot tenir sentit tenint en compte que molts autònoms de més de 50 anys han hagut de fer front a pèrdues greus i això s’ha traduït en un estat d’ànim baix i en ansietat, problemes que no es solucionen d’un dia per l’altre”, explica la doctora.
Més risc per als autònoms
L’estudi a més conclou que els treballadors per conta pròpia tenen el doble de probabilitats de patir una incapacitat temporal de llarga durada. Per altra banda també han observat que els treballadors que tenen un contracte de duració determinada o de durada i servei també tenen més probabilitats de què la baixa per trastorn mental s’allargui.
“Hem vist que el 55% de les persones que treballen al sector de la construcció o l’immobiliaria necessitaven baixes més llargues. En canvi entre els funcionaris aquest percentatge és del 34%. És una diferència significativa”, explica Real.
Els sectors més afectats per la crisi són en molts casos els més afectats per aquestes baixes més llargues, és el cas de l’immobiliari. “Amb aquest estudi ens hem trobat amb una foto de la crisi econòmica i social que ha patit Espanya els darrers anys”, conclou Real.
Segons l’Organització Europea per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE), entre el 33 i el 55% de les noves sol·licituds per incapacitat permanent es demanen per motius de trastorn mental, una xifra que puja fins als 70% en el cas dels adults joves. És a dir, es demanen més prestacions d’incapacitat permanent per problemes psiquiàtrics que no per càncer, diabetis, accidents o patologies traumatològiques o reumatològiques.
La doctora diu que és molt important seguir estudiant els motius que porten a què la salut empitjori per poder oferir una millor assistència als malalts i per minimitzar l’impacte que té això sobre l’economia del sistema.
