Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • El 80% de persones amb transtorns mentals asseguren haver estat discriminades per la seva condició

    Se sol considerar, erròniament, que les persones que tenen un trastorn mental viuen una percepció alterada de la realitat, no poden controlar les seves emocions o poden reaccionar de manera imprevisible en qualsevol moment. Ho avisa l’estudi L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, que destapa una xifra que demostra que la discriminació i l’estigma vers la malaltia i el trastorn mental encara està molt estesa: el 80,1% de les persones amb trastorn han estat discriminades per raó de salut mental i el 54,9% ho han estat bastant o molt freqüentment.

    Entre les principals formes de discriminació que recull l’estudi presentat aquest divendres i dut a terme per Obertament, la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies -basat en enquestes a 967 persones que han patit o pateixen un trastorn mental- hi ha la sobreprotecció i control, el rebuig i el menyspreu o les burles. A més, es constata que la discriminació afecta tots els entorns socials de la persona: l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari i el familiar. Per exemple, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general) i hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. A més, existeix la creença que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn.

    En l’àmbit educatiu l’estudi posa de manifesta que les persones enquestades han experimentat discriminació tant per part del professorat (un 18,9% de les persones amb trastorn mental ho reconeix) com de la resta de l’alumnat (el 29,5% han estat discriminats per companys).  “En entorns educatius poden sorgir actituds de por, inseguretat i dubtes a l’hora de tractar alumnes amb trastorn mental”, assenyala l’estudi. Segons Aleix Caussa, un dels investigadors que ha participat en la seva elaboració, “no s’evidencien criteris d’actuació davant un alumne amb trastorn mental”.  Amb tot cal matisar que les dades sobre educació s’han extret en relació a l’última experiència educativa de la persona entrevistada -sense diferènciar entre institut, universitat o un altre tipus de formació-.

    Així mateix la discriminació també es filtra en l’atenció sanitària. Sense anar més lluny, el 26% de les persones amb trastorn mental afirma haver estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental. “La manca de protocols d’atenció a la salut mental fa que el tractament depengui de la sensibilitat i o interès personal de cada professional. El 18% de les persones enquestades ateses en algun servei de la xarxa de salut mental asseguren haver rebut sobreprotecció o control i el 24% haver patit algun tipus d’intromissió o pressió, per exemple, per no tenir fills.

    Fugir de l’estigma a través de l’ocultació del trastorn

    Per a les persones que tenen un trastorn mental, és relativament fàcil ocultar-lo, ja que a simple vista no es percep. “Davant l’estigma hi ha persones amb un trastorn mental que opten per ocultar el trastorn”, ha advertit Caussa en la presentació de l’estudi aquest divendres.

    De fet, un 82% de les persones amb un trastorn mental utilitzen l’ocultament parcial o total del trastorn a algú en algun àmbit de la seva vida: ja sigui a la feina, al centre educatiu o a amics i familiars i fins i tot la seva parella. Ara bé, mentre que en l’entorn familiar o d’amistats l’ocultació del trastorn és inferior al 20%, en el laboral és més del doble: un 48,5% no ho expliquen a cap dels seus companys, sovint també motivat per la por a perdre el lloc de treball.

    És el cas de la Isabel Jiménez, que té un trastorn mental i ha estat anys ocultant-lo a la feina. “En els últims mesos he dit el que em passa i animo a tothom a fer-ho. Dir-ho no ha canviat res a la pràctica però per mi ha estat un abans i un després i avui estic en el punt que vull”, ha explicat durant la presentació Jiménez, que s’ha convertit en una activista contra l’estigma. Compartir fets o experiències així com alçar la veu quan algú expressa un prejudici són recomanacions d’Obertament per combatre l’estigma. 

     

  • La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental

    Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.

    A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.

    Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.

    Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».

    Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones

    L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.

    També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.

    Factors més enllà de la soledat no desitjada

    Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.

  • Els professionals de la salut mental: invisibles i sobrecarregats

    Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.

    La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.

    Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.

    Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.

    Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.

    En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.

  • AMOKLAUF, la follia homicida?

    Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa «llançar-se furiosament a la batalla». La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.

    Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.

    Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?

    Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.

    La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia «fòbies socials» i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.

    Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.

  • Barcelona posa en marxa el primer pla de salut mental

    Entre l’any 2005 i el 2014 ha augmentat un 7% el nombre de veïns de Barcelona afectats per un trastorn mental sever. Segons l’Enquesta de Salut de Barcelona del 2011 l’11% dels homes i el 17% de les dones presenta risc de patir un trastorn mental. Per tots aquests motius l’Ajuntament de Barcelona he decidit incorporar aquest tema en una posició important de les polítiques municipals.

    El consistori ha presentat aquest dimecres el primer Pla de Salut Mental de la ciutat que estarà vigent els pròxims set anys i que comptarà amb 51,2 milions d’euros pel primer any de vida, la resta de pressupost s’anirà definint segons les necessitats i l’aprovació del pressupost municipal en cada exercici. El pla proposa 111 accions a desenvolupar a curt i mitjà termini i defineix les línies estratègiques que marcaran les actuacions dirigides a afrontar aquest tema. “Per primera vegada la salut mental no és la germana pobre de les polítiques socials”, ha manifestat Laia Ortiz, segona tinent d’alcalde del consistori durant la presentació del document.

    La primera d’elles és la de millorar el benestar psicològic de la població abordant els determinants socials de la salut mental, és a dir, duent a terme accions preventives que ajudin a treballar tots aquells aspectes de la vida que poden provocar molèsties en la salut mental de la població. “No podem abordar el benestar dels veïns sense abordar els determinants socials”, ha assegurat Ortiz.

    El document presentat aquest dimecres es el resultat del treball elaborat durant sis mesos per la taula de salut mental de Barcelona, constituïda el gener passat i que inclou diversos agents del sector com l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), grups polítics municipals, representants d’entitats socials en salut mental o el Consorci Sanitari de Barcelona, entre d’altres.

    Per fer-ho aquest pla proposa que les accions vagin molt més enllà dels serveis sanitaris i que es duguin a terme de forma transversal i no només des del comissionat de salut. Per això s’hi veuran implicades altres àrees del Govern municipal que poden dur a terme projectes que previnguin els problemes que causen aquestes malalties. Com pot ser l’àrea d’habitatge, drets socials, infància i joventut o d’altres.

    Els determinants socials de la salut mental

    El pla posa l’accent, segons ha explicat aquest dimecres la comissionada de salut, Gemma Tarafa, en tres grups de població que es troben en una situació més vulnerable. Els infantis, els adolescents i els adults joves.

    Segons el document presentat aquest dimecres les condicions de vida adverses durant la infància estan associades a temes de salut mental. L’assetjament escolar també pot tenir un impacte important en la salut de la població infantil i adolescent. Per això una de les accions que planteja aquest pla és ampliar els recursos dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i garantir una cartera de serveis equitativa, i sobretot, adaptada a la realitat de cada barri.

    Un altre determinat de la salut mental que afecta les persones adultes joves és sobretot l’atur, un factor relacionat directament amb això. I és sobretot l’atur de llarga durada el que s’associa a un pitjor mal estar. El gener del 2016 el 49,4% de les persones aturades de Barcelona portava dos anys o més buscant feina, mentre que aquesta xifra al 2007 era només del 8,1%. Per fer front això l’Ajuntament proposa plans com el de reforçar la inserció laboral de joves als districtes amb més necessitat d’inserció.

    L’habitatge és un altre dels factors que determina la vulnerabilitat de les persones. El 13,4% de les llars amb menors ha tingut algun endarreriment a l’hora de pagar l’import de la hipoteca o el lloguer durant els últims 12 mesos, una situació que pot causar malalties mentals. Per fer-ho l’ajuntament també proposa en aquest nou pla accions dirigides a pal·liar aquest tema, com ara prevenir i intervenir en els desnonaments oferint mediació entre les parts –ja en marxa- o adjudicar 2.000 habitatges públics a col·lectius en situació de vulnerabilitat. A més volen potenciar els programes dirigits a facilitar l’accés al’ habitatge a les persones que pateixen malaltia mental.

    El document recorda que la majoria de recursos dedicats a fer front aquest tema s’havien destinat fins ara en l’atenció i al tractament de la malaltia. Unes polítiques que segons aquest govern no havien posat prou èmfasi en la prevenció comunitària.

    Altres eixos del pla de salut

    A més a més d’abordar els determinants socials de la salut mental aquest pla proposa accions per garantir l’accés als serveis de salut mental, sense que hi hagi discriminació de cap tipus, respectar els drets de les persones amb malaltia mental i lluitar contra l’estigma i per últim, assegurar l’avaluació de l’impacte de les actuacions i garantir la governança del pla.

    Per garantir aquesta governança Gemma Tarafa ha explicat que la previsió és reunir-se periòdicament amb el grup promotor del pla per anar avaluant l’efectivitat de les accions dutes a terme.

    Tarafa també ha explicat que alguns dels projectes que incorpora el pla ja s’estan duent a terme, com és el cas de les activitats dirigides a reforçar la convivència veïnal amb persones amb malaltia mental o consolidar la inserció laboral de les persones amb malaltia mental en el mercat ordinari.

  • Els infants són un exponent de la precarietat familiar i social

    Els fills de les famílies en situació de precarietat econòmica i social són els membres més vulnerables a nivell emocional. Com a infants, no tenen prou recursos per entomar ni adaptar-se adequadament a les situacions de crisi que els envolten. Tampoc disposen de suficient maduresa psicològica per elaborar les vivències traumàtiques viscudes, com són els desnonaments, la violència masclista, les migracions, l’atur parental, la malaltia mental i/o física dels pares, etc.

    Les manifestacions de patiment emocional i desadaptació de nens i nenes són molt variades. Des de trastorns somàtics sobtats -i a vegades crònics-  com dolors o trastorns intestinals que ocasionen reiterades visites als pediatres, fins a trastorns conductuals severs, absentisme escolar o agressions als pares que requereixen un abordatge individual i/o familiar intens.

    Aquesta interdependència entre l’estat emocional dels fills amb el dels seus familiars és important tenir-la present per tal d’entendre que l’augment de consultes per trastorns psicològics a la infància està directament relacionat amb un increment del malestar psíquic i social de les famílies en el seu conjunt. Els nens, a través dels seus símptomes, denuncien una situació social deteriorada que provoca que els adults se sentin desbordats i no els puguin atendre com caldria. De manera recíproca, els problemes mentals dels fills repercuteixen en la salut i l’equilibri emocional dels pares i de tot l’entorn familiar i social, en especial, de l’escola. Sovint, els propis pares i mares, com també les escoles, tenen poca capacitat per interpretar les alteracions de les criatures, per comprendre les seves causes i per trobar-hi solucions. En la línia de la cultura prevalent del marc del nostre sistema sanitari, es tendeix a buscar una explicació mèdica i una solució farmacològica.

    Les dades ens indiquen que en els últims anys han augmentat els infants i adolescents atesos tant als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) com als serveis d’hospitalització. Segons informa la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM), en base a dades extretes d’informes del Departament de Salut, la població atesa en els CSMIJ durant l’any 2014 (no s’han publicat encara les dades del 2015) ha estat de 62.634, una xifra superior en un 11,5% a la de l’any 2011. Especialment rellevant és l’increment de diagnòstics considerats trastorns mentals greus (TMG), que suposen un 11,7% del total de persones ateses, quan el 2011 eren el 9,3%.

    Ens trobem doncs, amb més criatures amb problemes mentals, i més greus. Si ens fixem en les hospitalitzacions, en els últims tres anys ha augmentat el nombre de menors ingressats en centres hospitalaris; un 18,8% en aguts i un 4,9% en subaguts. Aquestes dades corresponen a les persones ateses a la xarxa pública. Si hi sumem les que són ateses en centres privats, el volum seria molt superior.

    Malgrat l’augment de persones ateses en els dispositius de salut mental de la xarxa pública, aquestes reben menys recursos que fa quatre anys, en concret un 8% menys. El decrement financer es tradueix en la reducció de personal en els diferents centres (psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials). És fàcil deduir que si hi ha més pacients per atendre i menys professionals per fer-ho, es posa en perill la qualitat de l’atenció. Una de les conseqüències de la disminució de professionals és que es poden fer menys visites a cada pacient i de menys durada, perjudicant –i deteriorant- el procés terapèutic necessari. Per exemple, s’acaben prioritzant els tractaments farmacològics per sobre dels psicoterapèutics, d’enfocament sistèmic o comunitari, amb el greu perjudici que els estudis ja denuncien de la sobremedicació a la infància. Segons la informació facilitada per la Central de Resultats de l’Observatori de Salut de Catalunya, només a la meitat dels casos atesos en els CSMIJ se’ls ofereix tractament familiar.

    Els moments de crisi són una oportunitat per fer canvis. Ara, doncs, és el moment d’enfocar un replantejament dels serveis d’atenció a la salut mental, en especial de la infància i l’adolescència, cap a una perspectiva més globalitzadora, més integradora, més social i més comunitària. La fragmentació de la xarxa ho dificulta. Tenim plans directors, plans integrals, comissió interdepartamental, taules de salut mental, CSMIJ, equips d’assessorament i orientació psicopèdagògica (EAP), centres de desenvolupament infantil i estimulació precoç (CDIAP), programes d’intervenció de la Direcció General d’Atenció a  la Infància (DGAIA), els hospitals de dia, les unitats d’hospitalització, les unitats de crisi per a adolescents, els centres privats que tenen convenis  amb escoles… i segurament alguns altres. S’empren molts serveis, moltes persones i molts esforços per fer funcionar totes aquestes estructures, però manquen professionals assistencials i efectivitat en la coordinació i integració de les xarxes.

    I per què ens preocupa aquesta situació? Ens cal recordar que si no es dóna una atenció adequada i suficient a la infància, els trastorns s’agreugen i es cronifiquen. I també, que a l’edat adulta no tot és reversible.

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

  • Entitats denuncien l’aprovació de l’ús policial de pistoles elèctriques contra malalts mentals

    La comissió d’Interior del Parlament ha donat llum verda aquest dimecres als Mossos d’Esquadra per disparar pistoles elèctriques, també conegudes com Taser pel nom d’una de les empreses que les comercialitza. A l’espera que la conselleria d’Interior redacti el reglament que definirà el seu ús, Junts pel Sí, el PP i Ciutadans han avalat que els Mossos puguin disparar Taser per reduir persones intoxicades per l’alcohol o altres drogues així com contra malalts mentals en el marc d’un ús ampli fins i tot en supòsits vetats per l’ONU o el Consell d’Europa.

    Precisament el fet que es pugui disparar contra malalts mentals ha aixecat les alarmes de les entitats de salut mental, que han lamentat aquest dijous l’ús policial de les pistoles elèctriques. Segons expressen en un comunicat, la notícia «torna a alimentar el fals mite que associa trastorn mental i violència, un dels que més impedeix la inclusió d’aquestes persones en la societat».

    En aquest sentit, Salut Mental Catalunya (SMC), l’aliança entre la Federació Salut Mental Catalunya i AMMFEINA Salut Mental Catalunya, la Federació Veus (Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en 1a persona) i Obertament (la campanya de lluita contra l’estigma i la discriminació en salut mental) retreuen als diputats que no hagin vetllat per la defensa dels drets de les persones amb trastorn mental.

    I és que l’estigma al voltant de la suposada actitud violenta de les persones amb un trastorn o una malaltia mental, un mite que asseguren des de les entitats que és fals, és una de les principals barreres que s’intenta trencar des d’aquest col·lectiu. «Mentre les persones amb trastorn mental s’esforcen dia a dia per eradicar els falsos mites vinculats al trastorn mental, el principal topall per a la seva plena inclusió, i per dur una vida plenament sense discriminació, els màxims representants de la ciutadania del país han tirat per terra els seus esforços», asseguren.

    Precisament amb l’objectiu de trencar amb l’estigma el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’entitat Obertament i el Departament de Salut avisaven al setembre, coincidint amb la presentació d’un document, que parlar de les persones amb diagnòstics de salut mental com a violentes, perilloses o imprevisibles és un error ja que les persones amb un trastorn mental no són més violentes que la resta de les que integren la societat. Ho demostren també estudis com el publicat l’any 2011 per la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, que posa sobre la taula xifres que desmunten aquest mite. «La proporció de violència social atribuïble a les malalties mentals és en termes absoluts molt baixa. El diagnòstic de malaltia mental greu no es pot considerar aïlladament com un predictor de conductes violentes sense considerar altres factors de risc», recull l’estudi.

     

  • Atenció a la salut mental: més pacients i menys recursos

    La Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública en Salut Mental a Catalunya (PSM) va presentar el passat 15 de juny, davant la Comissió de Salut del Parlament, els resultats d’un document que ha elaborat sobre la situació actual en l’àmbit de la salut mental: L’atenció a la salut mental: retallades i model.

    La compareixença va ser sol·licitada per la PSM, però cal destacar que aquesta va tenir el suport de tots els grups parlamentaris. Això ens fa pensar que l’estat de la salut mental de la població comença a ser un tema d’especial interès, i està sortint de les zones fosques i marginals on es trobava durant les dues últimes dècades. Aquest interès no només el manifesten els parlamentaris, sinó també, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona amb la constitució de la Taula de Salut Mental, a través de la qual escolta les preocupacions dels representants d’entitats professionals, de familiars i d’usuaris sobre aquest tema.

    Però, què és el que ens preocupa? La PSM ha volgut fer una anàlisi de la situació actual dels serveis especialitzats d’atenció a la salut mental i addiccions i la seva evolució en els anys de restricció pressupostària del govern de la Generalitat a partir de l’any 2010. Evolució que cal interpretar no sols en el vessant quantitatiu, sinó també en les implicacions que tenen sobre la qualitat de l’atenció i del model assistencial subjacent. Ens preocupa doncs, el progressiu deteriorament de la qualitat assistencial.

    Efectivament, la qualitat de l’atenció ha resultat greument perjudicada més enllà de què els professionals prioritzin l’ètica de les intervencions terapèutiques per sobre dels recursos disponibles. Les retallades i la dotació insuficient dels recursos han afectat ja el model assistencial, i en aquest sentit, es podria dir que més que retallades han sigut mutilacions del model comunitari necessari d’atenció a la salut mental.

    A la xarxa pública de Centres de Salut Mental d’adults (CSMA) s’ha disparat la demanda assistencial: més pacients atesos, amb augment de la proporció de trastorns mentals severs i més casos nous. Més persones ateses i menys professionals per atendre-les comporta menys visites per pacient i any.

    En l’àmbit hospitalari ha crescut el nombre dels ingressos, però amb reducció del nombre de dies d’estada. En canvi, i com a conseqüència, s’ha observat un increment en els reingressos 30 dies després de l’alta, fet que apunta a què els pacients estan menys dies ingressats dels que poden necessitar. També cal destacar que hi ha un augment significatiu dels ingressos en unitats de subaguts, que pot atribuir-se a dificultats de seguiment en els serveis ordinaris dels CSMA per part dels seus professionals de referència. I aquest augment de l’activitat assistencial es realitza amb menys recursos. Això vol dir que els professionals fan el que «poden» en lloc de fer el que cal.

    Les xifres mostren la situació real: El pressupost global del Departament de Salut dedicat a l’atenció de salut mental i addiccions va ser de 384 M € l’any 2010, i de 350 M € l’any 2014, el que suposa una reducció del 9% i el 4% del pressupost total de Salut. Pel que fa a les set regions sanitàries de Catalunya, les retallades pressupostàries no són homogènies. Oscil·len entre un -4 % per a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre a un -15,5% per a la regió sanitària de Girona. Desconeixem els criteris en què es basen aquestes diferències territorials. La distribució del pressupost per a la salut mental i addiccions té una orientació clarament hospitalària, com la de tot el sistema sanitari català. La partida per a serveis hospitalaris d’aguts, subaguts i crònics és 1,5 vegades més elevada que la dedicada a l’atenció comunitària en els CSMA, els centres de dia i els serveis de rehabilitació.

    Cal destacar com a dada positiva que els serveis d’atenció a les drogodependències han rebut un 8% més que l’any 2010. Encara que la considerem «positiva», segurament es deu a què s’ha incrementat l’abús d’alcohol i drogues entre la població. Per contra, els «programes especials», que afecten diversos àmbits com la detecció precoç de la psicosi i el suport a l’atenció primària, són els més afectats, amb una disminució del 22%.

    Una anàlisi inicial dels recursos assignats a cada CSMA de la ciutat de Barcelona, agrupats per zones de renda alta, mitjana i baixa, indica uns resultats molt dispars, observant-se importants desigualtats en la dedicació de recursos en el finançament per cada persona atesa. En concret, la mitjana de l’import que el CatSalut destina a les entitats proveïdores de CSMA dels districtes de renda alta és un 42% més elevat que la mitjana dels CSMA de renda baixa. Queda en evidència que les diferències suposen un agreujament de les desigualtats socials i de salut en la població.

    És necessari aprofundir en l’estudi d’aquesta situació a Barcelona i valorar si es produeixen les mateixes desigualtats en la resta del país. Caldrà replantejar els criteris de finançament amb més equitat i reforçar l’atenció i els programes específics allà on hi ha més risc i necessitat, segons els determinants de la salut mental reconeguts.

    La disminució de recursos i l’augment de l’activitat afecta la qualitat assistencial que poden oferir els serveis especialitzats de salut mental. Això comporta un gran augment de la pressió per als professionals perquè els posa en una situació de vulnerabilitat i risc per a la seva pròpia salut. Aquest tema i l’especial afectació de l’atenció als infants amb problemes de salut mental seran objecte de nous articles.

     

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

  • Les persones migrants, diagnosticades d’ansietat fins a set vegades més a urgències

    Per les urgències de psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, una àrea específica integrada dins les Urgències, passen cada dia entre 15 i 20 pacients de primera visita, dels quals 1 o 2 són immigrants. Quina influència pot tenir a l’hora de ser diagnosticat d’una malaltia mental a través del servei d’urgències el fet de ser d’origen estranger, tenir uns altres referents culturals o dificultats per comunicar-se? Són algunes de les preguntes a les que respon un estudi liderat a l’Hospital Vall d’Hebron i realitzat pel Departament de Psiquiatria del centre.

    Si bé s’han fet estudis sobre la prevalença de diferents trastorns en les persones migrants en relació amb la població autòctona, segons el psiquiatre Francisco Collazos, responsable de l’estudi, assegura a aquest diari que «l’originalitat d’aquest rau en el fet que va més enllà i té en compte com variables relacionades amb la cultura poden tenir incidència en el diagnòstic».

    Una de les conclusions principals de l’estudi és precisament que es produeixen desajustaments en el diagnòstic en funció de les variables culturals del pacient. I és que els resultats mostren com els asiàtics i europeus de l’est van ser diagnosticats d’ansietat fins a 7 vegades més que la població autòctona o com el fet de tenir dificultats per comunicar-se lingüísticament juguen també un paper clau en el diagnòstic.

    Els pacients amb majors dificultats per comunicar-se o expressar-se amb els professionals van ser diagnosticats de psicosi fins a 2,7 vegades més que els que tenien menys dificultats. Així mateix preocupa també una altra dada que es desprèn de l’estudi: L’ús de mesures coercitives com l’ingrés involuntari o la petició de presència del personal de seguretat es multiplica per quatre quan la comunicació no és fluïda.

    Més competències culturals i més mediadors interculturals

    «Quan un psiquiatre s’entrevista per primera vegada amb el pacient es troba en un entorn no gaire amable [en unes urgències plenes], el temps és escàs i percep la por o la dificultat per comunicar-se del pacient. No és estrany que un, davant la ignorància recorri, no tant al coneixement científic sinó a prejudicis o esquemes arquetípics que pot tenir cap a grups ètnics», explica Collazos. Segons ell aquest fet podria justificar els biaixos en els diagnòstics en funció de grups ètnics.

    Davant d’aquest fet l’estudi posa de manifest la necessitat de dotar als professionals de més eines i recursos per corregir aquests biaixos. “Hem d’adaptar els recursos a la diversitat cultural dels usuaris perquè si no ho fem el risc que tenim d’oferir una assistència de pitjor qualitat és molt més alt”, assegura el doctor Collazos. En països on la multiculturalitat és habitual aquest fet està molt estudiat però a Catalunya, afirma, es necessita més formació. «Als graus de medicina la dedicació a estudiar antropologia de la salut és anecdòtica quan això té a veure amb les expectatives que té el malalt, la seva visió sobre la malaltia, etc.», diu. La solució passa, per tant, per adquirir més competències culturals.

    D’altra banda, reivindica també la inclusió de més mediadors interculturals al sistema sanitari, algú que estigui degudament format. L’Hospital Vall d’Hebron compta amb un servei de mediadors interculturals, format per 4 persones de diferent ètnia, però aquests acudeixen només un o dos matins a la setmana per donar servei a tot l’hospital, recursos que com posa de manifest l’estudi són insuficients.

    La mostra de pacients inclosos en l’estudi són 400 pacients d’origen estranger i 67 nadius que van acudir a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron i de l’Hospital del Mar entre el 2007 i el 2015. Entre els aspectes en els què es fixa l’estudi són la certesa de diagnòstic, la influència de la cultura o el nivell de confort de l’especialista durant l’entrevista així com el país d’origen, el gènere o el domini de l’espanyol del pacient, entre altres.

     

  • Píndoles o prescripcions socials?

    És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.

    Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?

    Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.

    Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?

    Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.

    El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el  pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: «El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient».

    No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.

    El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.

    Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.

    I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.